Lo rondallayre, Tercera série

La cabreta.

Heuse aquí qu’era una cabreta que volgué ferse una caseta pera ella y los seus fillets. Comensá á agafar pedretas y de la una á la altra, anava pujant la casa que boy acabada la tenia, quan se li esdevingué’l caureli una pedra damunt sas camas y acoixarla.

–Ay pobreta de mi, com ho faré ara? Me n’aniré á Sant Jaume de Galicia á ferme curar las camas.

Feu uns quans formatges, los deixá á sos cabridets y, emprenguent son sant romiatje, se despedí d’ells, encomanantlos que no obrissin la porta á ningú com no fos á ella, la qual, pera que la coneguessin, avans los diria:

La guilla, qu’es molt traidora y tot ho espia, aixi que vejé á la cabreta fora, se n’aná á la porta de la casa y fingint la veu de la cabra, digué:

Los cabridets, que cregueren qu’era sa mare que tornava á buscar alguna cosa, corregueren tots contents á obrir la porta ¿y quina no fou sa sorpresa al trobarse ab la guilla? Tots soptats fugiren á amagarse y la guilla, veyent lo camp seu, ella que’n pren los formatges y pera estar mes lliure s’enfilá á dalt d’un pí á menjarsels.

Heuse aquí que hi havia per aquellas terras un llop gros y famolench que tenia espahordida tota la encontrada. Lo qual s’ensopegá á passar sota del pí en que la guilla s’menjava’ls formatges y com n’hi caigués una crosteta sobre seu, ell qu’alsa’l cap y’t veu la guilla.

Y li diu: –Comare guilla, qu’es lo que menja aquí dalt del arbre?

Y la guilla que li respon: –Compare llop, menjo garrotxas de pí.

Y’l llop: –Si las crostetas son així, que farán las molletas: d’ahont las has tretas?

Perque ell ja coneixia bé qu’era formatje lo que la guilla menjava. Aixi es qu’encara que la guilla volia escusarse de dir d’ahont l’havia tret, lo llop la amenassá de tal manera, qu’ella que li digué: –Ves á casa las cabretas, trucas á la porta y dius:

Y veurás com ellas t’obren, donchs que’s pensarán qu’ets sa mare.

Lo llop, golós y afamat, se n’aná cap á la casa de las cabretas, trucá á la porta y’s posá á dir:

–Uix, uix, no sou pas la nostre mare.

Lo llop no tingué altre remey que tornarsen y tot cremat se n’aná á trobar á la guilla.

–Comare guilla, no m’han volgut obrir la porta.

La guilla li feu esplicar com ho havia fet y veyent son erro, li torná á esplicar punt per punt de la manya de que’s tenia de valdre.

Heuse aquí que mentres tant, havia arribat la cabreta de son romiatje y tota contenta ab las camas ben curadas, se n’aná á casa seva, truca y diu:

Mes com aqueixas estavan escarmentadas no volian obrirla y la cabra tingué de repetir tota la cantarella. Llavoras la conegueren bé, li obriren la porta y las cabretas li esplicaren lo perqué estavan recelosas. Ohit lo qual, veyent descubert son secret, ella que las hi diu:

–Donchs, no obriu á ningú la porta que primer no ’us ensenyi la poteta.

Y se’n va anar á la pastura á cercar recapte.

A tot aixó, la guilla havia ensenyat ben bé al llop pera que las cabretas li obrissin la porta y aquest se n’hi havia anat.

Truca y diu:

–Veyám las cametas?

Lo llop se’n va teme alguna y corrent se’n aná á ficar sas potas á una bassa de cals y ab ellas emblanquinadas va anar á casa las cabretas á ensenyárlashi.

Aqueixas, totas refiadas de qu’era sa mare, van obrirli la porta y no reberen poch susto quan se trobaren cara á cara ab lo llop; camas ajudeume, no pararen fins á dalt de tot de la casa. Sort que’l llop era golós y, veyent los formatjes, va enamorarse d’ells, deixantlas á n’ellas.

Quan la cabra torná, las cabretas, totas espahordidas encara, li van contar lo susto que havian tingut per l’engany del llop, y ella que diu: –Dels formatjes no’n tindrá prou; ja veureu com demá tornará pera menjarvos, mes es precís escarmentarlo.

Al dia següent, tal com havia pensat la cabra, lo llop torná; la cabra li feu obrir la porta per sos fills mes al boy indret d’ella hi havia posat una caldera d’aygua bullenta, y aixis que’l llop, sense mirar res, se ficá á dins, caigué dintre la caldera y tot va escaldarse.

Podeu contar de quina manera va fugir: se’n va cap á la guilla y li diu:

–Ja veyeu, comare guilla, com m’han posat. Cureume bé ó sino ’us mato.

Y la guilla que li diu: –Aixó ray, aneusen á n’aquell pla de sorra, fregueus’hi bé y vos curareu.

Lo llop que se n’hi va, comensa de revolcarse bé, pero com mes ho feya, tocantli los grans d’arena á la llaga viva, encara mes mal li feyan, per lo que, tot cremat, se’n torná á la guilla.

–Comare guilla, si mal estava mes mal estich encara. Cureume bé ó sino ’us mato.

Y la guilla que li diu: –Aneusen á n’aquellas bardissas y fregueus’hi.

Lo llop, tot totxo, se n’hi va anar y, frega que fregarás, com mes ho feya mes mal se posava. Aixi es que tot encés de rabia s’entorná á la guilla y li diu:

–Comare guilla, si mal me n’anava pitjor ne torno. Cureume bé ó sino ’us mato.

Y la guilla que li diu: –Bé, home, aixó es que’l vostre mal es de molt cuidado, haveu de menester remeys ben forts; aneusen á n’aquell pagés que llaura y demaneuli que ’us curi qu’ell te remey pera ferho.

Lo llop, tot adolorit, va anársenhi y quan hi fou, ell que li diu:

–Pagés, bon pagés, voldriau curarme d’aquest mal que’m mata?

Y’l pagés:

–No dich aixó, sino si voldriau curarme.

Y’l pagés:

Y veyent una bestia tan perfidiosa, li doná un cop d’arada que quasi va estebornirlo.

Lo llop que se’n torna á la guilla y aqueixa, aixi que’l veu venir, li diu: –Aneusen á n’aquell ferrer que es home de mes forsa.

Lo llop que se n’hi va:

–Ferrer, bon ferrer, voldriau curarme d’aquest mal que’m mata?

Y’l ferrer, tot picant cops de mall:

–No ’us dich aixó, sino si voldriau curarme.

Y’l ferrer:

Y veyent que tornava á importunarlo, li pegá tal cop de mall que quasi’l deixá mitg mort.

Tot dolorit, lo llop se’n va tornar cap á la guilla. Pero aquesta, aixi que’l vejé venir, tot mofantsen per l’estat en que ja’l veya, li diu:

–Aneusen á n’aquell manyá que puleix lo ferro.

