CAPÍTOL XVII
Dia de bugada.—Peixos i pescadors.—De l'art de pescar amb canya.—
Un conscienciós pescador amb esquer.—Una història de pesca.
Ens aturàrem dos dies a Streatley i donàrem la nostra roba a rentar. Prou havíem provat de fer-nos-ho nosaltres a la mateixa aigua del Tàmesis, sota l'alta direcció de George, però el resultat havia estat menys que satisfactori. Va ésser contraproduent, car els nostres vestits es trobaren en més dolent estat després d'haver volgut rentar-los nosaltres. Eren bruts, molt bruts, abans de l'operació, (s'ha de dir amb justícia), però encara podien portar-se. Després de la nostra rentada, era tot al revés. El riu, entre Reading i Henley, va quedar molt més net, per la senzilla raó que totes les impureses que entre aquestes dues viles encloïa, foren curosament recollides i guardades per la nostra roba.
La bugadera de Streatley va dir-nos que no tenia altre remei que fer-nos pagar el triple del preu ordinari, explicant-nos que la feinada que havia tingut era més pel fang que havia hagut de treure que per altra cosa. El compte fou pagat sense badar boca.
Les encontrades de Streatley i de Goring són un centre important de pesca. Un hom pot dedicar-s'hi en les millors condicions. El riu és abundós en sollos, gobis, anguiles i alguns altres peixos d'aigua dolça. Res tan fàcil com asseure's i provar-ne la captura.
Les persones que es dediquen a aquest exercici, mai no poden haver res. Que jo sàpiga, mai no s'ha pescat a l'alt Tàmesis altra cosa que peixets sense profit, els quals res no tenen que veure amb allò que s'entén per pesca. La Guia local dels pescadors del Tàmesis no diu si es pot agafar res: s'acontenta amb dir que aquell indret «és un bon lloc per a pescar-hi». Pel que jo he vist allí mateix, puc confirmar la seva opinió. No hi ha al món un recó en el qual hi hagi més quantitat de peixos, ni on s'hagi vist pescar més. Hi ha aficionats que ho practiquen un dia, i d'altres que ho practiquen un mes. Podeu posar-hi un any, si voleu: el mateix té.
La Guia dels pescadors del Tdmesis diu que «es troba en aquests indrets el sollo i la perca», però la Guia cau en errada. El sollo i la perca poden, efectivament, passejar-se per aquests llocs: evidentment n'hi ha. Dels marges estant, se'ls pot veure en colles, que s'acosten amb la boca oberta i mig cos enfora de l'aigua, reclamant una molla de pa; que us volten i entrebanquen els vostres moviments mentre preneu el bany, fins a fer-vos enfurismar. Però s'erra de mig a mig el que cregui que se'ls pot agafar amb una cuca, amb un ham o amb tota altra mena d'esquer. No. Això, tanmateix, no és pas cert.
Jo no sóc bon pescador. Hi va haver una època en que em vaig aplicar particularment a aquest passatemps, i vaig fer, al meu entendre, sensibles progressos; però els vells pescadors em deien que mai no faria res de bo, i m'aconsellaren que plegués. Jo aguantava bé la canya, tenia aplom i peresa natural a bastament, però ells afirmaven que mai de la vida no seria allò que se'n diu un pescador: «no tenia la imaginació prou desenrotllada.» Afegien que com a poeta, autor de novel·les a pesseta, etc., etc., podia haver estat a l'altura de la meva tasca, però que el titol de veritable pescador del Tàmesis exigeix una imaginació més subtil i una força inventiva de més empenta que la meva.
Hi ha persona persuadida que la sola cosa que es requereix per ésser un bon pescador és saber contar amb naturalitat, i sense enrojolar-se, moltes mentides. Van equivocats. La mentida vulgar, ordinària, no és cosa que valgui la pena: és bona per als principiants. Els pescadors experimentats se'ls reconeix pels detalls circumstancials, per la manera com saben adornar els fets, per l'aire que saben donar-hi de minuciosa i pretensiosa veritat.
No té cap importància el dir: «Ahir a la tarda vaig agafar quinze dotzenes de perques», o bé: «El dilluns darrer vaig pescar un gobi que feia tres peus, del cap a la cua, i pesava divuit lliures.» Són confidències sense habilitat, sense traça, que demostren coratge i res més. Un pescador com cal, s'avergonyiria d'emprar semblant sistema; el seu tarannà és tot un estudi.
Arriba tranquil, el barret al cap, agafa la millor cadira, encén la pipa i reposa en silenci. Deixa que els joves venguin llurs històries abracadabrants, i, en un moment de silenci, es treu la pipa de la boca, llança la cendra lluny del taulell del bar, i diu:
-Dimarts a la tarda sí que vaig fer bona pesca! Però més val que no en parli.
-Oh! Per què?
-Perquè m'exposo que ningú no em cregui- segueix dient el gatamoixa, amb calma. Torna a pipar, i demana un ral de scotch.
Es produeix un silenci, car ningú no se sent prou segur de si mateix per a contradir el vell. Aquest continua amb accent pla i natural, i amb posat reflexiu :
-No. Jo mateix que us parlo no m'ho creuria si un altre m'ho contés. Però, què us diré, pobre de mi? És un fet. Havia romàs tota la tarda assegut, i no havia pescat sinó unes miserables dotzenes de peixets i una vintena de sollos. Estava per abandonar aquell exercici, quan heu's ací que sento, tot d'un plegat, una estirada forta del fil de la canya. "Deu ésser una altra cosa raquítica" vaig pensar, i vaig voler-ho aixecar. Però, nois, impossible moure la canya. Fins al cap de mitja hora no em fou possible agafar aquell diable de peix. A cada moment em creia que anava a fer-se trossos. A la fi vaig enganxar-lo, i… què diríeu que era? un esturió: un esturió de quaranta lliures pescat amb canya, nois. Sí, sí; ho era. Se us farà molt estrany, però ho era. Amo: un altre ralet de scotch, si us plau.
I comença a descriure la sorpresa dels que foren espectadors del fet meravellós, el que va dir la seva muller en tornar a casa, i l'opinió que meresqué a John Buggles.
Un dia vaig demanar a un hostaler riberenc si alguna vegada no l'enutjaven, els pescadors, amb llurs contes.
-No, no,: paraula que no. I menys ara! Al principi sí, que arribaven a esglaiar-me; però avui me'ls escolto tot el dia tranquil·lament. Tot és l'acostumar-s'hi.
He conegut un jove molt meticulós que havia decidit no exagerar les seves agafades de peix en més d'un vint per cent, quan va posar-se a pescar amb esquer.
-Quan he agafat quaranta peixos, dic que cinquanta, i així amb aquesta proporció. No vull mentir més, pequè la mentida és un pecat- deia.
El seu vint per cent no era gaire fructuós: mai no pogué servir-se'n. La més grossa quantitat de peix que arribà a pescar en un sol dia va pujar a tres, i de cap manera no pogué afegir a tal nombre un vint per cent, tractant-se de peixos. Féu pujar la proporció a un trenta tres i un terç per cent, que tampoc no era gaire solució per aplicar a un o dos peixos. Per facilitar l'operació resolgué doblar la quantitat justa.
Durant dos mesos va seguir aquesta regla: després se'n fastiguejà. Ningú no se'l creia, en dir que només havia doblat el nombre; cap consideració no va assolir, car la seva moderació el deixava amb molt desaventatge vers els altres pescadors. Quan havia agafat tres peixos i n'anunciava sis, el vèieu posar-se tot gelós en sentir un altre pescador com proclamava: -Doncs jo n'he agafat dues dotzenes.- Les quals dues dotzenes ja sabia perfectament que es reduïen a un sol exemplar.
A la fi arranjà amb si mateix un pacte definitiu, que d'ençà d'aleshores ha observat sempre religiosament. El tal pacte consisteix a comptar cada peix per deu i començar la pesca amb el mateix nombre de deu. Si no havia agafat res, anunciava deu peixos. Impossible, amb el seu sistema, agafar-ne menys de deu: aquesta era la clau del seu secret. Si, per una d'aquelles sorts, arribava a pescar-ne un, en comptava vint: dos en valien trenta; tres, quaranta; i així successivament.
