Rector.
Joan.
Rector.
perquè assessí us deya ara!
Donchs, com á ella, á mès encara
deuréu aixís vostra vida.
Vos heu destrossat lo cor
y l'honra del marques d'Haro,
y el sèu pare es vostre amparo,
si, firmant, li deu l'honor.
Per vos duch la mort oculta,
sens en res veure esperansa,
y, per salváus, ma venjansa
dins del mèu cor se sepulta.
Per vos hi ha una mare aquí
que mort al sèu fill ne plora,
y ella es la que fins á fora
vos guiará, creyentme á mí.
¡Oh! ¡Comprench que ab tant esglay
grandesa tanta se veja!
D. Joan, moriuvos d'enveja:
vos, això, no ho faréu may.
Joan.
que jo á vos?…
Rector.
lo vostre amich heu cregut.
Joan.
Rector.
Joan.
Rector.
Joan.
de que lliure ixo d'aqui?
Rector.
Joan.
se volgués desdir del pacte?
Rector.
fins quant tracta ab jent com vos.
Joan.
Rector.
Joan.
Rector.
María.
¡Pe 'l cel fassim lo favor!…
Jo ho vull… mes… si no podia…
si 'l recort que no 'm deixa
m'ecsaltès com ara ha fèt?
Rector.
María.
Rector.
(María obeeix, y, sens replicar, guiant á D. Joan, desapareix per la porta indicada.)
ESCENA XIV.
Rector.
un cop sa amistad probada:
un' altra fulla arrancada
de las il·lusions del cor!
"¡Ay! Si. Per plorar pesars
"que mos ulls sòn fonts me dius:
"no sols sòn fonts, sino rius;
"no sols sòn rius, sino mars.
Doctor.
¿Teníu lo plech?
Rector.
Doctor.
llavors m'havéu d'abrassar.
Rector.
Doctor.
al goig que en mi veyéu ara
que no 'm deixa ni parlar.
S'estava com cada tarde,
aprop del riu, contemplant
las aigas que transparentan
lo pedregam del sorral,
quant, de prompte, arriba un propi
á portá una carta al mas,
qu' es lo qu' ha umplert d'alegria
sòn pobre cor destrossát.
Era de Flandes.
Rector.
Lo criat que 'l marqués portava
qu' es, com veuréu, aquell criat,
vá rebre en una batalla
una ferida mortal,
y, al estar ja en la agonia,
al marqués ha confessát
que ell posá al balcó la corda,
pagat per l'or de D. Joan,
qu' ell deixá á terra una espasa
que D. Joan li havia dat,
y que 'l marqués, que no dupta
de qui, en los últims instants,
per remordiment, confessa
la sèva acció criminal,
torna tot seguit á Espanya
perdó y olvit demanat,
per abrassar á sa esposa.
Rector.
Doctor.
Rector.
Doctor.
ESCENA XV.
Joan.
ab que m'haveu enganyát!
Rector.
Doctor.
Joan.
¡Bè sabéu fingir sorpresa
quant per vos ja era esperát!
Rector.
Joan.
m'ha acompanyát conmoguda
fins á trovar lo rieral,
y, lo camí senyalantme,
cap aquí se 'n ha tornát.
Segúr jo de que la vida
no tenia en perill ja,
per dintre 'l bosch avansava
quant, al fons, veig tot plegat
al batlle y homes ab armas
que m'estavan esperant.
Vinch correns, ells me segueixen,
han fèt foch, no m'han tocát,
entro aqui, y aquí us pregunto
abans del cás complicar:
¡Si ès aixís com sas promesas,
cumpleixen homes honrats!
Rector.
de que s' en podia anar?
Doctor.
quant la gent ha retirát.
ESCENA XVI.
María.
Rector.
(Ap. y baixantla al prosceni)
¿Sòu vos qui l'ha delatát?
María.
Rector.
no es ella no… no es capás! (Al cel)
María.
Rector.
Doctor.
Joan.
María.
Rector.
Doctor.
Rector.
