-Vejam, digueu: ¿de què es tracta?
-Es tracta…- digué el primer xicot, que parlava amb el cap baix i evident aspecte de desgrat (talment com si es tractés de quelcom que pel seu compte mai no hauria recordat) -es tracta… d'una minyona.
-Sí- afirmà el professor; -però el que vull és que em donis una explicació amb les teves paraules pròpies. No parlem d'una minyona, saps, sinó d'una donzella. Bé: d'una donzella, saps?, es tracta. Avant. -Una donzella…- seguí el xicot, al qual la rectificació havia augmentat la confusió -que vivia al bosc.
-¿Quina mena de bosc era, aquest?
El xicot examinà curosament el tinter, i després esguardà el sostre.
-Apa!- exclamà el professor amb un xic d'impaciència. Has estat llegint d'aqueix bosc més de deu minuts. Segurament que me'n pots dir alguna cosa.
«Els arbres murmuradors, amb les llurs branques retortes…»
començà a recitar el meu company.
-No, no!- va interrompre el professor. -No vull pas que em repeteixis el poema: el que vull és que em diguis amb paraules teves quina mena de bosc era, aquest on vivia la donzella.- I el professor picava de peus amb major impaciència. El noi s'aventurà a dir:
-Doncs… una mena de bosc… com tots els boscos.
-Digues-li tu quina mena de bosc- ordenà dirigint-se al segon xicot.
I aquest digué:
-Un bosc… verd.
La resposta desplagué més encara al professor, el qual tractà de cap de ceba el bordegàs, sens que, realment, jo no en vegi la raó. I passà al tercer, que darrerament estava com assegut sobre punxes i fent senyals amb els braços estesos, com descrivint quelcom. Ell ho hauria hagut de dir en un esclat, encara que el professor res no li hagués preguntat. Tenia la cara encesa de retenir el secret de la cosa.
-Un bosc fosc i tenebrós!- cridà aquest xicot, com qui es treu un pes de sobre.
-Un bosc fosc i tenebrós- repetí el professor amb evidents senyals d'aprovació. -I ¿per què n'era, de fosc i tenebrós?
El tercer xicot respongué, amb igual posat:
-Perquè el sol no hi podia entrar.
El professor sentí que havia descobert el poeta de la classe, i digué per son compte:
-Perquè el sol no hi podia entrar, o millor dit, perquè els raigs del sol no hi podien penetrar. I, vejam, ara: ¿per què no podien penetrar-hi, els raigs del sol?
-Perquè les fulles eren molt espesses.
-Molt bé- digué el professor. -La donzella vivia en un bosc fosc i tenebrós, sota un trespol de fullam pel qual els raigs del sol no podien penetrar. Anem a veure: què creixia en aquest bosc?- preguntà assenyalant el quart xicot.
-Arbres.
-I què més?
Després d'una pausa, respongué el quart xicot:
-Bolets.
El mestre no estava gaire segur dels bolets; però, en mirar altra vegada el text, trobà que el noi tenia raó, car els bolets hi eren esmentats.
-Està bé- admeté: -hi creixien bolets. I què més? ¿Què hi ha, sota els arbres dels boscos?
-Terra.
-No; no: vull dir què hi creix, a més a més dels arbres.
-Abrulls.
-Abrulls: molt bé. Ja anem fent. En aquest bosc hi havia arbres i abrulls. I què més?- I indicà un petit noiet que era a la cua i que, convençut que el bosc era massa lluny perquè l'inquietés, s'ocupava a jugar a les pedretes. Contorbat el pobre noi, però comprenent que era forçós afegir quelcom a l'inventari, digué, a l'atzar:
-Móres.- Errada: el poeta no havia pas esmentat les móres.
-Naturalment el senyor Klobstock havia de pensar en coses de menjar!- exclamà el professor, que es vanava de bons acudits. Aquesta frase aixecà una rialla general, a costa de Klobstock, que complagué el mestre. I continuà, indicant-ne ara un del centre de la sala. -Digui: ¿què hi havia, al bosc, a més a més dels arbres i els abrulls?
-Doncs… hi havia un torrent.
-Està bé. I ¿què feia, el torrent?
-Murmurava…
-No, no. Les rieres murmuren, però els torrents…
-Bramen.
-Bramava. I què era, el que el feia bramar?
Això ja era argumentar massa. Un xicot (convinc que no era pas la nostra primera intel·ligència) apuntà que era la donzella. Per ajudar-nos, el mestre ordenà la pregunta d'altra forma:
-Quan bramava?
El nostre tercer company, venint altra vegada en socors nostre, explicà que bramava en caure sobre les roques. Em sembla que algun de nosaltres tenia la sospita que el torrent havia d'ésser molt covard, per a fer tant de soroll per tan poca cosa. Un torrent amb més valentia -pensàvem- havia d'anar i venir sobre les roques sense dir pruna. Un torrent que bramava a cada cop sobre les roques, el judicàvem, nosaltres, un torrent pobre d'esperit. Però el professor estava completament satisfet, i continuà preguntant:
-¿Qui hi vivia, al bosc, a més a més de la donzella?
-Ocells, senyor.
-Sí, en aquest bosc hi havia ocells. I què més?
Els ocells havien acabat amb les nostres idees, semblava.
-Apa, anem-hi. ¿Com se'n diu, d'aquestes bèsties, amb cues llargues, que s'enfilen pels arbres'?
Ens quedàrem pensant una estona, i un va dir:
-Gats.
Altra errada. El poeta res no havia dit de gats. «-Esquirols», volia, el mestre, que diguéssim. No recordo gaires més detalls d'aquest bosc. Sols recordo que es parlava també del cel. En els punts on els arbres feien espai, es podia, mirant a dalt, veure el cel, sobre un hom. Sovint hi havia núvols, al cel; i alguna vegada, si mal no recordo, la donzella va mullar-se.
M'he aturat al present incident perquè sembla resoldre'ns tota la qüestió del paisatge a la literatura. Mai no he pogut, ni puc avui, compendre per què el que havia dit el primer xicot no era prou. Amb tota la deferència deguda a un poeta, quisvulla que sigui, no es pot deixar de reconèixer que aquest bosc era (i no podia ésser d'altra faisó) com tots els boscos.
Jo bé podria descriure't, amic llegidor, la Selva Negra, amb tots els ets i uts; podria traduir-te Hebel, el poeta de la Selva Negra; podria omplir força pàgines sobre les seves rocoses goles, ses valls somrients, sos vessants coberts de pins, ses cimes coronades de roques, sos escumosos rierols (que l'enginyós alemany no ha condemnat a relliscar respectablement per canals de fusta o altres menes de conductes civilitzats), ses blanques viles i ses masies isolades; però em sembla que passaries per alt aquestes pàgines. Si fossis curós dels petits detalls, o bastant de bona fe per a no passar-los per alt, després del que resta dit no faria sinó donar-te una impressió que molt millor trobaries resumida en les paraules senzilles d'una guia:
«Un districte pintoresc i muntanyós, limitat al sud i l'oest per la planúria del Rin, vers el qual descendeixen sos afluents ràpids. La seva composició geològica consisteix principalment en pedra de sorra i granit. Els seus turons són coberts d'arbredes extenses. És ben regat per nombrosos rierols, i les seves valls populoses són fèrtils i ben conreades. Els hostals són bons, però els vins del país han d'ésser usats pels estrangers amb discreció.»
CAPÍTOL VI
Per què vàrem anar a Hannover. -Quelcom que es fa millor a l'estranger. -L'art de la discreta conversació estrangera, tal com és ensenyada a les escoles angleses. -Una vera història que ara es conta per primer cop. -El truc francès, segons és preparat per a gaudi dels nois anglesos. -Instints paternals de Harris. -El maneguer de camins considerat com un artista. -Patriotisme de George. -El que Harris hagué de fer. -Salvem la vida de Harris. -El cavall del pesseter, considerat com a crític.
Vàrem arribar a Hamburg després d'un viatge tranquil i sense esdeveniments. I des d'Hamburg anàrem a Berlin per Hannover. No és, certament, el camí més recte. Solament puc explicar la nostra visita a Hannover com el negre de la rondalla explicava al magistrat el fet de trobar-se en el corral del rector:
-Sí, senyor: el que diu el policia és absolutament veritat. Jo era allí, senyor.
-Vol dir que confesseu. I ¿què hi fèieu, amb el sac? ¿Resar en el corral del rector Abraham, a les dotze de la nit?
-M'explicaré. He estat a casa el senyor Jordan amb un sac de melons, i el senyor Jordan fou molt amable amb mi i em va dir que passés.
-I què?
-Sí, senyor. El senyor Jordan és un home molt agradós. I després vàrem pendre seient i començàrem xerra que xerra.
-Molt bé. Però el que volem saber és què fèieu al corral del rector.
