Les Aventures De Tom Sawyer

CAPÍTOL XXXII

Tornem ara a la part de Becky i Tom en la forada. Anaren recorrent els ombrívols passadissos amb la resta de l'expedició, visitant les familiars meravelles de la cova; meravelles a les quals hom havia donat, com a motius, noms exageradament precisos, com la Sala de Rebre, La Catedral, El Palau d'Aladí, i així per l'estil. Al cap de poc començà la taleia de jugar a fet, i Tom i Becky s'hi esmerçaren amb zel, fins que l'esforç anà esdevenint enujós. Després davallaren, errívols, per una sinuosa avinguda, tenint les candeles en l'aire i llegint l'entremesclada teranyina de noms, dates, adreces postals i divises, mitjançant les quals les parets de roca semblaven pintades amb frescos… de fum de candela. Seguint endavant, amb la conversa, poc repararen que es trobaven ja en un indret de la cova on no hi havia frescos a les parets. Pintaren llurs noms, amb fum, damunt una pedra rafeguda, i avançaren més. Al cap de poc arribaren a un indret on un rierol, tot escorrent-se damunt un escull i carregat d'un sediment de calç, amb el transcurs d'edats ronsejadores havia anat formant un Niàgara, amb rulls i randes de pedra resplendent i perdurable. Tom estrenyé el cos contra ell per il·luminar-lo i dar-ne la gaubança a Becky. I trobà que amagava una mena d'espadada escala natural, closa entre parets molt estretes; i tot seguit l'ambició de descobrir va apoderar-se d'ell. Becky respongué a la seva iniciativa, i feren un senyal de fum per a llur futur guiatge, i partiren cap a la recerca. Serpejaren per un camí i un altre camí, d'allò més avall de les secretes fondàries de la cova; feren una altra marca, i prengueren una via lateral, a esbrinar novetats per dir-les als que havien romàs a dalt. En un indret trobaren una esbarjosa caverna, del sostre de la qual penjaven una munió d'estalactites resplendents, de la llargada i diàmetre d'un braç humà.

La corregueren tota, astorant-se i admirant, i en acabat la deixaren per pendre un dels nombrosos passadissos que hi anaven a raure. Aquest camí els portà en poc temps a una font encisera, que tenia incrustada a la conca un gebre de cristalls fulgurants. Es trobava en mig d'una caverna, els murs de la qual eren sostinguts per un bell nombre de columnes fantàstiques que havien estat formades per la unió de grans estalactites i estalagmites, resultat del gotejar mai estroncat en les centúries. Sota el sostre, extensos aplecs de ratapinyades s'hi havien atapeït, a milers en cada esbart. Els llums molestaven les bestioles, i davallaren a colles, a cents, xisclant i precipitant-se furiosament a les candeles. Tom sabia llur estil, i el perill d'aquesta mena de conducta; agafà la mà de Becky i la precipità dins el primer corredor que va oferir-se-li. I que no fou pas massa d'hora, perquè una rata pennada apagà el llum de Becky amb la seva ala mentre ella sortia de la caverna. Les ratapinyades percaçaren els minyons fins a bella distància; però els fugitius es capbussaven en cada nou passadís que se'ls oferia, i a la fi es lliberaren de aquells éssers perillosos. Tom va trobar un llac subterrani, al cap de poc, que estenia la seva fosca superfície qui-sap-lo lluny, fins que la seva forma desapareixia en les tenebres. Volia explorar-ne els marges, però conclogué que seria millor de seure i reposar una estona, abans. Aleshores, per primera vegada, la quietud profunda de l'indret posà una mà apegalosa damunt els esperits dels nois. Becky digué:

-Bé, no m'hi havia fixat, però em sembla que fa molt de temps que no he sentit ningú dels altres.

-Penseu, Becky, que estem molt més avall que no pas ells; i no sé a quina distància en sentit nord o sud, o est, o el que sigui. No podríem pas sentir-los, d'aquí estant.

Becky començà de tornar-se aprehensiva.

-Em plauria saber quant de temps hem estat aquí baix, Tom. Val més que reculem.

-Sí, em sembla que és millor; potser val més.

-Podreu trobar el camí, Tom? Tot això és un embolic ben retort.

-Em penso que podria trobar-lo, però hi ha les ratapinyades. Si ens apaguessin totes dues candeles ens trobaríem en un paorós trencacoll. Val més que provem un altre camí, per no haver de passar per aquella banda.

-Bé, però espero que no ens perdrem. Fóra tan terrible!- I l'infant s'estremí només de pensar en aquelles esgarrifoses possibilitats.

Començaren de passar un corredor, i l'atravessaren en silenci per molt de temps, mirant a cada nou forat, per veure si trobaven quelcom de familiar en el seu aspecte; però tots els eren estranys. Cada vegada que Tom feia un escorcoll, Becky sotjava la seva cara en espera d'un senyal encoratjador, i ell deia alegrement:

-Oh! Molt be! No és aquest, però hi arribarem una mica més enllà!

Però es sentia menys i menys esperançat a cada fallida, i aviat començà de trencar per avingudes divergents, al més foll atzar, amb l'esperança desesperada de trobar la que calia. Encara deia que allò anava «molt bé»; però hi havia tanta de paor feixuga en el seu cor, que les paraules havien perdut llur dring, i sonaven com si hagués dit:

-Tot està perdut!

Becky es repenjava al seu costat, en una angoixa d'espaordiment, i feia tots els possibles per contenir-se les llàgrimes; però elles brollaren. A la fi digué:

-O Tom! Tant se val, les ratapinyades! Tornem per aquell camí!
Sembla que cada vegada anem pitjor i més enfora.

Tom s'aturà.

-Escolteu!- digué.

Pregon silenci: silenci tan entranyable, que fins i tot llurs alens es destacaven en la quietud. Tom cridà. El crit anà resonant pels corredors buits, i finà en llunyania, en un so desmaiat que semblava un petit acompassament de rialla burleta.

-Oh! No ho torneu a fer, Tom! És massa ferest!- digué Becky.

-És ferest, però val més que ho faci, Becky: poden sentir-nos.- I tornà a cridar.

El poden era un horror encara més glaçador que la fantasmal rialleta, de tant que confessava una esperança esvaïda. Els minyons romangueren silenciosos, parant esment; però sense cap resultat. Tom reculà pel camí per on havia vingut i accelerà sos passos. Al cap de ben poc, una certa indecisió en la seva manera revelà a Becky un altre fet terrible: no podia retrobar el camí de vinguda.

-O Tom! No hi heu fet cap marca!

-Becky, he estat un ximple, un ximple! No se m'ha acudit que calia fer el camí de retorn! No, no puc trobar el camí: tot està embolicat.

-Tom, estem perduts! estem perduts! Mai, mai no podrem sortir d'aquest lloc basardós! Oh! Per què vam deixar els altres!

Es deixà caure en terra, i esclatà en un plor tan frenètic, que a Tom l'astorà la idea que Becky pogués morir o perdre el seny. S'assegué al seu darrera, i posà els braços al voltant d'ella: ella colgà la cara en el seu pit, es repenjà d'ell, esplaià totes ses terrors, ses inútils recances; i els llunyans ecos ho retornaven tot, convertit en rialles mofetes. Tom va demanar-li que revifés la seva esperança: ella digué que no podia. Tom començà de vituperar-se i dir-se penjaments per haver-la conduïda a aquesta llastimosa situació. Això li donà millor resultat: Becky digué que feia esforços per esperar de bell nou; que s'aixecaria i el seguiria onsevulla que la menés, amb la sola condició que no tornés a parlar d'aquella manera. Perquè la conducta d'ell, féu, no havia estat més vituperable que la seva.

Així, doncs, continuaren caminant esmaperduts, simplement a l'atzar: tot el que podien fer era avançar, continuar avançant. Per una breu estona l'esperança va gloriar-se de reviure: no pas amb cap raó per a fonamentar-ho, sinó perquè està en la seva natura de reviure quan la deu no n'ha estat estroncada pels anys i la familiaritat amb les fallides.

