WeRead Powered by ReaderPub
Lo Rector de Vallfogona cover

Lo Rector de Vallfogona

Chapter 38: ACTE TERCER.
Open in WeRead

About This Book

Perdona ¡oh bon Garceni! si una lira Tòsca y sencilla, com la lira meva, Pera que revisquès la glòria teva, Avuy entre mas mans lo mon ne mira. Jo, entre tas cendras, la brillant guspira Vegi del geni qu' admirá sens treva; Las cendras he ventat, y, á la llum seva, Ja resplandent de nou lo mòn t' admira.

Per ço qu' ho sè, es qu' heu de veureuho,
en una prova qu' us duch.

Rector.

¿Prova?

Lluís.

Sí.

Rector.

(Impacient.) ¡Per Deu, D. Lluis!

Lluís.

Veyéu primer si es vritat
que vos váu sè envenenát
en Saragossa.

Rector.

Es aixís.

Lluís.

Veyéu si ha mort en Rafel
de lo mateix.

Rector.

Vritat tot.

Lluís.

Veyéu si haveu dit un mot
d'aixó, á ningú, per recel,
y, si encara dientvos tant
vostre cor no, pot admetre,
miréu si 'l llegí esta lletra
prova qu' ho vá fer D. Joan.
(Donantli una carta que 'l Rector llegeix ab frenesí.)

Rector.

"Amich Lluis: desd' aquest dia
"mòn odi tapa una llosa;
"ja no 'ns vindrá á fer mes nosa
"lo doctor Vicens Garcia.
No; no ho crech… La lletra n' es
de quant lo cas vá passar;
volentvos vos d'ell venjar…
l' hauriau duta desprès.
¡Com tant temps sense dí un mot
si es que tal intent duguesseu!

Lluís.

Per çó jo, perquè 'm creguesseu,
m'he posát franch ans que tot.
D'ell me volia venjar;
jo aquí la carta tenia,
y, ab tot, sempre 'm contenia
perquè, darla, era matar.
Mes avuy que 'l mèu rencor
ha sabut, per sort fatal,
qu' en lo gran certamen real
ell es mòn competidor,
y que 'l Jurát indecís
está sobre quin premia…
Lo cor m'ha dit qu' ell seria.
Temo que, com sempre, aixís
me venci, y veyent ja d'ell
la glòria gran y l'honor
de guanyar la rosa d'or,
la enveja 'm dóna un consell
y hem diu, si vull un nom gran,
qu' així 'l delati y que moria,
perquè, per mí, no hi ha glòria
mentres alentí D. Joan.

Rector.

¿Y vos haviau ponsát
qu' aixís logravau matarlo?
Donchs, dantmho á mí, váu salvarlo
perquè així es com será usát.
(Esqueixa la carta.)

Lluís.

¡Oh! ¿Qu' heu fet?

Rector.

Lo que debia
per donar vos bon. exemple.
Allí hi ha un altar, prop lo temple.
¿No fentho aixís, com cumplia?

Lluís.

¡Mes no sabéu!…

Rector.

Tot ho sè.

Lluís.

Ell al criat causá la mort.

Rector.

Ministre sòch del Senyor
y dech tornar per mal bè.
¡Jo 'l perdono ab tot l'esglay
de que mort per ell se'm veja!
Vos no ho feu perquè la enveja
no ha pogut perdonar may.

Lluís.

¿Y aixís sens cástich deixéu
crim com est tant alevòs?

Rector.

Per ell, qu' es vil y envejòs,
ahont millor castich trovéu?
Si ja li vá fer enveja
sè en lo certámen vençut,
quant veurá que jo he pogut
darlo á la mort que 'l rodeja
y qu' aixís sè perdonar,
á mes de poeta millor
veurá que sò mes gran cor,
y mès m' haurá d'envejar.
Y envejantme mes així
mes tindrá moments rabiosos!…
Vos ho heu dit: los envejosos
portan ja 'l cástich aquí. (Al cor.)

Lluís.

¿Mes, es possible que al veurerl',
sabent vos lo que jo sè..?

