ARCADI (crida, mirant entorn seu)
David! David! Aon deu ser? David! David! Bah, bah!
(Es posa a pintar. Desprès d’un llarg silenci, apareix l’Adriá pel primer terme de la dreta.)
ESCENA X
ARCADI
Ditxòs de vós, Adriá!
ADRIÁ
I, això, per què?
ARCADI
Home, perquè feu festa.
ADRIÁ
I vostè?
ARCADI
Jo? Mireu, treballant.
ADRIÁ
Això rai, perquè vol. Qui li priva de fer festa?
ARCADI
Ningú.
ADRIÁ
Aon té 1 company?
ARCADI
Ara mateix era aquí.
ADRIÁ
Sembla que ell no s’hi mata.
ARCADI
No gaire.
ADRIÁ
Veig que li ha provat aquest terreny.
ARCADI
Molt. En cosa de quatre mesos no més s’ha posat tant bo que ja sembla tot un altre.
ADRIÁ
Que sí, que sí.
ARCADI
L’haguessiu vist a Barcelona! Pobret! S’acabava d’empassar!
ADRIÁ (amb ironia)
De quin mal patia?
ARCADI
Encara no ho he arribat a entendre. L’un metge deia una cosa; l’altre, una altra. A casa seva creien que era tisic.
ADRIÁ
Si que estava apurat!
ARCADI
Molt! Sort de les aigües d’aquest poble, perquè, si no, ja no sen cantaria gall ni gallina. Després, com que aquí ha estat sempre tant ben cuidat…
ADRIÁ
Sí, crec que sí.
ARCADI
Jo us en responc.
ADRIÁ
Ja estic enterat de la manera que s porten amb ell a l’hostal.
ARCADI
Voleu callar! Ni que fos un fill!
ADRIÁ
0 un gendre. Tot-hom li té llei.
ARCADI
I que s’ho mereix.
ADRIÁ (sempre amb ironia)
Prou. Llàstima que la noia ja estigui compromesa!
ARCADI
Que voleu dir que haurien pogut arreglar alguna cosa?
ADRIÁ
Vaia.
ARCADI
Vos ho creieu?
ADRIÁ
Per que no?
ARCADI
No veieu que en David és un xicot… com us diré?… un xicot…
ADRIÁ
Vol dir un senyoret. I jo sóc un pagesot…
ARCADI
No parlo per vós, home!
ADRIÁ
Veig que la moça li agrada… que li parla més de lo que li pertoca…
ARCADI
Sense segona intenció.
ADRIÁ
Això no ho sé… Lo que si li asseguro és que a mi no m plau massa.
ARCADI
Home, no us ho prengueu així!
ADRIÁ
M’ho prenc com ho haig de pendre, que ho veig clarament. El seu amic creu poder-se burlar de mi, i que no ho provi, que, si no sap qui sóc, ho sabrà.
ARCADI
I ara! Qui us ha alarmat?
ADRIÁ
Ningú. Digui-li que vagi alerta, perquè si s’ha posat bé de salut en aquest poble, pot perdre-ho tot d’un plegat.
ARCADI
No us feu tant poc favor! Si alguna brometa, tant ell com jo, fem a la Nuria, ho podeu ben creure, no és mai am cap mal fi.
ADRIÁ
Si no m refereixo a vostè!
ARCADI
És que sóc jo l’unic que devegades potser em propasso una mica.
ADRIÁ
Si és ell, el que s propassa! De vostè res me fa res: ja veig que és el seu tarannà. Però ell…
ARCADI
Que 1 coneixeu poc an en David!
ADRIÁ
Així no l’hagués conegut mai!
ARCADI
Si parleu per alló d’ahir vespre… sabeu ?… allò del retrato…
ADRIÁ
Sí: sem va posar malament.
ARCADI
No n feu cas! A Barcelona sen fan molts de retratos. Jo mateix he pintat senyores ben maques… i com si res. Quin mal és? Veureu: és el nostre ofici.
