CAPÍTOL XXVII
L'endemà, pels volts de migdia, els minyons arribaren a l'arbre mort, i anaven a cercar llurs eines. Tom es migrava per anar a la casa on sortia por; i Huck també bastant, però de cop i volta digué:
-Escolteu, Tom: sabeu quín dia és?
Tom reconegué mentalment els dies de la setmana, i després alçà cuitosament els ulls, amb una mirada espaordida.
-Manoi! No hi havia pensat, Huck!
-Bé, jo tampoc; però de sobte se m'ha acudit que era divendres.
-Diastre! Mai no es té prou esment, Huck. Hauríem pogut ficar-nos en un trencacoll paorós, sorollant aquesta casa en divendres.
-Pogut!… Digueu que ens hi hauríem ficat. Hi ha alguns dies sortosos, potser; però el divendres no n'és pas.
-Fins els més ximples ho saben. No em penso que vós fóssiu el primer que ho esbrinés, Huck.
-Bé, mai no he dit que ho fos, em sembla. I encara hi ha més cosa, que això del divendres. He tingut un mal somni de la reira, aquesta nit passada: he somniat rates.
-Sí? Senyal segur de trontoll. Que es barallaven?
-No.
-Bé, això és una bona cosa, Huck. Quan no es barallen, només és senyal que el trontoll roda a la vora: sabeu? No podem fer altra cosa que l'ull viu i no deixar-nos arreplegar. Bé, deixem aquest ram, per avui, i juguem. Sabeu jugar a Robin Hood, Huck?
-No. Quí és Robin Hood?
-Ves, va ésser un dels homes més grans que mai hi hagi hagut a
Anglaterra, i el millor. Era un lladre.
-Renoi! Em plauria de ser-ne. A quí robava?
-Només que a xerifs i bisbes, i gent rica i reis, i aviram així. Però mai no atropellava els pobres. Els estimava. Sempre es partia les coses amb ells: tant tu, tant jo.
-Bé, devia ésser una bella persona.
-Ja us jugo qualsevol cosa que sí, Huck. Oh! Era l'home més noble que mai s'hagi conegut. D'homes així no n'hi ha, avui en dia: jo ho sé bé prou. Podia apallissar qualsevol home d'Anglaterra amb una mà fermada al seu darrera, i podia agafar el seu arc de teix i encertar una peça de deu cèntims cada vegada, a una milla i mitja.
-Què és, un arc de teix?
-No ho sé. És una mena d'arc, naturalment. I, si encertava la moneda només que de caire, es tirava a terra, i cridava i renegava. Però juguem a Robin Hood: és un joc enfaristolat.
-Fet.
Així, doncs, jugaren a Robin Hood tota la tarda, dant ara i adés una ullada cobejosa a la casa on sortia por, i deixant anar alguna dita sobre les esperances i possibilitats del dia següent en aquell indret.
Quan el sol començava d'enfonsar-se a ponent, emprengueren llur camí cap a casa, a través de les llargues ombres dels arbres, i aviat desaparegueren de l'esguard sota els boscos de Cardiff Hill.
El dissabte, poc després de migdia, els minyons eren a l'arbre mort, altra vegada. Fumaren i parlotejaren a l'ombra, i després cavaren una mica en llur darrer forat, no pas amb gran esperança, sinó solament perquè Tom digué que hi havia molts de casos que la gent havia deixat córrer un tresor després de haver foradat fins a una distància de sis polzades de on era, i després havia vingut algú altre i l'havia descobert d'una palada, només.
La cosa no va reeixir, tanmateix, aquesta vegada. Així és que els nois es posaren les eines a l'espatlla i se n'anaren, comprenent que no havien pas beneitejat amb la fortuna, sinó que havien complert tots els reglaments del negoci de descolgar tresors.
Quan arribaren a la casa on sortia por, hi havia quelcom de tan sobrenatural i ferest en el silenci de mort que regnava sota el sol estavellador, i quelcom de tan depriment en la solitud i desolació de l'indret, que tingueren temença, per un moment, d'arriscar-s'hi. Lliscaren cap a la porta i donaren un tremolós cop d'ull. Veieren una cambra amb herbotes, sense paviment, escrostonada; una llar desfeta, finestres buides, una escala ruïnosa; i per ací, per allà i per tot arreu penjaven parracs d'abandonades teranyines. Aviat entraren blanament, amb els polsos accelerats, enraonant en murmuris, parades les orelles per a atrapar la fressa més lleu, i amb els muscles tensos i endegats per a la retirada immediata.
Al cap de poca estona la familiaritat modificà llur temença, i aquesta cedí el lloc a un examen crític i ple d'interès: sobretot admiraven llur coratge, i se n'estranyaven també. Després volgueren dar una mirada escales amunt. Això equivalia, si fa no fa, a tallar la retirada; però l'un provocava l'altre, i, naturalment, el resultat només pogué ésser un: tiraren les eines a un recó i muntaren. A dalt hi havia els mateixos senyals de decadència. En un cantó trobaren una cambreta que prometia misteri; però la promesa va ésser un frau: no hi havia res a dins. Llur coratge era ja ben refet i ben tangible. Estaven a punt de davallar i posar-se a la tasca, quan:
-Sst!- digué Tom.
-Què passa?- murmurà Huck esblaimant-se de por.
-Sst! Calleu! No heu sentit?
-Sí! Oh! llamp! Apretem a córrer!
-Quietud! No us bellugueu! Vénen de dret cap al portal.
Els minyons s'estengueren damunt el paviment, amb els ulls ficats en l'espiell de l'embigat, i esperaren amb una anguniosíssima temença.
-S'han aturat… No… vénen… Ja són aquí. No zumzegeu cap més paraula, Huck. En nom de Déu, voldria ser-ne fora, d'aquest pas!
Dos homes entraren. Cada minyó va dir-se, per dins:
-Aquest és el vell espanyol, sord i mut, que ha estat al poble una o dues vegades darrerament: l'altre home mai no l'havíem vist.
L'altre home era un subjecte esparracat, escabellat, sense cap tret a la cara que fos gaire plaent. L'espanyol anava embolcallat en un serape; duia boscoses patilles blanques; cabells blancs, qui-sap lo llargs, eixien sota el seu capell, i portava ulleres verdes. Quan entraren, «l'altre» estava parlant en veu baixa. S'assegueren en terra, confrontant la porta, amb l'esquena contra la paret, i l'orador continuà les seves observacions. El seu estil esdevingué menys reservat, i les seves paraules de so més precís a mesura que les anà dient.
-No- féu: -m'ho he tornat a pensar, i no em plau. És perillós.
-Perillós!- rondinà l'espanyol «sord i mut», amb gran sorpresa dels minyons. -Nyicris!
Aquella veu va fer que els minyons panteixessin i s'estremissin. Era la de Joe l'Indi! Hi hagué silenci per algun temps. Després Joe digué:
-Hi ha cosa més perillosa, que la feina «d'allí dalt»? i no ha passat res.
-És diferent. És tan amunt del riu, i no hi ha cap altra casa a la vora! Mai no serà conegut, que ho haguem provat, tanmateix, mentre no hi reeixim.
-Bé, quína cosa més perillosa, que el venir aquí de dia? Qualsevol que ens veiés sospitaria de nosaltres.
-Ja ho sé; però no hi havia cap altre indret tan a l'abast, després d'aquella feina tan folla. Vull deixar córrer aquesta cabana. Ja ho volia ahir, però era endebades de mirar d'eixir-ne, amb aquells nois del diable jugant aquí damunt, al turó, veient de ple a ple aquest indret.
«Aquells nois del dimoni» s'estremiren de bell nou sota la inspiració d'aquesta nova, i pensaren si n'havia estat, de sortós, que s'haguessin recordat que era divendres i s'haguessin determinat a esperar un dia. En llur cor desitjaven d'haver-se determinat a esperar un any. Els dos homes es tragueren alguns queviures i feren un dinaret. Després d'un llarg i pensívol silenci, digué Joe l'Indi:
-Mireu, mestre: torneu riu amunt, d'on veniu. Espereu-vos allí fins a saber noves meves. Jo en passaré el risc, de deixar-me caure al poble una vegada més. Farem aquesta feina «perillosa» després que hagi espiat una mica els encontorns, i penseu que les coses no semblen pas de mal averany. I després cap a Texas! Pisparem el diner!
