[Nota de lautor: (Aquesta novel·leta fou començada a 15 de novembre de 1919 i acabada a lO de maig de 1920)]
I
PRELUDIS.
Es deia Tem, i, amb aquest parlar blanenc que, en esforçar la veu, tendeix a tornar planes algunes paraules agudes, tot doblant el so de la consonant final, la seva mare, escridassant-lo, li havia tret el nom de Temme, un nom que sonava com un gemeguet. I a fe que li queia bé, un gemec, per nom, a aquell pobre xicotet d'ulls blaus, colrat de sol, gravat de verola, magre, ratat de parpelles, que sempre se l'havia passada prima i que d'ençà que tenia coneixement patia d'una set d'amor que mai no havia pogut ben satisfer.
La seva mare restà vídua poc després que l'infantà, i, escarrassada amb els quefers de casa seva i amb els més feixucs que li calien a les dels altres per a guanyar-se la vida, poques estones havia pogut dedicar al gomboldatge i educació del fill. En Temme va créixer a la bona de Déu, a l'aire lliure, per platges i carrers, entre la patolla dels murriets; però no s'havia aficionat gaire a companyons. Era un xicot pensador, pacient i d'habituds solitàries, i ja de molt petit s'havia decantat amb més gust al treball útil que no pas al joc i a la gatzara.
Professava a la seva mare una amor tota reservada, però intensa i tendríssima. Per heure algun senyal de complaença d'aquella bona dona s'hauria obligat a qualsevulla fatiga:, s'hauria abellit a qualsevulla sacrifici. Mes eren tan poques les satisfaccions que per aquest caire solia gaudir!… Sens dubte per tan poques, li sabien més grates i desitjadores. Ell prou feia tot el que podia per conquerir-les; i, portat d'aquest desig, sotjava sa mare, amatent a servir-la tan bon punt ella li manava quelcom, i, àdhuc sense que ella li ho manés, procurava ajudar-la, ja en les baixes feines de la cuina, ja a traginar la roba de les bugades des de la riera a l'estenedor i des de l'estenedor als coves; però quasi sempre, la dona feinera i atrafegada, que el considerava més aviat com una nosa que no pas com un adjutori, se'l treia del davant amb algun rebuf.
-Arri, fuig-me d'aquí Temme! Què fas? No em grapejus aqueixa, roba. Vés, no m'entrebancus! Deixa estar es ganivet i ses patates, que et taiaràs. No em cercus més mals de caps, que bé prou que en tinc. Apa, toca ruixola: sents? -No em destorbus! Mira que no t'ho haju de dir amb un caluix d'escombra a s'esquena! M'has entès?
I el noi, bandejat d'aquesta manera, no tenia més remei que anar- se'n, tot trist de veure que era tan inútil i destorbador.
Un dels goigs més grans de la seva vida l'hagué amb motiu d'una pesquera. Amb hams i llinya i pèls de seda, que va trobar dintre un calaix del seu difunt pare, que era estat pescador, s'havia guarnit una canya, i, després d'algunes provatures quasi infructuoses, un vespre pogué comparèixer a casa seva amb una enfilada de mabres i un llobarret de mitja terça, que resplendí argentadament com un comal de lluna, dins la plàcida foscor de la cuina, així que el noi va entrar-hi mostrant-lo a sa mare.
-Què ès això, Temme?- va fer la bona dona, agradosament sorpresa.
-Jo l'hai ajat. Teniu. és per a vós.
-I tu l'has ajat, Temme?- tornà ella. -Tu has tinguda tanta traça?
-Hai feta una sort- va dir el xicot, abaixant els ulls per honestar l'orgull i la joia que li vessaven a estuf del cor.
-Molt bé, Temme!- exclamà la dona. -Ens vindrà de primera. Vet aquí que avui soparem com uns americanos. No, aquest peix de sa teua primera pesca no el vendré pas, caret meu: en farem festa nosatros dosets. Oidà! veuràs quin guis, aquest vespre! Amb un suquet que jo em sé… veuràs, veuràs… un rajolí d'oli, alguns granets d'all dauradets, una mica de farina… veuràs, veuràs. Quines torrades hi sucarem! Tota sa casa s'embaumarà de sa flaire. Però, Temme, fill meu, i quina traça has tinguda! No me'n sé avenir. Ses mabres, oidà, ja són boniques, i n'has ajades un bon ram. Però un llobarro, Temme! Això ja és pesca d'homo fet. De qualsevol manera valdria dos rals a sa plaça. Quasi ès una consciéncia que ens el mengem nosatros, pobrets. Però ja ho hai dit, Temme: serà per a sa nostra dent.
El noiet no cabia en pell. I no era que es fongués pel bon sopar, no: hauria donat el peix i el suquet i les torrades, per gana que tingués, i se n'hauria anat al llit a ventre buit, amb tal de no perdre aquell goig que sentia, del contentament de la seva mare, si les dues coses fossin estades incompatibles. ¡Amb quina fruïció escoltava aquelles paraules tan dolces i acaronadores! ¡Com se n'hi emmelava l'ànima! ¡Quin esponjament, quin benestar, de sentir-se tan estimat i festejat! Que n'era, d'amable, la seva mare! ¡Quin parlar tenia més entrador! Què no hauria fet, ell, per complaure-la! I sí! amb aquells peixets l'havia alegrada, sí!
Se va asseure, tot quietet, en una cadira, a la cuina, i escoltava i guaitava; i, tot escoltant i guaitant, es banyava en un mar de delícies. Cada exclamació, cada somrís, cada gest de complaença de la seva mare, era un plaer inefable, que el noiet recollia àvidament i assaboria després a poc a poc, donant-li voltes i més voltes, com se fa en llemugar un caramel. I heu-vos aquí com aquella nit va adormir-se tot estovat d'un sentiment de dolcesa com tal volta mai no l'havia fruït; i heu-vos aquí com l'endemà no pogué menys d'esguardar el mar amb una simpatia i un afecte més profunds que fins aleshores. En havent-se llevat, eixí al seu balconet i va dir- se:
-Ès bona ànima, sa mar! Té ses butxaques obertes a totes ses mans, i sembla que digu: «-Apa, traçuts, escorcoieu-me!» A sa terra: «-Ai, no tocus això, que ès d'en Pau! ¡Ai, no no tocus allò, que ès d'en Pere!»…, un pobre no hi troba cap amigança, tot li crema es dits, i quasi no ateny un tocom on es pugu ajeure refiat que no l'en façun marxar a bordada de gossos. Sa mar, de contra, ès cristiana… estima tothom, i tan bona cara posa as pobre com as ric. No vol amos ni particions, sa mar. Ella i jo ens entendrem, vatua! Jo m'enginyaré… i Nostro Senyor m'ajudarà, perquè Nostro Senyor també ho vol, que rigun i que sigun felices ses bones mares.
Recalcat a la barana de fusta del petit i rústec balcó, ¡no se'n féu poques, d'il·lusions, aquell matí!
Des d'aquella humil miranda, una de les més foranes del barri de S'Euguer, descobria part de la cala de Blanes, amb ses roques daurades, i tota la gran platja de S'Abanell, rossa com una immensa estiba de xeixa, estesa fins al cap de Tordera. Amb la imaginació el xicot saltava de roca en roca, recorria de llarg a llarg els sorrals, triava a frec del mar els millors paratges on installar-se, i preveia pesques meravelloses.
-De primer, un bon grumeig- va dir-se: -això ès important. I, després, ull alerta a guipar bé!… ull i enginy, Temme! ¿Que ses aigües comencen a fer llunetes olioses i a bombollejar i esquitxar?… Peixi minuti. Vinga llavors sa potera i… zist, zast!… gurrama de panxes en l'aire. Es peix menut ès es que s'enduu ses esques dets hams grossos sense embocar-los. Cal saber-lo filar i no donar-li vianda, sinó ferro. I ell n'hi hagués força, de peix menut, que també fa bona paellada.
El cas era practicar bé l'ofici. Cada ormeig a la seva oportunitat; cada paratge al seu temps. A la vesprada i a les nits de lluna, per la tardor, cap a les roques foranes a esperar el pas de les orades, oblades i bissos. A mig dia, cap al sorral, que era l'hora que el llobarro s'hi atansava a menjar. Ja les aniria aprenent, les avinenteses. Hi havia pescadors entesos, i altres que eren uns enzes, que treballaven com a màquines. No, ell no volia ésser dels enzes: hi posaria el cor, al ofici; observaria, estudiaria… La mar era, a la seva manera de veure, com un arbre immens i fullós, carregat de fruita, que calia escarrar a les palpentes; però les estacions i els vents, i el sol i la lluna, a qui sabia observar- los, assenyalaven màgicament els indrets on era més convenient de picar. -No, sa canya no ès un mal ormeig, si as reramànec hi ha un esperit astut i un parell d'ulls desperts i ensenistrats.
Pocs pescadors s'hauran pres amb tanta d'afició llur ofici. Al cap de poc temps manejava la canya amb un tacte i una mestria extraordinaris, tan delicadament com un virtuós pugui manejar l'instrument musical de la seva preferència. Àdhuc, més que un instrument, li semblava un orgue nou del seu propi cos, una mena de tentacle per on circulava el seu fluid nerviós, animant-lo de cap a cap, de la soca al cimerol, del cimerol a la linya i de la linya als pèls de seda i els hams, dotant-los d'un palp exquisit que els convertia en una mena d'urpes sensibles. ¡Com li agradava, d'afinar- ne les sensacions! ¡Com les estudiava i quins secrets li ajudaven a descobrir! Cada peix tenia les seves maneres de picar, que, amb una petita vibració, el descobrien al pescador entès. La mabra no picava com la jodriola, ni el serrà com el llobarro; i el peix que embocava l'esca produïa una sensació tota diferent a la del que només l'envestia i l'estirava traçudament per despullar-la del ferro. En Temme cada dia aprenia secrets nous i traces noves; cada dia la seva canya es sensibilitzava més i més, i ell n'havia un goig senyorial semblant al que experimenta l'infant en educar els orgues del seu propi cos i sentir-se'n més i més mestre a cada moment. Per aquells temps la canya li inspirava un ver entusiasme.