ADRIÁ
Vostès a Barcelona facin lo que ls-e sembli bé; però aquí procurin llaurar dret, o del contrari…
ARCADI
No ho agafeu tant a la valenta, home! Ja ho sabem que s’acosta l’hora…
ADRIÁ
Sí…Jo li prometo que, pesi a qui pesi, la Nuria serà la meva dòna.
ARCADI
No ho ha de ser!
ADRIÁ
Potser que m costi algun sacrifici.
ARCADI
No us entenc.
ADRIÁ
O algun disgust. Veurem. Però que la Nuria serà meva!… (Passa a l’esquerra). Digui al seu company que no s’emboliqui, que no s busqui lo que no té. Digui-li que les aigües poden cambiar-se, que si fins ara li han provat…
ARCADI
No tingueu por!
ADRIÁ
Jo n tinc molta, de por!
ARCADI (bromejant)
És que mala herba mai mor.
ADRIÁ
Així ho diuen. Però, nosaltres, els pagesos, sap què fem am la mala herba?
ARCADI
Què feu?
ADRIÁ
La seguem.
ARCADI
Oh! Prou que rebrota.
ADRIÁ
Devegades.
ARCADI
Sempre. O bé n surt de nova.
ADRIÁ
Allavors… l’arrenquem d’arrel: per xò hi som nosaltres. (Am veu concentrada.)
ARCADI
No ho sabia.
ADRIÁ
Doncs, ja ho sap. Quan vingui l senyoret, no s descuidi de dir-li.
ARCADI (amb ironia)
No passeu ànsia.
ADRIÁ
Sembla que vostè també…
ARCADI
Què?
ADRIÁ
Que s’ho prengui a tall de mitja manta.
ARCADI
Fugiu, home! Sempre és bo l saber.
ADRIÁ
És que, si no…
ARCADI (fent una rialleta conciliadora)
Que no aneu cap a l’hostal?
ADRIÁ (anant-sen)
No, no encara.
ARCADI
Adéu-siau, doncs.
ADRIÁ
Ah! Sí. Ja men distreia… Que s’hi conservi.
ARCADI
Igualment.
(L’Adriá seu va, molt recelós, pel primer terme de l’esquerra. L’Arcadi queda mirant-sel.)
ESCENA XI
ARCADI
Aon deu haver anat aquell xicot?
(Pinta. Llarg silenci. Apareix en David precipitadament un xic traspostat.)
DAVID
Arcadi!
ARCADI
Ai, gràcies a Déu!
DAVID (en veu molt baixa)
Calla, calla!
(Se sent plorar a la Nuria.)
ARCADI
Eh? (Sorprès.) Què sento? Plors de dòna?… Sí!… David!… (Amb accent molt dramàtic.)
DAVID
Pst! Calla, calla, Arcadi!
(L’obliga a amagar-se darrera dels arbres.)
ARCADI
Però…
DAVID
Calla! Vine! Amaga-t, amaga-t!… Corre!… (Passa la Nuria, amb el canti a la mà, aixugant-se ls ulls pera contenir son plor delicadissim. En David la mira am goig i llàstima a la vegada. Al passar aquesta pel seu costat, va a consolar-la i ni gosa dir-li res. Quan la Nuria ha desaparegut, l’Arcadi, sol·lícit, neguitós, se dirigeix an en David.)
ARCADI
Però, David… ?
(En David s’asseu a l’herba moll trist, posant-se les mans a la cara.)
