Rector.
Lluís.
Rector.
Lluís.
Rector.
Lluís.
y es per demanáus perdò
de lo que, ab mala intenciò,
ahí obcecát váreig fè.
Després ho he meditát;
he vist la vilesa nostra,
he comprès fins ahont la vostra
grandesa avuy ha arribát,
y, tancant l'odi á 'n al cor
y la enveja que tenia,
sols, si puch, vull, á n' al dia,
pagá á D. Joan ab amor.
Rector.
que 't compri. No ho crech.)
Lluís.
que per salvar á D. Joan,
vull ja fer tot quant se degui.
Rector.
Lluís.
Rector.
may, podent jo, lo veuréu.
Lluís.
Rector.
Conech al home, y compéndrer
podèu, sèns qu' us dega oféndrer,
que 'l recel es just en mí.
Sabent l'odi y la malícia
ab que venjarvos voléu
¿quí 'm diu que no 'l demaneu
per donarlo á la justícia?
Lluís.
vull ab amor correspóndrer.
Rector.
de lo que fá un quart heu dit.
Cóntan d'un gall caballer,
que, per mès apiadarlo,
un dia vá aná á trovarlo
la guinéu al galliner.
¡Malalta!… ¡Ab la qua baixa!
–¡Bon gall, vá dir, jo sò morta,
y, ó bè tú m'obras la porta,
ó el fustè 'm fará la caixa.–
Lo gall, qu' era un gall de bè,
s' en vá apiadar desseguida,
y, per salvarli la vida,
la vá fè entrá al gallinè.
Y ell fentli co-coch,co-coch.
y 'ls pollets pi-piu pi-piu,
la ván tornar, com se diu,
de mort á vida, dins poch.
La guinéu, qu' així bo vá véurer,
de tot vá quedar agraida,
y vá jurar, enternida,
dihent al gall qu' ho volgués créurer,
qu', un cop ben bona y ditxosa,
pagaria 'ls favors fèts
respectánt als sèus polléts
y á la gallina, sa esposa.
Lo gall ho vá créure així.
La guinéu, ben persuadida
de que no deya mentida,
una tarde 's vá adormí,
y, somiánt qu' era guinéu
devoradora com pocas,
se menjá quants polls y llocas
vá trovar per tot arréu.
Desprès se vá despertar,
sabentli grèu, entristida;
mès ja no hi havia, ab vida,
ni un sol pollét per menjar.
Vol dir la faula, parlant,
y bè vos l'aplicariau,
que… si despert no ho fariau.
potse ho fariau somiant. (Se'n vá)
ESCENA VI.
Lluís.
es un llibre obert… Vritat…
Ha cregut qu' un ardit era,
y, com si 'l pit fòs cristall,
ha llegit dins mí tot l'odi
que jo volia ocultar.
¡Oh! Si… es mòlt cert; vull venjarme.
Temo que 'ls esforssos lleals
de Mossèn Vicens, lo salvin,
y jo no vull que á mon pas
torni á oposarse aquest home
sempre per mi tant fatal.
¡Pensar que 'm valia indigne
de medi tant reprobát
per guanyá 'l premi, y encara
guanyarlo ell!… ¡Oh! La clau.
Jo d'allí váreig cullirla.
Si 'l Rector no suspitánt
m'hagués volgut dir ahont era
no 'l deuria ara buscar…
Ella, al voler entregarlo,
se'n anava cap allá…
com si fòs l'altar la porta…
¡Oh! ¡Si per sort fòs l'altar!
Busquem per una motllura.
Joan.
Lluís.
Si; no hi ha dupte… aquí 'l tenen…
Si jo pogués… ¡Ah! Aquí 'l pany…
La clau… ¡Si! L'infern m'ajuda,
Surtíu á fora D. Joan. (Obra, y D. Joan surt.)
Joan.
Lluís.
y, al sentir pujar la escala,
tornéu á dins al instant.
Parléu, ja sabéu de sempre
que sò 'l vostre amich mes lleal
y que farè, per salvarvos,
tot quant se dega provar.
Joan.
diria providencials.
Vos, de la marquesa d'Haro,
l'aventura singular
coneixéu, y prou vos consta
lo mòlt que se n'ha parlat.
Donchs, pera desditxa mèva,
lo sèu pare, desterrat,
sufreix aquí son desterro.