Això era enraonar. Al cap de poca estona tots dos començaren a fer badalls, i Joe l'Indi va dir:
-M'estic morint de son! Us toca a vós de vetllar. Es cargolà en terra, entre les herbotes, i aviat es posà a roncar. Son companyò el bellugà una o dues vegades, i ell va romandre quiet. Aviat el que vetllava començà de pesar figues; sa testa queia més i més avall. Començaren de roncar tots dos.
Els minyons exhalaren una llarga alenada agraïda. Tom murmurà:
-Aquesta és la nostra: veniu!
Huck digué:
-No puc: si es despertessin em moriria.
Tom empenyia; Huck reculava. A la fi, Tom s'aixecà a pleret i de puntetes, i avançà tot sol. Però la seva primera passa féu un cruixit tan horrible en el paviment atrotinat, que caigué enrera gairebé mort de por. No va fer una segona provatura. Els minyons romanien allí tot comptant els moments cançonejadors, fins que els semblà que el temps ja no existia i l'eternitat criava cabells blancs; i en acabat sentiren el cor ple de gratitud en reparar que a la fi es ponia el sol.
Aleshores un dels roncaires callà. Joe l'Indi va redreçar-se, mirà a son volt, somrigué horriblement al seu companyó, la testa del qual anava caient damunt els genolls, el remogué amb el peu, i digué:
-Ep! Esteu en vetlla: oi?
-Oh! bé… No ha passat res…
-Malvinatge! He dormit gaire, jo?
-Oh! D'aquella manera, d'aquella manera. Gairebé és hora que ens n'anem, company. Què en farem, d'aquella afanadeta que hem deixat a l'ombra?
-No ho sé: deixar-ho aquí com sempre hem tingut per costum, em penso. No en faríem res, d'endur-nos-ho, fins que ens n'anem cap al Sud. Sis cents cinquanta dòlars d'argent no es traginen així com així.
-Bé, molt bé: tan se val que tornem demà.
-Però val més que tornem de nit, com solíem fer: és millor.
-Sí, però mireu: pot passar una bella estona abans que trobi la bona avinentesa d'aquesta feina, pot haver-hi accidents; i la cosa no està en gaire bon lloc: tant se val que l'enterrem ben enterrada… i ben endins.
-Bona idea- digué el companyó, que creuà la cambra, s'agenollà, alçà una de les pedres de la llar, de la part del darrera, i tragué un sac que dringava gustosament. En llevà vint o trenta dòlars per a ell i altres tants per a Joe l'Indi. I va passar-li el sac. Joe estava agenollat al recó, ara, cavant amb el seu ganivet de caça.
Els minyons, en un moment, oblidaren totes llurs temences, totes llurs misèries. Amb ulls cobejosos espiaven cada moviment. Quína ganga! Aquell esclat anava més enllà de tota imaginació. Sis cents dòlars era diner abastament per a enriquir mitja dotzena de minyons! Això era cercar tresors sota els millors auspicis: no hi hauria cap enutjosa incertesa d'on caldria cavar. Es tocaven amb els colzes a cada instant; colzades eloqüents i fàcilment capides, perquè volien dir, senzillament: -Oh! No n'esteu satisfet, ara, que siguem aquí!
El ganivet de Joe topà amb alguna cosa.
-Ei!- digué.
-Què hi ha?- féu son companyó.
-Una fusta mig podrida… No, és una caixa, em penso. Vejam, ajudeu-me una mica, i veurem què hi fa, aquí dins. No cal: ja he fet forat.
I ficà la mà i la'n va treure.
-Diantre! És diner!
Els dos homes examinaren el grapat de monedes: eren d'or. Els minyons de dalt estaven tan excitats i tan delectats com ells mateixos.
El companyó de Joe digué:
-Hem d'enllestir-ho, això. Hi ha un vell magall rovellat entre les herbes del recó, a l'altra banda de la llar: l'he vist fa un moment.
Corregué i portà el magall i la pala dels minyons. Joe l'Indi agafà el magall, l'examinà críticament, mogué el cap, murmurà alguna cosa per a sí mateix, i després començà de servir-se'n.
Aviat fou descolgada la caixa. No era molt gran. Era fermada amb ferros, i havia estat molt forta abans que les lentes anyades l'haguessin malmesa. Els homes contemplaren una estona el tresor amb benaurat silenci.
-Company, hi ha milers de dòlars, aquí- digué Joe l'Indi.
-Sempre s'havia dit que la colla de Murrel havia voltat per aquests indrets a l'istiu- observà l'estranger.
-Ja ho sé- digué Joe l'Indi; -i això sembla ser-ne, jo diria.
-Ara no us caldrà de fer aquella feina.
El mestís arrufà el nas. Digué:
-No em coneixeu. O almenys no sabeu tot el que hi ha, en aquest afer. No és solament robar: és la revenja!- I una llum perversa flamejà en sos ulls. -Hi necessitaré el vostre ajut. Quan la cosa estigui llesta, cap a Texas. Torneu-vos-en a casa, vora la vostra Nance i els vostres cadells, i estigueu a punt fins a sentir noves meves.
-Bé està, si voleu. Què en farem d'això?… Tornar a colgar-ho?…
-Sí.- (Folla delectança al pis de dalt!) -No! Pel gran cacic, no!- (Pregona desolació al pis de dalt!) -Gairebé me n'havia oblidat. Aquest magall tenia terra fresca!- (Els minyons emmalaltiren de terror en un moment.) -Què hi vénen a fer, aquí, un magall i una pala? Què hi vénen a fer, amb terra fresca? Qui els ha portats… i per què se n'han anat? Heu sentit algú? Heu vist algú? Còm s'entén! Colgar-ho altra vegada, i que ells vinguessin i lluquessin el sòl remogut? Res d'això, res d'això. M'ho emportaré a mon cau.
-Sí, és clar! Podríem haver-hi pensat abans. Voleu dir el Número 1?
-No: el Número 2, sota la creu. L'altra banda no és bona: es massa corrent.
-Molt bé. Gairebé és prou de nit perquè sortim.
Joe l'Indi s'aixecà i anà de finestra a finestra, sotjant cautelosament enfora. Al cap de poc digué:
-Quí haurà pogut portar aquestes eines aquí? Us penseu que puguin ser a dalt?
Els nois restaren amb l'alè embussat. Joe l'Indi es posà la mà al ganivet, s'aturà un moment, indecís, i després es girà cap a l'escala. Els nois pensaren en el recambró, però no tenien forces. Els passos sonaren cruixidors damunt els graons. La tensió intolerable del moment desvetllà l'arrelat coratge dels minyons; i estaven a punt de saltar cap al recambró, quan hi hagué un terrabastall de fustes malmeses, i Joe l'Indi desembarcà en terra entre les deixalles de l'escala esfondrada. S'aixecà amb un esforç, tot renegant, i el seu companyó digué:
-A què ve, ara, tot això? si hi ha algú i son allí dalt, que s'hi estiguin: què se'ns en dóna? Si volen saltar a baix, ara, i fer-se malbé, quí s'hi oposa? D'aquí a quinze minuts serà fosc, i aleshores que ens segueixin, si volen: jo m'hi avinc. A mon juí, el que hagi entaforat aquí aquestes coses ens ha dat una llambregada, i ens ha pres per fantasmes o dimonis, o alguna cosa per l'estil. M'hi jugaria qualsevol cosa, que encara corre.
Joe rondinà una estona, i després convingué amb el seu amic que la llum que quedava havia d'ésser estalviada per ajustar les coses per al comiat. Poc després lliscaren enfora de la casa en l'hora baixa que s'enfosquia, i avançaren envers el riu amb la seva caixa preciosa.
Tom i Huck s'aixecaren, febles, però alleujats en gran manera, i miraren com aquells se n'anaven, a través de les clivelles que hi havia entre el fustam de la casa. Seguir-los? No pas ells: prou contents estigueren d'arribar de bell nou a terra sense trencar-se el coll, i pendre el tirany del poble que passava damunt el turó. No parlaren gaire: massa encaparrats estaven en odiar-se a sí mateixos, en odiar la mala sort que els havia fet deixar en aquell indret el magall i la pala. Si no hagués estat per això, Joe l'Indi mai no hauria tingut sospites. Hauria amagat l'argent amb l'or, perquè s'esperessin allí fins que la seva revenja hagués estat complerta, i aleshores hauria tingut la dissort de trobar que la moneda s'esqueia no ser-hi. Negra, negra mala ventura la d'haver entrat allí amb eines! Resolgueren sotjar amb ull atent aquell espanyol quan tornés al poble, espiant les avinenteses de sa feina venjativa, i seguir-lo fins al Número 2, onsevulla que es trobés. En acabat, una idea terrorífica passà per la ment de Tom:
-Revenja! I si anés per nosaltres, Huck!
