George: -La vostra opinió sobre aquest règim no em sembla pas suficient reclam per a la marca. Jo prefereixo l'aigua de bomba.
En un camp pròxim en trobàrem… i era també aigua del riu. Si ho haguéssim sabut! Però, com que no ho sabíem, la vam trobar ben bona. El que els ulls no veuen, l'estómac no se'n dol.
En altra ocasió vam provar l'aigua del riu, però no fou pas amb èxit.
Havíem menat la barca a un angle del riu, prop de Windsor, per a pendre el te. El nostre càntir era buit: es tractava, per tant, d'anar-nos-en sense pendre el te o utilitzar l'aigua del Tàmesis. Harris era de parer que no havíem de refugiar-nos de l'aventura.
-Tot anirà bé, si podem fer bullir l'aigua, car l'ebullició matarà els diferents gèrmens de peix que contingui.
Omplírem, doncs, la tetera amb aigua del riu i la férem bullir, vigilant bé l'operació. Fet el te, anàvem a assaborir-lo confortablement, quan d'un plegat George s'aturà amb la tassa prop dels llavis i exclamà:
-Què és això?
-El què?- preguntàrem Harris i jo. George, mirant cap a l'Oest, digué:
-Allò.
Seguírem la direcció dels seus ulls i veiérem un gos que venia cap a nosaltres, arrossegat pel corrent mandrós. Era un dels més tranquils i pacífics gossos que mai he vist. Mai no he trobat una bestiola més satisfeta de la seva sort, més lliure de temences. Surava de panxa en l'aire amb les quatre potes dreçades envers el cel, i tot pensatiu; deixava el pit descobert i tenia un ventre gros. Arribà, ple d'una dignitat calmosa i serena, fins a la nostra borda; s'aturà en un canyer i trià son lloc per a passar-hi la nit.
-No tinc ganes de pendre te- digué George, buidant la seva tassa sobre el riu. Harris tampoc no tenia gaire set, i seguí el seu exemple. Jo m'havia begut ja la meitat del meu, i de tot cor hauria volgut no haver-ho fet. Vaig demanar a George:
-Creieu que agafaré les febres tífiques?
George: -No ho crec. Penso que teniu moltes probabilitats d'evitar-les. En tot cas, amb quinze dies en sortiríeu.
Remuntàrem el braç derivat fins a Wargrave: és una petita drecera, anant, per la part dreta, fins a una mitja milla prop de Marsh Lock. Val la pena de seguir-la, car és un bonic indret, ombrejat i que fa estalviar camí.
La seva entrada és guarnida d'estaques i cadenes amb nombrosos cartells de prohibicions que amenacen amb diverses tortures, empresonament i mort a qui gosi ficar els rems sobre les seves aigües. Jo sóc astorat que alguns d'aquests salvatges riberencs no reclamin l'aire del riu com una cosa de llur propietat, i als desgraciats que el respiren no se'ls imposi una multa de 40 xelins.
Amb una mica de traça es triomfa fàcilment de les estaques i de les cadenes. Quant als avisos, podeu (si teniu cinc minuts i no sou vistos de ningú) tirar-ne a terra un o dos i abandonar-los a dintre el riu.
A mig camí desembarcàrem per a fer l'àpat, durant el qual George i jo vam sentir una de les emocions més doloroses. Harris també va passar la seva, però no com la que passàrem nosaltres. Heus ací la història.
Ens érem asseguts en un prat, a cosa de deu metres vora l'aigua, i acabàvem d'instal·lar-nos còmodament per a pasturar. Harris tenia el pastís de vedella entre les cames i el trossejava. George i jo esperàvem la fi de l'operació, amb els nostres plats a punt. Llavors Harris ens digué:
-Ja teniu la cullera que necessito per a servir el suc?
El cove de provisions estava justament darrera nostre. George i jo vam girar-nos sobre els nostres seients, per treure una cullera de dintre. Aquest moviment no durà pas cinc segons. Doncs, quan reprenguérem la posició d'abans, Harris i el pastís… havien desaparegut!
El prat era espaiós, obert, sense cap arbre ni esbarzer en molts centenars de metres entorn nostre. No podia haver caigut al riu, perquè nosaltres ens trobàvem entre aquest i ell, i, per a caure-hi, Harris havia d'haver botat per damunt de nosaltres dos.
Inspeccionàrem pel voltant; després ens miràrem l'un a l'altre.
-Ha estat pujat al cel!- vaig exclamar.
-No és gaire probable que hagin fet pujar-hi també el pastís- objectà George. I aquesta observació ens semblà tan lògica, que descartàrem la intervenció divina.
George (trobant una explicació més pràctica i més acceptable):
-Sabeu què haurà passat? Que hi ha hagut un terratrèmol.
Després afegí amb un cert to de tristesa: -Em sabria greu que hagués agafat el pastís.
Giràrem els ulls, sospirant, vers el lloc on Harris i el pastís havien estat vistos per darrera vegada sobre aquest món, i aleshores, mentre la sang se'ns glaçava i els cabells se'ns eriçaven, tot de sobte veiérem el cap de Harris (el cap només) recte al mig de l'herbei. La seva cara, molt vermella, manifestava una gran indignació.
George fou el primer a recobrar la seva sang freda.
-Parla!- cridà. -¡Parla i digues si ets viu o mort!
El cap de Harris: -No feu el ximple: Estic segur que ho haveu fet amb premeditació.
-Què és, el que hem fet?- exclamàrem nosaltres.
El cap de Harris: -Això de fer-me seure ací. És una broma ben estúpida, ben idiota. Apa, preneu el pastís.
I de les entranyes de la terra va sortir el pastís, tot fet malbé, brut. Rera el pastís, sortí Harris, de quatre grapes, mullat, arrugat, ple de terra. S'havia assegut, sense saber-ho, a la mateixa vora d'un clavegueró amagat en mig de l'herbei, i s'havia fet enrera, i havien caigut ell i el pastís alhora.
Harris: -Mai no he estat tan sorprès sentint que me n'anava sense donar-me compte de res. He pensat en la fi del món.
Harris encara es creu que nosaltres havíem preparat aquesta sorpresa per endavant: una suposició ben injusta i de les més innocents.
Ja ho va dir el poeta: ¿Qui pot lliurar-se'n, de la calúmnia?
Quina veritat més gran!
(1) Dit en sentit ample, l'autor vol significar les petites torres dels petits comerciants, fetes sense originalitat i sense traça.
CAPÍTOL XIV
Wargrave.—Museu de figures de cera.—Sonning.—La nostra salsa.— Montmorency, sarcàstic.—El seu duel amb la tetera.—George estudia el banjo i troba que se l'encoratja poc.—Dificultats que entrebanquen l'aficionat a la música.—Estudi de la gaita.—Harris se sent melangiós després de sopar.—George i jo fem una passejada.- -El nostre retorn, mullats i amb gana.—Harris es mostra tot estranyat.—Harris i els cignes.—Història notable.—Harris passant una nit intranquil·la.
Després de dinar vam aprofitar-nos del ventijol, que ens dugué més enllà de Wargrave i de Shiplake.
Embolcallat amb la llum boirosa d'una tarda estival, Wargrave, en una de les sinuositats del riu, té l'apariència d'un adorable quadro antic que es mostra als ulls i roman gravat molt de temps a la memòria.
Jordi i el Drac, de Wargrave, porta un penó pintat per Leslie (de la Reial Acadèmia), d'una banda, i per Hodgson, de l'altra. Leslie ha descrit el combat; Hodgson ha imaginat l'escena després del combat: Jordi, acomplida la seva feina, assaboreix un bock de cervesa.
Day, l'autor de Sandford and Merton, visqué i (cosa que fa més memorable encara el lloc) fou mort a Wargrave.
