Lo Rector de Vallfogona

Senyor Rector.

¡Ah! (Deixant la ploma y alsantse.)

¿Escribíau?

Repassava l'últim cant.

¿Y tindréu per mi un instant?

Ja esperava que vindriau.

Vos he buscát jo també,
y es per demanáus perdò
de lo que, ab mala intenciò,
ahí obcecát váreig fè.
Després ho he meditát;
he vist la vilesa nostra,
he comprès fins ahont la vostra
grandesa avuy ha arribát,
y, tancant l'odi á 'n al cor
y la enveja que tenia,
sols, si puch, vull, á n' al dia,
pagá á D. Joan ab amor.

¿Voléu dir? (Qui no 't conegui
que 't compri. No ho crech.)

Y tant
que per salvar á D. Joan,
vull ja fer tot quant se degui.

¿Y per fè aixó qué voléu?

Que 'm deixéu veure á D. Joan.

Fins que lliure 'l deixaran,
may, podent jo, lo veuréu.

¿Receléu tal volta?

Sí.
Conech al home, y compéndrer
podèu, sèns qu' us dega oféndrer,
que 'l recel es just en mí.
Sabent l'odi y la malícia
ab que venjarvos voléu
¿quí 'm diu que no 'l demaneu
per donarlo á la justícia?

Jo, que, de tot penedit,
vull ab amor correspóndrer.

¿Vos? Vos no podeu respóndrer
de lo que fá un quart heu dit.
Cóntan d'un gall caballer,
que, per mès apiadarlo,
un dia vá aná á trovarlo
la guinéu al galliner.
¡Malalta!… ¡Ab la qua baixa!
–¡Bon gall, vá dir, jo sò morta,
y, ó bè tú m'obras la porta,
ó el fustè 'm fará la caixa.–
Lo gall, qu' era un gall de bè,
s' en vá apiadar desseguida,
y, per salvarli la vida,
la vá fè entrá al gallinè.
Y ell fentli co-coch,co-coch.
y 'ls pollets pi-piu pi-piu,
la ván tornar, com se diu,
de mort á vida, dins poch.
La guinéu, qu' així bo vá véurer,
de tot vá quedar agraida,
y vá jurar, enternida,
dihent al gall qu' ho volgués créurer,
qu', un cop ben bona y ditxosa,
pagaria 'ls favors fèts
respectánt als sèus polléts
y á la gallina, sa esposa.
Lo gall ho vá créure així.
La guinéu, ben persuadida
de que no deya mentida,
una tarde 's vá adormí,
y, somiánt qu' era guinéu
devoradora com pocas,
se menjá quants polls y llocas
vá trovar per tot arréu.
Desprès se vá despertar,
sabentli grèu, entristida;
mès ja no hi havia, ab vida,
ni un sol pollét per menjar.
Vol dir la faula, parlant,
y bè vos l'aplicariau,
que… si despert no ho fariau.
potse ho fariau somiant. (Se'n vá)

¡Oh! Per ell lo cor del home
es un llibre obert… Vritat…
Ha cregut qu' un ardit era,
y, com si 'l pit fòs cristall,
ha llegit dins mí tot l'odi
que jo volia ocultar.
¡Oh! Si… es mòlt cert; vull venjarme.
Temo que 'ls esforssos lleals
de Mossèn Vicens, lo salvin,
y jo no vull que á mon pas
torni á oposarse aquest home
sempre per mi tant fatal.
¡Pensar que 'm valia indigne
de medi tant reprobát
per guanyá 'l premi, y encara
guanyarlo ell!… ¡Oh! La clau.
Jo d'allí váreig cullirla.
Si 'l Rector no suspitánt
m'hagués volgut dir ahont era
no 'l deuria ara buscar…
Ella, al voler entregarlo,
se'n anava cap allá…
com si fòs l'altar la porta…
¡Oh! ¡Si per sort fòs l'altar!
Busquem per una motllura.

D. Lluís. (De dins la porta.)

¡La veu de D. Joan,
Si; no hi ha dupte… aquí 'l tenen…
Si jo pogués… ¡Ah! Aquí 'l pany…
La clau… ¡Si! L'infern m'ajuda,
Surtíu á fora D. Joan. (Obra, y D. Joan surt.)

