com la conech pe 'l mèu mal!
Doctor.
que 'l dirme aixó ha fet crusar.
Rector.
obscenas, que no he fet may.
Versos, fets ab llaugeresa,
quant, en la infantil edat
de ma musa, vaig escriurerls'
contant que no foran may
ni sols llegits, ab vil manya
varen ser desenterrats,
per mostrarlos com á prova
de mon estil despreciát.
Bè 'n podian mostrar d'altres
que 'm debian ensalsar;
mes, aquestos, bon cuidado
tenian ells de que may
poguessen dir res en contra
de l' qu' ells volian provar.
Allavors fòu quant veyentme
la mèva honra perillant,
y tement… fins que 'm matessin,
entre mitj de tants malvats,
ab real permís vaig anarmen
á Saragossa al instant.
Sabéu que de la María
vaig pendre 'l fill com á criát.
May per Madrit vá deixarme,
y, quant d'aquella ciutát
per anar á Saragossa,
com sempre, ell vá acompanyarm',
vá ser quant la vil enveja
finit havia 'l sèu plan.
No sè cóm, en la beguda
sens duptes, ó en un menjar
qu' algú, comprat, nos daria,
nos vám sentí envenenáts.
Jo vaig rebre prompte aussili
y, com sabeu, m' he salvát.
Doctor.
Rector.
com jo, aussili tant aviát
y… morí.
Doctor.
Rector.
y en sa família pensant.
Doctor.
que la enveja aixeca 'l cap
no la abats sota ta planta
ab ton poder sobrehumá?
¡Pobres noys! ¡Pobra María!
Rector.
¿Qué faig? ¿Qué dích? Fa ja mesos
que de mon viatje he tornát,
y en Rafel ni escriu ni tòrna;
y jo no puch suportar
el que una mare 'm pregunti
ab los ulls y ab son afany.
– Cóm es que 'l mèu fill no parla?
¿Per qué es que no tòrna may?–
Desprès d'aixó, quant ja 's sápia,
ella y sos fills ¿qué faran?
Jo, que podria ampararlos,
moriré, sens dupte, aviat.
–En Benet podria ferho,
y, aixalabrát, no ho fará.
No queda mes que la noya
y, pe 'l sèu bè aconsellant,
vaig procurar que fos monja,
y per res s'hi pot contar.
¿Dech fer aixó? ¿Dech privarli
qu' entri al convent? ¿Qué us apar?
Pe 'l cel, Doctò, aconselleume
ab vostra lleal amistát,
si no voléu que la pena
mimbi 'ls mèus últims instants.
Doctor.
ja que veig qu' es forsa obrar.
Primerament: á la mare…
digueuli tot al instant.
–Desprès d'aixó, si per l'Anjela
teniu la seguretát
de poder trovar un nuvi
conforme pe 'l vostre plan,
caséula; mes si es, per ara,
insegur el que trovar
se puga aquesta ventura,
entri al convent al instant.
Dit això, obréu com vos sembli;
mes, lo que no heu d'olvidar,
es qu' aquest crim, qu' ara us porta
á tal extrem, al instant,
si vos no váu delatarlo
l' haveu d'aná á delatar.
¿Váreu ja ferho?
Rector.
sò sacerdót y cristiá;
ni he donat un pás encara
per coneixe al criminal,
y es perdoná á qui 'ns ofengui
la lley del Crucificát.
Doctor.
aquesta lley celestial
no 's vá fer pe 'ls envejosos,
gent sense cor ni pietát!
¡Se 'ls déu cassar comá feras!
Tal volta á pogué 'ho lograr
jo ab el que féu ma desditxa,
á un altre hauria salvát!
Rector.
Doctor.
Jo, com vos, per un etsart,
víctima dels envejosos;
per ells aquí desterrát,
per ells morta ma esperansa,
per ells perduda la páu.
Per aixó fins á n'al dia
res vos n'havia dit may.
