Aquest text ha estat digitalitzat i processat per l’Institut d’Estudis Catalans, com a part del projecte Corpus Textual Informatitzat de la Llengua Catalana.

Personatjes

• Cándida, jove, esposa de Bonifaci.
• Pona, vella, esposa de Martí.
• Narcís, jove, company de
• Martí, jove.
• Bonifaci, vell.
• Senyor Broll, vell, amich de Bonifaci.
• Miquel, jove pagés.
• Arcalde del Bruch.
• Secretari del Bruch
• Conductor del ferro-carril.
• Aposentador 1er
• Aposentador 2on
• Un passatjer.
• Un regidor del Bruch.
• President dels excursionistas.
• Mosso de restaurant 1er
• Mosso de restaurant 2on
• Un fotógrafo.
• Patrò de barco.
• Gat de mar.
• Un mariner.
• Coro de passatjers, regidors, mariners, excursionistas y monjos

L’ acciò es contemporánea

Dreta y esquerra, las del actor

Acte primer

Quadro primer

Interior d’un wagò de ferro-carril

Escena primera

Música

Tots:

Cand.:

Tots: Aném ab alegría, aném, etc., etc..

Recitat

Narcís: Aixís! Veuhen com al últim ha anat bè? A copia de repetí, las cosas van bè.

Broll: (Tinch lo cap com un bombo!)

Martí: Ara, que ’ns en recordém.

Narcís: D’ aquesta y d’altras que se’n cantarán.

Pona: Si Dèu ho vol, que hi ha que dirho tot.

Bon.: Vosté ’s veu que ’n sab un niu. (A Narcís.)

Narcís: Qué no ’n sab cap vosté?

Bon.: Aquesta ’n sab. (Senyala á Cándida.) Jo, avans ne sabia alguna.

Narcís: Ja; quan era jove.

Bon.: Quan ho era més que ara.

Narcís: Es lo que volia di. (Aquest encara vol sé jove.) (Se sent d’un altre wagò que cantan: “Plou, plou, Montserrat, etc.”, ó altre cansó.)

Broll: (Amohinat.) Tots los wagons semblan orgas de gats.

Narcís: Donchs que vol aná trist á Montserrat?

Broll: Ja ho veig, pero amohina molt.

Bon.: Y tal! Jo ja ho preveya y per aixó no ’m volia moure de Barcelona; sino que aquesta… (Senyala á Cándida.)

Cánd.: Ja ho sabs, Bonifaci; tot bon casat ha de dú la dona á Montserrat.

Narcís, Martí: Aixó, aixó!

Bon.: Donchs no es aixís; no li porta.

Cánd.: Per qué no?

Bon.: Perque entre nosaltres, no es l’home ’l qui porta la dona á Montserrat, sino que es la dona la qui hi porta al home.

Martí: Es igual.

Narcís: Qué no ’ls hi vá di ’l capellá al casarlos que l’home y la dona tots dos fan un?

Pona: Veu? Jo sò com vosté.

Bon.: De la mateixa edat? Ja m’ho semblava.

Pona: Vull di que tampoch volia vení á Monserrat, pero aquest… (Senyala á Martí.)

Martí: Qué no ho has sentit? Tot bon casat…

Narcís: Sí, senyora Pona, sí, ha de dú la dona á Montserrat. Aixó es més vell que ’l caminá.

Pona: Per vosté, es clá, mentres sigui fé brometa… Ja li dich que es ditxós!

Narcís: Be hi tè d’habé diferencia entre celebrá un matrimoni y celebrá un enterro. No ’ls hi sembla?

Martí, Cánd.: Es clá, es clá.

Narcís: Si aixís com ara aném á festejá la boda de vosté y ’n Martí, anessem á acompanyá á vosté al cementiri… (Senyalant á Broll.)

Broll: Qué diu ara! (Proba de dormir.)

Bon.: Dèu nos enguart! burrango!

Narcís: Es un di; per manifestá que allavors no estaria alegre com ara ho estich.

Pona: No ’n caldria d’altra!

Narcís: Hi ha hagut casori?… Donchs á Montserrat y ab alegria. No es del meu paré, senyora?… Com se diu?

Cánd.: Qué m’ho pregunta á mi?

Narcís: Sí, senyora, á vosté.

Cánd.: Cándida, per servirlo.

Narcís: Gracias.

Cánd.: Sí, senyó, sò de la mateixa opinió. ’L meu marit…

Bon.: Ah, no! Jo no m’hauria mogut del carré de’n Xuclá. Pero aquesta, desde dilluns que som casats que may me calla: Bonifaci á Montserrat, Bonifaci á Montserrat… Ja estarás contenta! Ja hi vas!…

Cánd.: No ananthi, ’m semblaria que no fora ben casada. Los ditxos, son sentencias.

Narcís: Está clá que no ho fòra. Li faltaria lo principal. Sí, senyors, lo principal.