¿No hi ha ningú que 'ns escolti?

No hi ha pòr; tots son abaix,
y, al sentir pujar la escala,
tornéu á dins al instant.
Parléu, ja sabéu de sempre
que sò 'l vostre amich mes lleal
y que farè, per salvarvos,
tot quant se dega provar.

Casualitats qu' un fanatich
diria providencials.
Vos, de la marquesa d'Haro,
l'aventura singular
coneixéu, y prou vos consta
lo mòlt que se n'ha parlat.
Donchs, pera desditxa mèva,
lo sèu pare, desterrat,
sufreix aquí son desterro.
Ahí ab ell me vaig trovar;
vam crusá al punt las espasas,
nos vám bátrer al instant,
y, pera desditxa meva,
vá desarmar lo mèu bras.
–Ja veyéu que vostra vida,
va dir, la tinch en mas mans;
més firmeu aixó que l'honra
y la ditxa 'm pot tornar,
y aneu allá hont lluny no us veji,
si haig de calmar mon afany.
¡Com puch firmar una prova,
que 'm deixa aixís deshonrat!

(Per ço que vull que 't deshonris,
es que tú l'has de firmar.)

Vaig dír que no; mes, á posta.
y amagats ja, pe 'l sèu plan,
darrera una mareselva,
que tapa un encanyissát,
hi havia 'l batlle del poble
y sis homès, jo, al instant
qu' ell los vá fer senya, al véurer
que no havia de firmar…
arrenco á córrer, me 'n pujo,
lo rectò alli 'm vá ocultar,
y aquí estich desd' allavoras
lo resultat esperant.

¿Y qué penseu fer?

Per çó era
qu' us desitjava parlar.
Fujir…

Ha voltat la casa
lo batlle d'homes armats.

¿Que fém donchs?

Jo… firmaria
lo document.

¡Oh!

¿No?

May.
Es una lletra qu' esplica
que tot lo que vá passar
vá ser una infamia meva
convinguda ab un dels criats.
Una lletra que faria
que ja may mes presentarm'
pogués devant la noblesa
de qui sò tant estimat.
¡Primer la mort!

Es que penso,
segons jo duria 'l plan,
que donaria la firma
per salvarme, y… ja salvát,
tornaria á recobrarla.

¡Recobrarla!

Tinch lo plan.
Per si no podent parlarvos,
com jo m'havia esperát,
vos hagués vist, aquí 'l duya
escrit, pera que, al instant,
per senyas me contestesseu
si vos semblava acertát.
(Dòna una carta que D. Joan llegeix pera si.)

Deixeu qu' al punt lo llegeixi.

(Ja 't tinch á dintre del llas.
¡Ah! Tú vas jurar un dia
que m'havias d'enfonsar.
Tú vás aná á ser l'obstacle
sempre á ma glòria oposat
Devant de la cort tos versos
ván á n' als mèus superar;
tas comedias á las mevas
han vençut en los corrals;
la rosa d'or guanyas ara
que jo debia guanyar…
¡Oh! Aquesta rosa tè espinas
y ara al cor se 't clavarán.)

¿Y vòs vos veyéu ab forsa
per portar tot aixó á cap?

Ni cap forsa 's necessita
tal com veig y ho tinch pensat.

¿Mès y si jo firmo y passa
que no haguesseu vos lograt
apoderarvos de l' Àngela?

No firméu fins que senyal
vos fassi ab un corn de cassa
y, en havent firmat, allá.

Tanquèu donchs, y en vos confio.

Ja has caigút á n' al parany.
¡Ah! ¡'Ls dos nuvis! Primè al batlle
y desprès ells al instant.
(Se 'n vá pe 'l fondo.)

¡Donchs jo, alt, me 'n dono vergonya!
(Ab un cantaret.)

¡Donchs jo no 'l vull sentir baix!
Jo sempre he vist que la noya
que 'l dia que s'ha casát
ha dit lo sí sens sentirse,
ha donat mòlt qu' enrahonar.
–L'un: Si se 'n dará vergonya!
L'altre: –No 'l deu estimar.
L'altre: –La casan per forsa.
Y jo, que sè qu' es vritat
que tú 'm vols y jo t'estimo,
no vull donar qu' enrahonar;
com si aprenguesses de solfa:
un siii ben dit y ben llarch.