Ahí ab ell me vaig trovar;
vam crusá al punt las espasas,
nos vám bátrer al instant,
y, pera desditxa meva,
vá desarmar lo mèu bras.
–Ja veyéu que vostra vida,
va dir, la tinch en mas mans;
més firmeu aixó que l'honra
y la ditxa 'm pot tornar,
y aneu allá hont lluny no us veji,
si haig de calmar mon afany.
¡Com puch firmar una prova,
que 'm deixa aixís deshonrat!
Lluís.
es que tú l'has de firmar.)
Joan.
y amagats ja, pe 'l sèu plan,
darrera una mareselva,
que tapa un encanyissát,
hi havia 'l batlle del poble
y sis homès, jo, al instant
qu' ell los vá fer senya, al véurer
que no havia de firmar…
arrenco á córrer, me 'n pujo,
lo rectò alli 'm vá ocultar,
y aquí estich desd' allavoras
lo resultat esperant.
Lluís.
Joan.
qu' us desitjava parlar.
Fujir…
Lluís.
lo batlle d'homes armats.
Joan.
Lluís.
lo document.
Joan.
Lluís.
Joan.
Es una lletra qu' esplica
que tot lo que vá passar
vá ser una infamia meva
convinguda ab un dels criats.
Una lletra que faria
que ja may mes presentarm'
pogués devant la noblesa
de qui sò tant estimat.
¡Primer la mort!
Lluís.
segons jo duria 'l plan,
que donaria la firma
per salvarme, y… ja salvát,
tornaria á recobrarla.
Joan.
Lluís.
Per si no podent parlarvos,
com jo m'havia esperát,
vos hagués vist, aquí 'l duya
escrit, pera que, al instant,
per senyas me contestesseu
si vos semblava acertát.
(Dòna una carta que D. Joan llegeix pera si.)
Joan.
Lluís.
¡Ah! Tú vas jurar un dia
que m'havias d'enfonsar.
Tú vás aná á ser l'obstacle
sempre á ma glòria oposat
Devant de la cort tos versos
ván á n' als mèus superar;
tas comedias á las mevas
han vençut en los corrals;
la rosa d'or guanyas ara
que jo debia guanyar…
¡Oh! Aquesta rosa tè espinas
y ara al cor se 't clavarán.)
Joan.
per portar tot aixó á cap?
Lluís.
tal com veig y ho tinch pensat.
Joan.
que no haguesseu vos lograt
apoderarvos de l' Àngela?
Lluís.
vos fassi ab un corn de cassa
y, en havent firmat, allá.
Joan.
(D. Lluís lo tanca y diu joyòs:)
Lluís.
¡Ah! ¡'Ls dos nuvis! Primè al batlle
y desprès ells al instant.
(Se 'n vá pe 'l fondo.)
ESCENA VII.
Anjela.
(Ab un cantaret.)
Eudalt.
Jo sempre he vist que la noya
que 'l dia que s'ha casát
ha dit lo sí sens sentirse,
ha donat mòlt qu' enrahonar.
–L'un: Si se 'n dará vergonya!
L'altre: –No 'l deu estimar.
L'altre: –La casan per forsa.
Y jo, que sè qu' es vritat
que tú 'm vols y jo t'estimo,
no vull donar qu' enrahonar;
com si aprenguesses de solfa:
un siii ben dit y ben llarch.
Anjela.
que quant jo 'm veuré al devant
tanta gent, de sofocada
no gosaré ni á parlar!
Eudalt.
¡Quin génit tens mes estrany!
Anjela.
es bufá y fè empollas.
Eudalt.
Ja sè 'l que 's casarse, tonta.
Anjela.
Eudalt.
Mes, esforsanthi una mica,
si tú vols dí 'l si ben alt,
podrás dirli.
Anjela.
Eudalt.
L'anell ja tè l'he posat.
Veurás: tú fès la pregunta
qu' aquí ha de fè 'l capellá,
y, desprès, jo faig la teva
per aná ab mes claretat.
Anjela.
per esposa?
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
que no te l'he dit ben clar!
Ara á tú. Vejam.
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
vols per espòs á l'Eudalt?
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
¡Bo! (Apareix Benet)
Anjela.
Eudalt.
(Y los dos se jiran d'esquena á Benet qu' entra pe 'l fondo.)
