“Lo cert es, que ja pots ferme un nú a la cua; donchs, per més que corres, ja no m’atrapas”.
“Però jo a tota hora puch atraparte a tu, si no filas dret, y crègas que estich resolt a ferho.”
“A fi de darte una proba de que no dormo, te diré que jo, essent près, he conseguit lo que no conseguíau tu ni’ls que’t seguexen trobantvos lliures: saber quí va esser l’autor de la mort de ma cosina. Se diu Llorens Virgili, es enginyer y viu a Madrid en lo carrer de Carretes.”
“L’ull acusador de la morta y’ls meus ulls, desde tot arreu, te guaytan; y ¡ay de tu si d’aquí endevant no fas justicia!”
Llegir lo bon home les precehents ratlles, y, passantse la mà pels ulls y pel front, agafar lo barret y córrer vers al carrer d’Amalia, fou tot hu. Arribat al edifici que serveix de càrcers, anà a trobar al director, dihentli de bones a primeres, en llengua castellana:
–¿Lo près Ramon Armengol?
–Ahir mateix va sortir;– responía’l director ab la major naturalitat.
–¡Còm!
–Com era del cas, en virtut del manament enviat per ussía.
–Jo no he expedit tal manament.
–¡Però si jo mateix vaig rèbrel! En fi, ara mateix ussía’l podrà veure.–
Y, anantsen lo director a la taula que tenía en son despaig, treya’l document y’l posava en la mà del jutge.
–La meva firma… Sí,– aquest exclamava, semblantli que vegés visions. –¡L’imprès!… ¡Lo paper d’ofici!… ¡La firma del actuari!… ¡Tot! ¡tot!… Però ¿còm pot esser? ¡si jo ni sé qu’haja passat semblant document pels meus ulls!
–Y, no obstant, ja ho veu ussía…
–¡No pot esser! ¡no pot esser!… ¡Impossible que jo firmés tal cosa!– exclamava’l jutge picantse’l cap. –Que vinga al moment l’actuari. ¡Desseguida! ¡desseguida!–
Arribat allí l’actuari, lo jutge l’escometía, ensenyantli’l paper:
–Vèja qu’es axò, y ¡explíquem-ho, explíquemho!
–No ho entench, no ho entench,– va respondre l’escrivà, després d’una estona de dar voltes y més voltes al document.– Veig aquí la meva firma, y no recordo haverlahi posada… Com també hi hà la d’ussía…
–Hi és; però no la hi he posada jo;– cridava’l jutge picant de peus.
–Tampoch hi he posat jo la meva;– sostenía l’actuari obrint tants ulls com tenía. –A tots dos nos hauràn sorprès la firma; no’n pot ser d’altra… Però ¿quí? ¿quí haurà sigut lo qu’haja gosat a atrevirshi? ¿Quí?–
Sens perdre temps, va procehirse a interrogar a tots quants treballavan en la escrivanía, y cap va havernhi que no donàs lo document per bo, regonexenthi les fermes del jutge y del actuari.
No obstant, un dels curials, després de bona estona, cridava l’atenció d’abdós funcionaris, dihentlos que, si be ho considerava tot en regla, veya falsificació en lo segell. En efecte, cotejantlo ab altres reproduccions que’s tragueren, se veya que, no tan sols no era idèntich, sinó també que, en lloch d’una estampació, era un dibuix fet ab molta paciencia ab una tinta especial. Comprobada aquesta falsetat, de mica en mica, va regonèxers també qu’eran una imitació’ls noms y les rúbriques.
Prou s’expedían requisitories, prou s’enviavan los agents millors en persecució del delinqüent fugitiu; però –ja ho havía dit ell– li podían ben fer un nú a la cua. No’n varen trobar ni’l rastre.
VII
Be va perdres lo rastre de la persona; mes nó’l de la seva acció. Les noves de que’l près havía fugit y de que’s sabía qui era l’autor del “crim del Jardí del General” corregueren de boca en boca y fins ab lletres de motlle; los comentaris públichs se complicaren més y més; fins, al arribar Carnestoltes, anava per la rua un carro ab una gran ratera oberta, un dimoni que duya un ull colossal en mitx d’un penó, uns magistrats que portavan grans ulleres y un home que vestía roba negra llarga, caracterisat de manera sinistra, interposantse pera qu’aquests no vegessen lo qu’aquell los mostrava.
Resolt lo jutge a apurar fins l’últim recurs pera fer callar la murmuració contra ell principalment desencadenada, envià un exhort al jutge corresponent de Madrid ab aut motivat pera que cités a Llorens Virgili a comparèxer a Barcelona a declarar. La contesta al tal exhort fou que l’enginyer feya temps que tenía la casa tancada y rès d’ell se sabía.
