CAPÍTOL XX
Tom arribà a casa tot abatut, i la primera cosa que la seva tia li digué li demostrà que havia dut ses malaurances a un mercat no gens prometedor:
-Tom, tinc ganes d'escorxar-vos de viu en viu.
-Tieta, què he fet?
-Heu fet prou i massa. He anat a veure Sereny Harper, com una vella bleda, esperant que li faria creure totes les beneiteries d'aquell somni, quan (ja us podeu ben amanir!) em trobo que ella havia esbrinat per Joe que vós fóreu aquí i sentíreu tota la nostra conversa d'aquella nit. Tom, no sé pas com acabarà un minyó capaç de fer aquestes coses! Em treu de test el pensar que heu pogut deixar-me visitar Sereny Harper, i fer-me fer aquest paper tan babau, i no dir-me'n una sola paraula.
Aquest era un nou aspecte de la cosa. A Tom, abans, la seva agudesa del matí li havia semblat una bella facècia, d'allò més enginyosa. Ara no semblava sinó roïna i miserable. Decantà el cap, i no se li acudí res a dir, per un moment. En acabat va fer:
-Tia, voldria haver obrat altrament, però no hi vaig caure.
-O, infant! Mai no caieu en res. Mai no caieu en res, sinó en vostre egoisme. Vau poder caure en fer de nit tot el camí de l'illa de Jackson fins aquí, per a riure-us de les nostres angúnies, i heu pogut caure en enganyar-me amb una mentida sobre un sommi; però no heu pogut caure mai en compadir-vos de nosaltres i estalviar-nos sofriments.
-Tieta, ara conec que ha estat una cosa lletja; però no volia pas fer-la, una cosa lletja; no ho volia, ben cert. I, a més, no vaig venir aquí per riure'm de vós, aquella nit.
-Perquè vinguéreu, doncs?
-Per dir-vos que no passéssiu pena per nosaltres, perquè no ens havíem ofegat.
-Tom, Tom! Jo seria l'ànima més feliça del món si pogués creure que mai haguéssiu fet tan bon pensament com és aquest; però ja sabeu que mai el tinguéreu. I jo també ho sé, Tom.
-En bona refè, i en bona refè que el vaig tenir: que mai més pugui estirar les cames si no és veritat.
-O Tom! No digueu mentida: sentiu? Això no fa sinó empitjorar les coses cent vegades.
-No és pas mentida, tieta: és la veritat. Volia fer per manera que no patíssiu: només vaig venir per a això.
-Daria tot el món per creure-ho: això serviria per a fer fonedissos una pila pila de pecats, Tom. Gairebé n'estaria contenta, aleshores, que haguéssiu fugit i obrat tan malament. Però això és una follia. I, vejam per què no m'ho vau dir, infant?
-Perquè, veieu, tieta: quan us vau posar a parlar del funeral, vaig començar d'omplir-me de la idea de la nostra vinguda i el nostre amagament a l'església, i no podia, tanmateix, comportar d'espatllar-ho. Així és que vaig posar-me l'escorça altra vegada a la butxaca, i vaig fer muixoni.
-Quína escorça?
-L'escorça que havia escrit per fer-vos saber que havíem anat a fer de pirates. Desitjaria, ara, que us haguéssiu despertat, quan us vaig besar; ho desitjaria, en bona fe.
Les dures línies de la faç de la tia es relaxaren, i una sobtada tendresa albejà en sos ulls.
-Em besàreu, Tom?
-Sí, que ho vaig fer!
-Esteu segur que vau fer-ho, Tom?
-Sí, vaig fer-ho, tieta: ben recert!
-Per què em besàreu, Tom?
-Perquè us estimava tant, i féieu aquella gemegor, i jo en tenia pena.
Les paraules tenien so de veritat. La vella senyora no pogué amagar un tremolor de sa veu en dir:
-Beseu-me altra vegada, Tom! I, ala, aneu a l'escola, ara, i no em feu més nosa.
Al moment que ell va ésser fora, ella corregué a un recambró i tragué la ruïna d'un gec dins el qual Tom havia fet de pirata. Després va aturar-se, tenint-lo a la mà, i es digué a si mateixa:
-No, no goso, pobre minyó! Em penso que ha mentit, en això… però
és una santa, santa mentida, pel consol que em donà. Espero que el
Senyor… sé que el Senyor el perdonarà, pel seu bon cor en dir-la.
Però no vull esbrinar si és una mentida: no ho miraré.
Deixà de banda el gec, i romangué per allà a la vora, pensívola, un minut. Dues vegades estengué la mà per pendre de bell nou la peça, i dues vegades es contingué. S'arriscà una vegada més, i aleshores es fortificà amb aquest pensament:
-És una mentida de bon ésser… és una mentida de bon ésser… No permetré que em sàpiga greu.- Així, doncs, cercà la butxaca del gec. Un moment després llegia el tros d'escorça de Tom entre un doll de llàgrimes i dient:
-Ara podria perdonar al noi, baldament hagués comès un milió de pecats!
CAPÍTOL XXI
Hi havia hagut quelcom, en l'estil de la tia Polly quan besà Tom, que dissipà sos atuïments i el féu altra vegada àgil de cor i feliç. Anà cap a l'escola, i tingué la sort de topar Becky Thatcher al cap de Meadow Land. Ell sempre es captenia com el cor li deia. Sense un instant de vacil·lació, corregué envers ella i digué:
-He obrat molt roïnament, avui, Becky, i em sap greu. Mai més, mai més no tornaré a ésser d'aquella manera, mentre visqui. Tornem a ésser amics, si us plau. No voleu?
La noia es deturà i el mirà a la cara, menyspreadora.
-Agrairé que us reserveu per a vós mateix, senyor Tomàs Sawyer. Mai més no us tornaré a parlar.
Redreçà el cap i seguí la seva via. Tom romangué tan atarantat, que no tingué presència d'esperit ni per a dir: -Quí se'n tira cap pedra al fetge, senyoreta Lluïda?- fins que el temps escaient per a dir-ho fou passat. Així, doncs, va callar. Però estava bellament irat, tanmateix. Anava d'allò més abaltit pel camp de l'escola, tot desitjant que ella fos un noi, i imaginant còm l'hauria pataquejada si ho hagués estat. Al cap de poc l'escometé i digué, en passar, un mot garfidor. Ella n'udolà un altre per resposta, i la irada ruptura fou completa. Sembla a Becky, en son abrandat ressentiment, que amb prou feines podia esperar que l'escola s'obrís: tan impacient estava de veure Tom fuetejat pel llibre de lectura malmès. Si havia tingut alguna morosa noció de desemmascarar Alfred Temple, l'ofensiva de Tom la hi havia treta del cap, absolutament.
Pobra noia! Poc sabia que de pressa s'anava acostant a un trencacolls ella mateixa. El mestre, el senyor Dobbins, havia arribat a la tardor de la vida amb una ambició insatisfeta. El més afalagat de sos desigs era ésser doctor, però la pobresa havia decretat que no passaria de mestre d'escola rural. Cada dia treia un llibre misteriós del seu pupitre, i s'hi corfonia totes les estones que les classes no cantaven les lliçons. Servava el llibre amb pany i clau. No hi havia bergantell a l'escola que no es morís de ganes de dar-hi una llambregada; però no n'hi havia avinentesa. Cada noi i cada noia tenien una teoria sobre la natura d'aquell llibre; però no hi havia dues teories iguals, i no hi havia manera d'establir els fets del procés. I vet aquí que, quan Becky passava vora el pupitre, veí de la porta, reparà que la clau era al pany! El moment era preciós. Mirà a son voltant, veié que estava sola, i a l'instant següent tenia el llibre a la mà. La coberta amb son títol Anatomia, del Professor Daixonses, no era de cap esclariment per a la seva intel·ligència; així és que començà a girar les pàgines. De cop i volta arribà a una làmina bellament gravada i colorida: una figura humana. En aquell moment una ombra caigué damunt la pàgina, i Tom Sawyer passà la porta i donà un cop d'ull a la imatge. Becky pegà aferrada al llibre per tancar-lo, i tingué la malaventura d'esquinçar la pàgina il·lustrada fins a la meitat. Tirà el volum dins el pupitre, donà un tomb a la clau, i trencà el plor, de tan avergonyida i vexada:
-Tom Sawyer, ja no podeu ésser més roí! Lliscar damunt una persona i espiar el que ella mira!
