Sentia tuf a la barca, i tenia mal de cap. Vaig pensar que m'aniria bé respirar l'aire fresc de la nit, i em vaig vestir amb la roba que em vingué a les mans: n'hi havia de meva, de Harris i de George. Vaig pujar dalt del marge. La nit era esplèndida de debò. La lluna dormia, deixant la terra en repòs sota els ulls dels estels, que semblaven enraonar amb el nostre planeta, mentre nosaltres dormíem en mig d'un intens silenci: qui sap si discutirien profunds misteris amb una veu tan forta i sobrehumana que no podien les nostres oïdes d'infants entendre'n el so.
Aquests estranys estels clars, freds, ens corprenen amb una mena d'astorament respectuós. Nosaltres semblem nens, de febles peus, perduts dins del temple fosc de la Divinitat adorada i inconeguda: tremolant sota la volta que reenvia el ressò i deixa penetrar una llum tamisada en la perspectiva immensa, aixequem els ulls vacil·lants entre l'espant i l'esperança, amb l'angúnia de veure sobtadament aparèixer alguna visió espaordidora.
I, d'altra part, sembla tan aconhortadora, tan intensa, la nit! Amb la seva augusta presència les nostres petites tristors són esvaïdes.
El dia ha estat ple d'inquietuds i de dolors; els nostres cors, s'han nodrit de roïns i amargs pensaments; el món ens ha semblat dur i viciós. Aleshores compareix la Nit; posa dolçament la seva mà, com una tendra mare, sobre el nostre front febrosenc; envers ella fa girar les nostres petites persones, tot llàgrimes, i la veiem somriure. No parla pas, però nosaltres comprenem el que diu, i posant-se sobre el cor les galtes ardents i enrojolades, ella fa esvair-nos el sofriment.
De vegades la nostra dolor és molt profunda, molt positiva, i davant la Nit restem muts, sense paraula, però traduint el nostre sofrir amb gemecs. La Nit (d'un cor que és tot commiseració per nosaltres), no podent endolcir el nostre mal, pren la nostra mà amb la seva. El petit Univers esdevé minúscul, imperceptible al nostre esguard; som portats sobre les negres ales de la deessa i passem un curt instant davant una Presència que li és superior. Amb la suprema llum d'aquesta gran Presència tota vida humana es llegeix com un llibre, i aprenem que la Dolor i la Tristesa són àngels de Déu.
Solament aquells que han dut la corona del sofriment poden esguardar aquesta llum suprema. En perdre-la, no haveu mai de parlar-ne ni revelar el misteri que en coneixeu.
En temps passats, caminaven per una estranya contrada uns bons cavallers. El camí creuava un bosc espès on els espinals eren tan espessos que els dissortats que s'hi perdien hi deixaven la carn a bocins. Els arbres d'aquell bosc tenien tant de fullatge que cap raig de llum no podia travessar-lo per aclarir les tristes tenebres.
Quan els cavallers van ésser, doncs, a passar el bosc, se n'hi va perdre un, que no saberen trobar els seus companys, els quals, planyent-se'n i plorant a l'amic com es plora un mort, continuaren llur camí.
Un cop arribats a llur formós castell, terme del llur viatge, es van passar una pila de dies divertint-se. I s'esdevingué que, una nit que estaven asseguts confortablement entorn del foc, a la gran sala, fent grans libacions, el company perdut es presentà sobtadament i els saludà. Anava tot esparracat, mateix que un miseriós captaire, i unes horribles nafres li cobrien tot el feble cos; però se li veia. el rostre radiant d'una gran joia.
Els amics tot era fer-li preguntes, i ell ,contà com s'havia perdut pel bosc ombriu, havent de fer, a l'atzar, llargs dies i llargues nits de camí, fins al moment que, fet malbé, sagnant, s'havia deixat caure a terra per morir. En aquell moment suprem, en mig de les tenebres horribles, se li aparegué una jovencella d'alta figura: el prengué de la mà, i a través de viaranys embarzerats i en els quals mai cap home havia posat la petja, va menar-lo a sota d'un boix fosc, on rajava una llum comparable a la del dia, com una llàntia és comparable al sol.
Amb aquella llum tan intensa el nostre cavaller veié, com en un somni, una aparició tan bella, tan esplendent, que oblidà les seves nafres sagnants i li semblà entrar a la mansió on la felicitat és tan profunda com els abismes del mar, que un hom no podria amidar.
La visió s'esvaí, i el bon cavaller, posat de genolls, regracià el bon sant qui havia fet perdre'l pel bosc, d'haver-li deixat contemplar la suau aparició que era allí amagada.
El nom d'aquest bosc tenebrós és la Desesperança.
Quant a la visió que es va aparèixer al bon cavaller, no podem revelar-ne res.
CAPÍTOL XI
El que va passar-li, a George, una vegada que per atzar es llevà de matí.—George, Harris i Montmorency no aprecien l'aigua freda.— Heroica resolució meva.—George i la seva camisa: història amb ensenyança moral.—Harris, cuiner.—Ullada retrospectiva sobre la Història anglesa per a ús de les escoles.
L'endemà vaig despertar-me a les sis del matí, quan George ja estava despert. Férem tots els possibles per rependre el son, però de cap manera no ho aconseguírem. Si una necessitat o motiu especial ens hagués privat de dormir i ens hagués obligat a llevar-nos i vestir-nos, segur que hauríem resistit el son el temps just per a mirar l'hora en els nostres rellotges i tornar a adormir-nos fins a les deu; però, com que no hi havia cap necessitat de llevar-nos abans de les deu tocades, i hauria estat cosa absurda fer-ho a les sis, ens vam asseure, veient l'obstinació de la sort envejosa, pensant que anàvem a trobar la mort si de cas jèiem cinc minuts més.
George va contar-me que havia sofert la mateixa prova, encara més dolenta, divuit mesos enrera, quan vivia a casa de certa mistress Gipping. Una bona nit, el seu rellotge s'espatllà i s'aturà a un quart de nou; de primer antuvi no se'n donà compte, car va distreure's de posar-lo a l'hora (cosa ben estranya en ell) quan se n'anà a jeure. Se'l va acostar a l'orella sense mirar-se'l.
Era l'hivern, quan tingué lloc l'aventura: el temps en que els dies són més curts i la boira regna setmanes enteres. En despertar-se George, encara era fosc, i mal podia orientar-se de l'hora. Es redreçà sobre el llit i agafà el seu rellotge: marcava un quart de nou.
-Que els àngels i els sants ens ajudin!- cridà. -Si he d'ésser a les nou en punt a la banca! Per què no se m'ha despertat? ¡És massa fort, això!- I llançà son rellotge, saltà fora del llit, prengué son tub, es rentà, es vestí, s'afaità amb aigua freda (no hi havia temps per esperar l'aigua calenta) i corregué per tornar a veure quina hora el seu cronòmetre marcava.
¿L'hauria fet anar el cop que rebé en llançar-lo feia poc? ¿Com explicar-se el fet, altrament? George no ho sap pas, però és el cas que havia anat i ara marcava les nou menys vint minuts. George el va agafar i baixà l'escala. Silenci i foscor completa al menjador: ni desdejuni preparat ni foc encès.
-¡El que és Mrs. Gipping, me n'ha feta una de ben crespa!- es digué George, pensant dir-li alguna cosa en retornar al vespre. Saltà sobre el seu pardessú i el seu capell, empunyà son paraigües i agafà la porta. Era tancada amb pany i clau. George beneí la senyora Gipping, li digué vella mandrosa, i no sabia avenir-se que les persones no es llevessin a una hora convenient. Espanyà la porta (*11) i va sortir.
El primer quilòmetre de camí va fer-lo com qui diu volant. Després s'aturà, tot sorprès de trobar tan poques persones i de veure que les botigues encara no fossin obertes.
Feia un matí molt fosc, molt boirós, però tanmateix no n'hi havia per tant que fossin suspesos els quefers. ¡Ell bé hi havia d'ésser, a la seva feina! ¿Com, doncs, es quedaven els altres al llit per una simple raó de boira i de foscor?
Arribà a Holborn. Cap òmnibus a la vista! Tres homes solament es veien, allà al lluny, (l'un era guàrdia), després un carro de verdures i un cotxe miserable. Va treure's el rellotge: faltaven cinc minuts per a les nou. S'aturà, per comptar-se les pulsacions; s'ajupí per palpar-se les cames; i, amb el rellotge a la mà, envestí un policia, preguntant-li si sabia l'hora que era.
- L'horà que és?- exclamà el policia, amidant George de cap a peus amb esguard desconfiat. -Escolteu: vós mateix la sentireu tocar.