Se procehí a embargar los bens del fugitiu; mes la casa dels seus pares aparegué carregada d’hipoteques, y la justicia no trobà sinó mobles vells y efectes que quasi rès valían, puix tot lo que pogués tenir alguna vàlua havía desaparegut. Per lo vist, conexent l’Armengol que la feta no sols li havía de costar al menys vuyt anys de presidi per la sola falsificació de document públich, sinó qu’havía d’afectar també als seus interessos pecuniaris, ans de fugir va pendre les seves mides.
Mentres tant, lo bull del escàndol anava apaybagantse de mica en mica; però encara n’hi havía certa reminiscencia mantinguda ab un estirabot popular, ab una d’aquelles exides de tò que’s fan de moda entre certa gent y que les més de les vegades ni se sab còm nexen ni per què moren.
Quan se trobava a un conegut, se’l saludava, dientli:
–¡Obra l’ull!
–Si jo vull,– lo conegut responía.
Axí estaven les coses, y’l jutge ho considerava ja tot dat y benehit, quan un día la criada entrà en son despaig allargantli una targeta y dihentli qu’era d’un senyor vestit de dol que volía parlarli.
–Llorens Virgili!… ¡Qu’entre!– exclamà’l funcionari fent un bot, gratantse les patilles y tornantse vermell com una grana.
–A les seves ordes,– digué, entrant, un senyor alt y ros, de gentil presencia, vestit de levita negra, duhent a la mà’l barret rodó cobert de glassa. –No extranye qu’haja trigat tant a comparèxer a la seva citació. Quan aquesta va rebres a Madrid, jo’m trobava fòra d’Espanya; al tornarhi, sabent lo ocorregut, m’he dat pressa en comparèxer, y aquí’m té. Però desitjaría que’l jutge, abans d’interrogarme en sa qualitat de tal, me fes la mercè d’escoltarme senzillament com a home, despossehintse per un moment de la investidura que li han donat los poders públichs.
–Pàrle, donchs,– va respondre’l funcionari mirantse a son interlocutor ab extranyesa.
–Com a enginer que so,– comensà en Virgili, –al obrirse la carretera que passa per Santa Eularia, vaig estar en aquell poble algun temps ocupantme en les obres del trassat y en la direcció d’uns ponts.
Allí vaig conèxer a la María Cabanes.
Mantenintse d’una rendeta, vivía la tal ab una bona gent y donava ensenyantsa a unes quantes noyes. L’home de ciutat, sobre tot un home de carrera, se migra en les poblacions petites, per que, fòra del rector, l’apotecari y’l metge, quasi no troba persones que per la seva cultura li fassan la conversa agradosa. De bell principi, jo posava al hostal y matava algunes hores vagatives en l’escassa tertulia de ca’l apotecari; però, com allí no hi havía sempre tertulia, tot lo temps que’m veya obligat a estarme en la meva posada se’m feya llarguíssim, respiranthi sempre aquella atmòsfera de carreters y traginers que, si be per lo típica agrada una estona, molt aviat cansa. Axí es que, donant veus pera trobar una casa ahont, pagantho degudament, tingués un bon tracte com de familia, varen dirigirme (son paraules textuals) “allà hont s’està la mestra”.
Al costat dels dos vellets que m’aculliren, gent senzilla y humil d’estament y condició, però de molt bona criansa, vaig estar allò que’s diu divinament, sobre tot haventhi la María, qui, per sa major ilustració y’l bon seny qu’en tot mostrava, me feya l’estada encar més agradosa. Ab ella procurava jo especialment promoure conversa, trobantmhi tan be, que ja no pensava gayre en mourem de mon eventual domicili; de manera, que si de tant en quant anava a la tertulia del apotecari, aquest y’ls concurrents asíduus atribuhían les meves absencies a que la mestra’m tenía robat lo cor.
“¿M’hauré enamorat d’ella efectivament?” vaig preguntarme després moltes vegades. Però ¿què sabía jo? Lo únich de que’m donava compte era de qu’en lloch me trobava tan be com prop d’ella, y vaig anarme abandonant al meu jahent sens pendre la precaució més mínima.
Eram al fort del estiu, y les grans soleyades me posaren malalt d’alguna consideració. Aquella gent va governarme amb un zel exquisidíssim; sobre tot la María va ferho com sols ho fa una mare, una esposa ò una excelent germana de la Caritat, passant díes y setmanes casi sempre al capsal del meu llit…
Recordo confosament qu’en hores de febre la considerava com l’única dòna per mi estimada y que al despertarme en la realitat de la vida, ja vaig tenirla per tal. Al exir d’aquell estat crítich, l’agrahiment encenía més la flama, y, ab tota la claretat del meu enteniment vaig declarar la meva passió.
L’alegría de veurem afectuosament correspost crech que ajudava a referme. Llavors venía’l plè del meu idili, fins que, llesta ja la tasca que m’havía dut al poble, va serme precís tornarmen a Barcelona. “Llorens, –va dirme ella veyentme a punt de marxar,– abans de conèxet m’havía estat aquí ben tranquila; no vullas que l’haverte conegut sía la meva desgracia. Síam lleal com sempre t’ho seré jo… ¡Per Deu, no m’oblides!”