Rector.

Procuraré ferli un bè
y, si puch, d'un perill tréurerl'
¡M'heu fet una confessiò!
Donchs jo vos dono un consell.
Aquest es: si us ha ofès ell
en cambi deuli 'l perdó.

Lluís.

No; no puch, ni vos podréu.

Rector.

¡Qué no puch! ¡Dèu de pietat!

Lluís.

Lo cor vos porta enganyát.

Rector.

¡Feu que li probi, Dèu mèu!

Lluís.

Veuréu en ell l'assessí.

Rector.

Veurè en ell un mèu germá.

Lluís.

L'ódi, al veurerl', naixerá.

Rector.

La pietat naixerá en mi.

Lluís.

¡Tant sè que m' beu de venjar
que ja mes ni en ferho penso!

Rector.

¡Feu, Dèu méu; per si 'l convenço
qu' aquí li puga provar!

ESCENA XII.

Los mateixos, D. JOAN.

(Qu' entra corrent y mirant cap endarrera com si 'l perseguís algú.)

Joan.

¡Mossen Vicens!

Lluís.

(¡Ell!)

Rector.

¿Sòu vos?

Joan.

¡Per Dèu, Garcia, ampareume!

Rector.

¡Oh! ¡Gracias, gracias!
(Al cel ab regoneixement.)

Joan.

¡Salveume!

Rector.

(Al cel.) (¡M'heu escoltat! ¡Sòu piadòs!)

Joan.

¡Pe 'l cel, que vè!

Rector.

¿Quí?

Joan.

'L Doctor.

Rector.

Lo Doctor? ¡Oh! Si… Es vritat.

(Primer se sorprèn de que 'l Doctor persegueixi á D. Joan; mes desprès se recorda de lo que D. Lluís li ha contát, y es quant diu l' "¡Oh!" Desprès, cayent en que' atès lo vil qu' es D. Joan, deu ser cert lo que 'l doctor li ha dit, es quant diu: "Es vritat.")

Doctor.

(Desde dins.) ¡Aquí!

Joan.

(Espantát.) ¡Oh!

(Lo Rector l'agafa, 'l tanca en un quarto y diu:)

Rector.

Ja estéu á sagrat.

ESCENA XIII.

Lo RECTOR, D. LLUIS, lo DOCTOR.

Doctor.

¡Garcia! (Entrant ab la espasa nua.)

Rector.

¡Vos!

Doctor.

¡Per favor!
Ha entrat aquí fá un instant.
¿Ahont es?

Lluís.

Veniu. (Avansant y volent guiarlo.)

Rector.

¡D. Lluis!

Lluís.

¡Oh!

(Perquè havent donát dos pasos cap al quarto de D. Joan, seguit del Doctor, se detè imposát per lo crit yla mirada del Rector.)

Rector.

Tanquéu vostr' ódi com jo
y anéu.
(D. Lluís vacila, mes, al torná á dar un pas, lo Rector diu:)
¡Surtíu!

(D. Lluis se sent dominat, y, anantsen á pesar sèu , diu admirát:)

Lluís.

¡Sòu un sant! (Se'n vá.)

ESCENA XIV.

Lo RECTOR, lo DOCTOR.

Rector.

Hem quedat sols, ¿Qué voléu?

Doctor.

Que 'm diguéu ahont s'ha ocultat.

Rector.

Diguéume abans qu' ha passát.

Doctor.

L'ha desarmát l'acer mèu,
y ha confessat que , traidor,
inspirat per vil enveja,
ell ha fet qu' aixís jo 'm veja
á la filla del mèu cor,
¡Oh! ¡Doneumel per pietat!
¡Si es cert que 'l mèu amích sòu!
¡Si es cert que tant vos conmou
aquell ángel de bondat,
que veyéu aprop del riu,
que dú l'aigua amarga al mar
de tant qu' ella hi vá á plorar,
presa del dolor mès viu;
si voléu tornar en rosas
los blanchs lliris de sa cara;
si voléu las horas d'ara
torná en horas venturosas;
entregeume 'l vil traidor,
y ja rés d'aíxó li manca,
perqu' en ell, tot d'una, 's tanca
ventura, vida y honor!