-Sa canya! No hi ha cap estrument més fi ni més ben enginyat. Amb ses xarxes i es palangres i ses nanses s'aja més abundor de peix, certament; però amb sa canya un hom el palpa abans de vure'l. És una atra cosa, ès un estrument de més gust. Ajar una peça grossa amb sa canya… i sentir ses seues estrebades… coi!… això, es bo!
Se n'emportava molts desenganys, això sí. Quasi mai la realitat no corresponia al somni magnífic amb què solia fantasiejar per endavant les seves pesqueres. El peix gros abundava poc i era de mal agafar, car fàcilment rompia, amb el seu pes i les seves batzegades, els guarniments; i el peix petit feia perdre molt de temps i paciència a canvi de resultats insignificants. Però, si avui va malament, demà anirà millor: ell, en Temme, no es descoratjava. Com tots els pescadors de canya, de cada fracàs treia una ensenyança amb la qual evitar-lo un altre dia, i no perdia mai les fiances de millorar de sort. Hi havia tants de paratges a provar! Oferia tan belles promeses cada canvi de lluna!
Vivia entre somnis: el somni de la seva ambició abans de la pesca, i el somni del seu cor després d'haver-la realitzada amb algun resultat satisfactori. -A veure què m'hi dirà, sa santa dona. Me sembla que avui se li alegrarà sa cara.
Desgraciadament, la «santa dona» solia estar trista i cada dia més caiguda. de forces i d'esperit. Les seves humors eren estranyes i llunàtiques. A voltes victorejava i festejava el pescadoret amb motiu de petits èxits als quals ell no havia atribuït cap importància, i en canvi l'acollia amb fredor altres vegades que ell amb raó s'esperava un gran aplaudiment. En aquest últim cas el xaval restava tot desconcertat i brandava el cap amb tristesa i pensava: -Pobra mare! Que en deu estar, de rebentada des trebai! ¡Que disgustos deu donar-li ets meu germà d'Amèrica! Tinc por que jo, amb sa meua canya, no podré pas salvar-la. Si no trobo un art de pesca que ens enriqueixu més de pressa, estem perduts!
N'Àuria Maresa, que així (del seu nom de fonts i del cognom femenitzat del seu marit) li deien a la mare d'en Temme, sempre havia viscut com a distreta d'aquest noiet. L'amor maternal gloriosa, la de les il·lusions i els goigs, la hi havia proporcionada un altre fill, el primer, en Jordi, un noi robust, garrit i espavilat, que li envejaren totes les comares del barri; després havia tingut altres fills, que se li havien mort; i finalment li havia pascut en Temme, que havia vingut al món, com un núvol de pedregada, a l'hora de la desgràcia. Néixer ell i morir son pare, després d'una llarga malaltia, havia sigut tot u; i llavors havien comparegut els disgustos, i la secor dels pits de la mare, i el mancament de guanys, i els deutes i els neguits. Un sadoll d'una veïna, un sadoll d'una altra, l'infant havia sigut criat com de captiri, entre fam i males mamades; i, quan començava a menjotejar, l'havia pres una verola, que el posà de tal manera que feia riure la gent: pelat de cap, ratat de parpelles, tot ell trepat de sots i esgratinyadures com una corcada roca marina.
Se diria que en Jordi s'era format de les sanitats i ufanors de la mare, i en Temme, de les seves lletjors i misèries ocultes. L'un inspirava amor, l'altre pietat; l'un era orgull, l'altre vergonya; l'un duia a l'expansió, l'altre a la depressió de l'esperit; i els llavis s'abellien instintivament al goig de besar les galtones xamoses, i sentien repugnància per les marrides.
N'Àuria Maresa sempre havia considerat el seu fill petit com una creu. Estava disposada a sacrificar-se per ell sense esperar-ne res sinó penes, i, en atansar-s'hi, n'havia un toc d'espines. Tots els delits del seu cor se'ls enduia en Jordi, el garrit, el fort, l'excelsador de la missaga. Per aquest sí, que perdia el temps amb gust, sense adonar-se'n. S'embadalia contemplant-lo i escoltant-li la veu, el somniava en les absències, i el creia, per dret propi, destinat a la fortuna i a la glòria.
En Temme no havia pogut haver cap impressió d'aquestes coses. Es pot dir que els dos germans no s'havien conegut. Hi havia entre ells quinze anys de diferència, i el petit tot just en tenia tres quan el gran va marxar a Cuba invitat per un parent que s'hi havia enriquit i manifestava intencions de protegir-lo entrenant-lo en els seus negocis.
En rebre aquesta invitació, n'Àuria Maresa no dubtà gens ni mica. Prou li recava, haver-se de separar d'un fill tan estimat; però va creure que la fortuna el cridava, i no volgué posar-hi entrebancs.
-Marxa, marxa, caret meu- li va dir plorant i abraçant-lo apassionadament. -Ves-te'n. Mal que es rompun de dolença ses meues entranyes, mal que s'hagués d'apagar sa meua vida, no vui aturar sa teua sort. Vés i feste homo, ric i noble i gran com tu mereixes. Jo aquí no et podria donar sinó misèries. Has de marxar: no hi ha més remei. Però vui que viatjus en cambra de popa i que et presentus a ses Amèriques vestit com un milord. Es llustro dóna importància i ès s'esca de sa fortuna. Ja ho hai pensat: ara ès s'hora de fer un vaitot, i el faré. Vendré sa barca i sa barcada de ton pare, es seus ormeigs de pesca, ses meues calaixeres de caoba, ses meues joies de nuviatge… tot! Així pagaré es deutes que ens estalonen, i encara aplegaré una bona mota per as teus menesters. Tot per tu, reiet meu! Jo i aquest infeliç d'en Temme, amb quatre moblets podem passar; i bé serà prou que no ens l'acampem de qualsevol mal amén Jesús. No en passus ànsia, de nosatros. Un altre dia ens ajudaràs, quan pugus. No plorus. Vui que estigus alegre. Jo aquí, rosegant ses meues tristeses, les trobaré dolces si sé que són sa rel de sa teua felicitat. Que mai, mai, no hi haju de sentir es regust de ses teues llàgrimes!
En Jordi partí, equipat com un senyor, i n'Auria Maresa, empobrida, desnonà la casa que fins aleshores havia habitat des del temps del seu marit, i anà a ocupar-ne una de petita i miserable a l'extrem del barri de l'Euguer. En Temme no en recordava d'altra: una casa baixa amb el frontis sense rebatre ni lliscar, la teulada bonyeguda i herbosa, una finestra als baixos, i dos balconets embaranats de fusta al primer pis. Encrostonada i rústega també per dedins, no es componia més que de dues cambres a dalt i d'un vestíbul i una cuina a la planta baixa; però aquesta cuina, encara que força rònega, era tan espaiosa i estava tan ben apariada de la seva llar, els seus fogons, el seu armari cantoner, les seves lleixes a les parets i les seves vidrieres a les portes i finestres, que, als ulls de n'Àuria Maresa, feia passadores les altres misèries de l'habitació.
Posada allí, la dona va lliurar-se desesperadament al treball, llogant-se a tota classe de feines. Rentava i bugadejava roba a tot trast, i, en oferir-se'n ocasió, esterrejava pisos, adobava xarxa i vetllava malalts; i els diumenges, en comptes de descansar, venia vi a la menuda al celler d'algun hisendat, o servia d'escarràs en alguna taverna. Tothom la cridava i la manava a tort i a dret; no tenia un moment de repòs; i quan, tornada a casa seva, assolia una estona de relativa calma i decantava dolçament la pensa cap al fill absent, refigurant-se'l i acostant-se'l al cor enyoradís, acudia en Temme a distreure-la d'aquell goig reclamant-li atencions i moixaines. I sí! ella també desitjava complaure l'infeliç i s'esforçava a conversar-hi. Però no sempre un hom té delit de tractar amb criatures. ¡Si anava tan rebentada!…
Dominada per les primeres impressions que n'havia rebudes, no sabia figurar-se en Temme sinó com un infant quasi incapacitat per a la vida, com un ésser inútil, com una càrrega; i passaven els anys, i no rectificava aquest pensament amb tot i que el xicot creixia i tornava robust, i àdhuc esvelt i formós, davant dels seus ulls. Se diria que les noves impressions no tenien eficàcia per a esborrar la petja profunda de les antigues dintre l'ànima d'aquella dona, i que, mal que toqués a palp de mà la revoltura d'abundosos cabells del xavalet de deu anys, no podia eximir-se de l'esgarrifança que li causava el record d'aquest cap pelat i encrostissat, en altre temps, a causa del deix de la verola. I, en quant als guanys d'en Temme ¡què havia ella de refiar-se'n! El peix que ell li duia, el mirava com a la ventura d'un dia, sobre la qual no podia fundar-se cap esperança ni, menys encara, seguretat per a l'esdevenidor: res, un joc afortunat de criatura; una estranyesa que no podia durar.