Vaig refermarli l’asseguransa de la llealtat de les meves intencions, prometentli que, al realisarse alguna de les esperanses que tenía de progressar en la carrera, en la qual era principiant, tot seguit nos casaríam, y n’hi feya jurament; y, anantmen de sobte, per que ja no podía contenir la emoció, vaig dexarla a n’ella feta un mar de llàgrimes.
Arribat a Barcelona, va entaularse una correspondencia entre nosaltres, correspondencia que per espay d’alguns mesos fou contínuament seguida. Però, si be, al declararme a n’ella no vaig mentir, per que n’estava enamorat bojament, perque li veya totes les perfeccions imaginables, al trobarme en la ciutat, de mica en mica s’entebiava’l caliu de ma passió, y, talment, com si’l cambi d’atmòsfera cambiés lo meu esser moral, considerava a la María com a una bellesa rústega a propòsit pera fer venturós a un hereu de pagesía, però may a un home de la condició meva. Li tenía agrahiment, fins la estimava, potser, com s’estima a una germana, però nó per ferla ma muller.
Les cartes meves ja no sovintejavan tant com al principi; cada vegada que li escrivía, dexava passar més temps sens ferho, y’l meu incompliment va accentuarse al anarmen de Barcelona per fixar la meva residencia a Madrid. Prou se’n quexava amargament ella; però jo li responía excusantme ab les meves ocupacions y repetintli les prometenses; per que, tan verament apassionada la veya, que no vaig sentirme ab coratge per donarli un desengany.
¡Y tant com ne vaig tenir per ferli la més negra vilanía!
Les gales y l’aspecte d’una senyoreta de Madrid m’enlluhernavan y vaig casarme…
–Però, ¿llavors?…– interrompía lo jutge qui, durant la relació, donava mostres d’assentiment en alguns passatges.
–No va saberho la María. Vaig seguir molt temps ab ma indigna comedia, tement que’l no ferla sería com donar a la pobre noya una punyalada mortal, sobre tot sabent que tenía la salut malmesa. Però’ls clams d’ella en ses cartes, qu’eran majors cada día, y les tribulacions meves, que anavan sempre crexent, me feyan pendre la resolució d’acabarho tot d’una vegada… ¡Ay! llavors la vaig matar!
–¿Còm?– preguntà’l jutge quasi sens alarmarse ab aquella confessió.
–Vaig escríureli donantli día y hora per trobarns en lo Jardí del General. Allí, plè de remordiment y de vergonya, tot vaig explicarli… ¡Allò, allò va serli la mort!
–Y, a n’axò, ¿què va dirhi ella? ¿Què va succehir després de la revelació?– lo jutge preguntava, mentres l’enginyer, sospirant ab viu dolor, s’axugava’ls ulls plens de llàgrimes.
–Després… ¡ay! després vaig córrer a fugir, sens esma ni per excusar la meva conducta abominable, ni sentintme ab coratge per aguantar lo pes de les acusacions que anavan a caure damunt meu… Lo que, passat axò, va ocórrer, vostè ho sab y tots ho sabem per desgracia.
En quant a mi, –seguía en Virgili, capficat, després d’un instant de pausa,– no m’he gaudit pas de la meva mala obra. La dòna ab qui vaig casarme era un’ànima freda y egoista, incapassa de sentir altre amor que’ls dels plahers y les gales. Ma vida conjugal, comensant per esser un fingiment seguit y inaguantable pera que’l món no’n vegés la realitat, arribà a ser prompte un martiri tan bon punt perdía la salut ma muller. Duhentla d’un país al altre per veure si’s curava, he passat tot aquest temps, fins que ha mort en Nissa… Allí ha acabat lo seu patir; lo meu, dura encara… y durarà mentres viuré. Jo mateix vaig destruhirme un paradís que’m va oferir la terra… ¡Pobre María!
Ara, donchs, qu’he obert lo cor al home, estich a la disposició del jutge.
–Senyor Virgili,– lo vell responía, –en lo que vostè acaba de contarme no es competent lo tribunal que jo represento. Es un cas de conciencia, més apropòsit per tractarlo ab lo confés qu’altra persona, y, ja qu’he hagut de saberlo, desitjo que Deu hi pose’l remey que sols Ell pot posarhi.
Per lo demés, la seva narració confronta perfectament ab les cartes dirigides per vostè a la María, trobades entre’ls efectes d’aquella mala pua del cosí d’ella, de qui may més voldría sentir parlar… Li asseguro qu’ell sol m’ha donat més tràngul del qu’he tingut en vint y cinch anys de ma carrera… Però, ¿què li havía fet vostè a n’aquell poca-vergonya perque tractés d’embolicarlo com autor d’una mort evidentment natural?
–No ho puch entendre;– feu l’enginyer. –Ni’m recordo d’haver vist may a semblant home.
