-Vol dir que demanava el preu del midó: oi? ¿Li plauria de saber-ho?
-Sí, si és servit. No sé per què he pensat que m'ho podria dir.
-I sí, que puc dir-li-ho. Val…
-Apa, anem-hi!- interromp l'amo, afadigat, sufocat de calor i amb desig d'acabar la volta.
-Sí, sí; però… voto a!… ¿No ha sentit el que ha dit, aquest, sobre la nostra llet?
-Ah! No en facis cas. Hi ha un tramvia que ve per la cantonada i ens trepitjaria.
-Sí, que en vull fer cas. Tinc el meu orgull. Aquest ha demanat el preu del midó, i ara ho sabrà. Val vint vegades més…
-Ep, que vas a llençar-ho tot!- diu el vell patèticament, lluitant amb ses poques forces per contenir-lo. -Ai, ai! Així t'hagués deixat a casa!
El tramvia li ve a sobre. Un cotxer els avisa a crits. Un altre gos, enorme, esperant ficar basa en la questió, tot arrossegant un carret de pa i seguit d'un vailet que li fa crits, s'ha aturat a l'altra part del carrer. Es forma un grupet de gent, i un policia acut precipitadament a l'escena.
-Val…- diu el gos de la llet -val vint vegades el que tu vals abans no acabi jo amb tu.
-Vols dir?- exclama l'altre.
-Sí, sí, nét de gos d'aigua francès, menja cols!…
-Mare de Déu! ¡Ja deia jo que ho llençaria tot!- diu el lleter. -Ja t'ho deia jo!
Però ell està massa ocupat per a fer-ne cas. Cinc minuts després, en retornar el tràfic a son moviment, en haver replegat el vailet del pa sos llonguets plens de fang i haver marxat el policia amb els noms i domicilis de tots els que troba en el grup, aleshores el nostre gos gira el cap i mira enrera.
-Sembla que ha caigut alguna cosa- diu en to indiferent. Després, sacsejant-se tot ell amb tranquilitat, afegeix, triomfant: -Però em sembla que li he fet saber el preu del midó. Penso que no tornarà a ficar-se amb nosaltres.
-Déu ho faci!- diu el vell contemplant tristament la llet vessada.
Aquest gos treballador, però, té el seu esport predilecte: esperar, al capdamunt d'un carrer en davallada, un altre gos, per començar aleshores una carrera vertiginosa. El paper de l'altre gos, en cas semblant, és córrer darrera replegant els articles escampats: pans, cols o camises, així que van caient. En arribar al final del carrer s'atura i espera el seu amic.
-Ha estat una bona cursa: oi?- diu amb un pam de llengua fora i mentre son amo arriba carregat fins dalt del cap amb el que sembrava son gos. -Em sembla que hauria guanyat si no hagués estat per aquell estúpid noiet que se m'ha posat al davant en girar la cantonada. Ho has vist? El mala pell! I què fa, que crida tant i avalota així? Potser perquè l'he empaitat, llançat a terra i li he passat per sobre? Doncs que s'hagués apartat a una vora. És una poca solta això de deixar les criatures al carrer perquè un hi ensopegui. I ara? totes aquestes coses havien caigut? Això és que no les devien col·locar bé. Calia que t'haguessis preocupat de fer-ho millor. Potser no creies que jo fos capaç de baixar el carrer a vint milles per hora. Pensaves que hauria deixat passar pel meu costat el gos dels Schneider sense fer un tour de force? Sí, sí, hom mai s'ho pensa tot. ¿Estàs ben segur d'haver replegat totes les coses? N'estàs ben segur? Jo, al teu lloc, no, que no n'estaria. Jo tornaria enrera per assabentar-me'n. Vols dir que et trobes afadigat? Doncs així no em facis retret si es perd quelcom: vet-ho aquí.
És un gos de tan bona llei! Està tan completament segur que la volta que els correspon és la segona cantonada a la dreta, que res no el convenceria que fos la terça. Està igualment segur que té temps de creuar el carrer amb traça, i no creuria el contrari fins a veure son carret fet a bocins. Aleshores, ell, prou es plany de debò; però ¿què hi hem de fer? Com que, generalment, ell té l'alçada i la força d'un vedellet, i el seu amo és un vell o vella de poca empenta o un noi petit, el gos fa sempre la seva. El major càstig que se li podria imposar fóra deixar-lo a casa i portar el carret son amo. Però l'alemany té massa bon cor, per a castigar-lo sovint.
És imposible de creure que ell sigui enganxat al carro per altra cosa que el propi gaudi. Estic segur que el pagès alemany estableix el carret perquè això agrada al seu gos. En altres països (Bèlgica, Holanda, França…) he vist aquesta mena de gossos maltractats i obligats excessivament al treball. Però, a Alemanya mai de la vida.
Insultar les bèsties, prou que es fa, a Alemanya. He vist un alemany, davant el seu cavall, dient-li tots els insults que tenia a mà. El cavall no va amoïnar-se gaire, per això. N'he vist un altre, cansat de dir grolleries a la seva bèstia, cridar la seva dona perquè l'ajudés en la tasca. La dona es va empipar d'allò més, i cada un a un costat del pobre cavall, començaren a posar-lo verd a força d'insults. Li insultaren la mare i el pare; es ficaren amb la seva figura i apariència, amb el seu cervell, amb el seu sentit moral i les seves dots i capacitats de cavall. La bèstia resistí la ruixada amb una paciència de no dir. Després va fer el que millor podia aleshores: serenament, començà a caminar a passes reposades. La dona tornà als seus quefers, i l'home seguí carrer avall sense deixar de boca la bèstia.
Cap poble tan bondadós com el poble alemany. La crueltat amb les criatures o les bèsties és cosa inconeguda en el país. El fuet, per a ells, esdevé sols un instrument musical. La fuetada, hom l'escolta del matí a la nit; però, un cotxer italià que en els carrers de Dresde va usar el fuet per colpejar el cavall, va ésser quasi linxat pel públic indignat. Alemanya és l'únic pais d'Europa on el viatger pot muntar a un cotxe de lloguer confiat que son servicial amic que va entre barres no serà obligat a treballar escandalosament ni maltractat de fet.
CAPÍTOL XI
Una casa a la Selva negra: la seva sociabilitat; son perfum. - George, decididament, resol no restar al llit després de les quatre. -El camí que no té pèrdua. -El meu especial instint. -Una companyia desagraïda. -Harris, home de ciència. La seva animosa confiança. -El poble: on era i on havia d'ésser. -El projecte de George. -Passegem a la francesa. -El cotxer alemany adormit i despert. -L'home que propaga la llengua anglesa a l'estranger.
Una nit, afadigats i lluny de tot poble o vila, vàrem pernoctar en un mas de la Selva Negra. El gran encís dels estatges a la Selva Negra, és llur sociabilitat. Les vaques són a la cambra del costat; els cavalls, al pis de dalt; els ànecs, a la cuina; els porcs, els nens i les gallines, per tot arreu. Hom es troba vestint-se, i escolta un grunyit darrera seu.
-Bon dia. ¿No teniu cap pela de patata, per ací, si sou servit? No: ja veig que no. Déu vos guard.
Després un escateineig, i es veu sortir el coll tivat d'una gallina.
-Bonic mati: oi? No us farà nosa, que porti ací aquesta cuca meva: veritat? ¡És tan difícil, en aquesta casa, de trobar una cambra on poder fruir el menjar tranquilament! Des de pollet que sempre he menjat molt a poc a poc, i en arribar que vam ésser mitja dotzena… pensi que mai no em deixarien sol. Ara tots vénen demanant un bocinet. Vós no hi teniu cap inconvenient, que pugi al llit: no? Potser així ells no s'adonaran d'on sóc.
Encara hom no està llest de vestir-se, que uns quants capets curiosos guaiten la porta. Evidentment miren la cambra com una eventual ménagerie. Un hom no pot dir si els caps corresponen a nois o a noies: seria de desitjar que fossin masculins. De res no serveix tancar la porta, car no podeu subjectar-la, i, així que l'ajusteu, la canalla torna a obrir-la, d'una empenta, de bat a bat. Un hom es desdejuna talment com acostuma a ésser representat dinant el fill pròdig.
Un porc o dos se us acosten per fer-vos companyia. Una colla d'oques velles us critiquen de la porta estant. Capiu, de llurs murmuracions, fetes amb avalotada expressió, que parlen mal d'un hom. Potser una vaca es redreçarà per mirar-vos.
