CAPÍTOL V
Per allà a dos quarts d'onze, la campana esquerdada de l'església començà de sonar, i la gent no trigà a anar-se acoblant per al sermó del matí. Els minyons de l'escola dominical es distribuïren per l'edifici, i ocuparen bancs amb llurs parents, de manera que en romanguessin vigilats. Vingué la tia Polly; i Tom i Sid i Maria segueren amb ella. Tom fou deixat en el passadís perquè estigués tan lluny de la finestra oberta i les enciseres escenes estiuenques del defora com fos possible. La gentada omplí les naus: el vell i indigent administrador de correus, que havia conegut dies millors; el batlle i la seva muller (perquè tenien batlle, allí, entre altres coses supèrflues); el jutge de pau; la viuda Douglas, rossa, elegant i de quaranta anys, esperit benvolent i acomodat, la casa encimbellada de la qual era l'únic palau del poble, i la més hospitalària i de molt la més pròdiga en matèria de festes que l'omplís d'ufana; el decantat i venerable ex-alcalde i la senyora Ward; l'advocat Riverson, el nou notable de la rodalia; després la beutat del poblet, seguida d'una colla de joves cortrencadores, vestides de llinó i guarnides de cintes; després tots els joves dependents de la ciutat, corporativament: perquè havien romàs en el vestíbul tot xuclant el pom del bastó, formant un mur circular d'admiradors oliosos i de somriure badoc, fins que la darrera noia havia passat per les baquetes; i, finalment, vingué el noi model, Willie Mufferson, prenent tan sol·lícita cura de la mare com si ella fos tallada en cristall. Sempre portava sa mare a l'església i era l'orgull de totes les matrones. Els minyons, sense mancar-n'hi un, el detestaven perquè era tan bo i, a més, son exemple els havia estat encolomat tantes vegades. El blanc mocador li sortia de la butxaca cap endarrera, com era costum els diumenges, casualment. Tom no tenia mocador, i els nois que en tenien li semblaven uns estarrufats. Essent ara el poble fidel completament aplegat, la campana sonà una vegada més per advertir els tocatardans i els encantats; i després una solemne quietud caigué damunt l'església, només interrompuda per les rialletes i murmuris del chor, a la tribuna. El chor sempre feia rialletes i murmuris durant tot el servei religiós. Hi hagué una vegada un chor d'església que no era mal educat, però he oblidat on va ésser. Fa una pila d'anys que això va passar, i amb prou feines puc recordar-ne cap detall; però em penso que fou en algun país estranger.
El ministre digué l'himne, i l'anà llegint amb delectança, en un estil peculiar que era molt admirat en aquella part del país. Començà a mitja veu, i anà enfilant-se consecutivament, fins que arribà a un cert punt, en el qual carregà amb fort èmfasi damunt la paraula més acimada, i després es precipità avall com si fos d'una palanca estant:
Seré menat cap-al-cel en-llits FLORITS
de descans,
Quan d'altres lluiten pel-premi fent-vela-en ONES
sagnants?
Hom el considerava prodigiós lector. A les vetllades de l'església sempre recorrien a ell perquè llegís poemes; i, quan s'hi havia posat, les senyores alçaven llurs mans i les deixaven caure abandonadament damunt la falda; i cloïen els ulls i movien els caps, com si diguéssin: -Les paraules no poden expressar-ho: és massa bell, massa bell per a aquesta terra mortal!
Després que l'himne fou cantat, el reverend senyor Sprague es girà envers una taula d'avisos i llegí en alta veu advertiments de reunions i societats i altres coses, i arribà a semblar que la llista s'estendria fins a l'espatec del Judici Final; singular costum que és encara conservat a Amèrica, fins i tot a les ciutats, en mig d'aquesta època d'abundosos diaris. Tot sovint, quan menys fonament té un costum tradicional, més difícil és de desempallegar-se'n.
I aleshores el ministre pregà. Bona i generosa fou la seva pregària, i feta per peces menudes. Pledejà per l'Església i els petits infants de l'Església; per les altres esglésies del poblet; pel poblet mateix; pel comtat; per l'Estat; pels funcionaris de l'Estat; pels Estats Units; per les esglésies dels Estats Units; pel Congrés; pel President; pels funcionaris del Govern; pels pobres mariners, malmenats en les mars tempestuoses; pels milions d'oprimits que gemeguen sota el taló de les monarquies europees i els despotismes orientals; per aquells que reberen ]a llum i la bona nova, i tanmateix no tenen ulls per a veure ni orelles per a oir, i pels pagans de les llunyanes illes de la mar; i acabà amb una súplica que les paraules que anava a dir poguessin trobar gràcia i favor, i fossin sement sembrada en terra fèrtil, llevant amb el temps abundosa collita de bé. Amén.
Hi hagué un zumzeig de vestits, i la gent dreta s'assegué. El noi la història del qual reconta aquest llibre, no la gaudia, la pregària: només la suportava, i encara gràcies. Estava inquiet tot el temps que durava; portava el compte dels detalls de la pregària, inconscientment (perquè no hi parava atenció, però sabia les tasqueres que amb tota regularitat servava en aquell vetust indret el clergue); i quan una petita bagatel·la de matèria nova hi era insertada, la seva orella l'espiava i tota la seva natura n'experimentava ressentiment: considerava els afegitons injustos i brètols.
En mig de la pregària, una mosca s'havia aturat damunt el respatller del banc de davant, i torturava l'esperit de Tom, per tal com s'estava fregant tranquilament les mans, agafant-se el cap amb els braços i pulint-lo tan vigorosament que gairebé semblava descompartir-lo del cos, deixant a la vista el fil subtilíssim del coll, i es gratava les ales amb les potes del darrera i les aplanava damunt son cos com si haguessin estat faldons de casaca, continuant tota la seva toilette tan tranquilament com si sabés que gaudia de tota seguretat. I la gaudia; que, per intensament que les mans de Tom sentissin la pruïja d'arrapissar-la, no ho gosaven escometre: ell creia que la seva ànima seria immediatament estenallada si feia semblant cosa mentre la pregària durés. Però a la darrera frase la seva mà començà d'encorbar-se i de lliscar endavant; i, al bell punt que l'«Amén» fou dit, la mosca era presonera de guerra. La seva tia sotjà l'acció i l'obligà alliberar-la.
El ministre pronuncià son text, tot brunzint monòtonament al llarg d'una al·legació tan prosaica que molts de caps, d'ací d'allà, començaren de pesar figues: i tanmateix era una al·legació que tractava del foc interminable i el sofre, i reduïa els predestinats de la glòria a una colla tan petita, que amb prou feines valia la pena aquella salvetat. Tom comptava les pàgines del sermó: un cop havia sortit de l'església, sempre sabia quantes pàgines hi havia hagut; però rares vegades sabia cap altra cosa del discurs. Tanmateix, però, aquella vegada s'interessà de bo de bo per una breu estona. El ministre féu una grandiosa pintura commovedora de les hosts humanes en el mil·lenari, quan el lleó i l'ovella jaurien plegats i un infant els menaria. Però el sentiment, la lliçó, l'exemplaritat del gran espectacle, foren perduts per al minyó: només pensà que en el caràcter egregi del protagonista, davant els pobles en expectació: son rostre s'il·luminà d'aquell pensament, i es digué a si mateix que desitjaria d'ésser aquell infant, si el lleó era manyac.