–Tot lo d’ell sembla un enigma diabòlich;– afegí l’home de lleys. –No puch imaginar lo per què de tanta y tanta farsa. Però no cal encaparrarshi. Demà vostè’m farà’l favor de venir, y en poca estoneta extendrèm la seva declaració limitantla a lo purament necessari per aclarir judicialment los fets; y jo, trayentme tot seguit del damunt aquest embolich de cordes, per no trobarme may més ab un altre de semblant, pendré la jubilació, que prou me l’he afanyada.–
VIII
Quan lo meu amic Basili hagué acabat la carrera, no tenint ja ocasió d’anar al pati del Colegi de Medecina, may més vaig veure a cap estudiant per preguntarli si sabía rès del doctor Nostradamus. Per altra part, la bullida que aquest va moure en la opinió pública ab motiu de la mort de sa cosina, anà mimvant fins a apagarse del tot ab l’esclat d’entusiasme qu’excità la guerra d’Africa.
Passaren alguns anys, quan un día, trobantme en un carreró de la ciutat antiga, y no volent allunyarme de l’estació del carril de Fransa, en lo qual me disposava a anarmen a Gerona, vaig entrar en una rònega barbería, la primera que’m vingué al pas, pera que m’afaytessen. Mentres l’únich que vaig trobar allí, després de posarme’l plech y ensabonarme ab la bacina, passava la rasor per la corretja, jo me’l mirava de fit a fit, semblantme qu’aquella cara no m’era pas desconeguda…
–¿Que sería vostè un tal…?… ¡Ay! ¡Ara no’m recorda’l nom! (Ab un xich més anava a dirli Ciutti).
–Pau Lluhelles, per servirlo;– va respondre galantment lo minyó. –¿D’hont me coneix?
–Del pati del Hospital, de quan vostè estudiava.
–¡Ah! si senyor, vaig estudiar medecina.
–Y, es clar, ja deu haver acabat la carrera.
–¡Nó, senyor, no vaig acabarla!– sospirà’l barber. –Jo tenía llavors un bon puntal; però després lo vaig perdre, y…
–Se refereix al Armengol. ¿No es veritat?
–Sí, senyor. ¡Ay, ay! ¿Que també’l conexía?
–Prou.
–Donchs també deu saber l’historia (per que, en nom de Deu, si va parlarsen!) de quan va esser a la presó y va fugirne… D’allí’m ve tota la desgracia.
–¿Y donchs?
–Ja veurà. Ell me mantenía y ell me donava conferencia. Tenintlo a n’ell, rès me feya por; però jo so pobre y no tinch talent (li confesso), y, havetme de guanyar la vida y sens una persona entesa que’m posés les llissons en clar, per cap estil podía exirne. He tingut d’acontentarme, donchs, essent barber y cirurgià. Dono sangníes, poso sangoneres y faig tot lo qu’es propi de la cirurgía menor… ¡No hi hà remey, es axí! Però, a costat del Armengol, jo haguera sigut metge; tan cert com dos y dos fan quatre.
–¿Y què va ser aquella boboya de la fotografía del ull? Rès més que una comedia. ¿No es veritat?
–¡Comedia! ¡comedia! No sé si era tot comedia, perque jo vaig presenciar com ell feya moltes probes ab ulls trets amagadament dels cadavres del Hospital; però com l’Armengol may se dexava entendre, no puch assegurarli fins a quin punt va arribar. Ara, si vostè’m diu qu’en allò potser hi havía més pa que formatge, no li negaré, perque l’Armengol tenía una flaca: era vanitós, volía que’s parlés d’ell y fòra. S’havía posat en una sexta, y’ls de la sexta, prometentli que’l farían un dels més grossos entre’ls seus, l’inflavan pera que mogués bona cosa d’escàndol… ¡Ja va mouren, ja! Tot lo que va ferse era obra d’ell; d’axò sí que puch darne bona rahó. Però també, ab un xich més lo clavan a presidi sens que li valgués la sexta ni la setena.
–Però ¿còm es que vaja embolicar en les seves trapaceríes a n’aquell enginyer acumulantli lo que no era? Y ¿còm va ferho pera que aparegués en la fotografía?
–L’Armengol volía que’l soroll durés, perque’ls seus li demanavan. Per lograrho, lo millor era inculpar a algú. Ell duya grossa tirria a n’aquell senyor, per crèurel causa del mal que va matar a sa parenta; y, havent trobat entre’ls papers d’ella una fotografía d’ell,… míri, dibuxant, y fent una pila de trampes que jo vaig veure, lo feya surtir prop de la morta… ¡Sabía molt de dibuix; de tot sabía l’Armengol!
–Y, un colp fòra de la presó, ¿còm va escaparse?
–¡No me’n parle! ¡no me’n parle! Encara tremolo pensant en lo meu patir d’aquells díes. Després d’haver dut a la presó’l manament de llibertat,– qu’ab un xich més me costa a mi entrarhi y ben ignocentament, perque jo rès sabía de la jugada, –may més vaig veure al Armengol. Va dexarme en la més gran miseria. ¡Si vaig pasarne de fam y de tribulacions! Però ¡ell ray! Los de la sexta’l feyan fonedís, y va anarsen cap a Italia ab una bona bossa que ja sabía ell hont jeya. Y jo aquí, ¡patint!