-Oh! no ho digueu- va fer Huck, arran de caure en basca.
Tornaren a parlar-ne, i en entrar al poblet convingueren en la creença que ell possiblement s'havia referit a algú altre, i almenys que, en tot cas, no podia referir-se sinó a Tom, perquè només Tom havia testificat.
Consol petit, ben petit, fou per a Tom de trobar-se tot sol en perill! El tenir-hi companyia hauria estat una sensible millora, va pensar.
CAPÍTOL XXVIII
L'aventura del dia turmentà poderosament els somnis de Tom, aquella nit. Quatre vegades ficà la mà en aquell ric tresor, i quatre vegades se li convertí en no-res entre els dits, en desapoderar-se d'ell el son, en recordar-li el desvetllament l'aspra realitat de son infortuni. Tot jaient, a la matinada, recordava els passos de la seva gran aventura, i reparà que semblaven curiosament velats i llunyans, una mica com si haguessin succeït en un altre món, o fossin de qui-sap-lo temps. Després se li acudí que la mateixa gran aventura podia ésser un somni! Hi havia un argument molt fort a favor d'aquesta idea, i era que la quantitat de moneda que havia vist era molt massa gran per a ésser real. Mai no havia vist sinó cinquanta dòlars amuntegats al davant seu, i, com tots els minyons de la seva edat i estament, imaginava que totes les referències a cents i a mils eren simples maneres fantàstiques de parlar, i que semblants quantitats no existien en el món. Mai no havia suposat per un moment que una quantitat tan gran com cent dòlars fos trobada, en veritable moneda, en possessió de ningú. Si les seves nocions de tresors amagats haguessin estat analitzades, haurien resultat consistir en un grapat de peces de deu cèntims, i uns quants picotins de peces vagues, esplèndides, incopsables.
Però els incidents de la seva aventura esdevingueren sensiblement més aguts i més clars, en anar refregant-los amb el seu magí, de manera que al cap de poca estona cregué que es decantava a la impressió que, al capdavall, podien no haver estat un somni. Aquesta incertesa havia d'ésser esvaïda. Es desdejunà amb una esgarrapada, i anà a trobar Huck.
Huck seia damunt la borda d'una barca plana, amb els peus que li penjaven distretament dins de l'aigua i amb posat de gran melangia. Tom va decidir-se a deixar que Huck abordés el tema. Si no ho feia, aleshores, palesament, l'aventura no hauria estat altra cosa que un somni.
-Hola, Huck.
-Hola, tu.
Silenci per un minut.
-Tom, si haguéssim deixat les eines endiastrades a l'arbre mort, hauríem arreplegat el diner. Oh! No és cosa feresta!
-No és un somni, doncs; no és un somni! Tanmateix em plauria que ho fos. Mal m'escanyi, si no és veritat, Huck!
-Què és, això que no és un somni?
-Oh! Això d'ahir. Mig m'havia pensat que ho era.
-Somni! Si l'escala no s'hagués enfonsat, hauríeu vist si n'era gaire, de somni. Tota la nit hi he estat somniant, en aquest maleït espanyol d'ulls tapats que venia a haver-se-les amb mi cada vegada! Mal llamp l'arbori!
-No, que no l'arbori! Cal trobar-lo i trobar la pista del diner.
-Tom, ja no l'haurem mai. Un hom no té sinó una avinentesa d'arreplegar un munt com aquell, i l'hem perduda. Em sentiria bastant aclotellat, si l'hagués de veure a Joe, ça com lla.
-Bé, jo també; però m'agradaria de veure'l, tanmateix, i seguir-li la pista fins al seu Número 2.
-Número 2, sí, aquest és. Hi he estat pensant, en això; però no en puc treure l'aigua clara. Què us penseu que és?
-Poc ho sé: és massa pregon. Escolteu, Huck: potser és la xifra d'una casa.
-Angela!… No, Tom, no és això. I, si ho és, no és en aquest escrupoló de poble: no n'hi ha, de xifres, aquí.
-Sí, teniu raó. Deixeu-me pensar un minut. Ah!… És la xifra d'una cambra… en una taverna: sabeu?
-Oh! Aquest, és el truc! Només hi ha que dues tavernes: podem esbrinar-ho tot seguit.
-Espereu-vos aquí, Huck, fins que jo torni.
Tom se n'anà tot d'una. No li interessava, la companyia de Huck a les bandes públiques. Estigué fora dos quarts. Trobà que a la millor taverna, el Número 2 havia estat ocupat de qui-sap-lo temps per un jove advocat, i ho estava encara. En la casa més senzilla, el fill del taverner digué que el Número 2 estava tancat a totes hores, i que mai veia que ningú hi entrés o n'eixís si no era de nit; no sabia que hi hagués cap motiu especial per a aquest estat de coses; sentia una mica de tafaneria, però bastant feble; s'havia explicat la major part del misteri amb la idea que a la cambra hi «sortia por», i havia reparat que hi havia llum la nit abans.
-Això és el que he esbrinat, Huck. Em penso que aquest és el Número 2 que empaitem.
-Em penso que l'és, Tom. I, ara, què farem?
-Deixeu-me pensar.
Tom pensà d'allò més estona. Després va dir:
-Ja us ho diré. La porta del darrera d'aquell Número 2 és la porta que dóna al caminet sense eixida que hi ha entre la taverna i el clos atrotinat del dipòsit de rajoles. Vós agafareu totes les claus de portes que pogueu trobar, i jo afanaré totes les de la tieta, i la primera nit fosca que faci hi anirem i les provarem. I penseu a sotjar l'Indi, perquè digué que es deixaria caure al poble i espiaria els encontorns, cercant l'avinentesa de revenjar-se. Si el veieu, el seguireu; i si no va a aquell Número 2, és que l'indret no és aquell.
-En nom de Déu! Poc en tinc cap taleia, d'anar-li al darrera!
-Oh! Serà de nit, ben segur. Ni tan solament us podrà veure; i, si us veiés, potser no pensaria res de mal.
-Bé, si és ben fosc em sembla que la hi seguiré, la pista. No vull… no vull… Ho provaré.
-Em jugo qualsevol cosa que el seguireu, si hi ha fosca, Huck! Ves, podria descobrir que no hi havia manera de revenjar-se, i anar-se'n de dret cap al diner.
-Oi, Tom, oi. El seguiré, sí, malvinatge!
-Això és parlar! No us acovardiu, Huck, que jo no m'acovardiré.
CAPÍTOL XXIX
Aquella nit Tom i Huck foren amatents a llur aventura. Rondaren pel veïnatge de la taverna fins després de les nou: l'un sotjava el carreró a distància, i l'altra la porta de la taverna. Ningú entrà ni sortí pel carreró; ningú que s'assemblés a l'espanyol entrà o sortí per la porta de la taverna. La nit prometia d'ésser clara: així és que Tom se n'anà cap a casa, amb el ben entès que, si sobrevenia algun grau considerable de fosquedat, Huck vindria i miolaria, i ell aleshores lliscaria enfora i provaria les claus. Però la nit romangué clara, i Huck acabà la seva vetlla i es ficà al llit dins una bóta de sucre, buida, vora la mitja nit.
El dimarts els minyons tingueren la mateixa pega. El dimecres igual. Però la nit del dijous era més prometedora. Tom lliscà enfora, en bona avinentesa, amb la vella llanterna de llautó de la seva tia, i una tovallola gran per a embolcallar-la. Amagà la llanterna en la bóta de sucre, buida, de Huck, i començà la vetlla. Una hora abans de la mitja nit la taverna va tancar, i sos llums (els únics d'aquells voltants) foren apagats. No s'havia vist cap espanyol. Ningú havia entrat o sortit pel carreró. Tot era de bon averany. Regnava una fosca d'allò més negra. El perfecte silenci era només interromput per l'eventual rondineig de trons llunyans.