Aquesta societat a la faisó de l'arca de Noé és el que dóna son perfum característic a l'estatge de la Selva Negra, tal com ho veig. És, aquest, un perfum singular: talment com si hom prengués roses i formatges de Limburger, i greixum dels cabells, i un xic de brossa i de cebes, i préssecs i sabó, tot barrejat amb regust de flaire marina i cadàver que es descompon. No pot definir-se amb precisió cada olor, però un hom les capeix totes: totes les olors que al món són conegudes fins aleshores. Als que viuen en aquestes cases, els complau aquest baf. Mai no obren una finestra, per tal que no es perdi: el serven curosament embotellat. Si un hom vol sentir una altra flaire, ha de sortir al camp per olorar violes o pins. A la casa, res més que el havem dit. Diuen que un hom s'acostuma aviat al perfum d'aquesta: tant que, mancant-hi, no podria dormir en altre ambient.
* * *
Havíem preparat una llarga passejada per a l'endemà, i ens calia llevar-nos d'hora: allà a les sis del matí, si això era possible sense destorbar els de la casa. Vàrem dir a la mestressa si ho creia oportú, i ens ho afirmà, afegint, amb tot, que potser ella no es trobaria a casa, perquè era dia d'anar a ciutat, a unes vint milles de distància, i en tornar serien les set; però que segurament el seu marit, o un dels nois, es trobaria de retorn per a fer l'apat a l'hora fixada: un o altre s'encarregaria de despertar-nos i servir-nos el desdejuni.
Tal com anaren les coses, no ens calgué que ningú ens despertés: pel nostre propi impuls ens despertarem a les quatre. És a dir, no ben bé pel nostre propi impuls, sinó per l'avalot incommensurable que ens omplí el cap i del qual necessitàrem fugir. No podria dir exactament l'hora en què es lleva el pagès de la Selva Negra a l'estiu. A nosaltres ens va semblar que tota la nit estava llevant-se.
La primera cosa que fa, el pagès, en eixir del llit, és posar-se el parell de sabates de pell groixuda i soles de fusta, i donar un tomb constitucional a tota la casa. Fins a haver pujat i baixat tres vegades l'escala, no creu estar despert. Un cop completament despert, el que li cal fer és anar dalt, a l'estable, i enllestir un cavall. (Com que la casa, com tota la Selva Negra, es construïren generalment al costat d'un turó, el pis superior correspon, per l'altra part, al nivell de la terra, i el de baix és destinat a porxos i andanes.) Després, sembla que el cavall ha de donar també el seu tomb per la casa. L'home baixa tot seguit a tallar llenya, i, en acabat, es sent satisfet i comença a cantar a cor què vols cor què desitges.
Considerant-ho tot, varem decidir que el més encertat fóra seguir l'exemple que ens donaven. Fins i tot George mostrava desigs de llevar-se, aquell matí. A dos quarts de cinc prenguérem un lleuger desdejuni, i a les cinc iniciàrem la marxa.
El nostre camí era per dalt d'una muntanya, i, per les preguntes que havíem fet, semblava ésser un d'aquests camins pels quals hom no es pot perdre. Jo suposso que tothom coneix aquesta mena de camins: ordinariament porten a un hom al punt mateix on ha començat; i quan no, hom desitjaria que així fos, per saber, almenys, on es troba. Jo li vaig agafar mania de bon principi, i, encara no havíem caminat un parell de milles, topàrem amb el primer entrebanc. El camí es dividia en tres. Un pal amb cartell indicador, corcat per cert, deia que el camí de l'esquerra conduïa a un lloc que ens era desconegut i que no trobaríem en cap mapa; l'altre braç del pal, que assenyalava la direcció del camí del centre, havia desaparegut; quant al tercer camí, nosaltres convinguérem que conduïa al lloc de partida.
-El vell ho va dir ben clarament- ens recordà Harris: «-Vagin tot dret pels volts del turó.»
-Però quin turó?- preguntà oportunament George.
Ens voltaven cosa de mitja dotzena de turons: els uns més baixos, i els altres més alts.
-Ens va dir que arribaríem a un bosc…- continuà Harris.
-Això res vol dir- afegí George: -amb qualsevulla camí que seguíssim ací, ens passaria igual.
La veritat era que un bosc inmens cobria tots els turons.
-…i ens va advertir que en cosa d'una hora i mitja arribaríem al cim.
-Vet aquí on jo començo a malfiarme- digué George.
-Doncs què hem de fer?
Jo sempre he tingut un secret instint d'orientació. Ho dic sense vanaglòria, car no es tracta de cap virtut. És simplement un instint animal, independent de la meva voluntat. Que les coses se'm posin pel mig (muntanyes, abismes, rius i altres semblants entrebancs), no és pas culpa meva. El meu instint és com cal: la terra, és la que no és com cal.
Els vaig fer anar pel camí del mig. Que hi hagués algú sense traça de seguir gaire llargària en la mateixa direcció, o qui, després de tres milles de caminar pujant i baixant, anés a parar de cop i volta a un niu de vespes, en això jo no hi tenia res que veure. Si el camí del mig hagués dut la direcció que havia de dur, ens hauria menat on voliem anar, n'estic ben cert.
Amb tot i això, jo hauria continuat fent servir el meu do, per a descobrir un nou camí, si l'esperit dels altres m'hagués estat fidel. No sóc un àngel, altrament, i refuso d'esforçar-me en servei de desagraïts. També dubto si Harris i George m'haurien volgut seguir, digués el que digués, i per això em vaig rentar les mans de responsabilitat i Harris ocupà la vacant d'orientador.
-Bé- em digué aquest: -suposo que us deveu trobar satisfet de l'obra vostra.
-Completament satisfet- vaig afirmar des del munt de pedres en que m'havia assegut. -Fins ací jo us he conduït amb seguretat, i seguiria guiant-vos més enllà. Però a tot artista li cal, per a treballar, l'encoratjament dels altres. Sembla que no sabeu on sou; però potser sou on voleu ésser. De totes maneres, jo no vull dir res més de l'assumpte. Podeu anar per allà on us plagui. Jo he acabat amb vosaltres.
No sé si vaig parlar amb amargor, però no vaig poder estar-me'n. Ni una amable paraula se m'havia dit durant tot el fastigosíssim camí.
-No ens entengueu malament- digué Harris. -Tant el mateix George com jo sabem que sense vostra assistència no ens trobariem on som. En això teniu tota la raó. Però l'instint pot errar. El que proposo és substituir-lo per la ciència, que mai no erra. Anem a veure: on és el sol?
-¿No us sembla- digué George -que si retornèssim al mas i lloguèssim un noi per un marc, per tal que ens guiés, ens estalviariem temps, tanmateix?
-Això fóra bo per a perdre hores- digué Harris resoltament. -Deixeu-ho per a mi. He llegit d'aquestes coses i hi he pres interès. -I, traient el rellotge, començà a donar voltes entorn d'ell mateix. -És tan senzill com l'abecé- continuá. -S'assenyala el sol amb la sageta petita, després es divideix el segment entre aquesta i les dotze, i s'obté el nord.
Llavors passà una estona turmentant-se, i fixà el rellotge.
-Ja el tinc!- va dir. -Aquell és el nord: on es troba el niu de vespes. Ara doneu-me el mapa.- Li'l donàrem, i ell, seient de cara a les vespes, començà a examinar-lo.. -Todtmoos d'ací estant, es troba al sud, pel sud-oest.
-Què voleu dir, d'ací estant?- demanà George.
-Què? D'ací, d'on som ara.
-Però, on som ara?- tornà a preguntar George. Harris restà capficat, i digué, tot animós:
-Tant se val, on siguem ara. Sigui com sigui, Todtmoos es troba al sud, pel sud-oest. Anem-hi i no perdem més temps.
-No entenc com feu aquesta deducció- rondinà George aixecant-se i col·locant-se la motxilla.- però suposo que tant se val. Havem sortit perquè ens provi a la salut, i tot és igualment bonic.
-Anirem bé- digué Harris amb la seva encoratjadora confiança. -Serem a Todtmoos abans de les onze: no passeu neguit. I a Todtmoos pendrem alguna cosa.
Va afegir que li venien ganes de pendre un biftec i una truita.
George, per la seva part, no volia que li vingués gana fins veure
Todtmoos.
Durant una hora caminàrem per sortir un lloc espaiós, des del qual veiérem el poble per on haviem passat aquell matí. Tenia una esglèsia estranya, amb una escala per la banda de fora, cosa que mai havia vist. Jo restí lassat i entristit. Haviem estat caminant de ferm durant tres hores i mitja, i havíem fet cosa de tres milles, pel que semblava. Però Harris estava entusiasmat.
