¿Voléu dir?
María.
¡Bah! Tot seguit.
Una tasseta á las déu,
y desprès la medicina.
¿Oy que si?
Una tasseta á las déu,
y desprès la medicina.
¿Oy que si?
Rector.
Bè.
María.
Noya, vina.
ESCENA V.
Los mateixos. BENET.
Benet.
¡Ay! ¡Mare, mare, corréu!
Anjela.
¿Y aixó?
(Benet vol parlá y no pot perquè está esbufegant.)
María.
¿Y ara?
Rector.
¿Y donchs?
Anjela.
Qué't passa?
Benet.
¡Ay! ¡Com qu' he corregut tant!
María.
Séu.
Benet.
No
Rector.
¿Per qué?
Benet.
Es una cosa
que fá de mes bon contar,
si un s'está dret.
que fá de mes bon contar,
si un s'está dret.
Anjela.
Vejám.
María.
Digas.
Benet.
M'estava prop del rieral
arrancant mòras del marje,
quant, tot plegat, Toot… ¿Qué hi ha?
Veyém una polsaguera
que vè com un nüvol blanch,
se senten gossos que lládran,
s'ou lo galop d'uns caballs,
arriva al fi al devant nostre,
y, just s'han vist al devant,
quant ja m'han caigut las mòras
y el cistellet, d'encantat.
¡Quínas cordadas de gossos!
¡Quín bè de Dèu de caballs!
¡Quíns poms daurats las espasas.
y, ab la sol, quin brillejar!
Cinters y plomas los amos,
acer y cuiro 'l caballs,
galons y franjas los patjes,
y á peu, pe 'ls gossos, los criats.
Passant corrent, jo 'ls segueixo;
corren ells mes, dochs jo tant,
entrém á dintre del poble,
parém devant del hostal,
demanan la rectoria,
los dóna senyas en Pau,
jo, qu' aixó sento, aquí corro;
d'aquí una estona vindran,
paréu los llits de la sala,
poséu llansols de lli blanch,
tiréu espígol per terra,
feu xocolate ab sacalls,
y no us descuidéu, de tréurer
pá blanch avuy per dinar,
qu' aquets senyors qu' ara venen,
ab tants cinters y plumalls,
ab tants llebrers y tants patjes,
y ab tants belluts y brodats,
si no sòn reys ó bò princeps…
arrancant mòras del marje,
quant, tot plegat, Toot… ¿Qué hi ha?
Veyém una polsaguera
que vè com un nüvol blanch,
se senten gossos que lládran,
s'ou lo galop d'uns caballs,
arriva al fi al devant nostre,
y, just s'han vist al devant,
quant ja m'han caigut las mòras
y el cistellet, d'encantat.
¡Quínas cordadas de gossos!
¡Quín bè de Dèu de caballs!
¡Quíns poms daurats las espasas.
y, ab la sol, quin brillejar!
Cinters y plomas los amos,
acer y cuiro 'l caballs,
galons y franjas los patjes,
y á peu, pe 'ls gossos, los criats.
Passant corrent, jo 'ls segueixo;
corren ells mes, dochs jo tant,
entrém á dintre del poble,
parém devant del hostal,
demanan la rectoria,
los dóna senyas en Pau,
jo, qu' aixó sento, aquí corro;
d'aquí una estona vindran,
paréu los llits de la sala,
poséu llansols de lli blanch,
tiréu espígol per terra,
feu xocolate ab sacalls,
y no us descuidéu, de tréurer
pá blanch avuy per dinar,
qu' aquets senyors qu' ara venen,
ab tants cinters y plumalls,
ab tants llebrers y tants patjes,
y ab tants belluts y brodats,
si no sòn reys ó bò princeps…
María.
¡Ja sè que sòn: comediants!
Benet.
No, dona, no: sòn marquesos.
Quant han entrat al hostal,
no han tingut gota de gana.
¡Vés si seran comediants!
Quant han entrat al hostal,
no han tingut gota de gana.
¡Vés si seran comediants!
Rector.
¿Y tú estante allí á la vora,
no has sentit lo nom de cap?
no has sentit lo nom de cap?
Benet.
El de l'un, que 's diu D. Lluis,
y el del altre que 's D. Joan.
y el del altre que 's D. Joan.
Rector.
¡D. Joan Lasserna!
Benet.
M'ho sembla.
Rector.
¡D. Lluis Miralta!
Benet.
Encertat.
Rector.
¡Oh! ¡'Ls mateixos!
Anjela.
¡Y donchs!
María.
¡Y ara!
Rector.
Sòn los dos amichs mes lleals,
qu' á Madrit van protejirme
contra envejosos malvats.
L'un es aquell que vaig dirvos
que, si 'm vejesseu finar,
li enviesseu los mèus versos.
qu' á Madrit van protejirme
contra envejosos malvats.
L'un es aquell que vaig dirvos
que, si 'm vejesseu finar,
li enviesseu los mèus versos.
María.
¡Ah! Si; D. Joan; es vritat.
Rector.
Sòn duas personas dignas.
Benet.
¡Si; si, portan uns criats!
Rector.
De sentiments generosos.
Benet.
¡Si! ¡Si portan un caballs!…
María.
Calla.
Benet.
