PERSONATGES

Marió	18 anys
Florenci	25   "
Gabriel	22   "
Andreu	55   "
Enganya-amos	60   "
Ros	26   "
Llec	30   "

L’acció, a la comarca del Vallès.

Època, actual.

Esquerra i dreta, les de l’actor.

Aquesta obra va esser representada per primera vegada a Barcelona en el “Teatre de Novetats”, la nit del 22 de Novembre de 1900, baix el Següent repartiment: Marió. Da. Dolors Delhom; Florenci, D. Enric Borràs; Gabriel, D. Enric Guitart; Andreu, D. Jaume Borràs; Enganya-amos, D. Vicens Daroqui; Ros, don Enric Vinyals; Llec, D. Joaquim Vinyas.

Director artístic: D. Enric Borràs.

Anteriorment, com a prova d’estudi, La Mare Eterna va representar-se a Sitges, en el teatre del “Prado Suburense”, la nit del 8 de Setembre de 1900, per l’agrupació dramàtica “L’Avançada”, amb el següent repartiment: Marió, Srta. Susagna Molgosa; Florenci, D. Andreu Guixer; Gabriel, D. Victor Baldirà; Andreu, D. Antoni Cussó; Enganya-amos, D. Miquel Sirvent; Ros, D. Joan Quintana; Llec, D. Agustí Gambús.

Director artístic: l’autor.

ACTE PRIMER

Cuina-menjador d’una masia acomodada. Al fons, l’entrada principal, ovirant-se una gran extensió de terra de regadiu plena de gabellons de blat posats simètricament. A l’angol de la dreta domina una llar molt ampla: la xemeneia am volta de campana, i l’escudeller ple d’objectes de pisa, de caràcter antic. Al primer terme de la dreta, una finestra, am la vidriera oberta, veient-se l’hort, am roserars i altres plantes, al bo de la florida. Entre aquesta finestra i la llar, una fontana de terriça verda, am pica, aixeta, savó i un aixuga-mans. Al fons, a continuació de la llar, l’aigüera i els fogons amb escorre-plats de fusta blanca. A l’esquerra, d’esquena al públic, una escala d’obra. Al costat de la mateixa, una obertura que dóna accés a una altra dependència; i a l’unic replà, un rellotge de caixa i una porta que comunica als dormitoris, amb uns goigs enganxats a un plafó. Sota la volta de l’escala, la porta del rebost. Al primer terme de l’esquerra, una taula de noguera, i, paralelament a la mateixa, arrambat a la paret, un banc, també de noguera, amb els espatllers ben alts. Del damunt del banc, a uns dos metres d’alçada, pengen tres rosaris. A tot volt de l’escena, una socalada de rajoles de diferents colors. Decoren les parets tres quadros a l’oli representant escenes bíbliques, algunes plates de tons virolats, dugués cornucopies i altres ornaments, tot ben antic. De part a part del montant que sosté la xemeneia, penja una cortineta de roba de rovell. La llar és encesa, i an el pedriç hi ha molta llenya, uns tres-peus, uns calamastecs, una olla que fumeja i una paella am vianda fregida. Ben repartits per tota la cuina, un manat de farigola, unes graelles, un saler, un ventall, paelles, caceroles d’aram, etc. Damunt de l’aigüera, un gibrell amb escarola en remull, un porró blau, ple de vi; unes cetrilleres, una llumanera, una galleda de fusta i un canti de terra. Del sostre pengen enfilalls de tomatecs, i forcs d’alls i cebes. Als plafons de la porta principal hi ha dugués creus de grill de palmó. Convenientment repartides per l’escena, unes quantes cadires de vaqueta. Al davant de la finestra, un silló, també de vaqueta. Garbells, forques i altres eines.

Es cap-al-tard d’un dia del mes de Juny.

ESCENA I

(La Marió, tot cantant en veu baixa, extén unes estovalles sobre la taula. Desprès hi posa les cetrilleres, el porró, un pa sencer i una ganiveta. Seguidament apareix l’Andreu per la dreta del fons.)

ANDREU

Hola, Marió.

