DAVID
Ah! Tu?
NURIA
Senyoret…
DAVID
No m diguis senyoret. Aixeca l cap i mira-m de fit a fit!
NURIA
No m’abandoni!
DAVID
Què dius! Abandonar-te! Jo abandonar-te!
NURIA
No m deixi, que m moriré!
DAVID
Com vols que t deixi, si sense tu no viuria! Si amb el teu parlar dolç i amb el teu somriure m’has tornat a la vida! Deixar-te! Tu no saps encara de la manera que jo t’estimo! No ten pots fer càrrec!
NURIA
Què seria de mi si vostè m’abandonava?
DAVID
M’has cuidat tant bé, m’has ajudat tant a fugir de la mort!
NURIA
Ho diu de cor tot això?
DAVID
Al cap de poc temps de ser aquí, ja vaig animar-me. Més que l’exuberància d’aquesta Naturalesa, has sigut tu qui m’ha retornat les forces perdudes. I vols que t deixi, si en tu he fixat totes les meves il·lusions, totes les meves esperances!
NURIA
Oh! Parli, parli! Que m’agrada sentir-lo!
DAVID
No m tractis de vostè.
NURIA (vergonyosa)
Estic tant avesada a tractar-lo així!
DAVID
Doncs jo no vui que m guardis aquest respecte. Diga-m de tu, Nuria; diga-m de tu.
NURIA
Més endavant ja ho faré.
DAVID
No: ha de ser ara, ara mateix…
NURIA
No t sabrà greu després?
DAVID
Què?… (Rient) Veus? Ja t’ha escapat.
NURIA (am candidesa)
Que no!
DAVID
Així, així, hermosa meva!
NURIA
M’estimaràs sempre?
DAVID
Sempre, sempre! Oh! Que sóc feliç!… Quin esborronament d’alegria sento al fons del cor!… Que jove i fort me trobo i am quina serenitat l’espero l meu demà!
NURIA (am sentiment)
El teu demà!
DAVID
Estàs decidida a tot?
NURIA
Sí, sí, a tot!
DAVID
Tu m comprens, Nuria?
NURIA
Sembla que sí. No sé com explicar-ho. Si no fos tant costós de dir lo que tinc al pensament!… Tot lo més bo se m’hi queda. Ai, David, que degraciat te faré!
DAVID
No ho creguis, Nuria. Aprop teu, el meu cor enamorat projectarà enfora les seves resplendors més pures, i ja veuràs com el nostre amor florirà. Quina joia, Nuria, quina joia quan te vegi amb el nostre primer fill als braços! Cantem el goig pel fruit! Cantem la vida!
NURIA
Al sentir-te sembla que s desperti la meva ànima.
DAVID
Com m’encises parlant-me així! Qui pogués tenir la força de voluntat d’un heroe pera dur-te triomfalment per entremig d’aquest món d’ànimes mortes!
NURIA (amb esclat de goig)
Oh!
DAVID
Segueix-me, segueix-me sempre. La felicitat ens crida.
NURIA
Pobres de nosaltres! Tothom ens anirà contra.
DAVID
Contra tots, doncs! Segueix-me, que t moriries, i jo no vui que moris.
NURIA
I els meus pares?… No, David, no puc deixar-los.
DAVID
No veus que ells són els primers que t lliguen?
NURIA
Pobrets! De tant que m’estimen.
DAVID
La teva mare t’obligarà a casar-te amb aquell.
NURIA
Ah! No, això no ho lograrà mai! De primer…
DAVID
Preferiràs morir-te.
NURIA
Sí. Jo no puc enganyar a ningú.
DAVID
I, doncs, que esperes aquí? La mort?
NURIA
No, no! Vui viure, vui viure enamorada!
DAVID
Segueix-me, doncs, lluny, ben lluny!
NURIA
Si que t seguiré!
DAVID (abraçant-la)
Oh Nuria meva!
NURIA (plorant d’alegria)
David! David!
DAVID
Vés, prepara-t pera fugir… Ja vinc desseguida…
NURIA (am l’ànima enamorada)
David!
DAVID (fent-li un petó)
D’aquí després.
NURIA
Sóc teva, tota teva!
(En David sen va per l’escala. La Nuria queda mirant-sel. Pel fons apareix la Quima.)
ESCENA VI
QUIMA
Nuria.
NURIA
Què mana?
QUIMA
Vine. Acosta-t, acosta-t.
