Un d'aquells dies, després d'haver ploïnejat tota la tarda, el temps va asserenar-se gairebé a sol morent, i vaig sortir al balcó a respirar l'aire lliure. Quina fresca més agradosa! I quants de matisos s'hi percebien! Així com dins l'aura d'un jardí un hom hi gaudeix les flaires de diverses plantes oloroses, així dins l'ambient d'aquella tarda s'hi sentien les frescors diverses de la terra molla, de les parets regalimants i de les gotes puríssimes i tremoladores, que penjaven com una filera de gemmes a sota els passamans de les balconeres i els relleixos de les fatxades, i que en caient se polvoritzaven en l'atmòsfera. A ulls clucs, només que de respirar-les, s'haurien endevinat aquelles coses; i per certa sentor agrella i densament humida, que de tant en tant aportava la pantejada del vent, s'hauria pogut sospitar enllà de les cases la fronda xopa de la nostra devesa. Oh exhalacions admirables de l'aigua!
El blau del cel era moll, tendre, intensíssim… El sol, ja força baix, cairejava de grogues lluentors les cases del Mercadal. Les teulades resplendien com a vidrim. Vagarosos reflexos irisats aclarien ça i lla les ombres amb llur delicadíssima lluminària. El carrer de Ciutadans començava a fosquejar; però a la plaça del Vi l'aire era tan diafànic, tan impregnat de claror, que la vista no perdia cap detall… ni una volva, ni una esquerda, ni un gra de sorra.
No passava quasi ningú: un senyor vell amb un paraigua sota l'aixella; una minyona de servei amb una ampolla a la mà; dos capellans que es passejaven per sota les voltes; poca gent més. Els balcons eren deserts. Els pardals piulaven i xerrotejaven sorollosament per damunt de les teulades invisibles. De tant en tant alguna de llurs ales apareixia esvalotadament per defora dels ràfecs. En l'aire, en mig del cel, a una profunditat immesurable, un ocell… tal vegada la primera oreneta… daurat de sol, immòbil en un punt, aletejava. Oh l'interessant solitari! Era un puntet viu, que palpitava isòcronament amb el meu cor… i es diria que fos el cor, el centre vital del món aeri. Ell i jo ens confoníem en un mateix ritme harmònic; i bevíem la mateixa llum, les mateixes blavors puríssimes i les mateixes exhalacions de la terra i de l'aigua i de les plantes amables… I em plaïa que fos així. I ara mireu quina sensibilitat més estranya la meva: fins i tot vaig entendrir-me i emocionar-me.
Estava tan distret que no em vaig adonar de la vinguda d'un d'aquells carros de la meva dèria, fins que un seu sotrac va fer dringar al meu darrera les vidrieres del balcó. Aleshores vaig baixar els ulls a guaitarlo. Ja l'animal davanter era a prop de casa… un soberg animal per cert. Era un mul d'una estampa gallardíssima: alt, esparvillat, de cama nerviosa i prima, fi d'orelles, massís de cos, expandint lluïssors d'acer brunyit i presentant un aspecte general tan ferreny que en el so metàl·lic de ses potades un hom creia endevirnar-hi el de tota la matèria de que era format. Us prometo que era cosa d'agradar. Àdhuc els dos capellans, que es passejaven per sota les voltes, s'aturaren per a contemplar-lo.
A darrera seu venien cinc altres muls d'estampa més feixuga, peluts i espellonosos, esquilats de mig cos en amunt; i al darrera de tots, a braços, un cavall gavatx tan grossegàs, que amb prou feines hi cabia. En total set caps, set tarasques. La tirallonga agafava quasi tot el llarg de la plaça del Vi. I el carro era digne d'aquella mulada. Les seves grans bosses carregades arrosegaven gairebé per terra com la braguerada d'un animalàs prenyat. Un munt de caixes, sarrions, bótes, sacs i farcells de totes classes, que ressortia per davant sobre l'escala, s'aixecava fins a dalt de baranes; i de baranes en amunt, sota la tenda costelluda, encare hi havia una mena d'imperial o algorfa, on haguera pogut viatjar folgadament una familia. No crec que mai s'hagi construït un carro més llarg, més ample, ni més alt; i acabava de fer-lo més voluminós una mitja dotzena de gàbies de bruc rublertes d'aviram, que duia lligades a darrera sobre la banca del capçal. Ja calia que prengués bé les voltes dels carrers per a no topar amb les cantonades. Allò era un veritable magatzem ambulant. I havia de tenir un pes escruixidor. Prou ho senyalaven les negroses lluentors de ferro que les rodes deixaven marcades ací i allà de l'empedrat.
Marxava poc a poc, peró amb seguidesa i bon compàs, sense crits ni xurriacades; i enc que les estores baixes i les galgues i les rodes havien rebut de les fangueres del camí alguns presents no massa pulcres, oferia una traça excepcional de gaiesa i àdhuc, en certa manera, de netedat. El fanal reflector, amarrat amb una argolla a la perxa, com si diguèssem al cim del pinyó d'una façana, era polit com un xarol i ostentava un vidre més inmaculat que el del monocle d'un elegant. La lona de la vela era d'una grogor simpàtica i d'un gra setinós i queia per davant a plec de cortina, ben compartida a banda i banda. Un ramet de llor, segurament beneït, com el que les bones mestresses solen posar a les portes i finestres per preservar-les del llamp, verdejava en un dels costats davanters, curosament lligat amb una corretja ensivellada. Vivia, dones, allí alguna ànima piadosa? Ressonava tal volta als vespres dins aquella algorfa viatgera la santa remor del rosari? Quina mà curiosa i honesta cuidava d'aquell fanal i d'aquell ram de llor, que parlava d'una fe tota senzilla i d'una devoció tota prudent?
El carreter anava a peu, al costat de les mules, mig distret, mig vigilant. Era un home canut, de cinquanta anys, i potsefer que més, alt, corpulent, frescàs, plena d'intel·ligència la noble cara afaitada, francs i candorosos els ulls. Caminava brandant, brandant, amb aire de calma obligada, com si hagués de refrenar l'impuls de la seva marxa per ajustar-se a la de la rècula. Duia les xurriaques a la mà, i anava amb l'armilla descordada i el gec penjat al muscle. I com que el gec estava girat del revés, se'n descobria la butxaca sarronera i, en ella, brollant un tros en fora, un flabiol de boix amb bells aplacats de llautó. Un flabiol! El bo de l'home tindria instints d'artista i es convertiria en músic, baldament que no fos sinó a estones perdudes. Durant la llarga jornada devia matar la nyonya tot refilant les enyorades cançons de la seva terra o ensajant algun ballet per a fer saltar la fadrinalla del seu poble. I mentrestant els animals proseguirien calmudament la marxa, el carro brandaria i cruixiria dolçament com una nau en mar de bonança, i les rodes anirien voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps. Jo m'ho vaig figurar així.
En aquestes, ja les mules començaven a pendre la girada cap al Pont de Pedra. Quatre crits del carreter, algun espetec de les xurriaques i tot marxà com una seda. El carro se'm presentà, aleshores, per darrera. L'algorfa de sota la tenda venia a nivell del meu balcó, a dues passes, i vaig llambregar-ne l'interior, un interior braument embarassat de farcells i enfosquit per penjarelles de roba lligada dalt dels cèrcols. Però no hi havia sols fardamenta, no. Allí, al darrera de tot, quasi a toc de la meva mà, asseguda en un coixí, amb un paneret de labor a la falda i una mitja en obra entre les mans, una noia esplèndida, immòbil, com encantada, m'estava mirant de fit a fit, ablamant-me. La sorpresa havia sigut mútua. Els nostres ulls s'havien trobat de cop i volta sense esperar-s'ho. I el mateix esparverament i la mateixa emoció de la sorpresa abrandaven més i més el foc de les nostres mirades; i la torbació del moment no ens permetia dissimular, a l'un ni a l'altre, la vehement adhesió, amb que s'unien les nostres ànimes esborneiades de goig per llur topada violenta. «Oh Déu… heu's aquí l'objecte de la meva set… heu's aquí la llum del gran misteri.» El cap m'anava en roda, les entranyes se'm fonien, tot l'esperit me fugia per la vista. I les meves cames se flectaven, decantant-se d'esma cap a la genuflexió, i sentia necessitat d'adorar i de dir-ho, amb paraules, amb accions… Vaig portar-me una mà als llavis i, després de besar-la fervorosament, vaig estendre-la vers l'objecte de la meva emoció. Mes l'encantadora, aleshores, vermella com una brasa, acotà el cap i va cobrir-se la cara amb les dues mans. I vaig sentir fred i tenebres. «Perdó, perdó!» cridà l'ànima meva; i la paraula arribava a estremir els meus llavis quasi esclatant. «Perdó, perdó!»
El carro anava fent sa via i jo el seguia en esperit, gemegant, tornat tot jo una súplica muda, dolorosa, ardentíssima… Seria reparada? Seria compresa? Es que no havíem sigut dos a fruir del goig d'amor? Sí, encara m'esperaven altres delícies. Un cop una mica lluny la gentil algorfenca s'atreví a descobrir-se de nou, i de nou vingueren a mi ses mirades esplendoroses, sol del cor. I em va somriure. Era el consentiment ple, era la correspondència sense reserves. Voleu més felicitat? Ja no em vaig recordar de l'efecte contraproduent de la meva primera besada, ni del penediment amb què acabava de deplorar-la, i un petó i dos i tres, expressivament dedicats, seguiren el camí del meu ablamat daler. O desvari! O realitat única!
