La remor anava en augment.
En Pau duia el braç en suport dintre un mocador, del qual li sortia un tros de mà embenada. Caminava a poc a poc i procurava escapolir-se d'en Vadò Set-trossos, que el seguia amatent com per ajudar-lo, i que en realitat no li causava sinó molèsties amb les topades que li donava amb sos membres esgarriadissos i son cos esbalandrat.
Ambdós s'assegueren a prop meu. En Pau estava groc i embotornat, i no podia arribar a obrir els ulls, de la pruïtja que li feien al caure en ells les gotes de la gran suor que li amarava la cara.
-Vés-te'n a jeure as teu pallet, home- li va dir en Vadò.
-No- contestà en Pau amb un ronc.
-I bé, què ès això?- preguntà l'avi Mauva.
-No res- va respondre en Vadô Set-trossos: -carn esqueixada i nirvis agraviats. Sinó que en Pau ès un delicat d'en Tendre, i per res carina que ni un gos quan li escapcen sa cua.
-Jo!- exclamà en Pau. I pruint de dents amb escarritx, i aixecant un puny clos que tremolava, afegí: -¡Només voldria regalar-te amb sa meitat des meu mal, i ja et sentiríem, gran lladre! Afigureu-vos que m'ha pastat sa llaga viva, resseguint-me sa ossada de nu en nu, a veure si emmetxa, a veure si no emmetxa… ¡puny… alada!
Unes quantes capbussades violentes, que ens obligaren a cuidar de que els nostres jaços i seients no fugissin de lloc i se'ns emportessin, trencaren l'enraonament.
El soroll era paorós. La pluja s'havia aclarit. Vaig llambregar una extensió de mar tota revolta i escumosa. Allí les ones s'alzinaven a tall de brolladors, arramant-se en l'aire i blanquejant a la manera d'un ametllar florit. Entremig torrejaven altes penyes, i al darrera d'elles una costa cavernosa bramava per totes ses goles, deixant sentir aspre trontoll de pedregalum rossegadís, i de vegades uns esclats com de barrinades subterrànies.
L'avi Mauva s'esverà.- Per Maria Santíssima! ¡sembla que sa terra ens cossa! A on som?
-No li coneixeu es rumbai?- va cridar en Vadò Set-trossos. -Ès sa Forcanera, que no sap de lladrar sense arrossegar per sa boca sa seua llengua de trucs.
-Llampus!- exclamà el vell alçant-se esborneitat. -Això sí que no m'agrada! ¡Déu ens ajut! Encara embarrancarem!… I jo en tinc sa culpa: ¡m'hai deixat caure a sa deriva, i estem engolfats!… En Saura, amb es treu… ¡Alerta, alerta! A ont ès, sa punta de Santa Anna? ¡Ai, Maria Santíssima!
Encara no havia acabat de parlar que corria adalerat cap a la borda. Tots el seguírem. No sé pas com fou possible que jo, que, serena, no hauria donat quatre passes sense perdre l'equilibri, hagués, amb l'alarma, creuat la coberta sense ni tan sols trampolejar: no m'ho explico; però lo cert és que ni em vaig adonar de que no trepitgés pis ferm, i, corrent com els mariners, vaig arribar juntament amb ells a l'escollat de proa i em vaig arrapar als bitons, al costat de l'avi Mauva.
El perill no era gaire lluny. Dues tosses, semblants a dos punxeguts edificis gòtics mal esbrollats de llurs agulles i torricelles, desgastats i malmesos, se destacaven de la costa, quasi dret a dret de la nostra derrota. Eren les penyes de Santa Anna, a les quals les ones s'enfilaven a escarpir esbojarradament llurs cabelleres de Fúria. ¡Malaurada la nau que hagués sigut llançada contra aquells caires i esgardissos! Difícilment cap tripulant n'haguera escapat amb vida.
Al primer cop de vista creguérem anar per bon camí; però el nostre goig no fou de durada. Amb el reflux l'aigua s'enfonsà entorn dels penyals amb furgador esgarrapament, i, enconcant-se, enconcant-se, ens xuclà cap a sa balma, modificant la nostra situació i acostant-nos al perill. Aleshores, per una il·lusió d'òptica, semblà que els dos monstres de pedra creixien brollant de la mar, sollevant-ne ses culasses arrosegallades. Se diria que tenien ànima i desig, i que ens abordaven somoguts per una fonda i trontollosa respiració. Per llurs crestes, que es despullaven d'escuma, anava davallant la negror, i l'aire s'enfosquia sobre els nostres caps. Quasi no vaig tenir temps d'emocionar-me ni de pensar en res. La màquina del meu cervell s'havia aturat. Talment me sentia atreta pels dos monstres amb una aspiració d'engoliment. Per a mi eren sers vius, ferotges… Ja el nas percebia llur aspra tufarada, semblant a la d'un vell crustaci. No sé quin malefici, que ullprèn i paralitza, s'exhala de les coses terribles. Tots estàvem inactius i encantats.
El pare, no obstant, va governar resoltament. A riscos de bolcar la barca, que amb el treu no és manejable sinó vent en popa, va orsar a la desesperada. Sofrírem tan fort recalcament, que la banda on estàvem arrambats se submergí per complet, i els xarbots me cegaren. Quan vàrem redreçar-nos, vaig veure que corríem de dret vers un niell, que grunyia basardosament a curta distància. Sens dubte ens hi anàvem a esbardellar. Vaig flectar les cames i la cintura amb un moviment instintiu. Però no: l'evolució havia sigut ben calculada pel timoner. Revingué el flux, una ona muntanyosa que corria cap a la costa ens empenyé i aixecà, i en un obrir i tancar d'ulls ens esmunyírem per sa tempestejada carena salvant el freu que s'obria entre el niell i la punta de Santa Anna.
Així passàrem; i, quan un xàfec de ruixims i un tro eixordador ens assabentaren de que l'onada es rebentava en el roquer, ja nosaltres la faldejàvem en plena mar, i no pogué sinó engolfar-nos, amb sa moridora empenta, unes quantes braces endins de l'ensenada de Blanes.
Allí un espectacle interessant ens retingué abocats a la banda. Entremig dels cabdells més revolts de la ressaga, una barca de mitjana, sorpresa a la fonda pel mal temps, rompudes les cadenes de les àncores, mig tombada i de través, era empesa pels rompents cap a les roques de garbí. Més no estava pas desemparada: uns quants braus li havien portat un cap, que la unia ja amb la terra. El llagut de què s'eren servits reganyava son negre costellam desfolrat entre les escumes, llançat d'ací d'allà per les ones, que l'alzinaven i se'l prenien com embriaga soldadesca que juga amb una senyera de l'enemic. Les campanes tocaven a sometent: -Nang! nang! nang! -De tots els carrers sortia gent a glopades.
-Si no s'afanyen no la salven- va dir en Vadò. -Ès sa Llarga.
L'avi Mauva va fer que sí amb el cap. Tant ell com els seus companys estaven seriosos i miraven sense parpellejar.
Una gernació immensa omplia la platja. Hi havia acudit tot el poble, rics i pobres, tomant el ruixat. Tothom s'havia llançat fora de casa, com una sola ànima, a l'avís de les, campanes: -Nang! nang! nang!- El formiguer humà vibrava i ondulava sota la veu del bronze sagrat, i… au! al treball!… Cent tràmecs caven el sorral, obrint-hi un ample solc per fer l'escar. Si un braç se lassa o ès maimó, deu s'allarguen a reclamar-li l'eina. I mentrestant hi ha un estol que enseua pals, i un estol que en tragina. -Nang! nang! nang!- Els caps de colla s'improvisen, l'ordre s'estableix per si sol, les obres se realitzen amb la rapidesa del pensament.
Els desvagats, homes i dones, ansiosos d'atansar-se al lloc de la feina per pendre-hi part, cercaven pas pel trencall mateix de l'aigua, ficant-s'hi, a voltes, de peus sense mirament. Tots desitjaven ser útils. I, quan el cap de treure els fou cedit, s'hi enforcà de seguida una munió de persones de tots estaments, que s'estengué en tirallonga cap a la boca d'un carrer.
-Hi són tots, mares i cries! tots fora els que venten ses campanes!- exclamà en Vadô Set-trossos amb emoció.
En Pau se va descuidar d'estrafer els seus renecs.
-Recarai, quin poble! Així no es necessiten argues. Una muntanya, arrossegarien!
-Au, aquí, gent de bé! au!- cridà l'avi Mauva tot traspostat. -Poble de bona nissaga! Beneïdes ses mares que ens hi varen infantar! Au, aquí, a sa lluita! as jornal de sa paga de Déu!
A manera que el cap de treure anava sortint del mar, més i més gent s'hi aferrava. Allò era un deliri. A un senyor de casaca i trona (aquestes dues peces en aquell temps eren d'ús quotidià entre persones de certa posicioneta) el vent se li endugué el barret; però el bon senyor no desemparà la corda: seguí tirant amb la pluja sobre la testa nua.