NURIA (acostant-se poc a poc)
Què voleu?
QUIMA
Què has fet, infeliça?
NURIA (abraçant-la i fent-li petons)
Mare, mareta meva!
QUIMA
Com parles!
NURIA (una estona torbada)
Oh!… Jo…
QUIMA
Vaia, explica-t.
NURIA
No sé què dir-vos.
QUIMA
Què ha sigut alló?
NURIA (maquinalment)
Què?
QUIMA
Per què ho has dit?
NURIA
Oh! Què sé jo!
QUIMA
Confessa-m’ho tot. Què t’amoïna? Parla!
NURIA
No puc! No puc, mare!
QUIMA
Per què davant de l’Adriá i de tots nosaltres has dit aquelles paraules an el senyoret? Eh? Fer que les has dites?
NURIA
Aquelles paraules?
QUIMA
Que potser heu tingut alguna cosa am l’Adriá?
NURIA
No, mare, no. No hem tingut res.
QUIMA
I, doncs, per què t’ha vingut aquella pensada? Que ja no l vols? Que ja no l’estimes?
NURIA
Jo…
QUIMA
Digues.
NURIA
Mai l’he volgut. Mai l’he estimat.
QUIMA
Deixa-t de tonteries i pensa sempre en ell.
NURIA
No, no: no vui pensar-hi més!
QUIMA
Com?
NURIA
L’Adriá… ja no pot ser pera mi.
QUIMA
Què?
NURIA
Ni jo puc ser seva!
QUIMA
Per què?
NURIA
Ell… ja no m pot volguer, ni vui que m vulgui.
QUIMA
No?
NURIA
Quines coses passen en la vida! Jo no sé pas com dec ser feta, però veig que no sóc com les altres noies.
QUIMA
Què vols dir, filla meva?
NURIA
Tinc uns pensaments devegades! (Posant-se les mans al cap.) No sé explicar-me. Jo visc d’una altra manera que vosaltres. No m vui vendre… No vui ser esclava.
QUIMA
Però, què dius ara!
NURIA
Jo vui estimar!
QUIMA
Qui t’ho priva?
NURIA
Vós, el pare, tothom!
QUIMA
Nosaltres?
NURIA
Sí. Jo us vaig dir que no l volia, a l’Adriá.
QUIMA
Tu no saps lo que t convé !
NURIA
Potser no… Però no m’ho podeu trobar vosaltres.
QUIMA
Oh! Com t’has tornat!
NURIA
Jo, sense estimar, em moriria, mare, que ho necessito. I l’Adriá no m’agrada, no!
(Plora.)
QUIMA
Què té de despreciable? Que no és un bon partit? Si totes les noies del poble te l’envegen ! Tanta sort que Déu t’ha donat, i tu ni n fas cas. Tonta! Un hereu tant ric! Tant que t’estima!
NURIA
Pitjor pera ell.
QUIMA
Si no més per agraiment l’hauries de volguer!
NURIA
Però no pas estimar.
QUIMA
Escolta ls meus consells.
NURIA
Digueu-me tot lo que volgueu. Encara que m’esforci en creure-us, no podré. No sóc jo, mare, qui us trastorna d’aquesta manera.
QUIMA (després d’un curt silenci)
Tu vols el senyoret.
NURIA (molt torbada i avergonyida)
Jo?
QUIMA
Que no veus que no és pera tu?
NURIA (am fonda convicció)
Que sí! Es meu, tot meu, en cós i ànima! Si ell sen va, jo l segueixo. No ns podem deixar mai. L’un necessita a l’altre pera viure.
QUIMA
Tu delires, filla meva!
NURIA
No deliro, no.
QUIMA
No comprens que l senyoret, pera ser ben feliç, ha d’escullir una altra classe de noia? Ah! Desenganya-t, Nuria, desenganya-t! Treu-te aquest home del pensament. Treutel aviat, perquè t perdries.
NURIA,
Tot, tot és inútil. Estic decidida.
QUIMA
Fes-ho, filla, fes-ho!
NURIA
No puc!
QUIMA
Fes un esforç!
NURIA
No pot ser!
QUIMA
Això no és més que una follia teva. Però ten distreuras.
NURIA
No, mai! No proveu res, perquè allavors sí que m perdré.
QUIMA
Si de bones a bones el senyoret David no sen va de casa, ens valdrem de la Justícia.
NURIA
No, no ho feu, mare! No ho feu!
