(Desprès d’un preludi musical, apareix lo coro d’Escursionistas, y al final del coro apareixen los altres quatre personatjes. La escena es fosca.)
Música
Escurs.:
podrém da bona sessiò
sobre aquesta passejada
en que res veyém al lloch.
Direm quant pel magí ’ns passi
dels mussols y ’ls rats penats
y com si fòssem la Biblia
han de créurens los companys.
Bon., Mar., Cand.:
vostras vetlladas
res mes no son,
que fets que cria
la fantasía
dels oradors.
Surten ab cosas
tan fabulosas,
que semblan cuentos
del altre mòn.
Pona: (Sortint.) Que es fosch!
Escurs.:
exposats á cada pas
á trencarnos tots la crisma
y á aná á sopá á can pistraus.
Bonifaci:
esposantme á da un mal pas;
si cáich, válgam Sant Antoni,
que no rebi un nyanyo al cap.
Martí:
esposantme á cada pas
á topá ab unas faldillas
y á la dona fè rabiá.
Cand.:
esposada á cada pas
á toparme ab algun quidam
que ’m podría entrabancá.
(Los Escursionistas se’n comensan á aná.)
Escurs.: (Anantsen)
á poch á poch,
que no ’ns rompèssim
la nou del coll.
(Desapareixen.)
Escena II
Pona: Vamos, no m’agrada aquesta foscor.
Martí: Encara aquí s’hi veu una mica.
Pona: Sí; ’ls gats s’hi deuhen veure.
Bon.: Y las bengalas? Quín acudit de seguí á aquestos!
Cánd.: Ha dit que las portaria ’l senyó Narcís.
Pona: Massa que tarda! Jo sense ’ls llums, no ’m fico pas més endins. No ’m moch d’aquí.
Bon.: Tampoch jo! Diu que més enllá hi ha aygua y no ’m convenen las mullenas.
Martí: En aquest temps ray! Aviat un está sech.
Bon.: En cap temps. Qui assegura, dura.
Cánd.: Si aquí ’s poguès seure!
Martí: Assentémnos á terra. (Ajupintse, pero alsantse tot seguit.)
Bon.: Ca! ’m sembla que ’ns punxariam.
Martí: Tambè te rahò. ’L nas m’ho diu.
Pona: Vaya quin gust de vení aquí!
Martí: Dona; quan se vá á un puesto, ’s tè de veure tot. Sino, no ’n pots da compte.
Pona: Bona vista per un cego! Qué hi veus?
Martí: Ja hi veurém desprès. (Allarga la má y toca á Cándida.)
Cánd.: Ay! (Fent un xiscle al sentirse tocá.)
Bon.: Qué ’t passa? Qué ’t fa mal alguna cosa?
Cánd.: Res; se ’m figura que per aquí tè d’haberhi bestiolas, y ’m sembla que ’m tocan.
Bon.: Quinas bestiolas vols que hi hagi!
Pona: No ’s pensi, que jo tampoch las tinch totas en mí. Martí!
Martí: No tinguis por! Tambè ’t tocan bestiolas?
Bon.: No se sent volá ni una mosca.
Pona: No dirè que tingui por, pero fa basarda.
Martí: Tant com aixó, no. (Toca á Cándida.)
Cánd.: (Ay si la seva senyora se’n adóna!)
Pona: Y ’l senyò Narcís es capás de no vení!
Escena III
Miquel: (Al sortir fent un gran crit.) Guenyo!
Cánd.: Qué es això! (Al mateix temps que Pona exclama lo que vè.)
Pona: Jesús, María, Joseph!
Bon.: (Que está al costat de Pona.) No s’assusti, senyora, agafis.
Pona: Estich esglayada. (Agafantse com per esma ab Bonifaci.)
Bon.: Per qué feyau aquest crit? Sempre sou vos!
Miquel: Ay, ay! Qué no hi ha ’l Guenyo aquí?
Pona: Aneu al diable, que no valeu vos l’espant que m’heu donat. (Martí parla baix á Cándida.)
Miquel: Si busco á ’n Toni!
Bon.: Prou Toni sou vos! May acabeu de buscá!
Cánd.: (A Martí.) (No ’m digui aquestas cosas, que la seva senyora ho pot sentí!)
Pona: Qué dius alguna cosa, Martí?
Martí: (Donant lo bras á Cándida.) No; sino que la senyora tambè s’ha assustat y li he donat lo bras.
Pona: Ara que ha passat lo susto, ja ’ns podém cambiá. (Las dugas parellas se deixan aná y Pona s’agafa ab Miquel.) (No t’haguessis mogut del meu costat!)
Miquel: (Al sentir que Pona li dona un pessich.) Ay, ay! (Pona ’l deixa.)
Bon.: Qué us passa?
Miquel: Quin pessich més recargolat m’han donat! (A Bonifaci.) No heu pas sigut vos?
Bon.: Qui us tè de pessigá, beneyt!
Miquel: Li juro. Encara ’m cou. (Tocantse ’l bras.)
Pona: Manias vostras! (Agafantse ab Martí) (Anava per tú.) (A Martí.)
Miquel: Diu manias!
Martí: (A Pona) (Aixís ja me’n pots doná. Pero per qué?) (Se veu un llum de misto.)
Cánd.: Ara ’s veu llum.
Pona: Alabat siga Déu! (Sur Broll ab un misto encés.)
Escena IV
Broll: Hola! Fins aquí han seguit aquella colla?
Pona: Que porta llum? Acabarém de jugá á fet.
