Va fer l'ullet als estels ganyotaires. -No, no ballaré amb la negra sota el pontarró. Aneu mirant.
II
De pensament prou argüia i redargüia, convencent-se de no poder ésser res més que una falòrnia les visions, que havia tingut, però, de cor, no se'n desenganyava i l'esperit li anava flacant a manera que s'atansava més i més a Figueres. Així fou que, en arribant-hi, no gosà pas presentar-se a cap hostal conegut i es posà a dardar a la ventura, cercant-ne algun d'amagadot i poc aparroquianat. Cerca i roda, per fas o per nefas no en trobava cap al seu gust. Aquí no, allí tampoc, ja s'impacientava, quan, havent llambregat a dintre un carreró fosc una grogor de llum, que s'esbandia d'unes vidrieres, s'hi adreçà, flairant que hi trobaria la seva conveniència.
I sí, no s'havia pas errat: al darrera d'aquelles vidrieres, a peu pla del carrer hi havia el menjador d'un establiment mig hostal mig taverna, on asseguts al voltant de diverses taules, sopaven un ardat de parroquians, gent de poc llustre i males traces, marxantons, terrasans, carboners… No hi hauria pas entre ells algun conegut d'en Jeroni? No; va examinar-los un per un i totes aquelles fesomies li eren noves. I la criada, que els servia? Tampoc no l'havia vista mai. Era una donassa lletja i tan estreta de front, que semblava que la clenxa li sortia de la carena del nas; una fardassa d'amples i pomposos costats, que els rumbejava com brindant-los als pessics i maurades dels hostes aficionats a tan delicada galanteria. I el patró? Llamp, quina baluerna d'home! Estava assegut, en mànegues de camisa, al darrera d'un taulell llefiscós, al bell dessota d’un penjim-penjam de bufes de greix i pernils. Quin formidable pit el seu! Quines espatllasses! I, quina cara més enorme i ridícula! Oidà, per la propinqüitat i petitesa dels ulls, el nas, la boca i l'os de la barba, s'hi endevinava un rostre xicarró, però que s'era inflat tot al voltant per un creixement de les molses, que el recobrien, les quals, turgents i assecsonades, fonnaven botornons i més botornons a les barballeres, bescolls i més bescolls a sobre el clatell, i galteres i més galteres entorn dels queixos. Bo, aquell home sí que no era fàcil que mai hagués vist en Jeroni. Segurament d'anys i panys la greixina no li hauria permès allunyar-se gaire del seu seient i del seu llit. No, per aquell cantó no hi havia perill; més aviat calia recelar dels hostes, sobre tot dels pagesos. I en Jeroni tornà a visurar-los; però… vatua! …ja havia enfonsat massa la mirada, ja no veia sinó ànimes.
-Ànimes! Allò tan galdós! Fitre, ja tornem a ésser-hi! -Va posar-se les mans al cap i se n'anava; però, en ésser a mig carrer, s'aturà, repensant-se.
-A on vaig ara, esborneiat de mi? He vingut a sopar i la gana no admet raons. Aquí ningú no em coneix i si, vegi el que vegi, faig el desentès i callo com un mort ¿qui, que no sigui boig com jo, m'ha de poder sospitar la guineia? No hi ha més, o sopo aquí o enlloc. Sí, sí, estic decidit; peró, arrangem-nos de primer una mica, que les robes descompostes conviden a riure i criden badocs.
S’espolsà les genolleres, es tivà el gec, va treure's la barretina, s'allisà els roigs i aspres cabells, se reféu el llaç del cuot, tornà a coforrar-se amb mirament i, tot procurant assaujar els sécs i arrugues, que li amargaven la cara, girà de nou els passos cap a l'hostal.
Ans d'entrar-hi, s'adonà, d'un rètol, que deia amb lletres grosses:
HOSTAL D'EN VATUALMÓN. PEIX FRESC DILLUNS I DIVENDRES.
Tant li feia carn com peix; el cas era sopar amb tranquil·litat.
Empenyé la porta vidriera i de nou es sentí temptat a retirar-se. Pel badall, que hi obrí, eixia una bafarada calenta i tumultuosa com la que s'escapa d'una cassola al bull en aixecar-ne la cobertora. Quines males flaires i quina púrria de gent les d'aquell cau! S'hi ficaria? Va decidir-se a la desesperada. Entrà; amb el seny mig esbalaït es submergí dins aquella espessa atmosfera assorollada de trucs i retrucs de vaixella i brogidora de converses, de crits i de rialles en una barreja capaç d'eixordar tots els sentits de l'harmonia. Sense girar-se poc ni molt i portant la vista recollida a la punta del propi nas, atravessà de llarg a llarg el menjador i s'encaminà d'esma cap a un recó, on hi havia una taula desocupada, que ja de fora estant havia atalaiat. S'hi assegué al davant d'esquena a la concurrència, es tragué una moneda de plata de la butxaca i la féu dringar contra un got.
Tot seguit li comparegué la criada del front estret i els amples costats.
-Servidora vostra, jove. Què desitgeu?
-Un sopar de deu sous.
-Al moment. Que preferiu per entrant? Sopa amb un ou, sopa de brou de fesoles de ceba de…?
-Vós mateixa. A gust vostre -mormolà el pagès amb accent manyac, mantenint el cap cot i la vista baixa.
-Gràcies per la confiança. Vós no sou parroquià de la casa, però tot seguit he conegut que éreu una persona distingida. Creieu que la Quima us tractarà tan bé com sàpiga. Una servidora es diu Quima per a tot allò que vulgueu manar-li. A Figueres tothom me coneix per la Quima Xamosa: un motiu, ja ho compendreu. Aquí en corren molts de motius… i a mi m'han enramat amb aquest, que no va pas malament, si un hom sap dur-lo amb una mica de sal. No manca qui me l'enveja i tot. Però, anem al cas; vós teniu dret d'escollir la sopa que vulgueu, d'entre les que jo us cantaré, i com que el meu paladar no és el vostre i, per més que jo desitgi encertar-vos el gust…
Prou! -saltà, exasperat, en Jeroni.-No vull menjar a la cantada ¿enteneu?
I, en dir això, no pogué estar-se d'esbatanar les grans parpelles dels seus ulls bovins i de ventar una encesa llambregada als de l'embafadora sirvent. La Xamosa restà una bella estona immòbil, com enlluernada. Després féu un surt i tocà soletes cap a la cuina, tot ganyotejant i estossegant.
-Diable! Si m'hauré compromès?…-va dir-se en Jeroni, penedint-se de la seva rauxa.
S'acuità a recompondre l'alterada fesomia i, ombrejant la vista amb les roges pestanyes, la decantà de nou, passejant-la per sobre les estovalles, com si preguntés a la munió de taques llardoses i virolades, que hi havia, la llista dels plats, que s'eren servits a l'hostal durant la setmana. Mes el certus és que no es preocupava de les taques, ni de les estovalles. Pensava en els secrets de la Quima Xamosa. Amb sols esguardar-la els hi havia sobtats sense voler; i s'havia endut com era dona de quaranta anys i no en declarava més que trenta, com patia d'un fluix poc honrós i com servia sense soldada en atenció a conquistar a les taules de l'establiment la parròquia per al llit, que era el taller dels seus guanys. Ho havia vist tan clar, fitre! Era possible que fos una falòrnia? Doncs ¿d'on redimontri s'ho empescava?
Mentrestant la Xamosa va tornar, li posà al costat, sense badar boca, una galleda d'aigua amb un porró en fresc i, al cap de poca estona, li presentà una sopa escaldada amb un ou. Bon entrant: un plat, que valia per dos! Allò, doncs, no pintava pas malament. A la traça, la barjaula no havia pas penetrat els misteris, que ell temia haver-li descobert, i el rebuf l'havia corretgida del mal vici de xerrar i llagotejar. Millor per a ella, que així es guanyaria unes albixeres, que poc se les esperava. No, l'amo de Mas Baltrons no n'era de coquí amb els que sabien suportar-li els rampells i deixar- lo content.
Es recalçà de pit a la taula i es posà a menjar. Rica sopa! A bé que res no adoba tant la vianda com el brou de la bona gana, i ell menava una cassussa que ni que tingués gossos afamats al ventre. Bon senyal, perque, si el seu mal li hagués donat febre, no gastaria pas aquell delit; i mal sense febre, serp sense verí. Total, no seria res. Tot consistia en prescindir-ne de la falòrnia, tal com se fa amb un renyit: «ja pots passar i repassar pel meu davant tant com vulguis, per a tu no hi galibo.» I ni tan sols no recordar-se'n.
