The Project Gutenberg eBook of Lo Rector de Vallfogona
Title: Lo Rector de Vallfogona
Drama en tres actes y en vers
Author: Frederic Soler i Hubert
Release date: February 9, 2026 [eBook #77898]
Language: Catalan
Original publication: Barcelona: Llibreria d'Eudalt Puig, 1871
Other information and formats: www.gutenberg.org/ebooks/77898
Credits: Editor digital: Joan Queralt Gil
Lo Rector de Vallfogona
Drama en tres actes y en vers
1871
Estrenat ab brillant écsit en lo Teatro catalá inslalat en lo Teatro Romea la nit del 14 de Novembre do 1871.
| PERSONATGES | ACTORS |
|---|---|
| MARIA | D.ª Francisca Soler. |
| ANJELA | " Balbina Pí. |
| LO RECTOR | D. Joaquim García Parreno. |
| LO DOCTOR | " Andrèu Cazurro. |
| D. JOAN | " Miquel Llimona. |
| D. LLUÍS | " Joseph Clucellas. |
| EUDALT | " Frederich Fuentes. |
| BENET | " Lleó Fontova. |
Los escolans, homes del somatent, pajesos, pajesas, y noys del poble.
La acció en lo mateix poble de Vallfogona y durant lo regnat de Felip IV.
Esquerra y dreta del espectador.
AL DOCTOR
FRANCESC VICENS GARCÍA
SONETPerdona ¡oh bon Garceni! si una lira
Tòsca y sencilla, com la lira meva,
Pera que revisquès la glòria teva,
Avuy entre mas mans lo mon ne mira.
Jo, entre tas cendras, la brillant guspira
Vegi del geni qu' admirá sens treva;
Las cendras he ventat, y, á la llum seva,
Ja resplandent de nou lo mòn t' admira.
Cantor mes digne de ta gran memòria
Trovar podias; mes, si ja tapada
Restava la estelada de ta glòria,
Y avuy jo he dissipát la nuvolada
¡Qué hi fá que digas tú y diga ta historia,
Rimaire, al trovador que l'ha cantada!
L'autor.
ALS DETRACTORS
DEL
RECTOR DE VALLFOGONA.
SONET
¡Oh! Tots los que prenguéreu la festiva
Y picaresca musa, per torpesa;
Per necetat no mes, la sencillesa;
Y per descaro nú, la grácia viva;
Si á vostra Tossa lo ressò n'arriba
Del aplauso ab que 'l mòn veu la riquesa
D'aquella ninfa, que, si bè pajesa,
Ni á la sal ática ni al enjiny esquiva,
No despertéu jamay: triunfant veuriau
La fama que deixareu trepitxada;
Com un roséch al cor, vos sentiriau
La jelosía, fera, despiadada…
Y altra volta al fossar devallariau,
Baixos los ulls y fòsca la mirada.
L'autor.
AL DISTINGIT PRIMER ACTOR Y DIRECTOR
DEL TEATRO ESPANOL
D. JOAQUIM GARCÍA PARREÑO.
mostra d'agrahiment,
y penyora d'amistat,
ACTE PRIMER
Sala blanca en la rectoria de Vallfogona. Quadros al oli, cadiras de baqueta, taulas de nouera tornejadas. Damunt la porta del fondo un quadro de Santa Bárbara; un fanal devant que 's puja y baixa; á la dreta del fondo una capella en forma de porta, que s'obra quant convé; al costat la entrada á una tribuna que dóna á la iglesia. Portas á cada costat, y, á la esquera, una finestra.
ESCENA PRIMERA.
(La primera filant á la dreta, la segona filant á la esquerra, y, Benet, al fondo, vestit de escolá, arreglant lo fanal que tè baixát.)
María.
lo senyor Rector, m'animo.
Anjela.
María.
Quant ton pare, qu' al cel siga,
entre 'ls angelets y 'ls sants,
me deixá aquí ab tres infants
que qui sòn no cal qu' us diga,
abatuda pe 'l dolor,
ab tú, aquest y en Rafelet,
moriam de fam y fret,
quant vingué 'l senyor Rector.
Ab mirada dòlsa y bona
que ja 'm torná l'alegria:
–Veniu– vá dirme– María;
jo dech tenir majordona
La misèria dú perills
dels que jo us puch salvá encara,
Vòs á mí 'm faréu de mare ;
jo de pare als vostres fills.–
Benet.
0h! Sí; mes vos vá dí aixó
perquè 's vá prendar de mi;
jo anava per un camí
quant troví al senyor Rector:
"– ¿D'ahont ets, d'ahont véns, ahont vas?
"¿Com te dius y ab qui t'estás?