MARIÓ

Deu vos guard, oncle.

ANDREU

Com tenim el sopar?

MARIÓ

Mireu: ja paro la taula.

ANDREU

Ah, ah! (S’asseu aprop de l’escala.)

MARIÓ

Com se coneix que ja teniu gana!

(Va servint la taula pera set persones. Els plats són blancs, am viuets blaus. Les culleres i forquilles, de boix. Sobre cada plat destinat a l’Andreu, en Gabriel i en Florenci hi posa un tovalló.)

ANDREU

Sí, que’n porto avui.

MARIÓ

Això és bo. (Curt silenci.) Que no vénen aquells?

ANDREU

Qui?

MARIÓ

En Gabriel i en Florenci.

ANDREU (un xic malhumorat)

Els he deixat al camp amb els segadors.

MARIÓ

Que li agraden al senyor Florenci les coses de pagesia!

ANDREU

Sí, que li agraden. Més que les de ciutat. Tot-hom s’enamora de lo dels altres.

MARIÓ

És molt bon minyó, oi, oncle?

ANDREU (de mala gana)

Sí… Però és tant aixelebrat!

MARIÓ

Aixelebrat?… Què voleu dir? Bé sembla prou quiet.

ANDREU

Ho sembla. Però si te l’escoltes… Jo no sé com no l’ha corretgit el seu pare… Ja té sort de que no està bo i de que és fill de don Climent, que, si no, prou el treuria de casa!

MARIÓ

Voleu dir que n’hi ha per tant?

ANDREU

Ja ho crec que sí!

MARIÓ

No’n feu cas, oncle. No veieu que’l pobre no gasta salut?

ANDREU

Jo penso que tot li prové dels seus escrits… Perquè hi ha escrits, Marió, que són un corc pel cos i per l’ànima. I els d’en Florenci no poden ser pitjors.

MARIÓ

Un jove tant instruit!

ANDREU

Que’n fan de mal les ditxoses lletres!

MARIÓ

Escriu unes histories més boniques!

ANDREU

(aixecant-se i passejant per l’escena)

Tot són falornies. El paper pren lo que li donen. Saps lo que hauriem de fer, amb en Florenci?

MARIÓ

Què sé jo!

ANDREU

No escoltar-lo per res. Perquè, mira lo que són les coses: fins en Gabriel se l’escolta. Ja ho veus, en Gabriel, un xicot tant espavilat.

MARIÓ

No veieu que té tant bon cor?

ANDREU

És clar que ho deu fer això! (Ben accentuat.) Però jo no estic tranquil.

MARIÓ (amb una mica d’ansia)

Per què, oncle?

ANDREU

Tinc por que en Florenci, amb els seus escrits, no’m distregui an el meu fill i li faci perdre la carrera.

MARIÓ

Voleu dir?

ANDREU

Sí, sí… Sempre estic am l’ai al cor. Si això dura massa…

MARIÓ

No passeu quimera, oncle, que en Gabriel serà un capellà molt virtuós.

ANDREU

Jo veig que ell aprecia molt an en Florenci.

MARIÓ

És clar que sí! Com que de petits que’s coneixen!

ANDREU

Se l’estima com un germà.

MARIÓ

Com que ha d’esser aixís…

ANDREU

Devegades també’s perd la vocació.

MARIÓ

Bé; però ell ha de recordar-se que la seva mare, abans de morir, va fer-li prometre que estudiaria pera capellà pera encomanar tota la vida la seva ànima a Déu.

ANDREU

Allavors encara era un noi: avui ja és un home fet.

MARIÓ

No temeu res.

(Per la dreta del fons compareixen en Gabriel i en Florenci. El primer vesteix trajo talar, am sotana i manteu. El segon va vestit amb americana i pantalons de tons clars, berret tou de color de cendra, un xic caigut d’ales, i camisa i corbata a la négligé. Va am barba i bigoti castanys, tirant a ros, am cert escaient. Al comparèixer du una rosella a la boca. Ve molt content i sofocat pel sol.)

ESCENA II

GABRIEL

Déu vos guard.