-Sí, senyor: a això vinc. Era molt tard quan vaig deixar el senyor Jordan; i després em diguí jo mateix… diguí… dic: «-Ara salta amb el teu peu per davant, Ulisses: no sigui que tinguis un avalot amb la vella.» És una dona molt parladora, senyor, molt parladora.
-Bo, deixem-la anar. A la ciutat n'hi ha moltes, de dones parladores, a més a més de la vostra. La casa del rector Abraham és a mitja milla de camí de casa mister Jordan a casa vostra: ¿com anàreu a raure allí?
-Això és el que vaig a explicar, senyor.
-Me n'alegro. Vejam com aneu a fer-ho.
-Penso que he fet una digressió.
…Un xic, em sembla, que en fem, de digressions, nosaltres.
De primer antuvi, la ciutat de Hannover ens sembla una ciutat sense interès; però aquest va despertant-nos de mica en mica. Realment hi ha dues ciutats: un lloc de carrers amb edificis moderns, amples, amb bells jardins, al costat d'una ciutat del segle XVI, amb cases velles de fusta, les cobertes i balcons de les quals sobresurten en els estrets carrerons; on, a través dels baixos portals, s'atalaien patis amb galeries que un temps devien omplir les tropes i devien ésser bloquejats pels cotxes sorollosos que esperaven son propietari, un ric negociant, i sa plàcida i grossa frau, però en els quals ara els nens i les gallines fan corredisses a plaer, mentre sobre els balcons tallats pengen fosques robes a eixugar.
Una singular atmosfera anglesa sura per Hannover, principalment els diumenges, en què les botigues tancades i les campanes voltant donen idea d'un Londres amb més sol.
No era pas jo sol que sentia, els diumenges, aquest ambient britànic (car llavors podia haver-lo cregut cosa d'imaginació): fins i tot George va adonar-se'n. En tornar d'una petita excursió, Harris i jo, amb els nostres cigars d'havent dinat, el trobàrem dormitant pacíficament en el més còmode silló de la sala.
-Al cap i a la fi- digué George -hi ha quelcom, en el diumenge britànic, que posseeix a l'home que duu a les venes sang anglesa. Jo sentiria que desaparegués, digui el que vulgui la generació futura.
Nosaltres seguérem als extrems de l'ample canapé. Hem sentit a dir que hom ha d'anar a Hannover per a apendre alemany. Hi ha, però, el desaventatge que en sortir d'aquella petita província ningú no entén aquest millor alemany, i així cal triar entre parlar un bon alemany i romandre a Hannover, o parlar un dolent alemany i poder viatjar per tot Alemanya.
Alemanya, que de tant temps és dividida en dotze principats, té la dissort de posseir nombrosa varietat de dialectes.
Als alemanys de Posen que desitgen conversar amb naturals de Wurtemburg els cal usar sovint el francès i l'anglès. Les noies que han rebut educació a Westfalia, sorprenen i decepcionen llurs pares en no ésser-los a elles possible de compendre una paraula en Mechlenberg. Un estranger de parla anglesa es trobarà igualment desconcertat entre la gent de Yorkshire o als confins de Whitechapel, però no seran més enllà de quatre els casos. A través d'Alemanya, no és solament entre la gent del camp i en les classes baixes, que es conreen els dialectes: cada provincia té realment sa llengua pròpia, que conserva amatent i en la qual posa son orgull. Un bavarès culte admetrà que, acadèmicament parlant, l'alemany del Nord és correcte; però restarà parlant l'alemany del Sud i ensenyant-lo a sos fills.
En el que resta de segle penso que l'Alemanya resoldrà sa dificultat de l'assumpte de la llengua parlant anglès. Tots el nois i noies de ciutat el parlen. Si la pronunciació anglesa fos menys arbitrària, sens dubte que dins de no gaires anys, relativament parlant, es faria la llengua universal. Tots els estrangers convenen que, gramàticalment, és la llengua més fàcil d'apendre. Un alemany, comparant-la amb la seva pròpia, en què cada paraula a cada oració és governada per quatre distintes i separades regles, diu a un hom que l'anglès no té gramàtica. I molts anglesos sembla que han arribat a la mateixa conclusió. Erren, però. Realment hi ha gramàtica anglesa, i un d'aquests dies reconeixeran el fet les nostres escoles, i amb ella seran educats els nostres fills, penetrant potser fins als nostres cercles polítics i literaris. Actualment som abocats a convenir amb els estrangers també. La pronunciació anglesa és la gran dificultat. La gramotologia anglesa sembla talment inventada per disfressar la pronunciació. És un bon acudit per a avançar-se a la presumpció de fàcilment gaudir-la l'estranger. De no ésser així, amb un any la dominaria.
A Alemanya hi ha un mètode d'ensenyança diferent del nostre, i així s'esdevé que, en deixar el Gymnasium o Institut els alumnes als quinze anys, parlen i entenen la llengua que aprengueren. A Anglaterra tenim un mètode que, per obtenir el resultat menor amb les majors despeses de temps i de diners, no té parell. Un noi anglès que hagi passat per una bona escola de la classe mitjana d'Anglaterra, pot parlar amb un francès, a poc a poc i amb dificultats, sobre el jardí i la tia; conversació que fastiguejarà cosa de no dir a qui no tingui tia ni jardí. Si fos una exeepció notable, potser que també parlés de l'hora o fes algunes observacions preparades sobre el temps. Podria repetir de memòria, sens dubte, una bona quantitat de verbs irregulars; sols que pocs francesos tenen paciència per a escoltar llurs propis verbs irregulars recitats per nois anglesos. De la mateixa manera, potser que recordi un selecte recull de modismes francesos grotescament barrejats de faisó que cap francès modern no ha escoltat mai, ni els entén ni els escolta. L'explicació es troba en el fet que, en nou dels deu casos, el nostre escolar ha après francès pel mètode de Ahn.
La història d'aquest famós mètode és notable i mereixedora d'ésser coneguda. El llibre fou escrit originàriament per un enginyós francès que estigué alguns anys a Anglaterra i volgué fer-ne broma. Intentava que fos una sàtira sobre el poder de conversació de la societat anglesa. Des d'aquest punt d'obir, era bo de debò. El va sotmetre a una casa editorial de Londres; i el director, home astut, el llegí de cap a peus i el retornà a l'autor.
-El vostre llibre- va dir-li -és molt enginyós. Jo he rigut fins que em saltaren llàgrimes-
-Em complau força, el que em dieu- respongué el francès. -He procurat d'ésser sincer sense arribat a l'ofensa innecessària.
-És molt divertit- replicà l'editor. -I, malgrat això, de publicar-lo com a cosa de broma, em sembla que no assoliria èxit.
L'autor restà lassat;
-El seu humor- seguí l'altre -seria considerat com mancat de naturalitat i com a extravagant. Divertirà els homes intel·ligents; però, des del punt d'obir del negoci, aquesta petita part del públic no mereix ésser considerada. Però tinc una idea…- I girà els ulls per tots indrets, per assegurar-se que no hi havia ningú que els escoltés; i, inclinant el cap, baixà la veu com un murmuri. -La meva idea és de publicar-lo seriosament, com un treball per a ús de les escoles.
L'autor restà ara d'allò més admirat, i sense paraules.
-Jo conec bé el que són els mestres d'escola anglesos- digué l'editor. -Aquest llibre els ha de complaure. Encaixarà exactament en llurs mètodes. Res es podria descobrir de més ximple ni més inútil per l'ensenyança. Es xuclaran els llavis de gust en veure'l com una papallona s'asseca ennegrint-se.
L'autor, sacrificant l'art a la golafreria, hi consentí. Canviaren el llibre i hi afegiren vocabulari, deixant la resta com estava. El resultat és ben conegut de tots els escolars. A un li ha arribat a ésser l'ajut de l'educació filològica anglesa. Si avui no serva la seva ubiqüitat és perquè ha estat inventat quelcom encara més inútil per a l'objecte. Perquè no fos que, malgrat tot, el deixeble recollís una espurna de francés amb el mètode d'Ahn, el mètode d'educació britànica l'entrebanca encara més amb l'ajut del que és «professor del país», segons prospecte, i que generalment és un francès de Bèlgica; una digníssima persona, sens dubte, que pot entendre i parlar sa llengua amb bastant de facilitat. Heu's aquí sos títols. Un home verament notable per la seva inhabilitat per a ensenyar res a ningú. Sembla haver estat escollit per a joia dels deixebles, més que no pas per a instrucció. És sempre una figura còmica. Cap francès d'aspecte digne es contracta a les escoles angleses. Si posseeix unas quantes qualitats inofensives, calculades per produir la rialla, tant més l'estimen sos directors. Els deixebles el miren, naturalment, com un xisto animat. Les dues o quatre hores que es perden deliberadament en aquesta vella farsa, les desitgen els nois com un intermdi en llur quotidiana vida. I després, en dur orgullosament un pare son fill i hereu a Dieppe, simplement per descobrir que el noi no sap prou per demanar un cotxe, el pare no acusa el sistema, sinó sa víctima innocent.
