LLIBRE D'HISTÒRIES.

ALS BENEVOLENTS LECTORS

Entre el florir i el marcir-se de les sensacions diàries que l'espectacle de la vida vos promou, us salta de vegades als sentits una feta, una dita, una visió que, més que per curiosa o rara, per susceptible d'ulteriors transformacions, sentiu ànsia de contar als demés. Sembla que servant el cas únicament per a vosaltres no us trobeu prou complaguts, sinó que l'haveu de trametre al proïsme per a gaudir-lo del tot. Una part d'aquest afany, ja es veu que és necessitat humana d'expansió; però una altra part, i de segur la més grossa, probablement s'ha de pendre per propensió a la mímesi, per instint imitatiu, per tendència artística, literària.

Perquè el cert és que, en comunicant als altres el què ha mogut un moment el nostre esperit, pel regular es posa cura en rimar la feta, en ordenar-la, en enquadrar-la, en decorar-la segons lleis d'art que cada contaire porta a dintre. Veniu a fer com el músic que harmonitza la melodia salvatge. Del succés vulgar, corrent, que preteniu relatar, en dibuixeu amb perfils les frases significants, n'accentueu el què us apar capital, n'esfumeu el què us sembla secundari i, aquí amplificant i allí enxiquint, talleu, afegiu i capgireu. En una paraula: vos apropieu el fet, imaginant-lo a semblança vostra; o segons els figurins d'una moda literària.

I un cop posats a transfigurar aquestes apariències de la vida que anomenem realitats, sol succeïr que, tot repetint-les i tot refent-les amb la repetició, les enlairem, les engrandim i les fem significants. Del fet corrent, ordinari, arriben a compaginar-se històries o historietes, que són versions corregides i augmentades pel nostre albir. Com no es tracta de cap procés científic del què se n'hagi de deduir una veritat més o menys probable, sinó de gènesi de rondalles o novel·les de les quals es pot treure un plaer més o menys viu i selecte, la transformació artística, en lo moral, esdevé cosa legítima, convenient i tot per a la joia honesta de l'esperit i la felicitat de la cosa pública.

Tant s'arriben a transfigurar certs fets, per obra i gràcia dels contaires, que a voltes el mateix cas que ha servit de motiu ocasional a la història o historieta, acaba per ésser en ella desmentit. Tot el que augmenta la història en artifici i en transcendència, ho perd el fet inicial en brossa d'accidents nimis, de circumstàncies contradictòries, de detalls insignificants. Qui sol guanyar-hi és el lector; fins en el tocant a adquisició de veritats permanents, perquè sempre en contindrà més lo que el contaire hi posi de l'estre propi que lo que en tregui del fet real.

Tot això ha estat per a dir-vos que les fetes, dites i visions que, mudades en històries, en aquest llibre he reunides, en part són ficció -potser la realitat més alta- i en part realitat -potser l'apariència més frívola. I que, amb això, serà temps perdut el que passeu esbrinant quines històries són més mentida i quines són més veritat. Perquè, la major part de les vegades, les que us semblin més verídiques seran les més artificials, i les que tinguin aire de més fantasioses seran les més acostades a la veritat exterior.

Àdhuc en trobareu alguna que quasi res té que veure amb lo natural. I si dic quasi, és perquè crec que no hi ha artifici -ni tan solament creació veritablement poètica- que no toqui per un cantó o altre amb les apariències exteriors.

TRESOR TRET D'UNA NOVEL·LA O UN PROFESSOR D'ENERGIA

Quan el jove historiaire, en Marc Palau, va arribar a la penya, a quarts d'onze de la nit, molts concurrents li varen preguntar pel seu oncle, el milionari Pere Serra, per mal nom en «Serra de les unces», qui, segons deien els diaris, estava malalt de gravetat.

-Els metges han pronosticat que no allargarà més de vuit dies- va respondre l'historiaire.

-Aleshores, disposa't a heretar…- va fer un concurrent.

-No ho creguis. El meu pobre oncle, dic, el meu ric oncle, m'ha tingut sempre poques simpaties, per a deixar-me tastar del seus milions. An els seus ulls, tinc una tara massa grossa per a que un home com ell me la pugui perdonar.

-Una tara… Quina tara?

-Sí, la tara d'ésser un intel·lectual, com ens titulem nosaltres mateixos, modestament. Els homes que han pujat del no res, que s'han obert pas entre la misèria a empentes i rodolons, fins a arribar a fer-se rics, neguitosos com estan contínuament per les lluites del negoci, miren, per lo general, amb certa rancúnia als contemplatius que malversen la vida entretinguts en somniar o esbrinar coses que no porten cap profit palpable, cap profit dels que se'n pot fer un assiento en els llibres de comptabilitat. El meu oncle sempre diu que, en sabent entendre les partides del Major, no calen pas més lliçons de lectura, i que d'escriure ja n'hi ha prou quan se sap posar la firma d'un rebut. Sempre em recordaré de la graciosa escena que va passar a casa un dia que ell va venir, quan va casar-se ma germana. El varen fer entrar al meu estudi, no sé perquè, i, tan bon punt va veure la llibreria, va agafar un aire còmicament sever, un posat agre-dolç d'indignació, com si tot d'un cop s'imaginés els diners malaguanyats que representava la biblioteca i el temps perdut que suposava la lectura de tant paper. Després de recórrer amb la vista les parets cobertes de volums em va clavar la mirada amb la mateixa severitat que si m'hagués sorprès en una escena de disbauxa. -¿I què en fas de tots aquests llibres?- em va preguntar, seriós i solemne com un jutge. ¿Voleu creure que no vaig saber què dir? A un home com aquell, que ni temps havia tingut de noi per a passar les beceroles, no li havia pas d'anar a explicar que d'aquells llibres en treia, per exemple, l'Estudi social dels remenses a Catalunya, que era el que aleshores em tenia capficat. L'home no m'hauria entès i potser haguera cregut que me'n mofava. Així és que vaig respondre: -¿Amb aquests llibres?… m'hi entretinc…- Aleshores l'oncle va restar llarga estona contemplant-me amb llàstima, amb fonda llàstima, amb una llàstima en què, més que pietat, hi entrava el menyspreu, potser fins l'odi, l'odi de l'home lluitador que, havent hagut de sirgar tota la vida per a assolir un triomf sempre discutit, sempre disputat, s'indignava contra el que ell creia gaudint tranquil·lament de l'existència, breçat en la satisfacció que procuren els goigs egoistes i solitaris de l'intel·lectualitat. Però, al capdavall, va passar la indignació i va triomfar la ironia… perquè, tot fent la mitja rialleta, ¿sabeu el què va acabar per dir-me? Doncs, va acabar per dir: -De segur que tots aquests llibres, no n'hi deu haver ni un que ensenyi com s'ha de fer per a guanyar una pesseta!

Al sentir aquell acudit utilitarista, tots els de la penya van esclafir una rialla.

-I tenia raó, l'home!- va fer un.

-És clar que sí!- van dir altres.

-Les lletres no són aliment per al cos…

-Les lletres són pa per a l'ànima!

I mentre tots convenien en que, mirat des del punt de vista utilitari en què s'ho mirava l'oncle Serra, era una veritat monumental que la literatura, sia d'història, sia d'imaginació, cap profit immediat i tangible podia arribar a produir, es va alçar un senyor entre la concurrència, dient amb vivesa i aplom:

-Doncs, per a mi tot això es fals, i no hi ha concepte més equivocat que aquest que aquí es sosté… Per lo menys jo ho puc dir tot al revés, fundant-me en la meva història.

Tothom va restar un xic estranyat d'aquella interrupció fogosa. En Pau Torres, el qual amb tanta energia contradeia l'opinió general, era tingut per home ric, molt ric, si no milionari com l'oncle Serra, amo i senyor d'una fortuna molt respectable. Se li sabien possessions a Andalusia, finques a Barcelona i a l'Empordà i gran varietat d'especulacions de què ell era l'ànima i el braç. Demés feia estrany que amb tal vivesa repliqués, un home que en general es mostrava fred i seriós, més amic de fets que de paraules. Es veia bé que aquell tema li havia tocat al viu. Per això totes les cares varen girar-se encuriosides cap a aquell subjecte sapat, desinvolt i enèrgic, com esperant una explicació.

Aleshores, en Pau Torres va prosseguir:

-Sí, la meva història és la més completa negació de que la literatura, fins la que en diem amena, no pugui ésser per als seus devots font de material riquesa. En demostració d'això, vaig a dir ara el què no he dit mai a ningú… i és que la meva fortuna, la meva posició, tota la dec a la lectura d'un llibre, i no us cregueu d'un llibre científic, que això ja no constituiria cap raresa, sinó d'imaginació, d'una novel·la famosa, coneguda a tot el món.

L'auditori estava suspens d'expectació.

-La cosa promet ésser interessant!- exclamaven uns.

-Que es revel·li aquest prodigi!- demanaven altres.

