Doneume la enhorabona,
mossèn Vicens.
mossèn Vicens.
Rector.
De tòt cor.
Joan.
Crech qu' heurè la rosa d'or
y ho he sabut fá una estona.
y ho he sabut fá una estona.
Rector.
¿La rosa que 's vá oferir
á qui millò hagi pogut
cantá al infant qu' ha nascut?
á qui millò hagi pogut
cantá al infant qu' ha nascut?
Joan.
Aixís m'ho acaban de dir,
lletras de la cort.
lletras de la cort.
Rector.
També
vaig jo fer una poesia,
per tal certamen, y un dia…
mes d'espay ho esplicarè.
vaig jo fer una poesia,
per tal certamen, y un dia…
mes d'espay ho esplicarè.
Joan.
Jo un' oda hi vaig presentar,
y, deixantla encarregada
al qui lleal l'ha vigilada,
així 'm vè á notificar (Mostrant la carta.)
qu' estava en lloch preferent
contra un bon competidor;
mes que jo la rosa d'or
guanyaré probablement.
y, deixantla encarregada
al qui lleal l'ha vigilada,
així 'm vè á notificar (Mostrant la carta.)
qu' estava en lloch preferent
contra un bon competidor;
mes que jo la rosa d'or
guanyaré probablement.
Rector.
¿Y creyéu haver lograt
aixís sens dupte la ditxa?
aixís sens dupte la ditxa?
Joan.
Qui trova tot quant desitja
bè es clar que tot ho ha trovat.
Si aixó es cert, dormo segur
sòta 'l llaurer que m'ombreja.
bè es clar que tot ho ha trovat.
Si aixó es cert, dormo segur
sòta 'l llaurer que m'ombreja.
Rector.
No; perquè vindrá la enveja
á tacarvos cel tant pur.
á tacarvos cel tant pur.
Joan.
¿La enveja?
Rector.
Jo ho he probát
y hem costará vida y honra:
tot ho abat, mata y deshonra
ah son alé condemnat.
Així es lo cert'– Brilla un dia
una donsella en lo poble
y, per guapa, rica y noble,
lo donsell que vol se tria.
Un' altra á qui aixó agravia,
contra sa honra fá procés.
¿Creyéu, per ventura, qu' es
que virtuosa aixís ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja
no mes qu' enveja y res mes.
– Vénç un heroe en la batalla,
de valor dant provas reals,
y los altres generals
diuhen que 'l valor li falla.
Lo rebaixa 'l qui mes calla;
lo deshonra 'l qui diu mes.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perquè aixís un altre ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes que enveja y res mes.
–Del Rey lo ministre guia
la nau del Estát ab glòria,
y surt la enveja sa historia
á tacá ab alevosía.
Tothom millor la duria,
tothom, vist ell, ne sab mes.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perquè aixís lo mon ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes qu' enveja y res mes.
– Vòs vos heu lograt alsar
sobre mòlts, quant vencedor
heu guanyát la rosa d'or.
¡Ay, com ho havéu de pagar!
Desd' avuy podéu contar
que seréu quant villá s' es,
y ho seréu tant y tant mes,
quant mes alabat se us veja.
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes qu' enveja y res mes.
–Enveja del qui atresora
contra 'l qui atresora tant;
enveja en tots, envejant
á n' al qu' avansa y millora.
Enveja exterminadora
de mitj mòn contra mitj mòn,
y si, enveját Calderón,
deya que La vida es sueño,
jo, ab la enveja, á dir m'empenyo
que, 'ls mals d'ella, envejas son.
y hem costará vida y honra:
tot ho abat, mata y deshonra
ah son alé condemnat.
Així es lo cert'– Brilla un dia
una donsella en lo poble
y, per guapa, rica y noble,
lo donsell que vol se tria.
Un' altra á qui aixó agravia,
contra sa honra fá procés.
¿Creyéu, per ventura, qu' es
que virtuosa aixís ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja
no mes qu' enveja y res mes.
– Vénç un heroe en la batalla,
de valor dant provas reals,
y los altres generals
diuhen que 'l valor li falla.
Lo rebaixa 'l qui mes calla;
lo deshonra 'l qui diu mes.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perquè aixís un altre ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes que enveja y res mes.
–Del Rey lo ministre guia
la nau del Estát ab glòria,
y surt la enveja sa historia
á tacá ab alevosía.
Tothom millor la duria,
tothom, vist ell, ne sab mes.
¿Y creyéu tal volta qu' es,
perquè aixís lo mon ho veja?
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes qu' enveja y res mes.
– Vòs vos heu lograt alsar
sobre mòlts, quant vencedor
heu guanyát la rosa d'or.
¡Ay, com ho havéu de pagar!
Desd' avuy podéu contar
que seréu quant villá s' es,
y ho seréu tant y tant mes,
quant mes alabat se us veja.
Enveja, D. Joan, enveja;
no mes qu' enveja y res mes.
–Enveja del qui atresora
contra 'l qui atresora tant;
enveja en tots, envejant
á n' al qu' avansa y millora.
Enveja exterminadora
de mitj mòn contra mitj mòn,
y si, enveját Calderón,
deya que La vida es sueño,
jo, ab la enveja, á dir m'empenyo
que, 'ls mals d'ella, envejas son.
Joan.
(¿Suspitaria tal volta,
y es qu' ho haurá dit per mí?)
y es qu' ho haurá dit per mí?)
Rector.
¿No es cert, D. Joan, qu' es així?
¿No tinch rahò?
¿No tinch rahò?
Joan.
Teniune, y mòlta.
Mes així com, sens duptar,
hi ha en lo mòn mòlts envejosos,
també hi ha cors generosos,
que ni sáben envejar.
¿No es veritát?