ACTE SEGON
L’escena representa l pati i el frontis d’un hostal. El fons és un paisatge molt pintoresc. Al darrer terme s’ovira la silueta d’unes montanyes blaves que s’enlairen per damunt d’altres un xic mes properes i més pujades de to. El segon terme, o siga la vessant d’aquestes montanyes, està molt ben conreat. Sembla talment una prada, d’un verd frescal i lluminós. Al fons, atravessant l’escena, hi ha la carretera am guarda-rodes i piles de grava. A l’esquerra, a primer terme, el frontis de l’hostal; al costal de la porta hi ha una finestra que dóna a la cuina, i una altra, a l’alçada de primer pis, plena de testos am clavellines, un ram de llorer sec, una ampolla amb oli d’herbes i una olla foradada pera niuar-hi els aucells. Davant del portal, ocupant la meitat de l’escena, s’enfila una parra ufanosa am molts penjolls de raims verolats, a sota la qual hi ha una taula i dos bancs de fusta ja negrosos i esberlats d’estar a l’intemperie. A ran de la finestra de la cuina hi ha un pou del que s pot extreure aigua per medi de corriola i galledes. Els pilans d’aquest estan entortolligats per una enredadera d’eura. Per entremig dels pilans se veu un paller i algun arbre. Al costat del pou hi ha un pedriç tot ple de testos am rosers, clavellines i violers. A la dreta, una figuera am molt brancam que s’extén per l’escena. Repenjats a la soca, uns quants feixos de canyes seques. És al dematí d’un dia d’estiu molt assoleiat.
ESCENA I
(En Blai està pouant una galleda d’aigua. Té l porró al costat del pou. Aprop de la taula hi ha una altra galleda de fusta. Apareix l’Adriá pel fons.)
ADRIÁ
Bon dia, Blai.
BLAI
Hola, noi! Què diem de bo?
ADRIÁ
Per ara, ja ho podeu veure. I vós?
BLAI
Trempat com sempre.
ADRIÁ
Me n’alegro.
BLAI
Acosta-m aquella galleda. (Per la que hi ha aprop de la taula.)
ADRIÁ (donant-li)
Teniu.
BLAI
Ah, ah! És fresca com una rosa. (Per l’aigua que aboca a la galleda. Després hi posa l porró.) Ho veus, home?… Quima! Quima!
QUIMA (de dintre estant)
Què vols?
BLAI
Vès.
QUIMA (traient el cap per la finestra)
Què hi ha? Ah! Tu, Adriá?
ADRIÁ
Hola, Quima!
BLAI
Fes-li esmorzar.
ADRIÁ
No; no us amoïneu, per mi.
QUIMA
I ara, tu, també! (Desapareix.)
ESCENA II
ADRIÁ
Vès ara per què… ?
BLAI
Deixa, home!
(Curt silenci.)
ADRIÁ
Aont és la Nuria?
BLAI
Potser és a dalt.
(Surt la Quima am dos plats de terriça, dugues forquilles, un pa moreno i una ganiveta.)
ESCENA III
QUIMA
Apa: mentrestant llesqueu-vos pa, que desseguida porto lo demés.
BLAI
Tu: vès, arregla-ns una mica de ceba, unes quantes olives i, si pot ser, algun tomatec.
QUIMA
Està bé.
BLAI
Pera començar a fer rodar la mola.
QUIMA
Està bé.
(Sen va a la cuina.)
ESCENA IV
BLAI (llescant pa)
Ah, ah!
ADRIÁ
Sí que triga la Nuria!
BLAI
Estigues pel menjar, home! Ja la veuràs. Am quin humor t’hi presentaràs, si encara no tens gens d’aliment al còs?
ADRIÁ
Es que…
BLAI
Deixa-t d’esques! Quina fal·lera!
ADRIÁ
No tant!
BLAI
Quan jo festejava am la Quima, em pots ben creure, no rompia mai el foc que abans no m’hagués atipat bé. L’estimació am gana… què vols que t digui?… no ha fet mai per mi.
(Apareix la Quima amb una plata plena de mongetes fregides i unes quantes costelles fetes a la brasa. A l’altra mà porta una amanida de ceba, tomatec i olives.)
ESCENA V
QUIMA
Apa, ja està.
BLAI
Som-hi!… Té. (Ofereix la plata a l’Adriá.)
ADRIÁ
Preneu, home, preneu.
BLAI
Pren tu primer, que jo, quan en tinguis prou, faré canèt i nèt.
ADRIÁ
Doncs, teniu gana!
BLAI
Psè!… Encara, encara.
QUIMA
És un sac de mal profit.
BLAI
Sí. Què hi faràs, si un hom és així? Apa, apa, sense por! (Serveix a l’Adriá.)
