Los dos germans.
Hi havia un pare que tenia dos fills, los quals eran molt ambiciosos, aixi es que en ser un xich grans, trovaren petita la casa del seu pare y estret lo poble en que vivian y determinaren fugirne.
Y un dia al dematí, tots dos ab lo farsellet á la esquena, se’n van anar de casa seva: –Jo vuy ser bisbe, digué l’un. –Donchs jo rey, respongué l’altre; y anaren seguint fins que’l cami’s partia en dos, que cada un tirá per un costat, l’un á la dreta y á la esquerra l’altre.
Lo qui volia ser bisbe va trovar una bossa plena de diners, ell que la pren, se’n va á la ciutat, se posa á estudiar per capellá, s’ordena y com tenia tants y tants diners, era un gros las caritats que feya, de manera que la seva fama de virtuós se feu pública y’l feren bisbe quan morí’l que hi havia. Aquell ja havia lograt son objecte.
L’altre aná seguint son cami y en lloch va trobar res, ni medi pera pensar com podria satisfer la seva ambició, solsament al cap de molt temps va trobar dos xicots que’s barallavan.
–Que feu aquí, com es que ’us baralleu?
–Es que tenim una cadira y una trompeta y tots dos la volem.
–¿Y per una cadira y una trompeta ’us baralleu aixis?
–Es que la cadira te la virtut de que assentantshi porta allí ahont un vol, y la trompeta de que tocantla fa eixir tants soldats com se vulla.
Lo noy va pensar aixó sí que fa per mí: ell que diu als noys:
–Ja ’us ho partiré jo, aparteuvos y ’us ho faré á palletas.
Los noys de bona fe hi caigueren, li donaren cadira y trompeta y ell asseyentse á la primera, diu:
–A la ciutat del rey.
Y la cadira’l dugué á aquella ciutat. Quan hi fou, va llogar una casa davant mateix del palau, y com veyés á la princesa, va comensar d’enamorarla. La noya també s’agradá d’ell, donchs qu’era molt guapo y poch á poch arribaren fins á enamorarse.
Un dia que com á bons enamorats tot s’ho explicavan, lo noy li digué com tenia una cadira que portava alli ahont un volia y una trompeta que tocantla feya eixir tot de soldats, y la noya tota curiosa li digué que li ensenyés.
–Donchs ja veurás, seu á n’aquesta cadira y ves ab lo teu pare.
Lo rey tenia gran consell y quedá tot admirat de veure arribar alli al mitj á la seva filla.
Aqueixa li explicá lo de la cadira y la trompeta, y’l rey li digué que fes per manera de quedarsho, donchs qu’eran cosas que’ls podian servir molt.
La noya se’n torná cap á lo seu enamorat y li digué que li deixes probar la trompeta á lo qual aquest hi caigué de tal manera, que la noya asseyentse á la cadira y tocant la trompeta desaparegué de la seva vista. Eixiren desseguida los criats y llensaren al noy fora del palau.
Lo noy s’encoratjá de tal manera que no es pera dir: lo cas es que’s trobá pobre y sens saber que fer emprengué camí fora de la ciutat. Caminant, caminant, sense trobar res, al últim vejé una figuera.
Ell que se n’hi va, menja una figa, despres una altra y anava á menjar la tercera quan s’adoná de que li havian nascut duas banyas al cap. Llensá aquella mes que correns y baixá de la figuera ab las duas banyas que no sabia com tréureselas ni taparlas, emprenguent altra volta’l cami.
La gana l’aturdia, emperó no veya mes que figueras y no s’hi gosava á enfilar ni tampoch á cullir cap figa. Camina que mes caminarás, vingué un moment en que no pogué mes y banyas ó no banyas va resoldres á menjar figas. Ell que se’n va á una figuera, menja una figa y li desapareix una banya, en menja una altra y li desapareix l’altra banya.
–Ja estich salvat.
Y cullintne mitja dotzena, va recular de camí, va cullir sis de las altres figas que feyan eixir banyas y se’n va anar á la ciutat del rey ahont las posá en venta.
Com era al mitj de l’hivern, tothom quan las va veure las hi va aná á comprar, mes ell ne volia un preu tant crescut que ningú tenia prou diners. Los reys quan ho sapigueren, las hi feren aná á comprar y’l noy los hi vengué la mitja dotzena que feya sortir banyas.
Los reys, com podeu contar, no ho sabian, y partintselas, ne menjaren duas lo rey, duas la reyna y las altres duas la princesa, y heuse aqui que’ls eixiren á tots desseguida unas banyas que ni ells mateixos savian avenirsen.
–Aixó es aquell home qu’ha venut las figas, potser eran encantadas!
Lo feren buscar y compareixe al palau, y’l noy que’ls hi diu:
–Aixó no es res, jo prometo curarlos, mes te d’esser patint molt.
Tots se’n aconsolaren.
–Comensarém per lo rey.
Y enduguéntselen dintre un quarto, li comensá á darli bastonadas fins á cinquanta que li feu veure’ls ulls verts, despres li doná á menjar duas figas de la altra figuera y las banyas li desaparegueren.
–Ara la reyna.
Y tancá á la reyna dintre lo mateix quarto; mes com la pobre dona no hi tenia cap culpa, li doná solsament á menjar las altres duas figas, fentli mercé de las bastonadas, y quedá curada.
–Ara la princesa.
Qu’era lo qu’ell volia y se la endugué al mateix quarto, ahont se descubrí qui era y li comensá á donar tantas bastonadas, dihentli que no pararia fins que li tornés la trompeta y cadira, que la noya no tingué altre recurs qu’entregárlashi. Llavoras li doná las altres duas figas y quedá la noya sense banyas.
Una volta torná á estar lo noy en possessió de sos maravellosos objectes pensá com ho faria pera esser rey y recordantse del seu germá, se n’hi volgué anar, s’assentá á la cadira y’s trobá en un palau grandiosíssim tot ple de criats los qui li preguntaren qui era y lo que cercava.