Pobre Temme! Sort que en Jordi el protegiria quan ja ella hauria acabat les forces per a acampar-lo! Tota la fe la tenia posada en aquell fill absent. ¡Amb quin daler esperava les seves lletres! ¡Amb quina afició les llegia i les rellegia, interpretant-les sempre a faisó i aire de les seves il·lusions!
Mes el cas fou que aquestes lletres, que al principi sovintejaren, s'anaren retrigant després i fent-se cada volta més inexpressives i curtes. És clar que això era degut als negocis, als mals de cap… N'Àuria Maresa no podia pensar altra cosa. I, oidà, mireu si no era així, que finalment en rebé una, de quatre pàgines, en la qual el minyó l'assabentava d'haver-se vist obligat a renyir amb el parent que l'havia cridat a Amèrica, home avariciós i malvat que, en comptes de protegir-lo, l'explotava. El minyó, doncs, volia establir-se pel seu compte, i pregava a la seva mare que li remetés tant de diner com pogués, en la seguretat que cada ral se li convertiria en un peso oro.
La dona va indignar-se contra aquell mal parent d'Amèrica, i, desitjosa d'agreujar-lo, li retornà pel mateix correu, sense llegir- la ni descloure-la, una carta que en rebé poc després de la del seu fill. Ara, pel que tocava a diner, ella prou n'hauria volgut tenir a senallades per a posar-lo tot a les bones mans d'en Jordi; però no en tenia poc ni molt, i, venent quatre misèries i empenyorant-se un bon xic, no pervingué més que a aplegar una quantitat tan mesquina, que al que la rebés havia de causar-li més vergonya que goig. Fos com fos, va trametre-la com a prova de la seva bona voluntat juntament amb una lletra, en la qual pintava la seva trista situació i abocava totes les tendreses del seu cor; i, després, restà descontenta de si mateixa, semblant-li que no s'havia desentranyat prou i esperant que un mot generós del seu fill pogués servir-li de perdó. I aquest mot va trigar a venir, i no fou pas tan aconhortador com era de desitjar. Mes ja n'hi havia prou. ¿Per què demanar més a un home enfeinat? I vinga un correu i un altre correu, i ella escrivint sempre i no rebent contesta sinó de tard en tard.
Per aquell temps fou quan en Temme començà la seva carrera de pescador. Algunes paraules esgarriades, que de lluny en lluny havia arreplegat l'havien posat mig al corrent de la conducta del seu germà d'Amèrica i n'hi havien donat una idea poc satisfactòria. ¡Un fill que entristia d'aquella manera la seva mare! ¿Què podia esperar-se'n? Pobra dona! Tan santa, tan pacient!… ¡No era estrany que tan poques vegades estigués de bona humor! Bah!… ell, en Temme, la salvaria; ell la trauria de les seves misèries i treballs. No calia refiar-se de ningú més. ¡Coratge i foris! Agafava la seva canya i… ¡cap a mar s'és dit!
Passava hores i més hores al trencall de l'aigua. Era, segurament, la primera figura que el sol, en eixir, descobria sobre les roques o els sorrals de la costa, i la darrera que la seva mirada paternal abandonava en aponentar-se. La lluna també el coneixia bravament; i la seva llum, que, com enyorosa de companyia, sempre s'acarrera per sobre la mar dret a dret de qualsevol que transiti pels seus ribatges o s'hi estacioni, ¡que sovint l'havia pres, encantadament, per punt d'esguard!
Aquesta vida a sol i serena durant mesos i mesos, frèjol de robes, nu de peus i amb el cap descobert, com ell solia anar, va fortificar-lo i àdhuc engallardir-lo. Igual que aquelles fades que, en visitar la princeseta de la rondalla, li concediren un do cadascuna, els penyalars i les ones, i l'ample cel i l'aire marí, tot afillant-se'l, li atorgaren màgicament llurs dons especials; i, toc-toc, toc-toc, les roques comunicaren a la seva carn quelcom de llur duresa; i, balandrim-balandram, les ones varen inculcar als seus nervis i tendons llur virtut de flexibilitat i lleugeria; i, riu que riu o brama que brama, la mar va insuflar-li de boca a boca l'alè vigoritzador del seu ample pit; i el dia li espolvorejà els rústecs cabells i li alluentà la pell amb sos ruixims d'or, i la nit va banyar-li les parpelles amb una ombra simpàtica. Era el ver fill de les platges i els roquissers: llur natura l'havia format i acolorit amb substàncies d'ella mateixa, com fa amb els seus aucells i els seus peixos. Nu sobre una roca marina, s'hauria dit que era una escultura tallada de la mateixa roca; i quan, eixint de nedar, s'ajeia sobre l'orla de sorra bruna, planxada per l'onatge, hi semblava una figura rellevada, com aquelles que a pic de martell relleva tal volta un artífex a l'orla d'una safata. Mes, si de part de fora tenia la color cuprosa dels penyalars i de la sorra humida, de part de dins era altra cosa, car l'esperit transparent que s'obirava pels seus ulls blaus era una immensitat atzurada i pura com la del mar i com la del cel en el temps de la més gran serenitat.
Respirava salut, i les seves ocupacions i contemplacions el tenien tan distret que quasi no pensava mai en ningú del món. La idea de la seva mare no constituïa cap obsessió de la seva ment. Més aviat que com una dèria, aquella dona existia dintre la seva ànima com una tendresa, que es despertava amb un glatiment mig dolorós mig dolç quan alguna circumstància li'n feia record. I la veia només de lluny en lluny. Com que molt sovint n'Àuria Maresa dinava a les cases on s'esqueia a treballar, el xaval estava avesat a endegar-se ell mateix la minestra de migdia, i quasi sempre se l'enduia ja preparada, de bon matí, per menjar-la allà on se trobés en caure l'hora de costum. Mare i fill no solien estar junts més que una estoneta al vespre. L'un i l'altra feien algunes passades a la casa durant el dia: l'un a portar-hi peix, i l'altra a mirar si n'hi havia a fi de vendre'l abans que pogués passar-se; però no solien esdevenir-se.
A la vesprada en Temme s'asseia vora la llar, en una cadira baixa, i, recolzat sobre les pròpies cames i amb els queixos entre els palmells de les mans, contemplava amorosament la seva mare, que feinejava per la cuina.
Per a ell, aquella dona, alta i d'amples proporcions, era com si quasi no tingués cos. Feia com la Mare de Déu: tota era cara, esperit. I quina cara més noble i d'un aire més agradós! ¡Quina bondat, quina dolcesa i quina tristor s'hi llegien! En Temme no podia menys de doldre's que els fatics i les penes la descarnessin i envellissin. Es desolava, verament, en reparar com aquells grossos ulls melangiosos s'enconcaven de dia en dia, i com aquelles galtes, tan amables al bes, s'esllanguien i arrugaven a manera de veles que es buidessin del bon oratge de la vida. ¡Que apenadora, aquella lleu, però constant, tremolor dels llavis, que semblava un vici que haguessin adquirit a causa del respir anhelós que solia moure'ls! ¡Que apenadores, aquelles blancors que es descobrien ací i allà en les dues rosses bandades de cabells que, eixint del mocador del cap, endosseraven el simpàtic front! ¡Ell els havia vistos tan verament auris, aquells cabells!… Eren una joia que s'anava gastant: feien com el rellotge d'argent daurat del senyor rector, que, amb l'ús, anava perdent el bany d'or i blanquejava. Pobra mareta! I, els seus gastaments de vida i de boniquesa, ¿no eren, en bona part, deguts a l'esforç que ell, en Temme, li havia costat? Ell s'havia alimentat, anys i més anys, de les entranyes d'aquella dona generosa, que mai no les hi havia escatimades. Ella no n'hi demanava res, però en cada arruga de la seva cara ell hi llegia el senyal d'un deute sagrat. Pensant aquestes coses, o altres de la mateixa traça, moltes de vegades el xaval s'entendria tant i tant, que fins i tot se li enaiguaven els ulls.
A voltes, en mig del seu entendriment, li entrava un gran desig d'abraçar la seva mare. S'alçava, se li atansava a poquet a poquet, i, enrevoltant-li un braç al cos, s'hi acostava silenciosament.
-I ara, Temme!- feia la dona, estranyada.
El noiet l'esguardava amb sos ulls humitejats, tot somrient d'una manera acaronadora.
-Què et passa? Estàs malalt?…
-No, no, graci-a-Déu… No res… tenia ganes d'abraçar-vos… I… ja està.
El xaval tornava a la seva cadira, i la dona restava un moment astorada. Què era, allò? Amb una fulgor com de llampec en nit obscura, percebia, en tals ocasions, quelcom de la vera naturalesa d'en Temme, i el cor se li atrontollava i se li omplia d'una angúnia estranya: una angúnia com d'un antic pecat no ben conegut, cóm d'una error penosa que l'enteniment repugna d'aclarir. Sordes interrogacions, a manera de veus confuses d'ecos llunyans, s'insinuaven en la seva ment. ¿Valdria més en Temme que en Jordi? ¿Hauria ella injustament despullat dels béns del pare l'un fill en benefici de l'altre, i…? No podia acabar, ni tan sols atendre, aquests pensaments. No, en Jordi no seria ingrat. En Jordi era l'esperança. No fallaria, no podia fallar.
II
PROPOSICIÓ.
-Estiu!… Estiu!- Ho proclamen triomfalment a chor, les bandades d'orenetes i falzies que s'escampen per l'espai. -Estiu !… Estiu!- Indirectament ho proclama també pel poble el nunci amb aquella crida que ja tothom se sap de memòria per repetir-se cada any per la mateixa diada amb els mateixos termes i àdhuc els mateixos tocs de trompeta. -Tuturú! tuturutú! Les dones es banyaran a la part llevantina de la badia, des de sota Sant Antoni fins a l'indret de l'Esperança; i els homes a la part de ponent, des del Carrenyanc a la Pujola.- Banys!… L'estiu és vingut. Arriben tartanes carregades de forasters. Estiu! Estiu!
