XVIII
Feya dos díes que no havía exit al carrer, quan un soldat qu’estava de guarda va venir dihentme que’m demanava una dòna. Pensant que tal vegada fos alguna de la meva terra, vaig sortir, y’m trobo ab la Susagna.
–¿Que varen arrestarte, potser?– me deya. –M’ho vaig pensar desseguida. Com aquella nit vares faltar y ahir ni avuy t’havía vist… Míra: aquí’t porto… ¡Oydà! de lo que’t duch.–
Aquell “oydà!” va esser l’últim que va dirme, perque, apartantli’l cistell, li deya jo:
–Nó, Susagna, no’m dongas rès.
–¡Y ara! ¿que va de bò?– replicà ella. –Vejas si jo comportaré que t’estigas aquí no menjant sino’l rancho. ¿Tan poca lley pensas que’t tinch?
–No’m dongas rès, no’m dongas rès, que no ho merexo;– jo tornava. So un mal home. Apàrtat, de mi. Poch sabs tu les males intencions que jo duya.
–¡Ah, beneyt!– va exclamar ab senzillesa la minyona. –¿Que no sabem massa com sou tots los homenots? Però, míra: si una es noya de be, tant es que li digan com que no li digan, que noya de be’s queda. Y, després, procúra a ser tu home de seny la primera cosa.
–Susagna, no pensas be. Si vols esser bona, fuig del perill; ò sinó, cauràs. La naturalesa es flaca, y’l mal que’s fa en un moment, se plora tota la vida,– feya jo, assermonantla.
–¿Però ara, què’m dius?– ella insistía, vivament contrariada. –¿Per què havem de ferne de mal? Jo, fill, no ho vull pas. ¡Y ara!
–Desengànyat, noya, que jo no puch ser de tu en cap manera;– vaig ferli avinent. –So promès, temps hà, al meu poble, y… Vaja, no hi hà més, no penses en mi. Sías bona minyona y no cregas ab los homes tan a la babalà.
–¡Malehit sía’l món!– exclamava ella, plorant. –Vés, donchs, càsat ab qui vullas, que ¡malehit sía tot, si trobas una dòna que t’estime tant com la que dexas!… En fi, alabat sía Deu. Però, pera que sàpigas fins hont arriba la voluntat meva, vull que prengues axò que’t duya.
–De cap de les maneres, Susagna. Això’m faria mal. ¡Nó, nó, nó! ¡Vésten, vésten!– li deya, apartantme.
Y vaig fugir de la seva presencia, de por que no’m fes plorar veyentla ab aquell trastorn.
Cada día jo anava tornantme més trist y capficat. De rès servía que’l sargento volgués distràurem allargantme algun cigarre y donantme conversa. Jo no estava bò; jo cada día’m trobava més malament, y, a la fi, varen tenir de durme al hospital.
En semblant lloch, com diu l’aforisme, se conexen los amichs. Be prou ho vaig veure: ne tenía dos, no més, entre’ls companys d’armes.
L’un era’l pobre gallego, qui, al vèurem malalt, tornava a arrimàrsem desseguida, oferintme’ls pochs ralets de que disposava y donantme tota mena de consols, que varen alentarme forsa. Un día, quan ja no tenía febre, vaig contarli’l meu somni, y, trobanthi ell una corroboració de lo que m’havía aconsellat, feya, per tota resposta, ab sa veu manyaga:
–¿Veus, home, veus?–
L’altre amich era’l sargento. Malaguanyat home que tingués la tara que tenía, que, altrament, lo seu cor era d’àngel. Sòrt vaig tenirne, perque si jo hagués hagut de passar ab lo tracte y’ls aliments qu’allí donavan a tothom, ben segur que m’hi moro; però en Robles va dexarme encomanat als de la sala hont jo era: al mateix temps, los afluxava dinerons; y axí, ja va ser un’altra cosa. Oh! y venía sovint a vèurem, y sempre’m duya de tot… De cigarres bons, no n’he fumat pas tants may en ma vida.
–Però, senyor sargento ¿per què fa axò? Home, tant mateix es massa,– vaig haver de dir-li.
–Càlla, tu,– va saltarme tot seguit, ab una gracia senzilla, que semblava de noy. –Ja sabs que jo t’he estimat sempre; però, ademés, me recordo d’aquell favor que vares ferme.
–¿Jo? ¿Quín favor?– vaig preguntarli sorprès.
–Home, allò de no dir al Tribunal que vajas sortir del cuartel ab llicencia meva. Tan mateix tens ben poca memoria. Jo sí que me’n recordaré tota la vida. De veres, de veres t’ho agrahexo.–
Estich segur, pensant ab lo tò ab qu’ell ho deya, qu’aquesta part del meu somni arribava a semblarli veritat.
Un día, trobantme encara al llit y creyentme ben despert, vaig imaginarme si tal vegada somniava. Vaig vèurem al voltant del llit, lo pare, la mare, mon germà, lo Francesch y sa filla la Tereseta, als qui may havía dexat d’estimar, per més que no hagués pensat sempre en ells tant com devía.
¡Que Deu li pague, a la bona ànima que va ferlos venir! Jo, may he sabut qui podía ser; es un misteri, del que no he pogut trèuren lo trellat. Lo cert es qu’aquesta vinguda va axamplarme’l cor, tornantme al ple de la vida, y poch després va donarme la felicitat complerta.
XIX
Ab poques paraules vos ne diré la rahó. Ells, veyentme malalt, varen considerar que l’estarme lluny de casa y en l’esclavitut del servey, no me probava gota. Axís es que, al hospital mateix, ja varen dirme que no tingués frisansa, que me’n treurían aviat. ¿Quína varen ferne? Cercar tot seguit un home que, per diners, volgués posarse al meu lloch; y axí que va trobarse, jo vaig dexar l’uniforme y tornarmen ab los meus. Llavors, axò succehía sovint; ara sí que no pot ferse ni ab tota la moneda, perque la lley no ho permet.
–Pare,– vaig dir tot seguit en arribant a casa,– considero qu’es molt gros lo sacrifici qu’heu fet per mi; però vull dirvos qu’en cap manera permeteré que mon germà vaja a soldat, encara que m’haja de vendre la camisa per lograrho.–
Y quan va ser l’hora, vaig ferho tal com havía dit, sens tenir de vendrem rès, a Deu gracies, perque, llavors, jo ja estava calentó de bossa.
Tota la sòrt puch dir que’m ve de la Tereseta. Rès, es que’ls vells, reparant que tot lo día eram los dos de xiu-xiu, y ni ella aconduhía be la casa, estant per mi, ni jo’m cuydava gayre del treball, al darrera d’ella, varen dirse: “¡Casèmlos d’una vegada, y que vajan en nom de Deu!”
Ja varem esser marit y muller, quan, als pochs díes, la feyna va encalmarse y’l majordhom va dirme qu’en acabant la pessa qu’allavors texía, ja no podia darmen cap més.
–Ara no es com abans,– vaig dirme. –¿Què farèm, donchs? S’ha de mantenir la dòna!–
Després de molts “què farem y què dirèm” cambiats entre jo, ella y los de casa, uns parents seus, negociants en bestiar de tota lley, varen dirme si volía anarlos a ajudar en lo tràfech que feyan, pagantme menjar y dormir pels hostals y una galan soldada al cap del mes.
No hagueren de dirmho dos cops, perque vaig pèndrels l’oferta desseguida. Al cap de tres anys, que ja’m vaig veure ab esperit per fer tot sol lo negoci, manllevo doscents duros a un bon amich y me’n vaig per les meves.
Comenso a comprar uns quants moltons y cabres, venéntmels desseguida als carnicers de diferents pobles, y guanyo; torno a comprar, y lo mateix; no us diré sinó que, al cap del any, tornava’ls doscents duros y me’n quedavan altres tants més pera seguir fent la cosa.
Prosperant més cada día, cada día anava tornantme més atrevit, comprant remats grossos y alguna parella de bous de tant en tant. En bestiar de peu rodó no vaig embolicarmhi; es un negoci que may m’ha agradat gens. Al últim, quan vaig tenirho ben apamat tot, veya que les vaques y’ls bous me convenían més, y vaig deixar los moltons y crestats. ¡Ja n’he guanyades de dobles de quatre! Si no hagués tingut familia (ne tindría set si no se m’haguessin mort los cinch), anys hà que viuría de renda; però’ls fills, entre didatges y malaltíes costen molt, y per pujarlos y dexarlos be, un hom va adalerat tota la vida. Per axò es qu’avuy ab tot y ser ja’l negoci molt magre, encara vaig pel món ab la mateixa deria.
