CAPÍTOL IX
Aquella nit, a dos quarts de deu, Tom i Sid foren enviats al llit com de costum. Digueren les pregàries, i Sid aviat hagué trencat el son. Tom jeia tot despert i vigilava amb neguitosa impaciència. Quan li semblà que ja era gairebé a trenc de dia, sentí que el rellotge sonava les deu. N'hi havia per desesperar-se. S'hauria bellugat i remenat com els seus nervis li demanaven, però tenia por de despertar Sid. Jagué, doncs, d'allò més quiet i mirant en l'aire, dins l'ombra. Tot era bròfegament silenciós. Aviat començaren a brollar del silenci sorolls apenes perceptibles, que anaven prenent cos. El tic-tac del rellotge esdevingué sensible. Vells prestatges es posaren a cruixir misteriosament. Els graons carriquejaren vagament. Sens dubte, hi havia esperits en campanya. Un ronc acompassat venia sordament de la cambra de la tia Polly. I aleshores començà el xerric enujós d'un grill que cap inventiva humana hauria pogut localitzar. Després vingué el so acompassat i espectral d'un corc, a la paret que hi havia a la capçalera del llit: allò volia dir que els dies d'algú eren comptats. Després l'udol d'un gos llunyà muntà en l'aire de la nit, i fou respost per un udol més vague d'una distància més remota. Tom es trobava a l'agonia. A la fi romangué satisfet que el temps s'hagués exhaurit i l'eternitat s'inaugurés; i començà, a desgrat seu, a ensopir-se; el rellotge cantà les onze, però ell no les sentí. I després comparegué, mesclat amb els somnis a mig formar, un miol sobiranament melangiós. Una finestra veïna que s'obria el trasbalsà. Un crit de: -Ala, brètol!- i el patapam d'una ampolla buida contra el darrera del cobert de fusta de la seva tia el desvetllaren del tot, i al cap d'un minut estava abillat i fora de la finestra, i s'arrossegava per la teulada de la golfa a quatre grapes. Miolà amb precaució una o dues vegades, tot fent via. Després saltà a la teulada del cobert, i d'allà a terra. Veu's allí Huckleberry Finn amb el gat mort. Els nois partiren i desaparegueren en la tenebror. Al cap de mitja hora calcigaven l'alt herbam del cementiri.
Era un cementiri de la vella mena ponentina, damunt un turó, a vora d'una milla i mitja del poblet. El vorejava un clos atrotinat, fet de taulons, que unes vegades es decantava cap enfora i altres cap endins, però mai no romania test. Herbei i herbotes envaïen tot el cementiri. Totes les velles tombes eren ensorrades. No hi havia una làpida enlloc. Fustes de cim arrodonit, menjades de corcs, feien tentines damunt les tombes, cercant decantades un puntal, i no trobant-ne cap. Allò de «Consagrat a la memòria de…» i així per l'estil, hom ho havia pintat en el seu temps, però hom ja no hauria pogut llegir-ho en el major nombre d'elles, ara, baldament hi hagués hagut més llum.
Un oratjol desmaiat gemegava entre els arbres, i Tom tingué por que fossin els esperits dels morts planyent-se d'ésser destorbats. Els nois enraonaren poc, i només que en una veu que no s'afigurava, perquè l'hora, i l'indret, i la difosa solemnitat, i el silenci oprimien llurs esperits. Trobaren el nou munt alterós que cercaven, i s'aconductaren sota la protecció de tres oms poderosos que creixien aflotonats a unes quantes passes de la tomba.
Esperaren en silenci una estona, que els semblà ben llarga. La queixa d'una òliba llunyana era l'únic so que trencava el silenci de mort. Les reflexions de Tom li anaven esquifint el cor. Havia d'enraonar, fos com fos. Així és que digué, en un murmuri:
-Hucky! Creieu que els morts se n'agraden que nosaltres siguem aquí?
Huckleberry zumzejà:
-Em plauria de saber-ho. És una cosa que corprèn: oi?
-Ja ho crec!
Després hi hagué una considerable pausa, durant la qual els minyons examinaren interiorment la matèria. Després Tom murmurà:
-Escolteu, Hucky: que compteu que ens sent parlar, Hoss Williams?
-És clar que sí. Si més no, el seu esperit.
Tom, després d'una pausa:
-Em plauria d'haver dit el senyor Williams. Però no he obrat altrament per cap mala cosa: tothom li diu Hoss.
-Un cos mort d'aquests, mai pot ésser massa exigent sobre la manera com un hom en parli, Tom.
Això creà un descoratjament, i la conversa finà de bell nou. Aviat
Tom agafà el braç de son camarada i digué:
-Sst!
-Què hi ha, Tom?- I s'arrambaren amb els cors palpitants.
-Sst! Altra vegada! No ho sentiu?
-Jo…
-Veieu? Ara ho heu sentit.
-Déu meu, Tom! Ja són aquí, ben segur. Què farem?
-Poc ho sé. Creieu que ens llucaran?
-O Tom! Poden veure en la foscor, igual que els gats. Voldria no haver vingut.
-Oh! No tingueu por. No crec que ens empantaneguin. No fem cap mal.
Si estem ben quiets, potser ni se n'adonaran de nosaltres.
-Hi faré el que sàpiga, Tom; però, Déu meu!, tot jo sóc una esgarrifança!
-Escolteu!
Els minyons decantaren la testa plegats, i amb prou feines respiraven. Un so apagat de veus surava per l'extrem més distant del cementiri.
-Vegeu! Mireu allí!- murmurà Tom. -Què és allò?
-Foc del dimoni! O Tom! Això glaça.
Algunes incertes figures s'acostaren entre la fosca, tot gronxant una llanterna d'estany d'antiga mena, que clapava el sol amb innombrables antiqüeles de llum. Al cap de poc, Huckleberry zumzejà amb un calfred:
-Son els dimonis, ben segur. En vénen tres! En nom de Déu, Tom, estem perduts! Podeu pregar?
-Faré per manera, però no tingueu por. No ens faran cap mal.
«Em fico dins el llit per fer-hi un son seguit…»
-Sst!
-Què passa, Huck?
-Són homes! Un n'és, sinó els altres. Un d'ells fa la veu de Muff
Potter.
-Ca!… Voleu dir?
-Faig juguesca de conèixer-la bé. No us remeneu ni us bellugueu. No és prou viu per a reparar-nos. Deu estar embriagat, com de costum, ben segur, aquest vell poca-pena del diastre.
-Molt bé: estaré ben quiet. Ara n'estan lluny. No el poden trobar.
Ara tornen a venir. Ara es cremen. Ara es refreden altra vegada. Es
cremen un altre cop. Brasa viva! Aquesta vegada ho han ensopegat.
Escolteu, Huck: conec una altra de llurs veus: hi ha Joe l'Indi.
-Oi! Aquest mestís assassí! M'estimaria més que fossin dimonis, cent vegades! Per què deuen rondar?
Els murmuris s'extingiren del tot, aleshores, perquè els tres homes havien arribat a la tomba, i romanien a unes quantes passes de l'amagatall dels dos minyons.
-Aquí és- digué la tercera veu. I son posseïdor alçà la llanterna, que mostrà la faç del jove doctor Robinson.
Potter i Joe l'Indi portaven un baiard, amb una corda i un parell de pales al damunt. Deixaren en terra allò que traginaven, i començaren d'obrir la tomba. El doctor posà la llanterna al cap del lloc d'enterrament i avançà i s'assegué, amb l'esquena recolzada en un dels oms. Estava tan a prop que els minyons l'haurien pogut tocar.
-De pressa, mestres!- Digué en veu baixa.- La lluna podria eixir de cop i volta!
Rondinaren una resposta, i continuaren cavant. Per algun temps no se sentí més soroll que el xarricar de les pales que descarregaven llur nolieig de terra i arena. Allò era ben monòton. Finalment, una pala topà amb el taüt, fent un so opac i de fusta, i al cap d'un o dos minuts els homes l'havien hissat damunt terra, al defora. Alçapremaren la tapadora amb les pales, tragueren el cos mort, i el rebotaren asprament per terra. La lluna es mogué darrera els núvols i mostrà sa cara esblaimada. El baiard fou endegat, i el cos mort posat al seu damunt, cobert amb una flassada, i fermat amb la corda. Potter es tragué un ganivetàs de molles i tallà el cap de la corda que penjava, i digué:
-Ara la cosa damnada està a punt, serra-ossos, i, o bé ens doneu cinc monedes més, o aquí roman.
-Això és parlar!- digué Joe l'Indi.
-Ei! Què vol dir, això?- féu el doctor. -Heu demanat la paga per endavant, i us l'he donada.