A pesar de la fressa atabaladora del temporal, se sentia el crit de -Hissa! hissa!-; perquè no el proferien solament els que treballaven, sinó tot el poble alhora, que, no podent contribuir d'altra manera al salvament, l'estimulava i s'hi afegia almenys amb la seva veu. I l'-Hissa! hissa! hissa!- sonava més fort a manera que la barca, objecte dels generals esforços, s'acostava a la riba. I quan, a l'atracar, la quilla prengué els primers pals, i els tripulants brandaren en l'aire llurs gorres en senyal de xardorós regraciament… Reina del Cel!… aleshores aquell crit de treball, aquell -Hissa! hissa!-, fou repetit amb un accent de victòria que s'emportava l'ànima. Era un himne grandiós, corprenedor. Els elements l'orquestraven amb llurs trompes i baixons de gegant. Pujava, creixia… fonia la música terrible de la naturalesa dintre un sentiment excels. Jo m'havia oblidat de mi mateixa… Els cabells se m'enriçaven.
-Visca!- clamà l'avi Mauva, pàl·lid com un mort i amb un reguerany de llàgrimes a cada galta.
I tots agitàrem els braços i esclatarem en una salutació, que en la meva boca no fou sinó un aliret histèric, agut, inarticulat. Ah! Segurament la nostra veu no pogué pas arribar a la bona gent a qui anava endreçada, ni, enc que l'haguessin sentida, podien ells figurar-se que els vinguessin aplaudiments d'uns mísers navegants mig perduts en la revoltura, però, sigui com vulgui, mai un poble ha sigut saludat amb més ver i generós entusiasme.
Mentrestant Blanes fugia, fugia…
-Si ara atraquéssim, no ens mancaria pas ajuda- insinuà en Pau.
-I com ho voldries fer?- replicà en Vadô. -Si a sa boja et tiressis a embarrancar, potser no ho contaries, caret. Si de cas t'haurien de portar un cap i preparar…
-I ara!- saltà l'avi Mauva. -Gràcies a Déu no tenim necessitat de que ningú exposu sa seua vida per nosatros. És pecat, abusar de sa caritat des proïsme.
El pare devia ser de la mateixa opinió. Blanes fugia, fugia… La pluja i la distància anaven emboirant la gernació que tant ens havia interessat. Les siluetes de les persones se fongueren en una sola taca negrenca, el conjunt s'esfumà… Després gent i platja desaparegueren darrera la blanquinosa fumarada que aixecaven els rompents. La vila, anierada en un clotarell de muntanyes, presentava un aspecte fatídic. El campanar de sa encimbellada església, capçat d'una corona estranya, amb son cos bru i encirat i el seu rellotjàs a tall de medalla pectoral, prenia la figura d'un àugur ciclòpic, dret al costat de l'ara, amb tot el poble agenollat als seus peus. La Palomera revestida d'aigua xarbotosa, com un ronc perol que bull i s'estufa i es vessa a dojo, passava, fantàsticament. Arreu bromes, pluja, udoladissa… El paisatge fluïdificant-se en l'ambient tèrbol i ombradís: un paisatge de somni pesat. La imaginació creia pesenciar aquella obra sense nom de què parla el Macbeth.
-Blanes, Blanes, terra de s'alegria!- exclamà en Vadò: -avui entristeixes es cor des teus fills. Es dimonis ballen pes teus turons i s'infern ronca sobre tes platges.
Ens havíem engolfat massa, i amb el treu no era possible remuntar la punta de la Tordera: fou precís arriar-lo i pegar una bordada enfora amb la pollacra i la mitjana. Jo, en això, vaig romandre aferrada als bitons. A l'agafar el vent pel car, la barca es decantà de la meva banda. Sovint sovint l'aigua pujava fins a banyar-me els colzes, i a voltes me flagellava el pit i la cara i tot; i després de l'estuf queia de cop, espallongant-se cap a sa garbí, presentant una superfície negra i arrugada com la crosta que forma el quitrà quan se pren de sobte sota una airada freda i violenta. Al costat de barlovent batia l'onatge furiós. Adéu, terra! Ja les muntanyes no s'obiraven sinó com a parraquets blavissos en mig de la nuvolada. El terrabastall havia cessat i l'orella trobava certa pau. El nostre bastiment me feia l'efecte d'un ser desesperat que corregués gemegant roncament per un desert.
Adéu, terra! ¿Quan i on la tornaríem a atènyer? Què seria de nosaltres? Els llocs propis de la vida humana se'ns tancaven, n'érem exiliats per un temps incert. Aquest pensament m'oprimia el cor; i, no obstant, me sentia més animada que al principi del temporal, tenia fiances. Després de tants espants i emocions, i d'haver salvat tants perills, començava a refiar-me de que ens sortiríem de tot. Quan no ens hem perdut fins ara,- vaig pensar -¿què ha de venir, que ens tombi?- Lo únic que em donava ànsia era la nit; però, en fi, la Santa Rita era valenta i el timoner entès: què molt seria!…
Un cop lluny de terra, viràrem en popa i s'armà de nou el treu.
-Que t'has ensopit, pubilla?- em digué l'avi Mauva esbufegant, cansat de la maniobra. -Apa! ja podem tornar as nostro jaç.
-Atureu-vos, l'avi -féu en Pau. -Des d'aquí s'ha de veure es turó des Vilar i…
-No el cercus, caret- saltà en Vadô: -sa pluja se'l menja. Emprò sa
Verge té ets uis més clars que nosatros, i prou ens deu filar.
-Que no ens deixu de sa seua mà -exclamà en Pau- Li haurem de dir una salve: no?
-Està bé; però ella ens sentirà d'onsevulla -contestà l'avi Mauva.- Aquí ens mullem massa: anem a sopluig. Repenja't as meu braç, pubilla.
Així que vaig desemparar la banda, vaig adonar-me del meu gran defalliment. Els ulls me feien pampellugues; el cap m'anava en roda; les cames quasi no em podien sostenir… Sort del braç del meu acompanyant. Gairebé esbalaïda, me vaig deixar caure sobre el pallet, amb el ventrell adolorit i la gola contreta. Estava tan lassada, que ni habilior vaig tenir d'agenollar-me per a resar la salve.
L'avi Mauva s'havia tret de l'infern del gec uns goigs de la Mare de Déu del Vilar, i els havia apuntats amb quatre agulles al piloc de farda, en una balmeta arrecerada del vent, endegant-los de manera que se'n veiés l'estampa de la Verge. Davant d'aquella humil estampa, els mariners, de genollons i a cap descobert, varen aixecar en veu alta i a l'uníson llur pregària; i vaig reparar que el que l'acompanyava amb més sospirs i girades d'ull en blanc era en Pau. Pobre Pau! que descolorit estava -«Déu vos salve, reina i mare de misericòrdia!…» -El brogit matava les veus. Els bosells repicaven tristament, com les matraques en Dijous Sant: -Trac, trac, trac…
Acabada l'oració, en Vadô i en Pau varen portar galetes i vi ranci.
-Una mica de reixopó, pubilla -me va dir l'avi Mauva.- No manca pas tot: encara sa guingueta està ben proveïda. Demana: no et deixus enfredolir es cor.
Tal vegada el decandiment era la causa de l'angúnia que s'havia apoderat de mi. Vaig posar-me a menjar amb la bona voluntat del que cerca guarir-se; però la galeta se'm desfeia per la boca en una serradina eixuta, que se m'aferrava a les genives i a la volta del paladar, i sols a còpies de beure podia empassarme-la. El meu cos no estava per a viandes. En canvi el vi m'anava d'allò més bé: despertava en el meu ventrell una caloreta suau, difonia pels meu membres una rampa agradosa i m'emboirava el cap dolçament. Vaig escurar el meu vas fins a les escorries. Després me vaig allargassar i vaig trobar una positura còmoda. Sentia cert estoïcisme. Que passés lo que passés, podia adobar-hi res, jo? ¿Per què preocupar-se i perdre el repòs? En últim cas, morir. Psè! i què?… M'acodormia.
Els mariners s'havien reanimat amb la beguda i conversaven ells amb ells; mes llur parola m'inspirava una indiferència supina, per lo qual no hi parava atenció i no en recollia sinó frases voladisses. -Tant mateix, d'ençà que hai afegit oli a sa llàntia, es ble de sa meva ànima fa tota una altra faró- digué en Vadô Set-trossos. I el vaig veure gambejar de quatre grapes, igual que una escamarlada aranyassa, per damunt del piloc, i entaforar-se d'anques, cuixes i esquena, fins a sota aixelles, dintre un dujat d'esparcines. En Pau va mormolar una llarga explicació, de la qual no vaig entendre sinó alguna que altra paraula exclamatòria i la frase -¡Això no s'enfonsa!-, que acompanyà d'un enèrgic cop de peu. Més tard l'avi Mauva, s'aixecà amb el tapaboques al coll. -Adéu-siau. Si convé ja avisareu, Per ara sa cosa marxa.- I desaparegué cap a proa. Encara la seva imatge ballà pel meu cervell una bella estona… amunt i avall, amb el tapaboques convertit en unes alasses vaporoses… Vaig adormir-me del tot.
