SEPELI IDÍL·LIC
Per a entretenir l'estona mentre a les oficines funeràries despatxaven els papers de l'enterrament, entre la gent del dol es referien històries d'altres viatges al cementiri, tots amb motiu d'acompanyar-hi algun mort. Naturalment, totes les històries eren tristes, o fúnebrement dramàtiques. Anècdotes luctuoses, episodis de desolació, escenes commovedores, fins casos tètrics i sinistres s'anaven relatant per torn, quan un de la comitiva va contar que ell havia presenciat en una ocasió el singular espectacle d'un sepeli alegre.
-Un dia- va dir -un dia de la darrera primavera, vaig haver d'anar al cementiri nou per a acompanyar-hi el cadàver d'un conegut. Feia un dia formós, clar, tebi, orejat per un ventet de mar que gronxava las primeres flors sortides al voltant de les tombes i els panteons.
Mentre ens esperàvem per a presenciar l'enterrament, tot de sobte vàrem veure arribar una gran gentada acompanyant a un altre mort. Quasi tot aquell seguici funerari era format per xicotes grans i xiques, noies del poble endolades pobrement, les unes amb peces de robeta fosca, de cotó, les altres amb fandilles de merino, d'un negre més o menys perdut. Tot plegat, aquell eixam de mosses traspuava una mena de pobresa i de tristor… Perquè més trista i pobra encara que la robeta que duien, era la cara que feien… cara de dolor i misèria, com de criatures pobretes de ciutat vella que han de viure tancades, encongides sense prou aire ni prou sol.
Jo vaig preguntar a un home de per allí:
-De qui és aquest enterro?
-De l'amo d'uns tallers de capses que hi ha al carrer de l'Allada… per allà els barris de Sant Cugat…
-I aquestes noies?…
-Les treballadores de la casa… Com és gent que ho pot ben fer, la família del difunt ha volgut que l'enterro fos lluit… i hi ha fet venir totes les noies de la fàbrica…
Jo no sé què ho feia, però la veritat és que no podia apartar la vista d'aquella munió de noies esgrogueïdes que anaven escampant-se per tot arreu. Bo i a mida que avançaven cap a dins del cementiri, semblava que s'anessin desencongint.
Més que amb el seu amo mort, feien posat de pensar amb aquell bé de Déu de primavera que tenien davant dels ulls. Poques vegades de la vida s'hi devien haver trobat en un indret tan bonic com el que contemplaven en aquella hora d'impensada llibertat.
El cert és que totes estaven amb la boca oberta, ara admirant les verdes planúries que s'extenien al peu de la muntanya, ara enfonsant la vista en aquelles llunyàries de mar i cel que es perdien a l'infinit. Es veia ben bé que des dels estrets carrerons en què vivien, des dels foscos celoberts de les cases que habitaven, mai de la vida havien ni sols somniat que hi pogués haver al món una formosor com aquella.
-Ai, Déu, que és formós! ¡Ai, reina, que és bonic!- es deien les unes a les altres, amb la mateixa alegria commoguda del navegant que descobrís un món.
I com bressades per un desig de vida i moviment, fins les més tristes i apocades s'acabaven de desencongir. N'hi havia que s'agafaven pel braç, i de dues en dues o de tres en tres, es passejaven per davant dels carrers de nínxols, com si es passegessin pel Paradís. N'hi havia d'altres que reien, reien, amb les cares grogues, totes transfigurades per una mena. de beatitud. Fins n'hi havia que empaitades de ganes irresistibles de saltar i córrer, trescaven, adalerades, muntanya amunt.
-¡Quina manera d'assistir a un acte semblant!- em va dir un senyor estirat que anava al nostre acompanyament. -No troba que no està bé? I com que va veure que jo no responia a les seves reclamacions, distret potser en la contemplació d'aquelles criatures, va afegir al cap d'una estona:
-Miri que la nostra comitiva ja es posa en marxa… Què no ve?.
Quin remei tenia? Vulgues no vulgues, vaig haver de seguir el dol, perdent de vista a les pobres noies. Però encara no feia cinc minuts que caminàvem, que les vaig tornar a veure per entre uns salzes, al trencar per un rengle de panteons. I com corrien les poca pena! Tanmateix es devien haver determinat a gaudir de l'esbarjo a tutiplè… perquè tombes a través s'enfilaven cementiri amunt.
