Nausica

Nausica: Ai! mare, quína tarda, quína tarda!

Rei: Prò explica’ns, si és que’t lleu i vulgues dir-ho,
Quín és aquest mal astre que goberna
Aixís la teva vida i se’t emporta
D’aquí i d’allà, i d’un perill en altre,
Destorbant-te el retorn a casa teva,
I aquest bon astre ensems que en tot t’ajuda
I que a cada mal pas de nou t’aixeca
I en cada lluita’t dóna la victoria
Prò mai del tot.

Ulisses: Mon astre és que soc home,
Estremat en el be i el mal: ofesos
Tinc als déus immortals en moltes coses,
I en altres molt servits; i aixís batallen
Per mi o contra de mi, i vaig fent via
Combatut per corrents molt encontrades.
Mes ara espero que la fi s’acosta
De mos treballs, i una suau vellesa
Promesa m’ha sigut.

Nausica: Per quí? vols dir-ho?

(s’ha fet nit, la cambra es fosca)

Ulisses: Per l’esprit de Tirès, el vell oracle,
Sepultat en l’imperi de les ombres
En temps remot.

Nausica: N’eixia per parlar-te?

Ulisses: No; que jo he devallat al fosc imperi.

Nausica: Tu has estat a l’infern?

Ulisses: Jo el primer home
Só que hi he estat i n’he tornat.

Nausica: Ai! pare! Ai! mare! no ho sentiu? (pausa)

Ulisses: Era nit negra,
Que la nau nostra va encallâ en el gèlit
Confí de l’oceà; allí sentírem
L’estrèpit dels dos rius que, udolant, cauen
Dins l’Aqueró. La nit allí es eterna:
Pugi pel cel o baixi el sol en terra
Allí no hi toca mai: allí tot ombres.
(pausa i gran silenci)
D’elles sorgiren prompte a l’ entorn nostre
Pàllides figuracions i vans espectres
Dels que foren un temps formes humanes:
Jovenets morts abans del temps de bodes,
Mares novelles amb el fill tendrissim
Encara al braç, molts homes fets i dònes
Amb el gest del patir imprès al rostre;
Guerrers amb l’arma en la ferida oberta,
Vells decaiguts i velles cordormides…
Entre elles vaig conèixer-hi a la mare.

(pausa i gran silenci)

Nausica: (afanyosa) I què més? i què més?

Ulisses: Jo, que m’estava
Allí assegut però amb l’espasa nua
Damunt la fresca sang del sacrifici
Que havia ofert als déus del fosc imperi,
No hi deixava acostâ als pàllits espectres
Que sols tastant-la heuen semblant de vida;
Allò els estemordia, m’imprecaven
Amb el gest, retorcent-se, i entornant-se’n,
I tornant a venir: prò incommovible
Jo havia d’esperâ a Tirès, l’oracle,
Que’m parlés el primer… (pausa)

Nausica: (tremolant) Què més, Ulisses?

(Ulisses torna a reprendre la paraula, i aixís que la reprèn, cau el teló ràpid perdent-se les paraules darrera d’ell)

Ulisses: Tot de sopte, dels fons de la negrura,
Sortí un espectre gran de barba blanca
Que s’acostà…