Mirèu lo que, no fa gayre, ’m va passar en un poble de la banda de Lleyda. Després de fer algunes compres, que vaig dexar al estable d’una casa de pagès, guardades per dos minyons que jo duya, vaig anarmen a dinar al hostal. No trobanthi ab qui tenir conversa, perque ningú hi havía a tal hora en aquell gran menjador de vigues y parets fumades, vaig enllestir aviat, y encara pelava unes admetlles que m’havían dut per postres, quan ja vaig cridar a una dòna frescassa que’s veya per allí dintre:
–¿Quant es axò, mestressa?
–Ja va desseguida;– ella va respondre, venint.
–Teníu, que no duch plata. Haureu de cambiarme axò;– vaig fer, posantli a la mà mitja unsa en pessa.
–¡Oydà! ¡Ne tinguessim ple un sach gros desde terra fins al sostre!,– ella esclamava.
Sentir “¡oydà!” y agafarme com un tremolor de sorpresa, va ser tot hu. Jo que llavors la miro, ella’m mira a mi, y quan jo anava a obrir la boca per interrogarla, ella’m va preguntar, estemordida:
–¿Que, potser, vos diríau Pere, hereu?
–¡Susagna! Tu per aquí?– vaig fer, interrompentla.
Perque, en efecte, era ella matexa, mellorada encara, a pesar de conèxers que tenía més anys, com se compren.
En aquell punt exía un home, també ben plantat y no lleig.
La Susagna va dirli:
Aquí tens un conegut meu de quan jo era a Barcelona. Feya molts anys que no’ns havíam vist; però m’alegro de que, per atzar, haja vingut a casa. ¡Oh! llavors, que tots eram joves, m’havía dat molt bons consells.
–Jo m’alegro de conèxeus,– ell expressava ab ayre franch y ab l’accent propi del país. –Manèu en lo que pugam servirvos.
–Tórnali’l cambi,– demanava ella, donantli la mitja unsa.
–Ja es tot pagat,– responía ell, retornantme la moneda.
–¡No faltava més! Cobrèu;– insistía jo. –Mireu que, sinó, may més torno.
–Faríau molt mal fet, perque aquí sempre us rebrèm com un amich. Nó, no’n parlem més, perque, quan jo dich una cosa, no torno may enrera. Si vos n’aneu, felís viatge, ò sinó, d’aquí que tornaré, que tinch d’anar encara dues hores lluny, pera baxar unes quantes cargues de vi que so comprades.–
Axí va expressarse tot marxant, sens darme temps apenes pera tornarli’ls compliments y les ofertes.
–¡Que te n’he dit de Pare-nostres!– me feya saber ella quan forem sols. –No’m creya pas que fosses viu.
–Jo t’ho estimo. També alguns cops he pensat: “¿Què’s deu haver fet la Susagna?”
–¡Ah, grandíssim! Encara sento’l trastorn que vares darme!
–Crèu, noya, que tot va ser pera més be.
–Es clar. Quan Deu axís va volerho… ¿Y ets casat ò encara fadrí?
–Casat, filla. No vaig trigar gayre a pendre la creu del matrimoni; però t’asseguro que n’estich contentíssim.
–Jo també.
–Sí, sembla qu’has trobat un bon home, y me’n alegro.
–Nos varem conèxer a casa d’aquells senyors un día qu’ell va venirhi per un encàrrech. Va parlarme, y…
–Y ara ets hostalera.
–Y estich be, allò qu’es diu be.
–Donchs, que per molts anys pogueu viure en pau y alegría. No us desitjo rès més.
–Fèu lo mateix vosaltres.
–¿Quants fills teniu?
–No més dues noyes, qu’ara son al estudi.
–Jo’n tindría, entre noys y noyes, set; però’m quedan dos noys. ¿Quí sab si, axí com jo y tu, sent pel camí de casarnos, ho varem dexar córrer, potser encara guarnirèm algun matrimoni ab los nostres fills?
–¡Oydà! Tant de bò.–
Y va esclafir una d’aquelles riallasses seves.
Y després d’encaxar ben fort, nos varem separar, desitjant trobarnos al Cel, si no’ns veyam més a la terra.
Havía ja caminat bon tròs, quan, girant lo cap, vaig veure encara a n’ella mirantme desde’l peu de la porta; y vaig marxar satisfet, considerant qu’ab un xiquet més, hauría fet una desgraciada d’aquella dòna, y que la misericordia de Deu m’ho havía impedit.
De qui sé algun cop noves es d’en Pombo, qui, de tant en tant, m’escriu dihentme que vaja a ferli una visita. Llàstima que Galicia sía tan lluny, que prou m’agradaría sorpèndrel dins casa, felís, al costat de la seva meniña, sentint arrular as pombas y escoltant los sons da gayta, com ell, en les cartes, m’expressa.
Voldría saber que s’ha fet en Robles; però ningú m’ho sab dir. Jo sempre’m penso, y a fè que no ho voldría, que’ls deuen haver tirat, fa temps, a la sepultura aquells drachs en forma de dòna amb qui ell seguidament tractava.
Me sembla que ja he garlat be prou.
Podría contarvos altres cosetes de la meva vida: per exemple, que, anant pel món, m’he trobat ab lladres, que si un cop m’han près lo que duya, altres cops los he estovat l’esquena de valent; però lo més notable es lo que ja sabeu de la meva vida de soldat. ¿Oy que podría fersen un llibre?
Ara, després de beure a la salut de tots vosaltres, abans de marxar, vull dirvos:
–Si may passeu per Sant Feliu, veniu a vèurem. Estich al peu mateix de la Plassa. Demanèu a ca’l Blanch, y vos ne darà rahó qualsevol criatura, que jo’m dich Pere Blanch, pera servirvos. Si so fòra, no més dihent que sou amichs meus vos posaràn un plat a taula. Si m’escaych a serhi, vos faré tastar un vi que’m cullo, qu’allò es vi. ¡No me’n vench ni una gota! Ademés, lo cafè es aprop, y allí, pel Blanch, a tota hora’s treuen ampolles qu’a cap altre les dexan mirar solzament, y hi hà cigarres triats y tot lo que puga desitjarse.
Ja ho sabèu, donchs, veníu a vèurem, que’m farèu mil honres, sobre tot si conech qu’al tornàrvosen, satisfets de l’acullida y recordantvos de la Susagna, exclameu com ella:
“¡Oydà!”
L’ull acusador
I
Los qui no hajan vist lo jardí del General, no poden tenir idea del efecte que feya als barcelonins. Venía devant de lo qu’avuy es Estació del camí de ferro de Fransa, al comens de lo que aleshores era Passeig de Sant Joan (ara carrer del Comers), entre aquest y l’explanada de la Ciutadela. Per una ciutat de la importancia de Barcelona, era una cosa ben xica; però’l consideravam com una joyeta estimada, ja perque no’n teníam dins de la població cap més que pogués compararshi, ja per que molts de nosaltres hi havíam passat agradosament llargues estones de nostra infantesa, ja, en fi, perque (cal dirho) era realment bonich y ben conreuat quasi sempre.
En sa construcció, de trassa antiga, dominava’l boix retallat formant dibuxos qu’enclohían plantes de flor y adornament; hi havia un petit estany hon anavan les criatures a tirar pà a les oques, als cignes y als pexos, darrera del qual un bosquet plè d’alts y baxos duya a una fonteta hont anavan a beure xichs y grans, als qui feya la mitja rialla una Flora de pedra; en aquell verger embaumat pels aromes dels tarongers y llimoners, barrejantse ab la olor aspra dels boxos, no hi mancavan pas sortidors ab estàtues y pedrissos de marbre; fins s’hi axecava un espayós gavial de forma cilíndrica y cúpula rodona termenada ab una panera rublerta d’esturments de música, en lo qual abundavan los aucells de varies qualitats, y hi havía hagut també algun simi y animalons d’altres menes.
Al peu d’un dels dos pedrissos en forma de mitx cercle y ab espatller de xiprers que corrían d’un costat y altre de dit gavial, una tarda d’hivern van trobarhi una dòna extesa sens dar senyals de vida.
Tindría aquesta uns trentadós anys, era de bona mida en l’alsaria, com també un xiquet plena de carns, de fesomía, si no del tot bella, ben agradosa y lleugerament bruna; duya al cap una “bleda” de vellut, especie de mitja fulla de mocador, guarnida ab puntes, una manteleta a les espatlles, y, tant una com altra cosa, lo mateix que tot lo demés del vestit, era de colors foscos. Prop seu se veyan un mocador blanch de butxaca y un saquet de mà. Tot en ella indicava una senyora pagesa.
Sabut lo cas, anà allí’l jutge per instruir les primeres diligencies, acompanyat d’un actuari, un algutzir, un curial y dos metges. Quan aquests hagueren comprobat la mort d’aquella dòna, donchs morta y ben morta era, lo jutge procehí al interrogatori.