Fou un mètode tan senzill com ben imaginat, que va fer-se famós després, quan es tractà d'aplicar-lo en general a tota la corporació de pescadors. El comitè de l'Associació de Pescadors del Tàmesis en recomanà la pràctica, fa cosa de dos anys; però alguns dels seus més antics membres s'hi oposaren.
-Pendríem- digueren -en consideració la idea, a condició que el nombre proposat fos doble i que cada peix es comptés per vint.
Si mai teniu una tarda per perdre vora l'aigua, us aconsello d'entrar a un petit hostal riberenc i asseure-us al volt del taulell. Per endavant podeu estar segurs de trobar un parell d'herois de la canya que, paladejant llurs grogs calents, us contaran en mitja hora prou històries de pesca per fer-vos patir una indigestió tot un mes.
* * *
George i jo—no sé pas que s'ha fet, aquest Harris. Ha sortit ben dinat per fer-se afaitar, ha tornat per passar quaranta minuts netejant-se les sabates, i ha desaparegut després.—George i jo, amb el gos, abandonats a la nostra sort, anàvem la segona tarda a donar un tomb per Wallingford, i, en tornar, ens aturàrem a un petit hostal, veí del riu, per a refer-nos i pendre un refresc. Entràrem a seure al reservat, on hi havia un vell, un bon home, fumant una llarga pipa de terra cuita, i vam agafar-hi conversa.
El vell: -Avui ha fet un bon dia: no els sembla?
Nosaltres: -I ahir va fer un bon dia, també.
Tots plegats: -I demà, probablement, farà també un bon dia.
George: -Les collites es presenten bé: em sembla.
Després, per una o altra raó, el vell sap que som forasters al país i que havem de marxar l'endemà. Mentrestant, els nostres ulls tafanegen l'habitació i es fixen en una antiga vitrina polsosa, col·locada dalt la repisa de l'escalfapanxes, dintre la qual hi ha una truita. Però quina truita! Em fascinà, de tan monstruosa com era. De primer antuvi vaig creure que no fos un bacallà.
-Ah!- fa el vell, seguint la direcció del meu esguard. -És una bona peça: oi? Què li sembla?
-Ben extraordinària: paraula.- vaig murmurar jo.
-Quant creu V. que pesa?- demana George. I el vell respon:
-Divuit lliures i sis unces. (Llevant-se i ficant-se l'abric.) Sí. Farà setze anys el dia 3 del mes vinent, la vaig pescar prop del pont. M'havien dit que era al riu. Jo que sí, vaig proposar-me agafar-la i vaig sortir amb la meva. Em sembla que de peixos d'aquesta mida no se'n veuen gaires. Bon dia, senyors.
I sortí, deixant-nos sols. Després del que va dir-nos, ens fou impossible allunyar els ulls d'aquell peix. Quina bèstia tan notable. No li trèiem els ulls de sobre, quan el cotxer de la cantonada, que s'havia aturat a l'hostal, entrà amb un bock de cervesa a la mà i també clavà la vista en el peix.
George: -Una truita de bona mida, tanmateix: oi?
El cotxer: -I tal, si ho és, senyor!- I, després d'un diàleg amb son xop, afegí: -¿No hi eren, vostès, allí, quan fou pescada aquesta peça?
-No- diguérem nosaltres. -Som forasters.
-Allí havien d'ésser, doncs! Aviat farà cinc anys que la vaig pescar, aquesta truita.
-De debò?- pregunto jo. -¿Sóu vós qui la va pescar?
-Sí, senyor- respon l'home il·lustre. -La vaig pescar prop la resclosa, o allò que en deien llavors la resclosa, un divendres a la tarda, amb un ham. Havia sortit a pescar sollos, i era ben lluny de pensar amb cap truita, quan vaig sentir aquest monstre al cap del fil. Que em tallin el cap si no em féu anar de quatre grapes en l'aire. Motius hi havia, tanmateix! Feia vint-i-sis lliures! Vaja, senyors: adéu-siau.
Al cap de cinc minuts entrà un tercer home i ens explicà com havia agafat aquell peix de bon de matí. Tot seguit marxà i fou reemplaçat per un individu que era en el ple de l'edat sòlida i solemnial, el qual va asseure's davant la finestra. Ningú no badava boca. George es girà vers el nou vingut i li digué:
-Li prego que dispensi la llibertat que nosaltres, forasters a la localitat, gosem a pendre'ns. Però li seríem molt agraïts si tingués la bondat de dir-nos com va pescar V. aquella truita d'allà.
-Qui els ho ha dit, que he pescat jo aquesta truita?- féu tot sorprès.
-Ningú, però sospitem per instint que V. és l'autor de l'heroïcitat.
-Oh! És veritablement extraordinari! ¡És increïble!- exclamà el molt garneu en mig de fortes riallades. -El cas és que tenen raó vostès! Vaig ésser jo, en efecte, qui la va pescar. Però la seva suposició és molt singular. ¡És una cosa molt extraordinària!
I ens contà que li calgué mitja hora per agafar-la, que li havia trencat la canya, que l'havia duta amb molt de compte fins a casa seva i que pesava trenta quatre lliures.
Sortí de la sala, i aleshores entrà l'amo de l'hostal, al qual referírem les nombroses històries que haviem sentit contar sobre la truita. L'home es rebentava de riure, i nosaltes també rèiem.
-És molt divertit ¡És a dir que Jim Bates, Joe Muggles, M. Jones i el vell Billy Maunders els han contat que tots ells havien agafat aquest peix? És bona, aquesta!- feia el bon home tot enriallat. -Ves si haurien volgut donar-me-la per a posar-la al meu saló, si ells l'haguessin pescada! ¡Com hi ha món!
I ens contà la veritable història del peix.
L'havia pescada ell, quan ell era minyó, sense ciència ni experiència, mercès a la inexplicable bona sort que acompanya sempre els nois quan fugen d'estudi i pesquen una estona amb un tros de cordill lligat a l'extrem d'una branca. Aquesta truita li havia estalviat una bona pallissa en tornar a casa, i meresqué que el mestre el castigués fent-li copiar moltes vegades una regla de tres, i amb uns exercicis gramaticals.
En aquest moment el cridaren. Nosaltres restàrem sols, contemplant-nos encara l'admirable peix. George va interessar-s'hi de tal manera, que s'enfilà dalt d'una cadira per examinar-lo més bé. La cadira relliscà, i, per a no caure, s'agafà desesperadament a la vitrina. Aquesta i George i la cadira vingueren a terra amb gran soroll.
-No heu fet pas malbé el peix!- vaig cridar esparverat, corrent vers
George.
-Em penso que no- respongué aixecant-se amb precaució i mirant entorn seu.
Però sí, que l'havia fet malbé. Era a terra en mil bocins. (I dic mil quan potser no n'hi havia sinó noucents. No vaig comptar-los.)
Ens va semblar molt estrany, inexplicable, que una truita embalsamada es trenqués així a petits bocins.
I, realment, hauria fet estrany tractant-se d'una truita embalsamada. Però no ho era.
Aquella truita era de guix.
CAPÍTOL XVIII
Rescloses.—George i jo som fotografiats.—Wallingford.— Dorchester.—Abingdon.—Un cap de família.—Bon lloc per a negar-s'hi.—Un dificultós passatge del Tàmesis.—Efecte desmoralitzant de l'aire de riu.
L'endemà, de bon matí, vam sortir de Streatley i remuntàrem a rem fins a Culham, on dormírem sota la nostra teulada.
Entre Streatley i Wallingford el riu no ofereix gaire interès. A partir de Cleve hi ha una extensió de sis milles i mitja sense cap resclosa: la més llarga que existeix passat Teddington. L'Oxford Club aprofita aquest espai per entrenar els seus remers.
Aquesta manca de rescloses els aficionats al rem la veuen com una bona condició, però les persones que cerquen atractius i distraccions se n'enyoren. De mi puc dir que em plauen, les rescloses: trenquen la monotonia del vogar. M'agrada de debò anar assegut a la barca i sentir-me remolcat lentament, fora de les fresques profunditats, per anar a raure a noves sinuositats del riu, de torbs riolers, o, ben altrament, desaparèixer del món i esperar, mentre grinyolen les negres portes, que la llum passi en febles raigs per llurs escletxes fins que el riu apareix bell i somrient en tota la seva amplària. Als meus ulls llisca la barca, llavors, fora de sa estreta presó, per tornar encara a trobar l'acollida de les aigües plena de benvolença.
