—Y donchs, monada. ¿Ahont tens lo teu papá?
—¡Es á Madrit, mort! —contestava la nena fent un saltiró y escabullintse d’aquellas senyoras que apenas coneixia, y que s’allunyavan dihentse unas ab altras:
—¡Ah! es que es viuda!…
Los frets, al treure de Larrua als nens de la familia Bach y obligar á tancar portas y balcons, desatinaren á la Montserrat, que, enjogassada y travessa, no parava de fer entremaliaduras y raresas al trobarse reclosa dins las quatre parets de la rectoria.
—Las monjas, m’han dit ja moltas vegadas, perque no’ls hi enviavam la nena al col·legi —digué un dia Mossen Jaume á la seua germana, vegent á aquell belluguet que tancat dins del menjador semblava una rateta engaviada— jo crech que ella estaria allí més distreta; comensaria á apéndre alguna cosa; y á tú ’t deixaria ab tranquilitat algunas horas al dia.
La Montserrat era’l únich raig de sol que il·luminava las neus que voltavan la vida d’aquella pobra dona, y encara que sols fos per pocas horas, li semblá que era un nóu dolor lo separarse d’ella, pero Mossen Jaume insistí, y la nena aná á la escola.
Cap á las darrerias de Febrer, l’armari de pisa del menjador de la rectoria s’omplí de taronjas: era precís cullirlas tan bell punt groguejavan, per tréurelas de las manetas de la Montserrat, que las feya caure á colps de canya y se las menjava ab tanta abundancia que arribaren á ferli mal. Donya Teresa doná ordre á la minyona pera que de cap manera n’hi deixés menjar. Més una tarde al arribar del col·legi la Montserrat, no veyent á la sua mare que estava en lo despaig ab Mossen Jaume, digué á la majordona:
—¡Dom taronja pera berenar!
—No n’hi há —digué desde la cuyna la criada— ja ’t donaré xacolate crua.
—No vull xacolate ¡vull taronja!
—Pero si ’t dich ¡que no n’hi há!
—Jo las veig á l’armari…
—Donchs la teua mamá no vol que te’n dongui ¡y no te’n donaré!
—¡Munda, dom taronja, sinó!…
—Sinó ¿qué? ¿qué farás? feu la minyona tota picada, sortint cap al menjador.
—¡Tafoy! ¡Retafoy! —cridá la Montserrat, exasperada, enfilantse en una cadira del costat del armari— trencaré un vidre y’m menjaré totas las taronjas que trovi! y tú ¡Mira! —y la endiastrada criatura, al dir la última paráula, feu onejar las duas manetas sobre’l nás posant lo dit xich de la dreta tocant ab lo gros de la esquerra.
—¡Reyna Santíssima! —exclamá donya Teresa, sortint al menjador y agafant violentament á la nena per un bras— are mateix, ¡desseguida vull que’m digas qui t’ha ensenyat aquestas paraulas tan lletjas y aquestos gestos de pillet! ¡de xicot de carré! Desseguida, desseguida, vull que ho digas. ¡Dolenta! ¡Lletja! ¡Mal educada! —Y com donya Teresa acabés la filípica ventantli una bofetadeta, la Montserrat se desfeu en un mar de llágrimas, que la seua mare, després d’haverlas fetas corre, tingué bons trevalls pera aixugar, encara que tot dihent:
—Be, no ploris més, pero digam d’ahont has tret aquestas cosas tan lletjas!
—La… a… a… noya… a… a… a… de ca’n Peró, m’ho va… a… a… dir y m’ho… o… o… va fer á mí, en lo col·legi… i… i… i… l’altra tarde, perque jo no li volia… a… a… donar una estampa… a… a… a!…
—¡Ja m’ho temia jo al tenir que enviar á aquesta criatura á una escola de poble! —exclamá donya Teresa tan sentida del cas, com de la bofetadeta que s’havia vist obligada á donar á aquella criatura que tant estimava.— Jo no ho vull dir pas per las monjas —prosseguí veyent la cara fosca del seu germá qui l’escoltava— ¡pobras senyoras! ¡Ellas no hi tenen cap culpa!… pero las criaturas aprenen tant d’educació ab las mestras com ab las companyas que tenen… y aquí no’n podrá tenir may d’altras. ¡Válgans Déu! ¡Válgans Déu! Si’ls nostres pares vejessen á una neta seua, á una Villadó educantse d’aquesta manera! —afegí donya Teresa, que ni pérduas ni penas desarrelavan d’ella los ressabis de sa noblesa.
Mossen Jaume no torná resposta: més l’endemá digué que li calia anar á Barcelona ahont tal volta hi tendria d’acabar la setmana.
Dos dias després tornava’l bon sacerdot á Larrua, dihent á la seua germana que la nena quedava admesa de interna en lo col·legi del Sagrat Cor de Sarriá. Sols calia arreglarli la roba blanca y los trajos d’uniforme, pera portarli avans del primer de mes. Ho havia parlat ab lo seu intim amich lo Dr. D. Pau Valls que era prop parent de la superiora del Sagrat Cor y tot estava arreglat.
Donya Teresa quedá glassada: li semblá que ab una má de ferro li oprimian fortament lo cor. ¡Separarse de la seua filla qu’era sa vida, sa alegria, son tot!… Y no obstant, moltas vegadas quan no podia ni somniar que la Montserrat pogués educarse en tan aristocrátich col·legi, ella hi pensava, com lo non plus ultra de las seuas aspiracions maternals… Ella envejava á las mares que tenian suficient fortuna pera ferhi educar las seuas fillas… Més vejentho com un impossible, tan sols hi havia vist la part bonica; la separació que allavors li semblava un no res, al tenir que realisarla, se li apareixia com la més gran de las crueltats. Pero no era pas possible, ni tan sols insinuarho al seu germá, que s’havia afanyat en fer los passos; que s’havia cregut donarli una alegria y que ab sa senzillés habitual li havia dit:
—¡Arreconariam massa diners ab la nostra vida metódica y arreglada! ¿No han de ser per ella los nostres estalvis? Donchs ab res podrém donárloshi mellor que ab una bona educació. Allá s’instruirá de debó ¿y qui sab anys á venir si’ls coneixements que allí adquireixi, poden servirli pera guanyarse la vida? Aixís com aixís, tampoch no li podriam deixar cap capital; ja sabs que á mí, tenintlos al calaix, no me’n deixan surar gayres y val més que li assegurem una part de dot en la inteligencia, que aquesta no estará exposada á quiebras.
Donya Teresa no tingué donchs més remey que amagar la seua pena y preparar las robas pera tancar á la nena.
Aquella primavera fou horrorosa pera la pobre mare. Bastant sacrifici feya’l seu germá, en l’import de la mensualitat, y no era pas cosa de aumentar gastos, anantla á veure tan sovint com lo seu desitj ambicionava. Una volta cada dos mesos, los dos germans se permetian lo luxo d’anar á véurela. Pero ¡y qu’eran llargas aquellas vuyt setmanas! Lo sol aumentant las horas del seu regnat de llum sobre la terra, feya los jorns interminables. La pobra donya Teresa, cada matí al despertarse comptava los dias que li mancavan, primer per sa visita al col·legi, després pera la época de vacacions, que entre las llágrimas de sa anyoransa, la veya com los antichs israelitas, la desitjada terra de promissió. ¡Ay si en aquellas horas de ferrenya tristesa no haguessin acudit á sa memoria, sens ella mateixa donarsen compte, las ideas y fins las paraulas que, trayent apuntes pera’l seu germá, s’havian introduhit en son cervell, de las obras filosóficas de Balmes, del Pare Kempis y sobre tot de la hermosa y consoladora obra de Monsenyor Gaume Esta vida no es la vida!
Tota aquesta literatura, que ella no havia conegut fins allavoras, que en un principi no sols trová pesada, sinó que algunas voltas fins li semblá inintiligible, en sos moments de major tristesa, abocava á sa imaginació exaltada una de sas máximas plenas de ciencia de la vida, de coneixement en las lluytas del cor humá, d’aspiracions á la eterna benaventuransa, fentli pera sas penas l’efecte d’una rosada copiosa, que amorosia la cremor que en son esperit combatut hi havian obert la devoradora flama de la gelosia, de las decepcions y d’una continuada adversitat… La ferida estava oberta; pero la sanch que d’ella s’escorria, l’axugava la resignació cristiana, ab consols donats per inteligencias, que tot havent conegut tal volta per experiencia propia las amargors de la terra, la forsa d’una fé sens duptes ni vacilacions de cap mena,’ls havia ensenyat á mostrar ab tota sa divinal esplendidesa las eternas benaventuransas del cel.
La Montserrat, aná creixent y desarrollant sas gracias físicas, á l’hora que sos coneixements intelectuals. Al acabar los cursos, los premis adquirits en honrosas lluytas col·legials, omplian la humil rectoria de Larrua, curullant de goig lo cor de Mossen Jaume y fent apareixer un somriure d’ergullosa satisfacció maternal en las entristidas faccions de la senyora Gil.
També donya Francisqueta Bach participava dels plahers de la germana de Mossen Jaume. Lo seu fill Felip que feya quatre anys estava d’intern en lo col·legi dels pares Jesuitas de Manresa, se n’enduya tots los anys un bon número d’honrosas recompensas. Aixó feya que’ls dos premiats, al ajuntarse als estius, treyessin á relluhir los seus trofeus d’aplicació, y que al trobarse iguals en inteligencia y en cultivació de coneixements, fessin abdós més lliga que ab la Teresina y l’Adela, á las que, segons en Felip, de res sério se’ls podia parlar. Cada volta qu’entre’ls germans neixia alguna discussió, per posarse en dupte alguna de las cosas assentadas per en Felip, aquest exclamava ab ayre de contrariada superioritat:
—Donchs ¡preguntéuho á la Montserrat, que sab tant com jo y veuréu lo que’us dirá!