Lo primer a qui’s dirigí fou al guarda-passeigs qui havía dut la nova al jutjat. Sa declaració fou la següent:
–Tot lo que puch dir a ussía es que, atravessant lo Jardí, al ser devant de la pajarera, he vist aquesta dòna tal com se troba ara. He corregut a cercar vinagre; han vingut ab mi’ls companys; y veyent que no la retornavam de cap manera, llavors he acudit a ussía.
–Jo– assegurava altre guarda-passeigs, qui duya una cama de fusta –no sé rès més que lo que’l company m’ha dit y lo que veig ara.
–Jo– afegí un altre del mateix còs– sols dech dirli que una estona abans de tenir conexement de la desgracia, m’he adonat de que la senyora (Deu la perdó) disputava molt de baix en baix ab un senyor de barba rossa y d’una etat, si fa ò no fa, com la d’ella. Creyentme que tractavan coses de familia, m’he apartat per prudencia. No ha passat gayre estona quan he vist a n’ell com exía del Jardí pel rexat del Passeig: anava tot moix y caminava depressa. Lo tinch tan present, que si sabés de dibuix, faría la seva estampa de memoria. Ara, si’m fessen dir punt per punt com es, no sabría dirho (sembla extrany ¿oy?); però crech que si’l veya d’aquí a deu anys no’m passaría per alt.
–Aquest mitx-día– observà un quart guarda-passeigs –som vist a la difunta y a un senyor (que no pot esser lo mateix que ha vist en Joan, perque’l del mitx-día portava bigoti) seyent en lo pedrís del surtidor de la Serena. Estavan molt acostats, y, per allò de si fos ò si no fos (¡quín un jo per permetre en lo lloch hont som de punt coses que no estigan en orde! ¡Axò pla!) me’n som anat fent lo mussol per darrera del pedrís y, girantmhi d’esquena, som vist lo què. Devegades, les orelles hi veuen millor que’ls ulls y altres vegades los ulls hi senten millor que les orelles. Ja m’entench jo, si’ls altres no m’entenen.–
Y com lo jutge li manés anar al cas sense circumloquis, lo guarda-passeigs afegía:
–Donchs, anant al gra, ella deya: “Ja no passo més temps axí; avuy s’ha de resoldre una cosa ò altra. Deu sab lo qu’he patit, y no vull viure més ab aquesta ansia, ab aquest martiri. Me ficaré en un convent hont sempre que jo vulla seré admesa. ¡Nó, nó, es un infern aquest viure!” “Però dòna”, lo senyor li responía… Y ja no som poscut entendre rès més, perque, alsantse, se’n anavan tots dos Passeig amunt, y llavors sí que ¡bona nit y bon’hora!–
Lo curial, a la vista de l’actuari, anava extenent les declaracions. Termenades aquestes, lo jutge preguntà als qu’estavan al voltant si n’hi havía entre ells algun que sabés ò hagués vist quelcom que pogués donar algun indici de la morta ò de la mort d’ella. Ningú va respondre.
Mentres tant, havía acudit una munió immensa, y, com sempre l’acumulació de gent crida més gent, anava venintne tanta que va esser forsós trèurela, perqu’era tal la confusió, que anava a risch d’haverhi desgracies. Los guarda-passeigs, que solen esser gent de pau, ab prou feynes ho conseguían, y, un colp fet axò, tancaren lo jardí mentres venía la llitera per recullir lo cadavre.
Dos menestrals vellets, que per miracle havían pogut eixir sens pendre mal d’aquelles empentes, assentats en un pedrís del Passeig de Sant Joan, prop del jardí, mirant com en lo sortidor d’Aretussa, treyan aygua les tortugues y les oques de pedra, tenían lo següent diàlech:
–¿Què n’hi apar d’axò, senyor Codina?
–¿Y a vos?
–Home, per les declaracions que hem sentit, me sembla qu’aquesta mort no ha vingut per ella sola.
–¿Voleu dir, Benet? Tots podem morir a qualsevol hora mentres Deu ho vulla.
–Sí; però fíxes en que, segons lo guarda-passeigs, la dòna, poch abans de morir, disputava ab un home, qui, segons sembla, s’ha dat bona pressa a anàrsen.
–Y ¿quí’ns ha dit que no haja mort de la enrabiada matexa? ¡Quants y quants ne moren cada día d’enrabiades!
–Ben segur. Però ¿y lo d’haver sentit dir a n’ella al mitx-día l’altre guarda en lo Passeig, que allò no’s podía aguantar y que avuy forsosament havía d’acabarse?
–Anèu a saber allò lo qu’era. Podía esser molt com podia esser també una ximplería. Estich en lo mateix qu’he dit abans: rès pot deduhirsen.
–Donchs, jo vull pensarme que aquí hi hà gat amagat, un misteri, y un misteri no gens xich que tindrà una cua llarga, però molt llarga.
–No us diré que sí ni que nó; tot pot molt ben esser. Ja ho sabrèm, si a Deu plau que s’esbrine en vida nostra. No som pas nosaltres qui ho ha d’aclarir; be se’n cuydarà prou la justicia.
–Donchs, visquèm y vegèm, senyor Codina.–
II
Per de prompte, ja semblà que’l vell del pedrís del Passeig de Sant Joan havía de tenir rahó, donchs aquella mort no mogué poch rebombori per Barcelona!
Darrera dels qui duyan lo cadavre va formarse una llarga y atapahida professó que arribà a omplir lo pati del Hospital, havent de restar encara part d’ella fòra’l carrer. Los més dels qui la componían estavan desitjosos de veure’l cadavre; los menys que s’havían adherit a la corrua a darrera hora y estavan ignorants del cas, feyan preguntes devegades a qui ho sabía tant com ells; però no mancava sempre qui’s prengués lo treball d’informarlos, y, ab tal motiu, s’entaulava una xarima-arama de coloquis en los quals, tothom donava cullerada y ningú s’entenía.
–¿Què hi hà, diu? ¿Què vol que hi haja? Una desgracia.
–Una dòna morta.
–¡Ah!
–¿De què ha mort?
–Lo cotxe d’un marquès l’ha feta caure, y una roda li ha passat pel coll.
–¡Reyna Santíssima!
–Què’s patolla aquesta dòna?
–Fàssa’l favor de no empènyer, si es servit.
–¿A mi m’ho dius?
–Sí, a vos. Expliquèu les coses tal com sían, y no volguèu guanyarhi tant. ¿No veyeu que som pobrets?
–Jo no’n trech ni hi poso; dich lo que diuen; y “si vols mentir, dígas lo que sents a dir”.
–¡Re… Cristina! Quína trepitjada!–
–¿Que ha de durar gayre aquest xibarri?
–Apàrtes, si vol. ¡Encara’m ficarà dins del cos lo boix de la cotilla!
–Què m’explica a mi. Si vol estar ample, vàjassen a la platja de ca’n Tunis.
–Dònes, fèu lo favor de callar.
–¡Axò sembla la pescatería!
–¿Què hi ha hagut, jove?
–¿Què passa?
–Pregúntenho a n’aquest minyó, qui, segons sembla, enrahona ab les mules del general.
–Vos dexo estar per…
–¿Per què? Dígas.
–Per beneyta.
–¡Lo beneyt seràs tu, poca vergonya!
–¡Eh! ¡Eh! ¡Eh!
–¡Vòltala!
–¡Que callèm!–
Més amunt s’explicava lo succehit de diverses maneres:
–Un home que ha mort a la seva dòna en lo Jardí del General.
–¿Y per què ha sigut?
–¿Quí ho diu axò de la punyada y qu’ella fos la seva dòna? Si ningú sab ni ella ni ell quí son.
–¡Y no hi hà cap ferida!
–No es pas veritat que haja sigut cosa de marit y muller. Veyèu si axò pot esser, que volent ferla ser monja per forsa, lo clero anava a tancarla per un esbirro que l’ha morta perque no enrahonés.
–¡Oh! ¡quína mentida!
–¿Quant s’hi juga qu’es veritat? ¡Apa! Una pesseta en mans de qualsevol dels d’aquí.
–Sembla impossible que, essent tan llarch, sías tan babau, home.
–¡Repénjat en lo que has menjat, noya! ¡M’acabas de fer malbé l’esquena!
–Es cosa del clero, sí.
–¡Ò de la lluna en un cove!–
Y, perfidiejant l’un que sí, l’altre que nó, avansava tota la comitiva ab gran pena vers lo Corralet; però les versions de la roda del carruatge, de la punyalada del marit y de la noya víctima del element eclesiàstich, anavan propagantse per avant y per arrera; y les opinions se dividían y les passions s’escalfavan, y’s deyan les absurditats més grosses y’ls disbarats més colossals; allò semblava talment un preludi de la embrutidora confusió a que’ns ha dut la majoría del periodisme en aquesta època.
Entre tants com passaren aquella tarda per davant de la morta, no hi hagué ningú que manifestés conèxerla.