Em limito al francés, per ésser aquest l'únic idioma que nosaltres intentem sempre de fer apendre al jovent. Que un noi anglès parlés alemany, no fóra mirat com a patriòtic. Mai no he comprès per què perdem el temps volent ensenyar francès amb aquest mètode. Una perfecta ignorància d'una llengua és respectable; però decantant als periodistes grotescos i a les dones novel·listes, per als quals esdevé cosa de necessitat, aquest barrejat pintoresc que en diem francès i del qual estem tan orgullosos, només serveix per a posar-nos en ridícul.
A l'escola alemanya el mètode és una mica diferent. Es dedica una hora diària al mateix idioma, amb la idea de no donar temps al deixeble perquè oblidi, en arribar a una lliçó, el que va apendre a l'anterior. La idea és, doncs, que aprengui. No se li dóna un estranger ridícul. La llengua que es desitja és ensenyada per un mestre alemany que la coneix per dintre i per fora tan perfectament com coneix la seva. Pot ser que son sistema no proporcioni al noi alemany aqueixa perfecció d'accent estranger per la qual el turista britànic és reconegut ça com lla. Però en té d'altres, d'aventatges. Els deixebles no diuen, de llurs mestres, menja-granotes o salsitxes (1) ni preparen per a l'hora de francès o anglès una exposició d'enginy casolà. Seuen, i per propi acord tracten d'apendre la llengua estrangera amb la menor molèstia possible per als que els ensenyen. En deixar l'escola poden parlar, no solament sobre «son jardí», o «sa tia», o «son ganivet», sino sobre política europea, història, Shakespeare o temes musicals, segons vingui la conversa.
Mirant els alemanys des del punt d'obir anglosaxò, és possible que trobi, en el transcurs d'aquest llibre, ocasió de criticar-los; però, altrament, molt hi ha que nosaltres podem apendre d'ells i en la qüestió del sentit comú aplicat a l'educació en general, ens poden donar noranta nou a cent i ens poden guanyar amb una mà.
* * *
El bell bosc d'Eilenrede limita Hannover pel sud i l'oest, i hi va ocórrer un drama en el qual Harris prengué la part preeminent.
Anàvem amb les nostres màquines pel bosc, dilluns a la tarda, en companyia de molts altres ciclistes; deport que tan plau als naturals del país, les belles tardes de sol, quan els seus viaranys en l'ombra són plens de gent joiosa i distreta. Hi havia una bella jove amb una màquina nova. Evidentment es tractava d'una novícia de la bicicleta, Hom s'adonava, per instint, que la noia necessitaria ajut d'un moment a l'altre; i Harris, amb la seva cavallerositat de consuetud, proposà d'anar prop de la jove. Harris, com de vegades ens explicà a George i a mi, té filles pròpies, o, millor dit, en té una, de filla, que, anant el temps, deixarà les rodes de la marxadora al jardí, esdevenint una graciosa noia; la qual cosa fa que, naturalment, Harris s'interessi per totes les noies gracioses fins a l'edat de trenta cinc anys, poc més o menys. Li recorden, segons diu, la seva llar.
Haviem anat en bicicleta cosa de dues milles, quan veiérem davant nostre, en el lloc on convergien cinc camins, un home amb davantal de cuiro, regant-los. La mànega estava proveïda d'unes rodetes que giraven seguint els moviments de l'home, donant la idea d'un cuc gegant que, en agafar-lo l'home fortament pel coll amb les dues mans, apuntant ça per lla, llançava un gros raig d'aigua a raó de dos litres per segon,
-¡Com és millor, aquest mètode, que no pas el nostre!- observà Harris. Harris patia el mal crònic d'ésser molt sever amb totes les coses britàniques. -¡Quant més senzill, més ràpid i més econòmic! Hom pot regar, per aquest procediment, en cinc minuts, una extensió de camí que amb el nostre groller i pesat carro es regaria en mitja hora.
George, que venia darrera meu en el tàndem, digué:
-Altrament, és un mètode amb el qual amb un petit descuit per part del maneguer, es pot regar un munt de persones amb prou menys temps del que aquesta gent necessita per a sortir-se del camí.
George, al contrari de Harris, és britànic fins als ossos. El recordo, una vegada, indignat patriòticament contra Harris per haver, dit, aquest, que Anglaterra devia introduir l'ús de la guillotina.
-És molt més polit- afegí Harris.
-Tant se me'n dóna!- digué George. -soc anglès, i la forca em va prou bé.
-El nostre carro de l'aigua- digué George en l'ocasió present -pot tenir sos desaventatges, però a un hom només n'hi pervé perill a les cames, fàcil d'evitar. Aquesta és una mena de màquina amb la qual poden perseguir-vos fins més enllà de la cantonada i del pati.
-M'encisa de veure'ls!- continuà Harris,- Què en són, de destres! He estat observant un maneguer en una de les places més concorregudes d'Estrasburg: ¡com cobria, de dit en dit, tot el terreny, sense mullar a un hom ni els cordills de les sabates! És meravellós, com calculen la distància! Tan matemàticament deixen arribar l'aigua als peus d'un hom, com la passen pel cap i cau just a l'entorn dels talons. Poden…
-Un moment!- cridà George.
-Què?- vaig preguntar jo.
I ell continuà:
-Vaig a baixar de la màquina i observar de darrera un arbre estant, la continuació d'aquest espectacle. Potser seran molt destres, com diu Harris; però, a aquest particular artista que tenim al davant, penso que li manca quelcom. Ja ha donat un bany a un gos, i ara està ocupat a regar un post de senyals. Vaig a esperar que acabi.
-No siguis ximplet, que no et mullarà- digué Harris.
-Precisament és del que vull assegurar-me.- I, saltant de la màquina, prengué posicions darrera un corpulent i esplendid olm, tragué un pessic de tabac, i començà a omplir la pipa. Jo, no gaire satisfet d'arrossegar el tàndem tot sol, vaig baixar també, ajuntant-me a George, i deixant la màquina arrambada a un arbre. Harris cridà una mica, volent dir si érem una vergonya per a la nostra pàtria, i seguí via avall.
De cop i volta se sentí el crit anguniós d'una dona. Guaitant de darrera l'arbre, vàrem veure que procedia de la graciosa noia esmentada anteriorment, de la que ens haviem oblidat, amb la nostra distracció, del maneguer. Ella havia continuat ferma en sa màquina tot seguit, sota una pluja abundosa de la mànega de regar. Tota sorpresa, semblava dubtar si continuava amunt o girava rodes. Per moments esdevenia més i més mullada, mentre l'home de la mànega, potser cec, potser embriac, amb la major indiferència seguia fent ploure l'aigua al bell damunt de la noia. Una dotzena de crits l'avisaven de tots indrets.
La paternal naturalesa de Harris és commogué profundament, i féu el que, en el cas present, era el correcte. D'haver procedit en l'incident amb la sang freda i el seny desplegats de primer antuvi, hauria esdevingut l'heroi de la jornada, en lloc de com s'escaigué, havent de sortir cames ajudeu-me seguit de l'insult i l'amenaça.
Sense dubtar gens ni mica, baixà de la màquina, i, empaitant el maneguer, agafà l'aparell, torcent-lo vers l'home.
El que hauria d'haver fet, el que hauria fet tothom amb sentit comú al moment que tenia ses mans sobre la mànega, era tancar l'aixeta. Aleshores podria haver jugat amb el maneguer al foot-ball, o al battledore, o al Shuttlecock, com li hagués plagut. I els vint o trenta espectadors que s'haguessin avançat per ajudar-lo l'haurien aplaudit d'allò més. El seu pensament, tal com després va explicar-nos, fou treure la mànega de mans del boig i castigar-lo abocant-la sobre d'ell. El pensament del maneguer sembla que va ésser el mateix, retenint la màquina per mullar Harris. El resultat natural que s'esdevingué fou que entre tots dos, a tort i a dret remullaren d'allò més tothom que era prop d'ells fins a una distància de cinquanta metres, exceptuant-ne ells dos.
Un home enfurismat, massa mullat per a preocupar-se de res més que li pogués esdevenir, es ficà al camp, barrejant-se en la lluita. Entre tots tres començaren a batre el compàs amb la mànega. Apuntaven al cel, i l'aigua descendia sobre la gent a la manera d'una tempestat equinoccial; apuntaven avall, i l'aigua sortia en ràpid torrent fent botar el que agafava pels peus i doblegant el que agafava pel mig.