Bè; mes si jo callo
no diré res.
no diré res.
Rector.
Al instant
Benet, vès, y, de seguida,
digas que hi vas de ma part,
y que joyòs los espero
per darlos, fort, un abrás.
Benet, vès, y, de seguida,
digas que hi vas de ma part,
y que joyòs los espero
per darlos, fort, un abrás.
Benet.
Y tú posa aquella bánova,
que vares fè ab farvalans.
que vares fè ab farvalans.
María.
Aixó no sòn cosas tèvas.
Benet.
Los cobrellits de domas.
Anjela.
Si, si, home; tot lo que vulgas.
Rector.
Mes, ans que tot, al hostal.
Benet.
Las coixineras ab puntas. (Anant y venint.)
María.
¿No vols fè 'l que t'han manát?
Rector.
Qu' aquí 'ls espero y que vingan.
Benet.
Ni 'l temps de girá 'l missal. (Se 'n vá.)
María.
Valgam Dèu, quina alegría!
Anjela.
Veu caballers y caballs,
y no sab ja l' que li passa.
y no sab ja l' que li passa.
Rector.
Vaig á véurerl's arribar.
Prepareuho tot, María,
perquè 'ls vull rébrer com cal.
Prepareuho tot, María,
perquè 'ls vull rébrer com cal.
María.
Deiximho tot pe 'l mèu compte.
Rector.
M'han dat un goig del mes grans. (Se'n va.)
ESCENA VI.
ANJELA, MARÍA.
María.
¡Ay! ¡Jo 'm moro d'alegria!
Anjela.
¿Y aixó, mare? ¿Qué teniu?
María.
Véurerl' mort y véurerl', viu,
en tant poch temps! ¡Quí ho diria!
en tant poch temps! ¡Quí ho diria!
Anjela.
Ja ho podéu dí , es una sort
qu' á fé no me la esperava.
qu' á fé no me la esperava.
María.
Véurerl' viu quant jo contava
que 'l deuriam plorar mort!
Sols una cosa á 'n al dia,
me dóna un xich de inquietút.
que 'l deuriam plorar mort!
Sols una cosa á 'n al dia,
me dóna un xich de inquietút.
Anjela.
¿Y es?…
María.
¿Com es qu' ab la salut
no l'hi ha tornát la alegria?
¿Com es qu' ara, cada estona,
com abans jo 'ls hi he sentits,
no ix ab aquells acudits,
del rector de Vallfogona?
Aquells versos que vá escriurer
á la Josepha gravada,
dientlhi: "mossa corcada,
bresca sens mel…"
no l'hi ha tornát la alegria?
¿Com es qu' ara, cada estona,
com abans jo 'ls hi he sentits,
no ix ab aquells acudits,
del rector de Vallfogona?
Aquells versos que vá escriurer
á la Josepha gravada,
dientlhi: "mossa corcada,
bresca sens mel…"
Anjela.
¡Que vaig riurer!
María.
¿Te 'n recordas?
Anjela.
Lo mateix
que si 'ls estès sentint ara.
¡Y ella hi vá posá una cara!
que si 'ls estès sentint ara.
¡Y ella hi vá posá una cara!
María.
¡Oh! Es que n'hi vá dir un feix:
"Formatje ullat, gelosia,..
Mes, á mí, per agudesa,
que vá deixarme sorpresa,
la que vá tenir un dia.
Lo senyor bisbe, creyent
que fóra mes ben mirát,
passá un' ordre pe 'l bisbat,
manant qu' era convenient,
per evitar los estranys
recels de certas personas,
qu', al menos, las majordonas,
tinguessen uns quaranta anys;
y el senyor Rector, qu' encanta
per acudits , obehint,
diu:– Duas noyas de vint,
y, dos per vint, fan quaranta.
"Formatje ullat, gelosia,..
Mes, á mí, per agudesa,
que vá deixarme sorpresa,
la que vá tenir un dia.
Lo senyor bisbe, creyent
que fóra mes ben mirát,
passá un' ordre pe 'l bisbat,
manant qu' era convenient,
per evitar los estranys
recels de certas personas,
qu', al menos, las majordonas,
tinguessen uns quaranta anys;
y el senyor Rector, qu' encanta
per acudits , obehint,
diu:– Duas noyas de vint,
y, dos per vint, fan quaranta.
Anjela.
¿Y vá tenirlas?
María.
Ni un' hora.
Com qu' aixó ho vá fer no mes
per fer la broma , desprès
ni váren venir de fora.
Com qu' aixó ho vá fer no mes
per fer la broma , desprès
ni váren venir de fora.
Anjela.
¡Ja, ja! (Rient molt)
María.
Y aquets acudits
sòn tant d'ell, quant pot tenirlos,
que fins que torni á sentirlos,
no 'm passaran los neguits.
sòn tant d'ell, quant pot tenirlos,
que fins que torni á sentirlos,
no 'm passaran los neguits.
Anjela.
No crech que ningú ho logrès;
l'han mort envejas y orgulls.
l'han mort envejas y orgulls.
María.
Li ballarem l'aiga al ulls,
y vejam qui podrá mes.
y vejam qui podrá mes.
Anjela.
¡Oh! ¡Si 's tingués la fortuna
de tornarli la alegria!…
de tornarli la alegria!…
María.