Broll: Tres mistos que tenia á la capsa, y aquest es l’últim; pero ’l senyò Narcís m’ha dit que al moment venia.
Bon.: Jo crech que ho fa espressament de tardá tant! Es tan plaga, que no hi ha que fiá.
Miquel: No hauriau pas trobat al Guenyo?
Broll: Lo que he trobat, cada pedra y cada sot, que ab tot y ’ls mistos de poch m’obro ’l cap. No sè per qué hem vingut á un siti tan esposat!
Pona: Menos ho entench jo.
Miquel: Jo sí; per trobá á ne ’l Guenyo, que ’m dirá ahont pára la Roseta.
Cánd.: Encara no l’heu trobada?
Miquel: Pero ja estich tranquil, perque diu que está aixerida.
Broll: Ja ho suposava. Sempre ho estareu tranquil.
Bon.: Al sortí d’aquí, agafém los trastets y á casa; al carrer de’n Xuclá.
Pona: No ho desitja més vosté que jo!
Broll: Y que jo, que encara no he pogut dormí bè.
Cand.: A mí es una anada que m’ha agradat. Trovo que es un viatje distret.
Martí: Es clá que es distret. Aquesta anada en burros…
Miquel: Menos jo.
Martí: Perque vos no ’n necessiteu. Ja que de totas maneras tenim d’esperá á ne ’n Narcís, podriam entretenirnos.
Broll: Jugant á balas?
Martí: No; pero ahir vespre la senyora Cándida ’ns vá prometre una cansò y encara no l’ha cantada.
Miquel: Com cantará si apenas s’hi veu!
Martí: Qué ha de cantá ab los ulls?
Cánd.: Qué hi dius, Bonifaci?
Pona: (No ’s fará pas pregá gayre!)
Bon.: Si ho vas prometre…
Martí: Qué no se’n recorda vosté?
Bon.: Bueno; sí. Jo me’n vaig enamorá cantant; ab aixó, no ’m tè de sapigué mal que canti.
Martí: Y donchs, apa.
Música
Cand.:
un galan minyó,
de rich que ’s trobava
ho vá perdre tot. Lairá lairò.
Ell primè ho prenia
com á joch de noys
y desprès vá veure
que jugava ab foch. Lairá lairò.
Un dia á la noya
per qui estava ell boig
vá dirli: “Perduda!”
ab amarch condol. Lairá lairò.
Y rient la minyona
responguè al minyò:
“Quina es la perduda,
vostra hisenda ó jo?” Lairá lairò.
(Tots aplaudeixen.)
Escena V
Narcís: (Surt portant bengalas en una má y una cerilla encesa en l’altra.) Quien vive! (Cridant.)
Pona: Gracias á Dèu y á tots los Sants del cel!
Broll: Y de la terra.
Narcís: Ah, Miquel. Al hostal he trobat lo Guenyo, ab la Roseta y demès.
Miquel: Ja hi corro! Com me deu habé anyorat!
Narcís: M’ ha dit lo senyoret que no us mogueu, que dintre cinch minuts vindrán aquí.
Miquel: Si ’l senyoret ho ha dit, no ’m moch.
Narcís: Y us dono l’enhorabona, perque la vareu sapigué triá. ’T dich, Martí, que s’ho val.
Miquel: Me la van triá.
Martí: Quan aneu á Barcelona ab ella, ahont poseu?
Pona: (A Miquel.) No li digueu. (A Martí.) No sè per qué tens de sè tan tafané!
Martí: Com que al sortí d’aquí, desde Collbatò ja ’ns en aném cap á ciutat, es precís que quedém en bonas relacions ab tothom. (A Miquel.) Nosaltres vivim al carrè de’n Ventrallans, número…
Pona: Si tampoch se’n recordará! Qué ’n treurás de dirli?
Miquel: Dimontri! Si no ’m recordés del carré del ventrellarch!…
Broll: Y aquestas bengalas? Perque jo ja voldria sè al cotxe á fè mitjdiada.
Bon.: Sí, que hem de marxá á Barcelona com uns cohets. Oy, Cándida?
Cánd.: Com tú vulguis.
Pona: Nosaltres tambè. Ditxòs Montserrat!
Narcís: (Repartint bengalas.) Tingui, senyò Broll, y vagi passant cap allá. (Broll pren la bengala y se’n vá.) Un altra vos, Miquel.
Miquel: Jo tambè una mengala?
Narcís: A tall d’arcalde.
Miquel: Pero jo no ’m moch d’aquí.
Narcís: Tè, Martí.
Martí: Vinga. (La fosca m’anava al pel.)
Narcís: Qué no ’n vol senyò Bonifaci?
Bon.: Si m’assegura que no ’m cremarè!…
Pona: No t’arrambis gayre ab la senyora, que no la cremessis. Acóstat á mí. (Á Martí.)
Narcís: Vágin passant. (Los dos matrimonis se’n van.) En Miquel y jo ’ns quedém al darrera per sè ’ls primers de calá foch á la metxa.
(Mutació)
Quadro final
Apoteosis
Al quedarse sols en escena Narcís y Miquel, se sent entonar la Salve, sorprenentse ’ls dos personatjes, y al anarse á acabar lo primer versicle, cálan foch á las bengalas, agenollantse á las caixas de dreta y esquerra. Desapareix la cova y apareix la representaciò de la Mare de Dèu de Montserrat, illuminada ab bengalas y ab uns pebeters al devant que llensan fum d’incens en abundò.
Cau lo teló