No crec que dormís un quart. Vaig despertar-me en el moment d'un fort capbusseig de la barca, amb una aprensió penosa: la de que m'havien doblegat pel mig del cos i la cintura se'm segava. I, realment, tenia la boca del cor esllanguida i macada. El cap me dolia, la cara se m'enrosava de freda suor, i l'aire s'enraria davant dels meus llavis. M'entrà un gran desfici. Queia un davassall de pluja. El treu, abombat pel vent en forma de volta, rebia amb ronca remor el xàfec furient, i vessava a dolls per totes les vores. La meva neguitosa activitat cerebral no trobà millor manera d'exercitar-se que seguint i comptant aquells dolls esbulladissos i variables que s'estroncaven i rebrollaven per tot arreu, ara rajant en gruixuda trena, ara desfent-se en uns rosaris de gotarrasses, ara desfilant-se en voleiadors regalims d'argent. Els vaig comptar i recomptar una pila de vegades. ¡Quin paletrís hi tenia! -Hala, tornem-hi: cerquem el terme mitjà dels resultats obtinguts. No, no: deixem-lo a mig sumar.- I vinga anar-se-me'n els ulls a comptar de nou! Una feina de boig! Ja procurava distreure-me'n però allò era com un vici: m'hi lliurava sense adonar-me'n.
Mentrestant en Cadernera s'havia anat acostant cap a mi, asseient-se gairebé sobre la meva roba. Cercava la meva companyia, però el pobrissó no deia res. De tant en tant fitava en els meus ulls les seves nines, plenes de condol, i brandava el cap en silenci o sospirava fondament. La meva mà se va trobar amb una de les seves i encaixàrem.
-Fill meu, quina mà més freda que tens!
-Oh! això rai!- va fer ell regraciant-me amb una apretadeta.
Jo li vaig tornar aquella mostra de bon afecte, i romanguérem agafats. De vegades, amb el moviment de la barca, la farda que ens servia de respatller se n'anava de gairell o s'esllengava endavant, molestant-nos, i havíem d'arreglar-la. Aleshores, naturalment, les nostres mans se desjunyien; mes així que, enllestida la feina, ens ajèiem de nou, elles se cercaven d'esma i es tornaven a enllaçar. Aquest contacte era per a ambdós un consol, un remei contra la por. Les nostres ànimes porugues se confortaven acostant-se, així com en una gàbia dos àucells malalts s'escalfen mútuament, estarrufats i ajuntadets en una mateixa barrella.
D'aquesta manera estiguérem temps i més temps. En Pau i en Vadô no es movien ni es posticaven, testos en llurs seients, muts, girats de cara a estribord, donantnos l'esquena. Jo seguia comptant els regalims que vessaven del treu; i era tan impertinent la meva dèria, que, quan fatigada d'aquell morbós treball tancava les parpelles per desmerèixer-me'n, la mà se me n'anava a comptar els nusos dels dits d'en Cadernera.
L'espès ruixat reduïa la visió a un cercle limitadíssim. Tot just s'obiraven les ones que botaven frec a frec de la barca. Aquella revoltura me recordava la que es mou en un pou a l'entorn d'una galleda sacsejada per les primeres estrebades del que la vol hissar. I ¡sempre igual, sempre la mateixa fluctuació, sempre enclosos dintre el mateix circuit gris perlejat!
En Cadernera brandava el cap apesaradament.
-Això ès temps de bruixes- mormolà.
-Perquè?
-No sé: sempre ho hai sentit a dir. Ses barques van Ramonet, Ramonet, quina paret toques. Si les encamina s'àngel bo, no es perden; però… És quan hi ha més desgràcies.
Cap a la fi de la tarda la ventada refermà, s'obriren esvorancs en la polseguera del ruixat, i es descobriren grans clapes de mar d'un verd i rogenc. Aquella coloració era deguda a l'aigua terrosa de les rieres i torrents. El nas percebia el tufet fat característic de l'argila. Vaig judicar que no devíem ser gaire lluny de la costa; i, efectivament, una mica més tard la pluja va minvar, s'eixamplà l'espai, i vaig llambregar una platja llarguíssima, coberta d'un bellugós ramat de moltons que corrien cap a garbí en inacabable desfilada. Enlloc se veia cap pastor. Les masses llanudes marxaven soles, saltant, saltant. Però no, no eren moltons: vaig reparar que alguns voleiaven: no eren sinó borrallons de bromera que l'escuma grassa deixava, al fondre's, en el sorral, i que el vent s'emportava fent-los córrer de tomballons per la riba deserta. La campanya estava inundada. Alguns sàlics, escapçats de branques, s'aixecaven en actituds de desesper sobre el xipoll, mostrant al cel llurs braços bonyeguts i mutilats. I, en el mar, aquells capgirells de la ressaga, aquell brogit… i banques perilloses que sobreeixien aixaragallades en el reflux, i que, quan el fluix les assaltava, escopien, a través dels rompents, violentes sorrades. Anava vesprejant.
El pare devia haver-se aproximat a la costa per fer un reconeixement. De seguida se n'allunyà a tota orsada que li pemetia el treu.
-Ja es dia no ensenya sinó sa punta morada de ses seues ales- va dir en Cadernera: -sa nit ve a mes correr.
-Sí, caret. Has conegut la riba?
-Era sa punta des Besòs.
En Pau i en Vadô se n'anaren a encendre els fanals. El ruixat, que s'era enretirat cap a llevant, tornava altra vegada a rems, desprenent-se dels núvols a llargs serrells.
Quasi no hi hagué vespre. La nit va entrar amb la revinguda de la pluja. En Pau i en Vadô varen cridar l'avi Mauva, que dormia sota proa, i tots tres plegats, fent-se llum amb un fanalet, se reuniren amb nosaltres per sopar.
-Sa pau de Déu sigu amb vosatros- va dir l'avi Mauva saludant-nos.
En Vadó ens donà un plat de terrissa a cada u.
-Avui lo més calent ès s'aiguera- advertí en Pau: -amb aquest tràngol no es pot cuinar; però… gana hi haju. Hai encetat una llauna de sardines as brou i una altra de botifarres. ¿Per quina voleu conlençar?
Ningú tornà contesta. L'avi s'acostà a l'orla.
-Quin ploure!-exclamà, estremint-se amb la sobtada tremolor d'una esgarrifança.
-Es sa mar de dalt que cau sobre sa de baix- va dir en Vadó.
-Que caigu! ¡Que gitu d'un cop Satanàs tota sa sua verinada, mal com no es rabenta!- saltà en Pau. -Així s'ofega es vent i s'aplaca sa maror. Es temps ha de destorbar d'una manera o atra. Ara ès quan anem a sa bonança: es capbusseig no ès tan fort, i de mitja hora ençà no hem embarcat una gota d'aigua salada.
-Hem! hem!… -va fer en Vadô abaixant el cap.
L'avi Mauva tornà a esgarrifar-se.
-Quina negror! Sembla que estiguem dintre una ampolla de tinta.
En aquestes vaig sentir una gran fressa… un bleixar monstruós, una alenada rufladora, que ens envaïa. No esclata, creix, atabala i retruny més de pressa en el cervell la roncadera d'una tora esborneiada que ve a topar amb la nostra orella. Ni temps vaig tenir de pensar -Què és, això?
Vaig rebre una forta commoció, vaig botar en l'aire i vaig caure d'esquena, mig esbalaïda. D'una llambregada, en el curt espai que mitjançà entre el bot i la caiguda, recordo que vaig reparar una pila de coses: unes roentors que ratllaven la fosca de la nit; en Vadô Set-trossos llançat contra una escala de corda, amb els braços i les cames esparrancats; un fanal esbardellat, amb el ble encara encès, que cremava sobre coberta en mig d'un bassal d'oli; un núvol de fum que m'empudegava; la barca sencera davallant a l'abisme amb la cruixidera d'un bosc que s'estimba en una esllavissada. I vaig caure, i una massa d'aigua bramulosa passà per sobre meu, ofegant-me, arrossegant-me… Jo no estava pas en ús de raó, però em vaig defendre per instint arrapant-me d'esma ací, allà, en tots els tocoms que assolia.
Així que poguí treure el cap a respirar, la veu d'en Pau ferí les meves orelles.
-Lladre! lladre! assassí!- cridava. -Es Marsellès ens ha passat per ui… lladre!… i no s'atura! Som perduts, misericòrdia de Déu!
L'espinguet d'en Vadô Set-trossos sonava un xic més lluny, cap a la proa:
Auxili! auxili!… Ohè! ohè de sa gent!… Auxili!…Ohè!… Vira! vira!… Ohè! ohè!…
Jo també volia cridar; però, de la manera que sol resultar en un somni pesat, el meu pit s'esfreixurava, els músculs de la meva gargamella es dilataven, sobrepassant tal volta els límits que la bona emissió de la veu reclama, i no podia produir sinó un xiscle sord, semblant al d'una serp espantada. I mentrestant gambejava de quatre grapes, xipollejant, fugint de les llumenetes fosfòriques que brillaven en l'aigua, i que, en la meva terror, me feien l'efecte d'ullets horribles, trets a espiar-me per l'abisme, que se'm volia dragar. Donava voltes… havia perdut l'orientació de la barca… m'encaminava cap a on sonava trepeig, amb l'esperança de trobar algun company; i, quan el trepeig s'apagava, m'estemordia, creia haver errat el camí, tirava per altres indrets, i, per totes parts m'eixien al pas les fantasmes d'aquella nit infernal, obligant-me a la retirada. Per fi, entre el brogit, m'arribà una remor de veus. Vaig aturar-me, i entenguí algunes paraules d'un diàleg ràpid.
-…averies?
-Sí, sota sa regala: es folrat de proa…
-Vararem sa llanxa…
-Esbotzada.
-…la noia?
-No sé.
-Governeu vós… dret a fil del vent… Marianna! Marianna!
-Coratge, Saura!