Tornà a caure en aquella frisança, en ésser continuada l'eixuta al·legació. Ben prompte féu memòria d'un tresor que tenia, i el va treure a la llum. Era un gran escarabat negre, amb formidables barres: la «cuca pessigadora», com ell li deia. El tenia en una capsa de pistons. La primera cosa que féu l'escarabat fou atrapar-li el dit. Seguí una natural patacada, i l'escarabat se n'anà trontollant al passadís central, i s'aturà cap per avall, i el dit ferit anà a raure dins la boca del noi.
L'escarabat jeia allí terra movent les potes desvalgudes, incapaç de tombar-se. Tom l'ullava, i tenia desig d'haver-lo; però ell estava a recer, fora de son abast. Altra gent, que no parava atenció a la prèdica, trobà un consol en l'escarabat, i també l'ullaren.
Al cap de poca estona un gos llanut vagarívol comparegué mandrosament, amb el cor trist, emperesit per la calma i blanura de l'istiu, cansat del captiveri i sospirant per una trasmudança. Espià l'escarabat; la cua caiguda s'aixecà i oscil·là: ell inspeccionava el botí: caminava al voltant de la bestiola; la flairava des d'una distància confortable; tornava a caminar-li al voltant; es feia més gosat, i la flairava de més a prop; després aixecà el morro, i pegà una cautelosa urpada, sense arribar a encertar; en pegà una altra, i una altra; començà de fruir el divertiment; s'ensorrà fins a l'estómac amb l'escarabat entre les seves urpes, i continuà sos experiments; se'n fadigà al capdavall i romangué indiferent i distret. Son cap es decantà, i de mica en mica la seva barba descendí i tocà l'enemic, el qual la va picar. Hom sentí un grinyol agut; pegà embranzida la testa del gos, i l'escarabat caigué a un parell de yardes de distància, i altra vegada restà cap per avall. Els espectadors veïns s'estremiren d'una dolça joia interior, diverses cares es posaren darrera ventalls i mocadors, i Tom esdevingué absolutament feliç. El gos quedava com un babau, i probablement se'n dava compte; però hi havia ressentiment en el seu cor, tanmateix, i daler de revenja. Així és que anà cap a l'escarabat i començà de bell nou a atacar-lo cautelosament, saltant envers ell de cada punt d'un cercle, aturant les potes a una polsada de la bestiola, pegant-hi embranzides encara més pròximes amb el dentat, i dant estrebades amb el cap, fins que les seves orelles tornaren a vibrar. Altra vegada, tanmateix, n'esdevingué fadigat, al cap d'una estona; provà de distreure's amb una mosca, però no hi trobà conhort; anà voltant una formiga, amb el nas ben arran del paviment, i de seguida se'n sentí fastiguejat; badallà, sospirà, oblidà del tot l'escarabat, i segué damunt ell! Sonà aleshores un salvatge grinyol d'agonia, i el gos anà passadís amunt; els grinyols continuaren, i també el viatge del gos; creuà la casa per davant l'altar, i fugí cap a l'altre passadís; passà per davant les portes; vociferà de trobar-se a la darrera etapa de sa correguda; la seva tortura cresqué amb la seva progressió, fins que al cap de poc no fou sinó un cometa llanut que es movia en la seva òrbita amb el llampegueig i la velocitat de la llum. Al capdavall, la víctima, frenètica, es desvià de la seva correguda i saltà a la falda de son senyor: ell el tirá enfora de la finestra, i la veu dolorida s'anà esvaint i finà en la distància.
Tota l'església, aleshores, era caravermella i mig ofegada del riure contingut, i el sermó havia arribat a un mortal estancament. El discurs fou continuat tot seguit, però anava tot estropellat i ranquejant, perduda ja tota possibilitat d'impressionar; perquè àdhuc els més greus sentiments eren acollits a cada pas amb un endolcit esclat d'alegria profana, sota l'abric d'algun llunyà respatller de banc, com si el pobre clergue hagués dit alguna cosa estranyament faceciosa. Tot el poble fidel sentí un positiu alleujament quan la prova fou passada i dita la benedicció.
Tom Sawyer tornà a casa joiós del tot, bo i pensant que era més satisfactori el servei religiós quan s'hi presentava una mica de varietat. Només una cosa l'amargava: ja li venia de grat que el gos jugués amb la seva cuca pessigadora, però no li semblava equitatiu que se l'emportés.
CAPÍTOL VI
El matí del dilluns trobà Tom Sawyer tot dissortat. El matí del dilluns sempre el trobava així, perquè començava una altra setmana de sofriment aclaparador a l'escola. Generalment ell inaugurava aquell dia tot desitjant que no hagués sobrevingut la festa, que feia molt més odiós el retorn al captiveri i les cadenes.
Tom jeia reflexionant. Al cap de poc se li acudí que desitjaria d'estar malalt: aleshores podria romandre a casa sense anar a escola. Veu's aquí una vaga possibilitat. Escrutà el seu organisme: no tenia cap xacra. I començà de bell nou l'investigació. Aquesta vegada li semblà que podia descobrir símptomes de còlic i començà d'encoratjar-los amb extraordinària esperança. Però s'afebliren, i al cap de poca estona desaparegueren del tot. Tornà a reflexionar. De cop i volta descobrí quelcom: una de les seves dents de dalt se sentia baldera. Això era una bona cosa, i estava a punt de començar els gemecs com a engegament, com ell deia, quan se li acudí que, si compareixia al tribunal amb aquest argument, la seva tia li arrencaria aquella peça, i això li faria mal. Pensà, doncs, que servaria la dent com a reserva, ara per ara, i cercaria altra cosa. No se li acudí res per una estoneta, i després es recordà d'haver sentit com parlava el doctor d'una certa cosa que obligà a estar-se al llit a un pacient per espai de dues o tres setmanes i havia amenaçat de fer-li perdre un dit. El minyó, doncs, tragué afanyosament el dit malalt del peu, enfora del llençol, i l'aixecà en l'aire per a la seva inspecció. Però no coneixia els símptomes necessaris. Tanmateix, però, semblava que valia la pena d'arriscar-s'hi: així és que començà de gemegar amb considerable braó.
Però Sid seguia dormint, sense atalaiar-se'n.
Tom gemegà més fort, i s'imaginà que començava de fer-li mal el dit del peu.
Fou infructuós, pel que feia a Sid.
Tom bufava ja de tant escarrassar-se. Descansà una mica, i després s'inflà, i produí un seguit d'admirables gemecs.
Sid roncava.
Tom s'exasperà. Digué: -Sid, Sid!- i va sacsejar-lo. Aquest procediment reeixí, i Tom començà sos gemecs altra vegada. Sid badallà, s'estirà, després s'aixecà damunt el colze amb un esbufec, i es posà a mirar Tom de fit a fit. Tom seguí gemegant. Sid digué:
-Tom! Digues, Tom!
Cap resposta.
-Ei, Tom! Tom! què passa, Tom?- I el sacsejà i li mirà el rostre, afanyosament.
Tom féu, tot planyívol:
-Oh! No, Sid: no m'empentegeu.
-Vejam: què passa, Tom? Cridaré la tieta.
-No: tant se val. D'aquí a una estona potser haurà passat. No crideu ningú.
-Però si cal! No gemegueu així, Tom: és una cosa que esgarrifa.
Quant de temps fa que dura, això?
-Hores… Uui! Oh! No us bellugueu així. Em matareu!
-Tom: per què no m'heu despertat més d'hora? Oh! Tom, no feu això!
