Ja que no podien ésser històries ben boniques, serien diaris vells dels que corrien pel despatx, llançats després de llegits. Però quasi mai trobava en la lectura d'aquells papers, farcits de política i notícies, el menjar saborós que desitjava. I era que en Perdis encara no sabia que del fet més ordinari, de l'actualitat més corrent, se'n poden treure històries i poesies perdurables que desafiïn el temps i la mateixa bellesa.
Un dia, no obstant, va voler la sort que arrencant el full d'un almanac de paret hi trobés darrera una quarteta impresa, que deia així:
Avui t'he vist passar per vora de l'estanyol… les canyes es decantaven per preservar-te del sol.
I darrera d'aquell, va arrencar un altre full i va trobar una altra quarteta cantant igualment l'amor i la natura. Per un xicot humil com ell, la troballa va ésser un tresor. Des d'aquell dia, cada matí recorria els distins departaments del despatx fent arreplega de fulls de calendari. I com de calendaris n'hi havia per tot arreu: al despatx del principal, al magatzem gran, al xic, a la botiga, a l'escriptori, a la secció de remeses… la collita de fulls era abundant. Ell els desenganxava del bloc amb gran destresa, els reunia amorosament, els ficava dins d'un sobre, i en essent a casa els llegia d'un a un. Era l'instant més feliç del dia. Allí hi trobava versos i proses de tots estils: epigrames i sentències, receptes útils i acudits, efemèrides i epitafis, acròstics i jeroglífics, dècimes i sonets, anècdotes i madrigals… Però a n'en Perdis les receptes no l'interessaven; les xarades l'entretenien però el deixaven fred; els fets històrics, com no fossin amorosos, res li deien; els acudits no el feien riure, i sentimental com era, les sàtires el posaven de mal humor com si l'insultessin o el ferissin… El que li agradava més eren les poesies que cantaven miracles de l'amor o meravelles del paisatge. Un dia n'hi va venir una als ulls que li va fer l'efecte d'una revel·lació. Era un senzill cantar, concebut en aquests termes:
A casa hi tinc un balcó que un monarca envejaria… hi ha tres olles amb marduix, cinc testos amb clavellines.
Oh, bon Déu, senyor! Aquells quatre versos li varen obrir tot un món de programes, de projectes. ¡Tenir un jardí invenció seva! ¡Un jardí a la finestra del quartet, fora del bullici públic, fora de la profanació de la gentada! ¡Un menut oasi creat per ell, arranjat per ell, conreat per ell i per ell fruït! És clar que no fóra gran com una avinguda de Versalles, ni frondós, com les Hespèrides… sinó un retallet, un escapuló, el retallet, seria tot obra seva.
-Si sé manejar-me amb mònita- va dir-se llavors en Pere Perdis, -jo també el podré tenir un jardinet per l'estil d'aquell del cantar, encara que sia més modest, més humil, sense aquella exuberància de clavellines i marduixos que correspon a la gràndaria d'un balcó. Per a la meva finestra, amb un testet o dos ja en tinc prou; però… en canvi, hi posaré una gàbia, amb un ocell que refili els dematins…
I de seguida es va posar a treure càlculs, mirant d'harmonitzar les ambicions de l'esperit amb els mitjants econòmics. Tot d'un cop no ho podia pas comprar, planta i test, gàbia i ocell. Per a aquelles coses plegades els diners no li arribaven de bon tros. Doncs, primer una cosa, després l'altra. I posant-se a meditar sobre l'ordre de les compres, al capdavall va deduir que dins d'una sana lògica, primer convenia el continent que el contingut. La gàbia abans que l'ocell, el test abans que la planta. Perquè sense test que sostingués la terra, la planta es marciria, i l'ocell sense gàbia es posaria a volar. I a l'acte va anar pel test pensant que per Sant Joan podria comprar una aufàbrega. I amb la gàbia va fer el mateix: adquirir-ne una que encara que venturera, estava en molt bon estat.
Des d'aquella hora a la finestra d'en Pere hi havia un test sense planta i una gàbia sense ocell. Però és clar. El xicot es migrava esperant el dia desitjat de fer servir les andròmines. I per més que ja sabia per una llarga experiència que l'ideal costa un xic de realitzar, li causava gran tristura contemplar aquells buits que eren com un símbol d'impotència. La gàbia, sobretot, li feia tanta pena de veure-la inhabitada, que un dia se li va acudir un gran pensament: poblar-la de la manera que pogués, encara que fos estrafent un ocell artificial i posar-lo a la gàbia d'interí.
Encara fora millor que un dels que volen, perquè el que ell estrafaria seria un joc, una imatge, un fill del seu poder imitador. Al moment va sentir un desfici febrosenc, una joia, un dolor, una ansietat, un desvari, que segons opinió autoritzada, són símptomes precursors en tot infantament d'una obra d'art. I agafant un full de paper de groc reial, va fabricar amb paciència un canari molt ben fet, encara que immòbil… Un cop va tenir construït l'ocell, el va ficar dins la gàbia, amb les potetes enganxades sobre un saltador. I com que no hi ha res que aconsoli com l'acció, en Perdis va gaudir el goig insuperable de trobar-se satisfet de si mateix.
S'ha de dir que va passar moments ditxosos, els més ditxosos de la seva vida, mimant, acariciant, cuidant aquell ocell que precisament per ésser il·lusori era el més real que mai hagués existit. En Perdis, que tot i essent un artista veritable, no es podia desfer encara de la sentimentalitat original, afalagava contínuament l'ocell fantàstic. Li mudava l'aigua de l'abeurador li netejava les canyes, li posava una fulla d'escarola, li bufava la menjadora, com si hi tingués realment menjar. I demés li feia festes: Ptiiit! Ptiiit!…
Però la gent veïna de l'altre part de carrer es mirava, estranyada, la maniobra i a voltes es preguntava:
-Un ocell així, tan pintat i tan estrany, que no piula ni es belluga… ¿quina mena d'ocell deu ésser?
I en Perdis deia per dintre:
-És l'ocell del meu esperit.
EL MIRALL DE LA GUILLEMA
Quan aquella mossa va arribar als setze anys va sentir un viu desitg d'emmirallar-se.
Tot va venir de que el pastor de l'Ensulcida, al sortir una festa de missa matinal, va començar a mirar-se-la amb ulls encesos de luxúria i va acabar per dir-li amb veu enfarfegada:
-Fòtxara de mossa! Et tornes gopa, ¡com hi ha dés! ¡Qui et pogués heure, tan molsudota!
Un altre dia, passant per davant de l'hostalet del Serrat, una colla de llenyataires que en sortien varen etzivar-li un grapat de mots tan vermellosos, que la varen fer enrogir.
Semblants paraules de desig carnal removien la mossa fins a les entranyes. I des d'aquell punt, es demanava de no tenir un tros de mirall, encara que fos menut com el palmell, per a mirar-s'hi la cara, per a contemplar-s'hi aquell coll i aquell pit combat que feien venir temptacions als pastors. Ja estava cuita de passar-se d'esma l'escarpidor pels cabells. Ja estava cuita de pentinar-se a les palpentes.
Però com que al casalot del peu del cingle, on vivia soterrada amb la seva àvia i amb el seu pare, ni mobles tenien per a ajaçar-se i per a seure ¡ves si hi havia d'haver mirall per a gaudir-s'hi la mossa! Els pocs trastos del casalot eren tan vells que amb prou feines s'aguantaven, iguals que els de la cançó:
Cadires coixes, pots i bancs corcats, pastera esberlada, armari enfonsat.
Un dia, tota resolta, la Guillema va dir a la seva àvia:
-Mireu, àvia; heu de donar entenent al pare que un dijous que vagi a mercat se m'emmeni.
-I què vols fer-hi a mercat?
-Vull que em compri un mirall per a pentinar-me. Ja n'estic tipa de trenar-me les cues sense saber el que em faig. Amb un mirallet rodó d'aquells que es pleguen ja en tinc prou. A l'Hostalet en vaig veure un i la mossa de l'ermitana em va dir que només costava un vintidós.
Però quan el pare va haver esment de la fatlera de la mossa, li va dir amb el to sorrut que acostumava:
-No tenim cortos per la sement… i en llançarem per miralls?…
-És que jo no us dic pas ara, totseguit…
-Doncs, quan?
-Quan… poguem vendre el roldó…
El pare va fer anar el cap com volent dir que ja veuria.
