Les Aventures De Tom Sawyer

LES AVENTURES DE TOM SAWYER

(Autor: Mark Twain. Traducció: Josep Carner)

PREFACI.

La major part de les aventures consignades en aquest llibre succeïren de bo de bo; una o dues són experiments de la meva collita; la resta pertanyen a minyons que m'eren companys d'escola. Huck Finn és tret de la vida real; Tom Sawyer també, però no d'un individu: és una combinació de les característiques de tres nois que jo vaig conèixer; així és que pertany a l'orde arquitectònic compost.

Les estranyes supersticions a les quals hom fa referència, predominaven totes entre nois i esclaus de l'Oest en el període d'aquesta història; és a dir, fa trenta o quaranta anys.

Encara que mon llibre s'adreça sobretot al divertiment de nois i noies, espero que això no serà causa que el defugin homes i dones, perquè part del meu propòsit ha estat mirar de fer plaent memòria als adults d'allò que un dia foren, i de com sentiren i pensaren i parlaren, i en quínes singulars empreses s'esmerçaren de vegades.

L'AUTOR (Hartford, 1876).

CAPÍTOL I

-Tom!

Cap resposta.

-Tom!

Cap resposta.

-Què s'ha fet aquest noi? em demano. Tom!

La vella senyora tirà per avall les seves ulleres i mirà per damunt elles al volt de la cambra. Després les tirà per amunt i sotjà sota d'elles. Poques vegades o mai no mirava a través d'elles per una cosa tan petita com és un noi, perquè les ulleres eren de cerimònia, i l'orgull de son cor, i cavalcaven per gala i no pas per servei: igual hauria pogut veure a través d'un parell de tapadores d'estufa. Semblà un moment perplexa, i digué, no pas ferotgement, però tanmateix en veu prou alta perquè el parament de la cambra la sentís:

-Bé, m'hi jugo qualsevol cosa que si us atrapo us…

No acabà la frase, perquè en aquell moment estava decantant-se i furgant sota el llit amb l'escombra: així és que necessitava alè per al ritme de les furgades. No desenterrà cap cosa sinó el gat.

-Mai no l'he vist atrapat, aquest noi!

Se n'anà cap a la porta oberta i s'hi aturà, i sotjà entre els emparrats de tomaqueres i herbes tauperes, que constituïen el jardí. Res de Tom. Així és que ella féu força per alçar la veu fins al grau exigit per la distància, i cridà:

-O-o-o Tom!

Sentí una fressa lleu al darrera, i es girà a temps per a agafar un petit minyó per l'extrem de son gec, i aturar la seva fugida.

-Té! Hauria hagut de pensar en aquest recambró. Què hi féieu, aquí dins?

-Res.

-Res! Mireu-vos les mans i mireu-vos la boca. Què és, aquesta brutor?

-No ho sé, tia.

-Bé, jo sí, que ho sé. És melmelada: vet aquí el que és. Us he dit quaranta vegades que si no deixàveu la melmelada tranquila us llevaria la pell. Deu-me aquell fuet.

El fuet fou brandat per l'aire. El perill era desesperat.

-Ui! Mireu al darrera vostre, tia!

La vella senyora es girà arremolinadament, i arrabassà les faldilles cap enfora de l'amenaça; i el minyó fugí tot seguit, s'enfilà damunt el clos d'altes estaques, i desaparegué a l'altra banda. La tia Polly romangué sorpresa un moment i en acabat esclatá en una dolça rialla.

-Diastre de noi! Mireu's que és prou, que jo mai pugui escarmentar! No m'ha fet prou martingales, perquè ara m'emprengui de sotjar-lo? Però un vell ximple és el pitjor dels ximples. Un gos vell no aprèn cap traça nova, com diu la dita. Tanmateix, en nom de Déu, ell no s'empesca mai les mateixes coses dues vegades seguides; i còm pot conèixer un hom la que ha de venir? Sembla talment que sàpiga per quant de temps podrà de consumir-me les sangs sense que m'arribi a arborar, i sap que, si arriba a aconseguir de deixar-me en bitza per un minut o fer-me riure, jo m'aplaco i no puc ventar-li patacada. No hi compleixo pas la meva obligació amb aquest noi; i aquesta és la santa veritat, Déu ho sap. Plànyer el bastó malmet el minyó, com diu la Bíblia. Deixo que el pecat s'amuntegui, i pago la pena per tots dos, massa que ho veig. És un vailet endimoniat; però, caram!, és el noi de la meva germana morta, pobrissona!, i no tinc cor de ventar-li fuetada, sigui com sigui. Cada vegada que el deixo anar, la consciència em puny de allò més; i cada vegada que l'aporrino el cor se'm trenca. Tanmateix, home nat de dona és de pocs dies i ple de tribulacions, com diu l'Escriptura, i és la massíssima veritat. Farà campana aquesta tarda, i no tindré més remei que fer-lo treballar demà, per a castigar-lo. És ben dur de fer-lo treballar els dissabtes, quan tots els minyons fan festa; però ell té més rancúnia al treball que a cap altra cosa, i, no hi ha més, he de complir amb ell una mica de la meva obligació, o seré la seva ruïna.

Tom va fer campana, i va passar una gentil estona. Tornà a casa amb prou feines a temps d'ajudar Jim, el vailet negre, a serrar la llenya del dia següent; i partí les teies abans de sopar, o almenys estigué allí a una hora escaient per a dir ses aventures a Jim, mentre Jim feia les tres quartes parts de la feina. El germà petit de Tom (o, millor, germanastre), Sid, estava ja enfeinat en la seva contribució al treball (arreplegant les miques de fusta), perquè era un noi tranquil, i no pas de mena aventurera ni enquimeradora. Mentre Tom anava menjant-se el seu sopar i robava el sucre en oferir-se-n'hi avinentesa, la tia Polly li feia preguntes que eren plenes d'artifici i molt pregones, perquè volia atrapar-lo en revelacions perjudicials. Com esdevé a moltes altres ànimes senzilles, la seva vanitat predilecta era de creure que tenia un talent especial per a l'ombrívola i misteriosa diplomàcia, i li plaïa de considerar sos enginys més transparents com a meravelles d'extraordinària trapelleria.

-Tom- digué ella -feia bastanta calor a l'escola: veritat?

-Sí, senyora.

-Molta calor: veritat?

-Sí, senyora.

-No teníeu ganes de rabejar-vos una mica a l'aigua, Tom?

Tom es sentí ferit d'un bri d'alarma, d'un toc de sospita inquieta. Escrutà la cara de la tia Polly, però ella no li digué res. Així és que féu:

-No sé…, és a dir, no molt.

La vella senyora estengué la seva mà i tocà la camisa de Tom, i digué:

-Però tampoc no esteu massa calent, ara.

I li fou cosa afalagadora, de reflexionar que ella havia descobert que la camisa era seca, sense que ningú s'adonés que això era la cosa que portava al magí. Però, a desgrat d'ella, Tom ara sabia d'on venia el vent. Així és que preveié quína seria la vinent jugada.

-Alguns de nosaltres ens mullàrem el cap sota la bomba… Jo encara el tinc humit. Veieu?

La tia Polly va enrabinar-se de pensar que havia passat per alt aquell bocí de prova circumstancial i negligit una pista. Aleshores digué, amb nova inspiració:

-Tom: no us calgué pas d'arrencar el coll de la camisa d'allà on jo l'havia cosit, per mullar-vos el cap: oi? Descordeu-vos el gec!

A la cara de Tom s'hi esvaí la preocupació. Obrí son gec. Son coll de camisa estava sòlidament cosit.

-Dolentot! Bé, ja podeu tocar pirandó. Estava segura que havíeu fet el plaga i havíeu anat a nedar. Però us perdono. Tom: em fa l'efecte que sou una mena de gat escaldat, com diu la gent… i millor del que sembleu, per aquesta vegada.

Mig li recava que la seva sagacitat hagués fet fallida, i mig s'alegrava que Tom s'hagués ensopegat, per una vegada, a servar obedient conducta.

Però Sidney digué:

-Bé, jo diria que li havíeu cosit el coll amb fil blanc; però ara és negre.