Lo noy’ls hi digué que cercava al amo, donchs que no tenia cap dupte de que aquest seria’l seu germá, lo feren entrar y’l vejé assentat á una gran cadira tot voltat de patjes que l’un li tenia’l bacul y l’altre la mitra.
–Donchs que ja ets bisbe?
–Sí; y tu que no ets rey?
Lo noy li explicá tot lo que succehit li havia y lo seu germá li doná una bossa plena de diners y li digué que se’n tornés á la ciutat del rey á lograrho. Se’n hi aná aquell y quan hi fou, construhí un palau molt gran davant mateix del que habitavan los reys.
–De qui será deyan aquestos, tan hermos palau? mes quan ho sapigueren, recordantse de las burlas que’ls hi havia fet, no’n volgueren sapiguer res, per mes que la noya, estimantlo encara, intercedís ab los seus pares pera que li deixessin casar.
Lo noy torná á demanar consell al seu germá qui li digué que toqués la trompeta; y fentho, per tots quatre costats de palau li comparegueren una munió de soldats á las sevas ordres. Se posá al davant d’ells; lo seu germá’l va acompanyar donchs qu’allavoras los bisbes anavan també á la guerra y los pares de la noya quan vejeren aquell numerós exércit en lo quin fins hi anavan bisbes, cregueren ben be que’l noy era un princep que devia haver estat encantat, li concediren la filla, casantlos lo germá bisbe, lo rey’ls entregá’l regne, donchs que ja era molt vellet, y’l noy y la noya foren molt felissos regnant molts anys en aquella terra.
Altafulla.
Hi havia un poble en que tot eran bruixas, lletjas y vellas, que tenian mes poder que no pas lo diable. Las altres pocas donas de las que hi vivian, quan ne veyan alguna, amagavan sas criaturas y fins ellas mateixas fugian per pór d’una mala mirada, amagantlashi sobre tot las bestias de llurs casas, pus moltas vegadas sens saber com las trobavan totas mortas de sols una mirada d’aquellas.
Las bruixas per aixó, encara que veyessin que tothom ne fugia, no’n feyan gens de cas, ans al contrari, procuravan ferne de las sevas aixis qu’ocasió se’ls presentava y anavan cada nít del dissapte á juntarse en unas ruinas y á tenir sás conciliábuls.
Sobre tot si feya lluna, encara millor, y entre mitj dels xiulets de las ólivas y dels cants dels grills treyan d’una cova una grossa caldera, arrancavan de las escletxas de la paret las arrels y herbas secas, encenian una foguerada, cada una hi tirava las herbas é ingredients que duya, ho remenavan be ab una pota de cabra, se posavan á ballar fent sardanas vertiginosas de tant depressa, entre mitj de xisclets y crits horribles, y despres untantse, cridant “Altafulla”, quedavan convertidas en aucellots negres com á mals esperits y’s posavan á volar per damunt de la terra fent la desgracia de per tot alli ahont passavan, fins á esser al demati següent, que, tornantse altre vegada donas, cadescuna se’n anava pe’l seu cantó, vellas y lletjas, ab la ma al gayato, la esquena corva y la cabellera esperrucada, com si tal cosa.
Tot aixó’s deya en lo poble y mes de quatre postas hi havia hagut entre’l jovent per qui ho aniria á veure y fora prou valent pera arriscarshi, mes ningú gosava. Un jove per fi, de cos gentil y ánima ben disposta, volgué probarho: arribat lo dissapte, al esser al foscant, se’n aná tot sol cap al castell de las bruixas y’s posá á esperar que la hora fos arribada.
Lo vent ab impetuosa furia, passant d’un cantó á l’altre, feya estremir las parets y cambras, la nit era fosca, las herbas y arrels fregant per tot, produhian sorolls estranys y ferestechs, si alguna cosa s’ovirava, era sols de tant en tant los dos encesos ulls d’alguna óliva posada al cim d’un capitell ú oberta finestra, fixant sa mirada com si escudrinyés alguna cosa, y’l jove amagat allí en un racó d’una cambra, entre mitg d’un munt de pedra, anava esperant la hora. Quan va ser prop de la mitja nit, vejé arribar una porció de vellas, las quals se besaren en lo front mentres s’esgarrapavan ab las unglas, y carregada cadescuna ab un manadet d’herbas, encengueren un gran foch, hi posaren una grossa caldera, tiraren en ella mentres anavan murmurant cosas estranyas, ara una, ara altre de las herbas que duyan y prenent aquestas diferents colors y visatjes se posaren aquellas á ballar una llarga sardana. De tant en tant s’aturavan y una nova sustancia estranya anava dins de la caldera; fins hi arrivaren á tirar un bras de criatura. Llavoras lo foch prengué un color estrany y s’alsá una fumarada tan calitginosa y pudenta que quasi no’s podia respirar, ni las unas bruixas ab las altres gaire be’s veyan y anavan resant y murmurant mentres la caldera’s refredava y ellas s’anavan fent los untets fins que en un rellotge lluny se sentiren las dotze, que dihent totas de cop “Altafulla” quedaren tornadas en aucellots negres y emprengueren lleugera volada.
Lo jove que ho havia estat veyent tot y que las havia vistas desapareixe, no quedant satisfeta encara tota la seva curiositat, volgué corre la aventura fins al últim estrem y sapiguer ahont anavan y lo que feyan, volgué ser com las bruixas, y aixis que las vejé empendre son vol, aná correns cap á la caldera, s’untá be ab tots los ingredients qu’en ella hi havia y pensant que si deya “Altafulla” tindria d’anar tan alt com las bruixas y aquestas lo veurian y’l matarian, ell que diu “Baixafulla” y sens saber com quedá convertit en burro.