Cap de tots tres volia deixar la mànega. Cap dels tres pensà tampoc a tancar el corrent. Es podia dubtar si lluitàven amb alguna força primitiva de la naturalesa. En quaranta cinc segons, al dir de George, que tenia el rellotge a la mà, escombraren aquell cercle de tota ànima viva, llevat d'un gos que, rajant com una dona d'aigua, feia voltes i tombarelles, empaitat per la força de la mànega, tan aviat a la dreta, tan aviat a l'esquerra, i encara aconseguia de romandre un xic sobre les seves potes, lladrant reptadorament a allò que ell ben segur imaginava totes les fúries dels inferns desencadenades.
Tots els ciclistes abandonaren llurs màquines en terra, fugint bosc endins, com si els empaitessin. De darrera cada arbre atalaiava un cap ple d'ira i ple d'aigua.
A la fi fou arribat un home de sentit comú, que, desafiant tota cosa, arribà fins a la boca de regar on hi havia la clau, i tancà l'aixeta. De darrera trenta o quaranta arbres sortiren llavors altres tants éssers humans, fent cada un el seu retret.
De primer antuvi vaig començar de dubtar què fóra més útil, si una escala de mà o bé un cove, per a dur a l'hotel les restes de Harris. La promtitud de George em sembla que salvà la vida de Harris en aquell embolic. Com que estava eixut, pogué arribar abans que els altres. Harris volia donar explicacions; però George li tallà la paraula.
-Té, puja i anem!- li digué donant-li la seva bicicleta. La gent no sap que anem plegats, i nosaltres servarem el secret. Anirem al teu entorn interposant-nos amb la gent. Marxa fent zig-zag, no sigui que engeguin trets.
Jo voldria que aquest llibre fos un estricte record del que s'escaigué, sense ésser desfigurat per la menor exageració. He llegit aquesta descripció a Harris perquè no hi hagués sinó la nua narració dels fets. Harris sosté que no hi hagué tant. Admet que una o dues persones pogueren ésser mullades. Li he dit que, per tal de fer la prova, jo li apuntaria amb una mànega de regar a la distància de vint-i-cinc metres, i després em diria si el mot escaient és mullades. Però mai no ha acceptat la prova.
Diu també que potser no hi havia més de mitja dotzena de persones al bullit, i que allò de quaranta és una ridícula afirmació. Li he dit que podríem retornar a Hannover i reconstruir l'escena; però tampoc no ha pas acceptat la proposició. Per tant, sostinc que la meva narració és vera i restringida, i que la recorden avui per avui, segurament amb amargura, molts hannoverians.
* * *
Aquella mateixa nit deixàrem Hannover, i arribàrem a Berlin a l'hora de sopar i fer una passejada.
Berlin és una ciutat que deixa a un hom despagat. El seu centre de moviment, els seus suburbis sense vida, sa famosa via Unter-den- Linden (un intent de combinar el carrer Oxford, de Londres, amb els camps Elisis, de París) no produeix gaire impressió, per ésser massa ampla relativament a la llargada. Els seus graciosos i encisadors teatres, on la presentació i les decoracions són menyspreades pel treball artístic, i on les nombroses representacions consecutives d'una obra no són acostumades, car, en assolir una l'èxit major, és representada freqüentment, però mai consecutivament (per la qual cosa a Berlin poden veure's en una setmana set obres distintes); amb son teatre de l'Òpera (no gaire digne d'òpera) els seus dos music-halls, vulgars i comuns, mal guarnits i massa grans per a ésser còmodes.
El temps de major concurrència als cafès i restaurants de Berlin és de la mitja nit a les tres de matinada. Però la major part de la gent que hi va són llevats fins a les set. I una de dues: el berlinès ha resolt el problema de la vida moderna de viure sense dormir, o, com Carlyle, deu estar desitjant l'eternitat.
Per mi puc dir que no conec altra ciutat que tingui vida a tan altes hores, fora de San Petersburg. Però la ciutat de Sant Petersburg no s'aixeca de matí. San Petersburg és costum d'anar-hi, als music-halls, després dels teatres (i compteu que mitja hora ja es triga d'arribar amb un ràpit trineu), i no començant aquells fins a les dotze ben tocades. A les quatre del matí cal obrir-se pas pel Neva, materialment a la força, entre els vianants. Els trens més concorreguts són els que surten a les cinc del matí. Aquests eviten als russos el treball de llevar-se de bon matí. Es diu als amics «Bona nit!» i havent sopat, es va a l'estació sense fer nosa als de casa.
Postdam, el Versalles de Berlin, és una bella petita ciutat voltada de boscos i de llacs. Ací, en les ombrívoles avingudes del seu parc extens de Sans-Souci, és fàcil imaginar el magre Frederic, amb aquell seu dificultós alenar, fent passejades en companyia del Voltaire dels aguts acudits.
Seguint el meu consell, Harris i George consentiren a no romandre gaire temps a Berlin i seguir la nostra via a Dresde. La major part de les coses que Berlin pot mostrar poden veure's a qualsevulla altra part, i decidírem de conformar-nos amb una passejada en cotxe per la ciutat.
El porter de l'hotel ens va fer conèixer el conductor d'un droschki, amb el qual podríem veure tot el que fos digne en el menys temps possible, segons ens assegurava.
L'home aquell, que vingué a recollir-nos a les nou del matí, era tot el que podia desitjar-se. Era intel·ligent, viu i ben informat de tot. El seu alemany era fàcil d'entendre, i sabia un xic d'anglès per a suplir els mots que no comprenguéssim.
En l'home aquell no hi vàrem trobar defecte. Però el seu cavall era la més antipàtica de les bèsties darrera de les quals he anat. Així que ens va veure ens va agafar mania.
Jo vaig ésser el primer a sortir de l'hotel. El cavall girà la testa, esguardant-me de cap a peus amb un ull fred i vidriós. Després mirà a un altre cavall, amic seu, que hi havia algunes passes endavant. I jo sé el que va dir-li, perquè tenia un cap expressiu i no va fer el més petit intent per disfressar son pensament.
-Quines coses més estranyes es veuen, a l'estiu: oi?- li digué.
George em seguia, i restà darrera meu. El cavall girà el cap a esguardar novament. Mai no he conegut cap cavall que pogués girar-se com aquell. Jo he vist una girafa que sorprenia amb els seus exercicis de coll; però aquest era com el somni d'un hom després d'un dia polsós a Ascot, seguit d'un àpat amb sis antics companys. Si jo hagués vist els seus ulls esguardant-me per entre les cames davanteres, segurament no m'hauria sorprès gens ni mica. Semblava més divertit encara amb George que no pas amb mi. I, altre cop tornant vers son amic, va dir-li:
-Extraordinari: oi? Suposo que deu haver-hi llocs que es dediquen a conrear aquesta mena d'homes.- I després començà a retòrcer el coll per empassar-se les mosques que s'aturaven a son muscle esquerre. A mi m'acudí el pensament de si hauria perdut sa mare de molt petit i hauria sigut criat per algun gat.
George i jo muntàrem al cotxe i seguérem esperant Harris, que vingué un xic després. Em semblà que anava bastant ben presentat. Portava un vestit de franel·la blanca, de calces curtes, que s'havia encarregat expressament per anar en bicicleta els dies calorosos. El seu capell potser se sortia una mica del costum, però li esqueia per resguardar-se del sol.
El cavall va mirar-se'l i va exclamar:
-Gott in Himmel! (Déu del Cel!).- Cap cavall ho hauria dit tan clar. I es llançà a córrer per Friedrich-Strasse, deixant Harris i el cotxer de peus a l'acera.
El seu amo el cridà perquè tornés; però ell no va fer-ne gens de cas. Corregueren darrera nostre i ens assoliren a la cantonada de Dorotheen-Strasse. El cotxer va dir quelcom, de pressa i excitat, al cavall,que no vaig poder compendre; però m'arribaren unes frases com aquestes:
-¿Què no et sembla qué m'haig de guanyar la vida d'alguna manera? ¿Què t'havien demanat opinió? Tu rai! Mentre tinguis per jalar, mala bèstia!
El cavall tallà la conversa girant la cantonada, tot rondinant, si fa o no fa:
-Apa, doncs, i prou de xarreta. Acabem aviat amb això, i mirem de no anar per carrers massa vistos mentre portem aquests espantaocells.
En arribar a l'altra part de Brandenburger Tor, el nostre cotxer nuà els ramals al fuet, saltà a terra, i vingué per donar-nos explicacions. Indicant-nos Tiergarten, es posà tot seguit a parlar-nos del Reichstag, informant-nos de l'alçada exacta de l'edifici, longitud i amplària, a la faisó d'una guia.
Després es referí, a la porta: ens digué que era feta amb pedra sorrenca, a imitació del Properleer d'Atenes.