Aquesta igualtat y consideració mútua era causa que al formarse’l grupo dels noys, ja fos pera jugar á l’hort de la rectoria, ja per anar á passejar ó berenar á las fonts, en Felip anás sempre de costat ab la nevodeta del rector, que sens adonarsen, tenia las assentadas molt més llargas ab ell que ab las seuas germanas.
—¡Es molt, que no se vos acabi may la conversa á vosaltres dos! —feya donya Francisqueta moltas tardes, que’ls noys sens fer esment de la Teresina y l’Adela, deixavan lo joch, pera assentarse á enrahonar— ¡No sé pas de que diantre debéu parlar tantas horas!
—Y vegi, mamá —responian á voltas las noyas, un xich picadas— ¡tanta conversa que te ab la Montserrat, y ab nosaltres, á voltas camina duas horas al costat nostre sense dirnos res!
—¡Vaya una estranyesa! —responia ignocentament en Felip.— Ab la Montserrat hi puch parlar de tot, perque de tot sap y á vosaltres ¿qué’us diré? ¿Qué á la nina li manca un vestit nóu? No’n sé jo de conversas d’aquestas…
Los anys passavan y passavan sense variació de cap mena. Los hiverns tristos y solitaris per donya Teresa, los istius plens de vida y animació que á la rectoria donava la presencia de la Montserrat, que’s feya una doneta. Relativament á costums, tampoch hi havia variants. Com en lo primer istiu, totas las tardes dels dias feyners donya Francisqueta anava ab los seus fills á cercar á la Montserrat, y uns dias ab la senyora Gil y altres sense, segons sas ocupacions ó l’estat de la seua salut, los noys ja ab la bossa de cassar papallonas, ja ab un joch de cercols á las mans, emprenian lo quotidiá passeig á la font.
Una tarde del mes de Setembre de l’any en que la Montserrat havia complert sas tretze primaveras, y en la que, com de costum, anavan á berenar á la font de la Teula, la conversació dels noys prengué un cert tó de tristesa. Las vinyas, ab sa estesa de pámpols grochs; lo remor d’algun qu’altre remolí de fullas secas, la terra humida per las plujas, y més que tot, lo convenciment del poch temps que’ls restava de vacacions, pareixia que’ls havia tret l’enjogassament d’altres dias pera fer lo camí á corregudas; saltant petits marges y disputantse per la llibertat d’una papallona, per la troballa d’una cuca de llum, per la arrancada d’un ramell de moras ó per la possessió d’una flor, més ó ménos bonica.
La Montserrat, bon tros més espigada que sas duas companyas, era casi tan alta com en Felip, qui tenia dos anys més qu’ella. Ab fortas botinas de badana color de mantega, un llasset de cinta blau de cel, lligant dessobre de son tornejat coll sa fornida trena rossa y un llarch devantal de pisana ab ratllas blancas y blavas, que amagava dessota de sa folgada y recta etxura los contorns de sas formas ja bastant pronunciadas, pareixia que se la veya llensar á l’ayre son embolcall d’oruga, pera deixar veure ab tota sa esplendidesa sas hermosas alas d’ayrosa papallona.
En Felip, pe’l contrari; esprimatxat per la creixensa, escardalench de galtas, ab ulls y cabells d’una negror de mora, y ab las faccions bon xich estiragassadas, mostrava en tota sa figura com las primeras tintas de la pubertat tapan y endureixen en lo noy las hermosors de la infantesa.
Al arrivar á la font, la Montserrat aná á portar á en Felip, que ab sas germanas s’havia assegut desobre las arrels d’un vell castanyer, lo berenar que ab donya Francisqueta y la seua mare acabavan de tréure de la cistella.
—No’n vull —féu en Felip, donantlo á la Teresina.
—¿No vols berenar? Qué no estás bó ó es que aquest tall de llangonissa no t’agrada? —digué la Montserrat, preparantse pera anar á cercarnhi un altre.
—Es ¡que’m fá rábia de véure que’l sol ja es á la posta y apénas son las sis de la tarde! lo que vol dir los pochs dias que’m restan pera estar á Larrua. ¡Ditxós col·legi! ¡ja voldria haver acabat lo Batxillerat, pera no haverhi de tornar may més!
—¿Y per axó no vols berenar? Té, home, té; —feu la Montserrat portantnhi un altre tall y sentantse á menjar la sua part, en mitj d’en Felip y de l’Adela.
—No hi puch ferhi més —prosseguí’l noy, prenent desdenyosament lo pá y la llangonissa de las mans de la Montserrat— la tardor, jo la desterraria del any. ¡Vés quins serveys que fá! ¡Sembla que sols vé pera acabarho tot!… Jo no puch ab aquesta atmósfera trista, ploviscosa y humida.
—¿Qué vol dir atmósfera? ¿Qué ho saps tú, Montserrat? —preguntá l’Adela á mitja veu y com escorreguda per sa ignorancia.
—Ja veurás —respongué la nevoda de Mossen Jaume, un si es no es, satisfeta de mostrar sa erudició colegial devant del seu company, que ja cursava’l batxillerat— jo, tal volta no t’ho sabré explicar tant estensament com ho faria en Felip: pero en fí, ho diré com nos ho han explicat en lo col·legi y com t’ho explicarán á tú, d’aquí dos ó tres anys. Atmósfera, es lo conjunt de gasos invisibles que rodejan lo nostre planeta; com son l’ayre, lo vapor de l’aygua, l’ácit carbónich y altres que ara no recordo…
—Donchs, mira, com sempre t’has explicat mellor que jo. Ja m’ho han prou ensenyat aixó mateix en lo curs de física; y fins ho he donat de memoria: pero preguntat aixís, en sech, de segur que no ho hauria sapigut respondre tan aviat. Sols per axó, no’m reca tant de tornar al col·legi… ¡No estaria pas bé que tu sapiguessis més que jo!… Ademés, que’ls Padres, m’estiman molt: y mira, á voltas —prosseguí en Felip baixant la veu— conech que si en lloch de venir á Larrua tingués de quedarme á Barcelona, preferiria no sortir… No sé, sembla qu’allí m’hi trovo més á pleret… ¡Si no fós lo tenir de estudiar tant!… Y tampoch es que l’estudi no m’agradi, no; ¡pero vaja! conech que certas cosas, m’estimaria més estudiarlas prácticament: supósat que si hi hagués una nació ahont parlessin llatí, m’estimaria més anarlo á apendre allá que en lo col·legi, ahont lo parlo y no sé’l que dich; y lo mateix lo francés: aquest ja l’entench mellor, pero de tots modos, preferiria anarlo á practicar á Fransa: y jo, hi aniré; perque conech que’l viatjar m’agradaria bojament.
Moltas vegadas, quan só devant del mapa d’Europa, ¡me dona un pler formar l’itinerari dels viatjes que faria! Vejessis ab quina facilitat, m’enfilo cap á França y pel Canal de la Manxa me’n passo á Inglaterra, y per Bélgica me’n vaig á l’Austria; y atravesso’ls Alpes pera seguir la Italia y la Turquia; y per lo Mar Negre, me’n pujo dret á Russia, pera trobar la Suecia y la Laponia…
—¡Ay! ¡allí si que jo no hi aniria pas! —interrompé la Montserrat, que com la Teresina y l’Adela, atretas per lo calor ab que parlava en Felip, los hi semblava qu’era cosa d’anarhi l’endemá.
—¿Y perqué á Suecia no? —preguntá la Teresina, molt interessada en que’l viatje no s’interrompés.
—Perque hi fá un fret horrorós, y ademés diuhen qu’allá á la Laponia, la gent es ¡petita! ¡petita! y á mi’m faria pena de véurels. Mira aquí, la noya de casa en Peró, que es esguerradeta, y tota petita, ¡me fá una pena al cor quan me la miro!… ¡Ves si per gust, aniria á véuren tot un poble!…
—Be, dona ¡no t’apuris per axó! cambiarém l’itinerari y en lloch d’anar cap amunt, per lo mar Caspi, nos ne baixarém vers á l’Assia. ¡L’ Assia! Ja saps, alló de: La parte mayor del antiguo continente; la cuna del género humano, en donde florecieron las ciencias y las artes, etc., etc. —feu en Felip, prenent la cantarella ab que solen donar los noys las llissons en las escolas, y tornant á rependre son ayre de formalitat continuá:— ¡allá si que hi podria apendre llenguas! l’árabe, l’armeni, lo persa, l’indostán, lo xino!… ¡Aquesta llengua si que’m fora necessaria! perque á mí m’agradaria molt seguir la Xina: saps allá ahont fan las casetas de marfil… y sobre tot l’Indostán; lo país que te las montanyas més altas de la terra y en quins rius, se troban en profusió los diamants y los brillants y las pedras preciosas de tota mena…
—¿Y’s trovan per terra, entre la sorra del riu? —preguntá la Teresina, obrint desmesuradament los ulls, entant que picant de mans, exclamava ab tot l’entussiasme de sa senzillés d’onze anys— ¡Allí si que vull que nos hi portis, Felip! ¡Y que’n culliriam de diamants y de brillants y de pedras de tota mena pera fernos arrecadas y collarets y fins pintas y diademas pera posarnos als cabells! Y’n portariam per la mamá… perque ella, si es massa lluny, no hi voldria pas anar… Y també’n recullirém pera fer una corona per la Verge del Remey de la hermita, que’n dú una de llauna ¡més pobre y més vella! Y per tú Montserrat, te las portarém iguals, ben iguals á las nostras.