Les rescloses són indrets molt pintorescos. El guarda vigorós, sa muller joiosa i llur fill són simpàtiques persones amb les quals us plau d'enraonar.(1)
Demés, es troben altres barques i s'entaula xerramenta. El Tàmesis no fóra tan deliciós com és, sense les rescloses mig cobertes de branques i flors que fan de dolç envelat.
En parlar de rescloses, em ve a la memòria un incident esdevingut a
George i a mi, no fa gaire, un matí d'estiu, a Hampton-Court.
Feia un dia esplèndid, i la resclosa era plena de públic. Segons és costum en el riu, un fotògraf professional anava a treure una vista de tots nosaltres, durant la nostra ascensió per les aigües. Jo, en un principi, no me'n vaig adonar, i em va sorpendre molt veure George ordenant amb rapidesa els plecs del seu pantaló, allisant els seus cabells i posant-se la gorra enrera de faisó corprenedora; tot seguit prengué una expressió de bondat i tristesa alhora, va asseure's amb posat gentil i féu tots els possibles per amagar els peus.
De moment vaig pensar que no hagués vist alguna noia coneguda i que es preparava per a un encontre. Tothom, a la resclosa, semblava esculturat: els uns drets, els altres asseguts, presentaven unes actituds tan originals, tan curioses, que únicament recordava haver-les vistes en els ventalls japonesos. Totes les noies somreien. ¡Quina dolçor que irradiaven llurs fesomies! Els homes plegaven les celles i apareixien nobles i majestuosos.
De cop i volta vaig compendre tot allò el que significava, i vaig tenir por de no ser-hi a temps. La nostra barca era en primer terme, i hauria estat poc delicat deslluir la fotografia per culpa meva. Vaig posar-me de cara a l'aparell, a la part davantera de la barca, sostenint-me en un garfi, amb una actitud que feia endevinar agilitat i vigoria. També vaig arreglar-me els cabells, deixant-me caure un rull sobre el front, i vaig adoptar una expressió graciosa i un gest decidit, el qual, segons m'han dit sempre, m'escau d'allò més.
Quan esperàvem el moment solemnial, vaig sentir una veu que cridava darrera nostre:
-Teniu compte amb el nas!
Jo no podia girar-me, per a veure de que se les havien ni de quin nas es tractava; però vaig dirigir una llambregada obliqua al apendix nasal de George, qui el tenia en son lloc i no podia modificar-se'l gens ni mica. Llavors, fent el borni, vaig inspeccionar, el meu; comprovant que no podia oferir res més del que oferia.
-Teniu compte amb el vostre nas, vosaltres, els de davant, els del gos! Aparteu el nas!- repetí la mateixa veu, més fort.
No gosàvem a girar-nos. El fotògraf posava la mà sobre el tap de l'objectiu i la placa podia ésser impressionada instantàniament.
Anaven per nosaltres, aquelles veus? ¿Què significaven els nostres nasos, en aquella ocasió, i per què calia separar-los? Aleshores tota la resclosa féu un crit i una veu estentòria féu sentir-se darrera nostre:
-Teniu compte amb la vostra barca, senyors! Vosaltres, els de la gorra vermella i negra! Si no cuiteu, seran els vostres cadàvers el que retrataran!
Amb una ullada comprovàrem que la nostra barca s'havia enganxat amb un tros de fusta que l'aigua de la resclosa, passant-hi per sobre, feia penjar. Va venir d'un segon que no fóssim engolits.
Ràpids com el pensament, agafàrem un rem cada un i deslliuràrem la barca amb un vigorós cop sobre el mur de la resclosa. No cal dir que tots dos caiguérem de clatell.
El nostre retrat no tingué pas l'èxit que es podia esperar. La nostra sort volgué que el fotògraf posés sa infernal màquina en moviment a l'instant precís en que nosaltres estàvem tombats d'esquena, amb un gest que venia a dir: «On sóc? Què passa?», i els nostres peus es bellugaven follament en l'aire.
Els nostres quatre peus, en la fotografia, tanmateix hi feien de guàrdia: no es veia gran cosa més. Aquells peus ornaven completament el primer terme, i darrera els peus s'endevinava confusament la silueta d'altres barques i alguns detalls del paisatge. Totes les coses i els individus semblaven mesquins i insignificants, al costat dels nostres peus. Tot el públic se sentí avergonyit d'ésser així reproduït, i no volia comprar cap còpia. El propietari d'un vapor que havia encarregat sis fotografies, va desdir-se de la comanda en veure el clixé, fora que pogués mostrar-se-li on era el seu vapor. Allò que ningú no pogué indicar-li, es trobava darrera el peu dret de George.
Hi hagué discussions desplaents, car l'operador era d'opinió que nosaltres havíem de pendre cada un una dotzena de fotografies, des del moment que ocupàvem nou dècimes parts de la placa. Però vam declinar l'oferiment, dient-li:
-No refusem, de cap 'manera, ésser fotografiats un dia o altre, però preferim ser-ho en la nostra posició normal.
* * *
Wallingford, a deu milles sota Streatley, és un poble molt antic, que ha concorregut de faisó activíssima a la història d'Anglaterra. Era tot de fang a l'època dels bretons, els quals s'hi atrinxeraren fins al moment de ser-ne llançats pels romans. Els murs de terra deixaren lloc aleshores a resistents fortificacions, de les quals el pas del temps no ha pogut esborrar encara els senyals: heu's ací com aquells vells constructors del món coneixien l'art d'edificar.
A l'indret mateix on els romans esdevingueren vencedors, combateren més tard els salvatges saxons i els gegantins danesos, fins a l'arribada dels normands. Pels temps de la Lluita Parlamentària, Wallingford, plaça fortificada, sofrí un llarg i penós setge de Fairfax. Acabà per rendir-se i veié arrasar les seves muralles.
De Wallingford a Dorchester les proximitats del riu són més muntanyoses, més variades i pintoresques. Dorchester és a mitja milla del Tàmesis: s'hi pot arribar pel riu mateix amb llanxa, però la millor combinació és deixar l'aigua a Days Lock i fer una passejada en ple camp. La vila és antiga i embolcallada de pau i d'un silenci tot soporífic. Com Wallingford, s'havia fet important a l'època primitiva de la Gran Bretanya, i aleshores s'anomenava Caer-Doren (la ciutat de l'aigua). Un temps més pròxim a nosaltres, els romans hi fundaren un camp atrinxerat, i les seves fortificacions, avui tan poca cosa, eren aleshores mateix que muntanyes. A l'època saxona fou la capital del comtat de Wessex: fou gran, forta, i avui viu eternament ensopida, lluny de l'agitació del món.
Els marges del riu són bellíssims i fecunds a Clifton Hampden, petita vila tot a l'antiga, plena d'encisadora tranquil·litat i enjoiada de flors. Si desembarqueu a Clifton per dormir-hi, el millor que podeu fer és anar a estatjar-vos al Barley Mow, que és, indubtablement, el més original dels antics hostals que existeixen sobre l'alt Tàmesis. És a la dreta del pont i fora del poblat. Les seves teulades baixes, recobertes de palla, i les finestres amb creu li donen el caient d'una casa de conte de fades. A l'interior, aquesta semblança és encara més remarcable.
L'indret fóra ben adequat per estatjar l'heroïna d'una novel·la moderna, la qual heroïna és sempre «divinament gran» i passa el temps «redreçant-se en tota la seva alta figura». Al Barley Mow, cada vegada que així volgués redreçar-se, tocaria de cap al sostre.
Per a un embriagós, en canvi, aquest lloc no fóra gaire escaient, perquè hi ha unes quantes sorpreses, com escales inesperades que cal pujar o baixar per anar d'una habitació a l'altra. Trobar la seva cambra i, un cop dintre, saber trobar el llit, serien per a ell dues feines absolutament impossibles.
L'endemà, voolent ésser a Oxford a la tarda, ens llevàrem ben de matí.
És cosa que sorprèn, com un hom matineja quan va d'excursió! Embolicats com esteu amb un senzill cobertor sobre el fons de la barca, i amb una maleta Gladstone per coixí, mai no sentireu aquelles súpliques que a casa és costum de fer amb un accent tot humil: -¡Deixeu-m'hi tombar sols sigui per cinc minuts!