-Preguem que la història es conti!- recalcaven els demés.

-Ja ho contaré- va respondre l'interpel·lat. -La major part dels d'aquí saben bé prou que jo sóc de l'Empordà, fill d'una casa de Sant Feliu, dedicada al comerç de suros des d'un grapat de generacions. Els trefins i les pannes són en la meva família una tradició quasi nobiliària, tramesa constantment de pare a fill. Mes, jo no era l'hereu; era el tercer dels germans, un fadrí extern… i, encara que a casa no m'haguera mancat res, i en cas de morir el pare, m'hauria pogut associar amb el germà gran amb el que m'hagués tocat de legítima i millora, què us diré? Em sembla que no m'hauria sabut avenir a fer la viu-viu, eternament encofurnat a casa i supeditat sempre a l'hereu. Més m'estimava ésser independent i viure lliure dels meus actes. Tenia ambició i volia anar per a mi. ¿Per quins cinc sous no podia emancipar-me, com s'havien emancipat tants altres fadrins externs de cases bones de per allí, dedicats tots als afers del suro? L'un havia aconseguit establir a Londres la representació d'algunes cases empordaneses; l'altre havia anat de comissionista de carrats a França; un íntim amic meu dirigia unes explotacions sureres a Portugal. ¿Per què no havia jo de fer com ells, ja que em sentia amb esperit d'empresa i ganes de treballar? ¿Però, què faria, quina tecla tocaria que, tot donant lliure expansió a les meves iniciatives, concordés amb els meus coneixements adquirits sobre la indústria de casa? En semblants cavil·lacions anava jo capficat, quan, un dia, estant-me a casa llegint, em varen fer fer un salt d'emoció uns certs capítols del llibre que tenia entre les mans. Eren els capítols que havien, amb el temps, de fer-me ric… Molts dels que m'escolten ja saben que jo he alternat sempre les tasques del negoci amb l'afició literària i que fins, Déu me perdó!, he fet les meves provatures en vers i en prosa. Mil cops havia, doncs, jo llegit aquell llibre que tanta impressió em causava com si fos sobtada revel·lació, però mai de la vida m'havia sotregat com en aquells instants. En el fort de l'emoció que em corprenia vaig arribar a exclamar: -Ja l'he trobada! ¡Ja l'he trobada la pedra filosofal!- ¿I no sabeu el què hi havia en aquells capítols que tant em trasbalsaven l'esperit? Hi havia la descripcció d'un terrer immens, trencat, espadat, abrupte, quasi inaccessible, ple de centenaris boscos de suredes verges que la mà de l'home no havia escorxat encara mai. Ja estava decidit. La meva sort ho volia. Hi havia un país inexplorat que m'oferia els seus tresors forestals… i jo havia d'ésser el Colom d'aquell món per descobrir. Vaig cridar al meu pare i, en poques paraules, el vaig posar al corrent de la meva troballa i dels meus plans. De primer moment va mirar-me amb desconfiança, com si tingués por de què m'hagués tornat boig. Però jo li vaig ensenyar el llibre, li vaig exposar les meves raons, li vaig fer els meus arguments, i al capdavall aquell home, que tenia gran intuïció de les coses i una fe cega en el meu esperit d'iniciativa, va acabar per interessar-se fortament en els meus projectes. Em va donar diners per a un viatge d'exploració… i vaig sortir de Catalunya cap al país salvatge i verge, tan ben descrit en el llibre.

-Però, bé… ¿quin és aquest llibre misteriós que revel·la en nostres dies països ignorats, plens de tresor per a tothom desconeguts?- va interrompre un dels oients.

-Demano un compàs d'espera… Tot és sabrà…- va replicar serenament l'empordanès com si trobés íntima delectació en la curiositat excitada dels concurrents. -Al cap de tres mesos i mig o quatre, tornava a ésser a l'Empordà, i el pare em sortia a rebre. -Pare, lo del llibre és tot veritat. He vist aquell món feréstec ple d'alzines, retratat a la novel·la, i la pintura no pot ésser més exacta del començament a la fi. Es impossible trobar enlloc unes muntanyes més riques ni una població més pobra. En mig d'aquella riquesa per explotar, hi viu la gent més miserable de la terra. Més s'estimen morir de fam que treure profit d'aquelles immenses suredes, espeses, impenetrables i embrollades, com si mai hi hagués posat els peus ningú. Els propietaris les tenen abandonades d'anys i panys, per natural deixadesa i per por als bandolers que infesten el país. Per un bossí de pa es poden adquirir extensions inacabables de terrer en aquell món desconegut, cobert de boscatge inextricable… Jo hi aniré, pare, jo hi aniré a fer-me'ls meus. Amb una dotzena de minyons resoluts que me'n duré d'aquí, imposaré respecte als bandolers, aclariré aquells boscos, i amb la primera pelada que es faci a les sureres, n'hi haurà prou per a pagar les terres que hagi comprat… I el programa es va acomplir al peu de la lletra, i des de fa vint-i-un any sóc mestre i senyor d'una gran part d'aquell immens territori que un llibre em va descobrir!

-¿I encara no es pot saber de quin llibre es tracta?- va fer un de la penya, desesperat.

-¿No he dit que era la novel·la més famosa d'aquest món? Doncs si es tracta de la novel·la més famosa, ¡quina altra ha d'ésser sinó el Quijote!

-El Quijote?- va exclamar tothom.

-Sí, Don Quijote de la Mancha. ¿No teniu presents aquells capítols de la primera part, -jo els sé de cor, ratlla per ratlla- en què el cavaller de la trista figura, després de deslliurar als galeotes i de veure's maltractat, apedregat i robat per aquells lladregots i bandolers, se n'entra amb en Sanxo en les espessors de Sierra Morena? ¿No vos recordeu de la descripció d'aquelles penyes, d'aquelles muntanyes, d'aquelles espesses soledats, d'aquell lloc ombrívol, pocas o ningunas veces pisado sino de pies de cabras o lobos, ni d'aquelles serres aspres i amagades, sin senda ni camino, donde si entráis media legua más adentro, quizá no acertaréis a salir? ¿Haveu oblidat aquells alcornoques descomunals que poblen les muntanyes, entre els quals n'hi ha de tan gruesos y valientes que un home es pot amagar a la soca buida?… Doncs, aquell salvatge i alterós país és el que jo m'he fet meu… I creieu que la cosa m'ha costat un xic… Com que Espanya, des dels temps heroics de don Quixot, no s'ha innovat res enterament, ni en els homes, ni en les coses, ni en la naturalesa, ni en els habitants, jo vaig trobar aquella Sierra Morena tan famosa, tal com Cervantes la va pintar, no sols amb els seus boscatges verges i amb les seves suredes colossals, sinó amb tota la seva pintoresca comparseria de lladres i bandolers… Confesso que aquests senyors eren un perill no despreciable. El país ja els considerava com a tradicionals dominadors i s'ajupia a satisfer-los puntualment les contribucions que li imposaven. Jo no em vaig deixar acovardir, i al davant dels meus minyons empordanesos, vaig arribar a posar el terror als mateixos bandolers. Un dia, al principi de la nostra estada, varen venir a exigir-me el secular tribut… però els vàrem rebre amb les carabines encarades, i els vàrem dir que prou i massa ens recava pagar la contribució al Govern d'Espanya, per a pagar-ne un altra als lladregots. Des d'aquell punt tot va ésser una bassa d'oli. La tranquil·litat es va obrir pas, i fins varen tornar a habitar a les finques abandonades alguns propietaris allunyats per la por dels malfactors. Nosaltres vàrem ensenyar de treballar als fills del país… tot el que pot ensenyar-se a aquella gent, que és la més peresosa de la terra…I sí, per a acabar, haig de dir-vos la veritat, vos confiaré que he sentit de vegades cert orgull de que hagi estat un català el que, demés de fer-hi la seva fortuna i l'esdevenidor dels seus fills, ha dut a aquelles terres un xic de civilització i prosperitat. -Com català havia d'ésser- va recalcar l'historiaire -qui sabés treure, en els nostres dies de treball, profit positiu de l'obra literària més enlairada que ha produït l'enginy dels castellans.

EN MALSANGRO

Aquella matinada, ja havia tocat un quart de cinc, i l'establer no tenia obertes les portes de la quadra. Varen tocar dos quarts… tampoc.

-Potser s'ha adormit, el mala pècora…- botzinaven enfurismats els carreters.

-Vell del dimoni!- va fer un. -¿No vols obrir, com cent banyetes?…

-Malsangro!- va cridar un altre, tot trucant a les portes amb un roc. -Obra, com un llamp de Déu!

Però en Malsangro no responia un mot ni dava senyals de vida.

Aleshores un dels mossos va enfilar-se per la finestra de la pallissa i d'un bot va ésser a dintre de la quadra. Al cap d'un moment s'obrien de bat a bat les portes de l'estable i el mosso sortia, exclamant esparverat:

-En Malsangro és mort!