QUIMA
Avui mateix. Això no pot durar més!
NURIA
Us prego que no ho feu!
QUIMA
Te dic que l vui fòra… I mira… (Dirigint-se a la porta del fons.)
NURIA (am gran prec)
No! No!
QUIMA (cridant)
Blai! Blai!
NURIA
Mare! No m’abandoneu!… Per mi, per vós, per…
QUIMA (cridant cap a fòra)
NURIA
Per la me va honra!
QUIMA (quedant-se moll sobtada)
Ah! Què has dit? Què has dit? Filla meva!
NURIA (acotant el cap)
Mare!
QUIMA (molt baix)
Què has dit! És cert? És cert? Digues!
NURIA
Perdó, mare, perdó!
QUIMA
Ah! Desgraciada!
NURIA
Salveu-me!
QUIMA
Però, és veritat?
NURIA (molt baix)
Sí.
QUIMA
Què has fet, infeliça? Què has fet?
(La Quima i la Nuria permaneixen abraçades una bona estona, plorant. Després d’un llarg silenci, la primera, reanimant-se, diu a la Nuria am dolçor i manefleria:)
QUIMA
I ell t’estima?
NURIA
Sí: com vós m’estimeu.
QUIMA
N’estas ben segura?
NURIA
Sí, mare, sí. És tot cor, tot cor. Jo l’estimo molt, molt!
QUIMA
No veus que si s’arriba a saber…
NURIA
Oh! Que l’estimo!
QUIMA
I el teu bon nom? I tots nosaltres, que ns morirem de vergonya?
NURIA
Vosaltres… vosaltres no us morireu. No, que no us morireu! Oi, mareta?
(Curt silenci. La Quima, tota tremolosa i excitada, molt baix i a cau d’orella, diu a la Nuria:)
QUIMA
Calla-t’ho, això!
NURIA
Que m’ho calli?
QUIMA
Sí. Explica a l’Adriá que tot allò que has dit al senyoret ho has fet pera provar si era gelós.
NURIA (baix i am repugnancia)
No! No!
QUIMA
Sí, fes-ho, creu-me. Fes-ho pera nosaltres. Salva-ns de l’afront! Fes-ho, Nuria! Oi que ho faràs? Sí que ho faràs! Ai, Senyor, tantes llàgrimes que m costes! Tant que m’he afanyat per tu!
NURIA
No ploreu, no ploren, que m’acovardiu!
QUIMA
Poc saps lo que costeu els fills! Per cada alegria, ai que penes ens doneu! Més valdria no haver nascut pera haver de sofrir tant!
NURIA
Si jo us estimo am deliri! Si per vós donaria la sang de les meves venes! No sóc dolenta, mare! No, que no ho sóc. Però no sé què ho deu fer que sigui així. Jo no n tinc pas la culpa.
QUIMA
Procura que l’Adriá no n’hegui esment.
NURIA
L’enganyaria.
QUIMA
Si li dius res, el mataràs.
NURIA
No! No puc callar-m’ho! No més en la cara m’ho coneixeria. I no s’ho mereix. Li diré tot.
QUIMA
Li emmetzinaras l’ànima.
NURIA
També sabrà la veritat.
QUIMA
Pensa que si calles salvaràs an ell i a nosaltres.
NUR1A
Ah! Mare, mare, que dolenta m voleu fer ser!
QUIMA
Jo? Que dius! T’atreveixes a dir-me això, a la teva mare?
(Torna en David.)
ESCENA VII
NURIA
David!
QUIMA
Ah! Vostè?
DAVID
Senyora Quima…
QUIMA
Encara gosa a dir-me res?
DAVID
Pensi que…
QUIMA
Qui ns ho havia de dir que vostè, tant estimat de tots nosaltres, seria la nostra desgracia!
DAVID
No digui això. Li demano per favor!
QUIMA
Per què no sen va? Què hi ha de fer en aquesta casa? Encara no n’hi ha prou de dol?
DAVID
Jo estic disposat a reparar la meva falta, si falta he comès. No sóc un qualsevol, senyora.
QUIMA
I, doncs, què és, si ha abusat de tot?
DAVID
Jo estimo a la Nuria.
NURIA
Sí, mare, sí: ens estimem.
QUIMA
Ah! No pot ser! Què diran de nosaltres?
DAVID
Però, senyora, la Nuria…
QUIMA
Es casarà amb el seu promès,
DAVID
I vostè hi consentirà?