Però va venir que el roldó es va vendre, mal venut, molt mal venut, perquè aquell any n'hi havia hagut tanta abundor que els pellaires ja no en volien… i no es va parlar més del mirall. Aquell dijous d'anar a mercat mai venia, i la Guillema es despacientava en la soledat de les boscúries.
-Maleïtsaga, maleïtsaga!- mormolava de baix en baix, ara tocant-se amb el palmell de la mà la cabellera i les galtes, ara acaronant-se el coll i el naixement del pit com per a veure si valent-se solament del palp en treia l'aigua clara d'aquella boniquesa temptadora que copdiciaven els bosquerols.
Allò de que ella fes néixer en els homes tan viu desig, la tenia trasbalsada. De dia no rumiava pas res més, i de nits hi somniava. La dèria de veure's amb els seus mateixos ulls, tal com era, tal com la veien els altres, la feia tornar pensívola i tristoia, com un que ha perdut quelcom i no sap trobar-ho. Tot ho feia d'esma i les coses li queien de les mans.
La seva àvia li deia:
-Què tens? Sembles enza…
El seu pare afegia, sempre ferreny:
-No ets bona per a res… Mal llamp! ¿Què t'han donat encantàries?
Però ella igual que si no ho sentís, restava somniosa, mústiga, cercant sempre la soledat. Així que veia el seu pare fora i distreta l'àvia, s'enfilava cap al bosc o bé baixava al torrent per a capdellar i descabdellar a soles l'eterna cabòria que la perseguia. S'asseia al peu d'una soca, i rumia que rumiaràs. Després s'alçava, i, com una ànima en pena, començava a passejar-se, mig adormida, mig desperta, en una mena d'ensopiment estrany.
Una tarda caminant per la vora d'un reguerol del torrent, li va semblar veure passar una ombra d'ella mateixa, reflexada en un clap d'aigua. Va aturar-se tot de sopte i va mirar dins del clap. La imatge cercada de tant temps se li apareixia quan menys s'ho creia. ¡Quina cosa més estranya! Per una colzada que feia el reguerol l'aigua se n'entrava en una mena de clot obert en el rocam, i allí s'estava quietona, arrecerada, sense sofrir empentes de la corrent.
Amb el desig de veure's a son plaer, la Guillema va ajupir-se posant la cara a flor d'aigua, Però de tan acostar-s'hi de moment no es va veure emmirallada. El fons del sot era tot tacat de clapes de molsa negra, rostida pel sol d'agost, quan les calors eixuguen l'aigua d'aquell indret. Llavors la mossa es va enretirar una mica, i la figura es va tornar a reflectir. ¡Quin plaer més voluptuós sentia la xicota en aquells moments! El mirall no era pas tan clar ni transparent com la lluna de cristall que somniava, però era més gran, molt més gran. S'hi veia tota, fins a mig cos, i no es cansava de mirar-se. Era tant el goig que li pessigollava l'ànima que fins li va venir a la boca la cançó que de criatura havia sentit cantar:
Dones bojes de Riells que a l'aigua aneu a mirar-se, no us hi encanteu massa temps, que us tornareu dones d'aigua.
¿Però, ves què li feia a n'ella tornar-se dona d'aigua, mentre es pogués contemplar els cabells crespats i negres, les galtes entre morenes i roges, els llavis sagnants i molsuts, el coll grassó i el pit reinflat? Totes les paraules de desig que li deien els bosquerols li anaven venint a la memòria, com una corrua de mals esperits… I aleshores ella va començar a treure's el mocador del cap, el mocador del coll, després va desfer-se els primers gafets del gipó i, quan ja anava a destrenar-se les cues per a contemplar-se en tot l'esclat natural de la seva rústega boniquesa… va sentir un crit esfereïdor que la va deixar aturdida…
-Guilleemaaa!…
Era la veu del seu pare que la cridava des del peu del cingle.
A corre-cuita, la mossa es va arranjar com va poder, es va lligar els cabells, es va posar el mocador al cap, i cames ajudeu-me cap al casalot.
-On ets anada? No sé on et fiques…- li varen fer el pare i l'àvia en arribant…
Ella va donar qualsevol excusa, i en tot el sant dia va fer la farina blana per estalviar renys i preguntes. Però l'endemà així que es va veure sola, altre cop va esquitllar-se cap avall enduent-se'n pinta i escarpidor per a pentinar-se al torrent. Ni una regina davant d'un trèmol ha fruït mai tant com fruïa la Guillema davant del sot d'aigua que li servia d'espill. Primer es desfeia les trenes, permetent que la tofa li penjés; després es passava l'escarpidor per deixar els cabells ben esclarits; acabat se'ls allisava amb la pinta, com si urdís seda per a teixir; al capdavall venia el trenar-se les cues i fer-se el monyo, aguantant-se els lligams entre les dents i fins estarrufant-se uns quants cabells sobre el front, el mateix que les damisel·les de ciutat. La vida sencera hauria passat encaterinada davant del sot d'aigua si al millor de l'encantament no hagués sentit aquella veu que l'estemordia:
-Guilleeemaaa!…
Aleshores trescava rostos amunt com una daina per a aplacar les ires paternals, però l'endemà tornava a la cabòria, i cada dia el mateix.
Una tarda el seu pare va posar-se a l'aguait, la va veure sortir i se'n va anar darrera d'ella. Quan la mossa va ésser al torrent va veure com es treia la pinta, com es desfeia els cabells amb una mena d'adoració.
-Ah, sí!- va pensar, tot sorrut, el pare. -Ja t'arranjaré.- Però no va dir paraula i va desaparèixer sense fer remor un cop vista la facècia.
Més rafiada que mai la Guillema, l'endemà se'n va tornar cap al torrent, però així que va arribar al reguerol es posava les mans al cap, desolada.
El mirall d'aigua havia desaparegut. El sot es veia tot omplert de terra i de pedruscall.
CONFLICTE D'UN NUMISMATA O COM MÉS MONEDA MÉS POCS DINERS
Els xicots del carrer Major prou s'esgargamellaven cantant, a totes hores del dia:
-Potecari brut, cara de granota, quan no té diners fa mala carota.
Però encaparrat com estava amb les seves clasificacions numismàtiques, el saberut apotecari don Joan de Déu, ni tan sols les sentia aquelles cançons de mofa amb què la quitxalla del veïnat li venia a fer la guitza, bo i tafanejant per les ventalles del carrer. Altres cabòries, altres mals de cap tenia, que parar esment en allò. L'una hora perquè havia rebut unes monedes que estaven per classificar, l'altra hora perquè havia de desxifrar una inscripció borrosa, el fet és que molts dies no assossegava ni podia aclucar els ulls a la nit.
Pensatiu, rumiós amoïnat, sempre amb el pensament a tres quarts de quinze per a tot el que no fos la ceba de la col·lecció, passava la vida darrera l'escriptoriet del taulell, acariciant el somni fantasiós de les monedes que li mancava pescar per a omplir els buits d'aquelles sèries inacabables que li ballaven pel cap eternament. La sèrie cosetana… la sèrie ilerdenca… la sèrie tortosina… i la sèrie bisulduna… Com una lletania sense fi li passaven per la memòria els noms dels exemplars que ja tenia o dels que li mancava coleccionar… i així se li escorria l'existència, breçant perpètuament la imaginació en un deliri de grandeses numismàtiques, en un febrós desvari de moneda històrica… fins que entrant algun comprador a la botiga l'arrencava brutalment de l'èxtasi, per a fer-lo caure en les realitats prosaiques de la vida terrenal.
-¡Dos quartos d'ungüent de contracàs!- demanava un xicot amb cantarella.
-Dos… quartos… de… què…?- preguntava distret l'apotecari.
-D'ungüent de contracàs, per a mon germà petit que s'ha donat un cop de cap en el cantell de la porta…
I llavors l'apotecari s'alçava tot rondinant i, després de desar delicadament en un calaixó de l'escriptoriet les monedes que estudiava, recorria com un somnàmbul, amb la mirada perduda, prestatges i prestatgets, buscant com qui diu a les palpentes per entre els pots trencats i bruts, el de l'ungüent que li demanaven.
Tant era el que anava encaboriat, que li va passar que un dia va equivocar-se de pot i va donar un remei per altre. El comprador li havia dit «emplastre simple», i ell que va i li embolica «un emplastre de cantàrides», i vetaquí que al malalt, en comptes de ablanir-se-li el tumor amb el lenitiu, se li va inflamar de tal manera amb el vesicatori, que si no va morir d'aquella feta, va ésser per un voler de Déu.