A l'església, una làpida commemorativa recorda que Mrs. Sarah Hill féu la deixa d'una lliura anual per a repartir-la el dia de Pasqua entre dos nois i dues noies «que mai-hagin desobeït llurs pares, i no hagin estat atrapats en mentida, ni renegant, ni en furt, ni fent malbé els ferros de les finestres». ¡Imagineu-vos una mica que cal renunciar a tot això per cinc xelins a l'any! No és pas ben pagat. Una vegada (ja fa molt de temps) va presentar-se a la vila un vailet que mai no havia comès les entremaliadures susdites, o, almenys, que no havia estat reconegut culpable d'haver-les comeses (tal com es demanava o podia desitjar-se) i que va emportar-se el premi. Durant tres setmanes fou exhibit el minyó a Casa la Vila, dintre una vitrina.
Què se'n fa, dels diners, d'aleshores ençà? Ningú no pot dir-ho. Diuen si es dediquen sempre a la més propera exposició de figures de cera.
Shiplake és un bonic poblet no massa visible des del riu, perquè es troba situat a una altura de terreny. Tennyson celebrà les seves noces a l'església d'aquest poble.
El riu, seguint cap a Sonning, serpenteja entorn de nombroses illes. És un lloc plàcid, i dorm abandonat. Gairebé ningú es passeja per les seves riberes.
'Arry i Lord Fitznoodle (plebeus i nobles, indians i grans senyors alhora) han estat deixats a Henley molt enrera. La trista i bruta Reading és al lluny, encara. Vet ací un indret del Tàmesis ben escaient per a somiar en els dies que passaren, en les formes i figures esvaides, en les coses que han pogut ésser i que no són. Anatema per a tot això!
* * *
Desembarcàrem a Sonning i anàrem a fer un volt pel poblet. És el recó més màgic del riu. Més aviat sembla una decoració de teatre, que no un efectiu conjunt de cases de rajoles i morter de debò. Cada casa desapareix sota els grans rosers, i ara, a primers de juny ça i lla es veuen esclatar les roses amb llur delicada sumptuositat: Si mai aneu a Sonning, baixeu al Bull, que es troba darrera l'església: és el veritable hostal antic de camp, amb el seu pati quadrat, amb tot de verdor la façana.
Els vells vénen a seure, les tardes, per beure l'ale i fer la xerrada sobre els polítics de la vila. Les habitacions són baixes, els ferros de les finestres verticals, les escales estretes i els passadissos giragonsejants.
Després d'haver voltat durant una hora per aquest deliciós Sonning, ja és tard per a remar més enllà, fins a Reading, i a la fi ens determinem a retornar a una de les illes de Shiplake i instal·lar-nos-hi per a passar-hi la nit. Fet l'emplaçament, ens digué George:
-Com que encara és d'hora i ens queda prou temps, ens cal aprofitar l'ocasió per a preparar un bon sopar i fer gaudir l'estómac. Vaig a ensenyar-vos el que pot fer-se, cuinant bé, en una excursió. Us proposo de confeccionar una salsa irlandesa (*15) amb llegums, la resta de vedella freda i tots els desperdicis i menudències que tinguem a mà.
Era un genial acudit. George tallà la llenya del bosc i encengué el foc mentre nosaltres començàvem a pelar les patates. ¡Quina cosa, això de pelar patates! Jo mai no hauria cregut que aquesta ocupació prengués tan inconegudes proporcions als ulls del vostre humil servidor. Emprenguérem la feina amb entusiasme, però el nostre coratge desaparegué en havent preparat la primera patata. Com més pelàvem, més pela hi havia, i, un cop tretes les taques i rascats els ulls, gairebé no restava patata. George vingué a veure-la: era de la dimensió d'una nou.
-No ho feu, no, així!- ens digué. -Ho malmeteu tot. Raspalleu-les només.
Les raspallàrem, però això era més fatigós que pelar-les. Cal dir que tenien formes ben extraordinàries: bonys, clots, berrugues! Treballàrem sense descans durant trenta cinc minuts i preparàrem quatre patates; aleshores vam declarar-nos en vaga i reclamàrem la resta del temps per a rentar-nos.
Mai no havia vist semblant cosa per embrutar un home. Gairebé no es podia creure que el treball al qual havíem estat sotmesos Harris i jo produís solament quatre patates! Això demostra els resultats que s'obtenen amb el seny i l'economia.
George: -Quatre patates, només, a la salsa! Quina estupidesa!
En rentàrem cap a mitja dotzena més i les ficàrem a l'olla sense pelar-les; després hi afegírem una col i un mig-peck (1) de pèsols. George remenà la mescla, fent observar que hi havia lloc encara per a molta cosa més.
Exploràrem els cistells i aplegàrem tots els desperdicis possibles i imaginables, donant a George mig pastís de porc, una mica de llard i mitja capsa de conserva de salmó, i ho ficà tot a la salsa, dient-nos:
-És l'aventatge que té la salsa irlandesa: que es poden aprofitar totes les romanalles.
Dos ous que vaig trobar mig trepitjats, seguiren el mateix camí.
-Això confortarà la salsa- digué George.
M'he oblidat d'altres ingredients que utilitzàrem, però sé que res no fou perdut. Recordo que Montmorency (que havia seguit amb molt d'interès totes les operacions) es retirà, una mica abans de terminar-se l'obra, amb posat greu i reflexiu. Uns minuts després va reaparèixer amb una rata d'aigua, morta, a la boca, que indubtablement volia presentar com una contribució d'ell a la salsa. ¿Era un sarcasme, o era el desig natural d'ajudar-nos? No gosaria dir-ho.
Vam discutir si hi ficaríem també la rata o la deixaríem estar.
Harris: -Sí, sí: hem de posar-la-hi! Barrejada amb el que hi ha, anirà de primera i contribuirà a fer reeixir la salsa.
George: -Mai ho he sentit a dir, que es posin rates d'aigua a la salsa irlandesa! Em sembla preferible seguir la norma ordinària, i no fer noves provatures. No hem de crear un precedent.
Harris: -Si mai no feu la prova, com podeu afirmar el que convé fer?
Les persones com vós són les que aturen el progrés de la humanitat.
Penseu una mica en el primer home que tastà la salsitxa alemanya…
Aquesta salsa assolí un èxit immens. Mai me n'he llepat tant els dits. Hi havia quelcom de picant, d'inèdit per als nostres paladars fastiguejats dels mateixos plats de cada dia. Aquell menjar tenia un baf nou i una sabor com cap altra. Era ben nutritiu i compost de bons elements, com deia George. Els pèsols i les patates haurien pogut estar més tendres; però tant se'ns en donava, tenint tots bons queixals. Quant a la salsa… un poema! Potser una mica forta per a un estómac capriciós, pero com a nutritiva…
Acabàrem el sopar amb una tassa de te i una tarta de cireres.
Durant aquest temps Montmorency emprengué un duel amb la tetera i fou vençut vergonyosament. La tetera havia estimulat la seva curiositat tot el viatge. S'asseia per ullar-la fit a fit, mentre bullia, amb una enigmàtica expressió. De vegades s'esforçava a excitar-la i grunyia furiosament. Quan la tetera cantava i treia fum, ell considerava aquestes manifestacions com una provocació, i frisava per empendre la baralla; però algun de nosaltres l'agafava, en aquell moment greu, i se l'enduia lluny de la seva presa.
Aquest dia havia determinat avançar-se. A la primera remor que produí la tetera s'aixecà rondinant i s'hi atansà amb gest amenaçador. La tetera era petita, però coratjosa, i li escupinyà el nas.
Montmorency (mostrant les dents i grunyint): -Ah, molt bé! ¡Ara us ensenyaré a burlar-vos d'un gos treballador i respectable! Miserable del nas llargarut! Persona bruta! Veniu ara!
Saltà sobre la desgraciada petita tetera i va agafar-la pel béc.