És el dia de Sant Cristòfol. El sol vola amb valentia pel mig del cel. Blanes resplendeix alegrement amb ses parets blanques com llenços de bugada i ses teulades grogues com altars de moresc. El mar i el cel són una sola blavor clara sense solució de continuïtat. Les muntanyoles i roques que s'hi banyen tenen l'apariència d'incrustacions d'esmalt sobre un cristall puríssim. Fineses i brillantors per tot arreu… La naturalesa sembla manifestar, en aquell sereníssim paisatge marítim, pompes i gustos d'argenter. S'endevinen riqueses d'or sota les nacrades colors de les roques. Les plantes que hi brollen al damunt ofereixen un estrany caràcter regular i ornamental. Allí les piteres amb llurs grans fulles simètriques i rígides com les d'una gegantina flor de metall inventada per algun artista. Allí les pales ovals de la figuera de moro, que, vistes de lluny, tenen el llustre i la forma de colossals gemmes maragdines. Allí les mates de ginesta, que, en compte de fulles, treuen uns llistonets verds que aguanten joiells d'or. Allí els altíssims llucs d'atzavara, que semblen arbres, convencionals i d'intenció simbòlica; gentils, esvelts, inusitats; les tornejades soques com de bronze brunyit; les branques acompassadament distribuïdes i graduades de major a menor, dues a dues tan iguals i tan elegantment corbades com els muntants d'una lira grega, llises, sense entreforcs ni ramatge, i terminant en unes grapes que es brinden al cel rublertes d'una pelussa àuria, com dient al dia esplèndid: ¡Mira, que belles, les flotes que hem arrapat del teu pelatge de llum!
El mar és tan pla que no ofereix perspectives. Només, de tant en tant, una gavina o una barca, que s'hi mouen atansant-se o allunyant-se, donen als ulls enganyats una meravelladora sensació de les profunditats del paisatge.
És a prop de mig dia. En Temme, que a la matinada havia estat de mala sort, després d'haver esmorzat a les onze proposant-se no fer cap més àpat fins a quatre hores de la tarda, compareix a la platja amb la seva olla de grumeig i les seves canyes, s'asseu a la sorra, i comença a preparar els seus guarniments. Vol provar la pesca del llobarro; però encara no l'ha començada quan un xivarri inesperat que sona al seu darrera li fa girar el cap. -Què ès això? Què hi ha de nou? -¡Sant Cristòfol, home, Sant Cristòfol!
El xicot fins aquell instant no havia hagut esment de la diada. Arreplega els seus estres i va a posar-se en fila amb l'altra gent. Tots plegats, mig despullats, mig vestits, esperen el toc de les dotze. -Nang, nang…- Així que les esperades batallades comencen a caure, ¿en voleu, de bellugadissa de braços i mans estenent per fronts i pits el senyal de la santa creu? I, tot seguit, ¿en voleu, de cossos a la mar? -Ara, ara! ¡S'hora, s'hora.!- Alguns es banyen només els peus, altres tot el cos; hi ha qui tot just de Déu toca l'aigua; hi ha qui s'hi rabeja llargament.
En Temme submergí una estona les seves cames nues, pregant de cor endins a Sant Cristòfol que el rentés de tota sement de dolor reumàtica. Després s'apartà d'aquell paratge avalotat, i atalaià d'ací d'allà a veure si en descobriria algun altre de més tranquil. A on podria dar-la? La banda de llevant estava plena de dones. ¡Quin guirigall hi movien de xerroteigs i de rialles argentines! I ¡quina xiscladissa alçava de tant en tant un escamot de noies, no podent resistir en silenci l'escomesa impressionant i pessigollera de les mateixes ones que desitjaven abraçar! Allò era un mercat de Calaf. Però, encara que no hi hagués regnat aquell traüt, tampoc no calia pensar a acostar-s'hi. Era el lloc de les dones, i en Temme no hauria volgut que cap s'avergonyís de la seva presència. I a ponent? També estava tot ocupat. Ací nedadors que es capbussaven, allí altres, i ací i allà colles d'enjogassats que batallaven esquitxant- se d'aigua a cops de peu, feien els xiquets de Valls a la platja o armaven sardanes dins la mar; i per tot arreu ressonaven crits, rialles, bruels, patacs, xipolleig i altres sorolls indefinibles. I ¿què calia esperar del recó de la Pujola, on s'acoblava tota la canalla del poble? No res: o anar lluny cap a la platja de S'Abanell, o deixar-se córrer la pesca.
Tras, tras… anava caminant indecís. I, ja una mica apartat dels nedadors, s'aturà sorprès de quasi no sentir-los. Llur cridòria i aldarull sonaven com a cosa mínima i ridícula en l'oberta immensitat, i no contorbaven poc ni molt la calma de la mar, que semblava riure-se'n benignament amb el cascadeig acompassat de la seva petita ressaca, de la qual res no era capaç d'alterar el ritme ni el to. -Ara mireu si n'es, de valenta, sa veu de ses ones, àdhuc quan sona més apagada!
Tras, tras… anava caminant indecís.
En arribar als volts de la reconada de ponent, algú va cridar-lo pel seu nom. El dia anterior havia plogut, i els llaguts, gussis i balandres reunits en aquell paratge eixugaven al sol llur velam desplegat o mig desplegat, en tan diverses posicions, que feien l'efecte d'una gran ajocada d'aus que, terrejant i espolvorejant-se com solen, haguessin esbalandrat les ales amb el major desordre, cadascuna al seu gust. L'apel·lament havia eixit d'allà, i en Temme no va trigar a descobrir qui l'havia proferit. Sota una estesa de blanques veles fresques de mullena, veié vermellejar, com una rosa dins un joc d'ombres i besllums lilials, la cara rodona i xamosa d'un home d'uns quaranta anys, vestit de blau i molt negre de cabells, d'ulls i de celles, el qual, mig ajagut, s'anava incorporant i li signava que s'atansés.
-Ep, Temme, ep! Sóc jo, qui t'ha cridat.
-Vós, Bonosi Ramoneda! I què voleu?
-Ho sabràs si t'atures una mica a escoltar-me, que tot vol temps i paciéncia, homo de Déu. A on vas, ara?
-Cap a S'Abanell, a veure si trobo unes aigues que dugun més peix que carn.
-Mal pensament. Amb es temps d'anar d'aquí a S'Abanell, ja tota sa carn de cristià que ara està en remull se serà posada en sec, i, sense moure't d'aquí, podràs pescar amb tantes fiances de sort com en altra part qualsevol… i qui sap si amb més i tot, perquè es llard que deixarà a s'aiga tanta de gent, llamp me matu si no ha d'èsser un bon grumeig per as llobarros, que són tan gola-bruts. Atura't, homo. Sant Cristòfol només té una hora seua. Dóna-l'hi, així et gordu de dolor i de baldament!
-Ja- féu en Temme, somrient amb una punteta de malícia. -Sinó que em sembla que, més que es sant, sou vós qui es vol aprofitar de sa meua hora. I cap mal ès: també em plau, de servir-vos. Sa llàstima ès que vós cerqueu qui us acompanyu à fer petar sa claca, i jo, pobre de mi…
-Ets bec-eixut com tota sa gent de mar: no cal que m'ho digus. Vatua ets homos de mar! Ells són qui m'han fet passar per xerraire, essent així que sóc el més reservat des Ramonedes i que mai ningú no m'havia tingut per llenga-llarg fins que vaig empeltar-me de pescador. Ah, Temme! ¿què deus pensar, de mi? I vas errat. Mira: m'agrada dir ses coses amb s'amaniment de paraules que necessiten, però no xerrar per xerrar, i ara! Si t'hai cridat, ès per proposar- te un negoci.
-Un negoci!- exclamà en Temme estranyat. -A mi? Que va de bo?
-I per què no ha d'anar-hi?
-Perquè encara no sóc ningú, jo- va respondre humilment el xaval. -
¿Que no veieu que soc un marrec de dotze anys i mig?
-Un raig així te'n comptava. Però, si ets petit, tens més seny i ets més trebaiador que molts d'homos que s'han d'afaitar ses barbes cada dissabte. Ja thai filat, jo, i… anem! tinc confiança en tu. Apa, seu aquí, a s'ombra des gussi, i parlarem.
En Temme, encuriosit, va convenir-hi. Tots dos interlocutors s'aclofaren a la sorra cara a cara, i l'home va dir al xaval:
-Vui començar per explicar-te es meu cas, Temme. Jo no sóc homo d'aiga. Tots es Ramonedes, de pares a fills, d'ençà que n'hi ha memòria, tots han sigut de s'art de sa terra; i, si sa malastrugança m'ha dut a merinerejar aquests darrers anys, ets meu cor no ès a ses ones, sinó as terrossos. Amb una casa as carrer de Raval, una vinya de quatre quarteres i una bòria afruiterada, que no devien res a ningú com no fos sa contribució, qui més ric i més xalat que en Bonosi? Però va venir sa filoxera, i vet-em aquí per portes. I com que per aquell temps va morir es pare de sa meua dona, que era pescador, i ella heretà aquest gussi, tothom va aconsellar-me que me'n servís i que cerqués a sa mar s'aliment que sa terra em negava. I, res, vaig deixar-m'hi caure. Pero… ca!… a mi sa mar no m'agrada. ¿Què te'n diré?… Hi trebaies i més trebaies, i mai no te'n pots fer teu cap tros ni preparar-hi cap collita: sempre hi vas a sort i ventura, i qualsevol passavolant que s'hi ficu hi té es mateixos drets que tu, que t'hi has envellit, voga que voga, baldament t'enriqueixus. És com es llit d'una lea. No m'il·lusiona, no hi trobo bon jaient: àdhuc m'hi sento feixuc i desmanyotat, i sempre hi estic recelós. Ses ones són traïdores, Temme: Es seu riure no m'entra; i quan, en dies com el d'avui, veig que s'encanten emmirallant-me, me sembla que no ho fan pas sense un desig reconsagrat d'engolir-me. Net: la tinc avorrida, s'aiga. Creuries que encara de vegades m'hi marejo? I vet aquí per què…
En Temme havia anat brandant el cap en senyal de desaprovar els darrers conceptes del seu interlocutor, i aquí el va interrompre.