No va passar gaire estona que Tom no prengués la candela i la bufés. Aquest estalvi volia dir molt: no calien les paraules. Becky ho comprengué, i la seva esperança finà de bell nou: sabia que Tom tenia una candela sencera i tres o quatre caps sobrers a la butxaca, però li calia estalviar.

No trigà la fadiga a fer valer els seus drets. Els nois procuraren de no parar-hi esment, perquè era horrible de pensar en seure quan el temps havia esdevingut tan preciós: avançar, en alguna direcció, en qualsevol direcció, era almenys un progrés i podia comportar un fruit; però seure era imitar la mort i abreujar el seu encalç.

A la fi les fràgils cametes de Becky refusaren de portar-la més enllà. S'assegué. Tom reposà amb ella, i parlaren de llurs estatges, i dels amics que tenien, i dels llits confortables, i sobre tot de la llum! Becky plorava, i Tom feia per manera que se li acudís algun altre estil de reconfortar-la; però tots sos encoratjaments s'havien esfilagarsat amb l'ús, i sonaven com a sarcasmes. La fadiga de Becky era tan feixuga, que va anar-se endormiscant, fins a trencar el son. Tom n'estigué content. Tot seient, li mirava la cara estirada, i veia còm se li tornava suau i natural sota la influència de somnis plaents; i al cap de poc hi albejà un somriure, i s'hi aturà. La cara, tranquila, reverberava quelcom de pacífic i guaridor, vingut al propi esperit, i sos pensaments vagarejaven cap a temps passats i memòries somnioses. Mentre estava ben endins de la seva consirositat, Becky, es despertà amb una airosa rialleta, però que es glaçà mortalment en els seus llavis i acabà en un gemec.

-Oh! Còm he pogut dormir! Voldria que mai, mai, m'hagués despertat!
No, no: me'n desdic, Tom! No feu aquest posat! No ho tornaré a dir.

-Estic content que hagueu dormit, Becky: esteu més reposada, ara, i trobarem el camí de sortida.

-Podem provar-ho, Tom; però he vist una contrada tan bella, en el meu somni! Em penso que ens n'hi anirem.

-Potser no; potser no. Coratge, Becky, i continuem les provatures.

S'aixecaren i seguiren caminant a l'atzar dant-se les mans, orbs d'esperança. Feren per manera de computar quant de temps havien estat dins la cova; però no sabien sinó que semblava que haguessin passat dies i setmanes. I, amb tot, era palès que això no podia ésser, perquè llurs candeles no eren encara exhaurides.

Molt de temps després d'això (no haurien pogut dir quant) Tom digué que els calia caminar sense fressa i parar l'oïda per sentir els degotissos: necessitaven trobar una font. En trobaren una al cap de poca estona, i Tom digué que era hora de tornar a reposar. Tots dos estaven cruelment fadigats, però Becky digué que creia que podria anar una mica més enllà. La sorprengué d'oir que Tom era d'un altre parer: no podia capir-ho. S'assegueren, i Tom plantà la candela a la paret, en front d'ells, amb una mica d'argila. Llur magí aviat s'aqueferà: no digueren un mot per qui-sap-lo temps. Després Becky rompé el silenci:

-Tom, tinc molta de gana.

Tom es tragué quelcom de la butxaca.

-Us recordeu d'això?- va dir.

Becky gairebé va somriure.

-És nostra coca de noces, Tom.

-Sí. Voldria que fos gran com un barril, perquè no tenim altra cosa.

-Vaig deixar-la de banda a la forada, Tom, perquè poguéssim somniejar damunt ella, com la gent gran fa amb la coca de llurs noces; però… serà nostre…

Deixà trencada la frase en aquell indret. Tom partí la coca i Becky menjà amb bon delit, mentre Tom rosegava la seva meitat. Hi havia abundor d'aigua per a cloure-hi el festí. Al cap de poc, Becky suggerí que podien caminar de bell nou. Tom romangué en silenci un moment. Després va fer:

-Becky: si us dic una cosa, podreu comportar-la?

La faç de Becky s'esblaimà, però digué que podria.

-Bé, doncs, Becky: cal que romanguem aquí, amb aigua per a beure.
Aquest trosset de candela és l'últim que ens resta.

Becky no pogué contenir les llàgrimes i els planys. Tom féu el que pogué per reconfortar-la, però amb efecte ben migrat. A la fi Becky digué:

-Tom!

-Què, Becky?

-S'adonaran de nostra manca, i vindran a cercar-nos!

-Ben cert! Ben cert que ho faran!

-Potser estan cercant-nos, ara, Tom.

-Bé, em penso que sí. Espero que sí.

-Quan repararan la nostra absència, Tom?

-Quan tornin al vapor, em penso.

-Tom, pot ésser fosc, aleshores: se n'adonaran, que no hi siguem?

-No ho sé. Però tanmateix la vostra mare se n'adonarà tan aviat com hagin arribat al poble.

Una mirada d'espant a la cara de Becky retornà a Tom els seus sentits, i veié que havia comès una errada. Becky no havia d'anar a casa aquella nit! Els infants esdevingueren silenciosos i pensívols. Al cap d'un moment, un nou esclat de consternació en Becky mostrà a Tom que la cosa que ell tenia al magí havia colpit així mateix el d'ella: del matí del diumenge podia haver-ne transcorregut la meitat abans que la senyora Thatcher descobrís que Becky no havia estat a la casa de la senyora Harper.

Els infants clavaren els ulls en llur bocí de candela, i vigilaren còm anava fonent-se a pleret, implacablement; veieren la mitja polzada de ble que romania, al capdavall, tota sola; veieren la débil flama alçant-se i caient, la prima columna de fum, enfiladissa, aturant-se-li al cim un instant, i després… l'absoluta horror de les tenebres!

Quant de temps hagués trigat Becky a retornar a una lenta consciència de trobar-se plorant en braços de Tom, ni l'un ni l'altre haurien sabut dir-ho. Tot el que sabien era que, després d'una tongada de temps que semblava qui-sap-lo llarga, tots dos es despertaren d'una mortal estupor somnolenta i tornaren a fer-se càrrec de llurs misèries. Tom digué que devia ésser diumenge, aleshores, i potser dilluns. Procurà de fer que Becky parlés, però sos dols eren massa corprenedors: totes les seves esperances eren esvaïdes. Tom digué que llur absència devia haver estat reparada feia temps, i que sens dubte la recerca anava endavant. Cridaria, i potser vindria algú. Ho intentà; però, en la fosca, els ecos sonaven tan paorosament, que no va tornar-hi.

Les hores anaven escolant-se, i la fam turmentà altra vegada els captius. Una part de la mitja coca de Tom romania: se la partiren i la menjaren. Però semblà que tinguessin més fam que no pas abans: el pobre bocí de menja no féu sinó esmolar el desig.

Al cap de poc, Tom digué:

-Sst! No sentiu això?

Tots dos contingueren llur alè i pararen l'orella: se sentia un so com de crit llunyà, desmaiat. Tom va fer-hi resposta immediatament, i, dant a Becky la mà, començà d'anar a les palpentes pel corredor en aquell sentit. Aviat escoltà de bell nou: altra vegada sentiren el so, i aparentment una mica més a prop.

-Són ells!- digué Tom. -Ja vénen! Avanceu, Becky! Estem salvats, ara!

La joia dels presoners fou gairebé atuïdora. Llur acuitament era, però, relatiu; perquè els pous abundaven i havien de guardar-se'n. No trigaren a topar-ne un, i s'hagueren de parar. Podia ésser de tres peus de profunditat; podia ésser de tres cents: no hi havia manera de passar-lo, ça com lla. Tom s'ajagué damunt son pit i arribà tan avall com pogué. Res de fons: havien de romandre allí i esperar fins que els cercadors arribessin. Escoltaren: evidentment els crits de la llunyania anaven fent-se més distants. Al cap d'un moment o dos s'havien esvaït totalment. O dissort descoratjadora! Tom cridà fins a enronquir-se, però no li valgué. Parlà esperançadament a Becky, però va passar un segle d'afanyosa espera sense que tornés a oir-se cap so.

