Romangueren per allí, a l'ombra, després del desdejuni, mentre Huck fumava, i després anaren boscos a través, en una eixida d'exploració. Trescaven alegrement, damunt les branques podrides, a través de mates entortolligades, entre solemnes monarques de la selva, que tenien de llur cim fins a terra, penjarelles (insígnies reials) de plantes arrapadisses. De tant en tant topaven reconets avinents encatifats d'herbei i esmaltats de flors.
Trobaren abundor de coses per a delectar-s'hi, però cap per astorar-se'n. Descobriren que l'illa tenia unes tres milles de llargada i un quart de milla d'amplària, i que la ribera que li era més aprop n'era separada només que per un estret canal que amb prou feines tenia un ample de dues centes yardes. Tot sovint es ficaven a l'aigua; així és que era gairebé mitja tarda quan tornaren al campament. Tenien massa gana per a aturar-se a pescar, però es nodriren sumptuosament de pernil fred, i després s'estiraren a l'ombra a conversar. Però la conversa, al cap de poca estona, s'arrossegà penosament, i després morí. La quietud, la solemnitat que aixoplugava el bosc i la sensació de solitud començaren d'obrar damunt els esperits dels nois. Es posaren a pensar. Una mena d'indefinida enyorança lliscà damunt ells. Aquesta enyorança, al cap de poc, prengué una forma opaca: era la puncella de l'enyorament de la llar. Fins i tot Finn el Mà-roja somiejava sos graons de llindar i ses bótes buides. Però tots ells estaven avergonyits de llur flaca, i cap no era prou gosat per a manifestar son pensament.
Per algun temps els minyons havien estat vagament conscients d'un so peculiar, en llunyania, com passa a un hom amb el tic-tac d'un rellotge quan no s'hi fixa deliberadament. Però aleshores el so misteriós esdevingué més pronunciat i obligà al seu reconeixement. Els minyons es redreçaren, es pegaren llambregada l'un a l'altre, i després cada un d'ells adoptà un posat d'atenció. Hi hagué un llarg silenci, pregon i ininterromput: després una sorda i malcarada detonació fou tramesa per l'aire de les llunyanies estant
-Què és això?- exclamà Joe sota el seu alè.
-Poc ho sé- digué Tom en un murmuri.
-No és un tro- digué Huckleberry, en to esporuguit;- perquè el tro…
-Alerta!- digué Tom. -Pareu esment; calleu.
Esperaren una estona, que va semblar-los un segle, i després la mateixa sorda detonació trencà la quietud solemne.
-Anem-ho a veure.
Pegaren un bot i es precipitaren a la vorera, en front del poblet. Apartaren les mates de la riba i sotjaren cap enfora, damunt les aigües. El vaporet es trobava una milla més avall del poble, derivant pel corrent. La seva ampla coberta semblava atapeïda de persones. Hi havia una pila de bots que anaven a rem o suraven pel corrent, en el veïnatge del vaporet; però els minyons no podien determinar què cosa estaven fent els homes que hi anaven. Al cap de poc, un gran doll de fumera blanca brollà del costat del vaporet; i, mentre s'expandia i muntava en núvol peresós, la mateixa sorda pulsació sorollosa arribà fins als espectadors.
-Ja ho sé, ara!- exclamà Tom. -Hi ha algun ofegat!
-Això és- digué Huck. -Això mateix van fer, l'istiu passat, en ofegar-se Bull Turner; engeguen canonades damunt l'aigua, i això els fa pujar fins a dalt. Sí; i agafen llesques de pa i hi posen argent-viu, i les deixen surar; i, onsevulla que hi hagi algun ofegat, se'n van cap a ell i s'hi aturen.
-Sí, ja ho he sentit contar- digué Joe. -Em plauria saber com és que el pa reïx en aquesta cosa.
-Oh! No és el pa, especialment- digué Tom: -em penso que és, sobretot, allò que diuen abans de deixar-lo anar.
-Però si no diuen res- féu Huck. -Els he vist com ho feien, i poc diuen res.
-És curiós- digué Tom.- Però potser ho diuen per dins. És clar que ho deuen fer. Qualsevol ho pot capir.
Els altres minyons convingueren que allò que deia Tom era assenyat, perquè un tros de pa ignorant, no instruït per cap encís, no es podia esperar que obrés amb molta d'intel·ligència quan hom l'enviava a una missió de tanta de gravetat.
-Malvinatge! Voldria ser allà baix- digué Joe.
-Jo també- digué Huck. -Daria qui-sab-lo per saber quí ha estat.
Els nois seguiren parant atenció i vigilant. Al cap de poc, un pensament revelador creuà com un llampec l'enteniment de Tom, i exclamà:
-Minyons! Ja sé qui és, l'ofegat: som nosaltres!
Tot seguit es sentirem herois. Veu's aquí un triomf esplendorós: llur absència era reparada; eren planguts; els cors es fendien per llur causa; les llàgrimes anaven endoina; memòries acusadores de dolenties comeses envers els pobres minyons perduts, anaven brollant, i hom s'abandonava a infructuoses recances i remordiment; i, sobretot, els desapareguts feien parlar tot el poblet i eren l'enveja de tots els minyons pel que es referia a aquesta notorietat enlluernadora. Això era una bella cosa. Valia la pena de ser pirata, ben mirat.
En venir l'hora baixa, el vaporet tornà a sos afers de costum i els bots desaparegueren. Els pirates recularen al campament. Estaven que no hi veien de vanitat per llur nova grandesa i el magnífic mal de cap que ocasionaven. Pescaren, cuinaren llur sopar i el menjaren, i després es posaren a endevinar les coses que pensaria i diria d'ells el poble; i les imatges que es feien de l'aflicció de la gent per ells motivada eren ben satisfactòries de considerar, desde llur punt de mira. Però en envoltar-los les ombres de la nit, deixaren de parlar, gradualment, i s'assegueren a contemplar el foc, amb l'ànima errívola, evidentment, per altres indrets. L'exaltació era ja desapareguda, i Tom i Joe no podien evitar que se'ls acudissin certes persones de la llar que no gaudien aquell bell caprici com feien ells. Comparegueren els recels; esdevingueren contorbats i infeliços; un sospir o dos s'escaparen sense que ells se n'adonessin. Aviat Joe s'arriscà tímidament a insinuar una indirecta sobre la manera com els altres judicarien llur retorn a la civilització… no precisament ara, però…
Tom l'avergonyí amb sos escarnis. Huck, que encara no s'havia compromès, s'uní a Tom, i el cagadubtes tot seguit oferí explicacions, i es donà per content d'eixir del trencacoll amb tan poca mala anomenada de pollet enyorívol com pogué. La revolta fou atuïda amb eficàcia per aquella vegada.
A mesura que la nit es feia profunda, Huck començà de pesar figues, i tot seguit a roncar. Joe va imitar-lo. Tom romangué immòbil damunt son colze per algun temps, mirant-los a tots dos atentament. A la fi s'aixecà amb cautela damunt sos genolls, i anà explorant entre l'herba i els reflexos belluguedissos que enviava el foc del campament. Arreplegà i inspeccionà uns quants semicilindres, de bella grandària, de la fina escorça blanca d'un sicomor, i, finalment, escollí els dos que cregué que li convenien. Després s'agenollà vora el foc, i escrigué penosament alguna cosa en cada un d'ells amb la seva quilla roja. De l'un en féu un rotlle, i el posà a la butxaca de son gec; i l'altre el posà dins el capell de Joe, que fou transportat a una petita distància de son posseidor, i també deixà dins el capell determinats tresors de noi d'escola, de una valor gairebé inestimable, entre ells un tros de guix, una bala de cautxú, tres hams de pescar, i una bala de la mena coneguda per cristall de durada. Després féu son camí, de puntetes i amb moltes precaucions entre els arbres, fins que comprengué que ja no l'oirien, i emprengué una ràpida correguda, de dret, cap a l'alfac.