-Mort?

-Sí, mort… Un cavall l'ha potejat.

Tots els carreters varen entrar corrents a dins, i alli, en un recó, sota un rastell, varen veure a en Malsangro, estès pels fems, fred, glaçat, tot brut de boll i tacat de sanc glevada… Un xic més enllà, jeia un cavall, amb el ronsal arrossegant per terra…

Tothom va veure de seguida el què havia passat allí dins, aquella nit. Un cavall s'havia desfermat… l'establer l'havia volgut fermar altre cop… però l'animal se li havia girat a cosses… del primer cop l'havia estabornit, i després, com si no n'hagués tingut prou, l'havia potejat, fins a deixar-lo sense ànima.

Tots els carreters contemplaven el cadàver, entre rumiosos i horroritzats.

A l'últim, un va rompre el fúnebre silenci.

-No sabeu el què us dic jo? Que… no podia morir d'altra manera el gran Jan-Fume…

-En bona refè de Déus, que no!- va respondre un altre.

-Ell que matava les bèsties a torments, no és molt que hagi mort a les potes d'un cavall.

-És com una revenja…

-Una mala fi…

-Digueu-ne un càstic de l'infern…

I per la memòria d'aquells homes anava passant el record dels martiris horrorosos que l'establer feia passar als animals, com un botxí que es divertís amb els dolors de les víctimes. No és que aquells homes no fossin peguissers i àdhuc ferotges i desanimats, si convenia… però no tant, mal llamp! això no! com aquella fera sense entranyes.

Per un no res ja el teníau amb la vara enlaire, com si una vespa l'havés picat, renegant com un mal esperit. I ara agafava un cavall i li pegava als nassos, fins a fer-li rajar sang, i ara li garrotejava el genoll fins a trencar-lo de cames. Altres vegades els martiritzava tranquil·lament, a sangs fredes, amb una crueltat d'home pacient.

-Jo- va dir un del rotllo, un cop el vaig veure com a una euga li ficava una vara a les orelles, burxant-la i fent-la patir…

-Jo- va replicar un altre, -un dia el vaig atrapar quan a un cavall li omplia de sorra els ulls.

-Doncs, així… ben fort!

-Doncs, així… que es damni per mala ànima!

-No podia fer altra fi…

Però aleshores va sortir un vellet del rotllo i amb cara de pietat va dir:

-Minyons… potser no diríau el què dieu, si sabéssiu la història d'aquest home. Potser fins li tindríau compassió i tot, si coneguéssiu les desgràcies que li han passades. Jo l'he conegut de jove, de bordegàs gairebé… Tot just sortia de la Santa Casa… perquè el pobre era bord, era bordet… Pujava tot flac, tot malaltís… i com era tan dòcil, tan benigne, en el veïnat del Poblet, feia llàstima a tothom… De tanta llàstima, li varen ensenyar de menar carro, a llavors de les obres del Bogatell. El xicot es va fer… es va reviscolar… es va fer home… Al cap d'anys, fins va enamorar-se d'una mossa del camp de l'Arpa i s'hi va casar. Aquell home ja no volia més ventura i es tenia per més ditxós que un rei… Quan va veure prenyada a la seva dona, no hi va cabre d'alegria. Jo me'n recordo com si fos ahir… Aleshores traballàvem a les muralles de Sant Pere, que les estaven enderrocant. Ella, prenyada fins a les dents, venia cada migdia a dur-li el dinar. Tots dos s'asseien a l'ombra d'un arbre, al peu del carro, i vinga mirar-se embadocats, com si mai s'haguessin vist. Però… veu's aquí que un migdia, quan més distrets estaven contemplant-se, el cavall que menava ell, picat per mosques o no sé per què, alça de sobte les potes i venta cossa a la dona al mig del ventre… La dona cau estirada, sense donar senyals de vida… Hi correm tots, la posem sobre un baiard i la traginem corrents a casa seva…

-I va morir?- preguntaven els carreters.

-Va morir. Va morir ella… va morir la criatura que duia a les entranyes… i des d'aquell punt, el seu home va semblar que es tornava boig… i així que veia un cavall, com si vegés el mal esperit.

Tots els carreters varen restar pensatius contemplant el cadàver de l'establer.

FESTA DE RAMS O EL BOSC SE N'ENTRA A L'ESGLESIA

Era a vigílies de Setmana Santa. I fos que ja es sentís l'ambient místic que s'anava acostant amb lentitud adolorida o fos que demanés meditacions llunyanes l'ànima somniosa dels circumstants, el fet és que en aquell cenacle de poetes es commemoraven els infantívols records que un dia havia deixat incisos en l'esperit, la cerimònia de l'Església.

Un dels poetes va dir:

Abans que el dia parpellagés, ja ens havíem llevat frisosos, plens d'una ànsia viva que ens privava de dormir. Diumenge de Rams! Diumenge de Rams! Tota la nit havíem somniat amb aquelles branques de llorer florit que havíem vist tallar a l'hort, a la vigília; tota la nit ens havien passat davant dels ulls, fent reverències, les vincladisses palmes d'or que venien de tan lluny, emigrades dels països riolers on neix el sol.

El goig no ens cabia dintre l'ànima mentre ens abillaven per a la festa, la festa nostra! ¡la festa dels infants! Xarrotejàvem com ocells a la verdissa, trescàvem ajogassats com cabridets a la prada… fins que una veu amiga, manyaga i severa alhora, venia a temperar nostra alegria.

L'àvia, la bona àvia, que tantes coses sabia de les cerimònies de l'Església i dels misteris de la Passió, ens deia aquests mots, que semblaven d'Evangeli:

-La festa dels Rams és diada d'alegria i és vigília de dolor. Per això els capellans porten avui capes morades: per a designar que el goig durarà poc i que prompte vindran les tribulacions i les tristeses. I la paraula santa apaivagava nostres brogits i cridòries. Esdeveníem seriosos i compungits, com transfigurats de sobte per la revelació de la divina tragèdia. Agafàvem rams i palmes amb recolliment i unció, com qui es disposa a exercir un ministeri sagrat, per damunt dels oficis de la terra. Erem portants dels llorers amb què per darrera vegada es devia glorificar el Crist, abans de morir per l'home… i sentíem sobre nosaltres tot el pes solemnial d'aquella missió litúrgica. Per això, al sortir al carrer amb les palmes a la mà, anàvem enlairats, radiants, gloriosos, com si voléssim arran de terra, sense tocar les lloses amb els peus. Per això preníem impensadament belles actituds seràfiques, com les dels arcàngels que van i vénen pels retaules, incensant la glòria del Senyor o oferint a l'Altíssim atributs de son poder infinit.

Mes, aquells aires de beatitud duraven poc. Erem humils infants de la terra i al veure davant nostre la ruta, que duia al temple, tota enjoiada de poncelles i alegria per obra i gràcia del bon temps, perdiem, sense adonar-nos-en, la majestat de nins gloriosos. ¿Quin és l'infant, que s'està de saltar i ajogassar-se, quan la naturalesa balla davant dels ulls, esplendorosament abillada per a una festa de bodes? Eren els primers dies d'abril… generosa pel món, convertida en clapes verdes per les prades, en cantúries d'ocells per les arbredes, en constel·lacions de flors enceses pels jardins, en flaires ubriagadors destriats pels aires, en esclats de llum llampegant arreu… La vida nova, la vida nova, tan esperada en les llargues nits d'hivern, havia compareguda i ens feia bategar el cor i ens feia somriure els llavis i ens enlluernava els ulls i ens deslligava la llengua. Així és que, mentre els nins, formant un chor, cantàvem acompassats: El ram, el ram, el ram de la Passió!, els altres aixecaven crits aixordadors de ¡¡Juli!!

Avisades pels nostres cants, compareixien altres colles de nins, també proveïts de llors i palmes, i aquella enramada, que de bon principi no era més que un verger petit, esdevenia de prompte gran floresta, i quan venien més infants amb més llorers i palmons, la floresta creixia, es multiplicava, fins a convertir-se en bosc immens. Un bosc immens, bellugadís i remorós, ple de xiscles i rialles, com assotat per tempestats d'alegria; un bosc immens que fremia amb extremituds de joia; un bosc immens que caminava tot sol cap a l'Església, cap a l'Església…

L'Església es veia de lluny, gaia, somrient, idíl·lica, il·luminada de ple a ple per la claror matinal de primavera. Aquells murs, que a l'hivern semblaven tristos, ara somreien, acariciats per la llum; aquell cloquer tan rònec, que s'alçava negre com una amenaça, ara s'enlairava lluminós, escala per anar a la glòria; aquells carreus tan molsosos, ara lluïen daurats pel sol. Solament al mig del frontis es destacava la portalada del santuari, negra, insondable, fonda, com la boca del Misteri.