N'hi darè una cada dia.
Mira, avuy ni darém una.
Mira, avuy ni darém una.
Anjela.
¿Y li darém vos y jo? (Joyosa.)
María.
Tú sabs bè lo complascent
qu' ell te veurá entrá al convent.
Donchs demli gust en aixó.
Jo ho tinch ja preparát tòt;
ja he vist la mare abadesa,
y avuy li dem la sorpresa
sens qu' ell ne sápiga un mòt.
(Anjela plora.)
¡Ay, ay! ¡Bo! ¡Y aixó! ¿Has plorát?Anjela.
No… no… mare… Es… de ventura.
María.
Si siguès plor de amargura…
Anjela.
No, mare, no: no es vritat.
¿A vos vos agrada?
¿A vos vos agrada?
María.
Si.
Anjela.
¿A n' ell li agrada?
María.
També.
Anjela.
Féu, donchs, lo qu' havéu de fè
sense pensar per re en mí.
Si 'l mèu pló aconsola á algú,
sempre 'ls ulls tinga plorosos!
Jo… vos vull á tots ditxosos.
sense pensar per re en mí.
Si 'l mèu pló aconsola á algú,
sempre 'ls ulls tinga plorosos!
Jo… vos vull á tots ditxosos.
ESCENA VII
ANJELA, MARÍA, EUDALT
Eudalt.
'Sent infelissos jo y tú.
Anjela.
¡Eudalt!
María.
(¡Ell!)
Eudalt.
Si, jo, María:
jo que vos ho vinch á dir.
Vos la porteu á morir
darrera una gelosia.
Per dáus gust, diu que 'l convent
es per ella la ventura,
y no es cert; es la amargura,
la desditxa, y lo torment.
jo que vos ho vinch á dir.
Vos la porteu á morir
darrera una gelosia.
Per dáus gust, diu que 'l convent
es per ella la ventura,
y no es cert; es la amargura,
la desditxa, y lo torment.
María.
¿Y vols qu' ella puga així,
disgustar ab tant mal cor,
á mí y al senyor Rector?
disgustar ab tant mal cor,
á mí y al senyor Rector?
Eudalt.
Ella vos ho podrá dí.
María.
¿Vols matá á la tèva mare?
Anjela.
¡No, mare, no! S' ha enganyát;
hi vaig… per ma voluntat.
hi vaig… per ma voluntat.
Eudalt.
¡Anjela! (Desesperát, contenintse.)
María.
(A Eudalt.) Ho has sentit ara.
Y, ja que tant desatina
lo tèu cap, per aná aixís,
posant sempre en comprimís
á una pobreta fadrina,
te diré que no tínch cor
tant desenganyát encara
per forsar, com mala mare.
de l'Anjeleta la sort.
Que si bè 'l no entrá al convent
mòlt disgust me causaria,
jo á tot me resignaria
abans que fè 'l seu torment.
Mes, ja que li plau á n' ella,
y ho vol lo senyor Rector,
y aixís jo deixo, á ma mort,
assegurada sa estrella,
per mes que tè 'n fassis creus,
ta passió guardat entera,
perquè, aquesta, es la darrera
vegada qu' aquí la veus.
Y, ja que tant desatina
lo tèu cap, per aná aixís,
posant sempre en comprimís
á una pobreta fadrina,
te diré que no tínch cor
tant desenganyát encara
per forsar, com mala mare.
de l'Anjeleta la sort.
Que si bè 'l no entrá al convent
mòlt disgust me causaria,
jo á tot me resignaria
abans que fè 'l seu torment.
Mes, ja que li plau á n' ella,
y ho vol lo senyor Rector,
y aixís jo deixo, á ma mort,
assegurada sa estrella,
per mes que tè 'n fassis creus,
ta passió guardat entera,
perquè, aquesta, es la darrera
vegada qu' aquí la veus.
Eudalt.
¡María!
María.
Heréu ben honrat
y el mes rich de la vorada,
pots trová un' altra estimada.
y el mes rich de la vorada,
pots trová un' altra estimada.
Eudalt.
¡Anjela! (Com dihent: "¿No sents que 'm diu?")
Anjela.
¡Eudalt!
María.
S'ha acabát. (Enèrgica.)
(Y, separantlos, se 'n dú á sa filla per una porta lateral.)
Eudalt.
¡Oh! ¡No pot ser! ¡No pot ser!
Jo veuré al senyor Rector
y ell no tè tant negre 'l cor.
Jo veuré al senyor Rector
y ell no tè tant negre 'l cor.
(Pausa. Vá á entrar per una porta quant tot de cop senyalan missa, y, aturantse, diu:)
Anem á missa, primer. (Se'n vá.)
ESCENA VIII.
BENET, D. JOAN, D. LLUÍS.
(S'ouhen, ja abans d'entrar, grans riallas de tots tres.)
Joan.
¡Miréu, lo sagristá, quina agudesa!
Lluís.
Com que la tè 'l Rector, se li encomana.
Joan.
¿Y promesa 'n tens cap?
Benet.
Una campana
qu' á tot millò 'm respon qu' una promesa.
Així á n' al campanar s'está bufona
ahont sempre un repicò, ó un toch demana,
y, cada giravol, que dóna ufana,
per sè útil, ó fer bè, sempre me 'l dóna.