CAPÍTOL XV
Pocs minuts després Tom es trobava a l'aigua de l'alfac, passant el qual cap a la ribera de l'Illinois. Abans que l'aigua li arribés a la cintura havia fet cosa de mig camí: el corrent ja no permetia més gual aleshores: així és que es llançà a nedar confiadament per la resta de cent yardes. Nedava quartejant per amunt el corrent, però tanmateix ell el menà cap avall més de pressa que no havia esperat. Tot i això, arribà finalment a la ribera i anà derivant fins a trobar una banda baixa, i aleshores sortí de l'aigua. Posà la mà a la butxaca del gec, trobà sana i bona la seva peça d'escorça, i en acabat prengué embranzida a través dels boscos, seguint la ribera amb els vestits regalimant. Poc abans de les deu arribà a un lloc obert davant el poble, i veié el vaporet que estava a l'ombra dels arbres i de l'alta vorera. Tot era quietud sota el parpelleig dels estels. S'arrossegà per la ribera, espiant amb els ulls ben badats; lliscà dins l'aigua, féu tres o quatre braçades, i s'enfilà dins el bot que estava fermat a la popa del vaporet. S'ajagué sota el banc de remaires, i esperà tot panteixant. Al cap de poca estona se sentí el toc de la campana esquerdada, i una veu donà l'orde d'amollar. Al cap d'un minut o dos la proa del bot anava enlairant-se contra el ventre del vapor, i el viatge començà. Tom se sentí joiós del seu èxit, perquè comprengué que era el darrer viatge del vapor, per aquella nit. Al cap de dotze o quinze minuts interminables les rodes pararen, i Tom lliscà per damunt la coberta i nedà cap a la ribera dins la fosca, desembarcant a cinquanta yardes, riu avall, fora del perill de possibles rodamons. Apretà a córrer per camins deserts, i aviat es trobà al darrera del clos de la seva tia. Saltà per damunt, s'acostà a la golfa, i mirà a l'interior de la casa per la finestra de la saleta, perquè hi havia llum. Allí seien la tia Polly, Sid, Mary i la mare de Joe Harper, acoblats i enraonant. Estaven vora el llit, i el llit era entre ells i la porta. Tom anà cap a la porta i començà a aixecar dolçament la balda; després empenyé suaument, i la porta petà; continuà empenyent amb cautela, i esgarrifant-se cada vegada que petava, fins que judicà que podia passar-hi, tot i estret, damunt sos genolls: així és que va ficar el cap i començà el moviment estratègic.
-Com és que el flam de la candela es mou així?- digué la tia Polly.
Tom s'acuità. -Oh! La porta és oberta, em sembla. Oi, oi, que ho és.
No s'acabaran en tot avui les coses estranyes. Aneu i tanqueu-la,
Sid.
Tom amb prou feines tingué el temps necessari a desaparèixer sota el llit. S'aturà i respirà una estona, i després s'arrossegà a un indret on podia gairebé tocar el peu de la seva tia.
-Però, com estava dient- digué la tia Polly, -no era un noi dolent (val a dir-ho), sinó entremaliat. No passava d'atarentat i tabalot; sabeu? Mai no tingué més mala pruïja que la que pugui tenir un cavallet. Mai no tenia intenció de fer mal, i era el minyó de més bon cor que mai s'hagi vist.- I començà de plorar.
-Igual passava amb el meu Joe: sempre ple d'endiastrament, i a punt de fer qualsevol entremaliadura; però era recte i generós i bo, com més no es pugui ser. I (Déu em beneeixi!) pensar que vaig fuetejar-lo per haver-se begut la llet, sense que mai se m'acudís que jo mateixa l'havia llençada perquè era agra! I no haver de tornar-lo a veure mai més en aquest món, mai més, mai més, mai més, pobre noi malmenat!- I la senyora Harper sanglotà com si se li partís el cor.
-Espero que Tom està força millor allà on es troba- digué Sid: -i si s'hagués portat millor en algunes coses…
-Sid!- Tom sentí la llambregada de la vella senyora, baldament no la pogués veure. -Ni una paraula contra el meu Tom, ara que ha passat d'aquesta vida! Déu en tindrà esment: no us en heu d'encaparrar, vós. O senyora Harper! No sé còm renunciar-hi! no sé còm renunciar-hi! Era un reconfort tan gran per a mi, baldament m'hagués aturmentat el cor en tanta de manera!
-El Senyor va dar-lo i el Senyor l'ha pres. Beneït sigui el nom del Senyor! Però és tan dur, oh!, és tan dur! El dissabte passat, ahir, com aquell qui diu, Joe m'engegà una piula sota el nas, i vaig apallissar-lo, atuït a terra. Poc pensava aleshores que tan aviat… Oh! Si calgués tornar-hi, l'abraçaria i el beneiria per la seva feta.
-Sí, sí, sí: comprenc els seus sentiments, senyora Harper; comprenc ben bé els seus sentiments. Ahir mateix, al migdia, el meu Tom va omplir el gat de mata-xacres, ben curull, i em vaig pensar que la bèstia enfonsaria la casa. I (Déu me perdoni!) vaig tustar-li el cap, a Tom, amb el meu didal; pobre minyó, pobre minyó, que ja no existeix! Però ara ja ha sortit de totes les seves trifulgues. I les darreres paraules que li hagi sentit han estat per a fer-me retret…
Però aquell record era massa feixuc per a la vella senyora, i romangué absolutament cor-batuda. Tom començava de somicar per pietat de sí mateix. Pogué sentir com Mary plorava i de tant en tant introduïa una paraula amistosa envers ell. Començà de tenir de sí mateix una opinió més noble que no hagués tingut mai. Amb tot, estava prou commogut del dol de la seva tia per a desitjar de precipitar-se enfora del llit i aclaparar-la de joia: i la sumptuositat teatral de l'escena era d'una forta atracció per al seu tarannà, aiximateix; però va contenir-se i romangué sense moure's. Continuà escoltant, i conjuminà, pels caps de la conversa, que hom pensava a la primeria que els minyons s'havien ofegat mentre nedaven; després hom reparà la pèrdua del rai; després certs minyons digueren que els vailets desapareguts havien promès que el poblet «sabria quelcom» ben aviat; la gent de seny havien relacionat l'una cosa i l'altra, i havien decidit que els minyons havien fet una eixida amb el rai, i que deurien dar un tomb cap al poblet de més avall, a no tardar; però cap a migdia hom havia trobat el rai, plantat contra la ribera del Missuri, a unes cinc o sis milles més avall del poblet, i aleshores l'esperança s'esvaí. Devien haver-se ofegat: altrament, la fam els hauria tornat a casa en caure la nit, si no més aviat. Hom cregué que la recerca dels cossos només havia estat infructuosa perquè l'ofegada devia haver-se esdevingut al mig del corrent, ja que els minyons, essent bons nadadors, haurien fugit, altrament, cap a la platja. Aquella nit era la del dimecres. Si els cossos continuaven introbables fins a diumenge, tota esperança fora abandonada, i aquell matí tindríen lloc les cerimònies de l'enterrament. Tom s'esgarrifà de cap a peus.
La senyora Harper donà la bona nit entre sanglots i es girà per anar-se'n. Aleshores, per un impuls comú, les dues dònes desemparades caigueren cadascuna en braços de l'altra i trencaren un bon plor aconhortador, i després se separaren. La tia Polly fou molt més tendra del que solia en donar la bona nit a Sid i Mary. Sid somicà una mica, i Mary se n'anà plorant de tot cor.
La tia Polly s'agenollà i pregà per Tom d'una manera tan colpidora, tan dalerosa, i amb una amor tan immensa en les seves paraules i en la seva caduca veu tremolenca, que ell va negar-se en llàgrimes altra vegada, ben abans que ella hagués acabat.
Hagué de romandre quiet, molt després d'haver-se ella ficat al llit, perquè ella anà fent cortrencades exclamacions de tant en tant, remenant-se i girant-se, tota neguitosa. Però a la fi romangué quieta, gemegant només una mica en el son. Aleshores el noi lliscà enfora, s'alçà gradualment vora el costat del llit, arrecerà la flama de la candela amb la seva mà, i s'aturà a mirar-la. Son cor era rublert de pietat envers ella. Es tragué el seu rotllo de sicomor i el posà vora la candela. Però alguna cosa se li acudí, i es detingué a meditar. Son rostre s'il·luminà amb una feliça solució del seu pensament; es ficà a cuita-corrents l'escorça a la butxaca, i després es decantà i besà els llavis esblaimats, i sortí llisquívol, de dret, passant la balda a la porta, al seu darrera.