-Per exemple: ara a sopar i foris, com si no hi hagués ningú al meu voltant, com si fos al mig d'un desert. Què ànimes, ni què esperits! No creure en altre esperit que en el del vi del porró, que és un esperit generós i sense trampa… si el taverner no l'ha desmoralitzat. Però… fora! …no pensar-hi tampoc amb el mala pua del taverner. Dir home és dir malvestat. La bona il·lusió és figurar-se habitant d'una illa deserta, inconeguda.. Cap veu contorbadora enlloc… una pau completa… silenci… una dolça remor de fullareda…
S'havia dut l'última cullerada de sopa a la boca i suspengué el braç a mig aire del retorn al plat. Que redimontri significava el silenci, que regnava aleshores al seu entorn? No es diria sinó que els hostes li havien entès el pensament i havien callat per complaure'l. Mes no, allò no era possible. Ell no havia pas desencorralat ni un sol mot; n'estava segur; i, girat d'esquena i a boca-closa, no l'havien pas pogut entendre. Però el certus és que la sala, suara tan bulliciosa, restava muda com un sepulcre. Ni un dring de vaixella, ni un piu de conversa… S'arribava a sentir el quasi imperceptible rum-rum de la bellugosa negror de mosques, que cabria un ram de falgueres penjat al sastre amb un cordill. Fitre! Seria que els hostes haurien tocat el trapau? No, sense necessitat d'esguardar-los sabia que no; els sentia a palp d'ànima i tenia la sensació que l'estaven espiant. La pell se li agrumollà per tot el cos amb un esborronament estrany. Com la fredor d'un bisturí dintre la carn, sentia al cor l'esglaiadora penetració dels subtils esguards esmolats. Fitre, quina cosa més pesada! Però ¿per què l'espiaven? Què li haurien reparat? Sens dubte la seva aparició a Figueres hauria causat escàndol, tothom n'hauria parlat, els hostes n'haurien hagut esment i ¿qui sap si la mala bruixa de la criada els havia advertits a cau d'orella: «mireu, aquell és l'home dels cas»? Així era comprensible l'expectació. Però, l'espiaven realment? Eren realment allí?
No pogué resistir la curiositat de constatar-ho. Pàl·lid, esgarrifant-se, alzinà amb un moviment impulsiu, irresistible, la caiguda testa i, badant les grans lluernes, que Déu li havia obert a la cara, n'abocà la claror pels àmbits i, girant-se, girant-se lentament, la projectà sobre la faç dels silenciosos circunstants, de l'un a l'altre, de l'un a l'altre, fins que va topar amb la roentor, que escopien els ullets saurins de l'hostaler. Aleshores acotà el cap altra volta, sospirant.
Que fer? …No s'havia errat, no; la Quima Xamosa l'assenyalava amb el dit i els hostes el sotjaven, sospitant-lo. Ara l'haurien ben descobert. La cosa ja no tenia adob. Mes, que fer sinó posar-se a veure venir?
No gosava moure's, ni posticar-se. Escoltava atentament, amb el cor oprimit. Ací i allà mormols, que creixien i minvaven alternativament com el brogir de la maror: confabulacions, tempestes, que s'estarien formant. Ara, batements de les portes foranes: seria que els espantadissos guillaven per por de brega. Endavant; ell no diria res. Hola! passos… anades i vingudes cap al taulell… Cruix la tarima… L 'hostaler devia posar-se en moviment. -«Que vingui, que s'expliqui.»
Efectivament, l'hostaler acabava de davallar de la seva tarima imbuït de les nobles resolucions, que l'honor del seu establiment reclamava, i avançava seguit d'alguns íntims i de les mirades de tots els parroquians. Pas a pas, trontollant-li les carns amb un rebotzegar de bot d'oli, s'encaminà de dret a la taula d'en Jeroni, va aplanar-hi al damunt les grasses i botarudes mans i, en actitud de lleó rampant, esperà que el pagès aixequés el cap; mes, havent-ho esperat una estona inútilment, es decidí a cridar-li l'alerta.
-Ep, mestre, ep! Que dormim?
-Faig el que em plau- contestà en Jeroni amb sorda veu; i esclafí un renec entre dents, mig per pruïja de ses malea humors, mig per creure que el llenguatge truanesc era el més convenient en tal lloc i amb tal companyia.
-A mi roncs i tossades?-va dir l'hostaler; i afegí, altivant-se per graus :-Sóc el capità d'aquest vaixell, enteneu? Sóc en Vatualmón, l'amo d'aquest establiment. Pareu ment a trencar-me els respectes. Poca murga, eh? Mireu: veieu aquella porta? Doncs, passeu-la… apa!… Toqueu el pirandó cap al carrer i no poseu mai més els peus a casa.
-Em traieu d'aquí?
-Us en trec, ben net!
-I per què?
-Per què?.. Vos ho sabeu per què. No gastem pòlvora en salves; no estic per romansos. Heu menjat un plat de sopa amb un ou; bon profit; no us en comptaré res; no vull la vostra moneda; però… fora escàndol… guilleu.
-Si no em doneu altres raons, no em moc- replicà en Jeroni, recolzant-se a la taula i descansant la barba sobre els punys.-Això és un estab]iment públic. Tinc dret d'estar-hi. He tractat un sopar de deu sous. L'espero.
- Així estem? -va fer l'hosteler, redreçant-se, brandant el cap i plegant els curts i gruixuts braços sobre el pitarràs.-Voleu, doncs, escàndol? Voleu que cridi la ronda i us faci agafar per atacs a la moral?
En Jeroni, de pàl·lid que estava, tornà groc com una metzina.
-Jo atacs a la moral!-exclamà amb amarguesa.-Quasi no he badat boca dins aquesta casa. Si suara m'ha escapat un renec, aquí n'he sentits a cents quan he entrat. I què? No és pas una església això. No m'he mogut d'aquesta taula, he menjat quietament, no m'he ficat a cap conversa… I doncs? Què voleu? De què podeu queixar-vos?
Aquest discurs provocà mormols de protesta.
-Calma, calma-féu l'hostaler, adreçant-se amigablement als frisosos. -Si s'ha d'anar per justícia, s'hi anirà; però no m'agradaria pas haver-li d'escombrar cap petjada. L'honra d'un establiment és més delicada que la d'una minyona i els catifets de la justícia no li convenen… ni a vosaltres tampoc, creieu-me. Jo confio que aquest home es posara a la raó. -Va girar-se de nou vers el pagès i, amb to mig conciliador, va dir-li :-No sigueu tossut, mestre. No m'obligueu a valer-me d'uns recursos, que, si a mi no em sabran a mel, a vós us sabran a fel i vinagre. Vós ja ho veieu que m'esteu perjudicant. Vós no l'ignoreu pas… per la reïra de Bet!… el vostre defecte.
-Tothom ne té de defectes -va grunyir en Jeroni.-Sóc un home com els altres.
-No, vós no sou un home com els altres. Vós teniu un defecte o, més ben dit, un, un… un… no li trobo nom. Si m'ho haguessin explicat, no ho hauria cregut, però no puc negar la llum dels meus sentits. Ja ho sabeu vós que no sou un home com els altres. Per força heu d'haver usat d'algun malefici, que si la justícia us l'ha de desempescar, bon nap n'haureu arrencat. Ja ho sabeu vós. Aquí tots tenim ulls a la cara, mes els vostres… ¿que us en diré?.. són com vidrieres d'alcova sense cortinetes: una indecència! Un hom no hi pot passar al davant sense escandalitzar-se. Aquí no som sants i això no és una església, certament, però si algú comparegués amb robes més fréjoles del que permet la vergonya, en Vatualmón li estellaria una cadira pel cap. Alerta, doncs. Mireu que estem indignats.
-I jo de vós, vatua el fetge del vostre pare, que va morir penjat! -exclamà en Jeroni, llevant-se dempeus enfellonit. -Que cortinetes, ni no cortinetes! Tots la reganyeu l'ànima. Que us penseu que no veig els draps bruts de la vostra alcova, mestre hostaler de Barrabàs? No en tastareu cap glop de la mistela emmetzinada, que serviu als vostres parroquians, assassí de beneits. Ni, amb el vostre vi d'aigües, calorit amb mangre i fum d'estampes, remullareu cap dels vostres àpats de golafre, senyor panxacontent. Aneu, que vingui la justícia! Ja m'explicaré jo, patolla de lladres. Ja diré qui va assaltar el dimecres passat la diligència de Girona i qui va matar antanyasses el rector de Darnius, i qui és aquell hoste, que m'amenaça amb el puny i aquell, que s'amaga darrera els altres, i…
No pogué pronunciar cap més paraula. Esclatà una cridòria atronadora i en un moment tots els punys brandaren armats, quin d'una cassola, quin d'una cadira, quin d'una llumenera, d'un porró, d'un plat o d'una ampolla. I totes aquestes hostalles, violentament llançades quasi d'un plegat, volaren com un torb d'infern, brunzint, xiulant, roncant… i toparen amb estrepitosa trencadissa contra la taula i les parets properes a l'infelic pagès i, en bona part, de dret i de rebot, contra el seu cap i cara i costelles. Mai un raïm espampolat no fou batut amb més fúria per una pedregada de setembre. La pell del malaventurat s'acolorí ràpidament de taques blavoses i moradenques i, ací i allà, s'hi obriren trencs i esborancs, dins els quals les carns vives xopejaven com brises amarades de most.
Però estava tan afligit i desesperat que quasi en sentí més alleujament que dolor, així com d'una revulsió sanitosa. Millor que l'haguessin escomès! Les ferides en comptes d'estemordir-lo, l'embravien, i àdhuc s'alegrà ombrosament que li proporcionessin motiu de desplegar la seva encongida quimera. Va arrapar-se al marbre de la taula i, aixecant-lo fins a posar-lo de cantell, se'n féu un mur, a resguard del qual podia batre's amb menys perill. D'armes ofensives no n'hi mancarien pas. Només que inclinant-se una mica, podia collir-les a grapats, del munt de barrots de cadira i trossos de vaixella, que s'acimaven als seus peus. Via, sus, doncs, a la lluita!
Ja no va donar-se punt de repòs.
Enguerxida la boca, apilotades les celles cap al nas, treia a cada moment l'esgalabrada testa rera del seu bastió i engegava els seus trets amb una certenitat terrible. No n'errava cap. Eren bales rases. Volen, brunzen… i allà sagna un nas esclafat, allà caverneja una buidada conca d'ull, allà s'arrasa, escarritxant, una barra, de la qual salten els queixals a rest com els grans d'una espiga de moresc al cop de l'esgranadora… I el núvol d'enemics avançava i retrocedia i s'agombolava i tornava a destriar-se, i sonaven ais i bruels i tot era confussió i soroll i trencadissa i més trencadissa. Vint homes no en podien atuir un.