FLORENCI

Bones tardes.

ANDREU

Hola, nois.

FLORENCI

(aixugant-se la suor del front)

Quina xafogor!

GABRIEL

Ara’s gira un xic de marinada. Em sembla que avui, aquesta nit, se sentirà fresqueta.

MARIÓ

(mirant am curiositat an en Florenci)

Quina rosella més maca que porta, senyor Florenci!

FLORENCI (somrient)

La meva boca floreix.

MARIÓ (rient am candidesa)

Doncs, miri: li escauen d’allò més, les flors.

ANDREU (reptant-la)

Què dius ara?

MARIÓ (avergonyida)

Res, oncle.

ANDREU

Això no ho diuen les noies!

FLORENCI

No ho ha dit pas am malícia. Oi, Marió?

MARIÓ

No, senyor.

ANDREU

Apa, vés enllestint el sopar, que aviat vindran els moços.

(La Marió’s dirigeix a la llar.)

MARIÓ

Aviat estarà.

ANDREU

Aixís, dóna.

GABRIEL (molt content)

Pare: quina cullita aquest any!

ANDREU

Si: Déu n’hi doret.

GABRIEL

Quines espigues més granades i més plenes!… Deveu estar satisfet, veritat?

ANDREU

No estic gens descontent.

FLORENCI

Que és hermós un camp de blat abans de segar, tant ros, boi caient-hi’l sol!

GABRIEL (dirigint-se cap a l’escala)

Sí que ho és, sí.

FLORENCI

Tot brodat de roselles!

GABRIEL (rient)

Com t’entusiasmes!

FLORENCI

Sí que m’entusiasmo. Com hi disfruto amb aquesta vida!

GABRIEL (rient i anant pujant l’escala)

Ja’t dic jo de Florenci!

FLORENCI

Sí, tu vés rient.

GABRIEL

Ja torno desseguida.

(Desapareix per la porta esquerra del replà de l’escala. En Florenci s’apoia en un cant ell de la taula.)

ESCENA III

MARIÓ

(deixant una plata d’escarola damunt de la taula)

Vol fer el favor, senyor Florenci?

FLORENCI

Ah! Sí, Marió. (Separant-se de la taula.) Quina escarola més maca!

MARIÓ

És blanca i fresca: veritat?

FLORENCI

Més que la neu.

(La Marió amaneix l’escarola. Després llesca pa moreno, repartint-ne per tota la taula.)

ANDREU (asseient-se al banc escó)

I que tal, com se troba, Florenci?

FLORENCI

Molt bé, Andreu; molt bé. Am quin dalit he caminat avui!

ANDREU

Sap lo que’m deia’l seu pare aquest dematí?

FLORENCI

Què us deia?

ANDREU

Que a vostè no li convé treballar gens ni mica de cap, perquè s’encaparra molt i…

FLORENCI

Oh! El pare, el meu bon pare!

ANDREU

Que no té raó ? Lo que vostè fa, de llegir tant i escriure tot el dia, de cap manera pot ser-li bo. Després… que enraona massa i es fadiga…

FLORENCI

Si encara’m distrec.

ANDREU

I lo que ha fet aquesta tarda? Que’s creu que li ha d’anar bé’l córrer pels camps, amb aquest sol de Juny que cau tant aplomat?

FLORENCI

El sol, el sol! No sé per què se l’ha d’estimar tant poc, quan tot ho devem an ell!

ANDREU

Es que vostè n’abusa.

FLORENCI

Bé massa que allà a casa he hagut de viure-hi, sense sol, sempre a l’ombra, ben arraserat com una planta d’invernacle. Que us penseu, pel que ve de ciutat, que és poc hermosa i confortable aquesta vida d’aquí, a ple aire i a plena llum?

ANDREU

No li diré lo contrari; però no sé si a vostè…

FLORENCI

I bé: què us ha dit més el pare?

ANDREU

Oh! Don Climent m’aprecia molt!

FLORENCI

Com us mereixeu.

ANDREU

No tenia prou boca per alabar-me. Tot ho ha vist tant ben conreat… Lo que és de parcers com jo, m’ha dit que no n’hi havien pas, avui.