Bon.: Aixó de lo principal, á poch, á poch.

Pona: Es vritat, á poch, á poch. Per casarse, lo principal per la dona, es l’home. No es aixís? (A Cándida.)

Cánd.: Qué vol que contesti, pobra de mí!

Pona: (A Martí.) Oy, tú? (Martí está distret mirant á Cándida.)

Martí: Qué ’m preguntavas?

Narcís: Jo ’m refereixo á la part religiosa.

Bon.: Bè; en aquesta part, no diré que no.

Narcís: En las altras parts no m’hi fico.

Broll: (A un passatjer.) Qué ’m vol deixá seure al recó que miraré de trencá ’l son?

Passat.: Sí, senyó. (Cambian de puesto.) M’ es igual.

Broll: Gracias. Ara que sembla que hi ha quietut. Vaig tan enderrerit de dormí!…

Narcís: Qué estás callat, Martí! A veure si tindrém de dirte alló de “home casat…”

Pona: Ja es estrany; ell que sempre ’n tè una per di, fa estona que sembla mut.

Martí: Es que contemplo ’l paisatje.

Cánd.: Es que es molt preciòs!

Narcís: (¡Jo estich que aquest parell, contemplan lo paisatje mirantse l’un al altre!)

Escena II

Cond.: (Entra ab lo taladrador á la má.) Farán lo favor dels bitllets?

Bon.: Tingui: (Los hi dona.) ’L meu y ’l de la senyora.

Narcís: Lo meu, sense ’l de la senyora, perque no ’n tinch. (Li dona y ’l Conductor va taladrant.) Martí, ’ls bitllets.

Martí: Estava distret. (Donantlos.)

Narcís: Mirant lo paisatje? (Aquest busca la perduda.)

Cond.: Falta un. Quí es que no me l’ha donat?

Pona: Lo senyó Broll. Aquell del racó! Avísil…

Cond.: Senyó! Senyó! (Cridantlo y tocantlo.)

Broll: (Despertantse.) Encara no ’m deixarán dormí! Qué hi ha? No veu que no s’hi cab?

Cond.: Fará ’l favor del bitllet?

Broll: Per aixó despertan als passatjers? Ara que ’ls ulls se ’m aclucavan… (Dona ’l bitllet.)

Cond.: (Tornantli ’l bitllet taladrat.) Dispensi! Estiguin bons!

Tots: Passiho bè! (Lo Conductor se’n vá.)

Escena III

Narcís: Qué ’n cantém un altra?

Broll: Deixis de canturias, que després li fará mal la gorja. Acaba de cantá y vol tornarhi?

Narcís: Qué vol dormí ara, si ja arribém á l’estació d’Olesa?

Broll: Aprofitaré l’estona que pugui.

Martí: Ja dormirá á la nit, home.

Pona: Si Dèu ho vol. (La máquina fá senyal.)

Bon.: Jo bè penso dormí. Oy, Cándida?

Cánd.: Per mí, dormirás tant com vulguis.

Narcís: Vol di que no ’l despertará?

Cand.: Ay, no, senyó! Tal com li dich. Que dormi en nom de Dèu; no m’agrada molestá á ningú. May l’he despertat.

Martí: Molestá! Devegadas despertá no es molestá.

Cánd.: No deixá dormí á qui tè son, bè deu sè molestarlo. No es del meu parer, senyora?

Pona: Es vritat. (Lo tren se para.) Pero jo ’l desperto algun cop.

Veu: Olesa! Dos minutos.

Passat.: Que tinguin felís viatje! (Saltant del wagò.)

Tots: No cansarshi. Passeuho bè.

Escena IV

Cond.: (Mirant per la finestra.) Fiqueus aquí. Veyeu?

Miquel: (Entrant.) Dèu vos guart! (S’ assenta portant un gros cistell.)

Tots: Dèu vos guart! (Toca la campana y ’l tren marxa.)

Narcís: Qué tambè aneu á Montserrat?

Miquel: Hi tinch la Roseta desde ahir.

Narcís: La vostra dona?

Miquel: Sí, sinyó; la de casa. Jo hi som guanyat.

Narcís: Ab la dona heu fet ganga?

Miquel: Ab l’assiento. He prés bitllet de tercera, ’ls cotxos eran plens y m’han fet ficá á segona (Vol ficá ’l cistell sota las camas de Broll.)

Broll: (Incomodantse.) Qué dimontri farfalléu per aquí?

Miquel: Perdoneu, sinyó. Vull ficá aquí sota aquest cistell d’ous. Aixempleu las camas, si us plau.

Broll: Incomodá per res! Lo que ’n fareu, una truita. No veyeu que no hi cab?

(Pona parla baix á Martí.)

Miquel: Prou hi cab! Aixequeus una mica!

Broll: Are hi corro! Poseusel á la falda! (Miquel ho fá.)

Pona: (A Martí.) (Pero que no m’has entés?)