Els infants, a les palpentes, retornaren a la font. El temps, remís, s'arrossegava. Dormiren altre cop, i es desvetllaren, plens de fam i amargor. Tom creia que devia ésser dimarts, aleshores.

En aquell moment una idea el colpí. Hi havia alguns passadissos laterals a llur abast: seria millor d'explorar-ne algun que no pas comportar la càrrega del temps feixuc dins l'ociositat. Es tragué un cordill d'estel de la butxaca, el nuà a un sortint de roca i ell i Becky començaren de caminar, Tom al davant, descabdellant el fil a mesura que avançaven a les palpentes. A la fi de vint graons el corredor acabava en un lloc on calia saltar. Tom s'agenollà i palpà cap avall, i després tan enllà, al voltant del recó, com pogué abastar convenientment amb la mà. Féu un esforç per estendre's una mica més a la dreta; i, en aquell moment, encara no a vint yardes de distància, una mà humana, tenint una candela, aparegué darrera una roca! Tom féu un crit esclatant, i tot seguit la mà fou seguida pel cos al qual pertanyia: el de Joe l'Indi! Tom en fou paralitzat: no podia moure's.

Experimentà una pregona satisfacció, a l'instant següent, en veure que l'espanyol apretava a córrer i es perdia de vista. Tom s'estranyà que Joe no hagués reconegut la seva veu i no hagués comparegut i l'hagués mort, per haver declarat al Tribunal. Però els ecos degueren disfressar-li la veu: sens dubte això era, va raonar ell. L'esglai de Tom havia afeblit tots els seus muscles. Es digué a sí mateix que, si hagués tingut prou força per a tornar a la font, hauria romàs allí, i no hi havia cosa que l'hagués temptat a córrer el perill de trobar de bell nou Joe l'Indi. Tingué compte de no dir a Becky el que havia vist. Digué que només havia cridat «per si reeixia».

Però la fam i la malaurança, al cap de molt de temps, es feren més fortes que les temences. Una altra espera tediosa a la font i un altre són, de força durada, hi feren mudança. Els infants es despertaren, desvetllats per una fam desesperada. Tom cregué que ja devia ésser dimecres o dijous, o potser divendres o dissabte, i que havia estat abandonada la recerca. Es proposà d'explorar un altre passadís: se sentia amb voluntat de confrontar Joe l'Indi i totes les terrors. Però Becky s'havia decandit: s'havia capbussat en una extenuada apatia, i no podia ésser reviscolada. Digué que esperaria on es trobava, i moriria: poc havia de trigar gaire estona. Digué a Tom que partís amb el cordill d'estel, i explorés, si volia, però li pregava que tornés de tant en tant i li parlés; i li féu prometre que, quan vingués l'hora terrible, romandria al seu devora i li agafaria la mà fins que tot fos acabat.

Tom la besà, sentint que un nus li escanyava la gorja, i va fer veure que confiava de trobar els cercadors o una eixida de la cova. Després, amb el cordill d'estel a la mà, anà davallant a les palpentes, a grapes i damunt els genolls, per un dels passadissos, devastat per la fam i emmalaltit per les pronòstigues de les imminents acaballes.

CAPÍTOL XXXIII

Vingué la tarda del dimarts, i anà esvaint-se, fins arribar a l'hora baixa. El poblet de Sant Petersburg encara plorava: els infants perduts no havien estat trobats. Pregàries públiques havien estat ofertes per a ells, i moltes de pregàries privades, on el suplicant posava tot el cor; però tanmateix no venien bones noves de la cova. La majoria dels cercadors havien abandonat l'escorcoll, i tornat a llurs quefers quotidians, dient que evidentment els minyons no serien mai trobats. La senyora Thatcher estava molt malalta, i gairebé tot el temps delirava. La gent deia que trencava el cor de sentir-li cridar la seva filla; i alçava el cap, i escoltava, de vegades un minut sencer, i després tornava a ajeure's aclaparada, amb un gemec. La tia Polly havia caigut en una persistent melangia, i sa testa grisa s'havia tornat blanca, gairebé del tot. El poblet començà son repòs en caure la nit del dimarts, afligit i desvalgut.

Per allí a mitja nit les campanes del poblet esclataren en un repic desesperat, i en un moment eixamejaren pels carrers gent frenètica, a mig vestir, que cridaven: -Veniu! veniu! Ja els han trobats!- Cassoles de llauna i corns s'uniren a l'aldarull. La gent s'acoblà i anaren cap al riu, i trobaren els infants que venien en un vehicle decobert, arrossegat per homes del poble que cridaven. Els altres s'atapeïren a llur volt, s'uniren a llur marxa cap al poble, i es precipitaren magníficament pel carrer major, braolant visques darrera visques!

El poble s'il·luminà. Ningú no féu retorn a son llit. Era la nit més assenyalada que el llogarret hagués vist en tota sa vida. Durant la primera mitja hora, una processó d'habitants desfilà per la casa del jutge Thatcher, agafà els nois salvats i els besà, esqueixà la mà de la senyora Thatcher, féu per manera de parlar i no pogué, i sortí plorant a dolls.

La felicitat de la tia Polly fou completa, i la de la senyora Thatcher si fa no fa. Seria absoluta, però, tot seguit que el missatger tramès amb les grans noves cap al coval hagués pogut assabentar-ne son marit.

Tom jeia damunt un sofà, amb un àvid auditori al seu voltant, i digué la història de la prodigiosa aventura, encabint-hi alguns afegitons sensacionals per agençar-la; i acabà amb la descripció de còm deixà Becky i continuà una eixida d'esploració; còm seguí dues avingudes, tan enllà com li permeté el seu cordill d'estar; còm en seguí una altra en tota la llargada del cordill, i estava a punt de entornar-se'n quan llucà una taqueta llunyana que semblava claror de dia, i deixà el cordill, i anà a les palpentes envers ella, i empenyé cap i espatlles enfora d'un trau i veié l'ample Mississipí que el vorejava. I, només que hagués estat de nit, no hauria vist aquella taqueta de claror, i no hi hauria tornat a explorar el passadís! Digué còm es féu enrera en cerca de Becky i li comunicà la bona nova, i ella li digué que no la impacientés amb aquelles poca-soltes, perquè estava atuïda, i sabia que estava per morir, i li venia de grat. Descrigué còm havia maldat amb ella i l'havia convençuda, i còm Becky gairebé morí de joia en haver anat a les palpentes fins a l'indret on veié, talment, la blava taqueta de la llum del dia, i còm ell, d'una embranzida, eixí del forat, i després l'ajudà a ella a fer-ho; còm segueren allí i cridaren d'alegria; còm uns homes passaren en una barca, i Tom els cridà i els digué llur situació i llur famolenc estat; com els homes no cregueren, a la primeria, la bròfega història, «perquè», digueren, «us trobeu cinc milles més avall d'on és la cova», i després els pujaren a la barca, remaren cap a una casa, els donaren sopar, els feren reposar fins a dues o tres hores després de caure la nit, i en acabat els portaren al poble.

Abans que albegés, el jutge Thatcher i el grapat de cercadors que eren amb ell foren descoberts dins la cova, per la pista de fil d'empalomar que havien anat deixant al darrera, i hom els assabentà de les grans noves. De tres dies i nits de tràfec i de fam dintre la cova, hom no se'n podia desempallegar de cop i volta, com Tom i Becky no trigaren a descobrir. Feren llit tot dimecres i dijous, i semblaven esdevenir més atuits i gastats a cada moment. Tom s'aixecà una mica el dijous, anà al poble el divendres, i gairebé estigué del tot refet el dissabte; però Becky no es desencambrà fins el diumenge, i en acabat semblà que hagués sofert una malaltia exhauridora.

