I
Coro: En amigable cadena
que ’ls cors nos agermana,
de plaer l’ánima plena,
ballant junts la sardana
aném dant giravols.
La sardana es de la terra
la dansa més ben trobada.
Voltém á dreta y esquerra
sens desfè la lligada
al refilá ’l fluviol.
II
Del ayre fentse joguinasaparellats voltejan
mocadors y barretinas
y saltan y ’s barrejan
de la sardana al só.
Ab notas tan falagueras
aquesta dansa ’s balla,
que hi posan caras rialleras
tant vells com jovenalla
al sentí ’ls grats acorts.
(Mentres van rodant.)
Cau lo teló
Acte segon
Quadro primer
Sala d’espera del restaurant. (Teló curt.)
Escena primera
(Al aixecarse ’l telò, se sent gatzara interior, á la dreta.)
Mos. 2on: Qué has entés lo que son aquestos joves? (Senyalant al quarto del burgit.)
Mos. 1er: No t’has atipat de sentirho di á n’ells mateixos?… Son escursionistas. A cada cullerada ho deyan.
Mos. 2on: Ja ’ls hi he sentit di; pero, qué vènen á sè? Qué escursan alguna cosa?
Mos. 1er: Son uns que s’imposan l’obligaciò de passejá. Escursan lo temps, que es més fácil d’escursá que d’allargá.
Mos. 2on: Bona feyna! Y ’t sembla si aixó dona perque poguém esperá alguna cosa del “bon profit”? (Senyala ’ls dinès ab los dits.)
Mos. 1er: Tot seguit ho sabrém. He donat lo compte al qui porta la batuta, que es lo seu president, y m’ha dit que ara al sortí ’m pagaria. Ara, ’l passejá, no sè si es gran negoci.
Mos. 2on: A veure. Encara que en aquest Montserrat no hi ha que confiarhi gayre ab las anguilas.
Mos. 1er: Es natural que las anguilas escassejin. No veus que en aquesta montanya hi ha tan poca aygua?
Mos. 2on: No es aquesta la mare dels ous. Es que tothom que vè aquí, porta ’ls comptes justos y ab los mossos del restaurant no hi fá cap partida de pressupost.
Mos. 1er: Si; y a no ser pels estrangers que vènen de tant en tant; que passarian alts los momiums! Los del país, en aquest punt son molt poch proteccionistas.
Mos. 2on: Y segons quins estrangers; perque ja n’hi comensa á habé molts que s’espanyolisan. Los vicis, aviat s’aprénen.
Mos. 1er: Per desgracia. Pero encara ’n quèdan alguns d’estrangers purs. Aquestos escursionistas son catalans; son de casa.
Mos. 2on: Per aixó mateix; massa franquesa, que es lo que á nosaltres no ’ns convè.
Mos. 1er: Muxoni, que ja súrten.
Escena II
Pres.: (Al Mosso 1er) Tè, noy. (Donantli separadament dugas cantitats.) Aixó es lo compte y aixó per vosaltres.
Mos. 1er: Gracias. (Apart al Mosso 2on) (Quatre llaunas.)
Mos. 2on: (Dèu n’hi dò!)
Pres.: (Al Mosso 1er que repassa ’l compte.) Aquí bè deurém pogué repetí ’l brindis á ne ’l ví de casa, per despedirnos del restaurant? No ’ns en hem pas d’aná á la francesa! No es aixís? (Als escursionistas.)
Escurs.: Sí, sí.
Mos. 1er: No més ho sentirán los cuyners, que ja hi están avesats á ne ’l soroll. (Se’n van los Mossos.)
Escena III
Música
Pres.:
es lo més triat;
del que ‘ns vè de fóra,
no hi ha que fiá.
L’ estranger que ’ns portan
es desconegut;
ab lo que es de casa
nos tractém de tú.
Escurs.:
Bebém, bebém
lo ví de casa nostra;
bebém, bebém
lo ví que coneixém.
Pres.:
d’aixut y de dols,
de taula y per postres,
de sech y pastòs.
De totas las menas
tenim per variá,
desde ’l dols de Sitjes
al sech del Priorat.
Escurs.:
lo ví de casa nostra;
bebém, bebém (Entra ’l fotógrafo.)
lo ví que coneixém. (Se’n van tots, cantant.)
Escena IV
Fot.: (Cridant.) Noy. Mosso.
Mos.: (Sortint.) Qué se li ofereix, senyò retratista?
Fot.: Mentres que aquesta colla d’escursionistas se’n vá a la plassa perque ‘ls fotografihi, pórtam á n’ aquell quarto ahont tinch la máquina, alguna cosa per treure ’l ventrell de pena.
Mos.: Qué vol?
Fot.: Una mica de refrigeri per esperá l’hora de diná. Qué teniu?
Mos.: Demani ’l que vulgui. Aquí hi ha de tot. Qué li vè de gust?
