Al cap de deu minuts vaig proposar-li de deixar la forquilla i encarregar-me de col·locar la roda, canviant els papers. Al minut deixà la màquina i marxà a donar un volt per la pista del croquet, posant les mans als malucs. Tot passejant, anava explicant-me que el principal era tenir cura de no pessigar-me els dits entre la forquilla i el radis de la roda, a la qual cosa vaig replicar-li que, per experiència, estava convençut de la veritat que deia.
Havent-se ell resguardat les mans amb uns draps vells, acabàrem, a la fi, la col·locació de la roda. Al moment de restar enllestida, esclatà en una rialla.
-On és el xisto?
-Bé, estic fet un ruc- digué.
Era el primer cop que parlava en forma que em féu respectar-lo, i vaig demanar-li com havia fet el descobriment.
-Hem oblidat les boles!- digué ell.
Vaig mirar on havia deixat el barret, que era al bell mig de l'andén, i el gos favorit d'Ethelbertha se les empassava tan de pressa com podia.
-Va a matar-se!- digué Ebbson, a qui mai no he tornat a veure, gràcies a Déu, però sembla que es deia Ebbson. -Són de sòlid acer!
-Tant se me'n dóna del gos. En el que va de setmana ja s'ha empassat uns cordons de sabata i un paquet d'agulles de cosir. La naturalesa és el millor mestre, i als gossets sembla que els va bé aquesta mena d'estimulants. En el que jo penso és en la bicicleta.
I ell digué amb animosa disposició:
-Bé, col·loquem, doncs, totes les que puguem retrobar i confiem en la Providència.
En retrobàrem onze. En fixàrem cinc a un costat i sis a l'altre, i mitja hora després la roda era al seu lloc de bell nou. No cal dir que ara és bellugava més que no pas abans; un nen ho veuria. Ebbson digué que, de moment, ja anava bé. Semblava que començava a fastiguejar-se. Si l'hagués deixat fer, penso que aleshores hauria marxat a casa seva; però jo estava decidit que romangués allí fins que el treball fos llest. Havia ja abandonada tota idea de passeig en bicicleta. La meva vanitat per la màquina, l'havia anul·lada ell. El meu únic interès romania ara a veure'l pessigar-se i esgarrapar-se i apallissar-se ell mateix, i vaig reanimar son esperit amb un got de cervesa i una justa lloança.
-És per a mi de veritable utilitat veure-us fer aquestes feines. No és solament la vostra destresa i art, el que em corprèn, sinó la vostra confiança en vós mateix, la vostra inexplicable bona disposició que m'esdevé benfactora.
Reanimat ara, escometé la feina de col·locar l'aparell de la caixa. Posà la bicicleta dreta contra el mur de la casa, i treballà de l'altre costat; després l'arrambà contra un arbre; després la sostenia jo, mentre ell era a terra amb el cap entre les rodes i treballava amb la bicicleta per la part baixa, tot tacant-se d'oli. Després me la va pendre i es posà doblegat sobre ella com una albarda, dient aquestes tres coses:
-Gràcies a Déu que a la fi està bé!- Després: -No! Maleït sigui si està bé!
La tercera cosa que va dir, tracto d'oblidar-la. Ell havia ja perdut, a l'últim, la serenitat, i tot seguit insultava la màquina. Jo estava content de veure com aquesta aguantava els atacs. Tot el que després s'esdevingué no fou sinó una veritable lluita entre ell i la bicicleta, embranzinant-se i escometent-se tots dos. Tan aviat era la bicicleta a terra i ell a sobre, com ell a terra i la bicicleta a sobre d'ell. De vegades romania ferm, tot roig per l'esforç victoriós, amb la bicicleta entre les cames; però el seu triomf era breu. De sobte la màquina s'alliberava amb un moviment ràpid i, tornant-se contra ell, el colpejava fortament amb un braç del manillar.
A un quart de dues, brut, descabellat, ple de talls i sagnant, digué:
-Em sembla que està bé així.- S'aixecà eixugant-se el front. La bicicleta semblava, així mateix, com si n'hagués tingut prou amb el joc. Fóra difícil dir quin, de tots dos, havia rebut més. Vaig conduir-lo a la cuina de darrera la casa, on, sense sosa per a treure's la grassa, ni cap menester, es rentà i tot seguit vaig deixar-lo anar a casa seva. Vaig agafar la bicicleta, i en cotxe vaig portar-la al taller més proper, on poguessin adobar-la.
L'encarregat l'examinà.
-Què voleu que faci, amb això?
-Voldria que l'adobéssiu tot el possible.
-Està un xic feta malbé, però mirarem de deixar-la el millor possible.
Li deixà, efectivament, tan bona com podia deixar-se per dues lliures i mitja. Però jamai no tornà a ésser la mateixa màquina, i a la fi de temporada vaig deixar-la a mans d'un marxant perquè la vengués, dient-li que, no volent enganyar ningú, fos servit d'anunciar-la com una màquina de l'any darrer. Però el marxant va aconsellar-me de no dir cap data, dient que en aquests afers no és cosa de declarar el que és veritat o no, sinó cosa de veure el que es pot treure de la gent.
-Ara- afegí, -entre nosaltres, li diré que la màquina no sembla de l'any darrer: pel que fa a la seva apariència podria ben ser de deu anys enrera. Res no direm de la data. Veurem el que se'n pot treure. Vaig deixar a mans seves l'assumpte i en va aconseguir cinc lliures, dient-me ésser més del que esperava.
Hi ha dues maneres de fer exercici amb una bicicleta: muntant-la i adobant-la. Altrament, penso que qui en treu gaudi, d'adobar una bicicleta, potser treu la millor part del negoci. És independent del temps i del vent. No ha pas de capficar-se amb l'estat dels camins. Amb una clau, uns draps, una setrillera i quelcom per seure, roman feliç per tot el dia. Certament ha de passar desaventatges també (no hi ha rosa sense punxes). Sembla un calderer; la màquina ens porta sempre la idea d'haver estat furtada i tractar-se de desfigurar-la. Però, com que ell quasi mai passa de la primera fita, això no arriba a tenir gaire importància. L'errada que molta gent comet és creure que es poden fer ambdues maneres d'esport amb la mateixa màquina. Això és impossible. Cap màquina pot resistir aquest doble esforç. Cal, primer, el determini de si es vol ser ciclista, per a adobar la màquina o per a muntar-la. Personalment jo prefereixo muntar, i procuro de no tenir a prop cap menester que em tempti a adobar-la. Si res li passa, l'arrossego fins al primer taller de reparacions. Si sóc lluny per a portar-la arrossegant, m'assec a la vora del camí i espero el pas d'un carro. El perill major el trobo sempre en l'adobador errant, per al qual la vista d'una màquina feta malbé és com un cadàver que trobés un corb, al seu volt; l'escomet amb un coral crit de triomf. En principi, tractava jo d'ésser cortès amb els adobadors espontanis, i els deia:
-No és pas res; no cal que us molesteu. Seguiu el vostre camí i distraieu-vos. Vos ho prec com un favor… Tingueu la bondat d'anar-vos-en.
Peró l'experiència m'ha demostrat, malgrat tot, que la cortesia tant se val en semblants casos, i per això ara els dic:
-Aneu a passeig i deixeu estar la màquina, o, si no, us faré una cara nova.
I, fent veure que hom està decidit a realitzar-ho, i si altrament es duu a la mà un bon garrot, generalment es pot foragitar l'adobador espontani.
A darrera hora del vespre vingué George i digué:
-Què? Penseu que tot estarà llest?
-Tot estarà llest per a dimecres- vaig respondre, -excepte vós i
Harris, potser.
-Llest, també, el tàndem?
-Llest, també, el tàndem.
-No penseu que li calgui cap repàs?
Als quals mots vaig replicar:
-L'edat i l'experiència m'han mostrat que poques coses hi ha en les quals hom fa bé d'ésser pràctic. Em resten, doncs, un nombre limitat de qüestions en les quals tinc tota mena de certitud, entre elles la convicció ferma, que al tàndem no li cal cap repàs. Altrament tinc el pressentiment que així Déu em perdoni com cap ésser humà tantejarà la màquina d'avui a dimecres al matí.
George digué:
-Trobo que no n'hi ha per enfadar-se, al vostre lloc. Arribarà dia (i potser no és gaire lluny) que a aquesta bicicleta, amb un parell de muntanyes al bell mig d'ella i el taller més pròxim, li caldrà d'ésser repassada, malgrat el vostre crònic desig que romangui en descans. Llavors demanareu a crits que hom vos digui on heu deixat els setrills i què heu fet del martell-cargol (1), i, mentre vos esforceu a sostenir la bicicleta contra un arbre, demanareu qui us netegi la cadena i qui us infli el pneumàtic de la roda trasera.