Mes així com, sens duptar,
hi ha en lo mòn mòlts envejosos,
també hi ha cors generosos,
que ni sáben envejar.
¿No es veritát?
Rector.
Sí; es vritát.
Joan.
Donchs si es vritát y creyéu,
qu' esceptuarsen algú déu,
jo vull ser un esceptuát.
Amant jo de la poesia,
estimo als poetas de cor,
y, encara que 'l vencedor
ser en tot desitjaria,
lluny de voler per res mal
al quí, ab mes acert que jo
canti, y mes inspiració,
admiro 'l dò celestial
que Dèu l'hi ha dat com favor,
y, lo llaurer que l'ombreja,
en lloch d'odi, fel y enveja,
li fá un lloch en lo mèu cor.
qu' esceptuarsen algú déu,
jo vull ser un esceptuát.
Amant jo de la poesia,
estimo als poetas de cor,
y, encara que 'l vencedor
ser en tot desitjaria,
lluny de voler per res mal
al quí, ab mes acert que jo
canti, y mes inspiració,
admiro 'l dò celestial
que Dèu l'hi ha dat com favor,
y, lo llaurer que l'ombreja,
en lloch d'odi, fel y enveja,
li fá un lloch en lo mèu cor.
Rector.
(Conmogut abrassantlo.)
¡Oh, D. Joan!
¡Oh, D. Joan!
Joan.
¡Doctor Garcia!
Rector.
¡Oh! si: havéu dit la vritát.
May ab tal serenitát
si no fòs cert se diria.
May ab tal serenitát
si no fòs cert se diria.
Joan.
¿Y havéu vos duptat que jo…?
Rector.
Si, no mentim; perdoneume.
Mes ja no ho crech. Escolteume,
y comprendréu la intenció.
Mes ja no ho crech. Escolteume,
y comprendréu la intenció.
Joan.
Me teniu en ansietat.
Rector.
Hi ha qui ha cregút veure en vos,
á un miserable envejòs,
que 'l féu y el fá desdixát.
á un miserable envejòs,
que 'l féu y el fá desdixát.
Joan.
¿Lo nom? (Ansiòs.)
Rector.
No vos lo puch dir:
mes, com qu' ell vindrá á parlarvos,
prometeume no ecsaltarvos,
fins que vos puga sentir,
y, sentintvos, vegi qu' es,
parlantme com m'heu parlat,
qu' ha pres per altre, obcecat,
al amich que jo vull mes.
mes, com qu' ell vindrá á parlarvos,
prometeume no ecsaltarvos,
fins que vos puga sentir,
y, sentintvos, vegi qu' es,
parlantme com m'heu parlat,
qu' ha pres per altre, obcecat,
al amich que jo vull mes.
Joan.
¿Y no 'm faréu la mercè,
de dir qui es?
de dir qui es?
Rector.
M'ha fet jurar
que no 'l déch anomenar,
ni comprometrerl' per ré.
¿Estéu confós?
que no 'l déch anomenar,
ni comprometrerl' per ré.
¿Estéu confós?
Joan.
Preocupat.
¿Com pot ser qu' á Vallfogona,
puga haverhi una persona,
que vulga…?
¿Com pot ser qu' á Vallfogona,
puga haverhi una persona,
que vulga…?
Rector.
Casualitat.
Joan.
(Si siguès… ¡Malehida sort!)
Surtim prompte d'inquietut.
Feulo pujar.
Surtim prompte d'inquietut.
Feulo pujar.
Rector.
No ha volgut,
y diu qu' us espera al hort.
y diu qu' us espera al hort.
Joan.
Donchs vaig á escriure un instant,
per sè á temps á la estafeta…
per sè á temps á la estafeta…
Rector.
Y acabéu lo que us inquieta,
baixanthi prompte y parlant.
Es lo millor que 's pot fer.
baixanthi prompte y parlant.
Es lo millor que 's pot fer.
Joan.
Donchs á escriure, y tot seguit
al jardí, com vos he dit. (Encaixant.)
al jardí, com vos he dit. (Encaixant.)
Rector.
Com vos volguéu.
Joan.
(¿Qui pot ser!) (Se 'n vá.)
Rector.
¡Bah! Sempre serè 'l mateix:
á voltas massa confiat,
y, altras voltas, massa aviát
sento aquí 'l recel que neix.
á voltas massa confiat,
y, altras voltas, massa aviát
sento aquí 'l recel que neix.
ESCENA VI.
LO RECTOR, EUDALT.
Eudalt.
Senyor Rector…
Rector.
¡Hola! ¿Ets tú?
¿No es vritat que t'han xiulat
las aurellas?
¿No es vritat que t'han xiulat
las aurellas?
Eudalt.
Sí. Es vritat.
Rector.
Es que deya mal de tú.
Eudalt.
¿Mal de mí?
Rector.
¡Y es clá, home, es clar!
Eudalt.
No sè per qué.
Rector.
¿Com pot ésser
que no 's vagi mes depressa,
quant se parla de casar?
que no 's vagi mes depressa,
quant se parla de casar?
Eudalt.
¡Si he vingút, y just s'estava
parlant ab un caballer!
parlant ab un caballer!
Rector.
¡Ah! Es vritat. ¿D. Joan pot ser?
Eudalt.
Per ço es que…
Rector.
Bé; no hi pensava.
¿Y donchs que tal, que t'ha dit?
¿Y donchs que tal, que t'ha dit?
Eudalt.
Lo que jo ja presumia.
Hi he anat, y li he dit:– Tia,
ja veyéu bè 'l mèu neguít.
Vaig per 'qui ab la cara motxa,
sempre tinch la mosca al nas,
y estich que no sòch capás
ni d'esgraná una panotxa.