George escoltà, i la campana d'un rellotge veí sonava.
George (amb accent indignat): -Tot just són les tres!
El policia: -Quina hora voldríeu que fos?
George (ensenyant el seu rellotge): -Les nou!
El policia (rudament): -Sabeu on viviu, vós?
George reflexionà i donà la seva adreça.
El policia: -Així, doncs, seguiu el meu consell. Aneu-vos-en tranquil·lament a casa vostra, emporteu-vos aquest fòtil, i deseu-vos: que no se us vegi mai més.
George va tornar-se'n a casa, sense obrir boca durant tot el camí.
Un cop a casa, pensà despullar-se i tornar a jeure; però, reflexionant, va veure que una i altra vegada s'hauria de llevar, rentar-se, vestir-se, etc. Hi renuncià, i va asseure's al seu silló amb ganes de fer-hi un son.
No li havia passat mai, allò de trobar-se tan desvetllat. Llavors encengué la llàntia, prengué els escacs i provà de jugar una partida. Aquesta distracció no la trobà gaire atractiva. Abandonà els escacs i provà de llegir, però de cap manera no sabia interessar-se gens ni mica en la lectura. Agafà el paletot i sortí a donar un tomb.
Pertot la tristesa i la solitud regnaven. En veure'l els policies, no els feia gaire goig, i el vigilaven, li enfocaven les llanternes, no el deixaven de petja. Per altra banda, anava George tan esverat que arribà a imaginar-se si realment seria culpable d'alguna malifeta, i es ficava per tots els carrers, i mirava de fer-se fonedís per les reconades fosques cada vegada que oïa el pas regular dels agents.
D'aquesta manera, naturalment, encara havia de fer-se més sospitós a la força pública, la qual va envestir-lo, el féu eixir del seu amagatall i li preguntà:
-Què hi fa, V., per ací?
-He sortit- responia -a donar un tomb. (Noteu que eren les quatre del matí.) Se'l miraven, i no se'l creien. Una parella va acompanyar-lo fins a casa seva, per tal de comprovar si efectivament vivia allà on deia. Van veure com obria amb sa clau i com entrava, i es posaren en disposició d'observar la casa.
Se li acudí la idea d'encendre foc i fer-se el desdejuni, per a matar l'estona; però, cada vegada que agafava un objecte (la paella, el carbó, una cullera, etc.), se li escapava de les mans, fent un soroll que li donava una mortal angúnia. Tenia por de fer despertar Mrs. Gipping, i que aquesta, creient que s'havien ficat lladres a la casa, no li passés pel cap cridar la policia. Ja es veia agafat del coll pels dos guàrdies i conduït a la caserna.
Amb una gran excitació nerviosa, malalt, es representava el seu procés, els seus esforços per explicar els fets al Jurat, que no el creuria, i la seva condemna a vint anys de treballs forçats! La seva mare moriria del disgust!
Deixà de preparar el desdejuni, i esperà fins a dos quarts de vuit, enfonsat en el silló i embolicat amb una flassada, la vinguda de la senyora Gipping.
D'ençà d'aquella nit, ja mai més no es volgué llevar massa d'hora.
Tanmateix allò li havia servit de lliçó.
* * *
Mentre em contava George aquesta veritable història, estàvem asseguts i embolicats amb els nostres cobertors. Quan hagué acabat, vaig esforçar-me a despertar Harris a cops de rem: el tercer cop produí el seu efecte. Harris es girà de l'altre costat, murmurant:
-Sí, sí: vaig a llevar-me de seguida. Doneu-me les sabates de cordons.
Ràpidament, servint-nos d'un ganxo, li férem recordar el lloc on es trobava. De sobte, va redreçar-se sobre el seu seient i envià Montmorency (que dormia el son del just sobre el seu estómac) a través de la barca mateix que una bala.
Tot seguit vam desfer l'envelat i anàrem tots quatre a examinar l'aigua per la part ampla. Ens esgarrifàrem. El dia abans havíem projectat de llevar-nos ben de matí, llançar qui sap a on els cobertors i les flassades i pendre un bon bany al riu per restablir-nos; però, ara que el dia s'aixecava, la idea semblava menys temptadora. L'aigua devia ésser glacial i el vent bufava del Nord. Harris digué:
-Apa! Qui és el primer de picar a dins?
No hi hagué pas empentes per la prioritat. George donà la seva opinió baixant a l'interior de la barca per posar-se els mitjons; Montmorency udolà, gairebé involuntàriament, demostrant que la sola idea del bany li feia molt d'escrúpol; Harris observà que fóra difícil tornar a entrar a la barca, i, tombant-se, va posar-se a cercar el seu inexpressable (*12).
Per la meva part, em dolia d'abandonar el projecte, malgrat no fer-me goig un cabussó. De segur que hi havia arrels i herbes, i vaig pendre la decisió de recórrer a un terme mig: anar a ablucionar-me vora l'aigua. Agafo una tovallola, m'enfilo al marge i llisco com una serp per una branca que penjava damunt del riu.
Feia un fred dur: el vent tallava com un ganivet. Acabava de perdre les ganes de fer una aspersió, i em dic: -Me'n torno a la barca, i em vesteixo.- No faig sinó girar-me i la maleïda branca se'm trenca i caic de cap, amb la meva tovallola, fent un formidable soroll. Vaig ésser arrossegat al mig del corrent, amb un litre o dos de Tàmesis a dins de la gola, abans no vaig poder compendre el que havia passat.
Harris: -Per Júpiter! El vell Jerome a dins! (Amb aquestes paraules em saludaren, al moment que jo reapareixia escupinyant.) No el creia pas tan valent. I vós?
George: -És bo, això?
-Deliciós- vaig respondre, bufant fort. -Ni per un imperi voldria haver-ho deixat. ¿Per què no ho proveu, vosaltres? Cal només una mica de decisió: vet ací.
No em fou possible de persuadir-los. Després, mentre ens vestíem, va passar-me una cosa molt divertida.
Tot jo, en entrar a la barca, tremolava de fred, i, amb la pressa d'agafar la meva camisa, la vaig deixar caure al riu. Allò sí que va enfurismar-me: sobretot en veure George fent grans riallades. Tanmateix no n'hi havia per riure! Vaig dir-li que no rigués tan fort, que mai no havia jo vist cap home rient d'aquella manera.
Li vaig declarar, perduda la meva sang freda, que el considerava un estúpid maniàtic, un imbècil, un idiota, etc. La seva joia no tingué límits. Aleshores, al moment mateix en que pescava la camisa, vaig descobrir que era la de George: jo l'havia presa equivocadament per la meva. El cas em semblà molt distret, i ¡em vingueren unes ganes de riure! Veia jo la camisa mullada de George i el seu propietari mig partint-se de les riallades que feia. Allò em posà de bon humor: tant, que novament vaig deixar caure la camisa a l'aigua.
George (fent crits inarticulats): -Que no aneu a buscar-la?
Impossible de respondre, però a la fi vaig poder pronunciar, en mig de les meves contorsions:
-No és pas la meva. És la vostra!
Mai no he vist la cara d'un home passar del goig a la gravetat amb tanta de rapidesa.
-Com?- cridà, aixecant-se d'un bot. -¡Quina mena d'animal més ximplet que sou! ¿Qui no us feia anar amb més compte? Mil dimonis! ¡Bé podíeu haver-vos vestit al marge! Vós no sou digne de viure en una barca! Doneu-me el garfi.
Vaig provar de fer-li veure com era de còmica la cosa, però inútilment. George, de vegades, és refractari a fer-se càrrec d'una broma.
Llavors, passant a un altre assumpte, digué Harris:
-Proposo de fer ous remenats, per al desdejuni. Els faré jo mateix.
És una de les meves especialitats en les excursions.
Segons ell, tota persona que en menjava un cop, ja no podia passar sense: moriria si no pogués tornar a menjar-ne. Nosaltres, només de pensar-hi, ja la boca se'ns feia aigua, i li donàrem el foguer, la paella, els ous que s'havien escapat de la batalla, i tot el que hi havia d'utilitzable dintre el cove, demanant-li per favor que posés mans a l'obra.
El trencament dels ous el contorbà una mica; però, més encara que de trencar-los, va preocupar-se de ficar-los a la paella i, després, de presservar els seus pantalons i de procurar no tacar-se les mànegues. En ficà mitja dotzena a la paella i s'acostà al foguer per a remenar-los.