Al vespre, un jove practicant de medecina que arribava tart a la vetlla d’aquella nit, anà ab dos companys seus de vetlla a veure’l cadavre; mes, al serhi al davant, restava com si fos de pedra y obría tant los ulls, que semblavan talment exirli de les conques. De prompte, tirant los brassos al coll de la morta, llensant un gemech gutural, cridava:
–¡Cosina! ¡cosina meva!
–¿Qu’es axò, Armengol?
–¿Què’t passa?– digueren quasi alhora’ls altres dos, vivament sorpresos y tractant de tràurel d’allí.
–¡Es ma cosina, es la germana del meu cor! ¡Dexèume sol ab ella!
–Però, escólta, escólta. No t’entregues a semblants extrems. Ets home, ets metge (perque ja’s pot dir axí), y be sabs lo que son la mort y la vida;– li observà l’un.
–¡No’m digueu rès! ¡Dexéume sol ab ella! ¡Ben sol! ¡Anèuvosen, anèuvosen, ò faré un disbarat!–
No’ls fou possible convèncel de cap manera, y, per no exasperarlo més, lo dexaren. Allí va estarse tota la nit.
Al endemà, manifestava que la morta’s deya María Cabanes y Armengol, qu’era natural de Barcelona, que tenía la carrera de mestra superior. En quant al lloch de sa residencia, va dir que desde molts anys vivía fòra de dita ciutat, però que no sabía ahont. Afermà esser ell l’únich parent que tenía la difunta.
Practicada l’autopsia per metges competents, aquests declaravan que la mort s’havía produhit rompentse un aneurisma de l’aorta. Aconduhit lo cadavre en un bagul que ordenà ferli’l cosí, aquest ab uns quants amichs de la matexa carrera lo acompanyaren piadosament al cementiri.
En lo mateix día, quan encara no s’havía dat a conèxer lo dictamen facultatiu, un diari de tons exaltats, recullidor de totes les immundicies y acullidor de totes les calumnies, que tenía per títol La Emancipación, després d’explicar llargament lo succés, termenava ab les següents paraules, que’s traduhexen del castellà al peu de la lletra:
“Sobre la causa de la mort, corren versions diferents; però totes coincidexen en atribuirli circunstancies, y fins orígens, sinistres.”
“Per avuy, no som més explícits, però tindrèm a nostres llegidors al corrent de lo que puga indagarse”.
Al assegurar l’Armengol no saber la residencia de sa cosina, no deya pas la veritat, donchs no trigà a marxar, sens dirne rès a ningú, a un poble, que du’l nom de Santa Eularia, acompanyat d’un altre estudiant molt adicte seu, y allí, explicada la desgracia a un matrimoni vell en companyía del qual vivía sa parenta, sens trobar cap obstacle en aquella gent senzilla, de qui era prou conegut, va incautarse de tot lo que tenía la difunta. D’allò, ne vengué y’n donà lo que li feya nosa, y lo demés va dúrsenho.
Al cap de poch temps, la causa, sens haver passat del sumari, va sobresseures.
III
Però’l bum-bum del poble anava crexent, inflantlo La Emancipación ab punxadetes verinoses per l’estil d’aquestes:
“La causa del Jardí del General s’ha sobressegut sens haver arribat a plenari, ab gran admiració dels més, però no de nosaltres, que ja ho preveyam.”
“Ab tal motiu, corren de boca en boca suposicions que voldríam veure aclarides, y així, farèm les següents preguntes a qui puga contestarles:”
“¿Es cert que a hores d’ara no s’ha practicat cap diligencia per indagar la personalitat del home que parlava ab la”víctima" poch abans de que la trobessen morta?"
“¿Es cert que’l jutge instructor y’l fiscal, aquests díes passats, reberen moltes visites de gent”granada“? ¿Es cert qu’entre la tal gent se comptavan dames riques y devotes, com també alguns senyors que vestexen roba llarga negra?”
“Si axò fos cert, veuríam més clara, si no la justicia, al menys la lògica de semblant solució.”
Y cada día directa ò indirectament, aquell diari havía d’exir a parlar del succés atribuhintli, ab termes més ò menys clars, proporcions grosses.
Pel jutge, home entrat en anys y considerat com molt recte, era un martiri sentir a tota hora que’s posés en tela de judici la seva entegretat, no sols en la publicació esmentada, sinó també entre la gent senzilla y adhuch entre amichs dels quals s’havía d’esperar que vegessen la cosa de manera totalment distinta.
Ab la corcor d’aquest pensament que no’l dexava nit ni día, estava a taula un vespre, quan, havent trucat algú a la porta del pis, la criada vella, després d’anar a veure qui hi havía, tornava allargant una targeta y dient:
–Un senyoret que’l demana.
–Dígasli qu’estich sopant,– va respondre’l senyor; –que torne una altra hora.
–Ja li he dit; però ell perfidieja en que ha de vèurel ara mateix.
–¡Ay, ay!– exclamava mirant y tornant a mirar la targeta. –¿Què podrà esser axò? ¡Bah! dígasli qu’entre.–
Poch després, entrava saludant un jove alt y prim, de cara verdosa y bigoti negre, vestit de levita. Després de saludar, posava son barret tou sobre una cadira, y deya:
–M’ha de perdonar que vinga a destorbarlo en aquests moments, però…
–De cap manera’m destorba,– l’home de lleys responía; –tant es axí, que, si m’ho permet, continuaré sopant mentres vostè’m diu lo que assí’l porta. No tinch familia, so solter, y, servit per aquesta bona dòna qui fa anys es a casa, duch en tot la vida metòdica d’un rellotge. Espero que se’n farà càrrech, y, axí, quan vostè vulla… ¡Asséntes!–
Lo jove va assentarse, y’l diàlech continuava en aquesta forma:
–Vostè ja’m conexerà…
–¡Home!… Me sembla…
–Sí; so’l cosí, lo parent únich de la desventurada María Cabanes. ¿No recorda…?
–¡Ah! ¡Sí, senyor, sí, senyor! María Cabanes y Armengol… Ramon Armengol… ¡Just, axò mateix! Sembla que me’n havía de recordar desseguida; però no’n fassa cas: ¡un hom té tantes coses en lo cervell! Y, després ¿no veu? ¿no veu quines enormitats se fan córrer a propòsit d’aquella desgracia? Es ben trist que la lley haja de contemplar impassible com quatre homes explotan tan indignament la opinió pública.
–Sí, verament; però he de dirli (sens que axò sía posarme al costat dels que axí obran) que tocant a la mort de ma cosina, potser la justicia no hi ha vist prou clar.
–¡Què ha dit ara!– exclamava’l jutge, alsantse d’un bot com si l’hagués tocat un corrent elèctrich. –¡Probes de lo que diu! ¡Probes!
–Càlmes, no’s despacienti,– observà l’Armengol, clavant sos ulls penetrants en lo jutge, qui llavors, a mitx sopar s’havía alsat de taula.
–Penso que les probes nos les haurà donades la fotografía.
–¿Cóm? ¿Què diu?– preguntà’l vell, clavant també los ulls en l’altre.
–Sí, senyor, y aquí les duch. Probes son, “probes fotogràfiques”,– l’estudiant va respondre, recalcant de certa manera lo de les probes y trayentse de la butxaca unes fotografíes.
–¡Tínga entès que no he de sufrir que vostè’s divertesca ab mi ni ab lo que jo represento!– exclamava ayrat lo vell. –Acabèm d’una vegada; però, li repetesch, no aguanto bromes de ningú que no puga fermen, ni molt menys tractantse del meu ministeri.
–Sento, senyor jutge, haverme expressat de manera que hagi pogut semblarli no respectuosa. Créga que no ha sigut la meva intenció ofèndrel. Li prego que’s mire aquestes fotografíes.
–Vejàm. Per ara no hi veig rès. Rès més que clapes, sense cap forma inteligible. ¡Nó! ¡Vaja, per més que hi dono voltes…
–¿Nó? ¿No hi veu rès? En aquesta ampliació y ab lo vidre d’aument… Sí, sí que’l porto. Axí ho podrà veure encara que sían esborrades les imatges. ¿Repara? Una figura d’home ab ayre descompost. Los pedrissos, la pajarera. ¿Ho veu bé?
–Home, me sembla, me sembla. Assègas y vejàm. Explíques. ¿A què ve tot axò?
–Donchs, tornèmhi a seure y m’explicaré. Vostè conexerà’l fet de que les darreres imatges que percebeix l’ull se fixan en la retina.
–Nó, no sabía tal cosa.
–¡Ah! no es estrany. En aquest país de clàssich endarreriment, son escassos los beneyts com jo que’s dedican a lo que ni’s paga ni s’estima.
–A dir veritat, temps enrera vaig llegirne alguna cosa en los periòdichs; però, al meu entendre, axò no passa de ser una humorada.