Lo llop que se n’hi vá y aixis que feu la sua demanda, lo manyá que li diu:

–Ja veurás, posa la llengua aquí.

Y li feu posar la llengua damunt la enclusa. Llavoras, agafá un martell, y pegant un cop ben fort á n’aquella, li partí en dos trossos.

Lo llop, furiós, se’n va anar cap á la guilla, mes aquesta havia fugit, y’l llop recordantse de que las cabretas havian estat causa de son primer mal, se va dirigir á sa casa é hi trucá. Mes com no tenia llengua, no pogué fer mes qu’embuts, y la cabra, veyent l’estat en que estava, cridá á sos cabridets que ja eran grossos, eixí ab ells y á cops de banyas y cotadas no pararen fins que’l deixaren sens vida estés á terra.

Lo bou d’or.

Era un home molt aficionat á antigüetats y á cosas estranyas. Ab aquesta afició havia corregut moltas firas y no trobant ja en ellas cosas bonas pera adquirir, aparellá un barco y se n’aná dret á Morería. Allí corregué tots los mercats y lo mes notable que trobá fou un bou d’or que va comprar. Ab ell emprengué vela cap á la seva terra y, una volta á casa seva, li aparellá una bona quadra mantenintlo á tot regalo.

Heuse aquí que comensá á adonarse de que quasi cada dia li mancava una de las preciositats que tenia guardadas. No sabia á qui atribuhirho: primer pecá ab los seus criats, despres ab algú dels seus coneguts ó de sa familia y per fi, volentho esbrinar, ell qu’un dia s’amaga ben amagat detrás d’una cortina y quan mes atent estava, mirant qui entraria, te sent aletejar pe’l seu dessobre, alsa’l cap y veu un aucell hermosíssim d’uns colors vius y encesos, lo qual se tira damunt d’una de las joyas que á n’allí hi havia y apreta á fugir.

Podeu contar si quedá parat l’home; tot ho esperava menos lo que va succehirli. Al dia següent, ell que’s torna á amagar ben preparat pera agafar á l’aucell, pero aquest, així qu’hagué pres la cosa, emprengué volada sens que l’home pogués agafarlo y sí solzament seguirlo ab la vista y veure que’s ficaba á la boca del bou d’or.

L’endemá á la mateixa hora, se’n va á la bora del bou per compte d’anar á la sala ahont tot ho guardava, y al cap d’una mica, veu eixirne de dintre d’aquell á l’aucellet qui, així que’l vejé, apretá á volar mes que depressa. L’home’s pensá que se n’havia anat á dita sala com cada dia: hi corregué, mes no va trobarli, y creyentse que no s’hagués ficat altre volta á dins del bou, feu venir los matadors y feu obrir á aquest pe’l ventre, pero no hi va trobar tampoch res. L’aucell, veyent que l’havian descubert, volá cap al ayre.

Volant, volant, arribá á una altura inmensa, ahont quasi no s’ovirava, y un aucell gros, habitador d’aquells espays, quedá tant estranyat al veurel, que va dirigirse cap ahont era y quan hi fou aprop, li va preguntar ahont anava.

Y l’aucellet li contesta qu’era una princesa encantada y que anava als palaus del sol, de la lluna y las estrellas, qu’era l’unich medi que tenia pera contrarrestar la influencia de qui la havia tornada d’aquella manera, y desencantarse. Y l’aucell gros li digué qu’ell li duria, mes que tenia de dur molta de carn per sempre qu’ell n’hi demanés, pus lo viatje era mol llarch y, si no tenia vianda apunt, defalliria.

L’aucellet se’n baixá á la terra, feu forsa provisió de carn y quan la tingué tota apariada, se’n aná á trobar al aucell gros que ja l’esperava, li posá damunt tota la carn, s’hi enfilá y l’aucell gros s’enlayrá cap á munt ab un vol tan rápit que ni quasi podia respirarse.

Y cap amunt, cap amunt, sempre’s girava á demanar carn que l’aucellet li donava, y travessant espays y esferas, arribaren per fi al palau del sol cabalment quan aqueix era al mitg de sa ruta.

Trucaren, y’ls eixí á obrir una velleta, la qual, aixi que’ls va veure, ’ls digué: cap al fosch ja ’us obriré la porta y podreu entrar, ara no, perque ’us cremariau.

Los aucells, se retiraren un poch pus que semblava que tot s’encenia y quan lo sol fou á la posta, eixí la vella y’ls feu entrar dintre’l palau.

Allí n’hauriau vist de riquesas! tot era d’or macis y ab una exuberancia y plenitut de vida tal, que no compon res lo que hi ha en la terra; arbres inmensos de grossa capsalada plens de daurats y richs fruyts, montanyas colossals, rius vertiginosos de tant abundants y rápits y tot tan hermós y sorprendent que la vista s’hi encantava. L’aucellet se presentá davant del rey del sol, li feu son degut acatament y ab la sua llicencia se n’aná á cercar la pedra de la riquesa.

Remená per tot arreu ab son bech, picá per terra y habent trobat la pedra que cercava se’n puja altre volta damunt l’aucell gros y aquest emprengué camí vers lo palau de las estrellas.

S’engolfaren per l’inmens espay, passaren per entre mitg d’infinitissims mons y per últim arribaren al palau ahont se dirigian. Los sortí á obrir una velleta, qui’ls hi digué que ja podian entrar, y trobaren á tothom que dormia, ab una quietut y calma tal que per tot arreu regnava, que fins los dos mateixos aucells quedaren encantats. Se ficaren endins y mes endins y tot resplandia ab una claror suau y viva y bellugadora sempre, essent tot cubert de brillants y perlas. Per entre mitg d’ells se n’anaren al palau del rey de las estrellas, li feren acatament y li demanaren llicencia pera anar á cercar la pedra de la hermosura. Lo rey los hi doná y l’aucellet, de brillant en brillant y de perla en perla, la aná buscant y quan la tingué, pujant damunt l’altre aucell, emprengueren novament sa ruta cap al palau de la lluna.

Heuse aquí qu’ab tants llarchs viatjes s’havia anat acabant la carn que de provisió l’aucellet duya; l’aucell gros ne menjava tanta, que vingué una ocasió en que aquell no’n tingué mes pera donarnhi y defallint, acabá sas forsas, deixant caure l’aucellet qu’aná á parar al mitg de la mar.

En ella, tot voleyant, aná per dessobre de las aiguas d’un cantó á l’altre, cercant puesto ahont reposar ó vianda pera no morirse de fam, quan per sa ventura ovirá al lluny una vela.

S’hi dirigí, se posá en un pal y’ls mariners, aixi que’l vejeren, com era tan bonich, procuraren agafarlo y’l tancaren á dins d’una gavia.

Presonera llavoras la princesa, ja ’us podeu figurar si’n passaria de tristesas ¡tan poch que li faltava pera esser desencantada y veures entre mitg de ferros! Per aixó demati y tarde plorava sa desventura, mes ho feya ab tan dols accent y ab una ternesa tal que tots los mariners s’hi encantavan.