Jo no sè si estich en mí,
jo ab tothom parlo enfadantme,
jo no dormo ni posantme
cascalls á sota 'l coixí,
y tot es perquè ha niuat
un amor en mas entranyas,
com l'aucell de las montanyas
al cor d'un roure esberlát.
Hi he anat, y li he dit:– Tia,
ja veyéu bè 'l mèu neguít.
Vaig per 'qui ab la cara motxa,
sempre tinch la mosca al nas,
y estich que no sòch capás
ni d'esgraná una panotxa.
Jo no sè si estich en mí,
jo ab tothom parlo enfadantme,
jo no dormo ni posantme
cascalls á sota 'l coixí,
y tot es perquè ha niuat
un amor en mas entranyas,
com l'aucell de las montanyas
al cor d'un roure esberlát.
Rector.
¿Y qu' ha dit la pobra dona?
Eudalt.
De primer se 'n ha aturdít.
– ¡Je, je! ¿Enamorat? –Ha dit.–
¡Si que l'havém feta bona!
– ¡Je, je! ¿Enamorat? –Ha dit.–
¡Si que l'havém feta bona!
Rector.
Com que sempre está d'humor…
Eudalt.
Jo m'hi encès com una brasa. –¿Què vá que no sabs la casa?
–Es á ca 'l senyor Rector.
Y aixís qu' ella ha sapigút
que la sogra es la María,
y que sa mercè ho volia,
y que l' Àngela ha sigút
la qu' he triat pera casarme,
m'ha dat un abrás tant fort,
que, si no escapo, per sort,
crech qu' arribava á escanyarme.
–Es á ca 'l senyor Rector.
Y aixís qu' ella ha sapigút
que la sogra es la María,
y que sa mercè ho volia,
y que l' Àngela ha sigút
la qu' he triat pera casarme,
m'ha dat un abrás tant fort,
que, si no escapo, per sort,
crech qu' arribava á escanyarme.
Rector.
No 'n parlem mes, s'ha acabát,
y, llest, sols falta una cosa,
que crech que 't será agradosa.
y, llest, sols falta una cosa,
que crech que 't será agradosa.
Eudalt.
Digui.
Rector.
Que 't cásis aviát.
Eudalt.
Ara. (Anantsen.)
Rector.
¡No! ¡Tant com això!…
Eudalt.
Es que, si ho vol de seguida,
per mí, á bodas se 'm convida.
per mí, á bodas se 'm convida.
Rector.
Tú sabs que jo no estich bo,
y sabs quin es lo mèu mal,
perquè t'ho he dit en confiansa:
es mal que no hi ha esperansa:
ho ha dit lo metje, es mortal.
Y voldria, si ma mort
de repent lo cel decreta,
saber cert que l'Anjeleta,
tè assegurada sa sort.
Ab aixó, entesos així,
parlaré ara á la María;
mes, ans d' ferho, voldria
sabé una cosa per mí.
y sabs quin es lo mèu mal,
perquè t'ho he dit en confiansa:
es mal que no hi ha esperansa:
ho ha dit lo metje, es mortal.
Y voldria, si ma mort
de repent lo cel decreta,
saber cert que l'Anjeleta,
tè assegurada sa sort.
Ab aixó, entesos així,
parlaré ara á la María;
mes, ans d' ferho, voldria
sabé una cosa per mí.
Eudalt.
Sa mercè dirá lo qu' es.
Rector.
Tú hi vás á sè enmaridát,
y jo may he reparat,
qu' ella per res t'estimés.
y jo may he reparat,
qu' ella per res t'estimés.
Eudalt.
¡Ah! ¡Sí! ¡Qu' haviam d'anarli
á esplicar á sa mercè.
á esplicar á sa mercè.
Rector.
Ja ho sè; no m'heu de dir re;
mes jo podia notarli.
¿Com, si 't creu ab tanta fé
la sèva mitja taronja,
pensava tant en ser monja?
mes jo podia notarli.
¿Com, si 't creu ab tanta fé
la sèva mitja taronja,
pensava tant en ser monja?
Eudalt.
Per complaure á sa mercè.
Rector.
Donchs, per çó que feya aixó
per la meva bona cara,
tínch por que, si 's casa ara,
també no 's casi por çó.
per la meva bona cara,
tínch por que, si 's casa ara,
també no 's casi por çó.
Eudalt.
¿Mes com aixó pot duptarse,
si sab lo que li he contát?
si sab lo que li he contát?
Rector.
Sè ab alló que t'ha estimát;
mès no sí prou per casarse, y fóra per mi un dolor
quedá ab tal remordiment,
perquè 'l primer fonament
d'un matrimoni es l'amor.
mès no sí prou per casarse, y fóra per mi un dolor
quedá ab tal remordiment,
perquè 'l primer fonament
d'un matrimoni es l'amor.
Eudalt.
¿Donchs qué vol?
Rector.
Res mes qu' aixó.
Ella vè; aixís que 's presenti
parlahi no mes que jo ho senti,
y 't diré si es prou ó no.
Ella vè; aixís que 's presenti
parlahi no mes que jo ho senti,
y 't diré si es prou ó no.
Eudalt.
¡Mes devant de sa mercè!
Rector.
Jo m' estaré allí escoltant.
Si es prou , casáts al instant,
y, si no es prou, no hem dit re.
Que, encara qu' ets héreu rich,
y tú amparas la familia,
no ho vull pas, si no 's concilia
aixó, ab l'amor que jo 't dich.
Si es prou , casáts al instant,
y, si no es prou, no hem dit re.
Que, encara qu' ets héreu rich,
y tú amparas la familia,
no ho vull pas, si no 's concilia
aixó, ab l'amor que jo 't dich.
(Se 'n vá per una porta lateral, deixant parát á Eudalt.)
ESCENA VII.
EUDALT, ANJELA.
Eudalt.