-Marianna… Marianna!…
Jo volia contestar i no podia. -Aquí! aquí!- El crit, entelat, s'extingia abans de sortir de la meva gola. M'havia incorporat sobre els genolls. -Aquí! aquí!- El pare s'abalançà als meus braços, m'agafà per sota les aixelles i m'aixecà en sopols, prement-me contra el seu pit i estampant amb boca esbufegosa un petó sota la meva barba, mentre el meu cap se tombava desmaiadament endarrera: un petó que era tal volta el primer que he rebut dels seus llavis. -Filla!- I vaig sentir la commoció del seu ample pit, atrontollat pels sanglots.
De seguida es posà en marxa, caminant a embornades sobre el pont balandrejador de la nau, emportant-se-me'n a coll a través del xàfec. El seu respir xiulava en les meves orelles. Jo quasi no sabia on érem ni lo que em passava. Pugem, baixem, fluctuem entre les tenebres… A l'últim, topem amb un cos dur, percebo una celístia penosament visible, reparo algunes ombres, i m'atalaio de que som arribats als bancs galliners de popa.
Allí el pare se'm descarregà restant assegut al meu costat, amb un braç enrotllat a la meva cintura. L'infeliç panteixava de fatiga i esclafia sorollosos sanglots.
-Déu! Déu!- anava dient a borbolls. -Quanta desgràcia!… Déu! Déu! ¿Per què m'haveu empaitat així? Tota la vida m'he escarrassat, he lluitat… per tu, Marianna!… perquè les meves suades eren seda sobre el teu cos, pedres fines en les teves arracades… Un flam d'alegria sortit dels teus ulls m'ho pagava tot. ¿Què se li'n dóna, a la vella atzavara, de deixugar-se fins a morir, si el seu lluc se n'aprofita i treu una floreta més?… Morir! No hi pensava. Avant! Arreconem dobles de quatre per a la noia. Déu! ¡Això és massa!… I tu… ¡malvinatge el teu cap verd!… ¡t'havia d'haver garrotejat, abans que embarcar-te! I tanta desgracia! Deu! Deu! ja es veu, que ens voleu perdre!
Jo, escanyada per l'angoixa, no podia dir un mot: me revinclava opresa, ofegant-me… Ell agafà una de les meves mans i se l'acotà a la garguera, fort, fort, com si amb la força mateixa de la carícia volgués estroncar els seus sanglots.
-Marianna! què tens?… Ah! tu no podràs aguantar-ho, això! No en facis cas de mi: no sé lo que m'enraono. Te volia dir adéu… perquè un hom no sap lo que pot passar; però… res, he obert la resclosa… i allà va! No, no estem pas perduts, encara. Coratge, Marianna! coratge! Vaig a treballar. Ens salvarem: jo sé lo que s'ha de fer. Només tinc por per tu. La nit serà penada. Procura aguantar-la, Marianna; procura aguantar, pobreta! Vui ser home per a tu i per a mi.
S'aixecà del banc, va ajupir-se, obrí els calaixos galliners, i en tragué un manyoc de cordes, que m'ensenyà.
-Mira, t'he de lligar: ès necessari- digué començant a fer-ho. -Una ona se te'n podria portar o rebatre't malament contra algun tocom. ¡Tu no saps la força que ténen, aquestes maleïdes!… Així… ben lligada als barrons i al caçaescota… que no et puguis atruquejar… així no hi ha perill. El bastiment no s'enfonsarà: no tinguis por. Quan vingui l'onada, ajup el cap sota la borda. Ningú es mor, per aguantar el respir una estona. Convé que siguem valents, Marianna. El meu pare m'ho havia dit cent vegades: -«A la mar no es perd sinó el que es desespera: no hi ha que rendir-se mai.»
S'ajupí altra volta i tragué dels calaixos galliners unes coses que lluentejaven. Eren destrals. Se'n posà dues a sota l'aixella i una a la mà.
-Adéu!- va dir. -No puc fet estaries. Sents com me criden? Se tornen boigs: no saben lo que es pesquen. Adéu. La nit serà penada, però no perdis mai les fiances. Jo vigilo: sents? Coratge!
Vaig estendre els braços. -Pare! pare!- Ell m'esguardà entregirant només el cap, arrambant la barba a l'espatlla. -No: prou. Adéu.
En això vaig reparar una mena de palpitació en les tenebres, i se'n destacà una ombra de figura humana que vingué picant-se els polsos i cridant desaforadament.
-Misericordia, Senyor!… Saura, Saura!… Fem aigua! ens omplim!… ¡Misericòrdia, Senyor!… Sa bodega s'omple… ¡Ja sa proa es comença d'enclotar!… Ens enfonsem sense remei! Mise…
Emmudí sobtadament i reculà un pas trampolejant. El pare, que havia arborat una destral i la descarregava amb un moviment d'enuig, va desviar-la en ziga-zaga, per no escallimpar-lo, i la abaté a poc a poc.
-Covard!- exclamà. -Amb una mica més que us deixo senyat per a sempre. No en vui, de covards, a bordo! ¿Què ve a ser, aqueixa escandalera? ¡Crideu fort, que potser baixarà el Sursum corda!… Mussol! Déu diu: «-Ajuda't i t'ajudaré.» ¡Au, a treballar! Ja ho sé, que fem aigua, sí; però també sé que ningú que segueixi la meva veu pendrà mal. ¿Home, Pau, ¡no sigueu mussol!… Heu's aqui una eina: s'ha de treballar. A mar no es perd sinó el que es desespera. Veniu.
Ambdós se n'anaren costat per costat, i el negrall de llurs cossos s'esvaí, sacsejant, en la fosca espesseïda per la pluja.
Restí sola. El desordre nirviós, l'opressió, el fatic, les terrors imaginàries, se m'eren apaivagats. Amb una serenitat fonda i desesperada, la meva ànima entrava en possessió de la vera realitat: el temporal, la topada, el naufragi imminent… Vaig escoltar. ¿Qui sap si era gaire a la vora, l'ona que venia per mi? Cada davallada de la barca em semblava un esglaó baixat de més cap al sot que ens esperava. Vet aqui l'hora suprema, aquella que pesa sobre tots els instants de la nostra vida. Era precís preparar-se, cristianitzar el cor, tan ple de món, tan descuidat de les coses d'ultratomba: era precís; però com?… Vaig pensar en Jesucrist, i em vingué a la memòria un pas de l'Evangeli, un pas, que sempre m'havia entendrit: aquell en què el diví mestre, caminant al suplici, adreça una mirada de queixa i d'amor a Sant Pere, que l'havia negat. La figura amable de Jesús se'm representà, mirant-se'm d'aquella mateixa manera, com dient-me -Te vull perdonar. Abandona el darrer afany terrenal que et resta, el desig de viure. Accepta el calvari: segueix-me.- I sí, jo prou hauria volgut fer-ho; ja m'hi decantava, i fins i tot trobava certa dolçor en el sacrifici, cert adormiment de la dolor en les quietuds melangioses de la resignació; però de cop i volta la realitat palpable i brutal m'envaïa amb una sotragada d'espant, i un jo esfereït, sense fe sinó en lo que tocava en els sentits i sense més amor que el de la vida material, posava en revolució tot el meu ésser. ¡Viure, viure! lluitar! Necessitava pensar en les probabilitats de salvació. La barca podia resistir: ¡el pare alguna cosa faria!… Senyor, viure! No, no estava pas preparada per a bé morir. I, no obstant, el destí no s'aturaria… L'eternitat havia obert les seves portes, i jo en sentia l'airada esgarrifadora. Senyor, viure!
No hi havia esperança? Me responia el vent escampant cap al lluny invisible i desert la seva xiscladissa feble, llarga, misteriosa; me responia l'inacabable daltabaix d'aigües descrivint abismes indefinits; me responia una mena de bleix indicant la panteixada i l'acostament de les ones. Allí, lluny de la costa, el temporal era sigilós. Una força colossal se manifestava tal volta amb un sorollet. El perill s'acostava amb el silenci de les serps. No es veia res, i les percepcions, obtingudes només per una vagarosa descripció musical, enfantasiaven i corprenien d'una manera que no es pot dir. Jo em tornava boja escoltant.
Escoltava… i vaig sentir l'espinguet d'una veu humana, un crit de desesper. Vaig enfonsar la vista a lo llarg de la barca, i no gaire lluny creguí obirar una batussa, dos homes que s'abraonaven. Venien. L'un havia aixecat l'altre en alt i en pes, i l'arborat se defensava a pernades i cops de puny.
-Murri! botxí!… Mala negada feu! ¡Deixeu-me anar, murri! murri!
El que parlava era en Cadernera: L'altre era en Vadô Set-trossos, que rebaté el xicot sobre els bancs galliners i, saltant-li al damunt i subjectant-lo amb una mà pel coll i amb un genoll pel ventre, l'entollà amb una corda, lligant-lo i relligant-lo, amb estrebades de ràbia.
-Escorpit verinós ¡mala pua! ¡ja et juro que no et desfermes!
-Què ve a ser, això?- vaig preguntar.
-Res- contestà en Vadô esbufegant.- Es vostro pare m'ha encarregat que lligués aquest rampí; però, alerta! això ès un dimoni!
En Cadernera encara li ventava puntades de peu.
-Deixeu-me estar, murri, botxí! Vui nedar! Vui estar llibert!
Lladre, més que lladre!