Aquella dolça aimia va desaparèixer carrer Nou enllà, entre la pols d'or del crepuscle. Quina recança! Quin enyorament va deixar-me! Però a l'ensems, allà, a les profunditats de mon ésser, els àtoms de la meva vida celebraven orgies magnes, en les quals s'entonaven himnes de victòria i es bevien embriagueses de llum. Allò era estada una revelaciò, un prodigi… Mes el romanç de la bella viatgera no podia tenir continuació real. Mai més vaig retrobar-la, ni vaig saber d'on era, ni d'on venia, ni on anava, ni tan sols la meva boca pogué gustar les sílabes exquisides del seu nom. Portadora d'un fiat diví, la gentil missatgera havia desaparegut de seguit de complida la seva comanda. Aneu a saber qui era. Una damisel·la d'hostal? La pubilla d'algun mas? La filla d'un ric carreter? Què importa? El cert és que la vaig somniar dies i dies amb el seu pentinat modest, la seva brunesa clara, les seves galtones molsudetes, i els seus ulls plens de bondat i tan i tan trastornadors. El cert és que no em cansava d'encomanar al vent que li portés els meus sospirs, i a la lluna benvolent que la inclinés a una disposició d'esperit avinent al meu record. I han passat anys i més anys, i m'he fet vell, i encara avui, quan penso en ella el meu cor recobra el ritme de la jovenesa. Es que fou el primer llustre d'amor, un anunci de florida. Per ella em semblen més poètics el grans carros d'aquells temps llunyans. I no s'es envellida mai. Sempre igual dins el meu pensament, roman en una eterna joventut de deesa.
Encara a voltes la somnio; encara a voltes passa per ma fantasia a manera d'una inmutable representació mitològica. Més bella que Venus dins la seva petxina, més majestàtica que una reina en carrossa tromfal, ella, la innominada, dins la seva algorfa viatjadora va pensant en mi a la llum de la lluna; i mentrestant el carreter, com un faune a honor d'una nimfa, flabioleja uns aires dignes de la nit encantada, les set enormes bèsties prossegueixen calmudament la marxa, el carro branda i cruix dolçament com una nau en mar de bonança, i les rodes van voltant enllà, enllà per la carretera infinita, mantenint-hi quiscuna un punt de tangència sempre sol i sempre distint, igual que fa la nostra vida pel camí del temps.
LA FI DEL MON A GIRONA
Per aquells anys, en que jo estudiava llatí al Seminari de Girona, va córrer per la ciutat un llibret de pretensions profètiques, el qual, després de cridar els pecadors a penediment i oració, anunciava la pròxima vinguda de tres dies de tenebres. I quines tenebres! No lluiria sol, lluna, ni estrelles, i fins i tot la difusa celístia, que, àdhuc durant les nits més fosques, no deixa d’impregnar l’aire d’una feble claror, s’apagaria per complet. Els fidels, advertits per la profecia, podrien deslliurar-se del morbós efecte de la plaga, recloent-se dintre llurs cases, resant i fent sos menesters a llum de cera beneïda; però, ai!… dels que tombessin la fosca a cel descobert!
Amb la més esparverada curiositat vaig llegir cop i recop el llibre de tan terribles anuncis, que era d'una venerable Beata, i he de confessar que em va semblar quasi tan fosc com les tenebres, a que se referia, i que no vaig pas saber entendre que designés els nostres temps i no uns altres; però allà a on no arribava la meva intelligència d'infant hi arribaven sense dubte les més expertes i ensinistrades de la gent d'edat madura, i jo no podia menys de rendir-me a llur superioritat. Tant la meva familia com els entrants de casa semblava que entenien prou bé l'obscur auguri i que hi posaven força fe. Alguns capellans, amb qui vaig parlar-ne, no me'n desenganyaren pas; ans bé em ponderaren l'autoritat de la profetessa i em feren presents alguns indicis, pels quals se podia cogitar que senyalava els nostres temps. La meva mare no deia res, però m'amonestava més que mai a l'oració i freqüencia de sagraments, i com a dona prudent proveïa a l'engròs de cera i la duia a beneir. Això era per a mi més eloqüent que cap discurs. El meu cor sofria un surt d'esglai cada vegada que la veia venir amb un plec de ciris. En quant als meus companys d'aula, no n'hi havia cap que posés en dubte el vaticini. La nostra criada, la Munda (una bona mierenca de quaranta anys, que a la traça patia de temptacions i les rebutjava tot sovint amb un «ave Maria puríssima» de cor endins i una horrible ganyota de cara enfora) hi creia com en els Sants Evangelis. I les piadoses i ràncies senyores, que solien concórrer a les nostres tertúlies vesprals, anc que a la meva presència refrenessin la llengua sense dubte per indicació de la meva mare, no per això s'estaven de pronunciar certes frases, que es figuraven que jo no entenia i que em donaven peu a endevinar, tal vegada amb fantàstics augments, les espantoses creences, que volien amagar-me. Però, el qui m'esborronava més que tothom era el cuiner del Seminari, un home pagesívol, candorós i fervent, que esperava les anunciades tenebres com una festa major i en parlava refregant-se de goig les mans.
-Aquesta, aquesta serà la bona! -exclamava amb un entusiàstic arruixament de fe, no exempt de gaudis d'amor propi. -Aleshores triomfarà la veritat. Aleshores, quan caiguin entenebrats pel carrer, veuran qui tenia raó aquests brètols que em motegen de llanut i d'apagallums. Aleshores es planyeran de no haver guardat alguna relíquia dels meus ciris i de no haver conegut quina llana calia tondre.
Em venien calfreds en sentir-lo.
I l'espectativa de tres dies de tenebres, encara tau-tau: era cosa suportable a considerar; els passaríem recollidets a casa, amb una bella candelada encesa i, en sortint de nou el sol, tornaríem a campar com sempre; però, després vaig entendre que el cas era més terrible. O jo no havia ben capit la idea de bon principi o ella havia evolucionat dins el cap de la gent. No es tractava sols de tenebres, no. Les tenebres no serien més que un senyal premonitori. Havíem arribat als últims temps. La guerra de França i Prússia, que aleshores assorollava el món, era una guerra apocalíptica; el Sant Pare estava empresonat; sense dubte l'Anticrist discorria ja per entre els homes, encarnat dins el cos d'algun Gambetta, Víctor Manuel o Garibaldi. De senyals no en mancaven pas; qui tenia ulls ho podia veure; qui tenia orelles ho podia sentir: la fi del món s'acostava de pressa, de pressa.
Jo n'estava tan convençut que m'estranyava que els mestres ens fessin perdre el temps en aules i lliçons. Mirava amb recel el sol, i a cada moment temia que s'apagués al buf de Déu com una candela, que l'amo no vol que cremi més. Com dir la profunda tristesa, que s'havia apoderat de mi? Figureu-vos un cataclisme imminent, que ha d'ensorrar-ho tot i del qual no és possible escapar. Quin avorriment del treball, quin desencant de la vida! Somnis espantosos amargaven les meves nits; cavil·lacions tètriques afligien els meus dies. Qualsevol soroll imprevist em causava un surt. Allò no era viure; i, certament, em sentia emmalaltir.
Tot trist, tot marrit, m'encaminava a l'aula com de costum i, en veure anar i venir pels carrers la gent adelerada, pensava:
-Infeliços, per què us acuiteu amb mires a un esdevenidor, que no ha d'existir? -Però la llur despreocupació aparent m'era un consol i m'inclinava a dubtar de les idees, que m'apesaraven. -Aquests, que trinquen alegrement a la taverna -em deia el cor, -aquests, que mesuren grana, aquests, que passen, menant carros arrumbats a camí per a llargues jornades, no desconfien pas de la vida, ni del sol de demà. -I àdhuc que no m'inclinés a pensar res concretament, l'espectacle de l'ànimació i el bullici m'era beneficiós. Em distreia, m'esperançava.
Per això molts de dies, en comptes d'anar a estudi, m'aturava en mig del Pont de Pedra sobre l'Onyar, i, amb una peresa invencible, en un estat quasi d'inconsciència hi restava hores i més hores, recolzat a la barana, mirant, mirant, bevent vida, embadalint-me aconsolant-me.
Des d'allí un hom veu les cases de Girona estendre's a banda i banda de riu, tot malgirbades, desiguals i tosques, formant un conjunt virolat com una munió de captaires vestits amb robes apedaçades amb tota mena de parracs. Cap arquitecte ha ideat una sola de llurs linies; han crescut sense art ni regla, seguint les sinuositats del riu i adoptant amb franquesa, a la vista de tothom, l'actitud més convenient per a llençar a l'aigua llurs immundícies. La policia urbana tindrà molt a tocar-hi; però el pintor i el poeta, que saben precindir de certes misèries, s'hi encanten; Hi ha riquesa de color, hi ha exuberància de vida, hi ha quelcom de l'instint diví, que ha presidit la formació del niu de les orenetes. I amb tot el seu aspecte de captaires i miserables, aquelles cases tenen una ànima jovençana i alegre, que reïx de llurs finestres i balcons al primer raig del sol. La llum hi troba milers de vidres, on enmirallar les seves onades d'or; el vent hi troba cortines de totes formes per a jugar a banderetes.