"–Sò de Tárrega, vaig á Verdú,
"me dich Benet y no estich ab ningú.
Com resposta tal sentí
me volgué per escolá;
vos vá vóure, us vá parlá,
y vam vení á estar aquí.
María.
nos ha cumplert sa promesa,
que cap cor tè prou riquesa
per pagarli tant d'amor.
Anjela.
María.
Benet.
mes aviát qu' ab mossèn Joan;
aquest ja cal que s'amagui.
María.
Anjela.
Benet.
tant poch ví á las canadellas!
María.
Anjela.
María.
Anjela.
Benet.
María.
Anjela.
Benet.
Y, escoltéu, mare, ¿en Rafel?…
María.
Benet.
María.
Anjela.
María.
se l'en vá emportar de criat
á Madrit, y s'hi ha quedát
per assumptos convenients.
Benet.
María.
s'hi ha quedát pe 'l que t'he dit.
Benet.
Anjela.
María.
Benet.
alguna saragossana.
Anjela.
Benet.
m' ho deya prou la María:
–Si així no fòs, escriuria.
¿Per qué no escriu? ¿qué li passa?
¿Por ço es que 'l senyor Rector
lo vá fè apendrer de lletra?
¿No sab que 's vá comprometre
á escríurer si estava bó?
María.
sempre 'm contesta:– María,
esperéu… já vindrá 'l dia…
calméu lo vostre fatích…
Benet.
María.
si tenim algun recel
bè será sense motiu.
Benet.
surtím bè d'aquest martiri,
arreplego 'ls caps de ciri,
cerillas de candelera,
d'enterros, de combregás…
tot lo qu' hi há á la sagristia;
l'adroguer me 'n fa en un dia
un ciri grós com lo brás,
l'encench á Santa Romana,
m'abrasso ab la Catarina…
Anjela.
María.
¿La bastera?
Benet.
Las duas.
Benet.
María.
Benet.
María.
Benet.
y tot seguit repicadas;
¡na na na nanch!
(Ell repica depressa y Anjela riu mòlt.)
María.
Benet.
Veu.
María.
Benet.
María.
Benet.
Anjela.
ESCENA II
Benet.
Anjela.
Benet.
Anjela.
¡Dèu mèu! ¡M' has dat un neguit!
Benet.
Anjela.
Sabs que tant pateix la mare
perquè sempre está ab recel
de que tant tardi en Rafel,
y tú aquí parlantnhi encara!
Benet.
Havém de fèr la comèdia…
Anjela.
Benet.
Anjela.
Benet.
ja fá anys lo senyor Rectò,
de Santa Bárbara. (Mòlt marcat.)
Anjela.
Benet.
sense parar ni un instant…
Anjela.
Benet.
y en Roch l'ánjel y jo 'l sant,
y tardant tant lo traidor
no s'enseja la trajedia,
y 'ns quedém sense comèdia
enguany per festa major.
Anjela.
Benet.
Anjela.
Hi ha tenoras y la gralla
y balléu si no pot sèr.
(Eudalt treu lo cap per la porta del fondo.)
Eudalt.
Benet.
(Perque al véurel se recorda de que tè un encárrech d'ell y cumplirlo encara.)
Anjela.
Benet.
¿Que 'n tèns gaires?
Anjela.
Benet.
Eudalt.
Benet.
qu' ara comensava á dirho?
Anjela.
(Perquè ho sent y no véu á ningú mes que á n'ell, perquè Eudalt s'ha amagát.)
Benet.
(Dissimulant)
Anjela.
Benet.
¿Qué li dich á l'Eudalet?
Anjela.
Benet.
Anjela.
Calmi donchs lo sèu neguit
ja qu' en vá per mí 'l tindria.
Benet.
li deyas, sí, tot seguit.
No es curt de vista, y fá ulleras;
está groch, y no es safrá,
tè gana, y no vol menjá,
y, essent rich, vá sempre enrreras;
y home que no está trempát
tenint salut y dinés,
y gana y tot lo demés,
ó está boig ó ennamorát.
Anjela.
si, haventne fèt prometensa,
ó al cel tinch de fer ofensa,
ó del Senyor tinch de ser?
Benet.
Anjela.
y aquí sol lo deixaria,
perquè 'm toca ferho així.
Altres cops ell ho ha probát
y ja sab que aixís ho he fèt.
Benet.
que á tú sols pot ser confiát.
(Eudalt guaita pe 'l fondo.)
Anjela.
Benet.
Anjela.
Benet.
Anjela.
Benet.
Anjela.
Benet.
Anjela.
Benet.