Pel que nosaltres podíem judicar, era aquell un treball fatigós. Quan s'acostava a la paella, es cremava, llançava el que tenia a les mans, s'espolsava els dits i injuriava el material. Cada vegada que ens el miràvem, li vèiem practicar aquestes operacions. Nosaltres, naturalment, pensàvem que tot allò era necessari: ignoràvem el que eren ous remenats i vam suposar que era un d'aquells plats dels pells-roges, o dels salvatges de les illes Sanwich, la confecció dels quals demana danses i càntics per reeixir.
Montmorency anà a voltar el foguer i ficà el nas a dins: el llard saltà i l'esquitxà, i ell va posar-se també a dansar i rondinar. Fou aquesta, certament, una operació de les més interessants i emocionants: George i jo restàrem tristos en veure-la acabada.
El resultat no fou l'èxit que Harris ens havia anunciat: ¡hi havia ben poca cosa per a mostrar com producte de la seva tasca! Sis ous havien estat tirats a la paella, i d'aquesta va sortir-ne, total, una cullerada de mixtura cremada i no gaire apetible. Harris ens ho explicà.
-És per culpa de la paella. Si haguéssim tingut una mica de brou i un foguer de gas, tot hauria anat com una seda.
Decidírem no confeccionar més aquest plat, mentre no tinguéssim a mà aquests poderosos auxiliars culinaris.
Quan acabàvem de desdejunar-nos, el sol començava a cremar, el vent havia passat i el matí era esplèndid com no podia demanar-se. Res, o gairebé res, no ens podia recordar el segle XIX. Tot esguardant la naturalesa que ens rodejava, plena de sol, podíem creure que la successió de segles lliscats entre aquell matí i l'altre matí de juny de 1215, eternament memorable, era envaïda, i que nosaltres, fills dels yeomen (1), vestits de homespun amb el dirk (2) a la cintura, ens esperàvem allí per a llegir aquesta sorprenent pàgina històrica, el sentit de la qual devia fer compendre a tots els mortals, quatre cents anys després, un tal Olivier Cromwell, que va estudiar-la a fons.
Era un bell matí d'estiu, ple de dolça i reposada llum, amb tot i fer un aire precursor de tempesta. El rei Joan ha dormit a Duncroft-Hall, i ja tot el dia abans han fet retrunyir la petita vila de Staines les armes dels soldats, l'eixordador pernabatre dels grans cavalls, les veus de comandament dels oficials, els renecs salvatges i les paraules esgarrifoses dels barbuts arcabussers, dels que duen destrals i piques, i dels llancers de parla estrangera.
Llargs seguicis de cavallers i gentilshomes, amb esplèndids abillaments, han descavalcat per la vila, bruts i empolsegats del viatge. A la nit les portes del veïnat, tot esporuguit, s'han hagut d'obrir al primer requeriment dels guerrers que grosserament reclamaven l'allotjament i el menjar que de dret els pertoca, i exigien que l'una cosa i l'altra fossin com cal, sots pena de portar el dol als estadants de les cases. En aquests temps de revolta l'espasa és jutge i jutjat, demandant i botxí, i ella és qui paga.
A la plaça del Mercat s'hi són aplegades, entorn d'una gran foguera, les tropes dels barons. Mengen i beuen a desdir, bramen cançons bàquiques, juguen i es barallen, mentre la nit avança. L'abrandament del foc estén estranyes ombres sobre el munt d'armes apilades i les salvatgines siluetes dels soldats.
La mainada de la vila els rodeja, els examina, esparverada, mentre algunes dones entaulen col·loquis i garlen, enriallades, amb la soldadesca ardida, que tan poc s'assembla als fills del poble. Aquests se'n són allunyats, portant a la cara l'expressió d'aturdiment que els és pròpia.
Al lluny, venint dels camps que rodegen la vila, resplendeixen, afeblides, les llums dels campaments on s'han acoblat nombroses tropes entorn de llurs senyors, o els mercenaris francesos de l'hipòcrita Joan vagaregen mateix que llops devoradors.
Els carrers són ocupats pels sentinelles, els focs flamaregen sobre les altures veïnes, i la nit transcorre. Finalment el dia s'aixeca sobre la vall del vell Tàmesis: som a la matinada d'aquest gran jorn que ha d'afermar amb esclat el destí de les generacions venidores.
Quan s'ha fet dia, de l'illa de més avall (més enllà de l'illa on som nosaltres) puja la remor del tràfec d'un gran nombre de treballadors. Aixequen el gran pavelló que l'altre vespre portaren: els fusters s'afanyen a clavar llargues rengleres d'esglaons, mentre els tapissers vinguts de Londres preparen les sedes tornassolades i la draperia d'or i d'argent.
Per allà baix, pel camí que serpenteja al llarg del riu, es veuen arribar de Staines una dotzena de vigorosos alabarders: són la gent dels barons. Riuen i parlotegen, amb una veu grossa; s'aturen a cent metres de nosaltres, sobre l'altre marge; reposen sobre llurs armes, i esperen.
Cada hora arriben, pel mateix camí, noves colles de gent d'armes. Els cascos i les cuirasses lluen sota els raigs del sol matinal, i aviat el cami s'omple, fins on pot allargar la mirada, d'acers espurnejants i cavalls ardents. Els cavallers galopen, cridant, de grup en grup; petits penons onegen peresosament al ventijol de la tèbia atmosfera. De tant en tant es fa com un remolí més o menys fort pels guerrers que obren llurs files: és un gran baró que, sobre el seu poltre i amb acompanyament de guardes i escuders, corre a situar-se al cap dels seus vassalls i servents.
Pel vessant de Cooper-Hill, o sia davant del campament, s'hi han aplegat els paisans esparverats i els badocs que sortiren de Staines. Cap d'ells no sap el motiu exacte d'aquest enrenou: cadascú dóna un parer diferent sobre l'espectacle que veu. Els uns asseguren que el poble en treurà bon profit, de l'obra que va a realitzar-se; però els vells branden la testa, car ja saben, d'altres vegades, el que són aquests tripijocs.
El riu, fins a Staines, és cobert d'embarcacions, petits vaixells i closques de nou que avui únicament les pobres gents fan servir. Tota aquesta flota ha estat remolcada o dirigida pels seus vigorosos remers, i s'acosta, tan com pot, als passadissos coberts, esperant el rei Joan per a transportar-lo al lloc on la fatídica carta rebrà la seva firma.
És migdia, i tota aquesta gran gentada s'espera pacientment. Ha corregut la remor que Joan l'Anguila s'ha tornat a escapar de la pressió dels barons i que ha sortit de Duncroft-Hill, seguit dels seus mercenaris, per un objecte tot diferent, que res no té que veure amb la firma de la carta que ha de portar la llibertat al poble.
Però no! La mà posada sobre el seu muscle ha estat ara de ferro, i és inútil que provi de refugir-se'n. Força lluny, allà baix, sobre el camí, s'aixeca un petit núvol de polseguera. El núvol s'acosta i s'engrandeix; se senten ressonar, a cada instant més clarament, les ferradures dels cavalls, i un lluït acompanyament de senyors i cavallers, de brillants vestidures, es desplega al mig dels grups de gent d'armes. Al davant, a reraguarda i a cada costat cavalquen els cavallers dels barons. Al mig hi ha el rei Joan.
Es dirigeix el rei vers les galeres que l'estan esperant, i els grans barons surten dels rengles per anar al seu encontre. El rei els saluda, els envia somrisos i els diu paraules dolces com la mel. Diria's que va a un banquet donat en honor seu.
Però, quan està a punt de saltar a terra, llança una llambregada furtiva als mercenaris francesos, aturats darrera seu, i als braus homes dels barons que el rodegen.
És que no era hora? Un cop violent a aquest cavaller que està al seu costat sense desconfiança; una veu de comandament als seus mercenaris; una càrrega desesperada sobre aquestes files sorpreses, i els barons rebels podrien ben bé maleir el dia que intentaren travessar-se als seus plans! Una mà més agosarada hauria canviat, potser, en aquest moment, la sort de la partida empresa. Si un Ricard és allà, ben bé que el cop alliberador hauria pogut allunyar-se dels llavis d'Anglaterra, i el sabor de la independència desaparèixer per cent anys.
Però el cor del rei Joan defallí davant les baronils figures dels soldats anglesos. Abandonà els ramals del seu poltre, baixà d'aquest i s'assegué a la primera de les galeres. Els barons el seguiren, amb les mans enguantades de ferro sobre el puny de llurs espases. La veu de «Deixeu anar!» fou donada; les pesants barques, ornades sumptuosament, deixaren a poc a poc el marge de Runnymede, i, lluitant penosament contra el ràpid corrent, arribaren a tocar, carrisquejant, la ribera de la petita illa que d'ençà d'aleshores es diria Illa de la Carta Magna (Magna Charta Island).