Allí, en aquelles balconeres rústegues, refilen joiosament els canaris al primer llustre de l'aurora; allí, damunt d'aquells terrats i teulades sobrecapçats de gabiasses desiguals, s'alcen esplèndits vols de coloms que es destaquen sobre el cel blau com garlandes de flors blanques, coronant la majestat del sol ixent. I en entrar més i més el dia, les finestres se van obrint i els balcons se van poblant. Aquí una veïna estén al sol la roba multicolor de la seva bugada; ací una altra, desitjosa de treballar a l'aire lliure, ve a estintolar a la barana d'un terradet el seu tauló de planxar; allí una velleta surt tot fent mitja, amb una llarga agulla sobre l'orella… una llarga agulla, que, brillant com un filet lluminós sobre el seu front venerable, li dóna una semblança amb el de Moisès; més enllà, sobre un relleix ple de testos, apareix una regadora, que ruixa, i un braç i una mà, que es belluguen, i aleshores reparereu a l'entorn de finestres esquifides i rónegues un enfilall esplèndid de verdor i de roses i clavells, que riuen, riuen benaventuradament; i d'un balcó a l'altre van i vénen converses; i tot se mou i xerroteja i canta; i els vailets, que pesquen amb canya des d'un pis, les comares que es barallen de finestra a finestra, tirant-se de lluny ridícules arpades, que s'emporta el vent rioler, i fins i tot el menestral, que tal volta surt amb cara de pomes agres a la seva petita galeria i, aguantant- se la trinxa dels descordats pantalons, se fica precipitadament dins un gabinet, del qual tothom endevina la servitud, tot contribueix a l'animació d'aquell barrí pintoresc i estrany. L'Onyar reflecteix aqueixos moviments i coloraines, multiplicant-los i prismatitzant- los dins sa vibradora correntia, entre grans taques de blau del cel i lluentors de soleiada; i, per damunt del barri carnestolenc la Girona solemnial ostenta sense desentonament les seves dues notes més artístiques i severes. Sí, per damunt d'aquella cimbellada grotesca de balcons, galeries, relleixos, teulades, torratxes i gabiam, la grandiosa catedral se mostra de cos sencer amb la seva silueta de tarasca decapitada i, una mica més lluny, el campanar de Sant Feliu s'aixeca com un xiprer gegantí, tot místic, tot somniador, parlant de la inspiració melangiosa dels segles passats.
Sempre començava a contemplar aquestes coses amb ulls indiferents i ombrosos, però elles degotaven una mel guaridora dintre el meu cor. N'havia un confort semblant al que proporciona a l'hivern l'escalf d'una bona fogaina. Tenien escalf de vida. I jo no sabia pas renunciar fàcilment la llur influència. Ara se m'enduien la mirada els moviments dels veïns; ara el bullici de les minyones de servei, que passaven a corrues per la palanca Vermella, anant i venint de la pescateria a la plaça, i de la plaça a la pescateria; ara, quan altra cosa no, els reflexos de l'aigua de l'Onyar, que banderejaven màgiques xarxes de llum pel dedins de les ombres, que per les parets projectaven els grans relleixos dels balcons i tribunes. Res no s'era trasmudat, la gent s'ocupava dels seus quefers igual que sempre, i les ombres i el sol s'amaven i barrejaven dolçament llurs encants amb la placidesa ordinària.
A voltes una idea com aquesta darrera m'entendria fins a inundar de llàgrimes la meva cara. Ah, unes coses tan boniques haver de perir! Gaudim-les, doncs, mentre puguem. Per què anar a l'aula? Al diable els pretèrits i supins! Qui pensarà a examinar-me de llatí el dia del judici?
Altres vegades, tot contemplant aquell barri onyarenc, ondulava dintre el meu cor un somriure d'incredulitat i esperança. Tot allò no retreia pas cap senyal d'agonia. La gent, les ones, i adhuc les cases semblava que contenien ja en sement un llarg esdevenidor i se'l prometien, així com el grill de la gla se promet l'alzina que ha de donar ombra als nostres nets. Anem, allò també profetitzava… i aquesta profecia era més clara i entenedora que la del llibre de la venerable Beata. Bah, bah!… Qui sap si ningú l'hauria entès bé el tal llibre! I aneu, sense prou fonament fiqueu-vos al cap una falòria tan anguniadora! Bah, bah!
Acabava per respirar amb més amplitud i per sentir-me més a pler dintre la pell del meu cos. Jo crec que la coral simpatia, que els barris de l'Onyar m'inspiren, prové en bona part dels grans consols, que en aquella ocasió em proporcionaren.
Però, si de dies gaudia d'aquests consols i d'altres per l'estil, en venint la fosca el meu esperit requeia vers les seves temors i les seves angoixes. Quan les ombres vespertines esborraven les colors de les parets, i els carrers anaven restant solitaris, i no eixia del cor de la ciutat més veu que la d'una llòbrega remor d'aigües i, a voltes, la d'alguna plorosa campana, les meves esperances s'esllanguien i desmaiaven com el ramatge d'un salze. Aleshores la terrible profecia s'emparava de mi, tiranitzava la meva imaginació i em duia a les visions més espantoses. Quantes de vegades, dintre la meva cambra d'estudi, amb el llibre obert davant dels ulls, sentia de sobte com si passés per sobre meu un esperit esborronador i els cabells se'm posaven drets al cim del front! Quines fantàstiques escenes de la fi del món i del judici universal flotaven entre jo i aquella inofensiva gramàtica llatina, robant-la a la meva atenció! I l'angúnia i l'espant que jo n'havia! No em sabia resignar. En va resava, en va procurava fortificar-me amb la consideració de la bondat de Déu i de la confiança amb que podia abellir-me a la voluntat d'un Pare tan amorós. L'instint de conservació era més poderós que totes les reflexions de l'enteniment. No, jo no podia assolir més que una apariència hipòcrita i soma de resignació. De les profunditats de la meva ànima s'alçava una protesta, un plany. Quina dissort haver vingut al món en aquell temps! En èpoques normals cada vida era com un rellotge, que no para d'anar fins que se li acaba la corda. I la meva corda, si no m'enganyava el cor, era llarga, llarga,.. Però, que en trauria d'això, si venia un daltabaix, que ensorrava tota la rellotgeria?
I heu-vos aquí que aquesta protesta mateixa m'era una altra font de turment. Com presentar-me al judici de Déu amb aquella queixa, que rondinava al meu dedins? No era el primer dels deures el d'abellir- se a l'adorable voluntat de l'Altíssim? Doncs, jo pecava, pecava continuament! Oh desgràcia espantosa, sobretot en tals instants! Ah! tanta d'afició a la vida… i tantes de campanes fetes a l'aula i… ai, pobre de mi!
Es clar, la convicció del mal estat de la meva consciència augmentava les meves terrors. Em semblava que el dimoni devia comptarme ja per seu, i que em sotjava amb un horrible somriure cobejós. Creia veure la seva ombrosa figura darrera les cortines. Si m'hi girava d'esquena, imaginava que ell anava allargant el braç darrera meu fins que la seva mà negra planava ja sobre el meu muscle. Figureu-vos quin esglai el meu, si en aquell moments, per atzar, algú, que jo no hagués sentit entrar, em tocava per advertir- me de la seva presència. Allò no era viure. Els somnis i les realitats se confonien dintre la meva ànima esverada i angoixosa. Només gaudia algun interval de repòs, durant el dia, amb les distraccions, que he esmentat, i, als vespres, quan, retut de cansament, es paralitzava el meu cervell, s'encantaven els meus ulls i no pensava res.
Així, en aquest estat d'encantament, em trobava un vespre, amb els ulls esbatanats davant del meu llibre sense veure'n cap lletra, quan una veu apagada i tremolosa, que pronunciava el meu nom no gaire lluny de mi, em desvetllà d'un surt. Vaig girar-me i vaig veure a la boca de la porta la nostra bona criada… Però, quina cara més traspostada la seva!… Era una dona gravada i galtuda, que ordinàriament vermellejava com una maduixa a mig verolar. Doncs bé, en aquella moments les seves galtes eren d'una pal·lidesa cadavèrica. Duia el mocador del cap caigut entorn del coll, deixant- li al descobert la clepsa grisenca, em mirava de fit a fit, obria la boca, com si volgués parlar i no pogués, i amb la mà em signava que la seguís.
-Que hi ha? Que passa ?-vaig preguntar-li, alarmat, tot llevant-me dempeus.
-Ah! oh !-va fer ella amb una mena de xiscles sords.
Vaig atansar-me-li adaleradament. Llavors tota esborneiada, m'agafà d'una solapa del gec i em portà al davant d'una lluerna, que s'obria al cel en un passadís. Déu de justícia! Tot el cel era roent de foc, com una braserada. Qui havia vist mai una tal cosa a hora de tenebres?
-Ai, Munda, ai! -vaig exclamar, proferint el nom de la pobra criada amb un accent de tendresa i de condolença, que cap paraula no pot explicar.
-Rafel! Fill del meu cor!-contestà ella en el mateix to, aixecant els braços en l'aire.
Aleshores, de cap als darreres i de cap als dalts de la casa, de les galeries i els terrats, sentirem venir una xiscladissa esglaiadora. No hi havia dubte, la gent s'adonava de les horrors del cel. Ja hi érem. Les temors tenien fonament. Allò era el principi de la fi. El cor se'm glaçà, les cames se'm flectaren… i em vaig estintolar d'esma en un tocom.
No sabia el que em passava. I la Munda, la criada, no estava menys trastornada que jo. Les seves mirades s'amaraven de la meva pavor i les meves de la seva, i ambdós ens esguardàvem amb una intensitat creixent, erts, immòbils. No ens podíem dir res, ni ens calia. Els nostres pensaments se palpaven ells amb ells, esgarrifant-se de trobar-se iguals.
No sé quan de temps vàrem romandre en aquest estat. No gaire; segurament menys que ara pugui semblar-me, perque aquells instants tenien quelcom d'eterns.