-Gràcies a Déu, que ja sabem on som!
-Creia haver-vos sentit a dir que tant vos feia- recordà George.
-I tant me fa, certament. Però no perdem res a estar segurs. Ara tinc més confiança en mi mateix.
-Què voleu que us digui! No sé si hi guanyarem res…- murmurà
George.
Però em sembla que Harris no va escoltar-lo.
-Ara ens trobem- digué aquest- a l'est del sol, i Todtmoos és al sud-oest d'aci. És a dir que…
Harris callà de sobte, i després continuà:
-A propòsit: ¿recordeu si vaig dir que assenyalava la línia divisòria d'aquest segment, al nord o al sud?
-Diguéreu que assenyalava el nord.
-N'esteu segurs?
-Seguríssim- respongué George. -Però no feu retret per als vostres càlculs. Probablement havieu errat.
Harris reflexioná un xic. Després desplegà el front i digué:
-Això és. Naturalment que és el nord. Deu ésser el nord. Com havia d'ésser el sud? Ara havem d'anar cap a l'oest. Anem-hi.
Estic conforme amb anar cap a l'oest- digué George. -Qualsevol punt de la brúixola m'és igual, a mi. Sols em permeto d'assabentar-vos que en el moment d'ara anem cap a l'est.
-Res d'això. Anem cap a l'oest- insistí Harris.
-Vos dic que anem cap a l'est.
-El que voldria és que restéssiu callant, si us plau; perquè em confoneu.
-Doncs tant me fa, si us confonc. M'estimo més això que no pas anar equivocats. I vos dic que anem ben drets cap a l'est.
-Quina ximpleria!- exclamà Harris. -Heu's aquí el sol.
-Sí, sí; ja veig el sol perfectament. Potser és allà on ha d'ésser, segons vós i la ciència, o potser no. El que sé és que, quan nosaltres érem al poble, aquest mateix turó, amb aquest munt de roques, el teníem al nord, i en el moment d'ara anem encarant-lo a l'est.
-Teniu raó- afirmà Harris. -De cop i volta havia oblidat que havem donat una virada.
-Doncs jo, de vós, ho tindria ben en compte; car serà cosa, aquesta, que repetirem més d'un cop.
Esguardàrem a tots indrets, per ací i per allà, i ens dirigírem en l'altra direcció. Després d'una costa de quaranta minuts, novament arribàrem a un lloc espaiós, i novament el mateix poble era als nostres peus. Ara el vèiem al sud nostre.
-És ben extraordinari!- digué Harris.
-No sé pas per què- digué George. -Si hom camina seguit, seguit al voltant d'un poble, és ben natural que el vegi a estones. Jo estic molt content de veure'l. Això em prova que no anem perduts del tot.
-Però havia d'ésser a l'altre costat- digué Harris.
-Ja hi serà abans d'una hora, si continuem caminant.
Per la meva part, jo vaig dir ben poca cosa. Em sentia molestat amb tots dos, però em plaïa de veure que George anava empipant-se amb Harris. Era absurd l'acudit d'aquest de trobar el camí pel sol.
-Voldria saber- digué Harris, tot capficat, -voldria saber ben de segur si la línia divisòria assenyala el nord o el sud.
-Ja ho pensaré- digué George. -És una cosa important, aquesta.
-És impossible que sigui el nord, i us diré per què.
-No us cal amoïnar-vos. Estic disposat a creure que no ho és.
-Però haveu dit que era el nord- digué Harris en to de reprotxe.
-Jo no vaig dir res. Jo vaig dir que vos havíeu dit que ho era. No és igual. Si vos creieu que no, anem per l'altre camí. Almenys canviarem.
Harris girà els seus càlculs completament al contrari, i ens internàrem en el bosc. I, un cop més, després de mitja hora de pujar costes i més costes, tornàrem a veure el mateix poble. S'ha de dir que èrem una mica més amunt, i aquesta vegada el poble era entre nosaltres i el sol.
-Em sembla- digué George, mirant el poble -que aquesta és la millor vista del poble que fins ara hem tingut. Sols resta un altre lloc des del qual el puguem veure: Després, proposo que baixem i descansem una mica.
-No puc creure que sigui el mateix poble- digué Harris. -No pot ser de cap manera.
-Aquesta esglèsia no pot pas equivocar-se- digué George. -Però bé podrien ésser, les quatre visions que havem tingut, un cas com aquell de l'estàtua de Praga. Potser les autoritats de per ací han fet alguns models de dimensions naturals d'aquest poble, i els han col·locat per la Selva per tal de veure on fa més bonic. Sigui com sigui, ¿quin camí prenem, ara?
-No ho sé pas, ni res se se'n dona- digué Harris. -Jo he fet tot el que he sabut. Vós no haveu fet, en canvi, més que rondinar i i fer-me equivocar.
-Potser que hagi criticat una mica, però cal posar-se al meu lloc. L'un diu que té un instint especial, i em dirigeix a un niu de vespes al bell mig del bosc.
-No és culpa meva, que les vespes facin llur niu al mig del bosc- vaig dir-li jo.
-No dic que sigui culpa vostra. No discuteixo. Simplement estic relatant els fets exactes. L'altre, que em condueix amunt i avall de la muntanya sota principis científics, no sap distingir el nord del sud, i mai no està segur de si ha fet una volta o no. Pel que a mi es refereix, jo no tinc altres instints que els ordinaris, ni sóc home de ciència, i el que vaig a fer és el següent: arribar-me a aquell home que veig allà dalt, i oferir-li tant com valgui la feina que està fent de tallar alfals (que potser no passarà d'un marc i mig), per tal que em condueixi a la vista de Todtmoos.
Aquest projecte de George no era gaire original, però de moment ens va semblar encertat. Per sort nostra havíem caminat una distància curta des del punt on començarem a anar perduts, i s'esdevingué que, ajudats pel cavaller de la falç, retrobàrem el camí i arribàrem a Todtmoos quatre hores després del que havíem calculat, i amb tanta gana que, per a calmar-la, necessitàrem quaranta cinc minuts de treball ferm i silenciós.
De Todtmoos intentàrem anar caminant fins al Rin; però, recordant els esforços del matí, acordàrem caminar… a cavall: talment allò que és dit pels francesos passejar en cotxe. Llogàrem un vehicle d'aspecte pintoresc, arrossegat per un cavall que podria anomenar de cos de barril, però encara com un contrast amb el cotxer; car, comparat amb aquest, semblava una arengada. A Alemanya tot vehicle está disposat per enganxar-hi dos cavalls, però ordinàriament no n'hi va més que un. Això dóna als cotxes un aspecte estrany, que se serva així per servar una cosa pròpia. La idea que es persegueix és fer entendre que hom porta de consuetud dos cavalls, però dóna la casualitat d'haver distret l'altre.
El cotxer alemany no és el que podriem anomenar un fuet de primera. Acostuma a fer les coses més bé quan dorm. Aleshores és inofensiu, almenys; i com que el cavall generalment és intel·ligent i experimentat, l'anar així és bastant segur. Si a Alemanya poguessin ensenyar el cavall a replegar el preu del viatge en acabar-lo, llavors no caldria en absolut el cotxer. Fóra un aventatge per al passatger; car, en ésser despert el cotxer i no donar fuetades en l'aire, s'ocupa invariablement a fer o desfer bullits. Recordo una vegada que baixava en cotxe una rampa aguda de la Selva Negra amb dues senyores; un d'aquests camins que semblen cargolar-se com un tirabuixó per una muntanya. La costa s'aixecava en un angle de 75 graus per la banda de fora, i queia a l'altra part en igual inclinació. Marxàvem bastant bé; vèiem complaguts que el cotxer duia closos els ulls. De cop i volta, quelcom (potser el mal somni d'un païr dificultós) va despertar-lo. Agafà els ramals, i, amb un moviment ràpid, tirà cap a l'abisme, llançant fora del camí el pobre cavall, que anava d'aquell costat, i deixant-lo penjat al cotxe. El nostre home no semblava sorprès ni enutjat poc ni molt. Es veia també que els animals es prenien la situació com una cosa a que estaven acostumats. Nosaltres baixàrem, i el cotxer també. Aquest va treure de sota el seient un ganivet reservat expressament, i tallà el corretjam amb força traça. Un cop deslliurat així el cavall, anà rodolant i rodolant fins a raure al camí per la part baixa, a uns 50 peus. Allí s'aixecà novament i romangué esperant-nos. Nosaltres tornàrem a muntar al cotxe, i, amb l'altre cavall, continuàrem el camí de baixada fins a assolir el caigut. Allí, el cotxer, amb l'ajut d'uns cordills, enganxà de nou el cavall, i reprenguérem la cursa.