Mentrestant la munió de palmes i llorers, ara trontollant, ara gronxant-se, s'anava acostant cap a l'Església, cap a l'Església i, a l'arribar a les portes del creuer, el bosc s'aturava tot de sobte. Qui ha vist espectacle més meravellós? De l'una banda, la nau ombrívola, nua, glaçada, trista, sense llum i sense imatges; de l'altra, la ufana primaveral dels rams plens de color i de rosada; allà els vells sacerdots, immòbils i impassibles, severament revestits de foscos ornaments; aquí, la fressa alegroia dels infants, coberts de virolades túniques; d'una part, la gravetat de l'antífona a cant pla; de l'altra, el rebombori baladrer als crits de ¡Juli!

Però l'acte més solemne, més imposant, era quan venia el moment de la benedicció. Semblava que tota la selva bellugadissa sentís místiques esgarrifances, així que el sacerdot alçava el braç. Els rams de llorer acotaven les testes de fullaraca, les palmes vincladisses feien acataments i reverències… després, tot el bosc en pes, s'agenollava, postrat, en adoració.

Aleshores, per damunt de l'espès brancatge es veia surar la mà blanca del sacerdot fent aspergis tres vegades… Després, el bosc es tornava a aixecar en l'aire… i emprenia la marxa la professó.

Davant anava el turiferari amb els incensers, seguia el subdiaca amb la creu al coll, venien els acòlits amb els ciris, després els sacerdots i el celebrant. Darrera, tota la gentada dels fidels i la remor de rams i palmes. Tot dirigint-se a la porta major, ben tancada per dins i ben barrada, els clergues anaven cantant antífones amb to tan solemne, amb tanta majestat, que els infants semblaven despacientar-se, fins que, mesclant les veus tendres amb les sonores dels capellans, rompien en crits de ¡Juli!. I així que el subdiaca trucava a la porta amb l'arbre de la creu, la multitud infantívola cridava altra volta a chor: ¡Obriu obriu; obriu que volem entrar!. Oh! Sí! El bosc de llorers i palmes volia entrar a missa. Les generacions noves volien penetrar en la Casa pairal del Senyor. Els infants de la terra volien presenciar el Misteri de la Redempció Divina: ¡Obriu que volem entrar!.

I les portes s'obrien de bat a bat, i la munió entrava a dins, i semblava que tot el temple, suara tan trist i fosc, s'animés i s'aclarís de sobte amb la presència de les palmes daurades i dels llorers florits, que encara venien amarats de llum de fora… En un tancar i obrir d'ulls, l'església silenciosa i negra esdevenia plena de cridòria i d'alegria… Però, al contemplar els altars amb els retaules coberts, sense llums i sense imatges, tornaven a venir a la memòria les tràgiques paraules: «La festa dels Rams és diada d'alegria i vigília de dolor».

Avui són les rialles i els crits de ¡Juli! Demà seran les llàgrimes i, els crits de ¡Mori! Després de les palmes vindran les espines; després de l'alabança, l'improperi; després de la victòria, el sacrifici. El Jesús aclamat serà el Jesús escarnit, el Jesús victoriós serà el Jesús açotat, el Jesús triomfant serà el Jesús mort en la Creu. Aleshores tot es trasbalçarà i es farà trossos… i aquestes muntanyes coronades d'arbreda s'enfonsaran als abismes, i aquestes planúries encatifades de verd s'esberlaran amb terratrèmol, i aquest sol enlluernador que ubriaga el món d'alegria, s'apagarà plorant gotes de sang!

I davant de la tremenda profecia, fins semblava que, adavantant-se al dia del Gran Dolor, el bosc de rams ja comencés a assecar-se i que els llorers es marcissin en mans dels nins i que les palmes es vinclessin, com ferides per un suprem desmai…

PULCHRUM AUT APTUM

El dia que va decidir-se a pendre part en les oposicions que, per a la pensió de l'Escultura a Roma, anaven a celebrar-se, el deseixit alumne en Joan Despí ja tenia pensat el què faria quan li toqués el torn dels exercicis pràctics. Esbossaria una estatueta de xicot jove, d'adolescent o… d'efebe, com li semblava haver-ne sentit a dir, una ocasió, al vell catedràtic d'Història i Teoria de l'Art. Sí, això seria: un efebe. I per a donar a l'escultura ideada quelcom de significat i, al propi temps, el regust clàssic que demanava el programa, coronaria la imatge nua amb un cerclell de flors, i a la mà dreta, graciosament alçada, li posaria un tió, flamera o diga-li atxa. Sí, sí. Estaria molt bé. El seu propòsit era que tot plegat, figura de efebe i atributs, vingués a representar una espècie d'Himeneus, per l'estil del que havia vist gravat en una làmina que va córrer, reproduïda per les il·lustracions, quan el casori de l'ex-princesa d'Astúries.

Era una resolució presa, i no calia insistir-hi. Així ho havia pensat i així ho faria. Anem a dir que, abans de determinar-se, ja havia anat l'alumne a consultar el tema amb l'home aciençat, encara que humil, en el qual tenia dipositada la confiança per a aquests negocis transcendentals. En casos com els presents, el seu conseller, o diguem-ne director de consciència artística, era el porter vell de l'Escola, el qual, amb tot i no posseïr el més mínim títol acadèmic, havia sempre demostrat molt seny a causa de la gran pràctica en altes qüestions estètiques. Sense voler mortificar a cap dels mestres envellits en el professorat de les Arts Belles, podia ben assegurar-se que ell, el porter, en aquell crític moment, era el qui sabia més Teoria dins l'Escola, encara que gran part de la ciència, o potser tota, li vingués del molt que havia vist o sentit a dir, feinejant per les dependències de la casa, durant una llarga vida consagrada al seu servei.

Sobretot les lliçons orals, ¡ah, les lliçons orals!, constituïen la seva gran preocupació. L'una darrera l'altra, passava les fredes vetlles d'hivern a l'aula de Teoria i Història, que era, per cert, un dels indrets més arrecerats i calentons de l'Escola. Mig adormint-se alguns cops o escoltant, generalment, els conceptes inspirats de tres generacions de mestres, allí, modestament ocult en un recó, darrera les cortines de la porta, havia sentit transcórrer les hores més dolces de la vida. I, naturalment, a còpia d'assistir a tals ensenyances, pel comú poc concurregudes, no té res d'estrany que s'hagués arribat a fer un cabdal de coneixements més que apreciable. D'això devia provenir el motiu que li varen posar els xicots. Ell es deia senzillament Miquel Mans, però els tarambanes dels alumnes, prescindint d'accents i de respectes, l'anomenaven en Winckelmann, com si volguessin còmicament ponderar la seva capacitat esteticista.

Així és que, una setmana abans de començar els exercicis, en Joan Despí va fer un croquis de la ideada imatge en mig full de paper d'Ingres i la va anar a ensenyar al porter.

-¿Què us en sembla, Miquel, d'aquest ninot per a les oposicions de
Roma?

Després de calçar-se les ulleres, el porter va examinar el dibuix amb ulls de coneixedor i, al cap d'una bona estona, va respondre com aquell dilettante cèlebre a l'oir els primers acords de l'obertura…

-Em sembla que m'agradarà…

-Es a dir que ho trobeu bé?

-Distingo. Jo no he dit que ho trobés bé, sinó que probablement l'hi trobaria. I ho trobaré bé, si l'individualitat característica del model que vostè pensa copiar es transfigura fins a convertir l'imatge en bellesa típica, universal, que en el cas de què ara es tracta serà de graciosa adolescència… I ho trobaré malament, si el nu modelat no traspassa els límits del caràcter individual. El mal o el bé tot es farà segons l'Estil que vostè hi posi…

Davant d'aquell axioma un xic espès, el futur opositor va esdevenir pensatiu. Probablement no comprenia tota la profunditat del principi estètic que el porter havia deixat anar com la cosa més tènue d'aquest món. El què va entendre a la perfecció era que amb el seu projecte no anava desencaminat, sobretot si sabia treure'n el partit que calia.

* * *

I en aquestes i en les altres, varen venir els dies de les ansiades oposicions. Al arribar el moment dels exercicis pràctics, en Joan Despí es sentia extremadament encoratjat. ¡I això que l'exercici oral no havia anat massa llatí, i més aviat hi havia hagut entrebancades que altra cosa! Perquè, tot el que el novell estatuaire era expedit en pràctiques d'ofici, resultava negat en disquisicions teòriques. ¡Ah, si el porter hagués pogut respondre en el seu lloc, quan el tribunal va preguntar-li la diferència entre lo bell i lo sublim! ¿I aquella definició dels límits de l'escultura? Una cosa tan senzilla! Ell, sí, que s'hi hauria lluit en les respostes, en lloc de patollejar mil incongruències, com havien desgraciadament fet, no sols el seu consultant, sinó els demés opositors del rengle.