Féu son camí de retorn cap a l'embarcador del vaporet. No trobà ningú al llarg per aquells indrets, i avançà coratjosament cap a dins del vapor, perquè sabia que estava deshabitat, deixant de banda el vigilant, que sempre dava el tomb cap a dins i dormia com una escultura. Desfermà el bot a popa, lliscà dins ell, i aviat anà remant cautelosament, corrent amunt. En haver vogat una milla per damunt el poblet, començà de fer camí travesser, quartejant, esmerçant moltísima de braó en la seva tasca. Tocà amb llestesa el lloc de desembarc de l'altra banda, perquè aquesta era una tasca que li era familiar. Tenia ganes de capturar el bot, argüint que podia ser considerat com un vaixell, legítima presa, per tant, d'un pirata; però comprengué que hom el recercaria per tots cantons, i que això podia acabar descobrint-lo. Així és que saltà a la platja i entrà dins el bosc. S'assegué i es donà un llarg repòs, torturant-se al mateix temps per romandre despert, i després començà fadigosament la caminada que havia de dur-lo al cap on eren els seus. La nit ja era ben exhaurida. Fou ple dia abans que pogués trobar-se davant mateix de l'alfac. Reposà de bell nou fins que el sol va ser ben en l'aire i llaurava el gran riu amb la seva resplendor; i aleshores es capbussà en el corrent.
Una mica després s'aturava, tot regalant, damunt el llindar del campament, i sentí Joe com deia:
-No: Tom és d'allò més fidel, Huck, i tornarà. No serà un desertor. Sap que això fóra una taca per a un pirata, i Tom és massa altívol per a una cosa així. Una cosa o altra l'enfeina. Ara, que jo voldria saber quína cosa és.
-Bé, els fòtils són nostres, ara: oi?
-Gairebé, però no encara, Huck. L'escrit diu que ho seran si ell no és de retorn a l'hora del desdejuni.
-I ja n'és!- exclamà Tom, en un bell efecte dramàtic, entrant amb grandiositat al campament.
Un sumptuós desdejuni de porc i de peix fou endegat en poca estona; i, mentre els minyons s'esmerçaven en ajustar-lo. Tom recontà (i adornà) les seves aventures. S'havien convertit en una vana i ufanosa companyia d'herois en acabar-se la història. Aleshores Tom s'amagà dins un recó ombrejat, per a dormir fins a migdia, i els altres pirates es disposaren a la pesca i l'exploració.
CAPÍTOL XVI
Havent dinat, tota la colla eixí a cercar ous de tortuga a l'alfac. Van anar aplegant, per l'arena, bastonets gratadors; i quan trobaven una banda blava, s'agenollaven i cavaven amb les mans. De vegades atrapaven cinquanta o seixanta ous en un forat. Eren absolutament rodons, cosetes blanques, una mica més petites que una nou anglesa. Aquella nit tingueren un famós banquet d'ous ferrats, i un altre el divendres al matí. Després del desdejuni se n'anaren cap a l'alfac, tot fent esgarips i gambades, i s'empaitaven l'un a l'altre, giravoltant i més giravoltant, fent escampall de llurs vestits a mesura que avançaven, fins que restaven nus; i aleshores continuaven llur caprici, ben enfora de l'aigua soma de l'alfac, contra el rígid corrent, que més endavant féu travetes a llurs cames, de tant en tant, i augmentà la taral·la en gran manera. I adesiara es decantaven en grup, i amb la palma de la mà esquitxava cadascú la cara de l'altre, atansant-se a pleret l'un a l'altre amb les cares allunyades, per evitar els esquitxos que s'espargien i, finalment, aferrant-se i lluitant fins que el més brau campió capbussava al seu veí; i en acabat tots tres s'enfonsaren en un entortolligament de cames i braços, i tornaren a eixir bufant, escopint, rient i panteixant, tot plegat a l'ensems.
Quan estigueren ben afadigats, corregueren aigua enfora i s'arrossegaren per la sorra seca i calenta, i allí jagueren i se'n cobriren, i de tant en tant ho interromperen per tornar a l'aigua i repetir la primera performança. Finalment se'ls acudí que llur nua pell representava d'allò més bé els colants de color de carn: així és que dibuixaren un cercle a la sorra, i feren un circ: un circ amb tres pallassos, perquè ningú no consentí a abandonar aquest paper altívol a son veí.
Després agafaren les bales, i jugaren a l'ouet, a anys i a pam i pet, fins que aquest divertiment esdevingué pansit. Aleshores Joe i Huck van tornar a nedar, però Tom no volgué arriscar-s'hi, perquè descobrí que en dar una guitza a sos pantalons havia engegat l'enfilall de cascavells de serpent que duia a l'anca, i s'estranyava d'haver-se pogut escapar de rampes, per tant de temps, sense la protecció de aquest encís misteriós. No s'hi arriscà de bell nou fins que l'hagué trobat, i ja aleshores els altres minyons eren afadigats i amb cor de reposar. S'allunyaren a pleret, errívols, l'un de l'altre, es deixaren caure en una certa amargor, i es posaren a mirar anhelosament, a través de l'ample riu, cap al poblet, tot ensopit sota la solellada. Tom es donà compte que estava escrivint Becky, en l'arena, amb el dit gros del peu. Ho esborrà, i s'enfurismà amb sí mateix per la seva feblesa. Però ho tornà a escriure, tanmateix: no va poder-se'n estar. Ho esborrà una vegada més, i en acabat s'arrencà a la temptació fent venir els altres minyons i aplegant-s'hi.
Però el coratge de Joe havia minvat fins a fer gairebé impossible la seva resurrecció. Estava tan enyorívol de casa seva, que amb prou feines podia suportar-ne el marriment. Tenia les llàgrimes a flor de parpella. També Huck estava melangiós. Tom es sentia abatut, però lluitava de valent per no mostrar-ho. Tenia un secret que encara no estava disposat a dir; però, si aquesta sediciosa depressió no es trencava aviat, no tindria més remei que descobrir-lo. Amb una gran ostentació d'alegria, digué:
-Faria una juguesca que a aquesta illa hi havia hagut pirates al temps de la vellura, minyons. Tornarem a explorar-la. Deuen haver amagat tresors per alguna banda. Què us en semblaria, de descolgar una caixa podrida, tota plena d'or i d'argent? Eh?
Però no desvetllà sinó un pàl·lid entusiasme, que s'esvaí sense resposta. Tom intentà una o dues seduccions més, però també falliren. Era una feina descoratjadora. Joe estava assegut, tot remenant la arena amb un bastonet, i amb un posat molt ombrívol. A la fi digué:
-O minyons! Deixem-ho córrer. Vull anar a casa. És tan solitari, això!…
-Oh! No, Joe: ja us sentireu millor, d'aquí una estona- digué Tom.
-Penseu en les pescades que fem aquí.
-Tan se me'n dona, de les pescades. Vull anar a casa.
-Però, Joe, en cap altra banda no hi ha un lloc tan de primera per a banyar-se.
-El nedar no té solta: tanmateix, no trobo que m'interessi quan no hi ha ningú per a dir-me que no nedi. He fet el determini d'anar a casa.
-Sóu un noi de bandola, malvinatge! Us cal veure la mare, em penso.
-Sí, em cal veure la meva mare; i a vós també us caldria, si en tinguéssiu. I sóc tan noi de bandola com vós.- I Joe va fer un bri de somiqueig.
-Bé, deixarem anar el nen ploraire a casa seva, a veure la mare: oi, Huck? Pobra criatura! Li cal veure sa mare. Doncs que la vegi. A vós us plau d'ésser aquí: veritat, Huck? Nosaltres ens hi estarem, veritat?
Huck digué: -S-i…- sense posar-hi cap delit. -No us tornaré a dir cap paraula tant de temps com viuré- digué Joe alçant-se. -Ja està dit! I s'allunyà tot botós, i començà de vestir-se.
-Ningú se'n encaparra- digué Tom. -No en passem fretura, de vós. Aneu cap a casa, i sigueu-ne la riota de la gent. Oh! Sóu un bell pirata! Huck i jo no en som pas, de criaturetes ploraneres. Aquí ens estarem: veritat, Huck? Que se'n vagi, si vol. Em penso que sense ell podem anar tirant, ça com lla.
Però Tom estava inquiet, tanmateix, i alarmat de veure còm Joe continuava abillant-se, malcarat, i a més era intranquil·litzador de veure com Huck ullava els preparatius de Joe, tan pensívol i servant un silenci tan ominós. Al cap de poc, sense un mot de comiat, Joe començà de passar el gual cap a la ribera de l'Illinois. El coratge de Tom començà d'esfondrar-se. Pegà llambregada a Huck. Huck no pogué comportar aquell esguard, i acalà sos ulls. Després, digué:
-Jo també vull anar-me'n, Tom: això s'ha anat posant molt solitari, i ara serà pitjor. Anem-nos-en, també, nosaltres, Tom.