—Aquesta ja se las podrá cullir allí mateix —feu en Felip ab molta serietat.
—¡Oh! Si hi pogués venir ¡próu! —saltá la Teresina.
—¡Ay! ¡ay! ¿perqué no hi ha de venir, ananthi nosaltres? Lo que podém fer es marxarhi á l’estiu, que es quan estém tots tres plegats —exclamá candorosament l’Adela.
—Pero dona, ¿qué no ho coneixes qu’ella no hi podrá venir, perque nosaltres hi anirém ab en Felip, perque es germá nostre, pero á la Montserrat no li es res? —feu la Teresina, prenent un gros tó de set-ciencias.
Los aspirants á viatjadors se miraren consternats. La Teresina tenia rahó. Havent d’anar al país dels rius, de las pedras preciosas, sense donya Francisqueta, que es á quí anava confiada la Montserrat, era molt difícil que aquesta hi anés: y ab la seua mare, no hi havia que contarhi ja, que donya Teresa, la meytat de las tardes ni á la font podia acompanyarlos.
Las noyas Bach estimavan á la Montserrat ab entranyable afecte: ab ella no hi renyian may. Son carácter judiciós y la superioritat de sa intel·ligencia, reconeguda no sols per en Felip, sinó per la seua mateixa mare, que’ls la treya á tot hora per modelo, li havia fet pendre gran prestigi entre sas duas amiguetas, que sempre’s disputavan lo lloch que en Felip deixava llíure al costat seu. A més, la conversa s’havia tingut al devant d’ella, y las pobras criaturas, ab la bondat innata á aquesta primera edat de la vida, en que l’egoisme no ha assecat encara, los dolls de la generositat; se contristavan també de véure la cara de pena, que apesar de tot son judici de tretse anys, posava la Montserrat, pensant que dels quatre, seria ella sola la que no podría disfrutar d’aquellas maravellas, engrandidas tan per los mágichs colors de sa privilegiada fantasia, com per l’amargor de la impossibilitat, que tan entenimentadament havia fet notar la filla gran d’en Bach.
Tots estavan encara sotmesos, baix la impressió de la primera contrarietat nascuda en los preliminars de son viatje, quan en Felip, que havia estat ab lo cap caygut sobre del pit, exclamá de sopte ab la alegria del qui estreny entre sos dits un tresor per llarch temps codiciat:
—¡Ja ho tinch! ¡Ja está tot arreglat!
—¿De veras? —¿Cóm? ¿Cóm? —preguntaren á la vegada las tres noyas.
—Ja veuréu —feu en Felip, ab tota la formalitat ab qu’hauria parlat un home— ara jo no vos hi puch pas acompanyar: en primer lloch, tinch que acabar lo batxillerat, y després fer la carrera ¿vritat? Donchs com que allavors ja tindré vint ó vint y dos anys y jo sempre he pensat de casarme ab la Montserrat; m’hi caso, y, com será la meua dona, ja hi podrém anar plegats.
—¡Ay! ¡y qué rebé que ho has pensat! —exclamá en lo paroxisme de la alegria, la noya Gil, juntant dessota de la barba sas duas manetas blancas y afiladas, en tant que la Teresina y l’Adela, repicant las seuas, repetian á l’hora, detenintse á cada paraula, pera mellor saborejar sa satisfacció:
—¡Ay! ¡Sí! ¡Sí! ¡Y qué bé que ho has pensat!
La fletxa ja havia sortit de l’arch; lo llamp, havia llensat sa devastadora pedra; lo pagés, havia sembrat á la terra més á posta assahonada la llevor en la que hi devian grillar aquella mena d’arrels, que sols s’arrencan, arrebassant ab ellas, la terra que las sustenta.
Las circunstancias de la Montserrat afavorian també d’una manera especialíssima la grillada d’aquella llevor tan senzillament llensada. Sense germans, sense cosins, sens amistats íntimas, los noys Bach eran la sola distracció de la nevodeta de Mossen Jaume. Quan en lo col·legi las seuas condeixebles parlavan d’anar en la época de vacacions á sas heretats ó al estranjer ó á banys, ahont se reunian ab familias en las que hi trobavan companys de la seua edat, la noya Gil pensava sempre en los qu’havia trobat y que havia de tornar á véure, al sortir del convent. Las altras cambiavan d’impressions; tots los anys portavan coneixensas novas; moltas havian visitat nous llochs y nous paissos, totas tornarian al col·legi ab los recorts de las cosas que haurian vist y de las personas ab qui haurian parlat; ella sabia ja abans de sortir tot lo que hauria de fer; per ella no hi hauria res cambiat; un mes d’Agost era invariablement igual al passat y, segons ella creya, al que havia de venir. Los mateixos petons de la seua mare, sempre trista, fets ab la rialla als llávis y’ls ulls negats de llágrimas: los mateixos afalachs de Mossen Jaume: la mateixa vida, tan igual y tan acompassada, com las onas qu’en temps de bonansa desfeyan sos blanchs espumalls en la platja de Larrua. La missa á las set; lo dinar á las dotze; lo sopar á l’entrada del capvespre; lo rosari de sobre taula; las conversas tranquilas y casi sempre sense discusió, eran poch interessants per ella que d’entre aqueix conjunt de suaus mitjas tintas y d’eix aplech de personas que l’estimavan ab tota l’ánima, no n’hi havia cap que parlés ab lo llenguatje que sos tretze anys posavan en sa boqueta vermella; cap que l’ajudés á cassar una papallona, ni á cullir un ram de flors boscanas, ni á donar voltas á la corda ab que saltava, ni menys á compartir ab ella aquellas riallas alegres, frescas com los primers ventijols del matí, que per la volada d’una mosca acudian á dojo á sos llávis de cirereta partida.
—¡Parla, parla; enrahona tú; jo ja t’escolto! —li deya donya Teresa desitjosa de sentir las deleytansas ab que omplia son cor maternal aquella veueta estimada, que, com un aucell enjogassat, en son continuat xarroteig, saltava desde una página de la historia de Espanya, de Roma ó de Grecia, a las excentricitats de la Munda, y d’una poesía de Quintana ó de Fray Luis de Leon al barret de palla d’alas amplas, que era precís comprarli aquell mateix dia, pera estrenarlo per anar á la font.
—¡Quin bo’m dona d’escoltarla! ¡Sembla que’m treu vint anys de sobre! —deya també Mossen Jaume; y tots fins lo vicari Mossen Ramon, que era un bon xich mal agradós, se dalian per sentirla, sense que cap d’ells pensés en tornarli’l cambi, que la pobre Montserrat sols trobava á Larrua en los fills de donya Francisqueta; en aquellas noyas de la seua edat; en aquell noy finet y educat com ella; ab los seus mateixos coneixements; ab las seuas mateixas aficions…
La noya Gil no podia compendre que la vida del vinent any podia no ser igual á la del passat, ni que un dia pogués esser possible que ella visqués sense la seua mare, sense’l seu oncle y sense aquells noys, que aixís com donya Teresa y Mossen Jaume eran existencia de sa existencia,’ls seus companys eran alegria de sa alegria. Fins que á la Teresina se li acudí que no sent germans no fora del cás que viatjessin junts, no havia atravessat may tan senzilla idea per la pensa de la nevoda del rector; més en Felip havia trovat tant prompta solució, y aquesta li semblá á la Montserrat tan fácil y sobre tot tan encertada y natural que, al sentirla, apesar de no haverla may pensada, li aparegué que de tota la vida l’havia tinguda dins de si mateixa y que no feya més que respondre com un eco á la veu que de dins de son cor li cridava pera resóldrela de idéntica manera; y desde aquell instant, ab la mateixa fé que creya en que un dia havia de morir, sens inmiscuirse en preliminars de cap mena passá á créure ab igual forsa que havia de venir un jorn en que seria esposa del estimat company de sa infantesa.
Antecedents (Continuació.)
La Montserrat no havia complert encara disset anys quan donya Teresa se vejé obligada á tréurela del col·legi del Sagrat Cor contrariant los desitjos de la Madre, que prenia un disgust cada volta que surtia una educanda sense haver seguit los trámits oficials del reglament.
Pero no hi hagué remey; los disgustos que’ls espiritistas de Larrua ocasionavan en aquella época á Mossen Jaume minaren de tal manera sa salut y sa alegria, que la seua germana, tementse majors complicacions, volgué la noya al costat seu. La Montserrat sortí donchs del col·legi sens haver termenat sos estudis, als que es precís confessar, no hi tenia l’afició que’l seu oncle hauria desitjat, sortint del convent més educada que instruhida, tenint com la immensa majoría de las donas espanyolas molt més gust en saborejar las bellesas d’una sonatta de Beethoven, que en estudiar las complicadas solucions d’un problema de geometría. Aixó no vol dir que la Montserrat no fos de molt més instruhida que gran part de las seuas condeixebles y de moltas de las noyas de la seua edat, pero per fer sentir á son talent natural los goigs d’estudis més sérios, li haurian calgut més anys, y que la imatge d’en Felip no s’hagués interposat entre las áridas páginas de sa carpeta d’estudi.