ESCENA VIII.
(Que entrava correns y s'atura al véurer lo canti á terra.)
Benet.
y ells lo tenen aqui al mitj!
(L'aixeca y, al sospesar que no hi ha aiga, diu:)
¡Si no hi ha una gota d'aiga!
¿Angeleta, no ho has vist?
(Anant cap á n' ella, ab lo canti.,
Anjela.
Benet.
(Anant á Eudalt.)
Eudalt.
Benet.
Ben fet; y mentres vosaltres
vos estéu aquí, nyich nyich,
vé 'l senyor Rector, vol aiga,
y, sabent, com ja t'he dit,
que li agrada ben jelada,
la tè de béurer d'aquí,
calenta com la que posa
per afeitá 'l barbè xich.
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
Anjela.
Eudalt.
Benet.
durará quatre anys ó cinch.
(En aquest moment torna á surtir Eudalt que vá corrent cap allá ahont ha anat Anjeleta.)
¿Ahont vás?
Eudalt.
Benet.
ESCENA IX.
Lluís.
Benet.
Lluís.
no eran fá mòlt poch aquí?
Benet.
qu' encara no hauran surtít.
Lluís.
Benet.
Lluís.
Benet.
Lluís.
Benet.
Lluís.
Benet.
los trovès fentse xiu xiu,
ó guarnit ell lo cap d'ella
de violas ó llessamins,
ó fentse alguna carícia,
no 'n fassi cas.
Lluís.
Benet.
qu' han acabát de renyir.
Lluís.
y fins no tenintne rich.
Benet.
Lluís.
Benet.
que m' han dit que li haig de dir.
Com que fá anys qu' á Vallfogona
no véyam senyors tant richs,
ne parlavam á la plassa,
quant, tot d'una, tè sentim
un toch de corneta y baixa,
d'un caball qu' arriba allí,
un vestit com un dels patges
qu' ab sa senyoria he vist,
qu' era, per sa senyoria,
un corréu ecsprès.
Lluís.
(¡Oh! ¡La ordre que vaig donarlos
si 'l premi se 'ns concedís!!…)
Benet.
pe 'l senyor Doctor, y diu
que no vol dú aquí la vostra
perquè D. Joan es aquí. (Se'n vá.)
Lluís.
lo mèu plan arrodonir!
¿L'Anjeleta? Bè; ja abansa (Per la finestra.)
cap á la font com ha dit.
Primè 'l correu, desprès ella,
lo batlle ja apunt allí…
¡Oh! ¡D. Joan! ¡De la venjansa
veig ja aprop l'instant felís. (Se'n vá.)
ESCENA X.
Rector.
Doctor.
Rector.
lo mèu goig vos dóna mostra!
Prenéu sitial.
Doctor.
¿Com ans d'amich la má 'n dóna
lo Rector de Vallfogona?
Rector.
Doctor.
Rector.
Doctor.
la casualitat ha fet
que jo us pogués dí un secret
portant aquí un criminal.
Fujint l'ocultareu vos;
jo, creyent que pe 'l jardí
hauria fugit ahí,
vaig surtir ja recelós.
Mes lo poble está voltát
y ell per re ha surtít del poble;
per mentir sòu massa noble.
¿L'ocultéu vos?
Rector.
Doctor.
no l'entreguéu, y no 'm supta,
la vostra missió, sens dupte,
es la de pau y perdó.
Mes jo avuy, ja mes calmát,
he pensát vení á esplicarvos
qui es ell, y així arrancarvos
tot sentiment de pietat.
Rector.
dupto que may ho logréu,
Doctor.
Rector.
Doctor.
Una cura prodigiosa,
feta ab fortuna, enaltit
va deixarme ab fama honrosa,
tres anys desprès que ma esposa
havia mort en Madrit.
Pare amant, jo, per ma filla
volguí tanta honra en món nom,
y ella, de món nom pubilla,
brillava honrada, com brilla
aquí hermosa per tothom.
Bonica y rica no es raro
que tingués aduladors,
y, en són cor buscant amparo,
lo noble Marqués de l'Haro
s'hi casá, inspirantli amors.
Quant una nit.. . la nèu queya
jelant l'alé quant surtia,
ma filla malalta jeya,
y el Marqués á ser s'esqueya
aprop del rey, com debia.