-Còm podia saber que miréssiu res?
-Vergonya us en hauríeu de donar, Tom Sawyer! Ara ho anireu a espiar; i (ai, pobra de mi!… ai, pobra de mi!) seré fuetejada, i mai no m'havien fuetejat, a l'escola!
Després donà un cop en terra amb el peuet, i digué:
-Sigueu tan roïnot, si això us fa plaer! Jo sé una cosa que ha de passar. Espereu, i veureu. Oiós, oiós, oiós!- I es precipità enfora del casal amb una nova explosió de sentiment.
Tom romangué en silenci, bastant aturdit per aquest acarnissament.
Tot seguit es digué:
-Quína curiosa mena de poca solta és, una noia! Mai no l'han apallissada, a escola!… Malvinatge! i què és, una pallissa! És ben bé de noia, això: tenen la pell prima i el cor de pollet. Bé, és clar que no n'hi diré res al vell Dobbins d'aquesta ximpleta, perquè hi ha altres maneres de fer-la anar llatina que no són d'aquesta roïnesa; però què se'n treu? El vell Dobbins preguntarà qui ha esquinçat el seu llibre. Ningú no contestarà. Aleshores farà allò de sempre: Demanar primer a un i després a l'altre; i quan arribi a la noia que ho ha fet, ho coneixerà, baldament ella no digui res. Les cares de les noies sempre les traeixen: no tenen gens de barra. I li ventaran pallissa. Bé, és un pas ben estret per Becky Thatcher, perquè no té sortida per cap banda.
Tom rumià la cosa una estona més, i en acabat afegí:
-Molt bé, tanmateix: a ella li plauria de veure'm en un trencacoll així: doncs, que sirgui ella!
Tom s'ajuntà a la munió dels alumnes que feien aldarull a la part de fora. Al cap de pocs moments arribà el mestre, i l'escola va engolir-los. Tom no experimentava cap interès potent per sos estudis. Cada vegada que dava un cop d'ull pel costat de les noies, la cara de Becky el contorbava. Ben debatudes totes les coses, ell no volia apiadar-se'n, i, tanmateix, no pogué aconseguir altra cosa sinó romandre en blanc. No pogué fer-se'n una gaubança realment digna de aquest nom. Al cap de poc, hom arribà al descobriment del llibre de lectura, i el magí de Tom restà absolutament ocupat de sos propis afers per una estona. Becky es redreçà damunt la letargia del seu infortuni, i mostrà bell interès en el procediment penal. No esperava que Tom pogués eixir-se de son mal de cap negant d'haver escampat la tinta damunt el llibre; i ho encertava. La negativa, aparentment, no féu sinó empitjorar la cosa, pel que feia a Tom. Becky suposava que en fóra contenta d'això, i feia per manera de creure que n'era contenta; però trobà que no n'estava segura. En arribar la part agra del desenllaç, tingué un impuls d'aixecar-se i desemmascarar Alfred Temple; però féu un esforç i s'obligà a romandre quieta, perquè ella es deia, cor endins: -Ell dirà que jo he esquinçat la làmina, ben segur. No diré una paraula, ni que fos per salvar-li la vida!
Tom va ésser fuetejat i tornà a son seient, no ben bé cortrencat, perquè se li acudí que era possible que ell, sense adonar-se'n, hagués capgirat la tinta damunt el llibre de lectura, en algun tomb d'avalot: ho havia negat per servar les formes i perquè era costum, i s'havia aferrat a la negativa per principi.
Passà una hora sencera: el mestre seia pesant figues en la seva cadira reial; tot l'aire s'ensopia amb la bonior dels estudis. Al cap d'una estoneta el senyor Dobbins es redreçà, badallà, i després obrí el seu pupitre i abastà el seu llibre; però no semblava estar ben determinat a pendre'l o deixar-lo. La major part dels alumnes miraren en l'aire llangorosament; però entre ells n'hi havia dos que sotjaven els moviments del mestre, clavant-hi els ulls. El senyor Dobbins fullejà el llibre distretament per una estona, i després l'aixecà i s'aconductà en la seva cadira per llegir.
Tom pegà una mirada a Becky. Una vegada havia vist un conill percaçat i desemparat, amb una escopeta arran de son cap, que mirava com ella ho feia, ara. Tot seguit oblidà la seva batussa amb ella. Calia fer quelcom, de pressa! com un llampec! Però la mateixa imminència de la necessitat paralitzava la seva inventiva. Bé! Tenia una inspiració! Correria i arrabassaria el llibre, passaria la porta d'un salt, i cames ajudeu-me! Però la seva resolució vacil·là per un breu instant, i l'avinentesa fou perduda: el mestre havia obert el volum. Si li hagués tornat, a Tom, la perduda avinentesa! Ja era massa tard; no hi havia salvació per a Becky, ara, va dir-se. Al cap d'un instant el mestre confrontava l'escola. Tots els ulls s'acalaren davant la seva mirada; en ella hi havia quelcom que fins i tot a l'innocent trasbalsava de por. Hi va haver un silenci, durant el qual hom hauria pogut comptar fins a deu: el mestre amuntegava la seva ira. Després parlà:
-Qui ha esquinçat aquest llibre?
Ni un so: hom hauria sentit caure una agulla.
El silenci continuà: el mestre cercava en aquesta i aquella cara senyals de culpabilitat.
-Benjamí Rogers: heu esquinçat aquest llibre?
Una negativa. Una altra pausa.
-Josep Harper: i vós?
Altra negativa. La inquietud de Tom es tornà més i més intensa sota la lenta tortura d'aquests procediments. El mestre donà una ullada a les files dels minyons, reflexionà una mica, i es girà a les noies:
-Amy Lawrence?
Una sacsejada de cap.
-Gràcia Miller?
El mateix senyal.
-Susan Harper: ho heu fet vós, això?
Altra negativa. La noia següent era Becky Thatcher. Tom tremolava de cap a peus, de l'excitació, i comprenent el desastre inevitable.
-Rebeca Thatcher…- (Tom donà una llambregada a son rostre: era blanc de terror.) -Heu esquinçat… No, mireu-me la cara.- (Les mans d'ella se aixecaren en una invocació.) -Heu esquinçat aquest llibre?
Un pensament es precipità com el llamp a través del cervell de Tom.
Saltà damunt sos peus i cridà:
-Jo ho he fet!
Tota l'escola mirà bocabadada, confosa, aquesta increïble follia. Tom romangué aturat un moment per aplegar les seves facultats disperses; i quan avançà per adreçar-se al càstig, la sorpresa, la gratitud, l'adoració que feren resplendir al seu damunt els ulls de la pobre Becky, semblaven paga abastament per cent fueteigs. Inspirat per la magnificència del seu acte, rebé sense un esgarip el fueteig més implacable que mai hagués administrat el senyor Dobbins i aiximateix rebé amb indiferència l'afegida crueltat d'una orde de romandre dues hores, després que l'escola fos aviada; perquè prou sabia qui havia d'esperar-se a fora fins que son captiveri fos acabat, sense comptar la tediosa estona com a temps perdut.
Tom va colgar-se entre els llençols aquella nit, projectant una venjança contra Alfred Temple; perquè, avergonyida i penedida, Becky li havia fet una narració completa, sense oblidar la seva pròpia traidoria. Però fins i tot el daler de venjança hagué de cedir aviat a pensaments més gustosos, i a la fi va adormir-se amb les darreres paraules de Becky, somniosament penjades de la seva orella:
-Tom! Còm heu pogut ésser tan noble!