De cop i volta, el cavall, que havia estat entretingut llepant-se les cames, girà el cap; però no va dir res: solament mirava. El cotxer reprengué sa explicació nerviosament, dient ara que la porta aquella era imitació del Propeyedeliar.
El cavall tirà Linden amunt, i res no podia dissuadir-lo de no anar-hi. El seu amo li ho reprotxava, però ell seguia trotant. Amb el gest que féu tot caminant, em semblà que volia dir:
-Ja n'hi ha prou, que hagin vist la porta. Prou d'explicacions, que tu no saps de què va; i, encara que ho sabessis, ells no t'havien d'entendre, parlant alemany.
Seguírem així per tot el Linden. El cavall s'avenia a romandre quiet a estones per tal que poguéssim mirar bé a dreta i esquerra i oir els noms del que vèiem. Però res més que els noms: tota explicació o descripció la tallava pel senzill procediment de posar-se a caminar.
-El que volen, aquests poca-soltes- semblava dir-se, -és tornar a llur país i contar que han vist aquestes coses; Si per cas jo no els fes justícia, i ells fossin més intel·ligents del que sembla, poden informar-se millor que no pas servint-se d'aquest boig vell del meu amo, que tot ho treu de la Guia. ¿A qui pot interessar, de saber l'alçada d'una torre? Al cap de cinc minuts d'oir-ho, un hom no se'n recorda, i si se'n recorda és perquè no té res més al cervell. El que fan és fastiguejar-me amb llurs parleries. Vejam per què no havia de cuitar, i ens en aniríem tots a dinar!
Ben pensat, no estic gaire segur que aquella bèstia de l'ull fred i vidriós no tingués bon sentit. Del que estic segur és que molts dies m'hauria complagut si ell hi hagués mitjançat. Però un hom, sovint, no gaudeix el bé que se li fa avinent, i nosaltres maleírem, de moment, aquella bèstia en lloc de regraciar-la.
(1) Els nois anglesos diuen "menja-granotes" als francesos en general, per la manca de costum de menjar aquesta bestiola, i atribuir als francesos una complaença gran a menjar sopa de granotes. Diuen "salsitxes" als alemanys per la gran exportació que Alemanya envia de salsitxes. (Nota del traductor)
CAPÍTOL VII
George, estranyat. -L'amor a l'ordre, dels alemanys. -«La banda dels Ocells Negres de Schwarzwald, donarà concert a les set». -El gos de porcel·lana.- La seva superioritat sobre tots els altres gossos. - L'alemany i el sistema solar. -Un pulcre país. -La vall com devia ésser segons el pensament alemany. -Com corren les aigües a Alemanya. -La vergonya de Dresde. -Harris fa un passatemps que no és ben capit. -George i la seva tia. -George, un coixí i tres dametes.
En un lloc entre Berlin i Dresde, George, que havia romàs atalaiant atentament per la finestreta durant l'últim quart d'hora, demanà:
-¿Per què a Alemanya és costum de posar els bussons del correu penjats als arbres? ¿Per què no els posen, com fem nosaltres, a la porta de casa? De mi puc dir que m'empiparia molt haver de pujar a un arbre per arreplegar les meves cartes. Altrament, perjudica el carter. Ultra ésser ben cansat per a un hom que estigui gras, ha d'esdevenir un perill arreplegar-les a les nits ventoses. Almenys, si han de posar-los als arbres, ¿per què no els col·loquen baix? ¿per què penjar-los a les branques més altes?- I, amb un nou acudit, seguí dient: -Potser judico malament el país: amb seguretat que els alemanys, que ens avancen en tantes coses, han perfeccionat un correu de coloms missatgers. Però, encara així, no puc estar-me de pensar que, essent tan aciençats aquests coloms, podien acostumar-los a deixar les cartes un xic més prop de terra. Arreplegar-les d'on són deu ésser una feina difícil a l'alemany de mitjana edat.
Jo, seguint son esguard per la finestreta, li diguí:
-Això no són pas bussons: són nius d'ocells. Cal compendre aquesta nació. L'alemany ama els ocells polits. Un ocell abandonat a si mateix fa son niu ça i lla, i aleshores no esdevenen decoratius, segons el concepte particular de decoració. Els ocells no l'haurien pas pintat d'enlloc, ni posat cap figureta de guix a prop, ni solament una bandera. Un cop acabat el niu, l'ocell segueix sa vida fora d'ell, i va llançant coses sobre l'herba: branquetes, bocins de cucs; tota mena de components que troba. No sap de polideses. Galanteja la dona, la renya; alimenta sos fills, tot completament en públic. L'alemany, s'escarota, i diu a l'ocell: -M'agrades per moltes coses. Em plau de mirar-te, d'oir-te cantar; però no em plauen les teves maneres. Té aquesta capseta, i deixa les teves escombraries dintre, on jo no les pugui veure. Surt així que vulguis cantar, però els teus afers íntims reserva'ls per a l'interior de la capsa. Estigues-hi i no facis malbé el jardí.
A Alemanya es respira amor a l'ordre, amb l'aire. A Alemanya els nens de pit baten llur temps amb el bergansí, i l'ocell alemany ha arribat a preferir la capsa i tenir en menyspreu els pocs vagabunds incivilitzats que romanen construint llurs nius als arbres. Amb el temps, cada ocell alemany tindrà son lloc propi al chor. Llur variat i promiscuós refilet, hom pensa que esdevé irritant al perfecte alemany. És un cantar sense mètode; i l'alemany, amant de la música, l'organitzarà. Algun gros ocell, de pap respectable, serà ensinistrat per dirigir; i, en compte de perdre's al bosc a les quatre del matí, cantarà en un jardí on es despatxa cervesa, a l'hora anunciada i acompanyat d'un piano. L'ambient aquest fa via així.
A l'alemany li plau la naturalesa, però la seva idea de la naturalesa és una arpa glorificada a l'estil de Gal·les. Es pren força interès pel seu jardí. Planta set rosers a la part nord i set a la part sud; i, si tots no creixen d'iguals dimensions i forma, es capfica tant que a la nit no pot adormir-se. Cada flor la nua a un pal. Això perjudica la visualitat de la flor; però ell té la satisfacció de saber que la flor és allí i que es porta bé. El llac és recobert de zinc, i un cop a la setmana se l'emporta a la cuina i el renta. Al bell mig matemàtic del jardí, que de vegades és tan gran com una tovallola, amonjoiat amb ferro, hi posa un gos de porcel·lana. Els alemanys són molt aficionats als gossos, però generalment els prefereixen de porcel·lana. El gos de porcel·lana mai no fa forats al jardí per enterrar ossos, ni mai no desordena un massís de flors amb les potes de darrera. Des del punt d'obir alemany, és el gos ideal. Roman on se'l deixa i mai no és on no se'l vol. Se'l pot tenir a tot arreu, segons s'indiqui al «Kennel-Club», o pot deixar-se anar la fantasia i tenir-lo al grat d'una originalitat. Amb ell hom va més enllà d'educar-lo. En porcel·lana es pot tenir un gos blau o de color de rosa: fins i tot pot tenir-se un gos amb dos caps.
A certa data fixa de la tardor, l'alemany posa els pals i cordills a les flors, i les cobreix amb una catifa xinesa; i a una certa data fixa de la primavera les descobreix, deixant-les com eren. Si es tractés d'una excepcional tardor o una excepcional primavera, tant pitjor per a les plantes. Cap alemany permetrà que els seus costums siguin entrebancats per cosa tan ingovernable com el sistema solar. Impossibilitat de dominar-lo, el deixa de costat.
Entre els arbres, el favorit de l'alemany és l'àlber. Altres països desordenats poden cantar els encisos de l'aspre roure, l'esbarjós castanyer i l'olm balandrejant. A l'alemany, tots aquests arbres amb llurs salvatges i desordenades maneres, li són de mal veure. L'àlber creix on es planta i tal com es planta; no té aspres idees pròpies, que no li escauen; no li cal balandrejar-se ni estendre's; creix recte i dret, talment com ha de créixer un arbre alemany. I per això, de mica en mica, Alemanya arrenca tots els altres arbres i planta àlbers en llurs llocs.
A l'alemany li plau el camp, però el prefereix tal com la dama de la rondalla pensà que li agradaria més el bon salvatge més vestit. Li plau de passejar pel bosc… i trobar un restaurant. Altrament, els viaranys no han d'ésser massa en rampa. Li caldria un canal, però enrajolat, per a dessecar-lo i rentar-lo; i a cada vint metres reclama un seient per a descansar i eixugar-se el front, car per a l'alemany, seure sobre l'herba fóra un somni com per a un bisbe anglès fer tombarelles per One Tree Hill.