Vol ella distingirse de la dona
qu' enrahona per res, y, si á la plana
sa veu arriba, may la senten vana
lo poble y tot l' entorn de Vallfogona.
Senyala á missa, al apuntar lo dia,
me toca á somaten, per salvá al poble,
repica á festa, com un nin podria,
repica rematada, ab afany doble,
y avuy repicará, ab doble alegria,
per repicá al honor de gent tant noble.
qu' á tot millò 'm respon qu' una promesa.
Així á n' al campanar s'está bufona
ahont sempre un repicò, ó un toch demana,
y, cada giravol, que dóna ufana,
per sè útil, ó fer bè, sempre me 'l dóna.
Vol ella distingirse de la dona
qu' enrahona per res, y, si á la plana
sa veu arriba, may la senten vana
lo poble y tot l' entorn de Vallfogona.
Senyala á missa, al apuntar lo dia,
me toca á somaten, per salvá al poble,
repica á festa, com un nin podria,
repica rematada, ab afany doble,
y avuy repicará, ab doble alegria,
per repicá al honor de gent tant noble.
Lluís.
Mòlt bè.
Joan.
Mòlt bè, escolá.
Benet.
Campaner siga.
Joan.
Donchs sigas campaner ja qu' ho demanas.
Benet.
Com jo 'l qu' estimo mes sòn las campanas
campanè y no escolá, vull que se 'm diga.
campanè y no escolá, vull que se 'm diga.
Joan.
Bè de la musa aprens del gran García.
Benet.
Mes aviat li pendria de la mòssa,
qu' una 'n sol confessar que fá gran tòssa
y com per tocá á foch m'hi abrassaria.
qu' una 'n sol confessar que fá gran tòssa
y com per tocá á foch m'hi abrassaria.
Joan.
¿Déu ser, doncas, al menys, que tú llegeixes
versos y rimas que 'l Rector te dóna?
versos y rimas que 'l Rector te dóna?
Benet.
Y de memòria 'ls dich per Vallfogona.
Lluís.
Com ara 'n dirás un dels que coneixes.
Joan.
¡Tant sols sia un sonet!
Benet.
No puch servirvos.
Lluís.
Per riurer un xiquet.
Joan.
¡Jo abans ja esclato!
Benet.
¿Voléu ara un sonet? Vaig, donchs, á dirvos
aquell en qu' ell mateix fá sòn retrato,
y á dirli que ja tè 'l gust de tenirvos.
Sonet ahont se retrata 'l bon Garceni,
aquell en qu' ell mateix fá sòn retrato,
y á dirli que ja tè 'l gust de tenirvos.
Sonet ahont se retrata 'l bon Garceni,
Joan.
Escolteu y veureu lo sèu ingeni.
Benet.
"¡Oh! tú, que de Cervera á Barcelona
"en rocí ó á talo passas ta via.
"no la acabes sens véure al bon García
"mòlt reverent rector de Vallfogona.
"Si 'l vols conèixer, mira una persona
"de ben disposta y pròpia cimetria,
"barbí-vermell, dolsa fisonomia,
"ras de topeto, barbas y corona.
"Ni hipócrit ni profá; alegre y grave;
"no presumit y entès; sabi y poeta;
"en tot mòlt asseat; de raro ingeni.
"En suma: en véurer un que no s'alabe,
"ni fá en vidas agenas lo profeta,
"admira l' y venera l' per Garceni." (Se'n vá.)
"en rocí ó á talo passas ta via.
"no la acabes sens véure al bon García
"mòlt reverent rector de Vallfogona.
"Si 'l vols conèixer, mira una persona
"de ben disposta y pròpia cimetria,
"barbí-vermell, dolsa fisonomia,
"ras de topeto, barbas y corona.
"Ni hipócrit ni profá; alegre y grave;
"no presumit y entès; sabi y poeta;
"en tot mòlt asseat; de raro ingeni.
"En suma: en véurer un que no s'alabe,
"ni fá en vidas agenas lo profeta,
"admira l' y venera l' per Garceni." (Se'n vá.)
ESCENA IX.
D. JOAN, D. LLUÍS.
Joan.
¡Ja ja ja ja!! ¿Heu vist l'ingeni
que 'l rey Felip vá premiar?
Musa de bosch jo 'n diria.
que 'l rey Felip vá premiar?
Musa de bosch jo 'n diria.
Lluís.
Discreta á mi m' ha semblat.
Joan.
¿Que vos ha semblat discreta?
Lluís.
Ja sabéu qu' aixis m'apar.
Joan.
No 'n parlem mes, bon Miralta,
pe 'l' bè de nostra amistat,
y á vos vos convé la meva
si á mí la vostra 'm compláu.
pe 'l' bè de nostra amistat,
y á vos vos convé la meva
si á mí la vostra 'm compláu.
Lluís.
(Sempre així; sempre humillantme,
pera posarse ell mes alt.
Bè fás encara; aprofitau
perquè se t'acaba aviát.)
pera posarse ell mes alt.
Bè fás encara; aprofitau
perquè se t'acaba aviát.)
Joan.
¿Déyau que parlar debiam?
Lluís.
De qu' heu de dir vostre plan.