Des d'aquella hora endavant, va perdre bona xica de parròquia l'apotecari del carrer Major. La brama va córrer de que s'errava de medicina, i molts pensaven: no m'agafaràs… Però a n'ell si que tant se n'hi endonava de tenir més poca gent. Així no el distreien tant de les seves cavil·lacions. Així tenia més lleure per a aconduir aquells florins tan rebonics d'Aragó i aquells formosos ducats del rei i aquells mancusos i morabatins d'or, i aquells croats i aquells sisens de plata, que eren la seva glòria i el seu turment.
Posseir aquelles monedes era com tenir la història entre les mans; era com fer coneixença amb les generacions de la vellúria; era com deturar el temps i entreveure la glòria dels passats… Però així que li venien a la memòria els molts exemplars que encara li mancaven per a arrodonir un xiquet les sèries, li entrava un desfici, una frisança, un afany de posseir! I sobretot, quan pensava que moltes d'aquelles peces sospirades, jeien en poder de gent que ell creia indigna de semblant tresor perquè no tenia prou caletre per a aquilatar-lo degudament, llavors li entrava aquella estrany rancúnia que sent tot vertader col·leccionista contra el seu rival afortunat.
Està per demés el dir que d'aquest tripijoc de les monedes antigues, la butxaca de l'apotecari se'n ressentia un bon tros. Demés d'anar-se-n'hi molta parròquia de la botiga, també se n'hi anaven els pocs o molts cabals arreplegats amb prou pena i prou angúnia durant tota una vida consagrada a l'espàtula i al matràs.
Això de la col·lecció numismàtica ja se sap que és car bocí, perquè el que compra una moneda antiga, demés del que val de plata o d'or, ha de pagar la vàlua històrica, i com que això és una cosa tan elàstica, tan vaporosa i espiritual que no té preu en cap tarifa, hi ha exemplar per aquests mons de Déu que costa un ull de la cara. Per un bessant valencià del temps de Jaume II que amb prou feines pesaria dos durets d'or, l'apotecari n'havia donat dues unces i dues unces i mitja, segons la raresa i el bon estat. I com que les compres sovintejaven i ell no mirava gens prim, sempre encalabrinat amb la fatlera que l'obsessionava, va començar a endarrerir-se, va començar a contreure deutes, acabant-li per passar la cosa més estranya d'aquest món… i és que com més monedes arreplegava, anava tenint més pocs diners. Tant com la col·lecció li augmentava, el calaix li disminuia: Però la ceba era més forta que ell i no hi podia fer més. Quan es veia encara tan lluny d'omplir les clarianes que tenia el monetari, es sentia com ferit, com humiliat en el seu honor de numismata.
La seva pobre dona, prou li predicava sempre:
-¡Joan de Déu, Joan de Déu, a tu et perdrà l'ambició! ¡Aquest afany d'atresorar moneda et portarà un dia o altre a demanar caritat!
Més ell, encegat amb la seva dèria, no s'adonava de res. Ni veia que la botiga se n'hi anava per portes, ni que es trobava sense un clau. Mentre el monetari se li anés omplint, poc li feia que se li buidés la bossa. I tant i tant va descuidar el negoci, que al capdavall, el mateix ell que la seva dona, van haver de cantar els goigs de Sant Prim. Va venir un moment, un moment crític, en què amb tot i tantes dobles i tants florins com tenien ben desats, no sabien pas de què fer mànegues per a arribar a fer bullir l'olla. Entremig de les riqueses numismàtiques en què vivien, la misèria s'apoderava d'ells, i ja no tenien roba per a mudar-se i anaven per tot dia fets uns pellingots. Mai amb tanta raó com aleshores, la quitxalla entonava la cançó:
-Potecari brut, cara de granota, quan no té diners, fa mala carota.
Mala cara com aquells dies de penúria, no l'havia feta mai. Ni mai havia anat tan espellifat de calces i levita, ni tan tronat de barret, perquè a l'habitual desídia de l'home que té una ceba massa arrelada al magí, don Joan de Déu hi afegia el decaïment natural que porta en si la misèria. Des d'aquella hora endavant, al pobre numismata li va tocar ballar amb la més lletja de totes. Els acreedors l'empaitaven nit i dia, i fins l'amo de la casa el va empendre sèriament perquè es donava el cas de que aquell bon apotecari, que tenia en son poder tantes monedes que havien fet bon paper en famosos tresors reials, es trobava que devia qui sap els mesos de lloguer.
I vet aquí que un dia, tot determinat i resolut, va presentar-se el propietari a la botiga dient que si no el pagaven tot seguit es veuria obligat a pendre un determini. Atribulat per l'amenaça, l'apotecari va demanar un altre respir amb veu plorosa:
-Si pogués tornar a passar…
-Ja he passat massa vegades.
-Esperis, per pietat, un xiquet més!
-Em sembla que m'he esperat prou. O em paga ara, o bé hauré d'embargar.
Embargar! Aquesta fatídica paraula va sonar sinistrament a les orelles de l'apotecari. El pobre home ja veia, horroritzat, com escribans i agutzils li remenaven el monetari i se n'hi enduien el bé de Déu de les seves il·lusions.
En aquell flagell terrible se li va ocórrer oferir al cruel amo de casa unes quantes monedes del seu tresor, fent, en semblant conflicte, com fa el capità de navili que llança al mar part de les mercaderies, per a salvar el gros del carregament. Groc com la cera, el numismata va ficar els dits en un calaixó de l'escriptoriet, va treure un bon pessic de croats i divuitens de plata i els va allargar al propietari amb tota la recança d'aquest món.
L'amo va restar més que sorprès al veure aquella mena de ralets estranys, tan revellits i ronyosos. Perquè tot el que ell era entès en pessetes de les usuals, era ignorant en matèria de numismes.
-Què és això que em dóna aquí?- va preguntar, tot estranyat.
-Monedes antigues… Són de les úniques que tinc…
-Però ¿què vol que en faci, si aquest metàlic està retirat de la circulació?- replicava el propietari, ple de lògica.
-Pero si encara valen més…- insinuava amb timidesa el numismata.
-Però, passen o no passen?- feia l'un.
-Tant com passar, no senyor…- responia l'altre.
-Doncs, llavors…
-Però és que encara tenen més valor que si passessin.
-No pas per mi, que no sé a quant es cotitzen. Potser en tindran per a vostè o per un cebellut d'antiquari com vosté, que per una moneda vella que no circula en dóna de les de trinca, de les que corren en les transaccions…
No hi va haver manera d'entendre's, i l'endemà es va trobar l'embarg a la botiga. Amb la consternació a l'ànima i les llàgrimes als ulls, l'apotecari va haver de presenciar com, després dels pots i dels matrassos, s'apoderaven els curials, amb mà sacrílega, del tresor, del monetari! Davant de la profanació va caure sense sentits, i tan gros va ser el trastorn que la vergonya de l'embarg va causar a la seva dona, que d'aquell cop va morir.
L'apotecari era més fort i va salvar-se… però, potser millor hauria sigut que hagués seguit a la tomba a sa muller, perquè al capdavall, quan va sortir de la malaltia, va trobar-se sol i vern al món, sense botiga, sense dona, sense llar… i sense aquell monetari que havia sigut la seva perdició.
Aleshores va complir-se la profecia de la seva dona, i no va tenir més remei l'apotecari que posar-se a demanar caritat. Aquell home que en la seva edat d'or havia sigut amo de tanta moneda històrica, ara que era pobre i vell, s'hauria de veure captant monedalla moderna als transeünts. Assegut en el graó d'una porta del capdavall del carrer Major, passava tot el sant dia esperant que alguna ànima cristiana li tirés dins del barret una d'aquelles prosaiques peces d'aram que la gent d'ara en diu cèntims.
I entre caritat i caritat, li quedava al pobre apotecari temps sobrer per a enfonsarse en les més tristes reflexions. Ja que no podia fer res més, filosofava, i tot filosofant, filosofant, va arribar a les conclusions més sorprenents. Havia sonat l'hora de les clarividències, de lo que en diuen «lluminoses síntesis.» Tot ho veia clar llavors… A n'el món n'hi havia de dues menes de metàlic: les monedes antigues, que són les monedes de l'ideal; les monedes modernes, que són les monedes de la realitat. Les unes, les que no passen, representen la poesia, la glòria, el misteri del passat i alimenten els somnis de l'esperit. Les noves, les de trinca, les que estan en circulació, representen la utilitat, la ganància, el benestar de la vida i serveixen per a satisfer les necessitats corporals.