No hi hagué remey; la paraula estava dita y sentí creixers las orellas y allargárseli’ls brassos, arrodonirseli peus y mans fins á esser potas, al detras eixirli cua, no podent fer mes que brams y ab una forsa tant gran que lo impulsava que no tingué altre recurs que posarse á corre seguint sempre lo vol de las bruixas. Aixis es qu’eixas volant en un moment eran d’un cantó á l’altre y ell anant per terra, saltant barranchs, tot arreu espinantse, topant ab casas y arbres, sempre seguintlas, no tenia esma ni savia lo que li passava, ni de quin modo eixirse. Volia cridar mes sols brams eixian de sa boca y foll, sentia las imprecacions d’algú que’n los camps regava ó passava per los camins á qui tocava y fins li aparegué sentirse corre al detrás, mes may podia aturarse. Qui sab quantas terras arrivá á atravessarne fins que per fí per la sua sort vejé clarejar l’auba y comprengué que s’anava acostant cap al castell de las bruixas. Llavoras comensá á respirar, mes arribá á aqueix al mateix temps que las bruixas y aqueixas vejent lo burro, esclafiren en una mofadora rialla, l’agafaren, li lligaren un ronsal ben fort que fermaren á una reixa y cada una ab lo seu bastó li aná pegant cops y mes cops per la sua esquena fins á llevarli la pell, que allavoras poch á poch li aná eixint la de home, fins á recobrar sa primitiva forma, mes tan fet malbé, tot espinat de camas y fet un blau lo seu cos, que caigué en terra sense que ningú l’hagues pogut coneixe y demanant misericordia á las bruixas, mes ja no’n va veure ni una; totas havian desaparescut. Com va poguer va alsarse, se’n torná al poble, en lo que tothom n’hagué grossa llastima y ningú volgué tornar á esser curiós ni á fer cap mes probatura.
Y ara:
Acabat amen Jesús detrás de la porta n’hi ha un fús.
Lo espabilat.
Una vegada era un jove que tingué de corre moltas terras y al tornar á casa seva, despres de molts anys de ausencia, la seva mare fou tan soptada que fins arribá quasi á caure malalta d’alegria. Lo jove s’abrassá ab ella, li feu paibagar lo plor, y quan se creya felis de trobarse altre volta á casa seva, sa mare li manifestá que en mitj del goig tenia novas ben tristas que darli y era que mentres ell havia estat fora havia mort lo seu pare y qu’ella, viuda, havia arribat á tal grau de pobresa, que allavoras mateix no tenia res pera menjar.
–Y per aixo ’us espanteu? no teniu res, absolutament res á casa?
–Res.
–Ja ho veureu. Y cercant, cercant, sols trobá cendra en la cendrera.
–Donchs ja’n tinch prou.
–Sí, pero de cendra no se’n menja.
–No hi fa res, treyeula y fiqueula dintre d’un sach fariner.
La dona ho feu, doná’l sach ple á son fill y aquest carregantsel al coll se’n aná cap á un molí ahont ja savia que no hi havia aygua, deixá’l sach á terra, donchs que li pesava molt, y cridá al moliner.
–Ola, moliner, venia á veure si’m voldriau moldre aquest sach de blat que porto.
–Jo prou, mes no tinch aygua.
–Donchs á fe que’m convindria molt.
–No pot ser de cap manera.
Lo jove, sentint aquella resposta, agafá’l sach, sino que’n compte de pendre’l seu, en culli un que n’hi havia al costat mateix ple de farina y se’n aná cap á casa seva, en la que trobá á la seva mare que’n fou tota contenta de veures ab tant be de Deu.
Mentres tant lo pagés, amo de la farina, se’n aná al molí, demaná’l seu sach, y va endurselen, mes quan fou á casa seva y’s trobá ab que á dins hi havia cendra se’n cremá d’alló mes y va anarsen desseguida al moli, ahont lo moliner quedá mes que parat de lo que succehia.
–Sino qu’haji estat aquell xicot qu’ha vingut de llunyas terras.
A tot aixó un vehí que hi havia que no era gaire amich del moliner, comensá á mofarse de la burla que li havian fet y’l moliner se cremá tant que se’n aná á casa del jove á dirli que li dongués lo sach de farina que li havia cambiat ó sino, si se’l volia quedar, ja li donava ab tal que anés á pendre y li dugués lo cavall del seu vehi; donchs que aixó era per ferli una burla.
Lo jove s’estimá mes pendre lo cavall que no pas tornar la farina, lo moliner pagá aquesta al pagés y aquell se posá á escriure una carta al vehí del moliner dihentli qu’aquella nit li tenian de robar lo cavall que tenia.
Aixi que’l vehí la va rebre, se posá en guarda, tancá be totas las portas y maná á sos criats que no deixessin pas may de vista al cavall.
Heuse aqui que al foscant:
Truch. Truch.
–Qui hi ha?
–So un pobre, si’m voldriau dar aculliment per aqueixa nit.– Lo jove s’havia vestit de pobre.
–No pot ser germá qu’aquesta nit nos tenen de robar lo cavall.
–Be, mes que hi tinch que veure jo ab lo cavall?
Per fi, despres de molts duptes y enrahonaments li obriren la porta. Lo pobre com de costum se’n aná cap á la establa, se hi apariá un jas de palla y’s posá á fer veure que dormia.
Los mossos vetlla que vetllarás allí al peu del cavall, al últim se posaren á jugar y’l pobre, tot fingint que ab los crits se despertava, volgué esser de la partida y’s posá á jugar també.
Ab lo jugar, enrahonant y cridant, vingué molta set als mossos y’l pobre treyentse una carbasseta de vi’ls hi dona beure. Mes en lo vi aquell, lo pobre hi havia posat dormitori y’ls mossos comensaren á adormirse qu’ells mateixos s’admiravan de no deixondirse.
–Com ho farem, deyan, si’ns adormim y’ns roban lo cavall!
Mes un d’ells qu’era mes viu que’ls altres va respondre: –Ja sé com ho faré, posaré la sella al cavall, jo hi pujaré á dalt y aixi, encara que m’adormi, si se’n duhen lo cavall jo tindré de sentirho.
Lo jove, quan los vejé á tots adormits fins lo qui era á cavall, agafá quatre estacas, afluixá la sella, las hi ficá per entre mitg y fent seguir poch á poch al cavall obrí la porta y fugí, deixant á l’altre adormit dalt de la sella sostinguda per las estacas.