Terç acte

Daimó: (En una terrassa del palau que s’avença a un costat de l’escena.)
Vina, rei lluminós, alçat del mar
Oh! tu que dus la lira d’or, i cantes;
Vina a alegrar la terra, gloriós
Espolsant la daurada cabellera.
Tu, jove eternament, de l’ull brillant
Que aclareix terra i cel amb la mirada;
Tu de l’arc resplendent, que d’un sol tret
Llences innumerables les sagetes;
Tu, que en Delos hagueres ton breçol
I en Delfos parlas an els teus oracles:
Ja que mos ulls no poden sê alegrats
Per ta llum, senti al menys la teva ardencia
I et lloaré més fort que l’altre gent
I en ma veu sentiràs la veu d’un poble.
Tu regnas sol en l’èter resplendent
De ta mateixa llum quan fas el dia,
I tu mateix ets el qui fas la nit
Quan cobreixes ton rostre amb un vel d’astres.
Tu fas florir la terra i brillâ el mar,
Fas granar les llevors, fas els fruits dolços
I coloras i asseques les verdors
I ets el principi i fi de tota cosa.
Ta cítara sonora ompla l’espai
I tot vibra en el món al compàs d’ella:
Les seves cordes baixes fan l’hivern,
Les més altes estiu i primavera;
I les races dels homes amb sos reis
Marxen obedients a ta harmonia.
Doncs, vina a renovar la llei del món;
Alçat, Febos, del mar: fes un nou dia…
(el sol ixent el toca)
Sento damunt del rostre el primer raig;
Damunt dels meus ulls morts, damunt ma boca
Beneida escalfor que m’entra al cor,
Beneida claror que no puc veure.

(Una familia de pescadors, amb els arreus, travessen l’escena dient:)

La dòna: Quina bon’hora fa.

L’home: Avui és calma.

Noi gran: Ben diferent d’air an aquesta hora,
Que tot se’n ’nava de revés.

La noia: Va a dies…

Noi xic: Mireu la nau del rei.

La dòna: Còm hi travallen!

(s’aturen)

L’home: Penso que avui mateix deurà estar llesta.

Noi gran: I quina planta fa! m’hi embarcaria!

Noi xic: Que lluny s’hi dèu anar amb això, pare.

L’home: Per tot allà on se vol es va.

La noia: I no es nega Mai, mai?

L’home: Negar-se, prou.

(surten uns altres pescadors)

Pescador vell: Bon dia.

L’home: Bon dia.

Pescador vell: Què feu aquí aturats?

L’home: Ara ens miravem
La nau reial que’s veu que l’enllesteixen
De valent.

Pescador vell: I perquè?

Pescador jove: No sé que’s diuen
D’un hoste que té el Rei que avui s’embarca;
I a fe que busquen gent que vulla anar-hi.

Noi gran: Pare, deixeu-m’hi anar.

La dòna: Qué dius? ni hi pensis.
Que t’has begut l’enteniment? Tant jove
Que encara tens la llet al llavi!

Noi gran: Es cosa
De joves corre el món a la sort.

Noi xic: Pare Deixeu-li anar.

La dòna: Sí! calla, fill…

Noi gran: Vatúa!

L’home: Fas falta a casa, noi.

Noi gran: Oh! sempre a casa!

Pescador vell: Prou temps que’t queda per tirar-te a perdre.

L’home: Be, vaja, anem, anem, ja prou d’histories.

(se’n van)

La noia: (restant un xic arrera) Quína olor fa la mar!

Pescador jove: Es mar bonança…

(surten uns quants mariners)

Mariner I: Esperem-nos aquí: quant sia hora
Vindrà Dimant i ens guiarà com sempre
En el llençar la nau, que això es empresa
Que vol sê molt manada, i ell n’és l’home.

Mariner II: Sí que ho entén, i és cosa delicada
Posar-la en mar una semblant baluerna
Que no és probada, ni coneix les ones.

Mariner III: I més sent nau del Rei.

Mariner I: (mirant cap a la nau) Es molt ben feta.
Mireu-se quina planta; es una torre.

Mariner II: Al mar jo la vull veure.

Mariner I: ’L que és llavores
Poc ne veuràs la planta, hi seràs dintre.

Mariner III: (a II) Ja t’hi has ben pensat, tu que t’hi pensas
Tant en les teves coses?

Mariner II: Oh! no’t creguis,
Que no’m fa gens de goig de cop i volta
Ficar-me en ’questa nau no coneguda,
I nova, i que és tant alta, i governada
Per un estrany, i no sabê ont ens porta
Ni com hem de tornar, ni quant…

Mariner I: Prò diuen
Que és molt home de mar, valent, i diuen
Que és gran i va perdut.