QUIMA
Vam donar paraula, i a casa no s trenca mai.
NURIA
No m’hi casaré, mare!
QUIMA
Te dic que sí! (An en David.) Vostè se n’anirà del poble! (A la Nuria.) I tu…
NURIA
Jo seguiré an en David; jo l seguiré, vagi allà on vagi.
(Apareix l’Arcadi per la dreta del fons.)
ESCENA VIII
ARCADI (an en David)
Ja torno a ser aquí.
DAVID
Arcadi.
ARCADI
Què fem?
DAVID
Calla. Anem, anem cap a dalt.
ARCADI
Ah, sí.
(Sen van a la seva cambra. La Quima queda molt amoïnada.)
ESCENA IX
QUIMA
Ho faràs?
NURIA
Que?
QUIMA
Que ja no ten recordes?
NURIA
Ah! No, no: no vui enganyar-lo.
QUIMA
No veus que…?
NURIA
No, mare, no!
QUIMA
Calla, calla!
(Pel fons apareixen en Blai i l’Adriá. Vénen enraonant.)
ESCENA X
BLAI
Sí, home, sí.
QUIMA
Ah! Ja torneu a ser aquí?
BLAI
Vès si pots convèncer a l’Adriá. No sé què dimontri té.
QUIMA
I això?
ADRIÁ
Deixem-ho córrer.
BLAI
Per mi, rai: qui sap ja on para!
QUIMA (a l’Adriá)
Què tens, què tens?
ADRIÁ
Què tinc? Massa que ho sabeu!
BLAI
No sel pot treure de lo mateix. Sembla un carro encallat.
ADRIÁ
Nuria!
NURIA
Què vols?
ADRIÁ
Explica-t d’una vegada!
NURIA
Què haig d’explicar?
ADRIÁ
Ja ho saps. Els teus pares t’escolten. Si tens cap queixa de mi, diga-la aviat, ben alt!
NURIA
No tinc cap queixa de tu.
ADRIÁ
Doncs, a què ve tot allò?
QUIMA
Bé, vaja, tu, també?
ADRIÁ
Deixeu-la dir.
QUIMA
Nuria: oi que bo has fet pera provar si era gelós?
ADRIÁ (am gran estranyesa)
Què?
QUIMA (amoixant a la Nuria)
Digues: oi que sí?
NURIA
Quin torment!
QUIMA
Vaja, respon. Oi? Mira que l pobre Adriá pateix molt! No siguis toçuda!
BLAI (grave, sense afectació)
Noia.
NURIA
Què mana?
BLAI
Ves què t diu ta mare.
QUIMA
Jo no sé com és així!
ADRIÁ
Si t’has proposat deixar-me, t’aviso, ja no hi ets a temps: seràs meva, costi lo que costi!
QUIMA
Per què no li dones una satisfacció, a l’Adriá?
NURIA
Mare, no m’amoïneu!
QUIMA (am gran prec)
Vaja, filla!
NURIA
No m parleu més d’això!
QUIMA
Men vaig, men vaig, perquè no sé pas lo que li faria!
(La Quima, al veure la fermesa de la Nuria, desapareix, desesperada, per la porta de l’esquerra, primer terme.)
ESCENA XI
BLAI
A veure si us entendreu. (Anant-sen.)
NURIA
Pare: que us en aneu?
BLAI
Sí, dòna, sí.
NURIA (suplicant)
No us mogueu.
QUIMA (de dins estant)
Blai!
BLAI
Veus? Ta mare m demana.
QUIMA (també de dins estant)
Blai! Vine!
BLAI
Què deu volguer aquella? (Desapareix.)
ESCENA XII
ADRIÁ
M’has d’explicar què vol dir tot allò. Ho vui saber.
NURIA
No m’atormentis més!
ADRIÁ
Que no t’atormenti més? Mira que estic perdent la paciència, i no ns convé ni a l’un ni a l’altre!
NURIA
Oh! Jo…
ADRIÁ
Vui que parlis! Vui que parlis, Nuria! Dóna-m aquestes metzines que m guardes. T’ho exigeixo!
NURIA
Mira, Adriá: no t recordis més de mi.
ADRIÁ
I goses a dir-m’ho?
NURIA
Ho faig pel teu bé.
ADRIÁ (am molta ironia)
Ah! Pel meu bé! Sí que ets bona! Ho fas pel meu bé!
NURIA
Ara hi som a temps.