Martí: (Qué vols que ’m tapi d’ulls?)

Narcís: (A Martí y Pona.) Qué deyau alguna cosa?

Martí: Ca, res! Aquesta, que no sè que ’s tè.

Pona: No hem pas de passá res més á las foscas?

Bon.: Cap més túnel? No ho crech.

Pona: Ho pregunto, perque no ’m fá cap gracia.

Martí: Manías tevas! Qué ’t tenen de fè á las foscas? Qué se ’t menjarán?

Pona: No vull dí que se ’m menjin, pero no ho trobo prou conforme.

Miquel: Jo l’altre dia hi vaig perdre la bossa.

Bon.: Passant lo túnel?

Miquel: Sí; avans de passarlo, vaig contá que hi duya nou pessetas; vaig ficarme la bossa á la faixa y quan vam arribá á la clarò ja no li tenía.

Narcís: Pot sè us la van fè corre!

Miquel: Ca! Si á n’ el cotxo no més hi anava jo y dos minyons que pujavan á Manresa á vendre romansos.

Cánd.: Y la bossa no la vareu trobá pe ’l cotxe?

Miquel: No; ja sè lo que va sé. Aquells minyons mateixos m’ho van fè veure. Jo anava dret, guaytant á la finestra; al passá la fosca, ’l carril debia doná un sotrach, perque un d’aquells dos minyons, pobre xicot! va caure demunt meu. Y ab aquell cop, es clá, la bossa debia fè un salt…

Narcís: Sí; y ’s va ficá á la butxaca d’aquell minyò.

Miquel: No, no; y va caure per la finestra.

Bon.: Tan mateix vareu sè un xich tou.

Miquel: No ho digueu aixó, perque seria agraviá á n’ aquells dos minyons que, mireu si eran gent de be, que al veure que m’habia quedat sense cap diner, me varen pagá un got de vi al arribá á l’estació. (Tots riuhen.)

Narcís: Sí que varen fè un bon sacrifici!

Miquel: Sí, ’s veya que eran bons minyons! (Lo carril fa senyal.)

Narcís: Avans d’arribá á Monistrol hem de tornarhi.

Música

Tots:

(Mutació.)

Quadro segon

Celda del monastir. (Teló curt.)

Escena primera

Ap. 1er: Aquí estarán bè; aquí. Al quarto de la dreta, un matrimoni; al quarto de l’esquerra, aquell altre matrimoni que m’ha dit en Martí, y aquí ’n Narcís y aquell senyò vell.

Ap. 2on: Son coneguts teus?

Ap. 1er: En Narcís m’es cosí germá; y un dels casats es un tal Martí, amich de tota la familia. En Narcís vá sè testimoni del seu casament. Ab l’altre matrimoni s’han fet coneguts pel viatje.

Ap. 2on: Ja ’ls serveixes bè! Que vinguin quan vulguin.

Ap. 1er: Qué ja está arreglat?

Ap. 2on: Hi ha ’ls llensols y tot.

Ap. 1er: Nets?

Ap. 2on: Nets, nets. Tú m’ho has recomenat.

Ap. 1er: Com de vegadas los doném que ja han servit… Donchs ara arregla ’l quarto d’aquest costat. (Se’n vá l’Apossentador 2on)

Escena II

Narcís: (Entrant.) Aquest es lo nostre palacio?

Ap.: Es de las celdas millors. A n’ aquest cantó, un dels matrimonis; á n’ aquest, un altre; y tú y aquell senyó aquí.

Narcís: Es di, ’ls solters, entre dos fochs? Ja patirém.

Ap.: (Baixant la veu.) Escolta, Narcís. Vols di que no es vella la senyora de ’n Martí?

Narcís: Encara que ho sigui. Gallina vella fa bon caldo, diu ’l ditxo.

Ap.: Si ’n Martí s’ha casat per fe caldo de la dona, ja es un altra cosa, perque al menos tè vint anys més que ell.

Narcís: Vaya! Y per cada any de més que tè, li ha portat un parell de mil durets.

Ap.: No parlis més! Aixís sí que fa bon caldo. Si me’n sabs alguna ab aquestas condicions…

Narcís: T’hi casarías.

Ap.: Qui no ’s casa ab quaranta mil naps?

Narcís: Ey, tú, ’ls llits bè son de recibo?

Ap.: Dormhi bèn tranquil. D’ aquets, te’n responch.

Narcís: Sí, perque no m’agrada dormí ab companyía. Alguna pussa… com aquell; pero lo demés…

Ap.: Son nets com una patena. Sempre que vè algun canonje ó algun rector recomenat, li doném aquesta celda. D’ aquesta manera tè un departament per ell, y un altre per la majordona (que acostuman á vení ab ella), y un altre per si porta un amich ó conegut seu.

Narcís: Trobo que están massa grans. Ell, la majordona y un amich ocupan tres departaments?