Em posa els cabells drets, de sentir-vos! Tom: què teniu?
-Sid, us ho perdono tot. (Gemec.) Totes les males passades que m'hagueu fet en tota la vida. I doneu, Sid, el marc de finestra vell i el meu gat borni a aquesta noia nova que ha vingut al poble, i digueu-li…
Però Sid havia arrapissat sos vestits i apretat a córrer. Tom sofria de bo de bo, ara: tan bellament treballava la seva imaginació: així és que sos gemecs havien assolit un to perfectament genuí.
Sid corregué escales avall i digué:
-Oh! Tieta Polly! Veniu! Tom està a les acaballes!
-A les acaballes!
-Sí, senyora. No perdeu temps: veniu de pressa!
-Romansos! No ho crec.
Però tanmateix volà escales amunt, amb Sid i Maria a sos talons. I la cara se li esblaimà, aiximateix, i sos llavis tremolaren. En arribar al costat del llit, digué, entre el panteix:
-Tom! Tom! Què us passa?
-Oh! Tieta! Estic…
-Què us passa? Què us passa, minyó?
-Oh! tieta! El meu dit malalt em fa qui sap el mal!
La vella senyora s'enfonsà en una cadira i rigué una mica, després plorà una mica, i després féu totes dues coses alhora. Això la retornà, i digué:
-Tom, quin espant m'havíeu dat! Prou ximpleries, ara, i salteu-me d'aquí.
Els gemecs pararen, i s'esvaí el mal que sentia el dit del peu. El noi s'adonà de quedar una mica com un babau, i digué:
-Tia Polly, semblava adolorit, i feia tant de mal, que ni em recordava de la meva dent.
-La vostra dent: oi? Què hi teniu, a la dent?
-En tinc una de baldera, i em fa veure la padrina.
-Vejam, vejam: no torneu a començar la gemegor. Obriu la boca. Bé, teniu la dent baldera; però d'això ningú se'n mor. Mary, aneu-me a cercar un fil de seda i una brasa de la cuina.
Tom digué:
-Oh! tieta! No l'arrenqueu, si us plau: ja no em fa gens de mal. No, tieta, si us plau. Ja no vull quedar-me a casa per no anar a l'escola.
-Ah! Ja no voleu, ja no voleu? De manera que tot aquest terrabastall era perquè us pensàveu romandre a casa, i fer campana, i anar a pescar? Tom, Tom! Jo us estimo tant, i vós sembleu cercar totes les maneres de ferir mon pobre cor vellet amb vostra ànima endiastrada!
En aquell instant els instruments dentaris eren a punt. La vella senyora apretà fort l'un cap del fil de seda, amb un nus, a la dent de Tom, i lligà l'altre a una post del llit. Després agafà la brasa, i sobtadament la llençà gairebé a la cara del noi. La dent penjà aleshores, tot gronxant-se, de la post del llit.
Però totes les calamitats tenen llurs compensacions. En adreçar-se Tom a l'escola, després del desdejuni, fou l'enveja de tots els minyons que trobà, perquè el forat de la seva línia superior de dents li permetia d'expectorar d'una manera nova i admirable. Arreplegà tot un seguici de xicots interessats per aquell espectacle; i un d'ells, a qui havia calgut tallar el dit i que havia estat un centre de fascinació i homenatge fins aleshores, es trobà ara, de cop i volta, sense cap partidari, i tonsurat de la seva glòria. Son cor n'era feixuc, i digué, amb un menyspreu que no sentia, que no valia res l'escupir com Tom Sawyer. Però un altre minyó digué: -És que són verdes!- I ell hagué de fer-se fonedís, heroi descavalcat.
Tom no trigà gaire estona a topar el jovenívol pària del llogarret, Huckleberry Finn, fill de l'embriac del poble. Huckleberry era coralment odiat i temut de totes les mares del poble, perquè estava en vaga, i no coneixia llei, i era ordinari, i dolent… i perquè tots llurs infants l'admiraven en tanta de manera, i es delectaven en sa prohibida companyia, i haurien volgut tenir la gosadia d'ésser com ell. Tom era com la resta dels nois respectables, pel que feia a envejar a Huckleberry sa joiosa condició de bandejat; i tenia ordes terminants de no jugar-hi: així és que hi jugava cada vegada que n'hi venia a tomb l'avinentesa. Huckleberry anava sempre abillat amb robes sobreres d'homes de tota alçada, les quals es trobaven en perpètua floridera i plenes de voleiadissos parracs. Son capell era una vasta ruïna amb una ampla mitja-lluna escapçada de les seves ales; sa casaca, quan en duia, gairebé li arribava als talons, i tenia els botons del darrera molt més avall de l'esquena; només un elàstic li sostenia els pantalons; el seient de sos pantalons s'abombava qui-sap-lo avall i no contenia res; la part baixa i serrellosa dels pantalons s'arrossegava pel fang quan no era arremangada. Huckleberry anava i venia al seu grat. Dormia als llindars de les portes quan feia bon temps, i en bótes buides quan plovia; no havia d'anar a l'escola ni a la capella, ni reconèixer ningú per senyor, ni obeir a ningú: podia anar a pescar o a nedar, quan i on li plagués, i romandre-hi tanta d'estona com li fos escaient. Ningú li prohibia de tenir batusses; podia vetllar fins a l'hora que li semblés bé; era sempre el primer noi que anava amb els peus nus en primavera, i el darrer en tornar a adoptar el cuiro en la tardor; mai no s'havia de rentar o posar-se roba neta; podia renegar prodigiosament. En una paraula, aquell noi tenia tot allò que dóna preu a la vida. Així pensava tot minyó atuït, empantanegat i respectable de Sant Petersburg. Tom saludà el romàntic bandejat:
-Hola, Huckleberry!
-Hola, noi! I mireu que us en sembla.
-Què és això que porteu?
-Un gat mort.
-Deixeu-me'l veure, Huck. Manoi! Està d'allò més enravenat. On l'heu pogut haver?
-L'he comprat a un noi.
-Què n'heu donat?
-N'he dat un bitllet blau i una bufeta que havia pescat a l'escorxador.
-On heu pescat el bitllet blau?
-El vaig comprar a Ben Rogers, fa dues setmanes, per un bastonet d'empènyer cèrcols.
-Escolteu… per què serveixen el gats morts, Huck?
-Per què serveixen? Per a guarir-hi berrugues.
-Sí? Voleu dir? Jo conec un remei que és millor.
-I ca! M'hi jugaria qualsevol cosa que no. Quín és?
-Ves, aigua d'esca.
-Aigua d'esca! No en daria una fulla de bruc, de l'aigua d'esca.
-No la daríeu: oi? Ho heu provat mai?
-No, jo no. Però Bob Tanner sí.
-Qui us ho ha dit?
-Ves, ell ho digué a Jeff Thatcher, i Jeff ho digué a Johnny Baker, i Johnny ho digué a Jim Hollis, i Jim ho digué a Ben Rogers, i Ben ho digué a un negre, i el negre m'ho digué a mí. Ja ho veieu!
-Bé, i què vol dir? Tots diuen mentida. Tots, si més no, fora del negre: a ell no el conec. Però mai no he vist un negre que no digués mentides. Romansos! Ara digueu-me còm ho va fer Bob Tanner, Huck.
-Ves, va agafar la mà i va ficar-la dins un socot on hi havia aigua de pluja.
-De dia?
-Oi.