-Sí, i heu fet quelcom més que això- digué Joe l'Indi, atansant-se al doctor, que ara estava de peu dret. -Em vau treure, fa cinc anys, de la cuina del vostre pare, on avia anat a demanar alguna menja, i vau dir que no hi havia anat per cap bé; i quan vaig fer saber que me la pagaríeu, baldament passessin cent anys, el vostre pare em tancà a la presò per rodamón. Us penseu que me n'he oblidat? Per alguna cosa tinc sang indiana. I ara us he arreplegat, i no teniu més remei que pagar: sabeu?
Amenaçava al doctor amb el puny a la cara, en aquell moment. El doctor donà un cop sobtat, i estengué el mal home per terra. Potter deixà caure el ganivet i exclamà:
-Ei! No toqueu el meu lleopard!- I a l'instant següent s'havia agafat amb el doctor, i tots dos lluitaven amb màxima embranzida, afollant l'herba i esquinçant la terra amb llurs talons. Joe l'Indi saltà a son peu, amb els ulls encesos d'ira, arrabassà el coltell de Potter, i va arrossegar-se com un gat i acotant-se, dant una i altra volta als combatents, cercant una avinentesa. De sobte el doctor pogué romandre desempallegat d'una estrebada, agafà la feixuga fusta del capçal de la tomba de Williams, i amb ella atuí Potter en terra; i, al mateix moment, el mestís veié arribada la seva i enfonsà el ganivet fins el mànec en el pit del jove. Ell giravoltà i caigué en part damunt Potter, amarant-lo amb la seva sang; i en aquell punt els núvols esborraren el paorós espectacle, i els dos minyons, esparverats, fugiren a més córrer dins la fosca.
Quan la lluna, ben tost, es mostrà de bell nou, Joe l'Indi romania damunt els dos cossos, tot contemplant-los. El doctor féu un murmuri inarticulat, i un llarg badall d'agonia o bé dos, i restà en silenci. El mestís botzinà:
-Aquells comptes estan saldats, Déu us damni!
Després féu sos robatoris en el cadàver. Després posà el fatal ganivet en l'oberta mà dreta de Potter, i segué damunt el taüt malmenat. Passaren tres, quatre, cinc minuts, i aleshores Potter començà de moure's i de fer gemecs. Sa mà era closa damunt el ganivet: l'aixecà, hi pegà llambregada i el deixà caure amb una esgarrifança. Després s'assegué, apartant-se el cos mort, i el llucà, i després llucà a son volt confosament. Sos ulls toparen els de Joe.
-Senyor! Còm ha estat això, Joe?- demanà.
-És un brut negoci- digué Joe sense bellugar-se. -Per què ho heu fet?
-Jo! I què he d'haver fet!
-Ei! El parlar així no us en llevarà pas la culpa.
Potter tremolà i s'esblanqueí.
-Em pensava que estava serè. No havia d'haver fet beguda aquesta nit. Però encara la tinc al cap, pitjor que quan vam començar la feina. Sento un desori! Amb prou feines puc recordar-me de res. Digueu-me, Joe (de bo de bo, ara, vell company): ho he fet jo? Joe, mai no m'havia passat pel magí; per la meva ànima i la meva honor que mai no m'hi havia passat, Joe. Digueu-me, Joe, còm ha estat. Oh! Esglaia! I ell tan jove i que prometia tant!
-Ves, estàveu barallant-vos, i ell us va dar una patacada amb la fusta de la tomba, i vau caure d'allò més pla, i després us aixecàreu, tot fent tentines i giravolts, i vau aferrar el ganivet, i l'hi vau apuntalar, mentre ell us ajustava una altra manyagueria que feia feredat. I aquí heu estat jaient fins ara, mort com un tascó.
-Oh! No sabia el que em feia. Que em mori aquest mateix minut, si ho sabia. Tot era cosa del whisky i l'exaltació, em penso. Mai a la vida no havia usat una arma, Joe. He tingut batusses, però mai amb armes. Tothom us ho dirà. Joe, no en cantéssiu res! Digueu que no en cantareu res, Joe: això és ésser un bon amic. Sempre us he tingut estimació, Joe, i he estat al costat vostre. No us en recordeu? No ho cantareu: veritat, Joe?- I la pobra criatura caigué de genolls davant l'estòlid assassí, i ajuntà les mans imploradores.
-No: sempre heu estat recte i lleial amb mi, Muff Potter, i no us aniré pas a l'encalç. Ja veieu: això és la més gentil cosa que un hom pugui dir.
-O Joe! Sóu un àngel! Per molt que visqui sempre us beneiré fins al darrer dia!- I Potter començà de plorar.
-Bé, bé: ja n'hi ha prou, d'això. Ja no és temps de somicar. Aneu per aquell camí, i jo aniré per aquest. Espavileu-vos, ara, i no deixeu cap pista darrera vostre.
Potter emprengué un trot que ràpidament es convertí en correguda. El mestís romangué sotjant-lo, i murmurà:
-Si està tan estovat per la pallisa i tan embriagat del rom com en té l'aire, no pensarà en el ganivet fins que sigui tan lluny que ja tingui por de tornar per aquesta banda. Cor de pollet!
Dos o tres minuts després, l'home assassinat, el cadàver embolcallat en la flassada, el taüt sense tapadora i la tomba oberta romanien sota l'única inspecció de la lluna. El silenci, aiximateix, era altra vegada absolut.
CAPÍTOL X
Els dos minyons anaven, corre que correràs, cap al poblet, muts d'horror. De tant en tant, aprensius, daven una llambregada cap endarrera, damunt llurs espatlles, com si temessin que hom els pogués seguir. Cada sacot que es dreçava en llur via semblava un home i un enemic, i els feia retenir l'alè; i, en córrer pel voltant d'algunes casetes escampades pròximes al poblet, el lladrar dels cans de vetlla incorporats semblava donar ales a llurs peus.
-Només que poguéssim arribar a la vella adoberia abans d'esfondrar-nos!- murmurà Tom, en breus moments, dividits pel respir. -No puc comportar-ho gaire estona més.
Els forts panteixos de Huckleberry eren la seva única resposta, i els minyons fixaven llurs ulls a la fita de llurs esperances, i maldaven durament per atènyer-la. Avançaren decididament sobre ella, i a la fi, pit contra pit, es llançaren a través de la porta oberta, i caigueren, agraïts i aclaparats, dins les ombres protectores de més endins. Aviat llurs polsos s'apaivagaren, i Tom murmurà:
-Huckleberry: què compteu que en pervindrà, d'això?
-Si el doctor Robinson fina, jo diria que en pervindrà una forca plantada.
-Ho creieu, tanmateix?
-N'estic segur, Tom.
Tom pensà una mica. Després digué:
-Quí ho dirà? Nosaltres?
-Que us empatolleu! Suposeu que passés qualsevol cosa i Joe l'Indi no fos penjat. Ves, ens mataria una hora o altra: tan cert com ara jaiem aquí terra.
-Això és el que jo pensava per dins, Huck.
-Si algú en parla, que sigui Muff Potter, si és prou ximple.
Generalment està prou embriagat per fer-ho.
Tom no digué res: continuà pensant. Al cap d'una estona zumzejà:
-Huck, Muff Potter no ho sap. Còm podria dir-ho?
-Per quina raó no ho sap?
-Perquè precisament rebé aquella patacada mentre Joe l'Indi ho feia.
Compteu que podia veure res? Compteu que sabé res?
-Manoi! És veritat, Tom!
-I, a més, fixeu-vos-hi: potser aquella patacada el va acabar!
-No: no és probable, Tom. Tenia beguda a dins: jo ho he pogut veure; i, a més, sempre en té. Bé, doncs: quan mon pare està xop, ja podeu apallissar-li el cap amb tota una església, que no el contorbareu. Ell mateix ho diu. Així és que igual passa a Muff Potter, és clar. Però si un home estés ben, ben serè, compto que potser aquella patacada el deixaria al siti: no ho sé.
Després d'un altre silenci reflexiu, Tom va dir:
-Huck: esteu segur que podreu posar-vos un cadenat a la boca?
-Tom, ens l'hem de posar. Ja ho sabeu. A aquest dimoni indi no se li'n donaria més d'ofegar-nos a nosaltres que d'ofegar un parell de gats, si xerréssim la feta i no el pengessin. Ara, Tom, escolteu: no tenim més remei que jurar-nos l'un a l'altre de posar-nos un cadenat a la boca.
-M'hi conformo, Huck. És el millor partit. Voleu, només, que ens agafem les mans i jurem que…
-Oh! No, no fóra escaient, per a una cosa així. Això és prou bo per a cosetes ordinàries sense cap ni centener, especialment amb les noies, perquè després us van al darrera amb un flabiol sonant, i no poden fer sinó botzinar quan es veuen en el trencacoll; però una cosa d'importància com aquesta ha de ser escrita. I amb sang.