Un alarit s'aixecà, en la calma de la nit, capaç de glaçar la sang a les venes, i Montmorency, fugint de la barca, es dedicà a una higiènica carrera de tres voltes entorn de l'illa, a una marxa de 35 milles per hora, aturant-se ça i lla per a enfonsar el seu nas dintre els tolls frescos de fang.
Des d'aquell dia, Montmorency esguarda la tetera amb una mescla de veneració, de desconfiança i d'odi. Així que la veu, tomba a bon pas, amb la cua baixa; quan la posem sobre el foc, ell salta fora de la barca i roman assegut al marge fins que l'operació és finida.
En havent sopat, George va treure el seu banjo per fer-lo sonar.
Harris: -Tinc molt mal de cap i no em sento prou fort per restar en companyia vostra.
George: -La música farà posar-vos bé: sovint adorm els nervis i lleva la migranya.- I donà dues o tres notes, per ensenyar a Harris com anava.
Harris: -Prefereixo el meu mal de cap.
George mai no ha après a tocar el banjo fins ara; mai no ha trobat a prop seu gaire encoratjament. Dues o tres vegades provà l'aventura durant la nostra excursió, i sempre sense èxit. El llenguatge de Harris, en aquelles ocasions, hauria fet desmaiar qualsevol; i encara Montmorency s'asseia i grinyolava tant de temps com durava la música.
-Per què han de venir-li ganes de lladrar, quan jo toco?- deia
George indignat, tirant-li una sabata per fer-lo fugir.
Harris (atrapant el projectil al vol): -Per què us vénen ganes de tocar, quan ell lladra? Deixeu-lo tranquil. Ell no pot estar-se de lladrar, car té l'oïda filharmònica, i és la vostra música que li inspira els lladrucs.
George féu el determini de tocar el seu instrument quan fos a casa seva, però tampoc no va trobar moment propici. Mrs. Poppets s'exclamà tot seguit: -V. sap com de tot cor desitjo escoltar-lo, però la senyora de damunt la seva habitació és molt nerviosa, i el metge es tem que la música de V. la posi malalta.
George, a la fi, anà cent passes més cap a la plaça. Els veïns presentaren una denúncia, s'establí vigilància i George fou sorprès in fraganti: la seva culpabilitat era manifesta, i se li notificà que havia de deixar en pau els seus veïns durant sis mesos.
Al cap d'aquest temps semblava haver perdut tota la seva afició. Féu, encara, una o dues temptatives per a rependre el seu estudi, però es trobà amb la mateixa fredor, amb la mateixa indiferència universal, fins al punt que, completament desesperançat, féu posar als diaris un anunci de venda, concebut així: «El propietari, no podent servir-se més d'aquest instrument, el cedirà a baix preu.» I aprengué de jugar a cartes, en canvi.
¡Quin horrible treball deu ésser, l'apendre de tocar un instrument de música! S'hauria de fer que la societat, en interès propi, veiés de quina manera pot ajudar un hom amb aquest difícil treball. Doncs res d'això.
En altres temps vaig conèixer un home que estudiava la gaita, i us hauria sorprès de veure l'oposició que trobava; no rebia, ni de la seva família, el que se'n diu càlids encoratjaments. De bon principi el seu pare refusà el propòsit amb termes de veritable antipatia.
El meu amic es llevava molt de matí, per a tocar; però hagué de deixar-ho córrer per la seva germaneta, una persona molt devota que trobava força irreverent començar la diada d'aquella manera. Llavors es llevà a la nit, per assajar, mentre era al llit la seva família; però la casa va agafar tan mala reputació, que també va haver-ne de desistir. Els que retiraven tard, s'aturaven a escoltar, i l'endemà contaven a tothom:
-No sabeu? ¡La nit passada s'ha comès un assassinat esfereïdor a casa del senyor Jefferson!- I descrivien els crits de la víctima, els renecs esgarrifosos de l'assassí, seguits dels precs de perdó i els darrers sospirs de l'interfecte.
A la fi se li deixà practicar el seu art de dia, al darrera de la cuina, amb totes les portes tancades; però, malgrat les precaucions preses, encara els millors passatges arribaven a la sala, i corprenien la mare, fent-li vessar llàgrimes. Deia la dona que allò li recordava son pobre pare, engolit, el dissortat, per un tiburó, mentre prenia el bany a la costa de Guinea. Quina relació hi havia? No podia dir-ho, la dona.
Se li féu un petit lloc al fons del jardí, a cosa de mitja milla distant de la casa, on el músic anava amb el seu instrument quan sentia acudir-li la inspiració. De vegades s'esdevenia que un visitant de la casa, desconeixedor de les disposicions que s'havien pres i que s'havien distret de ressenyar-li, anava a passejar pel jardí, on la gaita li feria sobtadament les oïdes, sense estar preparat ni saber entendre de que es tractava. Si el visitant era home vigorós, queia en basca; si no, es tornava boig.
Val a dir que un aficionat que aprèn de tocar la gaita fa uns esforços desmesurats i commovedors. Una tal impressió jo vaig experimentar-la en escoltar el meu jove amic. Deu ésser un instrument molt difícil de fer-lo anar. Cal emmagatzemar molt d'alè, per a tota la tocada, abans de començar: almenys així ho vaig compendre mirant-me Jefferson. Començava superbament, amb una nota bàrbara, plena de coratge, arravatadora, i continuava apianant més i més, finint ordinàriament amb farfolleig barrejat de xiulets.
Cal ésser molt bona persona, per a tocar la gaita. El jove Jefferson havia après un aire, un només; però mai no he sentit cap queixa sobre la migradesa del seu repertori. L'aire en qüestió era Els Campbells arriben! hooray-hooray!, segons deia. (El seu pare fins sostenia que es tractava de Les campanes blaves d'Escòcia.) Ningú no semblava absolutament segur del veritable nom del fragment, però tothom, amb unanimitat, li trobaven un caient escocès. Sovint, els forasters a qui s'havia preguntat si ho endevinaven, havien donat noms de fragments diferents.
* * *
Harris es trobà displicent, després de sopar. Jo estic que la causa d'això era la salsa que païa. Aquest noi no està gaire fet als bons aliments. El deixàrem a la barca per a sortir a donar un tomb per Henley. Ens digué que fumaria una pipa, que beuria un got de whisky i ho disposaria tot per a passar la nit; en tornar, nosaltres li faríem un crit i ell vindria, per a embarcar-nos tots.
-Sobretot no us adormiu, company!
-No hi ha perill, mentre aquesta salsa em faci estar malament- digué
Harris, retornant a l'illa.
Henley feia els seus preparatius per a les regates, i era ple de gent. Trobàrem molts amics, i el temps ens passá ràpidament estant en llur companyia, fins al punt que eren prop de les onze quan tornàvem a casa nostra (com solíem dir-ne de la nostra barca), quatre milles lluny.
La nit era fosca i freda: queia una pluja fina, mentre caminàvem en mig de l'obscuritat tranquil·la del camp, i amb veu baixa ens demanàvem si anàvem bé de camí, tot somiant amb l'interior confortable de casa nostra, amb la clara llum travessant l'envelat protector. Desitjàvem intensament d'arribar-hi i evocàvem, fatigats i amb gana, l'aspecte del riu ennegrit, el contorn indecís dels arbres, i sota els arbres (talment sota una gran lluerna) la nostra barca, tan alegre, tan càlida, tan confortable. Ens representàvem el ressopó que faríem: res de vianda freda, amb tot de molles de pa pel damunt de la taula. Ja ens semblava sentir la música afalagadora dels nostres ganivets i l'alegre xerradissa aixecant-se al mig de la nit, travessant l'espai. I desitjàvem, cada vegada més, la realització d'aquest somni.