ADRIÁ
A què, som a temps? Explica-t ben clar, que no t’entenc… És a dir, sí que t’entenc! Massa!
NURIA
Si tu tinguessis més calma, jo t convenceria. Si t contava lo que tu vols saber…
ADRIÁ
Parla desseguida, perquè tot jo cremo de ràbia! Parla! Parla!
NURIA
(que s noti la gran lluita que sosté en son interior)
Jo… ja no puc ser teva.
ADRIÁ
No! Per què?
NURIA
Tu no deus volguer-me.
ADRIÁ
Per què, et pregunto?
NURIA
Ah! Que desgraciat te faria! Deixa-m! Avorreix-me!
ADRIÁ
Ah! No, no! Mai! Què tens que dir de mi?
NURIA
Res.
ADRIÁ
Què t’he fet?
NURIA
Res.
ADRIÁ
I doncs?
NURIA (am gran prec)
Adriá!…
ADRIÁ
Com s’ha de fer pera estimar-te? Vols que m’esbocini l cor?
NURIA
Així no haguessis fet mai ni l més petit sacrifici!
ADRIÁ
(am gran desesperació i entre dents)
Per què no m’ho deies abans?
NURIA
Abans?
ADRIÁ
Tu no pots estimar a ningú.
NURIA
I, doncs, per què m vols?
ADRIÁ
Perquè jo sí que t’estimo! I no m’hi sé conformar en deixar-te, no!
NURIA
Si m’estimessis…
ADRIÁ
Però com pot ser que tu parlis d’aquesta manera? Tant de sobte! Què ha passat? De què te les heus? Respon-me!
NURIA
Ai, Adriá! La teva estimació i la meva, que n són de diferents! Tu m’estimes, ho crec; però, així i tot, no pots fer-me feliç.
ADRIÁ
Ara te n’adones?
NURIA
Sempre ho he vist així. Deixem-ho córrer tot, olvidem-ho tot. Si ns casàvem, tu series un desgraciat i jo una desgraciada. (Molt accentuat.) Qui sap lo que després succeiria! No t vui enganyar: no t’ho mereixes. Deixa-m!
ADRIÁ
Passi lo que passi, vingui lo que vingui, tu has de ser meva. Si no de bon grat, per força!
NURIA
Això ja no és amor: això és orgull.
ADRIÁ
Lo que tu vulguis: tant se m’endona. Jo t juro que t casaràs am mi!
NURIA
Per força, dius? Per força! I t’arribaria a satisfer un cor guanyat així? No m miraries am despreci? No viuries recelós al costat meu? T’hi podries resignar a una vida de tantes engunies i misèries?
ADRIÁ
No ho sé… Veurem!
NURIA
Ara defenses el punt, el teu amor propri, i no veus que, desfet el nostre casament, de tots dos jo seré qui perdrà més, perquè és sempre la dòna la que hi perd més. Tria una altra xicota. Potser que n trobis una que t’estimi i et faci feliç.
ADRIÁ
Prou, prou! Calla!
NURIA
Si jo t’explicava Is motius que tinc pera parlar-te així!… Si jo t deia…
ADRIÁ
Que estimes al senyoret, oi?
NURIA
No; no això tant sols.
ADRIÁ
Lo que jo veig, és que tu ets una capritxosa.
NURIA
No! (Am dignitat.) No ho sóc. M’esforço en no ser-ho. Si m casava am tu, potser ho seria.
ADRIÁ
No m’amenacis am lo que encara ha de venir. Un cop siguis meva…
NURIA (am to sinistre)
No m facis enraonar, perquè si enraono…
ADRIÁ
Sí, sí, enraona. Això vui, que parlis, que parlis aviat!
NURIA
Si dic no més una paraula…
(L’Adriá queda aterrat, com entontit, durant una llarga estona.)
ADRIÁ (moll concentrat)
Ja saps lo que m’acabes de dir? Ja ho saps?
NURIA
Sí.
ADRIÁ
T’hi atens?
NURIA (molt enèrgica i decidida)
Sí: primer és la veritat que tot!
ADRIÁ
La veritat!… Explica-m això desseguida! No m facis esperar, que les sangs me pugen al cap! Nuria: respon. (Molt baixi amb ansietat enguniosa.) Que potser aquell lladre…?
NURIA (en veu molt baixa)
Sí.
ADRIÁ (molt dramàtic)
Sí?… Ets d’ell, tota d’ell!