Comprenc que George tenia raó en el que deia… Potser era quelcom de profètica sapiència. I vaig dir:
-Dispenseu si semblava no adonar-me d'això. El cert és que Harris ha estat ací aquest matí…
-Prou- interrompé. -Ho comprenc. Altrament no és d'aixó, del que volia parlar-vos. Mireu.
Va presentar-me un petit llibre enquadernat en tela vermella. Era una guia de conversació anglesa per a ús dels viatgers alemanys, que començava: «En un vaixell…» i terminava: «A casa el metge.» El capítol més extens era dedicat a la conversació en un vagó de ferrocarril, en un departament curull de gent boja, batalladora i grollera: «-¿No pot vostè fer-se un xic més enllà, senyor?» «-Impossible, senyora. Aquest senyor del costat és molt gros.» «-Què no farem un esforç i tindrem les cames quietes?» «-Faci el favor de no empipar amb el colze.» «-Aprofiti's del meu muscle, senyora, si li fa servei per a arrambar-se.» (El qual oferiment no s'indicava si era fet amb ironia.) «-Em veig obligat a dir-li, senyora, que es posi una mica de costat. Quasi no puc alenar.» (Amb tot això es veu que l'autor tenia la idea que la gent anés apilotada a terra, gairebé.) El capítol finia amb la frase: «-Alabat siga Déu, que havem arribat a lloc! (Got sei dank!)» Una pietosa exclamació que, per les circumstàncies, la dirien a chor.
A la fi del llibre hi havia un apèndix donant consells al viatger alemany envers la cura de la seva salut i confort durant sa residència a les ciutats angleses, els principals dels quals eren: viatjar sempre amb una bona quantitat de polvets insecticides; tancar sempre la porta de l'alcova, a les nits, i comptar curosament els cèntims de canvi.
-No és pas cosa recomanable- li vaig fer notar en retornar-li el llibre. -No és pas un llibre que jo recomanés a cap alemany pròxim a venir a Anglaterra. Em sembla que per ell sol li vindria desplaença de viatjar. He llegit llibres publicats a Londres, per a ús dels viatgers anglesos per l'estranger, les quals fulles són plenes de semblants bogeries. Algun ximplet educat que malentén set llengües, sembla que vagi escrivint aquests llibres per l'errònia informació de la moderna Europa.
-No podreu negar que aquests llibres obtenen grosses comandes. Sé que es venen per milers, i a cada ciutat d'Europa hi deu haver gent que va ça per lla portant aquesta mena de lèxic.
-Es versemblant, però hi ha la sort que hom no els entén. Jo mateix he observat estrangers, als andens de les estacions i als encreuaments dels carrers, llegint tals llibres en veu forta. Hom no sap quina llengua parlen, ni es té la menor notícia del que estan dient. Potser val més que sigui així; Si fossin entesos rebrien, segurament, disgustos de no dir.
-Potser sí- assentí George. -Em plauria de veure què esdevindria si fossin entesos. Proposo d'anar a Londres dimecres al matí, i passar una hora o dues de compres amb l'ajut d'aquest llibre. Hi han unes coses que em calen: un barret i un parell de sabatilles, entre altres. El vapor no surt de Tilbury fins a les dotze, i ens deixa espai. Voldria fer la prova d'enraonar així on pugui judicar exactament dels efectes. Voldria veure la sensació que hom experimenta en parlar d'aquesta manera.
Tot d'una em semblà que fóra cosa divertida i, entusiasmat, vaig prometre d'acompanyar-lo, romanent a la porta de les botigues. Vaig pensar que a Harris li plauria d'ésser al mig (o, més bé, a la vora) de la prova; però George digué que no s'adeia amb el seu projecte. Volia que Harris i jo l'acompanyéssim dintre les botigues. Digué estar disposat a fer la provatura amb la presència de Harris, la qual corpulenta figura faria de defensa, i jo a la porta disposat a cridar la policia si fos necessari.
Anàrem a casa Harris i li férem la proposició. Harris examinà el llibre, especialment els capítols que tractaven de la compra de barrets i sabates, i digué:
-Si George parla a un sabater o capeller en la forma que ací és escrit, no és pas defensa, el que necessitarà, sinó més aviat dur-lo a un dispensari.
George s'irrità, i va dir:
-No sembla sinó que jo sigui un bordegàs temerari sense seny ni centener. Jo bé tindré cura de triar les frases més delicades i menys enutjoses, fugint dels insults grollers.
Harris, comprenent-ho així, s'adherí al projecte, aleshores, i fixàrem la hora per a dimecres de bon matí.
Nota (1): L'original diu "screw-hammer", i es va traduir literalment per "martell-cargol". Probablement l'autor es referia a un "screw-spanner", o sigui una clau anglesa
CAPÍTOL IV
Per què George no creu necessaris, en una casa, els rellotges despertadors. -Instints socials dels nois. -Pensaments d'un vailet sobre el matí.-El vigilant que no dorm. -El seu misteri; la seva ansietat. -Pensaments nocturns. -La mena de treball que hom fa abans no es desdejuna. -El bo i el dolent bé. -Desaventatges d'ésser virtuós. -La nova cuina de Harris comença malament. -La sortida diària del meu oncle Podger.-El senyor de negocis considerat com un carrerista. -Arribem a Londres. -Parlem la llengua del viatger.
George vingué dimarts al vespre i posà a casa de Harris. Vàrem pensar, com a millor, que dormís allí; car, la pròpia proposició d'arreplegar-lo en passar al matí, volia dir, en principi, treure'l del llit i sotraquejar-lo fins que es desvetllés. És a dir, un pesat esforç amb el qual començar la diada. Ajudar-lo a retrobar les seves coses i acabar d'empaquetar-les. Després esperar-lo mentre es desdejunava amb un àpat abundant; un fastigós entreteniment per a l'espectador, ple de monotonia.
Jo sabia que si dormia a Beggarbush es llevaria d'hora. He dormit allí de vegades, i sé el que succeeix. Prop de mitja nit, pel que es pensa, encara que realment sigui més tard, hom es desvetlla espantat per un soroll semblant a una allau de cavalleria que passés davant la porta. La intel·ligència, desperta a mitges, pensa si seran lladres o, més bé, l'hora del Judici final, o bé una explosió de gas. Hom s'asseu al llit i escolta amatent.
No cal esperar gaire. La porta és oberta tot seguit violentament, i algú o quelcom baixa per l'escala amb una plata i el servei del te.
-Ja t'ho vaig dir- parla, a fora, una veu. I immediatament un cos pesat (un cap, sembla), rebot contra la porta. Aleshores hom es torna boig cercant ses robes: res no roman on va deixar-se a la nit; tot el més necessari ha desaparegut absolutament; i, mentrestant, l'assassí, o la revolució, o el que es vulgui, segueix essent misteri. Hom espera, amb el cap dins l'armari, on pensa trobar ses sabatilles, per a escoltar el ferm i monòton colpejar d'un dit a una porta veïna. La víctima (hom presum), ha pres refugi allí, i se la vol fer sortir i acabar amb ella. Hi arribarem a temps? El colpeig cessa, i una veu, que insisteix dolçament, demana, amb mansuetud.
-Papà, puc llevar-me?
No es pot oir l'altra veu; però sí aquesta, que continua:
-No: fou solament el bany… No, ella no ha pres mal; s'ha mullat… Sí, mamà: jo els diré el que em dius… No: ha estat una avinentesa… Sí. Bona nit, papà.
La mateixa veu, esforçant-se com si hagués d'ésser oïda de l'altra part de la casa, diu:
-Has de pujar dalt altra vegada. ¡El papà diu que no és hora, encara, de llevar-se!
Hom torna al llit de bell nou, escoltant com algú és arrossegat a dalt contra la seva voluntat. (Per un bon acudit la cambra destinada als hostes, a Beggarbush, és, exactament, sota les habitacions dels nens). Hom acaba per compendre que el mateix quelcom, oferint encara una versemblant oposició, és ajagut al llit altra vegada. Amb molta exactitud pot seguir-se la lluita, car, cada vegada que el cos és llançat sobre el somier, el llit, justament a sobre el cap d'un home, fa una mena de bot; i, cada vegada que el cos aconsegueix de sortir-se'n, hom se n'adona pel cop que fa al sòl. Després la lluita decreix, o potser el liit s'enfonsa, i hom reprèn el son.
Al cap d'un minut (o el que hom pensa ésser al cap d'un minut), hom obre els ulls pressentint la presència d'algú. La porta mig s'obre, i quatre cares espectants, apilades unes amb altres, guaiten un hom com si hom fos fenomen reservat en aquesta cambra especial. En veure que hom és despert, la cara de dalt de totes, saltant calmosament sobre les altres tres, entra i s'asseu al llit en amical posat.