FLORENCI

Us ha fet molta justícia.

ANDREU

Segons ell, en aquesta masia s’hi conserva encara l’aspecte senyorial dels seus avis. I això li agrada molt, al seu pare.

FLORENCI

Veritablement, en tot ella s’hi respira un ambient d’antigor…

ANDREU

Ben agradable, per cert. Es veu, al primer cop d’ull, que en aquesta casa hi han viscut persones de supòsit.

FLORENCI

I no ha dit quan tornarà’l pare?

ANDREU

No. Jo prou l’he pregat pera que’s quedés uns quants dies; però…

FLORENCI

És clar que sí.

(Torna en Gabriel, vestit no més am la sotana.)

ESCENA IV

GABRIEL

Què diu, què diu en Florenci?

FLORENCI

Parlàvem del pare.

GABRIEL

Ah! Vès si no podia quedar-se aquí per passar uns quants dies am nosaltres.

FLORENCI

Tota la culpa la deu tenir el metge.

GABRIEL

Per què?

FLORENCI

Perquè li deu haver dit que jo estava molt bo.

GABRIEL

Millor que se n’hagi anat content. Com que t’hi trobes molt, de bè…

FLORENCI

Si m’hi trobo!… Vès com passa’l temps! Tot rient rient, ja fa tres mesos que sóc entre vosaltres.

(La Marió va preparant el sopar.)

GABRIEL

I no te’n canses, oi?

FLORENCI

I què tinc de cansar-me’n! Si això és viure al Paradís!

GABRIEL (rient)

Com exageres!

FLORENCI

La vida contemplativa que faig, la tranquil·litat d’aquesta casa, i, sobre tot, lo sanitosa que és la comarca… Aquí’l meu esperit se conforta i s’asserena.

ANDREU

Jo crec que més aviat s’atabala.

FLORENCI

Per què ho dieu?

ANDREU

Perquè vostè pensa molt i discuteix massa.

FLORENCI

Què voleu fer-hi? És el meu natural.

ANDREU

Ves què’n treu d’enraonar tot el dia amb els nostros moços? Que no veu que’s rebaixa?

FLORENCI

Que poc me compreneu!

ANDREU

Jo fos, com vostè, l’hereu d’aquesta hisenda…

FLORENCI

Què farieu?

ANDREU

Voldria que se’m respectés.

FLORENCI

Què enteneu vós per respecte? El servilisme, l’humiliació, el temor? Dels vostres moços jo no vui altra cosa que la seva franca voluntat.

GABRIEL

És que sí que te’n porten!

ANDREU

Sembla que’ls hagi encegat a tots tres. Cregui que per vostè farien qualsevol sacrifici.

FLORENCI (am fruïció)

Ho veieu?

GABRIEL

Això no pot negar-se.

FLORENCI

És clar que no. M’agraden més ells, rústics com són, però amb el cor generós, que molta gent que conec, sense comprensió de la vida i am refinaments perversos. Ells no són instruits; però senten lo que jo vui que sentin, s’emocionen amb els meus cants, i viuen la meva obra: són poetes inconscients.

ANDREU

Tot lo que vulgui, Florenci… Però’ls tres són robustos, gasten força salut… i si vostè s’escarraça per ells, ja veurà, ja veurà…

FLORENCI

Oh! És que a un malalt, com jo, de debilitat, no sols li fan bé’ls aliments sustanciosos i els aires sans, sinó que també li és bo viure en mig d’humanitat ben vigorosa!

GABRIEL

El pare vol dir que t’ho prens massa a la valenta.

FLORENCI

No sé per què ho dius. (An en Gabriel.)

Que’t penses que vui tornar a fer la vida artificial de ciutat? No… Jo no sento aquella poesia macabra ni l’art histèric que allà està de moda.

GABRIEL

Mira que vas fer obres…

FLORENCI

Els meus versos d’allavores eren, segons molts, dolços, melangiosos, refinats. Els d’ara diu que són rústics, selvatges… i fins brutals! Doncs, aixís m’agraden. Vui que cada vers vessi poesia, força, llum.