-Oital, si el vaig cosir amb fil blanc! Tom!

Però Tom no n'esperà l'acabament. En passar la porta, digué:

-Siddy, això et valdrà una pallissa.

En un indret segur, Tom examinà dues grans agulles clavades a les gires del seu gec; i estaven enfilades, l'una enfilada de fil blanc i l'altra de negre.

-Mai no n'hauria hagut esment, si no hagués estat per Sid. Llamp! De vegades ella ho cus amb fil blanc, i de vegades ho cus amb fil negre. Voldria, en nom de Déu, que sempre ho fes amb l'un o amb l'altre: no puc estar tan amatent als canvis. Però em jugo qualsevol cosa que a Sid l'estaborniré. Li daré una lliçó!

Tom no era pas el noi model del poblet. Coneixia molt bé quin era el noi model, tanmateix, i li feia fàstic.

Al cap de dos minuts, o menys i tot, havia oblidat tots els seus mals de cap. No era perquè sos mals de cap fossin per a ell ni una mica mica menys amargs i atuïdors que els d'un home gran per a un home gran, sinó perquè un nou i poderós interès els passà al davant, i els esvaí per aquella estona en la seva ment; igual que els infortunis dels homes són oblidats en l'exaltació de les empreses noves. Aquest nou interès era una valuosa novetat en l'art de xiular, que acabava d'adquirir d'un negre; i ell es delia per ensinistrar-s'hi sense noses. Consistia en un peculiar caient ocellívol, una mena de líquid refilet, que hom produïa per un contacte de la llengua amb el paladar, a breus intervals, en mig de la música. El lector probablement recorda com es fa, si mai ha estat noi. Diligència i atenció aviat aconseguiren de fer-l'hi dominar, i ell baixà a grans passes pel carrer, amb la boca plena d'harmonia i l'ànima plena de gratitud. Sos sentiments eren ben iguals als d'un astrònom que ha descobert un nou planeta. Sens dubte, pel que pertoca a un plaer intens, pregon, sense mescla, l'aventatge era per al noi i no pas per a l'astrònom.

Les tardes d'istiu són llargues. Encara no era fosc. De cop i volta, Tom parà de xiular. Tenia al davant un estrany: un noi una mica més gran que ell. Un nou vingut de qualsevol edat o sexe era una colpidora curiositat en el pobre poblet de Sant Petersburg. A més, el noi anava ben vestit: ben vestit en dia de feina. Això era simplement astorador. Sa gorra era una cosa bonica. Son gec de tela blava, ajustadament cordat, era nou i airós, i també ho eren sos pantalons. Duia sabates, i això que tot just era divendres. Fins i tot portava corbata, un bocí brillant de cinta. Tenia un tarannà aciutadanat que removia les entranyes de Tom. Quant més Tom badava en front de l'esplèndida meravella, més arremangava el nas, impressionat per aquella bellor, i li semblava que son propi abillament es tornava més i més arrossinat. Cap dels dos nois parlava. Si l'un es movia, l'altre es movia; però només que de flanc, en un cercle. Es mantingueren faç contra faç i fit a fit tota l'estona. A la fi, Tom digué:

-Puc apallissar-vos!

-Em plauria de veure com ho intenteu.

-Bé, doncs, puc escometre-ho.

-No, que no podeu, tanmateix.

-Sí, que puc.

-No, que no podeu.

-Puc.

-No podeu.

-Puc.

-Que no.

Hi hagué una pausa inconfortable. Aleshores Tom digué:

-Com us dieu?

-No és cosa del vostre ram. .

-Bé, doncs, jo ara en puc fer una cosa del meu ram.

-Bé, i per què no ho proveu?

-Si parleu gaire, ho faré.

-Gaire… gaire… gaire…! Que me'n doneu, de fil!

-Oh! Us penseu que sou molt viu: oi? Podria apallissar-vos tenint una mà lligada al meu darrera, si volia.

-Bé, per què no voleu fer-ho? Perquè vós dieu que podeu fer-ho.

-Bé, ho faré, si beneitegeu gaire.

-Oh! sí… He vist famílies senceres en el mateix compromís.

-Murri! Us penseu que sou algú: veritat?

-Ai, ai! Quín capell!

-Podeu abonyegar-lo, aquest capell, si no us plau. Llengua que no li deu una patacada: qui li doni una patacada, rebrà.

-Sou un mentider.

-Vós en sou un altre.

-Us baralleu de per riure, i no goseu començar.

-Vejam… fugiu-me del davant!

-Escolteu: si ha de durar gaire més aquest desvergonyiment, agafo una pedra i us enceto el cap.

-Oh! És clar que ho fareu.

-Bé, doncs, ho faré.

-Bé, per què no ho feu, doncs? Per què aneu dient que ho fareu? Per què no ho feu? És perquè teniu por.

-No en tinc, de por.

-Sí que en teniu.

-No, que no en tinc.

-Sí que en teniu.

Una altra pausa, i més ullades i borneig, l'un al volt de l'altre.

Al cap de poc estigueren espatlla contra espatlla. Tom digué:

-Aneu-vos-en d'aquí.

-Aneu-vos-en vós.

-No vull, en bona refè.

-En bona refè, no vull.

Així romangueren, cadascú amb un peu fent angle, com un estrep, i tots dos empenyent, que més no podien, i mirant-se amb les celles arrufades d'odi; però cap dels dos no pogué guanyar aventatge. Després de lluitar fins que tots dos foren arborats i envermellits, cadascú relaxà la seva tensió amb vigilant cautela, i Tom digué:

-Sou un covard i un cadellet. Li parlaré de vós al meu germà gran, i ell us pot ben estabornir, i jo li diré que ho faci.

-Què se me'n dóna, del vostre germà gran? Tinc un germà que és més gran que no pas ell; i, fins i tot, pot engegar-lo per damunt d'aquest clos.- (Tots dos germans eren imaginaris).

-Això és una bola.

-Perquè vos ho digueu, no vol dir que en sigui.

Tom féu una ratlla en la pols amb el seu dit gros, i digué:

-Llengua que no camineu damunt d'això. I si ho feu us aporrinaré fins a aclotellar-vos en terra. Qualsevol que tingui llengua es guanyarà un pebrot.

El noi nou ho petjà cuitosament, i digué:

-Heu dit que ho faríeu: ara vejam còm ho feu.

-No em feu més nosa, ja: val més que us en aneu a pendre la fresca.

-Bé: heu dit que ho faríeu… Per què no ho feu?

-Vatuanada! Ho faig per dos cèntims.

El noi nou es tragué de la butxaca dos coures dels grans, i els mostrà irrisòriament en la mà estesa.

Tom, d'un patac, els tirà a terra.

En un instant els dos nois caigueren i giravoltaren pel fang, aferrussats com a gats; i per espai d'un minut s'estiraren i esquinçaren el pèl i els vestits, es donaren cops de puny i esgarrapades al nas, i es cobriren de pols i de glòria. Al cap de poc, allò que era confusió anà precisant-se; i en mig de la boira del combat aparegué Tom, a cavall del noi nou, i pataquejant-lo amb els punys.

-Digueu: «Em dono!»- féu Tom.

El minyó no feia sinó lluitar per alliberar-se. Plorava, principalment de ràbia.

-Digueu: «Em dono!»- I els cops de puny continuaren. A la fi l'estranger deixà sentir un ofegat «-Em dono!», i Tom el deixà alçar i digué:

-Això us servirà de lliçó. Una altra vegada teniu més compte a mirar amb qui feu el poca-solta.

El noi nou se n'anà tot raspallant la pols de sos vestits, sanglotant, rondinant, i girant-se, adesiara, i sacsejant el cap i amenaçant amb allò que faria a Tom «l'altra vegada que l'atrapés al carrer». A la qual cosa Tom respongué amb befes i emprengué el seu camí joiosament; i, tan prompte com hagué girat l'esquena, el noi nou arreplegà una pedra, l'engegà, i el tocà entre les espatlles, i després girà cua i corregué com un antílop. Tom empaità al traïdor fins a casa seva i així esbrinà on vivia. Mantingué la seva posició a la porta per algun temps, desafiant l'enemic a sortir a fora; però l'enemic es limità a fer-li ganyes darrera la finestra, i declinà la proposició. A la fi la mare de l'enemic aparegué, i digué a Tom que era un noi dolent, poca pena i ordinari, i li va manar que se n'anés. Així, doncs, ell se n'anà, però digué que, ell rai, es podia permetre d'ajornar-ho.