Però amb tot i la mala lletra feta en les qüestions de teoria, en Joan Despí no s'acoquinava pas, perquè, tant en la còpia de l'antic com en el tema d'història bíblica, ja havia començat a donar proves de que en el rengló de plasticismes sabia tocar totes les tecles. I quan es va veure tancat, dins la saleta, sense altra companyia que el model i demés el bloc de fang que havia de transformar en figura d'Himeneus, va posar mans a l'obra amb un delit de que potser cap més altre s'hauria sentit capaç.

Primer, amb trossos de passamà de ferro i canó de plom va muntar l'armadura de l'estàtua aquí, les cames; damunt, el dors; a dalt, la testa; ara, el braç esquerre, penjant amb actitud agraciada; ara, el dret com si enlairés la flamera del foc epitalàmic. Després va arribar l'hora de revestir la carcassa amb grapats de fang… i amb tanta de fuga es va empendre l'home aquelles primeres operacions, que, quan a l'hora de dinar va comparèixer el porter per a obrir i tancar la porta al concursant, ja quasi s'endevinava l'actitud de l'estàtua venidora.

-Sobretot- va dogmatitzar en Miquel, -que el gest sia estatuari, és a dir, permanent, eternal dins de lo immòbil… Tant s'ha de fugir de la manca d'expressió com de l'excés.

I sobre aquesta sentència la porta de la saleta es va tomar a tancar. Al segon dia la figura va anar prenent major plenitud de forma. Al tercer dia encara més. Quan, l'endemà al migdia, va entrar el dogmàtic porter, va dir-li el jove estatuaire :

-Quin efecte us fa, Miquel?

I en Miquel, en Miquel Mans, o Winckelmann per mal nom, es va treure les ulleres com en les hores de gran consulta, i, després d'una estona de contemplació, va fer així:

-Vida i expressió, ja en té; però encara sent el model… Idealitzi tant com pugui.

I el xicot s'hi va posar altra vegada amb redoblat ardiment. I al cap de tres hores de bregar-hi, li semblava tenir al davant l'aparició del propi somni. Era ben bé l'adolescència agraciada, de què parlava el porter; era ben bé l'incentiu d'amor jovenívol a punt d'encendre el foc en el pit dels amants esposos. Perquè, no solament resultava de significació l'efebe, sinó els atributs, l'acció, la manera de brandar la flama…

Però, veu's aquí que, amb tant pensar i tornar a pensar amb el foc que havia de coronar la boca de la flamera, a l'opositor se li va acudir una idea, que, si es descuida una mica ell mateix califica de genial. ¿Per què modelar- va dir-se -amb fanc groller i miserable aquella flama subtil, etèria, que representa l'esperit vibràtil de l'amor? ¿No seria mil cops més encertat encendre dalt del tió una flamarada autèntica, una flamarada natural? No hi havia pas cap dubte. I procurant convertir en realitat la pensada, immediatament va fer passar un tub de plom per tot el llarg de la flamera, per tot el llarg del braç i el cos de l'Himeneus i, empalmant després aquell canó amb els que guarnien la saleta per a il·luminar-la artificialment, amb llum de gas, l'incipient estatuaire va exclamar: ¡Ja ho tinc!- que és una manera ordinària de dir ¡Eureka! Després, tan sols era menester calar foc a dalt de la flamera, per a que, com un ciri de canalobre, resplendís.

-¡Quina sorpresa tindrà el porter quan ho vegi!- murmurava en Joan Despí, esperant amb impaciència que arribés l'hora d'ensenyar-li el seu enginy.

* * *

Al caure la primera batallada de migdia, el porter-esteticista ja era allí.

-Mireu!- va fer lacònicament l'opositor, signant amb triomfal actitud l'estàtua encesa. -Mireu!

Però, infortuni d'infortunis! en Winckelmann, en comptes d'admirar-se, va donar mostra de la més extrema indignació.

-Però, què ha fet, desgraciat?- va prorrompre, posant-se la mà al rostre, com per a no veure el sacrilegi horrible que li venia a ferir els ulls.

-No sé pas de què se les haveu…- va respondre, mig torbat, en Joan Despí. -¿Què us sembla que no he fet bé d'encendre dalt la flamera una flama de debò?

-Què ha d'haver fet bé, sant cristià! ¿Què no ho veu que amb això ha desvirtuat tota l'obra de bellesa?

-No sé per que…?

-Perquè ha tret a l'estàtua la condició d'inutilitat… ¿Vostè no sap que la bellesa és inútil?

-Em sembla haver-ho sentit a dir.

-Està clar! És un dels seus caràcters específics. I com amb aquest metxero lluminós que hi ha afegit, la figura pot fer servei, pot ésser útil, verbigràcia, per il·luminar una cambra o un vestíbul, veliaquí que vostè mateix rebaixa de categoria l'obra bella, fent-la descendir a obra d'art aplicat. Les oposicions d'ara, de què són? D'estatuària pura o d'estatuària aplicada?

-D'estatuària pura.

-Doncs, vostè, al posar a la imatge aquesta flama viva, autèntica, ha fet una estàtua d'art decoratiu, d'art industrial…

-Home… aquesta sí que és bona!

-No hi ha més. Tots els textes hi convenen…

-Sí, però semblants diferències solament les veieu vós i els catedràtics d'Estètica. Els demés mortals no es paren a distingir-ho.

-Què diu? No es coneix pas poc! Si l'obra d'art és de bellesa pura, el plaer que proporciona és un plaer desinteressat, i si l'obra és art d'aplicació, el plaer estètic que produeix sempre es barreja amb el goig d'inferiors interessos. I aquí, en l'estàtua de vostè, tal com ara l'ha deixada, aquest interès intrínsec, inferior, relatiu i secundari ve a ésser l'il·luminació…

-Sí que he fet un pa com unes hòsties! I no hi trobeu cap remei?

-Tot es podrà arranjar encara.

-Digueu el que tinc de fer.

-Miri… La primera cosa és obstruir el pas que condueix el fluid de la tuberia fins arribar a la flamera… La segona, modelar en fang una flama i posar-la en lloc de la de gas.

I mentre l'escultor obeïa els consells savis del porter, aquest exclamava amb joia:

-Això és això. Eliminant de l'estàtua tota possibilitat de baix servei, vostè li restitueix la seva única i essencial finalitat, que és la Bellesa.

HONRADESA LITERARIA O UNA VÍCTIMA DEL NATURALISME MILITANT.

A molts dels assistents al sepeli del vigorós novel·lista, els havia omplert de curiositat i confusió la frase dita, al peu de la tomba, pel Secretari General de la Societat d'Artistes i Escriptors… ¿Què volia significar el panegirista amb aquells mots laudatoris: «En Pau Dordal ha mort al peu del canó, víctima del seu amor al verisme, víctima del document humà?» ¿Què podien tancar de veritat biogràfica aquelles paraules del discurs?

Que el pobre literat, mort en plena joventut, havia estat un dels apòstols locals més eloqüents i fervorosos de la doctrina realista, no era un secret per ningú. Que, predicant amb l'exemple, havia escrit Els barris baixos, tros de vida social arrencat, sagnant encara, de la realitat mateixa, prou ho sabia tothom.

Però, d'això a assegurar, com ho havia fet el secretari, que en aquella obra de sinceritat artística, d'honradesa literària, hi havia en Dordal trobat la causa de la seva mort, hi anava qualque distància.

Res de dramàtic ni d'heroic s'havia revel·lat mai en l'existència, més aviat llisa que accidentada, de l'il·lustre literat. I pel que toca a la malaltia precursora del desastre, podia ésser per lo destructora i ràpida, tot l'espaventable que es volgués, tractant-se, sobretot, d'un xicot jove, vingut del camp, robust i àgil, però s'ha de convenir en què res tenia d'èpica. Una consumpció, un decaïment, una fadiga, un panteig varen ésser els senyals de l'afecció que en pocs mesos el va dur a la sepultura.

El món literari es recordava prou de quan en Pau Dordal havia baixat de la seva terra, amb el volum de Les Xiroies sota el braç. Un color sanitós, entre torrat i vermellenc li colrava la molsa de les galtes; una musculatura atapaïda i rabassuda li mantenia tivant el trajo de vellut que duia com a manifestació simbòlica de la seva poesia forestal. I una salut a prova de desditxes li rebotia per tot el cos. Ell mateix ho havia dit, amb certs gronxaments de ritme, en una de les seves frescals estrofes:

Jo só el poeta -de la muntanya, jo só el cantaire -de Les Xiroies… Brau com la terra -que m'ha vist néixer, fort com l'alzina, -dur com la roca.

¿Què havia, doncs, sobrevingut de terrible en l'existència d'en Dordal, per deixar-lo abatut per terra, igual que deixa retuda el llamp a l'alzina centenària? ¿Era l'enyorança del terrer nadiu? ¿Era incompatibilitat del camperol amb l'atmosfera de la ciutat, com havia donat a entendre, en la seva romàntica poesia, el trobador Magí Graupera:

Al sentir-se transplantat de la muntanya a la plana, s'ha marcit com flor boscana, a l'aire impur de ciutat…?