El que més va estranyar-me fou l'evident costum que tant el cotxer com el cavall tenien d'aquell mètode de baixar la muntanya. Potser pensaven que així fèiem el camí més aviat. No m'hauria sorprès gaire si el cotxer ens hagués proposat d'anar també nosaltres rodolant amb cavalls i cotxe fins al capdavall de la muntanya.
Una altra particularitat del cotxer alemany és que mai no usa els ramals per detenir els cavalls o aupar-los; mai no regula la marxa pel pas del cavall, sinó per l'ús del fre. En voler una marxa de vuit milles per hora, deixa caure una mica el fre fins a només rascar la roda, produint un soroll seguit com el d'esmolar una espasa; i, per a una marxa de quatre milles, el referma més, i es viatja amb un acompanyament de gemecs i de crits que donen idea d'un concert de porcs agonitzants. En desitjar aturar-se, tanca el fre completament. Si el fre és de bona mena, calcula que pot aturar son cotxe, a menys que son cavall no sigui ultra poderós, en una meitat de sa llargària. Ni el cotxer alemany ni el cavall alemany sospiten que hi hagi altre mètode d'aturar el cotxe. El cavall continua tirant amb tota sa força fins que es veu impossibilitat de moure's una polzada més enllà. Llavors descansa. Els cavalls d'altres països estan disposats a aturar-se en fer-los un crit. He conegut cavalls satisfets d'anar a pas de combregar; però el cavall alemany sembla nascut per a una sola velocitat, i no li és possible de sortir-se'n. Parlo literalment, la veritat nua, en dir que he vist un cotxer alemany amb els ramals deixats anar sobre el davant del pescant, cargolant el fre amb ambdues mans, espaordit pel perill d'un atropellament.
* * *
A Waldshut, una d'aquestes petites ciutats del segle XVI per les quals passa el Rin al principi de sa cursa, varem trobar-nos amb ço que tan excessivament conegut és per tot arreu del continent; el turista británic sorprès i agreujat en veure com és desconeguda a l'estranger la sotilesa de la llengua anglesa.
En entrar a l'estació, parlava un anglès bastant correcte, malgrat un xic d'accentuació somerstshire, explicant a un mosso d'estació per tercera vegada, segons va dir-nos, el fet senzillíssim que, encara que duia un bitllet per Donaueschingen i desitjava d'anar-hi per veure el naixement del Danubi (que no és allí, per més que diguin), volia que li enviessin sa bicicleta a Engen i el seu equipatge a Constança perquè l'hi esperessin. Estava acalorat i rabiós per l'esforç que havia fet explicant-se. El mosso d'estació, d'edat jovenívola, semblava, de moment, vell i decaigut. Jo vaig oferir els meus serveis, però aviat em sabé greu d'haver-ho fet, i més greu va saber al qui no parlava. Totes tres direccions eren complicades i calen canvis i recanvis. No hi havia temps per a una explicació calmosa, car el tren nostre sortia tot seguit. El viatger rondinava cosa de no dir; sempre s'embolicava a cada aclaració, i el mosso només desitjava acabar l'assumpte per poder alenar a plaer.
Deu minuts després, tot pensant, al vagó, sobre l'assumpte, vaig adonar-me que havia convingut amb el mosso que fóra millor enviar la bicicleta per Immendingen i que la facturés així; però havia oblidat de donar les instruccions perquè sortís d'allí. Si jo fos home de tornar gaire sobre les coses, a hores d'ara estaria turmentant-me considerant que la bicicleta ha d'ésser encara a Immendingen; però sóc d'opinió que és bona filosofia fer per manera de veure les coses per llur part favorable. Penso que el mosso d'estació devia esmenar la meva omissió, o potser que devia anar a parar a mans del meu paisà en temps oportú. Quant al seu equipatge, vàrem enviar-lo a Radolfzell; però tinc el consol de recordar que anava retolat a Constança, i potser els empleats de Radolfzell l'havien enviat ací en trobar que allà ningú no el reclamava.
Tot el que precedeíx és a part de l'ensenyança que vull treure de l'incident. El veritable quid de la situació era la indignació de l'anglès en veure que el mosso de l'estació alemanya no comprenia la llengua nostra. Al moment que va parlar amb nosaltres expressà la seva indignació amb paraules un xic fortes.
-Moltes gràcíes- em va dir. -És bastant senzill. Vull anar a Donaueschingen en tren. De Donaueschingen vaig a Geisengen tot caminant. A Geisengen pendré el tren per a Ensen i d'Ensen aniré en bicicleta fins a Constança. El que no vull és portar amb mi l'equipatge; vull trobar-lo a Constança en arribar. He tractat d'explicar-ho a aquest ximplet fa deu minuts, però no li ho puc ficar al cap.
-És una dissort- vaig dir-li. -La major part d'aquests empleats alemanys no coneixen més llengua que la llur.
-Li ho he explicat amb la guia de ferrocarril, a la mà i fent tota mena de mímica; però no li entra al cervell.
-Sembla mentida! La cosa s'explica ella sola.
Harris s'havia empipat amb aquest home. Desitjava reprovar-li la seva bogeria de viatjar per indrets poc freqüentats d'un país i volent realitzar complicades combinacions de trens sense saber una paraula de la llengua del país. Però jo vaig aturar els impulsos de Harris fent-li veure la gran tasca que duia a terme malgrat sa inconsciència.
Shakespeare i Milton han fet llur paper per propagar la llengua anglesa entre la resta del món. Newton i Darwin han fet esdevenir llur llengua quelcom necessari entre els pensadors i homes cultes de l'estranger. Dickens i Ouidea (la gent que pensa que el món literari és limitat pels prejudicis del carrer New Grub es sorprendria de la posició assolida a l'estranger per aquest mofeta casolà) han ajudat més encara a popularitzar-la. Però l'home que ha difós el coneixement de la llengua anglesa des del cap de Sant Vicens als Monts Urals és l'anglès, que, incapaç d'apendre ni una paraula de cap altre idioma, o no volent apendre-la, viatja cartera en mà per tots els recons del continent.
Un hom pot escandalitzar-se de la seva ignorància, enutjar-se de la seva estupidesa, empipar-se de sa pretensió; però el fet pràctic s'esdevé. És ell qui anglesitza Europa. Per ell el pagès suís viatja sobre la neu, les nits d'hivern, per assistir a la lliçó d'anglès, que es dóna a cada poble; per ell el cotxer i el policia, i la cambrera i la bugadera, fullegen la gramàtica anglesa o manuals de conversació anglesos; per ell el botiguer estranger i el comerciant envien llurs fills i filles, a milers, perquè estudiïn a les ciutats angleses; és per ell que a tots els hotels i restaurants estrangers posen als anuncis: «Inútil presentar-se sense saber-l'anglès correctament.»
Si les races que parlen anglés es proposessin de parlar a més un altre idioma, el meravellós progrés de la llengua anglesa arreu del món, finiria de cop i volta. L'home de parla anglesa fa sonar l'or en sa butxaca al mig dels estrangers, i diu: -Aquí hi ha la paga per als que sàpiguen parlar anglès.
És el gran educador. Nosaltres podem fer-li retrets, però en realitat hauríem de treure'ns el capell quan passa. És el missioner de la llengua anglesa.
CAPÍTOL XII
Ens agreugen els instints prosaics dels alemanys. -Un paisatge esplèndid en el qual no hi ha restaurant. -L'opinió que al continent es té de l'anglès que no sap com fer-ho per sortir de la pluja. - S'apropa un fastigós viatger amb una rajola. -La cacera del gos. -La casa d'una família desplaent. -Una regió fecunda. -Una ànima joiosa puja per la muntanya. -George, alarmat per l'hora avançada, cuita a baixar per l'altra part. -Harris va a mostrar-li el camí. - M'entristeixo de romandre tot sol i segueixo Harris. -Pronunciació expressament designada per a ús de l'estranger.
Quelcom que agreuja bastant l'esperit anglo-saxó veritable és el prosaic instint que indueix l'alemany a posar un restaurant a la fi dels indrets propis per a excursió. Al cim d'una muntanya, a la vall riallera, al camí en solitud, a la vora d'una cascada o un rierol serpentejant… ací i allà, el concorregut Wirtschaft. ¿Com poetitzar la rústega bellesa d'un paisatge, voltat de taules tacades de cervesa? ¿Com perdre's en embadaliments d'històries o llegendes, amb l'olor de carn rostida i espinacs?