Arribà a casa molt tard aquella nit; i, en enfilar-se cautament a la finestra, descobrí una emboscada en la persona de la seva tia; i quan ella veié l'estat en el qual es trobaven sos vestits, la seva resolució de convertir-li la festa del dissabte en captiveri i treballs forçats esdevingué d'una fermesa diamantina.

CAPÍTOL II

El matí del dissabte havia vingut, i tot el món estiuenc era brillant i gerd, i desbordant de vida. Hi havia una cantúria en cada cor, i, si el cor era jove, la música eixia als llavis. Hi havia joia en cada rostre, i primavera en cada pas. Els arbres «de la llagosta» (1) eren en plena florida, i la fragància de les flors omplia l'aire. Cardiff Hill, més enllà del poblet i damunt ell, estava tot verd de vegetació, i queia a prou distància per a semblar una Terra Paradisíaca, somniosa, sossegada i invitadora.

Tom aparegué per la vorera, amb una galleda de blanc i una brotxa; i l'alegria fugí de la natura i una pregona melangia s'establí en son esperit. Trenta yardes d'un clos dilatat, de nou peus d'altura! Li semblà que la vida era tota buida, i l'existència una simple càrrega. Tot sospesant, enfonsà la brotxa a la galleda, i la passà damunt la post del cim; repetí l'operació; va tornar-hi; comparà la insignificant llenca emblanqueïda, i segué damunt una caixa de fusta, tot descoratjat. Jim eixí de la porta fent gambades, amb una galleda de llauna, i tot cantant la cançó Les Noies de Buffalo. El portar aigua de la bomba municipal havia estat sempre feina odiosa a l'esguard de Tom, fins aleshores; però ara no li semblà el mateix. Va recordar que hi havia colles de gent a la bomba. Nois i noies, de blancs, de mulatos i de negres, hi estaven sempre esperant el torn, descansant, baratant joguines, barallant-se, espinyant-se, fent aldarull. I va recordar que, encara que la bomba no era sinó cent cinquanta yardes enfora, Jim mai no tornava amb una galleda d'aigua sinó passada una hora; i, així i tot, algú, generalment, havia d'anar-lo a cercar. Tom digué:

-Escolteu, Jim: jo aniré a cercar l'aigua, si vos emblanquineu una mica.

Jim bellugà el cap, i digué:

-No puc, senyoret Tom. La vella senyora em digué que anés i portés aquesta aigua, i que no m'aturés a beneitejar amb ningú. I va dir que esperava que el senyoret Tom em demanaria que jo emblanquinés, i digué que jo toqués pirandó i tingués esment de la meva feina, i digué que ella vetllaria per l'emblanquinament.

-Oh! No en feu cabal, del que hagi dit, Jim. Ella sempre hi parla, així. Deu-me la galleda: no estaré fora sinó un minut. Ella no ho sabrà.

-Ah! No puc, senyoret Tom. La vella senyora em faria un cap nou. Ben cert que me'l faria.

-Ella! Ella mai apallissa ningú: tusta el cap d'un hom amb el didal. I qui se n'encaparra d'això? Voldria saber-ho. Parla qui-sap-lo, però el parlar no fa mal: almenys no en fa si no es posa a gemegar. Jim, us donaré una bala! Us donaré una bala bona i blanca.

Jim començà de vacil·lar.

-Bala blanca, Jim, i guanya sempre!

-Noi! És una cosa d'allò més bonica, a fe. Però, senyoret Tom, tinc una gran por de la vella senyora.

Tanmateix Jim no era més que humà: una atracció com aquella era massa forta per a ell. Deixà en terra la galleda i prengué la bala blanca. Al cap d'un minut anava, cames ajudeu-me, carrer avall, amb la seva galleda i una pruïja a l'esquena: Tom emblanquinava amb vigor, i la tia Polly es retirava del camp amb una sabatilla a la mà i el triomf en sos ulls.

Però l'energia de Tom no va durar gaire. Començà de pensar en la grifolda que s'havia proposat per aquell dia, i sos dols es multiplicaren. Aviat els nois en llibertat vindrien corrent, esmerçant-se en tota mena de delitoses expedicions; i en farien qui-sap-la riota, d'ell, perquè havia de treballar. Només el pensar-hi l'abrusava com un foc. Es tragué la seva mundanal riquesa i l'examinà: trossos de joguines, bales i escombraries; coses potser abastament per a comprar un canvi de feina, però no pas per a comprar tota una mitja hora de pura llibertat. Així, doncs, retornà sos minvats cabals a la seva butxaca, i abandonà la idea d'intentar la compra dels nois. En aquell moment, ombrívol i desesperat, una inspiració esclatà dins ell, no menys que una gran, magnífica inspiració. Agafà la seva brotxa i es posà tranquil·lament a treballar. Ben Rogers comparegué tot seguit a la vista; el noi, entre tots els nois, del que ell havia temut la mofa. Ben caminava fent salts, bots i gambades; prova abastament que el seu cor era gai i les seves esperances esbarjoses. Menjava una poma, i feia a intervals un llarg i melodiós esgarip seguit d'un ding-dong-dong, ding-dong-dong, en to profund, perquè estava personificant un vapor. A mesura que s'anà atansant, apaivagà la seva celeritat, es posà al mig del carrer, es decantà d'allò més a estribor, i orsà feixugament, amb laboriosa pompa i minuciositat, perquè personificava el «Big Missouri», i es creia tenir un calat de nou peus d'aigua. Ell era vapor i capità, i campaner, tot plegat: així és que havia d'imaginar-se a sí mateix en sa pròpia coberta més alta, donant les ordes i executant-les.

-Pareu, mestre! Ning, ning, ning!- La marxa del vaixell gairebé s'extingí, i ell tirà cap amunt, a pleret, envers la vorera.

-Màquina endarrera! Ning, ning, ning!- Redreçà sos braços, i els posà tots enravenats per sos flancs avall. -Màquina a babord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà dreta descrivia a l'ensems cercles majestuosos, perquè representava una roda de quaranta peus. -Refermeu a estribord! Ning, ning, ning! Xu, xx, xu, xu!- La mà esquerra començà de descriure cercles. -Pareu a estribord! Ning, ning, ning! Pareu a babord! Proa avant, decantant l'estribord! Para! Gireu de mica en mica! Ning, ning, ning! Xu, xu, xu! Etzibeu aquesta rellinga de gratil! De pressa, ara! Enfora l'amarra! Que esteu badant? Deu un tomb a la soca amb la corda! Feu-vos arran del moll, ara! Engegueu! Pareu la màquina, mestre! Ning, ning, ning! Xt! xt! xt! (fent anar la clau de prova).

Tom continuà emblanquinant: no feu cabal del vapor. Ben el mirà de fit a fit un moment, i després digué:

-Hi, hi! Esteu aquí estaqueta: no és veritat?

Cap resposta. Tom examinà son darrer toc amb l'esguard d'un artista. Després donà una altra suau escomesa a la seva brotxa, i examinà el resultat, com abans. Ben es posà al seu costat. A Tom la poma li feia venir salivera, però romangué quiet, sempre maldant. Ben digué:

-Hola, minyó! Us cal treballar: oi?

Tom es mogué sobtadament i digué:

-Ah! Sou vós, Ben? No me n'havia atalaiat.

-Sabeu? me'n vaig a nedar, jo. No us agradaria de poder venir? Però, és clar, més us estimeu treballar: oi? És clar, que us ho estimeu més.

Tom contemplà el minyó una estona, i digué:

-De què en dieu treball?

-Bé, no es feina, això?

Tom reprengué l'emblanquinament, i contestà amb negligència:

-Bé, potser que en sigui i potser que no en sigui. El que jo sé és que ve a la mida de Tom Sawyer.