Rector.
volia per quin afany
aquest dolorós misteri
voleu etern conservar!
¿Per qué?
Doctor.
Me pregunteu sempre en vá,
perquè no puch contestarvos
fins qu' als vils hagi trovát.
Desterrát, no puch buscarlos.
No puch; mes jo 'ls faig buscar.
¡Y jo 'ls trovarè algun dia!
¡Y jo 'ls tindré entre mas mans!
¡Y al véurer de ma venjansa
satisfet lo cruel afany
que, jamay,com vos feu ara,
perdonará… jo!
(S'ou en la porta de la dreta la veu de D. Joan que diu, dictant.)
Joan.
(La veu sorprèn tant vivament al Doctor que fá aixecar ab interès al Rector.)
Doctor.
Rector.
Doctor.
veu qu' ara he sentit allá!…
Rector.
que de Madrit ha arrivát.
Doctor.
ressona dins del mèu cap!…
(Se tòrna á sentir la veu de D. Joan que dicta:)
Joan.
Doctor.
Rector.
Doctor.
Joan.
"estich fèt un rossinyol,
"me regositjo en tos brassos,
"te vull cantar mil amors…"
Doctor.
Rector.
Doctor.
Rector.
Doctor.
may á oidos del qu' enrahona
que jo aquí visch retirát.
Rector.
Doctor.
fins qu' us ho diga al tornar.
¡Oh, Deu mèu, Dèu mèu! ¡Qu' ho siga
per lo mèu bè y el de tants!
Y en cambi… ¡tota ma vida
per revejarme en sa sanchl (S'en vá.)
Rector.
lo sèu secret preocupát,
qu' ara en tot veurá fantasmas.
Ell se 'n desenganyará.
M'ha aconsellát, per fortuna,
abans d'haverse ecsaltát.
Seguim los sèus consells sabis,
y comensém ara á obrar.
La María y l'Anjeleta:
comensém per ella aviat.
ESCENA XIII.
María.
Rector.
María.
Rector.
María.
Rector.
María.
Rector.
María.
lo que compláurerl' m' agrada…
¡Vaja! ¿Ja estás sofocada?
Rector.
María.
Crech qu' ab lo sostre tè guerra,
y no 'l mou per mes qu' un digui:
¡sempre així! ¡sembla qu' estigui
buscant agullas per terra!
Rector.
y diguéu.
María.
Rector.
que quant vos compláurerm' créyau…
María.
Rector.
María.
y quant, sense dir ni un mot,
tenintho preparát tot,
li anava á dar la sorpresa,
he dit jo que sa mercé
pot queixarse de que aixís
s'obri, y… sens lo sèu permís,
havem pensát no fer re.
Rector.
María.
Rector.
María.
nos hi durá desseguida.
Rector.
María.
Anjela.
Rector.
¡Ets… tant bona, com hermosa!
Si, María, sí; heu pensát
tant bè en darme esta alegria,
que justament jo volia
d'això parlar vos aviát.
Comenséus á preparar;
jo vaig á fè arregla 'l ruch,
y, ja que 'm veig qu' ara puch,
vos hi vull acompanyar.
María.
Rector.
Anjela.
(Cau abatuda en una cadira, y lo Rector se dirigeix á una porta, quant surt Benet.)
ESCENA XIV.
Benet.
Rector.
(Benet hi vá y parla baix al Rector, María y Anjela están al altre costát.)
María.
las monjas y la abadessa,
veuran ben'bè qu' has plorat,
creuran que no hi vás de grat,
y, volent, no hi ets admesa.
Anjela.
María.
Vaig á buscar las caputxas,
y á marxar. (S' en vá.)
Rector.
Benet.
per ço diu qu' ara al moment,
hi vagi á la sagristia.
Rector.
qu' esperi un rato.
Benet.
Anjela.
Benet.
Anjela.
Benet.
no fòras dintre 'l sarró.