A dos quarts de nou ens havíem desdejunat i passàvem Clifton Lock.
De Clifton a Culham la ribera és plana i monòtona, sense cap interès; però, en passar la resclosa de Culham (la més freda i profunda del Tàmesis), el paisatge s'embelleix.
El riu travessa pels carrers d'Abingdon, tipus de poble provincià modest, tranquil, mereixedor de tota estima, però horriblement trist. El poble s'enorgulleix del seu antic origen, malgrat no pugui, en aquest aspecte, comparar-se amb Wallingford. En altres temps s'aixecava per aquests indrets una famosa abadia; avui, en les seves runes santes, es despatxa cervesa forta. A l'església de Sant Nicolau s'admira la tomba de John Blackwall i de Joana sa muller, els quals moriren el mateix dia 21 d'agost de 1625, després d'una vida de feliç matrimoni. En una altra església, la de Santa Elena, es diu si W. Lee, que morí el 1637, donà a llum dues centes persones, fora tres. Si sabeu desxifrar aquest problema, trobareu que la família de W. Lee l'havien formada 197 persones. W. Lee, cinc vegades batlle d'Abingdon, va ésser, indubtablement, un benfactor per a la seva generació, i estic segur que com ell no en trobaríem gaires en el populós segle dinou.
D'Abingdon a Nuneham Courtney el riu és veritablement agradós. Nuneham Park mereix una visita en dies fixats: dimarts i dijous. Hi ha una bona col·lecció de quadros i curiositats. L'estany que hi ha sota el desembarcador de Sandford, justament darrera la resclosa, és un lloc magnífic per a negar-s'hi. El corrent és d'una extraordinària violència, i el que hi caigui no es faci pas la il·lusió de tornar a sortir-ne. Un obelisc assenyala l'indret on dos homes van negar-se prenent el bany. Els esglaons que hi ha al peu de l'obelisc serveixen generalment de tràmpol als joves banyistes que volen fer-se càrrec del veritable perill del lloc.
Iffley Lock i el seu molí, una milla abans d'arribar a Oxford, són el motiu predilecte dels de la Confraria del pinzell que freqüenten el Tàmesis. Quan ja s'han vist els quadros, sol passar que l'original no plau tant.
A dos quarts d'una de la tarda passàvem per Iffley Lock, i, en tenir-ho tot a punt per al nostre desembarc, començàrem la nostra darrera milla.
El passatge més difícil que conec del riu és aquest d'Iffley a Oxford. Penso que únicament els que hi foren nats poden seguir endavant. Jo hi he passat qui sap les vegades i mai no he sabut trobar la bona direcció. Aquell que pugui remar d'Oxford a Iffley sense aturar-se ja podria viure, sota un mateix sostre, en bona intel·ligència amb sa muller, sa sogra, sa germana gran i la vella minyona del temps de sa infantesa.
El corrent se us emporta, adés a la dreta, adés a l'esquerra; us fa anar al bell mig del riu, us fa fer tres voltes seguides i us torna a xuclar, posant-vos a risc, a cada operació, de quedar-vos fets una coca, xocant amb una altra barca.
Pel que acabo d'explicar compendreu que estiguérem a punt d'abordar moltes barques durant aquesta milla, com d'ésser abordats per moltes d'altres. Resultat: una salsa de paraules… verdes.
No sé pas per què, però el cert és que, mentre un hom és al riu, té sempre l'humor d'allò més irritable. Petiteses que en terra passarien sense concedir-hi la menor importància, us fan enfurismar bojament quan sou per sobre l'aigua. Quan Harris i George estaven fent beneiteries amb les vaques, jo somreia amb indulgència; però, quan feien el tarambana estant dintre el riu, jo utilitzava un vocabulari que faria glaçar a les venes la sang de qualsevol. Si una barca se'ns posa entremig en la nostra ruta, em cal fer grans esforços per contenir les ganes d'agafar un rem i matar tot el passatge.
El caràcter més dolç es torna violent i bevedor de sang en trobar-se sobre una barca. Una vegada va escaure's de navegar jo uns instants amb una noia: en terra tenia un gènit encisador, i a sobre l'aigua feia fredat escoltar-la:
-Així el dimoni se l'emportés!- cridava quan un dissortat remer se'ns posava al mig del pas. -No podria mirar on va, aquest imbècil?- O bé: -Quina poca solta d'aparell! ¡Quina cosa més ridícula!- quan la vela no s'enrotllava com calia. I la noia s'hi feia brutalment a cops de puny.
Però en terra era, com he dit, adorable.
L'aire de riu té un efecte desmoralitzador sobre el caràcter. D'aquí ve aquesta grosseria dels mariners, entre ells, quan són dintre l'aigua, i que usin un llenguatge que ells mateixos condemnen en llurs moments de tranquil·litat.
(1) Un temps eren simpàtiques persones, etc. La Conservancy sembla haver-se constituït en societat per a la col·locació d'imbècils. Una part de nous guardes, principalment als indrets més freqüentats del riu, són vells rondinaires, irritables, veritablement inadequats a llurs funcions. (Nota de l'autor).
CAPÍTOL XIX
Oxford.—Montmorency es creu que és al cel.—La barca llogada en l'Alt Tàmesis: bondats i aventatges.—L'orgull del Tàmesis.—Canvi de temps.—El riu sota diferents aspectes.—Vetlla poc divertida.— Sospirs vers l'Intangible.—Conversa animada.—George executa variacions amb el banjo.—Una lúgubre melodia.—Un altre dia de pluja.—Fugida.—Un ressopó i un brindis.
Vam passar dos dies, molt agradables, a Oxford; però hi ha massa gossos, ací. Montmorency va tenir onze duels el primer dia i catorze el segon. Es creuria que era al cel, segurament.
Les persones de feble constitució o de no gaires ganes de treballar tenen el costum de llogar una barca a Oxford i deixar-se lliscar a flor d'aigua; però les persones d'energies han de donar-se aquesta diada de lluita a contraorrent, experimentant la positiva satisfacció de caure d'esquena i d'esgargamellar-se cridant, uns i altres. Jo vaig provar aquestes sensacions quan Harris i George remaven i jo duia el governall.
Als que fan la sortida des d'Oxford, jo els aconsellaria de pendre llur pròpia barca (fora que puguin pendre la d'un altre, procurant no ésser descoberts). Les barques de lloguer que es troben al Tàmesis més enllà de Marlow, generalment són bones barques, suficientment calafatejades i resistents al naufragi, mentre siguin ben menades: tenen llocs reservats per a seure i van proveïdes de tot el material necessari de rems i governall.
Val a dir que de boniques no ho són gaire: són d'aquella mena d'embarcacions amb les quals un hom no pot ufanar-se i donar-se importància. El barquer que les mena és modest, reservat: prefereix anar per la banda de riu ombrejada pels arbres i fer la major part possible del trajecte de bon de matí o a les primeres hores del vespre, quan creu que ningú el pot veure. Quan veu, de la barca estant, una persona coneguda, s'arramba ràpidament al marge i s'amaga darrera un arbre.
Un estiu vaig anar amb una colla que havia llogat una d'aquestes barques per alguns dies d'excursió. Cap de nosaltres no sabia què era això que se'n diu barca de lloguer: ni quan ens la vam veure al davant vam saber-la distingir. Per endavant havíem escrit demanant un doble esquif.(1) En arribar amb els nostres sacs de viatge, donàrem els nostres noms, i l'home ens digué:
-Sí, sí, perfectament: vostès són la colla que ha escrit per a un doble esquif. Molt bé. Jim: porteu L'orgull del Tàmesis.
El noi marxà, i cinc minuts després tornava amb una peça de fusta antidiluviana, desenterrada d'algun cau, d'on l'haurien treta amb el menor perjudici possible. La meva idea, al primer cop d'ull, fou que es tractava d'una relíquia romana qualsevol. Relíquia de què? No ho sabia. Potser d'un bagul de mort. Les encontrades de l'alt Tàmesis són riques en relíquies romanes, i per això vaig creure versemblant la meva idea. Però l'home més seriós de la nostra colla, no gaire geòleg, menyspreà la meva relíquia romana i proclamà que per a la més migrada intel·ligència (i semblava apenat de no poder considerar-me de tal categoria) la cosa portada pel minyó era evidentment una balena fòssil. I ens féu remarcar una pila de senyals per a provar que aquell cetaci devia haver pertangut al període preglacial.