Tom agafà la llanterna, l'encengué dins la bóta, l'embolicà ben embolicada amb la tovallola, i els dos aventurers avançaren quietament, en la tenebror, cap a la taverna. Huck restà de sentinella i Tom féu un reconeixement pel carreró. Després hi hagué una estona d'afanyosa espera, que pesà damunt l'esperit de Huck com una muntanya. Començà de desitjar que pogués veure una pampalluga de la llinterna. L'astoraria, però això almenys li faria saber que Tom encara era viu.
Semblava que haguessin passat hores d'ençà que Tom havia partit. Segurament havia caigut en basca i potser era mort i potser li havia esclatat el cor, d'excitació i esglai. En la seva angúnia, Huck va adonar-se que s'anava acostant més i més al carreró, tement tota mena de coses esgarrifoses i esperant que esdevingués momentàniament alguna catàstrofe que li retirés l'alè. No en tenia gaire a perdre, d'alè, perquè semblava que no en pogués pendre sinó amb didalons, i el seu cor aviat es trencaria, batent d'aquella manera. De cop i volta hi hagué un ràpid esquinç de llum, i Tom comparegué corrents al seu devora:
-Correu!- digué. -Correu, per salvar la vida!
No hauria calgut que ho repetís: amb una vegada n'hi havia prou: Huck ja feia trenta o quaranta milles per hora abans que la repetició fos pronunciada. Els minyons no s'aturaren fins que hagueren arribat al cobert d'un escorxador abandonat, al capdavall del poblet. Tan aviat com Tom hagué recobrat l'alè, va dir:
-Huck, ha estat esglaiador! He provat dues claus, tan blanament com podia; però feien un tan maleït garranyac, que amb prou feines podia contenir l'alè, d'esparverat que estava. I tampoc no daven el tomb dintre el pany. Bé, sense adonar-me del que feia, agafo el pom, i la porta que s'obre! No estava tancada! Salto a dins, llenço la tovallola, i… gran espectre de Cèsar!
-Què? Què heu vist, Tom?
-Huck! Gairebé he trepitjat la mà de Joe l'Indi!
-Sí?
-Jeia allí ben adormit en terra, amb el vell emplastre a l'ull i els braços estesos.
-Llamp! I què heu fet? S'ha despertat?
-No, no s'ha remenat gens. Estava pet, ben segur. He arrabassat la tovallola i m'he engegat.
-Mai no hi hauria pensat, en la tovallola: m'hi jugo el coll!
-Bé, doncs, jo sí. La meva tia no em marejaria poc ni gaire, si la perdés!
-Digueu, Tom: heu vist aquella caixa?
-Huck, no vaig esperar-me a mirar els encontorns. No he vist la caixa ni he vist la creu: no he vist sinó una ampolla i un pot de llauna en terra, a prop de Joe l'Indi! Sí; i he vist dos barrils, i una pila pila d'ampolles a la cambra. No veieu, ara, quína és la cosa d'aquesta cambra on surt por?
-Quina cosa?
-Ves, que la por que hi surt és el whisky! Gairebé totes les tavernes de Temperança tenen una cambra on surt por: compreneu, Huck?
-Bé, jo diria que potser sí, que és veritat. Quí hauria pensat una cosa així? Però, escolteu, Tom: ara és una hora de primera per a afanar aquella caixa, si Joe l'Indi està pet.
-Què l'és? Feu-ne la prova!
Huck va esgarrifar-se.
-Bé, no… trobo que no l'és.
-I jo també ho trobo, Huck. Una sola ampolla vora de Joe l'Indi no és prou. Si n'hi hagués hagut tres, hauria estat prou embriagat, i jo ho hauria fet.
Hi hagué una llarga pausa de reflexió, i després Tom digué:
-Mireu, Huck: no ho provem més, això, fins que sapiguem que Joe l'Indi no hi sigui. És massa espalmador. Ara, que, si vetllem cada nit, podem estar ressegurs de veure'l sortir una vegada o altra, i aleshores rapissarem la caixa més de pressa que el llamp.
-Bé, m'hi avinc: vigilaré mentre nit sigui nit, i cada nit tanmateix, si vós feu l'altra part de la feina.
-Prou! Ho faré. Tot el que haureu de fer és pujar corrents una illa de cases per Hooper Street, i miolar; i, si dormo, tireu-me una mica de sorra a la finestra, i això em farà bellugar.
-Tracte fet, i amb aquella alegria!
-Ara, Huck, s'ha acabat la tamborinada, i me'n vaig a casa. D'aquí a un parell d'hores començarà a ser de dia. Tornareu allí i vetllareu aquesta estona: oi?
-He dit que ho faria, Tom, i ho faré. No deixaré de petge la taverna, cada nit, encara que passi un any. Dormiré tot el dia i vetllaré tota la nit.
-Molt bé. I escolteu: on anireu a dormir?
-A la pallissa de Ben Rogers. M'hi deixa ser, i també m'hi deixa ser el negre que té son pare, l'oncle Jake. Carrego aigua per a l'oncle Jake sempre que li convé; i, cada vegada que l'hi demano, em dona un bocí de qualsevol cosa per menjar, si pot estalviar-ho. És un negre d'allò més bon home, Tom. Em veu de bon ull, perquè mai faig accions com si fos al damunt d'ell. De vegades m'ajec a terra i menjo amb ell. Però no ho digueu, això: un hom ha de fer coses, quan té una gana que nò hi veu, que no faria en tornar a ésser una çosa redreçada.
-Bé: si no us necessito de dia, Huck, us deixaré dormir: no us inquietaré pas. I cada vegada que vegeu, de nit, que passa quelcom, quatre gambades i a miolar tot seguit.
CAPÍTOL XXX
La primera cosa que oí Tom, al matí del divendres, fou una nova alegradora: la família del jutge Thatcher havia tornat al poble la nit abans. Joe l'Indi i el tresor passaren a una importància secundària, per un moment, i Becky assumí el lloc cabdal en l'interès del minyó. Va veure-la, i passaren una bella estona exhauridora jugant a fet i a riscats amb una colla de sos companys d'escola. El dia fou completat i coronat d'una manera especialment satisfactòria: Becky va importunar la seva mare perquè assenyalés el dia següent per a la forada per tant de temps promesa i per tant de temps diferida, i ella va consentir. La joia de la nena fou sense fites, i la de Tom no es mostrà més moderada. Les invitacions foren trameses abans de la posta de sol, i immediatament la minyonia del poblet es llançà a una febre de preparatius i de plaent expectació. Tom estava tan exaltat que això li permeté de romandre despert fins a una hora d'allò més tardana, i tenia qui sap l'esperança de sentir el miol de Huck i d'haver el tresor, per astorar Becky i els invitats de la forada, l'endemà; però fou decebut: no hi hagué senyal, aquella nit.
Al capdavall vingué el matí, i per allà a les deu o les onze una munió bellugadissa i joguinosa era acoblada a la casa del jutge Thatcher, i tot estava a punt per l'eixida. No era el costum de la gent vella d'empantanegar les forades amb la seva presència: hom considerava prou segurs els infants sota les ales d'unes quantes damisel·les de divuit anys i uns quants senyorets de vint-i-tres o pels volts. El vell vaporet fou noliejat per a aquella avinentesa: al cap de poc, alegre multitud omplia el carrer major, carregat tothom amb canastrelles de queviures. Sid estava malalt, i hagué de perdre aquell divertiment; Mary romangué a casa per entretenir-lo. La darrera cosa que la senyora Thatcher digué a Becky, fou:
-No tornareu fins tard. Potser valdria més que passéssiu la nit amb alguna de les noies que viuen vora l'embarcador, filleta!
-Aleshores romandré amb Susy Harper, mamà.
-Molt bé. I tingueu compte i sigueu bona minyona, i no sigueu un corcó per a ningú.
Tot seguit, mentre alçaven l'àncora, Tom digué a Becky:
-Escolteu: jo us diré quina cosa farem. En lloc d'anar a casa de Joe
Harper, ens enfilarem pel turó i anirem a raure a casa de la vídua
Douglas. Tindrà gelats! En té cada dia, una mala fi. I estarà d'allò
més contenta que hi anem.
-Oh! Seria bonic, això!
Després Becky reflexionà un moment, i digué:
-Però, què dirà, la mamà?
-Còm voleu que ho sàpiga?