Al ser mitja nit passada
torná á casa, y lo primer
que vá trovar sa mirada,
vá sè una corda penjada
de desde 'l balcó al carrer.
Presa d'un mal pensament,
puja correns, entra á casa,
passa á la cambra al moment
de sa esposa, y véula jaent,
quant troba al pas una espasa.
Per la xifra que tindria
cicellada, conegué,
sens dupte, de qui seria,
quant llensá un crit d'alegria
y surti ab ella al carrè.
Un criat, qu' ab ell vá baixar,
vá sentir com s'insultavan
ab qui 'l carrè 'l vá esperar,
y allí 'ls sentí anomenar
lo lloch per 'hont se citavan.
Sabut per los altres criats
anaren prompte á avisarme,
y, los menos trastornáts,
de bon cel per ell portáts,
cap ahont aná ván portarme.
Per la nèu petxada guiantnos
nos interném en un bosch;
hi entrem ja com recelantnos
y l'un al altre mirantnos,
quant brilla acer en lo fosch.
Al brill vá seguir lo drinch
que fá 'l tocar una espasa
ab un altre espasa: –¡Vinch!
vaig cridá ab cuanta veu tinch
y sento: –¡Ay! ¡Mòn nom! ¡Ma casa!
Era la veu del marqués
al temps que d'un cos que queya
vám sentí 'l soroll, y, estès,
ja en lloch de sentir d'ell res
vám sentí un' altre que deya:
–Fins avuy per tú humiliat
m'he vist devant de la cort;
avuy de tu m'he venját;
t'he mort, y t'he deshonrát,
que es pitjor qu' haverte mort.–
Un dels criats vá perseguirlo;
mes en vá: jo ab lo marqués
me vaig quedar, y, al tenirlo
retornát per aconduirlo,
lo vám dú á casa entre 'ls tres.
No era mortal la ferida
y vá curar; mes, pensant
que vá ser sa honra escarnida
per una esposa envilida,
ni 'us volgué escoltá un instant.
Ab tot aixó jo al marqués
may cap proba poguí dar,
y, un dia, sens dirnos res,
se 'n aná, ab un criat dels tres,
á Flandes, á guerrejar.
Mentrestant lo deshonor
sabé 'l rey del qui estimava,
y, per aumentá 'l dolor,
vám cáurer de sòn favor,
al temps que mos desterrava.
Buscant un poble olvidát,
aquí vám venir, y un nom
qu' era en la cort deshonrát,
ocult aquí, bè ha probat
lo qu' era honrát, á tothom.
Mes no basta. Ennamorada
mes ma filla cada dia,
escriu… y no es contestada,
y, aprop del riu assentada,
la veig loca 'l millor dia.
¡Y avuy, qu' al fí brilla pura
la vritat, y, ab lo traidor,
jo puch secar sa amargura,
y retornar sa ventura,
y recobrar mon honor!…
¿Voléu que dega imposarme,
el que 'l guardéu vos aquí?
¡No! ¡Jo no dech deturarme,
ni que 'l llamp qu' ha de venjarme,
me calsini ab ell á mil (Pausa.)
Rector.
no 'l váu coneixe al sentirlo?
Doctor.
no mès l'havia sentit,
mès lo qui vá perseguirlo,
á la claror de la lluna,
vejè bè sa fesomia,
y hem vá dar senyas, qu' un dia,
vaig apuntar, per fortuna,
per si trovarlo podia.
Rector.
m'ha conmogüt lo qu' heu dit.
Doctor.
y hem tornéu vida y honor.
Rector.
Doctor.
Rector.
vostra honra y vostra ventura,
si prometéu contentarvos
ab aixó, y no venjarvos,
derramant sa sanch impura.
Doctor.
qu' ell deu firmar, si la firma
prou venjansa ma ira trova,
ja, que, sí 'l qu' ha fet reprova.
ell sa deshonra confirma.
Rector.
que lliure surti del poble?
Doctor.
fins lo prometo amparar.
Rector.
Doctor.
Rector.
que tè la casa voltada,
y, en haventho fet aixís,
tindréu la prova firmada.
Doctor.
(Se'n vá á la finestra y fá com si fès senyas á jent de baix perquè se'n vagin. Lo Rector l'ha seguit, y com si al lluny vegès alguna cosa en lo carrer diu:)
Rector.