Per a resoldre les dues opinions demanàrem al minyó (recomanant-li que no temés de dir tota la veritat) si era una balena fòssil preadamítica o un fèretre romà de les primeres edats. I el minyó respongué:
-És L'Orgull del Tàmesis.
Aquesta resposta ens semblà escaient i vam donar-li dos penics com a recompensa pel seu acudit. Però, en veure que persistia a prolongar la broma, ja massa llarga per al nostre gust, acabàrem per empipar-nos.
-Apa, noi, apa- digué, amb veu grossa, el nostre capità. -Ja n'hi ha prou, de contar coses absurdes. Emporteu-vos-en a casa aquest bugader de la vostra senyora mare, i torneu amb una barca.
El propietari en persona vingué, mentrestant, i ens assegurà, sota la seva paraula «d'home competent en la matèria» que allò era una barca de debò: el doble esquif triat expressament per a la nostra excursió.
Rondinàrem tant com poguérem. Almenys l'hagués emblanquinada amb calç, o l'hagués enquitranada, o hi hagués fet quelcom per a distingir-la d'un malendreç. Ens digué que L'orgull del Tàmesis servia tal com estava; que ningú, en quaranta anys, n'havia tingut la més petita queixa i que no veia per quin motiu havíem d'ésser nosaltres els primers.
No vam dir res més. Reforçàrem la barca(?) relligant-la amb cordills, i als indrets d'on més atrotinada es veia vam enganxar-hi paper pintat. Després resàrem les nostres oracions, i embarcàrem.
Trenta cinc xelins va costar-nos el lloguer, per sis dies, d'aquell invàlid, que hauríem pogut comprar per quatre xelins i sis penics a qualsevol mercat d'encants.
El temps canvià al tercer dia (parlo del nostre viatge actual). El retorn des d'Oxford el començàrem que plovia a bots i a barrals.
El riu sembla un raig d'or fos a la llum del sol, reflectida pels remolins de les ones, que daura les soques gris-verdes dels faigs i s'entafora pels senders ombrívols i frescals. Aquest sol va pertot: baixa a encastar diamants a les rodes dels molins, petoneja les liles, juga amb l'aigua nevosa de les barreres i argenta els murs i els ponts endomassats de molsa. Il·lumina els més humils poblats i fa enciser cada viarany, cada prat; s'amaga pels canyars, mostra sa cara riallera a totes les rieretes tributàries del riu, llisca joiosament, allà a l'horitzó, per sobre una munió de veles, i omple l'aire d'un dolç esplendor.
Ben altrament, quan la pluja cau, seguit seguit, sobre l'aigua lassa i gelada del riu, diríeu que aquest pertany aleshores al reialme de l'Enyorança. Diríeu que se senten els sords gemecs d'una dona adolorida, mentre els arbres negres i silenciosos, coberts de boira, s'aixequen mateix que fantasmes als ulls contristats: mateix que fantasmes diabòlics.
La llum del sol és la sang vivent de la naturalesa. La nostra mare la Terra sembla tota trista i sense energia quan aquesta llum benfactora deixa d'escalfar-la. Ens encomana sa tristesa i sembla que ens deixi, com la vídua que ha perdut l'objecte de sa tendresa: els fillets es complauen a agafar-li la mà, però no la veuen pas somriure.
Tot el dia el passem remant sota la pluja. ¡Què melangiós, aquest treball! Nosaltres ja ens ho agafem rient. És una mudança de temps! Val la pena de conèixer el riu sota els seus diferents caients: no podíem pretendre de tenir sempre sol, ni hauria estat tampoc gaire distret. La naturalesa és bella, fins i tot quan plora…
Harris i jo vam sentir un veritable entusiasme durant les primeres hores, i entonàrem una cançó que glossava els gaudis de la vida bohèmia, lliure en la tempesta com en el bon temps, al grat de tots els vents i joiosa amb la pluja tan benfactora. Aquesta cançó ridiculitzava les persones que no saben estimar aquesta manera de viure. George, menys entusiasmat, obrí el seu paraigua.
A l'hora de dinar muntàrem el nostre sopluig, i el mantinguérem tota la tarda, deixant lliure, al davant, un petit espai per a poder remar i mirar cap enfora. Així férem nou milles, i en ésser nit arribàrem Day's Lock.
Honradament no podria dir que la vetlla fos alegre. La pluja queia persistent i regular; la barca, amb tot el que encloïa, era ben remullada. El dinar no ens havia deixat gaire satisfets: el pastís de vedella freda embafa molt aviat quan no es té molta gana. A mi m'hauria vingut de gust una costella. Harris ponderava el mèrit del llenguado i de la salsa blanca. El sobrant del seu pastís va donar-lo a Montmorency, que el refusà (picat, tal vegada, per l'oferiment), anant a asseure's a l'altre extrem de la barca. George, sentint-nos enraonar d'aquells plats, exclamà:
-¡Deixeu-me acabar de menjar la meva vedella freda sense mostassa!
Després de dinar, férem una partida de nap, a deu cèntims la jugada, durant hora i mitja. George guanyà vint cèntims. Sempre hi té sort, en el joc. Harris i jo vam perdre, just just, deu cèntims cada un. Aleshores pensàrem plegar de jugar.
Harris: -El joc engendra una excitació perjudicial, quan es prolonga massa.
George: -Us invito a la revenja.
Però Harris i jo vam determinar no seguir lluitant contra el destí.
Ens obsequiàrem amb una mixtura de toddy i garlàrem una estona.
George: -Fa dos anys, en una excursió al Tàmesis, vaig conèixer un minyó que va dormir, dins la barca, mullat per una nit com aquesta, i li sobrevingueren unes febres reumàtiques de les quals no pogué curar. Morí deu dies després, i tingué una llarga agonia. Era ben jove i estava a punt de casar-se.
Aquesta història recordà a Harris que un amic seu, que marxà formant part dels Voluntaris, dormí sota sa tenda, a Aldershot, en una nit de pluja molt semblant a la nostra i l'endemà es despertà coix per tota la resta de la seva vida. -Us hi presentaré quan siguem a Londres, i el vostre cor plorarà sang- afegí.
Aquests records ens portaren a una afalagadora conversa, sobre la ciàtica, febres, reumes, malalties dels pulmons, bronquitis, etc. Harris féu observar la terrible situació que passaríem si un de nosaltres caigués seriosament malalt durant la nit, allunyats com érem de metges i d'auxilis.
Una distracció, qualsevol, esdevenia necessària, després d'aquesta conversa. Vaig proposar a George que tragués son banjo i executés una cançó còmica. No cuità pas gaire a fer-ho; però, com que no podia argüir les absurditats acostumades en semblants casos, («M'he deixat els papers de música a casa», etc., etc.), agafà l'instrument i començà: Dos ulls fets malbé…
Jo sempre havia considerat aquesta cançó com una veritable ximpleria, però George sabé extreure'n una tristesa tan corprenedora que tot me'n vaig admirar. A mesura que les fúnebres estrofes se succeïen, Harris i jo ens sentíem impulsats a caure l'un en braços de l'altre, desfets tots dos en llàgrimes; però reprimírem l'emoció per escoltar en silenci aquesta rústica i planyívola melodia.
En arribar a la tornada, férem un desesperat esforç per semblar joiosos; tornàrem a omplir els gots i començàrem a cantar. Harris feia de leader, mentre George i jo seguíem a certa distància.
«Dos ulls negres fets malbé.
Oh, Déu! Mireu quina cosa
Tan sols per dir a un hom les seves culpes.
Dos…»
Ens aturàrem, impotents per a continuar. No podíem suportar l'inenarrable acompanyament de George quan subratllava aquest Dos, donat l'estat de lassament en que ens trobàvem. Harris es posà a gemir com un nen, i Montmorency lladrava fins a fer creure que el cor li dolia o que tenia mal de queixal.
George volgué passar al couplet següent. Creia que, un cop entrenat, traduiria més bé el sentit de la música, la qual semblaria llavors menys trista. La majoria va oposar-se a aquesta temptativa.