Jo vaig deixar passar el meu acompanyament a fi d'espiar a les noies, baldament fos d'un tros lluny. I com trescaven! Com corrien! Amb quin gust respiraven l'aire fi de la muntanya! Aixeribides per una mena d'enjogassament que les pessigollava el cos, les mústigues criatures prenien aires escaients i desinvolts. Amb la mica de cansament de la pujada, fins les més grogues començaven a agafar color, com si els hi nasqués un clavell a cada galta. Talment semblava que haguessin pres l'enterrament per una festa i el cementiri per un verger.
-Noies, veniu cap aquí, que estarem soles!- es cridaven amb veu baixa. -¡Veniu, que no hi ha ningú!
Es veia que buscaven els llocs més solitaris per a no ésser sorpreses, per a no ésser vistes… I quan varen arribar a la vora del fossar comú, allí on fa una mena d'explanada, varen aturar-s'hi totes com si el paratge els agradés. Primer varen escampar-se per aquí, per allí, igual que si prenguessin possessió de l'indret i cada una hi triés el seu tros de terra per a edificar-s'hi el castell d'il·lusió… Després devien canviar de pensament… perquè varen ajuntar-se i varen fer una rodona, agafades per les mans, com si anessin a començar una sardana… Però en aquell mateix moment, una mosseta que acabava de descobrir unes mates florides darrera d'un rengle de nínxols per estrenar, va llençar un crit tot joiós:
-Noies… roses!…
I totes varen desfer-se de les mans, corrent cap allí com unes daines, per a veure aquell bé de Déu.
-Què ve o no ve?- va dir-me en aquell instant, tocant-me lleument l'espatlla, el senyor formal que tornava a passar per allà amb part del nostre seguici.
No vaig tenir més recurs que seguir.
Muntanya avall, muntanya avall, per entre carrers de tombes i panteons, vàrem pendre comiat del dol, vàrem pujar als carruatges, varem baixar la rampa d'entrada; i vàrem sortir del cementiri. Jo encara sentia una recança d'haver tingut d'abandonar la rara visió de la comitiva ajogassada…, però, així que anàvem a arrencar carretera avall, veu's aquí que em veig una colla d'aquelles noies, dins d'uns carruatges grans, com òmnibus, que també se'n tornaven a ciutat.
Pel qui les hagués vistes arribar, estaven desconegudes, transfigurades. Conversaven, somreien, es feien signes… Semblava que l'alegria els rebotís pel cos. Però el que els donava un aire encara més estrany, era la manera d'anar adornades. Amb les flors de sepulcre, collides d'amagat, s'havien guarnit el cap i el pit… Semblava que tornessin d'unes bodes… A l'arrencar el carruatge, fins una noia es va posar a cantar:
Que vé la primavera, porta paners de flors; n'hi té de totes menes… n'hi té de tots colors.
-¡Ves quina manera de tornar d'un cementiri!- va recalcar el senyor estirat i circumspecte.
-Quina serietat!
NO ES PERD QUI VOL O L'AGULLA DE LA SEU
Quan el viatger experimentat per ses correries al través del món, va haver-se assegut prop de la llar espurnejant de foc rioler, va contar amb els mots següents, el cas que els companys li demanaven:
-Així que vaig haver entrat en aquella ciutat antiguíssima del Nord, ja sentia el desig que sento sempre que visito per primera volta una ciutat estrangera: perdre-m'hi, esgarriar-m'hi, enfonsar-me en el misteri dels barris estranys, dels indrets mai vistos, dels carrers desconeguts…
En sortint de la casa on posava, veig una gran plaça, hi entro, i a les poques passes em trobo a la presència d'una magnífica catedral. Era un airós bastiment del segle XIVè, tot ell flanquejat d'arcbotants que semblava que s'esforcessin en fer esqueneta per a aguantar la verticalitat miraculosa de l'afiligranada construcció. Tot eren esbelts pinacles que tenien l'aire d'estirar-se com pollancres a la creixença; tot eren arestes esprimatxades i llargues que aparentava que fessin punteria prenent per blanc el zenit… I com si tot aquell aixam de florides sagetes i empinades punxes no componguessin gran cosa, amb tot i ésser prou altes, prou arriscades, prou atrevides… d'entremig d'elles s'alçava, tota trepada de lòbuls i rosasses, una agulla colossal, de tanta volada, de tanta embranzida, que enfilant-se per sobre els monuments veïns més enlairats, s'obria pas per entre els núvols igual que si volgués foradar el cel!