Ap.: Es clá; son tres, un per cada un d’ells.

Narcís: Crech que podrían estalviarsen un. Si jo siguès lo canonje ó ’l rector y vinguès ab la majordona y un amich, ab dos departaments en tindría prou.

Ap.: Com?… Ah! ja t’entench. Vols di que dormirías ab l’amich.

Narcís: Angela! Qué ets viu! (Surt Martí de la dreta.)

Ap.: Aquí tenim á ne ’n Martí.

Escena III

Martí: Ja está bè, ja, aquesta celda.

Ap.: No n’hi ha pas de millors. Y bonas vistas.

Martí: Tots plegats hem de dormí á n’ aquí?

Ap.: Y ara, boig! Tú ab la teva dona, á n’ aquell departament; en Narcís y aquell senyò vell, aquí; y l’altra matrimoni á ne ’l departament de l’altra banda.

Narcís: De modo, que ’l senyò Broll y jo, formarém la línea divisoria dels dos matrimonis; dormirém aquí.

Martí: Ca, ca! Aixó está mal combinat.

Ap.: Ja ‘s pot arreglá d’un’ altra manera. Aquell matrimoni allí; tú ab la teva dona al altra banda, y aquí…

Narcís: La línea divisoria.

Martí: Me sembla que aniria millò que ’ls dos matrimonis estessem de costat, y lo que tú ’n dius línea divisoria, en un cantò ó altre. Aixís, si una de las nuvias necessita alguna cosa, pot demanarho á l’altra.

Narcís: Y si algun dels nuvis… Bè, ja t’entench. Aquí, com feyas á ne ’l wagò, pots contemplá ’l paisatje.

Ap.: Aixó ja us ho combinareu vosaltres mateixos. Vols vení á acabá de triá la roba?

Narcís: Aném. (Se’n van Apossentador y Narcís.)

Martí: Aquí fora trobarás á la colla. Dígalshi que entrin (que ja es estrany que la Pona no ho hagi fet.)

Escena IV

Música

Escena V

Martí: Fem muxoni, que ella s’acosta.

Pona: Qué estás sol, rata meva?

Martí: Qué tens por que ’m perdi… (gat meu)?

Pona: Aquestas son las habitacions?

Martí: Aquestas. Veus? Los dos matrimonis estarém junts.

Pona: Ah! no m’hi avinch. Junts!

Martí: Los aposentadors ho han disposat aixís.

Pona: Qué estessem barrejats?

Martí: Vull dí de costat. Ves si estariam barrejats! Aixó ja cau del seu pes, dona.

Pona: Ni de costat. Hem d’está separats.

Martí: Ja ho estarém. Ells á n’ aquest quarto y nosaltres á n’ aquell, pero en los dos quartos seguits. No ho entens?

Pona: Aixís, be. Y encare estém massa aprop.

Martí: Qué vols que ‘ls solters dormissen en l’habitació del mitj? S’ enterarian de tot lo que parlariam uns y altres.

Pona: Vaya uns secrets! A lo menos lo que ’ns dihém tu y jo, pot sentirho una criatura.

Martí: Are mateix m’acabas de dí rata.

Pona: Y qu’ es cap mal?

Martí: May está be que la gent se’n enteri. Estarém millò de costat. Desprès que ’l senyò Bonifaci es vell y sembla molt reposat.

Pona: Pero la seva senyora es jove y no sembla tan reposada.

Martí: No sè perqué ho dius!

Pona: Ja la defensas?… Malament!

Martí: No defenso á ningú; tu dius lo teu parer y jo contesto.

Pona: Com que tot lo camí t’has estat mirántela! No m’ho neguis!

Martí: Si la tenia al devant! Cóm volias que no me la mirés? Qué ’m tenia de ficá ’ls ulls á la butxaca?

Pona: Es que ella també ’t mirava á tu, y aixó que estava al costat del seu marit.

Martí: Aixó ’t probará l’ignoscencia d’ella.

Pona: Veus com la defensas?

Martí: Semblas la tia manías! Aviat ni podrè parlá!

Pona: No diguis, que de parlá no te ’n privo pas.

Escena VI

Broll: Quín es lo meu quarto?

Martí: Aquell. Qué vol aná á dormí?

Broll: A tirarme demunt del llit. En Bonifaci tambè volia ferho, pero ella s’estima més aná d’un cantó al altre.

Pona: Volguentho ell!…

Martí: Com que no fá cap mal.

Pona: (Aixís, torna per ella!)

Broll: Jo sò molt clarito en las mevas cosas. La Cándida será tan bona noya com vulgui, pero jo de ’n Bonifaci no m’hi hauria casat.

Pona: (Ab interés.) Qué pot sè te que dirne alguna cosa?

Broll: Ja li he dit que será molt bona, pero per ell es massa jove.

Pona: No ’s cregui, que tambè ho penso. Las joves tenen lo cap plé de pardalets.