¡Donchs quó 't diré, si estich certa
que quant jo 'm veuré al devant
tanta gent, de sofocada
no gosaré ni á parlar!

¡Ditxosa jent y vergonya!
¡Quin génit tens mes estrany!

Si… Tú 't pensas que casarse
es bufá y fè empollas.

¡Ja!
Ja sè 'l que 's casarse, tonta.

Donchs costa mòlt.

Es vritat.
Mes, esforsanthi una mica,
si tú vols dí 'l si ben alt,
podrás dirli.

Prou. (Deixa 'l canti á terra.)

(Li posa un anell.) Probemho.
L'anell ja tè l'he posat.
Veurás: tú fès la pregunta
qu' aquí ha de fè 'l capellá,
y, desprès, jo faig la teva
per aná ab mes claretat.

Tú Eudalt. ¿Vols l'Angeleta
per esposa?

¡Si!… ¿Que tal?

¡Ay! ¡Quin susto!

¡Mes tú digas
que no te l'he dit ben clar!
Ara á tú. Vejam.

Pregunta.

Y pensa á no dirlo baix.

Pregunta. (Revestintse de valor.)

¿Tú, Anjeleta,
vols per espòs á l'Eudalt?

Si. (Tant baix y avergonyida que no 's sent.)

¿Cóm?

Si. (Encara mes baix.)

Ni gota 't sento.
¡Bo! (Apareix Benet)

¿Qué?

Que vè á destorbar.

¡Bó! ¡Jo 'm torno boig buscantlo
y ells lo tenen aqui al mitj!
(L'aixeca y, al sospesar que no hi ha aiga, diu:)
¡Si no hi ha una gota d'aiga!
¿Angeleta, no ho has vist?
(Anant cap á n' ella, ab lo canti.,

No ho sè,

¿Que te l'has beguda?
(Anant á Eudalt.)

No ho sè.

¡Bò! ¡Bè! ¡Ja renyiu!
Ben fet; y mentres vosaltres
vos estéu aquí, nyich nyich,
vé 'l senyor Rector, vol aiga,
y, sabent, com ja t'he dit,
que li agrada ben jelada,
la tè de béurer d'aquí,
calenta com la que posa
per afeitá 'l barbè xich.

¡Ay! Tè rahò… Anem, acompanyam.

No, no; ja ho sabs, jo no hi vinch.

Y jo no t' hi necessito.

Adéu.

Adéu. (Pren lo canti y se'n vá.)

Ja hem renyit. (Se'n vá.)

¡Uy! ¡Quín renyir! ¡Uf! Al menos
durará quatre anys ó cinch.
(En aquest moment torna á surtir Eudalt que vá corrent cap allá ahont ha anat Anjeleta.)
¿Ahont vás?

A la font ab ella. (Se'n vá.)

¡Je, je, je, je! ¿Qué us he dit?

Benet.

¿Qué hi há?

¿'Ls dos promesos
no eran fá mòlt poch aquí?

Si corra tè de trovarlos
qu' encara no hauran surtít.

¿Ván á la font?

Així ho sembla.

Donchs vaig ab ells.

Cap als pins.

Entesos.

¡Ah!

Digas.

Si ara
los trovès fentse xiu xiu,
ó guarnit ell lo cap d'ella
de violas ó llessamins,
ó fentse alguna carícia,
no 'n fassi cas.

Per qué ho dius?

Perquè fá mòlt poca estona
qu' han acabát de renyir.

¡Ja ja ja ja!! No 'n tinch ganas
y fins no tenintne rich.

¡Ah! (Tornant á surtir atrefegat.)

¿Qué tens?

Re… un altra cosa
que m' han dit que li haig de dir.
Com que fá anys qu' á Vallfogona
no véyam senyors tant richs,
ne parlavam á la plassa,
quant, tot d'una, tè sentim
un toch de corneta y baixa,
d'un caball qu' arriba allí,
un vestit com un dels patges
qu' ab sa senyoria he vist,
qu' era, per sa senyoria,
un corréu ecsprès.