ADRIÁ
Prou, home!
BLAI
Atipa-t i amaga-t pa!
QUIMA
No us ho acabareu tot.
ADRIÁ
Prou, prou! (Enretira l plat.)
BLAI
I tu, que també has d’esmorzar?
QUIMA
No. Ja ho he fet.
BLAI
Veus, jo? Tot hi va! (S’aboca tot el menjar.) Té: ja pots rentar-la. (Per la plata.)
QUIMA
Que no tens gana, Adriá?
ADRIÁ
No gaire.
BLAI
Que no piques? Pren un tallet de tomatec.
ADRIÁ
Teniu raó. (El pren.)
BLAI (donant-li l porró)
I beu, de passada.
ADRIÁ
No tinc set, encara.
BLAI
Doncs, beuré jo. (Beu refilant. Curt silenci.)
QUIMA
I com xerrica! Prou! Prou, Blai!
ADRIÁ
Calleu, que l fareu ennuegar.
QUIMA
Apa, apa, quina manera d’alçar el colze!
BLAI (deixant de beure)
Ah, ah! Què ten sembla?
ADRIÁ
Quin halè teniu!
BLAI
I quina refilamenta! Apa, beu, que és fresc.
ADRIÁ
Vinga.
BLAI (donant-li l porró)
Té. A veure si aguantes gaire.
QUIMA (fadigada)
Ai, Senyor!
BLAI
Que ets mut? Que no hi fas un refilet, Adriá?
QUIMA
Vaia, que l faràs riure i es tacarà!
BLAI
Amunt, amunt, noi! Apa, que és teu!
ADRIÁ (rient i deixant de beure)
Vatua l’home!
QUIMA
Té! Veus, poca solta? Tot l’has fet tacar.
BLAI
Oi, sí! (Esclafint a riure.) Tot el davant t’has ensolfat. Bé: això rai, que a la bugada sen va !
QUIMA
Ho haguessis de rentar tu!
BLAI
Veus? Tu, am solfes, no saps refilar, i jo, sense, sí. No series pas bo per músic.
ADRIÁ (rient)
N’hi ha un feix de vós!
BLAI
Així m’agrades!
QUIMA
Deixa-l estar, Adriá, que n’hi falta un bull.
BLAI (brindant el porró a la Quima)
Té, té: beu i calla.
QUIMA
Vés, troç d’ase!
BLAI
Apa, menja, Adriá: no t’adormis.
ADRIÁ
No us amoïneu.
BLAI
Noi, per tu faràs, doncs.
QUIMA
Com les trobeu aquestes costelles?
BLAI
Bones, bones. Es deixen menjar.
QUIMA
Digues, Adriá, digues: són tendres?
ADRIÁ
Sí, molt tendres: bona carn.
QUIMA
No són pas un xic crues?
BLAI
No: estan al punt. Una mica fumades, potser!
ADRIÁ
No, són fumades!
QUIMA
Aquest sí que en tot ha de trobar taps!
BLAI (cridant el gat)
Spsí! Spsí! Marruixa, marruixa! Aont és el gat?
QUIMA (amb espontanitat)
A la galleda.
BLAI
Mira, mira, que és de la broma!
QUIMA
Que ho sé jo ont és, el gat?
BLAI (llença un òs de costella)
Té: ja ho trobaran els goços.
ADRIÁ
Vaja, ja estic satisfet.
QUIMA
Voleu un raim?
ADRIÁ
No: jo no vui res més.
BLAI
No t sents am més coratge, ara?
ADRIÁ
Ja ho crec!
BLAI
Doncs, apa, que vingui la noia i garleu tant com volgueu. (A la Quima.) Ja pots treure tot això.
QUIMA
Ja va. (S’endú ls plats i lo demés a la cuina.)
BLAI
Encenem un radical. (Se treu un cigarro dels petits.) En vols un?
ADRIÁ
No, gràcies.
BLAI
Tu mateix.
ADRIÁ (després d’un curt silenci)
I què se n’ha fet, de la Nuria?