-I la gran llàstima és- acabava dient el pobre apotecari -que en aquesta darrera hora de la vida jo em trobi que no tinc ni de les unes ni de les altres, ni de les que són bones per a l'ànima, ni de les que són bones pel cos!
REI DESCONEGUT
Anava tan distret el jovincel, camí amunt, camí amunt de l'existència, que quasi bé fins a topar-s'hi, no es va adonar del vell xaruc que marxava camí avall, camí avall sempre… Quina impressió més rara va causar-li la presència d'aquell jai!
Era el vell més vell que havia vist en sa vida. No semblava que dugués a sobre feixos d'anys, sinó feixos de centúries… ¡Tan caragolat anava d'espinada, tan arrugat de mans i rostre! Ni en els mals somnis de la nit, ni en els desvaris de la febre, s'havia mai obert pas tal aparició de senectut decrèpita.
Immediatament es va ficar el jovincel la mà a la butxaca, i traient-se una moneda, va allargar-li. Però ell, el vell xaruc, amb una expressiva acció de mà, cerimoniosa i digna, va refusar aquella almoina. I sense ombra de menyspreu ni vanitat, va murmurar entre llavis:
-Grans mercès.
A l'acte va notar el jove que havia comès una torpesa. Bé es veia prou que encara que anés vestit com mendicaire i estés arrugat com un pergamí i encartronat com una mòmia, aquell vell tenia misteriós aspecte de majestat com el de un monarca o d'un príncep, com el d'un patriarca de l'antiga llei o al menys el d'un patrici de gran raça.
-Ja ningú em coneix!- murmurava el jai, planyent-se entretant amb aires tràgics. -Àdhuc em fan caritat… a mi que he tingut palaus de marbre i pòrfir, a mi que he tingut tresors més opulents que els de Mides i els de Cresus!
El jovincel restava entretant avergonyit i estranyat; potser més estranyat que avergonyit.
-Ja ningú em coneix…- seguia dient el vell -i els cants d'amor que jo he dictats, ara celebrats per místics, ara entonats per eròtics, són més famosos que els d'Anacreont i de la Safus, perquè han sigut enlairats arreu del món, el mateix en els chors de les esglésies que en les cambres de les dames…
El jovincel aleshores va pensar: aquest home desvarieja. Però ell, com si li llegís en els ulls el que rumiava, va respondre amb to calmós:
-¡No somnio, no somnio… Aquí si algun somni hi ha de meravella, són els prodigis autèntics que jo he vist i tocats… Són els murs d'or i d'aram que he construit pel gran temple… són els milers de dones, blanques com llet, rosses com sols, tendres com lliris, que he tingudes per esclaves… Ja s'és perduda la memòria dels grans homes… ningú em coneix… ningú em coneix…
-Pobre boig!- va pensar, retirant-se el jovincell, mig afligit de compassió, mig contorbat de misteri.
-Ningú em coneix!- entretant seguia el vell exclamant-se. -Ningú em coneix… i sóc el rei Salomó!
LA VIDA I L'OBRA O EL POETA DELS HUMILS
En aquella vileta de muntanya, xica com el palmell de la mà, però corcada pels odis del pobre i les tiranies del ric com la ciutat més populosa, hi vivia en Jan Oriol, minyó d'ànima senzilla i tendra, oberta a tots els entusiasmes i a tots els amors. La majestat del cel i la formosor de la terra li havien inspirat des de noi belles complantes saturades de fervorosa adoració; però tant o més que les visions de la naturalesa, li van fer més tard somoure el cor els ideals de justícia i de germanor entre els homes. No hi havia res que el commogués tant com l'espectacle de l'humil trepitjat pel poderós, de l'ignorant escarnit pel savi, del pobre esclavitzat pel ric. Acondolit a tota hora de la humanitat afligida pel dolor, es passava la vida somniant amb l'adveniment d'una edat nova, perfumada de bondats, en la que grans i xics arribessin a viure frec a frec, sense rancúnies ni vergonyes.
Des del dia que va veure com una família de parcers, per no poder pagar la part a l'amo, tenia d'abandonar el terrer que durant segles havia anat conreant de pares a fills, va sentir de cop i volta una irresistible vocació que l'empenyia a formular en candencioses posades els crits de pena que li arrencaven la tragèdia dels vençuts i la crueltat de les lleis humanes.
Però en Jan Oriol era tímid, molt tímid, i com que sentia gran rubor per les seves gestacions mig poètiques, mig humanitàries, amagava a la vista de tothom, igual que si fossin el cos d'un delicte, tots aquells fulls de paper a on hi deixetava trossets de la seva ànima. Ningú, ningú en sabia res d'aquells versos teixits en la soledat i en el silenci; ningú en sabia paraula d'aquelles rimes melangioses, amarades en la tristesa del món i en l'anyorança d'una existència millor, en la que els ignorats, els modestos i els adolorits poguessin alçar una mica el cap entre els que es gaudeixen de la vida.
* * *
S'ha de dir, per a ser verídic, que gran part d'aquelles idees de redempció social a n'el pobre Jan se li havien ficat dins de l'esperit tot llegint els formosos versos de l'escriptor més famós de l'època, en Terenci Dasca, qui, entre els autors predilectes, era el poeta dels seus amors. En cada pàgina del cantor dels pobres, del «poeta dels humils» com l'anomenaven els contemporanis, el rimaire inèdit de muntanya hi sentia bategar el cor del gran home, tot ell encès de pietat per als seus germans obscurs.
Els herois anònims cantats per en Dasca li poblaven a tota hora la imaginació. Com una processó de màrtirs sense nom i sense palma, de nit i dia li desfilaven pel pensament els modestos protagonistes d'aquells poemes consagrats a les llàgrimes silencioses i a la pena recollida. Tan bon punt era el geni desconegut que portant un món d'idees dintre el cap passa sense ésser vist per davant les multituds indiferents; tan bon punt era l'home resignat que caminava a batzegades per la terra, sense gosar alçar el coll del jou que l'aclapara. Uns cops, era el solitari que fa la bona obra per sota mà, per defugir l'aplaudiment i la glòria; altres vegades era el desconsolat que no té qui l'encoratgi ni li aixugui les llàgrimes dels ulls… ¡Quina devoció més fonda l'inspiraven al pobre Jan aquells tristos personatges i quin respecte li feia l'home sublim que els havia llançat a la vida eternal de la poesia!
Més que admiració de deixeble, era fervor de creient el que sentia en Jan Oriol pel «poeta dels humils», perquè, com passa tantes vegades en la comunicació intel·lectual, l'entusiasme per l'escriptor havia acabat per convertir-se en amor per l'home íntim. En Terenci Dasca no podia ser el literat indiferent que fa ofici de la seva inspiració elaborant una obra divorciada dels seus actes, sinó el poeta sencer que concorda l'obra i la vida interior, sent artista i apòstol tot d'una peça. Ja és cosa gran i meravellosa predicar a la gent per mitjà de cants i odes, però encara és més gran i prodigiós afegir-hi la formosura dels exemples!
* * *
Per això en Jan no en tenia prou amb la lectura dels poemes dictats pel mestre; no se'n sabia acontentar d'aquelles pàgines amoroses… necesitava quelcom més directe i immediat, li calia acostar-se a l'ídol, venerar-lo cara a cara, fer-lo objecte personal de la seva adoració.
-Si pogués veure'l! Si pogués conèixer-lo! Si pogués parlar-li!- pensava contínuament. -¡Si un dia conseguís la gràcia de que m'escoltés els meus pobres versos!… perquè… ¡ves si és estrany! que els papers que no he llegit mai a ningú, a n'Ell sento desig de llegir-los-hi…
Cada cop que baixava a ciutat, que era molt poques vegades, emprenia el viatge amb la intenció fermíssima d'anar a visitar al famós poeta; però com era tan feble d'esperit, no gosava a realitzar el propòsit. Tot el més a que s'arriscava era a fer com els enamorats vergonyosos: contemplar des de fora la casa a on habita la princesa dels seus amors. Passava pel carrer del poeta; mirava, extasiat, l'edifici d'aspecte senyorial; alçava els ulls a finestres i balcons… i se'n tornava a la vileta, després d'haver comprat, com per a aconsolar-se, una que altra fotografia del gran home, entre les que veia per quioscos i aparadors.