-Oh!- diu. -No sabíem que estigués desvetllat. Nosaltres ho estem de fa estona.
-Talment ho sembla -respon hom breument.
-Al papà no li plau, que ens llevem de bon matí. Diu que podem fer nosa als altres de la casa, si ens llevem aviat. I per això no ens hi llevem.
L'últim, ho diu amb accent de gentil resignació, en què hi ha una mica d'orgull pel sacrifici que fa i del qual és conscient.
-¿És a dir que no en dieu llevar-se, del que feu?- hom els demana.
-Oh, no! Realment no som llevats, car no som vestits, encara, com caldria.
El fet és evident.
-El papà està sempre molt afadigat als matins, perquè treballa força durant tot el dia. ¿Tu no estàs afadigat, als matins?
Aleshores hom es gira, i s'adona que els altres tres nens han entrat, també, i són asseguts a terra en semicercle. Per llur actitud es desprén que els petits han pres allò per un espectacle o una conferència còmica, o una conjura, i esperen calmosament que hom salti del llit i faci quelcom. Sembla estrany que siguin a la cambra de l'hoste, i hom els ordena incontinent que surtin; però ells res no responen, res no argumenten: sens badar boca, cauen tots plegats sobre un hom. Del llit estant, tot el que es veu és un barreig de cames i peus onejants, semblant un pop emmetzinat que tracta de trobar el fons. Res no es parla: aquesta sembla ésser l'etiqueta del que fan. Si hom dorm amb pijama, salta del llit i no fa altra cosa que augmentar la confusió; si hom no va abillat amb semblant cura, ha de romandre on és i cridar les ordres que, en absolut, no són ateses. El més senzill resulta deixar la qüestió a mans del més grandet, el qual aconsegueix, al cap d'una estona, fer-los sortir, i tancar la porta darrera d'ells; però aquesta torna a obrir-se immediatament, i un, que generalment s'escau ésser Muriel, és llançat a dintre com si l'engegués una catapulta. Muriel té el desaventatge, per a ella, d'uns llargs cabells que poden ésser utilitzats convenienment, per la qual raó, ella, assabentada del que suposa, se'ls agafa fortament d'una mà i dóna cops amb l'altra. El grandet obre la porta de nou, i fa servir la nena d'ariet demolidor contra el mur que formen els de fora. S'escolta l'empenta del seu cap contra aquells en separar-los. En assolir la victòria completa el més grandet retorna al llit, asseient-se on era, sens cap rancúnia, i oblidat de l'incident tot seguit.
-A mi em plauen molt, els matins- diu. -¿I a tu?
-Alguns matins em van bé. Altres… no són tan pacífics.
El nen no comprèn l'excepció. Aixeca els ulls amb una mirada incerta, vaga i diu:
-Em plauria de morir un matí! És tot tan bonic, ara!
-Bo, potser moriràs així, si el teu papà estatja, per a dormir, un host de males puces i no l'adverteix per endavant.
El nen perd aquell estat contemplatiu i esdevé el nen que era.
-No saps que bé s'està, ara, al jardí! ¿Què no t'agradaria, de venir ara amb mi a jugar al cricket?
Hom no va anar al llit amb aquesta idea; pero, anant les coses com van, sembla un programa tan bo com romandre al llit despert i desesperat. I hom accedeix.
Més tard penseu que el millor modo de veure el que passa és imaginar que un hom, impossibilitat de dormir, es llevi de bon matí i pensi que li agradaria jugar al cricket.
Els nens, ensenyats a ésser cortesos amb els hostes, veuen un deure d'ells a entretenir un hom.
Mistress Harris, a l'hora del desdejuni, fa notar que, almenys, hom havia d'haver tingut cura que els nens anessin convenientment abillats en fer-los sortir, mentre Harris diu, patèticament, que, amb l'exemple dolent que hom els ha dat, s'ha perdut en un matí el treball de mesos que ell esmerça a educar-los.
* * *
Dimecres al matí sembla que George es llevà a un quart de sis, i sabé convèncer els nois que l'esperessin fent proves amb la nova bicicleta de Harris entorn la plantació del mateix nom. Mistress Harris mateixa no censurà George en aquesta ocasió: per intuïció comprengué que l'acudit no devia ésser completament personal. No vol dir que els nens de Harris siguin assabentats que s'estalvien els reganys a costa de l'amic i company: tots són disposats a acceptar la responsabilitat de llurs malifetes. Tot depèn de com les coses es presenten a llurs ulls. En explicar-los que hom no tenia la menor intenció de llevar-se a les cinc per jugar al cricket al camp del croquet o per reproduir escenes dels primers temps del cristianisme disparant sagetes amb una ballesta contra ninots penjats del arbres; i que, realment, un hom, per la seva voluntat, s'hauria llevat pacíficament, segons pietosa habitud, amb la tassa de te a les vuit, els nens, llavors, restarien bocabadats, primer; segon, donarien llurs excuses, i després estarien apenats sincerament.
En el cas d'ara, salvant la qüestíó de si George es llevà per un impuls voluntari o per l'incidental pas d'un boomerang casolà per la finestra de l'alcova, els petits admeten que el motiu del matineig de George foren ells mateixos, com va dir el més grandet:
-Nosaltres havíem d'haver tingut en compte que oncle George havia de fer una gran diada, i fins i tot havíem d'haver-lo dissuadit que es llevés. Jo en tinc tota la culpa.
De tant en tant l'alteració de l'habitud no fa mal a ningú i Harris i jo vàrem convenir que era un bon entrenament per a George. A la Selva Negra hauríem de llevar-nos a les cinc del mati, segons conveni. El mateix George havia inspirat que fos a dos quarts de cinc; però Harris i jo insistírem que les cinc era bona hora, per terme mig, per a ésser a les nostres màquines al punt de les sis, i finir la diada abans no comencés la forta calor del dia.
Alguna vegada podríem començar més aviat, però no pas com a habitud. Per la meva part, aquest matí vaig llevar-me a les cinc, més aviat que no pensava, car m'havia dit, en jeure: -Al punt de les sis!
Conec homes que a qualsevol hora poden despertar-se puntualment. Es diuen a si mateixos, en posar el cap al coixí: «-A les quatre i 30!…», «-A les quatre i 45!…» o «-A les cinc i 15!», segons el cas; i, així que el rellotge assenyala l'hora, ells obren els ulls. Això és meravellós.
Com més es rumia en això, més gran es fa el misteri. Algun esperit imprecís actuant independent de nosaltres dintre nostre, deu comptar les hores mentre dormim nosaltres. Sense l'ajut de rellotge, ni del sol, ni de cap mitjà conegut, ell vigila en la foscor. Al moment exacte murmura, a cau d'orella: «-L'hora!-» I ens despertem.
El treball d'un antic company de la ribera del riu, amb qui vaig enraonar una vegada, l'obliga d'aixecar-se cada matí mitja hora abans de la marea alta, i em va dir que ni una sola vegada va restar dormint ni un minut de més. Darrerament mai no va passar cap ànsia per l'hora que pogués pujar la marea. Se n'anava al llit afadigat i dormia sense ensomnis; i cada matí, a diferent hora, aquella fantasma vigilant, lleial com la mateixa marea, el cridava silenciosament. ¿Havia estat vagant per la foscor dels graons del riu fangós, o tenia coneixement de les lleis de la naturalesa? Fos quin fos el procés, l'home no se n'adonava.
En el meu cas, al meu vigilant intern li manca potser un xic de pràctica. Ho fa tan bé com sap, però és massa neguitós i perd el compte. Jo li dic per exemple: «-A dos quarts de sis, si us plau!», i em desperta amb un sobresalt a dos quarts de tres. Miro el rellotge, i ell em fa pensar que potser no vaig donar-li corda i me'l poso a l'orella: encara marxa. Ell em fa pensar que qui sap què li ha passat, car confia que són les cinc o un xic més aviat. Per satisfer-lo em poso les sabatilles i baixo a veure l'hora al rellotge del menjador.
El que a un hom li pervé, d'anar per casa al mig de la nit vestit amb una bata i sabatilles, no cal esmentar-ho, perquè la major part dels homes n'estan assabentats per experiència. Tot (especialment ço que té un angle agut) troba un gaudi covard a atiar. Quan un hom duu unes sabates fortes, les coses semblen esberlar-se en el camí. Quan un hom s'aventura entre els mobles, vestit amb llanes, sabatilles i sense mitjons, sembla que s'acosten i empaiten. Jo retorno al llit rondinant i refusant escoltar cap altra suggestió de si tots els rellotges de la casa s'han donat a conspirar en contra meva. I després trigo una hora i mitja a adormir-me.