Tot l'ésser de Tom aplaudí aquesta idea. El pla era recòndit, i ombrívol i paorós; l'hora, les circumstàncies, els voltants, hi harmonitzaven. Arreplegà una polida estella de pi que jeia al clar de la lluna, es tragué un petit fragment de quilla roja que duia a la butxaca, es posà a la llum de la lluna, i escritotejà aquestes ratlles, dant relleu a cada tret que queia cap avall, a base d'apretar la llengua entre les dents, i minvant la pressió en els trets que anaven cap amunt:
«Huck Finn i Tom Sawyer juren posar-se un cadenat a la boca sobre això, i desitgen que puguin caure morts pel camí si mai xerren, i podrir-se.»
Huckleberry s'omplí d'admiració davant la facilitat de Tom en l'escriptura, i la sublimitat del seu llenguatge. Tot seguit agafà una agulla de la seva solapa, i anava a punxar-se la carn; però Tom digué:
-Atureu-vos! No ho feu, això. Les agulles de cap són de llautó.
Podria tenir verdet.
-Què cosa és verdet?
-És una metzina. Vet aquí el que és. Empasseu-vos-en una mica: ja veureu.
Així, doncs, Tom descabdellà el fil d'una de les seves agulles de cosir, i cada minyó es punxà el capciró del polze i n'espremé una gota de sang.
Amb el temps, després de diverses premsades, Tom aconseguí signar amb les seves inicials, servint-se del capciró de son dit xic com a ploma. Després mostrà a Huckleberry còm havia de fer una H i una F, i el jurament ja fou perfecte. Enterraren l'estella de pi arran de la paret, amb algunes bròfegues cerimònies i encantaments, i les cadenes que els lligaven la llengua foren ja tancades amb pany i clau, i la clau llençada.
Una figura s'arrossegà tota llisquívola, en aquell moment, per un esboranc de l'arruïnat edifici; però ells no se n'atalaiaren.
-Tom- murmurà Huckleberry -això ens impedeix de parlar-ne mai, mai?
-És clar que sí. Passi el que passi, el cadenat no es pot llevar.
Cauríem morts en terra: no sabeu la cosa?
-Sí, em penso que ho encerteu.
Continuaren parlant en veu baixa per algun temps. Al cap d'una estoneta un gos féu un udol durador i llòbrec a la part de fora: a uns deu peus d'allà on es trobaven. Els minyons s'aferraren l'un a l'altre sobtadament, en una agonia d'esglai.
-Per quín de nosaltres és?- digué, trasposat, Huckleberry.
-No ho sé… Sotgeu per la clivella. De pressa!
-No: vós, Tom!
-No puc… No ho puc fer, Huck!
-Tom, feu-ho si us plau. Ja hi torna!
-Oh! Déu meu! Gràcies!- murmurà Tom. -Li conec la veu. És Bull
Harbison (1).
-Oh! Bella cosa! En bona refè, Tom, estava leri-leri de la meva fi, i hauria jugat qualsevol cosa que era un gos perdut.
El gos tornà a udolar. El coratge dels minyons naufragà una altra vegada.
-Oh! Déu me val! No és pas Bull Harbison!- murmurà Huckleberry.
-Mireu, Tom!
Tom, tremolant de por, es donà, i posà l'ull a la clivella. Son zumzeig amb prou feines podia oir-se quan digué:
-O Huck! És un GOS PERDUT!
-Guiteu, Tom, cuiteu! Per quí ve?
-Huck, deu venir per tots dos: som tots dos una mateixa cosa.
-O Tom! Em sembla que ens n'anem a l'òbit! I crec que no hi ha dubte d'on jo aniré a raure. He estat tan poca pena!
-Això ve de fer campanes i de fer totes les coses que a un hom li diuen que no faci. Hauria pogut ésser bo com Sid, si m'hi hagués escarrassat… Però no, no vaig escarrassar-m'hi, és clar. Tanmateix, aquesta vegada, si en surto, us dic que m'hi deixaré emparedar a l'escola del diumenge!
I Tom començà de somicar una mica.
-Vós dolent!- I Huckleberry començà de somicar, també. -Diastre, Tom Sawyer, sóu un melindro, al costat del que jo sóc! O Déu meu, Déu meu, Déu meu! Voldria tenir només que la meitat de la vostra sort.
Tom es sentí la gorja alliberada i murmurà:
-Mireu, Huck, mireu! S'ha girat d'esquena a nosaltres!
Huck mirà amb el cor ple de joia.
-Oidà, vatua! Que ho havia fet abans?
-Sí, que ho havia fet; però jo, com un ximple, no hi havia parat esment. Això és de primera! sabeu? I ara per quí deu venir?
L'udol cessà. Tom es caragolà les orelles.
-Sst! Què és això?- zumzejà.
-Sona com… com porcs que remuguin. No… és algú que ronca, Tom.
-Això, és? Per on rau, Huck?
-Em penso que és allà baix, a l'altre cap. Ho sembla, talment. Mon pare solia dormir allí, de vegades, vora els porcs; però, Déu me vall, el món s'ensorra, quan ell ronca. A més, em penso que no ha tornat a venir al poble cap més vegada.
L'esperit aventurer brollà de l'ànima dels minyons altra vegada.
-Huck, gosaríeu venir, si jo menava?
-No m'acaba de fer goig, Tom. Suposeu-vos que sigui Joe l'Indi!
Tom es descoratjà. Però al cap de poc la temptació s'aixecà tota poderosa de bell nou, i els minyons convingueren d'intentar-ho, amb el ben entès que fugirien a més córrer si els roncs paraven. Així és que avançaren de puntetes i llisquívolament, l'un darrera l'altre. Quan hagueren arribat a cinc passes del roncaire, Tom petjà una branqueta, que es petà amb un fort espetec. L'home gemegà, es retorcé una mica, i sa cara restà sota la llum de la lluna. Era Muff Potter. Els cors dels minyons havien romàs aturats, i llurs cossos també, mentre l'home es movia; però ara llurs temences s'esvaïren. Lliscaren cap enfora, travessant el malmenat aixopluc, i s'aturaren a una petita distància, per a bescanviar una paraula de comiat. I altra vegada aquell udol tètric i durador muntà en l'aire de la nit! Es giraren i veieren el gos singular que romania a tret d'on jeia Potter, encarant-se amb Potter, tot assenyalant el cel amb el nas.
-Oh! Manoi! Ve per ell!- exclamaren els dos nois, fent un bisbe.
-Escolteu, Tom: diuen que un gos esgarriat va comparèixer udolant al volt de la casa de Johnny Miller, per allà a la mitja nit, fa unes dues setmanes; i un enganyapastors entrà i s'aturà a la barana i cantà, el mateix vespre; i encara no s'hi ha mort ningú.
-Sí, ja ho sé, i suposeu que no mori ningú. No caigué Gràcia Miller al foc de la llar, cremant-se de mala manera, el mateix dissabte següent?
-Sí, però no ha mort. I, més encara, ha anat millorant.
-Molt bé: espereu, i ja veurem. Està ben llesta: és tan ressegur com que Muff Potter està ben llest. Això és el que diuen els negres, i ells ho saben tot, en aquest ram de coses, Huck.
Després se separaren, tot rumiant.
Quan Tom lliscà finestra endins de l'alcova, la nit era gairebé passada. Es despullà amb excessiva cautela, i s'adormí, tot congratulant-se que ningú no s'hagués adonat de la seva escapada. No s'havia dat compte que Sid, el gentil roncaire, estava despert, i n'havia estat per espai d'una hora.
Quan Tom obrí els ulls, Sid s'havia vestit i ja no hi era. En la llum hi havia un posat d'ésser tard. Això l'astorà. Per què no havia estat cridat i perseguit fins que es llevés, com era el costum? Aquesta idea l'omplia de mals averanys. Al cap de cinc minuts estava vestit i escales avall, tot sentint-se capolat i ensopit. La família encara era a taula, però havien acabat el desdejuni. No sonà cap paraula de rebuf; però hi havia esguards que es desviaven, i hi havia un silenci i un aire de calamitat que féu passar una esgarrifança pel cor del culpable. S'assegué i féu per manera de semblar joiós, però era una tasca endiastrada. No va aconseguir un somriure ni una resposta: així és que recaigué en el silenci i deixà que son cor anés capbussant-se fins a les darreres fondàries.