Y aixis anavan fent cami y sempre lluny y mes lluny, fent voltas y tirant tot arreu las mallas de pescar, fins que vejé que un dia tregueren un peix hermosissim, que’ls feu posar tots contents pus era lo peix perqui anavan navegant y que’ls hi havia encomanat lo rey de la lluna.

Per aixó desseguida se’n hi anaren, á fi de donarli, y l’aucellet, entenentho, ’ls demaná que li portessin també á n’ell y qu’alli’l deixessin lliure.

Los mariners li prometeren, feren via cap á la lluna y quan aqueixa ix del mar hi arribaren. Van trucar á son palau y’ls hi sortí á obrir una velleta que’ls digué que no entressin, que havia arribat un aucell molt gros ab una fam tan espantosa que’l rey li havia concedit que’s menjés á tothom qu’arribés aquell dia á lo seu palau. Mes l’aucellet li respongué que no hi feya res, donchs que l’aucell gros ja’l coneixia á n’ell y, tot cantant pera que aquest lo conegués be, se’n entrá junt ab los mariners cap á dins.

Heuse aquí que quan lo rey sentí aquell cant tan hermós, va enamorarsen y no pará fins qu’hagué agafat á l’aucellet y, tancantlo en una gavia, se’l posá al seu quarto. L’aucellet dintre de la gavia, canta que mes cantarás, deya tot lo que en la ciutat passava, de lo qual n’estava tot content lo rey pus aixi savia tot lo que’s deya y pensava en ella.

Un dia van arribar emissaris de l’amo del bou d’or, que n’havia enviat per tot arreu del cel y terra en busca del aucell que li havia pres totas aquellas joyas, y aixi qu’aquest va saberho, fent tota mena d’esforsos, fugí de la gavia.

Lo rey, trobantlo fugit, lo cercá per tot y com lo vejés al jardi, s’hi acostá poch á poch pera cullirlo y sols li agafá una pluma que tenia al cap y que li eixia mes que las altras. Pero tan bon punt la tingué, quan lo aucell quedá convertit en una hermosíssima noya.

Lo rey ne quedá mes que admirat; li preguntá com podia ser alló, y la noya li digué com era una princesa encantada á dintre d’un bou d’or, que solzament podia tornar á sa primitiva forma anant al palau del sol, de las estrellas y de la lluna y que, complerts los seus viatjes, arrencada aquella ploma qu’era per medi de lo que la havian encantada, tornava al estat de princesa.

Vingueren los emissaris, demanaren per l’aucell á fi de recobrar tot lo que havia pres al seu amo, sels presentá la princesa qui’ls contá tot lo que havia succehit, y que’ls doná totas las joyas que demanavan, de lo qual ne foren tots contents, y la princesa, regna de la hermosura y riquesa per las pedras que tenia, ’s casá ab lo rey, essent felissos per sempre mes de la sua vida.

La coloma blanca.

Hi havia un rey, qui’s casá ab una dama plena d’hermosura com no ni hagués cap altra. Tots dos, joves y plens d’amor, sols de veure davan enveja; ell ocupat en los alts quefers de la nació y ella en las virtuts que tota reyna deu tenirne, quan tots dos desafeynats junts se trobavan, sols, en la santa pau de la familia, davan ample esbarjo á son esperit y passavan dolsas horas de una felicitat complerta. Tant mes quant se’ls esdevingué lo haverne fruy de son tendre amor y naixels un noi de gentilissimal figura.

Mes vingueren mals fats y ell tingué d’anarsen á la guerra; se despedí de sa esposa ab ánima ben entristida, ella li passá’ls brassos pe’l seu coll, l’estrenyé contra son pit y donantli á besar son fill, lo deixá anar rodejat de sos escuders y patjes, ab sas valentas tropas, no perdentlo de vista fins qu’arbres y montanyas esborraren sa derrera sombra.

Desde llavoras, cada tarde, quan lo seu cor habia donat eixida á tot lo sentiment que de dia hi covava, plena d’anyoransa, se n’anava á la finestra de sa alta cambra á veure si son espós potser arribaria, ó ab la esperansa á lo menos de tenirne quelcuna nova. Ja’s figurava veure entre mig de las llargas sombras de la arbreda la lluhentór d’alguna arma ó l’onejar de una ploma, ó ja li pareixia sentir lo renill d’algun poltre; mes cada dia, l’hora quieta anava baixant, baixant, revestintho tot ab lo color de la tristura, sens que ni marit ni novas n’arribessin. Y ella, plena d’anyoransa, se’n tornava á dins á esperar un altre dia: ’us dich que feya condol, y era guapa y atractívola ab sa figura airosa, son dols mirar y sa tan trista cara.

Heuse aquí que pe’l peu del mur ahont hi havia la finestra hi passava un regueró d’aygua tan trasparent y clara qu’enmirallava tot quant se posava damunt d’ella y un dia, volgué l’atzar que hi anés á omplirhi sa cantereta una gitana d’una errant comitiva que per aquells entorns passava. Al acostarse á la aygua y veurehi la cara de la reyna se figurá qu’era la seva y’n fou tant contenta que mes no podia. Mes poch va durarli’l goig, donchs com la reyna s’hagués mogut una mica, feu alsar lo cap á la gitana, la qual, aixi que la va veure, per rancunia y enveja jurá venjarsen.

Y la manera com ho feu va esser que’s vestí de mora y portant ricas joyas, demaná permís al palau, si volian darli, d’entrar á veure á la reyna donchs que li portava presents y joyas del marit que tant estimava.

La reyna, quan va saberho, hi corregué ab delitosa ánsia y per mes que la mora volgués besarli los peus ab tot acatament y reverencia, ella la feu asseure á son costat y li demaná de la guerra y com havia pogut escapar de son país y anar á las tendas de son espós, si mora era y quinas novas duya y qu’es lo que feya’l qu’era tota la vida per ella. Y la mora s’inventá bonas novas y’s tragué un collar tot d’or y perlas que digué era present del seu espós, y ab enganyadora falsia li demaná que li dongués llicencia per posarli al coll, cosa á lo qual vingué bé la reyna, y aixis que’l tingué posat, li semblá á la reyna perdre’l mon de vista, sentir un extremeixement tota ella, en lo seu cos naixer tot de plumas, y poch á poch, poch á poch, anarse tornant coloma, ara sos peus tornantseli potetas, qu’eran hermosas y vermellas com coral, ara sos brassos tornantseli alas, ara volent parlar y no fent mes que murmulls y en fí, tornantse tota ella una colometa blanca y hermosa, sino un collar com de foch que per tot lo coll li rodejava.

La gitana la avalotá y feu fugir al defora, ’s vestí ab las robas de la reyna, s’emposessioná del palau y quedá en ell com á senyora, mentres que la coloma ab son murmull trist per entre la jemada y frondosa arbreda, de l’un arbre á l’altre arbre ara anava cap al palau á veure, encara que fos de lluny, al fill seu, ara cap allá al camí, com cada tarde, á veure si venia’l seu espós ó d’ell sabia alguna nova.