-Oh! Escolteu: no voleu pas dar entenent que us agradi?

La brotxa continuava movent-se.

-Agradar-me? Bé, no sé per què no m'hauria d'agradar. És que un hom té la sort d'emblanquinar una tanca cada dia?

Això posà l'afer sota una nova llum. Ben va parar de rosegar la seva poma. Tom passà la brotxa exquisidament d'ací d'allí, reculà per a veure l'efecte, afegí un toc en aquest indret i aquell altre, i sospesà de bell nou l'efecte, mentre Ben li reparava cada moviment, i esdevenia més i més interessat, més i més absort.

Al cap de poc digué:

-Escolteu, Tom: deixeu-me emblanquinar una mica.

Tom reflexionà: estava a punt de consentir, però canvià de determini.

-No, no; la tia Polly és molt mastegatatxes pel que fa a aquest clos (el de la banda del carrer, sabeu?); però, si fos el clos de la banda del darrera, a mi tant me fóra i a ella també. Sí, és molt mastegataxes, pel que fa a aquest clos: hom ha d'anar amb molt de compte: crec que no hi hauria un noi entre mil, i potser entre dos mil, que ho pogués fer de la manera que cal.

-Sí? De bo de bo? Oh! Vaja, deixeu-m'ho provar només: només una mica. Jo bé us ho deixaria fer, si vós fóssiu jo, Tom.

-Bé, a mi em plauria, indi honrat; però la tia Polly… Mireu, Jim volia fer-ho, però ella no li ha volgut consentir. Sid també volia fer-ho, però ella tampoc li ha volgut consentir. No veieu, ara, que estic lligat, en aquest punt? Si vós us emprenguéssiu el clos, i passés qualsevol cosa…

-Oh! Romansos! Tindré tant d'esment com vós mateix. Deixeu-m'ho provar. Escolteu… us daré el dintre de la poma.

-Bé, veureu… No, Ben: traieu-vos-ho del cap: tinc por…

-Us la daré tota!

Tom féu remissió de la brotxa amb repugnància en el rostre, però amb daler en el cor. I, mentre l'ex-vapor «Big Missouri» treballava i suava al sol, l'artista retirat seia damunt un barril, a l'ombra, a curta distància; deixava penjar les cames, mossegava la poma amb la boca plena, i planejava el carnatge de més innocents. No mancava material: més nois s'esqueien per alli, a cada estona: venien per a fer mofes, però romanien per emblanquinar. Poc abans que Ben estigués atuït, Tom havia baratat la nova avinentesa d'emblanquinar, a Billy Fisher, per un estel, sòlidament adobat; i quan aquest ja en tingué prou, Johnny Miller comprà de ser-hi, mitjançant una rata morta i un cordill per a fer-la giravoltar; i així successivament, hora darrera hora. I, quan hom arribà a mitja tarda, el pobre minyó miserable del matí estava literalment saturat de riqueses. Tenia, a més de les coses abans esmentades, dotze bales, part d'una mandolina, un tros d'ampolla blava per a mirar-hi a través, un canó de rodet, una clau que no servia per a obrir res, un bocí de guix, un tap de vidre d'una garrafa, un soldat de plom, un parell de capgrossos, sis coets, un gatet borni, un pom de porta, de llautó, un collar de gos (sense gos), el mànec d'un ganivet, quatre peces de pela de taronja i un vell marc de finestra fet malbé. Havia tingut, mentrestant, una bona, bella estona ociosa, i qui-sap-la companyia… i el clos lluïa de tres capes de blanc! Si el blanc no li hagués arribat a mancar, hauria causat la fallida de tots els nois del poblet.

Tom es digué que aquest món, al capdavall, no era tan buit com això. Havia descobert una gran llei d'activitat humana, sense saber-ho: és a dir, que per fer que un home o un noi desitgin una cosa, només cal convertir la cosa en difícil d'atènyer. Si hagués estat un gran filòsof ple de saviesa, com l'autor d'aquest llibre, hauria capit aleshores que la feina consisteix en qualsevol cosa que un hom estigui obligat a fer, i que el joc consisteix en qualsevol cosa que un hom no estigui obligat a fer. I això l'hauria ajudat a compendre per què el fer flors artificials o maldar en el molí dels forçats és feina, mentre el jugar a bitlles o trescar pel Mont Blanc no és sinó divertiment. Hi ha rics senyors a Anglaterra que menen carruatges de passatgers, tirats per quatre cavalls, per espai de vint o trenta milles, en una ruta diària, a l'istiu, perquè el privilegi els costa una pila de diners; però, si els oferissin soldada pel servei, això el convertiria en feina, i ells aleshores el deixaríen córrer.

El minyó medità una estona sobre el canvi substancial que s'havia esdevingut en les seves mundanes circumstàncies, i després s'adreçà al quarter general, a retre comptes.

(1) "Arbres de la llagosta": Acàcies dels tipus Gleditsia o Robinia.

CAPÍTOL III

Tom comparegué davant la tia Polly, que estava asseguda vora una finestra oberta, en una plaent cambra del darrera, que era alcova, menjador i biblioteca, tot plegat. L'aire balsàmic de l'istiu, la calma reposadora, la flaire de les flors, i la somnolent bonior de les abelles, havia fet el seu efecte, i ella estava pesant figues sobre la mitja que tenia entre mans, mancada de tota companyia que no fos la del gat, el qual també se li havia adormit a la falda. Les seves ulleres havien estat encimbellades damunt sa testa gris, com a precaució de seguretat. Ella havia cregut que, naturalment, ja faria d'allò més temps que Tom s'hauria escapat, i la meravellava de veure que comparegués dins el seu poder altra vegada d'aquesta intrèpida manera. Digué ell:

-No puc anar a jugar, ara, tia?

-Còm s'entén? Ara ja? Quanta de feina heu fet?

-Ja tota és acabada, tia.

-Tom, no em digueu mentides. No ho puc sofrir.

-No és mentida, tia: ja està tot llest.

La tia Polly no es refià gaire d'aquesta declaració. Eixí a fora a veure-ho per sí mateixa; i hauria estat prou contenta de trobar que fos veritat un vint per cent de l'afirmació de Tom. Quan trobà tot el clos emblanquinat, i àdhuc emblanquinat amb força gruix, i àdhuc amb una faixa afegida a terra, el seu astorament fou gairebé inexpressable. I va fer:

-Mai ho hauria dit! No cal dar-hi voltes; podeu treballar quan en teniu ganes, Tom.- I després aigualí el compliment, tot afegint: -Però que poques, repoques vegades en teniu ganes, la veritat! Bé, aneu-vos-en i jugueu: però mireu de tornar abans que passi la setmana: altrament, hi haurà pallissa.

Tan retuda estava per l'esplendor d'aquella feta, que se l'emportà al recambró i escollí una poma de les millors, i la hi donà, mentre li feia una lliçó edificant sobre el preu i delectança majors de qualsevol gust, quan venia sense pecat i després d'un virtuós treball. I, mentre ella acabava amb una venturosa filigrana de textos bíblics, ell va pispar un bunyol.

Després sortí tot saltant; i veié Sid, que tot just començava a pujar l'escala descoberta que menava a les cambres posteriors del segon pis. Hi havia grumolls de terra a l'abast, i l'aire se n'omplí en un dir Jesús. Els grumolls es precipitaren enfurits al volt de Sid com una pedregada, i abans que la tia Polly pogués reconcentrar les seves corpreses facultats i comparèixer a son ajut, sis o set havien encertat, i Tom havia fet un bot damunt el clos i era fora. Hi havia una porta, però en general el temps li curtejava massa per a fer-ne us. La seva ànima romangué en pau, ara que havia dat a Sid el tracte que mereixia per haver cridat l'atenció sobre son fil negre i haver-li creat un mal de cap.