Tom s'assabentà de la malaltia de Huck i anà a veure'l el divendres; però no pogué ésser admès a l'alcova, com tampoc el dissabte ni el diumenge. En acabat fou admès diàriament; però li advertiren que no digués un mot de l'aventura i no tragués cap tema de conversa excitant. La vídua Douglas en romania a la vora per veure si obeïa. A casa seva Tom s'enterà de l'esdeveniment de Cardiff Hill, i de còm el cadàver de l'home esparracat havia estat descobert al riu, per atzar, vora l'embarcador: potser s'havia ofegat mentre procurava fugir.

Al cap d'una quinzena de son rescat de la cova, Tom eixí a visitar Huck, que ja havia guanyat prou fortalesa, aleshores, per a sentir una conversa excitant; i Tom en tenia una d'amanida que l'interessaria, a son juí. La casa del jutge Thatcher es trobava en el camí que seguia Tom, i s'hi aturà a veure Becky. El jutge i alguns amics es posaren a enraonar amb Tom, i algú li demanà irònicament si no li plauria de tornar a la cova. Tom digué que sí; que li semblava que ho trobaria tot pla.

El jutge digué:

-Bé, n'hi ha d'altres com vós, Tom: no en tinc el menor dubte; però ja ens n'hem captingut, d'això. Ningú tornarà a perdre's en aquella cova.

-Per què?

-Perquè, fa dues setmanes, vaig fer armar amb plaques de ferro, i tancar amb tres panys, la seva portassa; I en tinc les claus.

Tom es tornà blanc com el paper.

-Què passa, minyó? Ei! Veniu, qualsevol! Porteu un vas d'aigua!

L'aigua fou servida i tirada a la cara de Tom.

-Ah! Ja us heu retornat. Què teníeu, Tom?

-O jutge! És que Joe l'Indi és a la cova!

CAPÍTOL XXXIV

Al cap de cinc minuts les noves s'havien escampat, i una dotzena de barcades d'homes feien llur via a la cova de McDougal, i el vaporet, ben atapeït de passatgers, no trigà a seguir-los. Tom Sawyer era a la barca on anava el jutge Thatcher. Quan la porta de la cova fou oberta, un patètica vista es mostrà en la penombra opaca de l'indret: Joe l'Indi jeia estirat a terra, amb la cara arran de l'escletxa de la porta, com si sos ulls dalerosos haguessin romàs clavats fins al darrer moment en la llum i la vida del món lliure del defora. Tom en fou commogut, perquè sabia per experiència còm havia sofert aquell malanat. Sa compassió es desvetllà, però tanmateix experimentà una ufanosa sensació d'alleujament i de seguretat, aleshores, que li revelava, en un grau abans no valorat abastament, quína considerable càrrega de por havia pesat damunt seu d'ençà del dia que va alçar la veu contra aquest sanguinari bandejat.

El coltell de caçar de Joe l'Indi era al seu devora, amb la fulla mig partida. La gran post que hi havia al peu de la porta havia estat estellada i feta miques amb tediosa tasca. Inútil treball, tanmateix, perquè la roca viva formava una llinda al defora, i sobre aquest material obstinat el ganivet no havia aconseguit res: l'únic mal se l'havia fet el ganivet mateix. Però, baldament no hi hagués hagut cap destorb de pedra, la tasca hauria estat així mateix inútil, perquè, si la post hagués estat foragitada del tot, Joe l'Indi no hauria pogut encabir el seu cos sota la porta, i ell ho sabia. Així, doncs, només havia estellat aquell indret per fer una cosa o altra, per passar el temps ronsejador, per esmerçar en quelcom les seves torturades facultats. Ordinàriament hom podia trobar una dotzena de caps de candela plantats a les escletxes del vestíbul, on els excursionistes els havien deixat; però ara no se'n veia cap: el presoner els havia anat cercant i se'ls havia menjats. S'havia enginyat, també, per atrapar unes quantes rates pennades, i se les havia menjades així mateix, no deixant-ne sinó els unglots. El pobre malanat havia mort de fam. En un indret d'a la vora, una estalagmita havia anat alçant-se de terra, segle darrera segle, bastida per la gota d'aigua de l'estalactita que tenia al damunt. El captiu havia trencat l'estalagmita, i havia posat damunt el socot una pedra, on tenia obrada una mica de concavitat, per recollir la preciosa gota que queia una vegada cada vint minuts amb la paorosa regularitat d'un so de rellotge: una cullaradeta petita cada vint-i- quatre hores. El degotís ja hi era quan les Piràmides foren noves, quan Troia caigué, quan foren posats els fonaments de Roma, quan Jesús fou crucificat, quan Guillem el Conqueridor creà l'Imperi anglès, quan Colomb navegava, quan el carnatge de Lexington era «una nova». Ara hi cau, i seguirà caient quan totes les coses que diem hagin romàs en la tarda de la història, i l'hora baixa de la tradició, i seran engolides dins la nit espessa de l'oblit. Tenen, totes les coses, un fi i una missió? Caigué pacientment, la gota d'aigua, per espai de cinc mil anys, per trobar-se a l'abast d'aquella necessitat de l'efímer insecte humà, i té un altre important objecte a complir en deu mil anys venidors? Tant se val. Han passat una pila d'anys d'ençà que el desvalgut mestís baumà la pedra per recollir-hi les inapreciables gotes d'aigua; però, fins i tot avui, l'excursionista mira més estona aquella pedra patètica i aquella aigua de lent degotar que no pas les mateixes meravelles de la caverna: ni el mateix Palau d'Aladí no pot rivalitzar-hi.

Joe l'Indi fou enterrat vora la gola de la cova, i la gent hi anà a ramades en barques i carros, del poblet estant i de tots els masos i caserius d'una rodalia de set milles; hi portaren llurs infants, i tota mena de queviures; i confessaren que gairebé s'havien divertit tant en l'enterrament com haurien fet en veure'l enforcat.

Aquest enterrament aturà la ulterior creixença d'una cosa: la súplica adreçada al governador per tal que Joe fos perdonat. La petició havia reunit una colla de firmes: hom havia tingut moltes de reunions ploroses i eloqüents, i un comitè de dones totes sentimentals havia estat designat per anar, amb extraordinari dol i gemegadissa, a trobar el governador i pregar-li que fos un ase clement i trepitgés el seu deure. Hom creia que Joe l'Indi havia matat cinc habitants del poblet; però què hi feia? Llucifer mateix que hagués estat, hauria pogut acoblar una pila de curts de gambals, decidits a escritotejar llurs noms al peu d'una súplica de perdó i a deixar caure damunt ella una llàgrima de ses canals d'aigua, sempre perjudicades i traspuadores.

El matí després de l'enterrament, Tom se'n dugué Huck a una banda reservada, per tenir-hi una important conversa. Huck, aleshores, sabia ja pel gal·lès i la vídua Douglas tota l'aventura de Tom; però Tom digué que es pensava que hi havia una cosa que no li havien fet saber, i que d'aquesta cosa volia parlar.

A Huck se li entristí la cara, i féu:

-Ja sé què és: heu anat al Número 2 i no hi heu trobat sinó whisky. Ningú em va dir que haguéssiu estat vós, però vaig compendre que el devíeu ésser, de seguida que vaig sentir parlar d'aquesta qüestió del whisky; i vaig capir que no havíeu arreplegat el diner perquè d'una manera o altra us hauríeu acostat on jo no era i m'ho hauríeu fet saber, encara que haguéssiu tingut la boca closa per a tothom. El cor sempre m'havia dit que no en tiraríem cap tros a l'olla.

-Bé, Huck: jo no vaig dir-ne res, d'aquell taverner. Ja sabeu que la seva taverna anava com una seda el dissabte, que és quan vaig anar a la forada. No us recordeu que havíeu de vigilar-la aquella nit?

-Oh! sí! És que sembla que hagi passat un any! Fou la mateixa nit que vaig seguir Joe l'Indi fins al tros de la vídua.

-Vau seguir-lo?

-Sí. Però… muixoni!… Em penso que Joe l'Indi ha deixat amics al seu darrera, i no vull que m'amarguin la vida i em juguin males passades. Si no hagués estat per mi, seria a Texas, ara, d'allò més bé.