Me demanéu que tot d'una
me 'n vaje ab vos á cassar,
dientme qu' aixís interessa
á vostra tranquilitat,
y en lloch, 'sent á Barcelona,
d'anar al certamen real,
qu' en Madrit vá á obrirse prompte,
aquí hem vingut, tot cassant,
ahont per ningú sabrem novas
de lo que passe allí dalt.
Me demanéu que tot d'una
me 'n vaje ab vos á cassar,
dientme qu' aixís interessa
á vostra tranquilitat,
y en lloch, 'sent á Barcelona,
d'anar al certamen real,
qu' en Madrit vá á obrirse prompte,
aquí hem vingut, tot cassant,
ahont per ningú sabrem novas
de lo que passe allí dalt.
Joan.
Las sabrem perquè, aproposit,
tinch qui esta allí vigilant
ab ordre de que, quant sápia
sobre lo certamen real,
nos ho escriga á Barcelona,
d'ahont un propi 'ns ho dura;
encara que… tant lo premi
sè segur qu' haig de guanyar,
que ni que res me 'n diguessen
me tindria en ansietat.
tinch qui esta allí vigilant
ab ordre de que, quant sápia
sobre lo certamen real,
nos ho escriga á Barcelona,
d'ahont un propi 'ns ho dura;
encara que… tant lo premi
sè segur qu' haig de guanyar,
que ni que res me 'n diguessen
me tindria en ansietat.
Lluís.
(Aixó fóra si jo ab manya
no m'hagués sabut portar.)
no m'hagués sabut portar.)
Joan.
Visqueu donchs sense cuidado.
Lluís.
¿Y no 'm diréu vostre plan?
Joan.
Es tant sencill de compendrer
com poguéu imaginar.
La Inquisició busca indicis,
la justicia 'n tè algun já;
y jo, mirant si asseguro
el que no 's suspiti may
de ma persona, lo medi
qu' he trovát mes natural
ha sigút una vuitada
vení ab lo Rectò á passar.
com poguéu imaginar.
La Inquisició busca indicis,
la justicia 'n tè algun já;
y jo, mirant si asseguro
el que no 's suspiti may
de ma persona, lo medi
qu' he trovát mes natural
ha sigút una vuitada
vení ab lo Rectò á passar.
Lluís.
¿Y si ha llegit las poesias
ab que l'esteu disfamant?
ab que l'esteu disfamant?
Joan.
No hi ha por; n' he donat pocas
perquè hagin aquí arribat.
perquè hagin aquí arribat.
Lluís.
¿Sabéu, D. Joan, que, si ara
parlant vos tinch de ser franch,
ben de debò per vos sento
l'haver á tant arribat?
parlant vos tinch de ser franch,
ben de debò per vos sento
l'haver á tant arribat?
Joan.
Prefeririau sens dupte
que vos seguís humiliant?
¿No recordéu ja 'l certamen?
¡Devant del Rey! ¡A1 devant
de tants cavallers y damas
de la noblesa mirall!
¡Devant la Reina mateixa!
Ell plé de glòria, triunfant…
¡Y pensar qu' un de nosaltres
hauria estat lo premiat
á no ser ell!… ¡Oh! ¡La ira
m' ecsita, al pensarhi, tant,
que, si lo de Saragossa
fos precis torná á intentar,
altre cop ho intentaria
y altres mil, pera venjarm'!
que vos seguís humiliant?
¿No recordéu ja 'l certamen?
¡Devant del Rey! ¡A1 devant
de tants cavallers y damas
de la noblesa mirall!
¡Devant la Reina mateixa!
Ell plé de glòria, triunfant…
¡Y pensar qu' un de nosaltres
hauria estat lo premiat
á no ser ell!… ¡Oh! ¡La ira
m' ecsita, al pensarhi, tant,
que, si lo de Saragossa
fos precis torná á intentar,
altre cop ho intentaria
y altres mil, pera venjarm'!
Lluís.
¡Oh! ¡La enveja! Si la enveja
no fès al home tan baix!
no fès al home tan baix!
Joan.
¿Y vos creyéu qu' es la enveja
lo qu' á mí m'ha fet venjarm'?
lo qu' á mí m'ha fet venjarm'?
Lluís.
Si D. Joan.
Joan.
No: es la ira,
l'odi, al véurerm' prostergát,
contra aquesta sort infame
que fá enfonsar lo que val
y aixeca á n' á qui, sens mèrit,
may tindrá un lloch al Parnás.
l'odi, al véurerm' prostergát,
contra aquesta sort infame
que fá enfonsar lo que val
y aixeca á n' á qui, sens mèrit,
may tindrá un lloch al Parnás.
Lluís.
Mes conteníuvos al menos
si hem de finir lo pactat.
si hem de finir lo pactat.
Joan.
Procuraré tant com puga.
Lluís.
Y perdonéume 'l ser franch.
(Assentats un á cada costat.)
Joan.
Avuy ab vos dech salvarme.
Lluís.
(Avuy de tú 'm puch venjar.)
ESCENA X.
D. LLUÍS, D. JOAN, lo RECTOR.
Rector.
¡Oh! ¡amichs mèus!
Joan.
¡Doctor García!
Lluís.
¡Mossén Vicens!
(Grans mostras d'amistat.)