¡Per mi!
(¡Oh! ¡La ordre que vaig donarlos
si 'l premi se 'ns concedís!!…)

Diu que també porta lletras
pe 'l senyor Doctor, y diu
que no vol dú aquí la vostra
perquè D. Joan es aquí. (Se'n vá.)

¡Oh! ¡Será que la sort vulga
lo mèu plan arrodonir!
¿L'Anjeleta? Bè; ja abansa (Per la finestra.)
cap á la font com ha dit.
Primè 'l correu, desprès ella,
lo batlle ja apunt allí…
¡Oh! ¡D. Joan! ¡De la venjansa
veig ja aprop l'instant felís. (Se'n vá.)

Jo anava ara á casa vostra. (Entrant pe 'l fondo.)

Doncas jo á la vostra vinch. (Surtint per la dreta.)

De que com una honra ho tinch
lo mèu goig vos dóna mostra!
Prenéu sitial.

(S'assentan) Com volguéu.
¿Com ans d'amich la má 'n dóna
lo Rector de Vallfogona?

Igual qu' abans.

Donchs…

Parléu.

Com sempre providencial,
la casualitat ha fet
que jo us pogués dí un secret
portant aquí un criminal.
Fujint l'ocultareu vos;
jo, creyent que pe 'l jardí
hauria fugit ahí,
vaig surtir ja recelós.
Mes lo poble está voltát
y ell per re ha surtít del poble;
per mentir sòu massa noble.
¿L'ocultéu vos?

Veritat.

Bè… Mogut á compassió
no l'entreguéu, y no 'm supta,
la vostra missió, sens dupte,
es la de pau y perdó.
Mes jo avuy, ja mes calmát,
he pensát vení á esplicarvos
qui es ell, y així arrancarvos
tot sentiment de pietat.

Per gran que siga la ofensa
dupto que may ho logréu,

¿Probeniho doncas?

Probéu.

Lo cas ab ditxa comensa.
Una cura prodigiosa,
feta ab fortuna, enaltit
va deixarme ab fama honrosa,
tres anys desprès que ma esposa
havia mort en Madrit.
Pare amant, jo, per ma filla
volguí tanta honra en món nom,
y ella, de món nom pubilla,
brillava honrada, com brilla
aquí hermosa per tothom.
Bonica y rica no es raro
que tingués aduladors,
y, en són cor buscant amparo,
lo noble Marqués de l'Haro
s'hi casá, inspirantli amors.
Quant una nit.. . la nèu queya
jelant l'alé quant surtia,
ma filla malalta jeya,
y el Marqués á ser s'esqueya
aprop del rey, com debia.
Al ser mitja nit passada
torná á casa, y lo primer
que vá trovar sa mirada,
vá sè una corda penjada
de desde 'l balcó al carrer.
Presa d'un mal pensament,
puja correns, entra á casa,
passa á la cambra al moment
de sa esposa, y véula jaent,
quant troba al pas una espasa.
Per la xifra que tindria
cicellada, conegué,
sens dupte, de qui seria,
quant llensá un crit d'alegria
y surti ab ella al carrè.
Un criat, qu' ab ell vá baixar,
vá sentir com s'insultavan
ab qui 'l carrè 'l vá esperar,
y allí 'ls sentí anomenar
lo lloch per 'hont se citavan.
Sabut per los altres criats
anaren prompte á avisarme,
y, los menos trastornáts,
de bon cel per ell portáts,
cap ahont aná ván portarme.
Per la nèu petxada guiantnos
nos interném en un bosch;
hi entrem ja com recelantnos
y l'un al altre mirantnos,
quant brilla acer en lo fosch.
Al brill vá seguir lo drinch
que fá 'l tocar una espasa
ab un altre espasa: –¡Vinch!
vaig cridá ab cuanta veu tinch
y sento: –¡Ay! ¡Mòn nom! ¡Ma casa!
Era la veu del marqués
al temps que d'un cos que queya
vám sentí 'l soroll, y, estès,
ja en lloch de sentir d'ell res
vám sentí un' altre que deya:
–Fins avuy per tú humiliat
m'he vist devant de la cort;
avuy de tu m'he venját;
t'he mort, y t'he deshonrát,
que es pitjor qu' haverte mort.–
Un dels criats vá perseguirlo;
mes en vá: jo ab lo marqués
me vaig quedar, y, al tenirlo
retornát per aconduirlo,
lo vám dú á casa entre 'ls tres.
No era mortal la ferida
y vá curar; mes, pensant
que vá ser sa honra escarnida
per una esposa envilida,
ni 'us volgué escoltá un instant.
Ab tot aixó jo al marqués
may cap proba poguí dar,
y, un dia, sens dirnos res,
se 'n aná, ab un criat dels tres,
á Flandes, á guerrejar.
Mentrestant lo deshonor
sabé 'l rey del qui estimava,
y, per aumentá 'l dolor,
vám cáurer de sòn favor,
al temps que mos desterrava.
Buscant un poble olvidát,
aquí vám venir, y un nom
qu' era en la cort deshonrát,
ocult aquí, bè ha probat
lo qu' era honrát, á tothom.
Mes no basta. Ennamorada
mes ma filla cada dia,
escriu… y no es contestada,
y, aprop del riu assentada,
la veig loca 'l millor dia.
¡Y avuy, qu' al fí brilla pura
la vritat, y, ab lo traidor,
jo puch secar sa amargura,
y retornar sa ventura,
y recobrar mon honor!…
¿Voléu que dega imposarme,
el que 'l guardéu vos aquí?
¡No! ¡Jo no dech deturarme,
ni que 'l llamp qu' ha de venjarme,
me calsini ab ell á mil (Pausa.)