L’endemá al demati, l’amo, desde’l seu cuarto, cridá als mossos si tenian encara guardat lo cavall y’l de dalt de la sella li respongué que sí, donchs qu’ell encara’l muntava. Mes quan aquell arribá á la establa y’s vejé burlat d’aquella manera, s’encoratjá d’alló mes y comensá á cridar d’un cantó á l’altre movent tant esbalot que eixiren tots los vehins y un, qu’havia vist las burlas que feya l’altre dia al moliner, no pogué menos que riuresen, cosa la qual resentí en gran manera al burlat.
–Es lo pobre, es lo pobre,– digueren tots, –mes qui podrá ser aquest, qui podrá ser?– Per últim pensaren que no podia ser altre que’l jove vingut de llunyas terras.
L’amo del cavall que se n’hi va y li diu: –Tú m’has pres lo cavall, t’ho perdono per la gracia ab que ho has fet, mes te de ser ab una condició y es que prenguis los llansols de mon vehí mentre estigui adormit.
–Prou ho faré.
Ell que guarneix un ninot de palla, espera que sigui fosch y quan conegué que tothom era al llit, s’enfila á la finestra del vehí, hi posa’l ninot, baixa y quan es á baix tira una pedra ben grossa á la finestra.
La dona’s va despertar y ab la por al cos tocá al seu marit y li digué com havia sentit fressa á la finestra. L’home s’alsá y de puntetas se’n va cap á la finestra y aixis que la obre y’t veu un home li dona una espenta y’l tira á daltabaix. Desseguida se sentí un crit horrorós.
Llavoras comensá la por: –Potser l’hauré mort.
La dona que li diu: –Ves, baixa, agafal y llensal ben lluny.
L’home’s llevá, baixá, obri la porta y se’n aná á llensar un xich mes lluny al ninot, mentres lo jove se n’entrá á dins de la casa y digué ab veu baixa á la dona.
–Tú, donam los llansols que lo embolicaré perque no’s veji tant.
La dona, creyent qu’era’l seu marit, ho feu y quan arribá aquest y vejé’l llit sense llansols, li preguntá com es que’ls havia trets.
Y la dona que li diu: –Ay! ay! si tú m’ho has dit!
Llavoras conegueren la burla.
–Qui podrá ser, qui podrá ser? Sols ho pot haver fet lo jove que ha arribat de llunyas terras que ja n’ha fetas d’altres.
L’endemá al demati l’home se’n aná á trobar al jove y li digué que no li perdonava la burla sino’n feya una, pero ben grossa, á un usurer que en lo poble hi havia.
Heuse aqui qu’aquest usurer era un home molt avaro y pera no gastar llum, aixis qu’era entrada de fosch se’n anava á la Iglesia á fer veure que resava; lo jove l’espiá be y al vespre, quan la Iglesia era deserta que no mes hi havia l’usurer, ell que s’hi fica, ’s posa al peu del altar y comensa á cridarne.
–Qui vulgui anar al cel ara es l’hora, qui vulgui anar al cel ara es l’hora.
L’usurer que tenia la conciencia molt bruta ho va sentir y digué.
–Jo.
–Donchs porta tota la riquesa que tinguis.
L’usurer se’n va anar cap á casa seva y com era tant avaro, ne prengué no mes una part y se’n torná á la Iglesia. Mes lo jove que ja’l coneixia, encara no va sentir qu’entrava, ’s posá á cridar:
–No la portas tota, no la portas tota.
No tingué altre remey l’usurer que anar á cercar tots los diners que tenia, y deixarlos al peu del altar; lo jove los prengué, tapá d’ulls al usurer y lo feu pujar per la escala del campanar donantli un cop á cada replá, dihent: –Ara som al primer punt de la gloria, ara som al segon, ara al tercer.
Despres lo feu baixar y corre sempre tapat d’ulls per diferents carrers dihent á cada cantonada despres d’haverli donat un bon cop á las espatllas: –Ara som al primer carrer del cel, ara som al segon carrer, ara som al tercer.
Al últim lo pobre usurer se cansá y volgué desferse lo mocador, y lo jove despres d’haverlo aplansonat una mica, apretá á corre ab los diners y’l deixa allí sol ahont á l’endemá lo trobaren los vehins malmés y pobre, no tenintne ningú llastima, mentres lo jove enduguentsen la seva mare aná lluny á disfrutarne de las riquesas.
La noya dels cabells d’or.
Heuse aquí que una vegada era una dona que se’n aná al bosch á fer llenya. Talla que talla, á lo millor se li aparegué un gegant que li va dir qu’era l’amo del bosch y que volia matarla per la llenya que li robava.
La dona’s posá á plorar y li demaná gracia no fos mes que per l’infant que duya en sas entranyas, y’l gegant consentí en no matarla si li donava’l fill ó filla que li nasqués.
Hi va accedirhi la dona y tota trista se’n aná á casa seva, en la qual á son degut temps fou deslliurada d’una noya qu’era un tresor de gentilesa, mes que tot per sa cabellera qu’era tota d’or.
La noya anava per allí, al voltant de la casa jugant sempre, y tot sovint se li apareixia un gegant que li encomanava que digués á la seva mare que li cumplís la promesa. Ella no ho entenia y ho anava á dir á aquella, la qui may li tornava resposta, fins que’l gegant cambiant de dita, ’l dia que va trobar á la noya, va dirli que digués á la seva mare que si no cumplia lo que li havia promés ell s’ho pendria.
La noya ho feu tal com lo gegant li havia dit, y la seva mare arrencant un gran plor li feu tres patons y una abrassada y li digué: si torna á dirtho, digas que s’ho prengui.
Heuse aqui que un dia la noya s’estava jugant tota contenta prop de casa seva quan se li apareix lo gegant qui li diu qu’advertís á la seva mare que si no li donava lo que li havia promés, ell s’ho pendria. Y la noya ab tota ingenuitat ella que li diu:
–M’ ha dit la mare que ’us ho prenguessiu.