-No, no i no!- va saltar amb cert desfici. -Que sa terra us tiro més que sa mar, bé: vós us ho sabreu; però que vós i datros surtin que vira que tomba amb això de sa traïdoria de ses ones… no, no i renó! Això són romansos. Per tot arreu n'hi ha, de perills; i… ¿a on anireu, doncs, que no pugueu sospitar-hi traïdories si darrera de cada perill hi suposeu una malavolença que l'empeny? Ai llampus! Repareu-ho: de vegades cau una teula i… clac!… xapa sa closca de l'infeliç que ensopega al seu dessota. Ara bé, doncs: anem a cercar: ¿qui passaria tranquil per cap carrer si s'afigurés que totes ses teules des ràfecs el sotjaven amb s'intent d'abordar-lo i estabornir-lo? Oidà, i doncs? ¿per què malparlar de ses ones i no de ses teules? Però no: tothom dali que dali amb sa traïdoria de ses ones. Es gran, això! Desenganyeu-vos: Déu ho manifasseja tot, i, si ell vol que us negueu, us negareu, baldament no toqueu més aiga que la de sa gibrella de rentar-vos sa cara. Sa mar ès franca, Bonosi. Veieu? a mi m'enamora més que sa terra precisament per això: perquè no s'entén de partions ni d'heretatges i té es cor igualment obert per a tothom.
-Ben xerrat, marrec!- exclamà en Bonosi rient i pegant amistoses manotades sobre el muscle del xaval. -¡Ui, ui, com t'entusiasmes, tan mosca morta que sembles! Bo, bo! Tu ets homo d'aiga… i perquè ho ets et cerco. Saps què em deia, dies enrera, s'avi Mundet?
-Com ho vaig a sebre, jo?
-Doncs me deia que es pescador més fi de Blanes ets tu, però que ningú no se n'atalaia perquè et trobes en es mateix cas que un music que no pogués sonar sinó amb una guitarra d'una sola corda. Entens, sa comparança? Sa guitarra d'una sola corda ès sa canya de pescar. I deia ell: «-Doneu-li un mal tros de gussi o de llanxa, i llavors serà com un music que pot governar una cobla… i ja veureu si farà parlar!»
En Temme va enrojolar-se i no sabia on girar els ulls, plens del goig i la confusió que li causà aquesta lloança; però tot d'un plegat semblà que s'entristís, tombà el cap sobre el pit, esclafí un sospir i mormolà:
-No, Bonosi: si jo fos tan bon pescador, sa meua mare no hauria d'anar tan escarrassada com va.
-Vols dir que no guanyes gaire. Jo et crec bé- saltà en Bonosi. - ¿Que no has enteses ses paraules de s'avi Mundet? Això no ve de culpa des music, sinó de sa guitarra. Doncs bé, Temme: jo tracto de posar-te a ses mans sestrument que necessites; et vui protegir… ep! no per sa teva bonica cara, lleig des meu cor, sinó perquè tinc confiança en es teu trebai i en sa teua honradesa i espero més beneficis de tu que d'un atro. Jo parlo clar: pa, pa; vi, vi. Però, sigu com sigu, aquesta confiança que et poso em sembla que ès ben falaguera per a un marrec de dotze anys i crec que tindràs punt a no desmerèixer-la mai de sa vida. Oidà?
-No passem s'arada davant des bous- va respondre en Temme amb aire greu. -Quan sàpiga què voleu de mi, us diré es meu pit. Per ara només us veig venir, però encara no sé ben de cert cap a on penseu tirar. ¿Voleu deixar s'art de sa pesca?
-Sí, Temme: de grat i per força. No puc partir-me a trossos i èsser a s'hora en mar i en terra. Has de sebre que, ara amb jornalers llogats, ara pic pic sa meua dona i sa meua mainada, ara jo a empentes i gavells quan me lleguia de sa mar, hem replantat i empeltat sa meua quintana, i ja sa vinya torna a pintar-hi que ès un gust. Es pàmpols hi canten as vent com una glòria de banderes, i no donaria per set bótes de vi sa collita que s'hi prepara enguany. Es ceps nous lleven més, molt redemés, que es veis; però, això sí, són més senyors que cap hisendat: s'han de menar nets cóm una joia, i cal sulfatar-los i ensofrar-los cop i recop: una mar de feina. I ¿qui l'ha de fer, sinó jo? Oi més, vui arrabassar un bosc que tinc, i també ensarmentar-lo. Oi més, vui pendre a preu cotat d'arrendament uns quants saions de pla. Oi més, sa meua bòria…
-Això són comptes vostres- féu en Temme, interrompent-lo. -Tornem a ses coses de sa mar. Què us proposeu? Heu d'entendre que jo no tinc pas diners. Voleu vendre es gussi?
-Sí i no, Temme. Això de vendre, sempre va llarg. No ixen es compradors en volent-ho, i tots van a sa saga d'aprofitar-se de ses necesitats des proïsme. Jo escamparé veus i… veurem. Però mentrestant, tu i jo podríem fer un tracte.
-Quin?- preguntà el xaval amb emoció.
-Mira: gussi, rems, veles, ruixó, palanqui, palangrons, nanses, garbitànes… anem, tota sa meua andròmina marinera, tu podries emprar-la as teu gust i… tracte net… a mitges de guanys. Què et sembla?
-Mitges!- exclamà en Temme gratant-se el cap. -Us hi heu pensat bé?
No ès car, això?
-No et composo, Temme- replicà en Bonosi amb to de gran formalitat; -Posem-nos sa mà as pit. Per a tu es tracte ès una ganga, perquè, per cada peix que ara ages amb ses teues canyes, en pescaràs deu amb es meus ormeigs i bertrols, i, encara que me'n dongus cinc, te'n restaran quatre d'aventatge sobre es teus guanys d'ara. Compta i ho trobaràs. I ès clar que, si escoltes s'ambició, que ès una gola que sempre fameja, te recarà sa part que m'hauràs de donar i et semblarà fora llei que jo, sense posar-hi gens es coll, m'haju de goldir tant com tu des teu trebai; però pensa que es meu goldiment ès s'assegurança del teu. Perquè… sa cosa ès clara: si estic content de sa renda que em façus, com que no sóc boig, cap comprador podrà temptar-me; mentre que, si no n'estic content, m'afanyaré a vendre barca i barcada així que me n'oferexun un preu enraonat, i sa teua ganga serà finida, pus, amén Jesus. ¿Ho veus, com a tu mateix et convé, que t'escanyu una mica?
-Això que l'escanyun no ve de gust a ningú- reparà en Temme somrient. -Però vós no en feu pas cara, d'estiracordetes. Si es compte des deu peixos per cada un que ara jo n'agi ès cert, poc que tinc dret a demanar més. Però… ¿voleu dir, que sortirà?
En Bonosi, per tota contestació, es llevà dempeus, i, ventant un patac al muscle del xaval, li va dir: -Aixeca't i mira aquest gussi. Vint-i-un pams. Sa nata per a es teu empre! Un llagut et fóra de mal remolcar, mentres que això ès una paia, i, per atra part, ès prou gran per a dur-hi tot es menester: palangrons, nanses… Veieja una mica; però ès fort, calafatat de fresc, no fa una trista gota d'aiga… El repintarem cada any… a mitges… no res: una capa. Veus? bons escàlams, bons rems… Si s'espatllen els refarem… a mitges, tot a mitges.
Ambdós anaven donant volta a l'embarcació: el xaval contemplant-la embadalit, i l'home amostrant-n'hi les bones qualitats, tot colpejant-la amoixadorament a pla palmell, tal com un marxant sol colpejar l'anca d'un mul o un cavall en ponderar-lo a un pretensor.
Mentrestant, dues persones que venien del poble s'encaminaven vers ells a poc a poc: un cavaller i una dama. El cavaller, alt, eixut de carns, ja madur; d'un negre gris com de llimadures de ferro els arranats cabells; la pell, d'una brunesa groguenca; carallarg, bigotut; vestit amb un tern blanc, i lluint sobre l'armilla una cadena d'or tan gruixuda i sobrera, que resultava un veritable excés com a fermall d'un rellotge. La dama, petitona, molsudeta, joveníssima, molt ben abillada, amb un vestit curt de cos i flàcid i lleuger de falda, una mica escotadet i braument esmanegat, i amb unes arracades i uns collarets de brillants que guspirejaven, com estelada en cel d'alba, sobre el seu cutis tendre i bru, que tirava a color de perla. Caminaven lentament, pas a pas, fent bracet, ella molt repenjada amb aire esllanguit i xerós, ell amb posat greu, decantant el cap a escoltar-la amb una dolça complaença.