A la fi la terror mateixa, que ens paralitzava, esclatà en una impulsió de moviment i ambdós a l'ensems correguérem cap a la galeria. Ens calia veure tot el cel, per monstruoses i terribles que fossin les coses que haguéssim de presenciar. Què hi descobriríem? Tal vegada una lluna sagnant, que s'esquerda i esquartera entre blames… Tal vegada estranys monstres de foc, volant amb immenses ales desoladores… La meva imaginació corria al meu davant i el meu cor estava preparat a escruixir-se.
Però cap de les visions presentides no s'oferí al nostre esguard en arribant a la galeria.. I, amb tot i això, l'espectacle que presenciàrem, no era pas gaire més esperançador. El cel cremava per tot arreu amb una roentor, que aclaria l'aire nocturn d'una manera sinistra i somorta. Els terrats, els balcons i les galeries eren poblats de gent, però d'una gent immòbil i silenciosa, com petrificada. La meva mare era allí, al meu davant, al mig de dues altres senyores emmantellinades: dona Laieta, àvia del senyor Rector del Mercadal, i la senyora Tuies, patrona d'una comuna d'estudiants. Totes tres contemplaven el cel amb posat de consternació i semblava que tremolaven. La senyora del pis immediat, de la banda dreta, plorava recolzada a la barana, i el senyor Pagès, el seu marit, dret al seu costat, no deia res per consolar-la. Els dos germans geperuts, que havitaven el pis immediat de la banda esquerra, també havien sortit al seu balconet. Llurs veus escardalenques foren les primeres que ressonaren a la meva orella en mig del silenci sepulcral d'aquella nit basardosa.
-Per mi- va dir un dels dos- aquesta roentor no pot ésser altra cosa que el torna-llum del gran incendi de París.
-Sí- va contestar l'altre germà.- Els prussians deuen haver-hi entrat i s'hauran afanyat a calar-hi foc per tots quatre cantons.
Jo escoltava amb aviditat aquella conversa i en sentia un bell consol. Que París cremés havia d'ésser agra cosa per als parisiencs, però per a nosaltres no era pas la fi del mon.
-Aquests senyors tenen raó-va dir la senyora Tuies, que devia haver- los escoltat com jo.-El càstig de Déu ha caigut sobre la Babilònia moderna. Misericòrdia, Senyor, misericòrdia per als pobres pecadors!
-Babilònia, Babilònia !-va exclamar dona Laieta, després que hagué exhalat un ample sospir de alleujament.-Cada pecat porta la seva brasa. Aquesta és la llei de Déu. Heu-vos aquí com la ciutat de les disbauxes ara crema com un feix de garbons.
Però la meva mare movia el cap tristament amb signes de negació.-No, no-mormolà.- Això és impossible. L'incendi de París, per gran que fos, no envermelliria el cel, ni tan sols fins a la quarta part de la distància que hi ha d'allí a Girona. Desenganyin-se: aquesta explicació és un disbarat.
Llavors les senyores de la fàbrica de baix, acompanyades de l'enginyer, eixiren al pati, sobre el qual mirava la nostra galeria. L'enginyer signava el cel amb el dit a les seves companyes i els explicava quelcom, que elles escoltaven tranquil·lament amb el somrís als llavis. La meva mare el va cridar pel seu nom.
-Senyor Farreres, ¿vol tenir la bondat de dir-nos que en pensa d'aquesta roentor de la nit?
-No és res de mal, senyora. No s'alarmin-va contestar ell, saludant- nos amb una inclinació i una barretada.-És un fenomen meteoròlogic molt conegut i freqüentíssim en altes latituds. És una aurora boreal. L'haver aparegut al nostre cel és realment una estranyesa, i seria difícil esbrinar a quines condicions atmosfèriques és degut un tal fet; però no pot portar cap mala resultància, jo els en responc. Estiguin tranquiles i frueixin amb alegria d'un espectacle que probablement no tindran ocasió d'admirar mai més de la vida des dels balcons de Girona.
Una aurora boreal! No era més que una aurora boreal! Jo tenia ja noticia d'aquest fenomen, de quan vaig estudiar el tractadet de meteorología, que formava part de l'asignatura oficial de geografía al nostre seminari. Quin respir més ample vaig exhalar!
La meva mare s'afanyà a transmetre la satisfactòria explicació als veïs més pròxims i tot seguit aquella bona nova volà de balcó a balcó per tota la barriada, davallant fins als patis més pregons, i enlairant-se fins als terrats més alts, amb una bonior, que anava aixamplant-se, creixent, eixiribint-se… Al cap de poca estona ja els negralls de la gent belluguejaven per tot arreu remorosos de converses i, ací i allà, lluny i a la vora, sonaven exclamacions i rialletes de joia.
Amb això el meu esperit va passar, quasi d'un salt, de la terror més folla i aclaparadora a la confiança més absoluta. Vaig aspirar l'oxígen de l'aire amb un esponjament de pulmons que me'n va rublir i embriagar; i els meus nervis adquiriren un tremp robust; i el meu cor, revifat d'una onada de sang enriquida i d'una gaubança insòlita i poderosa, s'envalentí de cop i volta, inspirant-me una mena d'urc vital. Què profecies, ni què raves fregits! Què somnis de gent tètrica i cavil·losa! Estúpids ells i estúpid jo, que els havia creguts! Que se n'anessin al diable a fantasiar visions d'espant sobre paraules obscures, que a parlar de bona fe no entenien ells, ni ningú. Vaig indignar-me interiorment. Torturadors de la humanitat, flagells del món, més perniciosos que la fam i la pesta! Mai més no me'n deixaria enganyar. Voldria demostracions clares. No estava per emmetzinar la meva vida sense to ni so. I ara!
Vaig sopar amb una gana endiastrada, vaig enraonar despreocupadament de l'aurora boreal i de la guerra, vaig riure… Qualsevol cosa em duia la rialla als llavis. I la gent de casa també reien amb una facilitat i un delit inacostumats. Segurament es sentien alleujats de males cabòries com jo mateix. Ells també devien haver patit, potsefer que no tant com jo, però, qui sap? Mai més no em deixaria combregar amb unes rodes de molí tan estomagoses.
Amb aquesta disposició d'esperit vaig retirar-me a la meva cambra i, resades les meves oracionetes, vaig ficar-me al llit; però, estava massa sobreexcitat per a poder conciliar el son i, volta d'ací, volta d'allà, escolta que escolta el silenci, guaita que guaita la fosca, varen tornar-me els dubtes i les esgarrifances i la por. Per què m'havia de tranquil·litzar del fet insòlit d'una aurora boreal? No podia ésser un presagi? Fins aleshores havia procurat tranquil·litzar-me amb l'observació de com la naturalesa romania inalterable, i ara, que s'alterava ¿no era més cas d'espantar-me'n que de fundar-hi esperances? Un no-res, un nom, aurora boreal, m'havia il·lusionat. I què? Qui sabia verament en què consistia aquella roentor? Qui sabia que hauria passat durant la nostra nit en les regions del sol invisibles als nostres ulls? Qui m'assegurava que l'endemà l'astre del dia s'alcés sobre el nostre horitzó? Després d'uns senyals tan pavorosos com havia presenciat ¿no tenia més motius avui que ahir per a témer les pròximes tenebres profetitzades? O Déu meu! I jo que havia blasmat la profecía, de cor endins! Jo que m'havia unit a les rialles dels incrèduls!… M'havia lliurat a un goig mofaire semblant al d'aquells que es burlaven de Noè quan construïa l'arca. I el diluvi va venir, i els va dragar… i les tenebres venien, venien… Misericòrdia, Senyor! Quants de pecats pesaven sobre meu! Tothom em considerava innocent i candorós… i quin pou de malicia i de pecat era jo! El dia del judici em coneixerien, quan el meu nom d'infant seria pronunciat entre els dels vells facinerosos. Misericòrdia, Senyor!
D'una suor a una altra, d'una angúnia a una altra, vaig acabar per adormir-me amb un son desficiós i cansat. L'ensopiment mateix m'era una dolor; i vaig voler cridar, demanant socors, i no podia formar la veu i exhalar-la. A l'últim, després d'un esforc violent, me vaig figurar que sí que cridava, amb un crit llarg, llarg, esfereidor… Però, ningú no venia. Ni ¿com havia de venir ningú, si no podien sentir-me, lluny com era de les habitacions? Perquè jo era al terrat, a cara de cel. A la traça hi havia pujat per observar l'aurora boreal; i allí la tenebra mefítica m'havia sorprès i m'havia anat penetrant, ensopint-me, enervant-me… L'orgull i la imprudència m'havien perdut. Ningú no m'auxiliaria, com no fos la Mare de Déu, que, mare com és, disputa els seus fills a l'infern fins a l'últim moment, àdhuc quan ja tota la gràcia de Déu els ha desemparats. I no dic jo si vaig invocar-la fervorosament. I tot seguit vaig cobrar més alè i més forces. Vaig incorporar-me amb un esforç i em deixondia penosament, procurant moure els braços, enervats de peresa, i esparpellar els ulls, espessos de son.
Així estava, quan vaig sentir pujar de les profunditats del carrer una remor com de resadora multitud en marxa: fressa de múltiples passos confusos i de sordes veus misterioses, creixent i minvant com el mormoll d'un responement de lletanies per les rebomborejadores cavitats d'una vasta església. I al cap de poca estona sonaren a la porta de casa uns trucs retrunyidors, que m'esparveraren. Què significaria allò? Vaig llevar-me dempeus i, foll d'alarmes i entorpit encara de llorda son, vaig esguimbar-me escales avall, sens haure esment de pisos, ni replans, fins a l'entrada.