CAPÍTOL XXII
S'acostaven les vacances. El mestre d'escola, sever en tota ocasió, esdevingué més sever i més exigent que mai, perquè volia que l'escola es lluís el dia dels exàmens. El seu regle i la seva fèrula ja estaven poques vegades en vaga: almenys entre els alumnes menors. Només els nois més grans, i les senyoretes de divuit i de vint, s'escapaven del fuet. Els fueteigs del senyor Dobbins eren d'alló més vigorosos, altrament; perquè, encara que son cap, sota la perruca, era perfectament calb i resplendent, acabava d'arribar a la mitja edat, i no hi havia indici de feblesa en son sistema muscular. A mesura que el gran dia s'atansava, tota la tirania que hi havia dins ell comparegué a la superfície: semblava trobar un plaer venjatiu a castigar les menors negligències. La conseqüència era que els nois més petits despenien llurs dies en la terror i el sofriment, i llurs nits en maquinar revenges. No deixaven de banda oportunitat de fer entremaliadures al mestre. Però ell els passava al davant cada vegada. La retribució que seguia a cada èxit venjatiu era tan vasta i majestuosa, que els minyons sempre es retiraven del camp greument derrotats. A la fi conspiraren tots junts i se'ls acudí un pla que prometia una victòria enlluernadora. Hi juramentaren el noi del pinta-rètols: li digueren el projecte i li demanaren son ajut. I ell tenia les seves raons per regalar-se'n, perquè el mestre estava a dispesa a casa del seu pare i havia donat al minyó amples motius d'odiar-lo. La muller del mestre faria una eixida al camp, d'aquí a pocs dies, i el pla no trobaria cap destorb. El mestre solia preparar-se per a es grans ocasions traguejant de valent, i el noi del pinta-rètols digué que quan el mestre tites, el dia abans dels exàmens, hagués arribat a l'estat escaient, ell «endegaria la cosa» mentre el senyor Dobbins dormisquegés a la seva cadira: després el despertaria en el temps oportú, per apretar a córrer cap a l'escola.
Quan els temps hagueren arribat a llur plenitud, la interessant avinentesa es produí. A les vuit del vespre l'escola era brillantment il·luminada i agençada amb garlandes i fistons de fullatge i de flors. El mestre seia entronitzat en sa gran cadira, damunt una tarima, amb la pissarra al darrera. Semblava bastant endolcit. Tres files de bancs a cada banda i sis bancs al seu davant eren ocupats pels dignataris del poblet i els parents dels alumnes. A la seva esquerra, més enllà de les files de ciutadans, hi havia una esbarjosa tarima temporal on seien els alumnes que havien de pendre part en els exercicis del vespre: files de menuts, rentats i abillats fins a un grau intolerable de malestar; files de minyonassos desmanegats; nevades files de noies i senyoretes vestides de llinó i de mussolina, i egrègiament conscients de llurs braços nus, dels antics joiells de llurs àvies, de llurs cintetes rosades i blaves, i les flors de llur cabell. Tota la resta de la casa era plena d'alumnes que no prenien part a l'acte.
Els exercicis començaren. Un noi molt petit s'aixecà, i va dir tot esparverat: -«Amb prou feines podríeu esperar que un nen de la meva edat parlés en públic damunt la plataforma, etc.»;- acompanyant-se amb els gestos penosament exactes i espasmòdics que una màquina podria haver usat, suposant que la màquina hagués estat una mica desballestada. Però ell se'n va sortir sense entrebancs, encara que cruelment espaordit, i rebé un bell tomb d'aplaudiments, quan féu la seva reverència manufacturada, i es retirà.
Una noieta de cara tota vergonyosa barbotejà: -«Mary tenia una ovelleta, etc.»- Féu una cortesia que trencava el cor, rebé la seva recompensa d'aplaudiments, i s'assegué tota enrojolada i feliç.
Tom Sawyer avançà amb confiança arrogant: anà enfilant-se per l'inestroncable i indestructible parlament. -«Deu-me la llibertat o deu-me la mort»- amb bella fúria i frenètica gesticulació, i s'interrompé a la meitat. Una tètrica basarda s'apoderà d'ell, ses cames tremolaren, i estigué a punt d'ofegar-se. Comptava, certament, amb la simpatia palesa de l'auditori, però també amb el silenci de l'auditori, que era encara pitjor que no la seva simpatia. El mestre arrufà el nas, i això completà el desastre. Tom lluità una estona, i després es retirà, enterament derrotat. Hi hagué un feble propòsit d'aplaudiment, però morí totduna. Seguiren un parell de masegats poemes i altres perles declamatòries. Després hi hagué exercicis de lectura i un torneig de confegiment. La magra classe de llatí recità amb honor. Arribà la flor del vespre: les composicions originals de les senyoretes. Cadascuna, per torn, avançà fins al caire de la plataforma, escurà la gorja, enlairà son manuscrit (lligat amb una cinta exquisida), i es posà a llegir, fixant-se per peces menudes en l'expressió i la puntuació. Els temes foren els mateixos ja escatits en semblants avinenteses, abans que per elles per llurs mares, llurs àvies, i segurament per tota llur ascendència de línia femenina fins a les Creuades. L'Amistat n'era un; Memòries d'altres dies, La Religió en la Història, País de somnis, Els aventatges de la cultura, Formes de Govern polític comparades i contrastades, Melangia, Amor filial, Dalers del cor, etc., etc.
Tret preponderant d'aquestes composicions era una malenconia atesa i afalagada; n'era un altre el doll opulent i malversador de bell llenguatge; n'era un altre una tendència a encabir a les orelles paraules i frases especialment preades, fins que esdevenien gastades del tot; i una peculiaritat que les caracteritzava i les malmetia assenyaladament era l'inveterat i intolerable sermó, que remenava la cua estropellada a la fi de totes i cada una d'elles. Fos quin fos el tema, hom havia fet un esforç espremedor del cervell per recargolar-lo d'una o altra manera que un esperit moral i religiós pogués contemplar amb edificació. La palesa insinceritat d'aquests sermons no bastava per a assolir que la moda en fos bandejada de les escoles, i no basta avui en dia: potser mai no bastarà mentre el món sigui món. No hi ha escola en el nostre país on les joves damisel·les no es sentin obligades a cloure llurs composicions amb un sermó; i reparareu que el sermó de la noia més frívola i menys religiosa de l'escola és sempre el més llarg i el més implacablement piadós. Però prou d'aquesta cançó: la veritat casolana és indigesta. Tornem als examens. La primera composició llegida fou una que duia per títol És, doncs, això la Vida? Potser el lector podrà suportar-ne un extracte.
«En les ordinàries vies de l'existència, amb quínes delectables emocions no mira l'ànima jovenívola cap endavant, envers l'anticipada escena d'alguna festa! La imaginació treballa dibuixant imatges rosades de gaubança. En la seva fantasia, la voluptuosa adoradora de la moda es veu entre la multitud festívola, contemplada de tots els contempladors. La seva graciosa figura, agençada amb un vestit de neu, giravolta entre els laberints de la joiosa dansa; sos ulls són els més resplendents, ses passes les més lleugeres en la gaia assemblea. Amb tals delitoses fantasies el temps llisca de pressa, i arriba l'hora benvinguda de la seva entrada en el món elisià, que li ha inspirat somnis tan fulgurants. Còm sembla màgica tota cosa en front de son esguard meravellat! Cada nova escena l'encisa més que la darrera. Però al cap d'una estona descobreix que sota aquestes belles exterioritats tot és vanitat: l'adulació que havia embadalit la seva ànima, ara grinyola asprament a la seva oïda; i amb la salut malmesa i el cor amargat, gira l'espatlla, amb la convicció que els plaers de la terra no poden satisfer els anhels de l'esperit!»
I així successivament, i així sempre. De tant en tant hi havia una bonior de plaer durant la lectura, acompanyada de murmurades exclamacions de «Què bonic!», «Què eloqüent!», «Quína veritat!», etc.; i, després que la cosa hagué acabat amb un sermó especialment aflictiu, l'aplaudiment fou entusiasta.
Després s'aixecà una noia prima i melangiosa, la faç de la qual tenia la interessant pal·lidesa que causen les píndoles i la indigestió, i llegí un Poema. Amb dues estrofes n'hi haurà prou:
L'ADÉU D'UNA DONZELLA DEL MISSURI A L'ALABAMA
«Adéu, mon Alabama! O mon amor pregon! Però per una estona et tinc d'abandonar. Tristes idees, tristes, sento en el cor niar; memòries arborades s'acoblen en mon front. Que jo per tes boscúries aní, totes florides; vora el Tallapoosa vaig córrer, llegir vaig; he oït del Talassee les ones enfurides, i el flanc del bell Coosa he vist de l'alba al raig.