Endavant. ¡Veus aquí un cas
ben compromès! Pot vení
trista del que passa aquí,
ó de qualsevol fracás,
y, si sa mercé no sent
qu' está ben ennamorada,
ja tenim altra vegada,
desfet lo mèu casament.
¿Anjela? (Veyentla entrar trista.)
ben compromès! Pot vení
trista del que passa aquí,
ó de qualsevol fracás,
y, si sa mercé no sent
qu' está ben ennamorada,
ja tenim altra vegada,
desfet lo mèu casament.
¿Anjela? (Veyentla entrar trista.)
Anjela.
Dèixam estar.
Eudalt.
(¡Qué us he dit! ¡Si m'ho temia!)
Anjela.
Estich que ja no tindria,
sino ganas de plorar.
sino ganas de plorar.
Eudalt.
¿Y per qué?
Anjela.
Perquè la mare,
veyent que no entro al convent,
s'está allí ab un sentiment,
que… ja ho veurás… entrahi ara.
veyent que no entro al convent,
s'está allí ab un sentiment,
que… ja ho veurás… entrahi ara.
Eudalt.
¡Y bé!… Ja li passará.
¿Per ço estás trista?
¿Per ço estás trista?
Anjela.
¿Y com no,
si al fi 'n tinch la culpa jo?
si al fi 'n tinch la culpa jo?
Eudalt.
¿Mes y la gent qué dirá?
Veurán lo mòlt que 't conmou,
y, com la causa s'ignora,
dirán:– ¡Bah! La núvia plora,
perquè ell no li agrada prou.
Veurán lo mòlt que 't conmou,
y, com la causa s'ignora,
dirán:– ¡Bah! La núvia plora,
perquè ell no li agrada prou.
Anjela.
¡Donchs que 't diré! M'ha entristit,
y ¿qué hi farè?
y ¿qué hi farè?
Eudalt.
Doncas ara
que fás aixó per la mare,
responme.
que fás aixó per la mare,
responme.
Anjela.
¿Qué?
Eudalt.
Tot seguit.
Afigurat que de véurert'
tant trista 'l senyor Rector,
cregués que no 'm dus amor,
y, parlant, no volgués creurert',
y, per saber la vritat
del tèu carinyo quina es,
en aquest moment s'estès
escoltantnos amagát.
Afigurat que de véurert'
tant trista 'l senyor Rector,
cregués que no 'm dus amor,
y, parlant, no volgués creurert',
y, per saber la vritat
del tèu carinyo quina es,
en aquest moment s'estès
escoltantnos amagát.
Anjela.
¿Qu' hi es?
Eudalt.
Jo dich que sí hi fos.
Anjela.
¡Oh! Si hi fos…
Eudalt.
Si… ¿Qué diria?
Escoltant, nos sentiria
qu' estém com ensas tots dos,
y, veyent que re 'ns conmóu
y qu' encara 'ns incomoda,
diria:– ¡Bah! Fora boda
perquè no s'estiman prou.
Escoltant, nos sentiria
qu' estém com ensas tots dos,
y, veyent que re 'ns conmóu
y qu' encara 'ns incomoda,
diria:– ¡Bah! Fora boda
perquè no s'estiman prou.
Anjela.
¡Y s'erraria ben bè!
Eudalt.
Bé; mes lo cas es que tú
sabs qu' es á dins de segú,
y ell proba aixó. ¿Qu' has de fè? (Recel en ella.)
Si hi fos no; mes tú suposa
que hi fòs… no senthi.
sabs qu' es á dins de segú,
y ell proba aixó. ¿Qu' has de fè? (Recel en ella.)
Si hi fos no; mes tú suposa
que hi fòs… no senthi.
Anjela.
¡Ah! Aixís sí.
Eudalt.
¿Qué 'm dirias?
Anjela.
¿Y tú á mi?
Eudalt.
Jo… ¡clavell… y estrella… y rosa!!
Y, perquè 'l senyor Rector
no duptès sí t'estimava,
li diria que 't guardava,
com una perla, á n' al cor.
Y, si encara no ho cregués,
li diré que, una vegada
que t'estavas tú assentada…
Y, perquè 'l senyor Rector
no duptès sí t'estimava,
li diria que 't guardava,
com una perla, á n' al cor.
Y, si encara no ho cregués,
li diré que, una vegada
que t'estavas tú assentada…
Anjela.
¡Ay no per Dèu!
Eudalt.
Jo…
Anjela.
Res mes.
Eudalt.
Tú estavas distreta…
Anjela.
(Amenasantlo amorosa.) ¡Ah!
Eudalt.
Jo, si no ho creu, li diria…
Anjela.
No, no; ho creuria, ho creuria.
Eudalt.
Aixó sí ¡ey! vá sè á la má.
Anjela.
Vás tenir poca conciencia;
desprès váreig confessarme,
y aquell patò vá costarme
vint credos de penitencia.
desprès váreig confessarme,
y aquell patò vá costarme
vint credos de penitencia.
Eudalt.
Bè; ¿mes que dius si ell cregués
que no 'ns estimavam prou?
que no 'ns estimavam prou?
Anjela.
Que, com si 't vegès de nou,
cada cop t'estimo mes
Que si 'm tancava al convent,
era per ell y la mare;
mes qu' ho sufria, y, desd' ara,
no ananthi, tinch mòlt content.
Que 'l soroll de mes encant
y que 'm dóna mes contento,
es lo dels passos que sento,
de quant tú 't vás acostant.
Que quant al devant no 't té
lo mèu pensament, que 't vol,
salta, com un esquirol,
d'allá hont sòch allá hont pots sè.
Que quant tú me váres fer
lo patò, sens avisarme,
jo váreig volé enfadarme,
y, volent, no vaig poder.