María.
tots los parènts, son abaix,
y estona fá que demanan
la Anjeleta ab mòlt afany.
Mentrestant jo acompanyava
al caballer al rieral,
y ells, espera que t' espera,
y ella fora y may tornar.
Arribo jo y tots m'ho diuhen,
pregunto al punt ahont anát:
–A buscá un cantarét d'aiga
dret á la font dels canyars.
–Benet veshi. En Benet corra
y tot plegát vè l'Eudalt.
–¿Ahont has deixát l'Anjeleta?
–Renyinas de ennamoráts.
No m'ha deixat portá 'l canti
y he tornát sol á baixar.
–Vés donchs si logras trovarla.
Torna en Benet. –No hi es pás.
Parents qu' ho senten, comensan
á buscar d'ací y d'allá;
uns son al molí del Toni,
altres á la font del glás…
¡Mès na 's trova. No la trovan
y el cor me diu algun mal!…
¡Filla mèva! ¡Filla mèva!
Benet.
María.
Rector.
Benet.
guarnit d'enra y lliris blanchs
Joan.
fins á estar jo en llibertát
y haver recobrát la firma
ab que 'm voléu deshonrar.
Rector.
Doctor.
María.
Doctor.
Joan.
que no me l'hagueu tornát.
Rector.
María.
Doctor.
Joan.
Benet.
(Benet, al fondo.)
Doctor.
Benet.
María.
(Se'n vá boja d' l'alegria darrera de Benet.)
Joan.
(Lo Doctor mira cap á baix de la escala.)
Rector.
Doctor.
Rector.
Joan.
ESCENA XVII.
Lluís.
Joan.
Rector.
Lluís.
'prop de la font dels canyars,
li he dit que, si ella volia
salvar l'honor y la pau
de la pobreta endolada
qu' aprop del riu vá á plorar,
no mès havia d'estarse
ahont ningú la vejès may,
fins que jo anès á buscarla
per tornarla aquí á portar.
S'ha amagát á n'al recolse
que 'l mur de la hermita fa,
he anát á avisar al batlle
perquè no us deixés passar,
y, aixís qu' he comprés qu' hauriau
vostra deshonra firmát,
torno ab ella quant vos creyau
per ella 'l plech recobrar.
Joan.
quant salvarme havéu jurat?
Lluís.
váu jurar vos enfonsar.
Joan.
Lluís.
tanta astúcia per venjarm?
Altiu com lleó dins la selva
váu á la serp trepitjar,
la serp vá quedar adormida
sòta l'alfombra del prát
que, tòta de llaurè y rosas,
váreu péndrer vos per jás
y avuy, qu' ella ha vist la sèva,
vos volta 'l coll com dogal.
Avuy, prés dintre 'ls mèus llassos,
puch dir á n' al vostre afany
que jo he dát á la justicia
datos pera comprobar
que vos sòu qui envenenareu
de mossèn Vicens lo criat.
Que á mossèn Vicens entrego
lo llibre qu' heu estampat
de l'as sèvas poesías, (Li dóna.)
y que vos vinch á innovar
que la rosa d'or, que créyau
vos qu' haviau ja guanyát,
desprès d'estar indecisos
los jutjes del tribunal,
me l'han per fí á mí donada
per acabáus d'enfonsar. (Mòlt marcát.)
Joan.
Lluís.
ESCENA XVIII.
Rector.
Doctor.
Joan.
castigát com jo se veja,
y qu' un envejòs major,
com ho es lo qui ha surtit ara,
se'n vagi á la cort encara
á guayar la rosa d'or!
Rector.
qu' en tot providencia hi ha,
y ell veurá 'l cásticb allá
ahont la glòria trovar creya.
Joan.
sols aixó 'm consolaria.
Rector.
lo certámen del infant.
Instát per Frey Félix Lope
volguí á n' aquest premi obtar,
comensant una poesia,
presa del major afany,
y me 'n aní á lo pradera
á trovar mès ample espay.