(Eudalt ha entrát quant ella ha dit "que vinga" y quant Benet s'ha girát á cridarlo cap al fondo, ell ja li respon al costát, sorprenentlo á n' ell y á Anjela.)
Eudalt.
Benet.
Anjela.
Benet.
¡Si qu' ho has sentit aviat!
Eudalt.
Benet.
Eudalt.
de rossinyols. Prop del riu.
Benet.
Eudalt.
Benet.
(S'en vá, content, pe 'l fondo.)
ESCENA III.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
per alcansar la ventura
de poderte un xich parlar!
¿No pots dirme perquè may
senttrme un instant volias?
Anjela.
lo cor umplintme d'esglay.
¿Qué treyém de ennamorarnos
si no 'ns podém estimar?
Aixó, Eudalt, es fernos gruar
l'amor que no podem darnos.
Eudalt.
¡Al pensarhi 'l cor se 'm glassa!
Quasi bè ab rés del mòn passa
lo que passa ab l'amor mèu.
¡Tení una planta, regarla,
cuidarla sempre ab amor,
y aixís que vá á donar flor
ó vá á fer goig, arrancarla!
¡Sentí 'l pagès lo consol
de una pluja, y, quant ja veja
l'ennuvolat que goteja,
de cop torná á surti 'l sol!
¡Oh! No pot ser. Tú has fèt créixer
l'amor y l'has de guardar.
Si l'havias de matar
no l'havias de fer néixer.
Anjela.
y prou bè no ho comprenia;
y jo jugava y corria,
sense pensar, com baboya.
Vaig sentir qu' alló era amor,
me vaig trová ennamorada,
y,– Anjela, vaig dí, ets honrada;
parlemne al senyor Rector,–
y, determinantme al moment
en que comensá á sentirme
–Calla, Anjeleta, vá dirme,
tú tens de entrar al convent.–
Y com sentint la fredor
ja dels ferros de la reixa,
sens ecshalar ni una queixa,
vá gelá això 'l mèu amor.
Eudalt.
Anjela.
lo mèu cor sempre que no;
mes diu lo senyor Rector
que en aquest mòn tot s'olvida.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
y lo vot se 't dispensava,
fòras mèva sens recel!
Anjela.
Com t'ho he dit t'ho dich encarara:
alcansa 'l sí de la mare,
logra 'l del senyor Rector,
y serè tèva al moment,
com fóra tèva tancada,
sino que, allavors, guardada
me tindrias al convent.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
y tot avuy s'ha finit.
Mes si, perque ell s'hi negués,
tu á 'n al convent te tanquesses,
no 't pensis, per mes que fesses,
qu' allí la pena 't deixès.
Sentirias la campana
qu' á resar y al prech invita,
y 't creurias qu' á la cita,
de prop la font te demana.
Veunas en lo desfet
plor que 'l tèu cor besaria,
las gotas d'aiga qu' un dia
regalimá 'l cantiret.
Te semblaria, si al cor
algun capellá resava,
que jo corrandas cantava
á la finestra del hort,
y quant ton afany veuria
per aumentá 'l tèu desvari,
fins en los grans del rosari
las mòras que jo 't cullia,
y mòn plor en las rosadas,
y ma veu en los remors,
y ma sombra en las foscors
de las nits poch estrelladas,
per apurá 'l tèu torment,
quant guaitarias un dia
darrera la gelosia,
que dóna al hort del convent,
me veurias passá á mí,
dant lo bras á una estimada,
sentint com ennamorada…
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Ho vol lo senyor Rector,
y la mare. No tinch cor
per contradí 'l parer sèu.
ESCENA IV.
Rector.
"de qui sou mas alegrias,
"que bè 's coneix que sòu mias,
"ab lo poch temps que duráu.
María.
Rector.
Un clavell que ennamorava,
just se comensava á obrir,
y, veyentlo, vaig pensar…
María.
Rector.
demá 'l podrem arrencar,
y olorarém lo primer
clavell qu' ha exít al jardí.
Hi baixo aquest dematí,
y… robát.
(Anjeleta, qu' ha sentit lo principi de la escena ha anát a buscar al altaret un jerret ahont hi ha un clavell)
Anjela.
Rector.
María.
Rector.
Anjela.
¿Qué tal? ¿Se trova millor?
Rector.
(Ella li besa la má)
Vaja, Dèu te fassa bona.
María.
Anjela.
Rector.
Anjela.
y fás aquesta bon' obra;
perquè es lo primer que s'obra,
aquest any, á n' al jardí.
Rector.
que, jo ho penso cada dia:
l'Anjeleta y la María,
sòn dos ánjels, no sòn donas.
María.
Anjela.