-Amb la cara cap al socot?
-Sí. Tanmateix, jo bé ho penso.
-Digué alguna cosa?
-No ho crec, no ho sé.
-Ah! Mireu que és prou. Voler guarir berrugues amb aigua d'esca d'una manera tan bajana i poca solta! És clar que així no fa profit. Cal que us en aneu al mig del bosc, on sabeu que hi ha un socot amb aigua d'esca; i al punt de la mitja nit us aculeu contra el socot i hi apreteu la mà i dieu:
«Gra d'ordi, gra d'ordi, segó de menja indiana, aigua d'esca, aigua d'esca, empassa't aquestes berrugues!»
i després us en aneu de pressa, dotze passes, amb els ulls closos, i després giravolteu tres vegades a l'entorn del socot, i us en aneu a casa sense parlar amb ningú. Perquè; si parleu, l'encís se'n va a cân Pistraus.
-Bé, això sembla un bon estil de fer-ho; però no és pas així com va fer-ho Bob Tanner.
-És clar que no, ja us hi podeu jugar qualsevol cosa; perquè és el noi que té més berrugues de tot el poble, i no en tindria ni una si sabés com haver-se-les amb l'aigua d'esca. M'he tret milers de berrugues de les mans d'aquesta manera, Huck. Jugo en tanta de manera amb les granotes, que sempre arreplego una pila, pila, pila de berrugues. De vegades me les trec amb una fava.
-Sí, les faves serveixen. Ja ho he fet, això.
-Ho heu fet? I de quina manera ho feu, vós?
-Agafeu la fava i la partiu, i talleu la berruga de manera que en surti una mica de sang, i en acabat poseu la sang damunt un tros de la fava. I aneu, i feu un clot, i ho enterreu al volt de la mitja nit en una cruïlla, quan és lluna nova, i en acabat cremeu la resta de la fava. Compreneu? El tros de fava que té al damunt la sang anirà xuclant i xuclant, fent per manera d'haver el tros que manca, i això ajuda a la sang a xuclar la berruga, i ella no triga a escapolir-se.
-Sí, això és, Huck, això és: encara que si dieu, quan feu la colgada, «fava, endins; berruga, vés: vés-te'n i no em carreguis més!» és millor. Així és com ho fa Joe Harper, i ha estat a prop de Coonville, i gairebé per tot. Però, digueu: Còm ho feu per guarir-les amb un gat mort?
-Ves, agafeu el gat i us en aneu i entreu al cementiri, tard, al volt de la mitja nit, i aneu on algun dolent hagi estat enterrat; i quan serà mitja nit un dimoni vindrà, o potser dos o tres, però no els podreu llucar: només podreu sentir una cosa com el vent, o bé podreu sentir-los enraonar; i quan se'n duran aquell company, els tirareu el gat al darrera i direu: «El dimoni segueix el cos mort, el gat segueix el dimoni, les berrugues segueixen el gat, i jo ja estic sense!» Això convenç qualsevol berruga.
-Sembla bona cosa. Ho heu provat mai, Huck?
-No, però la vella Hopkins m'ho digué.
-Bé, doncs: em penso que deu ser veritat, perquè diuen que és bruixa.
-Diuen! O Tom! Jo sé que ho és. Ella va embruixar mon pare. El meu pare ho diu ell mateix. Un dia feia camí, i va veure que ella l'estava embruixant; així és que va agafar un roc, i, si ella no s'hagués fet escàpola, l'hauria bé ensopegada. Doncs bé: aquella mateixa nit va anar de corcoll dins un cobert on jeia embriagat, i es va petar el braç.
-Això esparvera. I còm ho va conèixer que ella l'embruixava?
-Senyor! Bé prou que us ho dirà, mon pare. Mon pare diu que, quan us miren d'allò més enravenades, és que us embruixen, sobretot si remuguen. Perquè quan remuguen diuen el Parenostre a la inversa.
-Digueu, Huck: quan hi anireu a fer la provatura del gat?
-Aquesta nit. Em penso que aquesta nit aniran a cercar l'ànima del vell Hoss Williams.
-Però si l'enterraren dissabte, Huck. Voleu dir que no se'l van endur dissabte a la nit?
-I ara! Què dieu! Llurs encisos no podien pas reeixir fins a la mitja nit, i aleshores ja és diumenge. Als dimonis no els agrada gaire que el diumenge els esquitxi, em penso.
-No se m'hauria acudit. És veritat. Voldreu que hi vagi amb vós?
-És clar… Si no teniu por.
-Por! No és fàcil. Que miolareu per avisar-me?
-Sí, i vós feu un miol de resposta, si us vaga. La darrera vegada vaig estar-me miolant per allí fins que el vell Hays va començar a engegar-me rocs, tot dient: -Gat del diastre!- així és que li vaig tirar una rajola per la finestra; però moixoni!
-Ben segur. Aquella nit no vaig poder miolar perquè la meva tia em sotjava; però aquesta vegada miolaré. Escolteu, Huck: què és això?
-No és més que una paparra.
-On l'heu arreplegada?
-Al bosc.
-Què en voleu?
-No ho sé. No la vull pas vendre.
-Molt bé. És una paparra d'allò més petita, per això.
-Oh! És de bon fer el rebaixar una paparra que no us pertany. Jo n'estic satisfet. És prou bona per a mi.
-Uix! N'hi ha una mala fi, de paparres. En podria tenir un miler, si volgués.
-Bé, doncs; per què no les teniu? Perquè massa sabeu que això són brocs. És una paparra ben primerenca, trobo. És la primera que he vist aquest any.
-Escolteu, Huck: us la barato per la meva dent.
-Deixeu-me-la veure.
Tom es va treure un tros de paper i va desenrotllar-lo curosament.
Huckleberry li pegà una mirada afanyosa. La temptació era ben forta.
A la fi digué:
-És de bo de bo?
Tom aixecà sos llavis i mostrà el forat.
-Vaja, molt bé- digué Huckleberry; -tracte és tracte.
Tom ficà la paparra dins la capsa de pistons que havia estat darrerament presó de l'escarabat, i els minyons es separaren, tot sentint-se cadascú més ric que no pas abans.
En arribar Tom al petit bastiment isolat de l'escola, hi entrà bruscament, a grans passos, com si hagués vingut amb honrada celeritat. Plantà son capell al penjador, i es precipità a son seient amb una abrivada aqueferadíssima. El mestre, entronitzat a l'altura, damunt sa gran cadira de braços i de cul estellat, feia una bacaina, a la non-non de la bonior soporífera de l'escola. La interrupció el desvetllà.
-Tomàs Sawyer!
Tom sabia que el seu nom, pronunciat tot sencer, era averany de mal temps.
-Senyor!
-Munteu aquí. Digueu-me còm és que heu tornat a venir tard, com teniu per costum.
Tom estigué a punt de cercar aixopluc sota una mentida; però aleshores veié dues llargues trenes de cabell groguís penjant damunt una esquena, i les reconegué, en virtut d'aquella elèctrica simpatia de l'amor; i al costat d'aquella personeta hi havia l'únic lloc vacant de la banda de les noies. Tot seguit digué:
-M'HE ATURAT A PARLAR AMB HUCKLEBERRY FINN!
El mestre sentí que se li aturava el pols, i restà amb els ulls encantats, sense esma. La bonior de l'escola cessà; els alumnes es preguntaren si aquell minyó insensat havia perdut el seny. El mestre digué:
-Heu fet… què?