Rector.
¡Tant favor!
¿Com esperar tal honor
per ma pobra rectoria?
¿Com pensar que sas mercès…?
¿Com esperar tal honor
per ma pobra rectoria?
¿Com pensar que sas mercès…?
Lluís.
Havém deixát al hostal
patges, criats y falconers,
y, al punt, amíchs verdaders,
cap á casa l'amích lleal.
patges, criats y falconers,
y, al punt, amíchs verdaders,
cap á casa l'amích lleal.
Joan.
Poch vos debiau vos créurer…
Rector.
¡Oydá, oydá! ¡Aquestos senyors
me dispensan massa honors!
me dispensan massa honors!
Joan.
Tot per tornarvos á véurer.
Rector.
¿Y el bon Lope?
Joan.
Treballant
en "La estrella de Sevilla,"
en "La estrella de Sevilla,"
Rector.
¿Tindrá, donchs, un' altra filla?
Joan.
De las mil no está distant.
Rector.
Quín geni!
Joan.
Assombra.
Rector.
¿Y Quevedo?
¿Está sempre tant xistòs,
tan agút y sentenciós?
¿Está sempre tant xistòs,
tan agút y sentenciós?
Joan.
Cada vers que canta 'l credo.
Rector.
¿Y Góngora y Calderón?
y tots, en fi?
y tots, en fi?
Lluís.
Treballant
per las festas del infant.
per las festas del infant.
Rector.
Que crech que ja lluny no son.
¿Y el Rey?
¿Y el Rey?
Joan.
Parlantnos de vos
cada vegada que 'ns veya.
cada vegada que 'ns veya.
Rector.
Sempre ha tingut la taleya
de sè ab mi tant bondadós.
de sè ab mi tant bondadós.
Joan.
Y estrany es, en veritat,
qu' ab lo talent y lo geni
qu' adornan al bon Garceni,
no haguéu sos prechs escoltát.
¿Si 'l desitj de glòria us mou
com la cort no vos agrada?
qu' ab lo talent y lo geni
qu' adornan al bon Garceni,
no haguéu sos prechs escoltát.
¿Si 'l desitj de glòria us mou
com la cort no vos agrada?
Rector.
Hi he estat sols una vegada
y ab una n'he tingút prou.
Aquest cel es mes per mi
y es mes per mi aquesta terra.
¡Lo collat! ¡lo prat! ¡la serra!
¡No sabeu qu' es viure aquí!
"Puig, soletat apacible,
"estich fet un rossinyol,
"me regositjo en tos brassos;
"te vull cantar mil amors."
y ab una n'he tingút prou.
Aquest cel es mes per mi
y es mes per mi aquesta terra.
¡Lo collat! ¡lo prat! ¡la serra!
¡No sabeu qu' es viure aquí!
"Puig, soletat apacible,
"estich fet un rossinyol,
"me regositjo en tos brassos;
"te vull cantar mil amors."
Joan.
La recordo: si, Garcia.
¿Li heu sentida recitar?
¿Li heu sentida recitar?
Lluís.
No.
Joan.
¡Oh! Donchs l'havéu d'escoltar.
Es una bella poesia.
Es una bella poesia.
Rector.
¡M'ecsalta tant de favor!
Joan.
Jo us la llegiré desprès
y, de las d' ell, veuréu qu' es
la que tè mes gran valor.
–Mes anant á un altre objecte,
ja qu' ell aquí 'ns ha portat.
¿Lo grave mal qu' heu passat,
de quina causa es efecte?
y, de las d' ell, veuréu qu' es
la que tè mes gran valor.
–Mes anant á un altre objecte,
ja qu' ell aquí 'ns ha portat.
¿Lo grave mal qu' heu passat,
de quina causa es efecte?
Rector.
(¡Que no la sápigan may!)
Joan.
(Probem aixís si suspita.)
Lluís.
(Cinisme, á fè, 's necessita.)
Joan.
¿Un aire?
Rector.
Crech que l'esglay
del disgustos que 'l favor
del rey me vá ocasionar;
mes ja ans d'ahí 'm vaig llevar
y 'm sento ja ab mòlt valor.
del disgustos que 'l favor
del rey me vá ocasionar;
mes ja ans d'ahí 'm vaig llevar
y 'm sento ja ab mòlt valor.
Joan.
¿Y ab tota aquella alegria
que tant en vos encantava?
que tant en vos encantava?
Rector.
Ja no fóra la mar blava
ni lo sol encès de dia.
La fama aixís ho pregona
y… ¡jo sufrir! Res d'aixó.
Jo haig de fer riure, jo sò
lo rector de Vallfogona.
Es un contracte qu' ha fet
lo mòn ab mí, desde 'l dia
en que, per darli alegria,
li escrigui 'l primer sonet.
¿Si ha estat fins ara distret
abm a musa juguetona,
com tot d'una se li dòna
dol y pena? ¡Bò! ¡Y aixó!
Jo haig de fer riurer, jo sò
lo rector de Vallfogona.
Dolor que tinch per plorar
may en ma cara se pinta
"perquè una gota de tinta
"no torna negra la mar.
Jo sols dech riure y gosar,
jo la dech dir cada estona,
y, encara que 'l mòn me dóna
tot lo fel de sa amargò,
jo dech fer riure… jo sò
lo rector de Vallfogona.