Martí: Aixó es un pensá de vosté. (A Broll.)

Broll: Dich lo que sento; ella es massa jove per ell, com vosté tambè es massa jove per la senyora.

Martí: (Ay, de quina te ’n vas!)

Pona: Qué vol dí! Quánts anys me fá?

Broll: No ’n sè fè d’anys!

Pona: Donchs, quánts se pensa que ’n tinch?

Broll: Vosté?… Cinquanta.

Pona: No senyò.

Broll: Qué m’he quedat curt?

Pona: No ’n tinch mes que quaranta nou y mitj.

Broll: Sense la faixa?

Pona: Sense la faixa. Encare ’m tractaria de vella!

Broll: No senyora. Es de bona edat… per un marit de seixanta.

Pona: No ’m creya que vosté fos senyò de bromas!

Broll: Fins are no crech haberne gastada cap. Ja li he dit que sò clarito.

Pona: Qué no hi dius res, tu?

Martí: No veus que si trobo la boca, després dirás que ’l defenso?

Broll: Qué vol que hi digui ell, santa cristiana? Que vosté encare es massa criatura?

Pona: Qué sab vosté! que sab vosté!

Broll: Qué no ‘s veu? Pero déixinme aprofitar si puch fer una bacayna, perque diu qu’ hem d’aná als Apóstols ab clarò de lluna y aviat fosquejará.

Martí: Vagi, vagi; ja ’l cridarém si acás s’adorm.

Broll: No ’n passin cap ansia, perque si se ’n descuidan pot sè encare m’anirá millor.

Martí: Donchs l’ermita dels Apóstols ab clarò de lluna…

Broll: Tant me fa ’ls Apóstols com tota la Cort celestial.

Pona: Home, no digui disbarats!

Broll: Parlo per lo qu’ hem de veure, que casi be ja ho dono per vist. Ah… ah… ah!… (Badallant, anantsen.)

Escena VII

Martí: Jo aniré á veure que fan aquells.

Pona: També hi vinch. (Que ab aquella no me la fregissen!)

Martí: (No ’m deixará, no!)

Miquel: (Entrant.) Dèu vos guart!

Martí: Per servirvos. Ah! Sou vos?

Miquel: Qué hi ha un altre quarto allí?

Pona: Sí, hi ha un senyò que dorm; lo senyò Broll.

Miquel: Tot sol?

Pona: Tot sol; pero te de dormí un altre ab ell.

Miquel: Un ó una?

Pona: Un. Es un senyò solter.

Miquel: Donchs no sè ahont la puch trobá.

Martí: Qu’ heu perdut alguna cosa? Pot sè la bossa?

Miquel: La dona. La bossa ja la duch ben guardada.

Pona, Martí: La dona! (Estranyats.)

Miquel: Es dí, l’he perduda… la busco.

Pona: Per aixó, que á ne ’l carril heu dit que la teniau aqui. Y no li teniu?

Miquel: Ahir va marxá d’Olesa ab la seva germana y ’l senyoret.

Pona: Un senyoret?

Miquel: Sí; un que la mare d’ella li era dida. Só ’l masové de can Blay. (A Martí.)

Martí: Com si ’m diguesseu Llucia!

Miquel: No sabeu ahont es á can Blay d’Olesa?

Martí: Siga ahont siga. Digueu.

Miquel: Donchs, sí; ahir va arribá ’l senyoret de Barcelona, l’hereu. Jo venia del hort.

Martí: Fins aquí no hi ha res d’estrany. Sempre hi debeu vení del hort.

Miquel: Molt sovint. Venia del hort y ‘m trobo á n’ ell á casa que habia engrescat á la dona y á la cunyada perque pujessen á Montserrat ab ell. Jo, demanantho ’l senyoret… poseus al meu puesto.

Martí: Gracias, gracias! Ja estich bè en lo meu.

Pona: Aixís, ja no s’haurá perdut.

Miquel: Vam quedá que avuy jo vindria, que ’ns trobariam pel monastir, y desde que hem arribat que ’ls busco y no ’ls trobo.

Pona: Qué es molt jove ella?

Miquel: Si fa no fa, deu tení vintidos anys.

Martí: Y guapa?

Miquel: Bè m’ho diuhen. Jo no m’hi sò ficsat gayre.

Pona: Qué ’n tens de fè si es guapa ó lletja?

Martí: Dona, per si la trobavam. Bè hem de sapigué las senyas!

Miquel: Se diu Roseta.

Martí: No deu pas portá ’l nom al front?

Miquel: No; á ne ’l front hi porta uns cargolillos que s’arregla ab los cabells.

Pona: Cargolillos? Y ’ls hi deixeu portá?

Miquel: Que ’ls porti! ’L senyoret diu que li están tan bè. ¡Qué ’m fa á mí!

Martí: Ja us ajudarém á buscarla.

Pona: Es di, si la veyém, ja li dirém que la busqueu.