Més alta que Da. Teresa, ab sa cara d’una bellesa d’arcángel, educada y distingida com una primpcesa alemanya, vestint ab la senzillesa que sa posició requería, pero ab un gust que acompanyat de sa hermosura donava major reals á sa roba de cotó ó de llana segons s’ho aportava la estació, la noya Gil, á la qui sols se li podia reprotxar lo defecte d’encorvarse un xich á causa de sa rápida creixensa, s’atreya las miradas de quants forasters per rara casualitat la veyan en algun carrer de Larrua ó en algun caminet de sas aforas, ja que aixís per lo modo de ser de donya Teresa, com per lo disgust que en sa sortida del convent havia trobat en la rectoría per la enfermetat de Mossen Jaume, las duas senyoras continuavan ab la mateixa vida retreta y solitaria que havian emprés lo primer any que passaren en lo poble. Per lo demés la Montserrat no semblava may fer esment de la admiració que sa figura despertava; los colps que aixó succehía ni sos ulls donavan senyal d’haverho vist, ni sos peus detenian ó apressavan l’ayre de son caminar; en Felip al sortir del convent li havia renovat la promesa que al parlar de son viatje al Assia, li havia fet quatre anys enrera; y li havia renovat ab tota l’ánima, esgroguehintse sa fas morena, brillejant com encesas guspiras sos ulls de móra, tremolejant de emoció la má que retenía la seua y la veu ab que li deya:
—Aixó no ha de serte nou, Montserrat: jo t’he estimat desde’l dia que tenint set anys, la meua mare me portá á la rectoría pera anar á la font de la Teula, y á mi, ja allavors me semblá que d’avans te coneixía; que’ls rulls de tos cabells rossos ja’ls havia vist entre los ángels que voltavan lo meu bres de nin; y encara que ma boca no t’ho deya, mon cor y mon pensament me parlavan continuament de tú, y en las salas del col·legi y en los jochs y en los llibres, jo ’t veya sempre com la meytat de mi mateix, com la eterna companyona de ma peregrinació sobre la terra; y per tú he estudiat y per tú he comensat ma carrera y per tú, ajudant Deu, la acabaré y seré un home com deu ésser aquell á qui tú ’t dignis estimar. Sense tú jo no hauria estudiat; hauria viscut com lo meu pare y cada any hauria anat á fer un viatje al extranger y mas aspiracions haurian estat satisfetas, pero tú t’educavas, tú aprenías y jo havia de estar á la teua altura; d’altre modo jo coneixía que tú no’m podrias estimar may, y jo volia que m’estimessis com jo ’t vull, que’m sento promte á fer tots los sacrificis pera obtenirte, promte á tornarme foll ó á morir desesperadament, á la sola idea de que un altre home que no fos jo pogués estrényer aquesta má que jo he mirat sempre com á meua…
Y la Montserrat ab una serenitat inalterable y sense que sa veu manifestés la més insignificant emoció, havia respost com prosseguint la idea d’en Felip:
—Si, si; á mi també m’ha semblat sempre que has estat meu de tota la vida; fins d’avans de conéixet; meu com la meua mare que es lo que’m sembla que tinch de més propi sobre la terra. D’ avans de conéixet á tú ni res sé, ni de res me recordo… Com si aquells anys no haguessen passat pera mi… No tinch un sol recort ahont tú no hi estiguis unit… En lo col·legi sols ab tú pensava, en las vacacions sols á tú ’t veya… Quan apropósit de tos viatjes me digueres que ’t volias casar ab mi no’m vingué gens de nou: me semblá que no feyas més que repetir lo que jo ja de temps sabia. Sols que tú dius que t’atormenta la idea de que un dia jo pugués ésser d’un altre home y á mi ni una sola vegada semblant cosa m’ha passat per la imaginació. ¿Tardarém dos anys, quatre, deu, quinze á realisar los nostres intents? No ho sé. Pero jo tinch la seguretat íntima, la convicció ferma, de que si tú vius y jo visch, nos trobarém de costat com are, mirant abdós lo mateix horitzó; fantasiant per las mateixas encontradas…
La malaltía moral de Mossen Jaume, lo rosech que la sua susceptibilitat religiosa posava sobre la seua conciencia, pareixent que no absorvía son interés, cosa que no tingués relació ab las ánimas que’ls adeptes de Allan Kardech li prenian, fou causa de que donya Teresa no s’atrevís á consultarli la elecció de la seua filla, per la que ella, donat lo seu modo de ser, ni trobava motius pera refusar, ni sabia sentirne grossa alegria; pel contrari, sos ulls se negavan de llágrimas quan la Montserrat ab la fé y entussiasme, ab que assegurava Colon la existencia d’un nou hemisferi, feya confidenta á la seua mare dels somnis de felicitat que al acabar la carrera devia realisar ab en Felip.
En aquella época la familia Bach no intimava ja ab las personas de la rectoría ab la afectuositat que ho havia fet fins allavoras. Donya Francisqueta que per fí havia lograt cambiar la catalana mantellina per lo gorro francés y que ja podia oferir la seua casa del carrer de Lauria en lloch de la botigueta de la plassa de Santa María; s’havia anat atansant envers aquells mitjos senyors del Balneari, que tants desprecis li havian inspirat en altre temps; y aquella societat que tres anys enrera s’hauria desdenyat d’entrar en la torreta del carrer dels Avellaners, instada per en Bach y atreta per lo doble alicient de las espléndidas diversions que en ella s’hi donavan y las que’ls amos de la casa, ab sa ingenuitat completament menestrala los hi ofería á cada pas, invadian lo nou chalet de la enriquida familia, sense deixarli temps pera cultivar sas antiguas relacions. En honor á la veritat devém dir que en los primers istius de sa transformació, aixís donya Francisqueta com la Teresina y la Adela havian molt instat á donya Teresa y á la seua filla á assistir á las festas y diversions que á sa casa s’organisavan; mes la germana de Mossen Jaume, que havia afegit al feix de sas penas privadas lo sentiment de veure l’estat d’ánimo y de salut d’aquell germá, únich consol y apoyo de sa vida, refusá com havia fet avans ab altres familias, los convits ab que la d’en Bach volia afavorirla. Donya Francisqueta, agobiada per las ocupacions que sa nova posició y sas novas amistats li imposavan, no posá gran empenyo en continuar sa intimitat ab la gent de la rectoría, quedant reduhida la antiga unió de las duas familias á una visita d’arribada y altre de despido durant la temporada d’istiu, á alguna que altre conversa de las noyas per la part del hort y á la constancia d’en Felip, qui no’s cansava de cercar escusas pera véncer los reparos que donya Teresa, solia oposar á la assiduitat ab que las visitava.
Durant l’hivern la Montserrat rebia diariament una carta d’en Felip: ni un sol dia havia faltat ab lo número del Correo Catalan dirigit á Mossen Jaume, la enamorada epístola procedent de Barcelona. La senyora Gil apesar de que sa trista esperiencia de la vida y lo nou modo de ser de la familia Bach no la deixavan del tot satisfeta, ho acceptava sino de bon grat, per amor á la seua filla y per lo convenciment de la impossibilitat de desarrelar en una ánima del tremp de la d’aquella noya, una passió tan forta per lo fonda, com per la cega fé ab que estava fomentada. Moltas voltas al sentir á la inesperta joveneta parlar dels seus amors y fer plans pera’l pervindre, son cor de sobra ensinestrat ab lo mudables que solen ésser les passions en l’home, glatia dins de son pit, pera deixondarla un poch d’aquella confiansa ilimitada, pera esplicarli alguna cosa de la diferencia tan immensa que va de las il·lusions á la realitat, pero la nevoda de Mossen Jaume estimava ab una fé tan cega, tan fonda, tan ferma, que la pobre mare usava de tota sa forsa de voluntat pera tornar á dins de si mateixa, la paraula que més de duas voltas havia ja entreobert los seus llabis.
—Lo códich no ho pena —se deya llavors interiorment donya Teresa— pero devant de Deu tal volta tinga tan cástich qui mata un cor, com qui detura la circulació de la sanch al miserable embolcall que s’anomena cos. ¿Ab quín dret puch arrebassar jo de l’ánima d’aquesta criatura aqueix ramell d’il·lusions que son lo seu goig, la seua felicitat, la seua vida? ¿Ab la dolorosa certesa d’haver vist trossejadas las meuas? ¿Quí m’assegura que tinga d’ésser tan infelís com ho he estat jo? ¿Per ventura la meua mare no’n sabia també alguna cosa d’aquesta desoladora ciencia que se’n diu veritat de la vida y á mi no me’n digué may res? ¡Ditxosa mil voltas jo si tothom me l’hagués amagada com ella!
Y donya Teresa temorosa de que ni l’alé de sa paraula entelés lo seré llach en que navegava lo cor de la Montserrat, ab lo seu rublert ab las amarguras de la més negra decepció, donava somrient á la seua filla junt ab lo bes ab que la despertava, la quotidiana carta d’en Felip.