¡Ahont tothom hi vè á gosar
qué hi fa un' ánima entristida!
Si es un ball pe'l mòn la vida,
som al ball y hem de ballar.
Y balla sense parar,
y treu dansa cada estona,
y, per mes que la minyona
no agradi á n' al balladò,
jo hi dech ballar, perquè sò
lo rector de Vallfogona.
Y, en ball tan halagador,
qu' alaban mil y mil bocas,
si uns hi ballan rams y cocas,
jo hi ballo trossos del cor.
¿Tens camas? Ets ballador.
¿Tens llabis? Riu una estona.
Jo ho tinch y l'ordre se 'm dóna,
y, puga l'ánima ó no,
jo hi ballo y rich, perquè sò
lo rector de Vallfogona.
☀ Y no puch contar flagells
ni amargura de cap mena,
y si vull contá una pena
l'haig de guarní ab cascabells.
Y riuhen joves y vells,
y riuhen mare y minyona,
y encara que cada estona
me senti al cor la fiblò,
jo haig de fer riure… jo sò
☀ lo rector de Vallfogona.
Y haig de fer riurer, sentint,
y haig de fer riurer, parlant,
y haig de fer riurer, plorant,
y haig de fer riurer, sufrint,
y haig de fer riurer, morint,
si ab ma mort passan la estona,
y, si, mort, la mort no 'm dóna
per fer riure una invenció,
creurán que, mort, no só jo
lo rector de Vallfogona.
ni lo sol encès de dia.
La fama aixís ho pregona
y… ¡jo sufrir! Res d'aixó.
Jo haig de fer riure, jo sò
lo rector de Vallfogona.
Es un contracte qu' ha fet
lo mòn ab mí, desde 'l dia
en que, per darli alegria,
li escrigui 'l primer sonet.
¿Si ha estat fins ara distret
abm a musa juguetona,
com tot d'una se li dòna
dol y pena? ¡Bò! ¡Y aixó!
Jo haig de fer riurer, jo sò
lo rector de Vallfogona.
Dolor que tinch per plorar
may en ma cara se pinta
"perquè una gota de tinta
"no torna negra la mar.
Jo sols dech riure y gosar,
jo la dech dir cada estona,
y, encara que 'l mòn me dóna
tot lo fel de sa amargò,
jo dech fer riure… jo sò
lo rector de Vallfogona.
¡Ahont tothom hi vè á gosar
qué hi fa un' ánima entristida!
Si es un ball pe'l mòn la vida,
som al ball y hem de ballar.
Y balla sense parar,
y treu dansa cada estona,
y, per mes que la minyona
no agradi á n' al balladò,
jo hi dech ballar, perquè sò
lo rector de Vallfogona.
Y, en ball tan halagador,
qu' alaban mil y mil bocas,
si uns hi ballan rams y cocas,
jo hi ballo trossos del cor.
¿Tens camas? Ets ballador.
¿Tens llabis? Riu una estona.
Jo ho tinch y l'ordre se 'm dóna,
y, puga l'ánima ó no,
jo hi ballo y rich, perquè sò
lo rector de Vallfogona.
☀ Y no puch contar flagells
ni amargura de cap mena,
y si vull contá una pena
l'haig de guarní ab cascabells.
Y riuhen joves y vells,
y riuhen mare y minyona,
y encara que cada estona
me senti al cor la fiblò,
jo haig de fer riure… jo sò
☀ lo rector de Vallfogona.
Y haig de fer riurer, sentint,
y haig de fer riurer, parlant,
y haig de fer riurer, plorant,
y haig de fer riurer, sufrint,
y haig de fer riurer, morint,
si ab ma mort passan la estona,
y, si, mort, la mort no 'm dóna
per fer riure una invenció,
creurán que, mort, no só jo
lo rector de Vallfogona.
Joan.
Oh! mòlt bè, mòlt bè, Garcia!
Lluís.
Sempre agut y sentenciós.
Rector.
Y, descansant així 'ls dos
en que hi ha d'havé alegria.
sabreu desd' ara qu' aquestas
són vostras cambras, y, aquí,
per descansá ó per dormí,
podeu entrá; já estan llestas.
en que hi ha d'havé alegria.
sabreu desd' ara qu' aquestas
són vostras cambras, y, aquí,
per descansá ó per dormí,
podeu entrá; já estan llestas.
Joan.
Donchs del permís usarém
que 'ns donéu, y, mentrestant,
la poesia, en un instant,
D. Lluis y jo llegirém.
que 'ns donéu, y, mentrestant,
la poesia, en un instant,
D. Lluis y jo llegirém.
Rector.
Me dispenseu massa honor.
Joan.
Mes mereix la vostra oferta.
(Lo rector obra lo porta lateral.)
Rector.
Ja teniu la cambra oberta.
Lluís.
Oberta…
Rector.
Com lo mèu cor.
(Apretantlos las mans los acompanya fins que desapareixen.)
ESCENA XI.
RECTOR.
¡Oh, llas de la amistat! Que rich t'ostentas
quant passas per unir cors tant hermosos,
de l'un al altre, y purs, y generosos,
al món com bon exemple los pressentas.