Aleshores Huck digué tota la seva aventura, en confidència, a Tom, el qual fins a aquell moment només havia sentit la part que en sabia el gal·lès.

-Bé- digué Huck al cap de poca estona, tornant a la qüestió principal -el que va pescar el whisky del Número 2 va pescar els diners, també, penso jo. Sigui com sigui, és cosa perduda per a nosaltres, Tom.

-Huck, els diners no han estat mai al Número 2!

-Còm!- Huck escorcollà vivament la cara del seu companyó! -Heu tornat a trobar la pista d'aquests diners, Tom?

-Huck, són a la cova!

Els ulls de Huckleberry flamejaren.

-Torneu-ho a dir, Tom!

-Els diners són a la cova!

-Tom, digueu la veritat, ara: va de facècia o de bo de bo?

-De bo de bo, Huck: tan de bo de bo com mai hagi dit cap cosa en la vida. Voldreu anar-hi amb mi i ajudar-me a treure'ls?

-Ja ho crec, que voldré! Voldré, si és en un indret on puguem arribar amb llum i sense temença de perdre'ns.

-Huck, podem fer-ho sense gens ni mica d'enquimerament.

-De primera! I per què penseu que els diners són a…?

-Huck, espereu a saber-ho fins que siguem allí. Si no els trobem, m'avinc a donar-vos el meu timbal i totes les coses que mai hagi arreplegat. Ho faré, mala negada!

-Molt bé. D'això, se'n diu engegar-se! I quan serà?

-Ara mateix, si voleu. Esteu fort abastament?

-És molt endins de la cova? Fa tres o quatre dies que moc els puntals, ara; però no puc caminar més d'una milla, Tom: o, si més no, aquest és el meu parer.

-Hi ha unes cinc milles, fins allí, pel camí que tothom pendria, fora de mi; però hi ha una drecera d'allò més curta que ningú la sap, fora de mi. Huck, us hi portaré en un bot. Jo remaré fins allà, i tornaré a remar fins aquí, jo tot sol. No haureu de donar ni un cop de rem.

-Almenys eixim ben endegats.

-Molt bé. Necessitem pa i vianda, i les pipes, i un saquet o dos, i dos o tres cordills d'estel, i algunes d'aquestes coses de nova mena que en diuen mistos. Ja us dic jo que quí sap les vegades vaig desitjar de tenir~ne uns quants, en ésser allà dins.

Una mica després de migdia, els nois emmanllevaren un bot d'un habitant del poblet que estava absent, i van posar-se tot seguit en camí. Quan foren unes quantes milles més avall del forat de la cova, Tom digué:

-Veieu? Tot aquest roquissar és del mateix caient, del forat de la cova estant, fins qui-sap-lo en avall. No hi ha cases ni clapes de bosc: són les mateixes mates. Però no veieu aquell indret esblanqueït allà baix, on hi ha una rossola? Bé, doncs, això és una de les meves marques. Ara anirem a terra.

Desembarcaren.

-Ara, Huck, aquí on estem, podríeu tocar aquell forat per on vaig sortir, amb una canya de pescar. Vejam si sabríeu trobar-lo.

Huck cercà a tot el volt i no trobà res. Tom avançà altívolament envers un grup de roldons espessos i digué:

-Veu's-lo aquí! Mireu-lo, Huck; és el forat més avinent de la contrada. I, sobre això, muixoni! Fa temps que vull ésser lladre, però reconec que em calia trobar una cosa així, i el romanso era on l'aniria a cercar. Ara ja el tenim, i el tindrem secretament; només hi deixarem venir Joe Harper i Ben Rogers. Perquè, naturalment, ha d'ésser una partida: altrament seria fora d'estil. La Partida de Tom Sawyer! Sona esplèndidament: veritat, Huck?

-Sí, talment, Tom. I a quí robarem?

-Oh! A tothom, si fa no fa. Als vianants: aquest és principalment el costum.

-I hom els mata?

-No, no sempre. Se'ls encabeix a la cova fins que paguen un rescat.

-Què és, un rescat?

-Diners. Els feu arreplegar tot el diner que puguin de sos amics, i, després que els heu tingut un any tancats, si no l'arrepleguen, els mateu. Aquest és el costum general. Però les dones no les mateu. Les dones les tanqueu, però sense matar-les. Sempre són belles i riques, i qui-sap-lo espaordides. Els preneu els rellotges i altres coses que duen, però sempre llevant-vos el capell i parlant amb cortesia. No hi ha ningú tan cortès com els lladres: a tots, els llibres ho trobareu. Bé, les dones comencen d estimar-vos, i, al cap d'una o dues setmanes que són a la cova, paren de plorar, i després no podreu aconseguir de cap de les maneres que se'n vagin. Si les en traieu, tomben en rodó i tornen. Això es veu a tots els llibres.

-Bé, és de primera, Tom. Em penso que és millor que no l'ésser pirata.

-Sí, és millor per alguns cantons, perquè hom està més a prop de casa, i del circ, i totes aquestes coses.

Mentrestant tot estava a punt, i els minyons entraren pel forat, Tom el primer. S'obriren pas fins a l'altre cap de la foradada, lligaren llurs cordills d'estel empalmats, i anaren avançant. Uns quants passos els portaren a la font, i Tom sentí una esgarrifança en tot el seu cos. Mostrà a Huck el fragment de ble encastat damunt un pilot d'argila, contra la paret, i descrigué còm ell i Becky havien espiat la flama que oscil·lava i moria.

Els minyons començaren de baixar el to fins al murmuri, perquè la quietud i la tenebror del lloc els oprimien l'esperit. Anaren fent via, i al cap de poc encetaren i seguiren l'altre passadís de Tom, fins que arribaren al lloc on calia saltar. Les candeles revelaren el fet que no era realment un precipici, sinó una espadada muntanyola d'argila, d'uns vint o trenta peus d'altura. Tom va zumzejar:

-Ara us mostraré quelcom, Huck.

Aixecà la candela en l'aire i digué:

-Mireu cap al recó, tan lluny com pugueu. No veieu la cosa?… allí, damunt la grossa roca de més enllà, feta amb fum de candela?

-Tom, és una creu.

-Doncs bé: on és, el Número 2? Sota la creu: oi? Allà sota és on vaig veure que Joe l'Indi ficava la seva candela, Huck!

Huck mirà una estona de fit a fit el místic senyal, i digué amb veu sacsejada:

-Tom, sortim d'aquí!

-Còm s'entén! I deixar córrer el tresor!

-Sí, deixeu-lo: la fantasma de Joe l'Indi corre per aquí, sens dubte.

-No, Huck: no hi corre: rodarà per l'indret on va morir, lluny, a l'entrada de la cova, a cinc milles d'aquí.

-No, Tom: no hi serà, allà: voltarà pels encontorns de sos diners.
Conec el costum de les fantasmes, i vós també.

Tom començà de témer que Huck tenia raó: s'aplegaren recels en la seva ment. Però al cap de poc se li acudí una idea:

-Ei, Huck: estem perdent el seny: la fantasma de Joe l'Indi no voltarà pas per una banda on hi ha la creu!

El punt estava ben tocat: féu el seu efecte.

-Tom, no hi havia pensat, en això, però és veritat: és una sort, per a nosaltres, aquesta creu. Penso que hem de trescar cap allí i percaçar la caixa.

Tom passà al davant, obrint matussers graons a la muntanyola d'argila en la seva davallada. Huck el seguí. Quatre avingudes sortien de la petita caverna on era el gran penyal. Els minyons n'examinaren tres sense resultat. Trobaren un petit catau en la més pròxima a la base de la roca, amb un jaç de flassades estès en terra, i també un vell elàstic, i un budell on hi havia hagut un embotit de porc, i els ossos ben rosegats de dues o tres òlibes; però no hi havia la caixa dels diners. Els minyons escorcollaren i tornaren a escorcollar l'indret, però endebades. Tom va fer:

-Digué sota la creu. Bé aquest passadís és el més atansat a complir això d'escaure's sota la creu. No pot pas ésser sota la roca mateixa, perquè està sòlidament plantada en terra.