Anjela.
del que 'm sè sacrificar.
Benet.
aquell tros de Pare-nostre.
(Agafa una solfa y estudia baix, portant lo compás.)
Anjela.
la punta al alba.
(Entran D. Joan y D. Lluís, que surten ab un paper cada hú, qüestionant.)
Joan.
será que 'l senyor Rector
ho senti y ho vulga dir.
Lluís.
Benet.
Joan.
la poesia, fá un moment,
dirá si es ecsactament
com jo he dictát y heu escrit.
(Plegan los papers y se'ls fican á la butxaca.)
Lluís.
Benet.
Lluís.
¿No 'ns has fet senya al jardí
que 'ns portavas lletras?
Benet.
(Mirant la solfa y cantant.)
Joan.
(Benet sense, deixar de repassar la llissò, dóna duas cartas que pren D. Lluis, donant á D. Joan la que li toca.)
Lluís.
(Per la aficiò ab que Benet estudia. Mentrestant D. Joan ha obert la carta y diu:)
Joan.
Lluís.
(Lluis també ha obert la seva.)
(Trovantse aprop l'altra cadira del costát de la taula d'Anjeleta, li diu:)
Anjela.
(Lluis seu y llegeix.)
Joan.
(Seu á la cadira de la taula de Benet, y llegeix baix.)
ESCENA ÚLTIMA.
(Per l'ordre que s'indiqui.)
María.
Anjela.
María.
Anjela.
María.
Benet.
María.
Benet.
María.
Senyors…
(Com saludant, despedintse, á D. Joan y D. Lluis.)
Benet.
María.
Benet.
María.
Benet.
María.
Benet.
que 'l senyor Rector ho ha dit.
María.
Rector.
(Las duas quedan sorpresas mirant esglayadas per tots cantons. Eudalt apareix al fondo.)
Eudalt.
(Ab la gorra á la má. Lo Rector que ja era al devant de la porta del sèu quarto, li contesta que pot entrar darrera d'ell.)
Rector.
(Desapareix seguit d'Eudalt que, al anarsen, mira ab inteligencia á Anjela.)
Anjela.
María.
Lluís.
(S'alsa mirant ab despit á D. Joan, que, arribant á un punt de la carta qu' l compláu, diu ab fruiciò.)
Joan.
(María, desprès de l'ordre del Rector s'ha tret la caputxa y l'ha plegada, com sens saber lo que feya; Angela ha fet altre tant, ab la mirada ficsa á la porta per ahont ha desaparegut Eudalt, y, quant sa mare li demana, li dóna maquinalment. Benet que veu tot això mirant de reull per la solfa, diu, burlantsen:)
Benet.
María.
(Per la caputxa. –Mentrestant fá ja estona que ha entrat pe 'l fondo 'l Doctor: al estar frente á D. Joan, que no 'l veu, perquè llegeix, se treu una carta, y, dret, se posa á llegirla, comparant lo que diu la carta ab las senyas de la fisonomia de D. Joan.)
Doctor.
¡Oh! No, no hi ha dupte: es ell.)
Benet.
Doctor.
(María ha quedát pensativa, y ara, al tenir las caputxas, diu arronssant las espatllas.)
María.
(S' en vá. Angela mira ficso á la porta d'Eudalt. D. Lluís mira ab odi á D. Joan. Lo Doctor, crusát de brassos lo contempla ab calma, sonrient irónicament. Benet estudia la solfa, y, D. Joan, sens adonarse de res de lo que passa, segueix entregát á la lectura de sa carta.)
ACTE SEGON.
La mateixa decoració.
ESCENA PRIMERA.
(Apareixen arrenglerats ab las solfas á la má y dirigits per Benet, com per un mestre de capella.)
Benet.
y vejám com anirá.
(Los escolanets cantan lo Pare nostre.)
no podem sortirne may.