–Donchs be.– Y’l gegant qu’agafa la noya, la qual arrencá ab un gran desespero, y se la endugué vers un palau lluny molt lluny, empero hermosíssim com cap altre.
Allí la noya hi estava be, prescindint del recort de sa mare, y era complascuda de tot lo que volia y agassajada del gegant, qui li doná un gos, un gatet y un esquirol pera que s’entretingués y cada demati la pentinava, contantli un per un los cabells d’or que tenia.
Conta que contarás, la noya era cada dia ab ells mes guapa, y heuse aqui que un dia’l fill del rey anant de cassa s’enfonsá per aquellas boscurias y veyent lo hermós palau ahont habitava la noya, tot estranyat va acostarshi.
Cabalment la noya s’estava en finestra y’l princep va agradarse tant d’ella que li cobrá gran d’amor y comensá á tirarli mes amoretas que no pas estrellas te’l cel ni la platja arenas.
De la una anava á la altre y queyan be á la orella de la noya, qui galantment las hi tornava, de modo qu’era alló un joyell de dictats com no n’hi hagués d’altres en tota la terra.
Tant y tant s’agradaren, que’l príncep li demaná si volia ferli mercé d’un d’aquells cabells d’or que tant guapa la feyan. Y la noya que li diu:
–Y si’l gegant ho sab? com que cada demati me’ls conta!
–Per un mes per un menos, digas que’l gos te l’ha arrencat.
La noya que’s desfá sas trenas, n’arrenca un cabell y’l doná al jove, lo qui’l besá ab mes de cent patons y’l posá al bell costat de son cor.
A l’endemá al matí lo gegant va pentinar á la noya; despres un per un li va contar los cabells y trobantne un de menos se posá tot foll y li preguntá ahont era. La noya li digué que’l gos li havia arrencat tot juganthi y ell que mata al gos.
Lo príncep desde aquella hora en avant tot sovint eixia de cassa y se’n anava cap al palau de la noya, ahont passava las horas mortas; al cap d’un quan temps demaná á la noya si li volia donar un altre cabell d’or, dels que tan guapa la feyan. Y ella que li diu:
–Y quan lo gegant me’ls conti?
–Li dius que’l esquirol te l’ha arrencat.
Ella que li dona un cabell que’l princep se posá al mitg del cor y á l’endemá al matí, quan lo gegant li va contar los cabells, trobantnhi á mancar un, se posá ab grossos crits y li demaná ahont era. La noya li digué que tot jugant ab l’esquirol, aquest li havia arrencat; y’l gegant matá l’esquirol.
Lo príncep continuava mes enamorat cada dia y passat un quan temps li demaná un altre cabell d’or.
–Y quan lo gegant me’ls conti?
–Li dius que tot jugant lo gatet te l’ha arrencat.
Ella que li dona, ’l príncep se’l posa al mitg del cor y al matí següent, quan lo gegant contá’ls cabells á la noya y n’hi trobá un de menos, tot cremat va preguntarli qu’es lo que n’havia fet.
–Me l’ha arrencat lo gatet tot juganthi.
Y’l gegant feu matar lo gatet.
Heuse aquí que’l jegant se’n anava cada demati á passeig ab la noya per aquells grandiosíssims jardins que’l palau voltavan y tot li ensenyava. Tot passejant, passejant, arribaren á un roser d’unas rosas molt y molt encesas, y’l gegant que li diu:
–Veus aquestas rosas tan encesas? agafantne un grapat de fullas y tirantlas á terra surt un foch que tot ho abrusa.
La noya que n’agafa unas quantas y se las fica á la butxaca.
Seguint per un altre caminal, arribaren á un roser que tenia unas rosas blancas com tofas de neu y la noya admirantsen, lo gegant li digué que tirant sas fullas á terra, n’eixia desseguida un riu molt gran.
La noya’n cullí també unas quantas fullas y se las ficá á la butxaca.
A tot aixó lo fill del rey cada dia era mes enamorat de la noya, y no poguent resistir al seu amor, un dia li demaná que ja que’l gegant no la volia deixar, que fugissen tots dos.
La noya hi convingué, y al dia següent posantla lo príncep en la grupa de son cavall fugiren á mes corre.
Quan lo gegant va adonarsen se posá á perseguirlos, y com tenia las camas tan llargas, prompte va atraparlos. La noya que tira las fullas del roser á terra y surt un riu que era tan gros com lo mar, mes lo gegant d’una sola camada va traspassarlo; ella que tira las rosas encesas é isqué un foch tan horrorós que tot ho abrusava, y que en cap manera pogué passar lo gegant.
Llavoras, una volta lliures los dos joves, se’n anaren al reyalme del noy, ahont son pare’ls rebé ab gran agasajo, enviaren á cercar á la mare de la noya, feren unes grans bodas y visqueren molt felissos per tots los anys de la sua vida.
La capseta.
Hi havia un home y una dona molt pobres que tenian dos fills y duas fillas. L’home havia fet tots los esforsos posibles pera no quedar reduhit á la miseria: havia traballat tant com havia pogut, mes no hi havia hagut remey sempre era mes pobre. Veyentse d’aquella manera, deslliberá lo anarsen pe’l mon á veure si en un puesto ó altre trovaria alguna cosa. Camina que caminarás, s’allunyá tant de casa seva que fent ja dos ó tres dias qu’era fora, los seus dos fills pera alleugerar lo carrech de la sua mare en mantenirlos y lliurarse al mateix temps de la miseria que’ls cercava, se’n anaren á ferse soldats.
Mentres tant l’home lluny, mes lluny cada dia, ab lo dalit ab que anava, se trová ja quasi fosch sense poble algun ni casa sisquera pera passar la nit; per fi despres de molt mirar y cercar, vejé al cim d’un turonet un castell arruinat al que va dirigirse.