Aconseguírem, a la fi, el caminet de remolc, vora riu, i ens sentírem feliços; car, abans, no sabíem del cert si caminàvem vers el riu o si ens n'allunyàvem. Quan un hom està fatigat i voldria jeure, aquestes incertituds són flagel·ladores. Passàvem per Shiplake quan un rellotge sonava tres quarts de dotze. George em preguntà:
-Per un atzar no sabríeu vós quina illa és?
-Oh, no! No ho sé pas. Quantes n'hi ha? Jo estava somiant.
-No n'hi ha sinó quatre. Tot anirà bé si aquell és despert.
-I si no ho fos?- vaig exclamar. Però tot seguit deixàrem de banda aquest pensament.
Encarats a la primera illa, férem uns crits que no assoliren resposta; anàrem a la segona, i cridàrem igualment, amb el mateix resultat.
George: -Ara me'n recordo bé. És a la tercera illa.
Plens d'esperança correguérem a la tercera illa i cridàrem tant com poguérem. Cap resposta.
El cas esdevenia seriós. Era més de mitja nit, els hotels de Shiplake i de Henley devien ésser plens a vessar, i a mitja nit no podíem pas anar a trucar a les cases veïnes per saber si llogaven habitacions.
George: -Tornem a Henley. Escometrem un policia i tindrem allotjament a la delegació. Però… ¿i si s'acontenta amb apallissar-nos i no ens vol engarjolar?
No era cosa de passar la nit barallant-nos amb la policia: majorment quan no desitjàvem ésser gratificats amb sis mesos de presó per fer les coses massa bé.
Provàrem de reconèixer la quarta illa, en mig de la fosca i la desesperança que ens aclaparava; però sense l'èxit més petit. La pluja queia espessa i contínua, mullant-nos els ossos i tot. Aleshores ens demanàvem si no eren més de quatre, les illes que teníem al davant; si positivament estàvem a prop d'elles o a una milla de l'indret on pensàvem estar, etcètera, etc. Fins ens preguntàrem si érem a la dreta o a l'esquerra del riu. Sembla tot tan estrany, tan diferent, a la nit!. Començàrem de compendre els sofriments dels Bebès al bosc.
Al moment que haviem abandonat tota esperança (Bé prou em consta que és sempre en aquest moment que es produeixen els esdeveniments, en les novel·les i els contes; però no hi puc fer res. He determinat, al començament d'aquest llibre, d'ésser estrictament verídic, i vull ser-ho, malgrat l'ús obligat de les locucions convencionals necessàries per al meu desig de no moure'm de la veritat.)
Al moment que havíem abandonat tota esperança -deia,- de cop i volta vam distingir, al lluny un llum tot estrany, ultranatural, bellugadís, sobre la ribera oposada, a través dels arbres. Vaig pensar, un instant, si es tractaria d'esperits! El llum lluïa tan feble, tan misteriós! Sobtadament m'acudí la idea de si la nostra barca seria allà; i, dominat per la idea, vaig fer un crit tan fort que la nit semblà esgarrifar-se'n.
Durant un minut no alenàrem; després… ¡oh música divina!, sentírem, com en resposta, el lladruc de Montmorency. Tornàrem a cridar, i vam fer-ho prou fort perquè arribessin a despertar-se set dorments (per cert que mai no he comprès per què cal fer més soroll per a despertar set dorments que un), i, després d'un instant que va semblar-nos una hora i que serien cinc minuts, veiérem la barca il·luminada lliscar dolçament en la nit. Després la veu adormida de Harris es deixava sentir demanant on érem nosaltres.
El comportament de Harris fou inexplicable: era més que l'ordinari cansament. Menà la barca a un lloc del marge on ens era impossible baixar, i encontinent es quedà adormit.
Ens calgué cridar i sermonejar-lo sense miraments per aconseguir despertar-lo i tornar-li una mica de seny. A la fi assolírem aquest feliç resultat i pujàrem a la barca sense més entrebancs.
Harris tenia una fesomia innoble, que remarcàrem en entrar a la barca. S'hauria dit que estava profundament trastornat. En preguntar-li si s'havia esdevingut alguna cosa, ens respongué: -Cignes.-
Segons semblava, haviem ancorat molt a prop d'un niu de cignes, i, poc després de la nostra marxa, la femella, tornant al seu cau, havia mogut un gran aldarull en descobrir la nostra instal·lació. Harris va espantar-la, i ella se n'anà a cercar el seu mascle. Harris afegí:
-He hagut de lliurar un veritable combat amb els dos cignes.
El coratge i la intel·ligència prevalgueren, i a la fi vencé; però, mitja hora després, havien tornat amb altres divuit cignes! Harris ens seguí contant que havia sostingut una batalla terrible; els cignes feien els possibles per a llançar Montmorency i el nostre dissortat company fora de la barca i fer-los ofegar. Va defensar-se durant quatre hores com un heroi i va destroçar la banda, la qual, «a força de rems», anà a rebentar lluny.
George: -Quants cignes dieu?
Harris (adormit): -Trenta dos!
George: -Acabeu de dir divuit!
Harris :-No, no: no és això. He dit dotze: jo sé comptar, em sembla.
Qué hi havia de veritat, amb aquesta història dels cignes? No ho hem sabut mai. L'endemà matí, altre cop vam demanar-ho a Harris, i ens digué: -Quins cignes?- convençut que nosaltres havíem somiat.
* * *
Oh! ¡Quin plaer, el trobar-se a bord després dels neguits passats! El ressopó fou devorat, més que menjat, i amb gust hauríem ajuntat uns grogs calents si haguéssim pogut trobar el whisky; però fou impossible. Harris, interrogat sobre el que en podia haver fet, semblà, tractant-se del whisky, que no sabia de que li parlàvem. Montmorency semblava entendre-hi alguna cosa, però no va dir ni una paraula.
Aquella nit vaig dormir segur, però més tranquil hauria tingut el son si no és per Harris. Tinc el record imprecís d'haver estat desvetllat una dotzena de vegades per ell, que cercava la seva roba per tota la barca amb una llanterna, i estigué molt capficat tota la nit. Fórem sacsejats dues vegades per veure si jèiem sobre els seus pantalons. A la segona vegada esclatà George:
-Mil dimonis! Què en voleu fer, dels pantalons, ara, al mig de la nit? Jeieu i dormiu, si us plau!
En tornar-me a despertar, vaig veure Harris molt inquiet per la sort dels seus mitjons. Encara tinc el record boirós d'haver estat rodolat sobre mi mateix quan vaig sentir Harris com rondinava:
-Què caratsus puc haver fet del meu paraigua?
(1) 9 litres de cabuda.
CAPÍTOL XV
Els quefers de la casa.—Amor al treball.—El vell mariner del riu. El que en realitat fa, i el que conta.—Escepticisme de la nova generació.—Records dels primers assaigs.—El raig.—George practica clàssicament.—El vell barquer. El seu mètode, tot reposat i tranquil.—El debutant.—A la perxa.—Un trist accident.—Plaers de companyonia.—A la vela. La meva primera prova.—Raó que explica perquè no ens vam negar.
L'endemà férem matinada, i, per tal de poder satisfer un vivíssim desig de Harris, vam fer un desdejuni senzill, sense dolços. Tot seguit rentàrem i endreçàrem les nostres coses. (Treball continu mitjançant el qual començà a presentar-se'm clar un assumpte en que sempre havia jo dubtat: així la dona a qui plau d'esmerçar el temps, malgrat no tenir sinó una casa per a cuidar.) (*16) A les deu ens posàrem en camí per a la gran etapa que havíem determinat de córrer.
El nostre parer era de remar per a variar del remolc. I digué
Harris:
-La millor combinació serà que vosaltres prengueu tots dos el rem, i jo m'encarregui del timó.
Confesso que vaig equivocar-me. Harris -deia jo- hauria palesat millor caràcter proposant que treballés George mentre jo reposaria un xic: a mi em sembla que faig més del que em pertoca, i és, aquest, un afer que comença de preocupar-me seriosament.