La noia regirà la idea en son magí, i digué, de mala gana:
-Suposo que no ve d'aquí… però…
-Però brocs! La vostra mare no ho sabrà: alxí, doncs, quín és el mal? Tot el que ella vol és que estigueu ben aconduïda; i em jugo qualsevol cosa que hauria dit que hi anéssiu si hi hagués pensat. N'estic ben segur!
L'esplèndida hospitalitat de la vídua Douglas era un ham temptador. Ell i les persuasions de Tom romangueren ben aviat victoriosos. Va decidir-se, doncs, de no dir res a ningú del programa de la nit.
Al cap d'una estoneta se li acudí a Tom que potser Huck compareixeria aquella nit i faria el senyal. Aquest pensament llevà una pila d'engrescament a les seves expectacions. Amb tot, no comportava de deixar córrer el divertiment de casa la vídua Douglas. I per què havia de deixar-lo córrer? -raonava ell.- El senyal no havia vingut la nit abans; per què, doncs, havia d'ésser probable que vingués aquella nit? El divertiment segur del vespre pesava més que no el tresor incert; i, com a veritable noi, es determinà a cedir a la inclinació més forta i a no permetre's de pensar cap més vegada en la caixa de diners, en tot el dia.
Tres milles més avall del poble, el vaporet s'aturà a la boca d'una balma selvàtica, i fou amarrat. La colla pul·lulà per la ribera; i aviat per les esteses del bosc i les altures del penyalar ressonaren, a la vora i lluny, crits i rialles. Totes les diverses maneres de arborar-se i fadigar-se foren escomeses, i de tant en tant els rodamons tornaven de totes bandes envers el campament, armats de solvent apetit; i aleshores la destrucció dels requisits començà. Després de la festa hi hagué una renovadora tongada de descans i parloteig a l'ombra de les alzines ufanoses. No trigà algú a dir, escridassant-s'hi:
-Qui està a punt per anar a la cova?
Tothom n'estava: manyocs de candeles foren exhibits, i tot seguit hi hagué una general escampada muntanyola amunt. La boca de la cova era bastant amunt del flanc de la muntanyola, i consistia en un forat que tenia la forma de la lletra A. La seva massissa porta de roure estava sense barrar. A dins hi havia una cambreta geliua com una nevera, i emmurada per la naturalesa amb sòlida pedra de calç, eixamorada d'una suor freda. Era romàntic i misteriós, d'estar-se allí dins, en la fosca profunda, i mirar a la part de fora, cap a la verda vall, que resplendia al sol. Però la valor impressionant de la situació s'esvaí ràpidament, i el joguineig començà de bell nou. Tot seguit que una candela fou encesa, hi hagué una embranzida general envers el seu posseïdor. Seguí una lluita i una defensa ardida, a desgrat de la qual la candela aviat fou tirada a terra o apagada; i aleshores hi hagué una joiosa cridòria de rialles i una nova percaça. Però tota cosa té la seva fi: aviat la processó anà baixant arrenglerada pel davallament espadat de la principal avinguda, i el rengle de llums parpellejants revelava tèrbolament els murs de roca altívols, que assolien, en ajuntar-se, seixanta peus d'alçària. Aquesta avinguda principal no era ampla sinó de vuit a deu peus. Tot sovint, mentre hom davallava els graons, altres clivelles altívoles, i encara més estretes, en branquejaven a cada banda, perquè la cova de McDougal no era sinó un vast laberint de passadissos retorts que menaven l'un dins de l'altre, i altra vegada a fora, i no portaven enlloc. Hom deia que hom podia errar dies consecutius a través de la seva xarxa intrincada d'esquerdes i timbes, i no trobar mai la fi de la cova; i que podia davallar i davallar i colgar-se sempre en la terra, i passar el mateix: laberint sota laberint, cap d'ells no tenia fi. Ningú no coneixia la cova. Això era una cosa impossible. La major part dels joves en coneixien una banda, i no hi havia el costum d'arriscar-se gaire enllà d'aquesta banda coneguda. Tom Sawyer en sabia tant, de la cova, com qualsevol altre.
La processó anà seguint l'avinguda principal per uns tres quarts de milla, i en acabat grups i parelles començaren d'esquitllar-se per les avingudes dels costats, corrent pels tètrics passadissos, i atrapant-se per sorpresa en els indrets on els camins tornaven a unir-se. Les colles podien evitar-se l'una a l'altra per espai de mitja hora, sense traspassar el sòl conegut.
Al cap de poc l'un grup comparegué darrera l'altre (cadascú pel seu cantó) a la boca de la cova, tothom panteixant, rialler, i empastifat de cap a peus de gotes de sèu, i amb encastaments d'argila, i absolutament delectat amb l'èxit de la diada. Després els astorà de veure que no havien sentit fugir el temps, i que la nit estava per caure. La ressonant campana havia anat sonant mitja hora. Tanmateix, però, aquesta mena de desenllaç de les aventures del dia era romàntic, i, per tant, satisfactori. Quan el vaporet, amb sos nòlits singulars, va pendre embranzida en el riu, a ningú va donar-se-n'hi cinc cèntims, del temps malgastat, sinó al capità del vaixell.
Huck estava ja vetllant quan les llums del vaporet passaren totes vívides per l'embarcador. No sentí cap fressa en el vaixell, perquè la minyonia estava tan retuda i quieta com sol estar-ne la gent gairebé mortalment fadigada. Es demanà quin vaixell seria i per què no s'aturava a l'embarcador: i després el deixà escapar del magí i posà esment al seu negoci. La nit anava tornant-se nuvolosa i ombrívola. Sonaren les deu, i el renou dels vehicles parà, les llums escampades començaren de fer la becaina, tots els vianants dispersos desaparegueren, el poblet s'abandonà al son, i deixà el petit vigilant tot sol amb el silenci i les fantasmes. Sonaren les onze, i hom apagà els llums de la taverna. Ja era fosc a tot arreu: Huck esperà per un temps que va semblar-li de cançonera llargada; però no succeí res. La seva fe anava afeblint-se. Era de cap servei, allò? Era, talment, de cap servei? Per què no ho deixaria córrer i no se'n tornaria al jaç?
Les seves orelles copsaren un soroll. Immediatament fou tot ell atenció. La porta que dava al carreró havia estat blanament tancada. Saltà al recó del dipòsit de rajoles. A l'instant següent dos homes li passaren frec a frec, i semblava que un d'ells portava quelcom sota el braç. Devia ser aquella caixa! Així, doncs, anaven a mudar el tresor de lloc. Per què havia de cridar a Tom, ara? Seria una cosa absurda: els homes se n'anirien amb la caixa, i mai més no serien descoberts. No, ell continuaria vetllant i seguint-los: es refiaria de la fosca per lliurar-se d'ésser descobert. Tot dient-se això cor endins, Huck eixí enfora, i anà lliscant darrera els homes, com un gat, amb els peus nus, permetent-los d'estar tan lluny, al seu davant, com calia, sense que ja es fessin invisibles.
Muntaren pel carrer del riu, vorejant tres illes de cases; després es giraren cap a l'esquerra, muntant per un carrer travesser; van seguir-lo de dret, fins que arribaren al tirany que portava a Cardiff Hill, i prengueren el tirany. Passaren vora la casa del vell gal·lès, a mig camí de la pujada del turó, sense vacil·lar, i encara anaren enfilant-se més amunt.
-Molt bé- pensà Huck: -l'enterraran a la vella pedrera.- Però no s'hi aturaren, a la pedrera: seguiren pujant, cim amunt; s'enfonsaren dins el caminal estret, entre les grans mates de roldó; i tot seguit restaren amagats en la tenebror. Huck s'acuità a pujar, i féu més curta la distància, ara, perquè en cap manera el podien veure. Anà trotant una estona; després aquietà una mica el pas, tement que avançava massa de pressa; seguí caminant una estona. Després s'aturà del tot: parà atenció. No es sentia cap fressa, cap fressa, sinó que li semblava de sentir el batre de son cor. El plany d'una òliba vingué damunt el turó: so de mal averany. Però res de passes. Valga'ns Déu! Era tot perdut? Estava a punt d'apretar a córrer amb peus alats, quan un home escurà el canyís encara no a quatre passes de distància! El cor de Huck es precipità a la seva gorja, però ell se'l tornà a empassar; i després romangué allí sacsejant-se com si una dotzena de febres l'haguessin emprès pel llur compte a la vegada, i tan feble, que pensà que cauria a terra, ben segur. Sabia on era: sabia que es trobava a cinc passes de l'entradeta de les terres de la vídua Douglas. -Molt bé- pensà: -que ho enterrin aquí: no serà difícil de trobar-los-ho.