Tot caigut y malmés, sols se conservavan las parets altas y feréstegas, ab los finestrals oberts per ahont hi xiulava’l vent y ab nombrosos caus ahont feyan niu las xiuladoras ólivas, de manera que dava basarda, mes ell s’hi arreglá un jasset en un racó ahont era crescuda la herba, mitj cobert per un tros de teixinat qu’encara’s conservava y alli passá la nit.
Al mati següent, tot just era al clarejant, quan ell ja estava despert, y tot jugant ab lo bastó per terra, mentres son cap rumiava cap ahont empendria via, saltá junt ab las pedras que’l bastó feya rebotre una capseta tota vella y lletja de la qual l’home ni’n feu gens de cas. Mes repentsantse luego y sabent que res en lo mon era inútil, ell que cull la capsa, se la fica á la butxaca y empren sa ruta.
Heuse aquí que ja feya rato que caminava quan se li esdevingué lo pensar lo tonto que havia sigut en no mirar lo que hi havia dintre la capsa. A aquest efecte, s’atura, l’obre y aixis que ho fá li surt de dintre un negre petit, pero molt petit, que quasi no s’ovirava, qui li diu:
–Que se t’ofereix? demana lo que vulguis que tot podré donartho.
Ne voleu de admirat l’home? no savia lo que li passava, pero poguent mes la necessitat que la sorpresa, s’apressurá á dir:
–Vuy pa pera mí y pera tota la meva familia.
Y tot desseguida comensan á eixirli pans y mes pans y com mes caminava mes pans trovava. Per manera que torná á treures la capseta y demaná al negre que fes parar los pans.
–Donchs que vols?
–Dónam diners.
Y comensaren á ploure monedas d’or y plata y l’home á arreplegarne fins que’n va tenir plenas las butxacas.
Quan va arribar á casa seva, sa muller y fillas quedaren mes qu’admiradas de veure tants de diners y vianda, mes no volgueren tocar res fins que’ls hi digué que tot era adquirit de bona lley. Llavoras arreplegaren las monedas, se posaren á menjar y tot fou alegria, sino que’ls hí amargava’l recort de sos dos fills, sobre tot per haver sapigut que s’havia mogut guerra fora regne y aquells hi eran.
Com podeu contar, desde aquella hora en avant tot aná ab abundancia en aquella casa, y encara que la seva mare y fillas preguntavan al pare com s’ho feya pera treure tants diners, ell no’ls hi volgué dir lo secret, ans al contrari tenia ben amagada la capsa. Mes d’aquella hora en avant, també, entrá de tal manera á tots l’ambició, que tingueren en poch lo habitar una casa tan mesquina y pobre, y l’home trayentse la capseta demaná al negre una casa gran y espayosa, ab bons estrados y sellers y camps pera conresarne.
Y tal com desitjava va obtenirho; era una casa hermosíssima ab terras ufanosas pera donar la riquesa á qualsevol. Mes á ells al cap d’un quan temps també’ls hi va apareixe pobre,’s cregueren rebaixats de viure en poble y volgueren anar á viure en ciutat; l’home’s tregué la capseta y va demanarho al negre.
Y tot d’un plegat se trobaren en ciutat, en una de las millors y mes vistosas casas. Llavoras volgueren tota mena d’honors y grandesa y tot va eixirloshi com demanavan. Per manera que com ells no n’hi havia d’altres, gosavan de una consideració y fortuna que al mateix rey podian dar enveja. Sols de tant en tant lo recort dels fills qu’eran á la guerra’ls amargava, mes entremitj de tan ben estar prompte se’n refeyan.
A tot aixó l’home s’anava fent mes vell cada dia y essent ja prou rich que res li era menester, feya tan poch cas de la capsa, que morí sense dir ahont la tenia y que d’ella provenia tota la riquesa. Despres morí també la seva dona; y sas duas fillas casantse, plenas d’orgull, arreconaren tot lo qu’era de sos pares, ho pujaren á dalt de las golfas y amoblaren la casa ab tan luxo y boato que verdaderament maravellava.
Heuse aqui que’l noy gran, qu’era á la guerra’s feu invalit, y pobre y ple de feridas, ab la llicencia per tota paga, se’n torná á son poble. En ell li digueren que sos pares per lo richs que s’havian fet se’n eran anat á viure á la ciutat, y ell emprenguent cami va dirigirshi.
Quan hi fou, demaná per la casa de sos pares, la hi ensenyaren y aixis que hi fou, quan sas germanas lo vejeren tan pobre y mal vestit, se’n donaren de menos y no’l van voler reconeixe trayentlo de casa seva. Y al pobre no li quedá altre recurs que posarse á demanar caritat pera guanyarse la vida.
Al cap d’un poch temps s’acabá la guerra en que l’altre germá encara militava, torná l’exercit al regne ab alegria de tothom, se doná la llicencia als soldats cumplerts, y aquell, obtinguda la seva, se’n aná cap al seu poble en lo qual li fou feta la mateixa relació que al germá gran.
Se’n aná á ciutat, comensá á buscar y per fi trobá la casa en la que li digueren que sas germanas habitavan. S’hi dirigí, trucá y quan va dir qui era, aquellas veyentlo tan pobre, pera que no’ls avergonyís lo rebujaren y pe’ls criats manaren treurel.
Mes era ja tant fosch que’l pobre soldat demaná per favor á un dels criats que’l deixés dormir en qualsevol racó pus no savia ahont anar ni tenia diners pera pagar cap hostatje, y encara que aquell no gosava, per fi li doná acullida y d’amagat lo dugué á dalt de las golfas.
Lo soldat una volta alli dalt, s’arreglá del millor modo que va poguer y veyent una caixa ab roba del seu pare, la remená tota per los recorts que li duya y trobá la capseta que’s quedá com á una bona memoria.
Al mati següent á primera hora se’n aná y quan fou al carrer, la curiositat lo mogué á mirar la capseta, la obrí y li eixi lo negre que li demaná que volia.