–Donchs, es la matexa realitat. Los ulls d’un mort guardan l’emprenta del darrer obgecte que han vist; no n’hi capia dubte. Axí en los Estats Units lo doctor Sandford descobría al autor ignorat d’un crim. Ab una feble solució d’atrofina, saturà un ull de la víctima, lo qual va fer créxer la nina, y, tocant després, ab la matexa substancia l’extrem del nirvi òptich, l’ull va tornarse proeminent. Llavors, ab una bona lupa, va veure’l doctor la tràgica escena y va regonèxer al criminal.
–Si axò fos cert, sería maravellós. Però dígam: ¿quína relació pot tenir lo que m’està explicant y les fotografíes que du, ab la mort de la seva parenta?
–Es que jo ab los ulls d’ella he fet un ensaig per aclarir lo misteri de que tothom parla y que jo crech que ha d’existir.
–Però, ¿còm? Los metges encarregats de l’autopsia no n’han dit una paraula.
–Y, ¡què saben ells! Vaig ferho jo tot sol pel meu compte. ¡Los metges forenses ray! Abiat acaban la feyna.
–Y, ¿còm va esser? Vejàm, explíques… ¡Ah! ara que hi caych, permètim un moment que l’interrompa. ¡Laya! escólta;– cridà’l jutge a la minyona dirigintse vers la cuyna y dientli breus paraules.
Després de lo qual, tornant a asseures, digué al Armengol:
–Dispènsim que l’haja hagut d’interrompre. Vàja seguint.
–Feta l’autopsia al cadavre, en un moment vaig extràureli’ls ulls y me’ls ne duya a casa, hont, després de prepararlos convenientment, vaig sotsmètrels a diferentes probes.
–¿Còm, y ab què’ls va preparar?
–A n’axò sí que no li puch respondre ara com ara; es un dels secrets del meu procehiment especial.
–Donchs, díga tot allò en que no hi haja secret.
–Permètenme que passe pel mitx,– feu en axò la criada, passant entre’ls dos interlocutors.
–Després, vaig ensajar en los ulls l’acció de la fotografía,– continuà’l Ramon.
–¿Va posarlos davant de la màquina; y…?
–Nó. Davant d’un reflector lluhentíssim, vaig encendre un llum potent que aclaría’ls dos ulls, los quals, mitjansant la preparació que vaig donarlos, conservavan tota sa diafanitat; un paper sensible posat enfront me donava un negatiu, del qual vaig traure aquesta fotografía.
–No dexa de ser enginyosa la manera.
–Llavors, la vaig amplificar ab la màquina. ¿Veu? Ho veurà millor ab la lupa. Tan sols en l’ull dret va reflectirse l’escena, donchs, la retina del esquer quasi estava despresa del tot. No era extrany, nó, que ma cosina no hi vegés d’aquell ull. Repàre: aquí’s veu un home ab expressió violenta de cos y de fesomía; la pajarera; part dels pedrissos. ¿Ho veu be ara?
–Be ho sembla, encara que molt esborronat.
–¡Oh! ja, ja. La violencia d’una sotragada, be sía moral ò material, ò d’abdós ordes, que reb lo qui’s mor, per forsa, per forsa ha de traduhirse més ò menys en esborronament de l’imatge impresa en la vista. Però, de totes maneres, la fotografía que se’n trau, pot esser un document preciós per depurar los fets, com ho seràn sens dubte en lo cas de ma pobre cosina les probes que aquí li dexo. Un home parlava ab ella poch abans de la mort; la cara d’ell apareix aquí ben distinta; per l’imatge pot trobarse al original, y fer que aquest cante… En fí, ja ho té entès, y en tot lo que convinga, ja ho sab.
–Escólte, una observació encara,– demanava’l jutge gratantse les blanques patilles, veyent que l’estudiant se disposava a anàrsen. –Es ben extrany qu’en la fotografía aparega l’escena al revés de com sería de creure que hagués passat, segons la disposició en que va trobarse la difunta quan anàrem a regonèxerla en lo Jardí.
–No sé què li diga; però tal vegada, abans de caure y després de clucar los ulls, vaja fer un mohiment de desviació. Podría molt ben esser. En fí, a les seves ordes. Tinch un xich tart.
–Però es lo cas ara que no puch obrirli la porta; la minyona ha surtit duhentsen la clau.
–¡Axò sí que m’amola! ¿Que trigarà molt?
–No pot trigar pas gayre. Ja es aquí,– afegía de sobte sentint que forfollavan lo pany.
–A bona hora. Me’n alegro.–
Llavors entrà la criada duhent al seu darrera a dos agents de seguritat pública.
–A les ordes d’ussía,– va dir un d’ells en castellà.
–Senyor Armengol,– feu lo representant de la justicia, –tinch lo sentiment de dirli que no puch dexarlo anar a casa seva.
–¡Còm!– respongué l’estudiant plè d’ira y de sorpresa. –¿He delinquit en alguna cosa per ventura?
–Axò es lo que s’ha de veure. Per de prompte, vostè m’ha dit coses que “m’interessan molt” y que, per aclarirles, necessito tenirlo a ma disposició a tota hora que’m convinga. Guardies,– afegía en llengua castellana, –pòsen pres al senyor.
–¡Axò es un procehir arbitrari, indigne, inquisitorial! ¿Còm s’enten, agafar a un home per que vol auxiliar l’acció de la justicia? ¡Axò no passa en la nació més autocràtica del món! ¡Axò no passa més qu’en aquest país del despotisme!– cridava l’Armengol fet una furia.
–¿Còm s’estima més que l’acompanyen? ¿pres? ¿ò lligat? Si no vol que’l lliguen, seguèsca als senyors y càlle,– lo jutge li advertía ab tota calma.
–¡Que’m lliguen, que’m maten si volen! Però, ¡ay, senyor jutge ò senyor dimoni! nos veurèm les cares y vostè sabrà qui so.
–Seguèsca, y boca muda,– va dirli també en castellà un dels de la policía.
Y, agafantlo tots dos, cada hu per un bras, se’l ne dugueren quasi a empentes, arrancantli axò les intergeccions més recaragolades. En tant, lo jutge, sens immutarse, se gratava les patilles y tancà la porta.
IV
En aquell temps, lo meu amich Basili estava cursant, y a les hores d’entrar y exir de l’aula anava jo sovint a trobarlo al pati del Colegi de Medecina. Llavors vaig conèxer, de vista ò més ò menys de tracte, a una pila d’estudiants, entr’ells, al Armengol.
Era aquest un caràcter ben original. Va comensar la carrera al exir del Institut, y no trigà en dexarla, tornant a empèndrela y a dexarla un sens fi de colps, ja examinantse y exintne be, ja no presentantse termenant lo curs y desaparexent per temporades de la vista dels qui’l conexían, talment com si s’hagués fos.
Axò va repetirho no sé pas quantes vegades, y sempre, quan ja ningú’s recordava d’ell, comparexía de sobte, sens que may fos possible explicarse’l motiu de semblants eclipsis. Axí, als vint y set anys tot just estava a punt de termenar la carrera.
No li mancava pas talent; ben al contrari: se tractés de lo que’s tractés, quan li donava la gana de parlar (que no sempre volía), mostrava una generalitat de conexements que ningú arribava a entendre còm podía haverlos obtingut. De qualsevol nou descobriment científich ja n’havía fet estudis, si no probes; en materia d’escoles artístiques, fossen antigues ò modernes, de totes donava rahó; los jahents literaris de qualsevol de les èpoques en los principals paíssos, los tenía pel cap dels dits. Quan no’s sortía de la realitat, donava gust sentirlo; però comensant ab exageracions, ò posat a contradir ò a discórrer sobre certs fenòmens que s’observan en la vida sens que may haja pogut explicàrse’ls l’home, llavors semblava talment que ressucitessen en l’Armengol l’astrología judiciaria de la època mitx-eval y la bruxería. Lo magnetisme animal, sobre tot en ses branques del hipnotisme y la sugestió, la frenología en los estudis del doctor Gall, tenían en ell un ferm partidari. Fins, sens esser esperitualista, segons deya ell mateix, y sens haverse inventat encara la denominació de “telepatía”, ja creya ell que certs pressentiments y coincidencies que’s veuen realisats eran impressions y sentiments de l’ànima tramesos lluny. Y retreya als filosofs y als oracles de l’antiguitat pagana, com també als brhamans de la India, y arribava fins al extrem d’afermar que tot allò y molt més, qu’en lo transcurs dels segles ha vingut calificantse de superstició, sens exclouren los maleficis produhits pels conjurs, per la mirada, etz., era ciencia, si no ben pura, al cap y a la fi, ciencia, que, per consegüent, enclohía la veritat en distintes formes.