Vingué que la guerra fou acabada y’l rey victoriós ab tot lo seu exercit, escuders y patjes, ab son rich botí y esclaus de morería, se’n torná á son palau passant per lo bosch ahont era la coloma, la que prou revolotejá aprop seu y feu per manera de que s’adonés d’ella, qu’el rey ubriach de gloria y desitjós de veure á la seva esposa, ni tan sols va repararhi. Aixi es qu’aná seguint y quan fou al palau que’l reberen ab grans festas y’s trová ab la reyna tan negre, quedá tot soptat y va estranyarsen, sino que la reyna, prenent encara peu de sa morenor se tirá á sos brassos y li digué que l’esperarlo nit y dia, á la finestra, prenent sol y serena, la havian tornada d’aquella manera. Cosa la qual cregué’l rey y’n fou content y la abrassá ab tota la seva ánima.

Mes la coloma era cada dia mes trista y se n’anava al jardí del palau á la hora de dinar y preguntava al jardiner.

–Com está’l rey ab sa reyna mora?

Y’l jardiner li contestava:

–Molt bé, senyora.

–Y’l noyet?

–Tant aviat riu, tant aviat plora.

Heuse aquí que lo jardiner, tot estranyat de veure que cada dia li succehia lo mateix, va anarho á contar al rey lo qui maná qu’al següent dia posessin la taula al jardí pera dinarhi, y encara que la reyna s’hi oposá molt, lo rey volgué ferho y no hi hagué altre remey al dia següent que fer lo que’l rey manava.

Y aixi que foren tots asseguts á taula, aparegué’l colom y’s posá á la espatlla del rey y després á la del noy fentloshi tot de festas y com si’s volgués arrencar lo collar que duya. Tots volgueren desseguida agafarlo y la reyna la primera, mes la coloma’s mostrá al veureho tant esverada, que fins lo rey temé per ella y per aixó, tot manyagoy, s’hi acostá, li feu un bes al cap, li passá la ma per la espatlla y com se trobés ab lo collar que quasi cremava, li arrencá d’una bursada y per soptada forma aparegué á sos ulls, hermosa, guapa, esbelta, gentil y bella, mes tota entristida, á la seva antigua y vera esposa. Va girarse en vers la embaucadora gitana á la que vejé tota envergonyida y tremolosa, la conegué culpable y li feu sentencia desseguida d’esser penjada, mentres qu’ell ab la reyna, se n’aná ab lo cor ple de joya á gosar de verdadera ditxa.

L’aucellet vert.

Una vegada era un pare que tenia una filla un xich capritxosa en quan á bonichs y cosas raras, mes á qui ell estimava com á la seva ánima. De cosa en cosa, la noya aná demanant en tanta de manera, que gastat ya tot lo que en el regne podia haverhi, se li esdevingué demanar un aucell vert de totas plomas. Lo pare qu’estava embabiecat ab ella, per mes que conegués qu’eran ja massa exigencias las de la seva filla y que com mes li concedia mes li demanava, no pogué menos de consentir en la nova demanda y se n’aná á cercar l’estrany aucell.

Camina que mes camina, ja quasi havia rodat mitja terra, quan escayéntseli fer nit en una gruta, aixi que clarejá, va adonarse de que pe’l capdevall, per un forat xich, molt xich, hi entrava una claror tota esplendent y lluminosa: ell que s’hi acostá, lo forat s’aná fent gros com mes aprop hi era, feu tots los medis per passarhi y á la altre banda aparegué á sos ulls un jardi tan bell y hermos qu’encantava. ¡Quinas rosas! y ¡quins caminals tots plens de tota lley de flors! ¡tot jemat y fresch y olorós y de colors vius y encesos! pero lo que va sorpendre mes al home fou veure per tot arreu uns aucellets verts y hermosos ab unas refiladas que feyan graciosíssimas.

L’home’n fou tot content y ficantse sota un encanyissat que las campanetas cubrian del tot trobá un aucell mes gros que’ls altres d’un vert tan sorprendent que tot se tornasolava y á qual aucell l’home sens grans esforsos va agafar.

Mes heuse aquí qu’aixi que’l tenia se li apareix una serp grossísima y li diu com es que li ha pres aquell aucell cabalment lo qu’ella mes estimava.

L’home li feu narració del desitg de la seva filla y del molt temps que pera compláurela per lo mon anava, y la serp li digué:

–Ja que l’has tocat, enduten l’aucell, jo ja no’l puch tenir, mes tente compte qu’es en preu de la teva filla; guardal be que ningú te’l toqui ni li arrenqui cap ploma, perque si n’hi fan caure una tan sols, tú tens de durme ta filla pera menjármela.

L’home no’n fou pas del tot content, s’alegrava de tenir l’aucell mes tenia pór de perdre l’unich amor que li quedava en la terra. Aixi es que al donar l’aucell á sa filla quasi las llágrimas li queyan dels ulls. La noya ho va veure y no pogué menos de preguntarli que tenia y encara que l’home primer no gosava, per fi va dirli lo que li havia succehit y á quin preu lo tenia.

–Y per aixo ’us espanteu? no tingueu pór de que ningú’l toqui.

Y agafá una gavia d’or, hi ficá l’aucellet á dins y la penjá á dalt del sostre.

L’aucell cantava d’alló millor y tothom del poble anava á escoltarlo. Y com sempre hi ha gent rancuniosa y tot los fa enveja, vingué que á una vehina se li posá de mal ull que la noya tingués aquell aucell, y un dia que noya y pare eran fora, ella que va, agafa la gavia, y aixi qu’anava per pendre l’aucell y ja quasi’l tenia entre sas mans, se trobá sens ell y sols una ploma del cap, en ellas.

La rabia va menjársela: llensá la pluma y apretá á fugir, cabalment quan la noya arrivava. Aqueixa desseguida tingué pór d’una malifeta, aixi es que corregué á dins y quan se va veure aquella ploma á terra y la gavia sense aucell agafá un gros desespero.

–Ay pare, ara si qu’estem perduts, ja no hi ha remey per mí, tinch d’anar ab la serp á morirne!

Lo pare tingué un gran desconsol, mes havia donat sa paraula y no tingué mes remey que cumplirla. Ab sa filla se n’aná cap al jardi y aixi que hi foren, los hi aparegué la serp.

–Ja veig que tens paraula; per gens qu’haguessis duptat ó haguessis trigat, tenia de matar á ta filla; ta puntualitat la salva, mes no te altre remey qu’agafar la ploma y anarsen per lo mon pera veure si trova l’aucell á fi de posarli altre volta aquella. Pera conseguirho, tens de passar per las terras altas ahont lo fret glassa y per las terras baixas ahont la calor aufega, tens d’espatllar sis parells de sabatas de ferro y unas de fusta y omplir tres ampolletas de llágrimas. Fins que ho hagis fet, ton pare quedará aqui y no podrá eixirne ni tú tindrás repós.