¡Que, sens tú, res me conmou:
que t'anyoro, que 't somio,
que t'espero, que confio
en que ja de tot tinch prou,
y, si encara no 'm cregués,
al devant tèu li diria!…
(Entussiasmada com dient: –Fesme un altre patò.)
cada cop t'estimo mes
Que si 'm tancava al convent,
era per ell y la mare;
mes qu' ho sufria, y, desd' ara,
no ananthi, tinch mòlt content.
Que 'l soroll de mes encant
y que 'm dóna mes contento,
es lo dels passos que sento,
de quant tú 't vás acostant.
Que quant al devant no 't té
lo mèu pensament, que 't vol,
salta, com un esquirol,
d'allá hont sòch allá hont pots sè.
Que quant tú me váres fer
lo patò, sens avisarme,
jo váreig volé enfadarme,
y, volent, no vaig poder.
¡Que, sens tú, res me conmou:
que t'anyoro, que 't somio,
que t'espero, que confio
en que ja de tot tinch prou,
y, si encara no 'm cregués,
al devant tèu li diria!…
(Entussiasmada com dient: –Fesme un altre patò.)
ESCENA VIII.
Los mateixos, RECTOR.
Rector.
No, no; ja basta: 't creuria.
Eudalt.
Si; 'm sembla que no cal mes.
Rector.
Vès á dí á la tèva mare
que vinga, y tot s'ha acabat.
que vinga, y tot s'ha acabat.
(Anjela se'n vá y al passar per devant de Eudalt li díu amenassantlo:)
Anjela.
¡Veurás l'haverme enganyát!
Rector.
¡Y encara hi pensas!
Anjela.
Encara.
Y me'n venjaré.
Y me'n venjaré.
Eudalt.
Comensa.
Rector.
¡Venjarte díus!
Anjela.
Enganyantlo.
Rector.
¿Enganyá… ¿Y cóm?
(Anjeleta porta al Sr. Rector apart y li diu:)
Anjela.
(Estimantlo mòlt mes de lo qu' ell se pensa.) (Se'n vá.)
(Lo Rector queda aturdit del aixiribiment d'Angela.)
Eudalt.
¡Je je! ¿Eh qu' es aixerida?
Rector.
¡Y tal aixiribiment!
¡Vés si arriba á entrá al convent!
¡Vés si arriba á entrá al convent!
Eudalt.
La María (Com sentintla.)
Rector.
De seguida
(Eudalt se'n vá.)
ESCENA IX.
Lo RECTOR, MARIA.
Rector.
L'enterro, aprop del bateig;
prop del estíu, la tardor,
l'aresta 'prop de la flor;
sempre es aixó lo que veig.
Aquest es lo mòn: lo dol
al costat de la alegria;
aprop dels noys, la María
morintse de desconsol.
prop del estíu, la tardor,
l'aresta 'prop de la flor;
sempre es aixó lo que veig.
Aquest es lo mòn: lo dol
al costat de la alegria;
aprop dels noys, la María
morintse de desconsol.
María.
Senyor Rector… (Entrant.)
Rector.
Dèu vos guart.
¿No estéu mes aconsolada?
¿No estéu mes aconsolada?
María.
¡Ay! Estich desesperada:
no puch, no ho puch suportar.
no puch, no ho puch suportar.
Rector.
¿No ho heu dit pas á la noya
ni á 'n en Benet?
ni á 'n en Benet?
María.
No senyor;
mes, ¿com aixugá 'l mèu plor
si he perdut la millor joya?
A 'n als noys los dich que ploro
no mes per lo del convent;
mes… m'ofega 'l sentiment
y… ¡no puch, no puch !… ¡me moro!
mes, ¿com aixugá 'l mèu plor
si he perdut la millor joya?
A 'n als noys los dich que ploro
no mes per lo del convent;
mes… m'ofega 'l sentiment
y… ¡no puch, no puch !… ¡me moro!
Rector.
¿Si sabeu qu' aquí sufria,
com tots sufrim, en Rafel,
y sabeu qu' ara es al cel,
per que plorarlo, María?
L'enveja aquí 'l vá matar
y ara gosa entre 'ls ditxosos.
En lo cel no hi ha envejosos;
creguéu… no l' heu de plorar.
com tots sufrim, en Rafel,
y sabeu qu' ara es al cel,
per que plorarlo, María?
L'enveja aquí 'l vá matar
y ara gosa entre 'ls ditxosos.
En lo cel no hi ha envejosos;
creguéu… no l' heu de plorar.
María.
Si no es per ell que jo ploro!
Jo l'estimava y ja sè
qu' ell es al cel y está bè;
mes, ¡qué hi fa, si jo l'anyoro!
¿Perquè Dèu Nostre Senyor
la glòria á n' ell li hagi dat,
deixa d'haverme arrancat
á mi aquest tros del mèu cor?
¡Per ell! ¡Si fòs per ell sol,
qui mes ventura demana!
Per ell, 'sent bona cristiana,
si ja es al cel, ¿qué mes vol?
¡Per mí es que 'l ploro! ¡per mi!
¡Per mí, que no puch passar
sense véurerl' y escoltar
sa veu que 'm ressona aquí!
¡Ah! no, no, ¡may!… no ho creguéu.
Quant, mort sòn fill, com jo ara
no 's desconsola una mare,
dientvos qu' es perquè ella creu
que 'l tè 'hont los justos se 'n ván,
ó que val mes l'altra vida
qu' aquesta hont tot es mentida,
ó que ho pren per favor gran;
no es que, mes esperansada,
s'aconsoli en sa amargura,
ni es que crégui ab fé mes pura,
ni es qu' ho miri resignada,
ni es que sols la rel·ligiò
logri fé 'l que no pot ara…
¡Es que no tè amor de mare,
ó que no es mare com jo!