QUIMA
No fa gaire que era aquí. (La Quima desapareix.)
ESCENA VI
MINGO
Nostramo?
BLAI
Què hi ha, Mingo?
MINGO
Que heu abeurat el bestiar?
BLAI
Sí.
MINGO
Així, res.
BLAI
Dóna-li una mica de gra.
MINGO (tot anant-sen)
Desseguida.
BLAI
Tu! Escolta.
MINGO (girant-se molt decidit)
Què mana?
BLAI
Que ja has esmorzat?
MINGO
Estona ha.
BLAI (oferint-li l porró)
Té, doncs: beu un trago.
MINGO
Visca!
BLAI
Beu!
MINGO
Vaia, bevem. (Beu refilant.)
BLAI (a l’Adriá)
Què tal? Eh? Què men dius d’aquest deixeble?
MINGO (deixant de beure)
Ha anat bé la passada?
BLAI
Molt. Apa: ves amb els animals.
MINGO
(Sen va, i a l’esser al fons retrocedeix.) Ah! Escolteu…
ADRIÁ
Au, a l’estable!
MINGO
Eh?… (Mirant de reüll a l’Adriá.)
ADRIÁ
Apa, vés, beneit!
MINGO
A qui dius beneit, ximplet, més que ximplet ?
BLAI (reconvenint-lo)
Mingo!…
MINGO
Aquest poca solta!…
BLAI
Que no vols callar, Mingo?
MINGO
No, que no vui callar! Primer reventaria! Torna-m’ho a dir, de beneit! Torna-m’ho a dir, maco! (Provocant-lo molt indignat.)
ADRIÁ
Vés, vés a parlar amb els senyorets, que t donaran anguila!
MINGO
I ben nèt que si! Que t penses que són tant agarrats com tu?
BLAI
Vés-ten, Mingo, vés-ten!
MINGO
No men vui anar que no hagi cantat les quaranta an aquest presumit.
ADRIÁ
Te deixo estar per criatura!
MINGO
Perquè no tens coratge pera res. Ja ho saps que no ets ningú!
ADRIÁ
Llamp de Déu!…
BLAI
Vaia, Adriá!…
ADRIÁ
Vés-ten, si no vols que t faci un cap nou! Vés-ten !
MINGO
Que t’has cregut que perquè sóc pobre m’has de fer la llei com te dongui la gana? No, noi, no! Ja s’ha acabat la paciència! I si tens ràbia perquè les coses no t marxen prou planeres, mira, fes com jo: posa-t’hi sal.
ADRIÁ
Bé: què vols dir amb aquestes paraules?
MINGO
Ja ho saps lo que vui dir.
BLAI
Mingo, Mingo! Mira que si m fas enfadar… !
MINGO
Així: defenseu-lo!
ADRIÁ
Ja estàs ben llest! (Molt despreciatiu.)
MINGO
Vés a explicar-ho a la Nuria, tot això que t’he dit! Corre! Que ella t’encoratgi!
BLAI
Marxa, marxa d’aquí, com una reïra!
MINGO
Ja men vaig, i ben depressa, perquè veig que encara m’entrebancaria.
BLAI
Apa!
MINGO
Endavant, hereu, endavant! Fes-los glatir força als pobres, am la teva guardiola! Ja ho sabem que és curulla de diners. Però, mira: jo n tinc una altra aquí (senyalant al cor) que vessa de goig i d’alegria.
ADRIÁ
Vés, noi, vés a la teva feina!
MINGO
Vaia, salut! (Seu va rient amb ironia.)
ESCENA VII
ADRIÁ
Que no l’heu sentit?
BLAI
Deixa-1 estar, que no hi és tot.
ADRIÁ
Aquest noi té la llengua un xic llarga.
BLAI
Vaia, Adriá! Té, beu, home! (Agafant el porró.)
ADRIÁ
Ja n tinc prou.
BLAI
Que ets daixonses! Quina fadrinalla corre avui!
(Beu, refilant com abans. L’Adriá s queda amb el cap baix, molt pensatiu. Llarg silenci. Apareix la Quima esclafint de riure.)