En Vadô assegurà els darrers nusos i se n'anà mig corrent. Aleshores el xicot se girà cap a mi retorcent-se les mans.
-Ara sí que som perduts! Murris! ¡Ara sí que som perduts! ¡Fugiran amb es bot i ens deixen aquí! No volen noses! Murris! ¡Al mencos no ens haguessin lligat!
-No, no!- vaig replicar. -¡Lluny de nosaltres, aqueix dubte monstruós! ¿Encara no som prou infeliços? Pensar això ès una infàmia més negra que aquesta nit d'horrors. Aparta de tu aquesta idea, que fa mal al cervell i que t'ha de trossejar el cor. ¡Creure que el meu pare pot abandonar la seva filla! Mai, mai! ¡Dubtar de l'honradesa dels nostres companys! Mai, mai!
-Vós no sabeu la que ès, sa mar!- insistí ell amb angoixa. -Aquí no hi ha més que es jo, es jo i sempre es jo. Sa Santa Rita no té agont. Sa llanxa ès esbotzada. En es bot no hi caben sinó quatre persones. Han fuit, han fuit! Encara no n'esteu segura? Ai de nosatros!
-No! no pot ser!- vaig exclamar. -¡No i cent cops no!
-Mireu! va saltar el xicot. -Ara s'onada se n'ha dut un rem de trenta quatre: ¿no l'heu vist? Ai de nosatros! Això ès un mal averany. Quan sa mar s'endú ses eines d'entrar a port (sempre ho hai sentit a dir), ès mal averany, ès que sa sentència ja ès feta! Ai, pubilla! Quants minuts tenim de vida? ¡No us feu il·lusions, no! Això se'n va! I estem sols i lligats, i ens bem de negar!
-No! sols no!- vaig cridar fora de mi. - Parla'm de la nit, dels abismes, del naufragi, de la mort… Tot això ho sento i ho palpo; i, no obstant, ¡no ès tan horrorós com l'ombra sola d'aqueix pensament maleït, que no puc creure ni creuré mai!… no, no!
Ambdós cridàvem com aligots desnierats per la tempesta.
-Ah, sa vida, sa vida!… ¡Ès tan dolça, sa vida!- va dir ell. -Cada u s'estima sa seua més que totes les des món plegades. ¡Qui sap què hauríem fet, nosatros, a ses seues aigües! ¡Misèria, misèria! Mort jo, mort tothom. Companys, germans, pares… A sa mar no em fio de ningú. Misèria, misèria!… ¡Verge santa des Vilar! ¡No crec sinó en vós; no espero sinó en vós: en vós i en ningú més!
Se va entendrir i rompé en plor. A mi també el cor se'm va trencar. No: la Mare de Déu no desempararia aquell infant que no creia sinó en ella.
-Verge santa del Vilar- vaig exclamar aixecant els braços en l'aire. -Ajudeu-nos! Salveu-me d'aquest perill, i us prometo que pujaré a visitar-vos a peu descalç amb els rosaris a la mà i amb un d'aqueixos rems tan llargs a coll. Sí: ho faré ajudada pels mariners de la Santa Rita, que no s'hi negaran. I, si ells no volen ajudar-me, llogaré Cirineus. Cadernera, tu hi vindràs: digues que sí. El teu prec valdrà més que el meu.
-Sí, sí!- clamà el xicot aixecant també els braços fervorosament. -¡Deu-nos port… i jo traginaré es rem a sa vostra capella, a peu descalç, o passant es rosaris!
Els nostres caps se varen acostar, i les nostres llàgrimes barrejaren llur ardent gotellada.
¡Amb quina confiança i quin consol vaig pronunciar aquest vot! Se'm representà la Mare de Déu en aquella figura, tan familiar per a mi, de la imatge del Vilar: -I doncs, que no ho saps, que sóc una font de miracle brollada en _el teu país? que no ho saps, que sóc una orella del cel oberta sobre la terra per escoltar la demanadissa de la gent de la Costa?- ¡Quines idees més entendridores, caret! I vaig pensar en tants de cents ex-vots de nàufrags com omplen les parets de la capella. ¡Aquells nàufrags bé havien sigut escoltats! I també ho seríem nosaltres. Crec verament que la Verge volia el meu homenatge: me'l demanava, i venia envolta en una ruixada de records de vida i de poesia: de cants de la meva infantesa, de flaires del romaní de les nostres muntanyes… ¡Amb quina enyorança vaig recordar-me de les soledats del Vilar, amb ses suredes, ses feixetes de conreu, ses velles oliveres on refilen els moixons, sos torrents frescals i sos àlbers de blanques soques, en les quals les parelles enamorades escriuen enllaçadament llurs noms amb la punta del ganivet! ¡Oh, qui pogués visitar de nou aquells llocs i cantar davant de l'altaret aquella tornada tan repetida dels romeus: «¡Deu- nos goig i alegria, Mare de Déu del Vilar!.»
La barca s'era emproada. Ho vaig conèixer per la inclinació persistent del pis, pels ressalts de la marxa… per certa intuïció, de la qual és difícil esbrinar els fonaments.
-Ens enclavem de proa: repara- vaig dir a en Cadernera, que s'havia emparat de les meves mans i plorava acotant-hi la cara.
-És que ens omplim- va fer ell alçant el cap.
-Un cop plens… anirem a fons?
-No, això no, pubilla. Portem càrrec de fusta: dogues de castanyer.
Hem de surar per força.
-Així rai!- vaig exclamar, respirant ample.
-Es perill ès un atro. Diuen que amb es balanç de s'arbratge sa barca es tombarà.
-Qui ho ha dit?
-Ells: es vostro pare i en Vadô.
-I què pensen fer?
-No ho sé: m'han tret: no hai pogut escoltar res més. ¡Al mencos no m'haguessin lligat!… Però… ¿voleu dir que no han fugit amb es bot? Jo no els sento pas.
-No, caret: treu-t'ho del pensament.
-Hauria sigut una bona murriada: oi? Me sembla que s'avi Mauva no s'hi haguera convingut.
-Ni el pare tampoc, home!
-Ès que sa vida… Ès tan dolça, sa vida!…
-Calla: sents, ara?
-Oidà, sí: piquen amb ses destrals! treballen…
-No veus res, tu?
-Res: fosca i pluja.
-Què deuen fer? No pots pensar-ho?
-Tal volta una armadia. ¡Mentre tingun temps de muntar-la rai! Jo vaig conèixer un homo que s'hi va salvar en es mar gran, amb una armadia… En Saura ès un bon patró: totes se les pensa.
-Sí, home, sí.
Vàrem callar. Escoltàvem el destraleig. Al cap d'una estona en
Cadernera em va tocar amb el colze.
-Ja sé lo que fan, pubilla: esmotxen s'abre mestre.
-Vols dir?
-Sí: s'havia escruixit part damunt des treu: l'acaben de trencar.
Això ès que no volen desemparar es bastiment: van a que servu.
Mentrestant la barca corria a tall de rella, forategant i enclavant-se, lo qual era molt perillós. La resistència que havia de vèncer l'obligava a voltes a bornejar, i en una entregirada podia el vent agafar-la de costat i tombar-la. Per la remor coneixia que l'onatge la colgava sovint de proa. En canvi en Cadernera i jo estàvem relativament bé. La popa era la part més alta i lleugera de la nau, i els cops de mar no aconseguien sinó fer-la ballar i assolir-nos amb algun esquitx. Després aquesta disposició es modificà. Fos degut a l'esmotxament de l'arbre mestre o a qualsevulga altra causa, la Santa Rita es desemproà d'una embornada, igual que si l'haguessin descarregada d'un pes; circulà per la bodega un glo-glo i una roncadera com de budells gegantins, i per fi la popa s'aclofà de cop.
-Hem tocat?- vaig preguntar alarmada.
-Alerta!- cridà en Cadernera pegant-me grapada al clatell i fent-me ajupir sota la borda.
Una muntanya d'aigua es precipità sobre nosaltres amb una força i un pes aixafadors. Si em troba a cap descobert, de segur m'hauria colltorçada de mala manera. Valga'm la precaució del noi de bordo. Però… lo que vàrem patir! Un cop de mar s'aconseguia amb l'altre. ¡Ni que estiguéssim en un clotarell d'aquelles roques tempestejades que havíem atalaiat a Tossa i a Blanes! De tant en tant en Cadernera cridava demanant socors. Jo, amb l'espant, quasi no podia tornar el respir. Esllomada, malmesa, horroritzant-me del sol contacte de l'aigua com si hagués sentit sobre el meu cos la fredor esgarrifosa d'un rèptil, me debatia sense esma pels bancs galliners. Els instants se'm tornaven segles.