Mentrestant el formidable Vatualmón estava inutilitzat. Tan bon punt s'inicià la batussa, l'horror de veure convertides en armes volants les pacífiques hostalles del seu establiment li havia paralitzat els nervis i el cor. Com a ferit d'un llamp havia caigut d'esquena contra el seu taulell i, doblegant-se-li las cames a poc a poc, el cossegàs se li havia anat amollant fins a aplanar-se d'anques en terra. Home perdut. Aquella posició li era quasi tan fatal com a una tortuga la de sobines sobre la pròpia closca, i ell ho entenia talment així que ni tan sols intentava cap esforç per deixar-se'n. Només girava l'anguniosa testa d'ací d'allà, seguint amb la vista el vol de les armes i badant la boca a cada gir amb espoderaments de llançar un xiscle, que se li ofegava cada cop a mig camí de la contreta gargamella.
Així hauria romàs hores i hores, baldament els seus hostes s'haguessin esmicolat fins a la darrera engruna, si quelcom, que li inspirava més interès que totes les vides humanes, no li hagués retornat les forces i li hagués inspirat una heroica resolució. En mig del seu dolorós encantament, veié que la Quima Xamosa venia de la cuina portant com a patifell de guerra als seus amics unes tals rimes de plats i cassoles, que, si fossin estades de bons versos, haurien bastat a un poema. Això li féu compendre que encara hi havia quelcom a salvar a l'hostal, i aquesta idea va arborar-lo moralment i materialment. Aleshores una força sobrehumana enrobustí les seves fibres i les hi va contreure i distendre tan poderosament que, sense quasi estintolar-se enlloc, d'una sola embranzida es llevà dempeus. Tot ell era valentia. Empentegant aquest i aquell, saltà al mig de la brega i amb boca escumejant, entre esbufecs i xiulaments del respir, esclatà en una veuassa de monstre marí, que, passant alternativament i quasi sense transició de les notes més profundes a les més agudes i penetrants, dominà tots els sorolls.
-Lladres, lladres! Assassins! -va cridar.- Foc, foc! Oh de la ronda!
Lladres! Foc! Auxili! Socors! I per aquest estil indefinidament.
Això posà fi a la lluita. Eren uns crits tan estentoris i estridents que per força havien de ressonar per tota la vila. Els adversaris d'en Jeroni se n'esfereïren, no dubtant que la ronda no trigaria a comparèixer; i com que, quin no gaire i quin no gens, tots eren poc amics de tractes amb la justícia, començaren a preocupar-se més de la retirada que de la batussa. Els que eren a prop de la porta forana s'esquitllaren al carrer; els que n'eren lluny, no trobant tanta avinentesa a la fuita, restaren indecissos, considerant-ne el pro i el contra, ja més capficats que furiosos; els ferits se palparen les nafres amb més desig de guarir-les que de venjar-les; cap de la colla no estava per a prosseguir les hostilitats, cosa que, per altra part, hauria sigut difícil, havent-se interposat entre els contendents les voluminoses còrpores de l'hosteler i la criada.
En Jeroni fou el darrer a desdir. Estava enfurismat i, mirant com a igualment enemics tots els presents, brandava el braç amb un grapat de terrissalla al puny i dubtava si destinaria el tret a ensorrar algun dels antipàtics botornons d'en Vatualmón o algun dels embafadors malucs de la Quima Xamosa. De cop i volta, però, suspengué el moviment. Una claror de seny acabava de penetrar dintre la seva ànima fosca i revolta. No, no li convenia pas esperar la vinguda de la ronda, que li mouria noves raons; no, no li convenia pas engrescar una brega, que no podia portar-li més que males resultes. Bon goig de poder fugir. Calia aprofitar l'ocasió. Deixà caure en terra el grapat de trossos de terrissa, s'emparà de la pedra taulera, la faixà pel mig amb les estovalles, 1'embraçà per aquest lligam i, presentant-la a tall d'escut sempre de cara al perill, se posà en marxa mig de gairell, mig de reculons.
Apa, apa, anava guanyant camí. Els hostes feien l'orni. L'hostaler seguia distret, baladrejant. El fugitiu s'anava atansant a la porta forana. Es girà un moment a esguardar-la i, de sobte, es sentí aixarpat, magolat, esclafat. En Vatualmón se li havia tirat al damunt i, abraçant-lo fortament pel coll, li cridava a cau d'orella:
-Lladre, lladre, no te m'escaparàs sense passar comptes. Ets ric… ho sé. M'has d'abonar danys i perjudicis.
En Jeroni es veié perdut. Per massís i ferreny que fos, no podia suportar les catorze arrobes de carnassa, que li estampien la pedra taulera contra el pit i l'endernegaven. Les costelles se li vinclaven cruixint, les sofrages se li cloïen, perdia l'alè; i el murri de l'hosteler, comprenent els aventatges del seu pes, se n'aprofitava tant com podia arronçant les cames i sacsejant.
Les cares dels dos lluitadors estaven frec a frec, davant per davant, i en aquesta posició cada un llambregava l'ànima de l'altre fins a les més recòndites profunditats. En Jeroni va descobrir dins del seu adversari un espectre, que, ocult com una aranya dintre la teranyina, no palpitava, ni es movia, que no fes trontollar tot l'enteixinat dels pensaments i dels afectes: un botó cèntric i viu, que encloïa espais de mirall, dins els quals se reproduïa eternament present una història tràgica del passat. Va ésser una visió d'un instant, però bastà a donar-li la intuïció d'uns fets, per a l'esclariment dels quals un jutge hauria hagut de instruir llargues actuacions. L'infeliç pagès estava a punt de caure en aquell instant. Féu un esforç suprem per mantenir-se dret i quasi sense alè va dir a borbolls al seu enemic :
-Deixeu-me estar, o xerro allò de la majordona.
No va pronunciar més que aquestes paraules, que eren sense dubte la clau del terrible secret. L'efecte fou immediat. Així que l'hostaler va sentir-les, es dejunyí de la seva presa, saltà en terra i reculà tres o quatre passos esfereït.
Aleshores en Jeroni llençà la pedra taulera, passà la porta i s'arrencà a córrer ravals enllà, camins enllà, a través de la nit, sense saber a on anava. Corre que corre, corre que corre… Per fi perdé el respir i, tot d'una, esbalaint-se-li els sentits, caigué tomballonejant pesadament com un sac de gra, que cau daltabaix d'un carro a la carrera.
III
Quan recobrà l'alè va girar-se a banda i banda temerós d'ésser perseguit. No descobrí ningú enlloc. S'havia internat per un camí de vinyes. No es veien arreu sinó dolces coses inanimades: ceps, oliveres, bosquines marginals, plans, muntanyoles… I quina nit més pura i més plàcida! Les oliveres, aquests arbres amants de les celísties nocturnes, que àdhuc de dia les recorden i sembla que en traspuen l'emplataiada llum pel fullam, aleshores se movien silenciosament amb un faldeig vagorós, com rabejant-se amb el clar de lluna per a millor sedassar-lo i absorbir-lo. El ventijol era suavíssim; el cel, d'una serenitat immaculada; el paisatge, encantadorament desert. Que eren belles totes les coses apartades de les estridències humanes! Era l'home l'única font de la lletjor, de l'extravagància… Oh la nit dolça i serena! La pau era pertot arreu, i en Jeroni la sentia, però no podia gaudir-la.
-Maleïda sigui la carabassa del pelegrí! I maleït sigui jo, que vaig consentir la carabassada! Mal m'haguessin estafat cent voltes… i què? No és pitjor això d'haver-me entrampat la màquina del pensament? Que era gust creure en la bona fe de les persones! Aquells llavis, que somreien amicalment, eren més xamosos que cap flor de jardí, quan un hom no hi veia serpejar les males erugues al dedins. Llamps! és un cas ben trist el meu. I, a on vaig? Amb qui enraonaré, amb qui m'acompanyaré, que no ens girem a cops de puny? Oidà, mireu que em passen unes coses!… Unes coses, que no poden ésser… i són, fitre! Qui sap? I si les somniés? Altres vegades he somniat extravagàncies tan palpables com aquestes i, després, en despertar, pensava: -«que no ho coneixies, animal, que no podien ésser sinó un somni?»
Va posar-se a contemplar una olivera vella, molt alta, tot remembrant un pesombre, que havia tingut antanyasses una nit. Havia somniat que pujava al campanar de la catedral de Girona, primer per l'escala fosca amunt, amunt fins al replà de les campanes i, després, pel cim de la cúpula, cap al gabió de l'àngel: una ascensió, que fa feredat. Ja assolia l'últim graó, quan… rist!… li rellisca un peu, fa fallanca, perd l'equilibri, intenta recobrar- lo, s'entrebanca amb les propies cames, tomba de gairell sobre la llisa cúpula, s'esmuny per la seva vessant, va a estimbar-se i s'arrapa desesperadament a la cornisa, restant-hi clavat de mans amb tot el cos penjant campanar enfora. -Només que de pensar-hi m'escruixesc. No podia agafar-me bé. Els braços se m'enrampaven… Els dits se m'anaven escorrent per sobre el saplanet de la pedra… Bé semblava veritat allò! I, cansat de sofrir, vaig pensar: «Val més morir d'una vegada.» Vaig afluixar les mans i… avall a tallavent!… desnonat de la vida, tapats els esperits, eixordades les orelles del bram de l'aire. I, no res, amb el patatum de la caiguda vaig pegar un bot de ventrell i em vaig despertar tan bellament ajagudet al meu llit. Doncs, qui sap, Mare de Déu? Si m'enfilés a dalt d'aquella olivera i em tirés daltabaix de la branca més alta, amb el surt de la caiguda potsefer que em despertés al llit… potsefer que em despertés a l'eternitat.