Jo l'estimava y ja sè
qu' ell es al cel y está bè;
mes, ¡qué hi fa, si jo l'anyoro!
¿Perquè Dèu Nostre Senyor
la glòria á n' ell li hagi dat,
deixa d'haverme arrancat
á mi aquest tros del mèu cor?
¡Per ell! ¡Si fòs per ell sol,
qui mes ventura demana!
Per ell, 'sent bona cristiana,
si ja es al cel, ¿qué mes vol?
¡Per mí es que 'l ploro! ¡per mi!
¡Per mí, que no puch passar
sense véurerl' y escoltar
sa veu que 'm ressona aquí!
¡Ah! no, no, ¡may!… no ho creguéu.
Quant, mort sòn fill, com jo ara
no 's desconsola una mare,
dientvos qu' es perquè ella creu
que 'l tè 'hont los justos se 'n ván,
ó que val mes l'altra vida
qu' aquesta hont tot es mentida,
ó que ho pren per favor gran;
no es que, mes esperansada,
s'aconsoli en sa amargura,
ni es que crégui ab fé mes pura,
ni es qu' ho miri resignada,
ni es que sols la rel·ligiò
logri fé 'l que no pot ara…
¡Es que no tè amor de mare,
ó que no es mare com jo!
Rector.
Donchs ploréu y aném parlant.
María.
Digui.
Rector.
Quant jo vaig saber
tal desgracia, lo primer
va sè, en vostra sort pensant,
de bona fé y tot bon cor
portar la noya al convent;
mes se'm vá dí en tal moment
que l'Eudalt li duya amor,
y ara, que vos puch trovar,
sino mes aconsolada,
mòlt menos desesperada
per podé en calma pensar,
vos dích que l'Eudalt y ella
s'estiman; volgueuho vos,
y així s'uneixen los dos
y féu ditxosa sa estrella.
tal desgracia, lo primer
va sè, en vostra sort pensant,
de bona fé y tot bon cor
portar la noya al convent;
mes se'm vá dí en tal moment
que l'Eudalt li duya amor,
y ara, que vos puch trovar,
sino mes aconsolada,
mòlt menos desesperada
per podé en calma pensar,
vos dích que l'Eudalt y ella
s'estiman; volgueuho vos,
y així s'uneixen los dos
y féu ditxosa sa estrella.
María.
¿Creu sa mercè qu' es així
com s' ha de fer?
com s' ha de fer?
Rector.
No ho diria
sino sapiguès, María,
qu' ho faria igual per mi.
sino sapiguès, María,
qu' ho faria igual per mi.
María.
Doncas, si sa mercè ho creu,
jo també: ja sab que jo
no tinch mes resolució
que la que 'm mana sa veu.
jo també: ja sab que jo
no tinch mes resolució
que la que 'm mana sa veu.
Rector.
Donchs que 's cásin. y acabat.
María.
Que 's cásin.
ESCENA X.
Lo RECTOR, MARÍA, EUDALT, ANMELA, BENET.
(Los dos primers per portas laterals y, Benet per la del fondo.)
Eudalt.
¡María!
Anjela.
¡Mare!
María.
¡Fill meu!! (Desesperantla 'l recort.)
Rector.
(¡No! Conteníus ara.)
María.
¡Fills meus!
(En una transiciò y abrassantlos ab carinyòs afecte, al temps qu' entra Benet y diu, repicant una campaneta:)
Benet.
¡Ah! Aixís m'ha agradát.
Eudalt.
Bè; haveu cumplert mòn anhel.
María.
¿Y tú hi serás ben ditxosa?
Benet.
Mòlt.
María.
¿Y en sentne ja ta esposa
la estimarás?
la estimarás?
Benet.
Fins al cel.
Rector.
No t'ho preguntem á tú.
Benet.
Pero com que ja sè jo
qu' ells li respondran aixó,
jo ho contesto, y tot es hú.
qu' ells li respondran aixó,
jo ho contesto, y tot es hú.
María.
¿Es cert, fills mèus?
Eudalt. Anjela.
Es vritat.
María.
Allavors sigueu esposos
y el cel vos donga, ditxosos,
la sort qu' á mi no m' ha dat.
y el cel vos donga, ditxosos,
la sort qu' á mi no m' ha dat.
Benet.
¡No hi falta sino en Rafel!
María.
¡Oh!
Rector.
Bè, res; si esteu entesos,
separáts los dos promesos
y acabém ab tot recel.
separáts los dos promesos
y acabém ab tot recel.
Anjela.
Aixó 'l que déyam tots tres.
María.
¿Qué?
Anjela.
Que si al senyor Rector
y á vos no us torna l'humor,
ni 'm vull casar ni vull res.
y á vos no us torna l'humor,
ni 'm vull casar ni vull res.
Rector.
L'humor! ¿Que no 'ns ha tornat?
¿Oy María?
¿Oy María?
María.
¡Y tal!
Benet.
Mes no
com abans era.
com abans era.
Rector.
Ah!… Aixó…
Caborias…
Caborias…
María.
Penas…
Rector.
(Trovant recurs.) La edat.
Lo qu' he dit ja á n'en Benet:
que, com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
tot lo motiu es aquet.
¿No heu vist la poma roqueta,
rodanxona y sencereta,
en un cap-brot bellugar?
Donchs, com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
caigué quant vá madurar.
Aixis mateix que la poma,
jo, sencerét, feya broma
y rimava sens parar;
mes, com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
un dia 'm vaig madurar.
Y ja alló de:–Tè d' escriurer.
–¡Senyor Rector, fassins riure!
–¡Senyor Rectò, ha de trovar!