Sempre em sembla que treballo més del que em correspon. No és pas que rondini per la feina: entenguem-nos bé. Jo estimo el treball, m'encisa: fins i tot, pensant en el treball, puc estar-me assegut durant llargues hores. Em plau moltíssim tenir-lo a prop i m'entristeix separar-me'n. No tingueu por de donar-me'n massa: amuntonar feina ha estat sempre per a mi una passió. El meu despatx és ple de treball fins a dalt de tot, de tal manera que difícilment es trobaria una polzada de lloc disponible. Aviat no tindré altre remei que eixamplar la casa.
He de dir que cuido amorosament el meu treball. Ara mateix, a casa meva, tinc assumptes que em foren encarregats fa qui sap els anys. Doncs bé: no hi trobaríeu ni el senyal d'un sol dit. Els tinc en molt alta consideració: alguna vegada trec els papers, per a espolsar-los. No es trobaria cap home que els conservi més bé. I, si de vegades reclamo feina, em plau que se'm tracti amb justícia: mai no en demano més de la que em pertoca; i no puc suportar que me'n donin si no l'he desitjada.
George: -Us aconsello de no capficar-vos per aquesta qüestió. El vostre natural, massa tocat i posat, us fa creure que se us carrega de feina, quan en realitat no en teniu ni la meitat de la que us pertoca.
Estic persuadit que ho deia per encoratjar-me.
Anant en barca, he observat molt sovint una cosa: cada un té constantment la idea que ell tot sol s'ho fa tot. Per això Harris sostenia que havia treballat només ell, i que nosaltres havíem estat sempre amb els braços plegats. George va fer-hi broma, entorn d'aquesta pretensió. Pel que ell deia, semblava que Harris no havia fet sinó menjar i dormir. Havia estat ell, George en persona, qui havia fet tota la feina digna d'aquest nom, i mai de la seva vida havia anat d'excursió amb dos plagues com nosaltres.
Allò va fer riure Harris, el qual digué:
-Em distreu sentir George com parla de treball! (Harris reia a tot riure.) Si a la mitja hora de començar es mor de fatiga! Vós l'heu vist treballar mai!- va fer girant-se vers mi.
Vaig haver de convenir amb Harris que no havia vist treballar
George: almenys des del començament del nostre viatge.
George: -Jo no sé veure, amic Harris, com podeu tenir una opinió.
Que em pengin si vós no haveu dormit la meitat del temps. Haveu vist
Harris- em digué a mi -ben despert, fora de les hores de menjar?
Digueu.
La veritat va obligar-me a opinar com George. Harris de ben poca cosa ens havia ajudat, des del començament de l'excursió. I Harris respongué:
-Bé, suposem que això és cert; però, de totes maneres, sempre he fet més que aquest altre- digué, indicant-me a mi.
George: -Fer menys feina de la que féu, ja no és possible.
Harris: -Aquest s'ha cregut que ve de passatger: em sembla.
Heu's aquí tot l'agraïment que em tingueren per haver-los menat, a ells i la vella barca miserable, un tan llarg tros de camí, des de Kingston; per haver-los fet de despenser i administrador constant; per haver-los vetllat amorosament, reduint-me a l'esclavatge. Així és el món.
Aplanàrem la dificultat decidint que George i Harris remarien fins a la travessia de Reading, i que després jo remolcaria la barca. No em plau gaire, ara com ara, remar una barca pesant a contracorrent; i, si un temps fou en que reclamava, cridant fort, els treballs més carregosos, avui per avui m'estimo més deixar-los a la gent jove.
He observat que gairebé tots els vells mariners es fan enrera quan es presenta el cas de posar el coll a la feina. Els reconeixereu amb la manera com seuen a popa i encoratgen els remers contant-los els meravellosos fets que ells han realitzat, la darrera temporada.
-De qualsevol cosa en dieu treball- diu, entre dos sospirs de satisfacció, als dos novicis que suen com uns carreters i lluiten a mort contra el corrent ja fa una hora. -Mireu: Jim Biffies, Jaume i jo vam fer el passatge de Marlow a Goring, la darrera temporada, en una sola tarda, ¡sense aturar-nos un minut! Us en recordeu, vós, Jaume?
El Jaume, que s'ha fet un llit a proa amb tots els cobertors i abrics que ha pogut trobar, i que durant dues hores hi ha dormit a sobre, es mig deixondeix, en escoltar que es demana el seu parer, i detalla tota la qüestió, recordant que els calgué treballar contra un corrent de mil dimonis i un violent huracà.
El primer interlocutor: -Pot ben calcular-se, aquella marxa, a raó de 34 milles, segurament. (Agafa un altre coixí i se'l posa sota el cap.)
Jaume (rondinant amb to de retret): -No, no: exagereu, Tom. A unes 33 milles.
Després tots dos, fatigats per l'esforç de la conversa, ronquen de bella manera. Els dos ximplets que van als rems, plens d'ufana per tenir l'honor de carregar uns professionals com Jaume i Tom, multipliquen els esforços.
Rondalles per l'estil d'aquesta recollia jo amb avidesa, en la meva joventut, de llavis dels meus primogènits, i me les empassava totes al peu de la lletra, i sempre desitjava apendre'n de noves. L'actual generació sembla haver perdut la fe en els temps passats. A un aprenent que havíem tingut nosaltres tres la darrera temporada, li vam servir tots els contes possibles sobre les nostres heroïcitats d'altres temps. De primer foren les històries clàssiques (mentides seculars en honor dels remers); després altres set històries, enterament originals de la nostra invenció, una de les quals, perfectament versemblant, era treta d'una aventura que realment s'havia esdevingut, anys abans, als amics d'uns amics nostres: és a dir, una història que tot minyó de fe podia ben creure sense desprestigiar-se gens ni mica.
Doncs mireu aquell jove beneit de quina manera es mofà de nosaltres. Ens pregà de repetir alguns dels nostres episodis més colpidors, i així ho vam fer. En acabat, volgué jugar deu contra u que de tot allò no n'havíem executat res.
* * *
Aquell matí vam conversar sobre les nostres aventures marítimes, i vam sortir a parlar del nostre debut en l'art nàutic. (*17) Per la meva part, el record més antic que en guardo és el d'una multa d'un ral imposada a cada un, la qual fou pagada entre cinc companys, per haver menat, de dia, al llac Regent.Park un raig (una barca de molt curiosa construcció) i per haver-nos retardat un xic a comparèixer a la casa del guarda del parc per eixugar-nos. Això va fer que adquirís el gust de l'aigua, i folgadament vaig practicar-m'hi en els diferents camps de les fàbriques de teules, als afores: exercici més interessant i emocionant del que podeu creure, sobretot quan un es troba al bell mig del raig i el propietari dels materials usats en la fabricació de les teules compareix sobtadament amb una estaca.
Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut és de no perdre el temps amb paraules, i, si poguéssiu excusar-vos, amb tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho faríeu de bona gana. El vostre objectiu és la fugida, per la part oposada a l'indret on ell es troba, i eclipsar-vos tot tranquil·lament i amb rapidesa, com si no l'haguéssiu vist. Ell, ben al contrari, manifesta un viu desig d'estrènyer la vostra mà i enraonar amb vosaltres: ni que conegués el vostre pare i fos un dels vostres íntims amics. Però, malgrat aquests detalls, no se us acut la idea d'acostar-vos-hi. Desitja dir-vos que us ensenyarà d'agafar les seves planxes per a fer una canoa, però a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta molèstia, car penseu que la vostra ciència és suficient per agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni accepteu la seva proposta.
A despit de la vostra falta d'interès, segueix freturós per aplegar-se amb vosaltres, i ja se us fa empipadora l'ànsia amb que recorre els costats del raig per a rebre-us en el vostre desembarc.