ESCENA VIII
QUIMA
Que no ho sabeu? Que no ho sabeu?
BLAI (a l’Adriá, deixant de beure)
Eh, quina musica?
QUIMA
Que no ho sabeu?
ADRIÁ
Què?
BLAI
Digues.
QUIMA
Que la Nuria estones ha que és a dalt.
(Segueix rient.)
ADRIÁ
Ah ! Era aquí?
BLAI
Què fa a dalt?
QUIMA
Mai ho endavinarieu. Pobra filla meva, que és ignocentona!
ADRIÁ
I per què no ve?
QUIMA
No l’he poguda fer baixar de cap de les maneres.
ADRIÁ
I això?
BLAI
Que esteu renyits?
ADRIÁ (am molta naturalitat)
Per mi, no.
QUIMA
Cah! Si no hi ha res de males cares. (Amb expressió riallera.) Ben al revés. Ai, Senyor!
BLAI
I, doncs, què fa?
QUI MA
Està plorant com una Madalena.
ADRIÁ
Per què? Què tè?
QUIMA
Res, res, la pobreta!
ADRIÁ
Per què plora ?
QUIMA
Encara no ho endavines?
ADRIÁ
Oh! Què sé jo! Digueu.
BLAI
Vaia una altra paperera! Potser no ha esmorzat. (Amb ingenuïtat.)
QUIMA
Calla, calla, beneitó! Ves per què voleu que plori, la criatura! Jo també vaig plorar com ella l dia que m van tirar la primera amonestació.
BLAI
Per xò ha de plorar?
ADRIÁ (concentrat)
Per xò?
QUIMA
I doncs! Us penseu quin cop és per una noia de la seva edat?
ADRIÁ (am gran estranyesa)
Ho dieu de debò, que plora?
QUIMA
Està desconsolada!
ADRIÁ (separant-se, molt trist)
No m’ho sé acabar!
QUIMA
I ara! Què tens, Adriá?
ADRIÁ
Re, re.
BLAI
Bo! Tu, també? A veure si se t’encomanaran les llàgrimes!
ADRIÁ
És que jo no estic per fer els ninots: m’enteneu?
BLAI
Què dius, home!
QUIMA
No sé pas de què te les heus !
ADRIÁ
Vosaltres no que no ho sabeu, però ella… M’hi jugaria l cap!
BLAI
Tu, Quima: que l’entens?
QUIMA
Jo, no. Adriá: explica-t, per l’amor de Déu!
BLAI
Sí, que s’expliqui.
QUIMA
Parla, home, parla!
ADRIÁ
La vostra filla no m porta estimació.
QUIMA
I ara! Què dius, home! Com vols que no t’estimi, si fas tant per ella? La vegessis plorar!
ADRIÁ
Plora perquè li sap greu d’estar compromesa. No sap com desempellegar-sen, de mi. Per xò plora, per xò!
QUIMA
No siguis tant ingrat!
ADRIÁ
Ingrat? Ja hi ha qui li agrada més que jo. Qui sóc jo? Un pagesot. Què volen dir les meves vinyes, els meus camps i totes les meves hisendes i la meva estimació, comparades amb un senyoret de Barcelona?
QUIMA
Però, què t’empatolles?
ADRIÁ
Si, ja ho he dit i no men desdic. Mala negada facin tots els senyorets! Es clar: són més complimentosos i més fins que nosaltres. Els pagesos!… I an ella sembla que li escaiguin aquests mosquits. (Am gran despreci.)
BLAI
Qui? Ella? Cah!
QUIMA
Ves ara quina una se n’ha empescat!
BLAI
Una cosa és una cosa…
QUIMA
Ah, gelós!
ADRIÁ.
Ja ho sentirem a dir.
BLAI
Tot just comencem i ja us-e les empreneu per aquests viaranys?
QUIMA
I al cap-d’avall per res.
BLAI
Per res: per una futesa. Aquest casament aviat semblarà la colla dels plora-miques.
QUIMA
I ben net que sí!