Mes no deuria ésser pas això perquè aleshores, més que víctima del realisme i del document, hauria mort víctima d'un canvi de clima vulgaríssim a què qualsevol està exposat. No. Les paraules enunciades en el panegíric denotaven una cosa molt més grossa, una peripècia més granada. I com que el panegirista era dels que dominen el mot, no es podia suposar que hagués dit una cosa per una altra.

Per ço és que, un cop finida la cerimònia, els més significats dels circumstants varen acostar-se a l'orador, a fi i efecte d'interrogar-lo sobre la intimitat de vida que entranyessin unes paraules que tanta expectació havien promogut entre l'auditori. El Secretari, literat naturalista i un dels més decidits campions del document viu i l'observació directa, no es podia pas pendre per home d'aquests versàtils que diuen les coses a la babalà. I com, demés de persona molt formal pel seu credo literari, era amic íntim del difunt, a voltes el seu col·laborador i en certa manera el seu deixeble, el que ell digués sobre en Dordal havia de passar a la categoria d'axiomàtic.

Així és que, al veure's objecte de la curiositat general, va contestar el Secretari:

-Veureu… Sino tots, la major part de vosaltres sabeu prou bé que, quan en Pau Dordal va baixar de la seva terra, aquí ja ens trobàvem en plena efervescència naturalista. Estudiar d'aprop el natural, arrencar-ne un tros de vida, fotografiar els tipus, estereotipar-ne les accions, estenografiar el llenguatge, era la pragmàtica llavors seguida i la que, per sort de les nostres lletres, encara es segueix avui. ¿Què més bellesa que la veritat, si la veritat les conté totes? Tant com l'art o més que l'art, era la vida el què ens proposàvem descobrir, per a fer una literatura que fos ciència al mateix temps… Un temperament vibrant, vigorós, personalíssim com el d'en Dordal no podia per menys que afiliar-se, enardit, a la doctrina. Però, què dic afiliar-se? Més que soldat de fila, ell seria, pels seus mèrits, el quefe de l'escola, el capitost. El lloc d'honor li corresponia, ja que cap de nosaltres es sentia amb prou braó per a sostenir una bandera tan gloriosa com feixuga. Ell era l'home predestinat. I posseït de l'altíssima missió que tàcitament li confiàvem, va abandonar de seguit els versos ruralistes, que solament li oferien una mesquina gloriola de Jocs Florals de muntanya. I ell -ja ho sabeu, senyors,- havia nascut per a més altes destinacions literàries que les de guanyar englantines… I veu's aquí que llavors començà a publicar els Quadrets de fora, saborosa mescla de la poesia pagesívola que havia conreada als primers temps del nou credo verista que amb tanta empenta es posava a professar. Pot dir-se, sense por a les objeccions, que el gènere nou encara li esqueia millor que altre. Portava aquell home dintre seu una facultat d'anàlisi, un instint d'observació punyenta fins al crudelisme, que li permetia penetrar, com la fulla d'un bisturí, en la carn viva de les escenes de luxúria i sang que havia vistes al seu poble. Però va arribar un moment en què aquelles escenes foranes i tremendes ja no el satisfeien prou. L'aire de somni o de misteri, de què algunes anaven impregnades, va acabar per fer-li nosa. No. Ell podia fer coses més altes. A n'en Dordal li calia un escenari més consistent, més prosaic, per dir-ho així… menys engalanat de flors i violes, menys propens als desvaris idealistes. I en aqueix estat de consciència literària va concebir la seva obra magistral Els Barris Baixos. Com va ésser? Com va succeir? Passejant-se un dia pels encontorns del Port vell, va veure una barriada estranyament pintoresca, habitada per la genteta de la riba. Oh, quins temes, quins quadres, quins espectacles més propis per a ésser novel·lats segons el cànon del naturalisme que imperava arreu! Allí tenia uns carrers, els més suspectes… aquí, unes botigues fosques com habitacles de bruixes… més enllà, les parets suades del moll… al capdamunt, la fortalesa fatídica… I tèrbols com els indrets mateixos, eren els personatges que li sortien al pas. Dones fluixes de roba i amb el cabell penjant… homes d'aire sospitós, que rondaven eternament per aquells barris… Aleshores en Dordal, va dir-se: -«Ja he descobert el meu món, el camp de batalla novellesc… Aquí tinc l'escenari que somniava. Aquests homes i aquestes dones seran els meus herois d'aquí endavant.» I veu's aquí, senyors, la gènesi de la famosa obra mestra… Més, desgraciadament per en Dordal, i desgraciadament per tots nosaltres, la història no acaba aquí. Perquè aleshores va passar que, habituat a n'aquell medi infecte, el nostre home no se'n va saber sortir, una volta acabada la novel·la. Sentia pels barris baixos, que li havien donada la glòria artística, una afició molt especial, meitat habitud, meitat agraïment, que el tenia encadenat a n'aquells llocs. Si el volíau trobar a qualsevol hora, l'havíau de cercar per allí… I un vespre, una nit d'hivern, hi va veure una escena de crim sagnant, que li va suscitar la idea d'un altre llibre. Dos homes patibularis disputant-se una dona, ganivet en mà. Era un episodi de lluita per la possessió, primitiu com l'alba de les edats, revestint la forma més popular i més moderna! Quina temptació per a un novel·lista! Cercar els antecedents del drama vist, estudiar-los, desenrotllar-los, fins a arribar al desenllaç de sang i mort… veu 's aquí el programa que es va fixar el literat. Més, per a pintar, amb coneixement de causa, les peripècies del terrible quadre, li calia aprofundir la vida, li calia respirar l'atmosfera de la intimitat No n'hi havia prou per un home conscienciós com ell, amb contemplar la malvestat des de fora. S'havia de ficar dins. Llavors va voler conèixer de prop els personatges que únicament havia vistos de lluny; llavors va penetrar en aquelles cases que únicament havia observades des del carrer; llavors va acabar per fer-se amic de l'heroïna, de la dona que havia estat causa de l'episodi sagnant. ¿Qui, sinó ella, amb les seves confidències, li hauria pogut donar la clau psicològica de la novel·la en projecte? En Dordal era fort, en Dordal era valent, sols en Dordal era capaç de viure en aquell món, per a complir l'obra d'observació profunda que li exigia la seva honradesa d'escriptor… Més, la desgràcia va voler que, amb tot i la seva robustesa, en aquell propi instant s'iniciés el decaiment orgànic del novel·lista que plorem. Fossin les misèries morals que sofriria, fossin els esforços que intentés per realitzar la seva obra, el cas és que en Dordal va començar a perdre els colors, a migrar-se, a emmalaltir-se. Com si ell mateix conegués que la causa del seu mal era la vida nova que portava, prou va provar de sortir-se'n, fins enduent-se'n a un altre medi social aquella dona que s'esforçava en redimir del passat. Però, no va aconseguir-ho. I entretant, la novel·la, mai prou documentada, no avançava un pas; i entretant el novel·lista s'anava consumint… fins que un dia dos amics aquí presents varen arrencar-lo de la malaria d'aquells indrets i dels braços d'aquella dona, que havien estat el seu abisme de perdició. Desventuradament era tard per a salvar-lo. La malaltia havia fet massa de pressa la seva obra destructora… I veu's aquí per què -va afegir el secretari general- he dit que el nostre home havia mort al peu del canó, víctima del seu amor al document humà. ¿No tenia el dever de proclamar-ho ben alt, en un discurs necrològic ?

Els assistents varen fer que sí amb el cap. Tots semblaven estar conformes, tots, menys un jovincel novo-idealista, que en veu baixa murmurava:

-Si en això de documents humans pogués establir-se la distinció entre sexes, jo diria que, més aviat que víctima d'un document humà, en Dordal va ésser-ho d'un document femení…

LA MÀ DEL MISTERI

Abonats i concurrents a la primera llotja baixa del prosceni estaven, feia dies, intrigats. Des de la nit del debut, havien observat que l'hermosa diva Eliar-Emin no es treia mai el guant de la mà dreta. Ni que l'acció de la pessa ho demanés, ni que el caràcter del personatge ho exigís, ella no ensenyava nua aquella mà. Fins per a fer La Pastorel·la amorosa, va presentar-se enguantada tota la nit. I si, en les demés funcions donades a Varietats, algun cop que altre es treia el guant, era indefectiblement el de l'esquerra; l'altre, ni un sol cop per excepció… al contrari del que sol succeir, que un es lleva més aviat el de la dreta.

-Singularíssim!…- deia, meditatiu, un de la banda.

-Enigmàtic!- chorejaven molts.

I el col·loqui floria en rares conjectures i fantasioses hipòtesis així que es tractava d'aquest fet, que sols podia tenir per futilesa un esperit superficial.