Després del desdejuni, la seva tia el prengué de banda, i Tom gairebé resplendí amb l'esperança que li darien una pallissa; però no fou així. La seva tia es posà a plorar, i vinga preguntar-li còm podia malmetre d'aquesta manera son cor de velleta; i finalment li digué que continués i s'arruïnés, i que, amb tants de disgustos, portés sos cabells grisos a la tomba, perquè ja era inútil de fer cap més provatura. Això era pitjor que no pas mil fuetades, i el cor de Tom romangué ara més capolat que el seu cos. Plorà, demanà perdó, prometé d'esmenar-se una i altra vegada, i aleshores se li permeté de pendre comiat, tot i adonant-se ell que no havia guanyat sinó un perdó imperfecte i no havia inspirat sinó una feble confiança.
Abandonà la presència sobirana, massa atuït fins per a sentir-se venjatiu envers Sid: així és que la cuitosa retirada d'aquest per la porta del darrera fou innecessària. Es traginà a sí mateix cap a l'escola, ombrívol i trist, i rebé la seva pallissa al costat de Joe Harper per haver fet campana el dia abans, amb el posat d'una persona que tenia el cor atrafegat amb dolors més feixugues i era del tot indiferent a les bagatel·les. Després es transportà al seu seient, reposà el colze damunt el pupitre i les barres dins les seves mans, i contemplà la paret amb l'esguard de pedra d'aquell sofriment que ha arribat al límit i no pot passar més enllà. Son colze apretava alguna substància dura. Al cap d'una llarga estona canvià lentament i tristament la seva posició, i agafà aquell objecte amb un sospir. Estava embolicat amb paper. El desembolicà. Seguí un llarg, dilatat, colossal sospir, i el cor se li trencà. Era el seu pomet de llautó! Aquesta darrera gota va fer sobreeixir el vas.
(1) Si el senyor Harbison hagués posseït un esclau anomenat Bull, Tom n'hauria parlat com del «Bull de Harbison»; però un fill o un ca d'aquell senyor es deia «Bull Harbison».
CAPÍTOL XI
Arran arran del migdia, tot el llogarret fou sobtadament galvanitzat per les noves esgarrifoses. Sense necessitat del telègraf, en aquell temps encara no somniat, la història volà d'home a home, de grup a grup, de casa a casa, amb velocitat poc menys que telegràfica. Naturalment, el mestre d'escola concedí festa aquella tarda: quí sap què hauria pensat d'ell el poble si no ho hagués fet. Hom havia trobat un ganivet sangonós vora l'assassinat, i algú l'havia reconegut com a pertanyent a Muff Potter: això deia la història. I hom deia que un vianant noctàmbul havia vist Potter que es rentava en el rierol, cap a la una o les dues del matí, i que Potter s'havia escorregut enllà; sospitosa circumstància, sobretot el rentar-se, que no era un costum en Potter. Hom digué, aiximateix, que el poble havia estat escorcollat en cerca de l'assassí (el públic no és lent a garbellar les proves i arribar a un veredicte), però que havia estat introbable. Gent a cavall havien eixit per tots els camins, en totes direccions, i el xerif confiava que podria ésser capturat abans de la nit.
Tot el poble derivava cap al cementiri. El cortrencament de Tom s'esvaí, i s'ajuntà a la processó, no pas per no preferir mil vegades més d'anar a qualsevol banda, sinó perquè una paorosa, inexplicable fascinació l'hi arrossegava. Arribat a l'indret paorós, insinuà son cosset entre la multitud i veié el llòbrec espectacle. Li semblà que havia passat un segle abans que ell arribés allí al davant. Algú li pessigà el braç. Es girà, i sos ulls trobaren els de Huckleberry. Després, tots dos, d'un plegat, miraren a una altra banda i es preguntaren si algú havia reparat alguna entresenya en llur mútua llambregada. Però tothom enraonava, i es fixava en l'astorador espectacle que tenien en front.
-Pobre companyó! Pobre companyó! Tan jove!
-Això hauria d'ésser un escarment per als lladres de tombes.
-Muff Potter anirà a la forca, d'aquesta feta, si l'atrapen!
Aquest era el tarannà de les consideracions, i el ministre digué:
-Sentència de Déu! La seva mà hi és visible.
En aquell moment Tom s'estremí de cap a peus, perquè son esguard caigué damunt la cara estòlida de Joe l'Indi. Aleshores la multitud començà de decantar-se i empènyer-se, i se sentiren veus que cridaven:
-És ell! És ell! Ve pel seu grat!
-Quí? Quí?- feren una vintena de veus.
-Muff Potter!
-Ei! S'ha aturat! Mireu, mireu! Es gira! No el deixéssiu escapar!
La gent que hi havia pel brancam dels arbres, damunt la testa de Tom, digueren que poc mirava escapar-se: només semblava dubtós i malsegur.
-Infernal pocavergonya!- digué un badoc. -Necessitava venir a dar un cop d'ull sossegat a la seva tasca: no esperava de trobar companyia.
La multitud se'n retirà aleshores, i el xerif passà en mig d'ella aparatosament, duent a Potter del braç. La cara del pobre home era esmaperduda, i sos ulls traspuaven la por que l'atuïa. Quan s'escaigué davant l'home assassinat, son cos es sacsejà com el d'un epilèptic, i es posà la cara entre les mans i trencà el plor.
-No ho he pas fet!- sanglotava. -Per la meva paraula i la meva honra que no ho he fet!
-Quí us en acusava?- cridà una veu.
Aquest tret semblà haver encertat. Potter alçà son rostre i mirà a son volt amb un patètic desempar en sos ulls, i veié Joe l'Indi, i exclamà:
-O Joe l'Indi! M'havíeu promès que mai…
-És vostre aquest ganivet?- I el xerif li llançà al seu davant.
Potser hauria caigut si no l'haguessin agafat i dipositat en terra.
Després va fer:
-Quelcom em deia que si no tornava i arreplegava…- Tot s'estremí.
Després mogué la seva mà sense nervi, amb un gest de vençut, i féu:
-Digueu-los-ho, Joe, digueu-los-ho… Ja tant se val.
Aleshores Huckleberry i Tom romangueren muts i embadocats. I sentiren com el mentider cor-de-roca conjuminava la seva serena declaració; i esperaven a cada moment que el cel claríssim deixaria caure els llamps divinals damunt sa testa, i s'estranyaven de veure per quant de temps el càstig anava essent ajornat. I quan ell hagué finit, encara vivent i sencer, el fluctuant impuls que havien sentit de rompre llur jurament i salvar la vida del pobrissó detingut i traït s'esvaí i cessà, perquè evidentment aquell inic s'havia venut a Llucifer, i seria fatal de ficar-se en cosa pertanyent a un poder com aquell.
-Per què no fugíeu? Per què havíeu de tornar aquí?- va dir algú.
-No me'n podia estar… no me'n podia estar- gemegava Potter. Volia escapar-me, però semblava que no pogués anar enlloc si no és aquí.- I altra vegada rompé a sanglotar.
Joe l'Indi repetí la seva declaració, amb la mateixa calma, uns quants minuts després, en procedir-se a l'enquesta, sota jurament; i els minyons, veient que els llamps eren encara fermats, es consolidaren en llur creença que Joe s'havia venut al diable. Joe havia esdevingut ara, per a ells, l'objecte més obagament interessant que mai haguessin considerat, i no podien llevar-ne els ulls fascinats, de la seva cara. Interiorment resolgueren de vigilar-lo, de nit, quan l'avinentesa se'n presentés, amb l'esperança de pegar una llambregada a son temut senyor.
Joe l'Indi va ajudar a aixecar el cos de la víctima, i l'aconduí en un carro per al seu transport. Hom brunzí, entre la multitud esgarrifada, que la ferida sagnava una mica! Els minyons cregueren que aquesta sortosa circumstància menaria les sospites envers l'oportuna direcció; però foren decebuts, perquè més d'un camperol observava:
-Es trobava a tres peus de Muff Potter quan la cosa va passar.
El paorós secret i el corcó de consciència de Tom li feren la son alterosa per tota una setmana, després d'això; i un matí, al desdejuni, digué Sid:
-Tom: us remeneu i parleu tant, en el vostre son, que em passo despert la meitat del temps.
Tom s'esblaimà i acalà els ulls.
-És un mal senyal- digué la tia Polly, greument. -Quína cosa us passa pel magí, Tom?
-Res. Res que jo sàpiga.- Però la mà del minyó es sacsejà en tanta de manera que volcà el seu cafè.
-I les coses que dieu!- va fer Sid. -La darrera nit dèieu: -«És sang, és sang: això és!» I ho tornàveu a dir, i ho tornàveu a dir. I fèieu: -«No em turmenteu d'aquesta manera: ja us ho diré». Què diríeu? Quína cosa és el que hauríeu dit?
