QUIMA
Què és lo que veus clar? Explica-t.
ADRIÁ
Que l carro m va pel pedregal.
QUIMA
Justament ara?
ADRIÁ
I tot per culpa vostra.
QUIMA
Per culpa meva?
ADRIÁ
Sí.
QUIMA
Per què ho dius? En què t fixes?
ADRIÁ
Em fixo en moltes coses.
QUIMA
A veure, digues.
ADRIÁ
Si vós haguéssiu sigut franca quan els meus pares us van venir a demanar la Nuria, avui jo no m queixaria.
QUIMA
No t’entenc, creu-me, Adriá; no t’entenc.
ADRIÁ
Prou que m’enteneu! Ja ho veig jo que m’enteneu! (Am molta ironia.)
QUIMA
En bona fe, Adriá.
ADRIÁ
La xicota no m volia.
QUIMA
Que sí!
ADRIÁ (imperiós)
Que no!
QUIMA (persuasiva)
Que sí!… Què sabia ella? (Transició.)
ADRIÁ
Vós la vàreu pregar pera que m volgués. Fins la vàreu amenaçar!
QUIMA
Mentida! Qui t’ho ha dit això?
ADRIÁ
Deixeu-ho estar qui m’ho ha dit. Tard o d’hora, tot se sap. Jo m creia que m’estimava, i de tant veure-la i parlar amb ella, és clar, li he posat aquest afecte. Ara, per més que vulgui, no men puc distreure: ja la tinc aferrada aquí dins… I la vui pera mi, costi lo que costi! I ho serà!
QUIMA
No ho ha de ser!
ADRIÁ
Jo veig que ella i el senyoret s’enraonen molt, riuen molt, mentres jo callo i em migro.
QUIMA
No n pensis mal del senyoret. Es molt bo. I am tant temps d’estar am nosaltres pot dir-se que ja ns mira com de família.
ADRIÁ
Serà tant bo com vós volgueu, però lo que es am mi no s porta pas gens bé… I que vagi alerta, que no s torbi! Jo també ho sóc, de bo; però quan les sangs me pugen al cap…
QUIMA
Vaia, vaia, no siguis així.
ADRIÁ
Es que començo a perdre la paciència.
QUIMA
No sé com ets, també! Creus tu que la Nuria s’atreviria a faltar-te? No li facis tant poc favor, home! (Transició.) Ah! Que sereu ditxosos! Quan tingueu un fill… tant hermós que serà!… Com vols… no comprens?… com vols que la Nuria estimi a un senyor, per bo que sigui, si per ella tampoc faria? No, home, no! Treu-t’ho del cap. Allò de que una noia és pera un rei, són falornies. Les noies, pera ser ben felices, s’han de casar amb un del seu braç: classe am classe.
ADRIÁ
Però mireu que si ell s’està en aquesta casa …
QUIMA
Què vols dir?
ADRIÁ
Que?… Vaia, que jo no li vui veure més!
QUIMA
No siguis tant gelós!
ADRIÁ
Gelós, gelós!… L’heu de treure, Quima, l’heu de treure. Creieu-me!
QUIMA
Que aviat ho tens arreglat!
ADRIÁ
O ells o jo: trieu.
QUIMA
Com els ho dic?
ADRIÁ
De la manera que trobeu millor. Si no sen volen anar a les bones, ja ls treure jo a les males.
QUIMA
Espera uns quants dies.
ADRIÁ
Ja no puc aguantar més.
QUIMA
(després d’una petita lluita am si mateixa)
Els treuré, doncs.
ADRIÁ
Avui séns falta.
QUIMA
Sí.
ADRIÁ
No ho allargueu pas!
QUIMA
Ah, gelós!
ADRIÁ
Deixeu-ho córrer.
QUIMA
Quins papers!
ADRIÁ
Prou! Quedem en que ls treureu?
QUIMA
Sí, home, sí! Ai, alabat siga Déu! Si no estimessis, no les faries aquestes rareses. Nuria, Nuria! (Cridant.)
ADRIÁ
Deixeu-la estar.
QUIMA
Com! Que no la vols veure?
ADRIÁ
Sí. Però…
QUIMA (tornant a cridar)
Nuria! Nuria!
NURIA (de dins estant)
Què mana, mare?
QUIMA
Baixa, tonteta, baixa! Cuita! No siguis així, filla. I ara (a l’Adriá) que no us feu mal posat.