Va estremir-se de cap a peus.
-Llamps! quines idees se m'acuden! Serva, Jeroni. Un mal pas aviat és donat. No estem per passos, que no puguin recular-se. La vida és una pilota, que, un cop engegada, es perd qui sap a on i no torna mai més a la mà.
I, vaja, no ho semblava pas que somniés. Va palpar la terra al seu costat i en sentí clarament les aspreses: els grans de sorra, les brosses… I les ferides? No li dolien prou i massa? Per estranyes que fossin les coses, que li passaven, no eren un somni. Era cert, doncs, que veia les entramenes de les ànimes. Fitre, quin cas! I era cert també que tothom li traüllava el pensament, redefitre! Com dubtar-ho després d'unes proves tan fortes com les que havia rebut i duia encara marcades a les costelles?
Estava cansat i li convenia dormir. Va posar-se en marxa a la recerca d'una balma, on fer nit a cobert de la serena. Roda que roda, no n'atalaiava cap enlloc. Cruixit d'ossos i ranquejant més i més a cada pas, arribà per fi a un pradell, dins el qual, entre salzes i pollancres, hi havia un petit edifici protegit per un porxet davanter. Ben mirat, aquell porxet podia servir-li d'alberg tan bé com una cova; i s'hi anà atansant.
La qüestió era que no hi hagués ningú. En Jeroni tenia horror a la companyia. I no, de segur que no hi hauria ànima vivent. Es veia pla que aquell pradell no era gaire transitat. Unes herbes altes i ufanoses el cobrien en quasi tota la seva extensió sense deixar rastre de passadís. Els pollancres, revestits d'heures i llambrusques, ramejaven més per la soca que per les secalloses branques, talment que alguns semblaven arbres capgirats, que tinguessin les rels en l'aire i la capçada en terra. Que anys i panys devien haver passat sense que s'hagués cuidat ningú d'esporgar-los i netejar-los!
L'edifici acusava també la major incúria. Era un petit santuari abandonat, que s'esquerdava a sol i serena. La teulada estava feta un jardí de blets i ravenisses; els ràfecs, esqueixalats com eren, devien segurament, durant les pluges, vessar l'aigua al llarg de les parets, i els regalims havien donat naixença a unes capes de molsa, que simulaven un cascadeig; pels esvorancs del mur havien crescut arbrisses, que, no molestades de ningú, havien tingut temps d'envellir-s'hi; tot indicava l'abandó; àdhuc la campana criava pèl vegetal i borrejava verdelosament a la claror de la lluna.
-Bona i amable soledat! -pensà en Jeroni.- Aquí estaré mig bé i no és fàcil que ningú vingui a trencar-me la dormida.
Penetrà dins el porxet i s'ajagué de cames al damunt d'un dels pedrissos laterals, recalcant l'esquena a les dues parets del recó. S'havia proposat no cavil·lar, ni tirar plans fins que un bon son li hagués refrescat i enfortit l'enteniment. No volia pensar res, sinó dormir i fora. Ho necessitava. I estava tan cansat que les parpelles se li aclucaven totes soles. Però així que va entrebaltir-se una mica, la idea de la seva desgràcia se li revifà sobtadament i va desvetllar-lo amb un baticor d'espant; i vinga pensar i repensar, mal que no ho volgués.
Que faria l'endemà? Presentar-se a casa seva? No, de cap manera; no podia pas posar l'espectacle de les seves misèries a la vista de la seva mare, de la seva filla i de la seva muller. Primer morir que no pas passar una tal vergonya. Es clar que elles havien d'esser dones tarades com tothom. Si no hi havia un pam de net enlloc! No, ja no creia en la santedat de la mare, ni en la innocència de la filla, ni, menys encara, en la fidelitat de la muller. A la seva esposa li havia reparat certs maneigs, que l'havien dut a negres sospites més d'un cop. Després els havia excusats. Ah, que babau! Totes les dones de casa seva s'havien confabulat per combregar-lo amb rodes de molí, i fleumeria va, fleumeria ve, i moxaines i beateries, havien arribat a enganyar-lo. I com no, si ell s'agradava tant de figurar-se-les uns angelets? Perquè en Jeroni podia ésser certament un descregut i un cridaner i un renegaire, però les estimava de cor aquelles dones: eren els seus altars, eren les santes, que pregaven per ell, i s'estimava més la virtut llur que tots els interessos del món i que la sang de les venes. I ja no hi creia! N'havia perdut l'il·lusió. Però per què pensar-hi, si ja estava decidit a no veure-les mai més?
-Al diable les dones! No vull estimar ningú. Fugiré, m'amagaré…
Mes, ara no vull pensar res. A dormir s'és dit.
Cent voltes se féu aquest propósit i cent voltes tornà als mateixos pensaments turmentosos. Fins a la matinada no pagué agafar un son profund, que durà unes quantes hores.
Va despertar-se amb la claror del dia a la cara. El sol, baix a l'horitzó, entrava porxo endins per un escanyall de muntanyes i àdhuc estenia la seva ala de llum fins a l'interior de la capella, que no estava tancada més que per una cleda. Aleshores en Jeroni va veure l'efigie del sant al damunt d'un petit altar mig enderrocat i destacant sobre una paret nua, de la qual es desprenia a llenques el gruix del vell emblanquinat, a la manera com es desprèn i penja de la soca l'escorxa dels plàtans dels nostres passeigs. Era una efígie vestida de pelegrí, amb petxines a la valona i a la gallarussa i amb un gaiató encarabassat al puny. A la peanya hi havia unes lletres grosses, que deien: SANT JAUME. PATRÓ DE GALÍCIA.
-Fitre! -exclamà de cor endins en Jeroni, tot saltant daltabaix del pedrís. -Vet aquí, fet i pastat, el sant de la meva desgràcia. -I anà per agenollar-se, pensant: -Aprofitem l'ocasió; mirem de desagraviar-lo. Si li prometo de reconstruir aquesta capella, que se'n va en orris, segurament em guarirà. -Però, ans d'acabar de flectar les cames, es pegà una palmellada al front i va redreçar-se. -He somniat! -es digué. –Llamps!, ara ho veig. No, no m'agenollo, no hi vull creure en paparotes. Oidà com m'havia de malmetre aquest bo de sant, que no té habilior d'espolsar-se les queres, que el roseguen, ni esma de castigar els pavordes, que tan malament el serveixen? Ell m'ha encervellat, això sí. Hauré passat una febrada a la mala ombra d'aquest emporxat i la imatge del sant, vista amb ulls de malalt, se'm deu haver entravessat a l'enteniment; i allà van miracles i neguits, i en Vatualmón i la Quima Xamosa i aquella patolla de brètols, que m'apedregaven…
Estava somrient amb satisfacció i, en arribar aquí, se li glaçà el somriure als llavis.
-Llamp! i les nafres, que em varen fer i que encara em dolen?
Tot seguit, però, trobà una explicació tranquilitzadora. Qui sap on les hauria arreplegades les nafres! No era de creure que hauria caigut cop i recop rostos avall i garrotxes a través quan trescava fora camins i amb el cap a tres quarts de quinze? I si aquesta raó no era la vera, ho seria qualsevulla d'altra per l'estil; mes no pas les figuracions d'un desvari tan sense to, ni so, ni cap, ni cantener com el que havia patit.
S'encara amb el sant i de pensament li va dir:
-Si tracteu tan malament la companyia, no és estrany que resteu sense devots. Tan bona jeia que sembleu tenir i… la mala nit que m'heu donat! No hi dormiré mai més amb vós; de primer m'embarco amb la Quima Xamosa, sota terra sigui.
Ideà aquestes folgues i rigué, però ni les folgues ni el riure li eixien de gaire endins. Després es senyà emborbolladament i sortí al defora.
Volia figurar-se que estava tranquil, que no havia passat res extraordinari i que era l'home de sempre; i, amb aquest tarannà, decidí posar-se en marxa cap a Mas Baltrons. Va pujar a dalt d'un turonet per orientar-se i tot seguit va atalaiar Vilablanca al lluny, cap al nord, més enllà de la gran plana de Figueres. La simpàtica vila estava asseguda al rera-vessant d'una coma vermellenca, de la qual sobreeixia una mica, tal com un rest de blanques dents brolla de part darrera d'un llavi xamós. El Mas Baltrons n'era mitja horeta lluny i no es veia; estava amagat dins un reclot de Paradís. Allí la pau, l'amor i l'abundància. Llàstima que per a anar-hi calgués atravessar una plana tan transitada com la de Figueres!
-Però, i què? -va dir-se en Jeroni, reaccionant contra la covardia del seu instint -M'arronso com si fos l'home del meu somni. I ara! Que em vegi tothom. Apa, de repotències cap al pla! - I va enfilar resoludament un corriol, que hi duia.