Fot.: Pórtam un bifteck.
Mos.: Tindrá que sè sense carn.
Fot.: Qué dius? Un bifteck sense carn!
Mos.: Com li dich.
Fot.: Aixó fòra una missa sense altar!
Mos.: Com que avuy es vigilia, ’ls monjos no ’ns permeten serví carn de cap manera.
Fot.: Y si algú no ’s troba bè?
Mos.: No li vindrá d’un dia; que s’esperi demá á indisposarse. Avuy no hi ha més carta que de peix. Aixó no es culpa del restaurant, l’Iglesia ho mana.
Fot.: Vaja, donchs, pórtam llagosta ab salsa verda. Si tinch de menjá peix, que s’ho valgui.
Mos.: Llagosta? Aquets escursionistas se l’han acabada tota. Com que no sabiam que tingués de veni aquesta colla… La salsa verda sí que aviat estará.
Fot.: Qué ’n farè de la salsa sense tall? Ja veurás; pórtamela ab salmon.
Mos.: Salmon? Lo tren que arribará d’aquí mitj’ hora pot sè ‘n portará. Si vol esperarse? No li asseguro, pero dintre mitj’ hora ho sabrém.
Fot.: Qui sab ahont serè d’aqui mitj’ hora! Mira; porta ’l que hi hagi y depressa.
Mos.: (Anántsen.) Molt bè. Demani ’l que vulga.
Fot.: Ja ho veig. Hi ha de tot, menos de lo que ’s demana. Quin restaurant més poch restaurador!
Escena V
Bon.: Dèu lo guart!
Fot.: Bon dia tinguin!
Pona: (Bó! Aquest aquí!)
Fot.: Hem quedat ab los companys de vostés que ’ns trobarém pel camí de la Cova, y allí, en lo punt que ’m sembli millor, farém un grupo.
Bon.: Ja m’ho han dit. M’ está bè.
Fot.: Triarè un bon siti, jo que conech tot això, y veurán quin grupo! Será variat. Los altres joves; y vostés vells… (Moviment de Pona.)
Pona: Bè, donchs vagi, vagi á triá ’l siti y deixis de vells y joves. No s’entretingui.
Fot.: Per aixó no hi ha que portá pressa.
Pona: Jo sí que ’n porto, perque vull parlá ab lo senyò, ara que ’m vaga.
Bon.: (Quina ’n fòra que aquesta s’haguès enamorat de mí!)
Fot.: Bueno, donchs, quedis parlant ab lo seu senyò. L’ onzé no destorbar.
Pona: No ho es lo meu senyò; es més jove ’l meu.
Bon.: Com tambè es més jove que ella la meva senyora. Y bona cosa més.
Fot.: Aixís, quèdan en paus. Vaig á pendre un bossí, y hasta luego. (Se’n vá.)
Bon.: Si, senyò, hasta luego.
Pona: Que ho passi bè.
Escena VI
Bon.: Diu que tè de parlá ab mí?
Pona: Y depressa; perque ’n Martí ja deu trobarme á faltá.
Bon.: Tant de vosté está, que no pot deixarla una estona! No ’l creya tan enamorat.
Pona: Es jo que no ’l deixo. Ell, fá com aquell.
Bon.: Aixís, digui que es vosté que ‘l troba á faltá á n’ ell.
Pona: Ara ‘l deixo menos que may, perque… y d’aixó es de lo que vull parlarli, perque ’m sembla que á n’ ell no li desagrada la senyora de vosté. M’ entén?
Bon.: Qué no li desagrada? Es molt possible.
Pona: (Estranyada.) Com s’ho pren!
Bon.: Qué ’s pensa que m’hi vaig casá, perque no agradès á ningú? No m’agrada á mí?… Tambè pot agradá als altres. No tindrè pas lo gust diferent de tothom!
Pona: Ja li dich que es ben tranquil!
Bon.: Si vosté coneix, per cada un á qui ella agradi m’anirè posant pedras al fetje.
Pona: Es di que vosté sufriria?… (Persignantse.) Oh!
Bon.: Qué ella agradi? No ho tinch de sufrí! Qué vol que hi fassi? Qué puch maná ’ls gustos dels demés?
Pona: Li dich que ’m deixa parada!
Bon.: No entench perque! Qué puch fé miracles jo?
Pona: Vagi, home, vagi! Tothom se vol lo seu.
Bon.: Aixó ja son figas d’un altre paner. Jo tambè m’ho vull lo meu; pero jo no puch privá que lo meu agradi á ne ’ls altres.
Pona: Ay Jesús, María, Joseph! Es di que?… Verge pura!
Bon.: Deixis d’escarafalls, senyora Pona, y escóltim. Tant vosté com jo, está bè que devant de l’altra gent nos callém l’edat, pero per esforsos que fém no podém amagá que ja som de vellut, que ja anem cap per avall. Buscá la joventut quan ja ha passat, es buscá la perduda.