Aleshores va sentir una veu baixa, una veu molt baixa: la de Joe l'Indi.
-Remaleïda! Potser té companyia: hi ha llums encesos, tot i sent hora tardana.
-No puc veure'n cap.
Aquesta era la veu de l'estranger; l'estranger de la casa on sortia por. Una mortal esgarrifança traspassà el cor de Huck: veu's aquí, doncs, la tasca de la revenja! Son pensament era de fugir. Després va fer memòria que la vídua Douglas havia estat bona envers ell més d'una vegada, i potser aquells homes estaven per assassinar-la. Desitjà d'ésser prou gosat per a arriscar-se a advertir-la; però conegué que no gosava: podien avançar i atrapar-lo. Pensà tot això i molt més en el moment que transcorregué entre l'observació de l'estrany i la de Joe l'Indi:
-Perquè les mates no us ho deixen veure. Mireu, per aquest cantó. Ho veieu, ara: veritat?
-Sí. Bé, hi ha gent allí dins, em sembla. Val més deixar-ho estar.
-Deixar-ho estar, ara que jo abandono tot seguit aquesta terra per a sempre! Deixar-ho estar, i potser mai no ha de presentar-se'm una altra avinentesa! Us dic, com ja us havia dit abans, que tant se me'n dóna, de l'afanada: ja us ho podeu fer vostre; però el seu marit va malmenar-me amb la seva aspror: una pila de vegades, va ser-me'n, d'aspre; i, sobretot, va ser el Jutge de pau que va sentenciar-me per rodamón. I això no és res! No és ni la milionèsima part de la cosa. Em va fer fuetejar! Em va fer fuetejar en front de la presó, amb un fuet de cavall, com si fos un negre!… amb tot el poble que mirava! Fuetejat!… compreneu? Va pendre'm aventatge i va morir. Però jo en pendré d'ella!
-Oh! No la mateu! No la matéssiu pas!
-Matar-la? Quí en diu res, de matar-la? El mataria a ell, si fos aquí; però no pas a ella. Quan voldreu revenjar-vos d'una dona, poc la matareu (fóra una ximpleria!): li fendireu el nas, li retallareu les orelles com se fa a una porca!
-En nom de Déu! Això és…
-Empasseu-vos el vostre parer! Això us lliurarà de pendre mal. La fermaré al llit. Si sagna fins a morir, que és culpa meva? Si es mor, ja us dic jo que no ploraré. Amic meu, vós em dareu ajut en aquesta cosa, perquè es tracta de mi: per això sóu en aquest indret. No ho podria fer, tot sol. Si us feu enrera us mataré! Ho enteneu? I, si em cal matar-vos, la mataré a ella; i aleshores em penso que ningú arribarà a saber gaire cosa de qui és que ha fet aquest negoci.
-Bé: si no hi ha més remei que fer-ho, avant. Com més aviat millor: estic d'allò més traspostat.
-Fer-ho ara? I amb gent allà dins?… Ei! Començo a sospitar de vós, per començar: sabeu? No: ens esperarem fins que els llums seran apagats: no portem pressa.
Huck comprengué que vindria una pausa, una cosa encara més esglaiosa que tot el parloteig assassí que vulgueu: així és que va contenir-se l'alè i reculà cautelosament. Plantava el peu amb esment i fermesa, després de gronxar-se sobre una cama, d'una manera precària i gairebé caient: primer de l'una banda i després de l'altra. Féu una altra passa enrera amb la mateixa elaboració i els mateixos perills; després una altra i una altra; i petà sota sos peus una vilorda. Perdé l'alè i parà esment. No es va sentir cap so: la quietud era perfecta. La seva gratitud fou immensa. Aleshores donà el tomb per sos corriols, entre les parets de mates de roldó, va girar-se amb tanta de cura com si fos un vaixell, i després anà fent via ràpidament, però amb tota cautela. En sortir a la pedrera es va sentir segur: així és que aixecà els talons cuitosos i fugí. A vall, avall, corregué fins a arribar a la casa del gal·lès. Donà un cop de puny a la porta, i al cap de poc les testes del vell i sos dos fills cepats eixiren a les finestres, d'una revolada.
-Què és, aquest aldarull? Quí truca? Què voleu?
-Deixeu-me entrar! De pressa! Tot us ho contaré!
-Ep! Quí sou?
-Huckleberry Finn… De presa! Deixeu-me entrar!
-Huckleberry Finn, tanmateix! No és un nom per a obrir massa portes, jo diria! Però deixeu-lo entrar, minyons, i vejam què cosa és aquest tribull.
-No ho digueu mai, que jo us ho hagi dit, si us plau- foren les primeres paraules de Huck en fer la seva entrada. -No ho feu, si us plau. Em matarien: és la certa. Però la vídua m'ha fet fineses, de vegades, i ho vull dir, ho vull dir si em prometeu que no direu mai que he estat jo.
-Per sant Jordi, que alguna cosa té a dir, o no obraria pas d'aquesta manera!- exclamà el vell. -Treu-ho al defora, i ningú ho contarà, minyó!
Tres minuts després, el vell i sos fills, ben armats, eren damunt el turó i a punt de ficar-se pel tirany dels roldons, de puntetes, amb les armes a les mans. Huck no va acompanyar-los més enllà. S'amagà darrera un gran penyal, i vinga escoltar. Hi hagué un silenci ronsejador, neguitós; i després, de cop i volta, una explosió d'armes de foc i un crit. Huck no s'esperà a saber detalls. Apretà a córrer, i es precipità turó avall, tan de pressa com les cames van poder-lo dur.
CAPÍTOL XXXI
Quan la primera sospita d'alba es mostrà en el matí del diumenge, Huck pujà a les palpentes el turó, i tustà dolçament a la porta del gal·lès. Els habitants dormien, però era un son dalt d'un punxó, a conseqüència de l'excitant episodi de la nit. Un crit vingué d'una finestra:
-Quí hi ha?
La veu poruga de Huck respongué, tota baixa:
-Deixeu-me entrar, si us plau! No és sinó Huck Finn!
-És un nom que pot obrir aquesta porta de nit o de dia, minyó; i ben vingut sigueu!
Aquestes paraules eren ben estranyes per a la oïda del minyó rodamón, i les més plaents que mai hagués sentit. No pogué recordar que la paraula darrera hagués estat mai aplicada amb referència a ell.
La porta fou ràpidament oberta, i entrà. Hom donà seient a Huck, i el vell i sos dos fills cepats es vestiren acuitadament.
-Ara, minyó, espero que tragineu salut i gana, perquè el desdejuni estarà a punt tan aviat com el sol hagi eixit; i que trencarà el bull fins a xiular: ja podeu començar d'abellir-vos. Jo i els nois esperàvem que tornaríeu i pararíeu aquí, la darrera nit.
-Tenia quí sap l'esverament,- digué Huck -i vaig apretar a córrer. Vaig engegar-me quan s'engegaren les pistoles, i no em vaig aturar fins a haver fet tres milles. He vingut ara perquè volia esbrinar-ne el què, sabeu?; i he vingut abans que trenqui el dia perquè no vull topar aquests diables, baldament fossin morts.
-Bé, pobre company: feu posat d'haver tingut una nit ben aspra; però aquí hi ha un llit per a vós, tot seguit que us hagueu desdejunat. No, no són morts, minyó: massa que ens reca. Compreneu?, sabíem ben bé on havíem d'aferrar-los, per la vostra descripció: així és que ens esquitllàrem de puntetes fins que n'arribàrem a quinze peus (era negre com un celler, aquell caminal de roldó!), i aleshores m'adono que estava a punt d'esternudar. Quína mena de sort tan roïna! Vaig mirar de fermar-ho, però tot endebades: havia de sortir, i va sortir! Jo anava endavant, amb la pistola alçada; i, quan l'esternut va fer que els dos bergants comencessin de fressejar per eixir del camí, vaig cridar: -Foc, minyons!- I vaig disparar a l'indret on se sentia la fressa. Això mateix feren els nois. Però en un segon van ésser fora els bergants, i nosaltres al darrera, boscos avall. Em penso que no els tocàrem. Dispararen un tret cadascú en començar a fugir; però llurs bales xiulaven a la vora nostra i no ens feren cap mal. Tan aviat com perdérem el so de llurs peus, vam deixar la caça i devallàrem, i avisàrem els comissaris de policia. Van reunir una força i eixiren a guardar la vora del riu, i, tan aviat com sigui clar, el xerif i una ronda aniran a fer una batuda pels boscos. Els meus nois no trigaran a ser-hi. El meu desig fóra que tinguéssim una mena de descripció de aquests brètols; això seria un gran ajut, Però no poguéreu veure en la fosca, quín posat tenien, em penso: oi, minyó!