El rei Joan ha desembarcat, i tothom s'espera, contenint-se la respiració, amb un profund silenci.
Un clam immens ressona, i sabem que la clau de la volta, la pedra fonamental de la Llibertat anglesa, acaba d'ésser sòlidament segellada.
(1) Antiga guàrdia particular dels reis d'Anglaterra; també una mena de guàrdia municipal.
(2) Punyal usat pels muntanyencs.
CAPÍTOL XII
Temps dificultosos per a la nació anglesa.—Una nit a la recerca del lloc pintoresc.—Sense casa i sense sopluig.—Harris preparant-se per a morir.—Aparició d'un àngel.—Efecte de sobtada joia en Harris.—Un ressopó.—Àpat.—Preu alçat de la mostassa.—Una batalla salvatge.—Maidenhead.—A la vela.—Tres pescadors.—A punt de marxa.
Quan les escenes precedents es desenrotllaven únicament davant dels meus ulls, jo m'estava assegut al marge. I veu's aquí que George em digué:
-Quan haureu ben reposat, espero que us dignareu pendre part en el rentat de la vaixella.
D'aquesta manera van fer-me tornar dels dies gloriosos del passat al prosaic present, ple de misèries. Vaig deixar-me portar a la barca, i vaig rentar la paella amb un tros de fusta i un grapat d'herba. La camisa mullada de George em serví per eixugar-la.
Tot seguit travessàrem la Magna Charta Island, esguardant ràpidament la làpida que hi ha al clos i que diuen si va servir per a la firma de la gran carta. Se sap del cert, el lloc on fou firmada? També es pretén que el fet s'esdevingué a l'altre marge, a la part de Runnymede. Per la meva part no vull desfer aquest nus gordià: segons el meu humil parer, estic per donar la raó a la versió popular de l'illa (*13).
Del Picnic Point al Vell Windsor Lock, el riu apareix encisador. Un camí ombrejat va, entre horts i boscatge i al llarg de la ribera, fins a Campanes de Orseley, hostal d'allò més pintoresc, com ho són gairebé tots, tant com va remuntant-se el riu. Altrament és un indret on es pot beure un bon got de cervesa. Prou que ho sap Harris!
Vell Windsor és també punt cèlebre. Eduard el Confessor hi tingué un palau, i fou ací, també, on el gran Earl Godwin va ésser reconegut culpable, per la justícia de l'època, d'haver intervingut en la mort del germà del rei. El comte Godwin prengué un bocí de pa, i, tenint-lo a la mà, digué:
-Si en sóc culpable, ¡vull que aquest pa m'ofegui!
Es ficà el pa a la boca, se l'empassà i morí ofegat.
De Vell Windsor enllà, el riu ja no té cap interès, i no esdevé digne d'ell mateix fins a prop de Boveney. George i jo remolcàrem la barca per sota del Home-Park, que s'estén al marge dret, des del Pont Albert al Pont Victòria. En passar per davant de Datchet, va preguntar-me George si recordava la nostra primera excursió del riu i el nostre desembarc en aquell lloc, a les deu de la nit, quan tan gran necessitat teníem d'un llit.
-Prou, que me'n recordo!- li vaig respondre. -I el temps que me'n recordaré!
Era el dissabte anterior al Bank-Holiday d'agost. Tots tres teníem una gana de no dir; estàvem atuïts, i en arribar a Datchet prenguérem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades, els abrics i altres objectes, i anàrem a la recerca d'una fonda o d'un hostal.
Vam passar per davant d'un bonic hotel. El pòrtic era tot guarnit de clemàtides i plantes enfiladisses, però no hi havia mare-selva.
-Aquí no hi entrem, si us plau!- vaig dir jo. -Cerquem una mica més:
Potser trobarem un hotel amb mare-selva.
Reprenguérem la marxa i en trobàrem un d'agradós aspecte, tot cobert de mare-selva per un dels costats. Però a Harris no li semblà bé: va dir que li desplaïa el posat de l'home que hi havia a la porta. Certament, no era un home simpàtic, i duia unes innobles sabates. Reprenguérem el nostre camí, sense trobar altres hotels; però ens creuàrem amb un home al qual demanàrem que ens informés.
-Van d'esquena als hotels, vostès. Tombin-se, i ja veuran com arriben al del Cérvol.
-Ja hi hem estat, però no ens agrada: no té mare-selva.
-Així, doncs, vagin a Manor-House: a l'altra banda, justament.
Potser aquest els plaurà.
Harris: No, no hem d'anar-hi: l'home que hi ha a la porta té un posat repulsiu. Tampoc no puc suportar el color dels seus cabells, i menys encara, les seves horribles sabates.
-Doncs no sé pas com s'ho apanyaran. Ja dic: no hi ha sinó aquests dos hotels- afegí el nostre cicerone.
Harris: -Cap més hotel?
L'home: -Ni pensar-hi.
Harris: -Mil dimonis! I doncs ¿què farem, ara?
George: -Vosaltres podeu construir, tots dos, un hotel al vostre grat, amb personal fet a mida. Per la meva part me'n vaig al Cérvol.
Mai els més grans esperits no poden realitzar llurs ideals, de qualsevol ordre d'idees que siguin. Vam caminar darrera de George, sospirant qui-sap-lo sobre la vanitat de les coses terrenes. Vam entrar al Cérvol, deixant al vestíbul la nostra impedimenta.
L'encarregat (arribant davant nostre): -Bona nit, senyors!
George: -Bona nit. Desitjaríem tres llits, si us plau.
L'encarregat: -Em sap molt de greu, però no els podré pas satisfer.
George: -No passeu mal temps: amb dos llits solament, ja sabrem apanyar-nos. Dos de nosaltres podem dormir al mateix llit: no és això?- va interrogar-nos a Harris i a mi.
Harris: -Sí, sí, certament.- (En dir-ho, pensava en George i en mi, per a ocupar el llit tots dos.)
L'encarregat: -Em sap molt de greu, senyors: en tot casa no tenim ni un llit disponible. Hi ha llit ocupat per dues i fins per tres persones.
Això sí que va immutar-nos una mica. Però Harris, vell viatjador que sap fer el cor fort davant tot contratemps, es posà a riure i digué a l'encarregat.
-No us hi capfiqueu: ja podrem sortir d'aquest mal pas. Doneu-nos qualque cosa per estendre a terra, dins la sala de billar.
L'encarregat: -Ja hi ha tres senyors que han de jeure sobre el billar, i altres dos que jeuen a la sala de fumar. Ja ho veuen: és impossible d'estatjar-los, aquesta nit.
Agafem altre cop el nostre equipatge, i ens dirigírem a Manor-House. Era un lloc afalagador, i no puc estar-me de dir que el trobava molt millor que l'anterior.
Harris: -Sí, ja va bé: sols ens caldrà no fixar-nos amb l'home del cabell roig. Al capdavall, què se'ns en dóna, del pobre diable?- continuà, amb un to de no gaire sinceritat.
A Manor-House ni ens van deixar parlar. L'amo ens rebé al peu de la porta i ens saludà així:
-Amb vostès ja és la colla número catorze que ha de tornar-se'n pel mateix camí, fa una hora i mitja.
Les nostres propostes de servir-nos de l'estable, de la sala de billar, de la carbonera, etc., van fer-lo esclafir a riure. Tots aquests adorables recons ja eren presos feia qui sap el temps.
-¿No sabeu, doncs, cap lloc del poble on puguem passar la nit?
-Si no els fa res d'estar malament, hi ha una petita cantina pel cami d'Eton, cosa de mitja milla; però no em permeto pas de recomanar-los-la.
Agafàrem el cistell de les provisions, els dos sacs, les flassades, els abrics i altres petits farcells, i galopàrem en la direcció indicada. La distància era ben bé d'una milla, i, volant, sense respirar, arribàrem al bar que ens havien dit.
Els estadants d'aquest despatx de cervesa ens van rebre grosserament, i es van mofar de nosaltres. No hi havia sinó tres llits a la casa, i ja hi jeien dos matrimonis i set solters. Un mariner de riu, que casualment es trobava al taulell, afablement ens aconsellà que anéssim a provar sort a casa de l'adroguer veí d'El Cérvol.
Hi anàrem. La casa era plena a vessar. Una vella ens acompanyà, amb molta bondat, un quart de milla per recomanar-nos a una senyora amiga seva que, segons quan, llogava habitacions. Aquesta vella caminava molt a poc a poc, i trigàrem vint minuts a aplegar-nos amb la senyora amiga seva; però ens va endolcir la llarga caminada descrivint-nos els diferents dolors que sentia a les espatlles.