Pona: Aquest punt no ’l toquém.
Bon.: Sí, perque prou que ell nos toca á nosaltres. Convensut d’aixó, vaig casarme ab la Cándida confiant ab la seva honradesa, pero pensant sempre que ella, com á més jove, tindría gustos que á mí ja m’han passat á copia d’anys.
Pona: Vosté sí que es de bon aconsolá!
Bon.: Qué ’m toca fè? Que ’s balla y vol ballá?… Que balli. Que ’s corre y vol corre?… Que corri. Perque jo no puch ballá ni corre, haig de privá que ella ho fassi? No, senyora; no so cap negrè.
Pona: Jo no penso aixís. D’ aquesta manera, vosté li dona ocasions de fè lo que no faria. Desprès dònan las culpas á qui no las tè.
Bon.: S’ equivoca. Si jo li privava, pot sé buscaria ocasions que ara no busca. Créguim, senyora Pona, ’ns hem de fè ’l cárrech vosté y jo de que ’ls quartos se’ns tòrnan plata. (Senyalant los cabells.)
Pona: Es que jo no ’m tinch per vella.
Bon.: No ’s tè, ara ho ha dit; no ’s tè per vella, perque cau per vella. (Mohiment de Pona.) Sí, dona, ’l mateix que jo. Aquí ningú ’ns escolta y ja ho podém di sense fè cumpliments.
Pona: Senyò Bonifaci, vosté y jo no ’ns entendrém pas.
Bon.: Si vosté no pensa com jo, com nos hem d’entendre? Ho veig difícil.
Pona: Vosté no veu lo que jo veig.
Bon.: Per ara, encara may he necessitat ulleras, gracias á Dèu.
Pona: Donchs jo estich en que tothom veu lo que veig jo, y que vosté no vol veure.
Bon.: No siguém gelosos, que no ’ns va bè á la cara. Ja ’ns ténen de habé passat certas cosas.
Pona: Aquí vè ‘l senyò Broll. M’ hi jugo qualsevol cosa que es del meu parer. (Surt Broll.)
Escena VII
Broll: Qué tinch temps encara d’aná á dormí un xiquet?
Bon.: Ca, home, si aném á marxá desseguida! Hem d’aná á la Cova, després á Sant Geroni.
Broll: Aixó es lo mohiment contínuo!
Pona: Díguim, senyò Broll; qué li sembla del meu marit y de la senyora Cándida?
Broll: Ja vaig dirli ahí al arribá á la celda; que ell es massa jove per vosté, com la Cándida tambè ho es massa per aquest.
Bon.: Veu, senyora, com en Broll vè en mí?
Pona: No m’ha entés. Qué li sembla que hi ha entre ells dos?
Broll: Li tinch de torná á repetí?… Que entre ells dos hi ha ménos diferencia que entre vosté y ell y aquest y ella.
Bon.: Conformes; enterament conformes.
Pona: Pero no ’n sospita res de mal? No ’n sospita alguna conxorxa entre un y altre?
Broll: No més sospito que vosté no se’n vol doná compte de que ells siguin més joves; y tant es que risqui com que rasqui. Es aixís.
Bon.: Exactament. Tothom li dirá lo mateix. Qué no veu que lo demés es buscá tres peus al gat?
Pona: Lo que veig es que sempre que pòden, van junts.
Broll: Qué tè d’estrany? Si vivim junts…
Bon.: Es clá; várem arribá junts, estém en la mateixa celda, menjém aquí al restaurant junts, per tot aném plegats…
Broll: Miris; ara ha arribat una colla d’Esparraguera ab un acordeon y están ballant junts devant de l’entrada al monastir. Jo, sino que m’hi dormia, encara hi fòra.
Pona: Y ’n Martí, balla? (Exasperada.)
Broll: Ab la Cándida. Y donchs qué vol que balli ab desconegudas? Es tant com natural.
Pona: Ay Senyò, Dèu, Pare perdonéume! (Fuig corrents.)
Bon.: Broll: (Rihent al véurela fugir). Ja, ja, ja! (Se’n van rihent.)
(Mutació)
Quadro segon
Camí de la Cova de la Verge. Al fondo ’s veu la Cova
Escena primera
(Al aixecarse ’l telò, á l’esquerra, en primer terme ’l Fotógrafo, que tè al seu costat la caixa y un tamburet de campanya, vá arreglant la máquina, fins que al acabar lo cant interior, surt Miquel.)
Música
Cánd., Martí: (Cansó interior.)
Bon., Coro:
son las del Canigò,
mès las montserratinas
encara son millors,
que aquí hi ha la Patrona
dels catalans de cor.
(Després de la primera estrofa, se senten veus de “Un altra.”)
II
Las rocas son gegantas,lo temple esplendoròs,
lo cel que aquí s’ovira,
s’ovira més d’aprop,
que aquí hi ha la Patrona
dels catalans de cor.