No sabent que més fer, anàrem a jeure: és a dir, que ens despullàrem per a fer com si dormíssim al fons de la barca, durant tres o quatre hores. Amb allò ens procuràrem una mica de son agitat, fins a les cinc del matí. Aleshores ens vam llevar i ens desdejunàrem.
El segon dia fou tot igual al primer. Plovia a tot ploure, i, embolicats amb els nostres mackintoshes, ens deixàrem lliscar dolçament al llarg del riu, sota el nostre envelat protector.
Un de nosaltres (no sé pas qui: potser jo) féu grans esforços, durant el trajecte del matí, per ressuscitar la vella cançó bohèmia:
«Som fills de la natura
La pluja ens alegra el cor…»
Però no vaig tenir èxit. El famós
«Tant se me'n dóna, de la pluja: ja us ho diré.»
expressava tan bé els sentiments de tots, que era inútil cantar-ho.
Malgrat tot, estàvem d'acord en un punt: que calia seguir la broma, fos com fos. Havíem sortit a fer una excursió de quinze dies sobre el riu, i haviem de fruïr completament el nostre viatge de plaer. Si en aquest viatge hi morim, fóra ben trista cosa per als nostres amics i coneguts, però ¿què hi podíem fer? Tornar-nos-en, per la pluja, en un clima com el nostre, era crear un precedent desastrós.
Harris: -No ens queden sinó dos dies, i nosaltres som joves i forts.
Hem d'arribar al capdavall.
Cap a les quatre començàrem a discutir projectes per a la vetlla. Ens trobàvem aleshores una mica més enllà de Goring. Determinàrem anar fins a Pangbourne i aturar-nos-hi per a fer-hi nit.
-Una altra vetlla agradosa!- digué George.
I restàrem tots tres asseguts i capficats amb aquesta perspectiva. A les cinc seríem a Pangbourne; a dos quarts de sis ja hauríem sopat. Llavors seríem lliures per anar a passejar-nos pel poblat, sota les ruixades de la pluja, fins a l'hora d'anar a jeure, o bé estar-nos al saló d'un restaurant delitant-nos amb la lectura de l'almanac a la llum pàl·lida d'una llàntia.
Harris: -L'Alhambra serà més animat, potser…- I tragué el cap per inspeccionar el cel.
-Amb un ressopó a X… (2)- vaig afegir jo inconscientment.
Harris: -Evident! És ben trist haver decidit romandre enganxats a aquesta barca.
I el silenci s'establí per uns instants. Després digué George:
-Si no haguéssim jurat córrer a una mort segura dins aquest vell fèretre movent… (i llançà una llambregada d'indefinible malvolença a la barca), fóra important fer l'observació que hi ha un tren que surt de Pangbourne a les cinc i minuts, el qual tren ens deixaria a Londres a temps per a menjar una costella i encaminar-nos a l'indret de què haveu parlat.
Ningú no va respondre. Ens miràvem els uns als altres: cada un considerava sa pròpia feblesa, i les cares reflectien culpables pensaments…
Agafàrem la maleta Gladstone i desembarcàrem silenciosament.
Inspeccionàrem el riu amunt i avall. Ningú no ens veia!
Vint minuts després s'hauria pogut veure tres persones seguides d'un gos, amb llastimós posat, pujant furtivament de l'hotel del Cigne cap a l'estació d'el camí de ferro. Anaven vestides de la següent manera, ni elegant ni adequada: sabates negres de cuiro, brutes; roba de franel·la, pròpia per a remar, molt bruta; barrets de feltre marró, excessivament tacats; abrics mullats; paraigües.
Enganyàrem el barquer de Pangbourne. No havíem tingut la gosadia de dir-li que la pluja ens feia fugir. No. Li confiàrem la barca i son contingut, amb l'ordre de tenir-la disposada per a l'endemà a les nou del matí; si ens passava res de nou, li faríem saber el nostre retorn per carta.
A les set érem a Paddington. Prenguérem un cotxe per anar directament al petit restaurant en qüestió, on férem un lleuger àpat. Encomanàrem un sopar per a dos quarts d'onze, i, deixant allí Montmorency, continuàrem el nostre camí vers Leicester Square.
A l'Alhambra cridàrem l'atenció ben de debò. En arribar a la finestreta del despatx de localitats, se'ns va invitar, sense gaire polidesa, a entrar per la porta del carrer de Castle (porta dels artistes), fent-nos saber que fèiem mitja hora tard. Amb prou feines poguérem convèncer l'empleat que nosaltres no érem pas els equilibristes universalment cèlebres de les muntanyes Himalaya, i a l'últim ens agafà els diners i ens deixà passar.
A l'interior del teatre l'èxit fou encara més gros. Les nostres cares bronzejades i els nostres pintorescos vestits foren objecte de l'admiració de tota la concurrència. En una paraula: vam atraure tots els esguards. ¡Quin moment d'orgull per a nosaltres!
Marxàrem després del primer ball i tornàrem al restaurant, on el sopar ja ens esperava. He de confessar que aquell sopar ens omplí de joia, car eren deu dies els que havíem viscut alimentant-nos quasi únicament de vianda freda, pastissos, pa i confitures: com si diguéssim un règim de dieta simple i nodridora, però sense res veritablement excitant per a la gana. Aquella nit, l'olor del borgonya, el baf de les salses franceses, les estovalles escaients i els pans llargs, trucaven, com un visitant estimat, a les portes de les nostres íntimes consciències.
Durant una estona férem treballar els queixals i beguérem de ferm; després, deixant d'abocar-nos als plats i d'agafar-nos als ganivets i forquilles, ens aplomàrem ben bé a la cadira i ens ho prenguérem amb més calma. Les nostres cames s'allargaven sota la taula, els tovallons ens anaven caient a terra. Ens arribà el moment d'examinar el sostre de l'habitació, i d'agafar, d'un tros lluny, allargant el braç, els gots de la taula. Ens sentíem bons, misericordiosos, plens d'idees.
Harris, que seia prop de la finestra, apartà la cortina i mirà al carrer. Era mig a les fosques; els llums pampelluguejants flamejaven a cada bufada de vent; plovia a ruixats i un torrent d'aigua baixava pel mig del carrer. Alguns transeünts, mullats fins als ossos, corrien arronçats sota llurs paraigües, que semblaven fonts. Les dones caminaven amb la punta dels peus.
-Doncs bé- digué Harris, prenent el got. -Hem tingut un viatge agradós, i endreço el meu agraïment al vell Pare Tàmesis. Penso, però, que havem fet bé de deixar-lo. Bec a la salut de tres homes sortits de llur barca amb felicitat!
Montmorency es dreçà davant la finestra, i, esguardant la nit, féu un curt lladruc d'adhesió al brindis.
(1) Segons l'autor, una llanxa amb dos remers i quatre rems.
(2) Es tracta d'un restaurant poc conegut pel veinat de X, on per tres amb sis pot fer-se un ressopó amb una bona ampolla. No seré pas tan ingenu que ho descobreixi als llegidors. (Nota de l'autor).
FI DEL TEXT
NOTES DE LA TRANSCRIPCIÓ
—Aquesta edició en català de "Tres homes dins una barca" data de 1921. Les omissions de certs passatges, així com alguna imprecissió en el text traduït, fan aconsellable afegir els següents aclariments, referenciats dins el text amb (*).
(*1) Hauria de dir: "tot el sistema".
(*2) Hauria de dir: "mai no m'he marejat".
(*3) Aquí la traducció canvia el sentit. Hauria de dir: "Foren els pickles, sabeu. Eren els pickles més dolents que mai he tastat en un vaixell. No en vau menjar gens, vós?"
(*4) No està clar el sentit de "escombrejar". En l'original, Montmorency diu: "i jo no fumo."
(*5) El sentit és confús. Vol dir: "cada avantatge té el seus inconvenients."
(*6) Per "llard" hem d'entendre cansalada viada, o "bacon".
(*7) El següent paràgraf fou omès en aquest punt:
«Llavors hi ha les noies amb pretendents. Les que en tenen mai no els volen. Diuen que s'estimarien més no tenir-ne, que les molesten, i que per qué no van a enamorar a Miss Smith i a Miss Brown, que són grans i no gaire maques, i no tenen cap pretendent? Elles mateixes no en volen, d'enamorats. No es volen casar mai.»