Cercaren a tot arreu una vegada més, i després s'assegueren descoratjats. Huck no podia suggerir cap cosa. Al cap de poca estona, Tom digué:

-Mireu, Huck: aquí hi ha petjades i una mica de sèu de candela vora un costat de la roca, però no als altres costats. A què ve, això? Em jugo qualsevol cosa que els diners són sota la roca. Cavaré l'argila.

-Bon acudit, Tom- digué Huck amb animació.

El veritable Barlow de Tom eixí tot seguit, i encara no havia cavat quatre polzades que topà fusta.

-Ei, Huck: no sentiu això?

Huck començà aleshores de cavar i esgarrapar. Aviat foren descoberts i separats alguns taulons. Ells amagaven un precipici natural que conduïa sota el penyal. Tom va ficar-s'hi i sostingué la candela tan lluny, sota la roca, com pogué; però digué que no podia veure la fi de l'espluga. Es proposà d'explorar-ho. Es decantà i davallà: l'estret camí baixava gradualment. Seguí les tortes de son camí, de primer cap a la dreta, després cap a l'esquerra, amb Huck als seus talons. Tom va donar una volta, per una corba de poca durada i exclamà:

-En nom de Déu, Huck! Mireu aquí!

Era la caixa del tresor, ben segur, ocupant una confortable caverneta, amb un barrilet de pólvora buit, un parell d'escopetes en llurs estoigs de cuiro, dos o tres parells de mocassins, un cinyell de cuiro, i algunes altres deixalles ben amarades pels degotissos.

-A la fi és nostre!- digué Huck llaurant amb la mà entre les monedes, d'una entelada lluïssor. -Ja som rics, manoi!

-Huck, sempre havia pensat que l'hauríem. És massa bonic per a creure-ho, però l'hem hagut, verament! Escolteu: no badoquegem per aquí; esquitllem-nos cap a fora, Deixeu-me veure si puc alçar la caixa.

Pesava unes cinquanta lliures, Tom podia alçar-la matusserament, però no pas traginar-la com convenia.

-Ja m'ho pensava- digué: -la traginaven com una cosa feixuga, aquell dia, de la casa on surt por: vaig reparar-ho. Crec encertat el meu acudit de venir amb els saquets.

Aviat hi foren, els diners, en el saquet; i els minyons pujaren cap al penyal de la creu.

-Ara anem a cercar les escopetes i les altres coses- digué Huck.

-No, Huck; deixem-ho allí. Justament són les coses que ens caldran quan ens posem a robar. Hem de servar-les allí constantment, i hi tindrem les nostres orgies, allí dins, també. És un indret avinentíssím, per a les orgies.

-Què són orgies?

-No ho sé pas; però els lladres sempre en fan, i és clar que nosaltres també n'haurem de fer. Endavant, Huck: hem estat aquí dins qui-sap-lo temps. Es fa tard, em penso. I em corre la rateta. Menjarem i fumarem en arrivar al bot.

Al cap de poc eixiren a l'escamot de mates de roldó, miraren estratègicament enfora, veieren la ribera neta, i no trigaren a menjar i a fumar dins el bot.

Quan el sol davallava cap a l'horitzó, mogueren els rems i començaren la ruta. Tom examinava la ribera durant el llarg capvespre, parlotejant vivament amb Huck, i desembarcaren poc després d'haver-se escampat la fosca.

-Ara, Huck,- digué Tom -amagarem els diners a la golfa del cobert de fusta de la vídua, i jo hi pujaré al matí i en traurem el compte i en farem les parts; i després cercarem un indret, per dins el bosc, on estigui segur. Esteu-vos aquí ben quiet, i vigileu la mercaderia, mentre jo, d'una correguda, pispo el carretó de Benny Taylor. No trigaré ni un minut.

Desaparegué; i tot seguit retornà amb el carretó, hi posà els dos saquets, va cobrir-ho amb alguns drapots, i s'engegà, amb el carregament al seu darrera. Els minyons, un cop arribaren a la casa del gal·lès, s'aturaren a reposar. Quan estaven a punt de «tornar-hi», el gal·lès va sortir i va fer-los:

-Ep! Qui hi ha?

-Huck i Tom Sawyer.

-Molt bé! Veniu amb mi, nois: tothom us està esperant. Apa, acuiteu-vos: endavant, tot dret. Ja l'estiraré jo, el carretó. Oh! i no és tan lleuger com podria ser! Hi heu posat rajoles o metall venturer?

-Metall venturer- digué Tom.

-Ja m'ho pensava: els nois d'aquest poble malden més i fan més el ximple per atrapar seixanta cèntims de ferro vell per vendre'l a la fundició, del que farien per guanyar el doble de moneda en una feina regular. Però aquesta és la naturalesa humana. Cuiteu, cuiteu!

Els minyons desitjaven saber a què venia la pressa.

-Tant se val: ja ho veureu quan siguem amb la vídua Douglas.

Huck digué, amb alguna aprehensió, perquè temps ha que estava acostumat a ésser objecte de falses acusacions:

-Senyor Jones, no hem fet res de mal.

El gal·lès es posà a riure.

-Bé, no ho sé pas, Huck, fill meu: no en sé res, d'això. Que no sóu bons amics, vós i la vídua?

-Sí. Bé, ella, tanmateix, me n'ha estat, de bona amiga.

-Molt bé, doncs. Per què us heu d'esverar?

Aquesta pregunta no trobà sencera resposta, dins el lent esperit de Huck, abans de trobar-se empès, juntament amb Tom, dins la sala de la senyora Douglas. El senyor Jones deixà el carretó vora la porta i els seguí.

L'indret era sumptuosament il·luminat, i tota la gent obiradora del poble s'hi esqueia. Hi eren els Thatchers, els Harpers, els Rogers, la tia Polly, Sid, Mary, el ministre, el director del periòdic, i molts altres; i tots amb la millor roba. La vídua rebé els minyons tan coralment com ningú fos capaç de rebre dues criatures d'aquell posat. Estaven coberts d'argila i de sèu de candela. La tia Polly esdevingué carmesina d'humiliació, i arrufà les celles i mogué el cap envers Tom. Ningú, però, va sofrir tant com els dos minyons. El senyor Jones digué:

-Tom no era a casa, encara: així és que ho deixava córrer; però a ell i a Huck els he ensopegat a la meva porta, i els he portat a cuita corrents.

-Molt ben fet- digué la vídua. -Veniu amb mi, minyons.

Després se'ls emportà a una alcova i digué:

-Ara renteu-vos i vestiu-vos. Aquí hi ha vestits per a dos, complets. Camises, mitges: tot hi és. Són de Huck (no, no em regracieu, Huck): el senyor Jones ha comprat l'un vestit i jo l'altre. Però us vindran bé a tots dos. Poseu-vos-els. Ens esperarem: quan fareu prou goig baixareu.

I sortí.

CAPÍTOL XXXV

Huck digué:

-Tom, si trobéssim una corda vindria bé d'escapar-nos: la finestra no és gaire alta.

-Brocs! Per què us voleu escapar?

-Bé, no hi estic avesat, a aquesta mena de gentada: no puc comportar-ho. No hi baixaré pas, allí, Tom.

-Oh! No em vingueu amb romansos! És una cosa de no-res. A mi no m'importa gens ni mica. Ja en tindré esment, de vós.

Sid aparegué.

-Tom- digué: -la tieta us ha estat esperant tota la tarda. Mary us havia deixat el vestit dels diumenges a punt, i tothom s'impacientava per vós. Escolteu: no és greix i argila, això que teniu a la roba?

-Ep, senyor Siddy! Capteniu-vos de vós mateix! A què ve, tota aquesta festassa?

-És una recepció de la vídua, de les que ella sol dar. Aquesta vegada és per al gal·lès i els seus fills, que aquella nit la van treure del mal pas. I escolteu: puc dir-vos una cosa, si voleu saber-ho?