Per cert, que la primera vegada que va tenir a la vista una d'aquells imatges, va romandre un xic sorprès de l'aspecte brau i ferm que presentava el poeta. Sense saber per què, ell se l'havia figurat un home pàl·lid, xuclat de galtes, cara llarg… i li sortia un tipus sanguini, amb unes carns fortes, uns llavis molsuts i coll de toro, que denotaven exuberàncies de vida. Aquell contrast entre la figura somniada i el personatge retratat el va sobtar de cop i volta… però no va ésser més que cosa d'un moment, perquè passada la primera impressió ell mateix se'n va riure a tutiplè d'aquelles aprensions romàntiques, i va acabar pensant que realment havia d'ésser de temperament fort, vigorós ple de saba i ple de vida, l'home que s'atrevia a fer la causa dels desheredats davant d'una societat coquina i avara, armada fins a les dents contra tota reivindicació humanitària que pogués arrebassar-li un privilegi.
* * *
Amb tot això, les ganes de conèixer al gran poeta havien anat creixent de tal manera dintre l'ànima d'en Jan, que un dia va dir: ¡Què tanta covardia! Bo i traient forces de la mateixa flaquesa, va baixar a ciutat determinat a veure el mestre i a presentar-se digne i serè, tal com pertoca a l'home que pot ostentar títols d'una llarga i fervorosa admiració. Però com no és tot hu el dir i el fer, al trobar-se davant de l'edifici d'aspecte senyorial en què residia en Dasca, va vacil·lar dos o tres cops, com si les cames se li seguessin. Al penetrar en el grandiós vestíbul, al pobre Jan li bategava el cor, com deu bategar-li al catecumen a l'apropar-se a l'altar. Però enfadat de la pròpia timidesa, anava dient entre dents per a donar-se coratge:
-¿Per què tremoles, Jan, per què tremoles, si l'home que vas a veure és el «poeta dels humils»? ¿No és Ell qui ha enlairat amb la pietat augusta dels seus versos a tots els febles i a tots els pobres d'esperit? ¿No és Ell qui ha consagrat els seus cants:
Als que d'enyorança es moren, als que de pena gemeguen, als que tenen pô, als que preguen, als que capten i als que ploren…
I animat amb el record de les estrofes del mestre, va anar pujant la sumptuosa escala, fins arribar davant la porta.
Un criat va venir a obrir.
-¿Don Terenci Dasca?
-Està per sortir… No sé si podrà rebre'l. Segui…
I el minyó va asseure's tot admirant el luxe enlluernador d'aquelles habitacions que se li entreobrien davant els ulls, cobertes de rics tapissos, de consoles daurades, de preciosos bibelots. Gairebé li feia pena al pobre Jan veure's amb un trajo com el que duia, ni gaire escaient ni gaire nou, entre mig de tantes meravelles. I embadalit, abstret, quasi confós, anava resseguint amb la mirada el resplendent mobiliari quan tot d'una sent una veu vibrant i sonora, vinguda de les habitacions interiors, que cridava plena d'ira:
-No he dit la corbata malva i rosa? ¿Doncs, què feu?
Varen sentir-se passos apressats, com de gent qui s'afanya a complir un ordre.
-I els guants corinti! Sentiu?
-Serà el poeta que crida desaforat?- va dir en Jan entre si de primer antuvi; però al moment va repensar-se, reflexionant que tenia d'ésser una altra persona. -Però llavors, qui serà? m'hauré equivocat a l'entrar aquí?
I quan més aturdit estava entre semblants confusions, va obrir-se una mampara per a donar pas a un senyor sapat, atlètic, que anava avançant cap al rebedor entre els acataments dels criats que el saludaven.
-Oh! Sí! Aquest és el «poeta dels humils»- exclamava en Jan Oriol al reconèixer aquell coll de toro, aquells llavis molsuts, aquella cara rodona que havia vist fotografiada.
Altiu, magnífic, estirat, Ell anava venint cap a la porta, bo i murmurant entre dents: -¡No he vist mai gent més estúpida!
Tan engallat anava, que sens dubte en Jan li hauria passat desapercebut, si aquest no s'hagués alçat com mogut per un ressort. A l'adonar-se de la presència del jove, el mestre s'hi va dirigir preguntant-li secament:
-Qui és vosté? Què volia?
-Jo, jo, jo…
-Digui. Què?
-Jo… senyor…
-Però digui.
-Jo he fet un llibre de…
-De poesies… oi?- Va rependre el poeta, mirant-se al jove de cap a peus. -Un llibre de, poesies!… I està clar… Vostè voldrà, com tots, que jo li llegeixi el llibre… ¿Però vostès s'han figurat que el temps em sobra? Vingui un altre dematí…
I tot dient això va girar l'esquena, va començar a baixar l'escala triomfalment, mentre el pobre Jan procurava arrambar-se a la paret per no caure estirat, tan llarg com era…
CARITAT DESORDENADA
Estava tan aqueferat el frenètic domicel en fer obres d'altruisme, que ni d'una hora de bon lleure disposava per a arribar-se al verger de flors a on vivia l'adorada.
Tot el matí se li escorria ràpid com el pas d'un meteor, consagrat a la visita de malalts i presos, i a les tardes prou feines tenia en aconsolar als desamparats, en donar beure a qui patia de set, en donar vianda a qui es moria de fam. Més hores hagués tingudes el dia, més hores hagués comptades la nit, que ell no hauria pas donat l'abast per a remeiar tantes misèries. Així és que no tenia un moment seu, perquè tots eren dels altres.
I quan per rara casualitat passava, entre dos actes de misericòrdia, per davant del verger florit, el cor se n'hi anava com si es volgués envolar. Al veure per entre les reixes enramades els tous de flors del jardí o al sentir la gentil cantúria dels sortidors, un gran desig li venia de penetrar allí dins. Però… es mirava el rellotge de sol que hi havia dissenyat a la paret, i exclamava anguniós:
-No m'és possible! A tal hora haig d'ésser a tal punt, a amparar un orfe de pare i mare. Un dia de més vagar gaudiré aquesta delícia. I aleshores s'acontentava amb escriure a la bona amiga un parell de mots en un paper, que tirava pel reixat: Espera-m, com em tens promés. La Pietat encara m'encadena.
I la dama l'esperava, com n'hi havia fet jurament. Així ell podia amb seguretat allargar el sacrifici de la ventura pròpia. I refiat en la immutable constància de l'amiga, diferia l'instant preciós de visitar-la.
-Per ara- deia sovint -no em crec digne d'esmerçar el temps en la pròpia joia, havent-hi tants germans meus que jeuen en l'infortuni. Com l'estimada ja sap l'abnegació de la meva vida, un dia o altre em coronarà amb flors del seu verger. I aquesta esperança de dolçor l'encoratjava a seguir el curs de la caritat heroica.
Així varen passar anys, molts anys, tants anys que són incomptables. Fins que un dia, sentint-se el bon home greument afadigat d'haver fet tant bé al proisme, va pensar: Ja ha arribat l'hora de penetrar en el verger. Pas a pas va encaminar-s'hi i, essent davant les reixes, va cridar:
-Amiga, ja sóc aquí! He acabat l'obra pietosa…
Mes ningú li responia. Va empènyer les reixes i per si soles es varen obrir. Més, quina fredor regnava arreu! Tot dormia silenciós i abandonat. I les flors s'eren marcides. ¡Havien passats tants anys!
-Amiga de la meva ànima!- tornava a clamar l'home en la solitud. Però era en va que clamés. Perquè la dama no el sentia. Coronada de cabells blancs i tremolosa de cos, dormitava sota un arbre despullat de fulles. A l'acostar-s'hi el bon home, ella se'l mirava amb els ulls entelats. I a la fi va dir-li:
-No us conec.
L'IDIL·LI NOU O DIÀLEG DE L'AMIGA I DE L'AMIC
Dins de la sala ordenada i pulcra, coqueta com tocador femení i emprestatjada com gabinet d'estudi, varen oirse, aquell dia d'idil·li primicial, paraules d'amor ben rares.