De les quatre a les cinc em desperto cada deu minuts, i llavors em faig retret d'haver dit cap paraula a l'esperit sobre l'assumpte. A les cinc en punt aquest marxa a dormir, afadigat a la fi, i traspassa la feina de despertar-me a la minyona, que ho fa una hora i mitja més tard que de costum.
En aquest dimecres assenyalat, va empipar-me fins al punt de deixar el llit per desfer-me d'ell. No sabia què fer amb mi mateix, car el nostre tren no sortia fins a les vuit. Tot el nostre equipatge havia estat empaquetat i enviat, al vespre, juntament amb les bicicletes, a l'estació del carrer de Fenchurch. Vaig anar-me'n a mon despatx, pensant que podria escriure durant una hora.
La matinada, abans un hom no s'ha desdejunat, no és, em sembla, moment propici per a un esforç literari. Vaig escriure tres paràgrafs d'un conte, i me'ls vaig llegir en veu forta. Algunes coses s'han dit, desplaents, dels meus treballs; però res no s'ha escrit encara que pugui fer justicia a aquests paràgrafs. Vaig llençar-los al cistell, i vaig seure tractant de recordar si hi havia cap institució de caritat que proveís pensions per als autors agotats. Per fugir d'aquestes reflexions determino posar-me una pilota de golf a la butxaca i, escollint un club, vaig sortir a la devesa.
Un parell de bens hi estaven pasturant, i em seguiren, prenent un alt interès envers el meu joc. Un d'ells era un carinyós i simpàtic company. Em sembla que no entenia el joc, però potser li estranyava una mica que em dediqués de bon matí a tan innocent cosa. A cada cop que jo feia, ell belava:
«-Be…e…e…! Be… e…e…! Molt bé…e…e…!» I semblava tan complagut com si ho hagués fet ell mateix. Quant a l'altre, era una bestiola sonsonera, desplaent, tan amoinadora, per a mi, com encoratjador el seu company. «-E… e… e… rro! …Bè… è… è… stia! E… e… erro!» «Erro, bèstia, erro», era el seu comentari quasi a cada cop. En realitat hi havia cops encertats, però belava així per esperit de contradicció i pel gust de cridar. Ben clara era la cosa.
Per un accident lamentabilíssim, un dels meus cops més vigorosos féu anar a parar la pilota al nas del bon be; i, el dolent, en veure-ho, esclatà en una rialla. Reia positivament, clarament, amb una riallada aspra i grollera. I mentre son company romania tombat a terra, massa espantat per moure's, ell va canviar son disc i belava aixi:
«Bé…! Molt bé… bé… bé…! Ha… fet… el gran… cop…!». Hauria donat mitja corona perquè la pilotada l'hagués rebuda aquest en lloc del bon be. Però, al món que som, sempre és el bo i l'amable qui paga la trencadissa.
Havia passat més temps del que pensava, quan Ethelbertha vingué a dir-me que eren dos quarts de vuit i que el desdejuni era a taula. Vaig pensar llavors, que no m'havia afaitat encara. A Ethelbertha l'empipa que m'afaiti corrents. Tem que un estrany pugui pensar que he intentat un suïcidi digne d'un pobre d'esperit, i que els veins puguin creure, pels senyals, que no som feliços plegats. Com a argument més respectable, també m'ha indicat que el meu aspecte no és pas d'home amb qui es pugui fer brometa.
Amb tot va satisfer-me la manca de temps, que no em permetia un llarg comiat d'Ethelbertha. Em desplauria veure-la feta un mar de llàgrimes. Però, en canvi, hauria volgut una estona per a dir algunes paraules als nens, de comiat i advertiments, majorment pel que respecta a la meva canya de pescar, que ells persisteixen a fer servir per a bastons de Cricket.
Cosa que em fastigueja és haver de cuitar per pendre el tren. A un quart de milla de l'estació trobo Harris i George, que anaven també corrents. Pel que toca a ells (segons va informar-me Harris a empentes, tot trotant pel camí), el culpable del seu retard era la nova cuina econòmica, que aquell matí havien assajat per primer cop i que havia comès l'entremaliadura de fer botar de l'olla els ronyons i i escaldar al cuiner. Afegí que, segons pensava, en tornar del viatge ja estarien acostumats a la nova cuina.
Vàrem pujar al tren, ja en marxa, com qui l'agafa pels cabells (val a dir-ho); i, comentant sobre els esdeveniments d'aquell matí, un cop asseguts, alenant dificultosament, en el vagó, m'acudí als ulls, com si realment estigués veient-lo, la figura de mon oncle Podger, el qual dos cents cinquanta dies de l'any emprenia la carrera des d'Ealing Common al carrer de Moorgate per pendre el tren de dos quarts de deu. Des de casa seva a l'estació hi havia deu minuts a peu. Mon oncle deia sempre: «Pren-te un quart d'hora i vés-hi amb calma.» Però el que feia sempre, era començar amb cinc minuts de temps i anar a tot córrer. No sé pas per què aquest era el costum de tots els d'aquell barri.
Molts grassos senyors de negocis de la City vivien aleshores a Ealing (bastants, em sembla, hi viuen encara), i prenien els trens de les primeres hores, que anaven al centre de la ciutat. Tots sortien tard de casa, i tots portaven a l'una mà una bossa negra i un diari, i un paraigua a l'altra. Per l'últim tros de camí, amb bon temps o amb pluja, tots anaveu cames ajudeu-me.
La gent desenfeinada, mainaderes principalment i nois per a comissions, amb algun venedor errant de fruita, acudien a l'al·licient d'un bon matí, a veure aquells que passaven i atiar aquells que més s'ho mereixien. No era pas un espectacle que valgués la pena. Els senyors de negocis no sabien córrer amb traça, ni tan sols corríen lleugers; però eren seriosos i ho feien tan bé com podien. Les carreres tenien més atractiu per l'esforç neguitós dels corredors que no pas per l'art que encloguessin. De tant en tant tenien lloc perfídies entre els espectadors: «-¡Doble contra senzill contra el vell de l'armilla blanca!» «-¡Deu contra un a favor del vell bufapipes, si no s'embolica i cau rodolant abans no arribi allí!» «-¡Tot el que vulgui per l'Emperador de Porpra!» (un mal nom posat per un jove de gustos entomològics a un cert militar retirat, veí del meu oncle, un senyor d'aspecte imponent quan no corria, però que s'enrogia cosa de no dir en fer un xic d'exercici).
El meu oncle i els altres acostumaven d'escriure al diari de Ealing, queixant-se amargament de la poca solta de la policia local, i el director afegia vibrants editorials sobre la decadència de la cortesia entre les autoritats inferiors, especialment als ravals de l'oest; peró mai no assoliren cap resultat.
No vull dir que el meu oncle mai no es llevés d'hora, però sempre n'hi passava alguna a darrera hora.
La primera cosa que feia, un cop desdejunat, era perdre el seu diari. Nosaltres coneixiem sempre que l'oncle Podger havia perdut quelcom per l'expressió d'estranyesa indignada gue tenia per tot, en general, en aitals ocasions. Mal no se li acudí dir-se a si mateix: «-Sóc un home descuidat. Tot ho perdo. Mai no sé on he deixat les coses. Sóc incapaç de retrobar-les jo sol. Dec ésser, amb això, un entrebanc per a tots els que em volten. He de procurar esmenar-me.» Al contrari, per un raonament especial, es convencia a si mateix que havia estat per culpa de qualsevol de la casa que no fos ell.
-Ho tenia aquí a la mà fa un minut!- Acostumava a dir. I un hom hauria pensat, pel to en que parlava, que vivia rodejat d'encisers que feien desaparèixer les seves coses solament per empipar-lo.
-No te l'hauràs deixat al jardí?- li preguntava la tia.
-¿Per quins set sous anava a deixar el diari al jardí? No és pas al jardí, on necessito el meu diari. El vull per al tren!
-No te l'has ficat a la butxaca?
-Que n'és, de beneita, aquesta dona! ¿Penses tú que m'estaria buscant-lo a les nou menys cinc, si el tingués tot el temps a la butxaca? ¿Potser sóc boig, ara?
Aleshores un demanava:
-És aquest?- I li presentava el diari curosament plegat, que havia romàs a qualque lloc.
-El que voldria és que tothom s'estigués de tocar les meves coses!- cridava com un salvatge, mentre l'agafava de cop i volta. Llavors obria la bossa i el posava dintre, i després, tot mirant-s'ho, feia una pausa sens badar boca, com si s'hagués sentit injuriat.
-Què és això?- preguntava la tia.
-El d'abans d'ahir!- responia, massa aclaparat per a poder aixecar la veu, llençant el diari sobre la taula.