ADRIÁ
Oh! Per mi…
QUIMA
Es que, si no, renyirem.
ADRIÁ
Jo…
QUIMA
Mira-te-la.
(Apareix la Nuria amb el cap baix. S’atura al llindar de la porta.)
ESCEXA X
NURIA
Què mana, mare?
QUIMA
Vine, tonteta, vine!
QUIMA
Que no veus l’Adriá? Vaia, vaia, no siguis paperera. Vès per què has de plorar!
NURIA
No, no ploro pas.
QUIMA
Ai, mentidera! (Rient.) Diu que no plora. (Agafant-la per la cara i aixecant-li i cap.) Mira, mira, Adriá! No plora, no, i té ls ulls plens de llàgrimes!
NURIA
No pas ara: ja m’ha passat.
QUIMA
Millor, dòna, millor!
ADRIÁ
Nuria!
QUIMA
Tant alegres que tots estem, i tu tant trista! No sé per què.
NURIA
Què hi fa?
QUIMA
Res; però no veus que no m’agrada que estiguis així? Te vui veure contenta… Riu, riu, que és hora d’alegria!
NURIA (amb irònica tristor)
D’alegria?
QUIMA
Sí. No faltaria més!
NURIA
No ho sé si és hora d’alegria!
QUIMA
És clar!
NURIA
No pas pera tot-hom.
QUIMA
Pera tot-hom, de segur que no. Pera tots els de casa… Pera tu, pera l’Adriá, pera mi.
ADRIÁ (am moll sentiment)
No pas pera mi!
QUIMA
Com? Ja hi tornem? Tu, també?
ADRIÁ
Es que… No la veieu, Quima? Ni m mira!
QUIMA
Sen dóna vergonya. (Acaronant-la am tendresa.) Oi, filla, que ten dones vergonya?
NURIA
Vergonya?… (Amb ironia trista.) Sí, sí, men dono vergonya. (Volent anar-sen.)
QUIMA
Pobreta!
ADRIÁ (quasi amb ira)
Nuria! Mira-m, mira-m!
QUIMA
Que no ho sents?
ADRIÁ
Tant aviat ja m’has avorrit?
QUIMA
No t’ha avorrit!
ADRIÁ
Nuria!
NURIA
Què vols?
ADRIÁ
Per què no m mires? Què t’he fet? De què t queixes?
NURIA
De res… de res, Adriá.
ADRIÁ
Per què m fas aquest posat?
NURIA
Ai, Adriá!
ADRIÁ
Què? Parla.
QUIMA
Ah! Té un cor de cera!
ADRIÁ
Jo no entenc de què se les heu! No sé què tinc de fer pera acontentar-la. Demana, demana. Què vols? Digues.
NURIA
Res, res.
QUIMA
I, doncs, per què no fas com nosaltres?
NURIA
Vosaltres… vosaltres…
QUI MA
Sí. No veus jo que alegra estic?
ADRIÁ
Lo que és ella…
QUIMA
Que t penses que no t mira? No? Si quan tu estàs distret no t treu la vista de sobre. Quina fal·lera! Com t’estima! Per xò no t’ho demostra com tu voldries. Les que no estimen sí que ho fan aixi: tot lo dia fingeixen, les falses !
NURIA
(molestada per les paraules de sa mare)
Mare!
QUIMA
Vaia, vaia, Nuria: entre poc i massa! Aon vas?
NURIA
Deixeu-me.
QUIMA
Vine aquí! Vine!
NURIA
Vui estar sola. No tinc ganes d’enraonar. (Es detura. L’Adriá sen va cap al fons de l’escena, tapant-se la cara am les mans.)
QUIMA
Veus, veus? Ja has fet enfadar a l’Adriá. Pobre! Vaia uns papers de fer!
NURIA
Pitjor pera ell.
QUIMA
Carrinclona, més que carrinclona!
NURIA (suplicant)
Mare!
QUIMA
Mare! (Escarnint-la.) No ten dones pena, tant gran? Vès, perquè s’ha de casar! Fugiu, correu-hi tots! Mare de Déu! L’han tirada trona avall! Que t’has fet mal, per ventura? Quantes noies poguessin plorar amb els teus ulls! Ja té raó l ditxo: “la mar, quant més té, més brama”. I tu, Adriá, que fas aquí com un enza? Diga-li alguna cosa; tira-li forces amoretes. No veus que és tant jove, pobreta!