–Y, després de la fugida, ¿no n’ha sabut rès més?
–May més va dirme ase ni bestia; com si ni m’hagués conegut. Però un de la sexta que anava y venía molt sovint d’Italia, va dirme que l’Armengol, al arribar allí, desseguida’s feya dels d’en Garibaldi y una bala’l va matar en la batalla del Vulturno… ¡Malaguanyat! ¡malaguanyat! perqu’era un talent, un gran talent.
–¡Digne fi, donchs,– vaig respondre, –tenía’l pare de l’escandalosa novela del ull acusador, morint per una causa que, en nom de la llibertat, atentava inicament contra la llibertat dels pobles!–
L’embaxada de la mort
I
Lo carrer de casa es un dels que més recordan la població tradicional. Les cases d’aspecte vell, tenen, en sa majoría, menestrals per habitadors; molts d’ells ja hi nasqueren y han heretat de sos pares l’ofici que hi practican y, junt ab l’ofici, lo caràcter y les costums. ¿Qu’es la festa de Sant Jaume, patró d’Espanya y del barri? Se fa sortija a la tarda y al vespre s’encenen llums a la capella que tot lo día ha estat guarnida, y fins quí sab a quin’hora balla tothom que vol. ¿Ha de passar la professó de Corpus? Lo día abans ja tot, de cap a cap, se guarneix de mata, se colocan palmatories, y a l’hora de la festa’s veu una llumenaria que no hi hà més que mirar. La iniciativa d’estes y altres festes sempre ix de casa en Tòfol, lo sabater de la reconada.
Dotat d’un caràcter alegre, catxassut y entremaliat, tot ho imagina: complascent ab tothom, de tothom es ben volgut: y, com ha estat quatre vegades arcalde de barri, té molta conexensa y lo qu’ell no logre, no ho lograrà ningú. Allí acut l’atribulat en demanda de consell, allí’l menesterós cercant auxilis; y en Tòfol, que posseheix un envejable cabal d’experiencia y té, a demés, bon cor, aconsola al un, dona camí al altre, lo mateix que fa una subscripció pel necessitat obrint ell la marxa ab un donatiu de sa bossa y comensant per convidarhi a sos nombrosos adlàteres que, mentres sía cosa d’en Tòfol, tot ho troban be.
Aquests son l’adroguer, lo pellayre, lo manyà, lo graner, l’ebanista, lo taberner, un fabricant y sis ò set proprietaris que a certes hores del día s’aplegan formant un conjunt pintoresch d’etats, fesomíes y vestidures. Al vespre, sempre’ls trobarèu en amistosa rodona, dins de la botiga, si es hivern, y a fòra’l carrer al estiu, y may tenen una disputa, sempre amichs, alegres y ben avinguts; allò sí qu’es una bona y veritable democracia.
Cada día en aquella reunió se fan progectes nous, y lo que arriba a merèxer l’aprobació total, coste lo que coste (no hi hà més), se porta a cap. S’han fet representacions de ombres, balls, castells de foch, s’han alsat bombes de gas, s’han enviat xarades als periòdichs, s’han tret cansons y s’han inventat travessures que ni al diable mateix se li haurían ocorregut.
Allí es hont se sab y’s comenta tot lo qu’en lo vehinat passa; y ¡ay del vehí que, per son caràcter grotesch ò per sa conducta poch arreglada a les conveniencies socials, arriba a cridar l’atenció d’aquella junta! D’una manera ò altra, tart ò dejorn, n’ha de sentir les conseqüències.
Allí es hont vaig conèxer per primera vegada al Piteu.
II
¿Quí era’l Piteu?
En Piteu era un home de sexanta y tants anys, alt y prim com una canya, arrugat com un pergamí vell, ab un bigoti blanch y erissat y uns ulls ficats endins que quasi no s’oviravan. Solía vestir pobrement, fòra de certes diades en les que fins se permetía usar levita y barret alt, barret y levita de formes retrospectives, que Deu sab los anys que comptarían d’existencia. Vivía sol y anava sempre sol, gastava poques paraules ab los coneguts, essent sa vida quasi be un misteri, donchs lo que més se conexía d’ell, perque tenía ocasió d’experimentarho tothom que li veya comprar alguna cosa, era son caràcter econòmich que ratllava en la més desenfrenada avaricia; però, a casa en Tòfol no’s podía ignorar rès, y allí vaig sebre lo que’s dirà de la seva vida.
“¿Veus aquell que passa?” me deya un día l’ graner. “¿No’l conexes? Es en Piteu, un bestia, un animalot ab tota l’extensió de la paraula. ¡Y si no fos més que axò, ray! Té un cor de bronze, una ànima perversa; es capàs de tot, mentres sía fer la seva y no puga exirnhi perjudici, en termes de que a presidi hi hà homes que no han fet la centèssima part del mal que fa aquest vellot.”