-Jo no me n'aniré: aneu-vos-en tots, si voleu. Tinc el propòsit de romandre.
-Tom, jo voldria anar-me'n.
-Bé, aneu-vos-en: qui us en priva?
Huck començà d'arreplegar ses peces de roba, i digué:
-Tom, desitjaria que vós vinguéssiu, també. Ja veieu que ara la cosa és acabada. Us esperarem quan serem a la ribera.
-Bé, us haureu d'esperar una mala fi de temps: veu's-ho aquí.
Huck s'allunyà dolorosament, i Tom restà mirant-lo, mentre li estirava el cor un desig fortíssim d'abandonar el seu orgull i anar-se'n, així mateix. Esperava que els minyons s'aturarien, però ells seguien passant lentament el gual. Tom descobrí sobtadament que tot allò romania qui-sap-lo solitari i aturat. Tingué una darrera lluita amb el seu orgull, i després es precipità a l'encalç de sos camarades, escridassant-se:
-Espereu-vos, espereu-vos! He de dir-vos una cosa.
Ells s'aturaren tot seguit, i giraren cua. Quan ell va haver arribat on eren ells, escoltaren esquívolament, fins que veieren a la fi l'indret on els menava, i aleshores esclataren en un esgarip de guerra, a tall d'aplaudiment, i digueren que era esplèndid, i digueren que si els ho hagués fet saber a la primeria no se n'haurien anat. Ell va donar una excusa plausible; però son motiu real havia estat la temença que ni el secret i tot els mantindria a son costat per gaire temps: així és que havia volgut tenir-lo de reserva com a darrera seducció.
Els minyons feren llur alegre retorn, i anaren de bell nou a llurs esports amb decisió, parlotejant, tota l'estona, de l'estupenda combinació de Tom, i admirant-ne el geni. Després de dinar amb un ou exquisit i peix, Tom digué que volia apendre de fumar, ara. Joe s'adherí a la idea, i digué que també li plauria de provar-ho. Així és que Huck féu pipes i les omplí. Aquests novicis mai no havien fumat abans sinó cigars de pàmpol, que mossegaven la llengua, i no tenien reputació de virils, tanmateix.
S'estiraren damunt llurs colzes, i començaren de treure bufades cautelosament i amb magra confiança. El fum era d'un gust desagradable, i els produí una mica de nàusea; però Tom digué:
-Noi! Quína cosa tan planera! Si hagués sabut que no era més que això, n'hauria après fa qui-sap-lo temps.
-Jo també- digué Joe. -És una cosa de no-res.
-Ves, moltes vegades mirava gent que fumava, tot pensant: «Ja em plauria, de fer-ho, això». Però no em pensava que pogués- digué Tom. -Això és el que em passava: veritat, Huck? M'ho havíeu sentit dir: veritat, Huck? Huck n'és testimoni, de si ho deia o no.
-Sí, d'allò més vegades- digué Huck.
-Ja ho crec, si ho he dit!- digué Tom. -Oh! A centes de vegades. Una vegada va ser allà baix, vora l'escorxador. No us en recordeu, Huck? Bob Tanner hi era, i Johnny Miller i Jeff Thatcher, quan ho vaig dir. No ho recordeu, Huck, còm ho deia?
-Oi- digué Huck. -Va ser l'endemà del dia que vaig perdre una bala blanca… No, va ser la vigília!
-Veieu? Ja us ho deia- digué Tom. -Huck se'n recorda.
-Em penso que podria passar-me tot el dia fumant aquesta pipa- digué
Joe. -No em sento marejat.
-Jo tampoc- digué Tom, -Podria fumar-la tot el dia, però em jugo qualsevol cosa que Jeff Thatcher no podria pas.
-Jeff Thatcher! Ell, només que amb dues pipades, faria l'ànec. Que ho provi una vegada, ell: ja ho veurà!
-Jo també m'hi jugaria qualsevol cosa. I Johnny Miller? Desitjaria veure Miller aferrant-s'hi.
-Oh! i jo!- Digué Joe. -Bé, faig la juguesca que Johnny Miller no podria ni tastar-ho. Només que fes una flairadeta, a ell l'en deixaria convençut.
-En bona refè, Joe. Escolteu: em plauria que ens poguessin veure, els minyons, ara.
-A mi també!
-Escolteu, nois: no en digueu res, d'això, i una vegada o altra, quan ells siguin a la vora, m'acostaré a vós i us diré: «-Joe: teniu una pipa? Tinc fumera!» I vós direu, com una cosa deixada anar, com si no valgués la pena, vós direu: «-Sí; porto la pipa vella, i una altra; però el meu tabac no és gaire bo». I jo diré: «-Oh! es igual, si és prou fort». I aleshores us traureu les pipes, i les encendrem amb aquella tranquilitat, i ja veureu, quína cara hi faran!
-Malvinatge! Que llampant serà, Tom! M'agradaria que fos ara!
-I a mí també! I quan els diguem que ho aprenguérem en ésser lluny, fent de pirates, oi que els recarà de no haver corregut món, també?
-Ja ho crec! M'hi jugaria qualsevol cosa!
Així continuà la conversa. Però al cap de poca estona començà de vacil·lar una mica i esdevingué tota inconnexa. Les pauses s'eixamplaren; l'expectoració augmentà meravellosament. Cada porus de la galta dels minyons esdevingué una fontana brolladora: amb prou feines podien ésser prou amatents a oprimir la llengua contra el fons de la boca per impedir la inundació; petits xarbotaments se'ls produïen a la gorja, a desgrat de tot el que fessin, i ois repentins hi seguien cada vegada. La pipa de Joe caigué de sos dits sense nervi. Després caigué la de Tom. Les fontanes de tots dos anaven furiosament, i les dues bombes bombaven amb totes les forces. Joe digué feblement:
-He perdut el meu ganivet. Em sembla que val més que vagi a cercar-lo.
Tom digué, amb llavis tremolencs i pausada pronunciació:
-Jo us ajudaré. Vós aneu per aquella banda, i jo cercaré pel volt de la font. No, no cal que vingueu, Huck: ja el trobarem.
Així, doncs, Huck s'assegué de bell nou, i va esperar-se una hora. Després començà de sentir-se tot soliu, i anà a cercar sos companyons. Estaven molt distants, en els boscos, tots dos molt esblaimats, tots dos profundament adormits. Però quelcom va informar-lo que, si havien tingut cap tribull, se n'havien alliberat. No enraonaren gaire en el sopar, aquella nit; llur posat era humil; i quan Huck preparà la seva pipa després de l'àpat, i anava a preparar les d'ells, li digueren que no es trobaven gaire bé: alguna cosa del dinar se'ls havia indisposat.
CAPÍTOL XVII
Cap a mitja nit Joe es despertà i cridà els minyons. Hi havia una opressió, difosa per l'aire, que semblava presagiar quelcom. Els minyons van arraïmar-se, i van cercar l'amistosa companyia del foc, baldament la calor tèrbola i encalmada de l'ambient irrespirable fós sufocant. S'assegueren en silenci, atents i en espectació. Continuava la quietud solemnial. Més enllà de la llum del foc, tot ho dragava la negror de la fosca. Tot seguit aparegué una lluïssor tremolenca que, vagament, mostrà per un instant el fullatge, i després s'esvaí. Al cap de poc en vingué una altra de més poderosa. Després una altra. Després comparegué sospirant, a través de les brancades de la boscúria, un plany desmaiat, i els minyons sentien un alè vagarívol damunt llurs galtes, i s'esgarrifaren en acudir-se'ls que l'Esperit de la Nit els havia passat arran. Hi hagué una pausa. Aleshores un llampec sinistre convertí la nit en dia, i els mostrà cada fulla d'herbeta, ben especificada i precisa, que creixia al voltant de llurs peus. I mostrà així mateix tres cares blanques, astorades. El sord terrabastall d'una tronada anà udolant i desplomant-se pel cel, i es perdé en botosos braolaments, enllà d'enllà. Una rauxada d'aire fred atravessà aquelles bandes, fent remorejar totes les fulles i anar en doina una nevada de borrallons de cendra pel voltant del foc. Una altra resplendor, tota espaordidora, il·luminà el bosc, i el seguí un espetec immediat que semblà que esberlés el cim dels arbres damunt mateix de les testes dels minyons. S'estrenyeren l'un contra l'altre, d'esglai, dins l'espesa fosca que en acabat es féu. Caigueren unes quantes gotasses, tustant les fulles.