Açò comensà promovent riota entre la jovenalla de la Facultat, però, com l’Armengol tingués demostrat ab “arguments contundents” que, fentli certes bromes, abiat perdía l’oremus y no mirava prim, comensaren tots a miràrsel a distancia, com ell se’ls hi mirava també ab ayres de superioritat, y s’acontentaren batejantlo en ses converses íntimes ab lo nom de Doctor Nostradamus, per lo misteriós que’s presentava.
¡Si n’era de misteriós! No tenía cap amich, sempre anava sol, exceptat quan se’n duya a en Pau Lluhelles, un estudiant petitó, moll de ulls, d’aspecte linfàtich, pobre d’estament y d’esperit, ab qui, segons deyan los estudiants, se “menjava” la casa qu’havía heretat dels seus pares. Fos com fos, lo cert es que la única persona que tenía la confiansa d’ell era en Lluhelles. Un día, li havía dit lo jove enigmàtic: “Míra: si fas sempre al peu de la lletra tot lo que jo’t diga, sens apartàrten may en lo més mínim, no hauràs de passar més mals de cap per seguir la carrera. Vínaten a viure ab mi, y no’t mancarà rès; però (¡axò sí!) has d’estar sempre a la meva disposició y serme lleal y tornarte mut quan algú’t vinga ab preguntes respecte a coses meves.” Y en Pau, qu’era de bona pasta y per guanyarse la vida y estudiar se’n veya un feix, va admetre la proposta, y li feya de criat, y a tot arreu lo seguía com un gos, fòra quan lo seu Mecenas, li deya resolut: “Ara, no vull que vingas; a casa, donchs, a estudiar y fer la feyna.” Per aquest motiu, a n’en Lluhelles los seus companys varen dirli lo Ciutti, comparantlo ab lo criat del Tenorio de Zorrilla.
Al endemà del vespre en que fou près l’Armengol, feya fret de veres, y’l pobre Ciutti, duhent alsat lo coll del paltó y la gorra ficada fins a les orelles, esperava ab cara compungida la hora d’entrar a l’aula. Un dels companys que’l veya axí, va preguntarli:
–¿Què tens, Pauet, qu’estàs tan moix?
–Rès, home, rès.
–Alguna te’n passa, noy,– va fer un altre.
–¿No ho vols dir? Se veu que l’Armengol t’ha posat ordres,– un ters afegía. –Li deu haver dit lo de sempre, que si xerra, ’l matarà.
–Essent axí, donchs, no t’emboliques. Primer es la pell que tot,– li aconsellava humorísticament altre de la rodona, perque ja s’havía format rodona al voltant d’en Lluhelles, lo qual responía:
–¿Què us patolleu del Armengol, ara? Al Armengol no us lo posèu per rès en la boca. ¿Sentiu?
–¡Sobre tot, no li toquèu al doctor Nostradamus!– saltà un.
–¡Deu es Deu y’l Doctor Nostradamus lo seu profeta!– exclamava un altre en tò comicament sentenciós.
–¡Sí! ¡dihèu, dihèu! Lo qu’us fa parlar es la enveja; perque may arribarèu de cent lleugues a fer lo que fa l’Armengol; perque, al costat d’ell, sou una colla d’ignorants y d’ases,– tronà en Lluhelles.
–¡Noys! ¡còm s’explica’l Ciutti!
–Tractantse del Armengol, lo Ciutti arriba fins a la eloqüencia.
–Al cap y a la fi, ¿quíns prodigis ha obrat lo Doctor Nostradamus? Tot se reduheix a donarse ell mateix importancia; que, en quant a fer, fa com tothom,– deya un, intencionadament, per punxar a n’en Lluhelles.
–A veure, donchs,– aquest cuytava a respondre, –si entendrèu com ell de frenología.
–Be, ¿y què?
–¿Què? Qu’una vegada en lo cafè de les Set Portes, mirantse’l cap d’un senyoràs molt ben vestit, deya: “Aquest home es un lladre”.
–¿Y va encertarho?
–¡Y tal si ho encertava! Al cap d’una estona, dos municipals lo duyan près perqu’havía robat una cartera.
–¡Quína gràcia! ¿No més axò?– tornava’l més punxeta de la colla.
–Axò no es cap prodigi. Si no fa rès més, pot ben tornàrsen al llit.
–¿Y lo que jo li he vist fer? ¡Jo, jo ho vaig veure! Magnetisant a una dòna, ferla córrer com una desesperada, després ferla revolcar en convulsions, després ferla estar com morta, y ferla caminar tapada d’ulls per tot arreu, sens topar en lloch…
–¡Hola! Ja surten faldilles.
–¡Malament, malament!
–¿Què tal era la minyona?
–¿Y tu? ¿No la magnetisavas?
–¡Ep!, ¡ep! No embolicarse,– recomanava llavors en Lluhelles, no podent aguantar lo xàfech de comentaris, no gens a propòsit per esser transcrits, que li queya al dessobre. –Vaja, donchs: ¿hi hà cap de vosaltres que sía capàs, com es ell, de fer madurar un rahim en la planta no més mirantlo de fit a fit?–
Una riallada general va acullir manifestació tan imprevista.
–¡Rièu, rièu!– afegía’l senzill estudiant. –¡Ara ray! podeu ben riure. Però quan ell surti de la presó, a veure si gosarèu ferli aquestes burles en la cara.
–¡Ah!
–¿Es près?
–¿Què va fer?
–Diu que l’Armengol es près.
–¿Es près l’Armengol?
–¡Oh! ¿Y còm va esser?
–¡Ah, noy! Si m’ho dius, t’ho diré.
–Ciutti, cóntansho.
–No ho sé. ¿Què m’espliqueu a mi?
–Cúyta, digànsho, Lluhelles.
–¡Vaja, Pauet, bon minyó!
–Dígasho, home.
–Si ho dius, te donaré un cigarret.
–¡Anèu en hora mala!– clamava l’estudiantet, volent desempellegarse dels qui, agafantlo y estirantli la roba, lo volían fer enrahonar.
–¿Quí’t repassarà les llissons, ara?
–¿Quí protegirà al pobre Ciutti?
–Si ho contas tot, fil per fil, entre tots te protegirèm. A veure, donchs, companys: ¿esteu tots promptes a declarar fill adoptiu de la facultat a n’en Ciutti?
–¡Sí! ¡sí! ¡sí!– responían tots a la una, movent un brugit de mil dimonis y alsant com en triomf al minyó, qui pugnava per desferse d’aquelles taboles.
En açò, la campana va cridarlos a l’aula, y aquell qu’entre tots semblava dur llavors la veu cantant, va dirigirlos la següent alocució grotesca, amb tò y accionats encara més groteschs:
“Ilustres fills d’Esculapi, lo més ilustre dels nostres colegues, lo Doctor Nostradamus, pateix persecució de la justicia, y, encara qu’ell quan vulla, ab sos arts màgichs, fugirà pel forat de la clau, ò’s farà fonedís, ò, convertintse en vapor etèri, se confondrà ab l’atmòsfera, es necessari que, abans açò no’s realisa, li donem en la cativitat una proba de germanor, y, aquesta ha d’esser tal, que se’n parle per omnia saecula saeculorum. Amen. Ara, Minerva’ns crida ab la veu de la campana; després, ja’n parlarèm, si Deu ho vol… y no s’hi oposa’l batlle. He dit.”
L’auditori premià’l discurs ab forts picaments de mans, y, després, tota aquella jovenalla, passant de les burles a les veres, va ficarse al Colegi per ohir les llissons del catedràtich.
Aquell mateix día, a la tarda, La Emancipación dava compte per pesses menudes de la presó del cosí de la “morta misteriosa”, calificantlo de jove estudiós y fins de sabi y parlant d’injusticies y maneigs tortuosos, fent créxer més ab una cosa y altra lo bum-bum de la opinió entre la gent vulgar de tots estaments y condicions; donchs, tant hi hà ases richs com de pobres y igualment ab lletres que sens lletres.
A conseqüencia, també, d’aquella presó, en un cafè del carrer del Carme, aquell vespre’s reunían la majoría dels condexebles d’en Lluhelles y fins alguns d’altres cursos més avensats.
Després d’una deliberació madura, feyan entr’ells una aplega y entregavan los diners recaudats a una comissió executiva qu’allí mateix anomenaren pera’l cumpliment dels acorts.
V
Lo jutge havía publicat edictes cridant a declarar al desconegut qu’en tal día d’aquell mes y d’aquell any parlava en lo Jardí del General ab María Cabanes y Armengol, poch després trobada morta, y a tots los qui sabessen quelcom tocant al succés. A pesar d’axò y dels passos secrets que’s donaren, ningú va comparèxer ni rès va aportar la més xica guspira de llum. Però en cambi, lo vox populi, enardit per La Emancipación, a la qual les preteses revelacions del cosí de la María havían donat més y més pasta, posavan a la justicia en lo cas de depurarho tot fins al extrem.