Martí: Encara que ‘s tingui de fè algun pas. Jo, per fè un favor á n’ aquest bon home, si sapiguès ahont podria trobarla…

Pona: Aixó no. No hem pas vingut á Montserrat á buscá donas!

Martí: Bè, pero sense fè de més ni de menos…

Miquel: Sí, perque comenso á está ab ansia. Encara que ab lo senyoret no crech que s’hagin perdut.

Pona: Qui sab! qui sab! Hi ha camins tan enredats per aquesta montanya!…

Miquel: Ca! Si ell coneix á Montserrat tan bè com á casa seva. Després, la germana d’ella vá ab ells, y encara que no més te tretze anys, ja la podeu deixá aná sola, que sab totas las tasqueras.

Martí: Tambè las deu sapigué ella.

Miquel: La Roseta?… Més que jo. Si avans pujavan molts dias d’Olesa al monastir á vendre ous, olivas, fruyta…

Pona: Aixís, no s’haurán perdut…

Martí: No; més fácil es que s’hagin trobat.

Miquel: Com voleu di? Que s’hagin trobat?

Martí: Sí; que s’hagin trobat en algun punt que ells sápigan y vos no sapigueu.

Miquel: No puch atiná ahont. Ells bè deuhen habé dormit? Es de suposá que sí.

Pona: Ja heu seguit totas las celdas?

Miquel: Totas, menos las de Sant Joseph.

Martí: Sant Joseph, patró dels casats. Pot sè la trobareu allí.

Escena VIII

Narcís: (Entrant depressa.) Au! Aném que diu que hi vá tanta colla de gent cap als Apóstols.

Martí: Vaja, donchs. Si tú ’t vols quedá… (A Pona.)

Pona: No, noy, no ’m quedo. (A Miquel.) Pot sè la trobareu als Apóstols.

Narcís: Qué busqueu alguna cosa?

Miquel: La dona.

Narcís: Aixó sí que no es buscá una agulla en un pallè. Ja us heu mirat bè totas las butxacas? (Rihent.)

Miquel: Vos sempre esteu per gatzara.

Narcís: Qué mès gatzara que habè perdut la dona! Com los diners que váreu perdre en lo carril entre mitj d’aquells dos bons minyons.

Miquel: Ab vos no s’hi pot parlá en serio.

Narcís: Vaja, donchs, busqueu la perduda.

Miquel: Ja serè als Apóstols avans que vosaltres. (Se ’n vá.)

Martí: (A Narcís.) S’ ha de fè un crit al senyò Broll.

Pona: Sí, que pot sè dorm.

Narcís: (Cridant.) Dormilega! Senyò Broll!

Broll: (De dintre.) Qué passa?

Martí: Que marxém cap als Apóstols.

Broll: (De dintre.) Ja’m calso.

Martí: Y ’ls demès?

Narcís: Ja ’ns esperan á la plassa. (Cridant.) Ja ’ns trobará aquí fora, senyò Broll.

Broll: (De dintre.) Ja surto.

(Mutació)

Quadro tercer

L’ ermita dels Apóstols. L’ escena figura la plasseta de devant de l’ermita. Illuminació de lluna.

(Al alsarse ’l telò, van sortint l’Arcalde, ’l Secretari y Regidors.)

Escena primera

Música

Arc.:

Regidors: Es bona proposiciò,

Arc.: Queda oberta la sessiò.

Un Regidó: Demano la paraula.

Altres R.: Y jo.

Altres R.: Y jo.

Altres R.: Y jo tambè.

Arc.:

Un Regidó:

Regidors:

Arc.:

Regidors:

Arc.:

Regidors: Votém la proposiciò.

Uns: Sí.

Altres: Sí.

Altres: Sí.

Arc.:

Tots:

Recitat

Arc.: Eh, que convida á fé broma aquest clá de lluna?

Un R.: Lo que hem acordat es broma?… Donchs, per qué som autoritat?

Sec.: Jo, com á Secretari no n’he pas prés acta.

Un R.: Francament, jo ’m creya que anava de serio.

Arc.: Tonto! Tot lo que hem acordat se fá y no ’s diu.

Un R.: Aixís, m’hi confronto.

Arc.: Y no se ’n parli mès, que s’acosta algú.

Sec.: Y del monastir se veu que ’n vè una colla.

Arc.: Si ab aquesta clarò ’s vá millor que de día. (Surt Miquel.)

Escena II

Miquel: Dèu vos guart! (Mirant per tot.)

Reg.: Dèu vos guart!

Miquel: Qué hauríau vist á la dona?

Arc.: Quina dona?

Miquel: La meva.

Arc.: Pero quí es la vostra dona?

Miquel: La Roseta.

Arc.: Entesos.

Sec.: No sou ’l masovè de can Blay? En Miquel?

Miquel: Bè m’ho penso.

Sec.: Y heu perdut la dona?