Quan ja les forces m'abandonaven del tot, vingué la nostra gent i ens transportà, més morts que vius, a proa, deixant-nos mal ajaguts prop de la roda, a on ens lligaren no sé com ni de quina manera. Al principi no coneixia ningú ni m'adonava de res: m'havia embascat. Després me vaig fer càrrec del lloc on érem i de que tots els mariners estaven ajaçats i lligats al meu voltant. Déu meu, quina nit! Si has llegit el poema de Milton i et recordes del viatge de Satanàs a través del caos, figura-te'l, i figura't un ramell de brèvols sers humans fermat a l'esquena d'aquell monstruós viatger: això et donarà idea de com anàvem. Tot era dens i pesat al nostre entorn, i corríem a bots i capbussades, respirant sols a glops a través del xàfec, la maror i les tenebres. En Cadernera, agemolit al meu costat, somicava monòtonament com un infant malalt a la falda de sa mare. L'avi Mauva respirava amb una ranera que retrunyia dintre el meu pit. En Pau, que amb la mullena i la fatiga s'era agreujat del seu braç ferit, se revolcava de dolor, i, després d'haver invocat tots els sants que li venien a la memòria, començà a borbollar unes blasfèmies que escruixien. Per a mi l'infeliç desvariejava; i vaig pensar: -Té: vet aquí que aquesta ànima, encunyada amb el segell del vici, se presentarà a Déu tot flastomant-lo. En Vadô Set-trossos era el més sencer de la colla. Amb una paciència admirable, arreglava a cada moment uns tapaboques que ens servien de coixí, afluixava els lligams que ens feien mal, i procurava que el braç d'en Pau descansés en tou. I, el pare, ¿com devia estar, allà a la canya del timó? Sols una energia sobrehumana podia sostenir-l'hi.
Ara et diré una cosa que tal volta et semblarà estranya: patia molt, però quasi no em preocupava de la mort ni de res d'importància. Vaig pensar en una pila de futeses: en un vestit que em feia la modista per al qual li mancaria roba; en una recepta de ratafia que m'havia dictat l'organista de Roses: aiguardent, ginebrons, nou moscada, set dies a sol i serena; en una cotorra molt baladrera del veïnat: talment la sentia parlar: -Ramona, Ramona!… Un pobre: porta un xavo! També em vingueren a la memòria una porció de versos d'un romanso que m'havien llegit quan era petita i del qual no m'havia recordat mai més de la vida. Els recitava i tornava a recitar de cor endins. M'anava enfebrant. Els ulls se m'aclucaven, i veia tot de gotetes lluminoses que davallaven engrandint-se, engrandint-se, fins que una gota sola m'acotxava de cap a peus. Aleshores m'esparvillava amb un surt, però de seguida; tornava a ensopir-me, cada vegada més profundament. Sentia totes les paraules, tots els gemecs i sorolls; més, de tal manera identificats o barrejats amb els somnis de la meva febre, que encara avui no sabria com destriar-los. Havia acabat per caure en un deliri que consistia en la dèria de desembullar els boixets d'un coixí de puntes: estira d'aquí, estira d'allí, ara desfés aquest nus, ara despassa aquella baga, ja seguint un fil, ja l'altre… una feina sense fi. I aquells boixets tenien les fesomies de la nostra gent, amb unes carasses deformes: l'un era l'avi Mauva, que amb sos cabells blancs formava un embolic inextricable; l'altre en Pau Ternal, amb un braç embenat i embotit, que es trobava per tot arreu i no es podia tocar sense que esclatés un gemec o una blasfèmia; les cames d'en Vadô Set-trossos estaven enteixinades d'una manera incomprensible; i en Cadernera es perdia sota una troca de nusos. I jo anava maldant, hala, hala… El coixí era enorme: descansava per un cap a la meva falda, i per l'altre al cim d'una paret altíssima, tallada en esbiaix, pel qual anava esmunyint-se. Relliscava, i se m'enduia presa entre els embulls de l'encoixinada com un altre d'aquells boixets palpitants que amb llurs ais m'omplien les orelles. Els fils m'encetaven la carn. Un esforç… apa!… i el coixinàs s'alzinava, i la meva cadira també… i tornem a la tasca.
Vaig obrir els ulls i em vaig asserenar un moment. Navegàvem. Continuaven la fosca i el ruixat. Una veu va dir: -Som condemnats! Això ès s'infern!- Una altra mormolà -¡Ave Maria Puríssima!- Jo em vaig posar a resar d'esma. Resava i tornava a remenar els adolorits boixets. El coixí brandava… ¡balandrim, balandram! No, ja no era un coixí: era una fulla de porta que s'obria i tancava seguidament, samarrejant un penjoll de grosses claus de testa humana encrostissades de rovell, gemegoses. Jo era una d'elles, torta, revinclada de tot el meu cos encarcarat de ferro. En les meves entranyes hi havia la fredor del metall. Balandreja que balendrejaràs!… Quan la porta s'obria, passava un aire geliu; quan se tancava, el meu pit perdia el respir. Els moviments d'aquella porta eren la meva respiració. Per fi, empesa per un cop de vent, la fulla es tancà del tot. M'ofegava. Després se badà una mica, tornà a cloure's i vaig sentir una greu dolor. Havia restat encletxada en el batent, i el caire ferrat m'agafava per sota el ventre, cuidant a rompre'm les cuixes. En va proví de forcejar. Els meus músculs, gelats, testos, metàl·lics, no es movien. Els meus ulls s'empedreïen; la meva vista se cegà per complet… No existia més que la fosca rublerta per la zumzada de la dolor: -…zum, zum, zum! Tota jo era dolor.
No tinc pas veritable consciència d'aquell sofriment, ni del temps que va durar; però no puc pensar-hi sense experimentar una mena d'horror orgànica. En el fons de la meva vida hi ha un món subconscient i obscur que encara sagna i es subleva amb aquell record.
Després de molt patir, vaig percebre certa impressió agradosa, com de frescors i pureses d'aire matinal, i, finalment, un joliu articuleig de veus humanes. Vaig fer esforços per exterioritzar-me, per sortir de l'ona de dolor en la qual estava submergida; mes no trobava pas la manera… Per fi vaig sentir que em remenaven, me va semblar que s'anava badant la feixuga porta que m'encletxava, vaig fer un sospir, i vaig mirar. I em vaig veure enxarxada en el coixinàs del meu desvari, entremig d'aquells monstruosos boixets semihumans. Tal va ser la meva primera impressió de la realitat, però en vaig dubtar de seguida. ¿Què pasava? En Vadô, en Cadernera… Ah! durava encara la terrible navegació!
-Al·leluia! al·leluia! Mireu, mestressa, lo que teníeu, a sa falda- va dir en Cadernera, mostrant-me un rem ajagut a frec dels meus peus. Al·leluia!
-Ja ès estrany- exclamà en Vadô.- Els hem perduts tots mencos aqueix. Mireu-vos-el: ès un rem de trenta quatre. Per força us havia de capolar. Es mar l'havia portat a sa vostra falda, i jo l'en hai tret perquè no us matés. Si l'heu ofert…
-És aquell que heu promès a sa Mare de Déu des Vilar. Si això no ès un miracle!…- féu en Cadernera ajuntant les mans sobre els seus llavis.
-Esperança!- digué l'avi Mauva aixecant-se d'entre els cordatges.
-Sa Mare de Déu ha començat a parlar: ella vindrà per nosatros.
En Vadô enarborà el rem i se n'anà cap a la banda acompanyat de l'avi Mauva i d'en Cadernera, que li feien costat com els dos escolans al que duu la creu alta en les processons. Un cop a la banda, s'hi recalçaren tots drets, amb el rem alzinat, i miraven, miraven…
Això aclarí amb un lluc d'esperança el meu tristíssim desensopiment. Sí, la Verge havia acceptat el pacte piadós. Calia tenir fe: la fe transporta les muntanyes; calia tenir fe i esperar.
Per què no un miracle? ¡Semblava tan natural, que el Cel concentrés el seu interès en aquella vida que em costava tants desficis!
Començava a clarejar. Ja no plovia. El cel s'havia asserenat a clapes, i alguns estels grossos hi llumenaven, dolçament encalimats per la blancor del dia, que s'anava emparant a poc a poc de l'aire. El vent havia amainat força; però ¡que negra i espantosa, la mar! La nostra barca, amb l'arbre mestre esmotxat, i en ell armada una petita vela a tall de treu, marxava aireferida pel gran desert, decantada sobre la banda d'estribord i amb la popa negada per l'onatge, que no es cansava d'abordar-la; i… au!… ara aigües amunt, ara aigües avall!… ¡Què lluny devíem ser de terra! En lloc se'n veia ni senyal. I no hi havia manera d'arrumbar-hi. La nostra ruta era fatal, perquè el bastiment, ple d'aigua i amb el centre de pesantor desllorigat, així que no hagués seguit el jaient de la correntada s'hauria tombat sense remei. Era com una d'aqueixes carretes embalumades que llurs conductors guien amb l'ai al cor per un mal camí: «que no embarquem aquesta fotja; que no agafem aquella gleva; si bolquem, si no bolquem…» El timoner havia d'estar sempre alerta, sobretot que no ens entravesséssim. I hala, hala, cap a garbí sempre, amunt i avall, marxa, marxa… Fins a quan?
Jo era una mòmia vivent. Les meves robes, ressecades per la febre, s'havien encartronat entorn del meu cos. Els lligams no em deixaven moure. Me sentia els ulls presos en un emmallat tivant, i les parpelles se'm cloïen totes soles: se'm cloïen totes soles i tornava a ensopir-me; però, de la manera que sol passar quan se dorm amb ànsia tot cuidant un malalt, me despertava a cada punt, figurant-me qui sap el temps que hauria transcorregut. I veia sempre la mateixa feble claror. Aquell dia, ¿no acabaria d'alçar-se mai més? L'estel Artur resplendia sempre sobre el meu cap. I aquella mar, aquella mar… ¿Era també desvari, allò? Tant de bó, que ho fos!