Un dia, amb intent d'enlairar l'esperit, anàrem vers un bosc espès. En un descans del camí, mentre respiràvem amb tota la boca oberta i ens subjectàvem més fort el cinturó, Harris va dir, amargament:
-A dalt de tot trobarem un ostentós restaurant, on la gent s'empassarà biftecs i coques de cirera, i força vi blanc.
-Voleu dir?- preguntà George.
-Segurament. Bé sabeu com ho arreglen els alemanys. Ni una sola arbreda consentiran deixar lliure per a la contemplació i la solitud. Ni un sol turó deixaran per a l'enamorat de la naturalesa rústega, sense fer-lo malbé amb una grolleria o una vulgaritat o un materialisme.
-Penso- vaig dir jo -que hi arribarem abans de la una, si no ens distraiem gaire.
-El mittagstisch serà a temps- murmurà Harris- i, probablement, amb alguna d'aquestes truges blaves que es crien per ací. A Alemanya sembla impossible apartar-se del menjar i beure. N'hi ha per a tornar-se boig.
Alleugerírem un xic, i, davant la bellesa del paisatge, oblidàrem la nostra indignació. El meu càlcul sortí exacte. A tres quarts d'una va dir Harris, que anava al davant:
-Ja hi som. Ja veig el cim.
-Hi ha cap indicació del restaurant?- vaig preguntar a Harris.
-No veig res, però de segur que és aquí, i així Déu el desfaci.
Cinc minuts després arrivàrem al cim. Miràrem al nord, al sud, a l'est i a l'oest. Després ens miràrem els uns als altres.
-Bonic paisatge, oi?- exclamà Harris.
-Magnífic- vaig dir jo.
-Esplèndid- adjectivà George.
-Per una vegada, han tingut el bon sentit de posar el restaurant lluny de la vista.
-Sembla que l'han amagat ben bé- féu notar George.
-A un hom no li fa tanta de nosa, si no l'hi posen als nassos- digué
Harris.
-Naturalment- vaig dir jo -que, posat al seu lloc, un restaurant va bé.
-Em plauria de saber on l'han ficat- digué George.
-Anem-ho a veure?- proposà Harris, inspirat.
Era un bon acudit. Jo mateix en sentia la curiositat. Convinguérem d'explorar en diferents direccions, tornant al cim per comunicar-nos el que descobríssim; i al cap de mitja hora ens reunírem de bell nou. No ens calgueren paraules. Les fesomies de tots tres deien clarament que a la fi haviem descobert un recó de naturalesa alemanya no fet malbé per la suggestió de menjada i beguda.
-Mai de la vida ho hauria cregut- digué Harris. -I vós?
-Jo diria que aquest és l'únic quart de milla quadrada en tota la
Fatherland, que no en té de restaurant.
-¡I nosaltres, tres estrangers, ho havem descobert!- digué George.
-És veritat- vaig observar. -Per pura bona sort podem ara festejar els nostres refinats sentiments sense que siguin agreujats pel record de la prosa de la vida. Mireu aquella llum, sobre els pics llunyans. Oi, que n'és, d'encisadora?
-Parlant de la naturalesa- digué George -Quin vos semblaria el camí més curt per a baixar?
-El camí de l'esquerra- vaig respondre, després de consultar la Guia -ens condueix a Sonnensteig (on, per cert, observo que es parla bé del Goldener-Adler) en cosa de dues hores. El camí de la dreta, encara que un xic més llarg, domina perspectives més extenses.
-Una perspectiva és molt semblant a una altra- digué George. I Harris i jo el seguírem. Però no arribàrem a baix tan aviat com era el nostre compte.
En aquestes regions les tempestats vénen a correcuita. Abans d'haver caminat un quart d'hora, es féu questió de cercar refugi o passar la resta del dia amb les robes mullades completament. Ens decidírem per la primera cosa, i elegírem un arbre que en qualque altre cas ens hauria donat esplèndida protecció. Però, a la Selva Negra, una tempestad no és pas cosa de broma. De primer antuvi ens volíem animar l'un a l'altre dient-nos que, caient l'aigua d'aquella faisó, no podia durar gaire. Després ens esforçàrem a reflexionar que, si durés, restaríem tan mullats que poc ens faria mullar-nos més.
-Talment com això es posa- digué Harris -em sembla que m'hauria agradat de trobar un restaurant ací dalt.
-Certament, no veig l'aventatge de trobar-se mullats i amb gana- digué George. -Esperaré altres cinc minuts, i després me n'hi vaig.
-La solitud d'aquestes muntanyes- vaig observar -és ben agradosa amb bon temps. En un dia de pluja (especialment si un hom té certa edat), quan…
De sobte ens cridà la veu d'un senyor grassó, a la distància d'uns cinquanta peus, sota un gran paraigua…
-Què potser voldrien passar a dintre?- ens digué.
-A dintre de què?- vaig cridar jo, tornant la pregunta.
De primer antuvi em va semblar un d'aquests graciosos que fan broma de tot sense tenir solta de res.
-A dintre del restaurant!- respongué.
Deixàrem el nostre refugi corrent envers ell. Desitjàvem informar-nos més bé.
-Els he cridat de la finestra estant- digué el senyor grassó, en apropar-nos; -però em sembla que no m'han sentit. Aquesta tempestat pot durar una hora, encara; i vostès es mullarien tant!…
Era un senyor vell i amable. Demostrava passar neguit per nosaltres.
Jo vaig dir-li:
-Vostè és ben amable d'haver sortit. Nosaltres no seríem tan boigs d'haver-nos,estat aquesta mitja hora sota l'arbre sabent que hi havia un restaurant amagat a quatre passes de nosaltres. No teníem la més lleugera sospita d'ésser a prop de cap restaurant.
-Ja deia jo!- respongué el vell senyor. -Per això he sortit.
Sembla que tot el públic del restaurant ens havia estat atalaiant des de les finestres, estranyats de la nostra pobra situació. Sense aquest afectuós senyor, penso que el públic s'hauria divertit mirant-nos durant tota la tarda. Per la seva part, l'amo del restaurant ens va dir que no prengué cap determini, perquè… li havíem semblat anglesos: així, tal com sona. Al continent creuen de bona fe que tots els anglesos són excèntrics o boigs. N'estan tan convençuts com els pagesos d'Anglaterra creuen que els francesos s'alimenten amb granotes. Per més que un hom faci un personal esforç per dissuadir-los, no assoleix gaire èxit.
Era un petit i còmode restaurant, on feien guisats prou regulars i el tischwein era ben passable. Romanguérem allí un parell d'hores, ens eixugàrem, menjàrem i parlàrem del paisatge. En trobar-nos disposats per a marxar, ocorregué un incident que demostra fins a quin punt, en el món, es belluguen més les influències del mal que les del bé.
Va entrar un viatger. Semblava un home ple d'inquietud. Portava a la mà una rajola penjant d'un cordill. Va entrar nerviós i sobtadament, tancà la porta amb tota cura darrera d'ell, assegurant-se de refermar-la, i guaità a la finestra llarga estona, seriosament; i després, amb un sospir de descans, posà la rajola al banc del seu costat i demanà menjar i beure.
Quelcom misteriós surava de tot això. Un hom es preguntava què podia fer-ne, de la rajola; per què havia tancat la porta tan curosament; per què havia guaitat amb tanta d'ànsia per la finestra. Però el seu posat era massa apocat per a fer-hi conversa, i ens abstinguérem de preguntar-li res.
A mesura que menjava i bevia, esdevenia més alegre i sospirava menys seguit. Després allargà ses cames, encengué un cigar pestilent, i bufà el fum amb joia pausada.
El que succeí més tard, passà massa de pressa perquè pugui explicar-ho amb detalls. Recordo que una dameta entrà de la cuina amb una cassola a la mà. La vaig veure que anava a la porta de fora en ocasió que tot el públic estava en una confusió.