Com es feia admirar aquella gegantina agulla! ¡quins somnis feia venir a l'esperit! Talment s'apareixia com el desig etern de l'home per a arribar al més enllà… o com un símbol de l'ideal que aixeca a l'ànima humana de la misèria de la terra, per a llançar-la a la visió del infinit…
Substraient-me a viva força a la meditació que m'allunyava del meu propòsit de perdre'm, vaig girar l'esquena a la catedral, desitjós d'entafurar-me per la ciutat, d'esgarriar-me pels seus carrers, com aquell que fes un viatge per un país desconegut. Perdre's en una gran població mai visitada és un plaer semblant al que deuen sentir els navegants descobridors de terres noves, de mons nous. Quina sensació més agre-dolça, la de vagar a l'atzar per vies estranyes i entre ignorats monuments, sense saber mai on s'és, ni veure enlloc gent coneguda. No hi ha emoció més prenyada de sorpreses que la d'anar avançant sempre dins lo enigmàtic, amb la mica d'ànsia que causen a l'esperit totes les coses mai vistes, o potser amb la vaga esperança de topar-se amb rares aventures, d'aquelles que diu que passen, sinistres o luxurioses, en alguns barris dubtosos de les ciutats cosmopolites. Quin goig tan estrany el d'anar caminant, caminant misteri endins, fins a sentir-se temerós d'haver corregut tant, fins arribar a perdre l'esma del trajecte fet i del temps transcorregut.
Perseguit per aquesta dèria, vaig tirar pel primer carrer sense caràcter, sense fesomia, amb les botigues descolorides i les façanes borroses, com una via oberta d'alguns anys per a comunicar una part de ciutat amb l'altra. Vaig trencar per una travessia qualsevol i vaig trobar-me en un barri monumental i silenciós, tot poblat de cases d'aspecte senyorial i circumspecte, en sa major part tancades i barrades. Donava plaer passar per aquells viaranys aristocràtics i solitaris, bo i contemplant els antics palaus i palauets, aquí ogivals encara, tots els altres platerescs. Però, veu's aquí que mentre alçava el cap per veure les pintoresques cobertes dels edificis, comunament rematades per escaient pinyó, m'adono de que es projectava sobre el cel la grandiosa silueta de l'agulla de la Catedral.
-Si que has caminat poc… vaig dir entre mí. -Em pensava qui sap el camí que havia fet, i amb prou feines m'he mogut del mateix lloc…
Llavors vaig empendre amb més delit la caminata, i travessant carrers i carrerons, vaig arribar a una barriada nova, plena de bullícia i moviment. Tot eren botigues de joieria, pelleteries, basars de modes, aparadors de sedes i velluts, exposicions de quadres i mobles d'art. Sumptuoses dames baixaven dels cotxes amb aires de coqueteria i entraven als establiments, mentre que d'altres en sortien i pujaven, gracioses, als vehicles que un cop tancada la portella, amb soroll de detonació, arrencaven a córrer com un llampec. Jo contemplava, encuriosit, aquell espectacle de vida moderna i rica que es reflexava per tot arreu, des de les aceres poblades d'una gernació elegant i desinvolta, fins als balcons més alts de les construccions, plens de rètols d'or, d'esmalt i coloraines, pregonant mil articles i productes. Mes… altra volta m'adono, al contemplar aquells enlairats reclams, de que la immensa agulla, serena i majestuosa, presidia des de les altures l'agitació de luxes i fantasies mundanals.