Doctor.
Rector.
¡Ella riallera!… ¿Qué tè?
¡Com la embarga goig tant gran!
Doctor.
Rector.
com vindrá aixís!
Doctor.
¡Ja 'l desconsol en que ceya,
m'anunciá tal desventura!
Rector.
Doctor.
s'ha trastornát!
Rector.
Doctor.
Rector.
Doctor.
¡Filla mèva del mèu cor! (Se'n vá.)
ESCENA XI.
Rector.
aquesta passió fatal!
María.
Rector.
del sèu verí condemnat.)
¿Ahont anéu, María?
María.
lo caballer que voldrá.
Rector.
perquè sabent lo passat…
María.
n'havia perdut la clau;
mes, ajudantme á buscarla,
D. Lluis me la ha dada abaix,
y ara vaig á dins á véurer,
si res se li oferirá.
Rector.
María.
Rector.
de cor mes angelical.
¡Teni en vostre poder l'home,
qu' al fill vos ha envenenát,
y sufrir ansiosa encara,
per si res li pot faltar!
¡Oh! Lo qui entre 'ls ánjels regna,
sabrá premiarvos com cal.
María.
á sa mercè 's déu premiar!
Pobra pajesa jo criada
entre 'ls terrossos del camp
¿qué sè si 'l cor no m'ho dicta,
de cóm en tot s'ha d'obrar?
¿Qué pot, per mes qu' una vulga,
donar, entre erbas, lo prat,
que no sigan, lo mes, violas,
ó bè lliris montanyans?
¿Quí no veu si jo sò santa,
qu' ho fán los concells d'un sant?
Al asessí vaig trovarne,
qu' al mèu fill me vá matar,
lo mèu cor me vá dir: –¡Mátal!
Sa mercè 'm maná salvarl'
y 'l vaig salvar, y calmada,
veyent qu' així 's deu obrar,
fins l'estimo, y per ell reso,
perquè conech que mès cal
resar per qui s' estravia,
que pe 'l que, bo, viu honrát.
Rector.
María.
Rector.
¿Y avuy feu las esposallas?
María.
Rector.
mes, contant, com vám quedar,
en que, olvidant tota ira,
faréu cor fort, ara vaig
una mercè á demanarvos,
que crech que no heu de negar.
María.
Rector.
María.
Rector.
María.
Rector.
tots los parents d'arribar,
anéu vos sola á salvarlo;
surtíu per 'qui, y cap ábaix. (Porta esquerra.)
(En aquest moment apareix D. Joan á la porta de la capella.)
María.
Rector.
aquest paper, si us lo firma, (Dantli.)
que Dèu li dò santa pau;
mès, si no 'l firmés, crideume
y á mí me 'l dará firmat.
Jo ho faig sols perquè desitjo
ni tenirli de parlar. (Se'n vá.)
ESCENA XII.
Joan.
María.
(¡Qué 's lo que 'm passa, Senyor!)
Joan.
María.
renasqués tant l'odi en mi.)
(S'ou un toch de corn de cassa, mòlt lluny.)
Joan.
María.
Joan.
María.
y, al surtir, m'ha demanat (Lluita.)
que vos digués, per favor…
(¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!) Que, si
me'l firmavau de seguida,
jo, per salvarvos la vida,
vos guiés fins al camí.
Joan.
saber lo que 'l plech conté?
María.
Joan.
(María li dóna y Joan llegeix pera si.)
María.
Jo he dit' lo que no podia.
¡Oh! ¡No! ¡May!… Jo no debia
fer una promesa així.
Jo he dit al Rector, per creurerl',
que salvarlo li jurava!…
¡Oh! si… mes jo no pensava
lo que 'm passaria al veurerl'.
¡Callar y tenirlo aquí!…
L'ha mort y salvarlo encara!…
¡Oh! No, no. ¡Jo no soch mare
quant puch contenirme així!)
Joan.
me pert per sempre.) (Per lo que llegeix.)
María.
Joan.
María.
ESCENA XIII.
Rector.
Joan y María.
Rector.
María.
(Transició violenta.)
No… no… res. Dich que s'afanyi
si a temps al lloch tè de ser.
(Lo Rector mira á un y altre, agafa una ploma, la suca, y dantla á D. Joan, diu :)
Rector.
Joan.