I de mon cor oprès no m'haig d'avergonyir ni de girar la cara, i els ulls, regalimant. No és pas de terra estranya que els passos meus se'n van. No és als estranys que dono avui el meu sospir. Jo vaig trobar-hi casa i l'alegror que hi lluu en eix Estat que deixo enrera, amb plor desfet. Freds han de ser mos ulls, mon cor, la meva téte, per tal com, Alabama, s'apartaran de tu!»
N'hi havia pocs que sabessin què significava téte, però el poema va plaure, tanmateix.
Després aparegué una senyoreta bruna, d'ulls negres i de cabell negre, que romangué muda per un moment sensacional, assumí una expressió tràgica, i començà de llegir, en to acompassat:
UNA VISIÓ
«Ombrívola i tempestuosa era la nit. Al volt de la peanya de Déu, en les altures, no tremolejava ni un sol estel, sinó que, les pregones detonacions del tro feixuc, constantment vibraven a l'oïda, mentre el llampec terrorífic s'abandonava a una orgia furiosa a través de les cambres ennuvolades del cel, semblant menyspreuar el poder exercit sobre ses terrors per l'il·lustre Franklin! Fins i tot els vents estrepitosos eixiren unànimement de llurs místics habitatges, i bufaren iradament per aquells entorns com per posar de relleu amb llur ajut la desolació d'aquella escena. En aquella avinentesa, tan ombrívola, tan paorosa, la meva ànima sospirava per l'auxili humà; però, en lloc d'això,
ma volguda amiga i ma consellera, ma aconhortadora i ma dolça guia, mon goig en la pena (i en la meva joia, ma segona joia), vora meu venia.
»Ella avançà com un d'aquests éssers resplendents pintats a les vies solelloses de l'Edèn de la imaginació per les ànimes joves i romàntiques: reina de bellesa, agençada només per la seva pròpia bellesa transcendent. Tan blana era la seva passa, que no arribava a fer cap so; i si no hagués estat pel màgic estremiment que produïa el seu benigne contacte, hauria passat desapercebuda i mai recercada, com altres belleses plenes de modèstia. Una estranya tristesa reposava en sos trets, com a llàgrimes glaçades damunt l'abillament del desembre, i ella assenyalava els elements que lluitaven, per enfora, i em comandava de contemplar els dos éssers que mostrava».
Aquest pesombre ocupava unes deu pàgines de manuscrit, i acabava amb un sermó tan destructor de tota esperança per als no-presbiterians, que guanyà el primer premi. Aquesta composició fou judicada el més bell esforç del vespre. El batlle del poblet, en remetre el premi a l'autora, féu un discurs abrandat, en el qual digué que era de molt la cosa «més eloqüent que mai hagués sentit, i que el mateix Daniel Webster hauria pogut enorgullir-se'n».
Cal advertir, tot passant, que el nombre de composicions a les quals la paraula bell era constantment afalagada, i l'experiència humana al·ludida en qualitat de pàgina de la vida, passava de l'usual tant per cent.
En acabat, el mestre, endolcit gairebé fins al caire de la bondat, retirà la seva cadira, girà l'esquena a l'auditori, i començà a dibuixar un mapa d'Amèrica a la pissarra perquè hi fes exercici la classe de Geografia. Però la seva mà vacil·lant va sortir-se'n malauradament, i una sofocada rialleta brunzí en l'auditori. Ell sabia per què, i es posà a esmenar-ho. Esborrà línies i les tornà a fer; però no féu sinó tòrcer-les més que mai, i la rialleta es féu més pronunciada. Fixà tota la seva atenció en la seva tasca, aleshores, com si estigués determinat a no deixar-se abatre per l'alegria. Sentí que tots els ulls es clavaven en ell: s'imaginà que reeixia; i, amb tot, la rialleta continuà, i àdhuc creixia, palesament. I no li mancava raó. Dalt de l'aula hi havia una golfa, perforada amb un espiell damunt son cap. A través de l'espiell anà baixant un gat, lligat, al volt de les anques, amb un cordill. El gat tenia un parrac fermat damunt son cap i barres perquè no miolés. Mentre davallava a pleret, s'encorbava cap amunt i garfia el cordill, i es gronxava cap avall i garfia l'aire intangible. La rialleta anà pujant i pujant de to: el gat es trobava a sis polsades de la testa del mestre obsessionat. Tot baixant, una mica més avall, arrabassà la seva perruca amb urpes desesperades, s'hi aferrà, i fou estirat cap a la golfa, en un instant, amb el trofeu encara en son poder! I còm irradià la llum, eixint de la testa calba del mestre! Perquè el noi del pinta-rètols l'havia daurada!
Això interrompé la reunió. Els minyons estaven venjats. Les vacances havien arribat.
NOTA.-Les preteses composicions citades més amunt. són tretes sense alteració d'un volum titulat Prosa i poesia, per una «Dama Occidental», però són fetes exactament i precisament segons el model escola-de-noies, i, per tant, resulten molt més felices que no pas simples imitacions.
CAPÍTOL XXIII
Tom s'uní a la nova orde d'Infants de la Temperança, atret pel caràcter ostentós de llurs insígnies. Prometé abstenir-se de fumar, de mastegar tabac, i de tota profanitat, mentre en fos membre. Aleshores descobrí una cosa nova, és a dir, que el prometre de no fer una cosa és la més segura via que hi hagi al món perquè un hom desitgi de fer-la. Tom es sentí ben d'hora torturat pel desig de beure i de renegar. El desig esdevingué tan intens, que solament l'esperança d'exhibir-se amb el seu cinyell vermell l'aturà de retirar-se de l'orde. El quatre de juliol s'acostava, però aviat deixà de recórrer-hi amb el pensament (deixà de pensar-hi abans que hagués usat per quaranta vuit hores les seves cadenes), i fixà les seves esperances en el vell jutge de pau Frazer, que es trobava aparentment en son llit de mort i tindria uns grans funerals públics, ja que fou tan enlairat funcionari. Per espai de tres dies Tom es mostrà preocupat en gran manera de l'estat del jutge i àvid de notícies seves. En certs moments ses esperances prosperaren: prosperaren tant, que n'hi havia per arriscar-se a treure les insígnies i practicar-se al mirall. Però el jutge tenia una manera de fluctuar verament descoratjadora. A la fi es decidí per la milloria, i després per la convalescència. Tom n'estava fastiguejat, i experimentava la sensació de sofrir-ne perjudici. Remeté la seva dimissió immediatament; i aquella nit el jutge sofrí una recaiguda i finà. Tom resolgué que mai més no es tornaria a refiar d'un home així. Els funerals foren bella cosa. Els Infants de la Temperança maniobraren en un estil calculat per corsecar l'ex-membre d'enveja.
Tom era altra vegada un noi lliure, tanmateix; i això era alguna cosa. Podria beure i jurar, ara; però trobà, amb sorpresa seva, que no en tenia ganes. El simple detall de poder-ho fer se'n dugué el desig, i l'encant de la cosa.
Tom s'estranyà, ben aviat, de veure que les seves cobejades vacances començaven de pesar-li una mica feixugament.
Intentà un diari, però no passà res per espai de tres dies: així és que ho deixà córrer.
La primera de totes les companyies de minstrels (1) negres arribà al poblet, i féu sensació. Tom i Joe Harper organitzaren una partida de còmics, i foren feliços dos dies.
Fins i tot el Gloriós Quatre fou, en cert sentit, una fallida, perquè plogué de valent: no hi hagué, doncs, comitiva, i l'home més gran del món (segons Tom suposava), el senyor Benton, un autèntic senador dels Estats Units, resultà una aclaparadora decepció, perquè no tenia vint-i-cinc peus d'altura, ni els mils.
Vingué un circ. Els minyons jugaren a circ els tres dies següents, en tendes fetes d'estores (essent l'entrada de tres agulles per als minyons i dues per a les noies); i en acabat hom abandonà les performances del circ.