-No et podràs perdre- pensava jo. -Estàs condemnat a tenir per guia aquesta aresta…
I, decidit a fugir de la seva presència perfidiosa, jo que tombo a l'esquerra pel primer carrer que veig, un carrer llarg i porticat que va dur-me fins a una plaça espaiosa que era com el centre d'un barri de comerciants a l'engròs. Grans magatzems, fondos despatxos i retolades oficines, instal·lats en pesats edificis de llorda arquitectura, ocupaven l'una banda i l'altra del seriós escenari mercantil, travessat contínuament per colles de gent atrafegada i per munió de feixucs carros carregats de fardos i de bocois. Jo que llavors alço la vista i… veig que continuava acompanyant-me la punxa monumental!
Jo ja em sentia com vigilat, com perseguit, i apressant el pas tant com podia, vaig passar per un indret de poc trànsit, però animat per cants i músiques de piano que sortien dels pisos com riallera remor. Les cases tenien les finestres i els balcons velats per astors de puntes i persianes de tons clars, però per darrera les cortines s'hi endevinaven crespades cabelleres i cossos de dona mig desabillats. Mes, fins en aquell reialme de disbauxa vaig veure amb cert terror que m'anava seguint l'agulla de la Seu, com un fantasma inexorable.
Igual com si m'amagués, vaig ficar-me per un passatge, i caminant a marxes dobles com qui fuig d'una persecució, arribo a una barriada popular, a una barriada obrera, niuada de cases modernes, uniformes i vulgars, però amb les façanes decorades de virolats cartells anunciadors, plens de figures rioleres, grogues, verdes, blaves, roses, que proclamen l'excel·lència d'un bicicle, d'unes pastilles o d'un licor… Però l'espectre també em venia al darrera, vigilant-me des del cel!
Jo, aleshores, ja no sabent què fer, vaig pendre el determini de no alçar més els ulls enlaire. Caminaria sense parar, per avingudes i places, per passatges i travessies, per allà on se'm presentés, però mirant sempre a terra, decidit a perdre'm, a negar-me en les profunditats desconegudes de la ciutat, a emancipar-me així de la tutela humiliant, que no em volia abandonar al meu albir. Vaig rependre la marxa, resignat a caminar, encara que fos com l'Ahseverus de la llegenda, que hi està condemnat per tots els segles. Anava amb la vista clavada a terra, i l'un darrera l'altre veia canviar els trossos de paviment del carrer, aquí empedrat, allà ensocat, esfaltat el de més amunt, segons els indrets per on passava. Els edificis només els podia veure fins a certa alçada, però pel tros vist endevinava el restant… Ara venia l'escalinata d'una església, ara el parterre d'un jardí, ara els subterranis d'un magatzem, ara els pilans d'un pòrtic, ara el sòcol d'un monument.
Amb la llarga caminada jo em sentia cansat, aclaparat, retut. No poder alçar el cap enlaire era un suplici i encara m'afadigava més. Jo que aleshores aixeco un xic la vista, encara que sense arribar a mirar al cel. Quina visió més calmosa! Em trobava en un barri quiet i modest, com de vila o ciutat forana, tot ple d'intimitat i de recolliment. Per tot arreu es veien botiguetes d'objectes religiosos: en les unes venien sacres, viacrucis, imatges de pietat; en altres, breviaris, novenes i demés llibres de devoció. I el més estrany era que les casetes d'aquell barri devot, semblava que de tant menudes i neulides ni es poguessin tenir dretes, i que apilotades les unes amb les altres s'aguantessin totes arrambant-se a les macisses parets d'un edifici immens que els feia d'esquena i de contrafort.
Alçant una mica més els ulls, vaig reconèixer el grandiós edifici tot seguit. Era la Catedral, la Catedral superba, tota eriçada d'arestes i pinacles, però no veia l'agulla enlloc… Em va caldre recular algunes passes per a descobrir-la. És que em venia verticalment a damunt mateix del cap…
No hi havia altre remei. Si volia perdre de vista l'agulla de la Seu, havia d'abandonar la ciutat antiga, plena de memòries del passat.
FI
INDEX
Als benvolents lectors.
Tresor tret d'una novel·la.
En Malsangro.
Festa de rams.
Pulchrum aut aptum.
Honradesa literària.
La mà del misteri.
En Pere Perdis.
El mirall de la Guillema.
Conflicte d'un numismata.
Rei desconegut.
La vida i l'obra.
Caritat desordenada.
L'idil·li nou.
L'encongida.
L'autor de l'obra.
Sepeli idíl·lic
No es perd qui vol.