Li plau la visualitat de dalt de la muntanya estant, però li agrada de trobar allí un rètol sobre una pedra dient-li el que ha de mirar, i una taula i un banc, en el qual pugui seure per beure un xop i fer-se el belegte semmel, que ha tingut bona cura de dur amb ell. Si, demés, pot trobar un avís policíac col·locat a un arbre i en el qual se li prohibeix de fer tal cosa, això li és com una sensació de comoditat i seguretat.
L'alemany no és, altrament, enemic del panorama rústec, mentre no sigui massa rústec. Si el veu massa rústec, aleshores comença a treballar per polir-lo. Recordo que als voltants de Dresde vaig descobrir una estreta i pintoresca vall que conduïa vers l'Elba. El sinuós cami era a la vora d'un torrent, el qual, cosa d'una milla, corria escumejant sobre les roques i entre riberes de boscatge. Jo anava tot corprès, fins a trobar en un revolt una colla d'un centenar de treballadors ocupats en reparar la vall i donar al corrent un caient respectable. Totes les pedres que entrebancaven el curs de l'aigua, les recollien curosament i se les emportaven a carretades. Les riberes les recobrien amb rajola i ciment. Els arbres que s'inclinaven a llur vora, les parres i plantes afiladisses, les arrencaven o podaven. Una mica més avant vaig veure com allí era l'obra acabada: la vall, com devia ésser segons el pensament alemany.
L'aigua relliscava, ací, peresosament per un canal regular i pla, afinat amb grava, entre dos murs coronats amb cavallets de pedra. A cada cent metres vessava suaument per tres plataformes baixes de fusta. A tots dos costats havia estat aclarit el terreny, i, a distàncies regulars, s'havien plantat àlbers. Cada renou o rebrot, era protegit per un escut de vímets i una vareta de ferro. L'esperança del municipi d'aquella vall era d'acabar, als dos anys, les obres en tota sa llargària i deixar-ho tot segons la naturalesa alemanya, polida amb ordre. Hi haurà un banc a cada cinquanta metres; un avís de la policia a cada cent; un restaurant a cada mitja milla.
Des del Memel al Rin, fan el mateix. Estan polint el camp. Recordo perfectament de Wehrthal, que era, a son temps, el barranc més romàntic que hi havia a la Selva Negra. La darrera vegada que m'hi vaig passejar, hi havia acampats alguns centenars de treballadors italians fent obres, ardidament, per endegar el riu Wehr pel camí que li esqueia, ací posant rajoles, allà barrinant les roques i fent escales de ciment perquè vessés per ells i fes son viatge sòbriament i sense avalotar.
A Alemanya no es diuen nimietats sobre els entrebancs de la naturalesa. A Alemanya la naturalesa ha de fer bondat i no donar dolents exemples a la canalla. Un poeta alemany, veient caure les aigües, com Southey les descriu amb una mica d'inexactitud, al Lodore, s'estranyaria d'haver d'aturar-se a escriure versos sobre el fet: més aviat correria, cames ajudeu-me, per denunciar-ho a la policia. Aleshores l'escumejar de les aigues fóra cosa de curta durada.
-Vejam, vejam, què vol dir, això!- diria a les aigües la veu severa de l'autoritat alemanya. -Això no ho podem permetre. ¿És a dir que no podeu baixar sense avalotar així? On creieu que sou?
I el municipi alemany proveiria les aigües de canonades de zinc i obis de fusta i una escala de cargol, i les ensenyaria a baixar com pertoca a l'estil alemany.
N'és ben bé, de polida, aquesta Alemanya!
* * *
Vàrem arribar a Dresde en dimecres al vespre, i hi romanguérem fins passat el diumenge.
Comptant amb tota mena de consideracions, Dresde és la ciutat més atractívola d'Alemanya. Però és una ciutat per a viure-hi d'estada, més bé que visitar-la en viatge. Sos museus i galeries, sos palaus i jardins, sos formosos i històricament rics voltants poden oferir gaudi tot un hivern, però maregen en una setmana. No té pas l'alegria de Paris o Viena, que de cop i volta s'esvaeix. Sos encisos són més fortament alemanys i més perdurables. És la Meca del músic; Per cinc xílings hom pot comprar una butaca al teatre de l'Opera, i amb ella s'adquireix la ferma inclinació a mai més pendre's el fàstic de seure en cap representació d'òpera de cap teatre francès, anglès o americà.
* * *
La principal vergonya de Dresde és encara, d'aleshores, a l'entorn de la figura d'August el Fort («el pecador», com sempre l'anomenava Carlyle), del qual diu la veu del poble que turmentà l'Europa amb més de mil criatures. Els castells on empresonava aquesta i l'altra coneguda (entre els quals encara avui es mostren els estrets salons on es corsecà i morí la pobra senyora que passà quaranta anys sospirant per una millor recompensa); els castells, vergonyosos per aquest o l'altre fet infamant que jauen escampats com els ossos en un camp de batalla (i les històries en llur major part, que us contarà el guia) són de tal mena, que el jove educat a l'alemanya faria millor de no anar-hi.
El seu retrat, de dimensions naturals, penja al magnífic Zwinger que construí com a circ per a lluita de bèsties feres quan la gent estigué fastiguejada de tenir-les a la plaça del mercat: un home amb front d'escarabat, amb la cultura i gust que sovint acompanya l'animalitat. El modern Dresde li deu molt, indubtablement.
Però el que més crida l'atenció de l'estranger, a Dresde, són els tramvies elèctrics, colossals vehicles que creuen ràpids pels carrers amb una velocitat de deu a vint milles per hora, prenent les corbes i cantonades segons el costum d'un carreter irlandés. Tothom viatja en ells, llevat dels oficials, l'uniforme dels quals ho prohibeix. Les senyores, abillades amb vestits de soirée en anar a un ball o a l'Òpera, i els camàlics, amb llurs fardells, tots seuen l'un al costat de l'altre. Són tan per ells els carrers, que tot i tothom ha de cuitar a apartar-se'n. Si hom no se n'aparta i esdevingués que el trobessin amb vida en arreplegar-lo de terra, després, en tornar als sentits, és multat per haver-se posat al pas del tramvia.
Una tarda Harris se n'anà a fer una excursió tot sol. A la nit, mentre sèiem escoltant la banda al Belvedere, Harris digué, de cop i volta:
-Aquests alemanys no tenen el sentit de l'humor.
-Per què ho dius?- li vaig preguntar.
-Per què? Perquè aquesta tarda he pujat a un tramvia elèctric. Com que volia veure la ciutat, he romàs de peus a la petita plataforma… ¿Com se'n diu, de la plataforma?
-La Stehplatz.
-Justament- exclamà Harris. -Bé: tots sabeu com els tramvies sacsegen un hom, i com s'ha de tenir cura dels revolts i de les parades i arrencades.
Jo vaig fer un gest afirmatiu.
-Hi havia mitja dotzena de persones a peu dret, allà. Jo reconec que no estic acostumat a estar-hi. El tramvia començà a córrer de sobte, i jo vaig recular, caient sobre un senyor gras que era justament al darrera, el qual no devia estar gaire afermat i va caure enrera contra un noi que duia una trompeta amb la seva funda de baieta verda. Ningú no va riure: ni l'home gras ni el noi de la trompeta. Restaren malhumorats. Estava per dir-los que ho sentia molt, que em perdonessin, quan, abans que jo trobés les paraules, el tramvia, sigui pel que sigui, va aturar-se sobtadament, i, naturalment, jo vaig caure cap endavant aplastant un vell de cabells blancs, que va mirar-me amb la severitat d'un catedràtic. Bé, doncs tampoc no va somriure: ni solament mogué un muscle de la cara.
-Potser anava distret- vaig dir jo.
-Però no hi anirien pas tots, de distrets; i compteu que, durant aquest viatge, dec haver caigut sobre cada un tres cops almenys. Es suposa que ells sabien el moment de les voltes i la direcció per a refermar-se. Jo era un estrany i, naturalment, portava desaventatge. La manera com vaig bellugar-me i balandrejar-me i perdre els peus en aquella plataforma, agafant-me cruelment a un i altre passatger, degué ésser verament còmica. No vull dir que sigui espectacle de primera classe, però hauria divertit molta gent. Aquests alemanys, però, sembla que no trobaven broma a la cosa. Estaven una mica inquiets i res més. N'hi havia un, un home petit, que estava de peus i d'espatlles contra el fre. Vaig caure sobre d'ell cinc vegades (vaig comptar-les), i hom hauria esperat que a la quinta vegada hagués esclatat en una rialla. Doncs res d'això: semblava fastiguejat solament. Són tots massa seriosos, vaja!