Rector.

¿Y si jo vos l'entreguès?…

Doctor.

No veurá naixe 'l nou dia.

Rector.

Ja veyéu, donchs, com faria
lo que no dech, si us lo dès.
Estiguéu mès comedit
y jo entregarlo us prometo.

Doctor.

Lo salvaréu: no ho admeto.

Rector.

Donchs cumplirè 'l qu' us he dit.

Doctor.

Sò un home á qui ell vá insultar
y venjar dech mòn honor.

Rector.

Ministre sòch del Senyor
y, 'sent aqui, 'l dech salvar.

Doctor.

Es un vil.

Rector.

Ha vingut ara,
li he dat hospitalitat
a casa, y toca sagrat
qui dins ma casa s'ampara.

Doctor.

Per ell, ma filla, sòn cor
y sa ditxa veu destruida.

Rector.

(¡M'ha destruit á mi la vida
y ara sò 'l sèu salvador!)

Doctor.

Acabém.

Rector.

Ja está tot dit.

Doctor.

¿A mí no me l'entreguéu?
A la justícia 'l daréu.

Rector.

Nó, mentre alentí 'l meu pit.

Doctor.

Com á cap del somatent
tinch gent baix. Vinch deseguida. (Se'n vá.)

Rector.

Primer que darlo, la vida.

(Lo Rector busca, en lo calaix d'un moble, una clau, quant surt D. Lluís, y, observantlo, diu:)

ESCENA XV.

Lo RECTOR, D. LLUÍS, D. JOAN.

Lluís.

(D'allí veurè son intent.)

(Y, surtint del quarto ahont era, passa á un altre, sense ser vist del Rector, que trova la clau aixis que D. Luis ha desaparegut; haventla trovada, mira per tot; quant está segur de que ningú 'l veu, la posa en la capella, que s'obra com una porta, y, un cop oberta, crida á D. Joan.)

Rector.

D. Joan.

Joan.

Garcia, jo….

Rector.

Entréu. (Indicant la capella oberta.)

Joan.

No olvidéu que si venia…

Rector.

Entréu.

Joan.

Salveume.

(Desapareix y 'l Rector lo tanca.)

Rector.

¡María! (Anant á un porta lateral y cridantla.)

ESCENA XVI.

Lo RECTOR, MARIA.

María.

Mossèn Vicens.

Rector.

Escoltéu.
Dins d'allí, ahont sabéu vos
que, quant hi ha d'havé una guerra
ó córren lladres la terra,
hi amaguem tot lo preciós,
com sòn los vasos sagrats
y las joyas de valer.
hi ha amagat un caballer
dels dos que sòn arribats.
Ja sabréu desprès perquè
á tot aixó se 'm obliga.

María.

No cal; ja basta que 'm diga
qu' aixís ho vol sa mercè.

Rector.

Féume lo favor, si us plau,
de que, fins que salvá 's puga,
sigueu vòs la que li duga
lo precís. Aquí hi há la clau. (Dantli.)
Si acas lo Doctor vingués
á registrar, no mentirli;
mès lo secrèt no heu de dirli
ni qu' un tresor vos donès.
La cofiansa que 's tè en mí
no pot esse una mentida,
y daréu… primer la vida
que 'l caballer qu' hi ha aquí.

María.

Tot resant per en Rafel
aquí 'l guardo.
(Y prenent una cadira la posa al devant de la capella y s'hi assenta, com volentlo amparar ab sòn cós.)

Rector.

Torno aviát. (Se'n vá.)

María.

Primer que haverlo entregát
aniré ab món fill al cel.

ESCENA XVII.

MARIA, lo DOCTOR, l'ALCALDE, homes armats.

Doctor.

¿Qui hi há assí?

María.

(¡Ah! Homes armats.)

Doctor.

Dèu vos guart, la majordona.
¿Lo Rectò?

María.