-M'he aturat a parlar amb Huckleberry Finn.
Les paraules no havien estat mal enteses.
-Tomàs Sawyer, aquesta és la confessió més astoradora que mai hagi sentit. La simple fèrula és poc per aquest delicte. Traieu-vos el gec.
El braç del mestre maldà fins a cansar-se, i el dipòsit de regles minvà notablement. Aleshores vingué aquella orde:
-Ara aneu i seieu amb les noies! I que això us serveixi d'escarment.
Les rialletes que es mobilitzaren pels àmbits de la cambra semblà que avergonyissin el noi; però, de fet, aquesta resulta la causà més aviat l'adorativa temença envers la seva ídola inconeguda i el goig paorós que li proporcionava la seva sort enlairada. S'assegué a l'extrem del banc de pi, i la noia se'n retirà una mica, amb un moviment de cap. Contactes de colzes i llambregades i murmuris atravessaren la cambra; però Tom seia tot quiet, amb els braços damunt el pupitre llarg i baix que tenia al davant, i semblava que estudiés en son llibre. De mica en mica l'atenció dels altres el deixà de banda, i l'acostumat murmuri de l'escola surà una vegada més per l'aire ensopit. Al cap de poc el minyó començà de fer lliscar furtives llambregades envers la noia. Ella ho reparà, li féu una llengota, i li girà el cap per espai d'un minut. Quan ella tornà a mirar-lo amb tota cautela, hi havia un préssec davant d'ella: ella l'empenyé cap enfora. Tom tornà a acostar-lo dolçament: ella l'empenyé de bell nou, però amb menys animositat. Tom pacientment, va tornar-lo a son lloc: aleshores ella deixà que hi romangués. Tom escritotejà a la seva pissarra: «Preneu-lo, si us plau; en tinc més». La noia pegà llambregada a aquelles paraules, però no féu cap senyal. Aleshores el noi començà a dibuixar alguna cosa a la pissarra, tot amagant la seva obra amb la mà esquerra. Per algun temps la noia refusà de pendre'n coneixement; però la seva humana curiositat no trigà a manifestar-se per indicis tot just perceptibles: El minyó seguia treballant, aparentment, sense dar-se'n compte. La noia féu una mena d'intent que no la comprometés, per a veure-ho; però el minyó no revelà que en tingués esment. A la fi ella va caure, i murmurà amb certa vacil·lació:
-Deixeu-m'ho veure.
Tom descobrí en part una trista caricatura d'una casa, amb una teulada de dues pendents i un tirabuixó de fum que sortia de la xemeneia. Aleshores l'interès de la noia començà d'ésser fortament atret per aquella obra, i oblidà tota cosa del món. Quan fou acabada, la contemplà un moment i després zumzejà:
-Que és bonic! Feu un home.
L'artista erigí un home en el carrer de davant: semblava una grua. Aquell home hauria pogut caminar per damunt la casa: però la noia no era hipercrítica: restà satisfeta del monstre, i zumzejà:
-És un bell home. Ara feu-me a mi tot caminant.
Tom dibuixà un rellotge d'arena que tenia al damunt una lluna al ple i com a extremitats unes tiges; i armà els dits estesos amb un ventall meravellós. La noia digué:
-Que bonic és! Em plauria de saber dibuixar.
-És de bon fer. Ja us n'ensenyaré.
-Oh! De bo de bo? Quan?
-A migdia. Que aneu a casa, a dinar?
-Em quedaré, si voleu.
-Molt bé: pacte fet.
-Còm us dieu?
-Becky Thatcher.
-I vós, còm us dieu? Ja ho sé: Tomàs Sawyer.
-Aquest és el nom d'apallissar-me. Em dic Tom, quan so bon minyó. Em direu Tom: veritat?
-Sí.
Aleshores Tom començà d'escritotejar quelcom damunt la pissarra, tot amagant les paraules a la noia; però ella no es retreia, aquesta vegada, i demanà de veure-ho. Tom digué:
-Oh! No és res.
-Sí, que és.
-Que no: tant us fa.
-Que sí, que em fa. Deixeu-m'ho veure.
-Ho diríeu.
-No ho diré: en bona fe, fe i refè, que no.
-No ho direu a ningú, a ningú? Per tota la vida?
-No, no ho diré a ningú. Ara deixeu-m'ho veure.
-Oh! Tant us fa, a VÓS!
-Ja que em tracteu així, ho veuré, Tom.- I posà sa mà menuda damunt la d'ell, i hi hagué una mica de baralla. Tom feia veure que es resistia de bo de bo; però deixà que la seva mà llisqués gradualment fins que aquests mots foren descoberts: «Us amo!»
-Oh! Dolent!- I li donà un cop ben fort a la mà. Però tanmateix va enrojolar-se i va semblar complaguda.
En aquell mateix moment el minyó sentí una lenta grapa fatal que es cloïa damunt la seva orella i un uniforme impuls enlairador. D'aquesta manera fou conduït a través de la cambra i dipositat en el seu seient, sota un foc copiós de rialles de tota l'escola. Després el mestre romangué al damunt d'ell uns quants moments paorosos, i finalment se n'anà cap a la seva reial cadira, sense dir cap paraula. Però, baldament a Tom li cogués l'orella, el seu cor era ple de gaubança.
En apaivagar-se l'escola, Tom féu un honrat esforç per estudiar, però l'avalot que tenia a dintre seu era massa gran. Successivament ocupà son lloc a la classe de lectura, i hi féu qui-sap-les matusseries; després a la classe de geografia, i convertí els llacs en muntanyes, les muntanyes en rius i els rius en continents, fins a tornar al caos; després a la classe de confegir, i el feren anar de corcoll una sèrie de noms senzillament infantívols; fins que s'aixecà i reté la medalla de peltre que havia portat amb ostentació uns quants mesos.
CAPÍTOL VII
Quant més feia Tom per manera de fixar la seva ment en el llibre, més vagarejaven les seves idees. Així és que, a la fi, amb un sopor i un badall, ho deixà córrer. Li semblava que la interrupció de tasques de les dotze no vindria mai. L'aire estava encalmadíssim. No se'n movia un alè. Era el més somnolent dels dies somnolents. El murmuri adormidor de vint-i-cinc alumnes estudiant, aquietava l'ànima, com l'encís que hi ha en la bonior de les abelles. Enllà d'enllà, sota l'ardent solellada, alçava Cardiff Hill sos flancs d'una verdor suau entre un vel de calitja que lluïa tot esblaimat, amb el tint de púrpura que dóna la distància; uns quants ocells flotaven amb ala peresosa per dalt de tot de l'aire; no hi havia, de visible, cap més ésser vivent que algunes vaques, i les vaques dormien.
El cor de Tom es dalia per la llibertat, o almenys per quelcom d'interessant a fer, per passar l'estona paorosa. La seva mà anà esmaperduda cap a la seva butxaca, i la seva faç s'il·luminà amb un esclat de gratitud que era una acció de gràcies, baldament ell no ho sabés. Després, la capsa de pistons eixí furtivament. Deixà anar la paparra, i la posà damunt la vasta planura del pupitre. La bestiola probablement tingué un esclat de gratitud que equivalia a una acció de gràcies, també, en aquell moment; però era prematura, perquè, quan començà tota reconeguda a viatjar cap enfora, Tom la va capgirar amb una agulla i li va fer pendre una nova direcció.