Comensaren, donchs, a instruhirse noves diligencies.
Exhumat lo cadavre y practicada una segona autopsia per metges qu’en rès havían entrevingut de la primera, aquests en tot lo que del estat del cos pogué deduhirse, declararen en armonía ab los demés, afegint en son dictàmen qu’en les òrbites mancaven los ulls y les havían trobades plenes de cotó en floca.
Al mateix temps varen sotsmetres les fotografíes al exàmen de pràctichs fotògrafs y d’oculistes. Aquests dictaminaren que la matexa teoría ab que’s basavan los treballs era una absurditat complerta; los experts pràctichs, corroborantho, ademés deyan que vistes les probes y mirat lo lloch d’hont havían d’esser preses, resultavan una falsetat produhida ab una serie d’operacions de pinzell y de màquina.
La ira que va apoderarse del près al saber com se judicava aquella intervenció seva en lo cas de sa difunta cosina, no’s pot dir. Va desfogarse en malediccions y improperis contra’l jutge, los fotògrafs y’ls metges, tractantlos de besties y de canalles miserables, venuts al or dels poderosos malvats, de manera que les invectives de La Emancipación semblava talment qu’ell les hagués escrites ò dictades.
Axí’s trobava’l jove quan li entregaren un paper caragolat y un farcell bastant gros que feya una olor extranya. Obrí’l paper, y a dins trobà un pergamí brut, escrit ab lletres estrambòtiques en lo qual, a manera de segell, penjavan d’una veta d’espardenya una pastanaga y una garrofa: era un missatge “d’adhesió y condol” que’ls companys de facultat li enviavan remetentli mitja arroba de bacallà sèch, cinquanta arengades y un paquet de cigarres dels pitjors del estanch.
Açò va encendre més y més sa indignació, y jurà y perjurà que faría un escarment ab aquella colla d’idiotes que havían près com per ofici riures y fer riure de tot lo més formal ab asenades; y tot açò ho deya cridant ab accent declamatori, de manera qu’ho sentían los demés presos qu’eran prop de sa celda de preferencia.
Ab cap d’ells, ni ab los que podían judicarse més honrats, tenía la més xica relació. Comensant desde’l principi a miràrsels ab ayre d’imperi, contestà ab esquerpa grollería als pochs que s’atreviren a dirli alguna cosa; axí es que passava quasi tot lo día en la seva estada, llegint, escrivint, dibuxant ò despitant. Fins les parets de la celda va omplir d’escrits y dibuxos en una barreja la més extranya: al costat d’una fòrmula química, se veyan caricatures dels metges forenses; prop d’un problema d’àlgebra, aparexía una figureta recordantsa del natural; un pensament filosòfich se tocava ab una escena deshonestament bruta; y, entre lletres aràbigues y gregues y signes cabalístichs y de l’alquimia estava bastant ben efigiat lo jutge d’instrucció vestit ab la túnica y’l casquet dels comdempnats a mort y duhent un Sant Crist com si anés al patíbul.
No’s reduhía a n’açò sa activitat gràfica: sovint, molt sovint, escrivía cartes al jutge, cada vegada ab diferent caràcter de lletra, si l’un bo l’altre millor, ilustrant los texts, sempre plens de sarcasmes y injuries violentes contra’l qui anavan dirigits, ja ab alegoríes ò figures alusives, ja ab aucells y garlandes de flors, ò be ab exides de poca solta, com la lluna fumant en pipa, lo sol rient ab cara de beneyt, un home ab cap de porch ò de gall, etz., etz.. Tot allò, lo ministre de la justicia, després de llegirho pacientment, ho coleccionava, sens tornarhi may cap resposta com era natural, ni disposar tan sols que al autor li donessen per allò lo més xich càstich ni li fessen l’apercebiment més mínim.
Al compàs d’aquestes missives que sempre anavan pujant de tò, crexía també l’atmòsfera emmatzinada per l’exaltat diari.
Tant arribà a dir aquell paper infamant, que al últim l’encausaren y posaren près, no a cap dels qui’l feyan, sinó a un gandul mort de fam, qui per viure se’n confessava director y, al mateix temps, se donava com autor del article qu’era motiu de la denuncia. Lo periòdich reincidí més verinosament encara en los atachs y dient quasi obertament que lo del Jardí del General no podía aclarirse per que s’hi oposavan influenses de sotana, y, per més encendre les passions contra l’element eclesiàstich, duya una “nova” qu’en substancia venía a ser lo següent:
“Una bona dòna casada, trobantse en certes condicions propries del seu estat, va sentir passió per unes taronges que desde son balcó veya en l’hort de cert convent de religioses del devant. Lo marit d’ella tractà de comprar a les monges la cobejada fruyta, perque deya sa muller:”¡No vull altres taronges que les de les monges!" (Potser axò era en virtut de la forsa del consonant). Y ¿quí diría que aquells cors de fera, sens mòurels a compassió l’estat excepcional de la dòna, qui be podía morirse no satisfent son desitx, y sens escoltar los prechs del espòs, al qui martiritzava la sola idea de que pogués venirli un fill ab una taronja al cap del nas ò en altre part visible; qui diría que’s negavan en rodó a donar ab diners ni sens diners lo que se’ls demanava?"
“En açò, desesperat l’home, ¿quína’n fa? A la nit, salta la tanca del hort, proveheix bona cosa de lo que no li volían vendre; y, quan ja estava a punt de dúrsenho, va cridarli l’atenció un gemech continuat com d’ànima en pena. Escoltant, escoltant, pogué donarse rahó de que’ls planys exían de terra, del dessota d’una llosa… Y, per acabar en poques paraules, axí va descobrirse que allí tenían una monja enterrada en vida, en càstich de no haver volgut obehir en tal ò qual cosa.”
Aquesta llegenda que, per ferse càrrech de la sua falsetat, no més cal dir que va córrer al menys tres vegades com cosa nova y sempre ab los matexos ets y uts, durant lo segle XIX, encara avuy día hi hà malvats y babaus que la donan per certa. Un drama que va escríuren un autor barroher contribuhí a donar a la cosa gran ressonancia, y’ls de La Emancipación, no escarmentats ab la denuncia, prenían la faula pel seu compte, y enllasantla habilment ab la mort de la María Cabanes, suposavan que aquesta havía sigut morta d’una manera extranya, fentli olorar no sé què algun agent dels capellans, en venjantsa de no haver pogut apoderarse d’ella y dels seus bens, gracies als avisos d’una parenta monja penedida de serho, a la qui justament per aquell fet havían donat un càstich tan abominable. Afegían després, que la “onada negra” anava mostrantse més cada día, donchs a un home com don Ramon Armengol, a un sabi que havía fet un descobriment d’òptica de gran trascendencia, se’l tenía près sens motiu y hi havía’l propòsit de ferlo desaparèxer pera que no revelés iniquitats. “¡Ja tornem als temps ominosos del obscurantisme que feu martres com Galileo y Miquel Servet!” exclamavan. Y ¡ay de qui hagués dit que a Galileo ni se’l perseguí com a home de ciencia ni se’l maltractà! ¡Ay de qui volgués dir qu’en Miquel Servet morí cremat per altres heretges! En fí, tant y tant La Emancipación ne feya, que l’autoritat va suprimirla.
Ni axí tampoch va posarse remey. La Emancipación, si be un xich axalada, tornà a surtir mudant lo títol, però ab lo mateix esperit. A demés s’estamparen llibells anònims, que secretament corrian de mà en mà, referintse a la “causa cèlebre”. En les cantonades dels barris extrems de la ciutat, se llegiren pasquins que s’hi referían. En certs teatres, lo públich havía agafat lo costum de fer cantar als actors còmichs lo Trípili, obligantlos com a ninots a fer ximpleses y a improvisar cobles sobre lo mateix. Los ceguets, al sò del violí, baladrejavan romansos satírichs de “la morta y’ls vius”. Fins en los politxinelis, llavors en certs cafès molt en boga, en Cristòfol y en Titella, ab ses fesomíes d’enza, solían tractar la qüestió de manera més ò menys alegòrica, y quan, per discrepar en la materia, no’s trencavan los garrots en sos caps de fusta, lo Compañero –personatge obligat en aquella classe de funcions en aquell temps, qui, parlant ab veu natural y sens exir may en l’escenacle, representava l’home de seny– havía de dirlos que dexessen lo Jardí del General allà hont era.
Al jutge, qui al principi va pendres les invectives del estudiant y les públiques un xich a la fresca, ja comensava a pujarli la mosca al nas y fins a no mancarli ganes de dimitir lo càrrech, sobre tot d’ensà que hont se vulla y a totes hores sentía sempre’l martiri d’una cansó ab la tornada següent:
¡Ay! ay! ay!