Ha surtit fá estòna.

Doctor.

A tot venim disposats.
No us negueu á res, María, puig ho fém en nom del rey.

María.

¿Y qué vol de mí la lley?

Doctor.

Un home qu' aquí hi havia.

María.

En vá trovárl' preteneu,
si en contra l'ordra se'm dóna.

Doctor.

Si us hi neguéu, majordona,
registrarém.

María.

Registreu.

(Lo Doctor col·loca dos centinellas á la part de fora del fondo, se'n entra ab l'alcalde y la partida á registrar per una porta lateral, y, quant ja es dins, D. Lluís, que surt cautelosament, vá cap á María)

ESCENA XVIII.

MARIA, D. LLUÍS, centinellas al foro.

Lluís.

¿Sabéu, María, 'hont s'amaga?

María.

Sí; mes no 'l vull entregar.
Sa mercè 'l vol amparar,
d'algun benefici en paga,
y m'ha dit que jo 'l guardés;
m'ha dit: –Salveulo, María,–
y, aixís, no l'entregaria
ni que la vida 'm costés.

Lluís.

Mal, si diheu aixó ab tal fé,
sabréu perquè se'l demana.

María.

Si 'l senyor Rector m'ho mana
jo no dech saber per qué.

Lluís.

¿Mes, sabeu que 'l vostre fill
ha mort?

María.

Reso, per ell ploro,
y guardo, mentres l'anyoro,
á qui dech, de tot perill.

Lluís.

¿Mès vos sabéu com ha mort?

María.

De mort dolsa, resignát.

Lluís.

No ho cregueu, no. ¡Envenenat
y malehint la sèva sort!

María.

¡Fill mèu! (Crit esglayat.)

Lluís.

A dins las entranyas
duhent lo foch que 'l consumia
mes ardent, que 'l qu' obriria
volcans en vostras montanyas.

María.

¡Oh! ¡Nó!

Lluís.

Vos parlo ab lo cor.

María.

¡Mès si 'l Rector fá un instant!…

Lluís.

Mossèn Vicens es un sant
y paga 'l mal ab amor.
Ell sab qu' han mort vostre fill
y sab que 'n dú la mort ell,
y el cor li dóna 'l consell
d' al vil salvar d'un perill.
Mès vos, si sòu una santa,
també sòu mare, y sabéu
qu' al assessí salvaréu
qu' ha comès un crim qu' espanta.
¡Qu' al vostre fill vos ha prés!

María.

¡Fill mèu! ¡Fill mèu del mèu cor!

Lluís.

¡Com podéu pagá ab amor
al qui us robá lo séu bes!

María.

¡Oh! Nó, nó: –¡Aquí, aquí!
¡M' ha fèt á trossos la cor!
Veniu. ¡Porteulo á la mort!

(Lluís gosa. Quant María tè la clau á la má y vá á obrir la capella, apareix lo Rector.)

ESCENA XIX

Los mateixos, lo RECTOR, y desprès lo DOCTOR, l'ALCALDE y homes armats.

Rector.

¡María!

Lluís.

¡Oh! (Retirantse contrariát.)

Rector.

¿Vòs?

María.

Jó, sí. (Ab enteresa.)

Rector.

M'heu jurat que 'l salvariau.

María.

Al mèu fill ha dat la mort.

Rector.

De ell la porto en las entranyas
y allí, ab tot, lo guardo jo.

María.

¡Sò una mare!

Rector.

Sòu cristiana.

María.

¡Al fill venjo!

Rector.

Dèu no ho vol. 

María.

¿Qué faig, donchs, contra l'infame?

Rector.

Lo qu' al cel demaném tots.

(En aquest moment, los escolanets, acompanyats per l'orga cántan la part del Pare nostre qu' ab veu imponent repeteix lo Rector.)

"Perdoneunos com nosaltres
perdoném nostres deutors.

Lluís i María

¡Oh!

(Abaixant lo cap imposats per la veu del Rector, al mateix tèmps qu' á María li cau á terra la clau, y apareixen á la porta 'l Doctor, l'Alcalde y homes armats.)