(Se senten aplaudiments.)
Recitat
Fot.: (Disposant la máquina.) Bè n’haurán cantadas de cansons y mès cansons!
Miquel: (Sortint per la dreta.) Qué m’hauriau vist passá la dona, mestre?
Fot.: (Mirántsel.) Sino que fòs cego!
Miquel: L’ heu vist passá?
Fot.: Vaya!
Miquel: (Gracia á Dèu que sabrè ahont es!) Fá gayre que ha passat?
Fot.: Aixó sí que no ho sè.
Miquel: Que es estrany! No diheu que l’heu vista?
Fot.: He vist passá totas las que han passat, pero n’han passadas tantas… De quina dona parleu?
Miquel: De la meva; de la Roseta.
Fot.: No la conech, pero si ha passat, l’he vista.
Miquel: Es una que ans d’ahir vá pujá d’Olesa.
Fot.: Donchs deu sè aquí dintre, (Senyalant la caixa.) perque ahir vaig fer tants grupos y retratos, que estich segú que á Montserrat no hi habia ningú que ara no sigui aquí. (Miquel mira la caixa.)
Miquel: Ja us asseguro que la Roseta no hi cap pas aquí dins; de bon trós.
Fot.: No hi tè de cabre! Ella y deu mil com ella.
Miquel: (Mirant la caixa.) Tafoy, si que es estrany! Debeu volgué di que hi porteu ’ls noms apuntats.
Fot.: Com s’entén, los noms! Tota la persona de cap á peus.
Miquel: (Mirántsel estranyat.) (Menos que sigui un bruixot, Dèu me valga!)
Fot.: Qué voleu que us hi fiqui tambè á vos?
Miquel: Dèu me’n reguart! Com m’hauriau de cargolá per ficarme aquí dins!
Fot.: Ca, home! Que no sabeu qué son retratos?
Miquel: Aixó prou! La Roseta tè á casa ’l del senyoret, que sembla que parli.
Fot.: Y no n’heu vist fè may?
Miquel: Aixó, no.
Fot.: Donchs jo ’n faig; y lo que porto aquí son los retratos.
Miquel: Ensenyéumels, que veurè si ella hi es.
Fot.: No pot sè. Encara s’han de desarrollá.
Miquel: No pas la Roseta. Si ho está més de desarrollada!… Tè cada garrot de bras!…
Fot.: Donchs per mi no ho está prou.
Miquel: Caratsus, que vianda debeu necessitá! Qué es això? Una gabia paradora? (Mira la máquina.)
Fot.: Sí; la paro per un vol d’aucells que aviat vindrá. Qué no heu sentit com cantavan?
Miquel: No mès m’ha semblat que sentia cantá á n’ aquella colla de sinyòs barcelonins.
Fot.: Aquells son los que han de vení, que, esperant que ’ls cridi, mentres jo paro la gabia, que dieu vos, ells se diverteixen cridant pels ecos.
Miquel: Com heu dit? Los bécos?
Fot.: Aixó d’aquí, que feu un crit y us repeteix. Escolteu. Ep! (Crida, posantse las mans á la boca y l’eco repeteix.)
Miquel: Per allí baix hi ha algú que us escarneix.
Fot.: Aixó no sabiau? Com us diheu?
Miquel: Miquel.
Fot.: (Cridant.) Miquel! (L’ eco repeteix.)
Miquel: Qui deu sè que crida per allá á n’ avall?
Fot.: Ja us ho he dit; es l’eco.
Miquel: Ah, ja! Algun conegut vostre que es beco. Qué teniu fret? (Veyent que ’l Fotógrafo se posa ’l drap negre per mirá.)
Fot.: Eh, que es estrany en aquest temps?
Miquel: Y tant! Jo, si gosès, me treuria la camisa y vos us abrigueu. (Deu está delicat de la caixa!)
Fot.: (Acostantse á la dreta.) Quan vulguin, tot está á punt. (Surten, primè Narcís y segueixen los demès.)
Escena II
Narcís: Tambè sou aquí, Miquel?
Miquel: Encara no l’he trobada.
Fot.: Busca la dona, segòns m’ha dit.
Narcís: Sí; busca la perduda.
Bon.: (Al Fotógrafo.) Com ens posém?
Fot.: Aném á arreglá ’l grupo?
Narcís: Alto! Avans, lo que déyam al sortir del monastir. La senyora Cándida ha de obsequiarnos ab lo vals que ’ns volia cantar ahir á l’ermita dels Apóstols.
Pona: Hey! Si d’acás… (Narcís l’interromp.)
Narcís: Ja sè lo que vol di. Sí, senyora, sense ballá. Ara tè rahò; que no convè cansarnos.
Martí: Vinga ’l vals. Ja que ’ns vá posá la mel á la boca…
Pona: Llaminè!
Cánd.: Bonifaci? (Com demanantli permís.)
Bon.: Canta, canta.