Hauria estat una novetat si alguna vegada el diari trobat hagués estat el d'ahir; però invariablement era sempre el d'abans d'ahir, excepte els dimars; llavores era el de dissabte. Per casualitat el trobàvem alguna vegada que s'hi havia assegut a sobre, quasi sempre; i aleshores ell somreia genialment, però amb el fastigueig que hom sent en veure que el destí l'ha posat al bell mig d'una colla d'inútils.
-Tot el temps davant, precisament, dels vostres nassos…
No acabava la frase. Tenia orgull a dominar-se.
Un cop enllestit aquest assumpte, anava al rebedor, on la tia Maria tenia el costum d'ajuntar els nens per acomiadar-lo. La meva tia mai no sortia, encara que anés a la porta del costat, sense prèviament donar un tendre comiat a tots els de la casa. «-Hom mai no sap el que pot esdevenir-li»- acostumava a dir.
I succeïa que un dels nens no era trobat enlloc, i, al moment que era advertida sa manca, tots els altres s'escampaven de sobte, cridant, per cercar-lo; pero, tot seguit, el perdut apareixia donant una raonable explicació de l'absència, i corria cap als altres a dir-los que havia aparegut. Amb això es trigava almenys cinc minuts a cercar-se els uns als altres, que venia a ésser el temps just perquè mon oncle trobés son paraigua i perdés son barret. Per fi, el grup s'aplegava al rebedor, i el rellotge del saló començava a picar les nou. El rellotge aquest tenia un fred i penetrant repic, que produïa l'efecte de confondre mon oncle. En la seva excitació, petonejava dos cops al mateix nen, en saltava un altre, oblidava qui havia petonejat o no, i havia de començar a petonejar-los de bell nou. Deia que els nens es barrejaven expressament, i jo no estic gaire segur que l'acusació sigui falsa. Per a major dissort, sempre un nen tenia la cara untosa, i esdevenia que aquest era el més carinyós. D'anar bé les coses, el noi més gran sortia amb una falòrnia de si els rellotges de la casa anaven cinc minuts endarrerits, pel qual motiu havia fet tard a estudi el dia abans. La notícia enviava mon oncle com un llamp a la porta del jardí, on s'adonava que no portava la bossa ni el paraigua. Tots el nens que la tia no podia aturar, corrien darrera d'ell: dos lluitant per portar-li el paraigua, i els altres botant envers la bossa. I, en retornar, descobríem sobre la taula del rebedor la cosa més important, que havia descuidat, restant tots rumiant el que diria quan vingués.
* * *
Vàrem arribar a Waterloo una mica després de les nou, i tot seguit ens disposàrem a practicar l'experiment de George.
Obrint el llibre pel capítol titulat «A la parada de cotxes», ens dirigírem a un cotxer, ens traguérem els barrets i vàrem dir-li:
-Bon dia.
El cotxer no volia que li guanyés la mà en cortesia cap estranger autèntic o imitat, i, encarregant al seu company Carles que tingués cura del seu poltre pesseter, baixà del pescant i ens retornà una reverència que hauria acreditat el mateix Mister Turveydrop; i, parlant aparentment en nom de la nació, ens donà la benvinguda per haver arribat a Anglaterra, afegint que lamentava que S. M. la reina no era de moment a Londres.
Nosaltres no poguérem respondre-li a això, car el libre res anticipava de semblant cosa. Li vàrem dir «cotxer», a la qual paraula ell va inclinar-se altra vegada fins a terra, i li demanàrem si volia tenir l'amabilitat de conduir-nos al pont de Westminster. Ell va dur-se la mà al cor i digué que tindria gran plaer a fer-ho. Aleshores, prenent la tercera frase del capítol, George li preguntà quant ens en faríem, de la carrera. La qüestió introduïa en la conversa un vil element, i el cotxer semblava estar ofès en sos sentiments. Digué que mai no acceptava diners dels extrangers distingits, i proposà que li dediquéssim un record (una agulla de brillants, per exemple; una capsa d'or per al rapè… alguna petita minúcia), perquè servés record de nosaltres.
Havent-se fet una mica de públic a l'entorn (i el cotxer treia el millor partit de la broma), vàrem pujar al cotxe sens badar boca, i aquest arrencà en mig d'un chor de crits i d'ironies. Al bell davant d'una sabateria, una mica més enllà del teatre d'Astley, que ens semblava la mena de botiga que ens calia, férem aturar el cotxe. Era una d'aqueixes botigues atapeïdes que, tot just obren llurs portes al matí, comencen a llançar llurs gèneres al vessant de les portes. Hi havia apilats caixons de sabates sobre l'acera; hi havia penjolls de sabates sobre portes i finestres, per via de fistons; les cortinetes eren com un emparrat disforme, amb sabates negres i roges. A dins, una glorieta, talment, era formada amb sabates.
En entrar, el sabater estava ocupat, amb el formó i el mall, obrint un altre caixó de sabates.
George es tragué el barret i va dir:
-Bon dia!
El sabater ni tampoc va girar-se. De primer antuvi em va semblar un home desplaent. Rondinà quelcom, que podia o no ésser un salut, i reprengué sa feina. George continuà:
-M'ha estat recomanada la seva botiga pel meu amic Mister X.
En resposta, el sabater havia de dir: «-Mister X. és un cavaller força digne, i serà per a mi el millor plaer servir a qualque seu amic.» Però, en realitat, va dir:
-No el conec pas. No sé pas qui és.
Això va ésser desconcertant.
El llibre donava tres o quatre mètodes de comprar sabates. George havia triat el que era escrit sobre Mister X, que esdevenia el més cortès. S'esmentava, amb el botiguer, aquest Mister X, i després, quan per aquest mitjà s'havia arribat a l'amistat i bon enteniment, un hom es deixava caure, naturalment i graciosa, en l'objecte immediat de la visita, o sia el desig de comprar sabates bones i barates.
A aquest home gras i positiu, res no li importaven les petites graciositats del comerç al detall. Amb ell calia parlar del negoci de cop i volta. George abandonà «Mister X.», i, tombant la fulla, prengué a l'atzar una frase, que no fou una selecció feliç: certament era de sobres per a qualque sabater. Al nostre cas, amenaçats a tot arreu per rengleres de sabates de totes menes, la frase assolia tots els caires d'una ximpleria. Era aquesta:
-M'han dit que vostè té ací sabates per vendre.
L'home, per primera vegada, deixà ses eines i ens esguardà. Parlà a poc a poc, amb una veu aspra i grossa, dient-nos:
-¿Per què li sembla que tinc ací les sabates? Per olorar-les, potser?
Era un d'aquests homes que comencen a miques i van encoratjant-se mentre parlen, com si anessin fermentant el virus dintre seu.
-Què li sembla que sóc jo?- continuà. -¿Un col·leccionista de sabates? ¿Per què li sembla que tinc la botiga? Per fer salut? ¿Potser pensa que estic enamorat de les sabates i no puc desfer-me d'un parell? Li sembla que les tínc ací per mirar-les? ¿Vol dir, que no n'hi ha prou? ¿On es pensa ésser vostè? En una exposició internacional de sabates? ¿Què es creu que són, aquestes sabates? una col·lecció històrica? ¿Ha sentit dir mai que hom tingui una sabateria i no vengui sabates? ¿Li sembla que he guarnit amb elles la meva botiga perquè faci bonic? ¿Per qui m'ha pres, a mi? Per un premi de ximples?
Jo sempre he sostingut que aquests Manuals de conversació no són pas d'utilitat veritable. El que volíem era quelcom en anglès equivalent al conegut modisme alemany «Behalten Sie Ihr Haar auf»; però, en el llibre, de cap a peus, res de semblant no trobàrem. Fent justicia a George, hem de convenir que va triar la millor frase que podia trobar-se, i l'aplicà dient:
-Ja tornaré una altra vegada, que potser tindrà més sabates per mostrar-me. A reveure.
Tornàrem al nostre cotxe, i marxàrem, deixant el botiguer a la porta, rodejada de sabates, dirigint-nos una pluja de frases que no vàrem escoltar, però que els que passaven sembla que trobaren força interessants.
George volia aturar-se en una altra sabateria i provar l'experiment de bell nou. Del cert volia unes sabatilles, però el vàrem convèncer que deixés la compra fins a arribar a ciutat estrangera, on els comerciants estan, potser, més acostumats a aquella manera d'enraonar, o, almenys, són més amables de natural. Quant al barret, de cap manera no s'ho volia deixar córrer. Deia que no podia viatjar sense i, per tant, ens dirigírem a una petita capelleria del carrer Blackfriars. El propietari d'aquesta botiga era un home alegre d'ulls relluents, que ens ajudà, més bé que no ens entrebancava, en demanar-li George, amb les paraules del Manual: -¿Té vosté algun barret?- No va atufar-se, sinó solament restà pensatiu, gratant-se la barbeta.