“Tenía establiment del seu ofici; però se’l va vendre, a fi de poder dedicarse no més a negocis y de tenir més llibertat per ferne d’aquells que no ha d’entendre’l públich. ¿Sabs què fa ara? Tot lo que s’escau. Compra allò que s’esdevé y enganya, si pot, quan ho ven, sía ab qualitat ò ab quantitat: dexa diners fins a quaranta per cent ab bones penyores ò ab bona hipoteca: trafiqueja ab obgectes robats… En fí, crèune tot lo que te’n digan d’aquest miserable.”
“Los sentiments de familia, per ell no existexen: ell no ha estimat a pares ni a germans, perçò l’idea del matrimoni l’esgarrifa, y viu moral y materialment com una bestia. En aquest punt, sa historia es molt negra y llarga de contar.”
“Possehit de l’avaricia, aquest monstre no viu ni menja com a persona, sinó quan es a fòra ciutat, perque has de saber qu’ell no va al hostal sinó que sía per dormir, donchs a mitx día procura trobarse en alguna casa de camp, traba conversa ab la gent d’allí, y, tot manyagament, los dona a entendre que desitjaría, pagant, menjar ab ells, perque viandes de pagès li agradan molt. Trau lo ventre de pena, y quasi sempre de franch, puix rares, molt rares vegades, li cobra rès ningú.”
“Açò quan es en lloch foraster; però aquí ja es altra cosa. Pera que’n tingues idea, te contaré lo que jo mateix vaig presenciar.”
“Tu conexes prou a n’en Llogari, aquell que negocía ab aviràm, ous y altres coses per l’estil? Sí, es clar que’l conexes. Donchs, un día va llansar a dins de la volta del carreró una llangonissa, y ell, en Piteu, la cullí y sé de cert que va menjàrsela. Afigúrat tu quin bocí sería quan en Llogari no gosà vèndrela a ningú; no’t diré més sinó que quan en Piteu la cullía, al seu devant un gós la olorà, y, en lloch de clavarhi les dents, alsava la pota per ferhi una mala acció.”
“Y tot no més per arreconar moneda; però ¿per què? Ell no té fills, ell no estima a ningú… ¡Vaja, vaja, sembla impossible que la naturalesa críe persones axí! Homes com ell valdría més que no hi fossen”.
Açò es lo que’l graner me contava un día seyent al peu de la porta de ca’n Tòfol.
III
En Piteu anava travessant esta vall de llàgrimes sens altra inquietut que la d’avansar moneda, quan un día (¡cas estrany!), ell que no’s tractava ab cap parent, baxant l’escala, va toparse ab un nebot que pujava depressa y esbufegant.
–¡Ay, oncle!– exclamà sorprès y com volèntseli tirar als brassos.
–¿Què hi hà? ¿què vols?– digué’l vell malhumorat.
–¿Què hi hà? Que m’han donat un gran disgust, oncle,– contestà’l nebot fingint gros sentiment. –¡Gracies a Deu que’l veig! ¡Ha vingut un home a casa, dihent que vostè era mort!
–Algun ximple, algun ximple,– rondinà’l Piteu. –Nó, no so mort, encara bellugo. Vés, vés, –afegí,– vés que tinch feyna.–
D’esta manera, sens voler escoltar cap més paraula, va despendres d’aquell parent tan solícit, qui baxà l’escala contrariat per la descortesía del oncle, però encara més de veure que no’l podía heretar.
Passa axò, y al vespre, mentres ell era a la cuyna amanint no sé què per menjarsho, trucan a la porta, y’s veu ab una germana ab la qui feya més de vint anys no havía parlat. La pobre dòna plorava com una Magdalena, y restà com un glas al veure que son germà era viu.
Esplicava encara ella fent sanglots la mala nova que algú li havía donada de que’l seu germà havía dexat de viure, y en un improvís se presentaren tres nebodes y dos cosins prims qu’estavan informats de la matexa manera; mes lo Piteu, cremat de tenir aquella gent allí, sens donarlos les gracies ni cosa que pogués semblarho, ab males rahons los etjegà escala avall a tots y tancà la porta fet una furia.
Després acabà d’arreglarse la minestra, va asseures a taula, y’s disposava a tallar pa, quan, ¡pam! ¡pam! trucan a la porta.
–¿Quí hi hà?– cridà’l Piteu.
–Servidor de vostès. ¿No es aquí la casa del difunt?– responían de fòra.
–¡Que difunt ni que llamps de Deu! ¡Encara’m faràn prevaricar! No hi hà cap mort.
–Bé, perdóne, deurà esser en algun altre pis. ¿Quín es lo de Joseph Piteu?
–Es aquest. Anèu en hora mala.