Tot davallant, filosofava a la seva manera :-Fitre, que beneit he sigut queixant-me, mal que fos en somnis, del dret, que ens atorga la naturalesa, d'amagar o manifestar, en voler, els nostres intents i afectes! Si precisament no hi ha res més ben enginyat al món. Déu ens guard que ens veiéssim tals com som! Ens escandalitzaríem, i tornaríem més dolents. Qui no ho sap que l'exemple és encomanadís i que el mal crida mal i el bé crida bé? I ara mireu si n'és de fina d'enginy la naturalesa o qui sigui, que ens ha conjuminats; Ens ha cobert de cap a peus amb un vel atapeït i: «vosaltres mateixos, deixeu passar a través d'aquest vel, com a través d'un sedàs, allò que vulgueu.» I, és clar, fitre, tots volem semblar bonics, i no hi sedassen més que blancors d'innocència, exquisideses de virtut i llustres de noblesa, a no ésser que vessem la farina. Resultat: que ens donem bon exemple i ens estimulem al bé. Així, doncs, hauríem de creure en Déu… perquè, vaja, aquesta nostra disposició revela el seny d'un pare, que posa caminadors a les seves criatures. I vet aquí que ha d'ésser molt dolent l'escàndol, ja que es gira contra un intent tan paternal. Fitre, fitre, quines coses vaig entenent! Però, alerta, no ens encaparrem. No hi vulguis tirar per savi, Jeroni, que de savi a boig hi va un negre d'ungla… i tinc por que els teus cargols fluixegen una mica d'ençà de la quimerada.
El corriol no era gaire llarg, i el pagès va trescar-lo i assolí el pla en el temps de descabdellar aquests pensaments.
Allí prengué un camí ral, afressat, que corria entre camps de morescos i mongeteres; i entrar-hi i perdre el sol de vista va ésser tot u: tan alta i ufanosa hi era la vegetació a banda i banda. Havia vingut a parar a un dels indrets més fèrtils i ben regats de la rodalia de Figueres, i n'hagué tan bell encant que quasi es va distreure de les seves cabòries i neguits.
S'aturava bocabadat a cada pas, es girava d'una banda a l'altra i no es cansava d'exclamar de cor, i àdhuc de boca i tot alguna vegada:
-Fitre, quins blatars de moresc! Refitre, quines fesoleres d'aspra!
Redefitre, quina glòria d'esplets!
Ací i allà es descobrien belles plantacions de superbiosos morescos, alts força més que cap persona, drets, gallardíssims, enflocats de cintes verdes i emplonsallats a faisó d'indis braus. Aquesta planta originària d'Amèrica sembla que evoqui pels nostres plans l'espectre des seus primitius conreuadors; i es diria que ací i allà aquells espectres s'alçaven a falanges i més falanges amb urc guerrer.
Ací i allà també, en guisa de campaments entendats per a tal exèrcit, les mongeteres d'asprar alçaven masses de verdor, edificis estranys i sumptuosos, carrers interminables, ciutats maragdines, d'una pompa i un estil orientals. Aquesta planta, regina dels estivatges, si pot aferrar-se a bona terra, sol produir aquests prodigis. Creix, fioleja, s'enxarxa, treu fullada i forma murs d'una verdor compacta: una piràmide vivent, que s'altiva més i més de dia en dia; i ve que les aspres no basten a la seva creixença i aleshores s'expandeix pels cimals, encerclant-los de ràfecs voladissos i empinjollats com els que encerclen les pagodes xinesques.
Quelcom de pagoda xinesca i d'edifici de conte de fades tenien aquelles masses fulloses, que s'alçaven fins a les blavors del cel i ombrejaven profundament el camí, per on passava el bocabadat pagès. Gemmes de rosada les enriquien esplèndidament. L'ambient estava saturat d'humitat i d'acres olors herboses.
El dia entrava amb retard en aquells paratges, frondosos. Semblava que l'aire hi retingues encara fosques i pureses de la nit. Xibarri d'escolania, que es desperta i lleva cantussejant, una xerradissa de pardals ressonava ja per les espessors fantàstiques i misterioses. Els habitants de les verdes pagodes conmençaven a adonar-se que el dia era nat. La cogullada també se'n adonava i flautejava dolçament dintre els morescars.
En Jeroni no s'entenia gaire de pagodes xinesques, ni de indis americans, ni era precisament la formosor allò que més admirava dels esplets. La seva imaginació poderosa els considerava per altres caires. En cada bri de moresc hi veia un humil camàlic de múltiples braços, que duia grosses capses de gra sota les aixelles a servei del seu amo. Calculava quantes ne duien per terme mig uns amb altres i quants brins cabien a cada vessana de terra; prenia a bell ull la mida de cada camp i cercava els sacs de grana, que n'eixirien, els venia a preu corrent i comptava les dobles de quatre, que vindrien a valer. I així mateix procedia amb les mongeteres. Les imaginava ja esfullades pels vents de la tardor i les veia convertides en unes xarxes tan plenes de bajotes com puguin ésser-ho de peixos les xarxes del més afortunat pescador, les traginava a l'era, les batollava i les reduïa a granussa pura i a diner sonant.
Aquestos punts d'esguard eren els que l'embadalien i entusiasmaven, i aquestes complicades operacions del magí foren les que acabaren per apartar-lo de la negra angoixa, que l'oprimia. Tornava a ésser l'home d'altres temps.
S'aturava davant d'un camp, en calculava la collita i pensava:-Qui pogués comprar-lo! -Donava unes quantes passes, s'aturava davant d'un altre camp i tornava a fer salivera.
Finalment va palplantarse al mig del camí desert, i va dir-se:
-No hi ha terra millor al món que la d'aquesta clapa de pla. Aquesta terra sablonenca, negreta, és dolça al treball i, amb adobs i regadiu, lleva tant com li demana el pagès. Un camp d'aquests a les meves mans seria una mina d'or; i, si un hom preparés les coses amb temps, no crec que l'adquisició en fos costosa, ni difícil. Els actuals propietaris deuen ésser figuerencs, gent de vila, uns senyors ociosos, que quasi tots són jugadors… i els jugadors, en temps de sort revessa, prenen diner a qualsevol preu… i diner car és de mal pagar, i els rèdits engreixen el deute, i passa allò de la rondalla: del cigronet a la gallineta, de la gallineta al porcell, del porcell al bou, del bou a la noia. Qui juga no dorm. Amb pocs diners… aprofitant l'ocasió…
Mentre en Jeroni tirava aquests plans, que l'emmelaven i embadalien, tant o més distret que ell venia per la mateixa carretera un mendicaire espellifat i barbablanc, que, amb el seu sarró a la mà, n'escorcollava el recapte i menjotejava, tot fent via. I com que tant l'aturat com el vianant es creien sols i prenien el camí pel mig, no trigà el que es movia a topar amb el que no es bellugava. Aleshores ambdós saltaren un pas enrera, s'encararen i s'esguardaren de fit a fit. Allò va ésser una horror. Ambdós, sorpresos i aterrats igualment, no sabien deixar-se de vista, més i més astorats, més i més pàl·lids a cada instant. Amb les ànimes al descobert s'emmirallaven l'un dintre l'altre i de l'un a l'altre anaven i venien, com injúries punyents, els reflexos de les propies misèries i culpes; i com més se miraven més s'ofenien i, més irritats, esforçaven l'injúria. Fou una lluita espiritual i silenciosa més terrible que la de les sorolloses armes. Els dos esperits s'abraonaven a la manera llur, amb una força d'odi creixent, i llavoraven i patien maldant per anorrear-se.
El mendicaire no pogué resistir gaire estona aquell combat aclaparador. Horroritzat i fora de seny, rebaté per la cara de l'estranya fantasma, que l'escometia, el pesant sarró del recapte i, llançant un aliret histèric, apretà a fugir esbojarradament. I en Jeroni s'arrencà a córrer al seu darrera. Es sentia arborat del desig de destruir aquell ésser, que acabava d'enfonsar totes les seves il·lusions; però s'aturà de sobte a les poques passes i, colpejant-se els polsos amb els punys, proferí una espantosa blasfèmia. Després s'esgarrifà de cap a peus, escampà la vista a l'entorn amb esporuguiment i s'esquitllà dintre un camp de mongeteres, cercant un amagatall entre llurs fulloses cortines.
IV
Assegut a la crestallera d'un reguer medità llargament. Què faria? Matar-se? Es una cosa facilíssima: un salt vers la buidor des del cim d'un estimball, i ja està. Costa menys que despullar-se de les robes per ficar-se al llit. I ni tan sols cap dolor, perquè la mort amatent l'ofegaria ans del primer ai. Però ¿i després? Si era un fet la desgràcia, que el portava al desesper, el sant, que l'havia causada havia d'ésser també una realitat i no es podria dubtar de l'existéncia d'un altre món i una altra vida. Matar-se? Bé, si morta la cuca, mort el verí; però, si era passar d'un patiment a un altre de pitjor, la jugada no sortia a compte. Calia viure, doncs. Mes, com presentar-se a ningú? Com alimentar-se? Un remei hi havia: llevar-se els ulls, aquells ulls maleïts del cel. I perdre per sempre l'amable llum i les belles formes, que fugen del palp! D'altra manera, s'exposava a ésser descobert i pres i presentat a la seva família, i aixó li causava més horror que tot. No, no sufriria que mare, filla i esposa li veiessin les vergonyes de l'ànima. De moment s'allunyaria de l'Empordà i després…
En mig d'aquestes angúnies va recordar-se del sarró, que el captaire li havia tirat a la cara i que havia caigut al marge de la carretera. Segurament contindria una bona provisió de rebostalles, que podria aprofitar; i qui dies passa, anys empeny. Calia, doncs, apoderar-se'n.