-Oh! sí! Vaig veure'ls a baix, al poblet, i els vaig seguir.
-Esplèndid! Descriviu-los, descriviu-los, minyó!
-L'un és l'espanyol sord i mut que ha donat el tomb per aquí una o dues vegades, i l'altre és un de posat roí, esparracat…
-Ja n'hi ha prou, minyó: sabem quí són els homes! Vam topar-los al bosc, darrera la casa de la vídua, un dia, i ells van escapolir-se. Endavant, minyons, i digueu-ho al xerif: ja us menjareu el desdejuni demà passat!
Els fills del gal·lès eixiren tot seguit. Quan deixaven la cambra,
Huck pegà un bot i digué:
-Oh! No ho digueu a ningú, si us plau, que hagi estat jo qui us hagi espiat la cosa, si us plau!
-Molt bé si vós ho dieu, Huck; però hauríeu de tenir l'anomenada que mereix el vostre fet.
-Oh! No, no! No ho digueu, si us plau!
Quan els joves se n'hagueren anat, el vell gal·lès va fer:
-No ho diran, i jo tampoc; però per què no voleu que se sàpiga?
Huck no volgué explicar altra cosa sinó que ja sabia massa sobre un d'aquests homes, i que no voldria que l'home sabés que ell sabia res contra d'ell, ni per tot el món: el mataria per haver-ho sabut, sens dubte.
El vell prometé secret una vegada més, i digué:
-Còm és que seguíreu els dos subjectes, minyó? Tenien cares de sospitosos?
Huck callà, mentre teixia una resposta tan cauta com li esqueia.
Després féu:
-Bé, veureu: jo só d'una mena malota (almenys tothom ho diu, i jo no veig res a dir contra d'això), i de vegades no puc dormir gaire tot pensant-hi i fent per manera de començar un nou tarannà de vida. Això fou el que em passà la darrera nit: no podia dormir: així és que vaig pujar carrer amunt, pels volts de la mitja nit, a donar un tomb; i, quan vaig haver arribat a aquell vell dipòsit estropellat de rajoles que hi ha vora la taverna de Temperança, vaig recolzar-me a la paret per tenir una altra rumiada. Bé: aleshores mateix aquests dos companys passaren esquitllant-se arran mateix de mi, amb alguna cosa sota el braç, i vaig creure que devien haver-la robada. L'un estava fumant, i l'altre necessitava foc; i per això s'aturaren al meu davant mateix, i els cigars els il·luminaren les cares, i vaig veure que el gran era l'espanyol sord i mut, per les seves patilles blanques i l'emplastre de l'ull, i l'altre era un diable matusser, d'aire esparracat…
-Poguéreu veure els parracs, a la llum dels cigars?
Això va fer vacil·lar Huck per un moment. Després digué:
-Bé, no ho sé pas; però, sigui com sigui, em sembla haver-los vist.
-Aleshores anaren fent via, i vós…
-Vaig seguir-los… Això és. Volia veure còm acabava tot allò… Com que s'esquitllaven d'aquella manera! Vaig espiar-los fins a l'entradeta de la vídua, i vaig romandre a la porta, i vaig sentir que l'esparracat parlava de la vídua, i l'espanyol jurava que li foradaria el posat, com vaig dir-vos a vós i als vostres dos fills.
-Còm s'entén! El sord i mut va dir tot això?
Huck havia comès una altra errada paorosa. Feia tot el que podia per evitar que el vell assolís la més petita clarícia de quí podia ésser l'espanyol; i tanmateix la seva llengua semblava determinada a ficar-lo en trencacolls, a desgrat de tot el que ell pogués intentar. Féu diferents esforços d'escapolir-se d'allà on havia ficat peus; però l'esguard del vell era al seu damunt, i digué disbarat darrera disbarat. Al cap de poc el gal·lès va dir:
-Fill meu, de mi no en tingueu por; per tot el món no voldria fer mal a un cabell vostre. No; vull emparar-vos, vull emparar-vos. Aquest espanyol no és sord i mut: això ho heu deixat anar sense adonar-vos-en, i ara no podeu retirar-ho. Coneixeu alguna cosa, sobre aquest espanyol, que us voleu reservar. Refieu-vos de mi. Digueu-me el què és, i refieu-vos de mi: no us trairé.
Huck mirà els ulls honradíssims del vell per un moment. Després es decantà, i murmurà a la seva oïda:
-No és un espanyol: és… Joe l'Indi!
El gal·lès gairebé saltà de la seva cadira. Tot seguit digué:
-Ara la cosa és ben natural. Quan parlàveu de retallar orelles i de fendir nassos, em pensava que ho agençàveu, perquè els homes blancs no prenen aquestes menes de revenja; però… un indi!… Això és d'un altre paner.
Durant el desdejuni la conversa continuà, i en ella digué el vell que la darrera cosa que havia fet amb els seus fills, abans de colgar-se al llit, era agafar una llanterna i examinar l'entradeta i el seu veïnatge per si hi havia senyals de sang. No en trobaren cap, però capturaren un gros embalum de…
-De QUÈ?
Si aquelles paraules haguessin estat un llampec no haurien saltat amb una sobtesa més atarantada dels llavis esblaimats de Huck. Sos ulls eren oberts de bat a bat i son alè suspès, tot esperant la resposta. El gal·lès féu un moviment; mirà, en resposta, de fit a fit… tres segons… cinc segons… Després… després respongué:
-D'eines de lladregueria. Bé, què us passa?
Huck es deixà caure enrera, panteixant suaument, però amb pregona, inexpressable satisfacció. El gal·lès el mirà greument, curiosament, i tot seguit digué:
-Sí, eines de lladregueria. Sembla que això us lleva un gran pes de sobre. Però per què heu tingut aquell ensust? Què us créieu que trobaríem?
Huck es sentia en lloc estret: l'esguard inquisitiu era al seu damunt: hauria dat qualsevol cosa per tenir el material d'una plausible resposta. No se li acudí res; l'esguard inquisitiu penetrava més i més endins. Se li ocorregué una contestació sense sentit: no hi havia temps de suspesar-la: així és que, a l'atzar, pronuncià, feblement:
-Llibres d'escola dominical, potser.
El pobre Huck estava massa anguniat, per a somriure; però el vell rigué fortament, joiosament; sacsejà els detalls de la seva anatomia de cap a peus, i acabà dient que una rialla com aquella era diner a la butxaca d'un hom, perquè escurçava els comptes del metge com una mala cosa. Després afegí:
-Pobre company! Esteu esblaimat i atuït: teniu posat de malaltejar. No és estrany que estigueu una mica esmaperdut i fora de test. Però ja en sortireu: el descans i la son em penso que us remuntaran d'allò més bé.
Huck estava enfurit de pensar que havia estat tan bajoc i havia traït una exaltació tan sospitosa. Perquè ell ja havia deixat córrer la idea que el paquet portat de la taverna fos un tresor, tot seguit que va sentir la conversa arran de l'entradeta de la vídua. Només ho havia pensat, que no era el tresor: tanmateix no ho sabia, que no ho fos: així és que la referència a un embalum capturat era massa perquè es pogues contenir. Per tot plegat estava content que aquest episodi hagués esdevingut, perquè ara sabia, fora de tot dubte, que aquell embalum no era l'embalum: així és que el seu magí es trobava en repòs i sobiranament confortable. De fet, tot semblava ben encaminat, ara: el tresor romandria encara al número 2, els homes serien capturats i empresonats aquell dia, i ell i Tom podrien apoderar-se de l'or, aquella nit, sense cap mal de cap o temença d'interrupció.
Tot just acabat el desdejuni, sonà un tust a la porta. Huck saltà en cerca d'un amagatall, perquè no tenia el propòsit que se'l relacionés, ni d'una manera llunyana, amb el darrer esdeveniment. El gal·lès féu entrar diverses persones dels dos sexes, entre ells la vídua Douglas, i reparà que grups de ciutadans s'enfilaven pel turó, per badar davant l'entradeta. Així, doncs, les noves s'havien escampat.