Mariner II: Doncs si perdia
Les seves naus, també pot perdre aquesta.

Mariner I: Diu que no; els déus se li han tornat propicis.

Mariner II: Prò quí ho diu tot això?

Mariner I: Dimant ho deia
Ara mateix, cercant la gent per ’nar -hi.

Mariner II: I an ell quí li ha dit?

Mariner I: Ja pots pensar-ho,
Es del consell del rei…

Mariner III: Prò, què tants dubtes?
Si tanta temor tens perquè t’embarques?

Mariner II: Que vols que’t diga, és que la mar me tira
I sempre m’ha tirat. (girant-s’hi)
Ah! gran bagaça!
M’hauràs a l’ últim, ja ho conec…

Mariner I: Mireu se,
Ja ve Dimant amb l’altra gent.

Mariner II: Pregúnta-li
Tu si ell ho sab ont hem d’anâ… I pregúntali
Si ho sab del cert que’ls déus li són propicis
An aquest home.

(surt Dimant amb altres).

Dimant: Ja hi som tots; doncs ara
Anem cap a la nau, que allà ens espera.

Mariner I: Dimant, és cert que tots estem ben promptes
A anar nos-en en mar fins on convinga
Amb el desconegut, ja que hi és destre;
Prò tant mateix n’hi ha alguns, que’ls hi plauria
Saber-ne quelcom més d’aquest viatje
I d’aquest capità, perquè son coses
Que cadascú tira els seus plans.

Mariner II: Som homes,
Dimant, som tots mortals, sabeu? i a casa
Tenim la dona, els fills, i cal contar-ho
Lo que es pot esperar, lo que es pot témer.

Dimant: No temeu res, ans espereu fortuna
Que un gran com ell mai és ingrat i encara
Os diré més, els déus el protegeixen.
Ont ha d’anar no pot dir-ho a vosaltres;
Prò no serà molt lluny, pel que demana
Per proveir la nau; va a la segura:
Un oracle li ha dit son fet.

Mariner II: Prò diuen
Que la mar sempre li ha sigut adversa,
I tots sabem aquí còm hi arribava
Sense gent, sense nau, llençat per l’ona:
Doncs senyal que té’l déu del mar contrari.

Dimant: Li ha tingut, però’l que és ara… oiu-me:
Després de molt patir per mar i terra,
Pro sobretot per mar, anà a un oracle,
Atribulat i amb la raó insegura.
L’oracle li digué: Al gran Neptuni
Tens ofès perquè anaves per son regne
I matares a un fill que en terra havia:
Per’xò pateixes tant: ell te va en contra.
Mes ara vol probar si et penedeixes
I amb holocaustes el desagravias.
Tornaràs a la patria, pro amb gran pena.
I amb nau emmanllevada i gent estranya.

Mariner II: Serà aquesta…

Mariner III: Nosaltres.

Dimant: Que no sapia
Qui ets tu, ni hegui esment de ton llinatje.
Sols així arribaràs. Mes quant arrivis
A casa teva, encara mals t’hi esperen.

Mariner III: Nosaltres a la casa no hem d’anar-hi.

Mariner II: Es clar que no, el deixem en terra i llestos.

Mariner I: Deixeu parlar.

Dimant: Prò’ls venceràs. Llavores
Agafa un rem ben fet, ben llarg, ben ample
I et poses en camí, terres endintre.
Aniràs caminant i no t’aturis
Fins arrivâ a una gent tant terrassana
Que no conega el mar, ni el menjar sali,
Ni sapia el que són naus, ni rems, ni veles.
I serà la senyal, que anant un dia
Per un camí, encontraràs un home
Que, fixant-se en el rem damunt ta espatlla,
Se pensarà que vas a batre a l’éra
I que aquella és la pala. Quant t’ho diga,
Clavas el rem en terra, que s’hi aguanti
Ben dret i ferm, i allí mateix degollas
Un brau i dos moltons, i els ofereixes
En holocauste al deu del mar. Te’n tornas
Llavores a ta casa, on t’és predita
Una llarga i pacífica vellesa
Voltat de fills i nets, i una mort dolça
Quant sia l’hora, que serà tardana.
Tal fou l’oracle.