¡Ay quín ull!
A no ser l’ull que ho va veure,
¿quí’ns desfeya aquest embull?
VI
La presó del Armengol, després d’esser glorificada per lo diari successor de La Emancipación, va convertirse en una apoteòsis. En un moment, com obehint a una consigna, munió d’associacions més ò menys legals, més ò menys “progressives”, mès ò menys simbòliques, que duyan títols en los quals hi havía paraules com “fraternitat”, “germans”, “amichs”, “unió”, “constancia”, anavan a rendir tribut de simpatía y admiració al près, no en sò de broma com ho havían fet los estudiants, sinó com prenentsho a la valenta, enviantli toyes de flors, caxons de cigarres, etz., acompanyantho ab cartes qu’eren un devassall de grandiloqüencia feta ab motlle, oferintli cada colectivitat son distintiu en diferenta especie de metall, desde’l ferre fins al or. De tots aquells actes davan compte’ls periòdichs, reduhintse’ls uns a explicar lo fet y extenentse’ls altres en consideracions que variavan de tò segons l’esperit d’ells era. De tot allò, qui se’n reya y qui ho agafava seriosament. En lo Colegi de Medecina, armava una continuada bulla qu’era’l neguit del pobre Ciutti, ja prou amohinat ab los missatges que lo près y sa sobtada glorificació l’obligavan a fer d’un cap al altre del día. Mes, sía com vulla, se feya soroll, y aquest soroll donava ales a la procacitat del qui n’era obgecte pera escriure noves cartes al qui’l tenía en son poder, no ja insolentes, sinó fins cíniques: en una d’elles, arribava a dir que, “a pesar de tot y de tothom, ell surtiría d’aquella gavia”.
Lo jutge, vensut ja son temperament calmós, ja no’s gratava estoycament les patilles, sinó que, plè de neguit, fins arribà a estiràrseles. Cansat de tan mareig, qu’arribava a semblarli un somni, y resolt a acabarlo d’una vegada, va decidir que s’examinessen les facultats mentals del qui li produhía.
Tres metges forenses anavan a visitar al doctor Nostradamus. En lo moment d’entrar ells en la celda, aquest va alsarse, després de cobrir ab un paper lo qu’escrivía ò dibuxava, y’ls digué resolut:
–¿Què se’ls ofería?
–Som colegues de vostè, y venim a vèurel;– contestava un d’ells, rodanxó, que gastava ulleres.
–¿Colegues? Ja sé que vostès son metges; però jo encara estich pel camí d’arribarhi;– observà l’Armengol.
–Home, la distancia que li manca per serhi es tan insignificant, que ni val la pena,– saltava un altre magristó y bellugadís. –Ademés, ja sabem que vostè es un jove aprofitadíssim, no sols en los estudis del art de curar, sinó en molts d’altres.
–¡Oh! ¡sí!– afegí’l ters metge, home vell y axut, qui durant la visita no va dir cap més paraula, reduhintse a mirar sempre ab gran interés al jove y a tot lo que’l voltava.
–Gràcies;– feu l’Armengol. –En l’estat en que’m trobo, ja veuen que no puch correspondre a la seva galantería ni tan sols convidantlos a fer una modesta sucamulla… ¿Què? Ni a seure’ls puch convidar; tot lo més que puch dirlos es que, si volen, agafen una cadira y segan a terra.
–¡Ah! ¡ah! ¡ah!– esclafían tots tres, com celebrant la surtida, per més qu’aquesta fos lo que’s sol dir un lloch comú.
Y va seguir lo coloqui en semblant forma:
Lo metge rodanxó. –Se veu que vostè gasta molt bon humor.–
L’Armengol. –Sí, un humor de mil dimonis, tant, que si’m dexavan fer a mi, ja’s veurían coses altes.–
Lo metge magristó. –¿Y, donchs? ¿Què té? ¿Què li passa?–
L’Armengol. –¿Y m’ho pregunta? Vaja, home, no sembla sinó que vulla tractarme de nen.–
Lo metge magristó. –Home, axò de cap manera. No ha sigut lo meu intent ofèndrel; ans, ben al contrari… Se compren, sí, qu’una persona desde tant temps privada de llibertat, y, sobre tot, una persona tan activa com vostè, se migre.–
L’Armengol. –No’m migro, que me volo.–
Lo metge rodanxó. –Però, segons veig, vostè s’entreté.–
L’Armengol. (arronsant les espatlles). –Sí, m’entretinch.–
Lo metge rodanxó. –¿Y en què s’ocupa ara?–
L’Armengol..– En rès de bò.–
Lo metge rodanxó. –¿No s’ocupa en algun nou descobriment?–
L’Armengol. –Sí; estich rumiant nit y día per veure si trobo un explossiu que fassa saltar a engrunes aquesta bola miserable que’s diu món, habitada per tants ases y tants murris.–
Lo metge grassó. –¡Axò es molt fort, senyor Armengol!–
Lo metge magristó –Sí, massa fort, en efecte.–
L’Armengol. –Donchs, tant n’hi hà, y bon pes. No sé què dirlos.–
Lo mestre magristó. –¿Allò de la permanencia de les imatges en la retina? ¿Còm ho té a hores d’ara?–
L’Armengol. –Per ara be, gracies a Deu.–
Lo metge magristó. –¿Que’s burla de nosaltres?–
L’Armengol (En tò mofeta). –¡Cà! Nó, senyor. ¡Qu’es càs! Y, díganme vostès: ¿que m’han près per boig?–
Lo metge rodanxó. –¿Nosaltres? ¿Vol callar? Ni somniarho.–
Lo mmetge magristró. ¡Y ara! ¿Còm pot afigurarse vostè que tinguem semblant idea?…–
L’Armengol. –Vostès se pensan que m’hi enfado… Donchs, s’equivocan de mitx a mitx. No seré pas jo qui’ls diga: “¡no so boig! ¡no so boig!” ¿Han vist a cap qu’ho sía que ho confesse? ¿N’han vist algun que no s’irrite a la sola idea de que’l cregan tal?… Boig deyan a Galileo, boig van dir a Colon y ¡a quants més ho han dit!… ¿Qu’es la bogería? Un desballestament mental. ¿Hi hà algú de qui puga dirse que no té un desequilibri més gros ò més xich en lo cervell, degut a circunstancies orgàniques ò a eventualitats del mitx en que’s troba? Donchs, si es axí, fàssan lo favor de dirme quína es la ratlla divisoria que separa la sanitat de la malaltía; díganme ahont acaba’l plè judici y ahont comensa’l seny perdut… ¡Boig! ¿Que ho sé jo y qu’ho saben vostès si ho so, ho son ò ho som tots quatre? Dígan qu’ho so, si axí’ls sembla ò si axí ho volen; però jo’ls asseguro qu’en tal cas, he de fer tornar boigs a vostès y al lladre del jutge y a tots quants vullan entrebancarme.–
Lo metge rodanxó. –Però, escólte, escólte.–
Lo mestre magristó. –Càlmes, fàssa’l favor.–
L’Armengol. ¡Si no he de calmarme! ¡Si estich tranquil! Ò si nó, prènganme’l pols, y se’n convenceràn… Vaja, senyors “colegues”, déxenme en pau, que tots som del ofici, y ja’ns conexem. Fàssanme’l favor, que tinch feyna. Sí, tinch feyna. ¿No volían saber en què m’ocupava? Donchs, estich fent un treball caligràfich… Y que serà de primera qualitat… Nó, ara no’s pot veure encara, nó; ja’l veuràn quan estiga llest… Vaja, estígan bons, que’s conserven, estígan bons.–
Y empenyentlos suaument, va tràurels de la estada sens dexarlos dir un mot.
Los tres facultatius, després d’algunes consideracions sobre’l caràcter qu’havían observat en lo près, lo declaravan responsable dels seus actes.
“Donchs ja l’ensenyarèm de viure ab quatre anys de presó correccional a n’aquest poca-vergonya” va dir lo jutge, entr’ell mateix, al saberho, tot amanyagantse les patilles blanques.
No’s donà gens de pressa en posar lo seu pensament en obra, de manera que, quatre díes després, no haventho fet encara, va rebre una nova epístola del Armengol, no ja escrita ab aquells caràcters fins y acabats de costum, sinó ab una lletrota que semblava esser feta volant. Deya axí:
“Vaig dirte que surtiría de la gavia, y ja’n so fòra.”
“A ningú sinó a tu mateix pots culparne; tu mateix, sens donarten compte, me n’has tret; obehías inconscientment a la sugestió meva estampant lo meu nom y’l teu en lo document que m’ha obert la porta.”
“Vèjas si pots entendre aquest misteri; rumía, tórnat boig rumianthi, ja que pensavas fermhi tornar a mi ò fermhi passar.”