Les habitacions eren totes llogades. Ens recomanà el núm. 27. Aquest núm. 27 era ple de gom a gom, i ens envià al 32. Al 32 no hi cabia ni una agulla.
Tornàrem al camí gran.
Harris (asseient-se damunt el cistell de les provisions): -Ja no vaig més lluny. Aquest indret em plau per a morir-hi. A vós, George, i també a vós, us prego que abraceu tots dos la meva mare en nom meu. Als meus parents els direu que els perdono i que moro feliç.
En aquest precís moment se'ns presentà un àngel en figura de vailet: mai un àngel s'ha disfressat en ocasió més oportuna. Duia un pot de cervesa en una mà, i a l'altra mà una certa cosa lligada amb fil d'empalomar. Sobre cada pedra plana que trobava deixava caure aquesta «certa cosa», i encontinent la retirava amb un sobtat moviment de baix a dalt, produint un so bastant inharmònic, evocant la idea d'un patiment.(1)
Interrogàrem el diví missatger (que bé mereixia aquest títol, com més tard poguérem veure).
-¿Sabeu alguna casa solitària els habitants de la qual no siguin gaire nombrosos i incapaços de defensar-se, preferiblemept dones velles i homes paralítics, fàcilment intimables, que deixessin llurs llits per una nit a tres individus decidits a tot? Si no coneixeu res per l'estil, ¿podeu indicar-nos una cort de porcs vacant, un forn de calç en desús, etc., etc.?
Ens respongué:
-No sé res del que diuen; de moment, almenys, no se m'acut. Però, si veniu amb mi, la meva mare té una cambra on podrà disposar aquesta nit el que els convingui.
L'abraçàrem i el cobrírem de benediccions, sota la llum afable de la lluna. L'escena hauria estat bellíssima si el minyó hagués pogut resistir les nombroses demostracions del nostre agraïment, però el vailet es va veure tan aturdit que arrencà a córrer, atraient-nos darrera seu.
Harris fou tan emocionat de la nostra sort, que queia en basca i hagué de recórrer al pot de cervesa del noi, mig buidant-lo, abans de refer-se. Després agafà el nen, pujant-se'l a coll-i-be, i deixà l'equipatge a càrrec nostre.
El vailet i sa mare vivien en una petita habitació de quatre departaments. Aquella bona ànima (la mare) ens donà, per a sopar, llard calent (el devoràrem tot: cinc lliures!), una tarta de confitures i dos pots de te. I ens en anàrem a jeure.
A la cambra hi havia dos llits: l'un, de dos peus i dues polzades, ens va servir a George i a mi, prenent la precaució de lligar-nos, tots dos junts, amb un llençol per estar més segurs; l'altre, el llit del nen, fou atribuït a Harris. L'endemà matí el trobàrem amb les cames nues un metre enfora, al capdavall del llit, i ens vingueren d'allò més bé per estendre-hi i eixugar-hi les nostres tovalloles, en fer-nos la toalette.
Una altra vegada que tornem a Datchet, no anirem pas tan tocats i posats en això de triar l'hotel.
Aquesta excursió vam fer-la sense cap contratemps, i anàrem fins més enllà de Monkey-Island, on vam quedar-nos a dinar. En aquest àpat les vam empendre amb la vedella freda, i aleshores ens adonàrem que ens havíem ben oblidat de la mostassa. Jo no sé que hagi mai desitjat tan vivament, ni abans ni després d'aquest dia, la presència del pot de mostassa. En temps ordinari no m'interessa més del just (gairebé mai no me'n serveixo), però llavors hauria donat un món per tenir-ne.
No sé del cert els mons que pot haver-hi a l'Univers, però estic segur que l'hauria regalat a qualsevol que m'hagués dut una cullerada de mostassa: fins a tal extrem arribo a ésser pròdig quan desitjo una cosa que no puc obtenir.
Harris, en això, té el mateix tarannà, i si allí arriba a trobar-se algú amb un bidó de mostassa, fa el gran negoci, servint-se, en canvi, de mons, fins més amunt del cap. Mireu el que són les coses: us confesso que Harris i jo, afal·lerats per posseir mostassa, hauríem provat d'allunyar-nos de la ribera.
Val a dir que un hom, en certs moments de xerramenta, fa ofertes extravagants que després, pensant-s'hi una mica, veu com eren absurdes i desproporcionades amb la vàlua de la cosa demanada. He sentit a contar d'un turista que feia l'ascensió d'una muntanya suïssa tot dient: -Donaria un món per un got de cervesa!- Doncs bé: quan va aconseguir-la en arribar a una petita cabanya on n'hi havia, donà un espectacle d'allò més ridícul en veure que li demanaven cinc francs per una ampolla de Bass. -«Això és escandalós!» «Ho escriuré al Times», etc., etc.
L'absència de la mostassa portà certa fredor dins la barca. Menjàrem la vedella silenciosament. La vida ens semblava buida i sense solta, i sospiràrem pensant en els dies feliços de la nostra infància…
Prenguérem, altrament, un xic de coratge en arribar la tarta de pomes, i, quan George tragué del fons del cistell una conserva d'ananàs i la posà al bell mig de la barca, vam sentir que la vida, malgrat tot, valia la pena d'ésser viscuda.
Cal dir que tots tres en som ben llaminers, d'ananàs. Contemplàrem el bonic dibuix de la capsa; pensàrem en el xarop que contenia, i ens donàvem mútues llambregades, somrients. Harris tenia una cullera a punt.
Cercàrem el ganivet, per obrir la capsa; remenàrem tot el cistell i els taulells que formen el fons de la barca; transportàrem l'equipatge a la ribera, regirant-ho tot. Impossible de trobar el ganivet.
Harris provà l'operació amb un trempaplomes, però el trencà, i es ferí cruelment. Després George provà de fer-ho amb unes estisores, que es van trencar, i per poc no es buida un ull. Mentre l'un i l'altre es guarien les ferides, jo vaig provar de fer un forat amb la punta del garfi; però aquest lliscà, fent-me caure de peus a l'aigua fangosa, entre el marge i la barca. La conserva rodolà, també, anant a fer bocins una tassa de te.
Els successius fracassos cuidaren enfollir-nos. Prenguérem la capsa i la duguérem a la ribera. Harris agafà, d'un camp, una grossa pedra punxaguda i jo vaig tomar a la barca per endurme'n el martell. George aguantava la conserva, Harris sostenia la punta de la pedra en la part superior de la capsa, i jo, agafant el martell, i fent-lo brandar amb tota la força, el deixo caure amb violència.
Fou al barret de palla, que George degué aquell dia la vida. Amb tota cura el conserva (almenys el tros que en restà), i durant les, vetllades d'hivern, quan els companys conten històries, per distreure's, dels perills que han corregut, George treu el capell i els el mostra, descrivint el cas, agreujat cada vegada amb noves exageracions.
Harris no va fer-se sinó una simple pelada. Jo vaig agafar la maleïda capsa de conserva i vaig començar a pegar-li cops de martell fins a perdre l'alè i les forces. Harris em reemplaçà. La vam deixar plana com una galeta; tot seguit esdevingué quadrada, i successivament anà prenent totes les figures de la geometria, sense aconseguir de fer-li el més petit forat. George reemplaçà Harris, i donà a la conserva una forma tan estranya, tan fantàstica, tan poc terrena amb la seva horror salvatge, que ell hi agafà por i llançà el martell qui sap a on.
Ens asseiérem damunt l'herbei i la contemplàrem. Tenia, a la part de dalt, una gran abonyegadura que semblava un gest burlesc. Aquesta visió ens enfurismà, i Harris, saltant sobre aquell espantall, l'agafà, llançant-lo al mig del riu; nosaltres acompanyàrem la seva immersió amb malediccions terribles. Després pujàrem a la barca i marxàrem a rem sense aturar-nos a Maidenhead.
Maidenhead és massa elegant, perquè pugui ésser atractívol. És l'indret per excel·lència freqüentat per l'home que viu a la moda, sempre posat de punta en blanc. És la vila dels hotels fastuosos; és l'antre embruixat d'on surten aquests dimonis aquàtics que en diuen canots de vapor.
Travessàrem ràpidament Maidenhead; després afluixàrem la marxa per fruir la delícia del gran espai entre les rescloses de Boulter i Cookham. Els boscos de Cliveden porten encara llur tendre ornament de primavera i mostren vora l'aigua una gama de màgics matisos verds. Pel seu encís, és potser, aquest passatge, el més deliciós de tot el riu. Amb tristesa allunyàvem la barca de la profunda pau que allà regna.