-Barrets?- digué -Deixi-m'ho pensar. Sí.- (Aleshores una rialleta de gaudi evident aparegué en sa cara extraordinària.) -Sí. Ara que hi penso, em sembla que tinc un barret. Però… digui, digui: per què m'ho pregunta?
George li explicà que desitjava comprar una gorra: una gorra de viatge; però el punt principal consistia que fos «una bona gorra»… El semblant del botiguer esdevingué lassat.
-Ah! Amb això em sembla que m'ha agafat. Si hagués volgut una gorra dolenta que no valgués el preu que se'n demanés, una gorra que no servís ben bé sinó per a netejar vidres d'aparador, podria haver-li mostrat el tipus ideal; però una bona gorra, no, que no la tenim. Malgrat això, aturi's una mica- continuà en veure com apareixia, de despagat, el semblant expressiu de George: -no tingui tanta pressa. Ací tinc una gorra.
Va obrir un calaix i digué:
-No és pas una bona gorra, però no és tan dolenta com moltes que en venc.- I ens la presentà estesa a la palma de la mà. -Què li sembla? ¿Li fóra bona?- demanà.
George se l'emprovà davant el mirall, i, escollint una altra observació del Manual, digué:
-Aquest barret m'està a la mida; però… digui: li sembla que em va bé?
El capellaire es féu enrera, atalaiant-lo d'allò més.
-Honradament, no puc dir que li va bé.- I, deixant George, es dirigí vers nosaltres tot dient-nos:
-La gentilitat del vostre amic es diria cosa bellugadissa: hi és, però pot perdre's fàcilment. Tanmateix, amb aquesta gorra, em sembla que no hi és.
Arribats ací, George pensà que en tenia prou, d'aquell home, i digué:
-Està bé. No volem perdre el nostre tren. Què val?
-El preu d'aquesta gorra, senyor- respongué, -què, en opinió meva, és doble del que val, són quatre xelins i mig. ¿Li plauria que la hi emboliqués amb paper blanc, o amb paper fosc, senyor?
George digué que la pendria tal com era. Va pagar quatre xelins i mig en argent i sortí. Harris i jo el seguírem.
Al carrer Femchurch deixàrem el cotxe, donant cinc xelins al cotxer, Aquest ens féu una altra reverència i ens digué que donéssim records de part seva al emperador d'Àustria.
Un cop al tren, resumint els nostres parers, resultava perdut el joc per dos vots contra un. I George, evidentment despagat, llançà el Manual per la finestrella.
Trobàrem al vaixell els nostres equipatges i les nostres bicicletes, i amb la puja de la marea, a les dotze, ens esmunyírem pel riu.
CAPÍTOL V
Una digressió necessària, introduïda per una rondalla que enclou una ensenyança moral. -Un dels encisos d'aquest llibre. -El diari que no augurava èxit. -La seva pretensió: «La instrucció combinada amb la joia.» -Problema: Digui's el que es considera instrucció i el que es considera joia. -Un joc popular. -Una opinió experta sobre la llei anglesa. -Un altre dels encisos d'aquest llibre, encara. -La mena de bosc que era aquell on vivia la donzella. -Descripció de la Selva Negra.
Es conta una rondalla de l'escocès que, tot estimant una donzella, desitjava de pendre-la per muller. Però aquest posseïa la prudència de la seva raça. Havia observat al seu entorn unions que esdevingueren desenganys i lassaments, resultats dels càlculs, que semblaven prometedors de benaurança, fets erròniament pels enamorats respecte a la imaginada perfecció de qualitats que l'un pensava de l'altre. I es proposà que en el seu cas no fos possible una desil·lusió, raó per la qual el seu determini prengué la següent forma:
-Jo no sóc sinó un pobre minyó, Jennie. Jo no tinc argent ni terra per oferir-te.
-Ah! Però et tens tu mateix, Davie!
-Desitjaria de tenir quelcom més, noieta. No sóc més que un bordegàs mal acostumat, Jennie.
-No, no; altres molts minyons hi ha més malcarats que tu, Davie.
-No els he vist, però penso que tant se me'n dóna de veure-ls.
-Més val un home pla, Davie, de qui una pugui refiar-se, i fugir d'un que sigui ronyós per a la dona i que porti a casa disgustos amb les seves grolleries.
-No confiïs gaire, Jennie. No és millor gall el que té millors plomes. Jo sempre he estat un bordegàs, que s'engrescava seguint les faldilles, i penso que potser sóc per a tu un mal negoci.
-Oh! Però tens un cor molt bondadós, Davie, i m'estimes, n'estic ben certa.
-T'estimo bastant, Jennie, encara que no estigui segur del temps que viurà en mi aquest sentiment. Sóc bastant carinyós en sortint amb la meva, i si no hi ha res que m'entrebanqui. Però tinc un gènit de tots els diables, com et diria la meva mare. I penso que, com el meu pare, no em faré pas millor quan em faci vell.
-Però ets molt dur amb tu mateix, Davie! Ets un xicot honrat. Et conec millor que no et coneixes tu, i faràs per a mi una bona llar.
-És possible, Jennie; però tinc els meus dubtes. Comprenc la trista cosa que és per a la dona, que l'home no pugui deixar el got; i quan m'arriba l'essència del whisky és com si tingués la gola d'un salmó. Comença a caure dintre meu, i més i més, i no hi ha manera d'omplir-me a bastament.
-Sí; però ets un bon home en no beure, Davie.
-Potser que ho sóc, Jennie, en no fer-me nosa.
-I tu em mantindràs i treballaràs per a mi, Davie.
-No veig raó en contra; però estigues-te de parlar-me de treball: no puc suportar ni que se'n faci esment.
-De totes maneres tu ho faràs tan bé com podràs, Davie: com diu el rector, ningú no va més enllà.
-Poca cosa serà tot el que pugui, Jennie; i encara no estic gaire segur d'aquesta poca cosa. Tots som febles i pecadores criatures, Jennie; però jo, tant ho sóc, que amb dificultat trobaries ningú més feble i més pecador.
-Bo, bo. Tens una llengua que sap dir la veritat, Davie. Molts minyons faran galanes prometences a una pobra noia, per desfer-les i amb elles desfer son cor. Tu em parles ben clar, Davie i penso de pendre't i veure què en sortirà.
La rondalla res no diu del que sortí; però hom presumeix que, pel que ell va dir-li, la dona, en tot cas, no tenia dret de queixar-se del negoci. Si va queixar-se'n o no (les dones mai no posen llurs llengües a diapasó amb la lògica, ni els homes altrament), devia, ensems, tenir una satisfacció en reflexionar que tots els retrets eren immerescuts.
Jo desitjo d'ésser igualment franc amb els llegidors del present llibre, i desitjo d'exposar conscientment els seus defectes. No vull que hom erri en llegir-lo.
En el present llibre no hi haurà cap informació útil. Quisvulla que cregui que amb l'ajut d'aquest llibre podria fer una excursió per l'Alemanya i la Selva Negra, es perdria en intentar-ho, probablement abans d'arribar al Nore. Amb tot i això, potser és el millor que li podria esdevenir, car més grans serien les dificultats com més s'allunyés del seu país. No és el meu fort donar informacions d'utilitat, i tinc aquest convenciment per raons d'experiència. A primeries de ma vida periodística, jo era en un diari, precursor de molts que es publiquen avui i són els més populars. Preteníem combinar la instrucció amb la joia, i era el públic per si mateix qui havia de judicar entre el que era joia i el que era instrucció. Donàvem consells a la gent perquè es casés… consells seriosos que, d'haver estat seguits, hauríem fet dels nostres llegidors el motiu d'enveja del món dels casats. Dèiem als nostres subscriptors com podia assolir-se una fortuna criant conills, i donàvem xifres i exemples; però degué cridar l'atenció del públic com nosaltres no abandonàvem el periodisme i no ens dedicàvem a la cria de conills.
Moltes vegades he comprovat, de bones fonts, que, començant una granja amb dotze conills escollits i un xic d'enteniment, un hom ha de rebre, al cap de deu anys, renda de dues mil lliures l'any, pujant ràpidament, àdhuc sense voler-ho. Potser que un hom no necessiti diners; potser no sabria què fer-ne, en tenir-los; però els diners hi serien. Mai no he trobat un conreador de conills que tingui dues mil lliures anyals, malgrat haver-ne conegut molts que començaren amb l'assortiment necessari dels dotze conills escollits: quelcom sempre ha vingut a destorbar el negoci. Potser que l'atmosfera d'una conillera atrofia l'enteniment.