De vegades perdia el sentit de la realitat. Érem sers de l'altre món que, sotjats per l'ull de Déu, seguíem una navegació fatal i misteriosa. La barca era una mena de sepulcre. I la meva sopor revenia insensiblement, glossant aquestes fatídiques impressions i aportant-hi noves fantasmes.
Altres vegades m'atalaiava de la silueta dels tres mariners, drets a la vora de l'orla, amb el rem en l'aire, i se m'acudia una sotsombra d'idea de que esperavem quelcom. Aquell rem venia a ser una llengua comuna que s'estirava cap al cel i pregava per nosaltres: -Miserere, miserere!…- Inspirava un sentiment religiós. Però per què? Jo sabia que estava lligat amb una idea: quina?… Mancava el nus, el record s'era perdut, i el meu desvari el substituïa amb un cúmul d'absurditats. I marxa, marxa, amunt, avall, ara amb el cos en sec, ara banyat de malucs en avall per l'aigua que envaïa la coberta. El meu pensament flotava entre la realitat i el somni, sense assolir mai el descans del son ni la lluïdesa de la vetlla. I això va durar molt, molt. ¿Serà que, en el rellotge de la dolor, els instants no troben manera d'acabar de passar mai?
Per fi la cridòria de la nostra gent m'esverà.
-Ohè! ohè!… Aquí!…- L'avi Mauva, en Vadô, en Cadernera, tots cridaven i es movien com boigs. Fins i tot en Pau Ternal, que suara jeia esternellat, de bocaterrosa, sense habilior de manejar un dit, s'era incorporat ara, com un mort que s'esperités de cop i volta, i llançava un bramul llarg, llarg. -Ohè! ohè, ohèèè!…- Era estrany. Aquell home no podia haver vist res: cridava d'esma, per instint d'imitació, per… qui sap?… tal vegada mogut per un poder sobrenatural. Vaig esgarrifar-me tota i em vaig asserenar completament. Què passava? Ens haviem enclotarat: no s'obirava entorn sinó una massa negrenca i bellugosa; i, no obstant, els mariners seguien amb llur crit. Vaig pensar en el De profundis clamabo ad te, Domine. Era una cosa terrible. Mentrestant el mar s'anà alçant sota nostre, abombant-se, elevant-nos… i, en una balançada, es descobrí l'horitzó ombrívol de ponent. ¡Vet allà el miracle! Una rosa de llum s'esparpellava en mig de les obscures bromes: s'esparpellava deixant entreveure confuses rodoneses de color de carn, llampegueigs d'or amb besllums irisats… un estol d'àngels en revolta voladúria. ¡I la Verge devia venir al darrera!… Ja es transparentaven les blavors de son mantell. ¡Pots comptar, com anava, el meu cor! ¡Pots comptar, quin espasme, en els meus sentits!
Les ones taparen la meravellosa visió, i ens esmunyírem vessants avall per una llòbrega fondalada. Quan tornàrem a remuntar-nos i vaig veure de nou l'horitzó, vaig compendre amb alegria que el miracle s'era convertit en un cas ben terrenal i esperançador. Sí, allò em plagué més: s'adaptava millor a les febleses de la meva naturalesa. Ah! Segurament els miracles no són per als nostres ulls, caret, i el nostre Pare celestial ens els escatima perquè sap lo que podem rebre i lo que no podem rebre. La bella resplendor de ponent no era sinó un reflex del sol rogenc, que guaitava per un forat de la calitja llevantina: res de carnadures d'àngels. El velam sacsoner i nuvolós d'un bergantí s'anava deseixint de la broma, colorit de dolça llum rosada. Ja no vaig dubtar de la nostra salvació. La Verge ens enviava aquella nau: talment me va semblar que aquella nau acabés de relliscar de la mà lluminosa de la Verge. Quina intuició de la Providència! ¿Per ventura, darrera l'escorxa material de les coses, no hi ha quelcom diví que les emmeravella? ¿D'on el sentiment que traspua dels paisatges? ¿D'on la poesia de la pols? Vaig adorar Déu en aquelles veles que venien banyades de sol, cenyint el vent, portadores de vida. Gentil bergantí! No era gaire lluny. Ja els seus tripulants contestaven als nostres amb un clamoreig que espargia per l'aire agradosa musica. -Ohè, ohè!… Coratge!… Ohè! ohè!…- Els cants de l'alosa que anuncien una aurora desitjada, l'himne del rossinyol en mig de la quietud de la nit, la primera serenada d'amor… res, res no ha sonat mai tan dolçament a les meves orelles com aquelles veus de resurrecció. -Ohè! ohè! Ja venim!… Coratge! coratge!- ¡Ah, gent de bé! Eren fills del Masnou. Tinc llurs noms escrits a les teles del cor, i, si mai algun d'ells necessita una mercè i truca a la meva porta, no hi haurà joia que em requi, ni pas que no doni, per procurar-li conhort. I no em creuré pas quítia, no: aquests deutes no es poden pagar amb béns de la terra: els serveis de la caritat són jornal de la paga de Déu, com deia l'avi Mauva.
El salvament fou dificultós: s'hagueren d'establir una pila d'amarres de l'un a l'altre bastiment per acoblar-los tot evitant-los topades. Aleshores vaig veure el pare. Xop, esgrogueït, tremolant nirviosament, dirigia la maniobra amb una gran excitació, i tan enrogallat, que la veu no arribava a formar paraules en els seus llavis per més que l'esforçava. Fou l'últim de transbordar. Estigué dret, al meu davant, fins que tres mariners vingueren per mi, me collocaren en un baiard í m'hissaren amb tota mena de miraments. ¡O, noble protector! ¡Com treballava d'ànima en el meu salvament! Amb quin interès se'l mirava! Tot pujant per l'escala del bergantí, anava vigilant la meva ascensió i s'aturava a cada punt per contemplar-la. Un cop a dalt, va seguir darrera meu, va entrar en la cambra que em fou destinada, presencià com em posaven al llit, féu amb la mà un senyal d'aprovació, i, girant els ulls en blanc, çaigué en basca, tan llarg com era, igual que si l'hagués ferit un llamp. Oi, quin home! Per sobre les defalliors del cos, per sobre les angúnies de l'esperit, per sobre la fúria dels elements quan tots ens rendíem i no erem bons sinó per a gemegar, la seva voluntat de ferro l'havia sostingut en el lloc de més fatiga: la seva voluntat de ferro i l'amor; ens havia guiat bé i ardidament; i sols quan ja no era necessari va afluixar-se el seu esforç sobrehumà, i la misèria recobrà sobtadament el seu disputat imperi.
El bergantí que ens havia recollit venia de Màlaga i anava a Marsella, i s'oferí a desembarcar-nos en el punt que volguéssim de la Costa.
Els tres dies que seguirem navegant són una història de basques i febrades que valdrà més que passem per alt. Lo que si et puc assegurar és que no ens mancà pas assistiment. El capità era un home tan curt de paraules com llarg d'obres, que no ens escatimà res i que ni les gràcies ens volia. -Saura, avui per vós, demà per mi. No en parlem més.- Va cedir-me la seva cambra, posà el rebost a la nostra disposició, ens féu de metge i d'infermer… Més no es podia demanar. Fins i tot s'entossudi a voler salvar la nostra barca traginant-la a remolc, a pesar de l'embaràs que havia d'ocasionar-li amb grossa mar i vent contrari. -La Santa Rita és una antiga coneixença. Els bastiments tenen quelcom de persona: un hom els estima. Creieu que, si la deixés perdre, tindria sempre més un rau-rau: no podria dormir de gust.
Arribats a les envistes de Blanes, determinàrem desembarcar alli per moltes raons. Alli els nostres mariners tenien llurs cases, o les dels seus, i desitjaven descansar-hi; alli el pare volia que fos adobada la Santa Rita, ja que per a ell no hi havia, en part del món, millor mestrança que la blanenca, ni mestre constructor, amb lletres o sense lletres, més entès que un tal Ramon Veguer que la dirigia; i allí, finalment, jo, que em migrava per a posar els ossos en ferm lo més aviat possible, vaig veure el cel obert així que em parlaren de pendre terra. -A terra, a terra!- vaig exclamar. ¡No dic jo, si vaig treure forces de flaquesa, per saltar del llit! Massa cara havia ja pagat la capritxada amb aquell curt i terrible viatge que de per poc se m'emporta a l'altre món.
Altrament el mar s'havia abonançat molt, i el desembarc s'efectuà de la manera més feliç.
Què més te diré? Que, a Blanes, tots estiguérem malalts, qui més, qui menys; que en Pau Ternal i jo fórem els més cançoners: ell pel seu braç ferit, i jo per unes febres de cap que no em volien passar amb res; que els aires purs, els bons aliments i la tranquil·litat d'esperit ens guariren més que les medicines; que durant la meva convalescència vaig fer el retrato d'en Cadernera («es retràtol», que deia ell donant a la seva manera caient catalanesc a la mal castissa paraula); que el pobre xicot no cabé en pell d'alegria; que… Però aquest punt vol una mica d'espai: vaig a com complírem la prometença.
Tots els mariners s'avingueren de bon grat a portar el rem al Vilar.