Miquel: L’ he perduda! l’he perduda!… No la trobo.

Arc.: Mireus; aquí hi ha tot l’Ajuntament del Bruch, pero no ha vingut lo nunci, sino la fariam cridá.

Sec.: Heu perdut la dona y esteu tan tranquil?

Arc.: Tants n’hi ha que la voldrían perdre! Pot sè vos sou un d’ells.

Miquel: Dèu me’n reguart! Estich tranquil perque no vá sola.

Sec.: Aixís, no digueu que s’ha perdut.

Miquel: Vá ab una seva germana y ’l senyoret.

Arc.: Y ’l senyoret?… No ’n passeu ansia; no s’ha perdut.

Miquel: Ay carat! Tothom me fá la mateixa sortida.

Arc.: Mireu: l’Ajuntament del Bruch ha vingut á fe una arrossada á Montserrat, en celebraciò de l’última elecciò de diputat. Aquesta mateixa nit ens entorném á la poblaciò y allí jo, com arcalde, faré passá l’ordre als guarda-termes perque si us troban la dona us l’acompanyin á casa.

Miquel: Se diu Roseta y porta uns cargolillos al front.

Arc.: Secretari, pren nota. (Lo Secretari se treu llapis y paper y escriu lo que diu l’Arcalde.) Una que ’s diu Roseta y es dona d’un que porta cargolillos al front.

Miquel: Es ella que ’ls porta.

Arc.: Ella?… bueno, ja m’entent lo secretari. No te cap més senyal?

Miquel: Ara com ara, que jo sápiga, no.

Arc.: No diheu que va ab un senyoret?

Miquel: Un seu germá de llet.

Arc.: Secretari, apunta: l’acompanya un germá de llet.

Miquel: Y una germana.

Arc.: Y una germana. També de llet?

Miquel: No: germana propia de la Roseta.

Arc.: Ves apuntant. No tingueu cuidado, que ’s passarán las ordres al arribá al Bruch, y si van perduts, lo mateix guarda-termes los acompanyará á can Blay d’Olesa.

Miquel: Tantas mercés. Si may perdesseu la vostra dona, disposeu.

Arc.: Gracias, no crech que ’m passi.

Miquel: Ja veureu, tots nos hi podém trobá.

Sec.: (Sobre tot, si la dona es perdedissa.)

Escena III

(Surten aquestos sis fent la serp. Va al devant Narcís y ’l segueixen Bonifaci, Cándida, Pona, Martí y Broll.)

Narcís: Bona nit tothom!

Tots: Bona nit! Bona nit!

Narcís: Que ningú ’s desenganxi. Si vostés s’hi volen agafá, tambè poden. (Camina y van serpentejant.) Ala, ala, ala! Au, mestre, (á Miquel) agafeus á la cua de la serp.

Miquel: No estich per cúas.

Martí: Pobre home, si ha perdut la dona!

Cánd.: Ay, Deu l’hagi perdonada! Pobre home!

Broll: Us acompanyo á ne ’l sentiment.

Miquel: (Desconsolantse.) Ay, Verge pura, que s’ha mort? Quina malestrugansa!

Bon.: Be, bon home, per aixó no hi ha que desconsolarse. Aquestas cosas s’han de pendre ab resignaciò. (La serp se desfá.)

Miquel: Digueume ahont l’heu vista morta.

Cánd.: No l’hem vista al lloch. No diuhen que heu perdut la dona? Aixó vol di que heu quedat viudo.

Martí: Es un mal entés. Ha perdut la dona y la busca; pero l’ha perduda viva.

Sec.: Y tan viva!

Broll: Aixó son figas d’un altre paner. No us acompanyo á ne ’l sentiment.

Miquel: Quin mal rato m’heu donat!

Narcís: Que continuhi la serp y deixeus de donas. (Tornan á agafarse.)

Arc.: Tambè ’ns agrada la broma. (Als regidors) Agafemshi. (Martí, va per agafarse ab Cándida.)

Pona: (Trayent á Martí de Cándida.) Tu, agáfat ab mí.

Martí: (Agafantse ab Pona.) Que te més! (Jo sí que no la perdré.)

Narcís: Ala, ala! (Tots s’han agafat menos Miquel y serpentejan.)

Tots:. Ala, ala! Bravo, bravo! (S’embolican y ’s desfá.)

Narcís: (A Miquel) Y per qué no us hi agafavau vos?

Miquel: Si estich ab aquesta ansia!

Martí: Una dona no es pas un paper de fumá; ja la trobareu.

Arc.: Y després, que no vá sola.

Narcís: Y donchs, home, no tingueu por. A Montserrat s’hi vè per fè broma.

Miquel: No estich pas per ferne.

Narcís: Si jo siguès casat, us deixaría la meva.

Martí: Voleu la meva? (Broll seu á una pedra grossa que hi ha prop de Miquel.)