–Bé, home, dissimúle si l’incomodo… Jo ja sé qu’en aquests cassos la familia té’l seu sentiment; però… ¿còm ha de ser? Resignarse a la voluntat del Criador… Fàssa’l favor, òbre la porta, que duch lo bagul, y com qu’es un xich treballat, pesa.
–¡Arri al diable, que si surto, algun’altra cosa’t pesarà més, poca vergonya!–
Y al dir açò, pega correguda, agafa una barra y obra la porta furiosament; mes lo del bagul, al sentirho, fuig espantat, y, com no hi havía llum y’l mixte qu’ell havía encès per pujar ja no cremava, home y caxa anaren rodant escales avall, movent un brugit que posà en commoció a la gent de tots los pisos.
D’aquella gent rebía auxili’l baguler, donchs lo Piteu se’n tornà a la seva còva, va assegurar les tancadures, y, mirant ja desganat lo potipoti que havía de menjarse, va dexarlo en lo mateix lloch hont era, apagà’l llum, y tal com se trobava, sens despullarse gens, se ficà al llit.
IV
Les impressions qu’havía experimentat durant aquell día li feyan desitjar lo repòs, donchs, en la etat d’ell sobre tot, les afeccions morals trascendexen al orde físich, y com, per altra part, estava lleuger de ventre, hèuse aquí qu’en Piteu va dormir de gust. Se llevà tardet, va desdejunars ab poqueta cosa, y, pensant que ja tenía per dinar lo que restat li havía del vespre, no ixqué de casa a fí de veure si hi aniría algú més, donchs temía que la falsa nova de la mort d’ell portàs encara algun cobdiciós a cerciorarsen.
Passà’l matí, arribà’l mitx día y ningú’s va veure. En Piteu dinà ab tota quietut, y va serne tan content, que per celebrar tal benhauransa resolgué cremarhi un cigarro de la Habana que havía tingut la sòrt de trobar apagat en lo passeig de Gracia. Y, pensat y fet, l’encenía.
Va encéndrel y cremava qu’era un gust, com que al fumador se li feya estrany que algú pogués rebutjar una cosa com aquella. “Hi hà gent que sembla que tinga massa diners”, –pensava ell xuclant de gust. De sobte, ¡pam! ¡pam! trucan.
–¿Qui hi ha?
–Venim pel còs, –responen dues veus d’home.
En Piteu va fer un salt; fins del sust va càureli’l cigarre de la boca.
–¿Què diheu?– preguntava com si no estigués segur de lo qu’ells deyan.
–Lo cotxe dels morts,– feu l’un. –Apa, que’ls capellans son aquí.–
En efecte, se’ls sentía venir cantant.
–¿Però, ja ho sabeu be qu’es esta escala hont hi hà’l mort?– interrogava’l Piteu obrint la porta.
–Sí, senyor, míri aquí: Joseph Piteu, lo mateix carrer, 32, quart pis,– responía un dels dos, ensenyantli’l paper.
–¡Sembla mentida!– exclamà’l vell fòra de sí. –¿Y quí li ha donat semblant orde?
–¡Ah! no ho sabem nosaltres; però a la casa ha vingut tot ben despatxat.
–Donchs, algú s’ha divertit ab nosaltres, perque aquest que diuen mort so jo, jo mateix, y ja ho veuen. No sé, no sé qui dimoni pot haver sigut l’autor d’esta comedia.
–¿Però’ls capellans y tot?– observà un dels joves. –Per forsa ha d’esser veritat que s’ha mort aquí un que du aquest nom; altrament, no fora possible un mal entès d’aquesta naturalesa.
–¡Jo no sé, no sé què tinch de dir, perque m’hi tornaría boig! Però tot axò algú ho paga, perque no deuen pas ferho per amor de Deu?
–¡Ah! míre, lo cotxe ja es pagat; però, en quant a la part eclesiàstica, suposo que no cobra fins després, y ¿quí sab si li portaràn lo compte aquests de la parroquia?–
¡Quína fiblada al cor va sentirse’l Piteu!
–¿Cobrarme a mi? ¿Jo pagar? ¡Una canonada, un cop de punyal! Que’ls pagui qui’ls fa treballar, que jo no’ls he dat cap orde… ¡Pot ser sí qu’encara vindrían a tocarme la butxaca!… ¡Oh! ¡no pot ser, no pot ser en cap manera!– exclamava’l Piteu desesperadament y anantsen escala avall depressa.
–¡Com una reira de Deu, no cantin! ¡Callèu per amor de Deu! ¡Callèu per María Santíssima!– cridava com un esperitat.
Los cants religiosos pararen quan ell fou a baix.
Llavors va veure una reunió de gent curiosa qu’enrotllava’l cotxe dels morts, quatre escolans ab atxes enceses y tota la comunitat de la parroquia ab creu alta. Hi hagué explicacions, y d’elles resultà que baix firma d’un metge, suposat ò veritable, lo rector tenía certificat de la mort sobtada d’un tal Joseph Piteu, certificat que, junt ab l’orde de celebrar funerals, va rebre d’un que’s deya de la familia.