Tom vorejà l'illa edificada i passà per una via fangosa que avançava pel darrera de l'estable de vaques de sa tia. No trigà a trobar-se en tota seguretat, més enllà de l'abast de la captura i el càstig; i s'adreçà envers la plaça del poblet, on dues colles militants de minyons s'havien trobat per a la lluita, segons un previ assenyalament. Tom era general d'un d'aquests exèrcits i Joe Harper (un amic del cor) era general de l'altre. Aquests dos grans capitans no es dignaven lluitar personalment (cosa més escaiguda als peixi-minuti), sinó que seien plegats damunt una eminència i dirigien les operacions de la campanya per ordes que trametien els ajudants de camp. L'exèrcit de Tom guanyà una gran victòria, després d'una llarga batalla, d'allò més aspra. En acabat, hom comptà els difunts, hi hagué canvi de presoners, es fixaren els termes de la pròxima ruptura i s'assenyalà el dia per a la necessària batalla; després de la qual cosa els exèrcits es posaren en rengles i partiren, i Tom se n'anà cap a casa tot sol.

Mentre passava vora la casa on vivia Jeff Thatcher, veié una noia nova en el jardí, una exquisida criatura d'ulls blaus i cabell daurat, aconduït en dues llargues trenes, que duia una blanca túnica estival i uns pantalonets brodats. L'heroi de tan recent triomf esdevingué retut, sense que hom disparés un tret. Una certa Amy Lawrence s'esvaí del seu cor, sense deixar memòria al seu darrera. Ell havia cregut que l'estimava fins a la follia i son daler li havia semblat una adoració, i ara veia que no era sinó una pobra i mesquina parcialitat fugidora. Havia passat mesos conquerint-la, ella l'havia acceptat, feia amb prou feines una setmana; ell havia estat el minyó més feliç, més altívol del món només durant la curtesa de set dies, i aquí, en un instant, ella havia sortit de son cor com un estranger vingut per atzar, la visita del qual és acabada.

Adorà aquest nou àngel amb esguard furtiu, fins que veié que ella l'havia descobert: aleshores va fer veure que no sabia que ella fos present, i començà de «fer-se veure» en tota mena d'absurdes faisons infantívoles, per guanyar-se la seva admiració. Romangué en aquesta grotesca ximpleria per algun temps; però de tant en tant, en mig d'algunes perilloses performances gimnàstiques, mirà de cua d'ull, i veié que la noieta s'adreçava cap a la casa. Tom se n'anà al clos, i es decantà damunt ell, tot planyívol, i esperant que ella voldria aturar-se una mica més. Ella s'aturà una mica damunt els graons, i després avançà cap a la porta. Tom exhalà un gran sospir quan ella posà el peu en el llindar; però son rostre s'il·luminà, i amb motiu, perquè ella tirà un pensament damunt el clos, un moment abans de desaparèixer. El minyó es posà a córrer i s'aturà no gaire lluny de la flor, i després es protegí els ulls amb la mà, i començà de mirar carrer avall, com si hagués descobert quelcom d'interessant que anés en aquella direcció. Al cap de poc arreplegà una palla i provà de gronxar-la damunt son nas, amb el cap decantat molt endarrera; i, mentre es movia d'una banda a l'altra en sos esforços, vorejava més i més el pensament: finalment son peu nu reposà damunt ell, els dits plegadissos del peu es clogueren damunt ell, i el noi partí fent gambades amb el seu tresor i desaparegué per la cantonada. Però només fou que per un minut: només el temps de posar-se la flor al trau de la jaqueta, vora el cor, o potser vora l'estòmac, perquè no era gaire assabentat d'anatomia, i en cap manera hipercrític.

Tornà en acabat, i s'estigué vora el clos fins a la caiguda de la nit, «fent-se veure» com abans; però la noia no tornà a mostrar-se, encara que Tom es reconfortés una mica amb l'esperança que ella, mentrestant, devia estar vora alguna finestra, adonant-se de les seves atencions. Finalment, tornà amb repugnància a casa seva, plena de visions sa pobra testa.

Durant tot el sopar estigué tan alegre, que la seva tia es preguntà «quín esperit se li havia ficat al cos». Fou objecte d'un bon reny per haver tirat grumolls a Sid, i no semblà preocupar-se'n gota. Provà de robar sucre sota el mateix nas de la seva tia, i li tustaren els nusos dels dits. Ell digué:

-Tia, a Sid no el tusteu pas quan n'agafa.

-Bé, Sid no aturmenta un hom, com vós feu. Sempre estaríeu de cap al sucre, si no us vigilava.

Ella se n'anà aviat cap a la cuina, i Sid, feliç amb la seva immunitat, abastà la sucrera amb una mena de glorieig en front de Tom, que era gairebé insuportable. Però els dits del minyó lliscaren, i la sucrera caigué i es trencà. Tom estava extasiat, i en tanta de manera, que fins i tot dominà sa llengua i romangué en silenci. Pensà que ell no diria una paraula, fins i tot quan la seva tia entrés, sinó que seuria perfectament quiet fins que ella demanés qui havia fet la trencadissa; i aleshores parlaria, i fóra la més bella cosa de tot el món el veure al manyac model atrapant una sumanta. Estava tan sadoll de gaubança, que amb prou feines pogué contenir-se quan la vella senyora tornà, i s'aturà damunt el desastre, descarregant llampecs d'ira damunt les ulleres. Ell es digué a sí mateix:

-Ara ve allò!-, I al següent instant rodava per terra! La mà potent enlairava per colpir de bell nou, quan Tom cridà:

-Atureu-vos: per què m'escometeu a mi? És Sid qui l'ha trencada!

La tia Polly s'aturà perplexa; i Tom mirà, en cerca de guaridora pietat. Però ella, en recobrar la veu, digué només:

-Uf! Bé, ça com lla la pallissa, em penso, no ha estat indeguda. Ben segur que deveu haver fet alguna altra descarada dolenteria quan jo no era present.

Després, ella sentí el retret de la seva consciència, i es delia per dir quelcom de bo i amorós; però judicà que això seria interpretat com a confessió d'una errada seva, i la disciplina prohibia semblant cosa. Així és que servà silenci i se n'anà a les seves tasques amb el cor contorbat. Tom feia el bot en un recó, i exagerava sos sofriments. Coneixia que, cor endins, la seva tia s'agenollava davant seu, i es sentia acerbament satisfet d'aquesta comprensió. Ell no arboraria cap senyal, ni s'adonaria de cap. Sabia que una llambregada afanyosa queia al seu damunt, ara i adés, a través d'un tel de llàgrimes; però ell refusava de fer-ne esment. Es representava a sí mateix en son llit, malalt de mort, amb la seva tia decantant-se-li al damunt, tot implorant una parauleta de perdó; però ell girava la cara envers la paret i moria sense dir aquella paraula. Ah! Què passaria per dintre d'ella, aleshores? I es representava a sí mateix portat a casa, del riu estant, mort, amb sos rulls amarats, i ses pobres mans quietes per sempre i son cor ferit en repòs. Còm ella es tiraria al damunt seu i còm caurien les llàgrimes a dolls, i pregarien sos llavis a Déu que li retornés el seu minyó, tot dient que ella no l'ofendria mai més, mai més! Però ell jauria allí blanc i enfredorit, sense cap moviment: pobra petita víctima, les dolors de la qual havien trobat la fi. Tant estimulà sos sentiments amb l'aire patètic d'aquest somni, que hagué de vetllar per seguir empassant-se la saliva, perquè estava arran d'escanyar-se; i sos ulls nedaren en un enterboliment aquós, que el parpelleig féu sobreeixir, i davallà i gotejà per l'extrem de son nas. I tanta de voluptat trobava en aquest afalac de sos dols, que no podia comportar que cap alegria mundana, cap ressonant delectança, hi fes intrusió: així és que al cap de poc, quan sa cosina Maria entrà ballant, tota alegre del goig de veure la casa de bell nou, després d'una interminable excursió d'una setmana al camp, ell s'aixecà i avançà entre núvols i foscúria cap a una porta, mentre ella portava sol i cantúries per l'altra. Anà esmaperdut, ben lluny dels indrets on solien trobar-se els nois, i en cercà de desolats, que fossin en harmonia amb son esperit. Un rai d'estaques que hi havia al riu l'invitava, i ell s'assegué en son caire d'enfora, i contemplà l'ombrívola extensió del corrent, no desitjant aleshores sinó d'ofegar-se de cop i volta, i sense ataleiar-se'n, sense sofrir l'inconfortable tràmit enginyat per la natura. Aleshores es recordà de la seva flor. La tragué, tota arrugada i marcida, i ella augmentà poderosament la seva tètrica felicitat. Es preguntà si ella s'apiadaria d'ell en saber-ho. Quí sap si ploraria, i desitjaria de tenir el dret de posar-li els braços al voltant del coll i reconfortar-lo? O bé giraria el cap fredament, com tot el món, ple de buidor? Aquesta imatge li causà una tal agonia de delectable sofriment, que l'anà regirant i regirant pel seu magí, i l'anà considerant sota noves i variades llums, fins que esdevingué ben gastada. A la fi s'aixecà, tot sospirant, i se n'anà entre la fosca. Cap a dos quarts de deu o les deu passà pel carrer abandonat on vivia l'adorada inconeguda; s'hi aturà un moment; cap so no caigué damunt sa orella parada; una candela expandia una claredat opaca damunt la cortina d'una finestra del segon pis. Era allí la presència sagrada? S'enfilà al clos, i passà llisquívolament entre les plantes, fins a romandre sota aquella finestra; mirà en l'aire, envers ella, per llarga estona, i amb emoció; després s'ajagué en terra sota d'ella, cara en l'aire, amb les mans estretes damunt el pit, i servant la pobra flor marcida. I així hauria volgut morir: a la serena, en la fredor del món, sense aixopluc damunt sa testa, mancada de fogar, sense que una mà amistosa eixugués la suor mortal de son front ni cap rostre amorós es decantés compassivament al damunt seu quan vingués la gran agonia. I així el trobaria ella quan mirés cap enfora, en l'alegre matí… i, oh!, qui sap si deixaria caure una llàgrima damunt sa pobra figura sens vida, qui sap si exhalaria un petit sospir, en veure una vida jove i brillant tan rudement desfeta, tan immaturament dallada?