Tot s'esfondrà davant de Tom. És impossible de suposar el que hauria passat aleshores; però sortosament la preocupació s'esvaí a la cara de la tia Polly, i ella comparegué en ajut de Tom sense saber-ho, tot dient:
-Bah! És aquest terrible assassinat. Jo mateixa en somnio coses gairebé cada nit. De vegades somnio que só jo qui l'ha comès.
Mary digué que ella havia estat colpida d'una manera ben semblant. Sid semblà satisfet. Tom eixí de la sobirana presència tan de pressa com li vagà de fer-ho plausiblement, i després d'això es queixà de mal al dentat tota una setmana i lligà les seves barres cada nit. Mai sabé que Sid cada nit el vigilava, tot i ajagut, i ben sovint desfeia l'embenament, i aleshores es decantava damunt el colze, escoltant una bella estona cada vegada, i després feia lliscar altre cop l'embenament allà on havia estat. El trontoll espiritual de Tom anà fent-se fonedís gradualment, i el mal de dentat esdevingué enujós, i hom el descartà. Cas que Sid realment hagués tret alguna cosa en clar de les dites desjunyides de Tom, s'ho reservà per a ell. A Tom li semblava que sos companys mai no acabarien de fer interrogatoris sobre gats morts, renovant així la memòria de la seva calamitat al seu esperit. Sid reparà que Tom mai no era metge forense en cap d'aquests esbrinaments, encara que hagués esdevingut hàbit seu de pendre la direcció en totes les noves empreses; reparà també que Tom mai feia de testimoni, i això era estrany; per a Sid no passà desapercebut el fet que Tom àdhuc mostrava una assenyalada aversió envers tals enquestes, i sempre les evitava, en poder. Sid se'n meravellava, però no en deia una paraula. Tanmateix, però, fins les enquestes passaren de moda, a la fi, i deixaren de torturar la consciència de Tom.
Cada un o dos dies, durant aquest temps aflictiu, Tom espià una oportunitat i anà envers la petita finestra enreixada de la presó i passà de contraban, en direcció a l'assassí, totes les petites comoditats que pogué arreplegar. La presó era un antre insignificant de rajola, vora un aiguamoll, al caire del poblet, mancat de vigilants: tanmateix, poques vegades era ocupat. Aquests presents ajudaven en gran manera a aquietar la consciència de Tom. La gent del poblet tenia un vehement desig de fer un cap nou a Joe l'Indi, i arrossegar-lo, per robament de cadàvers. Però tan formidable era el seu geni, que hom no trobà ningú que volgués pendre la iniciativa en aquesta matèria. Així és que hom la deixà córrer. Ell havia tingut compte de començar les seves dues declaracions per la lluita, sense confessar el robament de la tomba que l'havia precedida; així, doncs, semblà, més assenyat de no plantejar el cas davant el Tribunal, ara com ara.
CAPÍTOL XII
Una de les raons per les quals el magí de Tom havia anat desempallagant-se de sos íntims mals de cap era perquè havia descobert una nova i transcendental matèria d'interès. Becky Thatcher havia deixat de comparèixer a l'escola. Tom lluità amb son orgull uns quants dies, i féu per manera d'escapolir-se d'aquell amor, però fracassà. Començà d'anar a raure constantment pels volts de la casa on vivia el pare d'ella, cada nit, i de sentir-se ben atuïdot. Estava malalta. Si es morís! Aquesta idea comportava una distracció. Ja no s'interessà més per la guerra, ni tan sols per la pirateria. L'encís de la vida havia desaparegut, i no en restava sinó la melangia. Deixà de banda el seu arc i el seu bastonet de baseball que ja no li proporcionaven cap gaudi. Sa tia n'estava tota preocupada; començà de fer-li sofrir tota mena de provatures amb medicines. Ella era d'aquelles persones que perden els estreps per les medicines patentades i tots els mètodes novençans de produir la salut o d'adobar-la. Era una constant experimentadora d'aquestes coses. Quant sabia quelcom de nou en el ram, estava subjecta a una febre inestroncable fins que ho havia provat, no pas en si mateixa, perquè mai no estava malalta, sinó en algú altre que tingués a mà. Estava subscrita a tots els periòdics de terapèutica i a tots els enganys frenològics; i la solemnial ignorància amb què s'estarrufaven ells era l'ambient que la tia Polly respirava amb delit. Tota la desferra que contenien sobre la ventilació, i còm calia anar-se'n al llit, i còm llevar-se, i quines coses menjar, i quines coses beure, i quant d'exercici fer, i en quin estat de ment conservar-se, i quina mena de vestit posar-se era per a ella l'Evangeli, i mai no reparà que la premsa salutífera del mes corrent solia trabucar tot allò que havia recomanat un mes abans. Era un cor senzill i honrat en tota la durada del dia, de manera que era una fàcil victima. Arreplegava sos periòdics enganya-babaus i ses medicines enganya-bajocs, i així armada d'eines de mort, avançava damunt son pàl·lid cavall, per a dir-ho metafòricament, amb l'infern al seu darrera. Però mai no sospità que ella no fos un àngel guaridor i el baume de Galaad sota una disfressa, en front dels veïns emmalaltits.
El tractament per l'aigua era nou, aleshores, i l'atuïda condició de Tom fou per a ella com una fruita madura. El feia eixir a trenc de dia cada matí, el feia estar dret dins el cobert de fusta i l'ofegava amb un diluvi d'aigua freda; després el refregava amb una tovallola com una llima, i aixi el retornava; després l'embolicava amb un llençol mullat, i el deixava de bell nou sota la flassada, fins que suava ànima i tot, i «les seves taques grogues se li esquitllaven enfora, a través dels porus», com deia Tom.
Però, amb tot i això, el noi anava esdevenint més i més malenconiós, i pàl·lid, i abatut. Ella va afegir-hi banys calents, banys de seient, dutxes i capbussons. El noi romania bròfec com una caixa de morts. Ella començà de prestar ajut a l'aigua amb una prima dieta de farina de civada, i emplastres de cantàrides. Calculava la capacitat d'ell com hauria calculat la d'una gerra, i l'omplia diariament de panacees pispa-diners.
Tom havia esdevingut, en aquella etapa, indiferent a la persecució. Aquesta fase omplia de marriment el cor de la vella senyora. Calia rompre aquesta indiferència a qualsevol preu. Aleshores sentí parlar per primera vegada d'un mata-xacres. N'encarregà tot seguit una bella quantitat. El tastà, i en romangué plena de gratitud. Era, senzillament, foc en forma líquida. Deixà córrer el tractament hidroteràpic i tota altra cosa, i fixà la seva fe en el mata-xacres. En donà una culleradeta a Tom, sotjant-ne les resultes amb l'ànsia més pregona. Sos mals de cap gaudiren immediatament una treva, i son esperit recobrà la pau, perquè l'indiferència_fou rompuda. El noi no hauria mostrat un interès més salvatge, més sincer, si ella hagués calat foc sota sos peus.
Tom s'adonà que era hora de deixondir-se: aquesta mena de vida podia ésser romàntica abastament dins la seva àrida entonació, però començava de comportar massa poc sentimentalisme i massa riquesa enfollidora. Així, doncs,imaginà diversos plans d'alleujament; i al capdavall se li acudí de fer veure que l'encisava el mata-xacres. El demanà tan sovint, que es féu carregós, i la seva tia acabà per dir que se'n prengués ell mateix i no li fes més nosa. Si s'hagués tractat de Sid, li hauria permès el gaudi sense recelar-ne; però, tractant-se de Tom, vigilà l'ampolla clandestinament. Trobà que, de fet, la medicina minvava; però no se li acudí que el minyó hi adobava la salut d'una clivella del paviment de la saleta.
Un dia Tom es trobava dant la dosi a la clivella, quant el gat groguenc de la seva tia comparegué tot brunzint, mirant la cullereta cobejosament i demanant-ne un tast. Digué Tom:
-No en demaneu si no en teniu necessitat, Pere.
Però en Pere féu senyal que en tenia necessitat.
-Val més que us en assegureu.
En Pere n'estava segur.
-N'heu demanat, i us en daré, perquè jo no só de mena roïna; però, si trobeu que no us agrada, no us queixeu de ningú, sinó de vós mateix.