Gambejant de quatre grapes, s'atansà al camí ral i, després d'escoltar atentament per assegurar-se que no hi sonava cap trepig, s'hi esmunyí, agafà d'una arpada el sarró i tornà al seu amagatall. No tenia gens de gana, però sí un defalliment i un cori-mori molt gran. Per de prompte un glopet de vi li aniria més bé que cap vianda. Va posar-se a escorcollar el sarró i, al dessota d'un sostre de rosegons, va trobar-hi pa tou, formatge, una llonganissa de llom i finalment una carabasseta plena d'una garnatxa més dolça que la mel i més ardent que un caliu, segons pogué comprovar en tastant-la.
Va beure a petits glops cop i recop i anà reconfortant-se. I quan, ja satisfet, desava la carabassa i les rebostalles, que havia escampat sobre l'herbei, hi reparà entremig una bena de seda amb uns lligams, de la qual tot seguit endevinà la servitud. Era una bena, que el belitre del captaire es lligava al cap per sobre els ulls a fi d'inspirar més compassió, aparentant una malaltia de la vista. Ja suara en Jeroni li havia llegit ànima endins aquesta picardia, juntament amb altres per l'estil. Mes, heu-vos aquí una idea salvadora: si aquell gat vell se valia de tal facècia per a explotar el proïsme ¿per què no se'n podia valer en Jeroni en un cas de necessitat com el seu?
Va tornar de mort a vida; i més encara quan, havent-se posat la bena, constatà que era d'un teixit clarer, a través del qual podia mig veure les coses properes. No li imposava, doncs, una ceguera completa, sinó un emboirament. Els llunys s'esfumaven i perdien, però, en atansar-se, els objectes prenien coa d'ombra i, segons com els feria la llum, àdhuc color i relleu. Si allò li tapava la tara, estava salvat.
Aleshores va témer que el captaire l'hagués denunciat i que el sometent d'algun poble veí vingués a empaitar-lo. El sarró podia comprometre'l. Va amagar-lo dins unes espesses mates, després de treure'n el recapte i embutxacar-se'l, i va esquillar-se camps a través, per entre mongeteres i morescos. Hala, hala… El cas era fugir d'aquells llocs. A on aniria? Per què no a Barcelona, que és una gran ciutat, un bosc de cases, un món de gent? Allí viuria del captiri. Fitre, un pagès com ell, que era l'enveja de la gent del seu poble, el primer terratinent del terme de Vilablanca, arribar a una tal misèria! Però ¿qui sap? Ell, amb la facultat, que tenia, podia d'amagatotis descobrir molts de secrets i fer-se pagar el callament. Secrets vergonyosos! Qui no en guarda algun? Es clar que això seria pitjor que robar a camí ral. Mes que fer altrament? Bé li calia enginyar-se.
Tot d'un plegat se li va acudir un pensament estrany: el de robar-se ell mateix. De moment necessitaria diners i en duia pocs… Per què no robar de ço del seu? La cosa era faedora i fins i tot fàcil. Tenia totes les claus de casa seva; sabia millor que ningú tots els amagatalls dels seus diners. De bella nit, quan tothom dormís, obriria la porta, entraria a peu de mitja per tal de no fer soroll, arreplegaria allò, que li convingués, i guillaria secretament. Ningú no n'hauria cap flaire. Era una bona pensada. Ja que havia de renunciar els pairals com un fadrí extern, al menys no se n'aniria sense dot. Mes, portant aquesta dèria, no li convenia pas allunyar- se. El cas era donar el cop aquella mateixa nit. Quina hora devia ésser? No haurien caigut encara deu hores del matí, segurament que no.
Va alçar-se al front la bena, que duia sobre els ulls i, estenent la vista… rellamp, quina cosa més voladora era la vista!… tractà d'orientarse. Vilablanca era la seva guia. La cercà i la veié resplendir al lluny com un rest de blanques dents sobre un llavi xamós, reeixint sobre la seva coma vermellosa, per damunt de les verdors de la plana figuerenca. Anant-hi pel dret en dues hores de marxa era assolidora. Podia, doncs, estar tranquil i marrar tant com cregués convenient a evitar perills i sospites; el temps li sobrava.
D'una estiba de canyes, que hi havia al cap d'un camp, n'agafà una de revinguda i se'n tallà un bastó; tornà a cobrir-se els ulls amb la bena, eixí dels conreus, saltà a la carretera de Roses i, simulant els aires d'un cec, la va anar seguint. Els vianants que trobava, no el sospitaren poc, ni molt. El creien un malalt de la vista. Li obrien pas, apartant-se del volt del seu bastó palpaire, i el saludaven com se sol fora vila entre anants i vinents.
-Bon dia i bona hora. -Déu vos guard amb la companyia.
A cada salut, que rebia, respirava més amplament. Que era gust allò!
En ésser ja molt lluny de Figueres, girà per un corriol cap a l'indret de Vilablanca i, tombat el primer quart de la tarda, arribà a un paratge, que no distava de Mas Baltrons més enllà de mitja horeta o de tres quartets d'hora a tot estirar. Allí, al peu d'unes muntanyes enselvades, s'emboscà dins una espessa verneda, que creixia entre uns estanyols, calçada d'arços i romagueres i enxarxada d'eures i vidiellas. Aclofat entre les més braves mates sobre un tou de fullaca, menjà quatre bocins del recapte del mendicaire i, després, s'ajagué a fer temps.
Tot pintava bé. Encara que per atzar topés amb gent coneguda, protegit amb la bena, no li sospitarien la tara. No res, mal d'ulls… i prou. Però valia més passar ben desapercebut a fi que no l'endevinessin autor del cop de mà, que projectava. A les darreries de la tarda tramuntaria la serra, entraria a la roureda vella, sotjaria des d'allí el mas Baltrons i, quan no hi hagués ningú a les envistes de la casa, s'esquitllaria al pati i s’amagaria al llenyer, entre la feixina. Allí esperaria la nit i, mestrestant, podria observar d'amagatotis.
Va venir-li un intent maligne.
-Fitre, avui confessaré la familia i els criats. Tots els de casa a posta de sol eixiran a sopar al pati, sota l'emparrat, com de costum a l'estiu. La dona, la noia i la mare s'asseuran refiades al davant meu, i jo veuré els pensaments, que els passin per sota els arcs de les celles, tan clarament com, posat al mig de la plaça del Vi de Girona, podria veure la gent, que es passeja per sota les voltes. Aleshores traüllaré les amagades interioritats d'aquestes santes, al costat de les quals jo semblava un condemnat de l'infern. Quines queres descobriré dins aquells cors d'aparença tan amable? Quines turpituds hi llambregaré? Fitre, serà cosa curiosa… serà un plaer i un esgarrifament… quelcom no mai sentit. Vull gaudir d'aquest privilegi, que m'atorga la desgràcia. Vull gustar les aigües de la veritat pura.
Al principi la idea el féu somriure amb un goig maligne; hi sentia certa gràcia irònica, certa agradosa picantor de cosa grotesca i estrident; però, a manera que li va donar voltes i més voltes pel magí, l’anà sentint més ardent i embriagadora. No podia estar-se de fantasiejar les possibles troballes de la seva enquesta i de turmentar-se amb dubtes i recels, que exasperaven la seva curiositat. Ja no va recordar-se més del seu projecte de rampinya. Fitre, era precís desembolicar un per un els plecs d'aquells cors estimats! Això li inspirava més interès que tots els diners del món. Fremia d'una estranya voluptuositat i glatia i s'impacientava com el jovencell que, posseint un àlbum deshonest, espera frisós la trigadora ocasió d'examinar-lo. Que trigava a caure el sol! Que eren llargues les hores!
Sobretot tenia set d'assaborir la llecor de les secretes turpituds de la seva esposa, llecor cremadora com extreta de brases d'infern, que, només que de flairar-la de lluny, ja l'enfebrava. Qui l'ha poguda beure mai sense mixtió, directament i sense obstacle dintre l'ànima d'una esposa? Mes ell sí, ell podia i volia. Ho sabria tot, tot! I si resultaven certes les seves sospites… Però, no, això no era possible. Una dona tan soferta, tan obedient, tan dolça i, per altra part, tan lligada per la companyia d'una mare honestíssima i vigilant i d'una filla candorosa, que amb la seva presencia ja inspirava sentiments de puresa… ¿s'hauria lliurat a tan perilloses aventures? Era boja, doncs? I per què no? Per què no creure-la capaç de les follies de la carn? Els fets coneguts ja parlaven massa clar tan mateix… i, lligant caps…
Patia terriblement. Mai no hauria pensat que estimés tant i tant la seva muller. Tantes de vegades que l'havia escridassada i atracallada!… Ara comprenia que les suavitats de cos d'aquella dona eren el goig suprem del seu palp. Ara comprenia que l'escalf de vida d'aquella dona era el confort suprem de la seva existència. Afalacs d'ella, besades d'ella, tendreses i delits sensuals d'ella, plaers mil voltes menyspreats ¡quina passió i quina recança li causaven en considerar-los fruïts d'altri! Perquè, sí, altres els havien fruïts, n'estava segur. Els indicis parlaven. Lligava caps, concordava els incidents, omplia els buids, refeia les històries punt per punt. Hauria pogut assenyalar els llocs i les hores… Veia l'escena de la caiguda: el secreteig i les fleumeries i les mirades ardents i l'escomesa i la sobreeixida de turgents i palpitants obscenitats. Horrible martiri! El moll dels ossos se li fonia a l'ardentor d'aquestes imatges odioses. Oh la dona atractívola i avorridora! L'amava més que mai, amb més passió, amb més follia. Abraçar-la, posseir-la! Beure el plaer fins a la darrera gota I… ecs!… rebatre de fàstic la copa contra la paret!
S'enfebrava, desvariejava.