Música
Cándida:
S’ endú ’l vals la palma
dels balls forasters;
n’es la nata y flor.
Ja s’agafi en calma
ó ja en vols llaugers,
es lo mès airòs.
–Escolta ’ls dolsos preludis
que la copla fa del vals.
Corremhi, aymador, corremhi,
que no se’n perdi un compás.–
Dansa tan galana,
als cors encomana
deliciosa tendror;
sòn tó d’alegria
los dols esbarria
y ’l pit ompla de goig.
Giravolta la parella
d’un cantò al altre cantò,
tot dientse á cau d’orella
los secrets del seu amor.
Ab suau somrís que enamora,
y ’ls ullets ab brill de foch,
escolta la balladora
al seu galan ballador.
Y entre pregunta y contesta
los passa ’l temps tan cuitòs,
que ’ls sorprén sentí l’orquesta
que senyala ’ls darrers vols.
bressolant arbres y flors,
lo compás del vals maneja
aymadoras y aymadors.
Y al ball de més galanura,
á las delicias del vals,
aparèllan sa ventura
las aymadas y ’ls aymants.
(Al acabar de cantar Cándida, tots los demés aplaudeixen.)
Recitat
Martí: Bè, bè! D’ aixó se’n diu cantá! Oy Pona?
Pona: No m’hi entench.
Miquel: Carám, si ’l senyoret la sentia!
Bon.: No; ja n’hi ha prou ab que senti á la vostra Roseta.
Miquel: Ella no ’n sab pas.
Cánd.: Qué tè veu?
Miquel: Per parlá, parla com una cotorra.
Cánd.: Donchs que aprengui de cant. No es aixís, senyò Broll?
Broll: Per mí, no; bè prou que ’m vè la son sense que ’m tinguin de cantá res.
Pona: Tambè trobo que aixó de cantá, no…
Martí: Qué hi entèns, dona!
Fot.: Que no ’ns passi l’hora. Fem lo grupo?
Alguns Sí, sí.
Fot.: (Posa á Cándida al centro.) Vosté aquí. (Senyala al costat d’ella á Martí.) Vosté aquí al costat.
Pona: Jo aquí? (Anantse á posá al costat de Martí.)
Fot.: Vosté no encara; no m’agrada.
Pona: Qué no li agrado? No tinch pas d’agradá á vosté!
Fot.: Vull di que vosté aquí no m’hi agrada.
Pona: Donchs Martí, vina.
Martí: Deixa fè á ne ’l senyò. Qué hi enteném nosaltres!
Bon.: (Ja surt la gelosía.) (Mirant á Pona.) (Dèu la fassi bona!)
Pona: (Posantse al darrera de Martí.) Qué vol que ’m posi aquí? Sí; aquí estarè bè.
Fot.: Permétim, senyora; ja ho arreglaré jo. Miris: vosté aquí al devant. (Li dona ’l tamburet y Pona ’s posa al devant de Martí, girada, per mirarlo.) Pero tè de mirá á la máquina, no pas cap allí.
Pona: Déixim mirá allá ahont vulgui.
Fot.: Aixís no se li veurá la cara, senyora!
Bon.: Ni la joventut.
Pona: No hi fa res; no tinch pas d’agradá á ningú. Ja estich bè, ja.
Fot.: Vosté mateixa. Vosté (A Broll.) aquí, assentat. (En una pedra.) (A Miquel) Poseushi vos tambè. (Al costat de Broll.)
Miquel: Jo tambè? Qué hi farè?
Narcís: Ah, sí, Miquel! Poseushi d’esquena.
Miquel: Aixís? (Posantse dret, d’esquena, al costat de Broll.) Tafoy!
Narcís: Aixís es com fareu goig. De cara, es massa vist.
Fot.: Vosté aquí. (Posant á Bonifaci al costat de Martí.)
Broll: (Parlant ab Miquel:, mentres lo Fotógrafo continua arreglantlos.) Com vos ho dich; fent un crit us respondrán.
Miquel: No m’enganyeu pas? Voleu di?
Broll: Per qué us tinch d’enganyá?
Fot.: (Anantsen á la máquina.) Quan digui: ara! no ’s móguin, que será cuestiò d’un moment.
Broll: (A Miquel.) Ho podeu creure; respón, vaya!
Fot.: Un, dos… Ara! (Destapa y al moment Miquel crida.)
Miquel: Roseta!… (Tots esclafan una rialla y ’s mouhen.)
Fot.: (Tapant la máquina.) Mala negada! N’ hem de fè un altre! Per qué heu cridat!
Miquel: Aquest sinyò m’ha dit que ’m respondrian y com que busco á la dona, vull mirá si ’m respon. (Lo Fotógrafo cambia ’l clixé.)
Fot.: No, home; respon la vostra mateixa veu. (Broll se vá adormint.) Dimontre d’home!
Miquel: Per qué no m’ho deyan! Jo ’m pensava que responia la persona á quí ’s cridava.