Vingueren un frenòleg i un hipnotizador; i se'n tornaren, i deixaren el poblet més ensopit i més trist que mai.
Hi hagué algunes forades de nois i noies; però eren tan escasses i delitoses, que només aconseguien que els buids dolorosos d'entremig dolguessin més.
Becky Thatcher se n'havia anat a la seva casa de Constantinoble, a romandre amb sos pares durant les vacances: així és que la vida no mostrava per enlloc un caire brillant.
El paorós secret de l'assassinat era una malaltia crònica. Era un veritable càncer per la seva permanència i pel mal que feia.
Després vingué el xarampió.
Durant dues llargues setmanes Tom jagué presoner, mort al món i a sos esdeveniments. Estava molt malalt: res no l'interessava. Quan pogué, a la fi, llevar-se, i avençà dèbilment poble avall, una trasmudança melangiosa s'havia produït en tota cosa i en tota criatura. Hi havia hagut una revifalla (2), i tothom s'havia tornat religiós, no solament els adultes, sinó fins i tot els minyons, i les noies. Tom donà una volta esperant, contra tota esperança, de trobar una benaurada cara pecadora; però a tot arreu l'amargava la decepció. Trobà Joe Harper estudiant un Nou Testament, i retirà tristament la faç d'aquest espectacle mortificador. Cercà Ben Rogers, i el trobà visitant els pobres amb una canastrella amb fascicles de propaganda. Percaçà Jim Hollis, el qual cridà la seva atenció envers la benedicció preadíssima de son darrer xarampió, que era un advertiment. Cada noi que topava afegia un nou pes a la seva depressió. I quan, desesperat, corregué finalment a refugiar-se en el sí de Huckleberry Finn, i hi fou rebut amb una cita de les Escriptures, es ficà a casa i al llit, dant-se compte que només ell en tota la ciutat estava perdut per a sempre, per a sempre més.
I aquella nit hi hagué una tempesta terrorífica, amb xàfec, paorós enrenou de trons i enlluernadores vetes de llampecs. Cobrí son cap amb els llençols i esperà amb una horrible espectació el seu destí, perquè no tenia l'ombra d'un dubte que tot aquell daltabaix anava per a ell. Cregué que havia carregat la clemència dels poders celestials amb un feix que ultrapassava el seu marge de tolerància, i que aquelles n'eren les resultes. Li hauria semblat un excés de pompa i de municions de matar una xinxa amb una bateria de canons; però no trobava res d'incongruent en esmerçar una tamborinada com aquella per sacsejar l'herba sota un insecte com ell.
Al cap de poc la tempesta s'exhaurí, i finà sense haver complert el seu objecte. El primer impuls del minyó fou de mostrar-se agraït i reformar-se. El seu segon impuls fou d'esperar; perquè potser no hi hauria més tempestes.
Al dia següent els metges tornaren. Tom havia recaigut. Les tres setmanes que aquesta vegada passà de cara al cel, li semblaren un segle. Quan, al capdavall, pogué eixir, amb prou feines agraïa l'haver-se salvat, tot recordant quant soliu restava, mancat de companyons i abandonat. Baixà tot distret el carrer, i trobà Jim Hollis fent de jutge en un jovenívol tribunal que sentenciava a un gat, per assassí, en presència de la seva víctima, un ocell. Trobà Joe Harper i Huck Finn que pujaven per un carreró tot menjant-se un meló robat. Pobres minyons! Ells, igual que Tom, havien sofert una recaiguda!
(1) Músics i còmics, populars als Estats Units, que estrafan melodies, facècies i figures de negres, generalment pintats de negre.
(2) Espècie de missions.
CAPÍTOL XXIV
A la fi, l'ensopida atmòsfera fou remoguda, i ben vigorosament. La causa per assassinat comparegué al tribunal.
Tot seguit esdevingué el tema de totes les converses del poblet. Tom no pogué alliberar-se'n. Cada referència a l'assassinat li esgarrifava el cor, perquè la seva consciéncia contorbada i les seves temences gairebé el persuadien que aquelles observacions eren dites al seu devora com a provatures. No sabia còm era que ell hagués pogut infondre sospites de saber cap cosa de l'assassinat, però tanmateix no podia romandre tranquil en mig d'aquell parloteig. Sentia calfreds contínuament. S'endugué Huck a una banda solitària per tenir-li una conversa. Li seria d'algun alleujament el descloure la boca una estoneta, el partir-se la càrrega de l'infortuni amb un altre malaurat. A més, necessitava assegurar-se que Huck havia romàs discret:
-Huck: n'heu parlat a ningú, d'allò?
-De què?
-Ja ho sabeu, de què.
-Oh! Natural que no.
-Ni una paraula?
-Ni una paraula tota sola: així Déu me valgui. Per què ho demaneu?
-Oh! En tenia por.
-Ves, Tom Sawyer: poc viuríem dos dies si la cosa fos esbrinada.
Massa ho sabeu això.
Tom es sentí més reconfortat. Després d'una pausa:
-Huck, ningú podria fer-vos parlar: oi que no?
-Fer-me parlar? Ves, si em passés pel cap que aquell dimoni de mestís m'ofegués, aleshores podríeu fer-me parlar. No hi ha altra manera.
-Bé, tot marxa, doncs. Em penso que no hi ha perill, mentre no ens llevem el cadenat de la boca. Però, jurem-ho altra vegada, tanmateix. És més segur.
-Ja hi firmo.
Així, doncs, juraren de bell nou, amb paoroses solemnitats.
-De què garlen, Huck? He sentit que en deien qui-sap-les coses.
-Garlar? Bé, tot és Muff Potter per aquí i Muff Potter per allí. Em fa suar, sense repòs: així és que de vegades he d'amagar-me.
-És la mateixa història dels que em volten. Em penso que està perdut. No us fa pena per ell, de vegades?
-Gairebé sempre, gairebé sempre. És un home tot mesquinot, però que mai ha fet res per fer mal a ningú. No el veureu sinó pescar una mica per haver diners i embriagar-se, i fa el tabalot en gran manera; però, Senyor, això tots ho fem: si més no, la major part, àdhuc predicadors i gent per l'estil. Però té coses de bona jeia: una vegada em donà mig peix, quan no en tenia prou per a dos; i una pila de vegades em va fer costat quan les coses m'anaven de mal borràs.
-Oh! I a mi va adobar-me estels, Huck, i va posar-me hams a la canya. M'agradaria que l'en poguéssim treure, d'allí.
-Ui! Poc en trauríem, Tom! I a més, no li fora cap bé: l'engarjolarien altra vegada.
-Sí, és clar, que ho farien. Però m'enquimera de sentir-los quan el malmenen com si fos un mal esperit, no havent fet res: vet aquí.
-A mí també, Tom, mala negada! Els sento dir que és el facinerós que té més posat de sanguinari en tota la contrada, i que s'estranyen que no l'haguessin penjat abans.
-Sí, així parlen de dia i de nit. Jo els he sentit dir que si el deixessin anar el linxarien.
-I ho farien, talment.
Els minyons conversaren bella estona, però això els donà poc reconfort. En venir l'hora baixa es trobaren rondant pel veïnatge de la presoneta isolada, potser amb una indefinida esperança que s'esdevindria quelcom que remogués llurs dificultats. Però res no esdevingué: semblava que no hi hagués àngels ni fades que s'interessessin per aquell captiu sense ventura.
Els minyons feren allò que havien fet ben sovint altres vegades: anaren a la reixa de la cel·la, i donaren a Potter tabac i mistos. Estava a la planta baixa i no hi havia guardes.