Un hom es recordava de les escenes de transformació en les pantomimes, en què, entremig de núvols flotants, música lenta, flors flamejant i fades recolzades, son transportats de cop i volta a un quadre de policies que salten sobre una colla de nois avalotadors, histrions inflats com a salsitxes diformes, arlequins, llesques de pa amb mantega i clowns…
Així que la dameta de la cassola tocà la porta, aquesta s'obrí de sobte com si tots els esperits de l'Infern haguessin estat fent pressió i esperant. Dos porcs i una gallina entraren sobtadament. Un gat que havia romàs dormint sobre un barril de cervesa botà ferament. La dameta llançà sa cassola per terra. L'home de la rajola es posà de peu dret com mogut per un ressort, bolcant la taula del davant seu amb tot el que hi havia. Tothom mirava per ací i per allà cercant el motiu del desastre. Aviat fou descobert en forma d'un terrier entravessat, d'orelles agudes i cua d'esquirol. L'amo del restaurant entrà sobtadament per una altra porta intentant treure'l fora de la casa d'una puntada de peu; però, en compte d'encertar-lo, féu blanc en un dels porcs, el més gros de tots dos. Fou una vigorosa puntada de peu, magníficament dirigida, que el porc va rebre de ple: res no fou malversat. Un hom ho deplorava per la pobra bèstia, però cap sentiment podia comparar-se amb el d'ella mateixa. Deixà de córrer, seié al bell mig de la sala, i clamà al cel perquè veiés la injustícia que li havia caigut a sobre. Els seus planys degueren oir-se des de les valls dels voltants, fent preguntar a aquell que els sentís quina mena de cataclisme tenia lloc entre muntanyes.
La gallina començà, per son compte, a avalotar, fent corredisses per tots els recons. Era, aquesta, una meravellosa au de corral, que semblava trobar la cosa més fàcil del món enfilar-se per una paret llisa. Entre ella i el gat llançaren per terra el que encara no hi era.
En qüestió de pocs segons hi havia a la sala nou persones tractant d'aconseguir un sol gos amb el peu. Potser de tant en tant qualque persona l'encertava, car la bestiola també de vegades deixava el lladruc per un udol de gemec; però per això no s'amoïnava pas. Sens dubte pensava que en el món tot es paga, fins la caça d'un porc i una gallina: al cap i a la fi la presa bé s'ho mereixia. Altrament tenia la satisfacció de veure que, per cada puntada de peu que rebia, els altres éssers vivents de la sala en rebien dues.
Quant al porc dissortat (el qual romania encara al bell mig del saló, quiet i aixecant sos crits llastimosos), rebia uns quatre cops per cada un que en rebien els altres. L'encertar el gos amb el peu esdevenia com jugar al foot-ball amb una pilota que fugia en anar a tocar-hi; però, en haver-hi apuntat amb força, com que la puntada havia de donar-se de totes maneres, el que hom desitjava era que el peu trobés quelcom sòlid per aturar-se i estalviar-se d'haver de seure a terra d'una faisó violenta i sorollosa. Les vegades que hom encertà el gos foren per pura casualitat; i el mateix que pegava esdevenia tan desprevingut que queia sobre la pobre bèstia després d'encertar-la. I tothom, a cada instant, topava amb el porc assegut, sense que res no pogués evitar-ho; a la bestiola li era impossible apartar-se del mig de cada un que corria.
Hom no sabria dir quant durà l'aldarull, que finí pel bon seny de George. Havia anat un moment perseguint, no pas el gos, sinó l'altre porc, que era capaç de bellugar-se encara, i, agafant-lo en un recó, el va convèncer, a la fi, que no havia de donar més volts per la sala, i que ben bé podria anar a donar-los fora; de manera que el va fer sortir per la porta, no sense haver fet un agut i prolongat crit.
Sempre es desitja allò que no es té. Un porc, una gallina, nou persones i un gat no valien res, segons opinió del gos, comparats amb la presa que fugia; i, en escapar al seu darrera per perseguir-la, George pogué tancar la porta darrera el gos i passar el forrellat.
Aleshures s'aixecà l'amo d'el restaurant, que també havia anat a raure per terra; l, mirant totes les coses escampades per ací i per allà, digué a l'home que havia entrat amb la rajola:
-És de vostè aquest gosset tan enjogassat?
-No, no és pas meu- respongué amb fermesa.
-Doncs de qui és, aquest gos?- tornà a preguntar el fondista.
-No sé pas de qui pugui ésser.
-No em satisfà gaire, la resposta: sap?- digué el primer mentre replegava de terra un quadre de l'emperador alemany i eixugava amb la mànega la cervesa que havia caigut.
-Jo m'ho semblava, que no havia de satisfer-lo- respongué l'home. -No esperava altra cosa. N'estic tip, de dir a tothom que el gos no és meu i que ningú em cregui.
-Doncs com és que va amb ell, si nò és seu? Quin atractiu li troba?
-Jo no vaig amb ell- respongué l'home de la rajola: -és ell, que ve amb mi. M'ha replegat aquest matí, a les deu, i no vol deixar-me. En entrar ací pensava haver-me'n alliberat: l'he deixat entretingut matant un ànec a una distancia de més d'un quart d'hora. Suposo que l'hauré de pagar així que hi torni.
-No ha provat de llançar-li pedres?- intervingué Harris.
-Que si he provat de llançat-li pedres!- exclamà l'home amb menyspreu. -Li he llançat pedres fins a adolorir-se'm el braç de tant llançar-ne; però es veu que ell pensa que ho faig per broma, i em torna les pedres amb la boca. Aquesta rajola la porto fa més d'una hora amb l'esperança de poder-lo encertar; però mai no s'acosta prou a mi per a atrapar-lo: s'asseu justament a unes sis polzades fora del meu tret, i roman amb la boca oberta mirant-me.
-És la història més divertida que he escoltat des de molt temps ençà- digué el fondista.
-Em plau que faci gràcia a algú- afegí l'home.
Vàrem deixar-lo ajudant el fondista a replegar de terra la trencadissa, i marxàrem. A uns dotze metres de la porta veiérem el gos fidel esperant el seu amic. Semblava estar afadigat, però satisfet. Es tractava evidentment d'un gos d'estranys i sobtats capricis, i de moment temérem que ens agafés afecte a nosaltres; però ens va deixar passar amb total indiferència. La seva lleialtat envers aquest home, que no la corresponia, era corprenedora. Però no volguérem ficar-nos a destruir-la.
* * *
Havent finit satisfactòriament la nostra excursió per la Selva Negra, ens dirigirem amb les nostres bicicletes, per l'Alt Breisach i Colmar, a Münster, des d'on començàrem una breu exploració dels Vosges, en els quals, segons la dita de l'actual emperador d'Alemanya, acaba la humanitat.
De fa molt temps l'Alt Breisach, una fortalesa de roca, amb el riu tan aviat per una part com per l'altra (car, en sa inexperta joventut, no sembla que mai hagi estat completament segur de sa cursa), deu haver agradat, per a viure-hi, solament a l'enamorat de les coses extranyes i emocionants: fos la guerra entre els que fos i sobre el que fos, l'Alt Breisach era sempre pel mig. Tothom l'assetjava, i la major part dels que ho feien el capturaven: després el perdien. Ningú no semblava capaç de conservar-lo. L'habitant de l'Alt Breisach mai no estigué completament segur del que era i a qui pertanyia el seu país. Un dia era francès; i de sobte, abans d'haver pogut parlar prou el francès per a pagar les seves contribucions, es trobava que era austríac. Mentre es preocupava a descobrir què havia de fer per ésser un bon austríac, s'esdevenia que ja no era austríac, sinó alemany, encara que la mena d'alemany, entre tantes, deu haver romàs sempre en dubte per a ell. Un dia descobria que era catòlic: al següent es trobava que era un fervorós protestant. L'únic que degué donar certa estabilitat a la seva existència, fou, segurament, la monòtona seguretat d'haver de pagar durament el privilegi d'ésser, de moment, el que es volia que fos. Però, en començar a pensar en semblants coses, un hom resta estranyat de per què a l'Edat mitjana es prengué ningú la molèstia de viure, llevat dels reis i els cobradors de tributs.
Les muntanyes de Suïssa po poden pas comparar-se amb els Vosgues quant a varietat i bellesa. Els aventatges d'aquests, des del punt de vista dels turistes, són per llur major pobresa. El pagès dels Vosgues no té aquest caient poc romàntic d'home content que viu en l'abundor, i que no és grat de trobar a través del Rin. Els pobles i les granges posseeixen l'encís de la decadència. Altre atractiu són llurs ruïnes: molts de llurs nombrosos castells es troben en indrets on solament les àligues podrien fer-los; en alguns, començats pels romans i acabats pels trobadors, que ocupen una gran extensió amb el laberint de llurs murs desafiant el temps, pot un hom encara vagar hores i hores abandonant-se a la pròpia fantasia.