No hi fá res qu' estiga núvol;
fá sol, fá sol, fá sol, lá;
aquí es ahont vos perdeu sempre;
quant vè 'l sol, qu' es quant es clar,
es quant vos perdeu vosaltres,
y, si heu d'aná acompanyáts,
vos duré per las aurellas
fins que 'l trovéu allá 'hont cal.
Ara cantemho ab la solfa.
Tots.
Benet.
¡Ay, ay, ay, ay, ay,!
Jerusalem, Jerusalem,
quant mes aném… Mes pausát
y cuidado á equivocarse.
Sí, fá, sol, sí, la, re, fá.
Afigureus que la Sila
festeja ab un que 's diu Pau.
Ella vol doná una volta,
y en Pau , que no hi vol anar.
– "Si fá sol, Sila, á mi re,
si fá sol, Sila, re 'm fá.
(Los noys cántan aquestas notas.)
Corrent; ara á 'n als compassos,que sabeu, del nostre pá.
(Los escolanets cantan:–Perdonaunoscon nosaltres perdonám á nostres deutors.)
ESCENA II.
Benet.
No pot sèr pitjor cantat,
ni cantant que us ne burlesseu.
Rector.
Benet.
Rector.
"Perdonaunos nostras culpas
com nosaltres perdonám…"
Benet.
que quasi ningú la fá,
costa mòlt mès de cantarla.
Rector.
(Los escolans l'hi han anat besant la ma.)
Benet.
atenció y torná á cantar.
Rector.
hi doneu bè un bon repás,
desprès ho ensejéu ab l'orga,
y aixís al fí s'apendrá.
Vaja, anéu.
Benet.
Rector.
que la festa 's vá acostant,
qu' heu de cantá 'l Pare-nostre
aquell dia, y, sí no 's sab,
ni queda lluhit l'organista
que l'ha escrit per diada tal,
ni quedéu lluhits vosaltres
com heu de lluhí 'ls escolans.
(Acariciantlos, los acompanya al fondo y ells s' en van.)
Sí, vaja, anéu; estudieulo
y Dèu vos guihi y 'ls sants.
ESCENA III.
Benet.
en lloch de renyarlos bè,
sense dirmho, massa sè
perquè la llissò vá coixa.
Rector.
qui estiri massa la corda;
jo sò un rector que 's recorda
de quant ha estat escolá.
Mès, anant á un' altra cosa,
ja qu' aquí 'ns veyém sols ara.
¿Sabs que fá la tèva mare?
Benet.
Rector.
Benet.
mès ahir nit, ¡Reina pura!
¡Quin plorá y quina amargura!
Rector.
¿Y no t'ha dit may per que?
Benet.
mès… sí, sí; ni ha contestat,
ni ha volgut may dirme re.
Rector.
Benet.
sè perquè es aquesta febre
Y aquest plorar.
Rector.
Benet.
Rector.
Benet.
Per çó estaria mès flonja.
Es perquè 's veu que la monja
se li ha tornat aiga poll.
Rector.
en plorarho. També jo,
si no fòs per certa rahò,
mes bè al convent la voldria,
esposa de Dèu. ¡Ditxosas
las qu' ho sòn sense dolor!
Benet.
com estima á las esposas.
Rector.
Benet.
que 's ván casar fá un any ara;
sòn dos casaments plegats.
La Rita ab Nostre Senyò
y la Clara ab lo barbè.
Vegi quina está mès bè:
la Rita allí á la presó,
tancada dintre i convent,
ab aquella vestidura,
fènt no mes que confitura
y resant contínuament;
mentres que, la del barbè.
víngan bons rets de filoja,
y ballar com una boja,
y…
Rector.
Benet.
Rector.
Benet.
Rector.
en aixó está la virtut:
en donar la juventut,
l'alegria y lo bullici.
Per ço sabs lo que 't tinch dit.
Benet.
Rector.
Escòltam bè y vés qu' estigas
per lo que 't dich. ¿Qu' has sentit?