Com que las cosas del mòn…
verdas y maduras sòn,
madur, no 's pot alcansar.
no estranyéu donchs que no escriga,
no estranyéu donchs mon callar;
puig com las cosas del mòn
verdas y maduras sòn,
si bè no tinch lo cor negre,
ni ha passat l'estar alegre
per ço… no haig pas de ballar.
Anjela.
¿Qué hi dius? (A Benet.)
Benet.
Bè.
Anjela.
(A Eudalt.) ¿Y tú?
Eudalt.
Que 'ns casem.
Benet.
Si es per ço…
Rector.
¡Y per qué seria!
¡Tristesa jo y la María! (Lluita en los dos.)
¡Tristesa jo y la María! (Lluita en los dos.)
María.
¡Y tal! ¡Per qué la tindrem!
Rector.
¡Tristesa! ¡Quín disbarát!
¡Lo rector de Vallfogona
podé estar trist ni un' estona!
Bè… vaja res… s'ha acabat.
Tú, Eudalet, vès tot seguit
á fer que vinga ta tia
á demanarla, tú envia (Se'n ván com indica.)
a buscá 'ls noys, com t'he dit. (A Benet.)
L'Angeleta a dintre, vos
á fè 'l que 's sab, y, María, (A María.)
sobre tot, que l'alegria
d'un jorn, per ells tan ditxòs,
no 's veji avuy endolada
per l'amarch plor que llenséu:
si han de saberho, esperéu
á que ho sápiga casada.
¡Lo rector de Vallfogona
podé estar trist ni un' estona!
Bè… vaja res… s'ha acabat.
Tú, Eudalet, vès tot seguit
á fer que vinga ta tia
á demanarla, tú envia (Se'n ván com indica.)
a buscá 'ls noys, com t'he dit. (A Benet.)
L'Angeleta a dintre, vos
á fè 'l que 's sab, y, María, (A María.)
sobre tot, que l'alegria
d'un jorn, per ells tan ditxòs,
no 's veji avuy endolada
per l'amarch plor que llenséu:
si han de saberho, esperéu
á que ho sápiga casada.
María.
Li he promès y jo 'l dolor
disfressaré d'alegria.
disfressaré d'alegria.
Rector.
Dèu vos ajudi, María
María.
(¡Fill mèu! ¡Fill meu del mèu cor!) (Se'n vá.)
ESCENA XI.
Lo RECTOR, D. LLUÍS.
Rector.
Endavant: dins del mal fet
millò arreglo no hi havia.
Ja puch morí ab alegria.
millò arreglo no hi havia.
Ja puch morí ab alegria.
Lluís.
Mossèn Vicens.
Rector.
¡Oh!
Lluís.
Un secret.
Rector.
Justament la soletat
á que me'l diguéu convida.
á que me'l diguéu convida.
Lluís.
¿Puch, donchs, parlar?
Rector.
De seguida.
Lluís.
Vos vaig á deixá assorabrát. (S'assentan.)
Rector.
¿Tanta ha de ser ma sorpresa?
Lluís.
Comensa ja si vos dich
que D. Joan ni es mòn amich
ni ho será may… ab certesa.
que D. Joan ni es mòn amich
ni ho será may… ab certesa.
Rector.
Si qu' á fé m'heu assorabrát.
¿Qu' es donchs aquesta confiansa?
¿Qu' es donchs aquesta confiansa?
Lluís.
Es lo curs d'una venjansa
que jo mateix m' he marcat.
Per mes que vol cert valor,
ser franch així us asseguro;
sòu sacerdot y hem figuro
que parlo ab lo confessor.
que jo mateix m' he marcat.
Per mes que vol cert valor,
ser franch així us asseguro;
sòu sacerdot y hem figuro
que parlo ab lo confessor.
Rector.
Podéu parlá, estem los dos
aquí sols, y, puch jurarvos
que sabré 'l secret guardarvos.
aquí sols, y, puch jurarvos
que sabré 'l secret guardarvos.
Lluís.
Donchs… la vritat… so envejòs.
Rector.
¿Y m' ho dihéu ab tal franquesa?
Lluís.
¡Y com no! Si, per torment
de ma vida, es sentiment
qu' en lo mèu cor ha fet presa!
¡Oh! ¡Si sabesseu lo qu' es!
¡Véurer un mòn y una historia
que pera tants sers tè glòria…
quant se vol per un no mes!
¡Sentir la febre qu' ecsalta
quant s'alaba á un devant nostre,
y lo desconsol que 'ns postra
quant, per ell, l'elogi 'ns falta!
¡Lo só d'obsequis y festas
com d'infern aquí ressona;
lo llaurer qu' á un altre 's dóna
se 'ns clava al cor com arestas!
Y tant es cruel lo martiri
febrosench que 'ns neguiteja,
quant lo cor sent de la enveja
lo frenesí y lo deliri,
que los sers que, mes ditxosos,
en lo cor no us ha arrelát,
mes bè que rábia, pietat
debéu tení als envejosos.
de ma vida, es sentiment
qu' en lo mèu cor ha fet presa!
¡Oh! ¡Si sabesseu lo qu' es!
¡Véurer un mòn y una historia
que pera tants sers tè glòria…
quant se vol per un no mes!
¡Sentir la febre qu' ecsalta
quant s'alaba á un devant nostre,
y lo desconsol que 'ns postra
quant, per ell, l'elogi 'ns falta!
¡Lo só d'obsequis y festas
com d'infern aquí ressona;
lo llaurer qu' á un altre 's dóna
se 'ns clava al cor com arestas!
Y tant es cruel lo martiri
febrosench que 'ns neguiteja,
quant lo cor sent de la enveja
lo frenesí y lo deliri,
que los sers que, mes ditxosos,
en lo cor no us ha arrelát,
mes bè que rábia, pietat
debéu tení als envejosos.
Rector.