De sobte s'adonà que s'havia fet tard. Uns quants oriols de vol silenciós havien vingut a posar-se als cimals de la verneda i des d'aquelles altituds atalaiaven els voltants com solen fer cada vespre per escollir el jóc. L'aigua dels estanyols havia pres una color de glaç; suaument rosada com la de la polpa d'un meló d'hivern. El sol devia ja vermellejar. Segurament no restava pas una hora de dia. Calia afanyar-se. Tal vegada el temps seria massa just. Anem, s'atansava el moment de comprovar les ofenses i de venjar-les.
S'alçà d'una embranzida. Una alenada tràgica se l'enduia. La barretina i el llaç dels cabells li varen caure, garfits per una romaguera; però no es girà pas a recollir-los. Amb pas pressut embestí la costa… amunt, amunt, per dintre una selva de suros i alzines gegantins, esgarriats ací i allà com desacompanyant-se. Què descobriria? Quines vergonyes? Quins secrets antics? Tot ell palpitava. Ell, l'home fort, que mai havia deixat de pujar cap costa d'una sola pitrada, ara s'ofegava i de tant en tant havia de relentir la marxa per pendre alè. Era l'emoció la que el cansava, no l'esforç, que li costés el repetjó. Ni tan sols se n'adonava que caminés. Vivia en un somni, en un desvari. Amunt, amunt…
Anava a descobrir els misteris profunds de tres cors; i, flaire d'unes flors verinoses, no vistes encara, els pressentiments l'esbojarraven. L'aire es poblava al davant seu d'imatges lúbriques, execrables. Els vells suros i les grosses alzines s'animaven als seus ulls com si participesin dels seus pensaments i gesticulessin expressant-los.
Les alzines, per velles que siguin, tenen morbideses de branca i pompes de fullam, que acusen certa feminitat. Els suros vells, en canvi, són els arbres del desesper. Tots tenen posats de víctima, que es retorç de dolor. Bonyeguts, esqueixats, esberlats o esventrats, no n'hi ha cap que no mostri alguna nafra espantosa. Es diria que viuen en eterna convulsió, temorosos de la destral i de la burja escorxadora, que tantes voltes els han ferits; i, en veure a llur entorn descolgada una bona part de llurs tortuoses rels serpejants, un hom pot creure que han forceguejat per deseixir-se de la terra i fugir.
Vells suros, grosses alzines, arbres de voluptuositat, arbres de desesper, sorgint d'entre la bosquina revolta, esperitats del vent, branquejaven, brogien, verbejaven, reflectint el desvari de l'encervellat pagès. I ell els entenia i s’hi comunicava a onatge d'ànima.
Amunt, amunt, cap a saciar la curiositat impacient i glatidora! Oh el goig de contemplar les nueses dels cors amats dins la mateixa alcova càlida i misteriosa de l'esperit! I sí, sí, les adamades alzines aprovaven aquell desig amb un consentiment luxuriós. Àdhuc semblava que, per dintre l'ombra de les ampul·loses capçades, amb les suavitats i rodoneses del brancatge prefiguraven ja les nuditats encuriosidores. Sí, sí.. el fullatge sospirava de glatiment. Sí, sí… les capçades panteixaven d'emoció.
Mes, ai, les braveses d'ira, que s'abranden a la més mínima sospita d'amors extràviques d'una esposa! Ai, l'horror sense nom de descobrir una immundícia de pecat dins el cor sagrat d'una mare! Ai, l'angúnia de trobar boires de turpitud darrera el somrís angelical d'una fllla estimada! I sí, sí… els vells suros les ressentien aquelles horrors. Aquelles horrors corrien per llurs branques, eriçant amb un esborronament estrany les blanques molses, que les cobrien com un pelatge d'ancianitat. Sí, sí, talment era un crit d'esglai, sord i esquerdat, el que brollava de llurs estalocs, que esquinçaven el vent. Tota la naturalesa s'unia al gran desvari: aire, terra, plantes…
I flotava una blasfèmia per sobre aquell somni. L'irascible i desconfiat pagès ja no era el renegaire vulgar, quasi inconscient. El seu esperit s'encrespava i sublimava com el de les pitonises. La seva pensa fulgurava de llums sinistres. Amunt, avant, cap a l'abús del poder, cap a les descobertes horribles, cap a la destrucció de tota fe! Era una nota d'un chor demoníac, estrident. Els seus cabells roigs banderejaven al buf de la marinada. Els seus grossos ulls llampurnaven dins les ombres del bosc. Els sentiments més violents i contraposats s'adunaven en un sol flam dintre el seu pit. Mai una barreja d'elements més contradictoris ha bullit dintre cap perol de biterna. Les mixtures infames de cor d'albat i turmes de boc, mel de lliri blanc i suc de baladre, llet de dona i verí de serp, que un esperit caòtic confeccionava, tot maleint, maleint, serien un símbol pàl·lid d'aquell desvari, on bullien dins una mateixa fervor l'amor i l'odi, la curiositat i l'horror, la passió i l'execració. Amunt, avant, cap al gaudi de la ira i de la mort!
V
Emportat per aquesta follia, en poc més d'un quart d'hora, una eternitat, guanyà la carena de la serra, davallà per l'altra vessant i atenyé una magestuosa roureda, que des d'un congost s'estenia per una amplíssima vall. Havia seguit la ruta, que s'havia proposat de bon principi, en planejar el seu cop de mà nocturn. A l'altra banda de la roureda hi havia el Mas Baltrons. Calia, doncs, atravessar-la tota. Va entrar-hi decidit. Avant, avant, cap a la tragèdia!
Els grans roures són els arbres del poder i la dignitat; i els d'aquella selva eren famosos. Acompassadament plantats, robustos i massissos, s'alçaven amb una dretura marcial. L'escorxa els revestia d'una ajustada túnica de plaques articulades, que lluentejava sordament com una cota metàl·lica, entelada pel temps. Llurs capçades eren amples i profundes i la barreja d'unes amb altres els donava una opacitat impenetrable a la claror. Allí tot eren ombres, jocs de barres negrejants i flotes d'obscura verdor. Els baixos brancs destriables, amb els seus rams de fulles puntejades i rígides, tenien més aparences d'obres de forja que de productes vegetals i semblaven més aviat decoracions que no pas orgues de vida. Una idea d'ordre, de grandesa i d'estabilitat senyorejava tota aquella roureda.
En internar-s'hi l'enfollit pagès, no pogué menys de sentir-se més i més cohibit a cada pas. Ja el seu desvari no podia triomfar de la natura, que el voltava. Una sensible imposició d'ordre i de recolliment el contrenyia. L'home, però, era tossut i estava fortament encervellat. Persistia en la seva dèria, si no tan follament, amb més perfídia encara, com el nedador ardit, que voga amb més braó a manera que li és més contrari el corrent. Avant, avant! Mal que pesés a cel i terra havia de servir-se de l'instrument poderós i maleït, amb el qual l'havia armat el sant de la seva desgràcia. Tenia set de l'ànima dels seus. Beuria a sacietat. Volia passar comptes rigorosos. Que s'enfonsés tot. Avant, avant, cap a la tragèdia pressentida!
Mes, tot callava al seu entorn. Les enormes soques eren mudes i rígides com columnes. L'alta volta visible era una immòbil fullareda de bronze, a la qual no arribava cap buf de la marinada. La marinada passava per la part superior de la fronda i no podia atravessar la seva espessa profunditat amb res més que amb una remor solemnial, que semblava venir d'altres mons.
El pagès, sense adonar-se'n ell mateix, caminava a voltes de puntetes. Els cruiximents de la fullaca sota els seus peus li causaven una impressió alarmant i desagradable, que instintivament procurava evitar. Quan hi parava esment, s'estremia. Era un sacríleg furtiu i tremolós, que anava a forçar tres sagraris, els cors de tres santes. Tres sagraris? Per què aquesta idea, evidentment falsa? No eren més aviat tres urnes de pecat i de sutzura? Les protegia tal volta un guardatge diví? Qui sap? Però, què importava? Ell es sentia home d'infern. Havia nat per a condemnar-se. Amava la ira i la destrucció. El seu destí havia d'acomplir-se.
Un sentiment d'immensa infelicitat el dominava. Una amargor àrida li ressecava tota font de llàgrimes. Desemparat d'amor, traït, befat, tarat, empobrit, bandejat d'entre els homes ¿que li restava sinó la venjança i el desesper? Ho considerava concentradament. Una sensació de fret i de tenebra l'envaïa més i més. Caminava, caminava, i el cap se li anava tombant sobre el pit, i les barres se li cloien i apretaven.
Ja de tant en tant l'ambient s'aclaria una mica i, al lluny, per entre les socalades, s'obirava una daurada polseguera de llum. L'infeliç pagès s'atansava a la fi de la selva. Se'n féu compte i, commòs per un rebull d'emoció, s'aturà al davant d'una gran clapa de bosquina. Sabia que, en havent-la salvada, descobriria el mas Baltrons. S'ofegava. El cor no li cabia al pit. Va posar-se a brandar de cap i a dir i redir articuladament: -És trist, és trist! …La mataré i mato tres cors… tres cors… tots tres! …És trist, és trist! Va alzinar-se amb feresa. -Però, si és cert que m'ha traït, perdi's la misericòrdia en la terra! -I avançà cautelosament per entremig de les rames i la brossa.