Quan es tracta d'un senyor gros, de curt alè, vosaltres podeu escapolir-vos-en amb facilitat; però, si és jove i de bones cames, es fa inevitable l'encontre. L'interviu és extremadament breu; ell és mà en la conversa, i les vostres observacions són gairebé totes d'ordre monosil·làbic i exclamatiu. Us esmunyiu tan aviat com podeu.
Durant tres mesos vaig dedicar-me a aquest esport, i, havent aconseguit dominar aquesta branca de l'art, vaig decidir-me pel rem, i em vaig fer soci d'un dels clubs nàutics de la Léa. Freqüentant aquest riu, sobretot els dissabtes a la tarda, aviat sóu bons per a menar una barca, apreneu d'evitar els abordatges i l'enfonsament per part dels altres parroquians. De seguida s'adquireix la manera curiosa de posar-se al fons de la barca i salvar-se, així, de les cordes de remolc que vénen a recollir-vos per a llançar-vos a l'aigua. Però tanmateix això no és gaire elegant. Fou al Tàmesis, on vaig assolir aquesta qualitat, i la superioritat del meu art és avui molt admirada, principalment per la seva originalitat.
George no va aficionar-se a l'aigua fins als setze anys. Eren vuit amics (tots de la seva edat, si fa o no fa) que per aquell temps anaren tots plegats a Kew, un dissabte, amb el projecte de fer en barca el viatge a Richmond i retornar. Un dels vuit, nomenat Joskins, proveït d'un cap desmesurat, els digué que l'embarcar-se era cosa d'allò més distreta. (Havia anat en barca un cop o dos a la Serpentina, a l'Hyde-Park.)
En arribar a l'embarcador, la marea es retirava un bon tros, acompanyada d'un vent fort, però no van impressionar-se, i començaren a triar una barca. A l'embarcador hi havia una canoa de regates, de vuit rems, que els fascinava els ulls, i declararen que cabalment era allò el que ells volien. El patró allà no hi era; i l'encarregat de representar-lo s'esforçà a calmar-los l'entusiasme per la canoa, mostrant-los dues o tres barques escaients, de les que s'acostuma a pendre per a excursions. Però aquestes no els feien feliços: era la canoa de regates la que ells volien.
L'encarregat va deixar-la a punt, i els xicots, traient-se les americanes, es prepararen a pendre lloc. Aquell home va fixar-se en George (que aleshores era, com avui, el de més pes de la colla) i el proposà per al número 4. George respongué que aniria de bon grat en el 4, i saltà dins l'embarcació, posant-se d'esquena al governall, a la part davantera. Amb prou feines van poder-l'hi fer cabre, i, reeixint en l'obra, pujaren els altres companys.
L'escollit per a fer de patró era un xicot excesivament nerviós, al qual Joskins explicà les regles del governall, i tot seguit va posar-se al seu lloc com a capità de la nau, prevenint als companys que l'única cosa que havien de fer era, senzillament, imitar-lo.
Quan tots estigueren a punt, l'encarregat de la canoa agafà un garfi i els llançà al mig del corrent. Del que passà després, George no pot donar-ne detalls. Té la sospita d'haver rebut, al moment mateix de la marxa, un violent cop a l'esquena, provinent del puny del rem del núm. 5, però al mateix temps, com per art de bruixeria, va fugir-li el seient, quedant assegut al fons de l'embarcació. També observà un incident curiós: el núm. 2 caigué de clatell a la cova, amb les cames en l'aire, víctima d'un atac, probablement.
Passaren el pont de Kew a una marxa de vuit milles per hora i amb la barca de través.
Joskins era l'únic que remava. George, havent retrobat el seu seient, provà d'ajudar-lo; però, així que fica a l'aigua el rem, el veu desaparèixer sota la barca, amb gran sorpresa seva. El timoner deixa anar les cordes del governall sobre la borda i esclata en sanglots.
George no sap tampoc explicar com van fer-s'ho per al retorn: només li consta que hi van estar quaranta minuts. Una gran gentada els seguia, amb l'esguard, sobre el pont de Kew, interessant-se en llurs esforços i prodigant-los diversos consells sobre el que havien de fer. Tres vegades volgueren passar a l'altra banda de l'arc, i totes tres foren llançats enrera; i, sempre que el timoner aixecava el cap i veia l'arc a sobre, tornava a obrir les seves catarates.
George afegí: -Aquell dia vaig creure que mai no hi tindria afició, a embarcar-me.
Pel que toca a Harris, aquest té més costum de remar en aigua de mar que en aigua dolça, i diu que, com a exercici, prefereix el primer. ¡No pas jo! Recordo que l'altre estiu vaig pendre un petit vaixell a Eastbourne; un temps havia practicat el rem al mar, i ara em creia que ho faria bé, però vaig veure que m'havia oblidat absolutament de tot. Mentre un dels meus rems era ben endintre de l'aigua, l'altre passejava en l'aire, i, per poder agafar igual quantitat d'aigua de l'un i l'altre costat havia de posar-me dret. Aleshores abundaven en aquell lloc les persones elegants i distingides, i em calgué passar pel mig en tal positura. Bon punt vaig ésser al mig de la platja, vaig llogar un vell barquer per a la tornada.
Com em plau, veure remar els vells barquers, sobretot aquests que són llogats per hores! Llur mètode és tan majestuós, tan reposat, tan tranquil, tan sense precipitacions, tan sense esforços desordenats, que són, cada dia més, l'herència de la vida en el segle XIX! Mai no se'ls veu estirar els muscles per passar al davant d'altres barques, i no s'enfurismen si la llur queda enrera. Aquesta calma la trobareu sempre, almenys tractant-se de barques que duen la mateixa direcció. Això de quedar-se enrera, que tant contorba i fa enquimerar tothom, els barquers ho suporten amb una sublim igualtat d'ànima, donant-nos, així, una bella lliçó contra l'ambició i el menyspreu.
Remar purament i simple, ben lliure la barca, no direm que sigui un art molt difícil d'assolir; però el mateix exercici exigeix una pràctica molt llarga a l'home que vulgui aparèixer d'un posat natural i elegant davant els espectadors. El compàs sol ésser el que entrebanca el novell remador.
-És ben estrany- diu, tot desencaixant els seus rems dels vostres, la vigèsima vegada, en cinc minuts. -Quan sóc tot sol, vaig d'allò més bé!
Veure dos novicis assajar de pendre el compàs tots junts, és la cosa més divertida. Bow no pot anar a compàs de Stroke (1), el qual, segons diu el primer, «té una manera de remar, impossible». Stroke s'indigna i diu que fa tot el que pot per adaptar-se a la curta capacitat de Bow. Bow és picat, i prega a Stroke de no capficar-se per ell i aplicar els grans ressorts del seu cervell a donar el compàs posible. -Fora que canviem de lloc…- afegeix amb la idea que el canvi establirà la bona harmonia.
Durant un centenar de metres van passablement; després Stroke endevina de sobte el motiu de llur dificultat.
-Jo us diré el que és- fa dirigint;se a Bow. -És que vós teniu els meus rems! Doneu-me'ls, si us plau.
Bow: -Ja estranyava jo que no me'n pogués servir! Ara és quan anirem bé- afegeix somrient i prestant-se de bon grat al canvi.
Però ara tampoc no van gaire bé. Stroke ha d'estendre forçosament els braços, a riscos de desarticular-los, per menar aquests rems, mentre el parell de Bow colpegen fort el pit d'aquest a cada braçada. Fan un altre canvi, i finalment treuen la conclusió que el patró els ha donat uns rems dolents, i tots dos omplen de malediccions el patró, la qual coincidència els disposa cordialment l'un vers l'altre.
* * *
George: -Fa temps que penso manejar la perxa per canviar d'exercici.
No és pas tan senzilla cosa com sembla. Remant, un hom aprèn fàcilment a fer anar la barca, però cal molt temps de pràctica, abans de maniobrar amb precisió i sense fer passar el riu per les vostres mànegues.