-Que si l'hi durem?- exclamà en Vadô Set-trossos mig ballant. -Ja ho crec! ¡I tal dia serà festa! Ja em tinc a sa cantada i a s'arròs! ¡Visca sa Mare de Déu des Vilar! Ella ens treu a vores de tot, estima es blanencs i es trenca ses mans per servir-los. Això ja ve des temps des veis. A cada casa hi han boques que en parlen. Doncs, què li anem a regatejar? ¿Fer traginar es rem per bastaixos? I ara! Bons muscles tenim; i, a lo nostro, nosatros. Hai parlat bé?
-Amén- contestà l'avi Mauva.
-Per sa meua part,- va dir en Pau Ternal, accentuant la seva personalitat amb una de ses revingudes i vermellenques manasses, que es descarregà de palmell i ben estesa sobre la post del pit -ja se m'assecu sa llenga si mai de Déu m'oposo a res que vaju a honor de sa Verge des Vilar. A fe de refè, li hai promeses tantes de coses, que ni me'n recordo; i em trobo amb un embolic que no sé pas per quin cap podrà seguir, si algun confés no m'hi venta una estisorada. Confés, hai dit? Llamp que els abrusu! Com que sóc anyer, encara no m'arrambo a un confessionari, ja tots posen morro de gos enfurrunyat. ¡Trebais a mar, pubilla! Mes, sigu com sigu, me sembla… anem a cercar… que bé puc pagar es deute d'atri en descàrrec i a bon compte de tants de meus com se són esborrats des llevador de sa meua memòria. Per sa Santíssima Vergeta sempre faig per u. Aquí hi ha una espatlla que no desdirà, baldament es rem fos de seixanta vuit en comptes d'èsser de trenta quatre i que ningú més volgués posar es coll a portar-lo.
-¡Ah, Pau Pau, que en valdries, de peles, si no fos sa mala llenga!- reparà l'avi Mauva. -Si tant estimes sa Vergeta, ¿per què malparles de tota sa seua parentela celestial? ¿Que no ho veus, que ses oracions que li endreces no poden pujar a sa seua orella, entrelligades amb es rosaris de renecs que reses a s'infern tot es dia de cant a cant? Vergonya te n'hauries de donar.
-¡Per sa verba paridora des Pare Etern,- exclamà enèrgicament en Pau -per sa crossa santa de Roma i per…
- No jurus, home, no jurus!- saltà l'avi Mauva trencant-li les oracions.
-Vull dir- seguí en Pau -que ja s'ha acabat, allò de renegar. Ja ho veig, que ès un vici lleig. Jo sé es meus propòsits, avi.
-Hem! hem!…- va fer en Vadô amorosint-se la garraspera del coll i amoixant-se amb els dits les aletes del nas, com si l'esperit subtil de la desconfiança se li hagués esbravat, fent-hi pessigolles, pels badius i la gargamella.
-As Vilar, as Vilar!- exclamà en Cadernera. -Quan ès, sa diada?
El pare va ser l'únic repatani. Allò de treure la cara pels carrers li venia de repèl. ¡Que fos tan vergonyós, aquell home!
Assegut, fumant, amb la visera de la gorra sobre els ulls, ens havia escoltat sense badar boca; i, quan li vaig tocar el botet, s'aixecà, va encaminar-se calmosament cap a la porta, i, abans d'arribar-hi, s'aturà, va entregirar-se a mirar-me, i va dir, a poc a poc i reganyosament:
-Jo t'he donat el permís perquè puguis complir el teu vot, Marianna: era un dret ben meu. Hissa!… Jo em desmancalo d'un rem que val una pila de pessetes. Hissa!… Jo pago l'encesa de l'altar. Hissa!… Jo corro amb les dispeses de la minestra. Hissa!… Ara vols… Amarra! dic jo. ¿Te sembla si la meva ès cara de fer babarotes pels carrers? ¿Que dormim, tita? Uix! Jo no he promès res.
Al sentir aquesta resposta vaig abaixar el cap sense ganes d'afegir un mot, perquè sé que les obres de pietat que no es fan a cor dolç són encens per al dimoni; més no poguí evitar que els ulls se m'enlloressin. L'avi Mauva replicà:
-Jo tampoc no hai promès res, Saura; però, quan es bon blat s'ajeu de ple, no vull ésser s'espiga buida, que s'alça dreta en mig des camp. Penseu-vos-hi bé, Saura. Teniu una filla estimada. Sa mar us la volia. No direu pas que no haju sigut sa Mare de Déu qui vos l'ha defesa. Ses proves són clares. I doncs? ¿Per què no voleu correspondre? Mireu que sa Segadora dalla per mar i terra. Anem, Saura, dormiu-hi: preneu consell des capçal.
El pare va immutar-se i restà una estona sense moviment. Després arrufà d'una sacsada la galta, com si se n'esquivés una mosca molestosa, i sortí, tancant de cop la porta darrera seu. En tot el dia no digué res: calla que calla i fuma que fuma; i, així que es parlava de l'assumpte, s'escapolia de l'escena com una fantasma. Però l'endemà, quan ens va veure a tots descalços, amb els rosaris a la mà i el rem a coll, vingué humilment a posar-se entre en Pau Ternal i jo.
-Ja sa cuca fera a posseït ses dues cames principals que li mancaven- Mormolà en Vadô.
-En marxa!- cridà l'avi Mauva.
Pobre pare! Jo el llucava de tant en tant, a cua d'ull. Al principi marxava esborneiat i confós com un malfactor que es veu passat per la vergonya pública: no sabia on posar les seves mirades fugidores; mes, a manera que la gent anà omplint els carrers de la nostra passada i que se sentí abrusat pel foc de cent ulls, assenyalat per una munió de braços i anomenat per una pila de boques (coses totes que per a ell havien de resultar punyents i provocadores), el seu esperit, que creixia en la batalla, s'eixamplà. I, com més avançàvem i més gentada es descobria, més ferm i entonat s'anava posant l'home, i més fort feia el responement del rosari, esplaiant la seva veuassa, que, fosca i rogallosa com la del mar, com la del mar se sentia també de lluny i s'ensenyoria de la bonior i de la cridadissa.
El nostre romiatge fou a Blanes una festa. Els fadrins i les fadrines plegaven la feina per acudir a veure'ns passar. Els veïns eixien a les finestres com en dies de processó. De cada carreró travesser sortia un pinyoc de gent: pescadors, menestrals, senyors, dones, mainada; un pinyoc de barretines, gorres, mocadors, tarots i mantellines blanques; de caps que s'encimbellen, de muscles que s'empenyen, d'ulls que llambreguen i de boques que es baden.
Les comares movien un esvalot amb llurs exclamacions mig cantades.
-Cuiteu! correu! ¡Ja vénen, ja vénen, es de sa Santa Rita!
-Pepeitta, Ramoneitta!… Ont us fiqueu?
-Qui ès, aquell? Ai la mare! si no en conec d'atro! si ès en Pauet de can Ternal de sa Cama d'Ase!
-Calla! no xisclus, beneita!
-Guaita, guaita! Aquell tan lleig ès en Saura.
-Oidà! sí, que té es nas dels Saures!
-Bo d'homo! mireu com li degoten ses llàgrimes!
-Reina! això entendreix!
-Caretons de Déu! Ja se n'anaven a fons, i sa Verge…
-A on va ara, aqueix carro? ¡Enrera, enrera! Que voleu fer una tragèria?
-És que va davant és de can Cadernera de Raval: es menut de sa coixa
Oriola.
-I aquella noa? Malaguanyats peuets! ¡Mireu's-em això! si això són lliris blancs, fietes! Prou ès coneixent, que no han tingut gaires tractes amb sa terra nua!
-És filla de Roses, però té sang de pare.
-Noa de bona nissaga! ¿De qui s'ha recordat, en es seus trebais, sinó de sa Santa Mare des blanencs? Oh, quina bona pensada! ¡Salut, noa de Roses! ¡Predica, predica, sa devoció des Vilar!
-Glòria a sa Verge des Vilar!
-Visca sa gent de sa Santa Rita!
Les mares aixecaven en l'aire llurs infantons.
-Mireu, carets, mireu, quin acte de fe!
I nosaltres resàvem i ploràvem: sí, tots ploràvem, fins el pare i tot, que s'havia enfervorit més que ningú i a cada moment s'havia d'espolsar a mà revessa les llàgrimes que li saltaven per les galtes.
Aquestes coses me semblen d'ahir: tan fresc ne conservo el record; i, no obstant, ¡quants anys hi han passat per damunt! La humil ermita del Vilar és la mateixa d'aleshores; els caminals que hi condueixen són tan poètics i solius com en aquell temps: els mateixos pins els donen ombra, flaire i remor, les centenàries oliveres no s'hi han envellit cap mica més, i els moixons hi canten les mateixes passades; però, els homes que hi transitaven, a on són? Dels que férem el romiatge, grat sia a Déu, no resten sinó en Cadernera, que ja és vell, i jo, que en l'arbre de la vida sóc una fulla seca assorollada pel vent de l'eternitat, que no trigarà a emportar-se-me'n. El rem durarà de segur més que els oferents. Memorial d'una oració, llengua muda i eloqüent, dirà -Miserere!- per nosaltres quan ja no serem d'aquest món. Si mai puges a l'ermita, el veuràs penjat a la volta entre llànties i salamons, en mig d'un esbart de barques en miniatura que són altres tans ex votis. El poble el designa amb el nom antonomàstic de es rem de trenta quatre. L'ermità potser te'n contarà una història exagerada: tu saps la vera.