Benet.
Rector.
¿Qu' has sentit?
Benet.
un grill,… cigalas… mil cosas.
Rector.
Benet.
Rector.
Benet.
Rector.
y no á n' al seuyor Doctor
quant comensa á aná y venir
Benet.
Rector.
Un aucell.
Benet.
jo ho volia dú amagat
per si 'n treya mes profit.
Quant sa mercè vá privar
l' aná al convent á la mare,
lo Doctor se quedá encara,
aquí hont jo sòch, á observar.
D. Joan, sens véurerl', llegia
aquí assentat, y ell buscava,
en un paper que mirava,
tal com si en la fesomia
de D. Joan hi hagués d'haver
senyas que 'l paper li deya,
y tot plegat se sonreya
tornánt á mirá 'l paper.
De cop lo rebrega y diu:
– Nó; á n' aquí 'l senyor Rector
pot salvar á n' al traidor,
y no té de eixirne viu.
Y sens que ni solament
D. Joan s' hagués adonát
de qu' ell l'havia observát,
se 'n baixa al hort al moment.
Jo 'l segueixo… un cop allí
s'assenta y crida:–¡Valor!
O bè sa vida ó l'honor.–
Y, assentat, s'espera així!
Y res no n'hi havia dit,
per si jo, observant, podia
saber en qué pararia
lo que fins ara ha succehit.
Rector.
pensa que no 't perts per massa,
y, per dirme lo que passa,
vina aquí d' en tant en tant.
Benet.
Rector.
Benet.
La Serafina m'ha dit,
si li vol fer tot seguit
lo vers que li demanava.
Rector.
"quant ab aixó 'm desatina,
"puig ell diu que Será-fina,
"y la taimada ja ho es.
Benet.
Rector.
sòn marit, y, tant l'apura,
que del mort no está segura
si un epitafi no ho diu.
Bè es germana y ben germana
de la qu' havent demanat,
volleta de sanitat,
com ara ella aixó 'm demana,
li vaig escriurer:– "Parteix
" 'vuy dijous, Tecla Verdera,
"que, per ser tant batxillera,
"fins la peste l'aborreix."
Benet.
Rector.
Benet.
Rector.
Benet.
Rector.
"Catarina, y sabme mal,
"que 'sent la filla d'un Real,
"vulgáu ser pessa de dos."
Benet.
Rector.
Será-fina y será bona,
y será tot quant s'atina,
sí mes no 'm torna á amohinar,
que tinch la lira espatllada,
la vena esfilagarsada,
y que mes no puch puch rimar.
Benet.
Rector.
verdas y maduras son,
ja sòch madú, vetho aquí.
(Benet li besa la má y se 'n vá.)
ESCENA IV.
lo rector de Vallfogona.
¡Prou me darán bona estona,
la María y lo Doctor!
¡Que s'hi fará! No era prou
lo trastorn que jo sufria,
qu' afegirshi ara devia,
aquest del metje, de nou,
y just la mort del sèu fill
he dit á la majordona,
quant dech al cap d'una estona,
salvá á D. Joan d'un perill!
Mes, si 'm vá dir lo Doctor
que no 'm vol dir son secret
fins que justícia hagi fèt
ab qui li ha robat l'honor,
y ara qu' á D. Joan ha vist
vol matarlo, ¿no es ben clar
qu' es D. Joan qui 'l vá posar
en l'estat en que 'l veig trist?
¡Y el Doctor diu que també
fòu per enveja! ¡Y, si fòs,
D. Joan es també envejòs!…
¡Oh! ¡No pot sèr, no pot sè!
Si 'l tinch per un dels pochs bons
que no se 'm probi altra cosa;
que no esfulli un' altra rosa
del mèu ramell de il·lusions!
ESCENA V.
Joan.
Rector.
Provém de tòta manera
d'indagar, mentres espera
lo Doctor en lo jardí.)
Joan.