La finestra s'obrí; la veu discordant d'una criada profanà la santa calma, i un diluvi d'aigua amarà les romanalles del màrtir atuït.

L'heroi ofegat saltà amb un esbufec d'alleujament; hi hagué un zumzeig com de projectil en els aires, mesclat al murmuri d'una maledicció; un so com de vidres petats es féu sentir, i una petita forma vaga passà damunt el clos i es disparà en la fosca.

No gaire temps després, quan Tom, despullat per ficar-se al llit, examinava sos vestits amarats a la llum d'una candela de sèu, Sid es despertà; però si per acàs li vingué alguna tèrbola idea de fer provatures d'al·lusions, s'hi repensà, i servà quietud, perquè llucà el perill en la mirada de Tom. Tom es ficà al llit deixant de banda la tirallonga de les pregàries, i Sid prengué nota, mentalment, de l'omissió.

CAPÍTOL IV

El sol s'aixecà damunt un món tranquil, i resplendí damunt el poblet pacífic com una benedicció. Acabat el desdejuni, la tia Polly començà les pràctiques religioses de la família: primer de tot digué una pregària erigida en sòlides fileres de cites escripturístiques, encastades amb un prim morter de originalitat; i des del cim d'aquell monument, llegí un capítol ferreny de la llei mosaica, com si fos del Sinaí estant.

Després Tom es nuà el cinyell, per dir-ho així, i es posà a la tasca per apendre sos versicles. Sid havia après la lliçó dies abans. Tom despengué tota la seva energia en encabir-se cinc versicles a la memòria; i trià una part del sermó de la Muntanya, perquè no pogué trobar versicles que fossin més curts.

Al cap de mitja hora, Tom tenia una vaga idea general de la seva lliçó, però només que això, perquè son magí atravessava tot el camp del pensament humà, i ses mans eren atrafegades en distraccions recreatives. Mary prengué son llibre per fer-lo recitar, i ell maldà per descobrir son camí entre la boira.

-Benaventurats els a… a…

-Pobres.

-Sí… pobres. Benaventurats el pobres a… a…

-En esperit…

-En esperit. Benaventurats els pobres en esperit, perquè ells… ells…

-Llur…

-Perquè llur. Benaventurats els pobres en esperit perquè llur… és el reialme del cel. Benaventurats els que ploren, perquè ells… ells…

-Se…

-Perque ells… a…

-S. e…

-Perquè ells essa e… Oh! No sé què és, això!

-Seran!

-Oh! Seran! Perquè ells seran… perquè ells seran a… a… Seran plorats… a… a… Benaventurats els que seran… els que a… els que seran plorats, seran a… a… seran què? Perquè no m'ho dieu, Mary? Perquè us plau ésser tan roïna?

-O Tom, pobre cap de fusta! No és pas que jo us sigui un corcó. No ho voldria pas, de ser-vos-en. Heu de tornar-hi, i apendre-ho. No us descoratgeu, Tom: ja en sortireu… I, un cop n'hagueu sortit, us donaré quelcom d'allò més bonic! Ah! així: això és un bon minyó!

-Molt bé! I quína cosa és, Mary? Digueu-me quína cosa és.

-Deixeu-ho córrer, Tom. Ja sabeu que si dic que és bonic, és bonic.

-Oi, Mary. Molt bé: m'hi aferrussaré altra vegada.

I s'hi aferrussà altra vegada; I, sota la doble tensió de la tafaneria i el guany en perspectiva, ho féu amb tant d'abrivament, que reeixí d'una manera esclatant.

Mary li donà un flamant ganivet Barlow, que costava dos rals i escadús; i la convulsió de gaubança que féu trontollar el seu organisme el sacsejà fins als fonaments.

En veritat, el ganivet no servia per a tallar res, però era un evident Barlow, i aquest instrument era d'una inconcebible sumptuositat; baldament la qüestió de si els nois de l'Oest havien o no arribat a imaginar que semblant arma podia segurament ser falsificada per al seu menyscabament, és un imposant misteri que mai serà resolt, tal vegada. A Tom se li acudí de fer-hi senyals a l'armari, i anava preparant-se per començar la tasca a la taula escriptori, quan el cridaren a abillar-se per a l'escola dominical.

Maria li donà una ribella de llauna amb la seva aigua, i un troç de sabó, i ell passà la porta i posà la ribella damunt d'un escambell que hi havia per allí: després ficà el sabó a l'aigua i l'hi deixà estar; s'arremangà les mànegues; escampà dolçament l'aigua per terra; i després entrà a la cuina i començà d'eixugar-se la cara diligentment amb la tovallola de darrera la porta. Però Mary remogué la tovallola i digué:

-No us en deu vergonya, Tom? No sigueu tan dolent. L'aigua no us farà cap mal.

Tom romangué una mica desconcertat. La ribella fou emplenada de bell nou, i aquesta vegada Tom es decantà damunt ella una estoneta, arreplegant coratge; s'hi ficà amb una alenada profunda, i ho envestí. Quan entrà a la cuina al cap de poc, amb els ulls closos, i anant a les palpentes amb totes dues mans en cerca de la tovallola, un honorable testimoni de sabonera i aigua degotava de la seva faç. Però en eixir de la tovallola, son estat no era encara satisfactori, perquè l'àrea neta cessava de cop i volta, com si fos una màscara, damunt la seva barba i les seves barres. Per sota i més enllà d'aquesta ratlla hi havia una ombrívola extensió de territori eixut, que s'estenia cap avall pel seu davant, i, pel darrera, al voltant del coll. Mary el prengué pel seu compte, i quan estigué llest era un home i un germà, sense diferència de color; i son cabell amarat era pentinat gentilment, i sos petits rulls elaborats amb un efecte general d'exquisidesa i simetria. (Ell s'aplanava els rulls d'amagat, amb treball i molèsties, i s'encastava el cabell ben arran del cap, perquè opinava que els rulls eren afeminats, i els seus li omplien la vida d'amargor.) Després Mary tragué un tern que ell no havia usat sinó els diumenges per espai de dos anys (hom ne deia, senzillament, «l'altre vestit»). I d'això en podem deduir la magnitud del seu guarda-roba. La noia l'endegà, després que ell mateix s'hagué abillat; cordà el gec polit fins a la seva barba, girà el gran coll de camisa damunt les seves espatlles, el raspallà i el coronà amb el capell de palla, que tot era de clapes. Semblava ara en gran manera millorat i inconfortable; i, verament, es sentia tan inconfortable com semblava, perquè tot el vestit i la netedat l'enravenaven d'una manera, que allò era un fel. Esperava que Maria s'oblidaria de les seves sabates, però l'esperança es mustigà; va untar-les totes amb sèu, com era el costum, i les portà. Ell perdé el bon geni, i digué que sempre li feien fer allò que no volia. Però Maria digué persuasivament:

-Tom, vejam… això és ser bon minyó?