La seva gratitud per llurs presents, cada vegada els havia punyit la consciència: aquesta vegada els punyí més endins que mai. Es sentiren covards i traïdors fins al darrer grau quan Potter digué:
-Heu estat força, força bons amb mí, vailets: força més que ningú més del poble. I no me n'oblido, no. Tot sovint em dic a mi mateix, dic: -«Jo solia adobar tots els estels i les coses dels minyons, i mostrar-los on eren les bones bandes de pescar, i els era tan amic com podia, i ara tots han oblidat el vell Muff en el seu trencacoll; però Tom no, i Huck no: ells no l'han oblidat- dic, -i jo no els oblido a ells!» Bé, minyons: he fet una mala, mala cosa. Estava pet i amb el cervell trasbalsat, aleshores: aquesta és la única manera que jo tinc de capir-ho; i ara el meu cos haurà de brandar per aquesta cosa, i és just. Just; i és la millor cosa que pot passar, també, em penso; o ho espero, tanmateix. Bé, no en parlem, no us embriagueu mai, i així no vindreu mai per aquests topants. Poseu-vos una mica més cap a ponent. Així, això és: és un reconfort de primera el veure cares amigues quan un hom ha anat a raure en aquesta femta de trencacolls; i no en vénen d'altres sinó les vostres. Bones cares amigues, bones cares amigues! Enfileu-vos l'un damunt l'altre, i deixeume-les tocar. Així, deu-me la mà: les vostres mans passaran entremig de les barres, però les meves són massa grosses. Mans petites i febles… però han ajudat qui-sap-lo a Muff Potter, i l'ajudarien més si poguessin.
Tom féu via cap a casa tot desolat, i els seus somnis d'aquella nit xarbotaren d'horrors. L'endemà i l'endemà passat rondà vora el Tribunal, mogut per un impuls gairebé irresistible a entrar-hi, però forçant-se per romandre a fora. A Huck li passava el mateix cas. S'evitaven estudiadament l'un a l'altre. Tots dos vagarejaven a distància, de tant en tant; però la mateixa sinistra fascinació els feia tornar al cap de poca estona. Tom pegava llambregades quan els badocs eixien calmosament de la cambra del Tribunal; però invariablement sentía noves aflictives: les xarxes s'estrenyien, més i més implacables, al volt del pobre Potter. A la fi del segon dia, el parloteig del poble comentava com romania el testimoni de Joe l'Indi ferm i inexpugnable, i no hi havia el menor dubte sobre quín fora el veredicte del Jurat.
Tom romangué a fora fins a una hora ben tardana, i se n'anà al llit atravessant la finestra. Son estat era d'una paorosa exaltació. Passaren hores abans que acluqués els ulls. Tot el poble s'acorruà cap a la cambra del Tribunal al matí següent, perquè aquell havia d'ésser el gran dia. Ambdós sexes estaven gairebé igualment representats en l'auditori atapeït. Després d'una llarga espera, el Jurat entrà d'un rengle. Poc temps després, Potter, pàl·lid i esmaperdut, temorenc i desemparat, fou introduït, fermat amb cadenes, i l'assegueren allà on tots els esguards tafaners poguessin veure'l. Situació no menys assenyalada era la de Joe l'Indi, estòlid com sempre. Hi hagué una altra pausa, i després el jutge arribà, i el xerif proclamà l'obertura del Tribunal. Seguiren els murmuris de costum entre els curials, i l'arreplegament de papers. Aquests detalls, i les dilacions que els acompanyaven, elaboraven una atmòsfera preparatòria tan impressionant com fascinadora.
En acabat, hom cridà un testimoni, el qual declarà que havia trobat
Muff Potter rentant-se en el rierol, a primera hora, el dia que
l'assassinat fou descobert, i que immediatament es féu escàpol.
Després d'algunes preguntes, el curial de l'acusació digué:
-Adreceu-vos al testimoni.
El presoner aixecà sos ulls per un moment, però tornà a acalar-los quan son curial digué:
-No tinc preguntes a fer.
El següent testimoni establí la troballa del ganivet vora el cadàver. El curial de l'acusació digué:
-Adreceu-vos al testimoni.
-No tinc preguntes a fer- replicà l'advocat de Potter.
Un tercer testimoni jurà que havia vist tot sovint el ganivet en possessió de Potter.
-Adreceu-vos al testimoni.
El curial de Potter declinà d'interrogar-lo.
Les cares de l'auditori començaren de traslluir el tedi. Volia el curial tirar per la borda la vida de son client, sense cap esforç?
Cada detall de les perjudicadores circumstàncies esdevingudes al cementiri, en aquell matí que tots els presents recordaven tan bé, fou declarat per testimonis fefaents; però cap d'ells no fou contraexaminat pel curial de Potter. La perplexitat i descontent de l'auditori es manifestà en murmuris i determinà un reny del Tribunal. El curial de l'acusació digué aleshores:
-Mitjançant el jurament d'uns ciutadans, la simple paraula dels quals està damunt tota sospita, hem anat nuant aquest crim paorós, sense deixar possibilitat de dubte quant al dissortat presoner que hi ha a la barra. Ens dem per satisfets.
Al pobre Potter se li escapà un gemec, i es posà la cara entre les mans, i gronxà son cos blanament d'ací d'allí, mentre regnava un penós silenci dins la cambra. Molts d'homes es sentiren commoguts, i la compassió de moltes dones es palesà en llàgrimes. El curial de la defensa s'aixecà i digué:
-Vostre Honor: En les nostres observacions fetes a l'inici d'aquesta causa, prefiguràrem el nostre propòsit de demostrar que el nostre client realitzà aquesta feta paorosa trobant-se sota la influència d'un orb, irresponsable deliri produït per la beguda. Hem canviat de parer; la nostra defensa serà una altra.
I, adreçant-se al dependent: -Féu venir Tomàs Sawyer.
Un pasme intrigat es desvetllà en tota cara de l'auditori, sense exceptuar la de Potter. Totes les mirades es clavaren amb meravellada atenció en Tom quan ell s'aixecà i prengué son lloc a la plataforma. El minyó semblava prou esverat, perquè tenia qui-sap-la por. El jurament fou administrat.
-Tomàs Sawyer: on éreu, el 17 de juny, als volts de la mitja nit?
Tom donà una llambregada a la cara ferrenya de Joe l'Indi, i no pogué moure la llengua. Semblava que l'auditori es contingués l'alè, però les paraules refusaven de venir. Al cap d'una breu estona, tanmateix, el minyó recobrà una mica de la seva força, i aconseguí de posar-ne abastament en la seva veu perquè una part de l'auditori sentís:
-Al cementiri!
-En veu una mica més alta, si us plau. No tingueu por. Ereu…
-Al cementiri.
Un somriure de menyspreu passà ràpidament per la cara de Joe l'Indi.
-Ereu gens a la vora de la tomba de Horse Williams?
-Sí, senyor.
-Parleu una mica més alt. A quína distància n'éreu?
-Tan a la vora com n'estic de vós.
-Estàveu amagat o no?
-Estava amagat.
-On?
-Darrera els oms que hi ha al caire de la tomba.
Joe l'Indi féu un moviment gairebé imperceptible.
-Hi havia algú, amb vós?
-Sí, senyor. Vaig anar-hi amb…
-Espereu, espereu un moment. No importa que digueu el nom del vostre company. Ja el farem comparèixer a l'hora que pertoqui. Portàveu alguna cosa?
Tom vacil·lava i semblava tot confós.
-Parleu, fill meu: deixeu de banda tota desconfiança. La veritat sempre és respectable. Què portàveu?
-Només que un… un… gat mort.
Hi hagué una onada d'alegria, que el Tribunal reprimí.
-Mostrarem l'esquelet d'aquell gat. Ara, fill meu, digueu-nos tot el que esdevingué: digueu-ho a la vostra manera, digueu-ho ben bé tot, i no tingueu por.
Tom començà, vacil·lant a la primeria; però, a mesura que el tema l'anava encalentint, ses paraules brollaven amb creixent facilitat. Als pocs moments va aturar-se tot renou, fora de la seva veu. Tothom el mirava de fit a fit; l'auditori, bocabadat i amb l'alè contingut, estava suspès de les seves paraules, oblidant-se del temps que passava, arrabassat per la tètrica fascinació de la història. La tensió imposada a l'emoció continguda arribà a son apogeu quan el minyó digue: -I, mentre el doctor brandava la post i Muff Potter queia, Joe l'Indi saltà amb el ganivet i…
Crac! Ràpid com el llamp, el mestís saltà des de una finestra, havent-se fet pas entre els que li estaven en front, i desaparegué!