Dèiem també als nostres llegidors com hi havia molts homes pelats de cap a Islàndia, i les nostres xifres eren exactes, segons les dades. Dèiem quantes arengades, col·locant llurs cues en llurs boques, caldrien per a cobrir la distància de Londres a Roma; la qual cosa podria ésser ben útil per a qui volgués fer l'experiment, car de bon principi se li anticipava la quantitat d'arengades que li caldria cercar. Comptàvem les paraules que diuen al dia el terme mitjà de les dones, i altres semblants informacions, calculades per a fer-los savis, més que no pas els llegidors d'altres periòdics.
Els dèiem com remeiar les convulsions en els atacs dels gats. Per la meva part, jo no crec, ni creia aleshores, que puguin remeiar-se els atacs dels gats. Si tingués un gat que patís de convulsions l'anunciaria per vendre'l, o en faria regal. Però el nostre deure era informar de tot el que se'ns demanava. Algun boig ens va escriure preguntant sobre això, i jo mateix vaig perdre un matí cercant coneixements sobre l'assumpte. Vaig trobar el que volia a la fi d'un llibre de cuina. Per cert que mai no he comprès el que hi feia allí, tal notícia, que per res, en absolut, pertanyia als motius del llibre. No deia si es podia condimentar un plat saborós amb un gat, encara que fos curat de convulsions. L'autora havia afegit el paràgraf per pura generositat. Jo sols puc dir que així no l'hagués copiat, car va ésser el motiu d'una abundosa correspondència violenta i la baixa de quatre subscriptors al diari, almenys. El demandant ens va dir que el resultat del nostre consell havia estat un dany per valor de dues lliures al parament de cuina, sense comptar una finestra trencada amb la qual potser s'emmetzinà la sang; amb totes les quals coses les convulsions del gat anaven més malament que abans. I, malgrat tot, era una recepta ben senzilla. Consistia a agafar el gat entre les cames, dolçament per no fer-lo patir, i, amb unes estisores, fer-li un tall penetrant a la cua. Havia d'anar-se amb cura de no tallar la cua per cap lloc; es tractava solament d'una incisió.
Com nosaltres vàrem explicar al demandant, el lloc apropiat per a fer l'operació era el soterrani. Un hom que no fos un idiota no hauria intentat de fer-la a la cuina i per ell sol.
Donàvem també informacions sobre protocols. Dèiem la forma de dirigir-se als pars d'Anglaterra i als bisbes. Igualment de com menjar l'escudella. Instruíem els joves escollits, per adquirir gentilesa i eixoriviment als salons. Ensenyàvem a ballar a ambdós sexes per medi d'il·lustracions. Resolíem els dubtes de teologia i donàvem un codi de moral que hauria acreditat l'aparador de la millor botiga.
El periòdic no fou un èxit econòmic. S'avançava a son temps, i, en conseqüència, el personal era limitat. Recordo que el meu treball incloïa una secció amb Consells per a les mares (que escrivia jo en col·laboració amb la meva dispesera, que, divorciada del seu marit i havent enterrat quatre fills, jo considerava com una autoritat en afers domèstics); Notes sobre l'art d'amoblar i decorar la casa, amb dibuixos; una columna de Consells literaris per als inèdits (la qual guia crec, sincerament, que ha estat de més utilitat per a ells que mai ho ha estat per a mi); i un article setmanal titulat Paraules expresses per al jovent, firmades per l'Oncle Henry, que era un amable i vell camarada d'oportuns acudits, amb gran experiència de tot i una carinyosa disposició vers la generació que pujava. S'havia vist molt embolicat, a sa llunyana joventut, i era assabentat de moltes coses. Encara, avui per avui, llegeixo els consells de l'Oncle Henry, i, encara que no m'estigui bé dir-ho, em semblen cosa bona. Sovint penso que, havent seguit els consells de l'Oncle Henry més fidelment, hauria estat més savi i hauria comès menys errades, i em sentiria més satisfet de mi mateix.
Una dona petita i fastigosa, que vivia a Tottenham Court Road, en una cambra que al mateix temps feia servir d'alcova i saló, i que tenia en un manicomi el seu marit, feia la nostra Secció de cuina, Notes sobre educació (de notes en teníem d'allò més), i una pàgina i mitja de Secció de modes, escrita amb l'estil personal i viu que subsisteix des d'aleshores, segons veig en el modern periodisme: «Dec informar-vos sobre el diví abillament que jo portava, al Glorius Goodwood, la setmana darrera.» «La princesa C.-(no devia repetir les ximpleries que diu ací) -i l'estimada comtessa em sembla que era un xic envejosa…» I coses per l'estil.
Pobrissona doneta! Sembla que la veig amb sa humil alpaca grisa, tacada de tinta. Potser un dia, al mateix Glorious Goodwood, o en lloc semblant, a ple aire, s'haurà sentit enrogir entre les elegants dames d'ara.
El nostre propietari, un dels ignorants majors que he conegut, incapaç d'avergonyir-se mai, el recordo un cop informant un corresponsal que Ben Johnson havia escrit Rabelais per pagar l'enterrament de la seva mare. Sols reia de bona gana quan se li feia avinent una errada. Escrivia, amb l'ajut d'una enciclopèdia econòmica, les pàgines dedicades a Informació general, i en conjunt ho feia prou bé; mentre un meritori, proveït d'un bon parell d'estisores, era l'encarregat de la secció d'Amenitats.
El treball era molt, i la paga massa curta. El que ens alimentava era el convenciment que instruíem la humanitat. De tots els jocs del món, el més universal i eternament popular és el joc de l'escola. S'ajunten sis nois i es posen al llindar d'una porta, mentre un altre passeja amunt i avall amb un llibre i un assenyalador. Nosaltres hi jugàvem essent vailets, hi jugàvem de minyons, hi jugàvem fets homes i dones, i hi juguem de vells, tot fent via vers la tomba. Mai no ho trobem sense solta, i mai no ens fastigueja. Sols una cosa canvia: el llibre i l'assenyalador, que tots set desitgen de tenir al seu temps.
Estic segur que la raó per la qual el periodisme sigui tan popular, malgrat les contres que té, és que cada periodista es pensa ésser el minyó que passeja amunt i avall amb el llibre i l'assenyalador. El Govern, les classes altes i baixes, la societat, l'art, i la literatura, són els altres minyons asseguts a la llinda. Ell els instrueix i els millora.
Però estem fent una altra digressió. Era per explicar la meva permanent manca d'inclinació per a ésser vehicle d'informació útil, pel que recordo aquestes coses. Tornem a l'assumpte.
Algú que firmava Balonista, havia escrit per demanar detalls de la fabricació del gas hidrogen. És cosa fàcil, el fer-ne: almenys així m'ho va semblar després del que vaig llegir al Museu Britànic. Peró jo aconsellava al Balonista aquell, que prengués tota mena de precaucions per evitar qualque accident. Què més podia fer? Deu dies després, una dona de roges galtes vingué a la Redacció portant a la mà una cosa bellugadissa que ella deia que era son fill, de dotze anys. La cara del noi era mancada d'expressió, fins d'allò més. La seva mare va avançar-lo, li va treure el barret, i aleshores vaig adonar-me de tot. No tenia celles de cap mena, i de sos cabells no restava sinó una pols de fregall que donava a son cap el caire d'un ou bullit, pelat i recobert de paper negre.
-Heu's ací el qui era un bell xicot fa una setmana, amb cabells rulls de natural- digué la senyora, parlant amb un particular to de veu que anava aixecant-se i donava a entendre que allò era una faisó de començar, precursora d'una tempesta.
-I ara! Què és el que li ha passat?- preguntà el nostre redactor en cap.
-Doncs això és el que li ha passat- digué ella, traient un exemplar nostre de la setmana darrera, amb el meu article sobre el gas hidrogen, marcat amb llapis, i posant-l'hi al bell damunt dels ulls. El nostre redactor en cap va llegir tot l'article.
-Vol dir que era aquest minyó, el Balonista?
-Aquest era el Balonista, sí, senyor!- corroborà ella. -Aquest era, la pobra criatura innocent; i ara… mireu-lo bé!
-Potser li sortirà de nou- digué nostre redactor en cap, al·ludint al cabell.
-Potser sí, que li sortirà- ratificà la bona senyora, pujant el diapasó; -però també pot ser que no li surti. El que voldria saber és el que vostè farà per ell.
El nostre redactor en cap aconsellà una bona rentada de cap. Jo vaig creure que la senyora es llançava sobre d'ell; però de primer antuvi s'esbravà amb paraules. Sembla que ella no pensava pas amb una rentada de cap, sinó amb una indemnització. Va fer observacions sobre el caràcter general del nostre periòdic, la seva utilitat, els seus reclams perquè el públic el sostingués, el seny i la sapiència del seus col·laboradors…
-No trobo que hagi estat completament per culpa nostra- digué el nostre redactor en cap, un home de modals apacibles. -El Balonista demanà unes notícies i li foren donades.