Si la senyora Gil hagués estat un xich indiscreta, si hagués llegit una per una las cartas que durant tres anys havian vingut de Barcelona y se li hagués acudit lo compararlas unas ab altres, sens dubte que hauria trobat una notable diferencia entre las últimas y las primeras. Y no perque l’estil fos menos vehement ni perque’s traslluhís més graus d’amor en las del primer any que en las del tercer, sino que ab la fredor del qui llegeix desapasionadament, hauria vist com las teorías del antich mantegayre, las dels companys de la Universitat y la concurrencia á teatros y cafés, havian efectuat ab dos anys la devastadora feyna de arrancar de l’ánima de’n Felip totas las ignocencias, totas las ingenuitats y delicadesas que durant tant temps, havian lluytat pera enriquirla los pares Jesuitas del col·legi de Manresa. Aixís, mentres en las cartas del primer hivern d’ésser á Barcelona hi havian párrafos en que deya á la seua estimada:
…Seguiré los teus concells; estudiaré pera fer una carrera pera bastarme á mi mateix. Verament ha d’ésser molt hermós gastar los diners guanyats, sino ab la suor del nostre front, ab lo treball de la nostra inteligencia. Los Padres me deyan en lo col·legi moltas de las cosas que’m dius tú… Aixó m’estranya algunas voltas ¿á la teua edat com se ’t poden acudir las cosas que se’ls ocorren á ells, ab tan diversos anys y tan diferents estudis? Tú no t’assemblas á cap altra dona ni per ta cara, ni per ton pensar. Per aixó t’estimo tant… Comprench que’l treball es la essencia de totas las virtuts… Ademés, ni tú ets ambiciosa, ni jo tampoch: lo necessari es lo que tinch desitjos de possehir; lo supérfluo, com tú dius molt bé, es lo camí que porta á tots los vicis. Are’m fixo moltas voltas en lo enfeynats y neguitosos y malhumorats que viuhen molts homes richs y no puch menos que pensar ab l’hortolá que cuydava l’hort del col·legi de Manresa. ¡Qué felís! ¡qué content! La seua tranquilitat, y las seuas riallas francas y espansivas no las he vistas en cap dels amichs del papá, ni en cap dels meus y aixó que tenen joventut y diners… Jo treballaré; seré un home de profit ja que veig que es aixó lo que tú desitjas que jo sía y tú ho cuydarás tot, tú ho disposarás tot y tal volta fins arrivarém á fer los nostres estalvis…
En Felip, que tals ideas esmersava en lo seu primer any de carrera, en los primers del mes de Novembre del tercer escribía á la Montserrat:
…Me fas pena quan te veig gastar dos fulls de paper pera donarme concells ¡Malaguanyats! Valia més que’ls haguesses omplert dihentme: ¡T’ estimo! ¡T’ estimo! ¡T’ estimo! Aixó no’m cansa may de sentirho, ni de véuretho escrit. ¡Pobre Montserrat meua! ¿Qué saps tú dins d’aquesta esclofolleta de nou, que se’n diu Larrua, tancadeta dins d’una rectoría, aspirant la olor dels altars, sentint la evangélica paraula de Mossen Jaume y rebent los carinyosos afalachs de la santeta de la teua mare, lo que es aquesta Babel, aquesta foguera que se’n diu mon?
Es precís que pensis que la vida es molt diferenta de com la veus tu y de com la veya jo desde’l col·legi de Manresa y fins en lo primer any de ma estada á Barcelona. ¿Es més bonica? No ho sé. Lo que tinch es la certesa de que jo ja no la puch tornar á veure com allavoras y que no puch ménos de riurem de lo molt que tu y jo hem passejat á voladurías… Més aixó que es molt natural en tu, que vius en eixa Tebaida, no sols no’m seria disculpable si no que fins fora ridícul en mí. La experiencia, la práctica, fa veure la vida molt diferenta de lo que la véyam nosaltres tres anys enrera. Es precís tenir molt talent, una gran forsa de voluntat y un bon tros de sort pera guanyarse la existencia ab una carrera: y avuy per avuy casi s’hi ha de afegir un’altra condició y es la d’ésser pobre: ja que en veritat sía dit, son los únichs que s’hi fan á mossegadas… Jo no’m sento ab próu forsa pera seguirlos en aqueix pugilato cada dia més creixent. Y la veritat es perque tampoch gracias á Déu, no’n sento la necessitat. ¿De que’m serviria ésser fill d’un home que té dos ó tres cents mil duros, si hagués d’estudiar com lo fill del nostre porter, que trevalla pera guanyarse la carrera de Farmacia? Aixó es molt digne y molt llohable, jo soch lo primer en admirarlo, pero jo no tinch necessitat d’amohinarme com éll. A casa meua de més ó de ménos bona gana m’haurán de donar lo diner que necessiti pera casarme. Lo meu pare es lo primer que no vol que’m mati á estudiar coneixent de sobras lo poch rendiment que avuy donan las carreras. Está cansat de dirme que’l dia que ell falti, prou feynas tindré ab cuydarme dels meus interessos. Y per altra part, si jo tot lo dia estigués enfeynat, com te podría atendre á tu, vida meua? Jo vull que tu disfrutis, que lluheixis, que gosis la vida de un mon que no has vist ni’n pots tenir esment. No es pas possible figurarte lo que penso ab tu quan acompanyo á la mamá y á las noyas al Liceo. ¿Creurás que ’t recordo més allí qu’en cap altra banda? Y es que penso que tu ets molt més hermosa que totas las que en palcos ó butacas atrauhen las miradas de tothom; y que tu ab la teua figura, ab los teus ayres de primpcesa y vestida com cal á la meua posició y al teu gust refinat, has d’ésser l’admiració de la bona societat barcelonina. No hi pensis en tots aquestos ideals d’economia y de treball. Gracias á Déu la meua posició nos permetera una vida molt diferenta; y créume estimada Montserrat meua, una vida ab molts més hermosos atractius, dels que tu pots somniar reclosa dins de las rónegas parets d’eixa vella rectoria…
De lo que’m dius relativament á la meua familia, no’m apar prudent dirlos res encara. Donat lo caracter del papá, prefereixo no parlar del nostre matrimoni fins que jo tinga vinticinch anys ó hagi acabat la carrera, que ’t fio que si no fos per tú, no la cursaria pas… No ’t pots pensar lo cansada y lo dificultosa que de dia en dia se’m va fent.
Cinch mesos després d’escrita aquesta carta envers lo vinticinch de Mars, diada de la Encarnació, per primera volta en los dos anys y mitj que anavan y venian cartas de Barcelona á Larrua, mancá á la Montserrat la d’en Felip. La cosa era tan nova, havia mediat tant rarament la coincidencia de no haverhi hagut ni un retrás del correu ni un mancament de la part del noy Bach, que donya Teresa no sabia decidirse á despertar á la seua filla sens portarli la carta d’en Felip. Pero no hi havia remey, lo número del Correo Catalán havia arrivat; á instancias seuas lo carter havia llegit duas ó tres voltas las direccions de las sis ó set cartas que havian vingut aquell dia, y la d’en Felip no hi era. Da. Teresa no sabia com entaular á la noya aquella mala nova, més en contra de lo que esperava, la Montserrat si be li sapigué greu, no hi doná la importancia que la seua mare temia. En Felip li havia dit sempre, que en lo cas desgraciat d’estar malalt li faria escriure per algún amich; sovint veya que’ls diaris se queixavan de la irregularitat dels correus; ella no n’havia tingut may cap y no era d’estranyar que un dia ó altre li toqués la tanda; ó hi hauria hagut estravio ó lo més probable que l’ensendemá ne rebria duas. Més en lo correu del dia vint y sis tampoch la carta arrivá. Donya Teresa comensá á abrigar interiors recels, la Montserrat á pensarho tot, escepte res que pogués assemblarse á descuyt, á indiferencia ó á infidelitat d’aquell noy á qui ella judicava y creya com á si mateixa.
Es veritat que algunas voltas havia sentit comptar de enamorats que havian renyit, que després de tant ó quant temps de relacions havian deixat la seua promesa, pero ella creya que aquestos no s’haurian conegut de nins, no haurian aprés á pensar y á sentir junts com ho havian fet ells; no estimarian en fí, com en Felip li havia dit y li havia demostrat en cent ocasions, en mil delicadesas fetas sens interrupció en lo transcurs de tants anys… La Montserrat no podia pensar mal del seu company de la infantesa; pero vingué’l dia vint y set y la carta tampoch arrivá y las duas senyoras sobradament afectadas, no pugueren amagar ja á Mossen Jaume lo que passava.
Aquest que com hem dit avans per lo seu mal estat de salut havia ignorat fins allavors las relacions amorosas de la seua nevoda ab en Felip; posá un bon xich la cara fosca, tant per no haverlo consultat, com per no mediarhi’l consentiment de la familia Bach; més com vegés que ab lo seu disgust, no feya més que aumentar lo de la seua germana y’l d’aquella noya volguda com á própia filla, lo bon rector després de ferse esplicar municiosament las promesas qu’en Felip havia fet, no sols á la Montserrat sinó á la seua mare, y las probas de carinyo donadas sens interrupció en lo transcurs de tant temps y, més que tot, per semblarli al bon sacerdot cosa verament excepcional que aquell Felipet á qui ell també tenia bona part d’afecte, pogués fer semblant desllealtat á una noya de las condicions de la seua nevoda, després d’un bon rato de reflexió, digué á las excitadas senyoras que’s perdian en conjecturas:
—Miréu; jo’l camí recte es lo que trobo sempre més curt; y aquí lo més dret es enviar á n’en Biel á Barcelona á preguntar á casa en Bach si hi ha hagut alguna novetat en la familia ó si en Felip está malalt, y si no ha succehit cap d’aqueixas duas cosas no cal pas que vos hi encaparréu; será un fet més dels molts que’l mon dona de si… ¡Ba! ¡Ba! Si t’ha fet eixa partida no val pas la pena de que hi tornis á pensar may més ab semblant persona! —afegí Mossen Jaume ab la mateixa senzillesa, que si’s tractés d’emmidonar més ó ménos fort las estoballas dels altars.
Y es que’l rector de Larrua com totas las personas que han tingut la fortuna de no sentir enamoraments més que per las cosas santas y que com á tals, cap dolor ni cap decepció’ls hi han proporcionat may, acostumadas á identificarse ab lo etern é immutable, si be senten y compadeixen los sentiments per las cosas humanas, ho fan sens donarhi altra importancia que la que creuhen pot valdre en mitj d’una eternitat, la pasatjera onada, que ab més ó ménos forsa ha d’anar inevitablement á finir á la platja sa carrera.