Ella, Obdúlia, tombada d'espatlles al pupitre, on havia deixat obert per les darreres pàgines el volum nou que llegia, preguntava amb certa condescendència al jovincel amorós:
-¿És a dir que per a l'heroïna del llibre, us ha servit de model una germana vostra?
-Sí…- contestava ell, Abundi. -Al menys per a dibuixar el caràcter…
-I és una germana a qui estimeu amb efusió?
-Oh, sí! repetia el jove amb l'accent de fervorós entusiasme que posava sempre en les seves dites. -Una germana, que si gosés, diria que és angèlica com Vós, tendra com Vós, amiga com Vós d'espiritualitats… i si no tan formosa com Vós sou- ja que això ve a ésser impossible, -bonica, atractívola, agraciada…
-I com es diu?- interrompia Obdúlia amb efectuosa suavitat, com volent correspondre d'una manera o altra al to fervent amb que s'explicava el jove.
-Es diu Gràcia, el mateix que a la novel·la.
-Nom formós!
-Oh! i li va bé… perquè tota ella és espontaneïtat, improvització, do de natura… Escriu estrofa sobre estrofa sense el més minim esforç, sense treball, sense pena… ¿Vos recordeu que ja ho dic al llibre: igual que les hi dictessin d'un altre món superior?
-Sí, sí…- murmurava Obdúlia amb complaença distreta.
-Jo he arribat a pensar si seria cosa de miracle, de prodigi, poder sobrenatural… Sabeu?
-Sí, sí…
Amb tot i lo vibrant de la sonata, semblava que a Obdúlia aquell motiu de la poetessa improvisada, de la germana inspirada, no la interessava prou. Ans al contrari, qualsevulla hauria dit, a l'endevinar l'ombra d'un somriure lleu, molt lleu, que li corria pels llavis carmesins, que ella no feia tant cas, com el jovincel, de la espontaneïtat tan ponderada.
Però ell encara insistia:
-Fa els seus càntics sense llima, sense esmena… I el que és més prodigiós, amb molt escasses lectures… Pot ben dir-se que refila com l'ocell en el verger…
Més, a pesar de l'exaltació del jove, la conversa s'esllanguia. Dels dos interlocutors que havien d'animar el diàleg, només ell parlava enfervorit, però ella semblava absenta. I així va ésser que a l'adonar-se Abundi de la minva d'interés per part de la seva amiga o al parar tal volta esment en la poca gentilesa que mostrava exalçant els dots d'una dona davant d'una altra, l'adorada!, que n'atresorava tants, va renovar un xic el tema… I passant del lirisme descriptiu a la novel·la d'intriga, insinuava somrient:
-Però si Vós l'heu d'haver vista, per lo menys un cop.
-Jo?
-Sí… La nit ditxosa que us vaig conèixer… Ella venia amb mi. Havia volgut anar a l'Aula de Conferències, i l'hi vaig acompanyar un vespre que feia la lliçó en Florenci, el substitut…
-Ah!
-No vareu fixar-s'hi?
-Sí. Però us diré la veritat. Si vaig parar-m'hi, no va ésser pas per ella en si mateixa, sinó per qui l'acompanyava.
-¡Oh, mercès, mercès, Obdúlia!
-I com per l'aire… paternal que feieu al dur-la al vostre costat de seguit s'endevinava que aquella damisel·la no era pas la vostra amiga, vaig deixar de mirar a n'ella per a preocupar-me de l'acompanyant… No hi havia lloc a dubtes. La damisel·la més aviat semblava una parenta, una persona de la família que s'havia fet dur allí per a contemplar d'aprop al bellíssim substitut en ple lluïment acadèmic, en plenes funcions de conferenciant.
-Amiga, sóu molt subtil… tan subtil com cruel per a en Florenci.
-Potser sí que he usat de massa ironia… Oh, perverses ironies! Són un estigma que portem a sobre i que ens havem d'expulsar. Però, crec que si algun cop devenen una mica disculpables, és tocant al substitut.
-Per què? És un excel·lent company…
-No voldria ferir vostra afecció, mes tinc de dir-vos que no em plau del tot aquell Adonis. Té una manera emfàtica de voler fer-se home a part, providencial, que no trobo prou justificada ni amb les poquetes coses que ens ha dutes ni amb l'art que té d'exposar-les. L'aire de protecció mental amb què parla del Patriarca, a qui ara substitueix, de l'únic home que de les antigues lletres n'ha sabut fer un cos de doctrina… us haig de confessar que no fa per mi, que més aviat sóc amiga de la successió normal, de les jerarquies ordenades, en una paraula, de l'Escola, sobretot quan l'ha honrada un veritable mestre com aquell.
-I teniu raó, gentil amiga.
-Demés… aquell lloar perpètuament lo indígena sols per ésser indígena; aquell etern ditirambe al desordre heroic; aquell inacabable retallar les amples vies de la humanitat, per a engrandir els caminets episòdics de lo local; aquella adulació un xic fantasista i còmica a la natura com a dèspota a qui els homes ençara han d'estar agraïts… què voleu que us digui? em fa l'efecte d'una declamació, no solament incivil sinó passada de moda…
El jove, bon xic sorprès, tant per aquelles paraules anunciadores que en bona part contradeien al seu credo tradicional, com per la desusada animació amb què eren dites, mirava amb els ulls oberts els ulls claríssims de l'amada, com si li costés de penetrar el sentit del què deia i no estés prou convençut de la justícia amb què era flagel·lat el substitut.
Ella ho va conèixer, i, agafant el volum nou que per un moment havia deixat sobre el pupitre, mudava amb rapidesa l'aspecte del diàleg.
-Però tornem al vostre llibre- deia, -que és el què a mi més m'importa.
-L'haveu llegit?
-Me'n manquen ben poques pàgines.
-I?…- afegia el jove amb aire interrogador, com si del dictamen de l'amada en dependís la pròpia felicitat futura.
-Oh, sí!… M'ha emocionat amb freqüència… I m'ha interessat especialment perquè amb tot i ésser la narració impersonal a causa del sistema encara vigent entre nosaltres, m'ha semblat veure, aquí i allí imatges més o menys velades de les vostres idees i de les vostres sensibilitats… I vós ja sabeu que lo que més plaer em proporciona en els vostres llibres, és trobar-vos-hi a Vós. -Oh, dolça amiga!
-Jo ja sé, ja sé que en el codi literari un xic esquerp que seguiu, la impersonalitat, la diferència, hi figuren com a primers articles. Però entre els horrors- diem-ne horrors -petits o grans que expliqueu, hi transpira a voltes un silenciós desig de perfeccions humanes… ¡I sort d'això, sort d'això! Perquè s'ha de convenir, amic caríssim, en que llevat de la figura idílica de Gràcia, tota gentilesa i tota amor, la demés societat que corre per aquestes pàgines no és gaire espiritual ni gaire bondadosa… Però la voluntat ben manifesta que poseu en fer-la força antipàtica a la vista del lector revel·la tàcitament el vostre ideal d'una humanitat millor en el pervenir. I això és el que reconforta entremig de tantes, de tantes…
-Digueu, digueu, per favor!
-…de tantes violències…
-N'hi trobeu moltes, veritat?
-Jo crec que sí… Però potser a través de la meva debilesa femenina m'aparegui tot massa excessiu… Em sembla sentir-hi un vigor, un accent, una força masculina, que en ocasions dóna als personatges més crueltat que relleu. Mes, jo no sé com dic tan asprament aquestes coses que al capdavall sols deuen ésser ressó del meu gust de doneta casolana, gens avesada als grans combats de la vida…
-Mes, com jo poso el vostre gust selecte i afinat per damunt de teories i d'escoles, vos demano que em sigueu explícita. Vós sou l'estrella, el sol, la claredat… Doncs, guieu-me, il·lumineu-me!
-És que temo dos perills. L'un, el de errar-me i feu-se errar, perquè jo no soc cap d'aquests astres que diuen. L'altre, el de fer que disminueixi el vostre amor…
-Oh, mai, adorada meva!
-Doncs, aleshores us ho diré…
-Amb aspresa?
-Sí, amb aspresa.
-Amb acritud?
-Amb acritud, ja que ho voleu. Trobo en el llibre massa sang, massa carnalitat i massa terra. Tant en la novel·la vostra com en les altres que s'escriuen per aquí, sembla que no hi hagi per als homes més dolor que la sang vessada, ni més joia que la fúria dels sentits, ni més espectacle formós que el salvatge de natura. I Vós, amic caríssim, que sou amorós de mi, prou ho sabeu que hi ha altres espectacles més humans i altres joies més excelses i altres dolors més dignes i serens. ¿Doncs, per què condemnar la condició humana a irredimible brutalitat?