Remuntàrem el braç derivat, fins a prop de Cookham, on vam pendre el te. Era al foscant de la nit quan passàvem la resclosa. Una forta brisa ens afavoria. El vent, allà, us ve sempre de cara, qualsevol que sigui la direcció que porteu. Us ve de cara quan empreneu, al matí, una excursió d'un dia, i us cal remar molt de temps, fent-vos pensar amb joia en un agradós retorn a la vela. Després del berenar, el vent bufa amb sentit oposat i haveu de remar ferm tot el camí fins a casa vostra. ¡Oblideu la vela! El vent ha fet el que ha pogut en les dues direccions. Jo què us diré, pobre de mi! Aquest món és un lloc de proves, i l'home ha nascut per al sofriment, com els estels per a volar dins l'espai.
Aquesta nit el vent s'havia equivocat, sens dubte, i ens empenyia, en lloc de fuetejar-nos la cara. Reposàrem, dreçàrem la vela a tota pressa (abans no hagués esment de la nostra equivocació), i finalment ens posàrem amb actituds meditatives. La vela s'infla i s'estén, rondina el pal. La barca vola.
Jo sóc al governall.
Per mi no hi ha sensació més viva que anar a la vela: és el que més aproxima els homes al volar dels ocells (llevat del somiar). Les ales del vent desencadenat sembla que se us emporten vers un punt inconegut. No sou l'ínfima i miserable partícula d'argila feta a arrossegar-se sobre la terra: sou part de la Natura! El vostre cor batega sobre el seu cor. Els seus braços gloriosos us enrotllen i us atreuen vers ella. El vostre esperit i el seu són un mateix esperit. Els vostres membres s'alleugeren. La veu del vent canta a les vostres oídes. Veieu al lluny la terra tota petita, i els núvols, esdevinguts germans vostres, són tan a prop del vostre cap que vosaltres els allargueu els braços!
El riu era sols per a nosaltres. Es veia, molt lluny, una barca de pesca ancorada en ple corrent i ocupada per tres pescadors. Nosaltres fregàvem l'aigua i ens enfilàvem entre els marges boscosos sense dir paraula.
Jo era al governall.
En apropar-nos, veiérem que aquells tres pescadors eren tres vells de posat solemnial. Estaven asseguts, cada un en una cadira, i vigilaven els senyals de flotació de llurs aparells amb immensa atenció.
El sol rogenc deixava una color mística sobre les aigües, pintava de foc els boscos, alts com torres, i voltava d'una daurada apoteosi els núvols amuntegats. Era una hora de profund encantament, d'esperances i desigs extàtics. La petita vela es destacava sobre el cel purpuri; el crepuscle queia, embolcallant la terra de tints d'arc de Sant Martí. Darrera nostre s'estenia la nit. Nosaltres semblàvem els cavallers d'una antiga llegenda travessant un llac misteriós, menant envers el reialme inconegut de les ombres el grandiós país on jeu el sol.
No anàrem pas del tot al reialme inconegut de les ombres, sinó rectament a la barca dels tres vells homes respectables que pescaven amb canya.
Del bell antuvi, no vam saber el que havia passat, perquè la vela ens privava de veure-ho; però després, per la mena de llenguatge que trencà la pau del vespre, comprenguérem que ens trobàvem prop d'uns éssers humans enfurismats de veure's destorbats.
Harris baixà la vela, i aleshores veiérem el que havia passat. Els tres vells senyors havien estat llançats de llurs cadires i formaven un munt al fons de la barca, treballant penosament per desfer-se els uns dels altres i arreplegar el peix amb que s'havien cobert. Durant aquesta nova pesca renegaven cosa de no dir, emprant termes (poc ordinaris, però de bona llargària i ben triats) amb els quals era impossible confondre's i que encloïen tota la nostra vida, fins el futur més llunyà, no lliurant-se'n pas las nostres famílies ni tot allò que es pogués referir a nosaltres. Unes bones malediccions, amb tots els ets i uts.
Harris (adreçant-se als pescadors): -Haurien d'estar-nos reconeguts per una semblant distracció que els trenca la monotonia de la llarga pesca. Estic sorprès i m'escandalitzo de veure homes de l'edat de vostè desfogant així llur enfurismament.
El seu discurs, però, no apanyà pas les coses.
George: -Vaig a pendre jo el governall. A un esperit com el vostre (adreçant-se a mi) no li escau de descendir a la conducció d'una barca. És preferible deixar a un mortal de cervell més estret el dirigir l'embarcació, sots pena d'anar a raure al fons de l'aigua.
Prengué el governall i ens menà fins a Marlow. Deixàrem la barca prop del pont i ens instal·làrem per passar la nit a La Corona.
(1) Un tros de cuiro rodó, unit del mig a un fil d'empalomar. El cuiro, molt mullat, cau sobre la pedra, i, en retirar-lo sobtadament, fa un so produït per l'aire comprimit entre ell i la pedra que tomba.
CAPÍTOL XIII
Marlow.—Bisham Abbey.—Els monjos de Medmenham.—Montmorency es disposa a assasinar un gat, però al capdavall resol deixar-lo amb vida.—Deplorable conducta d'un fox-terrier al Civil Servei Stores. —La nostra sortida de Marlow.—Imponent processó.—Barques a vapor.—Recepta útil per a destorbar-les en llur marxa.—Ens defugim d'engolir tot el riu.—Un gos pacífic.—Estranya desaparició de Harris amb un pastís.
Marlow és un dels més atractius indrets del riu: és una petita vila animada, inquieta. No és massa pintoresca en son conjunt, però s'hi troben molts recons i amagatalls de gran originalitat: arcades en peu (malgrat els anys) que sostenen encara el pont mig enrunat pel temps; el qual pont fa remuntar sempre la nostra imaginació a l'època en que Marlow Manor tenia per senyor Algar el Saxó, abans d'ésser conquerit per Guillem i cedit per aquest a la reina Matilde, abans de passar a mans dels comtes de Warwick i a les de Lord Paget el Flexible i subtil conseller de quatre sobirans successius.
Les encontrades són encisadores. El riu ofereix ací el seu més grat aspecte: en passar Cookham, prop de les Quarry Woods i d'aquells prats, llisca en una esplèndida extensió. ¡Oh, estimats vells Quarry Woods! Amb els vostres viaranys estrets i enlairats i els vostres tortuosos solells, com em sembleu perfumats del record dels estius plens de sol!
¡Quines aparicions més joioses ofereixen, sovint, les vostres ombrívoles perspectives! ¡Que dolçament sonen, en les vostres branques parladores, les veus dels temps passats!
Remuntant de Marlow a Sonning, encara potser es frueix de major bellesa. Justament a mitja milla del port de Marlow es passa per davant l'antiga i magnifica abadia de Bisham, les muralles de pedra de la qual (que es drecen sobre el marge de la dreta) es commogueren sota els clamors dels templaris i han estatjat Anna de Cleves i, més ençà, la reina Isabel.
Aquesta abadia és rica en records melodramàtics. Conté un dormitori guarnit de tapissos i una cambra secreta, en la part alta de les espaioses muralles. L'esperit de Lady Holy, qui maltractà el seu petit fill fins a la mort, es passeja, les nits, i s'esforça a rentar les seves mans en una safa imaginària.
Warwick, que tants de reis va fer, reposa ací, sense interessar-se ara cap mica per coses tan banals com els reis i els reialmes terrestres. També hi dorm Salisbury, aquell que féu tan bona obra a Poitiers.
Abans d'arribar a l'abadia, dret sobre la ribera, hi ha l'església de Bisham, que conté tombes i monuments funeraris dignes de visitar-los. Flotant el seu vaixell sota els faigs de Bisham, Shelley, que vivia aleshores a Marlow (pot veure's la seva casa a West-Street, encara), va compondre la Revolució d'Islam.
Més amunt, encara, a Hurley-Weir, he pensat sovint que un hom, amb un mes de viure-hi, no tindria prou temps per anotar totes les belleses de l'encontrada. La vila de Hurley, a cinc minuts de la resclosa, és una de les més antigues que banya el riu: pertany (per dir-ho amb l'afectada fraseologia pròpia d'aquelles llunyanes èpoques) als anys en que florien els reis Sebert i Offa.
Un cop passada la resclosa, sempre remuntant el curs del riu, es troba el camp dels danesos, on es diu que van acampar aquests invasors a la meitat de llur camí sobre Gloucerstershire. Més enllà hi ha les runes de l'abadia de Medmenham, situades en una deliciosa recolzada del riu.