La senyora Gil se conformá ab lo parer de Mossen Jaume, y apesar de que á sa natural altivesa li hauria plagut més trobar un’altre manera de obtenir noticias d’en Felip, se resigná á enviar á en Biel á cercarlas, encara que fenthi alguna modificació, com fou la de preguntarho á la porteria, en lloch de pujar al primer pis y la de fingir que ho feya per compte propi, en lloch de anarhi de part de la rectoría. Si com ella comensava á temer, lo noy Bach havia mudat de pensar, no era cosa de afegir á aquest malaventurat assumpto, la humillació de pareixer que se’l anava á cercar.
La Montserrat ni’s fixá ni féu esment dels escrúpols de donya Teresa; lo que ella volia era que no entretinguessin á en Biel: que aquest marxés desseguida, que tornés á la major brevetat possible y que’l tren vingués depressa, depressa com lo seu pensament que neguitós y febrosench volava á la casa del amich de tota sa vida y allá lo veya al llit sense coneixements, malalt de gravetat, tal volta en perill de mort, tal volta agonitzant y cridantla… y ella s’estava allí ab tota calma, escoltant á la seua mare á qui se li acudían una infinitat de paraulas, que ella trobava absurdas, vuydas, sense sentit comú, veritables follías que segons ella, á la tornada del tren, havian de veures desfetas com un borralló de neu cayguda dins de la boca de un forn.
La Montserrat volia anar á la estació á esperar á en Biel; aixís no sols ho sabria tot minuts avans, sino que si la gravetat era tan forta com ella temia, podrian veure si era més convenient pera anar més aviat á Barcelona, esperar lo tren descendent ó pendre una tartana pe’l seu compte.
Donya Teresa, per primera vegada en sa vida, s’oposá resoltament als desitjos de la Montserrat, declarant qu’esperarían á en Biel dins de sa casa.
La Montserrat, contrariada, abaixá’l cap y’s tancá dins del seu quarto pera llegir per centéssima vegada en aquells tres dias, las darreras cartas que havia rebut d’en Felip, per mirar lo seu retrato, per obrir la capsa ahont guardava los ramets de flors secas vingudas de Barcelona ó cullidas pe’ls encontorns de Larrua… Més per aquellas cartas que sabia de memoria, sos ulls hi passavan aquell dia sens casi enténdrelas; las llegia y son pensament indómit, en lloch d’analisar y tréure deduccions del cambi d’ideas que entranyavan, corria cap aquella Barcelona ahont havia anat en Biel ¡que no tornava!
Abrusada per la impaciencia pensá allavoras que tal volta al costat de la seua mare, parlantne, comentant lo que succehia, las horas correrian més depressa, més un nou temor la detingué encara en sa cambra. Donya Teresa, tornaria á insistir en sos duptes, en sas desconfiansas, y la Montserrat no volia sentir las follas suposicions que s’ocorrian á la seua mare y que á ella la martirisavan com si ab un ferro rohent li atravessessin lo cor. May havia vist á donya Teresa mantenirse ab un parer tan en contraposició del seu. ¡Quins detalls, quinas minuciositats se li acudian pera acusar á en Felip, pera cercar comprobants, pera fer certesas de las suposicions!… No hi havia dupte, la seua mare que no tenia en lo mon altre consol, altra il·lusió que élla, s’havia engelosit del amor que profesava al noy Bach y la gelosía li feya veure la qüestió baix tant diferent aspecte…
¡Pobre mamá! Ara ja ho comprenia tot… Ja sabia perque judicava tant malament al pobre Felip… Més ella l’aniria á cercar; s’estarian juntas… Ne tornarian á parlar… Sí, sí; era preferible fins sentirne dir mal, que aquella quietut, aquella inactivitat que al mirar lo relotje, fins li havia fet semblar que per ella s’havia detingut la roda del temps…
La Montserrat no trobá á la seua mare, ni al menjador ni al despaig de Mossen Jaume; més promtement endeviná ahont era. Atravessá per lo quarto de mals endressos y eixint per la sagristía aná á trobarla al seu lloch predilecte: al banch de roure del altar dels Dolors. Donya Teresa semblá que ja de temps li esperava y signantli que s’asentés al seu costat y passant carinyosament per sas galtas una de sas aflaquidas mans, li allargá ab l’altra los rosaris que tenia dessobre de sa falda dihentli:
—Résa: l’oració es un gran consol…
La Montserrat agafá la má que afalagava sa cara, la besá y comensá á passar entre sos dits los grans de la primera desena, mes al cap de breus moments los retorná á la seua mare dihentli nerviosament:
—Résil vosté… Jo no puch…
La roda del temps, no s’havia detingut com la noya Gil pensava y tocaren dos quarts de cinch y’l tren arribá y en Biel ab tota la senzillesa del qui no sap la importancia de lo que diu, comptá ab totas sas lletras que’l porter li havia dit que feya tres dias que’l senyoret havia marxat en companyía de dos amichs seus al extranger: havia sentit parlar de Londres y de Paris; no sabia en qual d’aquestas poblacions havia anat; si á en Biel l’interessava saberho facilment se podria preguntar al pares d’en Felip… Mes com l’escolá major havia rebut l’encárrech de fer las preguntas com á cosa seua y sense demostrar interés, no havia insistit… si las senyoras ho volian sapiguer ab més pormenors, tornaria á l’endemá á Barcelona per aclarirho del tot…
Verdaderament la tornada d’en Biel havia estat lo borralló de neu desfeta sobre una brasa ruhent. La Montserrat restá anoreada. Li semblá que ab una navaja fina, fina, li feyan á trossets com grans de blat, lo cor que sentia bategar ab inusitada forsa dins son pit. Més contra lo que era de témer, ni’s desmayá, ni digué una paraula, ni menos una llágrima aparegué en la brillant esfera de sos hermosos ulls blaus.
—¡Plora! ¡plora! —li digué donya Teresa, quan després d’haverne enterat á Mossen Jaume, pujaren á son quarto de dormir.— Aquí estém solas y podem esplayar lo nostre disgust… Plora!
—¡No puch!… ¡No’n sé! —feu la Montserrat movent ab neguit sa rossa testa.— Tal volta demá… Quan m’en doni compte…
Y la noya Gil tardá temps y temps en donarse rahó d’aquella destralada, que en un moment acabava d’arrebassar del florit arbre de son cor, totas las flors, totas las brancas, deixantli en lloch d’aquella fé omnímoda, cega, ingénua, que desbordaba goigs y esperansas per tots sos tendres branquillons, una mena de tronch d’Aloes que ab sa fosca rehina, inundava d’amargor y negrura, totas las fibras de son cor…
Set ó vuyt dias després lo carter portá una carta segellada á París. Era d’en Felip y en ella deya á la Montserrat que havia tingut unas grossas qüestions ab lo seu pare, que ja varias vegadas (encara que ell no havia volgut dirli) li havia prohibit que sostingués relacions ab ella, alegant que necessitantse molts diners pera viure y essent la seua enamorada una noya sense dot, no li convenia per casa seua, per més que era lo primer en regonéixer las seuas bonas qualitats… Que en aquestos darrers temps, veyent que ell no feya cas de las seuas amonestacions, los disgustos havian aumentat y que ultimament li havia donat resoltament á escullir, entre deixarho corre y anar al extranger á passar dos ó tres anys, ó sortir per sempre més de casa seua.
“Jo ’t dech parlar ab tota sinceritat, deya en Felip al arrivar á aquesta part de la seua carta, no m’he sentit ab prou coratje pera poguerme guanyar la vida com estich acostumat á tenirla y pera abocarte á tu á un abisme de privacions… Si al sortir del col·legi, m’hagués trobat sol y sense recursos, de segur que’ls nostres castells enlayre s’haurian tornat realitats… Ara hi han moltas cosas de las que conech que no’n sabria prescindir… Ademés, lo meu pare m’ha ensenyat á véure la vida ab sos verdaders colors. Los diners son més necessaris de lo que tu y jo haviam pensat may, y tinch que confessarho, per més que aixó m’humilli al teu davant, tampoch me conech apte pera guanyarlos. Jo no’m creya que’l papá portés la qüestió á aquest terreno y més éssent que la mamá y las noyas han estat de la meua part y han fet lo que han pogut en aquesta qüestió. Ellas te coneixen á fons y t’estiman; pero ja saps lo autoritari que es lo meu pare y al veure per la primera volta en son matrimoni, que la mamá y las noyas s’atrevian á sostenir una idea contraria á las seuas, hi ha hagut una escena que no vull donar lloch á que’s repeteixi…”
Pots creure que sento més vivament de lo que tu pots pensar lo disgust que ’t dono; pero preferesch serte franch que ferte passar temps sense probabilitats de poguer cumplirte la meua paraula… De primer moment no’m vaig veure ab ánimo per escríuretho, pero reconech que’l meu silenci fora més imperdonable que la meua franquesa, y com tinch la evidencia de la mala passada que involuntariament te faig, prefereixo dir la veritat… me sembla que aixís tinch més dret al teu perdó y apesar de que t’estimo com sempre y me revolto al pensar que ’t pots casarte ab un’altra, tinch lo convenciment de que’l meu deber es retornarte la teua paraula: tu tens qualitats de sobras pera trobar partits dignes de tu, pots casarte y ser felis: jo no’m casaré may. Sé que una altra Montserrat no la tinch de trobar en lo transcurs de la meua vida…
La noya Gil no havia pogut plorar en los vuyt dias transcorreguts en aquestos nous y penosos aconteixements; la seua especial manera de ser; la brusquetat de la sorpresa y més que tot, aqueix aconhortador raig de esperansa que rellueix sempre entremitj de las més negras vicisituts de la vida, l’havia sostinguda fins allavoras; més al veurer confirmats per má d’aquell mateix home á qui tant estimava, los negres recels que tan dolorosament la oprimian, sens acabar de llegir la carta, se deixá caurer en los brassos de la seua mare y ab tota la forsa de sa primera pena, plorá amargament sa fé trahida, lo dol de sas il·lusions perdudas…
Antecedents (Acabament.)