La noya emprengué cami y passá per las terras baixas ahont la calor aufega y travessá las terras altas ahont lo fret glassa y en peregrinatje sempre, espatllá las sabatas de ferro y tambe las de fusta, y ab la xardor y’l sol cremant que no li deixavan donar un pas y ab lo glas y neus que l’atuhían, no veyent may la fi de sa condemna, plorá llágrimas amargas y omplí las tres ampolletas.

Y una volta fet, ja quasi desconeguda, arribá á veure un castell molt gran ahont ab la esperansa al cor va dirigirse.

Ella que se n’hi va y quan hi arriba,

–Truch, truch.

–Qui hi ha?

–So una pobre noya que vaig buscant l’aucell vert y fins que’l trobi no tinch reposada.

La velleta qu’era á la porta se’n condolgué y la feu entrar dihentli:

–Ja cal que t’amaguis perque aquest castell es de un gegant molt gran que si’t veya se’t menjaria.

–Per amor de Deu aculliume, perque fa set anys que no he dormit sota teulada ni he menjat á taula.

La bona vella la feu entrar y al véurela tan aterida de fret la feu acostar al foch y encengué bona flamarada. Mes aixi que sentí venir al gegant, correns la feu amagar dintre del forn.

Heuse aquí que’l gegant era de aquells que’s menjava las noyas y aixis que va entrar comensa d’olorar d’un cantó á l’altre, tot dihent:

La noya no gosava á alenar sisquera, de pór que tenia; la vella, per últim, conseguí distreure al gegant y ferli veure que no hi havia cap noya amagada. Li doná una perola de carn, que’l gegant se menjá de una sola bocada y presa, se’n aná aquest á dormir.

A l’endemá al matí la vella doná una nou á la noya y obrintli la porta, li digué, que ja trobaria qui la encaminaria. Y aixi que la noya es al defora, á dalt d’un arbre veu á l’aucellet vert que tot cantant, pega una volada y poquet á poch comensa á anarsen.

La noya que’l segueix y al finir lo dia veu que s’atura á un altre castell. Ella que s’hi dirigeix:

–Truch, truch.

–Qui hi ha?

–So una pobre noya que vaig perduda cercant l’aucellet vert.

La vella que guardava’l castell se’n condolgué y li obrí la porta.

–Entra, mes amagat be perque si’t trobava’l gegant amo d’aquest castell se’t menjaria.

Y la ficá dintre de la cendrera.

Heuse aquí que’l gegant aquell era dels que’s menjavan las criaturas y aixis que va entrar, conegué tot desseguida que hi havia algú amagat y anava de un cantó á l’altre, tot dihent:

La noya no podia aguantarse de pór y la vella tot era distreurel; per fi, quan lo gegant no hagué trobat res, aqueixa li dugué una perola de cols y una volta menjadas, tot cremat, aná á dormir.

Al matí següent la vella feu eixir á la noya á qui doná una avellana y digué que ja trobaría guia, y la noya, una volta regraciat á la vella lo favor que li havia fet, eixi al defora y ab gran contento seu trobá al aucell que ja la esperava.

L’aucellet se posá á volar y la noya á seguirlo y camina que caminarás aixi passaren un altre dia, fins que se’ls feu nit cabalment quan arribavan á un castell consemblant al de las altras vegadas.

La noya que s’hi dirigeix.

–Truch, truch.

–Qui hi ha?

–So una pobre noya que vaig en busca de l’aucellet vert.

La vella que guardava lo castell la obre, la fa entrar y la amaga desseguida dins de la pastera donchs que sentí al gegant, amo del castell, que venia.

Heuse aquí que’l gegant aquell era dels que menjava carn cristiana, y aixís que va arribar, ab la olor solament, conegué que hi havia algú amagat dintre del castell.

Tot era anar d’un cantó á l’altre ensumant per tot arreu pera veure si trobava algú amagat; á la fi tingué de desistir y deixarho corre, ’s menjá una perola de sopas que li doná la vella y aná á dormir.

A l’endemá al matí, la vella obrí la porta del castell á la noya y li doná una atmetlla dihentli que no la obrís fins que fos la hora.

La noya li regraciá la bona acullida, y trobant l’aucell, se posá á seguirlo.

A tot aixó la noya no savia ahont anava, cop de caminar y mes caminar y may sabia si era á la fi. Per últim l’aucell arribá á una gran ciutat y en ella, se n’aná cap al palau dels reys; la noya’l seguí mes fou detinguda á la porta, donchs com anava tota mal vestida y estripada, los criats no li varen donar entrada.

Podeu contar quin desespero, tant temps que feya qu’anava seguint l’aucell y ara que ja tenia esperansas d’agafarlo, ara no la deixavan entrar allí ahont era.

Mentres tant lo rey y la reina, aixis que vejeren l’aucell, ne quedaren tant prendats que l’agafaren y’l tancaren dins una gavia. Y l’aucell canta que canta tan fort y ab uns refilets tan bonichs, que la noya desde fora’l sentia y tota’s dalia de pena.

¡Tant qu’havia corregut per ell y ara perdrel! De prompte’s recordá de la nou, la avellana y la atmetlla que li havian donadas. Ella que trenca la nou y apareix á sas mans un collar de perlas tan preciosas com no n’hi hagués cap en la terra.

La noya que’s posa á cridar:

–Qui’m compra un collaret de perlas?

Y la reyna eixí en finestra y aixi que’l va veure, va prendarsen tant, que feu baixar un de sos patjes á mercadejarlo. Mes la noya no volgué vendrel sino per preu de dormir una nit ab l’aucellet vert.

La reyna tota va estranyarse al sentir tal resposta, mes com lo collar li agradava tant, no hi tingué reparo ab tal que fos tot ben tancat perque l’aucell no pogues escaparse. Feu pujar á la noya, la tancá en una cambra ab lo aucell y ella va quedarse ab lo collar.

La noya, aixi que vejé á l’aucell, l’agafá, li posá á son cap la ploma y aparegué á sos ulls lo mes gentil y agraciat jove que lo sol hagués pogut veure en sa carrera, mes era tot adormit com que res veya ni sentia.

La noya era tota admirada y tot era tocarlo y dirli.

Lo jove dorm que dorm. Vingué la claror que la noya tota espahordida li torná á treure la ploma y aquell que torná en aucell.

Tot lo dia la noya pensá com podia fer pera despertar al jove y ab eixa caboria arribá al vespre y ella que trenca la avellana y apareix á sas mans un brodat tot d’or y seda qu’encantava. Se’l posa á mercadejar, la reyna ix en finestra y se n’enamora tant que aná á comprarli. Mes la noya diu que no’l vol vendre per cap preu sino per preu de dormir una nit ab l’aucell vert.