(*8) Hauria de dir: "No, pensant-ho bé, no repetiré el que Harris va dir."
(*9) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició transcrita:
«Les noies, tampoc queden gens malament en una barca, si van vestides de forma bonica. No hi res més escaient, penso, que un vestit de navegar de bon gust. Però un vestit de navegar, ho haurien d'entendre totes les senyores, ha de ser un vestit que es pugui portar en una barca, i no solament dins una capsa de vidre. Espatlla del tot una excursió el tenir gent a la barca que tota l'estona estan pensant molt més en el seu vestit que en el viatge. Vaig tenir la dissort una vegada d'anar a un picnic aquàtic amb dues senyores d'aquesta mena. Sí que vam tenir un dia entretingut!
»Totes dues anaven força mudades—tot puntes i seda, i flors, i cintes, i sabates de saló, i guants fins. Però anaven vestides com per un estudi fotogràfic, no pas per un picnic al riu. Eren els "vestits de navegar" d'una il·lustració de moda francesa. Era ridícul, estar voltant amb ells prop de terra de veritat, i aire, i aigua.
»La primera cosa fou que van pensar que la barca no era neta. Vam treure la pols a tots els seients, i els asseguràrem que ja ho era, però elles no ens creien. Una d'elles fregà el coixí amb el dit enguantat, i mostrà el resultat a l'altre, i ambdues sospiraren, i s'assegueren, amb el posat dels primitius màrtirs cristians provant de posar-se còmodes contra l'estaca. De vegades, mentre estàs remant, pots esquitxar una mica, i sembla ser que una gota d'aigua feia malbé aquells vestits. La marca mai se'n anava, i al vestit li quedava una taca per sempre més.
»Jo portava els rems del darrera. Ho vaig fer el millor que sabia. Els aixecava dos peus enlaire, i feia una pausa després de cada remada per deixar caure les gotes abans de tirar-los enrere, i escollia cada cop un punt d'aigua quieta per enfonsar-los novament. (El de proa digué, després d'una estona, que no es sentia un remer prou qualificat per a remar amb mi, però que es quedaria quiet, si jo li permetia, i estudiaria la meva voga. Digué que li interessava.) Però, malgrat tot això, per més que jo ho intentava, no podia evitar que un esquitx ocasional anés a parar sobre aquells vestits.
»Les noies no es queixaven, però s'arraulien ben a prop una de l'altra, i cloïen fort els llavis, i cada cop que una gota les tocava, s'encongien visiblement amb una esgarrifança. Era una noble visió, el veure-les sofrir així en silenci, però em féu perdre els nervis del tot. Sóc massa sensible. La meva voga es tornà boja i espasmòdica, i esquitxava més com més m'esforçava a no fer-ho.
»A la fi vaig deixar-ho córrer; vaig dir que em posaria a proa. El de proa també pensà que l'arranjament aniria millor, i canviàrem llocs. Les senyores feren un sospir involuntari d'alleujament quan em veieren marxar, i s'animaren momentàniament. Pobres noies! Els hauria anat millor amb mi. L'home que tenien ara era un tipus alegre, bon jan, espès de cap, amb tanta sensibilitat com la que podria tenir un cadell de Terranova. Podies estar-lo mirant amb mirades assassines durant una hora i no se'n adonaria, i si ho fes, tampoc se'n amoïnaria gota. Engegà una voga ben viva, rítmica i intensa, que envià els esquitxos voleiant per tota la barca com un sortidor, i va fer aixecar a tothom ben drets en un sant moment. Quan escampava un bon mig litre d'aigua sobre un d'aquells vestits, feia un rialleta cordial i deia:
»-Perdoneu, em sap greu;- i els hi oferia el mocador perquè s'eixuguessin.
»-Oh, no té importància- mormolaven les pobres noies, i dissimuladament es cobrien amb mantells i estores, i intentaven protegir-se amb els seus para-sols de puntes.
»A l'hora de dinar hi passaren una mala estona. Les volien fer seure sobre l'herba, i l'herba tenia pols; i els troncs d'arbre en els que les invitaven a repenjar-se, semblaven no haver estat netejats feia setmanes; o sigui que desplegaren llurs mocadors a terra i s'hi assegueren, ben rígides. Algú, caminant amb un plat de pastís de vedella, s'entrebancà amb una rel i envià el pastís volant. No els en hi caigué gens a sobre, per sort, però l'accident els hi suggerí un nou perill, i les posà nervioses; i sempre que algú es movia, després d'allò, amb quelcom a les mans que pogués caure i fer un merder, se'l miraven amb ansietat creixent fins que s'asseia altre cop.
»-Bé, doncs, noies- els digué el nostre amic de proa, alegrement, quan tot fou acabat, -apa vinga, que heu de fregar!-
»De primer no l'entenien. Quan colliren la idea, digueren que els hi semblava que no sabien pas com fer-ho.
»-Oi, ja us en ensenyaré,- exclamà ell; -és d'allò més divertit! Us estireu sobre la vostra—vull dir, us inclineu a la riba, sabeu, i esbandiu les coses dins de l'aigua.
»La germana gran digué que temia que no portaven els vestits adients per a la feina.
»-Oh, aniran prou bé,- digué ell, tot xiroi; -arremangueu-vos-els.
»I els hi féu fer. Els hi digué que tot allò era la meitat de la gràcia en un picnic. Elles digueren que era molt interessant.
»Ara que ho penso amb calma, era aquell jove tan obtús com ens pensàvem? O potser…—no, impossible! Tenia una expressió tan senzilla, tan infantil!» ………
(*10) Sentit imprecís. Hauria de dir quelcom així: «Al final engeguen a córrer, tivant la barca a una marxa ben perillosa.»
(*11) "Espanyar" vol dir trencar el pany. Evidentment no és això el que va fer George: Va treure la balda i va obrir el pany.
(*12) Es refereix als seus pantalons.
(*13) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició transcrita:
«Certament, si jo hagués estat un dels Barons en aquell temps, hauria insistit als meus companys la conveniència de portar un client tan esmunyedís com el rei Joan a la illa, on hi havia menys oportunitats per a sorpreses i trucs.
»Hi ha les ruïnes d'un vell priorat en els terrenys de Ankerwycke House, prop de Picnic Point, i fou pels voltants d'aquest vell priorat que es diu que Enric VIII esperava i es trobava amb Anna Bolena. També es trobaven a Hever Castle, a Kent, i també en algun lloc prop de St. Albans. Deu haver sigut difícil per la gent d'Anglaterra en aquells dies el trobar un lloc on aquells jovenets sense cap no estesin festejant.
»Heu estat mai en una casa on hi ha una parella festejant? És d'allò més carregós. Penseu que anireu a seure al saló, i us hi dirigiu. Al obrir la porta, sentiu un soroll com si algú tot d'una hagués recordat quelcom, i, quan entreu, Emily és allà a la finestra, tota interessada en el que passa a l'altra banda del carrer, i el vostre amic, John Edward, és a l'altra punta de l'habitació amb tota la seva ànima corpresa per les fotografies dels parents d'altres persones.
»-Oh!- dieu, parant-vos a la porta, -No sabia que ningú fos aquí.
»-Ah, no?- diu Emily, amb fredor, com si no us cregués.
»Us quedeu per allà un moment, i llavors dieu:
»-És força fosc. Per què no enceneu el gas?
»John Edwards diu, ai, no me'n havia adonat; i Emily diu que al pare no li agrada que s'encengui el gas a la tarda.
»Els hi expliqueu una o dues novetats, i els hi doneu la vostra opinió sobre la qüestió irlandesa; però no sembla que els hi interessi massa. Tot el que comenten sobre qualsevol tema és Oh!, Ah, sí?, De veritat?, Sí, i Ai caram!. I, després de deu minuts d'una tal conversa, llisqueu cap a la porta, sortiu, i quedeu sorprès de veure com la porta es tanca immediatament al darrera vostre, sense que l'hàgiu tocada.
»Mitja hora més tard, decidiu fer una pipa en el conservatori. La única cadira del lloc l'ocupa l'Emily; i John Edward, si ens podem refiar del llenguatge de la roba, estava seient a terra. No parlen, però us fan una mirada que diu tot el que es pot dir en una comunitat civilitzada; i reculeu ben aviat i tanqueu la porta al darrera vostre.