NURIA
Adriá…
ADRIÁ
En còs i ànima?
NURIA (abaixant el cap)
Sí.
ADRIÁ
(amb indignació i sentiment selvatges)
Què has dit! Què has dit!
NURIA
Mare meva!
ADRIÁ
Vet-aquí les meves gelosies i les meves cabories! (Mirant rabiosament cap a la cambra deu David.) Ah! Lladre, més que lladre!
NURIA
Adriá, per compassió! Per caritat!
ADRIÁ
No us unireu! No hi penseu en ser feliços! Corsequeu-vos! (L’amenaça brutalment.) (Al sentir els crits dels dos, compareix en David, el qual s’interposa heroicament entre la Nuria i l’Adriá.)
ESCENA XIII
DAVID
Eh, covart!
NURIA (mirant en l’aire)
Senyor!
ADRIÁ
Lladre!
DAVID
Deixeu estar a la Nuria! Atreviu-vos am mi!
ADRIÁ
Am vostè! Am vostè! Si vui arrencar-li l cor!
DAVID
Atreviu-vos am mi, us dic!
ADRIÁ
Am vostè!…
NURIA
No veus que jo l’estimo?
ADRIÁ
I tu l defenses! No l’heuras, no! No sortireu am la vostra!
DAVID
Per força!
ADRIÁ
Mai! (Agafa l ganivet que hi ha damunt de la taula i va per ferir an en David.)
NURIA
(detenint, horroritzada, a l’Adriá)
Adriá! Adriá!
ADRIÁ
Deixa-m! Deixa-m!
DAVID
Deixa-l, Nuria!
NURIA (cridant)
Mare! Mare!
ADRIÁ
Lladre, més que lladre!
(Compareixen precipitadament la Quima, en Blai i l’Arcadi.)
ESCENA XIV
BLAI
Què passa?
QUIMA
Verge sagrada!
ARCADI
Adriá!
NURIA (cridant esfereida)
Veniu! Correu!
(Apareix en Mingo, corrent. Lluita pera descompartir a l’Adriá i en David.)
ESCENA ULTIMA
MINGO (a l’Adriá)
Fes-te enllà, verinós!
ADRIÁ
Tu, també!
MINGO (volent-lo desarmar)
Porta aquesta eina!
ADRIÁ
No! Deixa!
MINGO
Porta aquesta eina, et dic!
ADRIÁ
Vés! Deixa-m estar!
M1NG0
Eh!… (Li pren el ganivet i el rebot per terra.) Això és d’un home digne?
ADRIÁ (rendint-se)
Per què m’has destorbat? (An en Mingo.)
MINGO
I ara… no t mors de vergonya?
ADRIÁ
(pantejant amb excitació nerviosa)
Així no sé què t fessis!
MINGO (molt baix)
Animeta!
DAVID
(després d’un curt silenci, am gran serenitat)
Adriá.
ADRIÁ
Què vol?
DAVID
Vós heu errat el camí.
ADRIÁ
Jo també sé estimar!
DAVID
Sí; però a la vostra manera: sense idealitat. No com la Nuria desitja ser estimada.
ADRIÁ
Jo no més veig que se m’ha enganyat!
QUIMA (suplicant, plorosa)
Adriá!… Fill!…
ADRIÁ (amenaçant-la amb ira)
Vós, vós m’heu enganyat!
QUIMA
Ai, pobra de mi! Què dirà la gent de nosaltres?
ADRIÁ
La gent! La gent! La meva joventut és lo que sento!
DAVID (am sentiment noble)
Pobre Adriá!
ADRIÁ (quasi sanglotant)
No puc estar més aquí… No puc!… (Mirant an en David i a la Nuria.) Tinc enveja de la vostra felicitat! Us tinc molta enveja! (Anant-sen cap al jous.) Quima!… Quima!… (Amb emoció tràgica.) Què mal m’heu fet!… Per què m varen enganyar? Qui m treurà aquest rosec!… Oh! Quina gelosia, quina gelosia!… (Desapareix, cor-pres pel dolor. La Nuria, llagrimejant-li ls ulls, mira a l’Adriá; i així que aquest ha desaparegut, fixant-se en en David, se llenca ais braços d’ell plorant enamorada.)
NURIA
David!
DAVID
Glòria meva!
(La Quima, seguda en una cadira, està tota preocupada. En Blai, l’Arcadi i en Mingo quedeu atònits, com petrificats, formant tots plegats un quadro.)