Lo noy tot parat no savia que respondreli, fins que li va dir que li dongués lo necessari pera mantenirse. Y desseguida’s trobá tot lo que havia de menester pera ben viure. Cercá á lo seu germá gran ab qui visqueren junts, y ab la capseta tingueren tot lo que desitjaren fentse richs y poderosos, pero may ab desmasia, mentres que sas germanas, gastant á tot plér, sense guanyar res, plenas de orgull y boato, s’arruinaren de tal manera que cap per vall, cap per vall, aviat los hi fou precis viurer d’almoyna.
Quan los dos germans ho sapigueren, encara que tenian motius pera estar ressentits d’ellas, com tenian bon cor, las cercaren y perdonantloshi sa ofensa, se las endugueren ab los seus marits á casa seva, neta y ben arreglada, mes ab gens de vanitat y luxo y’ls tractaren á tots com á germans y amos ab ells de tot lo que en la casa hi havia, de lo qual aquellas mes de quatre voltas quan los hi venia á la memoria la seva antigua conducta se’n avergonyían y’ls donava forsa pena. Los dos germans may los hi retragueren, ans al contrari feyan quan los podia complaure y tots junts visqueren molt felissos.
Lo Xisclet de Caldas.
Lo Xisclet de Caldas era un home molt viu y ardit á qui may contratemps ni desgracia alguna espantava per tal que ab las sevas manyas de totas se’n sortia; aixó no privava de que sempre fos mes pobre qu’una rata, tant, que tot sovint li era precís inventarsen alguna pera procurarse lo necessari per viure. Ab eix intent havia agafat un llop feya ja alguns dias, que mitj domesticá y’s posá á vendre, dihent per tot que era un gos grossísim travessat de ca y llop, que son los millors pera guardar los remats.
Un sastre que prop de casa d’ell vivia, home manifasser y curiós, d’eixos que per tot arreu se fican y en tot volen entendre, quan va saberho, se’n aná desseguida á casa’l Xisclet y’s feu ensenyar lo gos, sabentlo enganyar tan be’l Xisclet ponderantli lo bo qu’era y’l bon servey que li faria, que’l sastre hi caigué y li comprá’l llop per preu ben pujat. Tot content lo sastre ensenyá lo llop á sa muller, la qui conegué l’engany, mes no gosá á dir res, per pór que tenia á son marit. Est agafá’l llop y tot content lo dugué al remat en lo qual feu aquell tal destrossa, que’s pot dir que no va deixar bestia sencera.
Quan lo sastre ho va sapiguer, podeu contar quin enfado va tenir; fet un foll se’n aná á casa’l Xisclet lo qui pensantsho per tal que li coneixia’l geni ja estava preparat per una altre befa y era que havia comprat duas llebras vivas, n’havia deixada una á sa muller y la altre se la havia enduta ell al traball, dihent á sa esposa que si hi anés lo sastre deixés anar una llebra manantli que anés á cercar á son amo y qu’ell d’amagat ja ho observaria y compareixeria ab la altre llebra.
Del dit al fet, aixi succehí; lo sastre se’n aná á casa’l Xisclet dient á tothom que hi hauria una desgracia, que no hi havia remey pera aquest, que ja havia acabat la seva vida, y fent tantas y tantas alharacas, que tothom se’n reya per lo molt que’l coneixian. Efectivament, arribá á casa’l Xisclet, ab un gran crit y malmodo preguntá si l’amo hi era, y com la dona li digués que nó, li maná qu’inmediatament lo anés á buscar sino volia morir tambe ella. La dona li digué que no hi podia anar ella mateixa, empero que hi enviaria una llebra que tenia, qu’era molt ben ensenyada, y trayentla de dins, la deixá anar, li doná un cop á las ancas y li digué: ves á cercar al teu amo. La llebra podeu contar com va fugir desseguida.
Al cap d’una estona arribá tot serio lo Xisclet ab una llebra al coll y al entrar digué: –Qui es que’m demana, qu’aquesta m’ha vingut á cercar?
Lo sastre creyentsho tot admirat, digué: –Jo que ’us venia á veure.
–Y qué voliau?
–Oh res, ¿y aquesta llebra ’us á vingut á cercar?
–Vaya! per aixó la tinch ensenyada; ja li podeu manar lo que vulgueu, sigui lo que sigui, que ’us ho fará desseguida, jo no necessito de cap mosso ni de ningú per avisarme, ni dur recados; aixi estalvio una mesada, la meva dona no’s te de destorbar y sempre estich ben servit.
–Y que’n voldriau molt?
–Home! encara no se si me la vendria, perque com ’us dich m’estalvia un mosso, mes si tant me la pagavau?
–¿Si no m’enganyavau?
–Que ’us he enganyat may per ventura?
–No, pero aquell gos que ’us vaig comprar ahi, tant va esser arribar al remat com menjarsem totas las ovellas.
–Home, no veyeu que no las coneixia!
Lo sastre quedá satisfet ab eixa resposta, concertaren abdos la llebra que’l Xisclet se feu pagar á bon preu y carregat ab ella se’n ana aquell á casa seva ahont sa muller no pogué menos de murmurar mes ab beu baixa, com si diguessim una miqueta, perque lo seu marit no la sentís. Lo sastre’s guardá la llebra fins que se li esdevingué enviar algun recado, qu’allavoras trayentla, li esplicá be ahont tenia d’anar y lo que havia de fer y la aviá. ¿L’heu vista corre? encara no’s vejé lliure, camas ajudeume, pel cantó que primer va poguer va fugir deixant al sastre ab un pam de boca.
–Ara si que’l mato, no se’m escapa.– Y se’n va anar cap á casa’l Xisclet.
Heuse aqui que’l Xisclet lo va veure venir y digué á la seva dona: ompla una bufeta de sanch y pósatela al pit; la dona ho feu y ell que comensa com si tingués unas grans barallas ab la seva dona, crits d’açí, crits d’allá, movia un terratremol tant gros que quan lo sastre hi va arribar, volgué paibagarlos, mes lo Xisclet agafant en aquell moment un sabre vell que tenia, doná tal cop á la seva dona, que brollá desseguida un gran doll de sanch y aquella caigué en terra.