CAPÍTOL XXV
Tom fou altra vegada un heroi resplendent, l'amanyagat dels vells, l'enveja dels joves. Son nom arribà fins i tot a ésser estampat per a sempre més, perquè el periòdic del poble el glorificà. Hi hagué qui va creure que arribaria fins i tot a president, si s'escapava de la forca.
Com sol passar, la gent voluble i sense seny va perdre els estreps a favor de Muff Potter, i li féu tantes de festes com abans li havia fet ultratges. Però aquesta mena de conducta fa honor al món: així, doncs, no està bé de posar-hi titlles.
Els dies de Tom eren plens de gaubança i d'esclat, però les seves nits eren tongades d'horror. Joe l'Indi li infestava tots els somnis, i sempre amb la sentència de mort als ulls. Amb prou feines cap temptació podia convèncer el minyó d'eixir al ras després que la nit havia caigut. El pobre Huck es trobava en el mateix estat de misèria i terror, perquè Tom havia contat tota la història al curial la nit abans del gran dia de la causa, i Huck tenia una por cruel que la seva participació en el negoci pogués traspuar encara, baldament la fugida de Joe l'Indi li hagués estalviat el neguit de declarar davant el Tribunal. El pobre minyó havia assolit que el curial li prometés de servar el secret; però què en trauria? Ja que la turmentada consciència de Tom havia pogut menar-lo a la casa del curial, de nit, i arrencar una temuda història de llavis segellats amb el jurament més llòbrec i formidable, la confiança de Huck en la raça humana estava arran d'esvair-se. De dia, la gratitud de Muff Potter feia a Tom content d'haver parlat; però de nit desitjava de no haver desclòs els llavis. Unes vegades Tom temia que Joe l'Indi no fos mai capturat; les altres temia que en fos. Estava segur que mai no tornaria a alenar a plaer fins que aquell home fos mort i ell n'hagués vist el cadàver.
Hom havia ofert recompenses, hom havia explorat la contrada; però Joe l'Indi era introbable. Una de aquelles meravelles omniscients i espaordidores, un detectiu, vingué de Sant Lluís, sotjà pels voltants, mogué el cap, prengué el posat de savi, i aconseguí aquella mena d'èxit astorador que els membres d'aquest ofici generalment aconsegueixen. És a dir, va trobar una pista. Però és impossible de penjar una pista per assassinat: així és que, després que aquest detectiu hagué fet el seu fet i tornat a casa, Tom va sentir-se tan mal segur com estava abans.
Els dies cançoners anaven passant, i cada un deixava al seu darrera el pes de l'aprehensió una mica alleujat.
CAPÍTOL XXVI
Hi ha una època, en tota vida de minyó ben construïda, en la qual li ve un desig rabiós d'anar a qualsevol indret i desenterrar un tresor amagat. A Tom li vingué el desig, un dia, de cop i volta. Sortí a la recerca de Joe Harper, però no reeixí. Després anà al darrera de Ben Rogers: havia anat a pescar. Tot seguit va topar amb Huck Finn el Mà-roja. Huck seria escaient. Tom se l'endugué a un indret reservat, i entaulà la matèria confidencialment. Huck hi vingué de grat. Huck hi venia sempre de grat, a dar un cop de mà a qualsevol empresa que oferís entreteniment i no requerís capital, perquè tenia una enutjosa sobreabundància d'aquella mena de temps que no és or.
-On cavarem?- digué Huck.
-Oh! Gairebé onsevulla.
-Còm s'entén? Hi ha coses amagades per tot arreu?
-No, és clar que no. N'hi ha en indrets especialíssims, Huck: de vegades a les illes; de vegades en caixes podrides sota un cap de branca d'un vell arbre mort, allà on l'ombra cau a la mitja nit; però principalment sota terra, a les cases on surt por.
-Quí ho amaga?
-Ves, lladres: és clar. Quí us pensàveu? Superintendents d'escola dominical?
-No ho sé. Si el tresor fos meu, jo no l'amagaria: vinga despendre'l i divertir-me.
-Jo també; però els lladres ho fan així: sempre l'amaguen i el deixen en aquell indret.
-I, després, que hi tornen?
-No: s'ho pensen, que hi tornaran; però generalment obliden les marques, o bé moren. Sigui com sigui, el tresor resta allí una pila de temps, i es rovella, i a la fi algú troba un paper vell i esgrogueït que explica còm cal trobar les marques: un paper que per desxifrar-lo s'hi passa gairebé una setmana, perquè gairebé tot són senyals i jeroglífics.
-Jero… què?
-Jeroglífics: imatges i coses, sabeu?, que sembla que no vulguin dir res.
-Que n'heu arreplegat algun, d'aquests papers, Tom?
-No.
-Bé, doncs còm trobareu les marques?
-Poc en necessito: sempre l'enterren sota una casa on surt por, o bé una illa, o bé sota un arbre mort que té una branca allargassada. Bé, farem provatures a l'illa de Jackson, i podrem tornar-hi algun camí; i després hi ha la casa vella on surt por, amunt del rierol de Still-House, i hi ha una pila d'arbres amb branques mortes: una mala fi!
-I tots en tenen, a sota?
-I ara! No!
-Doncs còm sabreu quín és el que hem d'escorcollar?
-Anirem escorcollant-los tots.
-O Tom! Ens pendrà tot l'istiu!
-Bé, i què hi fa? Suposeu-vos que trobem un pot de llauna amb cent dòlars a dins, tots rovellats i eixerits, o bé una caixa podrida tota plena de diamants: què us sembla?
A Huck li resplendiren els ulls.
-Això és de primera, i no demano altra cosa. Deu-me només els cent dòlars, i deixo de banda els diamants.
-Molt bé ; però em jugaria qualsevol cosa que no els deixareu córrer, els diamants. Algun d'ells, tot sol, val una vintena de dòlars. Amb prou feines n'hi ha cap que no valgui sis malles o bé un dòlar.
-Còm! De bo de bo?
-Ja ho crec! Qualsevol us ho dirà. Huck, de segur que mai n'heu vist.
-No pas que jo recordi.
-Oh! Els reis en tenen a carretades.
-Bé, jo no en conec, de reis, Tom.
-Ja m'ho penso; però, si us calgués anar a Europa, en veuríeu més que no en caben en un rai, saltant d'ací d'allà.
-Que salten?
-Saltar? Romansos! No!
-Bé, doncs, per què ho dieu, que saltaven?
-Manoi! Només volia dir que els veuríeu: no pas saltant, és clar! Per què havien de voler saltar? Però volia dir que els podríeu veure… escampats per totes bandes, sabeu?, d'una manera general: com feia aquell vell geperut de Ricard.
-Ricard? Còm més se diu?
-No es deia de cap més manera. Els reis no tenen més que un motiu.
-Sí?
-Tanmateix.
-Bé, si els plau, Tom, en bona hora sigui; però jo no vull ser-ne, de rei, i tenir només que un motiu, com un negre. Però digueu: on cavareu, de primer?
-Bé, no ho sé. Què us sembla, de sorollar aquell arbre de la branca morta que hi ha al turó, a l'altra banda, del rierol de Spill House?
-Fet.
Així, doncs, prengueren un magall atrotinat i una pala, i eixiren cap a fer un viatge de tres milles. Arribaren encesos i panteixant, i s'ajagueren a l'ombra d'un om veí a reposar i a fumar.
-Em plau, això- digué Tom.
-A mí també.
-Escolteu, Huck: si trobéssim un tresor aquí, què en faríeu, de la vostra part?
-Ves, vinga pastells i un vas de soda cada dia, i aniria a cada circ que vingués. Faig juguesca que tindria una vida regalada.
-Bé, no faríeu cap estalvi?
-Estalvi? Per què?
-Ves, per tenir alguna cosa per anar tirant.
-Oh! No em fóra de cap servei: mon pare tornaria al poble, qualsevol dia, i li clavaria la grapa si jo no cuitava; i us dic que en faria neteja ben de pressa. I vós, què en farieu, de la vostra, Tom?
-Em compraria un timbal nou, i una espasa ben feridora, i una corbata roja, i un gos cadell ben valent, i em casaria.
-Us casaríeu?