L'amic íntim de Tom seia al seu costat, i havia sofert tant com ell; i ara es sentia pregonament i gratament interessat, tot seguit, en aquesta diversió. Aquest amic íntim era Joe Harper. Els dos minyons eren amics jurats tota la setmana, i enemics encarnissats els dissabtes. Joe es tragué una agulla de la solapa, i començà a col·laborar a l'ensinistrament del presoner. El joc creixia en interès per moments. Aviat Tom digué que l'un entrebancava l'altre, sense que poguessin treure el major partit possible de la paparra. Així, doncs, posà la pissarra de Joe damunt el pupitre, i hi féu una ratlla al mig, de dalt a baix.
-Ara- digué -mentre estigui a la vostra banda, podeu burxar-la i jo la deixaré estar; però, si deixeu que s'allunyi i entra al meu costat, heu de deixar-la estar, per tot el temps que jo pugui impedir que traspassi de bell nou.
-Molt bé, endavant: engegueu-la.
La paparra s'escapà de Tom, al cap de poc, i creuà l'equador. Joe la turmentà una estona, i ella s'allunyà i canvià d'àrea novament. Aquest canvi de base es produí tot sovint. Mentre l'un vailet punyia la paparra amb apassionat interès, l'altre la sotjava amb un interès igualment fort: els dos caps es decantaven plegats damunt la pissarra, i les dues ànimes eren mortes a tota altra cosa. A la fi, la sort semblà establir-se i romandre amb Joe. La paparra provà aquest, aquell i l'altre recurs, i esdevingué tan exaltada i neguitosa com els mateixos nois. Però una i més vegades, quan Tom tenia la victòria a la mà, per dir-ho així, i sos dits frisaven per posar-se a la tasca, l'agulla de Joe la menava destrament cap enllà i en reprenia possessió. A la fi Tom no pogué comportar-ho més. La temptació era massa forta. Estengué, doncs, el braç i intervingué amb la seva agulla. Joe s'enfurismà tot seguit, i féu:
-Tom, deixeu-la estar.
-Només vull remoure-la una mica, Joe.
-No, senyor: això no és just: deixeu-la estar.
-En nom de Déu, no la bellugaré pas gaire.
-Deixeu-la estar, us dic!
-No vull!
-No hi ha més remei: és a la meva banda.
-Escolteu, Joe: de quí és, aquesta paparra?
-Tant me fa de qui sigui, la paparra: és a la meva banda i no la tocareu.
-Bé, doncs: em jugo qualsevol cosa que sí. És meva, la paparra, i li faré les remaleïdes coses que vulgui, o em feriria!
Una tremenda patacada caigué damunt les espatlles de Tom, i una que hi feia joc damunt les de Joe; i per espai de dos minuts la pols seguí brollant dels dos gecs, i tota l'escola va gaudir-se'n. Els minyons havien estat massa encantats per reparar la quietud que havia anat lliscant per l'escola una estona abans, quan el mestre baixà de puntetes per la cambra i romangué al llur damunt. Havia contemplat una bella part de la performança abans que hi col·laborés amb una mica de varietat. En finar l'escola a migdia, Tom corregué cap a Becky Thatcher, i murmurà a la seva orella:
-Poseu-vos el barret i feu com si us n'anéssiu a casa; i quan arribeu a la cantonada deixeu-los passar, i atravesseu la sendera i torneu. Jo aniré per l'altra banda i tornaré amb la mateixa martingala.
Així és que ell anà amb un grup d'alumnes, i ella amb l'altre. Al cap d'una estona tots dos es trobaren al fons de la sendera, i quan arribaren a l'escola n'esdevingueren únics senyors. Aleshores s'assegueren plegats, amb una pissarra al davant, i Tom donà el llapis a Becky, i tingué la mà d'ella dins la seva, i la guià, creant així una altra casa sorprenent. Quan l'interès per l'art començà d'esvaïr-se, es posaren a enraonar. Tom nedava en felicitat. Digué:
-Us agraden les rates?
-No: no les puc veure ni en pintura!
-Bé, jo igual, quan són vives. Però vull dir les mortes, que són bones per a fer-hi torterols amb un cordill al voltant del cap.
-No, les rates no em corprenen, tanmateix. El que m'agrada és goma de mastegar!
-Oh! Ja ho crec! Voldria tenir-ne, ara!
-Sí? Jo en tinc una mica. Us la deixaré mastegar una estona, però me l'heu de tornar.
Això era cosa plaent: així és que anaren mastegant per torn, i gronxaren les cames contra el banc, en un esclat de gaubança.
-Heu estat mai en un circ?- digué Tom.
-Sí, i el papà m'hi tornarà a dur alguna vegada, si só bona minyona.
-He estat al circ tres o quatre vegades: qui-sap-les vegades. L'església és més ensopida que el circ. En un circ hi ha bellugueig tota l'estona. Jo seré un pallasso de circ, quan sigui gran.
-Oh! De bo de bo? Serà bonic. Són tan gentils, amb aquells vestits de llunes!
-Oi. I guanyen carretades de diner: gairebé tots un dòlar al dia, diu Ben Rogers. Digueu, Becky: heu tingut mai relacions?
-Què és això?
-Ves, tenir relacions per casar-se.
-No.
-No us agradaria?
-Compto que sí. No ho sé. A què s'assembla?
-A què s'assembla? Oh! No s'assembla a res. Només és qüestió de dir a un noi que sempre estareu només que per ell, sempre sempre sempre, i aleshores us beseu, i s'ha acabat. Tothom ho sap fer, això.
-Besar? I el besar per què és?
-Bé, això, sabeu?, és per… Bé, és un costum, fer això.
-I ho fa tothom?
-Sí, tothom que festeja. Us recordeu del que vaig escriure a la pissarra?
-Ss… sí.
-Què deia?
-No us ho diré pas.
-Voleu que jo us ho digui a vós?
-Ss… sí… però una altra vegada.
-No, ara.
-No, ara no: demà.
-Oh! no: ara, si us plau, Becky. Us ho diré a cau d'orella: us ho diré tant, tant dolçament…
Com que Becky vacil·lava, Tom prengué el silenci per un consentiment, i li passà, el braç al volt de la cintura i digué la dita blaníssimament, amb la boca enganxada a l'oïda d'ella. I després afegí:
-Ara digueu-m'ho a mi, a cau d'orella, de la mateixa manera.
Ella es resistí una estona, i féu, en acabat:
-Gireu la cara, que jo no us pugui veure, i aleshores ho faré. Però no ho heu de dir mai a ningú: oi, Tom? a ningú: oi?
-No, de bo de bo de bo: no ho diré. Au, Becky.
Ell girà la cara. Ella es decantà temorega ment fins que el seu alè féu bellugar sos rulls, i murmurà: -Us amo!
Després va apretar a córrer, i trescà entre els bancs i els pupitres, amb Tom, que li anava al darrera; i a la fi es refugià en un recó, amb el davantalet blanc damunt la faç. Tom l'agafà vora el coll i formulà la seva instància.
-Ara, Becky, tot està ajustat: tot, fora del bes. No en tingueu por, d'això: us dic que no és res. Feu-me el favor, Becky.
I li estirava el davantal i les mans.
Ella no trigà a cedir, i deixà caure les mans: son rostre, tot encès de la lluita, s'aixecà i es sotmeté.
Tom va besar-la i va dir:
-Ara tot està ajustat, Becky. I després d'això, per sempre més, sabeu?, no heu d'estimar a ningú més sinó a mi, i no us heu de casar amb ningú més sinó amb mi, per sempre més, per sempre més i per sempre més. Ho fareu?