-Oh, amor meva, jo sí que ara estic tement que m'aparteu del vostre cor, amb tot i ésser tan generós de mercès i gràcies. Perquè… si tals grolleries i furors vos repugnen en el llibre, ¿com puc ser-vos acceptable jo?
-Jo us ho diré, amic dilecte… és que a mi se m'oferiu molt més alt que la vostra obra. ¿Quí més bo per a mi que Vós, qui més correcte i amable? El que hi ha és seduït per un mètode literari, féu en el vostre llibre un sacrifici suïcida, el sacrifici de vós mateix. I així com en la vida quotidiana tot ho veieu amb ulls primaverals i tot vos apareix bo i excel·lent, ¡fins el substitut Florenci!, en la ficció d'art vos habilleu amb vestiments pessimistes. La vostra bondat ja prova, un cop o altre, de desfer-se d'aquell trajo de negror, però se'l torna a posar tot de seguit perquè així ho mana el dogma. ¡I és llàstima que en aquests moments no ens toqui encara vestir modes més nobles i pulcres!
-Modes nobles, modes pulcres exigeix, ¡oh, dolça amiga!, el vostre selecte esperit. Però, ¿són aquestes modes exquisides les que veritablement demana la fatalitat de la natura? Penseu que davant de tota la bellesa que l'home pugui donar al seu artifici, subsisteix immutable l'etern model, que és la vida… i la vida, m'haureu de confesar que és ben trista i misteriosa…
-Oh, no! Això sí, amic meu, que no us ho confessaré pas. La vida no és trista: ni és alegra, no és mísera ni triomfal… La vida, més aviat em sembla que és com un se la disposa, com un mateix vol que sia… És clar que no som sempre ditxosos; mes força vegades és perquè no posem prou voluntat en ser-ho. Però al menys, podem mantenir la serenitat dintre el dolor, lluny de turpituds i virulències. Així han cantat els grans poetes la pròpia desventura lluitadora… Però Vós, amic, ¿de què us queixeu, per a veure la vida trista i baixa en la vostra obra? ¡Sort, gran sort, que si la pinteu de tal manera, és per moda literària! Jo n'estic tota contenta de pensar-ho així, perquè sinó hauria de creure que no us fa benaurat el meu amor…
-Oh, no! amiga meva, no. Vós sou el meu goig, la meva glòria, la meva ditxa suprema!
-Doncs, aleshores obriu el cor a la llealtat, i pinteu en els vostres llibres la joia que m'omple l'ànima…
-Adorada meva!
-Estimat meu!
I un bes d'amor, serè, castíssim, va cloure la conversa de l'amiga i de l'amic.
L'ENCONGIDA
En aquelles valls ombrívoles, perpètuament entelades per boires de misteri, cap cas tan estrany com el de l'Úrsula.
Donassa com era i més espigada que un pollancre… mai de la vida l'havia vist menjar ningú.
Fos a migdiada, fos al vespre, quan s'aplegaven els sirvents del Mas al voltant de la llar fumosa, ella trobava enginy de fer-se fonedissa. Arribada que era l'hora del repàs, prenia el seu platet de rellisquentes, i tau, tau, s'esmunyia cap a un recó fosc, als esglaons del corral o al passadís de l'entrada, com si anés a fer una malifeta. Aprofitava per escorre's el començament de l'àpat, quan tothom, mossos i mosses, s'empassava a crema-dent les primeres cullerades. Prou feines tenien tots en semblant punt per a poder distreu-re's en res més… i ella aleshores passava silenciosa i llisa com un clap de núvol, anant-se a fondre en el seu amagatall.
Ho feia tan a la quieta, allò d'allunyar-se de la vista dels demés, que quasi mai ningú se n'adonava. I, si per atzar ho veia algú, ni en feia cas per la costum que hi tenia. Només se'n parlava a voltes, quan hi havia algun mosso llogat de poc, que s'estranyés de la facècia…
Una vetlla, a l'hora de sopar, un llenyataire que era al Mas de molts pocs dies, va preguntar amb estranyesa:
-Per què fa això aquesta dona?
-Perquè és dóna pena de que la vegin…
-De que la vegin quan menja?…
-Sí…- li varen respondre, mig rient.
-Ai, ai! És ben estràmbul això. Fos a vista dels amos, encara com aquell!… Veieu? Jo mai m'hi só pogut avesar a atipar-me a davant d'ells… No ho sé… Em fa una mena de recança, de temença. Sembla que hi estic encongit, desficiós, com si els fes un xic de mancament de xalar-me quan ells es xalen… Trobo que fa taujà, que fa dròpol per a un mosso… Mes, aquí a la cuina… nós amb nós, ja és altra cosa… No fa?
-Això qui ho sap dir bé és el pastor…- va saltar una mossa amb la boca plena. -Ell vos ho dirà si vol…
I les mirades d'homes i dones totes varen clavar-se sobre el jai, que fins aleshores no havia alçat el cap ni obert els llavis. Igual que si es despertès d'un ensopiment de rumiar, el pastor va aixecar la testa tota solcada d'arrugues, tota vestida de cabells blancs, i va dir aquestes paraules:
-Jo pens que això és una llei de vergonya. El que fa l'Úrsula, d'altres dones ja ho só vist… S'abscondeix un hom per a vestir-se i despullar-se. No volem ésser com les bestioles de Déu que mostren a la llum del dia les debilitats i les joies de la carn. Menjar és, pels mortals, plaer del cos, i ensenyar el plaer és cosa vergonyosa… Perxò hi ha ànimes santes que ho amaguen a la vista del proisme. Si poguessin passar-se del gust de la boca… qui sap si se'n passarien? Mes, el menjar és manament de vida, i com que criatura nada no se'n pot estar, al menys ho allunyen dels ulls del món com una misèria. Perquè misèria humana deu ésser per l'Úrsula el què pels altres és goig, i per no ofendre als demés cerca enterrar en la solitud aquesta llei de vergonyes.
Els sirvents del Mas varen restar somniosos, com si els costessin de capir les paraules del pastor.
Però a l'últim la mossa de la boca plena va afegir, tot aixugant-se els llavis amb el revés de la mà:
-Si sabéssiu el què vàrem arribar a patir quan va caure malalta, ara fa un any, crec que us en farieu creus. El llit li semblava massa regalat per a reposar-hi ella, i ni per precs ni per renys li podien fer dormir. Al capdavall li vàrem donar entenent dient-li que ho manava la mestressa. Mes llavors va venir la rampelleria del repàs, perquè… el què és de vianda no en volia per res del món. Com que no es podia amagar de menjar-se-la a davant nostre, deia que no li venia de gust… «Però, menja, dona de Déu!» -«No no…»- I ficava el cap sota el tapall. Al cap i a la fí vàrem veure que no li podíem vèncer la vergonya i aleshores li posàvem el plat vora del llit i la deixàvem una estona sola. Si la fam l'aturmentava massa, quan hi tornàvem li trobàvem el plat buit, i el cap tapat amb els llençols com si acabés de fer un mancament.
I encara no havia acabat la mossa de dir aquests mots, quan l'Úrsula va sortir del seu amagatall, lleu, silenciosa, amb el platet buit, mig tapat amb una punta del davantal. Tothom se la va mirar. I al sentir-se a sobre les mirades, la pobra Úrsula deuria conèixer que parlaven d'ella, perquè es va tornar roja com la grana i va abaixar els ulls, avergonyida.
L'AUTOR DE L'OBRA O UN DRAMA DINTRE D'UN ALTRE
L'estrena del drama d'en Víctor Montalvà havia estat una ovació contínua. A cada final d'acte havia hagut d'alçar el teló una infinitat de cops, entre els picaments de mans d'un públic entusiasmat, commogut, que no es cansava de cridar a les taules a l'autor triomfant, per a fer-li ofrena de la seva admiració. D'acte en acte, el deliri havia anat creixent, i a l'acabar-se la última escena de l'obra allò va ésser un devasall d'aplaudiments, de ¡bravos!, de crits, d'aclamacions. I encara s'estava dret l'auditori en massa, els homes aplaudint i victorejant al dramaturg, les dones fent voleiar els mocadors en senyal d'homenatge a l'heroi d'aquella nit… quan alçant-se de la butaca el cèlebre novel·lista en Carles Brujas, va córrer cap al foyer exclamant amb la més viva indignació:
-Això és una infàmia, una infàmia! L'èxit d'aquest home és una injustícia! ¡Una injustícia que clama al cel!