–¿Que heu fet, home de Deu, que heu fet, ja no ’us lliureu del pal y encara lo que’s pitjor condemnat á la altre vida? ¿y com ho fareu are, qui cuidará de vós, qui ’us courá la vianda, qui…
–Oh, per aixó ray, lo que’s pel menjá poca pena’n passo, aqui tinch una olla que per ella sola bull y sense foch, basta que un li mani perque ho fassi desseguida, mireu com ho fa.– Efectivament, vora del foch hi havia una olla que al moment d’arribar lo sastre havian tret del foch en lo mes fort del bull y qu’encara anava fent bombollas.
–Home, aixó es admirable, y quina olla tan sorprendent! pero y la vostra dona? y la justicia que ’us agafará tan prompte com ho sapiga y á mi també? oh! estem perduts, estem perduts.– Y’l pobre’s desesperava.
–Per la dona, no’n passo cap cuydado, si vuy la puch tornar á fer viure y desseguida, ja ho veureu.
Y agafá una trompeta que tenia per alli arreconada y comensá de tocar. Al primer só, la dona feu una mica de sospir, al segon ja’s comensá á moure y poch á poch aná alsantse fins á quedar enterament dreta y dir que no havia estat cosa.
Lo sastre no savia tornar en sí de la sua sorpresa y com tot sovint tenia rahons ab la seva dona. s’agradá tant d’aquella trompeta que á tot preu volgué comprarla juntament ab la olla que donaria descans á sa muller.
Lo Xisclet se feu pregar una miqueta, mes á la fi li vengué las duas cosas y tot content se’n aná lo sastre cap á casa sua, en la que la seva dona s’enfadá tant que’n tingueren una de mil dimonis.
–Donchs demá ho veurem.
–Si, senyora, demá ho veurem, te trobarás ab lo dinar fet, sense que tu sisquera te’n adonis.
L’endemá al matí, lo sastre tot satisfet posá la vianda á l’olla sense gens de foch á sota y’s posá á esplicar á tothom, lo de la olla tan bona que tenia: mes anavan passant las horas y la dona rabiant fins que foren las dotze del mitjdia que la aygua y vianda eran tan fredas y cruas com quan las hi havian posadas.
Ne voleu de befas y bromas per part de la dona? apesar de que la tenia aturdida s’arribá á desmandar y va comensarne una dintre d’aquella casa que ’us dich que’ls dimonis hi ballavan. Lo sastre fora de sí no sabia lo que li passava, lo cas es que de un cop deixá estesa á la seva dona. Llavoras torná de son arrebato y tot lo qu’eran furias, se convertí en pór y congoixas. Afortunadament se recordá de la trompeta, hi corre, comensa á bufar, y bufa que bufa, la dona no s’alsava,’s treu de la boca la trompeta, se la mira, la palpa d’un cantó á l’altre y bufa mes fort, semblava un perdigot de vermell, mes la dona tampoch s’alsava, per fi despres de molt temps conegué’l seu erro. Llavoras comensá la sua desesperació, y veyentse perdut y desesperat, isqué al defora, cridá á dos homes, aná al camp ahont traballaba’l Xisclet, lo lligá, ’l va ficar á dintre d’un sach y pujantlo á dalt de la mula del mateix Xisclet, se’n aná ab los dos homes á tirarlo daltabaix d’una timba.
Pe’l camí passaren per una hermita ahont tocavan á missa y’l sastre volgué ficarshi pera lo qual lligá la mula á un arbre. Y mentres ab los dos homes era á missa lo Xisclet se posá á cridar desde dins del sach: –Pobre de mi, que’m volen fer esser rey, pobre de mi, que’m volen fer esser rey.
Un pastor que va sentirho, s’hi acostá y li digué:
–Jo’n seria de rey.
–Donchs, ja veureu, deslligueume, fiqueuse dintre del sach y ho sereu.
Lo pastor s’ho va creure, ’l deslligá, se ficá ell dintre del sach y’l Xisclet lo pujá y’l fermá be á dalt de la mula y marxa, mentres que l’altre boy lligat quan se creya que lo anavan á fer rey, sentí la conversa del sastre y’ls seus dos companys que s’enrahonavan sobre la timba ahont lo tirarian y va comensa á cridar:
–Ja no’n seré de rey, no m’hi tireu, ja no’n seré.
Y pobre home, cop de voler sortir del sach. Mes los altres, creyentse que era’l Xisclet, encara lo lligaren mes, se’n mofaren y quan foren al peu de la timba tiraren lo sach á daltabaix.
Desseguida se’n anaren y quan estavan tots satisfets creyentse haver castigat al Xisclet, ab gran sorpresa’l vejeren prop de la hermita ahont havian ohida missa, que tot cantant pasturava un gros ramat d’ovellas. Lo sastre quedá fret, no sapigué lo que li passava, mes es lo cas que may mes va sapiguerse d’ell.
En Pere Patufet.
Era un noy tant petit, petit, que ni un gra de mill. Heuse aquí que un dia á casa seva l’enviaren á buscar un xavo de safrá y quan es á la botiga ell que diu:
–Donguim un xavo de safrá.
A la botiga tot era mirar, mes no veyan á ningú, de tant petit qu’era; veyan solsament un xavo que’s movia, mes no podian pensar qui’l duya.
Y’l noy que torna á dir:
–Donguim un xavo de safrá.
Los de la botiga vejeren una cosa petita com una pussa, prengueren lo xavo hi posaren en son lloch un xavo de safrá y vejeren com aquest se’n anava.
Heuse aqui que quan lo noy fou al carré van comensar á caure gotas y ell que per no mullarse se fica sota una col.
Tot quiet dessota d’ella s’estava, quan va venir un bou y’s menjá col y Pere Patufet.
Los de casa seva veyent que no venia, comensaren á estar ab ansia y eixiren á buscarlo:
–Pere Patufet ahont ets? Pere Patufet ahont ets?