Així és que es ficà les sabates, tot rondinant. Mary aviat estigué llesta, i els tres infants eixiren cap a l'escola dominical, indret que Tom odiava amb tot el cor; però a Sid i Mary els plaïa.

L'escola del diumenge durava de les nou fins a dos quarts d'onze; i després venia el servei religiós. Dos dels infants romanien sempre voluntàriament a oir el sermó; l'altre romania també… per motius més poderosos. Els bancs de respatller enlairat i sense coixins que hi havia a l'església podrien contenir unes tres centes persones; l'edifici era una petita cosa senzilla, amb una mena de caixa de pi al cim, com a cloquer. A la porta, Tom reculà i s'acostà a un camarada que duia el vestit de les festes.

-Escolta, Bill: tens un bitllet groc?

-Sí.

-Quant ne vols?

-Quant ne dones?

-Un tros de llamí i un ham de pescar.

-Deixa-m'ho veure.

Tom ho exhibí. Eren satisfactoris, i hi hagué barata de propietat. Després Tom vengué un parell de bales bones i blanques per tres bitllets vermells, i alguna altra bagatel·la per un parell de blaus. Sotjà altres nois a mesura que venien, i continuà comprant bitllets de diverses colors, per deu o quinze minuts més. Entrà a l'església, després, amb un eixam de nois i noies nets i sorollosos; se n'anà cap el seu seient i començà una baralla amb el primer noi que trobà al seu abast. El mestre, hom greu i ancià, va intervenir-hi; després girà l'esquena un moment, i Tom estirà els cabells d'un noi del banc veí, i estava tot absort llegint son llibre quan el noi va girar-se. Clavà una agulla en un altre noi, tot seguit, per a sentir-li dir: -Ui!- i fou renyat novament pel mestre. Tota la classe de Tom era d'un model: inquieta, sorollosa i carregosa. Quan els tocava de dir la lliçó, cap d'ells no sabia els versicles perfectament, sinó que tothom els ho havia d'apuntar. Tanmateix, però, passaven prou turment, i cadascú tenia son premi en bitlletets blaus, cada un dels quals portava un passatge de l'Escriptura; cada bitllet blau era la paga d'haver recitat dos versicles. Deu bitllets blaus equivalien a un de vermell, i podien ser-hi baratats; deu bitllets vermells equivalien a un de groc; per cada deu bitllets grocs el superintendent donava una Bíblia molt senzillament enquadernada (que no arribava a valer mig dòlar en aquells temps venturosos) al deixeble. Quants de mos lectors tindrien l'activitat i l'aplicació d'encabir-se a la memòria dos mil versicles, fins i tot per una Bíblia de Doré? I, no obstant, Mary havia adquirit dues Bíblies d'aquesta manera; això li representava la tasca pacient de dos anys; i un noi de parentela alemanya n'havia guanyades quatre o cinc. Una vegada, aquest recità tres mil versicles sense aturar-se; però la tensió exercida damunt ses facultats mentals era massa gran, i des d'aquell dia esdevingué poc menys que un idiota: lamentable infortuni per a l'escola, perquè en les grans avinenteses, davant d'espectadors, el superintendent sempre feia sortir aquell noi perquè (com deia Tom) «s'engegués». Només els deixebles vells procuraven servar llurs bitllets, no deixant de banda llur tediosa tasca fins a assolir una Bíblia: així és que la remissió d'un d'aquests premis era un rar i notable esdeveniment; el deixeble que havia reeixit era tan gran i conspicu, aquell dia, que en tal moment tot si d'alumne s'encenia d'una nova ambició que ben sovint durava un parell de setmanes. És possible que l'estómac intel·lectual de Tom no hagués mai experimentat veritable fam d'un d'aquests premis; però tot son ésser, evidentment, s'havia delit molts de dies per la glòria i l'esclat que els voltava.

Com de costum, el superintendent romania dret, en front del púlpit, amb un llibre d'himnes, tancat, a la mà i l'índex ficat entre les seves pàgines, i comandà atenció. Quan un superintendent d'escola de diumenge fa son petit discurs habitual, un llibre d'himnes a la mà li és tan necessari com la inevitable fulla de música a un cantaire que està part davant d'una plataforma i canta un solo en un concert, encara que el motiu d'això és un misteri; perquè el pacient no passa mai els ulls pel llibre d'himnes ni per la fulla de música. Aquest superintendent era una tènue criatura de trenta cinc anys, amb una perilla crespada i cabell curt i crespat; portava un coll rígid i dret, l'extrem superior del qual ben bé li arribava a les orelles, i les agudes puntes del qual s'encorbaven cap endavant, en front dels angles de la seva boca: aquest clos obligava a un esguard ben recte cap endavant, i a girar tot el cos quan calia mirar de costat. La seva barba l'apuntalava una corbata tota estesa, que era tan llarga i tan ampla com un bitllet de banc, i tenia caps de serrell; els extrems de les seves botes eren girats violentament cap amunt, segons la moda del dia, com a lliscadores de trineu: efecte pacientment i laboriosament produït pels joves, seient amb els dits del peu apretats contra una paret hores senceres. El senyor Walters era de posat molt curiós, i de cor ben sincer i com cal; i tenia les coses i els indrets sagrats en tanta de reverència, i els separava tant de les matèries mundanals, que, sense que ell se n'adonés, la seva veu d'escola de diumenge havia adquirit una entonació peculiar que desapareixia totalment els dies de feina. Començà d'aquesta manera:

-Ara, minyons, necessito que segueu tan correctament i gentilment com pugueu, i em presteu tota la vostra atenció per un minut o dos. Això és, així. Així és com ho fan els nens i les nenes bons minyons. Estic veient una nena petita que mira enfora de la finestra; em temo que es pensa que estic en algun indret d'allí fora: potser dalt d'un arbre fent un discurs als ocellets. (Rialleta aprovatòria.) He de dir-vos quin bé em fa, de veure tantes carones netes i brillants acoblades en un lloc com aquest, aprenent de obrar rectament i d'ésser bons.

I així succesivament. No és necessari de trametre la resta del discurs. És un model que no varia; això fa que ens sigui familiar a tots.

El darrer terç del discurs fou malmès pel renovellament de lluites i altres divertiments entre alguns nois de mala conducta, i per les inquietuds i murmuris que s'estenien arreu arreu, banyant, fins i tot, els fonaments de roques isolades i incorruptibles com Sid i Mary. Però tot això parà de sobte en apaivagar-se la veu del senyor Walters; i la conclusió del discurs fou rebuda amb un esclat de silenciós agraïment.