La reyna que no hi vejé cap perill, li concedí y feu tancar á la noya junt ab l’aucell á dins una cambra. En ella, la noya posá la ploma al aucell y altre volta aparegué á sos ulls lo mateix jove. Mes altra volta tambe adormit sense veurehi ni sentirhi.

Y ella tot era dirli:

Lo jove per aixó no’s despertava y al esser al mati, la noya li va treure la ploma, torná aquell en aucellet vert y la noya aixi que la obriren eixí al defora.

A la vetlla següent ella que trenca la atmetlla y’s troba ab una música d’un só tant bonich y dols que la reyna aixi que va sentirla volgué comprarla. Feu baixar un de sos patjes, y la noya, com las nits avans, no volgué véndrela sino per preu de dormir ab l’aucellet vert. Cosa la qual la reyna va concedirli y ab l’aucell maná tancarla en la mateixa cambra, sino que’ls criats, com cada vespre succehia lo mateix, deixaren la porta solzament ajustada.

Quan fou á dins, la noya posa la ploma á l’aucell y apareix lo mateix jove adormit com sempre.

Y ella tot era dirli:

Y aixis qu’acavava de dirho la música que’s posá á tocar.

Y tantas vegadas com ella deya alló, la música repetia’l mateix; per aixó la noya torná á treure la ploma al jove, aquest fou convertit en aucellet vert y agafantlo aquella, fugi ab ell cap á trobar á la serp.

Despres de molt caminar va arribarhi, trová á son pare que era tot trist creyentla morta: ella llevá la ploma al aucell y aparegué á sos ulls lo jove, hermós com sempre, mes ab vida, y á la primera paraula que va pronunciar, la serp quedá convertida en home y tots los altres aucells verts en galans joves, soldats y patjes.

Lo jove llavoras li esplicá com aquell home era’l seu pare, rey de tot lo reyalme ahont ella havia anat y la havia guiada essent aucell y’ls altres son servey y patjes, á tots los qui, lo rey y la reyna qu’ara ocupavan lo trono ab malas arts y manyas, los havian encantat apoderantse del reyalme. Que solzament los podia desencantar qui espatllés set parells de sabatas, sis de ferro y unas de fusta, hagués anat per las terras baixas ahont lo sol hi aufega y per las terras altas ahont lo fret hi glassa y dormit tres nits en lo palau de son regne. Y que pues ella ho havia fet, li regraciava tant y n’era tant prendat que sols tenia de demanarli si s’hi volia casar. La noya ho demaná al seu pare, qui fou tot content; lo pare del princep, vell ja, renunciá’l regne á favor de son fill, y aquest, comandant las sevas tropas, ab la seva bella esposa al costat, aná á destronar al rey usurpador, vencentlo en campal batalla.

Lo poble’n fou tot content donchs qu’aquell l’oprimia y, proclamant per rey al príncep, visqueren tots molts anys per felicitat seva y dels subdits que governavan.

Lo fill del diable.

Era una dona qui no tenia cap fill; pesarosa d’aixó com estava, no tenia repós ni alegria; ni be’s trobava en lloch, ni ningú aprop podia estarhi; la impaciencia la matava y en son deliri, de cop un dia, perdent lo sant temor de Deu, ell qu’esclama: –Tan de bo’n tingués un, valdement fos fill del dimoni.

Suau y pausadament, sense saber com, vejé entrar á sa cambra un cavaller mal forjat y de sinestra mirada qui li diu:

–Jo som qui’t porto’l fill.

Y á la falda de la dona aparesqué un noy. Podeu contar lo sorpresa qu’ella va quedarne; mirava al cavaller y tota esglayada no sabia lo que li passava, mes lo noy era tan hermós y guapo, tot ell com una rosa d’or, que no pogué menos de ferli un pató y abrassarlo; y’l cavaller va desapareixe.

No tingué altre remey la dona que criar al fill que tant estranyament tingut havia, mes quan recordava son origen y’l veya fill del dimoni, li agafava una tristesa tal que guarní una capelleta ab la Verge Maria dins y á son peu, un noy, vera efigies del seu fill, com li pregava, y lo encuná á resar sempre á la Verge Santíssima.

Mes lo noy era, com si diguessim, de la pell del diable, tant revés y dolent que tothom ne fugia. Sa mare lo dugué á estudi, mes á l’endemá lo mestre tot espahordit y admirat li torná’l noy, dientli que ja savia mes qu’ell y no tenia res pera ensenyarli, cosa la qual espantá de tal manera á la dona que lo aná á oferir á la Verge, mes lo dimoni se’n cremá tant, que tot plegat s’aparegué y d’una rebolada va endurse al seu fill cap á sos terribles dominis.

La dona va desesperarse, mes en lloch rastre sisquera va trobar del seu fill. Aquest, dut cap avall ab la furiosa volada que’l seu pare feya, de res va adonarse fins que’s trobá en mitg de grans calderas ahont las ánimas dels condemnats feyan uns crits horribles de las penas que sufrian. Y’l seu pare girantse á n’ell, li digué:

–Aquí’t deixo, es la teva feyna lo fer foch á n’aquestas ánimas.

Y se n’aná. Lo noy, quan se trobá sol, al veure lo sufriment d’aquellas, n’hagué compassió y deslliberá lo medi de salvarlas. Al efecte aná correns á tancar la porta d’aquella pregon masmorra y á son mateix peu feu una vall fonda, fonda, que hi capiguessin tots los dimonis.

Al cap d’una estona n’arribá un tot carregat de llenya y trobant la porta tancada, trucá, mes lo noy se feu lo sort; n’arribá un altre y lo noy tampoch obrí, fins que hi foren tots, que llavoras, obrint lo noy de cop la porta, se llensaren aquells ab gran embransida cap á dins y caigueren á la fonda vall d’ahont no pogueren eixirne. Lo noy hi tirá terra per sobre y las ánimas passant, totas fugiren, salvantse d’aquellas horribles penas y anant á gosar la gloria eterna.

Lo noy també fugí; sens alé arribá al poble y presentantse á sa mare, ni aqueixa quasi ho volia creure d’alegria, ni al noy savia lo que li passava; quasi no s’arrivaren á coneixe.

Lo cas es que d’aquella hora en avant tothom comensá á ben veure al noy y feya aquest tant de be y miracles que un dia, haventhi un pobre vellet malalt, se n’hi aná y estenguent damunt son llit lo bastó que duya, quedá aquell enterament guarit y bo ab admiració de tothom y mes, quan vejeren que’l noy se’n anava cap al cel y eixia á rebrel la Verge Santíssima proclamantlo sant en la sua esplendent gloria.

Los tres princeps.

Hi havia un pare qu’era molt y molt pobre y tenia tres fillas. Era llenyatayre y cada dematí se n’anava al bosch á fer la seva feyna pera dur un mos de pa á n’aquellas. Mes la feyna anava escassa y los jornals curts, aixis es que cada dia era mes la sua miseria y la tristor cuidava á aclapararlo.

Un dia que com tots los demes estava traballant al bosch, heuse aquí que se li apareix un bou y tot acostántseli, li pregunta qu’es lo que tenia qu’estava tant trist.