-De pressa, minyons! Anem cap a la tenda!- va exclamar Tom.
S'engegaven a córrer, topant damunt arrels i plantes arrapadisses, en la tenebror, capbussant-se cadascú pel seu cantó. Una ventada furiosa braolà entre els arbres, fent xiular totes les coses al seu pas. Els llampecs enlluernadors venien l'un darrera l'altre, i igual feien els terrabastalls de la tronada eixordadora. I aleshores començaren de dar l'aigua per amor de Déu, i l'huracà, deixondit, la feia caure en grans cortines damunt la terra. Els minyons es cridaven l'un a l'altre, però el vent braolador i els llamps que retrunyien els ofegaven del tot les veus. Tanmateix, un per un s'anaren deixant caure a l'indret i s'arreceraren sota la tenda, freds, amb el cos assenyalat i rajant d'aigua; però el tenir companyia en la dissort semblava cosa d'agrair. No haurien pogut enraonar, de tan furiosament que es remenava la vela, baldament els altres sorolls els ho haguessin permès. La tempesta s'enfurí més i més, i al cap de poc la vela es desfermà de sos lligams i se n'anà volant dins la rauxada. Els minyons s'agafaren de les mans i fugiren, amb moltes anades de corcoll i pelades, cap al recer d'una gran alzina que hi havia a la vora del riu. La batalla era aleshores en tot son esclat. Sota la incessant conflagració de llampecs que flamejaven pel cel, totes les coses que li eren a sota es destacaven amb exactitud precisa i neta d'ombres: els arbres cots, el riu inflat i amb un esblanqueïment d'escumes; els ruixims de l'aigua esquitxadora; les opaques siluetes dels espadats altívols de l'altra vora, llambregats en mig de les vapors que flotaven a la deriva i el vel travesser de la pluja. Sovint sovint, algun arbre gegantí abandonava la lluita i queia amb un espetec entre la jove tanyada; i els terrabastalls incessants de la tronada es convertien ara en esclats que fendien l'orella, punyents, aguts, explosius i esglaiadors que empalmaven inexpressablement. La tempesta culminava en una braó incomparable, que semblava que havia de fer-ne miques, de l'illa, i abrandar-la tota, i ofegar-la fins al cim dels arbres, i endur-se-la en la ventada i ensordir tota cosa viva que hi tingués estatge, tot plegat i a l'ensems. Era una nit feréstega per romandre-hi una minyonia, lluny de l'aixopluc de la llar.
Però a la fi la batalla s'exhaurí, i les forces es retiraren amb menors i menors amenaces i rondinaments i la pau recobrà la seva autoritat. Els minyons tornaren al campament, força esporuguits; però hi trobaren encara quelcom de plaent, perquè el gran sicomor, l'abric de sos jaços, era convertit a ruïna, enderrocat pel llamp, i ells no hi havien estat davall quan la catàstrofe s'esdevingué.
Tot el campament regalava i allò que havia estat foc també; perquè no eren sinó minyons atarantats, com esqueia a llurs anys, i no havien pres mesures contra la pluja. Veu's aquí matèria de descoratjament, perquè la pluja els havia atravessat i tenien el fred als ossos. Foren eloqüents en llur desastre; però al cap de poc descobriren que el foc havia rosegat tan amunt de la soca contra la qual havia estat bastit (allà on ella s'encorbava cap en l'aire i es separava de terra), que un pam, si fa no fa, s'havia escapat de la mullena: així, doncs, maldaren pacientment fins que amb vilordes i escorces que arreplegaren de sota els flancs de les soques aixoplugades engaliparen el foc a cremar de bell nou. Després amuntegaren grans branques mortes fins que tingueren un forn braolador, i els retornà la joia al cor. Assecaren el pernil cuit, i celebraren un festí, i després d'això s'assegueren vora el foc, i dilataren i glorificaren llur aventura de la mitja nit fins al matí, perquè no hi havia un indret eixut on jeure a fer el son, en tots aquells voltants.
A mesura que la llum del sol començà a lliscar damunt els minyons, l'ensopiment va anar-se'n ensenyorint, i eixiren cap a l'alfac i s'ajagueren adormir. Ben aviat se'ls escaldà la pell, i es posaren, tristament, a preparar el desdejuni. Després de l'àpat es sentiren les frontisses rovellades, i un poc d'enyorança altra vegada. Tom en veié els senyals, i va empendre's d'alegrar els pirates tan bé com pogué. Però tant se'ls en donava de les bales, del circ, del nedar, de tot. Els féu memòria de l'imposant secret, i desvetllà un raig de gaubança. Mentre durava, pogué interessar-los amb un nou enginy: consistia en deixar de banda per una estona l'ofici de pirata, i ésser indis, per a variar una mica. Els atragué la idea: així és que no passà gaire estona que no esdevinguessin ratllats, i ratllats de cap a peus amb fang negre, com altres tantes zebres (tots tres eren caps de tribu, naturalment), i se n'anaren, fent aldarull, boscs a través, a atacar una colònia anglesa.
No trigaren a separar-se en tribus hostils, i es precipitaren cadascú d'ells sobre cadascú dels altres, en les emboscades, amb paorosos esgarips de guerra; i cadascú matà i arrencà la cabellera de l'altre per milers. Fou una diada sagnant. Per consegüent, fou una diada sobiranament satisfactòria.
S'aplegaren al campament pels volts de l'hora de sopar, famolencs i feliços, Però ara brollà una nova dificultat: els indis enemics no podien partir-se el pa de l'hospitalitat sense que de primer fessin les paus, la qual cosa era senzillament impossible si no fumaven una pipa de pau. Que ells sabessin, no hi havia més manera. Dos dels salvatges gairebé desitjaven haver romàs pirates. Tanmateix, però, no s'acudia altra remei: així és que, amb totes les mostres d'alegria que pogueren aplegar, demanaren la pipa i llançaren la seva bafarada, en passar ella, segons l'estil exigit.
I ara vegeu: n'estigueren contents, d'haver anat a raure al salvatgisme, perquè hi havien guanyat quelcom: descobriren que ara podien fumar una mica sense haver d'anar a cercar un ganivet que haguessin perdut; no es marejaren prou per a anguniar-se'n seriosament. No eren gent per a fer quedar malament aquesta alta promesa per manca d'esforç. No: s'exercitaren cautament, en haver sopat, amb un èxit palès, i passaren així una vetlla tota joiosa. Llur nova adquisició els feia més ufanosos i més feliços que no els n'hauria fet l'arrabassament de cabelleres i pells de les Sis Nacions. Els deixarem tot fumant i parlotejant i estarrufant-se, ja que ara no ens poden ésser de cap més servei.
CAPÍTOL XVIII
Però no hi havia pas rialles, en el poblet, aquella tranquila tarda de dissabte. La família Harper, i la tia Polly i els seus, s'endolaven amb molt de sentiment i moltes llàgrimes. Una calma inavesada s'havia ensenyorit del poblet, encara que habitualment la calma hi era bé prou a tot arreu. Els vivents del poblet feien les feines llurs amb un posat abstret i amb poca enraonia; però tot sovint sospiraven. La festa del dissabte els semblava una càrrega als infants: no hi eren de grat, en els jocs que jugaven, i de mica en mica els van abandonar.
A la tarda, Becky Thatcher anà a raure, tota abaltida, vora el camp desert de l'escola, i amb un gran sentiment de melangia. Però no hi trobà cap cosa, allí, que la reconfortés. Feia aquest soliloqui:
-Oh! Només que tornés a tenir aquell pomet de llautó! Però ara no me'n resta cap cosa, d'ell, que me'n faci memòria!- I ofegà un sospir.
Al cap de poc s'aturà, i es digué a sí mateixa:
-Ell es va portar com calia, aquí. Oh! Si allò tornés a passar, no diria aquella cosa; no la diria per res del món. Però ara ell és mort: mai més, mai més, mai més, no el tornaré a veure!