-Sí, sí, quiero, vieguito (1) mío, ¡quiero!… ¡quiero!- deia ella en un to de tossuderia gemegosa.
-Está bien, Lilí (2): a eso vamos, ya te lo he dicho- va contestar ell amb veu de baix abemollada.
-Pero quiero ir cada tarde: prométeme que cada tarde, ¡ea!- tornà ella en el mateix to d'abans. I, acabat, estampà un petó a la mànega de l'americana del seu acompanyant.
-Siempre que el tiempo lo permita, Lilí.
-¡Siempre, siempre! Quiero que el tiempo lo permita siempre, Felipe- replicà ella amb una mena de rebequeria infantívola.
[Notes de l'autor: (1) Sona així aproximadament la paraula viejito, en la boca de molts cubans. Lilí, com la generalitat dels cubans, pronunciava les jotes amb una aspiració dolça i simpàtica, semblant a la que donen els castellans vells a les haes en paraules com huevo, Huelva, etc. (2) Carmelita. ]
En això eren arribats a les barques, i el cavaller va adreçar-se a en Bonosi, parlant-li en català; i, després d'haver inquirit, pel nom, que era l'home que li havien recomanat, va proposar-li d'acompanyar-los, marit i muller, totes les tardes del mes, a passejar pel mar amb el gussi. En Temme hauria volgut esquitllar-se; però els dos forasters s'havien interposat entre ell i les seves canyes, estintolades l'orla de l'embarcació, i, no atrevint-se a demanar-los pas, romangué mut i capjup, una mica apartadet. En Bonosi es llevà la gorra un instant, tomà a encasquetar-se-la de gairell, escoltà atentament la proposició, i, després d'una estona de silenci, gratant-se el clatell i fent-se el desmenjat, va dir:
-Cert, cert… us han guiat bé. No hi ha un gussi millor que es meu, per a una passejada; però… carau, carau!… em voleu collar massa. Totes ses tardes! i poder?… Totes ses tardes!
-El preu ho mata tot- va respondre el cavaller. -Vós demaneu. Em penso que no renyirem.
-Bé, bé, missenyor: vos parleu bé… prou, sí… ja us entenc; però… ès que vós no us feu compte des perjudicis que això em mena. ¡Totes ses tardes!… Un hom té ses seues hores de calar i de llevar, que lliguen dia i nit, tarda i matí; i perdre ses tardes gairebé ès igual que perdre sa pesca de tota sa diada. I, encara, això… ¡com aquell!, sino fossin ses resultes; perquè… desenganyem-nos… sa parròquia desservida s'esgarria d'ací d'allà, i, després, aneu a aplegar-la de nou!
El cavaller li va entendre la maula i la ganyoneria, i, tot simulant generositat, allargava les seves ofertes amb molta parsimònia, de ral en ral, cada vegada amb un to definitiu i amb l'aire majestuós de qui llença una fortuna. En Bonosi anava brandant el cap amb displicència, però ull-alerta, espiant la cara del seu interlocutor, amatent a donar-se per satisfet així que hi reparés algun senyal d'enuig; i, finalment, havent-hi llucat una expressió que indicava més aviat l'intent d'allargar una puntada de peu que no pas un altre ral, badava ja la boca per acceptar la darrera oferta, que era de quatre pessetes diàries, quàn la gentil dameta, que, àdhuc sense haver entès cap paraula, havia capit molt bé l'essència del diàleg, va solucionar de cop i volta la qüestió de la manera més impensada. Tota decidida, va entregirar-se, ficà tres dels seus ditets color de rosa dintre la butxaca de l'armilla del seu marit, els en tragué amb un pilot d'isabelines d'or, i, posant-les a la mà d'en Bonosi, va préguntar, amb graciosa ingenuïtat:
-Diga, Bunossi: ¿basta para lo que resta de mes? ¿No?- I, sense esperar resposta, es girà de nou amb els ditets en l'aire, a punt de tornar a pegar falconada a la mateixa butxaca; però el cavaller va protegir-se-la amb un ràpid moviment instintiu, aplacant-hi la mà al damunt i exclamant:
-¡Sobra, Lilí, sobra!
Aleshores, en Bonosi, que estava content i desitjava evitar engrinyes que poguessin desbaratar-li la bona jugada, s'acuità a fer reverències davant de la dama i a dir-li:
-Basta, missenyora, basta… sobra, basta… maneu, disposeu,…
La dama romangué un moment astorada, indecisa; esguardà el seu marit amb angúnia i ressentiment, amb un espurneig de llàgrimes als ulls: després, adonant-se d'en Bonosi, que continuava fent acataments i repetint les seves paraules de satisfacció, esclafi un sospir, somrigué, i tornà a preguntar-li, amb candorosa admiració:
-¿Basta? ¿De veras?
-Sí, misenyora: sobra, sobra maneu, disposeu- féu en Bonosi.
-¡Bravo!… Pues, entonces… portarse bien y… habrá propina!
-Sí, missenyora… a bé que això de sa pamplina no ho hai pas entès. Però ès igual: no us encaparreu: ses vostres accions valen per totes ses paraules- contestà en Bonosi. I, adreçant-se al cavaller, li va dir: -Sa vostra madama parla un castellà tan clos i ben xerrat, que ni sa cotorra més ben ensenyada; i em penso que aquí, com no sigu algun aucell, no hi haurà qui li pugu seguir sa conversa to per to. Veieu? vós ja feu un so diferent: es vostro castellà clareja més, i quasi no n'hai perdut un mot.
-¡Tío gaznápiro!- borbollejà entre dents el cavaller. -Com que t'he parlat en català limpio i corrent!- I, alçant la veu, afegí: -¿Conque… estem entesos? El esquife, digo, el barquet queda nostre per totes les tardes del mes?
-Ell i es meus serveis, missenyor. En aquells moments la gentil Lilí esclatà en una sèrie d'exclamacions xiscloses, tot giravoltant sobre els seus peus i acabant per tapar-se la cara amb les mans, immobilitzant-se.
Havia reparat que s'atansaven, esmunyint-se ventreaterrats per entre les barques, una colla de marrecs, alguns ja bastant grandots, nus de cap a peus, amb una desaprensió paradisíaca. Escandalitzada, s'hi havia tombat d'esquena; però en anar-se girant, n'havia descoberts més i més per tots els indrets: una munió: caps sobre caps, cossos sobre cossos, formaven piràmides polposes a faisó de mates de bolets rourencs; i tots la miraven llaminerament, i àdhuc alguns l'assenyalaven amb el dit. D'aquí les seves exclamacions d'horror i el seu tapar-se la cara.
-¡No us alarmeu, missenyora! ¡Atureu-vos, missenyors!- va dir en Bonosi, comprenent el cas. -Això no ès res… quitxalla… Són es cristofolets de sa diada, que s'han atalaiat de vosatros i vénen a encantar-se amb es vostros bonics. Atureu-vos. Amb quatre crits els esquivaré. Atureu-vos!
Fou inútil. Abans que acabés de parlar, ja els forasters eren lluny. El cavaller havia enrevoltat el seu braç al cos de la dameta per sota les aixelles, i se l'havia enduta, mig a l'envola-vola, per entre les veles.
Aleshores la cara xamosa i vermella d'en Bonosi s'ompli de rialles.
-Bo, bo!- exclamà. -Aquesta madameta s'espanta dets angelets com si li fessin pensar en ses rampetes que li han de costar els que ha de posar as món. Déu beneieixu es seu ventre, amén; perquè jo desitjo que no es perdu mai sa nissaga de s'hereu Escampa. ¿Has vist, Temme, quina plugeta d'or m'ès caiguda a sa mà?
-Una mica massa- va respondre el xaval. -M'ha semblat que ell, s'homo, es posava a sa raó, i vós tira que tira. No us ho aprovo. Es guanys de mal jus, aquí o a s'atro món, seran de mal pair.