Fot.: Bè, calleu, que hi tornarém. Esteuse quiet y no digueu res. Ja sabeu que no us responen.
Pona: Y acabém aviat, que aixó ja dura massa.
Fot.: Senyora, ja veu vosté que no es culpa meva. Aquest bon home ha tingut la malehida rauxa de cridá…
Miquel: Si ’m deyan que ’m respondrian!
Fot.: Bueno; ara ja sabeu que no. Poseuse aixís més de costat. (Posantli la má sota la xella).
Miquel: Ay, que ’m feu pessigollas! (El Fotógrafo se’n vá á la máquina.)
Narcís: Qué es estrany que sigueu gelós! Quí ho diria!
Martí: (A Pona, que ’l toca perque ’l veu parlá baix ab Cándida.) No ’m toquis, dona, que ’m farás bellugá!
Fot.: Quietut! Senyò Martí y senyora Cándida, fássin lo favor d’acostarse més.
Pona: Vol di? Pot sè al contrari.
Martí: Calla, Pona; ’l senyò ja sab lo que ’s fa.
Fot.: Sí, acóstinse més, que estarán millò focats.
Pona: A mí ’m sembla que ho estarán massa!
Narcís: (Alsa, Martí, que ’t topa!)
Fot.: A la una… á las dugas… (Al aná á destapá la máquina, Broll fa un ronch y tots riuhen y ’s manejan.) Alto, que ningú ’s mogui! Encara no s’ha perdut res.
Narcís: (Cridant.) Senyò Broll, espavilis!
Broll: (Despertantse y aixecantse depressa.) Qué? Aném, aném.
Fot.: No; torni á seure y no ’s mogui. (Broll seu.) A la una… á las dugas… Ara! (Destapa la máquina.) Ja está! (Tapant.)
Pona: (Gracias á Dèu! Ja estava frisosa.) Vina, Martí, vina. (Lo Fotógrafo desa la máquina.) (Ja que á n’ aquest Bonifaci tant li fa, jo tinch de vetllá més.)
Fot.: No sè; ’m sembla que ’l senyò Martí s’ha mogut una mica.
Narcís: (Ja es fácil!) (Pona pren pel bras á Martí.)
Martí: (A Pona.) (Qué vols?)
Pona: (Qué li deyas?)
Martí: (Miraneyas! Qué vols que li diguès?)
Cánd.: (Al Fotógrafo.) Si á la Cova vol fè un altre grupo…
Fot.: Com vulguin. Com que ho faig d’aficiò…
Pona: No, no; prous grupos. (Mira aquesta!) Martí, dónam lo bras, que estich cansada.
Narcís: Cansada vosté y seya? Que ho diguès jo!
Pona: Qué no cansa ’l seure? (A Martí.) Vina, noy, vina. (Donantli ’l bras.)
Fot.: (A Miquel que se ’l mira com endressa.) Veyeu? Ja sou aquí dins, de cap á peus.
Miquel: Tafoy! Y no me’n sento gòta!
Narcís: Au! De un á un y cap á la Cova. Ram, plam, pataplam, plam! (Com si toquès lo timbal, y tots van passant.)
Broll: (A Bonifaci que tè al devant.) Qué á n’ aquesta edat un hom hagi de fè aquestos papers!
Bon.: Som al ball y hem de ballá.
Narcís: (Posantse al darrera.) Ram, pataplam! (Se’n van per la dreta.)
(Mutació)
Quadro tercer
Camí de Sant Geroni, devant de la roca coneguda per Caball Bernat. (Teló curt.)
Escena primera
(Al tirarse ’l telò está l’escena sola fins que á poch surt lo Patrò seguit dels demés.)
Pat.: Ja que hem arribat á aquest bon punt de vista, donemhi fondo.
Gat: (Senyalant á la dreta.) Mireu, pare, com se cargola ’l riu; sembla una anguila.
Pat.: Es lo Llobregat. Mira á casa allá abaix.
Gat: Blanes?… Ahont es? No ho veig pas!
Pat.: La mar es lo que ’t dich que miris; la mar es la casa nostra; la casa dels mariners.
Gat: Si que la tenim gran! Y voleu di que tota es nostra?
Pat.: Qué no ho sabs prou? La podém corre tota, de llevant á ponent y pels quatre vents, sense demanarne permís á ningú, perque ’n som los amos; ja ho pots di per tot.
Mar.: Mireus, Patrò; allá surt Cap de Creus, ahont la corbeta ’ns feya ayguas. Quina nit aquella!
Pat.: Y que ’ns vam salvá d’una y bona! Sort que ’l casco ’s diu Montserrat y que la seva patrona vá salvarnos, que sense ella no sè pas que hauria sigut de nosaltres.