Hi havia qui suposava que, si amb tanta persistència ocultava la diva aquella mà, era senzillament, perquè la tenia lletja. Aventuraven d'altres que potser la tenia deformada i tot, perquè essent com era, la gentilíssima diva, filla de la famosa domadora aràbiga Sarah-Emin, tal vegada, de criatura, havia sofert la bàrbara caricia d'alguna fera de les que la seva mare exhibia per Europa. I no mancava qui deixés volar l'espècie de que potser ni mà tenia, venint aquell guant indispensable a ésser l'amable superfície que cobrís un enginy meravellós d'ortopèdia… Sinó desbocada, la imaginació corria àgil entre els habituals de la llotja baixa de prosceni, més ansiosos cada nit de desxifrar l'obscur enigma.

Per ço és que, quan va saber-se que un tertuli de la llotja, el secretari de legació Pol Demar, havia aconseguit, després de lluïdes estratègies, fer capitular a la diva, l'elegant diplomàtic va esdevenir objecte de les més hàbils interpel·lacions. I es comprenia que fos així. El galan que havia tingut prou atractiu, prou eloqüència masculina per a apoderar-se amb arts d'amor d'aquella criatura estranyament preciosa, en apariència salvatge com la Venus del desert, i en realitat subtil com exquisit producte de les més oposades civilitzacions, per força havia de posseir el secret que torturava tantes curiositats. De que ell ho sabia, no se'n podia dubtar. Ara… tot consistia en què volgués revelar-ho. Perquè, correcte com era per habituds professionals, més propens a la reserva que a la comunicació, molts es temien que refusés espontanejar-se. I així, en efecte, va passar. A les insinuacions que se li feien, replicava ell amb eufemismes tan graciosos, amb tal enginy d'evasives, que, sense ofendre al curiós, deixaven la curiositat insatisfeta.

Tan solament a un amic, per a qui mai havia tingut el secret més mínim, en Delmar va aclarir un dia el misteri. I s'oferia la història tan excepcional, tan estranya i rara, que l'amic va restar meravellat. Meravellat fins al punt de que, no podent reservar-se per si sol la revel·lació impensada, la va confiar a un altre amic. I aquest amic també va tenir la debilesa de comunicar-ho tot a un altre. I, corrent així de boca en boca, va arribar a ésser la feta patrimoni de tots o quasi tots els concurrents a la llotja de prosceni. I la veritat sia dita, era el cas tan fora de lo normal, tan pintoresc, tan exòtic que, per lo extraordinari, quasi disculpava la sèrie d'indiscrecions.

Però… Què es deia? Quin secret es referia? ¿Què es contava? Es contava que la diva, lluny de tenir la mà dreta lletja, i encara menys deformada, com a la lleugera s'havia suposat, la tenia tan agraciada de formes, tan fina i ben fusada de dits, com l'altra. El que hi havia és que al palmell s'hi dissenyava una taca carminosa, quasi bé circular i d'uns quatre centímetres de diàmetre, que en certes temporades adquiria un to vivíssim com de sang fresca, acabada de vessar. I de què pervenia la misteriosa taca? Pervenia d'un apetit vehement que havia sentit la mare d'Eliar, mentre duia a la futura diva a les entranyes. Es deia que un any, per la segona Pasqua musulmana, la famosa domadora es trobava a Alger i, al veure rajar la sang de l'anyell del sacrifici, fos per l'estat en que es trobava, fos per excitació de la festa religiosa, el cas és que li va entrar un desig irresistible de tocar aquella vermellor calenta que brollava a glops del coll obert de la víctima. I amb la mà dreta va tocar la sang, i la mà dreta va tenyir-se'n. Sort que màcules així aviat s'esborren. A la primera ablució, la taca de sang fugia de la mà de la domadora; però diu que al mateix moment l'estigma es va marcar indeleble en la de la filla que portava en el seu si. El cert és, al menys, que venir al món la criatura mostrava en el palmell la taca impresa i que, com més anava creixent Eliar, més visible el senyal es feia. Oh, i en certes tongades, encara més! Sobre tot, durant els setanta dies que separen la Pasqua gran de la Pasqua xica, la taca agafava els més encesos tons, com si la sang en rajés. Calia que passessin tres o quatre llunes, per a que el color comencés a esmortuir-se. I a l'acostar-se el Ramadan, altre cop la vermellor tornava a comparèixer, com les roselles pel juny…

Quan Eliar, púber tot just, va decidir-se per la vida de l'escena, entre ella i la seva mare va esclatar una dissenció. Volia l'ardent domadora que la nena anés ensenyant pel món, qui sap si a manera de reclam, qui sap si a manera de glòria ètnica, aquella taca sagnant que memorava una raça històrica, rituals sublims, costums pintoresques, tumultuoses maternitats… Però Eliar s'hi oposava. La nena preferia usos i estils europeus, modes sancionades, normalitats socials. I no cal dir que va triomfar la voluntat de la diveta. Com a tribut sentimental dedicat a la seva mare, no va tractar d'amagar el cognom… intent, per altra part, quasi bé inútil, ja que no podia ocultar tampoc l'especialíssima bellesa que denunciava el seu origen oriental. Però, en tot el demés, va voler ésser dona nova, filla únicament de la seva artística creació. En comptes d'adaptar-se a una fatalitat, se'n faria senyora i reina. I aquest és el motiu de que cobrís constantment la taca vermellosa que, ben lluny d'enorgullir-la com un segell personal, li donava pena com una tara d'origen vergonyós.

* * *

Des del moment en que el misteri els va ésser revel·lat, els habituals tertulis de la llotja baixa de prosceni esdevenien estranyament satisfets cada vegada que veien sortir en escena a Eliar. Com que el pintoresc enigma que encloïa la seva història havia, durant mesos, constituït per ells una obsessió, ara respiraven joiosos i amb el fervor dels aplaudiments traduïen el singular plaer que els feia l'aparició d'una dona que des d'aquell punt se'ls presentava deslliurada d'un dels seus capitals secrets. Els semblava que posseir aclarit el misteri d'aquella mà enguantada, inconegut dels demés mortals, els obligava a majors gentileses, a majors galanteries, com si haguessin aconseguit quelcom d'accés a la intimitat de la seductora actriu.

I aquesta, sense dubte, deuria ésser una de les principals raons de que, a l'anar-se a acabar la temporada, convinguessin els de la llotja en obsequiar a la diva amb un dinar d'amics, que era el menor homenatge que podien dedicar a qui tantes hores de delícia artística els havia consagrades. Però… ¿era realment, l'obsequi, desinteressat tribut a la celebrada artista? ¿O bé desig, comprensible, d'admirar la dona hermosa, contemplant, en una hora d'íntima expansió, la bellesa, lleument bruna del seu rostre, la fosquedat tornassolada del seu cabell, la brillantor obscura dels seus ulls, endiamantats i negres com una nit estrellada? ¿O seria potser més aviat ànsia d'observar a la diva posada en compromís de desguantar-se per menjar i veure com mostrava ella mateixa aquell signe original que encara a tots, obsessionava? Quelcom de tot això deuria haver-hi, per més que l'intent de veure nua aquella mà era tal volta el qui en predominava entre els propòsits dels comensals.

El que sense cap dubitació es pot dir, és que quan la diva, enllaçada al braç d'en Pol Demar, va presentar-se esplendent a la sala del dinar íntim, als circumstants els perseguia idèntica preocupació: Què faria Eliar? Es mantindria enguantada com en l'escena? Es treuria el guant i deixaria al descobert aquella taca de sang que ocultava als ulls del món? La gentil actriu ni sols semblava adonar-se de la unànime obsessió.

Perpètuament afable i plàcida, va tenir un somrís per a l'un, un mot amable per a l'altre, una estreta de mà per a tots, fins al moment de voltar la taula. Va asseure's al costat d'en Pol, serena i somrient com sempre, i abans de servir-se el primer plat, va començar a desguantar-se davant la callada expectació dels amics. Havia arribat l'instant solemne. Contra el que tenia per costum, l'hermosa criatura va llevar-se tranquil·lament el guant de la mà dreta, mentre els ulls de tothom es clavaren com distrets, però amb avidesa, en el palmell fins aleshores eternament amagat. Però… veu's aquí que al palmell res d'anormal s'hi va veure. ¡Quin desencant i quina confusió! Amb l'accionar coquetament versàtil, la mateixa diva semblava que ho fes a posta de mostrar a les clares tots els aspectes de la seva mà. I ni l'ombra més tènue ni el senyal més microscòpic de taca vermellosa es traslluïa enlloc. Al contrari. Una pell satinada i uniforme, com pètal de rosa pàlid lleugerament bru, tapissava suaument tot el palmell…

Doncs, llavors, era ficció el què s'havia contat? Lo de la Pasqua musulmana, lo de la sang de l'anyell del sacrifici, lo del desig de la domadora, tot venia a ésser faula únicament. ¿Però, en aquest cas, com s'explicava que la diva anés pel món eternament enguantada, donant motiu a la llegenda? ¿Seria una història hàbilment forjada per a auriolar a l'actriu de misteriós prestigi? Més això tampoc era de creure des del moment en què un galant home com en Pol Demar s'havia convertit en cavaller de la diva… Un celatge de sospites i de dubtes ennuvolava l'esperit dels comensals. Fins entremig de la joia discreta del dinar, a estones es transparentava l'ànsia que tots sentien de resoldre una incògnita cada vegada més tèrbola.