La porta forana era oberta i vaig veure el carrer atapeït d'una gentada macilent i resadora, que repetia de baix en baix: Miserere, miserere nobis.
Les dones anaven amb caputxes o mantellines com en dies de jubileu, i no hi havia mà, que no aguantés uns rosaris, un Sant Crist o algun altre objecte de devoció. Fins i tot hi havia qui portava una d'aquelles piques d'aigua beneita, que solen posar-se a les capçaleres dels llits. Se comprenia que, despertats d'un surt, alguns d'aquells infeliços s'havien emparat de la primera cosa santa, que havien trobat, així com un nàufrag s'arrapa a la primera taula, que troba entre les ones. Què havia esdevingut, doncs? I a on eren els de la meva família?.. Segurament haurien baixat abans que jo i s'haurien unit a la corrua de gent, que anava passant continuament. Serien ja més endavant, qui sap a on.
Que fer?… Vaig agregar-me als passants i vaig seguir el llur corrent enllà, enllà… La corrua caminava lentament, però sens aturar-se mai. Els que s'aturaven a trucar a les cases eren uns, que semblava que exercissin un càrrec especial, i anaven paramentats a estil d'arregladors de processó de Setmana Santa, amb sengles vestes negres encucurullades i empunyant uns llargs bordons. A on ens adreçavem? Què temíem? Què ens proposavem? Vaig preguntar-ho tímidament als meus companys d'ocasió i no em responien per a no interrompre el res. A l'últim, quan jo callava ja, una dona em va dir ràpidament: -Que no ho veus? Recorrem la ciutat i avisem els veïns perque s'ajuntin a la professó del Sant Confort d'Agonia.
Aquestes paraules agreujaren la meva pena sens aclarir cap dels meus dubtes. Vaig alçar-me de puntetes i, per sobre la gent, vaig llambregar les cucurulles dels congregants de la Puríssima Sang i el llur Sant Crist… aquell Sant Crist, amb el qual solen acompanyar els reus de mort al suplici. Seríem nosaltres mateixos els reus de mort? Miserere, miserere nobis. Voltàrem per molts de carrers del barri del Mercadal. En ésser a la placeta de les Bernades, vaig contemplar amb recança aquelles cases, que hi ha al fons, rústegues i baixes, d'alçàries desiguals, amb els ampits de llurs terradets i finestres plens de testos de flors. Per què em causaven més emoció aquelles cases humils que les altres més altes i ciutadanes? No ho sé. Em recava que no hagués de pujar mai més ningú als llurs terradets. Em recava pensar que les clavellines de llurs testos no tornarien a florir. Però, qui sap?.. Podia endevinar jo quines coses esdevindrien?
Les Bernades devien estar ja preparades. Se les sentia salmejar a dintre l'església amb les llurs veuetes blanques i nasals i, al punt que els trucaren a la porta, l'obriren de bat a bat i, rompent la clausura, anaren eixint a fora, arrenglerades de dues en dues, els ulls baixos, un ciri encès a la mà, cantant de baix en baix: miserere, miserere nobis.
Degueren agregar-se a la nostra llarga processó. Jo havia anat passant i no les vaig veure més..
A la boca del Pont de Pedra, en una de les reconades, que ans d'entrar-hi es troben a cada costat, hi havia un pilot de gent, que es diria que dormissin, els uns jaguts, els altres incorporats, estintolant-se ells amb ells, tot esbalandrats i amb els membres en barreja. Tenien un ensopiment desficiós com el dels embriacs. Entre ells hi havia una dona mig despullada, seguda en un graó, amb el cos tirat endavant, els pits allargassats al damunt del gros ventre, els braços enrotllats a les cames, els genolls a frec de front, i els cabells caiguts en desmai, xorriant negrors per sobre la camisa i els peus descalços. No semblava pas que dormís. Més aviat el seu posat indicava que estés submergida dins una greu dolor. Em va inspirar un neguitós interès. Per que ningú no li donava auxili, ni als seus companys tampoc?
Vaig atansar-m'hi d'escallimpantes i vaig tocar-la d'un muscle a fi d'endreçar-li alguna pregunta. O Déu meu, quina horror! Al meu contacte va esgarrifar-se de cap a peus, se redreçà i, apartant amb mà balba, insegura, els cabells, que li cobrien el rostre, se va acarar amb mi. Quina pal·lidesa la seva! Quina apretor de dents! Les seves parpelles se badaren, se badaren, s'esbatanaren… Però no hi veia. Els seus ulls no tenien lluc de nina. Eren blancs i àrids com una closca d'ou.
-Fuig, aparta't, fuig! Deixa'ls! Estan entenebrats!- em cridaren diverses veus.
Vaig recular esfereït i em vaig fregar i refregar d'esma sobre la meva pròpia roba la mà, que s'era contaminada amb el palp d'aquella infeliç. Estaven entenebrats! Terrible revelació! Sí, recordava que jo mateix havia estat a punt de restar entenebrat. Quan? Com?.. Els meus pensaments eren confusos. Haurien ja passat sobre el món els tres dies de tenebres anunciats? El cert era que ara tornava a regnar la claror, una claror somorta, semblant a la d'un cap al tard d'un d'aquests dies d'hivern en que els gironins diuen que fa fred negre. Tot atravessant al llarg el Pont de Pedra, vaig girar els ulls vers aquell barri onyarenc, tan pintoresc i animat poc temps enrera. No hi havia ningú a cap tribuna, a cap finestra, enlloc. Tot era trist i desert. La remor de les aigües, que giten al riu els aixarnadors de les fàbriques, ressonava llòbregament per aquelles soletats. Sant Feliu i la Catedral amb prou feines eren obiradors en la llunyania: ombres sobre cel d'ombra.
Després de passat el Pont de Pedra, ens ficàrem a sota les voltes dels Esparters i enllà, enllà, sempre sota voltes… unes voltes baixes i desiguals, clapades de grisos cendrosos, roigs de fulla seca i verds de pared rònega. No s'acabarien mai? Vaig atalaiar pel flanc de la gentada i no els vaig veure la fi.
Sempre voltes i més voltes… Causaven un efecte semblant al d'aquells aparadors, que tenen un mirall a banda i banda, els quals reflecteixen l'un dintre l'altre en una successió interminable l'espai i els objectes d'entremig, donant la visió d'un aparador sense límits. Talment així semblava que aquelles arcades se reflectissin i evoquessin unes amb altres. El res hi retrunyia i s'hi propagava basardosament. Miserere, miserere nobis.
Sigui com vulgui, a la fi eixiren a cel descobert, mes no puc pas recordar per quina carrers ens embrancàrem. Jo marxava quasi d'esma, seguint la processó, que s'acorruava per les ramblies sense desviar- se mai, en no ésser que li barrés el pas algun pilot d'entenebrats. En aquest cas feia una girada per apartarse'n. I recordo que en trobàrem en diferents paratges. Fins i tot en vaig veure de tombats per les llosanes dels balcons. Però cap no m'impressionà tan sinistrament com un, que estava trabucat sobre el ràfec d'una casa baixa, ressortint-ne de mig pit en amunt a tall de gàrgola, reganyant un front esbardellat i unes barbasses enflorades de rovell de teulada. Encara respirava, i amb les sacsejades del panteig removia dues teules que s'anaven desllorigant i deixaven caure una polseta de calçobre. Haguérem d'arrambar-nos a la voravia oposada per tal d'evitar que ens toqués alguna de les gotes de sang negra, que a l'infeliç se li escolaven de la nafra del front.
En qualsevulla guerra o cataclisme poden observar-se destroces humanes més escruixidores. Els entenebrats quasi no presentaven cap ferida; però, amb llurs estigmes d'eterna condemnació inspiraven una repugnància i una terror sagrada, que cap llengua no té paraules a explicar. Veure en tal estat una persona amada havia d'ésser la dolor de les dolors. Sols d'imaginar-ho m'afligia, i no podia menys de pensar en la meva família. A on eren? S'haurien salvat tots? Ah! si en aquells moments hagués sentit a la meva mà l'escalf afectuós de la mà de la meva mare, l'angúnia em fóra estada més soportable; però, sol i vern en mig de la multitud, quina pena, quin desconhort! I en tals circumstàncies!…
Tot allò eren senyals de la fi del món, no hi havia dubte. Mes, a on anàvem? Que ens proposàvem? Que esdevindria? …Miserere, miserere nobis.
Anàvem pujant cap a la ciutat alta, feixuga de pedra, feixuga de graons, amunt, amunt, per escales interminables, per tortuosos carrers, entre cases velles, algunes ja xarugues, ventrudes, desplombades; ara pel dessota d'arcs travessers, que negregen dins l'aire-cel; ara per la gola d'un gruixudíssim mur esportellat, que dóna entrada a un carrerany d'estretors fatídiques i giragonses contorbadores. Ací, rústegues parets emmantellades de tapareres, allí, magnífics edificis de pedra picada, esquerdats i en ruïna… El frontis de l'antiga Universitat, esfondrada, convertida en un pati amb arbratges, que verdegen pels finestrals… El convent i l'església de Sant Domènec, vinguts a mans incuroses, bruns, decadents, escrostonats… I ara pujades rostes, i ara ramblies aspres, pavimentades amb codolells del Ter… I ràfecs amb canals voladisses, de figura de drac… I fornícules de sants, amb fanalons de flama tristona i amb pitxers de flors resseques… I graonades i més graonades, i, finalment, la inacabable i timbosa del carrer de les Dones. Sols amb frases incoherents i desordenades puc donar idea dels meus records d'aquell itinerari.