Pona: Tú, disposa de cosas tevas. Ahont vá aquest! Pot sè sí que!…

Martí: Encara no ’s podrá gastá una brometa!

Pona: Aquestas no m’agradan.

Arc.: (A Pona.) Deixeulos di á ne ’ls joves.

Pona: Es que aixó de oferí la dona…

Arc.: Bè; ’l vostre fill no ho ha dit ab cap mala intenciò. No es aixís? (A Martí).

Pona: Com s’enten, lo meu fill?

Arc.: Com veig que ’l tracteu ab tanta franquesa.

Pona: Li tracto, perque es lo meu marit. (Riuhen.)

Arc.: Dispenseu, que m’habia equivocat.

Sec.: (Qui no s’equivocará!)

Bon.: (Al Arcalde). Sí; es lo marit d’ella.

Arc.: Ab franquesa, jo ’m creya que la dona d’ell era aquesta filla vostra. (Senyalant á Cándida.)

Bon.: A poch, á poch, que aquesta es la meva muller. (Molts riuhen.)

Sec.: Com que som pagesos, se’ns volen rifá.

Reg.: Es clá, es clá.

Narcís: Aquí no ’s rifa á ningú. Fem broma, pero sense cap intenciò d’ofendre, y aixó de rifá seria una ofensa.

Miquel: (Que parla ab Broll.) Qué m’hi dieu?

Broll: (Seyent.) Deixeume dormí y si l’heu perduda blanca, busqueula negra.

Narcís: Torném á fer la serp?

Martí: Prou serp. Més val que ’n cantem una.

Pona: (Ja hi som!)

Arc.: Tambè faig un per cantá.

Martí: (A Cándida.) Y vosté?

Cand.: Qué hi dius, Bonifaci?

Bon.: Tu mateixa. Si ’t ve bè.

Martí: (Acostantse á Cándida.) No li tè de vení?

Pona: (A Martí, posantsel al costat.) (No sè que ’t costa estarte aquí!)

Martí: (Vaja, aquí!) (A Cándida.) Comensi, comensi vosté.

Cánd.: Comensá jo!

Pona: (Escarnintla.) (Comensá jo!)

Martí: Vosté, vosté.

Pona: (De ganas se ’n mor! Quins paperots!)

Alguns Vaja, sí, comensi, comensi.

Bon.: Donchs comensa; no ’t fassis pregá.

Pona: (Bonifaci!… Ja ’l van bèn batejá!)

Cánd.: Pero no tinch de sè sola.

Martí: Ja l’acompanyarè. (Anant á acostarshi.)

Pona: (Detenintlo.) (Si acás, desde aquí.)

Arc.: No serém pochs que l’acompanyarém! Casi tots nosaltres hem sigut del “Iris de la Fraternidad”, que era un coro que cantava mes just que un tap de gasseosa.

Miquel: En mi no hi conteu, que no he sigut de cap “Inri”.

Cánd.: Aixís, n’improvisarém una y á veure qué ’n sortirá. (Senyalant un cantò y altre.) Aquí ’ls tenors y aquí ’ls baixos.

Bon.: Jo sò segon.

Pona: (Ja ho pots bèn di!)

Narcís: Y vosté, senyò Broll? Qué es?

Martí: Si deu dormí!

Narcís: (Cridant.) Senyò Broll!

Broll: (Aixecantse esberat.) Qué hi ha?

Martí: Qué es?

Broll: Mantegayre.

Narcís: Si es baix ó alt?

Broll: Qué no ho veuhen? De bona mida.

Bon.: Vólen di que ets per cantá.

Broll: Ah! res. No canto sino quan jugo al tutti.

Cánd.: (Disposant lo coro.) Ja estém arreglats.

Pona: (Quin despecu ’l d’aquesta!)

Cánd.: Atenciò! Vá de vals?

Coro: Sí, sí, de vals.

Martí: Vinga ’l vals. (Vá á acostarse á Cándida.)

Pona: (Per cantá no t’has pas de moure!)

Narcís: També ’l ballarém, eh?

Martí: Está clá.

Pona: Está fosch. Sense ballá.

Narcís: Y per qué no?

Pona: Perque tampoch hi ha prous parecas.

Martí: Será un vals de palo seco.

Arc.: Bè; algun vol.

Pona: No tenim alas per volá.

Cánd.: Ballant ó sense ballá.

Bon.: Per mí, encara que jo no ballo…

Pona: Per sò mateix. No n’hi ha cap necessitat.

Narcís: Donchs no poguent ballá, á lo menos rodém y entremhi de sardana.

Pona: Aixó sí. Ja m’agrada més.

Cánd.: Com vulguin. Sardana?

Martí: (Agafant la má de Cándida.) Vinga sardana. Pero per aixó no la fem franca del vals. Un’ altra estona ’l trobarém.

Pona: Jo aquí. (S’ agafa de l’altra má de Martí. Ballan la sardana.)

Música