Els cèlebres monjos de Medmenham, o El Club del Foc Etern (com se'n deia comunment), del qual era membre el massa famós Wilkes, formaven una confraria que tenia per divisa: «Feu tot allò que us plagui». Aquesta temptadora invitació es llegeix encara sobre l'entrada de l'abadia en runes. Molts anys abans d'existir aquesta abadia de contraban i la seva confraria d'irreverends burletes, s'aixecava sobre el mateix lloc un monestir de més seriós gènere i els monjos del qual eren de caràcter un xic diferent dels alegres compares, els quals devien succeir-los cinc cents anys més tard.
Els monjos cisterians, en l'abadia corresponent al segle XIII, no duien pas vestits de roba, sinó grolleres túniques amb caputxó. No menjaven carn, ni peix, ni ous; dormien sobre dur i es llevaven a mitja nit per a resar l'ofici. Repartien el dia entre el treball, la lectura i la pregària. Sobre llur vida hi pesava un silenci de mort: cap d'ells no parlava. Era una ordre austera, els membres de la qual passaven una existència no menys austera en un recó de natura deliciosa que Déu havia creat tan encisador. Estranya cosa que les veus de la naturalesa (el dolç murmuri de les aigües, el zumzeig de les herbes aquàtiques, la música del vent en passar) no els portés altra idea de la vida. Restaven allà, l'oïda amatent dies i dies esperant el so d'una veu celestial, i dies i dies, durant les nits solemnes, aquesta veu els parlava de mil maneres; però ells, aquesta veu, no l'entenien pas!
De Medmenham a la graciosa resclosa de Hambledon, el riu resplendeix amb una plàcida bellesa, mentre que prop de Greenlads, i més enllà de Henley tanmateix, se'l veu nu i contorbat. Hi ha, en efecte, la vista poc interessant de la propietat del meu venedor de diaris (1). Vells senyors que es retroben sovint durant l'estiu, remant amb vigor per distreure's, o xerrant amb un vell guarda de la resclosa quan travessa el correu.
* * *
Dilluns matí, a Marlow, ens llevàrem a una hora raonable, i prenguérem el nostre bany abans del break-fast. Quan ens en tornàvem, Montmorency féu una bestiesa de les de costum.
L'únic motiu que ens separa a Montmorency i a mi, són els gats. Jo els estimo, mentre que Montmorency no els pot veure. Quan jo me'n trobo un, li dic: -Pobre Pussy!- i m'ajupo per gratar-li el cap. El gat em respon allargant la cua, dreta com un parallamps, arqueja el llom i frega els seus narius contra els meus pantalons: es respira bona cordialitat, bona pau. Quan Montmorency té un encontre semblant, tot el carrer ha de saber-ho, i en deu segons mou un escàndol més que sobrat per commoure tota la vila.
No puc, amb tot, dir mal del gos (m'acontento amb bufetejar-lo o apedregar-lo), car sé que tot és obra de la seva naturalesa. Els fox-terriers neixen amb una dosi de pecat original quatre vegades major que els altres gossos: ens caldrien anys i anys de pacients esforços, a nosaltres els cristians, per operar una reforma apreciable en el temperament batallador dels fox-terriers.
Recordo que em trobava un dia al vestíbul del Haymarket Stores. Era ple de gossos que esperaven llurs amos, mentre aquests feien llurs compres a l'interior. Es veia un mastí, un o dos gossos riberencs escocesos, un sant-bernat, alguns retrievers i terra-noves, un gos-senglar (*14), un gos d'aigua francès, un bulldog, algunes d'aquestes petites bèsties nascudes a Lowther-Arcade, de la grandària de les rates, i una parella de tykes de Yorkshire.
Estaven asseguts, pacients, bons i meditatius. Una pau solemnial semblava regnar; un ambient de tranquil·la resignació, de dolça melangia, envaïa la sala.
Aleshores entrà una graciosa joveneta portant un fox-terrier, de posat humil, que ella deixà entre el bulldog i el gos d'aigua. Ell va asseure's i mirà entorn seu durant un minut; després aixecà els ulls al sostre, amb una expressió que feia suposar si dins del seu cervell bullien greus pensaments; després badallà i examinà els altres gossos, tots ells silenciosos, greus i dignes. Veié el bulldog, a la seva dreta, somiejant peresosament, i a l'esquerra hi veié el gos d'aigua, tot ravenxinat, orgullós. Llavors, sense mitjançar paraula ni la més petita provocació, mossegà el gos d'aigua, d'una de les potes de davant, i un bruel de dolor ressonà a través de l'espai.
El resultat d'aquesta primera temptativa semblà divertir-lo bojament i el determinà a fer una atzagaiada. Saltà sobre el gos d'aigua i atacà vigorosament un dels gossos escocesos, el qual es despertà i entaulà una disputa sorollosa i aferrissada amb el gos d'aigua. Encontinent, Foxey tornà al seu lloc i, agafant el bulldog d'una orella, provà de llançar-lo enfora. Aquest bulldog (una bèstia imparcial) es precipità sobre tot el que queia vora les seves dents, incloent-hi el porter i tot. I el fox-terrier, mentrestant, es donava el plaer d'una lluita coratjosa amb un dels tykes, ben preparat.
Tothom que conegui el tarannà dels gossos compendrà fàcilment que, durant les anterior escenes, tots els altres gossos es batrien com si es tractés de resguardar llurs fogars domèstics. Els grans es batien entre ells; els petits liquidaven llurs deutes juntament, i un moment d'atur que tinguessin l'esmerçaven a mossegar els companys grans.
El vestíbul era un veritable infern; el tumult esdevenia espantós.
El públic va aglomerar-se a la porta.
-És una reunió del consell municipal?- demanaven, -Que assessinen algú? Per què?-
Acudiren dos homes amb pales i cordes per descompartir els gossos, i s'anà corrents en busca de la policia.
En mig d'aquesta sublevació reaparegué la graciosa joveneta i agafà el seu guac-guac estimat, el qual, després d'haver deixat el tyke en situació de romandre un mes sobre la palla, tenia el posat d'un anyell. Ella l'acaronà ,entre els seus braços, bo i dient:
-No ets mort, pobret? ¿Què t'han fet, aquestes grans bèsties?
Ell, arronçant-se i agafant-se fort a ella, se la mirava fixament, com dient-li:
-¡Que content estic, de veure com has arribat per a treure'm d'aquesta vergonyosa escena!
Ella afegí:
-¿Com es prenen el dret d'admetre ací, als Stores, aquestes grans bèsties salvatges i reunir-les amb gossets de gent com cal? ¡No puc aguantar les ganes d'anar a fer la meva reclamació!
Heu's ací la naturalesa dels fox-terriers. Jo no en faig retret a Montmorency, de la seva antipatia bel·licosa vers els gats. Jo estic que ell hauria preferit probablement no haver seguit aquest matí els seus procediments acostumats.
Tornàvem del bany, com deia abans, i a la meitat de High Street, si fa o no fa, un gat es llança fora d'una casa, davant nostre, i comença de trotar. Montmorency féu un crit de joia: el crit d'un brau guerrer veient caure el seu enemic a mercè seva; un crit semblant al que faria Cromwell quan els escocesos baixaren el turó i es llançaren damunt llur presa.
La seva futura víctima era un gros dimoni de minet tot negre: jo mai n'havia vist cap de tan gros ni de tan dolenta qualitat. Havia perdut mitja cua, una de les orelles i una notable part del morro; altrament, tenia el posat àgil i vigorós i l'actitud calmosa (diguem assegurada).
Montmorency trotà vers aquest pobre gat a una marxa de 20 milles per hora. Però, tanmateix, el gat no es donà gens de pressa: no semblava pas compendre que la seva vida estigués en perill. Continuà tranquil·lament fins que el seu assassí fou a un metre de distància, i aleshores es girà, s'asseié al bell mig del carrer i clavà a Montmorency una llambregada interrogadora, que semblava dir-li:
-Que potser voleu alguna cosa, de mi?
Montmorency és coratjós, però la mirada del gat hauria glaçat el cor del gos més valent.
Ni l'un ni l'altre van dir res, i, amb tot, era fàcil d'endevinar la conversa que tenien.
El gat: -Volieu de mi alguna cosa?
Montmorency: -No, no: gràcies.
El gat: -No us estigueu de dir-m'ho, si és que voleu res: sigui el que sigui.
Montmorency (reculant): -Us dic que no: no res, absolutament. No passeu ànsia. Em sembla que m'he equivocat. Em pensava que us coneixia. Em sap molt de greu d'haver-vos destorbat!
El gat: -No, res d'això: tant de gust. De debò, que no voleu res?
Montmorency (reculant més i més: -No res, no res: us ho asseguro.
Gràcies. Sóu molt amable. Passi-ho bé.