Quan la nostra cansada processó, cascadejant per la timbosa escala del carrer de les Dones, assolí la placeta de Correus, vaig reparar que altres processons, no menys tristes i macilentes, venien del carrer de Ciutadans i dels quatre cantons del de la Cort Reial. La remor resadora anava creixent com la d'un rusc esvalotat. Miserere, miserere nobis. I, ací, allà, a prop i lluny, sonaven encara els trucs a les portes, cada un dels quals repercutia dintre el meu cor amb un ressò sepulcral, esglaidor.
En embocar el llarg i ombrós carrer de la Força vaig adonar-me de com tots portàvem ciris o atxes encesos. Qui ens els havia donats? Quan?.. El llur flamareig, escampant grogues i vagoroses clarors per la part baixa de les cases, feia ressaltar la negror dels alts cimals i la fosca del cel. Pels gestos de pietat, pels sospirs i el rés més fervorós de la gentada, vaig compendre que ens atansàvem a la fi del pelegrinatge. Tothom pressentia que s'acostava l'hora suprema, aquella que pesa sobre totes les altres de la nostra vida.
Llavors la campana grossa de la Catedral, que tants d'alertes tràgics ha donat a Girona durant les guerres i els aiguats, deixà sentir la seva roncor harmoniosa i potent Boom!… Semblava que esclatés la batallada dintre el cel mateix, que cobria els nostres caps; i, en esbombar-se la copiosa ona sonora i engolfar-se per les estretors del nostre carrer amb delits de dilatació, atrontollava les vidrieres dels balcons i ens inundava de notes greus i palpitants, a les quals responien, vinguts de lluny, uns ecos finíssims, de veueta violinosa. Però tot seguit, una nova batallada… boom!… ho eixordava tot altra volta.
La processó s'havia aturat, escoltant i comptant silenciosa aquells tocs solemnials.
-És toc de combregar -va dir una veu.
-L'últim combregar de Girona! -exclamà una altra.
L'emoció que es pintà en tots els semblants no la puc descriure; però, era una emoció tendra; els ulls s'enllagrimaven, els braços s'aixecaven en l'aire en actituds deprecatives; de cada boca s'exhalava una jaculatòria.
-Jesús Redemptor, Jesús Salvador.
-Jesús, Vós sou la salvació i la vida eterna. Els qui creuen en Vós no moriran eternament.
-Jesús, que heu pujat al Calvari per unir-vos a nosaltres, ajudeu- nos a pujar al Calvari per unir-nos a Vós.
-Jo em confesso amb Vós, pare de misericòrdia. He pecat, he pecat!
Tothom es picava el pit. Alguns confessaven llurs pecats en veu alta. Jo, pobre de mi, em sentia més vil que ningú, però no sabia com dir les meves misèries, i plorava plorava, deixant que les llàgrimes parlessin per mi. I la processó torna a posar-se en marxa. Miserere, miserere nobis.
Mentrestant roncava sota terra un tro pavorós, profund, poc perceptible. Ah! la terra estava ferida de mort. Ja els peus no s'hi afermaven amb confiança.
Amb aquesta impressió desembocàrem a la plaça de la Catedral, al peu d'aquella grandiosa i altíssima escalinata, que serveix de peanya al temple gegantí. Jo mai no he vist en lloc del món cap escalinata tan colossal. Es amplíssima, tota de pedra picada, amb balustrades artístiques, cada pom de les quals fóra càrrega feixuga per a un home valent, i amb grans replans, la major part dels quals domina les teulades de les cases veïnes. Sembla una obra feta per a éssers més forts que els humans. L'esperit s'afadiga només que de concebre l'intent de pujar-la.
Nosaltres, pobres gironins de l'últim dia, vàrem arramadar-nos per aquells graons i replans fins que la multitud omplí tota l'escala. Jo era al replà del mig, a prop d'un angle de la balustrada. I heu- vos aquí que s'obrí la porta de la Catedral i aparegué, en mig del seu chor de canonges, el senyor Bisbe, el venerable doctor Sivilla… alt… tot blanc de cap… pàl·lid… els ulls lluminosos… Va avançar fins al cantell del graó superior. Un silenci sobtat s'estengué per sobre totes les boques i n'extingí els respirs.
-Fills meus… germans meus -va dir el Prelat. Parlava a estrebades, amb frases curtes, entre pauses, però amb clara pronunciació. No li vaig perdre ni una paraula. -Fills meus… veig que tots tremoleu com jo mateix… Qui no tremolarà davant de la Majestat de Déu, que se'ns atansa? Però, confiem… És el nostre pare… Coneix la nostra misèria… Ens ama fins al suplici… fins a la creu. Penediu-vos d'haver-lo ofès. Jo en nom d'Ell, amb tota seguretat… a tots els que em veieu i als orbs, que estan presents… a tots els que em sentiu, i als sords, que estan entre vosaltres… a tots els que us penediu… en nom d'Ell i del Pare i del Esperit Sant, atorgo el perdó dels pecats. -Va traçar amb la mà una ampla creu per l'espai. Seguidament va afegir: -Ara us aplico la indulgència plenària. -I tornà a beneir-nos. I, caient, després, de genolls, allargant els braços vers nosaltres, amb veus de súplica fervorosa clamà: -Sants de Crist, Sants de Crist, em perdoneu vosaltres?
O Déu meu! Quin cor no s'havia de trencar? Nosaltres perdonar el nostre Bisbe! …De què? Oh, sí, d'allò que sapiguéssim i d'allò que no sapiguéssim, de tot el perdonàvem i de cor el beneíem. I, plens d'una emoció sagrada, ens abraçàrem uns amb altres, cadascú amb el que tenia més aprop; jo, amb un home barba-roig, que m'estrenyé contra el seu pit i m'implorà com si fos el seu confés: em perdones? I certament, jo, noiet de dotze anys, em vaig sentir revestit de la representació de tota la nissaga d'Adam, i, en nom de tota la humanitat, el vaig perdonar.
Ja quasi no tenia por. El meu esperit sublimat per una fe segura i una ferma esperança de glòria eterna, es sobreposava als surts i recances de l'instint. El meu agraïment, com el dels màrtirs, fa- mejava de patir per amor a Jesucrist. Els meus pecats clamaven penitència. Vaig guaitar per entre les columnetes de la balustrada, i vaig veure que les cases del fons de la plaça ondulaven com una draperia tempestejada pel vent. I… que us diré?.. em semblaren banderes que gloriejaven el meu Déu tot poderós. Però no vaig parar- hi esment gaire estona. La bramulada harmoniosa de l'orgue de la Catedral atragué les meves mirades cap a la porta del temple.
N'anava eixint l'últim combregar de Girona. Venien al davant, com de costum, els músics, sonant els llurs fagots i trompes; després, en dues fileres, amb atxes a la mà, els obrers de les parròquies, els diaques, amb sotana i sobrepellís, els clergues, emmanteuats, els canonges, amb hàbits de seda i valones d'ermini… Els arregladors, revestits de capes daurades, marxaven al mig per cerimònia, sense anar i venir com solen, ni cuidar-se de vigilar, sinó calms, absorts en llurs pensaments, marcant acompassadament el pas amb els bordons d'argent, que retinyien sobre les llambordes. I heus-vos aquí que s'atansa el Sant dels Sants, clement i convidador. Una fumarada blanca… quatre sacerdots, que branden encensers… Sota tàlem, un tabernacle amb dotze grans copons d'or… i, a darrera, el senyor Bisbe amb els seus acompanyants, que porten la crossa, la mitra, els sants Evangelis i el coixí.
Tots aquells caps tremolaven, però, de santa emoció, no d'espants terrenals. Era un aire d'eternitat el que els esborronava.
I així que el senyor Bisbe aparegué sobre el marxapeu de la porta del temple, la processó s'aturà en sec, i, després d'un breu silenci, que els cors no s'atreviren a comptar amb llurs batecs, esclatà a la una, de totes les boques, el cant majestuós, del Te Deum laudamus. Tots els qui sabíem l'himne litúrgic el cantàvem.. i, amb quin entusiasme!… amb quina alegria inefable dintre l'ànima! Els cabells s'eriçaven… L’esperit se dilatava per l'espai… I, mentrestant, els carrers de Girona queien a rastelleres, com aquelles cartes corbades, que els infants posen una darrera l'altra i les fan caure d'un buf. Tot s'esgavellava amb sorda remor: cases, torres, muralles… Al peu de la nostra escalinata ja no hi havia més que un estimball d'enderrocs, per entre els quals cascadejaven afollades les aigües del Ter i de l'Onyar. Tot cruixia, tot s'enfonsava… Mes nosaltres pressentíem la beatitud i cantàvem, cantàvem triomfadors, de moment en moment més temprats i més serens. … … … Quan me vaig despertar, el sol banyava la meva cambra d'estudiant i el canari refilava per dedins de casa, segurament al menjador. Ah! les coses d'aquest món s'adapten tan bé a la nostra naturalesa, i els nostres sentits en són tan àvids, que no vaig poder menys d'experimentar una bella satisfacció en retrobar-les tan fermes i tan plàcides; mes, per altra part, va recar-me que el meu somni no hagués sigut una realitat. Havia vist ja tan assegurada la meva salvació!
I vaig pensar: -Aquest món certament és bonic, però no és més que una careta, i tot allò, que tant ens hi agrada és el somriure del rostre formós, que hi ha al darrera. Doncs, quan caigui la careta i contemplem el rostre al descobert bé deurem gaudir més que no pas ara! I és el rostre d'un ésser, que ens ama, dolç, bondadosíssim; i aquest ésser ens vol unir amb Ell; i l'Església vetlla maternalment per facilitar-nos-ho a qualsevol hora. Doncs per què hem de basquejar? Per què no hem de viure ben descansats, vingui el que Déu vulgui?