* * *
George va tenir a Dresde, també, la seva aventura. Hi havia una botiga, prop d'Almark, en els aparadors de la qual es presentaven a la venda alguns coixins, baldament el propi negoci de la botiga fos d'objectes de cristall i porcel·lana. Els coixins semblaven ésser per via de prova. Eren ben bonics, brodats a mà sobre setí. Sovint passàvem per la botiga, i cada cop George s'aturava per examinar els coixins. Ens va dir que pensava que a la seva tia n'hi plauria un.
George, val a dir-ho, ha pensat molt en sa tia durant el nostre viatge. Li ha escrit una carta diariament, i des de cada ciutat on ens hem aturat li ha enviat un obsequi. Penso que exagera una mica, i així li ho he dit mantes vegades. La seva tia trobarà altres persones que siguin també ties, i els contarà el que fa George; i el conjunt de ties serà desorganitzat i ingovernable. No m'avinc amb el model inversemblant de nebot que George representa. Però ell no vol pas atendre.
Succeí que dissabte ens va deixar ben dinats, dient que anava a la botiga per comprar un d'aquells coixins per a sa tia. Digué que no trigaria, i proposà que l'esperéssim;
Durant una bona estona vàrem esperar-lo, i, en tornar, vingué amb les mans buides i gest d'empipat. Nosaltres li demanàrem pel coixí, i va dir-nos que no l'havia pas comprat, car havia fet altre pensament, i que, altrament, potser la seva tia no tenia grans desigs d'un coixí. Pel que sembla, quelcom havia anat malament, i nosaltres volguérem fer-lo enraonar; però ell no es mostrà gaire comunicatiu. Les seves respostes, després de vint preguntes, eren cada cop més breus.
A la nit, en succeïr que tots dos ens trobàrem sols, George retragué l'assumpte per si mateix, dient-me:
-Aquests alemanys són ben particulars, en moltes coses!
-Vols dir?
-Veureu. El coixí aquell que desitjava…
-Per a la vostra tia: oi?- vaig remarcar-li.
-Per què no?- respongué, empipat sobtadament: mai no he conegut cap hom tan susceptible en qüestions de la seva tia. -¿Per què no he d'enviar un coixí a la meva tia?
-No us exciteu. Jo no us faig objeccions. Jo respecto el vostre pensament.- I ell, apaivagant son cop de gènit, continuà:
-Hi havia quatre coixins a l'aparador, si recordeu: tots ells molt semblants, i marcats clarament amb vint marcs. Jo no dic que parli l'alemany correctament; però, en general, em faig entendre amb un petit esforç i puc arreplegar el sentit del que em diuen, mentre no enraonin massa. Doncs bé: vaig entrar a la botiga, i se m'encarà una noia (molt maca, per cert, i molt seriosa). Podria dir que era sòbria: no la mena de noia de la qual calia esperar tal cosa. Mai no me n'he dut semblant sorpresa, a la meva vida.
-Sorpresa? Per què?…
George sempre pensa que hom sap el final de la història que conta, quan ell tot just comença. Relata amb sistema enutjós.
-Sorprès del que s'ha esdevingut, del que us estic contant- va seguir George. -Ella, amb un lleu somrís, em va preguntar què volia. Això ho vaig compendre perfectament, sense cap errada. Vaig deixar al mostrador una moneda de vint marcs, i vaig dir-li:
«-Doni'm un coixí, si és servida». Ella restà mirant-me estranyada, tal com si li hagués demanat un matalàs de ploma. Vaig pensar que potser no ho havia oït, i vaig repetir-ho amb veu més forta. Si li hagués fet una broma (pessigar-li la barbeta, per exemple), no s'hauria mostrat més indignada. Em va dir que anava equivocat; i, com que jo no gosava entrar en una llarga explicació, em vaig sentir entrebancat d'allò més. Li diguí que no veia l'equivocació, i, assenyalant-li la moneda de vint marcs, vaig repetir per tercera vegada que volia un coixí, un coixí de vint marcs. Aleshores va acostar-se una altra dameta de més edat, i la primera va traslladar-li lo que jo havia dit. Semblava molt excitada per l'assumpte. Aquesta segona noia no la volgué creure. Digué que jo no feia la cara d'ésser la mena d'home que desitjava un coixí; i, per assabentar-se bé, en preguntà ella mateixa:
-Ha dit vostè que desitja un coixí?
-Tres cops, ho he dit; i ho repetiré: desitjo un coixí:
I ella em va dir:
-Doncs no podem servir-lo.
Jo anava empipant-me. Si no hagués volgut el coixí, hauria sortit de la botiga tot seguit; però els coixins eren a l'aparador per a ésser venuts, evidentment. No podia compendre per què no me n'havien de donar un. I vaig dir-los:
-Doncs me l'han de donar.
Aquesta és un frase senzilla, i la vaig dir resoltament.
Una tercera dameta va acostar-se. Jo crec que totes tres representaven la força total de la botiga. Aquesta tenia uns ulls espurnejants i un caient de descarada: un cap verd, diguem-ne. En qualque altra ocasió m'hauria plagut de trobar-la; però ara no aconseguí sinó empipar-me més i més. Jo no comprenia la necessitat de tres noies per a tan senzill negoci.
Les dues primeres varen explicar la cosa a la tercera; i, abans aquestes no foren a la meitat, la tercera xicota començà a fer brometa. Era d'aquesta mena de noies que fan burla de tot. Llavors totes tres es posaren a enraonar com a lloros, i a cada mitja dotzena de paraules em miraven; i, com més em miraven, més broma feia la tercera xicota, i totes tres reien com a beneites. Hom hauria cregut que jo era un clown donant una sessió privada. Quan la tercera noia pogué aguantar-se dreta, vingué cap a mi, i, tot bromejant, em digué:
-Si li donem, ¿fumarà al camp, vostè?
Jo no l'havia compresa exactament, i va repetir-me:
-En donar-li aqueix coixí, marxarà tot seguit?
Res més volia, i així li ho vaig fer avinent; però declarant que de cap manera me n'anava sense. Havia fet el determini d'endur-me'l, encara que hagués d'esperar-me tota la nit. Ella va ajuntar-se amb les altres. Vaig creure que anaven a donar-me el coixí, i tot estava llest. Però, ben al contrari, va passar la cosa més extraordinària. Les altres dues noies es posaren darrera aquella, i, totes tres, vinga fer broma, Déu sap per què; i varen donar-li una empenta cap a mi, i després, abans jo no m'adonés del que passava, posà les mans als meus muscles, s'estirà de puntetes i va petonejar-me. Després, cobrint-se la cara amb el davantal, començà a córrer seguida de la segona noia. L'altra va obrir la porta, tot esperant que me n'anés. Jo, tot confós, vaig sortir, deixant allí els meus vint marcs.
No vull dir que el petó m'hagi sentat malament, àdhuc no esperant-lo, realment: el que volia era el coixí. I no puc compendre absolutament el que ha estat, i no em plauria tampoc de tornar a la botiga.
-Però… ¿què és el que vau demanar?- insistí jo.
-Un coixí.
-Això és el que volíeu: prou que ho sé. El que us pregunto és el mot alemany que heu dit.
-Un kuss.
-No teniu, doncs, per què exclamar-vos. És quelcom que pot confondre. Un kuss sona com si fos un coixí, però no ho és: és un petó; mentre que un kissen és un coixí. Vós haveu cónfós els mots, i n'hi ha d'altres que han fet com vós, abans. Jo no en sé gaire, d'aquestes coses; però vau demanar un petó de vint marcs, i, per la descripció que haveu fet de la noieta, pot pensar-se que el preu és raonable. De totes maneres, jo res no li diria, a Harris: si mal no recordo, ell també en té una, de tia.
George convingué que això era el més ben pensat.
CAPÍTOL VIII
Mister i Miss Jones, de Manchester -Els beneficis del cacau. -Una indirecta per a la Societat de la Pau. -La finestra, com a argument medieval -La distracció cristiana predilecta. -El llenguatge del guia. -Com reparar les malifetes del temps. -George prova uns xops.- La planeta del bevedor de cervesa alemanya. -Harris i jo ens decidim a fer una bona acció. -La mena corrent d'estàtues. -Harris i els seus amics. -Un paradís sense cacera. -Les dones i les ciutats.
Anàvem a Praga i ens trobàvem esperant a la gran sala de l'estació de Dresde fins que poguéssim passar a l'andén. George, que havia anat a la taquilla, retornà amb una fera mirada i digué:
-Ho he vist!
-Què és el que haveu vist?
George estava molt excitat, i respongué, en forma que quasi no se l'entenia:
-És ací. Vénen tots dos per ací. Si us espereu els podreu veure pels vostres propis ulls. No és cap broma: són els autèntics.
Com és costum a l'època present, els periòdics portaven alguns paràgrafs més o menys seriosos sobre la serp marina, i jo vaig pensar per un moment si s'hi referia. Amb una mica de reflexió, recordant que ens trobàvem a Europa i a tres centes milles de la costa, vaig compendre que no era possible. Abans no pogués fer-li cap més pregunta, va agafar-me pel braç i va dir-me:
-Mireu: vos sembla exagerat?