Aquestos aconteixements feren una completa transformació en lo carácter de la noya Gil, revestintla d’una serietat impropia de sa joventut é identificantla ab la seua mare, com no ho habia estat fins allavoras. Filla mimada, satisfeta en sos desitjos, ditxosa en los seus amors, s’havia deixat estimar per donya Teresa sens que sas il·lusions y sas riallas, trobessen lo seu just encaix en l’ánima apesarada de la dona que li havia dat lo ser.
—Pero mamá —li deya moltas voltas á la época de la seua felicitat, veyent que á donya Teresa no l’alegravan las cosas com á n’ella. —¿Cóm es, que sempre fa aquest posat tan trist? ¡No entench quins motius té pera que res l’alegre!…
La senyora Gil movia’ls llabis com si volgués portar á ells un somriure, y fentli un bes contestava:
—¿Creus que’m pot fer estar gayre contenta, véuret á tu sense pare y á mí sense marit?
La Montserrat acatava la solució ab un lleuger arronsament d’espatllas. Las penas eran un mon desconegut per ella, un mon al qui entrá de sobte, unint á son desengany la desagradable sensació de la sorpresa; fentli la forsa de la seguretat ab que caminava més violenta la cayguda.
Allavors comensá entre aquells dos sers una nova fas en l’entranyable amor que mútuament se professavan. La filla s’identificá ab la mare, com lo esqueix ab lo tronch del arbre en que s’empelta; la mateixa manera de veure y apreciar las diferentas cosas de la vida, uní’ls seus pensaments, com per l’amor ho estavan los seus cors, afegint á son carinyo de filla y mare l’avinensa y esplay de la amistat més íntima. Pareixía que la pensa havia fet desapareixer la diferencia de edats.
La senyora Gil, que á forsa de religió havia lograt conformarse ab la seua sort, tingué una terrible reacció ab la pena de la seua filla, sentintse revivar en lo fons de sos amortiguats dolors, un amarch condol per la pérdua dels seus interessos. En mellor posició, li semblava que hauria lograt més facilment consolar á la Montserrat portantla á viatjar ó á viure en una ciutat gran, ahont hauria pogut oferirli altres distraccions ó quan menos l’efecte de la novetat, mes en la seua situació actual, no podia pensar més que en donarli alguns dels remeys que en altre temps li havian sigut aplicats á ella per lo talent de mossen Jaume. Y á aquest fí, li traspassá un bon número dels cárrechs de tota mena dels que’l seu germá l’havia agoviada al entrar á la rectoría de Larrua: li llegí molts capítuls de llibres que ella sabia casi de memoria y que la seua filla fins allavoras no havia pogut llegir mitj quart seguit; y puig que tenia tan viva afició per la música y s’havia prou condolgut de sortir del colegi sens haver estat més forta en los seus estudis, la pobre mare posá en ressort tots los medis que tingué á má y no estalviant diners, ni recomanacions alcansá d’un dels primers mestres de Barcelona que pujés á Larrua duas voltas per setmana. La Montserrat s’ocupá, llegí, resá; lo seu oncle va comprar un armonium per l’esglesia y l’instá pera que formés y dirigís un chor de noyas en lo mes de Maig, y la pobre criatura, per la ineludible lley de la forsa, passá un dia y un altre y un altre, y s’acostumá, sino sense pena, al menys sens l’intern desespero del primer temps, á l’amargor de la seua decepció.
Mes aquest paréntessis, havia de durar poch. Donya Teresa que havia soportat heróycament un bon pés de disgustos propis, no pogué ab los de la seua filla que la feriren ab triple intensitat que ho havian fet los seus, y quan ab més afany desitjava la salut y la existencia, la malaltía de cor que de molts anys l’anava minant se despertá ab tota sa destructora forsa.
Allavoras comensá dins de las rónegas parets d’aquella antiga rectoría una lluyta verament desesperada ab la mort. Enfront de la desgracia que l’amenassava, lo sentiment de la Montserrat per la decepció de sos amors s’enxiquí d’una manera extraordinaria. ¿Qué era la pérdua d’en Felip, que tan malament li havia correspost, en comparació de la d’aquella mare que sols vivia per ella, que s’adelantava á sos desitjos, que plorava ab los seus plors, que l’aconsolava ab la efusió d’una tendresa, quals dolls de felicitat li semblava que no havia conegut ni assaborit fins allavoras?…
—Senyor Quim ¡per mor de Deu! —feya la Montserrat quan anava á acompanyar fins á la porta al metje de Larrua, que visitava á donya Teresa— pensi que la mamá ho es tot pera mi… que fora una desgracia ¡horrorosa! ¡horrorosa! —repetia la pobre noya, qui haventse proposat fer un elocuent discurs pera més interessar al metje, sols li acudian paraulas aisladas que la emoció feya casi ininteligibles.
—Fem tot lo que’s pot: —deya’l senyor Quim bon tros conmogut.— Cregui que hi tinch tant interés, com si fos una persona de la meua familia…
Mes los remeys entravan dins d’aquell cos sens lograr los resultats que’s desitjavan. Mossen Jaume, fondament afectat, ja que la idea de la pérdua de la seua germana li feya més coneixer lo molt que la volia, demaná consulta y feu venir de Barcelona á dos metjes de gran anomenada. Los parers de las eminencias barceloninas, foren iguals á la del metje de Larrua. S’ havia fet tot lo que estava indicat… la malalta venia molt treballada de temps enrera… s’havia ja operat la rotura d’una válvula auriculo ventricular, la resistencia era poca… pero per no esser dit que la consulta no havia fet res, se li receptá la tintura de estrofantus, en lloch de la cafeina, del digital y la infusió de combalaria, que havia pres fins allavoras. Mes apesar de la bona indicació del remey, la malalta empitxorá y la Montserrat se resistí á donarli novas tomas. Seguirian ab lo senyor Quim, que li coneixía més la naturalesa… pero la malaltia seguia son curs ascendent y’ls plans de constancia s’estrellavan devant del perill; algú parlá en aquells dias de curacions maravellosas obtingudas per un metje de Mataró y un altre d’Arenys de Mar, efectuantse una segona consulta que doná idéntichs resultats que la primera.
Allavoras comensaren una nova via ab las especialitats encomiadas en los anuncis dels diaris. Afirmavan aquestos ab tanta seguritat la certesa de las curacions, esplicavan tan be y tan minuciosament los síntomas, que mossen Jaume que més de duas voltas, quan no li interessavan per res, s’havia rigut de sas formas pomposas y afirmativas, los enviá á comprar llensantse á novas esperansas. Alguns d’ells, de primer moment semblá que l’aliviavan, pero la recayguda fou pitjor y la familia no tingué més camí que abandonarse altra vegada als rutinaris medicaments del metje de Larrua: mes allavoras algunas bonas donas, que ab tot son bon afecte anaren á visitar á la malalta, contaren á la Montserrat unas curacions tan verament portentosas portadas á cap per un pastor de Sant Cebriá, que coneixia unas herbas que ell mateix anava á cullir avans de la surtida del sol, al pich de las montanyas, que la pobre noya tornant á obrir lo cor á la esperansa, se decidí á probarlas.
Mossen Jaume s’hi oposá decididament las primeras voltas que n’hi parlaren, pero la Montserrat insistí tant, plorá ab tant desconsol pareixentli que li privavan de la darrera carta que’ls quedava, que’l bon rector temorós de posar un pes á sa conciencia y privar d’aquell conhort á la seua nevoda, se resigná á rebre una nova decepció que no’s feu esperar gayre. No hi havia dubte, Deu la volia per Ell, quan no li tornava la salut ab aquellas herbas, que havian fet més curas que anys de vida tenia dessobre de son cos lo vell sexantí que las administrava… Mes tot era inútil. La enfermetat seguia son curs ab inexorable perfidia: los atachs d’ofech se feren més freqüents, las forsas s’anaren debilitant y las extremitats s’inflaren; se veya á la mort atansarse á passos agegantats y la Montserrat com més aprop la veya semblava que més s’enardia pera privarli’l pas. Ja de temps havia recorregut á las comunions, á las novenas y á las missas; ara tocava la tanda á las prometensas, que anava fent més fortas á mida que las esperansas eran més debils. Desde vestir habit pera tota la vida, fins á pujar descalsa á Montserrat, la nevoda de mossen Jaume feya totas las promesas que li sugería la vehemencia de son sentiment.
Donya Teresa pressentía de sobras la fí que li esperava, pero no’n feya esment á la seua filla; massa que sos ulls encesos y sa cara esgroguehida li deyan lo pesar que la agoviava: y encara que tenia desitjos de dirli un sens fí de cosas, que li bullian pe’l cor y pe’l cervell, al matí ho deixava per la tarde y en aquesta pera l’endemá: coneixia que sas paraulas tenian que trossejar lo cor d’aquella criatura y allargava l’instant de ferho: sols quan alguna volta’s trobava á solas ab lo seu germá, estrenyent ab forsa lo bras que més aprop tenia, li deya ab los ulls negats de llágrimas:
—¡Jaume, per Deu, la noya!
Algunas voltas, lo bon sacerdot, feya com si no la entengués y desviava la conversa; mes quan no podia passar per altre cantó li contestava: —Be, be, estígas tranquila… Ja sé lo que’m vols dir… No hi pensis més —afegia coneixent que sols per poca estona podria aguantarse ab lo cor fort.