Heu-vos aquí com restaren gorides les meves manies sobre la fí del món: presenciant-la. Mai més no me'n vaig preocupar.
Els incrèduls se riuen de les terrors, que per tal motiu assorollaren a voltes l'Edat mitjana, i jo, que les he patides al meu temps, també me'n ric. Mes ells les atribuiexen a la massa fe, i jo, a la poca esperança. Ells, infeliços, cerquen la tranquil·litat en un aclucament voluntari d'ulls, i a mi em fan l'efecte de l'estruç, que colga el cap entre les arenes del desert per tal d'alliberar-se de la visió, que l'espanta. Vulguin o no vulguin, el meu somni, en la seva part més essencial, és una realitat de cada dia. Cada dia ve per a algú la fi del món. Cada dia passa per a algú l'últim combregar. I quan jo en veig passar algun, no puc menys de recordar el meu somni d'infant i, caient de genolls, prego pel pobre malalt: -Déu meu: que no el trobeu entenebrat!
EL MALCONTENT - RONDALLA
En temps remots, els quals només puc assenyalar dient que ja les oques tenien bec i que encara a la nostra terra es parlava bon català sense gramàtica, vivia al terme de Vilablanca d'Empordà un pagès renegaire, un tal Jeroni Baltrons, que mai no s'acontentava de res. I a fe que es queixava de vici, perque, si no totes li ponien, no era pas dels que troben més buit el covador. Propietari d'una galant casa i riques terres, solia omplir sengles canats de blat i emporxar famosos dalls d'userda, que venia als negociants, i ni mai mancaven alguns grapadots d'unces a la seva gaveta, ni bons pernils i cansalades al seu rebost.
Una vegada un negociant va estafar-li amb una fallida fraudulenta una partida de diners i l'irascible pagès cuidà ofegar-se d'enuig. Eixí de la casa del fallit arrabassant-se els cabells a grapats i maleïnt cel i terra; i, tot marxant a peu cap al seu poble, anava caragolant en veu alta flastomies i més flastomies, barbotega que barbotegaràs.
I, munts enllà, en ésser al mig d'una selva i quan amb més ira gitava el verí del seu cor, se li presentà de sobte al davant una figura plàcida de pelegrí, voltada d'una boireta lluminosa com la que sol circuir la lluna en certs temps d'humitat. Anava vestida amb un hàbit burell, duia conculles a la valona i a la gallarussa i empunyava un gaiató encarabassat. S'atansava vers en Jeroni sense caminar, ni moure tan sols els peus, rasant el sol sense tocar-lo. I, en ésser a dues passes del pagès, li va dir :
-Calla, calla, boca d'infern! Per què malparles del Déu, que t'aguanta?
-No torno la paraula enrera ni que mala forca m'escanyi -va respondre el verinós, entossudint-se, amb tot i l'esglai, que li causava l'estranya visió, que tenia al davant. -Amb la raó no callo per ningú. Ja comprenc que no sou d'aquest món, perquè la pasta dels habitans d'ací baix no treu faró de xinxeta, com la del vostre cos; però, millor que sigueu dels barris d'amunt! Torneu-hi, torneu-hi, si no us costa massa de pujar-hi; i digueu de part meva al vostre Mestre que és un matusser, que no ha tocat res que no ho hagi esguerrat, i que és un fàstic viure dins aquest món de traïdories i pedregades.
-Què dius, què dius, infeliç? -exclamà el sant, en to de reny.
-Això que acabeu de sentir. Si jo tingués el poder de Déu, endegaria aquesta maquinària millor, cent vegades millor que no marxa avui en dia.
-I quina peça no marxa a l'hora? Diu-ho, diu-ho, desgraciat.
-Són tantes i tantes! Uu, ui, ui!
-Anomena'n una… una només!
-Doncs té, us n'assenyalaré una, la que ara m'ha caigut entre cap i coll i m'ha costat més lliures, que no volia donar de dot a la meva filla. M'han estafat molts de diners, no sé si ho sabeu. El ladre… esquarterat el pugui veure!… la rumiava ja de temps la seva malifeta, n'estic segur; però semblava un santet com vós, totes les seves paraules respiraven honradesa, era impossible endevinar-li la pensada. I… veieu?.. Aquest és el mal precisament. Si els homes no poguessin amagar els seus pensaments, si se'ls hi veiessin nedar a dintre els ulls com els peixets de colors dins un anap de cristall, aquestes coses no passarien. Ni el negociant m'hauria estafat, ni la muller m'hauria encobert certes marranades, que sospito, ni cap intriga podria reixir. Heus-vos aquí acabats els hipòcrites. No mai més enganys, no mai més traïdories!
-I creus que així al món s’hi estaria més be?
-Home!… Refitre! Us atreviu a negar-ho?
-No tinc ganes de disputar. Tu mateix faràs la prova.
El sant resà una curta oració entre dents, enarborà el seu gaiató i, amb la carabasseta, que en penjava, fregà suaument el front i els grossos ulls bovins, de llargues pestanyes rojes, del renegaire. Després va dir:
-Vés en nom de Déu. Ja estan satisfets els teus desitjos.
I, amb el darrer alè d'aquestes paraules, s'esvaí tal com, en bufar- hi al damunt, s'extingeix en mig de l'aire la flama d'una candela.
-I ara! Que va de bo? -féu en Jeroni, tot astorat. -Ha vist mai ningú un miracle més gran?
Al cap d'una estoneta, però, va començar a dubtar de la realitat d'aquelles coses i parlaments. Qui no ha de creure que siguin filles d'un desvari unes figures, que apareixen i desapareixen d'una manera tan insòlita? Bah! allò hauria sigut una llumeneta de les sangs, un pesombre de la febre.
-Déu te'l torni, Jeroni -mormolà amb una rialleta, tot apuntant-se un dit al front. -Vet aquí que porten aquestes enrabiades. Ja ho diuen: qui perd ço del seu perd el seny. Fitre! ara conec que he estat a punt de tomar-me boig; i de boig m'acreditaria, si posés fe en unes falòrnies tan extravagants. No, no vull ni tan sols pensar- hi. Si no poden ésser! I ca!
I, com més anà caminant i asserenant-se, més i més s'afermà en la convicció d'haver sofert una al·lucinació ridícula, que no calia recordar, com no fos per acudir a cal sagnador a fer-se treure la mala sang. I, puja que puja costes amunt per guanyar cims i baixa que baixa vessants avall per assolir fondalades, arribà de bona hora a la plana i a mitja tarda entrava a la vila de Figueres.
Bella població! I… manoi, quina gentada pels carrers! Però, ai pobre Jeroni! No tornava pas a perdre l'enteniment? Què redimontri era allò, que estava mirant? Quina trasmudança havia sofert la naturalesa humana? Seria possible? Ell pla se'n feia creus i recreus. Els ulls de totes les persones, que trobava, eren a faisó d'objectius de llanterna màgica i s'hi pintaven amb imatges resplendents o tenebroses els pensaments, que discorrien pel dedins de les ànimes, fins i tot els més recòndits i vergonyants. Fitre, allò del somni, allò d'aquella dèria del sant! Calia posar-ho en quarentena. Bah; serien fums de la mala sang. Però qui sap? Com no donar crèdit a un testimoni tan clar dels propis sentits? Era cas de riure o de plorar? Cosa més estranya!
Era una cosa que, per la seva novetat i estranyesa, li causava esborronaments semblants als que ocasiona una visió sobrenatural. Si només se li haguessin fet visibles els pensaments imatjats de la gent, aquells pensaments, que ja en essència tenen forma i color, el cas li hauria semblat més natural i de bon entendre. Però, àdhuc les idees més abstractes, àdhuc els sentiments, àdhuc els vicis i les passions, se li manifestaven amb formes i colors mai vistes, ni imaginades, i les ànimes presentaven perspectives, que li feien venir el cap en roda, i visions, que l'esfereïen.
El qui hagi observat amb un comptafils alguns insectes a parts a parts, no haurà pogut menys d'esgarrifar-se de llurs formes monstruoses i repugnants: d'aquelles pells grolleres, d'aquelles escates llosals, d'aquells formidables pels acanocats i d'aquells unglots i serres i cuirasses i tentacles enormes ; i no haurà pogut menys de pensar: -Déu ens guard que aquests animals tinguessin les proporcions, que ara aparenten, puix que causarien més horror que les més espantoses bèsties prediluvianes. -Doncs bé, més monstruoses i horribles eren encara les fantasmates, que, a la vista del astorat pagès, afectaven les males passions dins els avencs llotosos i les cavernes llòbregues de les ànimes encossades. Allí l'enveja serposa i rastrera babaiejava el seu verí; allí la golosia, de ventre de gripau i boca de drac, reglotava els mals fums de les seves digestions i reganyava les deformitats degudes als seus embotiments i corrences; allí la luxúria, bèstia llorda i pestilenta, arrossegava pel llot les entranyes inflamades, tal com arrosseguen per terra les tripes els cavalls esventrats en una cursa de braus; allí la supèrbia, de pelatge cresp, s'estarrufava, tot pensant en aquells, que desitjava calcigar sota ses peülles de porc; allí la peresa, baluerna sense cor, blana com un pop, gangrenada de braços i cames, esbravava ses males humors; allí… ¿com enumerar-les i descriure-les totes, si eren tantes i, per altra part, presentaven formes tan variades que, àdhuc moltes d'essencialment idèntiques, li semblaven completament diferents, a l'infeliç pagès?