-Bé, què?

-Veureu: el vell Jones es proposa donar una sorpresa a la gent que avui s'ha aplegat aquí. Jo tanmateix he pogut sentir còm en parlava amb la tieta, en secret: però em penso que ara, de secret, ja no n'és gaire. Tothom ho sap, i la vídua es veu que també, pel molt que dóna entenent que no ho sap. Oh! El senyor Jones necessitava que Huck fos aquí: no podia amollar el seu gran secret sense Huck: sabeu?

-Secret de quina cosa, Sid?

-El seguiment dels lladres, fins al tros de la vídua, que va fer Huck. Em penso que el senyor Jones es prometia dar-se una bella estona amb la seva sorpresa, però em jugo qualsevol cosa que se li tornarà aiguapoll.

Sid cloquejà una rialleta amb molt de contentament i satisfacció.

-Sid: sóu vós, qui ho ha dit?

-Oh! Tant se val, qui hagi estat: algú ho ha dit, i amb això n'hi ha prou.

-Sid, no hi ha sinó una persona, en aquest poble, prou roïna per a fer això: i sóu vos. Si us haguéssiu trobat com va trobar-se Huck, us hauríeu esquitllat turó avall, i no n'hauríeu dit un mot a ningú, dels lladres. No podeu fer sinó coses roïnes, i no podeu comportar de veure lloat a ningú per fer-ne de bones. Vet-ho aquí: no regracieu, com diu la vídua.- I Tom malmenà a cop de punys les orelles de Sid, i l'empenyé cap a la porta amb un cert nombre de puntades de peu. -Ara aneu i digueu-ho a la tieta, si goséssiu, i demà ja veurem quína sumanta!

Alguns minuts després els invitats de la vídua eren a la taula, tot sopant, i una dotzena de minyons estaven davant les tauletes laterals de la mateixa cambra, segons l'estil d'aquella terra i d'aquell temps. A l'hora oportuna el senyor Jones féu son petit parlament, en el qual regraciava la vídua per l'honor que els feia, a ell i a sos fills; però digué que hi havia una altra persona, la modèstia de la qual…

I va seguir, i va anar-se estenent. Revelà son secret sobre la participació de Huck en la aventura, amb la més bella faisó dramàtica que sabia; però la sorpresa que motivà era, en gran part, estrafeta, i no pas tan clamorosa i efusiva com hauria estat sota més venturoses circumstàncies. Tanmateix la vídua va fer una ostentació d'espalmament d'allò més bonica; i amuntegà tants de compliments i tanta de gratitud damunt Huckleberry, que ell gairebé oblidà la incomoditat quasi intolerable de son nou vestit per la incomoditat totalment intolerable d'ésser ofert com una rodella a l'esguard i a les lloances de tothom.

La vídua digué que es proposava donar a Huck la seva casa per llar, i fer-lo instruir; i que quan tingués el diner estalviat el faria entrar en els negocis, modestament. L'avinentesa de Tom era arribada. Digué:

-Huck no ho necessita: és ric!

Sols un considerable esforç de la cortesia dels invitats contingué la rialla de justa i escaient satisfacció que es mereixia aquesta gustosa facècia; però el silenci era una mica desmanegat. Tom el va rompre:

-Huck té diners, avui. Potser no us ho creieu, però en té una pila.
Oh! No cal que us en rigueu: em penso que us els puc mostrar.
Espereu-vos un minut.

Tom se n'anà cap a fora. Els invitats es miraven l'un a l'altre amb un interès perplex, i miraven interrogativament Huck, bocaclòs.

-Sid: què li passa, a Tom?- digué la tia Polly. -Ell… Bé, mai hi ha manera de saber-ne el què, d'aquest minyó. Jo mai…

Tom entrà, havent-se-les amb el pes del saquet, i la tia Polly no acabà la seva frase.

Tom escampà el bé de Déu de monedes d'or damunt la taula, i digué:

-Veieu, què us deia? La meitat és de Huck, i l'altra meitat és meva!

L'espectacle va trencar l'alè a tothom: tothom era bocabadat; ningú parlava, per un moment. Després hi hagué una demanadissa unànime d'explicacions. Tom digué que podia dar-ne, i ho féu. La història va ésser llarga, però xarbotant d'interès. Amb prou feines hi hagué una interrupció de ningú que trenqués l'encís de son doll. Quan Tom hagué acabat, el senyor Jones digué:

-Em creia haver manegat una petita sorpresa per a aquesta ocasió, però ara ja no val res. Aquesta altra la fa d'allò més migrada: ho reconec.

El diner fou comptat: la suma passava una mica de dotze mil dòlars. Era més del que ningú dels presents hagués vist mai en una sola vegada, encara que allí hi havia diverses persones que tenien molt més en propietat.

CAPÍTOL XXXVI

El lector pot restar convençut que la ganga de Tom i Huck produí una forta sensació en el pobre poblet de Sant Petersburg. Una quantitat tan gran, i tota ella veritablement encaixada, semblava gairebé increïble. Se'n parlotejà, de la cosa, i se la va estufar i glorificar fins que el seny de molts dels habitants vacil·là sota la tensió del malaltís exaltament. Totes les cases de Sant Petersburg i els llogarrets veïns foren analitzades, post darrera post, i llurs fonaments descolgats i escorcollats, en la recerca del tresor ocult. I no pas per minyons, sinó per homes; i alguns de ben seriosos i sense el més petit romanticisme. Onsevulla que Tom i Huck apareguessin, hom els festejava, els admirava, s'hi embadalia. Els minyons no podien recordar que llurs observacions haguessin estat de pes, abans; però ara les dites llurs eren atresorades i repetides: tot el que feien, ça com lla, semblava ésser considerat com a notable: havien perdut, evidentment, el poder de fer i dir coses vulgars. A més, llur passada història va ser furgada, i hom descobrí que hi havia marques d'originalitat ben paleses. El periòdic local publicà esbossos biogràfics dels minyons.

La vídua Douglas posà el diner de Huck al sis per cent, i el jutge Thatcher féu el mateix amb el de Tom, a requesta de la tia Polly. Cada minyó tenia ara una renda simplement prodigiosa: un dòlar per cada dia de feina de l'any, i mig més els diumenges. Era exactament ço que guanyava el ministre. (No, era el que li prometien: generalment no podia arreplegar-ho.) Amb un dòlar i quart per setmana, un minyó podia ésser allotjat, mantingut i ensenyat, en aquells antics dies innocents… i també vestit i rentat, fet i fet.

El jutge Thatcher s'havia format una gran opinió de Tom. Digué que cap minyó dels corrents no hauria tret mai la seva filla de la cova. Quan Becky digué al seu pare, en estricta confiança, còm, a l'escola, Tom havia rebut les fuetades en lloc d'ella, el jutge en fou visiblement commogut; i, quan ella demanà gràcia per la gran mentida que Tom havia dit per transportar el fueteig de l'espatlla d'ella a la seva, el jutge digué, en un bell esclat, que aquella era una mentida noble, generosa, magnànima: una mentida digna de redreçar el cap i transitar per la història de bracet amb la lloada Veritat de George Washington sobre la destral! Becky pensà que son pare mai no havia semblat tan alt i tan ufanós com quan caminava per la cambra i dava un cop de peu i deia això. Ella eixí de dret, i va assabentar-ne Tom.

El jutge Thatcher esperava que algun dia veuria Tom fet un gran advocat o un gran militar. Digué que tenia l'intent de procurar que Tom fos admès a l'Acadèmia Militar Nacional, i després educat en la millor escola jurídica del país, perquè pogués estar ensinistrat per exercir una de les dues carreres, o totes dues. La riquesa de Huck Finn, i el fet de trobar-se sota la protecció de la vídua Douglas, l'introduí a la societat (no: va llançar-l'hi, va precipitar-l'hi), i els seus sofriments gairebé ultrapassaven la mesura de les seves forces. Els servents de la vídua el tenien net i polit, pentinat i raspallat; i de nit el colgaven entre llençols antipàtics, sense una petita màcula o llàntia que hi pogués estrènyer contra el cor i reconèixer per amiga. Hagué de menjar amb ganivet i forquilla; hagué d'usar tovalló, tassó i plat; hagué d'apendre el seu llibre; hagué d'anar a l'església; hagué de parlar amb tanta de propietat que el llenguatge esdevingué insípid en sos llavis: onsevulla que es girés, les barreres i cadenes de la civilització el tancaven i el fermaven de cap a peus.