Mariner II: Jo ja no m’hi penso, Anem.

Mariner III: Anem.

Mariner I: Els déus ens són propicis.

Mariner III: (a Dimant) Tot això ell mateix os ho contava?

Dimant: Ho contava an el rei.

Mariner III: (a II) Encara dubtas?

Mariner II: Aquesta mar, aquesta mar que’m tira!

(se’n van)

(Surt Nausica per la part de dalt de la muralla ont està posat Daimó, com cercant, i adonant-se d’aquest, hi va, dient:)

Nausica: Ah! mon fidel Daimó, a la fi et trobo.
Còm t’he cercat, còm t’he cercat, poeta!

Daimó: Me’n só vingut a esperâ el jorn, princesa,
I a salutâ aquest sol que no m’aclara
Pro me’n plau l’escalfor: plau-me a aquesta hora
El vent suau, l’olor de la marina
I les remors del poble que’s desperta.
Me representa això la visió dolça
Que tenia altre temps del cel dolcíssim
I el mar color de mel, i la daurada
Platja dels pescadors…

Nausica: Oh! si ho sabias
Quín altre encantament a mi m’hi porta,
I quina altra dolçor… quina altra furia!

Daimó: Princesa, què teniu? os sento trèmula,
Febrosa os sento i tot…
Així a l’albada? No dormíreu anit?

Nausica: Quí dormiria?
Ni còm dormir pogueres tu, ni els altres,
Ni ningú que’s trobava en sa presencia?

Daimó: En sa presencia? volèu dir de l’hoste?

Nausica: (amb gran efusió) Sí…

Daimó: No cregau que per molt gran estona
No hi pensés en la nit: que ses paraules
I el sò de la veu seva, i un misteri
Que hi sentia a l’ entorn, en mi restaren
Fortament, llargament…
Sabeu quí era?

Nausica: Ai! si ho sé, ai! si ho sé!… si tu ho sabias…
No ho diràs a ningú? cal molt callar-ho!
No ho diràs a ningú?

Daimó: Jo no més parlo
Amb els déus i amb vosaltres.

Nausica: Doncs, escolta…
No ho digas a ningú… El Rei Ulisses!
Aquell mateix Ulisses que tu cantas,
Aquell que expugnà Troia amb ses astucies
I amb son braç… Oh! i encara quantes coses,
Quantes coses a més que li passaren
I que tu no les sabs… ni ningú…
Escolta… Es de presencia gran… els ulls li brillen,
Color d’aram la barba i cabellera,
I tot ell com un déu…

Daimó: Princesa!

Nausica: Escolta…
Ha corregut dèu anys després de Troia;
Els immortals l’han perseguit i els homes,
Prò de tot s’és sortit…
Té una manera
De parlâ i de cantar…

Daimó: Prò es ell?

Nausica: Escolta…
Ha sentit el cantar de les sirenes;
I tot allò del fet de Polifemo
Es vritat.

Daimó: Cert?

Nausica: I la disputa amb Aiax
Es vritat… tot vritat quant d’ell se canta!

Daimó: Oh! déus,
jo us don mercès que en mes velleses
I ans de morir, m’hagi sigut propera
Una presencia tal; anc que la vista
M’hagi sigut negada, oh! còm me fóra
Grat de besar ses mans reials, princesa,
I tocar sos cabells!

Nausica: Escolta, escolta…
En la gruta divina de Calipso
Ha sigut encantat dies i mesos;
I fou amic de Circe l’encisera
Que li mostrava la terrible via,
La que en vida no ha fet mai cap més home.

Daimó: Què dius!