"Baixímen al Guadarrama;
"escoltava dels cristalls
"lo murmuri qu' han après
"del llenguatje cortesá,
"y, sentát en marje vert,
"mès guarnit y enllistonát
"que capotét de regatxo
"ó que pintát papagall,
treguí la mèva poesia
per anarla continuánt,
quant, tot d'una, 'm sentí presa
del ensopiment mes suáu.
Lo murmuri de las aigas,
la canturia dels pinsans,
y l'aire de la verneda,
m'adormiren tant y tant,
que, al despertar, ja nit fòsca,
vejím la ploma á la má,
y perduda la poesia
que 'l vent se'n degué emportar.
Ha anat avant lo certámen,
y, desidintse 'l jurat,
ha premiat la que, ab la vostra,
li vá D. Lluis presentar.
Sabedor Lope de Vega
de tant grata novetat
demaná coneixe 'ls versos
qu' alcansaren glòria tal,
y, penséu vos quina fóra
sa sorpresa y sòn esglay,
quant vegé qu' eran, ab manya
poch hábil, desfigurats,
los mateixos que jo havia
escrit pe 'l mateix infant
y que, 'prop del Guadarrama,
vaig pérdrer jo endormiscat.
Axi m'ho escriu Fèlix Lope (Mostra la carta.)
y ho vá tothom comentant:
–Lo Rector de Vallfogona
es qui lo premi ha guanyat,–
y, quant, D. Lluis arribanthi,
creurá la glòria trovar,
trovará tant sols l'escarni
que del sèu nom tothom fá.
Joan.
Rector.
Joan.
Doctor.
Joan.
ma vida es poch per pagar! (Se'n vá.)
Rector.
que no he vist que falti may:
mentre ella puga venjarse,
ja lo demés tant li fá.
ESCENA XIX.
Anjeleta.
María.
Rector.
Doctor.
Anjeleta.
Benet.
homens donas y quitxallas.
(Ván entrant los que Benet indica y besant la má al Rector, desprès de lo qual se'n tornan á segòn terme.)
Rector.
Doctor.
Rector.
(Lo Doctor s'assenta á l'un cantó d'escena, lo Rector al altre, y, prenent lo llibre que li ha dat D. Lluis, llegeix, mentres María y Benet ván fent assentar los parents en un rotllo de frente al públich, combinat artísticament.)
María.
Benet.
Anjeleta.
ESCENA ÚLTIMA.
Eudalt.
Benet.
María.
(S'adelanta un pagès fins á posarse al costat d'Eudalt.)
Benet.
María.
(Benet dóna un candelero encès, al pagès.)
L'anell.
Eudalt.
María.
seguint lo rotllo.
(Eudalt agafa la má de Anjeleta y ab ella, enseyant lo dit ahont dú l'anell, ván seguint lo rotllo, seguits del company de promès que fá llum á la má, y de María y Benet que joyosos ván seguint darrera.)
Rector.
ni sè ja lo que llegeixo.)
(Ajitát vá fullejant lo llibre, mentres lo grupo vá seguint lo rotllo y los parents ván admirantse de l'anell.)
Molts.
Benet.
María.
Benet.
María.
Benet.
Doctor.
que bonicas sempre!)
Rector.
¡María! (Cridantla.)
María.
Rector.
(María vá al costat del Rector, Benet posa una cadira al mitj del teatro y quant ja han acabát d'ensenyar l'anell á tothom hi fá sèurer á Anjeleta.)
Benet.
Anjeleta.
Benet.
(La fán sèurer, ella para 'l devantal los parents se ván alsant de un á un y cada hú li tira lo regalo que vol tornant desprès á sèurer.)
Eudalt.
Rector.
dels versos, quant vaig venir
de Saragossa malalt.
María.
per ma desditxa veges,
tots los sèus versos enviés,
si 'ls demanava, á D. Joan,
y haventme D. Joan escrit,
quant jo creguí qu' afinava
sa mercé, 'l que 'm demanava
li vaig enviar tot seguit.
Rector.
y us vaig dir… (¿Vejam si s'erra ?)
María.
havia 'ls altres d'enviar.