Per nostra desventura en vá ho intentas
ab vils y miserables envejosos,
puig, quant mes junts están, mes recelosos
lo sèu despit y s'amargura aumentas.
Ja, donchs, que, de tants homes con fins ara
m'ha fet conèixer la fortuna mèva,
aquets sòn dels millors, la sort avara
no 't trenqui, ¡oh llas! ja qu', ab la forsa tèva,
aquestas duas flors lligas encara
á la amistat, que 'l cor guarda com sèva.
quant passas per unir cors tant hermosos,
de l'un al altre, y purs, y generosos,
al món com bon exemple los pressentas.
Per nostra desventura en vá ho intentas
ab vils y miserables envejosos,
puig, quant mes junts están, mes recelosos
lo sèu despit y s'amargura aumentas.
Ja, donchs, que, de tants homes con fins ara
m'ha fet conèixer la fortuna mèva,
aquets sòn dels millors, la sort avara
no 't trenqui, ¡oh llas! ja qu', ab la forsa tèva,
aquestas duas flors lligas encara
á la amistat, que 'l cor guarda com sèva.
ESCENA XII.
Lo RECTOR, lo DOCTOR.
Doctor.
¿Donéu permís?
Rector.
¡Y el demana
lo senyor Doctor! Avant.
lo senyor Doctor! Avant.
Doctor.
Dèu hi sia.
Rector.
Y acompanyi
á n' al mèu amich mes lleal
á n' al mèu amich mes lleal
Doctor.
¿Com vos trovéu?
Rector.
(Dantli 'l pols que 'l Doctor pren.)
La millora
deuréu coneixe al instant.
deuréu coneixe al instant.
Doctor.
Lo mèu saber aquí acaba;
ara 'l cel disposará.
He aturát la mort de prompte;
mes ella á dins vá minant.
Volia, com ja vaig dirvos,
guardar pera tal estát
qu' esplicarvos y conmóureus
no pogués fervos cap mal.
Avuy ha arribat lo dia,
y, puig aquest es l'instant,
espliquéu tot quant fins ara
vos havia jo privat.
ara 'l cel disposará.
He aturát la mort de prompte;
mes ella á dins vá minant.
Volia, com ja vaig dirvos,
guardar pera tal estát
qu' esplicarvos y conmóureus
no pogués fervos cap mal.
Avuy ha arribat lo dia,
y, puig aquest es l'instant,
espliquéu tot quant fins ara
vos havia jo privat.
Rector.
¡Aquesta set que no 'm deixa…!
Doctor.
(L'ardor que l'está cremant.)
(Lo Rector beu y desprès s'assentan.)
Rector.
Quant de desde Barcelona
á Madrit la cort torná,
recordant lo rey mos versos
me vá ordenar qu', al instant,
anès á aumentar dels poetas
l'estol que 'l volta ab afany,
y en Madrit vá sè 'hont, un dia,
passejant tot sol pe 'l camp,
de cap damunt d'una pedra,
te veig dormint á un infant,
y un sacerdot venerable
que, mirantlho, vá esclamar:
– O es el muchacho de bronce,
ó la piedra es lana:– quant
sentit per mi aquet concepte
vaig al moment contestar;
sorprenentlo: –¿Qué mas bronce
que no tener años ònce,
(com era així), y que mas lana
que no pensar que hay mañana?
Queda 'l sacerdot parat;
Sent aixó y – ¡Vos sois García!–
diu –y m' abrassa al instant.
– Jo– ¡y vos Lope!– li contesto,
y aixó nuá nostra amistat.
Tal com Lope, tots los altres
de noble ingeni preclar,
ab la má d'amich m'honraren;
mes tant com ells, cors lleals,
m'enaltian ab tals probas,
los que 's veyan humiliats
per ma glòria, se 'n venjavan,
aconsellats pe 'l fatal
geni de la baixa enveja
qu' en sos cors anava entrant.
á Madrit la cort torná,
recordant lo rey mos versos
me vá ordenar qu', al instant,
anès á aumentar dels poetas
l'estol que 'l volta ab afany,
y en Madrit vá sè 'hont, un dia,
passejant tot sol pe 'l camp,
de cap damunt d'una pedra,
te veig dormint á un infant,
y un sacerdot venerable
que, mirantlho, vá esclamar:
– O es el muchacho de bronce,
ó la piedra es lana:– quant
sentit per mi aquet concepte
vaig al moment contestar;
sorprenentlo: –¿Qué mas bronce
que no tener años ònce,
(com era així), y que mas lana
que no pensar que hay mañana?
Queda 'l sacerdot parat;
Sent aixó y – ¡Vos sois García!–
diu –y m' abrassa al instant.
– Jo– ¡y vos Lope!– li contesto,
y aixó nuá nostra amistat.
Tal com Lope, tots los altres
de noble ingeni preclar,
ab la má d'amich m'honraren;
mes tant com ells, cors lleals,
m'enaltian ab tals probas,
los que 's veyan humiliats
per ma glòria, se 'n venjavan,
aconsellats pe 'l fatal
geni de la baixa enveja
qu' en sos cors anava entrant.
Doctor.
¡Oh! ¡La enveja! ¡En tot la enveja
trayent sòn asqueròs cap!
trayent sòn asqueròs cap!
Rector.