-I ara!- replicà en Bonosi. -Jo no hai usat d'engany ni violéncia, Temme. S'avinença de ses voluntats ès sa llei des tractes. ¿I qui has vist mai que tornu cap tros de mercaderia, per bona pesada que li façun? Atrament, aquests dos nuvis d'avui són tan rics, que, sense patir-ne poc ni molt, poden daurar ses mans de tota sa marineria de Blanes. Sé qui són, lleig des meu cor. Ell se diu Felip i ès mataroní, fill d'un drapaire ronyós i gasiva, conegut meu, un tal Bernat Portalons, que va morir de misèria amb una sitja d'unces as peu des llit. Oi quina ànima de càntir! però… pau as difunt! No el recarreguem amb nostres paraules. Deixem que vogu a barca lleugera as port de dalt. Si algun mal pes de pecats no l'enfonsa, sa seua sorrada d'unces no l'enfonsarà pas, perquè va restar en terra. Es seu hereu, aquest manu d'en Felip, que ja era gran i més viu que una mustela, va trobar-la prou. Va embutxacar-se ses monedes, se les va emportar a Amèrica, i sembla que allà, amb sa calor, totes li van pondre i covar. I certus ès que es féu milionari. Ho sé de bona tinta: pots pujar-hi de peus. I mira si no ès veritat, allò que diuen, que es diner crida diner. Un dia va llevar-se amb delit de malgastar, i va i fa sa brutesa de comprar tres o quatre bitllets sencers d'aquells tan cars de sa rifa de Nadal. Doncs bé, caret: arriba sa diada i… cataplum!… li toca sa sort grossa. Ja ho veus: per més que vulgu no es pot desempallegar de sa riquesa. Però no… ep!… ell no vol desempallegar-se'n: al contrari, ès des puny estret. Ja ho deus haver reparat: no pot dissimular-ho: ses seues grandeses puden as resclosit de sa gasiveria des seu pare. Atra cosa ès la seua dona… galant dona!… ¿oi, Temme? Aquesta va néixer en mig des diners com un gos en mig de ses puces, i no pensa sinó en espolsar-se'ls, grata d'ací, grata d'allà. Però no t'espantus: no en farà mai net. És mestressa de tres o quatre inquènius i unes hisendes que es perden de vista. Sé qui ès, Temme; en sé tota sa història; perquè, encara que haju nascut a Cuba, ès filla de pare blanenc. Precisament ara, casada de fresc, és vinguda a Blanes amb es seu marit a fi de conèixer sa seua àvia, que encara ès plena de vida. Avui en dia aquesta àvia ès una senyorassa que viu as carrer de Mar, en una casa com un temple, amb tres minyones de servei que li ensumen es desitjos a s'alè; però jo l'hai coneguda pobra. Parlo de trenta anys endarrera, això sí; però jo l'hai coneguda pobra: cert com sa mort. Era una trista botiguera des carrer de Mercaders, i es seu marit era en Vetes-curtes, i de ca seua tothom en deia can Vetes-curtes; i anaven tan poc grassos, que sa meua mare els hi va vendre a fiar un sacotell de mongetes i no el va cobrar sinó després d'haver gruat tres mesos. Es món va de tomballons, lleig des meu cor; i a cada tomb un hom veu uns enfilaments i uns daltabaixos que esgarrifen. Jo maldo per aguantar- me. N'he passades de totes amb sa meua femella i sa meua nierada d'aucellons boca-badats, als quals no sempre podia dur becada. Ara tot just començo a surar una mica; i, quan es bon Déu menà a rodolar pes meus volts un parell de potentats d'aquests que de plens que n'estan, no es poden tocar sense que esquitxun cinquenes d'or ¿vols que els hi tornu les que m'han posades a sa grapa?
-No sé què dir-vos-hi- va çontestar en Temme. -Ells podien donar i vós rebre; però ses vostres mentides hi eren de massa. No era pas veritat, allò que, perdent ses tardes, haguésseu de perdre sa pesca de tot es dia.
-Parola de negociant, Temme. Això ès de bon jus. Jo deia i ells podien dir. Dos que tracten són com dos gossos que tenen un mateix os entre ses dents: cadascun estira tant com pot, i sa qüestió ès endur-se'n es tros més gros i de més polpa. Ja n'aprendràs, d'anar pes món.
-En vaig aprenent- va fer en Temme amb to adolorat. -Ara veig que, en es nostro negoci des gussi, vós heu estirat tant com heu volgut, i jo no gota.
-Visca, visca!- cridà en Bonosi entre riallades. -Així m'agraden, ets homos! Estira, doncs, parla, desembussa es teus canons i…
-No pas avui- va saltar en Temme trencant-li la verba. -M'hi vui pensar. Ja us diré es meu pit un atro dia, quan pugu parlar amb més coneixement.
-Fins a fi de mes et dono de coll.
Varen acomiadar-se, i el xaval agafà les seves canyes i la seva olla, i s'encaminà cap al mateix paratge d'on l'havia tret, una hora abans, el garbuix de la gent.
Quan va arribar-hi, ja no hi havia cap banyista a la mar, però encara molts s'estaven vestint. Arrenglerats a la platja, no gaire apartats del baterell de les ones, seguts a la sorra, tan tranquils com si fossin a la cambra llur a porta tancada, l'un es posava la camisa disputant-la al vent joguiner, que, abombollant-la, la hi arronçava clatell amunt; l'altre pernejava per ficar-se uns calçotets, que tendien a fugir-li banderejant; aquest, contorsionant-se d'una manera estrafolària, es treia els grans de sorra d'entremig dels dits dels peus; aquell forceguejava per calçar-se unes botes que la humitat havia encongit; i qui no reganyava una natja reganyava una cama, un tros d'esquena, un pitarràs pelut o alguna altra cosa de més mal veure. La grotesca escena, però, respirava innocència i alegria. El costum treia motiu a l'escàndol: ningú no podia mofar-se d'un descotxament al qual ell mateix no s'exposés i les rialles volaven sense fiblet; cadascú, per altra part, estava prou enfeinat en l'endegament propi per a torbar- se gaire a tafanejar el dels altres.
En canvi, en Temme, arribat de fresc i ben vestit, va sentir-se intrús en mig d'aquell rengle de gent deshonestada. Així és que procurà travessar-lo de pressa, i no gosà escampar la mirada dels seus ulls fins que no tingué al seu davant altre visió que la bella i purificadora de la mar.
S'assegué a la sorra, i, amb les seves canyes entravessades sobre les cuixes i la seva olla al costat, va encantar-se i embadalir-se fins al punt d'oblidar tots els intents que l'havien portat allí. Oh! quin espectacle, que li robava el cor! Havia entrat un eixerit garbí. Molts de llaguts eren estats varats per aprofitar-lo. Blanquejava dins la cala una munió de veles punxegudes i esbadocades a faisó de lliris d'aigua, les quals, recollint el vent, es botien, i s'animaven, i prenien moviment i vol, fent la impressió d'una florida que es convertís màgicament en aucellada. Volaven, fugien cala enfora, enllà, enllà… ¡Qui pogués seguir-les! ¡Qui pogués disposar d'una d'elles, volar amb una d'elles cap a cales llunyanes, cap a descobrir sapes submarines inexplotades encara, cap a espiar el passatge dels bancs de peix viatjadors!… Mai el xaval no havia comprès com ara que un pescador sense barca és un esclau de la terra. Les llunyanies marines el cridaven. Les veles se li enduien l'esperit. Arrupit a la riba, experimentava uns impulsos semblants als de l'oreneta novella, encara no ensenyada a volar, quan des del seu niu d'argila, bastit sota una teula, contempla les profunditats de l'airecel, glatint per palpar-les i estremint-se de goig i de desig en veure les ales braves que hi llampeguegen per dedins. Oh, sí! li convenia un gussi! Li havien suggerit aquella idea, i ja no se la podia treure del cap. Ja la canya li semblava un instrument de misèria; ja la terra, que el retenia, li semblava una presó.
Tothom se n'havia anat, la platja era deserta, i encara el xaval continuava absort en el seu somni. Les hores de Sant Cristòfol eren passades, però la benedicció del sant perdurava en flaire, en llum, en promeses d'un bell estiu, que calia aprofitar. Un gussi! ¡Que era trist, perdre aquell bon temps!
III
DE LA TRAGÉDIA A L'IDIL·LI.
En Temme, per apocament de caràcter i per vici adquirit en la solitud, no s'agradava gaire de comunicar les seves coses: estava acostumat a enraonar-se-les i resoldre-les tot sol; i aquest hàbit, que l'havia adestrat i li proporcionava molts de recursos, constituïa, per altra part, la seva flaca: una flaca que força vegades el portava a estèrils cavil·lacions que hauria pogut estalviar-se amb una senzilla consulta.
Fins després de tres dies de meditar inútilment per trobar una contraproposició enraonada amb què respondre a la proposició d'en Bonosi, no va compendre que les raons que cercava no podia descobrir-les per manca de dades. Perquè ¿com havia d'endevinar quins beneficis calia esperar d'una barca, no havent-ne manejada mai cap? Així, doncs, per més que li dolgués, havia d'assabentar-se amb algú. I, certament, li dolia: ho repugnaven tots els seus instints d'aranya avesada a filar sempre amb substància pròpia els fils de la seva teranyina, però no hi havia altre remei. De qui servir-se?
Tot seguit va pensar en l'avi Mundet, que tan bellament l'havia elogiat parlant amb en Bonosi, segons aquest mateix havia dit. Sí: aquell home era gat vell en totes les arts marineres, i, si volia, podia ensinistrar-lo millor que ningú. I per què no havia de voler? Ben mirat, un elogi pressuposava simpatia, i la simpatia era prometedora de bon acolliment.
Vacil·lant i més vacil·lant, era ja vespre entrat quan s'encaminà, pel carrer de la Mestrança, a la casa del vell pescador. A l'horitzó marí, el tornassol crepuscular, esmortint-se, moradejava. La lluna hi pintava el seu front calb i vermellós, caparrejant per damunt de la calitja. L'hora fosquejava, perquè ni l'astre ixent ni el crepuscle expirant no irradiaven gaire claror, però l'aire era tan serè, que la vista destriava força bé els objectes i, ja d'un tros lluny, el xaval va adonar-se que el consultor que cercava estava assegut tot sol en un pedrís, sota l'emparrat portaler de casa seva, prenent la fresca de cara al mar i fumant la seva pipa. No podia pas desitjar unes circumstàncies més favorables.
L'avi Mundet era un vell canut, però fort encara. Mariner de tota la vida, havia treballat molt i capejat molts de perills. Segons la seva pròpia expressió, la dalla de la mort l'havia escallimpat tantes vegades a dret fil i a la ziga-zaga, que li havia marcat de sécs tota la cara. A causa de l'esqueixalament, la banda de baix, massa asseguda, li aproximava la barba prominent al nas ganxut, que s'hi corbava quasi al damunt com un bec d'àliga sobre la presa que va a devorar. Un antic xiribec donava al seu front, vast i bonyegut, l'aspecte d'un greny de roques ratllat per un llamp. Tota la seva persona respirava majestat salvatge, i tenia quelcom d'aquelles ruïnes que s'aguanten fermes i crien certa alegria de flors.