-Això.
-Tom! Vós… Vaja, que no teniu el seny complet.
-Espereu: ja veureu.
-Bé, és la més gran beneiteria que poguéssiu fer. Mireu, mon pare i ma mare! Vinga barallar-se! Ves, tot el dia s'estaven barallant. Me'n recordo d'allò més bé.
-Això no vol dir res. La noia que jo em casaré no es barallarà amb mí.
-Tom, em penso que totes són iguales. Totes són bones per pentinar-lo, a un hom. Val més que us hi penseu una mica. Còm se diu, la mossa?
-No és una mossa: és una nena.
-Tant se val, em penso. Alguns diuen mossa, altres diuen nena: tothom té raó, ben segur. Sigui com sigui, còm se diu, Tom?
-Us ho diré una altra vegada: no pas ara.
-Molt bé: amb això en tinc prou. Però, si us caseu, jo estaré més sol i vern que mai.
-No, no n'estareu: vindreu a viure amb mi. Ara deixem-ho córrer això, i comencem de cavar.
Treballaren i suaren per espai de mitja hora: fou endebades.
Maldaren una altra mitja hora: endebades també. Huck va dir:
-I sempre ho enterren tan endins?
-De vegades: no sempre. Generalment no. Em penso que no hem trobat la banda justa.
Així, doncs, escolliren un nou indret i tornaren a començar. El treball s'arrossegà una mica, però tanmateix avançava. Enfonzaren en silenci les eines una estona. A fa fi Huck es decantà damunt la seva pala, fregà amb la mànega el rosari de gotes del seu front, i digué:
-On cavareu, després, quan haguem acabat aquí?
-Em penso que tal vegada sorollarem l'arbre vell de més enllà, a
Cardiff Hill, darrera la casa de la viuda.
-Em sembla que aquell serà bo. Però no ens en traurà, la viuda, Tom?
És a les seves terres.
-Ella, treure'ns! No estaria malament; que ho provés una vegada a la vida! Aquests tresors amagats pertanyen a qui els troba. Tant se val de qui sigui, la terra.
Això era satisfactori. La feina continuà. Al cap de una estoneta
Huck digué:
-Malvinatge! Altra vegada devem estar en mala banda. Què us en sembla?
-És ben estrany, Huck. No ho entenc. De vegades les bruixes s'hi fiquen. Arribo a pensar que això és el que ens embolica, ara.
-Cançons! Les bruixes no tenen poder, de dia.
-Sí, és veritat. No se m'havia acudit, això. Oh! Ja sé què ho fa! Som un parell de ximples del diastre! Cal esbrinar on cau l'ombra de la branca a la mitja nit, i allà és on s'ha de cavar!
-Aleshores, mala negada! hem perdut rucament tot aquest treball per no-res! Ara, malvinatge! no tenim més remei que tornar de nit. És un camí d'allò més llarg. Podreu eixir?
-Ja ho crec, que sí! I ho hem de fer aquesta nit, tanmateix; perquè, si algú veu aquests forats, coneixerà tot seguit per què són, i ho vindrà a cercar.
-Bé, ja donaré un tomb, aquesta nit, i miolaré.
-Molt bé. Amaguem les eines sota les mates.
Els minyons foren allí aquella nit, prop de l'hora assenyalada. Segueren en l'ombra, esperant. Es trobaven en un indret soliu i en una hora feta solemne per les velles tradicions. Els esperits zumzejaven en les fulles murmuradores; les fantasmes sotjaven en les llòbregues reconades; el pregon udol d'un ca venia surant, de la distància; una òliba responia amb la seva nota sepulcral. Els minyons, corpresos d'aquestes solemnitats, no parlaven gaire. Al cap de poc judicaren que ja havien sonat les dotze: marcaren on queia l'ombra i començaren de cavar. Llurs esperances començaven de deixondir-se. Llur interès es féu més intens, i llur treball va créixer al seu compàs. El forat s'enfondia, s'enfondia; però, cada vegada que llurs cors saltaven en oir que el magall topava amb quelcom, no feien sinó sofrir una nova decepció. Només era que una pedra o un tros de fusta. A la fi Tom digué:
-És inútil, Huck: l'hem errada altre cop.
-Bé, però és que no podem errar-la: hem marcat l'ombra amb un senyal.
-Ja ho sé; però és que hi ha una altra cosa.
-Quína és?
-Que no férem sinó calcular-lo, el temps: segurament era massa tard o massa d'hora.
Huck deixà caure la pala.
-Vet-ho aquí- digué: -aquest és el mal de cap! Hem de deixar-ho córrer, això d'aquí: mai no sabrem l'hora exacta. I, a més a més, aquesta mena de cosa fa massa basarda: haver d'estar-se aquí, en aquesta hora de la nit, amb bruixes i fantasmes voleiant pels contorns d'aquesta manera! Jo diria que hi ha alguna cosa al darrera meu d'ençà que hem començat, i tinc por de girar-me, perquè potser n'hi ha d'altres al davant que no esperen sinó una avinentesa. D'ençà que só aquí que miro d'escórrer-me tan llatí com puc.
-Bé, a mi em passa tres sous del mateix, Huck. Gairebé sempre enterren un mort quan colguen un tresor sota un arbre; i ell el vigila.
-Déu me val!
-Sí, que ho fan. Sempre ho he sentit a dir.
-Tom, no em plau de fer gaire plagasitats, allà on hi ha gent morta.
Un hom per força ha de passar-hi trifulgues: en bona refè!
-Tampoc a mi em plau, de remenar-los gaire. Suposeu-vos que aquest aixequés la closca i digués alguna cosa!
-No ho digueu, Tom! Això esgarrifa!
-Oi! Huck, no tinc un bri de tranquil·litat.
-Escolteu, Tom: deixem estar aquest indret, i mirem de reeixir en qualsevol altre.
-Molt bé: em sembla que val més.
-Quín serà?
Tom pensà una mica, i després digué:
-La casa on surt por. Vet-ho aquí.
-Mala nina! No m'agraden, Tom, les cases on surt por. Ves, són unes bandes soliues, de més mal tirat que no pas la gent morta. La gent morta podria enraonar, potser; però no vénen lliscant-vos al voltant, dins una mortalla, quan no us en adoneu, i sotjant damunt l'espatlla tot d'un plegat, i esmolant les dents com ho fa una fantasma. No podria comportar-la una cosa així, Tom: ningú s'hi veuria amb cor.
-Sí, Huck; però les fantasmes no volten si no és de nit: no ens destorbaran pas de cavar, mentre sigui de dia.
-Bé, és veritat; però massa sabeu que la gent no s'acosta a la casa on surt por, de dia ni de nit.
-Oi: això és, sobretot, perquè no els plau d'anar on un home ha estat assassinat, ça com lla. Però mai ningú ha vist res d'especial, en aquesta casa, si no és de nit; i total algun llumenet blau passant per les finestres, i no pas fantasmes com cal.
-Bé,allí on veieu un d'aquests llumenets blaus que voleia, Tom, us podeu jugar qualsevol cosa que hi ha una fantasma d'allò més a prop. És cosa de raó; perquè ja sabeu que ningú no se'n val, fora de les fantasmes.
-Sí, és així; però tanmateix no volten pas de dia: així és que no tindria cap ni centener, que ens espantéssim.
-Molt bé: sorollarem la casa on surt por, si vós ho dieu: però em sembla que és arriscar-se.
Mentrestant havien començat a davallar pel turó. Allà, en mig de la vall que era sota d'ells, il·luminada per la lluna, estava la casa on surt por, totalment isolada, amb el clos desaparegut feia qui-sap-lo temps, amb rengles d'herbes que sufocaven el seu llindar, la xemeneia esfondrada, els marcs de les finestres buits, un recó de la teulada foradat. Els minyons la contemplaren una estona, amb mitja esperança de veure un llumenet blau voleiant darrera una finestra. Després, parlant en veu baixa, com esqueia al temps i a les circumstàncies, s'allunyaren d'allò més cap a la dreta, per donar a la casa on surtia por un ample esbarjo, i prengueren el camí de casa a través dels boscos que agençaven al darrera de Cardiff Hill.