Feya molts dias que donya Teresa no podia ja descansar al llit, y havia sigut precís posarla en una cadira de brassos voltada de coixins. La Montserrat y una antiga criada de la rectoría feya tres mesos que’s repartian la tasca de vetllarla, encara que las nits en que’s quedava la Munda, la Montserrat se feya un catre en la sala del mitj pera estar més aprop de la malalta. Una nit li semblá sentir soroll y apesar de que donya Teresa s’enfadava quan en las horas que li tocavan de repós entrava á véurela, sentint que’l remor continuava, la Montserrat entrá soptadament al quarto trobant a la seua mare, que havent fet arrossegar la cadira de brassos en que seya fins davant de la antiga papelera de caoba, habia obert la tapa de dalt aguantantse penosament en lo respatller de la cadira.
—Pero mamá ¿perqué no’m cridava á mi si volia alguna cosa? —esclamá un bon xich enfadada la Montserrat sens fer esment de la precipitació ab que donya Teresa tornava á tancar lo moble y á ficarse la clau á la butxaca de la bata. La noya se disposava á demanar esplicacions á la Munda, quan vegé á la seua mare, que sens dubte ab l’esfors que tingué de fer pera incorporarse, s’acabava de desmayar.
Passat lo primer trasbals y ja fora del quarto, la criada doná los seus descárrechs; ella no havia fet més que obehir á la seua mestressa, qui ab molta energía li havia manat que li posés la cadira de modo que pogués obrir la papelera, de la que havia de tréuren alguna cosa que li interessava: en aquell instant havia entrat la noya y l’objecte havia quedat sense treure. Aixó era tot lo que havia succehit.
La Montserrat preguntá á la seua mamá si volía que li donés de la calaixera lo que ella hi cercava, més com vejés que donya Teresa evadia la resposta, ho cregué un capritxo de malalt y no torná á pensarhi més.
La senyora Gil demaná que se li administrés lo Santíssim com á Viátich: havia combregat feya un més per la diada dels Reys; ella no’s creya allavoras estar grave… volía ferho ara ab major preparació… volía rebrer á Nostr’ Amo ab tota solemnitat.
La germana de Mossen Jaume tenía molt fondas simpatias á Larrua: ella no visitava á ningú; en los catorze anys que era al poble, sols pera comprar alguna que altra cosa ó en cas de mort havia atravessat lo llindar de algunas casas, pero de punta á punta de la població, tots sabían ahont anar á buscar una almoyna, un consol ó un bon consell quan l’havian de menester. Lo rector la havia nombrada lo primer any de estar en la seua companyía tresorera dels pobres, y donya Teresa havía complert l’encárrech ab una diligencia, una equitat y una tendresa tan afalagadora, que fins los caps més calents la posavan en lo lloch á que catorze anys de virtuts l’havían fet acrehedora: aixís fou que lo seu combregar sigué una manifestació de carinyo com may s’havía vist á Larrua.
Las senyoras del metje, del apotecari, del jutje, las dels propietaris de tots los partits y homes y donas del poble agregats á diferentas confrarías, demanaren á Mossen Jaume que digués una Missa de Comunió, en la que tots los confrares la oferirían per la malalta y al termenarse, ab los ciris encesos acompanyaren al Santíssim fins á la sala immediata al quarto de donya Teresa.
La concurrencia fou tan nombrosa, que’ls vells no recordavan que s’hagués fet al poble cap combregá ab tan gran número d’acompanyants; fins molts dels qui comptadas voltas se veyan á la esglesia, enfervorisats per l’exemple, volgueren contribuhir ab sa presencia á aquesta mostra de pública estimació.
Donya Teresa no’n sapigué res aquell dia; més afectada de lo que ella mateixa creya y recullida en los goigs de la Visita que acabava de rebre, s’escusá de parlar. Més com un xich refeta al endemá, preguntés detalls á la Montserrat, y aquesta al fer la ressenya no pogués aguantar per més temps las llágrimas que li nuavan lo coll, la malalta l’atansá envers ella y passant dolsament sa febrosa má per la cara de la seua filla, li digué ab un tó en lo que desplega tota sa forsa de voluntat, pera ferlo lo més natural possible.
—Pero criatura: ¿qué no fá tres mesos que t’ho veus venir aixó?… Cent vegadas he tingut la boca oberta pera dirte un sens fi de cosas que ’t vull encarregar… No’m tapis la boca, ¡pobreta!… no ’t deya res perque no succehis lo d’ara… pero ja que aixís com aixís estás feta una Madalena deixa que ’t parli un rato de la separació que aném á sufrir y creu que’m semblará que’m trech un pes de sobre. Mira, aixó que feu aixís tu, com en Jaume de no deixarme parlar de lo que vull, ¡es una crueltat! ¡Si hi penso tot lo dia! ¡Guardo tantas cosas per recomanarte, que tinch la seguritat de que es lo mellor que ’t puch deixar!… Y privarme de dirho es pitjor; perque ho tinch aquí, com un nus que m’ofega! —feu donya Teresa senyalant lo coll, entant que, prenent entre las seuas las mans de la Montserrat que seguía plorant, li deya esforsantse en demostrar una tranquilitat que sols Deu sap fins á quin punt la tenía.— ¿Per ventura desde’l jorn que naixém no tenim lo convenciment de que hem de morir? Y per los qui habém tingut la sort d’enriquir la nostra ánima ab las consoladoras ensenyansas y prácticas de la religió cristiana, no sabém que la mort no es més que un tránsit á una altra vida, en la que tením l’asseguransa de tornarnos á reunir pera no separarnos ¡may més! ¡may més! ¡Si sapiguesses ab quin consol repeteixo aquestas paraulas! Ay, Montserrat, filla meua —feu donya Teresa deixant lo tó pausat que fins allavoras havia sostingut— jo sé lo que tu vals, lo cumplidora que ets dels Manaments de la lley de Deu, fonament de nostra salvació, pero ets jove, ets bonica, lo teu oncle está delicat… pot faltarte… pots quedarte sola al mon… ¡Montserrat, pels claus de Jesús! —exclamá donya Teresa exaltantse per moments— lo separarnos temporalment nos trosseja’l cor, pero ¡ay filla meua! ¡qué fora horrorós que haguessim d’estar separadas allá ahont sense penas, podrém estar juntas per una eternitat! ¡Per una eternitat! —repetí la senyora Gil deixant corre’l doll de sas contingudas llágrimas.
Durant llarga estona sols se sentí en lo quarto los plors de mare y filla, més donya Teresa que s’havia proposat preparar y consolar á la Montserrat pe’l colp que la esperava, y que tenía vehements desitjos de dir lo que durant tres mesos de malaltía havia anat apilotant sobre son cor y sa imaginació, signá á la Montserrat que li donés un xich de la medicina que li havia receptat lo metje per alentarla, y tan bon punt li hagué calmat un curt atach de sofocació, que per breus moments la tingué privada de parlar, prosseguí esforsantse pera mostrarse serena.
—Vaja que tan tonta soch jo com tu. ¡Ay filla meua, si no hi haguessen en lo mon cosas molt més horrorosas que’l morir! ¡Y morir com ho faig jo! havent rebut los sants Sagraments, morint de mort natural, en la meua casa ¡y cuydada per tú!
Creu que Nostre Senyor ha estat molt compassiu ab mí. Dónali gracias Montserrat y agraheixli forsa al bon Jesús, que m’hagi deixat viure fins á deixarte gran y educada en las veritats del cristianisme, creyent de bon cor sens duptes, ni vacilacions, lo que la nostra religió nos ensenya. En ella, en la seua doctrina, está la única riquesa que ningú ’t podrá robar, la nau pera passar las penas y las lluytas de la vida. ¡Si sapiguessis, pensant que havia de deixarte, lo que he pregat á Deu perque t’inspirés la fé de Abraham, de Marta, de la Cananea!… La fé, Montserrat, la fé, que quan jo no sía al costat teu, ha de ser lo teu únich consol, la única llum que ha de guiarte y de ferte veure la meua mort com una separació passatjera, com un viatje que inevitablement tu has de fer un altre dia y en quin terme hem de tornar á reunirnos pera no separarnos ¡may més! ¡May més!
Feya estona que la Montserrat escoltava sense sentir. Sas faccions esgroguehidas, se tornaren blancas, lo cap li caygué dessobre’l pit, son cos vacilá y donya Teresa feu un violent esfors pera brandar la campaneta. Quan la Munda acudí, trobá á la noya que acabava de perdre’ls sentits.
Deu dias després la senyora Gil havia entregat son esperit á Deu. En totas las familias en que l’interés del diner no fa d’enmaranyador, la mort d’un individuo apar que acosta més als que quedan; pero quan la familia es tan curta com la del rector de Larrua, lo nus se fá encara més estret. Mossen Jaume, delicat de salut y ja casi als sexanta anys, de pare de talent que havia estat per la seua germana, passá á esser per la seua nevoda l’avi amant, carinyós y complascent de la neta única, á la qui estima per ella, per la necessitat de son cor, y per la idea constant de que ha de suplir en aquell sér volgut, lo lloch tan impossible d’omplir de la mare morta…
Mossen Jaume passat lo natural sentiment del primer temps, pera consolar á la Montserrat, tragué delicadesas d’afecte que ell mateix no hauría cregut may que existissin en son cor. Desde’l primer moment, no volgué que la noya tornés á dormir en lo quarto ahont havia mort la seua mare; s’empenyá en que n’ocupés un de la part de darrera, que’l feu enrajolar y pintar, donantli la sorpresa de ferli dur de Barcelona un senzill, pero elegant mobiliari de Viena, compost de llit, cadiras, lavavo, secretaire y armari de mirall.