¿Y perquè ahí tot seguit,
no 'l váu coneixe al sentirlo?

Perquè jo, com vos he dit,
no mès l'havia sentit,
mès lo qui vá perseguirlo,
á la claror de la lluna,
vejè bè sa fesomia,
y hem vá dar senyas, qu' un dia,
vaig apuntar, per fortuna,
per si trovarlo podia.

Verdaderament, Doctor,
m'ha conmogüt lo qu' heu dit.

Donchs entreguéume al traidor,
y hem tornéu vida y honor.

A tot estích decidit,

A entregarlo.

A retornarvos
vostra honra y vostra ventura,
si prometéu contentarvos
ab aixó, y no venjarvos,
derramant sa sanch impura.

Aquí vos deixo la prova, (Donantli un plech.)
qu' ell deu firmar, si la firma
prou venjansa ma ira trova,
ja, que, sí 'l qu' ha fet reprova.
ell sa deshonra confirma.

¿Y prometéu procurar
que lliure surti del poble?

Si ell la honra me vol tornar,
fins lo prometo amparar.

¡Oh! ¡Teníu lo cor mes noble!

Vaig donchs á fer lo precís.

Retiréu la gent armada,
que tè la casa voltada,
y, en haventho fet aixís,
tindréu la prova firmada.

Desd' aquí la ordre darè.

¡Ah! ¡Qué veig! (Alarmá't)

Ja tots se'n van.

¿No es vostra filla que vè?
¡Ella riallera!… ¿Qué tè?
¡Com la embarga goig tant gran!

¡Oh! ¡Lo que 'l mèu cor me deya!

¡Si sols coneix l'amargura,
com vindrá aixís!

(Desesperát.) ¡Jo ho preveya!
¡Ja 'l desconsol en que ceya,
m'anunciá tal desventura!

¿Voléu dir?

¡Que la rahò sèva
s'ha trastornát!

¡Oh! ¡Senyor! (Al cel.)

¡Oh! ¡Jo la perdré ab la tèva!

¡Corréu, Doctor!

¡Filla mèva!
¡Filla mèva del mèu cor! (Se'n vá.)

¡Pot ja portar mes desditxas,
aquesta passió fatal!

Senyor Rectò.

(Un' altra víctima
del sèu verí condemnat.)
¿Ahont anéu, María?

A vóurer
lo caballer que voldrá.

Jo 'm creya que no hi anavau,
perquè sabent lo passat…

Era perquè de la porta
n'havia perdut la clau;
mes, ajudantme á buscarla,
D. Lluis me la ha dada abaix,
y ara vaig á dins á véurer,
si res se li oferirá.