Y ell que li diu: –Qu’era que tenia tres fillas á qui estimava molt, mes que no sabia com mantenirlas.

Y’l bou que li diu: –Si’m donas la mes gran, te donaré or per forsa temps.

L’home no ho volia en cap manera, mes era tanta la seva miseria, que finí per consentirhi y se’n va anar cap á casa seva.

Quan va arribarhi, las noyas ja conegueren que li havia succehit alguna cosa, donchs que portava trasmudada la cara; aixis es que s’hi acostaren y ab amorós dalit, li van preguntar qu’es lo que tenia.

Lo bon home no gosava á dirho, mes per últim, las hi contá com estant en sa feyna al mitg del bosch, se li havia aparegut un bou, qui li havia promés una pila de riquesas si li donava la seva filla mes gran.

Y la noya que lo estimava molt, ella que li diu: –No dupteu pas gens, ja hi aniré.

Se despedí de sas duas germanas y junt ab lo seu pare se n’aná al mitg del bosch, ahont los hi eixi lo bou, qui ensenyá al home una pila de riquesas y s’endugué la noya en vers una gran roca que hi havia.

Ab aquells diners l’home’n tingué per molt temps, mes á la fí vingué que van acabarse y no li quedá altre recurs qu’agafar la destrál y tornar á esser llenyatayre.

Ple de tristor, heuse aquí qu’un dia quan acavava de tallar un arbre de la vora d’un torrent, surt un peix de dintre la aygua, qui li preguntá qu’es lo que tenia donchs que mostrava una cara tan trista.

Y ell que li diu: –Qu’era que tenia tanta miseria que no sabia com mantenir á sas fillas.

Y’l peix que li diu: –Si’m donas la mitjana’t donaré riquesas per forsa temps.

L’home, encara que li sabia greu, per fí va consentirhi y se’n va anar á casa seva. Las fillas l’esperavan y aixi que’l van veure conegueren que li havía succehit alguna cosa. Van preguntarli y ell per fí va dírloshi.

La noya mes gran de las duas que quedavan, per tal qu’era lo seu pare qui ho havía fet, no duptá gens y va dirli que hi aniria. Com de fet, després de despedirse de sa germana, se n’aná ab son pare cap al bosch.

Allí seguint lo torrent se’ls hi aparegué’l peix, doná una bossa plena de diners al pare y agafant á la noya se la endugué vers la bauma d’una roca.

L’home ab aquells diners ne tingué una pila de temps pera viure, mes á la fi, com no gastava gayre salut, se li acabaren y tingué de tornar á sa feyna de llenyatayre.

Al mitg del bosch tot lo sant dia, veyentse vell y malalt, sense duas fillas y altra volta pobre, la tristesa arrivava á matarlo, quan un dia qu’estava en lo mes isart de la boscuria, se li aparegué una águila y li preguntá qu’es lo que tenia, donchs que tanta tristesa mostrava.

L’home li confesá qu’era perque havia arribat á tal grau de miseria que no savia com mantenirse.

Y l’águila que li diu: –Si’m donas la filla que tens jo’t faré rich per tota la vida.

–Y si ella no vol venir?

–Tú ho probas.

–Y si jo’m quedo tot sol, com ho faré?

–Te tornas á casar.

L’home anava buscant escusas donchs que tenia pocas ganas de donar á la única filla que li quedava, mes com la necessitat no te lley, encara que ab pena, va mitg consentirhi y li digué que preguntaria á n’aquella si volia anarhi.

Arribat á casa seva la cridá y li digué l’estat en qu’estava y lo que li havia dit la águila. Y la noya, per l’amor que li duya, encara que ab molt greu per deixar sol á son pare, li digué que si altre cosa no podia esser pera viure ell felís, qu’era prompte á anarsen allí ahont era necessari.

Lo pare arribá á llensar llágrimas, mes la necessitat li obligava, y anantsen ab sa filla, emprengueren lo camí del bosch, al bell cim del qual trobaren á la águila.

Aqueixa entregá los diners al pare y s’endugué á la noya sota una roca, mentres qu’aquell se’n tornava á casa seva tot acongoixat y ple de tristesa.

Al cap d’un quan temps, l’home s’anyorá d’estarse tot sol y seguint lo consell de la águila, contragué segon matrimoni del qual prompte ne fou fruyt un noy tot hermós y guapo.

Quan fou edat, lo pare l’enviá á estudi y si be al principi no li succehi res de nou, al cap d’un quan temps tothom comensá á mirarsel de mal ull y lo qu’es pitjor á rebujarlo, dihentli qu’era d’una familia que per diners se venia la sanch.

Al principi, lo noy no’n feu cas, mes tant y tant arribaren á dirli que se n’aná al seu pare á demanarli que volia dir alló de que’s venian la sanch, que tothom li deya.

L’home, com podeu contar, prou pena se’n dava, aixi es que li recava lo dirli, mes á la fí tingué que contarli com, essent tan pobre, primer se li havia presentat un bou á qui per diners havia donat la seva filla gran, despres un peix á qui havia donat sa filla mitjana y després una águila á qui havia donat sa filla petita.

Y’l noy que diu: –Jo las rescataré.

–No ho fassis pas, que qui sap lo que’t succehiria.

–No hi fa res.

Y veyent sa decisió, lo pare li omplí ben bé’l sarronet de bonas viandas, li doná la sua santa benedicció y’l deixá anar á la bona de Deu.

Camina que caminarás, lo noy, quan havia fet ja molta via, trobá dos noyets que s’estavan disputant un parell de sabatas y un sombrero. Li feu gracia la disputa, se hi acostá y’ls va preguntar si per tan poca cosa arrivarian á barallarse de veras.

–Oh! es qu’aquestas sabatas caminan tant, digué un d’ells, que portan desseguida allí ahont un desitja.

–Y’l sombrero, digué l’altre, fa invisible al que se’l posa.

–Donchs bueno, no ’us baralleu mes, doneume las duas cosas y jo en cambi ’us donaré tot lo que dintre’l sarró ha posat lo meu pare.

Com lo sarró era ple, y de cosas ben bonas, los noys hi convingueren, y totas duas parts foren contentas del cambi.

Ab las sabatas y sombrero, lo noy que’s posa aquellas y diu: –Allí ahont es la meva germana gran.

Y posantse á corre molt, pero molt depressa, las sabatas lo portaren al peu del bosch, davant d’una inmensa roca, en la qual lo noy va trucar.

–Qui hi ha?

Lo noy sentí qu’era una veu de dona qui li preguntava y tenint la seguretat de qu’era la seva germana donchs que las sabatas no podian enganyarlo, respongué:

–Obram que so’l teu germá.

Mes la noya gran que sabia que sols tenia duas germanas, li respongué:

–No pot esser, perque jo no’n tenia cap de germá.

–Es que’l teu pare quan va donar la filla petita’s torná á casar y m’ha tingut á mí de son segon matrimoni.