Y, anantsen cada hu pel seu cantó, termenà aquella escena que donà molt què dir y no poch què riure a la gent del barri.
V
Per molta calma que hagués tingut en Piteu, tot allò era prou per ferla perdre a un Sant. Ell rumiava qui podía ser lo director de semblant farsa, y no trobava la incògnita.
Va sentirse malalt y’s ficà al llit; mes no podía adormirse a pesar de la febre que’l cremava, perque la imaginació li feya veure una pila de fantasmes estranyes, coses d’un món desconegut y fins li semblava percebir certa fetor de cadavre.
Axí va passar fins l’endemà a les deu, hora en que sonà un truch a la porta.
“No’m llevo, no’m llevo” va dirse temerós.
–¡Lo carter!– cridaren a la part de fòra.
Llavors lo nostre home saltà del jas, se posà les calses y anà a obrir, donchs tenía entre mans negocis, dels qu’esperava contesta.
Sería lo qu’ell pensava, perque’l sobrescrit era de dol.
Mes al obrir la carta, ¡quín esglay! en lo lloch del membret, veu un cap de mort ab dos ossos encreuats. Lo text era escrit ab caràcters inteligibles però estrambòtichs que tenían alguna cosa de sinistre, y deya axí:
“Piteu, amich Piteu:”
“Ahí’t vingueren a cercar per orde meva, y tu, que la sabs molt llarga, no volgueres venir a pesar de la íntima dels meus dependents. Tu tens molta lletra menuda, tu ets molt pillet; però ab mi no’t valdràn les fleumeríes, perque ets meu y tan es que risques com que rasques, has de venir, si no de grat, per forsa.”
“Vèjas, donchs, qu’hem de fer, que jo no estich perque’ls meus treballadors perden lo temps anant y venint, haventhi, com hi hà, gracies a Deu, feyna de sobres. Arrégla, si vols, les teves coses però depressa, donchs jo no vull esperarme ni un día més; de lo contrari t’ho esplicarà d’altra manera ta afectíssima y segura servidora La Mort.”
Sota de la ferma, en lloch de rúbrica, hi havía una dalla y a ratlla seguida un post scriptum del tenor sigüent:
“A més de les rahons expressades, hi hà un altre motiu que m’obliga a ferte enllestir: lo dimoni, que’t sab prou vida y miracles, t’espera y s’està enaygant, en termes que tot lo día remena la cua y’s llepa’l bigoti de gust.”
Llegir axò’l Piteu y veures la perspectiva del altre món, fou tot hu. Groch, desencaxat y ab los ulls fòra de les conques, abandonà’l pis corrent com si l’empaytessen.
Ab esta carta termenà la broma; may més ningú molestà al vell, qui de semblant feta estigué malalt. Durant lo temps en que va jaure, volgué que sa germana’l cuydés, cosa de que tothom, fins ella matexa, va estranyarse. Un pich bo, demanà viure ab ella, com si temés la soletat ò s’hagués penedit de sa vida passada. No’s tornà malgastador, perque no estava en son temperament, però se manifestà, ab ell mateix y ab los altres, un xich més lliberal; ab tot, sempre estava trist, y un any després moría ab tota mena d’auxilis, dexant hereva a sa germana y fent petits llegats a diversos parents.
¡No hi hagué poch trasbals pera recullir tota la herencia! Fou precís trossejar alguns dels antichs mobles y arrunar part de la casa, donchs entre fustàm y parets era repartit lo tresor; mes la cosa valía’l treball que s’hi esmersà, puix va trobarshi una fortuna.
D’aquell home pot dirse en veritat:
“Visqué pobre y morí rich.”
Deu l’haja perdonat, que si tothom ho ha ben menester, ell no fou dels que menys ho necessitavan.
May pogué esbrinar l’origen de lo qu’es molt possible que contribuhís poderosament a acabarli’ls díes; però jo crech endevinarho, ab tal que’n posaría les mans al foch sens temor de cremarme. M’explicaré.
En Piteu anà a consultar lo que li passava a n’en Tòfol, única persona ab qui tenía alguna confiansa, y jo recordo be que llavors se’n feya molta bulla a casa d’aquest. D’allí vaig traure tot lo que vinch d’explicar, fins les circunstancies més mínimes. En Tòfol y’ls seus companys, entre tots, tenen prou inventiva y suficientes aptituts pera tot lo que’s proposan, com ja he dit al comens. Axí, donchs, ¿d’ahont, sinó d’allí, podía surtir tota la munió de disposicions que formavan lo texit de aquella faula?
Finalment, m’ho fa creure encara més un’altra circunstancia; desde la mort d’en Piteu, ningú ha badat boca per retraure poch ni molt semblant fet, cosa notable dat lo caràcter bromista d’aquella reunió; jo penso que semblant mutisme no es resultat d’un acort près en comú a fi d’evitar les responsabilitats que podrían exirne, y que foran moltes; jo ho atribuesch tot no més a la veu de la conciencia.