Doctor.

¿Aquí heu dit? ¿Ahont? Digueumho,
si teniu al crim horror.

(María vá á respóndrer; mès, imposada per una mirada del Rector, diu.)

María.

Nó, nò; ho creya, m' enganyava;
podéu mirar, no és en lloch.

(Lo Doctor dóna una mirada profonda á María com per penetrar si es que l' enganya, mira pertòt, y diu:)

Doctor.

Veniu ab mí; no hi ha dupte,
ha fugit saltant per l'hort.

(Y se'n vá ab los sèus. Lo Rector que no respirava d'ansietat, vá á María, y, estrenyentli la má ab espansiò, diu:)

Rector.

¡Oh! ¡Gracias, gracias, María!

María.

¡Fill mèu!

(Mirant al cel y cayent desesperada en una cadira áhont lo Rector corra á consolaria, mèntres D. Lluís, qu' ha vist la clau á terra, diu, cullintla:)

Lluís.

(Vejam si puch jó.)

(Se'n vá. Lo coro d'escolans encara dura, y cau lo télò.)

FI DEL SEGÒN ACTE.

ACTE TERCER.

La mateixa decoraciò.

ESCENA PRIMERA.

Lo RECTOR.

(Assentát y acabant de llegir una carta.)

Rector.

Cad' hora mes que de vida
en aquest mòn vaig contant,
menos me dol que de menos
la tinga ja de contar.
Cad' hora vaig sabent cosas,
que 'm fan mes lo viure odiát…
Cosas.,. que jo no voldria,
haverlas sabudas may.
Bè d'aixó sòn bona mostra
D. Lluis avuy y D. Joan.
Sabentne tant, no sabia
encara d'ells prou maldats.
Frey Fèlix, Lope de Vega
m'escriu ara, y aquí hi ha
la prova de fins ahont porta
aquest sentiment malvat;
be podria jo ara, usantla,
dá á D. Lluis un cop mortal…
No… esqueixada igual que l'altra
de D. Joan seria ja,
sino fòs que lletra escrita,
per lo geni colossal
que la "Estrella de Sevilla"
al sigle d'or ha donat,
s'ha de conservar com joya
de valor no comprés may.
Vaig á guardaria, 'hont se guardan
per mí 'ls recorts mes sagrats.
(Se'n vá pe 'l fondo.)

ESCENA II.

BENET, MARÍA.

Benet.

Bonas tardes y bon' hora. (Un per cada costát.)

María.

Bonas y santas, Benet.

Benet.

Ja tineh guarnit l'altaret,
y tot está apunt per l'hora.
Jo tinch lo roquet planxat;
l'Eudalt durá un vestit nou,
l' Anjeleta, no 'n tè prou
que, tota s'ha empolainát;
y, si ella surt y ho rumbeja,
com pot, per 'qui á Vallfogona,
no queda ni una minyona
que no se 'ns mori d'enveja.

María.

Es clár… no pots descuidarte,
los casém demá passát.

Benet.

¿Y com es que tant aviat?

María.

D'aixó volia parlarte.

Benet.

¡Ah! ¿Es dir que sabeu perquè?

María.

No mes sè qu' avuy m'ha dit,
que tè de ser tot seguit
y, jo, crech á sa mercé…
–No vull tristesa, vá dir.
–¡Qué hi farém! Fora tristesa.
–La noya ha de ser promesa.
–Qu' ho siga. Hi vaig convenir.
–Envieu propis als parents,
per fè avuy las esposallas,
enviemhi, y, com tú, que callas,
jo callo y cumplim atents.

Benet.

¿Y en sent los parents aquí,
las esposallas? (Saltant content.)

María.

(Ja hi gosa.)

Benet.