El gat: -Passi-ho bé, doncs!
I, aixecant-se, continuà son camí. Montmorency retornà vers nosaltres, i prengué, a reraguarda, una posició de les menys importants.
Durant tot el dia, si teniem la dissort de pronunciar la paraula gat, Montmorency s'esgarrifava visiblement i llançava llambregades penoses que significaven: «No! No! Res d'això, si us plau!»
* * *
Després del desdejuni anàrem a fer les nostres compres, per poder proveir la barca per tres dies.
George: -Pensem, sobretot, a comprar llegums. És molt saludable menjar-ne, i, com que són fàcils de coure, ja me n'encarrego jo.
Vam comprar cinc quilos de patates, una pesada de trenta sis litres de pèsols i cols, pastís de vedella, dues tartes a la grosella, una cuixa de moltó (comprada a un hotel), fruites, coques, pa, mantega, confitures, llard i ous i altres articles que adquirírem per la vila.
Tinc per un dels nostres èxits majors la nostra sortida de Marlow.
Va ésser digna, imponent, sense cap defecte.
Havíem insistit davant tots els venedors, i vam aconseguir-ho, que les nostres mercaderies ens fossin portades darrera nostre. No havíem volgut passar per allò de «Sí, sí senyor: li ho enviaré tot seguit. El mosso arribarà abans que vostès». Acostumen a fer-vos esperar en l'embarcador i us obliguen a tornar a les botigues per empipar-vos discutint. No: res d'això. Nosaltres esperàrem que les nostres compres fossin empaquetades i que els mossos vinguessin amb nosaltres.
Com que havíem estat en bon nombre de botigues, i en totes havíem comprat alguna cosa, va resultar que quan acabàrem de fer provisions dúiem darrera nostre la més escaient col·lecció de mossos portadors de cistells que els nostres cors haguessin pogut desitjar. El nostre pas pel bell mig del gran carrer que baixa cap al riu, seria un dels espectacles més imponents presenciats a Marlow.
Heu's ací l'ordre de la processó:
Montmorency, portant un bastó.
Dos miserables plagues, amics de Montmorency.
George amb un pardessú i unes flassades, i fumant una curta pipa.
Harris, qui s'esforça a fer un caminar desinvolt i graciós, duent en una mà una maleta Gladstone, plena a rebentar, i a l'altra mà una ampolla de xarop de llimona.
Mossos del forner i del fruiter, amb cistells.
Noi de l'hotel, amb un cove de provisions.
Dependents de la pastisseria i de l'adroguer, amb cistells.
Un gos de pel llarg.
Nois de la lleteria duent una panera amb nates.
Un camàlic, amb un sac.
Un amic íntim de l'anterior, amb les mans a les butxaques.
Un vailet amb un cistell de fruites.
La meva senyoria portant tres barrets i un parell de sabates, i caminant amb desembaràs.
Sis pillets i quatre gossos vagabunds.
En arribar a l'embarcador, va preguntar-nos el guarda:
-Diguin, senyors: ¿és un vapor o un transatlàntic, llur embarcació?
En respondre que una canoa de dos rems, semblà sorpendre's.
Les barques de vapor ens van ocupar força aquell matí. La setmana de Henley s'aproximava, i remuntaven el riu nombroses barques d'aquella mena; unes que anaven soles, i d'altres que remolcaven cases flotants. De mi puc dir que tinc veritable horror per aquestes barques, com penso que n'hi sentiran tots els bons aficionats al rem. Sempre que veig un d'aquests invents, em vénen ganes de posar-los una urpa a sobre i escanyar-los en un recó desert del riu.
La barca de vapor té un posat d'insolència que té la virtut de despertar-me els instints més dolents, i voldria tenir, com en els temps antics, una destral, l'arc i les sagetes, per poder expressar el concepte que en tinc. L'actitud de l'individu que veiem tot repapat, amb les mans a les butxaques i fumant el seu cigar, és suficient per justificar el principi de les hostilitats; altrament, l'aristocràtic xiulet amb que sembla manar-vos que li deixeu el camí franc, ja és prou per obtenir d'un jurat de remers un veredicte d'inculpabilitat en cas d'homicidi, considerant-lo (n'estic ben cert) com de legítima defensa.
Xiulaven, per avisar-nos que havíem de deixar-los el pas lliure; però, si se'm permet parlar sense por d'aparèixer fatu, em penso poder dir honradament que la nostra petita barca els causà, durant la setmana, més retardaments, angúnies, enrabiades i entrebancs que totes les altres embarcacions del riu aplegades.
-Un vapor que arriba!- cridava un de nosaltres, en veure'l al lluny. I, amb un moment, tot era disposat per a rebre'l. Jo agafava el governall, Harris i George seien al meu costat i la barca seguia lliscant pel bell mig del corrent.
El xiulet començava a fer-se sentir, i nosaltres romaniem impassibles. A un centenar de metres prop de nosaltres el xiulet del vapor rabiava, i els passatgers es tombaven per adjectivar-nos, però mai no en fèiem cas. Harris ens contava una anècdota de la seva mare, i ni per tot un imperi no hauríem perdut una paraula.
Del vapor sortí aleshores una darrera xiulada. Fou un xiulet desesperat: com si la caldera estingués a punt de rebentar-se. Fent màquina enrera, el vapor espeternegava, fent giravoltes i reculant. Els passatgers bramaven, girant-se vers nosaltres; els que es passejaven pel ribatge s'aturaven i ens atiaven; les altres embarcacions que passaven, feien el chor. El riu, ça i lla, en un espai d'algunes milles, era dominat de frenesí.
Harris feia punt, en sec, al moment més interessant de la seva història, mirava entorn seu amb dolça sorpresa i deia a George :
-Mare de Déu! George: ¿no és pas un vapor, això?
George: -Bé em sembla haver sentit alguna cosa.
Llavors esdeveníem nerviosos, confosos: no sabíem com fer-ho per posar la nostra barca fora del camí del vapor. La gent d'aquest s'ajuntava i ens donava consells:
-Més endavant, el de la dreta! Vós, vós, ¡ximplet! Enrera, el de l'esquerra! No, vós no! ¡L'altre! Deixeu estar les cordes del governall! ¡Tots dos alhora! Ara! No! D'aquesta banda no!
Agafaven una llanxa i venien a ajudar-nos. Al cap d'un quart d'hora d'esforços, reeixien a fer-nos apartar de llur camí, i avançàvem. Nosaltres els donàvem les gràcies, de tot cor, i els demanàvem que ens remolquessin. Però mai no ho volien fer.
Un altre sistema, descobert per nosaltres, per fer exasperar l'aristocràtic vapor: fer veure que us equivoqueu i que preneu els ocupants del vapor per una colla que viatja a preu reduït. Se'ls pregunta si són, per casualitat, del cos d'empleats dels senyors Cubit, o els bons templaris del Bermondsey, i finalment se'ls demana: -¿Voldrieu prestar-nos una cassola, si us plau?
Les dames velles, gens avesades a anar pel riu, són sempre esparverades per les barques de vapor. Recordo un trajecte de Staines a Windsor (un passatge del riu molt freqüentat per aquestes horribles màquines) fet amb tres senyores d'edat, entre altres persones. Oh, quina excursió de plaer! A la primera silueta de vapor afigurada en l'horitzó, ja volien desembarcar: s'asseien al ribatge i no retornaven a la barca fins que l'objecte de llur astorament havia desaparegut del tot.
-Nosaltres ho sentim molt- deien elles, -però ens ve de família, no tenir un temperament de tromba.
* * *
Prop de Hambledon Lock ens trobàrem amb escassesa d'aigua, i anàrem, amb el nostre càntir, a demanar-ne al guarda de la resclosa. George fou el nostre intèrpret, i, somrient i amb un amable gest, va dir-li:
-¿Tindríeu una mica d'aigua per a nosaltres, si us plau?
-Evidentment- respongué el vell. -Prenguin-ne tanta com vulguin, i deixin la que els sobri.
George: -Tantes gràcies! On la teniu? (I mirava entorn seu.)
El guarda de la resclosa: -Sempre és al mateix lloc, jove. Darrera de V., justament.
George (girant-se): -No la veig pas.
El guarda de la resclosa: -Santa Llúcia li servi la vista, doncs! On té els ulls? (I l'home, unint l'acció al comentari, l'asenyala a George el riu.) -Tanmateix n'hi ha prou, per a fer-se ben visible: em sembla.
George (comprenent-ho): -Però no ens hem pas de beure el riu: dic jo!
El guarda de la resclosa: -Segurament que no. Se'n poden beure una part, com jo vinc fent de quinze anys ençà.