Nausica: Ha estat dintre l’infern, ell, l’únic,
I hà vist les ombres de les gents que foren,
La de la seva mare. Ell la volia
Abraçar, i ho provà per tres vegades,
I diu que cada volta s’entornava
Els braços vuits al pit, i no estrenyia
Res més que l’aire fosc.

Daimó: Horrible, horrible…

Nausica: Les ombres grans d’Agamemnón i Aquiles
Li han parlat, i ell an ells; i li contaren
Les grans tragedies llurs; i ell els hi deia
Lo que resta en el món.

Daimó: Sublim colloqui.

Nausica: Sols d’Aiax, diu, que l’ombra encara irada
No li volgué dir res; a ses preguntes
Girà l’espatlla desdenyós, i anà-se’n.

Daimó: I les divinitats?

Nausica: Vegé-les, creu-ho.
Mes jo no ho sé pas dir: sols me’n restava
Una terror sagrada…

Daimó: I ara, digas,
Ont el podré trobar per venerar-lo?
En quin lloc on m’embriagui amb la mateixa
Aura immortal que’l seu gran pit respira?

Nausica: Ai! massa prompte el sentiràs que passa
(abatuda)
Per qui mateix, cap a la nau ditxosa
Que ha d’emportar-se’l a través l’immensa
Planura de la mar fins a son illa,
Que diu que de la nostra no és remota.
Mes ai! massa que ho és que no’s pot veure.

Daimó: Princesa, us sento trista i afligida.

Nausica: Trista sí, afligida no; só lassa (molt abatuda).

Daimó: Voldrieu que restés aquí aquest hèroe?

Nausica: Còm podria voler-ho? perquè, digas?
El fill, l’esposa i els vassalls l’esperen
Allà en la seva patria, i ell l’anyora
I anys i anys ha penat en camí d’ella…
Jo mateixa li he obert la última porta.

Daimó: I us en sab greu?

Nausica: Oh! no; quin goig més lícit
Que retornar la seva patria als tristos
Que van pel món?

Daimó: Voldriau tal vegada
Anàr-vos-en amb ell?

Nausica: (apart) Daimó, ventura
En’quest instant que no em pots veure el rostre.

Daimó: Princesa, què dièu?

Nausica: (alt) No, no ho voldria…
No ho sé lo que voldria…
Estic molt lassa.

Daimó: Resteu, resteu en vostra llar, donzella,
Anc que ara us sembli trista i desolada;
Serveu la visió gran del pas de l’ hèroe
Davant dels vostres ulls: tota la vostra
Vida’n serà illuminada; i sia
Vostra sort quina sia, sempre, sempre
En pau reclosa, o be pel món enduta,
En calma, en tempestat, en la vellesa,
En dolors, en salut, en malaltia,
Sempre tindreu a dintre’l cor la dolça
Memoria gran d’aquest moment i hora
En que heu aimat a un hèroe en puresa,
I la seva presencia fugitiva
Haurà signat per sempre més desd’ara
Vostre cor jovenil, blâ com la cera,
Amb segell immortal.

Nausica: (amb frisança) Els déus t’escoltin:
Jo me’n vaig.

Daimó: Jo us segueixo: vull trobar-lo.

(mentrestant ha anat acudint gent que passa i torna; uns quants s’aturen dient:)

Un noi: (que va corrents a un altre) Ja han sortit del palau, s’acosten, vina.

(cap a la platja)

Dòna I: Aquí s’aturaràn, aquí és l’usança
De donar comiat el Rei als hostes.

Dòna II: Però per lo que es diu, a aquest jo’m penso
Que’l seguirà fins a la nau mateixa,
Perquè diu que és un princep u hom de guerra
O què sé jo… prò en fi, una gran persona.

Home I: Lo que és ningú ho sab; ell arribava
Aquí com un perdut, que ni se’l veia,
I ara tot ne va plè.

Vella: Doncs, quin misteri
Es aquest? Ah! jo hi veig alguna cosa
De dalt en tot això (signant al cel).