-No, mai no estimaré a ningú més sinó a vós, Tom, i mai no em casaré amb ningú més sinó amb vós; i vós no us heu de casar mai amb ningú més sinó amb mi, també.
-Ben cert. Naturalment. Això forma part de la cosa. I sempre, en anar a l'escola, o quan anem a casa, heu d'anar amb mi, quan ningú ho vegi… I vós heu d'escollir-me a mi i jo us escolliré a vós, a les reunions, perquè així és còm es fa quan festeja.
-Què bonic que és! Mai no ho havia sentit a dir.
-Oh! i és d'allò més alegre! Jo i Amy Lawrence…
En els ulls astorats que ella posà, Tom hi llegí la seva errada; i es deturà, tot confós.
-O Tom! Així jo no só la primera amb qui heu tingut relacions!
La nena començà a plorar.
Tom digué:
-Oh! No ploreu, Becky. Ja tant se me'n dóna, d'ella.
-Oh! no, Tom: Ja sabeu que no és cert.
Tom féu per manera de passar-li el braç al voltant del coll; però ella l'empenyé cap enllà, i es girà de cara a la paret i continuà plorant. Tom ho intentà altra vegada, amb paraules amorosides, i fou repel·lit de bell nou. Aleshores es desvetllà son orgull, i se n'anà i sortí al defora. Romangué aturat, tot inquiet i anguniós, per una estona, dant tot sovint llambregades a la porta, esperant que ella s'empenediria i el vindria a cercar. Però no ho féu. Aleshores començaren de escometre'l sentiments amargs i temences d'ésser el culpable. Li exigia una aspra lluita amb sí mateix de fer ara noves insinuacions, però s'hi decidí i entrà. Ella encara estava dreta al recó, tot sanglotant amb la cara contra la paret. El cor de Tom en fou colpit. Anà envers ella i estigué un moment parat, no sabent exactament què calia fer. Després digué, tot vacil·lant:
-Becky: a mi… a mi tant se me'n dóna de tothom, fora de vós.
Cap resposta, només que sanglots.
-Becky…- féu ell en so de defensa; -Becky… no voleu dir-me res?
Més sanglots. Tom es tragué son joiell principal, un pomet de llautó, del cim d'un ferro de llar, i el passà al voltant d'ella perquè ella el pogués veure, i digué:
-Becky: voleu pendre'l, si us plau?
Ella el tirà a terra. Aleshores Tom sortí de la casa per anar damunt les muntanyoles, i qui sap-lo-lluny, i no tornar a escola aquell dia. Tot seguit Becky començà de recelar. Corregué cap a la porta: ell ja no era a l'envista. Donà un tomb envers el camp de joc: no era allí. Aleshores cridà:
-Tom! veniu, Tom!
Parà una atenció ben sol·lícita, però no hi hagué resposta. No tenia més companys que el silenci i la solitud. Així és que s'assegué a plorar de bell nou i a vituperar-se ella mateixa; i per aquell temps els alumnes començaven a reunir-se altra vegada, i hagué d'amagar son dol i aquietar son cor malmès, i resignar-se a la creu d'una tarda llarga, paorosa, xacrosa, sense que hi hagués, entre els forasters que la voltaven, ningú per a bescanviar-hi dolors.
CAPÍTOL VIII
Tom es féu escàpol, d'ací d'allà per camins i caminals fins a trobar-se enfora dels vestigis dels alumnes que tornaven, i després adoptà un petit trot consirós. Travessà rierols dues o tres vegades, perquè, segons una dominant superstició jovenívola, el passar aigua destarotava les persecucions. Mitja hora després desapareixia per darrera de la casa Douglas, al cim de Cardiff Hill; i l'escola era tot just obirable dins la vall que deixava endarrera. Entrà en un bosc espès, trià sa via, sense seguir cap tirany, cap al centre del bosc, i segué damunt un indret molsós, sota una alzina tota ufanosa. No es movia ni una mica de oratjol; l'escalf de la immòbil migdiada havia aturat el mateix cant dels ocells; la natura estava subjecta a un encantament, no interromput de cap so, llevat del llunyà i eventual martelleig d'un pigot, i això semblava fer més pregon el penetrant silenci i la sensació de solitud. L'ànima del minyó era amarada de melangia: sos sentiments estaven d'acord amb els seus voltants. Segué llarga estona amb els colzes damunt els genolls i el mentó damunt les mans, meditatívol. Li semblava que la vida, tot lo més, era una mortificació; i envejava més que a mitges a Jimmy Hodges, finat de poc. Devia ésser d'allò més apacible, pensà, el jeure i adormir-se i somniar per sempre més, mentre el vent zumzejaria a través dels arbres i afalagaria l'herbei i les flors de la tomba, amb cap cosa de la qual encaparrar-se o doldre's, mai més. Sols que assolís un èxit pur a l'escola dominical, ja li plauria d'anar-se'n i deixar-ho córrer tot. Ara, pel que feia a aquella noia, què havia fet ell? No-res. El movia la millor intenció del món i l'havien tractat com un ca, com un veritable ca. Ella se'n penediria algun dia, potser quan fos massa tard. Ah! Si ell hagués pogut morir temporalment!
Però el cor elàstic de la jovenesa no pot mantenir-se comprimit dins un motlle d'angúnia per molt de temps. Tom, al cap de poca estona, començà d'anar a la deriva, insensiblement, envers les preocupacions de la seva vida. Què passaria si girés l'esquena, ara, i desaparegués misteriosament? Què passaria si se n'anés lluny (on més lluny pogués, a contrades inconegudes de l'altra banda de la mar), per no tornar jamai? Quíns foren aleshores els sentiments d'ella? La idea d'ésser pallasso li tornà ara al magí, per no omplir-lo sinó de fàstig. Perquè la frivolitat, i les facècies i els colants amb llunes esdevenien un insult quan venien a fer el manefla dins un esperit encimbellat a l'august i vagariós reialme del romanticisme. No: seria soldat, i tornaria després de llargues anyades, tot il·lustre i assenyalat dels combats. No, millor encara: s'ajuntaria als indis i caçaria búfals i aniria pel tirany de la guerra, damunt les serralades i les grans planures totes iguals de l'extrem Ponent; i, enllà d'enllà de l'esdevenidor, tornaria convertit en gran capitost, amb tot de plomes voleiadisses, fastigós de tan pintat, i aniria a fer gambades dins l'escola dominical, algun matí soporífer de l'estiu, amb un esgarip de guerra glaçador de la sang, i cauteritzaria les nines dels ulls de tots els seus companys, amb una enveja impossible d'apaivagar. Però no, encara hi havia quelcom de més grandiós que això: seria pirata! Veritat que sí? Ara el seu esdevenidor se li mostrava tot franc al seu davant, i aureolat d'una resplendor inimaginable. Còm el seu nom ompliria tot el món, i faria esparverar la gent! Amb quànta de glòria aniria solcant les mars agitades dins son llarg, baix, negre, vaixell corredor, l'Esperit de la Tempesta, amb la paorosa bandera voleiant a proa! I, al zenit de la seva fama, còm apareixeria, de cop i volta, al vell poblet, i aniria furtivament a l'església, tot bru i malmès dels temporals, amb el seu gipó i truses de vellut negre, les seves grans botes fins a genoll, la seva faixa carmesina, el seu cinyell eriçat de pistoles de muntar, el seu coltellàs, rovellat pel crim, a un costat, el seu capell inclinat amb plomes onejants, la seva bandera negra desplegada, amb el crani i els ossos travessers! I còm sentiria amb èxtasi i estarrufament aquells murmuris: -És Tom Sawyer, el negre Flagell de l'Armada Espanyola!