¡Jo no he vist may una cosa
qu', ab mes gust, fassi per mi!
☀ De primè avisan los propis,
per las casas y masias,
á germans, oncles y tias;
desprès la casa fá acopis
de virám, arriban tots
y, al poch de fer l'arribada,
la parentela assentada
☀ fá una rodona, y, pochs mots.
Lo promès posa l'anell
á la promesa, ella vá
y, portantla ell de la má,
vá seguint lo rotllo ab ell.
Un, qu' al costat vá ab un ciri,
los vá acompanyant y, aixïs
qu' ho han vist ja bè 'ls cinch ó sis,
tothom qui vulga qu' hi tiri.
¡Ella séu, s'espera y… ala!
Para aixis lo devantal,
y, quí un bano, quí un didal,
tothom qui vol li regala.
Aixis se segueix la moda;
l'endemá un dinar ben gras;
desprès cad' hú á n' al sèu mas,
y, aixis que fá un any, la boda.

María.

Mes aquí just fará un dia.

Benet.

¿Y no us dóna que pensar?

María.

Quant sa mercè ho vá manar,
senyal qu' així 'ns convenia.

Benet.

¡Ah! Àixó es vritat.

María.

Donchs callém,
y que sigan ben ditxosos.

Benet.

¡Ah! Que n'hi haurá d'envejosos.

María.

Es lo qu' ab ella temem.

Benet.

Deixeuho corre… anirá
per quant me'n fan ser á mí.

María.

¡Oh! ¿Y tú tens enveja?

Benet.

Si.

María.

Doncas tè la curará,
l'escoltá al senyor Rector.
Si tú 'ls sèus consells preciosos
sents, parlant dels envejosos,
tè la treus tota del cor..

Benet.

¡Díu que 'ls que tenen enveja
sòn dolents!

María.

¡Ay fill! Y tant.
Són uns malvats que no fán
si no mal á qui 'ls rodeja.
No ho sigas. Sense repòs,
no tenen may ni un sol gust;
lo bè 'ls hi causa disgust,
lo mal los dóna gust gros,
no mes qu' ab la pell y l'os,
com si 'l mon els fòs estret,
lo neguit del mal aquet
no 'ls deix véurer que bè estigas.
No ho sigas, Benet, no ho sigas;
no vulgas serho, Benet.
Si senten alabá algú,
ja 'ls veus tristos de seguida:
no n'he vist un en ma vida,
trovant res bó de ningú.
Creuhen qu' á lo que tens tú,
ells hi tenen mòlt mes dret.
¡Uy! ¡M'agafa com un fret,
de pensar que tú t'ho digas!
No ho sigas, Benet, no ho sigas,
per Dèu no ho sigas Benet.
Es tant tonto 'l sèu orgull,
qu' á ré en mèrit los subjecta:
mes, en trovant un defecte,
ja no hi veuhen de cap ull.
¿Veuhen un bè? –Jira full.
¿Veuhen un mal? –Es aquet.
Lo que 'ls tè 'l cor mes estret,
es que tu gosis ó rigas.
No ho sigas, Benet no ho sigas.
Per Dèu no ho sigas Benet.
Per ells no hi ha respectát,
per més que tant ho deu ser,
ni la bondat, ni 'l saber,
ni la virtut, ni la edat;
per ells tothom es malvat;
ells tenen tot lo perfet.
D'insultarte ells tenen dret,
tú, cuidado que re 'ls digas.
No ho sigas, per Dèu, no ho sigas,
no vulgas serho, Benet.

ESCENA III.

Los mateixos, Lo RECTOR.

(Que havent sentit los últims versos de María, diu:)

Rector.

¿Si li havéu dát vostre cor,
com podrá serho María?

María.

Jo li he dit com ho sabia;
ell t'ho esplicará millor.
(Y besant la má al Rector, se'n vá.)

Rector.

No, Benet, t'ho esplicare
ab frase menos entesa.
¡Qui tingués la sensillesa,
que la teva mare tè!

Benet.

Donchs jo ho feya perquè creya
qu' aixó de ser envejòs,
segons perquè y lo que fòs,
encara es bó; per ço ho feya.
Un cop vaig sentí á Cervera,
tocant mòlt bè, un campaner;
jo vaig dir: –Tú ho has de fer
també d'aquesta manera,
y, aprenentne ab aficiò,
vegi qui millor volteja.