María.
y encara no convè gaire. (Anjela la tanca.)
Rector.
María.
y, si ara se'ns costipès
y un altre cop recaigués…
Rector.
María.
Anjela.
María.
Rector.
¡Pobra dona! ¡Si sabia
que porto la mort aquí!)
María.
que s'ha fet tot alegría:
Las flors tenen mes color,
com dihent:– Podém animarnos
que ja tornará á regarnos,
aviát lo senyor Rector.
¿Y els aucells? ¡Quina palestra!
Crech qu' avuy un rossinyol,
deya ab goig á un raig de sol,
qu' entrava per la finestra:
– ¡Eh! ¡Que jo canto y tú no!
– ¡Eh! Que jo hi entro, 'l sol deya.
¡A fé ho semblava! Y jo reya
de que á mí 'ra semblés aixó.
L'aigua cristallina y pura,
– ¡Noyas!– Ha dit á las flors,
No siguem menos.– Y olors
nos enviava ab sa frescura.
La cadarnereta nostra,
dintre la gavia cantava,
y, á tot aixó, contestava:
– Gracias, gracias. De part vostra.
La calandria ho sent, tè rabia
y diu;– ¿Sí? Veurás, espera.–
Y vinga ab la cadarnèra,
de la figuera á la gavia:
– ¡Ey! Vos que sòu de la casa:
¿Com li va al senyor Rector?
– Gracia á Deu, un xich millor.
– ¡Com que 'l metje no era un ase!
– L'ha curát Nostre Senyor:
– ¿Y tindrá salut?– ¡Y tanta!
– ¿Y 's llevará?– Aquest matí.
Diu això, y… ¡Paraula santa!
¡Vinga olò y canta que canta,
tots los aucells del jardí!
Rector.
María.
mes com hi ha mòn ho semblava,
y umplia 'l cor d'alegria.
Rector.
¿Lo senyor Doctò, ha vingut?
María.
perquè visita á la Rosa.
Anjela.
Rector.
María.
Rector.
Anjela.
es qu' estiga en aquest poble,
'sent tant sabi, rich, y noble,
un dels metjes de mes nom.
María.
á Madrit, quant vá venir,
y, al venir, tothom va dir:
–Això deurá ser per ara.
Dú una malalta, s'afanya
per si un bon remey li trova,
y vè á mirar si li prova
l'aire d'aquesta montanya.–
Això créyam, quant, tot d'una,
compra 'l mas d'euras, y 's diu
que, no sè per quin motiu
de desengany ó fortuna,
havian determinát
lo Doctor y la malalta,
buscar la calma que 'ls falta,
en aquesta soletat.
☀ ¡Rich y metje de tant nom
dels personatjes mes alts,
no visitará malats!
¡Clar que no!– vá dir tothom.
Quant, al sè al dia següent,
se sab pe 'l poble la nova
de que, si un malalt se trova,
☀ lo cridi á n' ell al moment.
vá se estimat deseguida,
no hi ha qui no dès la vida
per defensar lo sèu nom.
L'han fet cap de somatent,
síndich de la confraria
del Carme, y, en Pau María,
parlant ahí ab en Climent,
deya qu' encara no sab
ni un sol home, que, si ell diu
que 's tirhi de cap al riu,
no se 'n hi vagi de cap.
Anjela.
sabent qu' aixís se l'estima!
María.
Rector.
Vos sabeu que la malalta,
s'ha sabút ja que l'hi es filla.
María.
ni el ser bonica li falta.
Rector.
¿Per qué aquella palidesa,
que la cubreix de tristesa,
igual qu' al senyor Doctor?
Aquí tothom sab la vida
de pare y filla, y ningú
pot pensá 'l motiu segú,
que 'ls la fá tant entristida.
Desprès de missa major,
ahont, veyent una endolada
resant sempre ajenollada,
veyéu prop d'ella 'l Doctor,
ja en lloch mes, per cap motiu,
se la veu, si, per fortuna,
en 'sent nit, no surt la lluna,
platejant l'aigua del riu.
María.
si es donsella, si es casada,
com es qu' aixís vá endolada,
no gosant may un plaher…
Rector.
per desconegut motiu,
que la dú á plorar al riu,
mirant sempre cap al mar.
Mes, si ell es metje del cos,
jo ho sò del ánima, y vull
arrancar, al sèu orgull,
aquest secret dolorós.
María.
Rector.
per donarme á mí un consell:
vejam si desprès jo á n' éll
puch calmarli aquest sufrir.
Avuy ho sabrém.
María.
Y ara lo senyor Rector
pendrá 'l caldo. ¿Eh? Si senyor.
Rector.