Havia conegut un jove que tingué un greu accident el dia del seu debut. Havia començat bé, i havia assolit un aplom meravellós. Anava de cap a cap de la barca manejant la perxa amb tanta ardidesa com traça, plantant-la al davant i corrent fins a l'extrem de popa, com si fos vell en l'ofici. Allò era magnífic, i més ho hauria estat si, per dissort, no hagués donat un pas més, distret tot admirant el paisatge, i no hagués sortit sobtadament de la barca. La perxa s'havia ben enfonsat al fons del riu, i el jove hi restà agafat mentre la barca s'allunyava. Val a dir que la posició no era gaire digne. Un bordegàs que anava per la ribera cridà a un petit company endarrerit: -Corre, que veuràs un simi sobre un pal.- Jo no podia ajudar-lo, car ens havíem oblidat (la dissort se'ns posava pel mig) de proveir-nos d'una perxa de recanvi. No podia fer altra cosa que seure i mirar el pacient. Mai no oblidaré la seva expressió mentre la perxa de mica en mica anava enfonsant-se. Deia mil coses…
El vaig veure com descendia a l'aigua gentilment, xapotejar i mullar-se fins als ossos, i em vaig tenir el riure davant la cara de llàstima que feia. Després sí, que vaig riure durant una estona, fins que vaig donar-me compte que no n'hi havia per tant. Jo mateix ¿no estava dins una barca, tot sol i sense perxa, sense esperança, al caprici del corrent i potser prop d'un entrebanc?
Vaig començar a indignar-me contra el meu company, que havia desembarcat d'aquella manera, deixant-me anar. En tot cas, no hauria d'haver-se emportat la perxa.
Va endur-se'm el corrent, com un quart de milla, fins que vaig veure, ancorada al mig del riu, una barca de pesca amb dos vells pescadors asseguts. Aquests observaren que anava dret vers ells, i em cridaren que em fes a un costat.
-No puc pas!
-Però si no ho proveu!
Quan vaig ésser prop d'ells, vaig explicar-los la meva situació, i m'abastaren al vol i em deixaren una perxa. I ben content podia estar de trobar-los allí, car cinquanta metres més avall hauria encallat.
La primera vegada de manejar la perxa, fou amb tres companys que havien d'ensenyar-me'n. Com que no marxàrem plegats, vaig avisar-los que arribaria primer, per a treure la barca remant mentre els esperava.
No em fou possible llogar cap perxa, aquella tarda: eren totes compromeses, i vaig haver-me d'acontentar seient en un marge mirant l'aigua com lliscava. Al cap d'una mica, la meva atenció era atreta per un home que, amb un vestit i una gorra exactament iguals a la gorra i al vestit que portava jo, manejava la perxa dins una barca. Era novici en l'art, ben segur, i la seva manera d'obrar era molt interessant. No se sabia el que anava a esdevenir cada vegada que ficava la perxa a l'aigua: ni ell tampoc, no ho sabia. Adés impulsava cap endavant, adés cap enrera, i sovint voltava entorn de la perxa. Ell semblava més aviat sorprès, que no indignat, a cada resultat assolit per aquelles maniobres.
No trigà gaire a tenir miradors: fins van fer-se apostes a veure un altre cop de perxa quina sorpresa còmica tindria.
Al cap d'una estona, per l'altra vora de riu, apareixen els meus companys, i es queden mirant-se també aquell jove. No el veien sinó d'esquena, i pel vestit i la gorra van figurar-se que era jo, llur benvolgut company, que estava exhibint el meu talent. No vulgueu saber el xivarri que van moure, ni la broma despietada que van fer.
De moment no vaig compendre llur equivocació, i vaig pensar: -¡En fan un gra massa, de pendre's semblants llibertats amb un estrany!- Però encara no havia tingut temps d'avisar-los i sermonejar-los que m'adonava clarament de llur malentès, i em vaig amagar darrera un arbre.
Déu meu, i com ridiculitzaren aquell pobre jove! Durant cinc minuts li etzibaren tota mena de bromes, escarnis, burles sense nom; totes les conegudes i les que inventaren de noves. Li bramaren els acudits exclusius de la nostra penya. i que, per tant, li devien ésser perfectament inintel·ligibles. Però aleshores, incapaç de suportar per més temps llurs bromes grolleres, es girà i els meus amics li pogueren veure la cara. Vaig notar, complagut, que encara els hi quedava prou decència per semblar avergonyits. Li digueren que l'havien pres per un conegut, i esperaven que no els creuria tan insolents que poguessin fer tals bromes a una persona que no fos un de llurs amics. I amb aquestes explicacions l'assumpte quedà resolt.
Recordo que Harris em contà una aventura de la qual havia estat l'heroi, prenent el bany a Bolonya. Anava nedant prop del riu quan sentí que l'agafaven pel coll i l'enfonsaven, vulgues o no, dintre l'aigua. Va lluitar amb violència, però el seu adversari era d'una vigoria herculiana i tots els seus esforços per fugir foren inútils. Quan s'havia ja cansat de donar puntades de peu i cops de puny i aixecava son pensament vers solemnes horitzons, fou alliberat.
Quan pogué aixecar-se va esguardar el seu martiritzador que romania al seu costat rient a tot riure i que, en veure Harris, reculà consternat. -Oh, dispensi, dispensi!- murmurava, tot confós. -El prenia per un amic.
Harris es tingué per molt feliç de no haver estat pres per un parent d'aquest amable bromista: probablement hauria estat ofegat sense misericòrdia.
Navegar a la vela exigeix ciència i pràctica. Quan era petit no me'n donava compte i fins pensava que aquest exercici era tan instintiu com el joc de pilota o el marro.
Tenia un company que compartia les mateixes idees meves, i, un dia
que el vent bufava fort, ens determinàrem d'assajar aquest esport.
La nostra idea era de remuntar des de Yarmouth (on residíem) fins a
Yare. Llogàrem, doncs, un veler prop del pont i marxàrem.
Al moment de desamarrar, l'home que ens llogava el vaixell ens digué:
-És mal dia, per fer això! Farien bé de seguir un rull i orçar més endavant, encara que arribin a tombar (*18).
-Farem el que ens semblarà més bé- li responguérem acomiadant-nos amb un joiós bon dia, tot pensant el que voldria dir orçar i el que haviem de fer en trobar un rull.
Vam remar fins a perdre de vista la vila, i després, trobant al davant nostre una llarga extensió d'aigua sobre la qual bufava un vent de tempesta, pensàvem que havia arribat el moment de començar les nostres operacions.
Hector (crec que aquest era el seu nom) continuà remant, mentre jo desembolicava la vela: cosa molt complicada, amb la qual vaig reeixir, a la llarga. Però, on era el capdamunt de la vela? Instintivament prenguérem la part baixa per la part alta i procedírem a col·locar-la tal com ens vingué, trigant molt de temps a fer-la onejar. La vela s'havia ficat al cap que es tractava d'un funeral: que jo era el cadàver i ella el sudari. Després, comprenent que anava equivocada, em colpejà el cap amb sa part baixa i refusà de servir.
Hector: -Mulleu-la: esteneu-la sobre la borda i remulleu-la bé. Els mariners mullen sempre les veles, abans d'hissar-les.
Vaig seguir el seu consell, i encara s'agreujà més la situació; car, si no és gens agradós estar embolicat del cap o de les cames dintre els plecs d'una vela eixuta, és desplaent, en absolut, sofrir aquest suplici dintre una vela mullada.
A la fi poguérem aixecar-la aplegant totes les nostres forces, i la col·locàrem, no del tot com s'esqueia, sinó de través, i la lligàrem al pal amb la corda d'amarratge, que a tal objecte vam tallar.