En Pere s'hi conformà: així és que Tom li badà la boca, i li va tirar a la gola el mata-xacres. En Pere saltà un parell de yardes pels aires, i després féu un esgarip de guerra i es posà a donar giravolts i més giravolts per la cambra, havent-se-les a patacades amb el parament, trabucant testos amb flors i causant general estrall. Després s'aixecà damunt les potes del darrera, i féu gambades al seu voltant, en un frenesí de gaubança, amb el seu cap damunt l'espatlla, i la seva veu proclamant una felicitat impossible d'estroncar. Després anà fent esquinços d'ací d'allà de la casa, espargint de bell nou el caos i la destrucció per sa via. La tia Polly entrà al moment just per a veure'l emprenent-se una petita sèrie de dobles salts mortals, llançant un hurra final i vigorós, i traspassant la finestra oberta, tot arrabassant els testos florits que restaven. La vella senyora romangué petrificada d'astorament, llucant damunt les seves ulleres. Tom estava ajaçat en terra, morint-se de riure.
-Tom: què li fa mal al gat, en nom de Déu?
-No ho sé, tia- digué el minyó prenent alè.
-Mai no havia vist cosa semblant. Quína és la causa que hagi fet aquestes accions?
-No ho sé, de bo de bo, tia Polly: els gats ho fan sempre quan es xalen.
-Voleu dir?- Hi havia quelcom en l'entonació de la tia Polly, que va fer a Tom aprensiu.
-Sí, senyora. És a dir, jo bé ho penso.
-De bo de bo?
-Sí, senyora.
La vella senyora estava decantada, i Tom l'espiava amb un interès estimulat per la inquietud. Massa tard endevinà la seva orientació. El mànec de la cullereta acusadora era visible sota la sanefa del llit. La tia Polly la collí i l'enlairà. Tom reculà, baixant els ulls. La tia Polly l'aixecà pel mànec usual (la seva orella), i li tustà el cap de valent amb son didal.
-Ara vejam: per què havíeu de maltractar d'aquesta manera la pobra bèstia, que no pot parlar?
-Ho he fet compadint-me d'ell, perquè no té tia.
-No té tia! Babau! Què té que veure, això!
-Hi té que veure qui-sap-lo. Perquè, si n'hagués tingut, ella fóra qui l'hauria recremat! Ella li hauria rostit els budells, tan mancada de bon cor com si el pacient hagués estat un noi!
La tia Polly sentí una sobtada angoixa de remordiment. La cosa, així, prenia un nou aspecte: ço que era cruel envers un gat podia ésser també cruel envers un noi. Començà d'ablanir-se: estava penedida. Sos ulls s'humitejaren una mica, posà la mà damunt el cap del minyó, i digué gentilment:
-Ho feia amb el millor daler, Tom. I, Tom, us ha refet.
Tom la mirà a la cara insinuant un ullet amb prou feines perceptible, en mig de la seva gravetat:
-Ja ho conec que ho fèieu amb el millor daler, tieta; i igual em passava amb en Pere. També a ell l'ha refet. Mai l'havia vist voltar amb tan bella…
-Oh! Aneu-vos-en, Tom, abans que em torneu a enquimerar. I feu per manera de ser bon minyó una vegada a la vida, i no haureu de pendre cap més medicina.
Tom arribà a l'escola abans de temps. Hom reparava que aquesta cosa estranya havia esdevingut cada dia, darrerament. I ara, com volia son nou costum, es posà vora l'entrada del camp escolar, en lloc de jugar amb sos companyons. Estava malalt, deia, i en tenia el posat. Procurà dar entenent que mirava arreu arreu, llevat d'on mirava de bo de bo: pel camí avall. Al cap de poca estona Jeff Thatcher comparegué a la vista, i la cara de Tom s'il·luminà, i menà la conversa estratègicament, creant-hi avinenteses de parlar de Becky; però l'atarantat minyó no arribà a atalaiar-se de l'ham. Tom espià i espià, ple d'esperança, quan un vestidet de noia bellugadís es mostrava a l'esguard, i odiant-ne la posseïdora tot seguit que veia que no era la que calia. A la fi els vestidets de noia plegaren de comparèixer, i ell anà a raure dins el cau: entrà dins l'escola buida i s'assegué a sofrir. Després, un altre vestidet de noia passà la porta, i el cor de Tom va fer una gran gambada. Un moment després, ja era fora, i engegant-se com un indi, udolant, rient, empaitant minyons, saltant per damunt el clos amb perill de la vida i el coll, fent capgirells amb la mà en terra, sostenint-se damunt el cap, acoblant totes les fetes heroiques que pogué imaginar, i mirant de cua d'ull, tota l'estona, per veure si Becky Thatcher n'havia esment. Però ella semblava no adonar-se de res: mai no mirava. Seria possible que no reparés que ell era allí? Portà ses considerables fetes a son immediat veïnatge: anà pel volt fent esgarips de guerra, arrabassà la gorra un noi, la tirà rabent damunt la teulada de l'escola, es precipità entre un grup de minyons, trabucant-ne en totes direccions, i caigué, obert de cames i braços, sota el nas de Becky, gairebé tirant-la a terra; i ella es girà, amb el nas en l'aire, i ell sentí com deia:
-Uix! Hi ha gent que es pensen ésser qui sap què: sempre es donen importància!
Les galtes de Tom s'abrandaren. Es replegà i se n'anà amb la cua entre cames, atuït i amb la cresta abatuda.
CAPÍTOL XIII
Tom, ara, s'havia format el seu determini. Tot ell era tenebror i desesperança. Era un noi abandonat, sense amics, deia ell; ningú no l'estimava; quan descobrissin a quina resolució l'havien conduït, potser els recaria; havia fet per manera d'obrar bé i anar tirant, però no l'hi havien consentit, i ja que no els convenia cap altra cosa sinó alliberar-se d'ell, que així fos: i que àdhuc el carreguessin amb la culpa per les conseqüències. Per què no havien de fer-ho? Quín dret tenia, el desvalgut, de queixar-se? Sí, l'hi havien obligat, al capdavall: faria una vida criminal. No hi havia opció. Mentrestant, era molt més avall de Meadow Land, i el dring de la campana de l'escola per a acoblar els minyons arribava tot desmaiat a la seva oïda. Sanglotà, aleshores, de pensar que mai més, mai més, no tornaria a sentir aquella antiga ressonança familiar: era cosa ben dura, però l'hi obligaven. Ja que era llançat al món glacial, havia de sotmetre's, però els perdonava. I els sanglots es feren intensos i seguits.
En aquella avinentesa, precisament, trobà el companyó jurat de son esperit, Joe Harper, que venia amb una aspra mirada i evidentment arrecerava en son cor algun projecte grandiós i sinistre. Eren, palesament, «dos esperits amb una sola idea». Tom, fregant-se els ulls amb la mànega, començà de barbotejar quelcom sobre un determini d'escapar-se de la seva malmenada existència i la manca de simpatia de la llar, i vaguejar per l'ample món, i no tornar mai més; i acabà esperant que Joe no l'oblidaria.
Però hom esbrinà que aquesta mateixa requesta, precisament, era la que Joe anava a fer a Tom; i havia anat a la seva percaça amb aquest fi. La seva mare l'havia fuetejat per haver-se begut una llet que ell no havia tastat, ni en sabia res: era evident que estava cansada d'ell i desitjava que partís. Si ella tenia aquests sentiments, ell no podia fer altra cosa que retre-s'hi: esperava que ella seria feliç, i mai no es penediria d'haver llançat son pobre minyó al món insensible, perquè hi passés pena i hi morís.
Mentre els dos nois caminaven tots adolorits, feren un nou pacte d'ajut mutual i d'ésser germans, i no separar-se mai fins que la mort els lliurés de llurs calamitats. Aleshores començaren de perfilar llurs plans. Joe duia al magí d'ésser ermità, i viure de rosegons en una remota caverna, i morir-se paulatinament, de fred i necessitat i dolor; però, després d'haver parat atenció a Tom, concedí que una vida de crim oferia alguns eminents aventatges: així és que consentí a ésser pirata.
Tres milles més avall de Sant Petersburg, en un indret on el riu Mississipí tenia poc més d'una milla d'amplada, hi havia una illa llarga, estreta, boscosa, amb un alfac en son extrem, ben escaient com a lloc de cita. No era habitada. S'estenia qui-sap-lo envers l'altra ribera, entre una selva espessa i gairebé absolutament despoblada. Així, doncs, l'illa de Jackson fou escollida. Quínes haguessin d'ésser les víctimes de llurs pirateries, era cosa que no se'ls acudí. Després anaren a cercar Huckleberry Finn, i ell va unir-se'ls tot seguit, perquè totes les carreres li eren iguals: li era indiferent. Es separaren al cap de poc, per a trobar-se en un indret solitari de la vora del riu, a dues milles del poblet, a l'hora favorita, que era la mitja nit. Allí hi havia un petit rai de brancatge que es proposaven capturar. Cadascú d'ells portaria hams i cordills, i les provisions que pogués robar de la manera més ombrívola i misteriosa, com escau als bandejats: i abans que la tarda fos passada s'havien enginyat per gaudir la dolça ufana d'escampar que ben tost la ciutat «sabria alguna cosa». Tots els que oïren aquesta vaga al·lusió foren advertits que calia «no dir-ne un mot i esperar».