Ah! Vet allà el Mas Baltrons, el paradís, del qual era estat bandejat per sempre més. Era un paisatge de tons aures, que s'obirava per entre les soques dels roures com pels intercolumnis d'un claustre. Encara el banyava el sol. Oh país de placidesa! Allí la casa benamada, al cim d'una comella d'un verd tendre i groguenc, que destacava com una taca lluminosa sobre la morador de les muntanyes llunyedanes i emergia d'una mar maragdina d'userdes. Cap a l'esquerra, el fruiterar i el camí que menava a Vilablanca. Cap a la dreta, les feixes escalonades de la Quintana i el congost de la font dels Lliris, abeuratge dels bous del mas. País de somnis! Allí havien florit totes les il·lusions de la seva vida. En contemplar aquells camps i feixes i muntanyes, sentia brollar-hi els antics records com un llunyà flabioleig tot dolç, tot trist, tot recador. Les cites idíliques, les fontades en família llavors de la convalescència de la noia, el plaent repòs després de les segades, les restes familiars dels focs de Sant Joan… escenes pures i agradoses com una música!
La casa no parlava sinó de pau. La seva torre emmarletada era una niera de coloms i orenetes. Aquella finestra, amb un test de clavellines a l'ampit era la de la cambra de la noia. Aquella altra de més avall, gran i columnària, flanquejada de verdes tapareres, era la de la cambra matrimonial. Ambdues estaven tranquilament obertes, igual que les portes. Ningú no es temia de res.
Ja el sol devia caure a la posta. Els nuvolets lleus, que flotaven pel cel d'orient, prenien una delicada color de taronja. El gall entonava el seu cant vespertí. Les campanes de Vilablanca no trigarien a tocar l'oració. I, en caure les darreres campanades, les tres dones compareixerien al pati de la casa, encara remoroses i com perfumades de la pregària. Encendrien dos fanalons a sota l'emparrat i es posarien a sopar en pau, en companyia del vell dallaire i el petit bover. Qui no diria que eren unes santes! I, santes o no santes, el cel les amava i protegia com si fossin els seus Abels. Només ell, en Jeroni, era el damnat.
Va aixecar en l'aire els punys amb amenaça.
Aleshores sonà un esquelleig apagat i melangiós, i les blavors del congost es clapejaren d'unes taques rosses. Era que els bous i les vaques, menats pel xaval, tornaven de l'abeurada. Calia aprofitar aquell moment, abans que no arribessin a la casa. Prou vacil·l.acions! Passaria ajupit per dintre el vall madral, pujaria, després, pel camí amargenat, entraria al pati i s'esquillaria al llenyer. Ningú no el veuria. Era el moment propici. Però què anava a fer?
Què anava a fer? Ell, bandejat del Paradís, esquinçar el vel, amb que Déu piadós havia cobert aquelles ànimes? Qualsevol ofensa, que hi trobés, àdhuc l'ombra de la infidelitat, no l'exasperaria? Ah, no, els homes no saben prou de perdonar… i per això no hi tenen dret a esquinçar-lo. Es un vel sagrat. Esposa, mare, filla… a totes les havia amades tendrament. Per què no perdonar-les? Per què no deixar-les al grat de Déu? Pau, pau sobre llurs caps, pel bé que elles hagin fet, per l'amor santa, que hagin expandit! Va recordar- se d'una llarga malaltia, durant la qual la seva muller l'havia vetllat amorosament de dies i de nits. Oh Déu! I si fos realment un àngel? Si aquelles tres dones fossin realment uns àngels? Si les sospites, que ell tenia, fossin mancades de fonament? Per què, podent, no cerciorar-se'n? Per què no apagar la set? Per què no esvair el dubte?
Va llançar-se avant, eixí de la selva i anava a saltar a dintre el vall madral. Allí, al caire del marge, es deturà balandrejant, commós pel balanceig intern d'un dubte vivíssim. Encara hi era a temps. Avant o enrera? Si veia la seva esposa, li comprovaria al cor les infidelitats… n'estava segur… i la mataria… també n'estava segur.
Aleshores es girà espantat de si mateix, i fugí, fugí… No, no volia matar ningú. No es volia recordar del mal, que li haguessin causat els éssers enllaçats a la seva existència i que li havien dedicada alguna amor, per migrada que fos. Gràcies, gràcies encara! Ell no mereixia més, ni tant tampoc! Volia amar-los; no en volia recordar sinó el bé rebut; bandejat del seu paradís, volia continuar amant-los, oh l'únic consol en l'absència i la dissort! Sí, fugiria lluny, lluny… que mai pogués profanar-los amb la seva mirada. Lluny, lluny!… Era ell el dolent, el digne de càstig. Adéu, mare, filla, esposa!… Adéu, llar benvolguda! Adéu, flaires, llums i aures amables de l'Empordà… adéu!
S'internà per l'obscura roureda a grans passos i, tot marxant, marxant, pensava que aquella fuita era l'única acció generosa, que havia realitzat a la seva vida; i es sentia tot ennoblit, tot beneït, tot capgirat per aquesta acció. Una naixor de tendresa, no mai experimentada, li tempirava les entranyes, l'inundava, el rublia. Una olla plena de sanglots, que no podien esclatar, li botia el pit i li anellava la gola. L'infeliç caminava enllà, enllà… bocabadat, sense poder respirar, però amb el gaudi fresc i nou de l'engruna de bé, que acabava de brollar al seu cor… un gaudi estrany en mig de la seva gran pena.
Caminava, caminava sense respirar i per fi rompé en un bell plor. Plorà a dolls, a grans sanglots, a tot esplai; es posà de genolls i plorava i beneïa. - Gracies, Déu perdonador, que per una guspira de bé, doneu tant de consol i tanta de dolçor de llàgrimes a un home tan dolent com jo. -I, humiliant-se, doblegà el cos i colpejà la terra amb el front.- Concediu-me penitència, Senyor. Em resigno a la misèria, a la mendicació, a la ceguesa… Ja que he volgut veure-hi massa, ara no hi veuré més que una mica, per orientar-me i prou; i si mai lluco per atzar cap misèria dels meus germans, procuraré cobrir-la amb set vels de caritat i set vels de misericòrdia. Penitència, Senyor!
El vespre s'enfosquí, la nit entrà, i encara l'infeliç plorava acotat de cara en terra dins la roureda obscura i deserta. Per fi s'incorpora sobre els genolls amb intenció de llevar-se dempeus i anar-se'n. Com que tenia els ulls enaiguats i les parpelles mig cluques, quasi no hi veia, però va ferir-lo una inesperada sensació de llum, que l'esparvillà. Era una llum feble i puríssima com la d'un quart de lluna.. Per on podia entrar? Les soques es cairejaven de dalt a baix d'una franja de lluïssor argentada. Tota la selva s'esbandia d'aquella misteriosa claror i semblava un temple majestuós, immens… Mes la tal claror no venia de part d'amunt, ni de cap costat, sinó de… Vet-ho allà: l'expandia el sant de les conculles i el gaiató encarabassat, que era allí, a poques passes, tot ungit de benignitat i placidesa, voltat d'aquella boira lluminosa, que era una exhalació del seu cos celestial.
-O bon sant Jaume, bon sant Jaume. -implorà en Jeroni -perdoneu les meves sobergueries. He patit molt, he estat a les portes de l'infern; però, que n'he enteses de coses, fitre, que n'he enteses!
-No pas encara prou bé, -li va dir el sant, atansant-se-li més i envaint-lo d'una aura de serenitat i puresa. -Has d'entendre com és gran i meravellosa l'obra, que estan realitzant ací, a la terra, els pobres humans reclosos dins les seves urnes d'argila; obra especial d'ells en col·laboració amb el gran Home Crist, sense el qual fóra impossible: la de la purificació de la carn, que tornarà celestial i constituirà una essència gloriosa, que serà i és admiració dels mateixos àngels. Pensa que els homes, no sols treballeu per salvar l'esperit, sinó per salvar la matèria i tot, i en aquesta tasca fatigosa els justos pequen set vegades al dia. Què no faran els altres? No hi ha ningú que sigui tot dolent, ni tot bo; però si us veiessiu al descobert, tots us veuríeu dolents, perque una engruna de mal dins el bé fa com una veu desafinada en un chor: destrueix tota l'harmonia. Vet aquí, doncs, com és una misericòrdia que Déu hagi dotat d'una opacitat impenetrable els atuells, que contenen l'esperit humà. Així s'evita en gran part el mal de l'escàndol. Feliç l'asceta amb el seu cos mortificat, domat, purificat, reduït a una substància quasi tota útil per a l'eternitat! Hi haurà qui portarà al cel una bella mota; hi haurà qui no hi portara sinó una engruna. Vosaltres sou ací baix els ruscos de Crist. Tots féu mel, que s'aprofitarà, i cera, que ha de cremar-se. Benaventurat qui posi la seva bresca en mans de l'Apicultor! Cap gota de la seva mel no es perdrà. Mes, ai de qui no vulgui que la seva bresca sigui premuda! Mel i cera cremaran plegades aleshores per sempre més! I ai de qui destapa els ruscos de Crist, ai de qui escandalitza, ai de qui acusa, ai de qui no perdona! Ai també de l'hipòcrita, que es serveix d'un bé aparent per a un mal real! Medita, medita aquestes veritats, fill meu.
-Les entenc claríssimament, -contestà en Jeroni. -El que no m'explico és perque tanta de gràcia vostra amb mi, que sóc un home tan dolent.
-És que jo ara, igualment que en vida, -reparà el sant, somrient amb una punteta d'ironia, - em dedico a convertir heretges, i no a matar-los com s'és dit. T'he empaitat, t'he ferit i ara, que et veig en bona disposició, vaig a guarir-te. Et tocaré amb la meva carabasseta, t'adormiràs i demà, en despertant, tindràs els ulls com l'altra gent.