Impetuós amb capteniment, groller amb barreigs de finors d'enginy, i dur entre balançades de bondat, havia adquirit un bell prestigi entre els llops de mar. Molts s'hi aconsellaven, i sabia més secrets que ningú del poble. Això, certament, li ocasionava més pèrdues que guanys; però era la seva il·lusió, s'ho estimava com una glòria, i posava més punt a acontentar la seva parròquia de consultaires que a menar a bon terme els propis negocis.
Quan veié que en Temme l'escometia i el saludava humilment, -Hola, hola!- va pensar: -ja sé per què véns.- I, tot cofoi, va preparar-se a entrar de ple en les seves funcions; i, comprenent que el xaval estava encongit, el guaità afablement, procurant encoratjar-lo.
-Vinc a…
-Ben vingut, Temme. Què vols? ¿Què necessites? Demana. Totes ses coses de ca meua estan a sa teua disposició.
-No… no necessito res. Es a dir, res: molt: un consell vostro sobre un cas que…
-Bo, bo! Tira, Temme… tira de sa meua experiència. L'han filada ets anys i es desenganys, i ès llarga, llarga. Hi ha corda per a treure qualsevol barca que vaju de través. Si pot servir-te, tira, tira: jo, content que te n'ajudus. Explica't… sense por!… as gra de dret!
Féu seure al seu costat el minyó, i va escoltar-lo atentament, esguardant-lo amb un sol ull, tot mantenint aclucat l'altre, per davant del qual s'acarrerava el fum de la seva pipa. Acabat, brandant el cap d'ací d'allà en senyal de displicència:
-Ai vatua en Bonosi!- exclamà. Va fumar una estona en actitud pensativa, i, sobtadament, va preguntar al xaval:
-Saps que són, golers?
-Golers?… Uns aucells: oi?
-Oi. Són uns aucells que van sempre a s'aguait de ses gavines; i, quan n'atalaien una que ha fet pesca, l'empaiten i la persegueixen fins que, cansada, amolla es seu peix; i llavors es bergants són amatents a copsar-lo abans que no arribu a s'aigua. Sempre pesquen de sa mateixa manera. Doncs bé, marrec… (para ment en això que et dic)… en Bonosi ès un goler, i vol que tu sigus sa seua gavina. Mai de Déu! Engega'l as botavant!
-Voleu dir?… Ja em semblava a mi que es tracte era estret; però, escolteu, ¿per què no provar-lo? Si resulta dolent, sempre seré a temps de rompre'l.
-A temps de rompre'l?- va fer el vell, aclucant els ulls. -Pse!… sí, tot se pot rompre; però sempre ès un trebai, sempre porta algun mal de cap… i tal volta qüestions i verbals… Oidà! A càrrec de qui van, ses adoballes?
-A mitges.
-Vet aquí un ham, Temme. Si te l'empasses no te'l desclavarás sense raons. Quan en Bonosi veurà que et vols escórrer de sestrop, procurarà collar-te'l, i t'exigirà que li renovus es gussi de cap a cap: que una costella consentida, que una peça des folrat esquerdada, que ses estopes, que es quitrà, que sa pintura… I què porra! ¿Per què entrar-hi, en un tracte que salta a sa vista que ès dolent? ¿Que no ès clar, que aquest homo vol xuclar-te sa sang? Engega'l tot seguit.
-No tan de pressa, s'avi- va respondre el xaval, aferrat a la seva il·lusió. -Demanar no ès vendre. A sa seua proposta jo puc contestar amb una atra.
-Quina?
-Ah!… això em porta a vós: vós, que sou homo de coneixements, me la podeu dictar.
-No pas cap de sa mateixa mena- saltà l'avi Mundet tot arruixat. - No, Temme: no vulgus èsser sa gavina pescadora de ningú. ¡Tu a sa teua! O sol, o patró!
-Es que a mi un gussi em convé com es pa que menjo.
-Vet aquí una veritat com un temple. ¡Ja ho crec, que et convé!… Més que no t'ho figures! Sa canya ès encantada. A sa llarga t'engorroniria. Et convenen es rems, sa vela, sa brega amb es vent i ses ones… Sí, Temme; vas bé: has de comprar un gussi.
-Comprar-lo!- exclamà el xaval. -Oidà!… i diners?
-Tu n'has guanyats, caret- insinuà el vell, observant el xaval a cua d'ull.
-Pocs.
-No tan pocs, per as nostro cas.
-I bé: pocs o molts… ès igual, si han volat.
-I per què han d'haver volat?
-Homo de Déu, perquè sa vida ès cara.
-Doncs… no han volat, Temme!- declarà el vell amb fermesa, després d'una breu vacil·lació. -Para ment qui t'ho diu: no han volat.
-Llamps! Això ès saber molt. ¿Que sou bruixot, vós?
-Res de males arts, Temme! Però… amb s'oreia sorda hi sento més fi que s'atra gent amb les dues bones. Ets aucells des cel, entre dos llustres, vénen a contar-me secrets. Res: te dic que es diners no han volat; i, quan ho dic, ho sé.- Aquí l'avi Mundet féu una pausa, i, després, abaixant la veu, afegí: -Es guanys de sa teua mare basten per as passament de ca vostra, i sa dona no vol tocar es teus. Els posa de banda. Jo sé qui els hi guarda: una persona de tota confiança. Ho sé, Temme. Es muntant no el conec; però, si tu vols podem afinar-lo leri-leri. Ara ho veuràs. ¿Què et sembla que has vingut guanyant, uns dies amb atros d'ençà que pesques amb enteniment?
-No ho sé, llamp me matu… ni d'uns dies amb atros ni de cap dia.
-Doncs jo sí: me sembla que no t'ho erraré de gaire -va fer el vell. I, apuntant-se el broc de la pipa al front, en actitud pensativa afegí: -Sa teua pesca, es dos darrers anys (deixem de banda ets atros), haurà valgut de cinc a sis rals diaris. No en baixa, no; però posem-la a quatre… i comptem. Cada deu dies quatre escuts; cada mes… dotze; en un any… cent quaranta quatre; en dos anys… dos cents vuitanta vuit. Compto pes cap baix… entens? Ha de pujar més, força més. Si la donessis per tres cents escuts, hi perdries.
-Tres cents escuts…- mormolà en Temme. -És força, això? Fan una bella pila?
-Deu pilots de trenta escuts cada un.
-Bah!… no ès cosa- exclamà el xaval, desil·lusionat. -Veieu?… No anem enlloc. Un gussi deu valer trenta o quaranta vegades més: oi?
El vell esclafí una rialleta sense respondre. Es tragué d'una butxaca de la samarreta un paquet de tabac, i, calmudament, es posà a carregar la seva pipa, riu que riu per sota el nas. Després acostà la seva cara a l'orella d'en Temme, i, com de secret, li va preguntar:
-T'agrada, es gussi d'en Bonosi?
-A mi sí; però… alerta!, que no hi entenc res. Què us sembla, a vós?
-Em sembla que a ses teues mans pot durar molts anys. Encara ès a mitja vida, i sa construcció ès bona: roure i estraig… res de ferro. Va bé. Jo, de tu, el compraria.
-Bo!… I bastarà sa mota que heu dit?
-Amb mencos de sa meitat en tindràs prou. Me comprometo a fer-te'l haver per cent vint escuts, amb tot es seu parament i ormeigs de pesca. Deixa sa cosa per a mi… A tu en Bonosi et composaria, mentre que a mi… ell se'n guardarà pla! Li puc dictar sa llei, jo… i ai si no s'hi ajupís! Sé per què ho dic, Temme. No el vui pas atrotinar, ep! Vui sa bona llei i prou. Demana cent vint escuts a sa teua mare, i et responc des tracte.
-A poc a poc- va dir en Temme. -No mogueu res fins que jo us avisu. Sa meua mare podria no tenir es diners, o podria no voler-me'ls donar. Encara que jo els haju guanyats, són ben seus; perque, a casa, ella es senyora i majora, i jo… content que ho sigu!
-Bo, bo! Ès sa bona màxima, Temme. Tant de bo tothom la seguís! Ses teues paraules m'han escaufat com un got de vi ranci. Oi, que sí!, ¡oi que sí! Vatua es marrec! Sí, vas bé: tu proposa, i sa teua mare que disposu. No hi farà puntes, si pensa una mica. Se va envellint força, i ¿què ha de voler sinó que tu prengus gambatge a sa traça que ella el vaju perdent? Però… mira… (sa veiesa sol èsser ganyona): si veus que sorneja i s'arronça, afluixa-li es nu. Tan sols que li pugus desempescar vuitanta escuts, estarem a cames: jo hi posaré ets atros, que te'ls deixaré sobre es mateix gussi, sense rèdits i a tornar-me'ls quan pugus. Què llamp! m'has entrat per s'ui dret i et vui ajudar. Tira, tira! Es meus diners són aucells que no crien, i sempre tenen una ala fora des niu a punt de volar cap a ses necessitats des proïsme. Estem entesos. Ja has sopat? ¿Oi que no?
-Ara hi aniré. Sa meua mare retira tard de ses seues feines.
-Doncs bé- va fer el vell, aixecantse: -ara mateix, tot sopant o de sobretaula, pots proposar-li sa cosa. No t'adormus: com més aviat millor. Apa! Digues-li que jo t'hai aconsellat. Explica-li sa nostra conversa; però… ep!… no li digus que jo sàpiga qui li guarda es diners. Sobre això…. muixoni! No ès cap mal, i, reportat, en podria fer, perquè podria dur cabòries, i tal vegada raons i engrinyes. Prudència, Temme! Sa prudència ès un vestit que mai no es talla massa llarg, per roba que s'hi posu. Mai no te'n sobrarà. Però també et convé coratge. Sigus homo!