GABRIEL

I com tens el poema?

FLORENCI

Bastant avançat.

ANDREU

Vaig a veure aquells si vénen.

(Se’n va per la dreta del fons.)

ESCENA V

GABRIEL

Noi, estic cansat!

FLORENCI (mirant a la Marió)

Com treballes, Marió!

MARIÓ

Ten compte!

GABRIEL

Sí que treballes massa.

MARIÓ

Fugiu! L’escarraç!…

GABRIEL

Jo no sé per què’l pare no ha de volguer una dóna per ajudar-te. A casa hi ha molta feina, per tu sola.

MARIÓ

Bé prou coses que dono a fer. Ja ho diu l’oncle, ja, que vol pendre una minyona.

GABRIEL

Faria molt ben fet.

MARIÓ

No n’hi ha per tant.

(Agafa una galleda i es dirigeix cap al fons.)

GABRIEL

Ont vas ara?

MARIÓ (girant-se)

A pouar aigua per posar el vi en fresc.

GABRIEL

Espera an els moços.

MARIÓ

Ui, d’aquí que ells vinguin!

(Desapareix, cantant alegrament, per l’esquerra del fons.)

ESCENA VI

FLORENCI

Quina criatura més xamosa!

GABRIEL

Sí que ho és.

FLORENCI

I a propòsit, Gabriel. Dies ha que vui parlar-te d’una cosa.

GABRIEL

Digues.

FLORENCI

Ja ho hauria fet; però és tant delicada, que’m sabria greu ofendre-t. Sóc tant especial, que quan tinc una observació feta, friso fins que l’he comprovada per veure si m’he equivocat o no… Devegades pot-ser resulto indiscret.

GABRIEL

Parla sense recel… Ja saps que pots parlar-hi… (Un xic torbat.)

FLORENCI

Me seràs franc?

GABRIEL

Com sempre, Florenci.

(En Florenci invita a seure an en Gabriel.)

FLORENCI (molt baix)

Doncs vaig a dir-t’ho.

(Seuen aprop de la taula.)

GABRIEL

Digues.

FLORENCI

Vinc observant que la Marió i tu…

GABRIEL

Què vols dir?

FLORENCI

Em sembla que us estimeu i encara no us en heu adonat.

GABRIEL (torbant-se)

T’enganyes, Florenci, t’enganyes.

FLORENCI (somrient)

No, home, no.

GABRIEL

Què has vist? Què has notat?

FLORENCI

Res de mal. (Somrient. sense malicia.) Però, us estimeu, us estimeu.

GABRIEL

Jo’t prometo, Florenci…

FLORENCI

Vaja, Gabriel, no dissimulis.

GABRIEL

Jo no sé en què t’has fixat?

FLORENCI

En què m’he fixat?

GABRIEL

Sí… (Molt torbat.) Digues.

FLORENCI

Quan ella’t mira, creu que està tota encisada. I quan tu’t mires an ella, sembla que contemplis a una imatge. En les vostres mirades hi ha llum d’amor… d’un amor místic sensual. (Tus un xic fadigat.)

GABRIEL

És cert que la miro am molt bona voluntat. Fes-te càrrec que m’és cosina. De petita, que va quedar sense pares, ha viscut sempre aquí. Sent els dos infants, tot lo dia anàvem junts i saltàvem com els aucells. Si gaire bé l’estimo com una germana!

FLORENCI

Tu l’estimes i voldries que’t correspongués. Vaja: no m’ets prou franc.

Gabriel (molt baix)

No?

FLORENCI

És clar que no. Sembla que vulguis desorientar-me.

GABRIEL

Doncs, com vols que’t parli?

FLORENCI

Diga-m que no tinc dret de saber les teves intimitats, però no m’enganyis. T’adverteixo que la meva insistència és pel teu bé. Perquè tu sofreixes molt… tu estàs molt trist… tu estimes… Si: tu estimes a la Marió.

GABRIEL (mirant cap enfora)

Calla! Calla, per favor!