Mar.: No sabiam pas ahont donarlas. Ab aquells cops de mar, saltava l’aygua per l’obra morta, ni ’l timò m’obehia, ni…
Pat.: Ni era possible cap maniobra, ni esperá aussili. Pero ’s veya aquest rocam y no sè perque ’m vá semblá que trobantse aquí la Mare de Dèu de Montserrat y portant lo nom d’ella l’embarcaciò, la Verge ’ns treuria del perill. Ella es l’únich práctich que ’ns podia guiá, encara que la nit era fosca com salsa de calamars.
Gat: Tambè li hem portat un barco de plata més brillant que una esquena de llubarro.
Pat.: Qué menos podiam fè que oferí un barco á la Mare de Dèu!
Gat: Y per qué es tan negra la Mare de Dèu?
Pat.: Com que tothom la demana, tè d’aná per tot á sol y á serena, y ab això, com vols tú que tingui la pell blanca?
Gat: Qué son aquellas montanyetas d’allí baix, á la part de garbí?
Mar.: Montanyassas son, no pas montanyetas. Son los Pirineus.
Gat: A mí ’m semblan petitas.
Pat.: Perque estás avesat á veure ’l mar y al costat del mar tot es xanguet.
Gat: No pas lo cel, pare.
Pat.: Ah, no! ’L cel es lo sostre del mar y de la terra; pero pel sostre no s’hi corre ni s’hi navega. Es en mira y no ’m tochs.
Mar.: Quina calma xitxa que reina!
Pat.: Es vritat y ja que tenim calma y ‘l barco á la capa, com que ’ns queda prou temps per arribá á Sant Geroni de bon’ hora, no es cas de maniobrá per fè camí. Aixís es que si us sembla, cantarém la nostra…
Mar.: Sí, sí.
Música
Mar.:
A la mar! á la mar!
Velas al aire!
Rems á remar!
Hohuá! hohuá!
(Los mariners cantan aquesta estrofa accionant com si maniobressen.)
Pat.:
brill cristallí,
flayre que aixampla
nostre esperit,
fresca orejada,
dols murmurar,
qui no us anyora
lluny de la mar!
Mar.: Hohuá! hohuá!
Pat.:
ab tot lo pler,
sobre las onas,
vá el mariner.
Tè sa ventura
dintre la nau,
com la gavina
ran de la mar.
Tots: Hohuá! hohuá!
(Miquel surt y parla ab lo Gat de mar.)
A la mar! etc., etc..
Escena II
Gat: Pare! (Miquel mira als mariners.)
Pat.: Qué vols?
Gat: (Senyalant á Miquel.) Aquest home diu que busca la dona. Eh, que es estrany?
Pat.: La dona! Qué l’heu perduda?
Miquel: Sí. Veig que no es cap de vosaltres. (Rihent)
Mar.: Cap de nosaltres? Mireuho bè.
Miquel: Ja ho som ben mirat.
Pat.: Veyeu? A bordo no ’s pert may la dona. Y com ha sigut?
Miquel: Vá sortí de casa ab lo senyoret, que ha cassat molt per tots aquestos encontorns; ab això, ja sab tots los indrets.
Pat.: (Gratantse ’l cap.) Ay, ay, ay, ay!
Miquel: Qué voleu di?
Gat: Que á ne ’l mar no n’hi ha de senyorets que cassin. (Riuhen.)
Mar.: Per sò, ja n’hi ha que pescan; á l’encesa, ab canya…
Pat.: Y al bou. (Riuhen.) Deu sè pagesa la vostra dona.
Miquel: La Roseta? Sí; com jo mateix. Es d’Olesa.
Pat.: Senzilla?
Miquel: Sí.
Pat.: Aveure si l’heu perduda senzilla y la trobareu columnaria. (Riuhen.)
Miquel: Quina colla de gats que sou!
Gat: No més ho sò jo de gat.
Miquel: Tú?
Gat: Jo, jo. Sò gat de mar. Qué us estranya?
Miquel: (Mirantlo.) Tan menut?
Gat: Qué n’heu vist de gayre més grossos de gats?
Miquel: No estich per gats ni gossos! Digueume: No l’hauriau pas vista?
Pat.: No hem vist cap senyoret.
Miquel: A n’ ella, vull di si heu vist.
Pat.: Es igual, home; allá ahont vá ’l palo, vá la vela. Podeu comtá que allá ahont los hi ha semblat bè, han arriat l’áncora, ó haurán amarrat lo casco, si no s’aguantan al pairo en alta mar.
Miquel: Si no parleu més clá, l’ase ’m flich si us entench d’un sol mot! Qué sè jo de cascos y payos!
Pat.: Vull di que haurán donat fondo junts. No diheu que sáben bè ’l derrotero?
Miquel: Ahont cau això del garrotero?
Pat.: Que sáben bè la línea; ’l camí.
Miquel: Això prou. Tots lo sáben.
Pat.: Donchs ja arribarán á port, si no han perdut l’agulla.
Miquel: Qué sè jo si han perdut agullas!