Sofrí coratjosament per tres setmanes les seves calamitats; i després, un dia, va resultar esgarriat. Per espai de quaranta vuit hores la vídua el cercà per tot arreu, afligidíssima. El públic s'hi encaparrà en gran manera: tot ho remenaren, i dragaren el riu en cerca del seu cos. A les primeres hores del terç matí, Tom Sawyer, assenyadament, anà furgant per algunes bótes buides que hi havia més enllà de l'escorxador fora d'ús, i trobà el refugiat dins una d'elles: Huck hi havia dormit. Acabava de desdejunar-se amb alguns caps i bocins de menjar robat. I jeia al ras, ara, còmodament aparellat amb la pipa. Estava despentinat, escabellat, i duia la mateixa antiga ruina de parracs que l'havia fet pintoresc en els dies que era lliure i feliç. Tom el va escometre, li digué el trasbals que havia causat, i va instar-lo a tornar a casa. La cara de Huck perdé son pacífic comportament i prengué un tirat melangiós. Digué:

-No me'n parleu, Tom. Ho he tastat, i no guixa: no guixa, Tom. No és per a mi: no hi estic avesat. La vídua em tracta bé, i és amorosa; però no puc comportar el seu estil. Em fa llevar a la mateixa hora cada matí; em fa rentar; em pentinen d'una manera que esgarrifa; no em volen deixar dormir en el cobert de fusta. He de portar els vestits condemnats que m'ofeguen: sembla que no deixin passar gens d'aire, tanmateix; i faig goig d'una manera tan endiastrada que no puc tirar-me a terra, ni ajeure'm, ni rodolar enlloc. Que no m'he escapolit per una porta de celler, fa… bé, jo diria que fa anys. He d'anar a l'església, i suar i suar: no puc veure aquells sermons enfarbalanats. No puc atrapar-hi una mosca, allà dins. No puc mastegar tabac, i he de dur sabates tot el diumenge. La vídua es posa a taula en tocar una campana; se'n va al llit en tocar la campana; es lleva en tocar la campana: tot és tan feréstegament acompassat, que un hom no pot comportar-ho.

-Bé, tothom ho fa així, Huck.

-Tom, és igual. Jo no sóc tothom, i no puc comportar-ho. Esparvera de veure's lligat alxí. A mi deu-me el ser deixat, que és una cosa planera: no hi estic, jo, per gent que li manca un bull. He de demanar-ho, per anar a fer una pescada; he de demanar-ho, per anar a capbussar-me al riu: mala fi tingui un hom, si no he de demanar totes les coses. Bé, havia de parlar amb tanta gentilesa que no tenia consol: no tenia més remei que pujar a la golfa i renegar una mica cada dia per dar-me gustet a la boca, o bé hauria mort. La vídua no em deixava fumar, no em deixava fer esgarips, no em deixava badallar, ni estirar-me, ni escupir davant la gent.- I després en un accés d'especial irritació i ofensa, digué: -I, mala negada! pregava a totes hores. Mai no he vist una dona com aquella! No hi havia més remei que plantar-la, Tom: com ho sentiu. I, a més, l'escola aviat s'obrirà, i jo hauria hagut d'anar-hi. Bé, això no hauria pogut comportar-ho, Tom. Veieu Tom? Això d'ésser ric no és pas de primera, com diuen. És neguitejar-se i neguitejar-se, i suar i suar, i desitjar a tota hora que un hom fos enterrat. I a mi aquest vestit m'escau; i aquesta bóta m'escau. I poc els tornaré a deixar de banda. Tom, mai no m'hauria vist en aquest tribull si no hagués estat per aquells diners: ja podeu pendre la meva part amb la vostra, i dar-me de tant en tant deu cèntims (no pas moltes vegades, perquè jo no dono una malla per cap cosa sinó quan és d'allò més difícil d'haver); i vós aneu i em feu quedar com una persona amb la vídua.

-O Huck! Ja sabeu que no podeu fer-ho, això: no estaria bé. I, a més, si tasteu per una mica més d'estona aquesta cosa, us arribarà a plaure.

-M'arribarà a plaure! Sí, de la manera que em plauria una estufa roent si havia d'ajeure-m'hi al damunt tan llarg com só. No, Tom: no seré ric, i no viuré a les seves maleïdes cases ofegadores. Em plauen els boscos, i el riu, i les bótes. I poc els deixaré. Mala negada!… ara que havíem arreplegat escopetes i una cova, i havíem pres el determini de robar! I vet aquí que aquesta ximplesa del diable ha hagut de treure el nas i fer-ho malbé tot!

Tom veié l'avinentesa que se li oferia:

-Mireu, Huck; això de ser ric no em fa pas tornar enrera de posar-me a lladre.

-No? Oh! Malvinatge! Parleu de bo de bo ben rebé, Tom?

-Tan de bo de bo com que ara estic assegut. Però, Huck, no us podem deixar entrar a la colla si no sóu respectable: sabeu?

La joia de Huck va extingir-se.

-No m'hi podeu deixar entrar, Tom? No em vau deixar entrar a fer de pirata?

-Sí, però això és diferent: un lladre és de més to, que no pas un pirata, en general. Hi ha moltes terres on estan qui-sap-lo amunt de la noblesa: són ducs i coses per l'estil.

-Escolteu, Tom: no hem estat sempre amics, vós i jo? Oi que no em deixaríeu a les capses? Oi, Tom? Oi que no ho faríeu? Digueu. Oi, Tom?

-Huck, puc voler-ho o puc no voler-ho; però què diria la gent? Ves, dirien: -Uix! La colla de Tom Sawyer! Quína terregada hi ha! I ho dirien per vós, Huck. No us plauria pas, això; ni a mi tampoc.

Huck romangué algun temps en silenci, esmerçant-se en una lluita mental. A la fi digué:

-Bé, tornaré a casa de la vídua per un mes, i m'hi aferraré i miraré si puc comportar-ho, si vós em deixeu pertànyer a la colla, Tom.

-Molt bé, Huck: això és anar llatí! Anem, vell companyó, i demanaré a la vídua que us afluixi una mica, Huck.

-Ho fareu, Tom, tanmateix? Està bé, això. Si ella em deixa portar algunes coses de les que estiguin de més mal borràs, jo fumaré d'amagat i renegaré d'amagat, i faré tots els possibles o esclataré. Quan engegareu la colla i ens farem lladres?

-Oh! Ben aviat. Aplegarem els minyons, i potser aquesta nit farem la iniciació.

-Farem la què?

-La iniciació.

-Quína cosa és?

-És jurar d'estar l'un al costat de l'altre, i no dir mai els secrets de la colla, baldament ens fessin bocins, i matar qualsevol (i tota la seva família) que perjudiqui el cos d'un de la colla.

-Això és lluït! això és ben lluït, Tom, a fe!

-Oi: que n'és, jo en faig la juguesca. I tots aquests juraments s'han de fer a mitja nit, en el lloc més soliu i basardós que pugueu trobar. El més escaient és una casa on surti por; però ara totes estan malmeses.

-Bé, això de la mitja nit és de primera, ça com lla, Tom.

-Sí, talment. I heu de jurar damunt d'una caixa de mort, i firmar-ho amb sang.

-Això sí que és una cosa que val la pena! Bé, és un milió de vegades més divertit que el piratejar. Me estaré estaqueta amb la vídua fins que em mori, Tom; i, si arribo a ser una lladre de grapa regular i en parla tothom, em penso que ella n'estarà orgullosa d'haver-me estirat cap a casa seva, fora de la mullena!