Mes aviat qu' odi y rencor
me l' havéu sempre inspirada,
y mes quant es confessada
com féu vos, obrintme 'l cor.
Sòu lo primer envejós
que, confessantho, coneixo.
me l' havéu sempre inspirada,
y mes quant es confessada
com féu vos, obrintme 'l cor.
Sòu lo primer envejós
que, confessantho, coneixo.
Lluís.
Es que sè, si ara sufreixo,
que ventját serè ditxòs,
y com, sense declarar
la vritat, no hi ha esperansa
de que logri ma venjansa,
fins aixó us dech confessar,
que ventját serè ditxòs,
y com, sense declarar
la vritat, no hi ha esperansa
de que logri ma venjansa,
fins aixó us dech confessar,
Rector.
Aneu dihent.
Lluís.
També sòu poeta,
y parlá us déu la memòria
de quant, afanyòs de glòria,
ella us dava vida inquieta
À Madrit D. Joan vá anar
quant jo á dojo n'alcansava,
y diu qu' ell, que m'envejava,
vá dir. –Jo l'haig d'enfonsar.
Efectivament vá ser:
plena de brillants conceptes,
y seguint los bons preceptes
d'estudis que degué fer,
al llegir una poesia
devant del rey, vá lograr
als mèus versos superar,
per sa desditxa y la mia.
¡Oh! ¡Com me vá aquí ferir!
¡Jo, aplaudit fins allavoras,
y alhagát á totas horas
per quant á un home 's pot dir,
véurer de cop olvidada
ma musa y la glòria mèva,
per mirá enaltir la sèva,
llavors per tot alabada!…
No vaig poder. En lo cor
vaig sentir una frisansa,
y, per lograr ma venjansa,
vaig fermhi amich 'sent traidor.
y parlá us déu la memòria
de quant, afanyòs de glòria,
ella us dava vida inquieta
À Madrit D. Joan vá anar
quant jo á dojo n'alcansava,
y diu qu' ell, que m'envejava,
vá dir. –Jo l'haig d'enfonsar.
Efectivament vá ser:
plena de brillants conceptes,
y seguint los bons preceptes
d'estudis que degué fer,
al llegir una poesia
devant del rey, vá lograr
als mèus versos superar,
per sa desditxa y la mia.
¡Oh! ¡Com me vá aquí ferir!
¡Jo, aplaudit fins allavoras,
y alhagát á totas horas
per quant á un home 's pot dir,
véurer de cop olvidada
ma musa y la glòria mèva,
per mirá enaltir la sèva,
llavors per tot alabada!…
No vaig poder. En lo cor
vaig sentir una frisansa,
y, per lograr ma venjansa,
vaig fermhi amich 'sent traidor.
Rector.
Baixesa vil en que para
la enveja, quant no 's refrena.
la enveja, quant no 's refrena.
Lluís.
Vaig tancar mon odi ab pena
y hem va veure amich com ara,
y, creyent pura amistat
l' qu' era ab vilesa fet,
no ha tingút ni tè secret
qu' ell no me l'hagi confiat.
Es lo que volia jo:
no podent ab res venjarme
d'altre modo, aprofitarme
de la primera ocasió
y, al tení un d'aquets secrets
que perden á un home, anár
á publicarlo, y logra
venjansa, ab un, de tants fets.
Al fí vingué la ocasió:
á Madrit váu and un dia
y ell, per vos, sentí, García,
lo qu' abans vaig sentir jo.
y hem va veure amich com ara,
y, creyent pura amistat
l' qu' era ab vilesa fet,
no ha tingút ni tè secret
qu' ell no me l'hagi confiat.
Es lo que volia jo:
no podent ab res venjarme
d'altre modo, aprofitarme
de la primera ocasió
y, al tení un d'aquets secrets
que perden á un home, anár
á publicarlo, y logra
venjansa, ab un, de tants fets.
Al fí vingué la ocasió:
á Madrit váu and un dia
y ell, per vos, sentí, García,
lo qu' abans vaig sentir jo.
Rector.
¡Qu' havéu dit! ¡Tambè D. Joan?..
Lluís.
Si; D. Joan, com jo envejòs,
vá tení enveja de vos
al tenir triumfo tant gran,
y es, quant sa amistad vos dòna
alhagantvos dels primers,
serp oculta entre 'ls llaurers
qu' han teixit vostra corona,
perquè, dins l'inícua trama
per enfonsarvos urdida,
potser tant com vostra vida
vol destruir la vostra fama.
Atenent á tal objecte,
sabéu qu' us vá demanar,
pera ferlos estampar,
vostres versos.
vá tení enveja de vos
al tenir triumfo tant gran,
y es, quant sa amistad vos dòna
alhagantvos dels primers,
serp oculta entre 'ls llaurers
qu' han teixit vostra corona,
perquè, dins l'inícua trama
per enfonsarvos urdida,
potser tant com vostra vida
vol destruir la vostra fama.
Atenent á tal objecte,
sabéu qu' us vá demanar,
pera ferlos estampar,
vostres versos.
Rector.
En efecte.
Lluís.
Donchs es per lo pensament
de fè estampar los que us pugan
rebaixar, perquè aixís dugan
deshonra á vostre talent.
de fè estampar los que us pugan
rebaixar, perquè aixís dugan
deshonra á vostre talent.
Rector.
Sort es, que sense saberho,
me'n hagués previngút jo,
puig, al accedí en aixó,
vaig dir ja 'l modo de ferho.
me'n hagués previngút jo,
puig, al accedí en aixó,
vaig dir ja 'l modo de ferho.
Lluís.
Tal era, donchs, sòn intent.
Rector.
Mes, si això á mí se 'm innovasense donarme cap prova,
vos que, ab tot, teniu talent,
no comprenéu que no puch,
per mes que vulga, ni créureuho.
Lluís.