Pat.: N’ hi ha molts que las perden.
Miquel: No pas jo; may las perdo.
Pat.: Perque no ’n debeu portá.
Miquel: Més d’una dotzena; pero las duch dintre d’un canò.
Pat.: De banya? (Riuhen.)
Miquel: Ay, ay! Qué me l’heu vist?
Pat.: No hi ha necessitat de veureho. Si voleu vení ab nosaltres á Sant Geroni, us convidém á menjá arrós á la marinesca y escabetxada feta á bordo.
Miquel: Bon profit us fassi! Ja som prés l’ayguardent.
Pat.: Donchs bon vent. (Anantsen per la dreta ab los demés.)
Mar.: Y que trobeu la dona.
Miquel: Si Dèu ho vol que la trobaré.
Gat: Y al senyoret que cassa.
Miquel: A Dèu siau.
Mar.: (Acabantsen d’aná.) Adeu!
Escena III
Miquel: Qué fas, cabás? Sino que fòssin als Monjos ó á la Masía de la Creu! (Pensatiu.)
Narcís: (Sortint.) Vaja, Miquel, alegreuvos, que us duch noticias de la Roseta.
Miquel: Ahont es? No ’m feu está ab ansia!
Narcís: No ho sè. No l’hem vista, pero hem trobat un marxant que ’ns ha dit que era ’l Toni de can Fidel. Sabeu qui es?
Miquel: Sí; ’l Guenyo, que li dihem.
Narcís: Això mateix. Es un que mira contra ’l gobern.
Miquel: Prou que ’l coneixém. Y qué?
Narcís: Diu que desde ahir que tè un recado per vos, que li vá doná la Roseta; sino que ell, fent lo seu negoci ha tingut d’aná d’un cantò al altre y no us ha trobat. Entre tant, no hi estigueu ab ánsia, perque diu que ella está com unas pascuas.
Miquel: Ja se m’en ha anat aquell corcò que tenia! Y ahont es lo Guenyo? Ha marxat?
Narcís: Aquesta tarde tornará y ha dit que us trobariau; pero si veniu ab nosaltres lo veureu més aviat, perque se’n anava á Collbató y nosaltres aném á las covas.
Miquel: No tinch de vení! Ja estich á punt.
Narcís: Nosaltres hem llogat burros, que ja ’ns els arreglan. Es massa llunyot per anarhi á peu.
Miquel: Jo, portant las espardenyas, no necessito animal.
Narcís: Caminareu?
Miquel: Com los burros.
Narcís: Vos us coneixeu.
Miquel: Jo diria! Aném.
Narcís: Ja ’ns avisarán. Las senyoras están cansadas y ara seuhen tots allí baix. (Senyala.) No ’ls veyeu? Allí, á ne ’ls dos camins.
Miquel: Oy! Marxarém aviat?
Narcís: Quan los burros estiguin á punt…
Miquel: Jo ja ho estich.
Narcís: Quan ho estiguin los demes, ja ’ns avisarán. Ja he quedat ab en Martí que ’m fès una senyal ab lo mocador.
Miquel: Sí, perque ell, no pujant la seva senyora, no vindrá. Lo que es ella no ’l deixa ni ’l temps de beure un trago.
Narcís: Es clá; son casats de nou. Qué han de fè?
Miquel: Y ’s veu que á la senyora Pona no li agrada que fassi magarrufas á l’altra.
Narcís: Voleu di? Caborias vostras!
Miquel: Allavors que ’l retratayre ’ns ha mapat, m’ha semblat que la senyora Pona ’n maliciava. Ah! y jo també ’n maliciaria. He vist alguna cosota que…
Narcís: Vos! (Se ’l mira y esclata una rialla.)
Miquel: De qué riheu, plaga de la parroquia!
Narcís: De la vostra malicia.
Miquel: Que voleu que hi fassi si sò aixís!
Narcís: Digueu que ’sent tan maliciòs, la Roseta al vostre costat deu patí ’ls set cálzers d’amargura.
Miquel: Això no; perque ella may m’ha donat motiu per maliciá. (Narcís esclata altra rialla.) De qué us faig gracia, que riheu tant?
Narcís: De res, home; es que tinch riallera.
Miquel: Es que la Roseta es tan bona, que seria pecat pensarne mal. No es perque jo ho digui; si ’ls trobém, lo senyoret mateix vos ho dirá. Preguntéuli.
Narcís: Ja ho crech! (Altra rialla.) No ’n feu cas; quan las dono per riure, may acabo.
Veus: Narcís!
Miquel: Us cridan. Miréusels.
Narcís: Déuhen habé fet la senyal, sino que ab las vostras maliciositats m’habia distret. No n’heu de sè tant de maliciòs!
Veus: Narcís! Narcís!
Narcís: (Cridant.) Ja baixém. (Se ’n van per la dreta.)
(Mutació)
Quadro quart
Interior d’una cova de Collbatò