I com que semblants protestes eren fetes amb veu prou alta per a que se n'enteressin bastants concurrents, alguns íntims del novel·lista, amics i companys del món literari, vàrem seguir-lo cap al foyer ben estranyats d'aquella exaltació en un home tan de món, tan distingit, tan correcte.
-Però… què et passa? ¿què tens?- varen replicar-li alguns. -Què és el que dius?
-Dic que l'ovació tributada a n'aquest home, a n'aquest farsant, és un crim, i un crim espantós que fa erissar els cabells del cap!
-Però escolta, Brujas, escolta…- va fer-li l'autor dramàtic, en Montfret, tractant de calmar al seu amic de tota la vida. -Jo crec que estàs obcecat… i que confons els conceptes… Tots estem conformes en que en Montalvà és un subjecte poc escrupulós; un home indigne, si tu vols; un cínic, si tant em fas dir… però aquí no es tracta de l'home, sinó de l'obra, i una cosa és el drama i una altra cosa l'autor…
-¿Què no't sembla superba aquesta obra?- li deia l'un.
-¿Què no t'ha seduït, com a tots nosaltres?- li saltava un altre.
-Què no la trobes forta i nova i veritat aquesta aspra concepció del món que respira tot el drama?
-Si la trobo potent i original, dieu? ¡Filla del geni, la trobo! ¡La més enlairada i la més grossa que mai hagi omplet la nostra escena! Però… com més gran considero el drama, menys comprenc com no us estranya aquesta mateixa grandesa de pensament, d'intenció. En Montalvà- tots ho sabem -mai ha passat d'un autor de drames d'aventures eternament aplaudit pels parlaments declamatoris que esvaloten la galeria o per les escenes sentimentals que fan enternir a les senyoretes. Però, digueu-me en quina obra ha reflexat mai aquesta visió fondament tràgica de la vida humana? ¿Quan vos ha fet assistir a n'aquestes tremendes batalles de l'home superior que lluita per rompre les xarxes de prejudicis i de rutines amb què vol enrotllar-lo tot una societat ben avinguda? Tu, Pere Aldraga, tu que ets el crític subtil de l'art escènic… tu, Angel Montfret, tu que ets l'autor dels grans anàlisis psicològics… tu, Puigdelfí, que saps renovar contínuament el teu art de dramaturg amb tots els corrents moderns… i vosaltres tots, gats vells de les lletres i de les taules… ¡no sabeu veure que en Montalvà és incapaç d'arribar a una creació com la que acabem de gaudir, a trossos encesa de flamerades de passió, a trossos espurnejant de cruelíssima ironia, a trossos emboirada de formosos somnis d'ideal?
I tots els circumstants varen fer anar el cap amb assentiment, com volen dir: ¡tot això és ben veritat! ¡L'observació no pot ésser més justa!
-Pero llavors… ¿com s'explica aquest misteri?- va interrogar el crític, fent-se intèrpret de la preocupació de tots.
-Com s'explica?… Aquí està el secret, el secret terrible que em tortura i que em fa esclatar d'indignació. Mireu… quan ha començat el primer acte, m'he trobat sorprès, parat, hipnotitzat, com tots vosaltres. Aquella exposició sòbria, naturalíssima, interessant, on es veu al protagonista enterament foraster a casa seva mateixa, foraster entre la seva família, foraster entre els seus amics de noi, foraster entremig de tota una societat que se'l mira de reull… cregueu que m'ha deixat estàtic d'admiració… Però han anat seguint escenes, i així que he vist que l'heroi va per destruir la prevenció calumniosa que veu surar sobre d'ell, apel·lant primer a la persuassió, després als precs, acabat a l'amenaça… aleshores he començat a rumiar, tot intrigat: «¡Aixó no m'és nou! Jo això ho conec!… Sí… això… jo ho he llegit… No, llegit… no. Ho he vist representar…; tampoc… Ho he sentit llegir… Sí, sentit llegir, sí. Però… quan? on? en quina ocasió? en quines circumstàncies? I mentre em furgava el pensament fent esforços per lligar caps, per a reconstituir els boirosos elements d'una reminiscència que se m'escapava… sense que pugui dir com, se m'ha començat a dibuixar a la memòria, molt vagament al principi, després amb més precisió, el record d'aquell jove que feia d'escribent o secretari o copista a n'en Montalvà. ¿Us en recordeu d'aquell xicotàs, quasi bé esquerp de tant vergonyós, que es passava tot el sant dia en el despatx del seu amo, omplint-li quartilles o posant-li gargots en net?
-Sí, sí.
-Prou.
-Com si ara l'estés veient…- varen anar responent tots.
-Doncs féu-se càrrec- continuava el novel·lista -que aquell xicot tan alt i gros i tan tímid a la vegada, va interesar-me vivament com a tipus d'estudi, com a document humà, i que portat de les meves manies d'observador vaig començar a fer-li preguntes, a amoixar-lo, a distingir-lo, tot a fi i efecte de que s'espontanegés. Els corrents de confiança aviat varen ser establerts. Jo aleshores, com quasi tots els presents, encara freqüentava bastant la casa d'en Montalvà, i vaig tenir prou ocasions de recollir les confidències psicològiques de l'escribent. Oh! Quina ànima de poeta! ¡Quina ànima de somniador s'amagava sota les espesses formes d'aquell xicot! Amb una ingenuïtat encantadora em va explicar les seves aficions literàries; em va contar els seus projectes, els seus somnis, les seves ambicions. Em va dir que mogut per la gran vocació que sentia pel teatre, no havia parat fins a col·locar-se a casa d'en Montalvà, a fi de que amb la gran influència que aquest tenia sobre les empreses, li fes representar un drama que havia escrit: -«Però fins ara no s'ha pogut aconseguir res»- deia desesperat -«és tan difícil fer pujar l'obra d'un principiant dalt de les taules!»- I va acabar dient: «Si vostè me'l volgués sentir llegir aquest drama…» -«Ja ho crec que sí.»- vaig contestar-li.- figureu-vos la meva sorpresa, la meva suspensió, quan l'endemà se'm presenta a casa i comença a llegir-me unes escenes inspirades, vibrants, ardents, plenes de vida i passió, d'ideals de bellesa i justícia. Allò era el drama de l'home contra el món; el drama de l'individu il·luminat contra la societat cega d'esperit; el drama de qui porta una idea de redempció, i s'estrella contra l'egoisme estúpid de les multituds. En una paraula, senyors,… allò era el drama que acabem de veure representar!…
-Però això és horrorós!- va exclamar tothom.
-Veritat que sí? ¡És una infàmia que fa eriçar els cabells! Però espereu-se, espereu-se, perquè això no acaba aquí. Admirat jo d'aquella obra potent i original, vaig fer formal promesa a son autor de que remouria cel i terra fins aconseguir que el drama es representés. Però… la mort de ma filla i el meu viatge a Anglaterra per a cercar esbargiment al dolor, varen impedir la realització del meu propòsit.
Quan vaig tornar, de seguit vaig voler tenir notícies d'aquest jove i em varen respondre que havia mort. -Mort de què? -Oh! -De quin mal? -Oh!… No se sap -¡Un jove tan sapat, tan ferm! -Sí… Va començar a decandir-se, a decandir-se… i un dia el varen trobar mort en un recó de cambra.
-Mireu, senyors, des d'aquell dia no em puc arrancar del cap la tenebrosa idea…
Però en aquell mateix instant va venir a ofegar la paraula del narrador un terratrèmol de crits i picament de mans que va deixar sobtats a tots. Els finestrals del foyer, que donen a la Plaça del Teatre, varen devenir instantàniament il·luminats amb apoteòsiques resplandors d'atxes enceses…
Era la multitud entusiasmada que portava triomfalment a l'autor de l'obra, a n'en Víctor Montalvà. I davant d'aquell espectacle cívic, comunió de centenars de ciutadans en l'idea i en la imatge, tant la història romàntica de l'aficionat rural com la sospita realista de la seva mort misteriosa, varen perdre tot l'interès emocionant.