El venedor de fruita com el de verdura, són desconeguts als Vosgues. Aquests productes, en llur major part, creixen silvestres, i s'obtenen simplement collint-los al camp. Així, esdevé cosa difícil de portar a cap un projecte d'excursió per aquestes muntanyes; car, els dies xafogosos, la temptació d'aturar-se a menjar fruita és invencible. Els gerds més deliciosos que mai s'hagin menjat, les maduixes, les groselles i el raïm, creixen al peu de la muntanya talment com les móres pels camins d'Anglaterra. Al nen dels Vosgues no li cal furtar en els horts: pot emmalaltir-se de tip sense cometre delicte. Els horts sovintegen per aquests indrets; però assaltar-ne un amb el propòsit de furtar fruita fóra tan gran bogeria com la del peix que volgués anar per les aigües d'un balneari sense pagar entrada. Malgrat això, no manca qui erra així.
Una tarda, tot anant d'excursió, sortírem a la planura, en la qual potser ens entretinguérem massa temps, menjant més fruita de la que realment ens era bo. Era tan abundosa al nostre entorn, tan variada! Vàrem començar per unes quantes maduixes endarrerides, i d'aquestes passàrem als gerds. Després Harris trobà una prunera amb fruita primerenca, però en el seu punt.
-Vet aquí el millor que havem trobat, potser- digué George. -I fariem be de donar-ne bon compte.
No cal dir que era un bon consell, trobant-nos davant l'arbre.
-La llàstima és que les peres siguin tan dures- digué Harris.
Semblava que de moment es planyia molt; però després topàrem amb unes prunes bellament grogues que l'aconhortaren una mica.
-Segurament que ens trobem ací massa al nord perquè hi hagi pinyes- digué George. -Em sento amb ganes de menjar-me'n una. Aquesta fruita, tan comú, esdevé una obsessió al cap d'una estona de pensar-hi.
-El que hi ha és massa fruita d'abrutxell i poca d'arbre- observà
Harris. -M'hauria agradat menjar unes quantes prunes més.
-Ací puja un home que sembla del país,- vaig fer notar jo -i potser ell ens podrà dir on trobaríem més prunes.
-Camina bastant bé, pel que sembla, a la seva edat- digué Harris.
Certament pujava la muntanya a un pas notable. Altrament, pel que a distància ens semblava, venia content i satisfet de la vida, cantant i cridant amb tota la seva veu, guenyejant i movent els braços.
-Quina bona ànima de vell!- exclamà Harris. -Fa goig de veure. Però… escolteu: ¿per què dimoni deu portar el bastó al muscle, en lloc de servir-se'n per a pujar la muntanya?
-Sabeu que no em sembla pas que porti bastó?- digué George.
-Què podria ésser, aleshores?
-Em sembla més aviat una escopeta.
-Potser ens havem equivocat- digué Harris. -¿Què va que aquests terrenys són de propietat privada?
Aleshores no vaig poder estar-me de contar-los el record que m'acudí:
-¿No recordeu un trist succés esdevingut al Sud de França, no fa gaires anys? Tot passant per una finca un soldat va collir unes cireres; i l'hortolà francés a qui pertanyien sortí i, sense dir paraula, li engegà un tret que el matà.
-Però segurament que ni a França cap persona té dret de matar a trets a un home per collir fruita!- exclamà George.
-Ben cert que no- li vaig respondre. -El fet fou absolutament il·legal. La sola excusa que va donar el seu advocat defensor era que es tractava d'un hortolà de temperament molt excitable i que s'estimava molt aquelles cireres.
-Ja en recordo quelcom, ara que ho dieu- féu Harris. -Em sembla que el departament on va ocòrrer el fet (crec que s'anomena el Commune), hagué de pagar una forta indemnització a la família del soldat, la qual cosa era ben justa.
De cop i volta digué George:
-N'estic cansat, d'aquests indrets. Altrament és ja massa tard.
Nosaltres restàrem mirant com s'allunyava a bon pas, i Harris va afegir, per son compte:
-Si segueix com va, aviat caurà i pendrà mal. El que em sembla és que no sap el camí.
I anà per a acompanyar-lo. Jo em vaig trobar tot sol, i, en veure'm sense ningú amb qui parlar, vaig entristir-me sobtadament. També vaig pensar que des de petit no havia gaudit d'una corredissa baixant una costa dreta. Se'm va acudir, doncs, de reviure aquesta sensació. És un exercici violent però em sembla que va bé per al fetge.
* * *
Aquell vespre vàrem dormir a Barr, una agradosa ciutat petita, situada en el camí de St. Ottilienberg, que no és altra cosa que un interessant convent antic entre muntanyes, on els monjos serveixen un hom, i després li passen el compte.
Mentre érem a Barr, en disposar-nos per a sopar va entrar un turista que tenia aparença d'anglès, però que enraonava un idioma com mai no n'havia sentit cap de semblant.
Malgrat això, era un llenguatge elegant i de so agradós. El fondista se'l mirà sense entendre'l ni d'una paraula; la seva dona bellugava el cap. El foraster féu un sospir i provà de parlar una altra llengua que em dugué no sé quins records, encara que no poguí de moment precisar-la. Tampoc aquesta vegada no l'entengué ningú.
-Això és horrorós!- va exclamar aixecant la veu.
-Però vostès són anglesos!…- digué el fondista adreçant-se a nosaltres- amb el semblant tot il·luminat.
-I monsieur sembla afadigat…- afegí la dona, petita i ardida. -Monsieur voldrà sopar…
Tots dos parlaven l'anglès perfectament, quasi com el francès i l'alemany, i anaven amunt i avall cercant de complaure el foraster. En anar a sopar segué al costat meu, i jo vaig parlar-li així:
-Digui (i dispensi):- (jo estava molt intrigat per la cosa) -¿quina llengua era aquella que parlava en entrar?
Ell, molt seriosament, em va respondre:
-Alemany.
-Ah!- vaig fer. -Dispensi, dispensi.
-No ho ha entès?- em preguntà ell.
-Sens dubte és culpa meva. El meu coneixement d'aquest idioma és molt limitat. Hom replega una mica d'ací i d'allà durant el viatge; però, naturalment, això no és pas saber l'alemany.
-Però és el cas que ni el fondista ni la seva dona m'han entès, i es tracta de la pròpia llengua d'ells.
-Potser no- vaig dir. -Els nois d'aquests indrets parlen alemany, i el nostre patró i la seva dona el coneixen també fins a cert punt; però la gent vella, a tota l'Alsàcia i la Lorena, encara parlen francès.
-Però ¡si he parlat francès, també, i amb tot i això no m'entenien!
-És estrany, certament…
-És més que estrany- replicà -en aquest cas és incomprensible. Jo tinc premi en llengües vives: vaig guanyar el grau, precisament, pel francès i l'alemany. La meva construcció correcta i la puresa de la meva pronunciació es consideraven, en el meu col·legi, com a cosa notable. Però surto a l'estranger, i quasi ningú no entén ni una paraula del que dic. M'ho pot explicar, vostè?
-Penso que sí. La seva pronunciació és massa correcta. Ja sap vostè el que va dir l'escocès en tastar el veritable whisky per primera vegada: «-Potser que sigui veritable, però no m'agrada.» Doncs així succeeix amb l'alemany que vosté parla. El que vostè fa, sembla més aviat una demostració de la seva ciència. Jo li aconsellaria que pronunciés tan malament com li fos possible. A tot arreu passa el mateix. Tots els països tenen llur pronunciació especial per als estrangers… una pronunciació que mai no somiarien d'usar entre ells, car tampoc no la podrien entendre. Recordo haver oït, una vegada, una dama anglesa explicant a un francès la pronunciació de la paraula anglesa have.
-Vostè la pronuncia- deia la dama, fent-li retret -com si fos escrita hav. Fixi's que no ho és: porta una e a la fi.
-Però em semblava- deia el deixeble -que la e de la fi de have no tenia so.
-I, certament, no en té pas- explicava la professora: -és el que se'n diu una e muda; però exerceix una influència modificadora sobre la vocal precedent.
Succeí que abans el deixeble deia have de faisó que se'l podia entendre: després, en haver de pronunciar el mot s'aturava mig mort, feia un esforç per concentrar els seus pensaments, i produïa un so que solament per tota la frase es podia compendre.
Deixant de costat els sofriments dels primers màrtirs, em sembla que pocs homes han passat tantes d'angúnies com jo en tractar d'assolir la pronunciació alemanya kirche, que vol dir església. Molt abans d'haver-la assolida vaig decidir-me a no anar mai a l'església, trobant-me a Alemanya, per la preocupació que em proporcionava la beneïda parauleta.