ADRIÁ
Quima…
QUIMÀ
Vaia un parell n’hi ha de vosaltres dos! Ah, que n porteu de joguines i dolçures amagades en els vostres cors! I que follies! Oi?
NURIA (inconscientment, quasi d’esma)
Oh! Qui ho sap?
QUIMA
Heu de ser més feliços! Sí que sereu feliços! Apa, mireu-se i feu les paus desseguida. Les paus? (Molt riallera.) Que m’empatollo ara? No heu renyit pas, veritat?
NURIA
No.
QUIMA
Ja veuràs, Adriá, quin vestit més bufó que durà l dia del casori! Serà més maca! Que ja has anat a emprovar-tel?
NURIA
Sí.
QUIMA
Que t’està bé?
NURIA
La tia diu que sí.
QUIMA
No t’ha d’estar bé!
(Apareixen en David i l’Arcadi, amb els quadres, els cavallets i demés objectes de pintura.)
ESCENA XI
ARCADI
Déu los guard.
QUIMA
Ah! Vostès? Tan aviat?
DAVID
No s pot treballar. Cau un sol que crema!
(La Nuria s’està aprop del pou mirant dissimuladament au en David. L’Adriá contempla an en David i a la Nuria am molta gelosia.)
QUIMA
Que volen esmorzar?
ARCADI
Sí; jo, sí.
DAVID
Jo encara no. No tinc gaire gana.
QUIMA
Malament.
ARCADI
Ja l’avisarem, doncs.
QUIMA
D’aquí una estoneta, veritat?
DAVID
Sí, senyora.
ESCENA XII
BLAI
Com estem? Ja ha passat la tamborinada?
QUIMA (am regany)
Calla, si vols!
BLAI
Muixoni! (An en David i l’Arcadi.) I, doncs, què hi ha de bo?
DAVID
Res de nou.
BLAI
Que ja han esmorzat?
DAVID
No encara.
BLAI (a la Quima)
Tu: què fas aquí parada?
ARCADI
Volem esperar una estona.
BLAI
Ah, ja! Perquè… daixonses. Noia: ves, respalla-m el gec nou, que m mudaré.
(La Nuria desapareix cap a la cuina)
ESCENA XIII
QUIMA
I ara t’has de mudar? Que no pots esperar en ’vent dinat?
BLAI
Feina feta no té destorb.
QUIMA
Que has de ser aviat al cafè?
BLAI
Es clar! Com cada festa. Ah, quina manilla s prepara!
QUIMA
Quan tinguin gust, ja m’avisaran.
ARCADI
Sí. Dongui-ns una mica d’aiguardent pera beure un gotet d’aigua.
QUIMA
Prou. (Seu va a la cuina pera tornar desseguida.)
BLAI (a la Quima)
De la dolça, eh?
QUIMA
Vaia!
BLAI (anant a pouar aigua)
Doncs, apa!
ARCADI
Deixeu: ja la pujaré jo.
BLAI
Fugi! I ara!
(Surt la Quima amb una ampolla d’aiguardent i dos gots.)
QUIMA
Si són servits. (Se n entorna.)
ARCADI
Molt bé. (Posa aiguardent als gots)
(En Blai, amb un gerro que hi ha aprop del pou, serveix aigua au en David i a l’Arcadi.)
BLAI
Apa, beguin, que és gelada, (En David i l’Arcadi beuen.) Què tal? Què ls en sembla?
DAVID
Magnífic!
BLAI
Pera preparar el ventrell no hi ha un millor.
QUIMA (de dins estant)
Blai!
BLAI
Ja va.
QUIMA (també de dins estant)
Vès, que tens el gec amanit.
BLAI
Ja vinc. Reposin, mentrestant, que la Quima ja ls prepara l’esmorzar.
DAVID
No s’amoïnin per nosaltres.
BLAI
Bé, bé. Vaig a arreglar-me un xic.
(Sen va.)
ESCENA XIV
ARCADI
Què fem?
DAVID
Espera-t.
ARCADI
Vols que pugi a endreçar això? (Per les teles i demés objectes.)
DAVID
Sí.
(L’Arcadi va a endreçar-ho tot a dins. Toma la Nuria amb unes estovalles blanques. Para la taula. Entra i surt diferentes vegades, portant lo menester pera preparar l’esmorzar. En David s’està recolzat a la barana del pou, mirant distretament al fons. L’Adriá, a un extrem oposat, observa sense dir res. La Nuria va a pouar aigua pera posar el vi en fresc.)