Home II: Què hi veus?

Vella: (misteriosament) Avisos.

Dòna I: Oh! ja podria sê; la gran tempesta
De l’altra nit ens el dugué.

Vella: Creyeu-ho: Aquest és un que no és pas com nosaltres.

Dòna I: (temorosa) Vols dî algún immortal en sa figura?

Vella: I que quan els del cel van per la terra,
No és pas bona senyal; alguna’n passa.

Home II: I què volèu que passi, bona dòna?
Cabòries tot això: els fets s’esdevenen
De sí mateixos.

Vella: Prò hi hà moltes coses
Que’n són senyals.

Home II: Quan us faràn el túmbol,
Senyal que sereu morta: aquest no falla.

Un noi: (que ve corrent de la platja) La nau a punt!
La nau a punt!

Dòna I: Ja venen
Amb els presents del Rei.

(passan cap a la platja gent amb urnes, arques, armes, vestits, etc.)

Dòna II: Mireu quin’arca.

Dòna I: I l’ urna és tota d’or.

Una noia: Quanta riquesa!

Home II: Lo mateix serà el dia de tes bodes
Si et vols maridâ amb mí.

Noia: Els déus me’n lliurin;
Ets massa pobre… i enraones massa.

(riuen)

Dòna I: Encara més presents!

Dòna II: Que tal dèu ésser
El foraster, que aixís el Rei el tracta:
Ni que fós també un Rei.

Noi: (enfilat) Ja vé, ja venen.

Vella: No empenyeu. (tots s’arremolinen, burgit)

Home II: Vull mirar si és déu u home.

Noi: Es el que vé al davant tot sol; còm brilla!

Dòna I: Fuig! si aquell és l’heraud del rei.

Dòna II: Mireu-se’l Es el que vé parlant amb la regina.

Noi: Aquell del cabell roig.

Noia: Quína presencia!

Dòna I: Ja són aquí, calleu, veiam si parla.

Vella: Es un déu.

Dòna II: No empenyeu.

Home II: Tu empenys.

L’herald: Silenci.

(El Rei, la Regina, Ulisses i acompanyament.)

El Rei: Poble Feaci, els déus ahî em portaren
A dintre casa, desvalgut, un hoste
Que la tempesta llençà nuu en la platja.
Es aquest. De son nom i sa niçaga
No ens cal saber: és prou que sia home
I que’ns demani assistiment, i vulla
Tornâ a la patria, a cadascú tant dolça.
An això disposats hem d’estar sempre
Uns per altres els homes; més nosaltres,
A qui els déus van posar en aquesta illa,
De tota aquesta mar dant-nos l’imperi
I una traça tant gran en partir l’ona
Com mai hagi tingut cap altre poble
Per conduî als qui en mar han perdut l’esma.
Doncs ara aquest n’és un; jo per vosaltres
L’he acullit, l’he vestit, damunt ma taula
Li he posat menjâ i beure, baix mon sostre
Ha dormit abrigat, i s’hi refeia.
Mes ara, per tornar-lo a la nadiua
Terra anyorada, poso en mar una alta
Nau, encara per l’ona mai batuda,
Ben proveida, i amb presents que a l’hoste
Facin memoria sempre a casa seva
De l’ hospitalitat que aquí rebia.
(A Ulisses)
I ara, estranger, vullas encara un últim
Present meu acceptar: aquesta espasa
D’aram de molt bon tremp, l’empunyadura
D’argent ben treballat, la veina ebúrnea.
L’hagué mon avi en guerra quan de l’illa
Mestre se feu, i d’ell anà a mon pare,
I d’aquest a-ne mi, i a fe puc dir te
Que’m fou sempre fidel: aixís t’ho sia.