Aquelles figures monstruoses i vives s'obiraven confosament a manera de boiroses muntanyes al fons d'un paisatge a cel fosquejant; mes, cada pensament que passava, n'aclaria amb sinistres resplendors alguna o algunes.
En Jeroni havia adquirit un sentit nou. Veia coses extraordinàries, que li donaven la percepció immediata i profunda de la manera d'ésser, de sentir i de pensar de l'altra gent; i, després que hagué vençut la basarda de les primeres impressions, es congratulà del seu estat.
-Això va de bo, Jeroni -va dir-se. -El sant pelegrí t'ha desemboirat la vista tal com t'ho va prometre. Estàs ben serè. Hi veus més que l'altra gent. Fitre, quin negoci! A fora les caretes! Heu-vos aquí acabat el Carnestoltes de tot l'any. Ara ens veurem les cares. -I amb maligna fruïció, com aquell que no hi toca va posar-se a visurar els transeünts a cua d'ull. I dins el seu magí anava fent comentaris de sal i pebre.
-Hola! Vet aquí un cavaller ben majestuós i elegant. Qui li ensumaria que trafica secretament amb les gràcies de la seva esposa i que es vesteix d'ella despullar-se? Xufla! vet allà tot un senyor notari, estampa de la formalitat i font de la bona fe, que, mirat per dins, és un barret de rialles i una fàbrica de trampes i mentides. Tiva! aquell gata seuma, que es lleva la gorra i es senya davant els sants de les cantonades, no creu en Déu i viu de les galimes d'una administració i d'una caixeta d'ànimes del Purgatori. Anem, anem, no hi ha un pam de net. Com més vaig observant… Però algun gra de bo trobarem: Calla! per allí vénen unes dametes de cara serafinesca i posat de no haver romput mai cap plat ni cap olla. Acaben de sortir de l'església, cadascuna acompanyada del seu festejador, i pla es veu que els festejadors les contemplen embadalits i les creuen més innocentones que un infant de bolquers. Si serà. Ja s'atancen. Les guiparem per les espieres de la torratxa. Hola-hola, quines santetes de paper d'ou! Les manyagoies dediquen la tarda, amb els promesos, als exercicis espirituals i el vespre als corporals, jugant a la cuit amagada amb uns cosinets. Hi ha vedells, que neixen amb blenques, fitre! Ah! malestrucs promesos! Però i ells? Quins altres àngels gajans! Ah! caps de trons! Quina honor per al pare, que els ha engendrats, i quina esperança per a la casa, que hagin de regir! No, fitre, no hi ha un pam de net! Encara, entre tantes de persones com he traüllat, no n'he trobada cap que m'agradés per a pare, ni per a fill, ni per a esposa, ni per a amic. Passa la gent I ecs, ecs, ecs!… tothom em fastigueja. Que lletges que són les bafarades de la carn a dintre les ànimes! I ningú no se'n deslliura del tot, ni àdhuc alguns que les resisteixen i sembla que tiren per penitents. Mala feina se'ls gira, pobrics! Tothom put a rancior de luxúria i a d'altres feditats galdoses per l’estil. I tots tan hipòcrites, tan compostos de part de fora! Mes, no, no tots. Aquí vénen uns jovencells, que no tracten de pintar-se la cigonya i ells amb ells galegen de deshonestitat. Tal volta faran de més bon veure que els altres. Fitre, que desvergonyits! Aquests sí que juguen a la xerrada. Però que? Sàtrapes, més que sàtrapes!… també porten careta; també cadascun oculta certes gusarapes a les mirades dels companys i de tothom. Ah! quin món d'immundícia i de farsa!
Va acabar per enfastijar-se: s'estomagava, se li revoltava el cor. Però quan la cosa se li féu més indigesta fou en adonant-se, pel gest d'enuig i de disciplència dels transeünts, que, així com ell els llucava de dintre, ells també el traüllaven. Seria cert?
No va trigar pas a heure'n noves proves. Amb neguit creixent va reparar que moltes de les llordeses, que descobria dins els altres, no eren sinó reflexos de les que ell duia dintre seu. Costava una mica d'esbrinar-ho. Així com a voltes un hom no sabria dir si certes colors de la mar provenen de les roques del seu propi fons o de les foranes, que s'hi emmirallen, així era difícil destriar dintre els ulls les imatges, que naixíen de l'interior i les que s'hi pintaven per reflex. Mes, féu en Jeroni tals experiments, que no pogué pas dubtar-ho: el traüllaven, li veien l'ànima.
Si de cop i volta s'hagués atalaiat que es passejava sense bragues, no s'hauria avergonyit més. Va sentir-se nu davant de tothom; pitjor que nu; sabia que les nueses, que ensenyava, eren deformitats.
Va tapar-se els ulls amb els palmells de les mans i va aturar-se. El cap li anava en roda. És a dir que el veien despullat, tal com era, amb els seus pensaments i passions i fins i tot amb els espectres de pecat, que li retreia la memòria? És a dir que no podria ocultar cap culpa, ni tan sols la d'aquella infàmia antiga, tan avergonyidora, que l'havia apartat del tribunal de la penitència, per no haver-se mai atrevit a confessar-la sagramentalment? Fitre! I ara tothom, que el mirés, se n'assabentaria? I com no, si la mateixa por de descobrir-la l'obligava a pensar-hi? I, pensant-hi… ui, ui, ui!
No gosava pas treure's les mans de la cara. Esguardà per entre els dits i li semblà que la gent estava braument esvalotada i que molts es giraven devés ell i gesticulaven, assenyalant-lo. Aleshores s'arrencà a córrer esbojarradament, amb els ulls mig clucs i, procurant enfilar els carrers més solitaris, eixí a un bosquet, saltà el marge d’un rec i s'arraulí sota un pontarró. Estava consternat. Brandava el cap amunt i avall i exclamava: «Bona l’hem feta, Jeroni!» I per llarga estona no pensà res, ni féu altra cosa que brandar el cap i repetir aquesta exclamació, que s’es feta proverbial a l’Empordà: «Bona l'hem feta, Jeroni!»
La tarda va caure. Les cigales, aquests sonadors vivents, que tradueixen en soroll les vibracions de la soleiada, anaren emmudint a manera que ella s'esmortia. Els grills, amics de la llum fina, començaren a celebrar-la, fent dringar melangiosament llurs instruments delicats: ric, ric, ric… El ponent va retirar a poc a poc els domassos galonejats d'or, que havia estesos al pas del sol, i el vespre pàl·lid tragué ací i allà petits estels, que s'obrien i s'aclucaven, ganyotejant per desemboirar-se de les clarors escadusseres del dia.
Pobre Jeroni! Li semblava que el vespre li feia l'ullet malignament, com dient-li: «Eh, que tal? Com te va el nou estat? Serà divertit això de ballar amb la negra sota un pontarró i a panxa prima?» I no podia menys de pensar amb recança en les comoditats, que solia gaudir a Mas Baltrons: en aquelles vetlles d'hivern, durant les quals, assegut a la vora del foc, llegia en ven alta a la seva família i criats alguna aventura del cavaller Curial o alguna història del Flos Sanctorum, tot esperant el sopar; i, després, en aquell sopar tan abundós i ben amanit i, finalment, en aquelles regalades i llargues dormides, blanament aplanat sobre els tres matalassos del seu llit monumental. Tan bé que s'hi estava a casa seva, fitre! I tan bé que aquell vespre podia haver-s'hi trobat, si no hagués vingut a rompre-li els Oremus el pelegrí de les conculles i la carabassa, mal com un llamp no l'hagués estellat! Mireu que n'hi havia per renegar de les coses, que li passaven: unes coses sense to ni so, tan fora de sentit comú. Com que si algú li sortís amb un estirabot consemblant, ell, en Jeroni, el pendria tot seguit per un boig acabat. I, anem, en reflexionant una mica, no podia menys que decantar-se a creure que amb la quimera s'havia tocat del cervell; era més enraonat creure això que no pas admetre com a real un capgirament tan estrany del món. Què ànimes, que es veuen a contraclaror! Què sants, que faronegen al mig del camí ral i es fonen d'un plegat com una bombolla de sabó!… Visions, visions d'un magí malalt.
-Costa de desenganyar-se'n. Talment un hom diria que són una vera realitat. Fitre, vetaquí per què cap boig no s'ho coneix. Mes, jo sí; jo encara no estic tan desballestat que hagi perdut la reflexió i no sàpiga malfiar-me de mí mateix. Els boigs prenen per realitats els despropósits de llur enteniment, no en dubten, els manifesten, criden, s'exasperen i és clar… a les hores ve la gent de seny i els engarjola. Aquí és el perill, Jeroni. Alerta, has de servar, que ningú no et conegui el mal… i, amb temps i paciència, tu en guariràs. Altrament seràs la riota de tothom, perdràs tots els teus drets i tu, l'hisendat més fort del terme de Vilablanca, et veuràs reclòs dins una trista cel·la i subjecte al passament, que els teus marmessors vulguin donar-te. Algú pla que riuria. No, no m'aixarparan, jo servaré.
La gana l'apretava. De deu hores del matí ençà no havia tastat res. Era cas d'anar a sopar a l'hostal. Per que no? Si es mantenia ben reservat, procurant no trair les seves impressions, fossin les que fossin ¿qui les hi havia de endevinar? I si allò no era una falòrnia, si… però ¡ca! A veure si algú l'esbroncava. A la prova. Ell, mut com un conill; que es declaressin els altres; i si li declaraven la cosa, al menys el traurien del dubte.