Cap a la mitja nit, Tom arribà amb un pernil elaborat i unes quantes bagatel·les, i s'aturà entre unes espesses mates, damunt un penyal que dominava el lloc de la cita. Hi havia celístia i una gran quietud. El riu poderós s'estenia com un oceà en sossec. Tom parà atenció un moment, però cap so no trencava la calma. Després féu un xiulet baix i precís. Li respongueren de sota el penyal. Tom xiulà dues vegades més. Aquests senyals foren respostos d'igual manera. Després una veu cautelosa digué:
-Quí hi ha aquí?
-Tom Sawyer, el Negre Flagell de la Mar Espanyola. Digueu els vostres noms.
-Huck Finn, el Mà-roja, i Joe Harper, Terror de les mars.- Tom havia proporcionat aquests títols, que pertanyien a la seva literatura predilecta.
-Bé està. Doneu la contrasenya.
Un parell de roncs murmuris lliuraren el mateix nom paorós, simultàniament, a la nit que els arrecerava:
SANG!
Aleshores Tom tirà a baix el pernil, per damunt el penyal, i es deixà caure al seu darrera, esquinçant a la vegada, fins a cert punt, pell i vestits en son esforç. Hi havia un caminal fàcil i confortable al llarg de la ribera, sota el penyal, però li mancaven els aventatges de la dificultat i el perill, de tant de preu quan es tracta d'un pirata.
La Terror de les Mars havia portat un llom de porc, i s'havia extenuat traginant-lo fins allí. Finn, el Mà-roja, havia robat una cassoleta, i una quantitat de tabac de fulla a mig preparar, i també havia portat unes quantes panotxes per fer-ne pipes. Però cap dels pirates no fumava ni mastegava tabac sinó ell. El Negre Flagell de la Mar Espanyola digué que no fóra bo de començar sense fer una mica de foc. Aquest pensament era assenyat; els mistos eren amb prou feines coneguts en aquell temps. Veieren un foc que treia fum en gran rai, a unes cent yardes, més amunt, i anaren llisquívolament cap allí i en prengueren una brasa. Convertiren l'empresa en una imposant aventura, dient: «Sst!» tot sovint, i aturant-se de cop i volta, i amb el dit als llavis; avançant amb les mans damunt imaginaris mànecs de punyals, i disposant en llòbrecs murmuris que si «l'enemic es movia calia enfonsar-los-hi fins al mànec», perquè «els morts no parlen». Massa sabien que els homes del rai havien baixat al poblet a dar un tom pels magatzems o a abandonar-se a la grifolda; però tanmateix això no era excusa perquè conduïssin l'afer d'una manera que no fos piratenca.
Al cap de poc s'allunyaren. Tom comandava, Huck tenia el rem de darrera, i Joe el de davant. Tom estava al mig de la nau, amb celles ombrívoles i braços closos i donava les seves ordes amb un murmuri baix i ferreny.
-Orseu, i ajusteu-la al vent!
-Bé bé, senyor!
-Ferma, feeerma la nau!
-Ja n'està, senyor!
-Amolleu-la un punt!
-Ja està, senyor!
Com que els minyons menaven constantment i monòtonament el rai cap al mig del riu, hom entenia indubtablement que aquestes ordes no eren dades sinó «per seguir la moda», i no pretenien significar cap cosa especial.
-Quínes veles porta?
-Veles majors, cofes i petifocs, senyor.
-Hisseu els sobres! Desplegueu aquí dalt l'ala de gàvia! De pressa!
-Bé, bé, senyor!
-Allargueu els riços al guanet de l'arbre mestre! Escotes i braces!
Amunt, fillets!
-Ala, a sotavent, tot a babord!
-Estigueu a punt per a l'encontre! Port, port! Som-hi, companys! Amb delit! Ferma la nau!
-Ferma està, senyor!
El rai passava al mig del riu. Els minyons encararen bé la proa, i després descarregaren els rems. El riu no era alt, de manera que no hi havia més que dues o tres milles de marxa. Amb prou feines fou dita una paraula durant els següents tres quarts d'hora. Ara el rai passava davant el poblet llunyà. Dos o tres llumets de feble resplendor mostraven on queia, pacíficament adormit més enllà del vague i dilatat corrent, ple de pedreria d'estels, inconscient del fet paorós que estava succeïnt. El Negre Flagell romania encara quiet, amb els braços closos, mirant per darrera vegada la escena de ses joies primerenques i sos darrers sofriments, i desitjant que «ella» pogués veure'l ara, lluny, anant per la mar esquerpa, confrontant el perill i la mort amb cor indomable, marxant cap el seu destí amb un somriure inflexible en els llavis. Era un esforç ben petit per a la seva imaginació el transportar l'illa de Jackson més enllà de l'esguard del poblet: així és que li donà «la darrera mirada» cortrencat i satisfet. Els altres pirates miraren per darrer cop, també; i tots plegats miraren per tant de temps que estigueren a punt de deixar que el corrent se'ls endugués enfora de l'abast de l'illa. Però descobriren a temps el perill i feren una maniobra per impedir-ho. Cap a les dues del matí el rai tocava a terra a l'alfac, a dues-centes yardes damunt el cap de l'illa; i ells passaren gual endavant i endarrera fins que hagueren desembarcat els nòlits. Entre ço que pertanyia al petit rai hi havia una antiga vela, i ells l'estengueren damunt un amagatall, entre les mates, fent-ne una tenda per arrecerar les seves provisions; però ells dormirien al ras si el temps era bo, com escau als bandejats.
Bastiren un foc al costat d'una gran soca, a vint o trenta passes endins de les ombrívoles fondàries del bosc, i després cuinaren un bocí del porc a la paella, per sopar, i consumiren la meitat de la coca de blat de moro que havien portat. Semblava un joc gloriós el celebrar un festí d'aquella manera lliure i salvatge dins la boscúria verge d'una illa inexplorada i inhabitada, lluny dels indrets per on circulen els homes; i digueren que mai més no tornarien a la civilització. El foc que s'enfilava il·luminà llurs cares, i escampà una llum rogenca damunt les soques i columnes de llur temple selvós, i damunt el lluent fullatge i els fistons de les plantes arrapadisses. Quan la darrera fràgil llenqueta de porc havia desaparegut i l'última ració de coca era devorada, els minyons s'estengueren damunt l'herbei, plens de gaubança. Haurien pogut trobar una banda més fresca, però no volien privar-se de un tret tan romàntic com era un foc d'acampament.
-No és una diversió?- digué Joe.
-És una llaminadura- digué Tom.
-Què dirien, els nois, si ens veiessin?
-Què dirien? Si vinguessin a raure aquí, es moririen: oi, Huck?
-També ho compto- digué Huckleberry; -però tanmateix a mi m'escau. No demano cosa millor. Mai no tinc tanta cosa a menjar, generalment; i aquí no poden venir i donar-li una guitza a un hom i fer-lo pertenir d'aquella manera.
-Aquesta és ben bé la vida que fa per a mi- digué Tom. -No cal que hom es llevi al matí, i que vagi a escola, i es renti, i totes aquelles remalaïdes ximpleses. Veieu? Un pirata no ha de fer res, Joe, quan és a la platja, però un ermità ha de dir qui sap les pregàries, i en acabat no té cap divertiment, almenys en el seu ofici.
-Oh! Sí, és veritat- digué Joe; -però no hi havia pensat gaire, sabeu? M'estimo molt més ésser un pirata, ara que ho he tastat.
-Veieu?- digué Tom. -La gent no hi té tirada, pels ermitans, avui en dia, com feien en el temps de la vellura; però un pirata sempre és respectat. I un ermità no té més remei que dormir al lloc més dur que pot trobar, i portar robes de sac, i cendra damunt la testa, i estar-se al ras en temps de pluja, i…
-Per què se'n posa de roba de sac, i de cendra damunt la testa?- demanà Huck.
-No ho sé. Però no tenen més remei: sempre ho fan, els ermitans. Vós hauríeu hagut de fer-ho, si n'haguéssiu estat.
-L'as em reflic, que jo m'hi avingués!- digué Huck.
-Bé, doncs, què farieu?
-No ho sé, però no ho faria això.
-Bé, Huck: és que caldria que ho féssiu. I còm us en sortiríeu?
-Ves, no ho comportaria. Tocaria pirandó.