NURIA (am molta delicadesa)
Vol fer el favor?
DAVID
Ah! Sí. Per tot faig nosa. (Se separa del pou fot eixugant-se les mans.)
NURIA (am somriure trist)
No.
DAVID
Que és pera nosaltres, Nuria?
NURIA
Sí, senyor.
(Silenci. La Nuria va pouant l’aigua molt a poc a poc.)
ADRIÁ
Nuria: què fas? (Molt concentrat.)
NURIA
Què hi ha?
ADRIÁ
Que no pots?
NURIA
Sí. No haig de poder!
ADRIÁ
Doncs, apa, enllesteix.
NURIA
Bé. (Curt silenci.)
ADRIÁ (volent fer-la retirar del pou)
Vés, vés: ja ho faré jo.
NURIA
Aparta-t! Aparta-t! (Acabant de pujar la galleda.)
ADRIÁ
Gràcies a Déu!
NUR1A
Té, veus? Ja està.
ADRIÁ
No sé per què gansoneges tant.
NURIA (fent un sospir)
Ah!
ADRIÁ
Que tens?
NURIA
Res, res.
(Aboca l’aigua a la galleda. Toma l’Arcadi.)
ESCENA XV
ARCADI
Ja ho tens tot endreçat.
DAVID
Bé.
(Apareix en Blai, am barretina morada i el gec nou.)
ESCENA XVI
QUIMA (de dins estant)
Nuria!
NURIA
Ja vinc, mare. (Sen va).
BLAI
Ah, ah! (Pel gec que porta.) Què ls en sembla?
ARCADI
Renoi! Veig que encara feu goig.
BLAI
Es clar! Amb els guarniments nous quina bèstia vol que no n faci?
ARCADI (rient)
Que sou trempat!
BLAI
No ho sé, pobra gent! Ai, ai! Que encara no ls ha fet l’esmorzar aquella? (Cridant.) Quima! Quima!
DAVID
No portem pressa. Jo no tinc gaire gana.
BLAI
Ja tornem amb allò de temps endarrera! Ara que ja s’havia posat del tot bé! Apa, apa, a menjar i fòra compliments! (Tornant a cridar.) Quima! Quima!
DAVID
No la destorbeu.
(Apareix la Quima.)
ESCENA XVII
QUIMA
Què hi ha? (Mira a l’Adriá am recel, visiblement amoïnada.)
BLAI
Vès.
QUIMA
Què hi ha?
BLAI
Que no serveixes als senyorets?
QUIMA
Sí, home, sí.
BLAI
Apa, enllesteix.
QUIMA
Ja sen cuida la noia.
BLAI
Ah! I tu, Adriá, que fas tant callat?
ADRIÁ
Jo rai! (No s’ha mogut del mateix lloc aont era de primer.)
BLAI
Acosta-t, home!
ADRIÁ
No, ja estic bé.
BLAI
Tu mateix.
(L’Adriá, sense moure-s del seu lloc, fa signes a la Quima pera que compleixi lo convingut anteriorment amb ell de treure an en David i l’Arcadi.)
QUIMA
(Després d’una petita lluita am si mateixa, se dirigeix an en David i l’Arcadi pera dir-los molt pausadament:) Ara que estem tots reunits, voldria parlar-los d’una cosa. No s’ho prenguin a males. Això sí que m sabria greu.
DAVID
Digueu.
QUIMA
És que…
DAVID
De què s tracta?
BLAI
Què vas a dir?
QUIMA
(am pausa i com dolguent-li)
Ja saben vostès que aquí, en aquesta casa, sempre sels ha apreciat.
DAVID
De lo que estem molt agraits.
QUIMA
Pel nostre gust… comprenen?…
(L’Adriá no deixa de fer-li signes am més insistencia cada vegada.)
ARCADI
Expliqueu-vos.
QUIMA
Nosaltres no voldríem que se n’anessin mai…
DAVID
Gràcies.
QUIMA (no gosant parlar)
Però…
DAVID (molt natural)
Digui, digui.
QUIMA
Vostès ja s faran càrrec. Dos joves com vostès… tant temps aquí… havent-hi una noia fadrina…
DAVID
Que no és un hostal això?