Una bella part dels murmuris havia estat ocasionada per un esdeveniment més o menys inavesat: l'entrada de visitants: l'advocat Thatcher, acompanyat de un home molt vell i molt feble, i d'un bell senyor cavallerívol, de mitja edat i cabell gris d'acer, i una senyora tota digna, que era sens dubte la muller de aquest. La senyora portava una nena. Tom havia estat inquiet y ple de pruïges i malhumor, i amb la consciència que el remordia: no podia confrontar l'esguard d'Amy Lawrence, no podia sofrir sa mirada amorosa. Però quan veié la petita nouvinguda, son esperit se abrandà tot ell de benaventurança en un dir Jesús. A l'instant següent, feia ostentació de si mateix amb totes les seves forces; dant cops de puny als altres nois, estirant-los els cabells, fent ganyotes: en una paraula, servint-se de tota art que semblés adequada per a fascinar una noia i guanyar-ne l'aplaudiment. La seva gaubança no tenia sinó una clivella: el record de la seva humiliació en el jardí d'aquell àngel; però aquella sorrenca memòria l'anaren esborrant ones rues de felicitat que li passaven al damunt. Als visitants hom els donà el més alt seient d'honor, i, tan prest com fou acabat el discurs del senyor Walters, ell els presentà a l'escola. El senyor de mitja edat resultà ésser un prodigiós personatge; no altre que el jutge del comtat; la més augusta creació, en absolut, que aquells infants haguessin mai contemplat, i ells es demanaven de quina mena de material era bastit; i mig volien sentir-lo braolar i mig temien que arribés a fer-ho. Era de Constantinoble, a dotze milles de distància; així és que havia viatjat i vist el món: els ulls que hom tenia al davant havien vist la Casa del Tribunal del Comtat, que hom deia que tenia una teulada de llauna. L'astorament que aquestes reflexions inspiraven, el demostrava l'impressionat silenci i les fileres d'ulls mirant de fit a fit. Aquest era el gran jutge Thatcher, germà de llur propi advocat. Jeff Thatcher immediatament avançà a mostrar-se familiar amb el gran home i a ésser envejat per l'escola. Hauria estat música per a son esperit, de sentir els murmuris.

-Mira-te'l, Jim! còm puja allí damunt. Mira! ara va a donar-li una estreta de mà; ara li està donant l'estreta de mà. Ma noi! No t'agradaria d'ésser En Jeff?

El senyor Walters es posa a «fer-se veure» amb tota mena de bellugueigs i activitats, donant ordes, formulant judicis, fent advertiments aquí, allí, onsevulla que pogués trobar una rodella. El bibliotecari «es feia veure», corrent d'ací d'allí amb les mans plenes de llibres i fent una pila d'aquella fressa i aldarull en que es complau l'autoritat d'un insecte. Les joves senyoretes mestresses «es feien veure», decantant-se dolçament damunt deixebles que feia poc temps havien estat apunyegats, alçant ditets advertidors envers els nois dolents i dant amorosos copets als bons minyons; els joves senyors mestres «es feien veure» amb petits renys i altres petites demostracions d'autoritat i bella atenció a la disciplina; i la major part dels mestres, d'ambdós sexes, trobaren coses a fer a la llibreria, vora el púlpit, i eren coses que calia tornar a fer dues o tres vegades (amb molta de vexació aparent). Les nenes «es feien veure» de diverses maneres, i els nens «es feien veure» amb tanta de diligència, que l'aire era tot ple de boles de paper i del murmuri de les baralles. I, per damunt de tot això, el gran home seia, i irradiava un majestuós somriure judicial damunt tota la casa, i s'escalfava al sol de la seva pròpia grandiositat, perquè també ell «es feia veure». Només una cosa mancava per completar l'èxtasi del senyor Walters, i era l'avinentesa de fer a mans una Bíblia de premi, i exhibir un prodigi. Diversos deixebles tenien uns quants bitllets grocs, però ningú no en tenia prou; ell havia anat assabentant-se'n entre els alumnes més assenyalats. Hauria donat tot el món, ara, per a tornar a tenir aquell noi alemany amb el seny complet.

I en aquell moment, quan l'esperança era morta, Tom Sawyer avançà amb nou bitllets grocs, nou de vermells i deu de blaus i demanà una Biblia! Això fou com una tamborinada en un cel clar. Walters no esperava una petició per aquell indret ni en deu anys a venir. Però no calia dar-hi voltes: veu's aquí els documents fefaents, i no tenien cap tara. Així és que Tom fou enlairat al veinatge del jutge i l'altre escollit, i la gran nova fou anunciada del quarter general estant. Fou la sorpresa més atarantadora de la dècada; i tan pregona fou la sensació, que aixecà el nou heroi a l'altura de l'heroi judicial, i l'escola tingué dues meravelles a contemplar en lloc d'una. Els nois es sentiren rosegats per l'enveja; però els que sofriren les més amargues punyides foren els que s'adonaren massa tard que havien contribuït a aquesta odiada esplendor, en vendre bitllets a Tom a canvi de la riquesa que ell havia acoblat venent privilegis d'emblanquinar. Es menyspreaven a sí mateixos, com a enganyats per un frau astut, per un serpent criminal amagat en l'herba.

El premi fou remès a Tom amb tanta d'efusió com el superintendent pogué bombar-se en aquelles circumstàncies; però li mancava quelcom de l'autèntic broll, perquè l'instint del pobre subjecte li féu saber que allí hi havia un misteri que potser no comportava la llum; era simplement absurd que aquell noi hagués amagatzemat dues mil gavelles de ciència escripturística en sos locals: una dotzena agotarien la seva capacitat, sens dubte. Amy Lawrence estava orgullosa i contenta, i feia per manera d'aconseguir que Tom la mirés a la cara, però ell no hi volia mirar. Ella se n'estranyà: després estigué una mica contorbada; després una vaga sospita vingué i passà i retornà de bell nou; ella sotjà; una llambregada furtiva li digué qui-sap-les coses, i aleshores son cor es trencà, i es sentí gelosa, i irosa, i li vingueren les llàgrimes als ulls, i odià tothom: Tom més que tots els altres, pensà ella.

Tom fou presentat al jutge, però tenia la llengua travada; l'alè amb prou feines li venia; son cor glatia violentament, en part a causa de la paorosa grandesa d'aquell home, però principalment perquè ell era el pare d'ella. Li hauria plagut de caure en terra i adorar- lo, si haguessin estat a les fosques. El jutge posà la mà damunt la testa de Tom i el nomenà gentil homenet, i li demanà còm se deia. El noi tartamudejà, badà la boca, i ho tragué enfora:

-Tom.

-Oh! no! no Tom… és…

-Tomàs.

-Ah! això és. Em pensava que n'hi hauria una mica més, potser. Molt bé. Però gosaria dir que en teniu un altre, i me'l direu, veritat?

-Digueu al senyor quin és l'altre nom, Tomàs- digué Walters. -I digueu senyor. Cal que no oblideu la vostra urbanitat.

-Tomàs Sawyer, senyor.

-Això és! D'això en dic un bon minyó. Bell minyó. Bell: un homenet. Dos mil versos és molt, moltíssim. I mai no us ha de doldre el treball que us heu donat per apendre'ls; perquè el saber val més que cap altra cosa del món; això és el que fa que els homes es tornin bons i grans; sereu un gran home i un home bo algun dia, Tom, i aleshores mirareu enrera i direu: «-Tot és degut als beneficis de la preada escola dominical de la meva infantesa; tot és degut a mos benvolguts professors, que m'ensenyaren a apendre; tot és degut al bon superintendent, que m'encoratjà i vetllà per mi i em donà una bella Bíblia, una Bíblia esplèndida i elegant, per servar-la i tenir-la per al meu ús, per a sempre més; tot és degut a la recta educació!» Això és el que direu, Tomàs; i no els voldríeu baratar per cap diner aquests dos mil versos, no: en cap manera no voldríeu. I ara no us recarà de dir-me a mi i aquesta senyora alguna de les coses que heu après (ah! comprenc que no us recarà), perquè estem orgullosos dels minyonets que aprenen. Sabeu, sens dubte, els noms de tots els dotze deixebles. Voleu dir-nos els noms dels dos primers que foren elegits?

Tom anava estirant-se un botó i prenent un posat temorenc. S'enrojolà, aleshores, i sos ulls es decantaren a terra. El cor del senyor Walters s'esfondrà dintre seu. Es digué a sí mateix: -No és possible que el noi pugui respondre la més senzilla pregunta: per qué n'hi fa cap el jutge? Però es va sentir obligat a dir quelcom en alta veu, i va fer:

-Respongueu al senyor, Tomàs: no tingueu por.

Tom encara no disparava.

-Bé, conec que m'ho direu a mi- digué la senyora. -Els noms dels dos primers deixebles eren…

-DAVID I GOLIAT!

Correm una cortina caritatívola damunt la resta de l'escena.