I quan a l'aixecar-se de taula en Pol Demar va trobar-se amb la mirada insistent de l'amic íntim que semblava interrogar-lo amb aires d'home estranyat i tal volta un xic ofès, el diplomàtic va dir-li, en un amistós apart:

-Però… de què et meravelles? ¿De no haver vist en la mà d'Eliar la taca sanguinosa de què un dia, confidencialment, vaig parlar-te? -Doncs, no has de meravellar-te'n. Ara, transcorre el període en què el senyal es fon completament. Fins que s'acosti altre cop la Pasqua musulmana, no tornarà la taca a fer la seva aparició. Ve a ésser com un planeta que tingui fases…

-Ah!- va exclamar l'amic tot somniós.

-Eliar, per a acceptar el convit- afegia en Pol -ha aprofitat aquest lapse de l'eclipsi o interregne regular, com ella diu… ¿Vols, tu, que essent com és, observadora de les normalitats fins a l'orgull, hagués consentit a venir aquí, de no haver pogut desenguantar-se i ensenyar una mà correcta, pura, de la pintoresca màcula que ella oculta com la d'un crim?

EN PERE PERDIS O L'OCELL ARTIFICIAL

Havia sortit en Pere Perdis tan rumiador de tarannà que fins semblava tenir una vaga idea de què no hi cap més realitat de vida que la que neix del propi esperit. Però com que demés de rumiador, era curt de geni, al capdavall va haver de resignar-se als obstacles exteriors, reduint el seu somni de creació a l'expressió més mínima. No sentint-se amb prou cor per a edificar un palau de màrmol, ni tan sols una torreta de còdols, per a albergar-hi el seu món, va acontentar-se amb ficar-la dins d'una casa de fira.

És que en Pere Perdis ignorava que voler és poder. Ell res sabia de la vida exemplar dels homes forts, ni dels professors anomenats d'energia, ni d'aquells homes transatlàntics que consideren la pobresa com un pecat, com un crim. Oh, si n'hagués sabut alguna cosa! Potser aquells exemples li haurien servit d'estímul, i el dia més impensat s'ens hauria convertit en superhome, en emperador de multituds, en director de consciències… Però no, ell era un sumís, un obedient, que duia la modèstia per màcula original.

Nascut en un dels carrerons més estrets i foscos de la ciutat vella, allí s'havia criat, desnarit i pàl·lid com l'herba migrada que treia els brins per entre les llombardes del carrer. ¡I això que en Perdis eternament sospirava pels grans espais, pels horitzons infinits, per les muntanyes altívoles! Perquè de tant sentir-ho a dir als veïns s'havia arribat a creure que no hi ha joia comparable a la que proporcionen a l'esperit els espectacles grandiosos de la natura. I doblement meritòria resultava aquesta admiració, per quant, si en Perdis estava tan convençut de l'encís que causen els panorames naturals, era únicament per la paraula honrada del veïnat. Venia a ésser una suggestió, ja que ell, de visu, no la coneixia a penes la naturalesa sense adobs humans, la naturalesa salvatge, ruskiniana; però, pel mateix que a penes la coneixia, encara l'adorava més. Que no hi ha per a estimar les coses, com cobrir-les amb el misteri de lo inconegut.

Doncs, veu's aquí que com en Pere Perdis era esdevingut sol en el món, sense parents ni adherents, el pobre xicot feia la viu-viu en un despatx comercial, on per un estipendi, de tan menut verossímil, li tocava escriure durant dotze hores diàries muntanyes de faixes amb noms de parroquians i amb senyes de les cases respectives. És clar que no era precisament aquell ofici a què el cridava el seu temperament somniador. Però… ¿què voleu fer-hi quan el geni no va acompanyat de voluntat?

Davant de l'escriptoriet tot el sant dia, ni un pam de cel blau podia veure, perquè els cristalls glaçats de la finestra li tapaven la vista del defora. Sort tenia de que allà on no hi arribava amb els ulls, hi arribava amb la imaginació, ajudada per la dita dels veïns. Així és que mentre maquinalment posava les adreces: Don Benet Grau. Sastre. Igualada… Donya Carme Serra. Merceria. Sabadell… Senyors Comerma Germans, Stat. en Comandita… en Pere Perdis reforjava la imatge ideal que s'havia fet de les prades maragdines, il·luminades per un sol rialler i enjoiades per ocells cantaires i reguerols murmuradors.

Al principi, en aquell paradís artificial, el poeta-dependent hi posava amb la imaginació una figura de carn i ossos: la de la donzella dels seus callats amors. Era una noia veïna de la dispesa on ell s'estava, que havia vist algun cop traient el cap a la finestra. ¡Quina aparició tan dolça a l'ànima! Si ell s'hagués trobat amb prou esperit, li hauria declarat el seu amor; però mai va gosar a dir que l'ànima fos seva. I és clar, va succeir el què sol succeir en aquests casos: que la noia va enamorar-se d'un altre i va desaparèixer del veïnat.

Des d'aquell dia en Pere va procurar esvair del pensament la deliciosa imatge, com un que es desfà d'un utensili preciós perquè no té casa per semblant moble. Era una ambició massa grossa per a la seva humilitat. Massa luxe per a la seva ànima i pels seus sentits. I aleshores la va donar per fer paisatges sense figures, pensant que més endavant potser podria posar-n'hi una altra, encara que fos filla de la invenció. Subconscientment i tot, ja li recava, ja li venia una mica malament haver-se d'empescar una donzella artificiosa, quan gairebé l'havia tinguda del natural. Perquè humil com era de per si, trobava pretensió massa alta i orgullosa això de mantenir un ideal d'amor platònic, creant una donzella tota d'artifici, bona segurament per a suprems rumiadors… però no per a ell, cuc de la terra, que amb una de real ja s'hauria tingut per satisfet…

I veu's aquí que durant les inacabables hores d'escriptori tornava a pintar de pensament la seva personal visió dels boscos i les prades, de les florestes i dels rius. Mes, ni reals ni inventades, en aquells escenaris de paradís no hi havia Eves primicials, ni en aquells boscos dòrics hi trescaven Dianes enciseres, com si el pintor no esperés res d'un amor que si era espiritual esdevenia inassequible, per falles del pensament, i si era de sensació resultava irrealitzable per falles de voluntat. Va ésser la gran crisi de la seva vida. Un greu pesar li va venir de veure que entretant no tenia més recurs que eliminar, de les seves creacions, l'escalf d'humanitat sensible. Des d'aquella hora endavant, més retret va mostrar-se cada dia, més allunyat de socials contactes, més tancat en si mateix.

Ja no esperava com abans les tardes del diumenge per a fantasiar més o menys del natural, pels parcs i pels jardins públics, parat davant de les rengleres d'albes platejades o dels macissos geomètrics delineats amb flors, o dels gavials de fil metàl·lic on xerrotejaven aus canores, subdividides en seccions. Aquella naturalesa ordenada i cívica cada dia li desagradava més, no precisament pel que tenia de cívica i simètrica, sinó per ésser l'arranjament obra d'un altre… Perquè el que ell hauria volgut era una natura verge i escabellada per a domesticar-la, de pensament, al seu gust.

Demés, per una espècie de romàntic encongiment, els passejants li feien pena. Li semblava que la gent se'l mirava entre mofeta i acompadida pel seu posat esllanguit i per la roba que duia, lluent de tan usada. Sentia vergonya de si mateix, angúnia de que el vegessin… I aquella misantropia -que era tal volta recança de no poder realitzar el seu somni- li aigualia la festa del passeig dominical.

Cada dia més tímid, més esquerp, va començar per fugir dels indrets públics, acabant per estar-se a casa a continuar l'eternal cabòria com si volgués enquibir en el quartet de la dispesa el laboratori de les antigues creacions. Més, com a compensació a la soledat, aleshores va sentir una alegria desconeguda al veure que podia prescindir, per a l'infantament del món que veia en somnis, de les exteriors realitats. Allí al piset passava les tardes lliures de la festa rumiant, meditant, refent per milionèssima vegada el seu panorama original.

Però com sembla cosa enterament comprovada que àdhuc els més enlairats poetes han de fer aguantar per una banda o altra la creació en les apariències sensibles, ell, en Pere Perdis, per a renovar els temes de l'ideal va haver de recòrrer a la lectura que, com els parcs i els jardins, és un natural de segona mà. Posat en tan dura alternativa, ell hauria volgut almenys llibres bonics, dels que portaven versos amorosos o expliquen històries desenrotllades en vergers idíl·lics, perfumats de flors i plens d'ocells. Però el limitat pressupost no li arribava per a comprar-ne, i també li va caldre limitar el goig literari.