QUIMA
Sí; però no més que pera passa-volants. La gent… ja sap vostè com és la gent… en tot ha de dir la seva. I seria molt trist que, sent tant bons com vostès són, haguessin de veure-s criticats. (Am gran prec.) Jo li demano per favor, senyoret David, que deixi aquesta casa. Faci-ho per la tranquil·litat de la nostra filla! No vulgui que sigui bescantada!
DAVID
(a punt de perdre la serenitat)
Miri, senyora Quima…
ARCADI (interrompent-lo)
És clar, home, anem-sen!
DAVID
Vostè, en aquests moments, sofreix molt. Vostè no sent lo que diu… Vostè no ho ha pensat mai… Es veu obligada… No és vostè la que parla. (Am molla intenció.)
ADRIÁ
(cridant, lot plantant cara an en David)
Que tants romanços!
DAVID
Sou vós el qui desitja que men vagi.
ADRIÁ
Sí, sóc jo! Què vol dir amb aixó?
DAVID
Vui dir que no me n’aniré!
ADRIÁ
Que no se n’anirà? Jo len treuré per força!
DAVID
Us dic que no me n’aniré! (Am molta valentia.) Jo aquí, hi tinc més drets que vós.
ADRIÁ
Li dic que se n’anirà ara mateix!
DAVID
Doncs, ja ho veieu: m’hi assec. (S’asseu.)
ADRIÁ
(anant a abraonar-se an en David)
Llamp de Déu!
QUIMA
Adriá!
(La Quima i en Blai detenen a l’Adriá.)
ADRIÁ
Deixeu-me! Deixeu-me!
BLAI
Què vas a fer?
ADRIÁ
Deixeu-me, us dic! (An en David.) A fòra, si no vol morir!
DAVID
Ja us he dit que no me n’aniré.
QUIMA (suplicant)
Fugi!
DAVID
No!
ARCADI
Anem!
DRIÀ
A fóra, li repeteixo!
(Surt la Nuria, i am gest heroic i veu valenta, crida, fòra de sí:)
NURIA
No! No vui que sen vagi, en David! No pot anar-sen!
(Tothom queda sobtat, cor-pres d’estranyesa.)
ACTE TERCER
L’escena representa la cuina-menjador de l’hostal. Al fons hi ha un portal i una finestra que donen al pati. En l’angol de l’esquerra hi ha una ampla llar de foc, am xemeneia de campana, i a continuació, fins arribar a sota la finestra, l’aigüera i els fogons. Tant als escudellers com a les parets hi han molts plats i plates antigues, caceroles i paelles d’aram i altres objectes propris d’una cuina. El sostre és fet de voltes de pedra emblanquinada, del qual ne pengen forcs de cebes, enfilalls de tomatecs, un espanta-mosques i un quinqué moll senzill, amb el pàmpol ben ample. A la dreta, a segon terme, hi ha una escala d’obra, que comunica als dormitoris. A primer terme, també de la dreta, hi ha una porta amb uns goigs enganxats en un plafó. A l’esquerra, una altra porta que dóna a una de les dependències de l’hostal. Entre aquesta porta i la llar de foc hi ha una gerra molt gran, com Ics dc posar-hi oli. A la dreta del fons, una pastera, i al costat de l’escala una taula, amb un pa i un ganivet al damunt. En un fogó, una olla gran, amb aigua que bull. Per tota l’escena, convenientment repartides, diverses cadires i un banc de fusta. El paisatge està tot banyat de llum. Es aprop de mig-dia.
ESCENA I
(Asseguts a prop de l’escala.)
BLAI
Bé, veuràs: per xò no t’encalabrinis, que tot s’arreglarà.
ADRIÁ
Blai, ja és tard.
BLAI
I deixa-ho anar! Si ara ja comences a pendre les coses així, què faràs demà que siguis casat!
ADRIÁ
Quan sigui casat!
BLAI
I és clar! No t’hi enfondis en lo d’aquest món, que qui dia passa, any empeny. Fes com jo: tranquil·litat i bons aliments. La qüestió és viure.
ADRIÁ
Estic cego de rabia!
BLAI
Vès de què fas cas, tu, també! Allò no ha sigut més que una criaturada.
ADRIÁ
Ja… Una criaturada!
BLAI
Sí, home, sí… Vaia, vaia, deixa-ho córrer, que fet i fet no serà res.
ADRIÁ
Jo crec que serà massa.