-No vulgui fer broma!- cridà la senyora, encara que jo estava convençut que no havia estat aquesta la seva intenció; la frivolitat no s'avenia amb el seu temperament. -¡No vulgui fer broma, o tindrà el que no pensa!
I cridava, mostrant els punys closos, tan violentament, que nosaltres vàrem córrer com gallines espaordides al bell darrera de les nostres cadires.
Ella seguia:
-¡Em sembla que vaig a escometre'l i vaig a deixar-li el cap com aquest!- (Penso que es referia al del seu noi.)
Afegí observacions ficant-se amb tot el personal de la casa, amb paraules de gust dubtós. Certament que no era agradosa, aquella dona. Sóc del parer que, si arriba a fer el que deia, s'hauria aconhortat la senyora; però, no podent-se pendre per sa mà la justícia, pensà de recórrer als Tribunals oficials. El nostre redactor en cap havia estat escarmentat del Tribunals, i tenia la màxima de defugir-los tant com es pogués. Jo mateix li havia sentit a dir:
-Si un home m'aturava al carrer damanant-me el rellotge, em negaria a donar-l'hi. Si m'amenacés de pendre-me'l per la força, amb tot i no ésser cap perdonavides, defensaria de la millor manera sa propietat. Si m'indiqués el seu propòsit d'obtenir-lo per l'acció de qualque Tribunal de justícia, el trauria de la butxaca, l'hi donaria, i pensaria haver-me'n sortit baratet.
La qüestió present va solucionar-la donant a la senyora de les roges galtes un bitllet de cinc lliures, que representaven els guanys d'un mes del periòdic. I ella marxà, duent-se'n el fruit de ses entranyes fet malbé.
Un cop fora, el nostre redactor en cap em va dir amablement:
-No pensi que vaig a fer-li cap retret, per això. No ha estat pas culpa seva, sinó la planeta. D'aquí endavant dediqui's als Consells morals i a la Crítica. Amb això va bé. Però estigui's de fer cap més informació útil. Ja dic que no és pas culpa seva. La seva informació era bastant correcta. Res es pot dir en contra. Solament que… té malastrugança per a vostè.
Així hagués seguit sempre el seu consell! Prou de disgustos hauria estalviat a mi i a d'altres. No trobo la raó de la malastrugança, però és de debò. Si dono instruccions sobre el millor camí de Londres a Roma, el qui el segueix perd el seu equipatge a Suïssa o es nega a Dover. Si dono el consell de comprar una màquina fotogràfica, el què el segueix és entrebancat per la policia alemanya per sospitar que reprodueix fortaleses. Un cop em vaig pendre grans treballs per explicar a un home com podia casar la seva germana a Estocolm: vaig indicar-li l'hora que sortia el vaixell de Hull i els millors hotels per a estatjar-se. Ni una errada no hi havia a la informació que vaig donar-li, de cap a peus.
Cap inconvenient no ocorregué. Malgrat això, ara em troba, i no em dirigeix la paraula.
Per aquest motius he arribat a contenir els meus impulsos de donar informes. I és per això que res de pràctica instrucció no es trobarà en aquestes pàgines mentre jo pugui.
Res de descripcions de ciutats, ni reminiscències històriques, ni arquitectura, ni costums idiosincràsics.
Una vegada vaig preguntar a un estranger què pensava de Londres, i em va dir:
-És una ciutat molt gran.
I jo vaig insistir:
-¿Què és el que més li ha cridat l'atenció, de la ciutat?
-La gent- em va respondre.
-Vull dir, comparada amb altres ciutats (París, Roma, Berlin…), què li sembla?
Ell va arronçar les espatlles, i va dir:
-És més gran. Què més Pot dir-se?
Un formiguer és molt semblant a un altre formiguer. Tantes avingudes, amples i estretes, per les quals les petites criatures bullen en estranya confusió. Aquestes, donant-se importància; aquelles, que s'aturen per comentar unes amb altres; les de més enllà, que passen carregades amb grossos farcells; algunes que no fan més que passejar al sol. Tants de magatzems plens de productes alimenticis-; tantes de cel·les on les petites criatures mengen, dormen i estimen; el recó on reposen llurs ossos. Aquest rusc és més gran; l'altre més petit. Aquest niu descansa sobre la sorra; aquell sota les pedres. Aquest fou construït ahir; l'altre de fa molts segles, abans que vinguessin les orenetes, segons diu algú… ¿qui sap qui?
Tampoc no trobaren ací folk-lore ni història.
Cada vall té la seva llegenda -vos dirà el plànol,- que poden posar en vers i adaptar-li música pròpia. Ací vivia una donzella i allà vivia un donzell que s'estimaven, i d'ells no en resta sinó el record. És la monòtona cançó que ha estat escrita en tantes llengües. Sembla que el donzell fou un gran viatger. Ací, a l'Alemanya sentimental, se'l recorda bé. Els habitants de les blaves muntanyes de l'Alsàcia, recorden també que visqué entre ells. I, si la meva memòria no erra, també va visitar els bancs d'Allan Water. Degué ésser un veritable jueu errant, car avui per avui encara les donzelles n'escolten, a llur dir, els passos silenciosos.
En aquesta terra de tantes ruïnes, les quals, fa temps, eren estades on ressonaren veus humanes, hi ha abundor de llegendes, i ací sóc plaent de donar-vos-les amb llur substància, a condició que vosaltres vos les amaniu. Preneu un cor humà, o dos que s'ajustin d'allò més; un feix de passions (no n'hi ha gaires: cosa de mitja dotzena); assaoneu-los amb una barreja de Bé i de Mal, doneu-li regust amb la salsa de la Mort, i serveixi's allà on complagui. La cel·la del sant, La torre encisadora, El calabós-sepulcre, El salt de l'enamorat… digui's com es vulgui, l'estofat és el mateix.
Per últim, aquest llibre no contindrà descripcions de paisatges; i no pas per peresa meva, sinó pel domini que servo de mi mateix. Res no hi ha tan fàcil de descriure com el paisatge; res de més difícil i d'innecessari per a llegir. En els temps que Gibbon hagué de confiar-se al dir de dos viatgers per a la descripció d'Hel·lespont, i el Rin esdevingué familiar als estudiants anglesos principalment pels comentaris de Cèsar, i convenia a cada rodamón, per a qualsevulla distància, descriure, el millor que sabia, allò que havia vist; el doctor Johnson, coneixedor de no gaire més enllà del carrer Fleet, podia llegir la descripció del prat de Yorkshire amb pler i profit. A un londinenc que no hagi vist terra més alta que Hog's Back, a Surrey, una relació de Snowdon deu semblar-li cosa de no dir. Però nosaltres, o, més bé, la locomotora i la fotografia, ho han ben canviat tot. L'home que juga al tennis, tots els anys, al peu de Matterhorn, i juga al billar dalt el Rigi, no ens agraeix una detinguda i penosa descripció del puig de Grampian. Al promedi dels homes que han vist mitja dotzena de quadres a l'oli, un centenar de fotografies, mil gravats als periòdics il·lustrats i un parell de panorames del Niàgara, se'ls fa enutjosa la pintura d'una cascada per mitjà de la paraula.
Un meu amic americà, un cavaller culte, al qual complaïa la poesia en si, va dir-me que havia assolit una idea més correcta i satisfactòria del districte dels Llacs amb un àlbum de vistes fotogràfiques, comprat per divuit penics, que no pas amb totes les poesies de Coleridge, Sonthey i Wordsworth tots plegats. Recordo també haver-li sentit dir, quant al paisatge en literatura, que agrairia a l'autor tal descripció el mateix que si n'escrigués una altra, dient eloqüentment el que havia tingut per a menjar. Però ho deia referint-se a un altre assumpte: al lloc propi, principalment, de cada art. El meu amic sostenia que, així com el llenç i la pintura constitueixen un mitjà erroni per a contar històries, de la mateixa manera el pintar per mitjà de la paraula és, quan es fa millor, un groller mètode de donar impressions que altrament podrien ésser més ben gaudides per la vista.
Pel que fa a la nostra questió, també em faig retret, molt clarament, del que passà a l'escola una tarda calorosa. Era la classe de literatura anglesa, i el procediment començava amb la lectura d'un poema que només tenia el defecte de la seva gran extensió. El nom de l'autor, vergonya em fa de dir que l'he oblidat, així com el títol del poema. Un cop finida la lectura, tancàrem els nostres llibres; i el professor, un vell carinyós de blancs cabells, ens demanà que donéssim una relació del que acabàvem de llegir.