¡Oh! ¡Sòu un ánjel, María!

¡Sa mercè sí qu' es un sant!

Ningú com vos es ecsemple
de cor mes angelical.
¡Teni en vostre poder l'home,
qu' al fill vos ha envenenát,
y sufrir ansiosa encara,
per si res li pot faltar!
¡Oh! Lo qui entre 'ls ánjels regna,
sabrá premiarvos com cal.

¡A fé donchs, que, si 's premia,
á sa mercè 's déu premiar!
Pobra pajesa jo criada
entre 'ls terrossos del camp
¿qué sè si 'l cor no m'ho dicta,
de cóm en tot s'ha d'obrar?
¿Qué pot, per mes qu' una vulga,
donar, entre erbas, lo prat,
que no sigan, lo mes, violas,
ó bè lliris montanyans?
¿Quí no veu si jo sò santa,
qu' ho fán los concells d'un sant?
Al asessí vaig trovarne,
qu' al mèu fill me vá matar,
lo mèu cor me vá dir: –¡Mátal!
Sa mercè 'm maná salvarl'
y 'l vaig salvar, y calmada,
veyent qu' així 's deu obrar,
fins l'estimo, y per ell reso,
perquè conech que mès cal
resar per qui s' estravia,
que pe 'l que, bo, viu honrát.

¡Oh! Mòlt bè… mòlt bè María.

Jo dich lo que 'm passa.

¡Y tal!
¿Y avuy feu las esposallas?

Los parents ván arribant.

Allá hont volguéu podéu ferlas;
mes, contant, com vám quedar,
en que, olvidant tota ira,
faréu cor fort, ara vaig
una mercè á demanarvos,
que crech que no heu de negar.

Digui.

Obriu aquella porta. (La capella.)

Está ja oberta. (Vá y la obra.)

(Cridant.). ¡D. Joan!

¿Vol pot ser?…

Que mentr' acaban
tots los parents d'arribar,
anéu vos sola á salvarlo;
surtíu per 'qui, y cap ábaix. (Porta esquerra.)

Quant sa mercè determini.

Aixó si ell vos vol firmar
aquest paper, si us lo firma, (Dantli.)
que Dèu li dò santa pau;
mès, si no 'l firmés, crideume
y á mí me 'l dará firmat.
Jo ho faig sols perquè desitjo
ni tenirli de parlar. (Se'n vá.)

¿Vos me cridavau, María?

No era jo; el senyor rector.
(¡Qué 's lo que 'm passa, Senyor!)

¿Y sabéu lo que volia?

(¡Oh! No 'm pensava qu' al veurerl'
renasqués tant l'odi en mi.)

(¡Lo toch! ¡Ah! Puch dir que si.)

(Sa mercè ho vol… Tinch de creurerl'.)

¿Déyau que 'l senyor Rector?…

Lo plech que tinch m'ha deixat
y, al surtir, m'ha demanat (Lluita.)
que vos digués, per favor…
(¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!) Que, si
me'l firmavau de seguida,
jo, per salvarvos la vida,
vos guiés fins al camí.

¿Y no puch, ans de firmar,
saber lo que 'l plech conté?

Com no sè llegir; no ho sè.

Deixeumel doncas mirar.

(¡Déu mèu! ¡Que sento ara aquí!
Jo he dit' lo que no podia.
¡Oh! ¡No! ¡May!… Jo no debia
fer una promesa així.
Jo he dit al Rector, per creurerl',
que salvarlo li jurava!…
¡Oh! si… mes jo no pensava
lo que 'm passaria al veurerl'.
¡Callar y tenirlo aquí!…
L'ha mort y salvarlo encara!…
¡Oh! No, no. ¡Jo no soch mare
quant puch contenirme així!)

(Si no 'l pogués recobrar
me pert per sempre.) (Per lo que llegeix.)

¡Assessí! ¡Qu' has fet del mèu fill!

¡Jo!!

Si.

¡María!

¡Oh!

¿Vos?

Si… 'l firmar…
(Transició violenta.)
No… no… res. Dich que s'afanyi
si a temps al lloch tè de ser.

Firméu.