El gal·lès hagué de contar la història de la nit als visitants. La gratitud de la vídua per la seva preservació fou tota expressiva.
-No me'n digueu una paraula, senyora. És un altre, ben segur, qui mereix la vostra atenció, més que jo i els meus fills; però no em permet que digui son nom. Mai no hauríem acudit allí si no hagués estat per ell.
Naturalment, això excità una curiositat tan vasta que gairebé empetití la matèria principal; però el gal·lès li permeté que rosegués les entranyes de sos visitants, i per ells la comunicà a tota la ciutat, perquè refusà de pendre comiat de son secret. Quan totes les altres coses foren sabudes, la vídua digué:
-Tot llegint al llit, vaig adormir-me, i vaig anar dormint mentre hi havia tot aquell renou. Per què no vinguéreu a despertar-me?
-Vam creure que no valia la pena. Aquells subjectes no era probable que tornessin; no els restava cap eina per a treballar; i de què hauria servit despertar-vos i dar-vos un espant de mort? Mos tres negres vetllaren la vostra casa tota la resta de la nit. Ara han tornat, tot just.
Vingueren més visites, i la història hagué d'ésser dita i redita per espai de dues hores més.
No hi havia escola dominical durant les vacances de l'escola quotidiana, però tothom va fer d'hora a l'església. L'esdeveniment sensacional fou ben escorcollat. Vingueren noves que no s'havia trobat encara cap rastre dels bergants. Quan el sermó fou acabat, la muller del jutge Thatcher es decantà al costat de la senyora Harper, en anar passadís avall amb la multitud, i digué:
-Que dormirà tot el dia, la meva Becky? Ja m'ho pensava, que es cansaria de mala manera.
-La vostra Becky?
-Sí- féu ella amb un esguard astorat. -No ha passat aquesta nit a casa vostra?
-I ara! No!
La senyora Thatcher s'esblaimà i caigué damunt un banc, mentre la tia Polly, enraonant vivament amb una amiga, passava per allí. La tia Polly digué:
-Bon dia, senyora Thatcher. Bon dia, senyora Harper. Em penso que Tom ha estat a casa vostra, aquesta nit; en una de vostres cases. I ara té por de venir a l'església. He de veure el què n'hi ha.
La senyora Thatcher mogué el cap feblement, i encara es tornà més esblaimada.
-No ha vingut a casa- digué la senyora Harper començant d'esdevenir intranquila.
Una palesa angúnia aparegué a la cara de la tia Polly.
-Joe Harper: heu vist el meu Tom, aquest matí?
-No senyora.
-Quína és, la darrera vegada que l'heu vist?
Joe féu per manera de recordar-se'n, però no estava ben segur de la cosa. La gent s'aturava d'eixir de l'església. Van córrer els murmuris, i una inquieta preocupació s'ensenyorí de tots els posats. Els infants i els mestres joves foren anguniosament interrogats. Tots digueren que no havien reparat si Tom i Becky eren al vaporet en el viatge de retorn. Era fosc. Ningú no havia pensat a esbrinar si algú mancava. Un jove, a la fi, digué barroerament la seva temença que encara fossin a la cova! La senyora Thatcher caigué en basca. La tia Polly es posà a plorar i recargolà les mans.
L'alarma corregué de boca en boca, de grup a grup, de carrer a carrer; i al cap de cinc minuts les campanes sonaven desesperadament, i tot el poble era en peu. L'episodi de Cardiff Hill caigué immediatament en la insignificància. Els lladres foren oblidats, hom ensellà cavalls, hom aparellà bots, hom ordenà que el vaporet sortís, i, abans que l'esglai hagués envellit de mitja hora, dos cents homes s'escampaven, per la carretera i el riu, cap a la cova.
Durant tota la tarda cançonera, el poble semblà buid i mort. Moltes dones visitaren la tia Polly i la senyora Thatcher, i provaren de reconfortar-les. Ploraren amb elles, també, i això encara fou millor que les paraules.
Durant tota la nit tediosa, el poble esperà noves; però en albejar, finalment, el matí, tots els mots que vingueren foren: -Porteu-nos més candeles, i porteu queviures.- La senyora Thatcher estava gairebé folla, i la tia Polly també. El jutge Thatcher enviava missatges d'esperança i encoratjament, de la cova estant, però no comunicaven pas veritable goig.
El vell gal·lès tornà a casa cap a trenc de dia, esquitxat de sèu de candela, empastifat d'argila i gairebé mort. Trobà que Huck era encara al llit que li havia estat destinat, i que la febre el feia delirar. Els metges eren tots a la cova: així és que comparegué la vídua Douglas i s'encarregà del pacient. Digué que faria tot el que podria, perquè, al capdavall, que fos bo, dolent o indiferent, era de Nostre Senyor, i cap cosa de Nostre Senyor no havia d'ésser abandonada. El gal·lès digué que Huck tenia bones qualitats, en el fons, i la vídua digué:
-Podeu refiar-vos-en. Aquesta és la marca de Nostre Senyor. Ell no l'abandona. Mai no l'abandonarà. I aquesta marca la duu tota criatura que ve de les seves mans.
Pels volts del migdia, colles d'homes aclaparats arribaren al poblet, cada una pel seu cantó; però la gent més forta seguia cercant. Totes les noves no feien sinó dir que havíen estat escorcollades llunyanies de la caverna mai visitades abans; que tot recó i clivella seria completament examinat; que, onsevulla que hom anés a raure, en aquell laberint de passadissos, hom veia llums que voleiaven d'ací d'allí en la distància, i que cridòria i trets de pistola enviaven a la oïda llurs baumades reverberacions per avall de les naus ombrívoles. En un indret, lluny de la banda usualment atravessada pels excursionistes, hom havia trobat les paraules BECKY i TOM damunt la paret de roca, escrites amb fum de candela, i ben a la vora un tros de cinta tacat de sèu. La senyora Thatcher reconegué la cinta i plorà damunt ella. Digué que era l'última relíquia que tindria de la seva filla, i que cap altra memòria d'ella no seria tan preciosa, perquè aquesta fou la darrera que deixà son cos vivent abans que vingués la mort esglaiadora. Alguns digueren que de tant en tant, dins la cova, lluïa una remota llumeneta, i aleshores esclatava una cridòria entusiasmada, i una vintena d'homes anaven, arraïmats, pel ressonant passadís avall; i això sempre acabava amb una atuïdora decepció: no eren allí, els infants: no era sinó el llum d'un que cercava.
Tres paorosos dies amb llurs nits anaren arrossegant llurs hores tedioses, i el poblet caigué en una estupor sense esperança: ningú tenia cor per a res. El casual descobriment, tot just realitzat, que el propietari de la Taverna de Temperança servava begudes alcohòliques en el seu local, amb prou feines agità el pols de l'opinió, tot i essent la cosa formidable.
En un interval de lucidesa, Huck inicià feblement el tema de les tavernes; i, finalment, demanà, amb una vaga temença que hagués esdevingut la pitjor desgràcia, si hom havia descobert res a la Taverna de Temperança d'ençà que ell havia caigut malalt.
-Sí- digué la vídua.
Huck pegà un bot en el seu llit, amb els ulls esverats.
-Què! Quína cosa?
-Licors! I la casa ha estat tancada. Ajaieu-vos, minyó. I quín espant m'heu donat!
-Només digueu-me una cosa, només una, si us plau! Ha estat Tom
Sawyer, qui ho ha trobat?
La vídua trencà el plor.
-Quietud, quietud, minyó; quietud! Ja us he dit, abans, que no heu de parlar. Esteu molt, molt malalt!
Hom no havia trobat altra cosa que licor: hi hauria hagut qui-sap-lo safaretx si hagués estat l'or. Així, doncs, el tresor era perdut per a sempre, per a sempre. Però per què devia plorar, ella? Era curiós, que plorés!
Aquests pensaments s'obriren pas, obscurament, a través del magí de Huck; i, sota el cansament que li causaren, caigué en el son. La vídua va dir-se:
-Té, ja dorm, pobre infeliç! Trobar-ho Tom Sawyer! Tant de bó que algú pogués trobar-lo a ell! Ah! No en resten gaires, ara, que encara tinguin prou esperança, o prou força, per a continuar cercant!