(li dona)

Ulisses: Feacis, poble benfactor, i encara
Tu per damunt de tots, Rei que’ls gobernas
Semblant a un déu pel seny i la bonesa:
Aixís els immortals vos assegurin
El bé que posseiu i vos l’augmentin.
Aixís la mar eternament propicia
Os sia, i l’amor regni en vostres cases,
I la dolça muller vos ho esdevinga
Més cada jorn, i us donga fills nombrosos,
Drets i sans i ben fets, com jo en ma patria
Pregaré als déus, i els cremaré holocaustes
En salut vostra, pel gran bé que’m fereu,
I ensenyaré a mos fills a venerar-vos
I a benehî a través la mar vostra illa.
I aquesta espasa, última penyora
De ton afecte, oh! Rei, jo te l’accepto
Amb gran veneració (la besa) i et faig fermança
Que mai lluna ni sol la veuràn núa
Sinó per causa gran, com ho faríes
Tu mateix; i ni mai te puga doldre
Que te n’ hagis desprès; facin-la inútil
Una pau mai turbada en ton reialme,
I el ferm amor del teu i els altres pobles.

Reina: Oh! foraster, quan ta mullê anyorívola
Vegis venir vers tu, estesa de braços,
Posa en ses mans eixa daurada copa
En que has begut aquí, pensant amb ella.
I li diràs còm ha sigut planguda
Per aquesta també mare i esposa.

Ulisses: Reina, que d’immortal tens la presencia
Amb la riquesa de un gran cor de dòna,
Venturós seré jo si se t’assembla
La que jo anyoro tant, quan la retrobi.
Mes tu viscas tants anys com jo voldría
Per ella, i que l’amor entorn te creixi
I la pau en ton pit.
(Mentres besa les mans a la Reina i abraça al Rei, apareix en la terrassa Nausica amb Daimó.)

Nausica: Daimó, jo’t deixo;
També mon comiat vull dâ an el hoste.

Daimó: Princesa no podreu, massa sou trèmula. Resteu aquí.

Nausica: Seré ferma i serena
Perquè ho vull.

(baixa els graons amb majestat graciosa)

Reina: (que la veu venir) Filla!

Nausica: (al Rei) Deu llicencia, pare? (assentiment del Rei)
(A Ulisses)
Hoste, salut en ton retorn! La patria
Feliç te rebi: quan en ella sias
En pau i amor, alguna volta pensa
En aquesta donzella, prou ditxosa
D’haver-te dat camí.

Ulisses: Oh, princeseta…

(Se li nua la veu. Besa amb devoció la vora del mantell de Nausica i se’n và precipitadament, girant el rostre. Tots el segueixen menys Nausica que resta en escena, immòvil, mirant fixament cap ont ell se’n va. Daimó, dalt la terrassa, i alguns nois del poble enfilats al fons de l’escena.)

(Alguns del poble, els ultims se’n van dient:)

Dòna I: Còm s’ha commòs.

Dòna II: Es que la princeseta Ha dit paraules d’or.

Dòna I: Ai! sí, enternia.

Noia: I an ell, l’heu vist? La veu se li nuava.

Home II: (a la vella) ¿Era un déu o era un home?

Vella: Era un home.

(se’n van)

(Pausa)

(Nois enfilats mirant a la platja)

Noi enfilat I: Ja torna a abraçâ al Rei.

Home II: Ara se gira
Cap a la gent i diu alguna cosa.

(se sent una aclamació)

Noi enfilat I: Ah! ja puja a la nau.

Noi enfilat II: Oh! guaita, guaita
Quanta bellugadiça en la coberta!
Ja fan rem!

Noi enfilat I: Ja fan vela!

Tots dos: En mar!

(Salten i se’n van corrents. Se sent una gran aclamació, Nausica se gira i arranca un plor llençant-se sobre’ls graons de la terrassa. Daimó, a dalt, pren la lira i diu amb exaltació:)

Daimó: Muses, a l’hom de gran enginy, deixeu-me
Cantar, a l’hèroe, an aquell que en terra
Tirà de Troia les sagradas torres
I patí sobre’l mar…

(Teló)

3-VII-1910