»Ara ja teniu por de ficar el nas en qualsevol habitació de la casa; o sigui que, després de pujar i baixar les escales una estona, aneu a seure al vostre dormitori. Això, tanmateix, es fa pesat al cap d'un temps, de manera que us poseu el barret i sortiu a passejar pel jardí. Baixeu el caminet, i, al passar l'hivernacle mireu a dins, i allí són aquell parell de joves idiotes, tots junts en un racó; i ells també us veuen, i evidentment pensen que els esteu seguint per tot arreu.
Per què no tenen una estança especial per fer aquesta mena de coses, i els obliguen a quedar-s'hi? murmureu; i us apresseu cap al rebedor, agafeu el vostre paraigua i sortiu al carrer.
»Devia ser força igual que tot això quan aquell noi eixelebrat d'Enric VIII estava empaitant la seva petita Anna. La gent de Buckinghamshire els sorprendrien de sobte mentre ells estaven a la lluna per Windsor i Wraysbury, i exclamarien, Ah, éreu aquí! i Enric s'hauria enrojolat i hauria dit, Sí, he vingut per a veure un home; i Anna diria M'alegro de veure-us! No és graciós? M'acabo de trobar el senyor Enric VIII al passeig, i va en la mateixa direcció que jo.
»Llavors aquella gent marxaria tot dient-se, És millor que ens escapolim mentre tot aquest galindejar vagi durant. Anirem cap a Kent.
»I anirien a Kent, i la primera cosa que veurien a Kent en arribar, seria a Enric i Anna fent el beneit per Hever Castle.
Oh, maleït sia! haurien dit. Apa, anem-nos-en. Ja no ho puc aguantar. Anem a St. Albans—un lloc tranquil i bonic, St. Albans.
»I quan arribarien a St. Albans, allí estaria aquella miserable parella, besant-se sota els murs de l'Abadia. Llavors aquella gent marxarien i es convertirien en pirates fins que s'hagués fet el casament.» ……….
(*14) Vol dir un tipus de gos dels emprats en la caça del senglar.
(*15) "Salsa irlandesa": es refereix a l'Irish stew, un plat tradicional que es fa bullint diverses carns i verdures en un mateix recipient. El nostre equivalent seria la escudella barrejada. No és, doncs, propiament una salsa.
(*16) La frase fa de mal comprendre. Hauria de ser, més o menys: "com s´ho fa una dona per passar el temps, si tan sols té per fer la feina d'una sola casa."
(*17) Aquest fragment conté algunes imprecissions de traducció que en fan difícil la comprensió. Es transcriu a continuació el passatge sencer, amb unes mínimes correccions que el fan més entenedor:
«Per la meva part, el record més antic que en guardo és el d'haver contribuït entre cinc companys tres penics cada un per fer una sortida al llac del Regent Park amb un navili de molt curiosa construcció, i anar després a casa del guarda del parc per tal d'eixugar-nos. Això va fer que adquirís el gust de l'aigua, i folgadament vaig practicar-m'hi amb rais en diferents bòbiles, als afores: exercici més interessant i emocionant del que podeu creure, sobretot quan un es troba al bell mig de la bassa i el propietari dels materials usats en la fabricació del rai compareix sobtadament amb una estaca.
»Bon punt us adoneu del bon senyor, la primera cosa que se us acut és de no perdre el temps amb paraules, i, si poguéssiu excusar-vos, amb tota polidesa, d'ajuntar-vos amb ell, ho faríeu de bona gana. El vostre objectiu és sortir, per la part oposada de la bassa d'on ell es troba, i eclipsar-vos cap a casa tot tranquil·lament i amb rapidesa, com si no l'haguéssiu vist. Ell, ben al contrari, manifesta un viu desig d'estrènyer la vostra mà i enraonar amb vosaltres.
»Sembla ser que coneix el vostre pare i és un dels vostres íntims amics. Però, malgrat aquests detalls, no se us acut la idea d'acostar-vos-hi. Desitja dir-vos que us ensenyarà d'agafar els seus taulons per a fer-ne un rai, però a vosaltres us sembla que no cal que es prengui tanta molèstia, car penseu que la vostra ciència és suficient per agenciar-vos l'aparell, i no voleu de cap manera molestar-lo ni accepteu la seva proposta.
»A despit de la vostra falta d'interès, segueix freturós per a aplegar-se amb vosaltres, i és ben afalagadora l'ànsia amb que recorre les vores de la bassa per a rebre-us en el vostre desembarc.» ……..
(*18) El termes mariners volen dir: recollir parcialment la vela i posar-la de través perquè faci menys resistència.
(*19) Hauria de dir: "posar-la a favor del vent."
(*20) L'error és evident; hauria de dir: «Ja érem deu milles més amunt».
(*21) En aquest punt, tot el següent passatge fou omès en la edició transcrita:
«No havia remat més d'un minut, quan George advertí quelcom negre surant sobre l'aigua, i ens hi acostàrem. George s'abocà, al ser-hi a prop, i ho agafà. I llavors reculà fent un crit, amb la cara pàl·lida.
»Era el cos mort d'una dona. Surava amb molta lleugeresa sobre l'aigua, i la cara era dolça i tranquil·la. No era una cara bonica; era massa envellida prematurament, massa prima i cansada, per a ser-ho; però era una cara amable i gentil, malgrat les marques de pobresa i necessitat, i tenia en ella aquell aspecte de pau que arriba a les cares dels malalts algunes vegades quan finalment el dolor els ha deixat.
»Venturosament per a nosaltres—que no teníem cap ganes d'estar vagarejant pels jutjats forenses—uns homes de la riba havien també vist el cos, i se'n feren càrrec ells.
»Vàrem conèixer la història de la dona després. Per descomptat, era la vella, vella tragèdia de sempre. Havia estimat, l'havien enganyat—o ella havia enganyat. Fos com fos, havia pecat—alguns de nosaltres ho fem, de tant en tant—i la seva família i amics, naturalment ofesos i indignats, li havien tancat les portes.
»Deixada sola per lluitar contra el món, amb la llosa de la seva vergonya penjada al coll, s'havia enfonsat més i més. Durant un temps, s'havia mantingut, ella i la criatura, amb els dotze xílings a la setmana que guanyava amb una pesada feina de dotze hores al dia, tot pagant sis xílings per a la criatura i mantenint el seus propis cos i ànima plegats amb la resta.
»Sis xílings setmanals no mantenen gaire units el cos i l'ànima. Volen separar-se l'un de l'altre quan hi ha només aquest lligam tan prim entre ells; i un dia, suposo, la pena i la trista monotonia de tot plegat li havien vingut davant els ulls més clarament que mai, i l'espectre burleta l'havia espantat. Havia fet un últim prec als amics, però contra la gelada paret de la seva respectabilitat, la veu de la errant foragitada no fou escoltada; i llavors ella havia anat a veure son fill—l'havia alçat en els seus braços i l'havia besat, amb un posat de cansament com absent, sense trair cap mena d'emoció, i l'havia deixat, després de posar-li a la mà una xocolata d'un penic que li havia comprat, i després, amb els seus darrers xílings, havia comprat un bitllet i vingut a Goring.
»Potser els pensaments més amargs de la seva vida havien voltat pels trams boscosos i els prats de verd brillant envoltant Goring; però les dones s'agafen de forma estranya al ganivet que les apunyala, i, qui sap, entre la tristor, poden haver-s'hi barrejat també els records d'hores més dolces, passades en aquells racons ombrívols sobre els que els grans arbres dobleguen les seves branques fins tan avall.
»Havia vagarejat pels boscos al costat del riu tot el dia, i llavors, quan caigué la tarda i la llum grisa del capvespre estengué el seu fosc mantell sobre les aigües, ella obrí els braços cap al riu silenciós que havia vist les seves penes i alegries. I el vell riu l'havia acollida en els seus braços, i havia recolzat el seu cap cansat sobre el seu pit, i havia allunyat tot el dolor.
»Així havia ella pecat en totes les coses—pecat en la vida i en la mort. Que Déu l'ajudi! I a tots els altres pecadors, si n'hi ha algun més.» ………….
End of Project Gutenberg's Tres Homes Dins D'una Barca, by Jerome K. Jerome