-Tocar pirandó! Quín bell calet seríeu com a ermità! Fóreu una calamitat!
El Mà-roja no respongué, perquè s'esmerçava en quelcom de millor. Havia acabat de baumar una panotxa, i ara hi adaptava una tija, carregava de tabac, i apretava una brasa contra el carregament i bufava un núvol de fum olorós: estava en plena florida de luxuriosa gaubança. Els altres pirates li envejaven aquest vici majestuós, i resolgueren secretament d'adquirir-lo com més aviat millor. Huck no trigà a dir:
-Què els pertoca fer als pirates?
-Oh! Tenen una vida escometedora: prenen vaixells, i els calen foc, i agafen els diners i els enterren en indrets paorosos de llur illa, on hi ha fantasmes i coses a vigilar, i maten a tothom en els vaixells: els fan caminar per un tauló.
-I s'emporten les dones a l'illa- digué Joe.- Les dones no les maten.
-No- confirmà Tom: -no maten les dones: són massa nobles per a fer aquest tropell. I les dones sempre són belleses, tanmateix.
-I no duen pas vestits rebregats! Oh! No! Tot or i argent i diamants- va fer Joe amb entusiasme.
-Quí?- digué Huck.
-Ves, els pirates.
Huck examinà sos propis vestits amb deseperança.
-Compto que no estic vestit com convindria per a fer de pirata- digué, amb una patètica recança en la seva veu; -però no he pogut haver sinó això.
Però els altres minyons li digueren que els bells vestits arribarien ben de pressa, un cop haguessin començat llurs aventures. Li feren capir que sos pobres parracs farien el fet, per a començar, encara que fos el costum dels rics pirates de començar amb el guarda-roba complet.
Gradualment llur conversa s'extingí i l'ensopiment començà de lliscar damunt les parpelles dels petits bandejats. La pipa caigué dels dits del Mà-roja, i ell dormí el bon son d'una consciència sense noses i de un cos fadigat. Al Terror de les Mars i al Negre Flagell de la Mar Espanyola els costà més de trencar el son. Digueren llurs pregàries interiorment, i bo i ajaguts, ja que allí no hi havia ningú amb autoritat per a fer-los agenollar i dir-les en alta veu: de fet no tenien ganes de dir-les, però els feia temor de pendre's aquests eixamples, que podien atreure un llamp especial i sobtat de les cèliques altures. Després arribaren al marge imminent de la son, i es posaren a rondar-lo; però ara vingué un intrús que no volia donar-se: era la consciència. Començaren de sentir una vaga aprensió que havien fet mal fet de fugir, i després pensaren en les menges robades, i aleshores vingué la positiva tortura. Intentaren arguïr, per allunyar-la, que vintenes de vegades havien furtat llaminadures i pomes; però llur consciència no havia d'apaivagar-se amb tan mesquines plausibilitats. Els semblà, al capdavall, que no s'hi valia a discutir un fet inderrocable: pendre llaminadures no era més que rapissar, mentre que apoderar-se de porc i pernil i béns d'aquesta mena era, clar i net, robar; i contra això hi havia un manament a la Bíblia. Així és que interiorment resolgueren que, mentre romanguessin en aquell ofici, llurs pirateries no serien de bell nou tacades amb el crim del robament. Aleshores llur consciència els concedí una treva, i aquests curiosos pirates il·lògics trencaren pacíficament el son.
CAPÍToL XIV
En despertar-se Tom al matí, es preguntà on es trobava. S'assegué i es fregà els ulls, i mirà a son voltant: aleshores va compendre la cosa. Agrisava el cel l'alba freda, i hi havia una sensació delectable de repòs i pau en la profunda calma penetrant i el silenci dels boscos. No es movia una fulla; ni un so trencava la gran meditació de la natura. Hi havia rosaris de gotes de rosada damunt les fulles i les herbes. Un llit de blanques cendres cobria el caliu, i una garlanda de fum, prima i blava, s'alçava tota dreta per l'aire. Joe i Huck encara dormien. Aleshores, ben endins de la boscúria, un ocell cantà, i un altre respongué; no trigà de sentir-se el martelleig del pigot. Gradualment, el gris tèrbol i fred de la matinada s'esblanqueí, i al mateix compàs els sons es multiplicaren i es manifestà la vida. La meravella de la natura arrabassant-se al son i anant a la tasca, es descobrí al minyó consirós. Un cuquet verd anava arrossegant-se damunt una fulla amarada de rou, adesiara alçant en l'aire les dues terceres parts de son cos, flairant a son volt, i després tornant a avançar, perquè prenia mesures, segons deia Tom; i quan el cuc se li acostà de son grat, ell segué quiet com una pedra, amb ses esperances muntant o defallint alternativament a mesura que la bestioleta anava envers ell o semblava inclinada a adreçar-se a qualsevol altre indret; i quan a la fi reflexionà, per espai d'un moment anguniós, amb son cos encorbat en l'aire, i després baixà a la cama de Tom i començà un viatge al seu damunt, tot son cor se n'alegrà, perquè això volia dir que tindria un nou abillament, que, sense el més petit dubte, fóra un llampant uniforme de pirata. Després vingué una processó de formigues, de cap indret particular, i s'escamparen envers llurs tasques: una d'elles batallava virilment amb una aranya morta que duia en sos braços i era cinc vegades més gran que no pas ella, i ella l'estirava tot fent un camí tot recte per amunt una soca. Una marieta de taques brunes s'enfilà al cim espadat d'una tija d'herba, i Tom es decantà a la vora d'ella i digué:
Marieta, marieta, fugiu al vostre casal. Se us cala foc a la casa, i estan sols vostres infants.
I ella emprengué el vol i se n'anà a veure-ho, cosa que no sorprengué al noi, perquè sabia de qui-sap-lo temps que aquest insecte era crèdul quant a incendis, i ell havia posat a prova la seva simplicitat més d'una vegada. Un escarabat buiner empenyia obstinadament la seva bola, i Tom tocà la bestioleta per llucar còm tancava les cames contra el seu cos, fent veure que era morta. Els ocells feien aleshores un brau aldarull. Un estornell, el mofeta septentrional, se aturà en un arbre damunt el cap de Tom, i refilà les imitacions de sos veïns en un rapte de gaubança; després una cucala de veu aguda, d'un blau ardent i brillador, davallà precipitadament i s'aturà damunt un branquinyol, gairebé a l'abast del noi, enravenà son cap a una banda, i ullà la gent estranya amb una consumidora curiositat; un esquirol cendrós i un gros companyó de la família guineuenca passaren escapolint-se, girant-se a intervals per inspeccionar i garlar amb els minyons, perquè aquells animals boscans no havien vist fins aleshores, ben segur, una cara humana, i amb prou feines sabien si havien d'espantar-se o no. Tota la natura era ja desperta i moguda; llargues llances de sol atravessaren el fullatge espès d'ací d'allà, i unes quantes papallones vingueren a voleiar per l'escenari.
Tom sacsejà els altres pirates, i tots plegats eixordaren l'espai amb un crit, i al cap d'un o dos minuts s'havien despullat i es percaçaven, volcant-se l'un a l'altre dins la soma aigua netíssima de l'alfac esblanqueït. No enyoraven mica el poblet, que dormia al lluny, a l'altra banda de la majestuosa prodigalitat de l'aigua. Un corrent vagarívol o una lleu ascensió del riu se'ls n'havia emportat el rai; però això no feia més que acontentar-los, perquè la seva desaparició significava, com si diguéssim, cremar el pont entre ells i la civilització.
Tornaren al campament prodigiosament renovellats, alegres i famolencs; i al cap de poc flamejava altra vegada el foc de llur campament. Huck trobà una font d'aigua gemada i clara ben a la vora, i els nois feren copes d'amples fulles de roure o noguera americana, i comprengueren que aquella aigua, endolcida amb un encís com el de la boscúria salvatge, seria prou bona substitució del cafè. Mentre Joe tallava llenques de porc per al desdejuni, Tom i Huck li demanaren que s'esperés un instant. Se n'anaren a un reconet prometedor de la vora del riu i tiraren l'ham: gairebé immediatament en foren recompensats. Joe no tingué ocasió d'esdevenir impacient abans que tornessin portant algunes belles llobines, un parell de perques del sol, i un barb petit: provisions per a tota una família. Fregiren el peix amb una mica de porc, i romangueren astorats, perquè en llur vida cap peix no els havia semblat tan delitós. No sabien que un peix d'aigua dolça, com més aviat és al foc, després de pescat, és millor; i poc imaginaven quína salsa és la dormida a l'aire lliure, l'exercici a l'aire lliure i el banyar-se; i quína vasta quantitat d'aperitiu també.