BLAI
La Nuria… m’entens?… la Nuria, com que no té malícia…
ADRIÁ
Sempre m’ho vaig pensar que aquests ditxosos senyorets serien la meva desgracia!
BLAI
Anem, anem a donar un volt.
ADRIÁ
No m vui moure d’aquí que no vegi a la Nuria. Necessito parlar amb ella.
BLAI
Anem, home, que estàs molt espès de cap. Jo no sé com sou fets!
ADRIÁ
Es que…
BLAI
No siguis toçut! Anem.
(Desapareixen per l’esquerra del fons, tot enraonant.)
ESCENA II
(Desprès d’un curt silenci, en David i l’Arcadi baixen per l’escala. Vénen de la seva cambra.)
ARCADI
I ara, noi, què determines?
DAVID
Ja ho veuràs.
ARCADI
No tens caràcter tu pera tractar am dònes. Si jo m trobés en el teu cas, aviat ho tindria resolt.
DAVID
Què faries?
ARCADI
Tocar el dos: vès què faria! No m’adormiria pas. I si la noia plora, que plori. Ja li passarà!
DAVID
Tindries valor pera fer-ho?
ARCADI
Quin recurs em quedaria?
DAVID
I podries anar-ten, deixant aquí, perduda, la teva il·lusió, la teva vida, tot?
ARCADI
Vaia una dòna més estranya! Vès qui li feia dir res! (Molt baix i amb intenció.)
DAVID
Millor que hagi obrat així.
ARCADI
Sí, millor. A veure com ten surts d’aquest embolic.
(Curt silenci.)
DAVID
Estic decidit.
ARCADI
A casar-te amb ella?
DAVID
A casar-me o a lo que sigui.
ARCADI
Però, faras aquest disbarat?
DAVID
De què dius disbarat?
ARCADI
Mira que la teva família…
DAVID
Que surti lo que vulgui.
ARCADI
Deixa-la estar an aquesta xicota: no la perjudiquis més. Creu-me.
DAVID
Calla, calla.
ARCADI
No veus que està a punt de casar-se? Deixa-la, home, deixa-la! No la facis una desgraciada!
DAVID
Per xò no men vaig.
ARCADI
Pensa que l’Adriá…
DAVID
Tant se m’endona d’ell.
ARCADI
Prou que s veu.
DAVID
No tinguis por.
ARCADI
Oh! Noi: la por guarda la vinya.
(Pel fons esquerre apareix en Mingo, corrent adelerat.)
ESCENA III
MINGO
Hola!
DAVID
Què hi ha, Mingo?
MINGO
Senyoret, senyoret! Marxi, fugi desseguida!
DAVID
Per què? Què passa?
ARCADI
Ai, ai la mare!
DAVID
Vaia, explica-t.
MINGO
No s torbi, cregui-m; no s torbi.
ARCADI
Si jo també li dic. I com si res!
MINGO
És que l’Adriá no hi veu de gelosia!
ARCADI
I això?
MINGO
No va de broma, no! No seu fii! Miri que li farà una mala jugada! Ara mateix l’he sentit que deia an en Blai: «Si no sen va d’aquesta casa i del poble, el mato».
DAVID
Bé, bé: no serà tant.
MINGO
Vostè prengui-s’ho com vulgui: jo l’aviso.
DAVID
Gràcies, per xò.
MINGO
Espavilis.
DAVID
No passis ànsia.
MINGO
Si vol res de mi, disposi.
DAVID
Bé, Mingo, bé.
MINGO
No vagi de refiat, cregui-m.
DAVID
Entesos.
MINGO
Disposi, eh? (Se n’entoma per ont ha vingut.)
ESCENA IV
ARCADI
Veuras: no romancegis.
DAVID
Deixa, home!
ARCADI
Oh! Per mi, rai.
DAVID
Fóra ser molt covart.
ARCADI
Just! Ves-ho agafant així.
DAVID (després d’un moment de reflexió)
Vés: digues an en Mingo si pot enganxar la tartana.
ARCADI
Gràcies a Déu!
DAVID
1, després, vés a despedir-me del senyor Robert. Diga-li que un cas urgent… que… En fi, que aviat tornarem.
ARCADI
Me n’hi vaig. Que enllesteixis, eh? (Sen va per la dreta del fons.)
(Seguidament apareix la Nuria per la primera porta de la dreta.)