La noya va obrir y’s presentá als ulls del noy un palau tot de plata guarnit de richs domassos y catifas. Aquella’s mostrá tota contenta de coneixer un nou germá y saber noticias de son pare, mes sentint arrivar lo bou, tota va esglayarse y demaná á son germá que s’amagués desseguida.

Lo noy que li digué: –No t’espantis ja’m posaré’l sombrero.

Se’l posá y va quedar del tot invisible.

Lo bou va arribar y al moment va coneixe qu’havia entrat algú á son palau.

–Aquí ha entrat algú?

–Oy, no.

–No ho neguis, que prou que’s coneix.

–Donchs, sí, ha arribat lo meu germá y li he obert la porta.

–Ahont es que m’agradaria veurel.

La noya pregá al seu germá que’s mostrés y aquest treyentse’l sombrero’s presentá al bou y á la seva germana.

Lo bou ne fou molt content, l’agassajá be y arrencantse un pel li doná, dientli que l’aceptés com á present seu y qu’ab ell podria ferse obehir de totas las bestias que’n la terra’s crian.

A l’endemá lo noy prengué comiat del bou y sa germana y posantse las sabatas digué:

–Allí ahont es la mitjana.

Las sabatas se posaren á corre y’l portaren al bell arran de la torrentera, dins de la aygua, sota una grossa pedra.

Hi trucá y una veu de dona li va preguntar.

–Qui es?

–So’l teu germá.

–No pot esser, perque jo sols tenia duas germanas.

Llavoras lo noy va esplicarli com havent quedat sol lo seu pare per haver donat la noya petita á una águila, s’havia tornat á casar y l’havia tingut á n’ell del segon matrimoni.

La noya’l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un palau hermossísim tot de crestall, ab columnas d’aygua y perlas qu’encantava.

Un y altre’n foren contents de coneixes y mes la noya, per saber de son pare, mes arribant lo peix, lo noy va posarse’l sombrero y va quedar que ningú’l veya.

Aquell no obstant conegué qu’havia entrat algú y va preguntarho á la noya y encara qu’aquesta primer ho negava, tingué al últim que confessarho y dir qu’efectivament havia obert á son germá.

–Donchs qu’ha tornat á casarse ton pare?

La noya li contá tot lo que li havia esplicat aquell y’l peix tingué ganas de coneixel. Per aixó la noya va demanar á son germá que’s presentés y ell ho feu llevantse’l sombrero.

Lo peix ne fou content y li doná una escata dihentli qu’ab ella podria manar á tot lo que dins de l’aygua’s cria.

Permanesqueren tot aquell dia junts y á l’endemá, havent pres comiat d’ells, lo noy’s posá las sabatas y dihent: –Alli ahont es ma germana petita–’s– trobá á dalt d’una roca feréstega y dreta que quasi donava basarda.

Ella que hi truca y una veu de dins li respon:

–Qui hi ha?

–So’l germá teu.

–Com pot esser si jo sols tenia duas germanas?

Llavoras lo noy li feu relació de com son pare despres d’haverla donada á n’ella, trobantse tan sol, s’havia tornat á casar y l’havia tingut á n’ell de segon matrimoni.

La noya’l va creure, li obrí la porta y aparegué als ulls del noy un palau tot d’or y esplendent que per tot lluhia.

Nóy y noya’n foren contents de coneixes y la noya tambe de saver novas de son pare, y estavan enrahonant quan la noya sentí venir á la águila: pregá al seu germá que s’amagués y aquest posantse’l sombrero’s feu invisible.

Quan va arribar la águila, no obstant, va coneixe qu’havia entrat algú al palau y ho preguntá á la noya, la qui, encara que de primer ho negava, despres tingué de dir qu’havia arribat son germá.

–Donchs que seguí’l meu consell lo teu pare?

–Si, va tornarse á casar y ha tingut un noy.

–Ay, que m’agradaria veurel!

La noya demaná al seu germá que’s presentés y aquest treyentse’l sombrero, ’s feu visible.

L’águila ne fou contenta de coneixel, li doná una ploma dihentli que ab ella seria en lo seu poder tot lo qu’en l’aire’s cria y li contá com lo bou, lo peix y ell, eran tres princeps germans á qui tenia encantats un vell que vivia allí al demunt seu y que sols ab sa mort podian desencantarse, mes qu’aixó era difícil per no dir impossible, donchs que per matarlo s’havia d’obrir una roca molt grossa que hi havia dintre de la mar, treuren de dins una coloma que desseguida s’escaparía, arrancarli un ou que tenia al mitg del front y tirarlo al cap del vell.

Lo noy qu’era ardit y coratjós, digué que ó ell podria poch ó ho faria y encara que al instant ressoná una veu terrible ab uns crits horrorosos qu’eran del vell, lo noy no per aixó s’acobardí sino que se n’aná á fer la seva.

Se posa las sabatas y diu:

–A la bora de la mar.

Y en un instant hi fou, allí treu la escata y li mana que fassi compareixe tots los peixos mes grossos; y las ballenas, dufins y tota altre mena de peixos en un instant foren á la platxa.

–Aneu al bell fondo de la mar y porteume aquella grossa roca que en ell hi ha.

Los peixos obehiren y al cap de una estona tots plegats alsant l’aygua fins á una altura inmensa, deixaren la roca damunt la arena.

Llavoras ell que’s treu lo pel y crida á tots los bous de la terra.

Tots los bous hi comparegueren.

–Ab vostra forta testa obriume aqueixa roca.

Y’ls bous que tota la forsa la tenen al cap, despres de una bella estona, la esberlaren.

Lo noy era apunt per agafar la coloma, mes aqueixa escapantse per la escletxa pegá una volada y no pará fins al cel.

Lo noy que treu la ploma y crida á totas las águilas que per l’aire volavan.

Y quan foren totas allí, ell que las hi diu:

–Agafeume la coloma.

Y las águilas obedientas, alsant son magestuós vol, se tiraren damunt aqueixa, l’agafaren y la dugueren al noy que ab tota ansia la esperava. Lo noy obrí’l cap del colom, li prengué l’ou y se n’aná en vers lo palau del vell, lo qui, mentres tant, anava cridant tot lo que’l noy feya ab una veu que tot lo mon estremia: –Ara pujan la pedra. –Ay! que ja la trencan. –Ja agafan á la coloma. –Ja li prenen l’ou. –¡Ay! que ja venen á matarme. –Ja son aquí.

Y encara que’l ressó era tant, lo noy per aixó no va espantarse sino que agafant l’ou, lo tirá al bell mitg del front del vell y aquest quedá mort. Desseguida van desencantarse los palaus ahont vivian las noyas; lo bou, lo peix y la águila tornaren princeps y junt ab las noyas se n’anaren á buscar á son pare á qui n’esdevingué una grossa alegria y proclamant al noy lo mes brau y ardit caballer de la terra, feren unas grans festas y tots junts foren felissos per tots los anys de la sua vida.