Aquest pensament esfondrà son coratge, i s'allunyà vagarívola, amb les llàgrimes que li rodaven per les galtes. Després, una colla de minyons i noies (companyons de joc de Tom i de Joe) comparegueren, i s'aturaren a mirar per damunt l'estacada del clos, tot parlant, en to reverent, de còm havia fet Tom això i allò la darrera vegada que el veieren, i còm Joe digué aquesta i aquella petita bagatel·la (gràvida de paorosa profecia, com ara veien bé prou!); i cada orador assenyalava l'indret exacte on els minyons perduts havien estat aleshores, i després afegien alguna cosa així: -I jo m'estava dret d'aquesta manera, igual que estic ara i com si vós fóssiu ell, n'estava a prop aiximateix; i ell somrigué de aquesta manera. I després vaig tenir una mena de pressentiment com si… terrible, sabeu? I poc va acudir-se'm què voldria dir, naturalment; però massa que ho veig ara!
Després hi hagué una disputa sobre quí havia vist per darrera vegada en vida els minyons difunts, i molts recaptaren aquesta ombrívola distinció, i oferiren proves, més o menys intervingudes pels testimonis: i quan romangué decidit, finalment, quí era que havia vist darrerament els que ja no eren, i canviat amb ells les darreres paraules, les persones sortoses assumiren una espècie de sagrada importància, i tota la resta els miraren bocabadats i envejosos. Un pobre vailet, que no tenia altra grandesa a mostrar, digué, amb un orgull bastant palès en la recordança:
-Bé, Tom Sawyer, una vegada, em va fer un cap nou.
Però aquesta reivindicació de glòria fou una fallida: la major part dels minyons podien dir igual cosa, i això rebaixava massa de preu la distinció. El grup anà a matar l'estona més en fora, evocant encara memóries dels herois perduts, amb veu intimidada.
Al matí següent, un cop acabada l'hora de l'escola dominical, la campana començà a tocar a morts en lloc de voltejar de la manera acostumada. Fou un Sàbat, aquell, ben silenciós; i el so planyívol semblava en harmonia amb la quietud consirosa que pesava damunt la natura. La gent del poblet començaren d'aplegar-se, ronsejant una mica al vestíbul per conversar amb murmuris sobre el trist esdeveniment. Però no hi havia murmuris dins l'estatge: només el fúnebre zumzeig dels vestits, en anar les dones a llurs seients, hi trencava el silenci. Ningú podia recordar que l'esglesiola s'hagués vist mai tan plena. Finalment hi hagué una pausa d'espera, una mudesa expectant, i aleshores entrà la tia Polly, seguida de Sid i Mary, i després de la família Harper, tots de negre rigorós; i tot el poble fidel, i àdhuc el vell ministre, s'alçaren reverentment i romangueren drets fins que els endolats s'assegueren al primer banc. Hi hagué un altre silenci general, romput a intervals per sanglots apagats, i després el ministre estengué les mans i pregà. La gent cantà un himne colpidor, i fou recitat el text «Jo só la Resurrecció i la Vida».
Anant continuant el servei religiós, el clergue féu tals pintures de les gràcies, les maneres captivadores i les promeses excepcionals dels minyons perduts, que tota ànima present, creient que reconeixia aquestes imatges, sentí una punyida de dolor en recordar que persistentment havia estat sempre orba davant elles, i, persistentment, no havia vist sinó defectes i tares en els pobres minyons. El ministre referí més d'un incident commovedor de les vides dels que ja no eren, que, tanmateix, il·lustraven llurs dolces i generoses natures, i la gent pogué veure amb prou facilitat, ara, si n'eren de nobles i de bells aquells episodis, i recordaren amb recança que quan s'esdevingueren els semblaren bretolades de marca, ben mereixedores del vit de bou. El poble fidel esdevingué més i més commogut a mesura que prosseguí la patètica història, fins que, a la fi, tota la concurrència, no podent contenir-se més, s'ajuntà als endolats que ploraven en un plor de sanglots angoixosos, i el mateix predicador cedí a sos sentiments i es posà a plorar en el púlpit.
Sonà un cruixit, a la galeria, que ningú reparà: un moment després la porta de l'església xerricà. El ministre alçà sos ulls, que regalaven damunt son mocador, i romangué traspostat! Primer un, després un altre parell d'ulls, seguiren els del ministre; i aleshores, gairebé en un sol impuls, la concurrència s'aixecà, astorada, a l'ensems que els tres minyons morts anaven pujant pel passadís: Tom al davant, Joe després, i Huck, una ruïna de penjarelles esparracades, arrossegant-se temoregament al darrera. Havien estat amagats en la inusada tribuna, escoltant llur pròpia oració fúnebre!
La tia Polly, Mary i els Harpers es precipitaren damunt els infants recobrats, els ofegaren a besades, i expandiren accions de gràcies a dolls, mentre el pobre Huck romania avergonyit i inconfortable. sense saber exactament què li pertocava fer o còm podia amagar-se de tantes mirades malacollidores. Vacil·là, i anava a fer-se escàpol; però Tom l'agafà i digué:
-Tia Polly, això no està bé; algú ha d'alegrar-se de veure Huck.
-I és clar que sí! Jo n'estic ben contenta, de veure'l, pobra criatura sense mare!- I les amoroses atencions que li prodigà la tia Polly eren l'única cosa que podien fer-lo més inconfortable que no estava abans.
De cop i volta el ministre cridà amb tota la força de sos pulmons:
-Lloeu el Senyor, que ens dóna tota benedicció… Canteu, i poseu-hi tot el cor!
I així ho feren: l'himne prorrompé en un esclat triomfal; i, mentre les bigues n'eren estremides, Tom Sawyer el Pirata mirà la minyonia envejosa del seu voltant, i confessà, cor endins, que aquell era el moment més altívol de la seva vida.
Quan el venut poble fidel sortí en corrues a fora, hom deia que gairebé fóra plaent d'ésser entabanats altra vegada per a sentir l'himne, cantat d'aquella manera, de bell nou.
Tom rebé més patacades i besos aquell dia (segons els diversos estils de la tia Polly) que no hauria guanyat en un any; i ell amb prou feines sabia quína cosa era, de totes dues, la més expressiva de gratitud envers Déu i afecte envers ell.
CAPÍTOL XIX
Aquest era el gran secret de Tom: el pla de tornar a casa amb els seus germans pirates i assistir a sos propis funerals. Havien vogat cap a la ribera del Missuri en una corredora, el dissabte, quan ja era fosc, desembarcant cinc o sis milles més avall del poblet i havien dormit al bosc, al caire del poblet, gairebé fins a trenc de dia, i aleshores haven lliscat a través de camins i carrerons on daven els darreres de les cases; i acabaren llur son a la tribuna de la l'església, entre un caos de bancs invàlids.
Al desdejuni, el dilluns al matí, la tia Polly i Mary estigueren molt amoroses envers Tom, i molt atentes a tot allò que li calia. Hi hagué una quantitat de conversa inacostumada. En mig d'ella digué la tia Polly:
-Bé, no diré que no fos una bella facècia, Tom, d'anguniar a tothom gairebé una setmana mentre vosaltres us divertíeu; però és llàstima que fóssiu tan dur de cor que em féssiu patir a mi d'aquesta manera. Si podíeu venir en una corredora per assistir al vostre funeral, hauríeu pogut deixar-vos caure aquí i dar-me una entresenya o altra que no éreu mort, sinó que us havíeu escapat només.
-Sí, hauríeu hagut de fer-ho, Tom- digué Mary -I em penso que ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí.
-Ho hauríeu fet, Tom?- digué la tia Polly, amb la cara il·luminada de daler. -Digueu-ho, ara; ho hauríeu fet si us hagués passat pel magí?
-Jo… bé, no ho sé. Això ho hauria fet malbé tot.
-Tom, em pensava que m'estimàveu el que calia per a fer-ho- digué la tia Polly amb un to dolorit que angunià al minyó. -Sempre hauria estat alguna cosa que jo us hagués importat a bastament per a pensar-hi, encara que no ho haguéssiu fet.
-Bé, tieta, no hi ha mala intenció- pledejà Mary. -Tot ve d'aquest geni de Tom, sempre atarantat: agafa tanta embranzida que mai no pensa en res.
-Encara és més llàstima. Sid hi hauria pensat. I Sid hauria vingut i ho hauria fet, tanmateix. Tom, girareu els ulls enrera, algun dia, quan sigui massa tard, i us sabrà greu de no haver pensat una mica més en mi, quan us hauria costat tan poca cosa.