En girar el cap vaig veure el que suposo que mai no haurà vist cap anglès: el viatger anglès, acompanyat de la seva filla, segons és representat a l'estranger. Venien cap a nosaltres, en carn i ossos, a no ésser que estiguéssim somiant: eren vius i reals. L'anglès milord i l'anglesa miss, talment com, anys i més anys, han estat pintats en els diaris humoristics del món i a l'escenari dels teatres. Anaven, de detalls, amb tots els ets i uts. L'home era alt i magre, de posat resolt, de nas enorme i unes llargues patilles característiques. Sobre el vestit de color de sal i pebre, portava un abric clar, que li baixava gairebé als peus. Son kepis blanc anava ornat d'un vel de color verd de lletuga. Uns lentes de teatre li penjaven a un costat; i en la mà, curosament ficada en el guant de color de làudanum, duia un bastó d'alpinista més alt que ell mateix.
La seva filla era llarga i angulosa. El seu abillament m'és difícil de descriure. El meu pobre avi, si visqués, potser podria fer-ho, car li seria, segurament, més familiar. Sols puc dir que em semblava innecessariament curt, lluint un parell de turmells (si m'és permès parlar d'aquests extrems) que, des del punt d'obir artístic, demanaven anar ben tapats. El seu capell em va fer pensar en Mistress Hermans, però no puc dir per què. Usava sabates de gomes als costats, que en el comerç em sembla que en deien prunella; mitenes i mocadoret. També duia el seu bastó d'alpinisme (encara que a Dresde, i cent milles a l'entorn, no n'hi ha, de muntanyes) i una bossa negra nuada amb corretja a la cintura. Les seves dents sortien fora dels llavis, a la faisó d'un conill. La visió del total de sa figura suggeria el pensament d'una escombra amb esclops.
Harris cercà la màquina d'instantànies, sense trobar-la. Mai no la troba en necessitar-la. Sempre que veiem Harris corrent amunt i avall com un gos perdut, cridant: «-¿On és, la meva màquina fotogràfica? Què diantres n'he fet? ¿No sabeu, vosaltres, on l'he deixada?», tot seguit comprenem que per primera vegada ha vist aquell dia quelcom que mereix ésser retratat. Més tard va recordar que era al seu cabàs de viatge, on aleshores li pertocava d'estar.
La pintoresca parella no es satisfeien amb sols l'apariència. A cada moment guenyejaven i obrien la boca, badant per qualsevol motiu d'estranyesa. El senyor duia obert, a la mà, un Baedeker, i la noia un vocabulari. Parlaven un francès que hom no entenia, i un alemany que ells mateixos no podien traduir. Ell donava cops, amb son bastó d'alpinista, als empleats de l'estació, per tal d'avisar-los, i ella, en advertir un anunci de cacau de qualsevol marca, deia: «Shocking!» (-Quin escàndol!), i girava la vista a l'altre costat.
Realment tenia certa excusa, la noia. Es veu sovint, fins a la mateixa Anglaterra, el país de la justesa, que a la dama que pren cacau sembla que li escau, segons els cartells, una lleugera mussolina per tot abillament. Pel que es veu, la dona acostuma a excedir-se en moltes necessitats: no sols en el cacau i la beguda, sinó també en la roba, segons idea de l'anunciant (tot sigui dit de passada).
Com que calia esperar, la nostra pintoresca parella fou tot seguit el blanc de tothom. Aprofitant l'avinentesa de fer-los un petit servei, vaig guanyar-me la sort de poder enraonar cinc minuts amb ells. Eren ben amables. El senyor em va dir que el seu cognom era Jones i que venia de Manchester; però semblava no recordar la part de Manchester vista, ni on queia Manchester. Li demaní on anava, i, evidentment, no ho sabia. Va dir que… segons. Després vaig preguntar-li com no havia trobat un bastó groller, per a passejar a ciutat. Em respongué que el seu alpenstok li anava bé: sols que se li posava entre les cames, de vegades. També volguí informar-me de si el vel espatarrant que duia al capell no li feia nosa en venir-li a la cara; i aleshores va explicar-me que solament el deixava caure quan les mosques esdevenen massa turmentoses.
A la noia li vaig demanar si no trobava que el vent bufava fred, i digué que ho havia comprovat a les cantonades i encreuaments dels carrers.
Aquestes preguntes no vaig fer-les una darrera l'altra, tal com van escrites: les barregí amb la conversa; i ens separàrem com a bons amics.
Moltes vegades he pensat sobre aquesta aparició, i he arribat a assolir-ne un concepte clar. Un company que vaig trobar a Francfort i al qual descriguí la parella, em va dir que també ell els havia vistos a Paris, tres setmanes després de l'incident de Fashoda; mentre un viatjant d'objectes d'acer anglesos que trobàrem a Estrasburg, recordava d'haver-los vistos a Berlin durant l'excitació dels afers del Transval. La meva conclusió és que es tracta de còmics especials, llogats per anar d'aquesta manera pel món, en bé de la pau internacional. El Ministeri de Negocis Estrangers, a França, desitjós de calmar l'excitació del poble francès, que demanava la guerra contra Anglaterra, es procurà aquesta admirable parella i l'envià per la ciutat, tot convençut que un hom no pot divertir-se amb una cosa i desitjar a l'ensems d'acabar amb ella. La nació francesa veié els dos ciutadans anglesos (no en caricatura dibuixada, sinó de carn i ossos), i la seva indignació esclatà en rialles. L'èxit de l'acudit posà la parella en condicions d'oferir llurs serveis al Govern alemany, amb els meravellosos resultats que hom coneix.
El nostre propi govern podria apendre la lliçó. Podria tenir a la cantonada del carrer Downing uns quants francesos petitets i grassons, per enviar-los per tot el pais en arribar l'ocasió, fent moviments amb els muscles i menjant sandwichs de granota. També li escauria una colla d'alemanys deixats per treure'ls a passeig fumant llargues pipes i dient: «-So!» El públic riuria, tot exclamant: «Guerra amb semblants persones? Fóra massa absurd.» Si no és acceptat pel Govern el meu projecte, el recomano a la Societat de la Pau.
* * *
Ens vàrem veure obligats a prolongar la nostra estada a Praga.
Praga és una de les ciutats més interessants d'Europa. Les seves pedres són saturades de llegenda i d'història. Cada suburbi deu haver estat un camp de batalla. És la ciutat que concebé la Reforma i va incubar la guerra dels trenta anys. Però un hom pensa que la meitat dels seus disturbis se'ls podia haver estalviat si hagués tingut finestres menys grans i menys propícies i temptadores. La primera de les seves terribles catàstrofes començà llançant set consellers catòlics des de les finestres del Rathhaus a les piques dels hussites que hi havia a sota. Més avant en començava una altra llançant els consellers imperials des de les finestres de l'antic Burg al Hradschin, el segon Fenstersturz de Praga. D'ençà d'aleshores s'han, decidit a Praga altres qüestions profundament transcendentals. Hom suposa, pel fet d'haver-se terminat sense violència, que tals qüestions foren tractades als soterranis. La finestra, com a argument, hauria estat una temptació massa forta per a un veritable fill de Praga.
Al Teynkirche hi ha la trona corcada des d'on predicà Joan Huss. De la mateixa trona, hom pot oir avui la veu d'un sacerdot catòlic; mentre, a la llunyana Constança, una rústega massa de pedra, mig amagada entre les eures, marca el lloc on Huss i Gerome moriren cremats. I és que també l'Església es complau amb petites ironies. En aquesta Teynkirche hi ha enterrat Tycho-Brahe, l'astrònom que caigué en l'error vulgar de creure que la terra, amb ses onze mil creences i una humanitat sola, era el centre de l'Univers. D'altra part, observà les estrelles encertadament.
A través dels bruts carrerons vorejats de palaus, deu haver passat amb pressa el cec Ziska i Wallenstein, el del seny despert, a qui han conferit, a Praga, la dignitat de l'heroi, amb orgull d'haver estat ciutadà llur. En son ombrívol palau de la plaça Waldstein, es mostra com un sagrat lloc la cambra on feia ses oracions, i el poble sembla convençut que tal home tenia ànima. Les seves aspres i sinuoses maneres degueren ésser sacsejades una dotzena de cops, almenys, ara per les legions rabents de Segimon, seguides dels fers i devastadors taborites, ara pels pàl·lids protestants perseguits pels victoriosos catòlics de Maximilià, i tan aviat saxons com baveresos o francesos, o els sants de Gustavus Adolphus, o les màquines guerreres d'acer de Frederic el Gran que tronaren a ses portes i lluitaren sobre els seus ponts.