Que el vaixell no es submergí, ho garantitzo com un fet; però sóc incapaç d'explicar la raó de la seva clemència. Sovint ho he pensat després i mai no he trobat una explicació satisfactòria d'aquest fenomen. Potser el resultat fou degut a l'obstinació pròpia de tota cosa d'aquest món. Potser el vaixell deduïa, judicant lleugerament la nostra conducta, que havíem sortit a bona hora per suïcidar-nos, i volgué contrariar el nostre projecte. És l'única suposició que puc fer.
Vam esforçar-nos desesperadament a mantenir-nos sobre el vaixell, al preu d'una lluita enervadora, agafant-nos a la borda talment com la mort agafa sa presa.
Hector: -Els pirates i altres gents de mar, durant la marea, lliguen el governall i amarren la vela triangular de gran cofa. ¿No podríem nosaltres fer el mateix?
Jo era de parer d'alleugerir l'extrem de la crugia (*19).
Com que la meva opinió era més fàcil de seguir, vam adoptar-la, i, tornant a agafar les vores de la barca, li donàrem tota la latitud. La barca remuntà el corrent, una milla, a una marxa que mai no he retrobat i que mai més no tornaria a sostenir. En una recolzada donà tal cop de banda que la vela es mig colgà d'aigua; després es redreçà, per miracle, i anà a parar contra un llarg banc de tarquim.
Aquest banc de tarquim fou la nostra salvació: el vaixell va fer un solc com si fos una rella, i s'aturà. Nosaltres comprovàrem, amb estranyesa, que podíem encara bellugar-nos com volíem, que no havíem estat sacsejats i projectats mateix que pèsols dins una bufeta inflada. Aprofitàrem l'ocasió per arrossegar-nos fins a la drissa que sosté la vela i tallar-la.
Ja en teníem ben bé prou, d'aquest esport de navegar a la vela, i no ens vingueren pas ganes de continuar un joc del qual ens havíem saciat. L'excursió havia estat bona, interessant, agitada, i érem del parer de pendre ara el rem, sols fos per variar.
Amb els esforços que férem per sortir del tarquim, vam trencar un rem, vam servir-nos de l'altre amb grans precaucions; però era vell i dolent, i es trencà amb més facilitat, encara, que el primer, deixant-nos sense esperança.
Al davant nostre el tarquim s'estenia cosa de cent metres; al darrera, hi havia l'aigua. No teníem altre recurs que restar asseguts esperant el primer que passés.
No era pas un dia escaient per atreure els passejadors. Al cap de tres llargues hores se'ns presentà una ànima sota la forma d'un vell pescador, el qual amb grans dificultats va salvar-nos, i ens remolcà feliçment fins a la duana de la vila.
La propina per aquest home, la trenca dels rems i la nostra excursió de quatre hores i mitja, ens costaren els dinerets que anàvem posant dins la guardiola un grapat de setmanes. Però havíem adquirit experiència, i diuen que, a qualsevol preu que es pagui, és sempre barata.
(1) Bow i Stroke són els noms donats generalment als barquers; Bow, el que rema al davant; Stroke, el de més enrera. L'autor ací els considera com a personatges de la seva narració.
CAPÍTOL XVI
Reading.—Una barca de vapor ens remolca.—Les embarcacions petites són ben empipadores: sempre es fiquen pel mig i fan nosa als vapors.—George i Harris tornen a fer una escapada de llur feina.— Streatley i Goring.
A quarts d'onze som a les envistes de Reading. El riu, ací, és brut i trist, i no és cosa d'entretenir-se massa per aquests indrets. El poble és antic i cèlebre: data dels temps llunyans del rei Ethelred, quan els danesos ancoraren llurs vaixells de guerra a Kennet i es llançaren de Reading per destruir Wessex. És on Ethelred i el seu germà Alfred lliuraren batalla amb els pagans, vencent-los. Ethelred pregava i Alfred combatia.
Molt més tard, Reading sembla haver estat escollit com un indret a propòsit per arrecerar-s'hi quan els assumptes no presenten a Londres gaire bon caient. Sempre que una calamitat flagel·la Westminster, el Parlament es replega ràpidament a Reading. El 1625 els tribunals de justícia van seguir-lo i tota la cúria hi sojornà. Heu's ací perquè fóra bo que de tant en tant caigués a Londres algun petit flagell, per a desembarassar la ciutat dels homes de lleis i del Parlament.
Reading estigué sitiat pel comte d'Essex durant la Lluita Parlamentària, i al cap d'un quart de segle el princep d'Orange derrotà ací les tropes del rei Jaume. Enric I és enterrat a l'abadia dels Benedictins, fundada per ell; les ruïnes mereixen ésser visitades. El famós Joan de Gant fou casat amb Lady Blanca en la mateixa abadia.
A la resclosa de Reading vam trobar una barca de vapor d'uns amics, la qual ens remolcà fins a cosa d'una milla de Streatley. Aquesta manera de navegar és, evidentment, força agradosa: jo, almenys, m'estimo molt més navegar així que no amb rem. El viatge, però, hauria estat encara molt més plaent si no és per unes quantes petites embarcacions menyspreables que seguit seguit es posaven davant nostre, obligant-nos, per a no abordar-les, a donar contramarxa o haver d'aturar-nos a cada moment. Veritablement és una cosa empipadora, i caldria pendre una decisió encaminada a fer moderar la marxa de tals embarcacions, que tanmateix són molt impertinents. Xiula que xiula, a perill de rebentar la caldera, i ni així amb prou feines podeu aconseguir que us deixin el pas lliure. De bona gana hauria jo enfonsat, si m'ho haguessin deixat fer, un parell d'aquelles petites barques, per a donar-los una lliçó.
El riu esdevé encisador, un poc més enllà de Reading. El camí de ferro descompon el paisatge pels voltants de Tilehurst, però des de Mapledurham a Streatley és admirable.
Més enllà de la resclosa de Mapledurham es passa per davant de Hardwick-House, on Carles I jugava a bols. Les proximitats de Pangbourne, on s'aixeca l'original i petit hostal del Cigne, deuen ésser tan conegudes dels aficionats a les exposicions de pintures com ho són dels propis estadants.
El vapor ens deixà dalt la gruta, i aleshores digué Harris que havia arribat el meu torn de remar. Això era ben fora de raó. Havia estat convingut, aquell matí mateix, que jo menaria la barca fins tres milles més amunt de Reading i n'érem encara deu milles avall (*20). No hi havia dubte que eren ells, els que havien de remar. Però no em fou possible de convèncer Harris ni George, i, per estalviar discussions, vaig pendre els rems (*21).
Goring, al marge esquerre, i Streatley, al de la dreta, són (cada un en son aspecte) uns encisadors indrets. La immensa extensió d'aigua que forma el Tàmesis a Pangbourne fa venir ganes de servir-se de la vela durant el dia, i dels rems amb claror de lluna. Els panorames de que gaudiu són bonics a tot ser-ho.
Nosaltes teníem el projecte d'arribar-nos aquell dia fins a
Wallingford, però l'aspecte afalagador i rioler del riu féu
aturar-nos una estona. Deixàrem la barca al pont per visitar
Streatley, i dinàrem a El Bou, amb la més gran satisfacció de
Montmorency.
Diu que, les muntanyes que s'aixequen a l'una part i l'altra del riu, s'unien antigament i formaven una barrera al mateix indret per on avui passa el Tàmesis, el qual finia en un llac immens més enllà de Goring. Jo no puc afirmar ni contradir aquesta versió, i he d'acontentar-me amb fer-ne esment.
Streatley és una antiga plaça originària, com quasi totes les viles riberenques del Tàmesis, de l'època anglo-saxona.
Goring no és tan agradós com Streatley, però és bonic, a la seva manera, i sap fer-se apreciar del visitant. Es troba més a prop del ferrocarril…
Ho dic per si se us acut la idea d'anar-vos-en de l'hotel sense pagar el compte.