-Tieta, ja ho sabeu, que penso en vós- digué Tom.
-Ho coneixeria millor si traspués en els vostres actes.
-Voldria que se m'hagués acudit- digué Tom amb una inflexió de penediment; -però us vaig somniar fet i fet. Això és alguna cosa: oi?
-No gaire: un gat també ho fa ; però val més això que res. Què vau somniar?
-Bé doncs: el dimecres a la nit vaig somniar que sèieu per allí, vora el llit, i Sid seia vora la caixa, i Mary al seu costat.
-Bé, així ho férem. Així ho fem sempre. Em plau que els vostres somnis puguin arribar a pendre's tot aquest mal de cap per nosaltres.
-I vaig somniar que la mare de Joe Harper era aquí.
-Ves! i hi era, aquí! Vau somniar cap altra cosa?
-Oh! Una pila! Però ara tot plegat és tan confós!…
-Bé, mireu de fer memòria. No podeu?
-Em sembla, ça com lla, que el vent… el vent apagà…apagà…
-Coratge, Tom! El vent va apagar una cosa! Endavant!
Tom apretà els dits damunt el front durant un afanyós minut, i després digué:
-Ja ho tinc! Ja ho tinc! Va apagar la candela!
-Déu me val! Endavant, Tom, endavant!
-I em sembla que vós diguéreu: «-Ves, jo diria que aquesta porta…»
-Endavant, Tom!
-Deixeu-m'ho estudiar un moment… només un moment. Oh, sí!… Vau dir que crèieu que la porta era oberta.
-Tan cert com que sóc aquí asseguda, ho vaig dir! Veritat, Mary?
Endavant.
-I després… i després… Bé, no n'estic cert, però em sembla com si haguéssiu manat a Sid que se n'anès i…i…i…
-I què? I què? Què li vaig fer fer, Tom? Què li vaig fer fer?
-Li vau fer fer… li vau… Oh! El vau fer callar!
-O Laudes i Matines! Mai no havia sentit una cosa així en tota la vida! No em digueu mai més que en això dels somnis no hi ha cosa vera. Sereny Harper sabrà aquesta feta abans que jo sigui més vella d'una hora. M'hauria plagut de veure-la confrontada amb això, a ella que diu tantes ximpleries sobre les supersticions. Endavant, Tom!
-Oh! Tot va tornant-se clar com el dia, ara. Després diguéreu que jo no era dolent, que només era atarantat i tabalot, i que jo no tenia més responsabilitat que… que… em penso que vau dir un cavallet o alguna cosa per l'istil.
-I així fou! Bé! Senyor, Déu meu! Endavant Tom!
-I després començàreu de plorar.
-Oi, oi. No era la primera vegada, però. I després…
-Després la senyora Harper començà de plorar, i digué que Joe era igual, i que li sabia greu d'haver-lo fuetejat per haver-se begut la llet que ella mateixa havia llençat…
-Tom! L'Esperit era damunt vostre! Estàveu profetitzant… Això és el que fèieu! Laudes i Matines!… Endavant, Tom!
-Després Sid digué… digué…
-No crec haver dit res- va fer Sid.
-Sí, sí, que vau parlar, Sid- digué Mary.
-Calleu vosaltres, i Tom que vagi dient! Què digué, Tom?
-Digué… em sembla que digué que esperava que jo em trobava millor on era, però que si m'hagués portat millor en algunes coses…
-No ho sentiu, això? Són les seves mateixes paraules!
-I vós el vau fer callar amb un rebuf.
-Ja ho crec, que sí! Devia haver-hi un àngel, allí. Hi havia un àngel, en algun indret!
-I la senyora Harper digué que Joe l'havia assenyalada amb un piula, i vós parlàreu de Pere i el mata-xacres…
-Tan cert com que ara respiro!
-I després hi hagué una mala fi de conversa sobre l'escorcoll del riu causat per nosaltres, i el funeral que hi havia d'haver diumenge; i després vós i la vella senyoreta Harper us abraçàreu i ploràreu, i ella se n'anà.
-D'aquesta manera va succeir! D'aquesta mateixa manera, tan cert com jo estic aquí asseguda. Tom, no podríeu dir-ne més si ho haguéssiu vist! I, en acabat, què més? Endavant, Tom.
-Després vaig pensar que pregàveu per mi; i us vaig poder veure i vaig sentir totes les paraules que dèieu, i us en vau anar al llit; i jo estava tan adolorit que vaig agafar un tros d'escorça de sicomor i vaig escriure-hi: «No som pas morts; no més som lluny, fent de pirates»: I el vaig posar damunt la taula, vora la candela; i després fèieu una cara de tanta de bondat, ajaguda al llit i ben adormida, que vaig pensar que anava i em decantava damunt vostre i us besava.
-Això vau fer, Tom? Això, vau fer? Pèr això sol us ho perdono tot.- I agafà el minyó en una abraçada esclafadora, dins la qual ell es sentí el més abjecte dels criminals.
-Molt amorós, encara que només era que un somni- monologà Sid, oint-se'l amb prou feines.
-Quietud, Sid: un hom fa allò mateix en somnis que faria estant despert. Aquí hi ha una grossa poma de Milum que us havia reservat, Tom, per si mai més éreu trobat. I ara aneu a l'escola. Estic tota agraïda al bon Déu i Pare de tots nosaltres per haver-vos recobrat; Ell és pacient i clement per als qui creuen en Ell i serven la seva paraula, encara que la Bondat divina sap que jo sóc indigna; però, si només els dignes rebessin la seva benedicció i fossin a aixopluc de la seva mà en les bandes alteroses, ben pocs somriurien aquí baix, o entrarien mai dins el seu repòs quan la llarga nit fou arribada. Aneu, Sid, Mary, Tom, eixiu: ja m'heu fet nosa massa estona.
Els minyons eixiren cap a l'escola, i la vella senyora anà a fer una visita a la senyora Harper, a triomfar de son realisme amb el somni meravellós de Tom. Sid tenia massa seny per a confegir el pensament que duia al magí en deixar la casa. El pensament era aquest:
-Això amb prou feines se sosté: un somni tan llarg com aquest, sense cap errada!
Quín heroi s'havia fet ara, Tom! Poc anava a salts i gambades, sinó que es movia amb un digne estarrufament, com esqueia a un pirata que sabia que l'esguard públic era damunt ell. I talment hi era. Ell procurà de no dar entenent que veia les mirades o sentia les dites quan passava; però li eren sucre i mel. Nois més petits ramadejaven a sos talons, tan ufanosos d'ésser vistos amb ell i d'ell tolerats com si es tractés del timbaler que obre la processó, o l'elefant que condueix una col·lecció de feres cap al poble. Els minyons de son mateix volum feien veure que no sabien que se n'hagués anat; però tanmateix l'enveja els consumia. Haurien donat qualsevol cosa per tenir la seva pell bruna, colrada, i la seva anomenada resplendent; i Tom no s'hauria privat d'una i altra per tot un circ.
A l'escola, els infants feren tantes bocades d'ell i de Joe, i els lliuraren amb l'esguard una admiració tan eloqüent, que els dos herois no trigaren a esdevenir insufriblement enravents. Començaren de dir llurs aventures als oïdors famolencs… però només començaren: no era cosa que probablement tingués una fi, havent-hi imaginacions com les llurs per a proveir el material. I, finalment, quan desembutxacaren les pipes i donaren el tomb traient serenes bufades arribaren al cim mateix de la glòria.
Tom decidí que ara es faria independent de Becky Thatcher. Amb la glòria n'hi havia prou. Viuria per a la glòria. Ara que ell era una persona assenyalada, potser voldria fer les paus. Bé, que ho provés: ja veuria com ell podia ésser tan indiferent com d'altres persones. Al cap de poc, ella arribà. Tom pretengué que no la veia. S'allunyà i es reuní a un grup de nois i noies, i començà de parlar. Aviat hagué esment que ella posava travetes d'ací d'allà amb cara encesa i ulls bellugadissos, fent veure que estava aqueferada en la percaça de companyons d'escola, i fent esgarips, de tant riure, quan aconseguia una captura; però Tom reparà que ella sempre feia les seves captures en son veïnatge, i que semblava pegar a gratcient una llambregada en direcció seva, en aquells instants, tanmateix. Això afalagà tota la ufanosa vanitat que ell arrecerava: així és que, per compte de captivar-lo això, féu sinó enravenar-lo més i augmentar la seva diligència en fer per manera de no trair que ell sabia que ella era a prop. Aviat deixà córrer, ella, el fer l'alosa, i es mogué per aquells voltants irresoluda, sospirant una o dues vegades i llambregant furtivament i dalerosament envers Tom. Després observà que ara Tom enraonava amb més privadesa a Amy Lawrence que a ningú més. Sentí una punyida dolorosa, i esdevingué inquieta i contorbada al mateix temps. Provà d'allunyar-se, però els seus peus eren traïdors, i, en lloc d'obeir-la, la portaren al grup. Becky digué a una noia, gairebé arran de Tom, amb fingida vivacitat:
-I ara, Mary Austin! Dolenta! Per què no vinguéreu a l'escola del diumenge?