Rector.

D'aixó no se'n diu enveja.

Benet.

¿No?

Rector.

Aixó 's diu emulació.
Y aixó es, fill, un sentiment,
que, senlintlo bè y constant,
pot arribá á fer mòlt gran.
fins sent petit lo qui 'l sent.
La enveja es que, al reparar
que tocaba ell mòlt millor,
l' haguesses tirát, traïdor,
daltabaix del campanar.
(Lo senyor Rector beu.)

Benet.

¡Oy qu' ara qu' ho veig!

Rector.

(Quedantse ab lo got en la má.)¿Qué hi ha?

Benet.

Encara que no m' escaiga…
¿Com es que beu tanta d'aiga?

Rector.

(¿Qué li diré?)

Benet.

¿Per qué ho fá?

Rector.

Perquè tinch set de justícia,
de virtut y de vritat,
set de véurer la bondat
abatent á la malicia.
Y com que, fins que 'l cel caiga,
no ho veurém ni tú ni jo;
ja que no puch veure aixó,
y en tinch tanta set, bech aiga.

Benet.

¡Ah! Per ço no ho entenia.

Rector.

Bè… que tal tots los parents?

Benet.

¡Arriban mes diferents!

Rector.

¿De debò?

Benet.

¡Uy! Ningú ho diria.
¿Se recorda d'en Pau?

Rector.

Massa.

Benet.

¿Sab tant llarch y prim del coll?
Doncas ara hi porta un goll
que ni aixis, si vol, li abrassa.
¿Sab que sempre feyam bulla,
de lo gras qu' era 'l padrí?
Doncas ara, fentli així,
si vull, hi enfilo una agulla.
¿Sab que la Rosa era blanca?
Donchs ara ha tornát morena.
¿Sab qu' en Pau passava ab pena?
Donchs es rich que res li manca.
Es dir qu' ab quatre ó cinch anys,
tots aquets nostres parents,
han tornát tant diferents,
y han fet cambis tant estranys,
que, veyent al magre gros,
y gros lo qui estava magre,
y trempát aquell del poagre,
y el qu' estava bó ab dolòs,
dich que, si l'ordra se 'ls dóna,
d'aquí cinch anys, de torná,
tornan ruchs, qu' es lo qu' hi ha
mes diferent de persona. (Se'n vá.)

ESCENA IV

Lo RECTOR.
¡Ja, ja, ja! ¡Quín bon humor
y quin riurer! ¡Quí ho diria!
Com contrasta sa alegria
ab la pena del mèu cor.
Y ab tot… ¡Cá! Ningú ho dirá.
¿Quí, llegint los meus escrits
tant jovials… Tant aixerits,
qu' estiga trist pensará?
–¡Dòna alegria á n' als altres,
y ell no está alegre!… ¡Follia!
Donchs sí… no tinch alegria
y vos la he dada á vosaltres.
A dojo la vaig dá així,
perquè en gros creya tenirla;
y, com que vaig repartirla,
no 'n vaig deixar gens per mí.
Per ço quant, si á llum se dóna,
vejáu ma historia lo qu' es,
veureu quant mal heu comprés,
al Rector de Vallfogona.
Mes, per si l'últim instant
pogués venir de la mort,
acabar vull lo recort
pe 'l rey que m'estima tant.
Es la poesia que mes
m'ha enternit, vaig á deixarla
repassada ans de firmarla,
per si algun descuit hi hagués.
(Estén la poesia, suca la ploma, y, puntuantla, llegeix:)
"Desd' est catafalch incògnit
"en que, condemnat á mort,
"de la inexorable parca
"espero 'l terrible colp.
"Desd' aquí, Senyor, intento
"tirarvos fletxas d'amor,
"si bé la má, poch versada,
"tem no acertarvos al cor.
(L'actor podrá anar llegint de la poesia tot lo tros que li sembli, mentres vegi que no pesa al públich.)

ESCENA V.

Lo RECTOR, D. LLUÍS.

Lluís.