Sí, estava resolt: la seva carrera estava decidida! Volia fugir de casa i començar. Volia inaugurar-ho el mateix endemà al matí. Així, doncs, li calia empendre els preparatius. Aplegaria tots els seus recursos. Anà envers un tronc podrit, que era al seu abast, i començà de cavar sota un de sos caps amb el seu ganivet Barlow. No trigà a colpir fusta que sonava com a buida. Hi posà la mà, i pronuncià aquests mots d'encantament, d'una manera impressionant:
-Que allò que no hagi vingut aquí, se n'hi vingui! Que allò que hi és, hi romangui.
Després, a esgarrapades retirà el fang i féu obiradora una teula de pi. L'aixecà i descobrí una ben feta cambreta de tresor, el fons i costats de la qual eren construïts amb teules de fusta. Hi havia una bala. L'astorament de Tom no tingué fi ni compte. Es gratà el cap amb aire perplex i féu:
-És una cosa de no dir!
Després llançà ben lluny la bala, tot teiós, i romangué d'allò més pensívol. La veritat és que una superstició seva, que ell i sos camarades havien considerat sempre infal·lible, li havia fallit. Si enterràveu una bala amb certs necessaris encantaments i la deixàveu tota sola per una quinzena, i després obríeu el lloc amb l'encantament que ell havia dit, trobaríeu que totes les bales que havíeu perdut s'hi haurien acoblat, per més escampadament que haguessin estat separades. Però ara aquesta cosa havia fallit, tanmateix, i d'una manera indisputable. Tot el sistema de la fe, dins Tom, es commogué damunt sos fonaments. Moltes vegades havia sentit dir que la cosa reeixia, però mai que hagués fallit. No se li acudí que ell mateix ho havia intentat d'altres vegades, però que després no pogué trobar mai els amagatalls. Aquest tema el capficà una estona, i al capdavall decidí que alguna bruixa s'hi havia ficat i havia romput l'encís. Pensà que cercaria de satisfer-se sobre aquest extrem, i sotjà pels voltants fins que trobà un petit indret arenós amb un sotet en forma d'embut. S'ajagué i posà la boca arran del sotet, i clamà:
-Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor! Larva de formiga lleó, fes que en sigui coneixedor!
La sorra començà de bellugar-se, i un petit insecte negre aparegué per un segon, i en acabat es precipità a dins, a correcuita.
-No ho diu! Així, doncs, ha estat una bruixa qui ho ha fet. Ja me n'havia temut.
Massa sabia ell la futilitat d'intentar haver-se-les amb les bruixes: així és que ho deixà córrer descoratjat. Però se li acudí que tanmateix podia quedar-se la bala que havia tirat al lluny, i anà i féu una pacient recerca. Però no pogué trobar-la. Tornà a sa cambreta del tresor, i la posà curosament així cóm estava quan va llançar la bala. En acabat prengué una altra bala i la llançà de la mateixa manera, tot dient:
-Germana, vés a trobar la teva germana!
Sotjà on queia, i anà cap allí i mirà. Però devia haver anat més ençà o més enllà: així és que féu l'operació dues vegades més. L'última repetició va reeixir. Les dues bales eren l'una a un pam de l'altra.
Aleshores, precisament, el so d'una trompeta d'estany vingué tot desmaiat sota les verdes naus de la boscúria. Tom s'arrabassà gec i pantalons, convertí un elàstic en cinyell, furgà dins unes brosses, més enllà del tronc podrit, traient-ne un arc i una sageta ben grollers, una espasa de llauna, i una trompeta d'estany, i en un moment es va haver apoderat d'aquests atuells, i gambadejà cap enfora, amb els peus nus i la camisa al vent. Al cap de poc s'aturà sota un gran om, bufà la trompeta en resposta, i després començà a anar de puntetes i a atalaiar amb aire de lluita, d'ací d'allà. Digué cautelosament a una companyia imaginària:
-Braó, mos gais companyons! Romaneu amagats fins que jo colpeixi.
Aleshores aparegué Joe Harper, tan aèriament vestit i acuradament armat com el mateix Tom. Tom cridà:
-Ei! Quí ve al bosc de Sherwood sense el meu permís?
-Guiu de Guisborne no necessita el permís de cap home nat! Quí ets tu que… que…
-Goses tenir-me aquest llenguatge- digué Tom apuntant, perquè parlaven segons el llibre, de memòria.
-Quí ets tu que goses tenir-me aquest llenguatge?
-Jo, tanmateix! Só Robin Hood, com la teva carcassa condemnada no trigarà a saber.
-Així, ets talment el famós bandejat? Ben joiosament et disputaré els passos del bosc joliu. Para esment!
Prengueren llurs espases de llauna, reboteren a terra sos altres atuells, es posaren en actitud de duel, peu contra peu, i començaren un greu, acuradíssim combat, «dos amunt i dos avall». Tom digué, al cap d'una estoneta:
-Ara, mala forca us gronxi, poseu-hi més delit!
Així, doncs, lluitaren «amb delit», tots suats i panteixant de la tasca. Tom cridà ben aviat:
-Caieu! Caieu! Per què no caieu?
-No vull! Perquè no caieu vós? Sóu el que ho ha fet pitjor.
-Bé, això no hi vol dir res. No puc caure. Poc és així, com van les coses en el llibre. El llibre diu: «Aleshores amb un cop travessador occí el pobre Guiu de Guisborne!» Heu de donar un tomb al meu voltant i deixar que us fereixi per l'esquena.
Era impossible de trobar taps a les autoritats així és que Joe donà el tomb, rebé la patacada i caigué.
-Ara- digué Joe, alçant-se -deixeu que us mati jo. És ben enraonat.
-No, no puc: no és en el llibre
-Bé, això és una roïnesa endiastrada. Vet-ho aquí.
-Bé, Joe: podeu fer de Frare Tuck, o de Much, el fill del moliner, i aporrinar-me amb un garrot de dues mans; o bé jo seré el Xerif de Nottingham, i vós sereu Robin Hood una estoneta, i em matareu.
Això semblava satisfactori, de manera que aquestes aventures foren dutes a compliment. Després Tom esdevingué Robin Hood de bell nou, i la monja traïdora consentí que perdés la força amb la sang que se li escolava de la ferida abandonada. I a la fi, Joe, representant una tribu sencera de bandejats plorosos, l'arrossegà tristament, li posà l'arc a les febles mans, i Tom digué:
-Allà on caurà aquesta sageta, enterreu-hi el pobre Robin Hood sota el bosc que treu ufana.
En acabat disparà la seva sageta, i caigué, i hauria hagut de morir; però es posà damunt una ortiga, i saltà amb massa embranzida perquè fos un cos mort.
Els nois es vestiren, amagaren llurs gales, i se n'anaren tot lamentant que no hi hagués bandejats avui en dia, i demanant-se quína cosa podia mostrar d'haver fet, la civilització moderna, per a compensar llur pèrdua. Van dir que s'haurien estimat més ésser bandejats un any dins el bosc de Sherwood que no pas presidents dels Estats Units per sempre més.