Rector.
María.
Rector.
María.
Rector.
(Tornant á cáurer abatut en la cadira.)
María.
(Lo Doctor hi corra.)
Doctor.
Rector.
havia de disfamarme…
miréu. (Dant lo llibre al Doctor.)
Doctor.
Rector.
aquestas s' han estampát.
Eudalt.
Benet.
Anjeleta.
(Anant á ensenyar al Rector los regalos en la falda.)
Benet.
Rector.
Ni vos en sento ja grat.
Anjeleta.
María.
Doctor.
María.
Rector.
María.
Rector.
Caseuvos sense recel…
lo Doctò ho creya; mes… s'erra.
Jo vos beneeixo… en la terra…
No 'm vol encara lo cel.
Sols… per si fòs… lluny… quant sia…
Doctor.
(Lo Rector ha anat á buscar la poesia qu' escribia damunt la taula, y, dantla al Doctor diu:)
Rector.
al rey aquesta poesia.
Sols ab ella, vindicát
me veurán quants la llegeixin.
Així 'ls dignes me coneixin,
com los vils m'han insultat,
y digueu que, si se'm dóna
lo mal nom que ja 'm rodeja,
fòu víctima de la enveja
Lo Rector de Vallfogona.
NOTAS QUE PODEN SERVIR ALS DIRECTORS D'ESCENA PERA LA BONA REPRESENTACIÓ D'AQUEST DRAMA.
1.ª No ha pogút averiguarse en quin any nasqué lo Doctor Vicens García, perque lo foch d'una de las guerras destruí en Tortosa, entre altras cosas del major apreci, alguns llibres dels Baptismes, en un dels quals estava continuat lo del nostre Garcia. Mes (segons lo que dicta la conjetura) se dóna per constat que nasqué l'any 1580.
2.ª Dels accidents que li ocasioná l'envenenament, restá Garcia tant sens forsas, que apenas las tenia pora suspirar sa desgracia y la de son criat.
3.ª A la menor ajitació se li movia tant gran set que res era prou per apagarla. Ab la eficacia dels remeys cobrá mes que medianas forsas y pogué per alguns mesos cumplir las obligacions de Párroco; si bè patint sempre molta set.
4.ª Morí lo dia primer de Setembre del any 1623.
5.ª A la primera surtida que María tinga ab lo Rector, treurá un vas d'aiga que cuidarán de cambiar, ja l'un ja l'altre, durant tol lo drama.
6.ª Tots los trossos qu' están entre duas estrellas deuhen suprimirso en la representació.
7.ª Tots los versos que portan cometas són del mateix Rector de Vallfogona.
8.ª Las cartas ó lletras deuran ser, en lloch de closas, plegadas pe'l mitj, y cusidas ab tres punts de fil bermell, que, formant un triangul las ocupan totas, segons costum de l'època.
9.ª Allavors los correus arribavan al mitj de la plassa dels pobles, tocavan una corneta, y tots los vehins anavan á recullirlos las cartas. A n' aquets se refereix lo correu de que, en l'últim acte, parla Benet á D. Lluis.
10.ª Lo trajo del Rector es: una sotana abotonada daltabaix, una faixa de seda ab sarrell, com la que portan los jesuitas, barret també com ells, y sabatas ab una rosa de seda, en lloch de sibella. Los altres trajos y lo mobiliari los indican l'època y la posició de cada personatje.
11.ª Per la porta del fondo se veu un tram d'escala que figura que puja al pis de sobre, ahont deurá pujar lo Rector algunas vegadas, y un altre tram, que figura que baixa al carrer.
12.ª Los cómichs, ó comediants, com se 'ls deya allavors, anavan de poble en poble vestits ab lo mateix trajo ab que debian representar la primera comèdia, eran mòlt pobres, y on aixó 's funda el que Benet y María ne parlin com fan en lo primer acte.
13.ª Los detalls que pugan faltar los indicaran un ó altre dels versos del drama.
14.ª Lo tipo del Rector lo dóna lo sonet on que ell mateix fá són retrato.