BLAI
Ni que s tractés d’un enterro. No sé: jo no m’ho pendria tant a la valenta.
ADRIÁ
Oh, vós!
BLAI
Encara que m trobés al teu lloc. Vaia, vaia, no t’encaparris, que tindràs una dòna lo que sen diu de tota la confiança. Jo ja voldria que siguessiu casats. El dia del casori!… Vès, enllestiu depressa! Quina xirinola farem! Oh, i ara que tenim uns caps de viram tant grassos que enamoren!
QUIMA
Si serà una festassa!…
BLAI
Aquest dematí, així que m’he llevat, ja he conegut que la teca anirà bé.
QUIMA
I això? En què t’has fixat?
BLAI
Saps aquells dos pollastres tant buscadors de raons, aquells que l’altre dia van agarrar-se com dugues llagastes?
QUIMA
Sí. Explica-t, cançoner! (Fent veure que assent al bou humor deu Blai.)
BLAI
M’han donat una mala mirada que ja, ja!… Si arriben a veure-s’hi am cor, m’embesteixen! Semblava que m diguessin: “Ah, fart, més que fart! Com se tens menjaras!»
QUIMA (posant-se a riure)
Encara m faràs riure!
BLAI
No són bromes, no! Adriá: que no rius? Mira la Quima, ai, la sogra! Mira com s’esclafeix, la toba! (Rient a tot pler.)
QUIMA
Sant ximplici!
BLAI
Que not passa, hereu? Retorna-t, que no serà re! Vès: porta-li una mica de medecina, que potser es calmarà. Porta l porró, dòna!
QUIMA (a l’Adriá)
El vols, un traguet?
ADRIÁ
No estic pera beure.
BLAI
Vinga, vinga, que amb un tret… matarem dos tragos.
ADRIÁ
Quina ràbia!
BLAI
Vés, crida a la noia. A veure si amb una miradeta…
ADRIÁ
No; no la crideu. Ja vindrà, si vol. I, si no, allà s’estigui. Fos aquell, no s faria pregar, no !
QUIMA
I deixa-l estar, an aquell! Quina dèria t’ha agafat!
ADRIÁ
Fos aquell, us torno a dir!
BLAI (dirigint-se poc a poc cap al fons)
Bah, bah!
ADRIÁ
Que n’he sigut de bèstia!
QUIMA
Pobra Nuria! Tant que t’estima!
ADRIÁ (amb ironia)
M’estima!
QUIMA
Sí.
ADRIÁ
Jo us dic que no! Potser m’hauria arribat a estimar…
QUIMA
Que vols que s corsequi?
(En Blai els escolta de mala gana.)
ADRIÁ
Ja fa temps que no m mira com me mirava. Vós ho sabeu: encara no m veia que tot ho deixava pera donar-me conversa. (Molt despreciatiu.) Però, d’ençà que van venir aquests senyorets…
QUIMA
No, home, no!
ADRIÁ
Us dic que sí. Si s’empolaina més pera fer més goig!
QUIMA
No: això són cabòries teves.
ADRIÁ
Serà lo que s vulgui; pero jo no consento que ningú s burli de mi.
QUIMA
I qui sen burla?
ADRIÁ
Ella. Que no m’enganyi, que no m’enganyi!
BLAI
Ai, ai, quina nuvolada!
ADRIÁ
Vós, Quima, atrafegada am les feines de la casa, no veieu certes coses.
QUIMA
Encara vindràs a dir que no m cuido de la meva filla!
BLAI
Deixa-men anar, que la cosa s’embolica.
ADRIÁ
No vaig tant amunt.
QUIMA
I doncs?
ADRIÁ
Vós no m negareu que la Nuria no m porta voluntat. Si men portés, no parlaria com parlo.
QUIMA
Faries lo mateix. Desgraciat del que sent gelosia!
ADRIÁ
Gelosia? No és gelosia, no. Ho veig clar, n’estic segur. Però no serà, no serà!
BLAI
Vaia: ja us ho fareu.
(Sen va per l’esquerra del fons.)