FLORENCI

L’altre estiu ja vaig tenir ocasió de veure unes petites espurnes d’aquest amor que tu ara pretens ofegar. I, creu-me, no us he oblidat més, a la Marió i a tu… (Torna a tossir.)

GABRIEL (am gran prec)

Calla, Florenci!

FLORENCI

Am quina ànsia he esperat aquest any que tornessis del seminari!

GABRIEL

Per parlar-me d’això?

FLORENCI

Sí. I pel gust de passar una temporada junts.

GABRIEL

Tu ets molt bo!

FLORENCI

Penso molt en la teva sort. Recordo que en l’infantesa eres molt vehement i enjogaçat. La mort de la teva mare va causar-te, com és natural, un gran sentiment… Però d’allavores ençà no has estat mai més alegre… Sempre t’he vist melancolic i capficat… com esclau d’una obsessió… per mi incomprensible. Perdona si per aquests motius jo dubto de la teva vocació.

GABRIEL

Pobre de mi!

FLORENCI

Em fas pena, tant jove i tant apocat. Tu duus la llum santa de l’amor en el teu cor. No vulguis apagar-la: te resplendeix als ulls.

GABRIEL (quasi plorant)

Oh! Sí, sí!

FLORENCI

És cert? És cert?

GABRIEL

Sí: jo estimo.

FLORENCI

A la Marió?

GABRIEL

Sí… sí. No ho diguis, no ho diguis mai a ningú!

(Apareixen l’Andreu i la Marió per l’esquerra del fons. La Marió, am la galleda plena d’aigua.)

ESCENA VII

ANDREU

T’afanyes massa, Marió.

MARIÓ

No, oncle, no. (Posa’l porró en fresc.)

ANDREU

Apa, que aquells ja vénen.

FLORENCI

Ah, ah!

(L’Andreu, en Gabriel i en Florenci van a la fontana a rentar-se les mans.)

GABRIEL

Que deuen estar cansats!

FLORENCI

L’Enganya-amos, que ja és vell, deu estar-ho força.

ANDREU

Ell rai, que gasta salut!

GABRIEL

És un home de ferro.

FLORENCI

I molt alegroi!

ANDREU

Ja són aquí.

(Per la dreta del fons compareixen l’Enganya-amos, el Ros i en Llec. Tols tres van espitregats i am barret de palla. Vénen molt suats i colrats pel sol. L’Enganya-amos duu la falç a la mà. El sol és post. Se sent el cant dels grills.)

ESCENA VIII

ENGANYA-AMOS

Bona hora!

ROS

Salut tot-hom.

LLEC

Déu vos guard.

FLORENCI

Hola, segadors!

ENGANYA-AMOS

Què hi ha, senyor Florenci?

FLORENCI

Molta gana.

ENGANYA-AMOS

Això és bo! Què tal? Li hem agradat, avui?

FLORENCI

Molt! Lo que és vós, sou un segador dels més braus.

ENGANYA-AMOS

I ben nèt que sí! Miri quines osques! (Ensenyant-li la falç,) Pobra falç! Com ha brandat aquests dies! Toqui-la, que encara crema. Nostramo: veieu: l’haurem de dur a esmolar.

ANDREU

Bé, això fins a l’any vinent. Vés a endreçar-la am la d’aquests.

ENGANYA-AMOS

Com us sembli. Renoi, quina cullita!

ROS

Oh! Sí que serà grossa!

ENGANYA-AMOS

Jo, en ma vida he segat una mojada més maca que la de la banda de la sinia.

LLEC

Quina ufana!

ENGANYA-AMOS

Sí: quin blat més hermós! Aquest any no hi ha pogut res la llampadura. Quins brins més sapats! Semblava, tot segant, que arraséssim un canyar.

ANDREU

Apa, desa aquesta eina, que soparem desseguida.

ENGANYA-AMOS

Som-hi, doncs.

ANDREU (an el Ros i en Llec)

Ja heu abeurat el bestiar?

ROS

Sí, nostramo.

ENGANYA-AMOS

Ja torno. (Desapareix, am la falç, pel fons esquerre.)

ESCENA IX