-Sí, que vaig anar-hi: no em veiéreu?
-Ai, ai! No!… Hi éreu? On sèieu?
-Era a la classe de la senyoreta Peters, on sempre vaig. Jo sí, que us vaig veure.
-Sí? Bé és estrany que no us veiés. Volia parlar-vos de la forada.
-Oh! És divertit, això! Quí convida?
-La mamà me'n deixa fer una.
-Oh! Molt bé. Espero que m'hi deixarà anar.
-Oh! Ben cert. La forada es fa per a mi. Hi deixarà ésser a tothom que jo vulgui, i jo us hi vull.
-És tan bonic, sempre, una forada! Convidareu totes les noies i nois?
-Sí, a tothom que em sigui amic… o me'n vulgui ésser - I llucà d'allò més furtivament a Tom. Però ell enraonava a tot drap amb Amy Lawrence sobre la paorosa tempesta de l'illa, i li deia com el llamp esfondrà el gran sicomor «fent-ne estelles», mentre ell «n'estava a uns quants pams».
-Oh! Puc venir?- digué Gràcia Miller.
-Sí.
-I jo?- saltà Sally Rogers.
-Sí.
-I jo també?- féu Susy Harper. -I Joe?
-Sí
I així d'altres, amb alegres picaments de mans, fins que tot el grup hagué demanat invitacions, fora de Tom i de Amy. Aleshores Tom es girà cap enfora fredament, enraonant encara i enduent-se'n Amy. Els llavis de Becky tremolaren i les llàgrimes entelaren sos ulls. Amagà aquests senyals amb joia forçada i continuà parlotejant; però l'animació havia fugit de la forada, aleshores, i de tota altra cosa. Becky se n'anà tan aviat com pogué, i s'amagà, i s'abandonà a allò que el seu sexe nomena «un bon plor». Després s'assegué tota consirosa, amb l'orgull ferit, fins que sonà la campana. S'alçà aleshores, amb un tret venjatiu en sos ulls, i sacsejà les seves trenes i digué que ja sabia el què li pertocava fer.
A la suspensió de classes, Tom continuà el seu enamoriscament amb Amy, ple de joiosa ufana. I es mantingué a la deriva en aquells volts, per trobar Becky i lacerar-la amb aquella representació. A la fi va sotjar-la, però l'argent viu de son termòmetre baixà de cop i volta. Era Becky asseguda còmodament en un branquet, darrera el casal de l'escola, tot mirant un llibre d'imatges amb Alfred Temple; i tan ataleiats hi estaven, i llurs caps eren tan pròxims damunt el llibre, que no semblaven adonar-se de cap cosa del món exterior. Roent gelosia arborà les venes de Tom. Començà d'odiar-se a sí mateix per haver bandejat l'avinentesa que Becky li havia ofert per reconciliar-se. Es digué a sí mateix beneit, i tots els noms desplaents que pogué imaginar. Necessitava plorar, de despit. Amy anava parlotejant alegrement, mentre caminaven, perquè tot el seu cor cantava; però la llengua de Tom havia perdut el seu ofici. No sentí el que anava dient Amy; i cada vegada que ella s'aturava esperant què diria, ell no feia sinó tartamudejar un assentiment d'allò més matusser, tan aviat escaient com no. Anà donant voltes i més voltes amb Amy per darrera el casal de l'escola, per tal d'abrandar sos ulls amb l'odiós espectacle. No se'n sabia estar. I l'enfollia de veure, com es pensava veure, que Becky Thatcher ni una sola vegada sospités que ell es trobava en el món dels vivents. Però ella el veia, tanmateix, i sabia que guanyava en la lluita, ça com llà, i estava contenta de veure'l sofrir com ella havia sofert. El feliç parloteig d'Amy esdevingué intolerable. Tom es referia coses de les quals havia de captenir-se, coses que calia fer; i el temps volava. Però era endebades; la noia seguia refilant. Tom va pensar:
-Oh! L'endiastrada! No me'n lliuraré mai més!
A la fi, li calgué captenir-se d'aquelles coses; i ella digué, sense artifici, que seria «per aquests volts» en plegar-se l'escola. I ell cuità a allunyar-se, odiant-la per aquella sol·licitud.
-I no havia d'ésser cap altre noi!- pensà Tom, xerricant de dents. -Cap altre noi de tot el poble, sinó aquest clenxinat de Sant Lluís que es pensa vestir amb tanta d'elegància i ésser aristòcrata! Oh! Molt bé. Jo us vaig clavar una pallissa el primer dia que veiéreu aquest poble, mestre, i us en clavaré una altra! Espereu que us ensopegui fora d'aquí! Us atraparé i…
I, tot caminant, feia el moviment d'apallissar un noi imaginari, dant cops de puny a l'aire i puntades de peu, traient-li un ull.
-Oh! La cosa marxa: oi? Heu cridat abastament: oi? Ara vejam si això us serveix de lliçó.
I així la pallissa imaginària acabà a satisfacció seva.
Tom fugí a casa al migdia. La seva consciència no hauria comportat una gota més de l'agraïda felicitat d'Amy, i la seva gelosia no hauria pogut sofrir més altra dissort. Becky continuà la seva inspecció de imatges amb Alfred; però, com que els minuts anaven desfilant i Tom no compareixia a sofrir, son triomf començà d'ennuvolar-se i perdé interès. Després vingué la gravetat, la ment vagarívola, i després melangia. Dues o tres vegades posà la mà a l'orella en oir una passa; però era una falsa esperança: Tom no comparegué. A la fi esdevingué tota desolada, i desitjà de no haver portat la cosa tan enllà. Quan, veient el pobre Alfred que estava per perdre-la, i no sabent còm era, anava exclamant: -Oh! Aquí n'hi ha una de bonica! Mireu aquesta!- ella perdé la paciència, a la fi, i digué:
-Oh! No em carregueu més! Tant se me'n dóna, de vós.- I esclatà en llàgrimes, i s'aixecà i emprengué sa via.
Alfred se n'anà al seu costat, i es proposava de fer per manera de reconfortar-la; però ella digué:
-Aneu-vos-en: deixeu-me sola, si podeu. No us puc sofrir!
El minyó, doncs, s'aturà, demanant-se quína en devia haver fet (perquè ella havia dit que miraria les imatges tota la migdiada); i ella seguí son camí, plorant. Aleshores Alfred se n'anà tot pensívol cap a la escola deserta. Es sentia humiliat i enfurit. Fàcilment descobrí el tirany de la veritat: la noia l'havia fet servir de ninot per esplaiar el despit que li havia causat Tom Sawyer. Son odi contra Tom estigué lluny de minvar, en acudir-se-li aquest pensament. Desitjà que se li acudís alguna manera de crear mals de cap a aquell noi, sense arriscar-s'hi gaire ell mateix. El llibre de lectura de Tom caigué sota sos ulls. Veu's aquí una avinentesa per a ell. Obrí tot satisfet la lliçó de la tarda, i escampà tinta per la pàgina. Becky, que dava una ullada a l'interior de l'escola en aquell moment, per una finestra del darrera d'ell, veié l'acció i passà de llarg, sense descobrir-se. Se n'anà cap a casa, aleshores, proposant-se de trobar Tom i dir-l'hi: Tom ho agrairia, i llurs encaparraments serien guarits. Abans que fos a mig camí de casa, havia canviat de parer. La memòria de com l'havia tractada Tom quan ella parlava de la seva forada vingué a coure-li de bell nou, i l'ompli de vergonya. Resolgué de deixar-lo fuetejar per compte del llibre espatllat, i, de passada, odiar-lo per sempre més.