-No, no- m'explicava el meu professor, un bon home de força paciència. -Vostè pronuncia com si estigués escrit kirchhe: no hi ha aquesta h. És…- (I em pronunciava la paraula per vigèsim cop. El trist del cas és que mai, per res del món, no vaig trobar cap diferència entre la seva pronunciació i la meva. I tractava d'explicar-m'ho d'altra manera.) -Vostè fa el so a la gola- (i era veritat) -i jo vull que el faci des d'ací sota.- I amb el dit índex m'indicava el lloc des d'on havia de començar. Després de penosos esforços, que donaven per resultat uns sons amb els quals es suggeria la idea de qualsevol cosa, menys la d'un lloc sagrat, no em calia sinó excusar-me dient:
-Em penso que no em serà possible. Fa molts anys que vinc parlant amb la boca, tal com és. Mai no he conegut ningú que enraonés amb l'estómac, i segurament que he fet tard per a aquests equilibris.
Després de passar hores i més hores fent pràctiques pronunciant la paraula pels carrers silenciosos, esfereint els vianants, vaig arribar a assolir la correcta fonètica. El meu professor s'entusiasmà amb mi, i fins a arribar a Alemanya vaig estar satisfet de mi mateix. A Alemanya em trobí que ningú no entenia el que volia dir amb aquella paraula: mai no vaig arribar a prop d'una església, amb ella. Vaig haver d'abandonar la meva correcta pronunciació i tornar a la dolenta, amb tot el dolor del meu cor. Aleshores veia que s'il·luminaven les fesomies per dir-me que l'església era en girant la cantonada, o al carrer immediat, segons el cas.
Em sembla també que la pronunciació d'una llengua estrangera podria ensenyar-se per altre mètode, millor que el de demanar al deixeble aquests exercicis acrobàtics interns, impossibles, generalment, i inútils sempre. Vegeu, si no, com se'ns ensenya:
-Arrambi les glàndules de la llengua sobre el costat a sota de la larinx. Després, amb la part convexa de les dues cavitats corbades, cap a dalt, de faisó que quasi es trobi (sense arribar-hi completament) amb l'úvula, tracti de portar la punta de la llengua fins a la gola. Aspiri profundament i comprimeixi la glotis. Després, sense obrir els llavis, digui garoo.
Després un hom ho fa i no en queden satisfets.
CAPÍTOL XIII
Un examen del caràcter i costums de l'estudiant alemany. -El mensur alemany. -Usos i abusos de l'ús. -Punts de vista d'un impressionista. -La gràcia de la cosa. -Recepta per a fer salvatges. -La noia alemanya.- el seu gust especial quant als rostres. -El kneipe. -De com brindar un Salamandra. -Consell al foraster. - Una història que pogué acabar tristament. -De dos homes amb llurs esposes i un solter.
De retorn a Anglaterra vàrem passar per una ciutat alemanya que té Universitat, tot desitjant veure de prop la vida de l'estudiant; curiositat que, afavorits per la cortesia d'alguns amics alemanys, poguérem satisfer.
El noi anglès juga fins que té quinze anys, i després treballa fins que arriba a vint. A Alemanya el qui treballa és el noi, i el gran és el qui juga. El noi alemany va a estudi a les set a l'estiu, i a les vuit a l'hivern; i, a estudi, estudia. El resultat és que a setze anys té un complet coneixement dels clàssics i de les matemàtiques, i sap tanta d'història com qualsevol polític; tot plegat amb un bon coneixement de les llengües modernes. Per això els seus vuit semestres de col·legi, durant quatre anys, abracen potser massa, a menys que es vulgui fer d'ell un mestre.
No és pas sportman, la qual cosa és llastimosa, car podria ser-ho, i molt apte. Juga una mica al foot-ball i no és gaire aficionat a la bicicleta: li plau més de jugar al billar als cafès, on l'ambient és enrarit; però, en general, en el major nombre dels casos, es passa el temps de barrila, bevent cervesa i provant les pròpies forces a la lluita.
Si és fill de casa bona, entra a formar part d'un cos o classe: pertànyer a un de primera categoria costa unes quatre centes lliures l'any. Si es tracta d'un jove de la classe mitjana, s'allista a un Burchenschaft o un Landsmanschaft, que surt una mica més barat. Aquestes companyies es subdivideixen en cercles més reduïts, als quals s'intenta de servar la nacionalitat. Hi ha els suabians, o de Suàbia; els franconians, descendents dels francs; els turingians, etc., etc. En la pràctica s'esdevé com en tots els intents d'aquesta naturalesa. (Jo crec que la meitat dels nostres highlanders de Gordon són de Londres.) Però s'obté un resultat pintoresc en dividir cada Universitat en una dotzena, si fa o no fa, de companyies isolades, cada una amb la seva gorra diferent i amb els seus colors, totes importants; amb la seva cerveseria especial, a la qual no pot entrar cap estudiant que no porti els colors seus.
L'objecte principal d'aquestes companyies d'estudiants és la lluita entre elles, o bé el celebrat mensur alemany amb algun cos rival o shaft.
El mensur ha estat descrit tan sovint, i tan completament, que no goso de fastiguejar el llegidor fent-n'hi una relació detallada. Sols he de parlar-ne per la impressió que va produir-me. I d'intent escric la impressió que va produir-me el primer mensur per creure que les primeres impressions són més veritables i útils que les opinions desfigurades per l'amistat o la influència d'uns i altres.
Un francès o un espanyol procuraran persuadir a un hom que la festa dels bous és una institució que té per objecte principal donar gaudi al bou. El cavall, que hom imagina renillant de dolor, no fa altra cosa que riure's del còmic aspecte dels seus budells penjant. El francès o l'espanyol contrasten llur mort gloriosa i emocionant al circ amb la brutalitat a sang freda del torneig. Si hom no té el cap ben enganxat sobre els muscles, surt amb el desig de començar un moviment d'opinió per tal d'establir la festa dels braus a Anglaterra com a ajut a la cavallerositat. No hi ha dubte que Torquemada estava convençut de com esdevenia humana la Inquisició. Per a un home gras que patís de rampes o reumatisme, una horeta al turment fóra realment un benefici físic. S'aixecaria sentint-se més lliure en ses articulacions, més elàstic, diríem, del que s'havia sentit per molts anys. Els caçadors anglesos miren la guineu com una bèstia mereixedora d'enveja, a la qual donen tot un dia d'excel·lent esbarjo lliure de despeses, durant el qual és ella el centre d'atracció.
El costum cega a un hom per totes les coses que no desitja veure. Per cada tres alemanys que trobeu al carrer, n'hi ha un que porta encara, i portarà fins a la tomba, les cicatrius dels duels dels seus dies d'estudiant. Els nois alemanys juguen al mensur en llur cambra i es perfeccionen en el gimnàs. Els alemanys han arribat a convèncer-se que no hi ha brutalitat en el mensur, com no hi ha res d'ofensiu ni de degradant. Argumenten, a favor seu, que acostuma el jove alemany a la sang freda i al valor; però, si es pogués provar, en un país on tots els homes són soldats, l'argument fóra molt parcial. ¿És, potser, la virtut del lluitador el mateix que la del soldat? Això és molt dubtós. El nervi i el coratge són segurament de més utilitat, al camp de batalla, que no pas un temperament d'indiferència envers el que està passant. Certament que a un estudiant alemany li caldria molta més valentia per a no lluitar. No és pas per donar-se gaudi, que es desafia, sinó per satisfer una opinió general que viu amb dos cents anys de retard.
Tot el que pot fer el mensur és embrutir. Potser hi ha art en ell (es diu que n'hi ha); però no s'hi veu pas. La lluita s'assembla a un combat d'espasa ampla en un espectacle de Richardson. El desenrotllament no és més que un intent de combinar ço que és còmic amb ço que desplau. A l'aristocràtic Bonn, on es té en compte l'estil, i a Heidelberg, on els visitants d'altres nacions són en major nombre, es fa tot amb més solemnitat. M'han dit que en altres indrets el combat té lloc en formosos salons; que hi ha metges de cabells grisos, esperant els nafrats, i criats de lliurea que ofereixen quelcom per a pendre; que l'assumpte es porta a terme amb no poca cerimònia pintoresca. A les Universitats més alemanyes, on els estrangers són més escassos, solament es porta a cap l'essencial, i això no és pas de naturalesa atractívola. Tan no gaire atractívola, en veritat, que jo aconsello al llegidor apocat d'evitar-ne la descripció. La cosa no pot presentar-se bonica, i altrament jo no he de guarnir-la.
L'habitació té les parets nues i greixoses; parets que són esquitxades de taques, barreja de cervesa, sang i greix d'espelmes. El sostre és fumat, i el pis cobert de serradures. Hi ha un munt d'estudiants rient, fumant i xerrant, asseguts uns a terra, altres a cadires i bancs, que formen el marc de l'escena.