Tres Homes Dins D'una Barca (Sense comptar-hi el gos)

TRES HOMES DINS UNA BARCA

(Sense comptar-hi el gos)

ACLARIMENT. Les anotacions al text referenciades així () corresponen a notes de l'autor o del traductor, i es troben al final de cada capítol. D'altra banda, les referenciades (*) són notes de la transcripció, i es troben totes al final del text.

CAPÍTOL I

Tres invàlids.—Patiments de George i de Harris.—Un que és víctima de cent set malalties fatals.—Útils prescripcions mèdiques. —Remei contra la malaltia del fetge, per a ús dels nois.—Nosaltres tenim un gran cansament i una veritable necessitat de repòs.—Una setmana(!)… sobre l'Oceà(?).—George proposa el riu.—Montmorency fa una objecció.—Moció original, presa per majoria de tres veus contra una.

Ens trobàvem tots quatre—George, Guillem Samuel Harris, Montmorency i jo—asseguts dins la meva cambra. Enraonàvem, tot fumant, de la nostra situació desesperada (és, aquest, el punt de vista medical en que em poso). Ens hi sentiem sense esperit, i, en conseqüència, força inquietats.

Harris ens contà que, de vegades, era atacat de rodaments de cap tan extraordinaris, que arribava a no saber el que es feia.

George, tot seguit, ens va dir que ell també patia rodaments de cap sota els quals no sabia el que es feia.

Per la meva part era el fetge, que tenia revolucionat, i me n'havia convençut per la lectura que acabava de fer d'un anunci de píndoles privilegiades per al susdit orgue: anunci que contenia el detall dels diferents símptomes pels quals un hom pot assabentar-se de la indisciplina d'aquella víscera.

Doncs bé: jo en tenia tots els símptomes.

És una cosa curiosa: jo mai no he pogut llegir l'anunci dels medicaments sense que aviat em porti a la conclusió que pateixo, en el grau més virulent, la malaltia particular que s'hi descriu. En cada cas, el diagnòstic sembla correspondre a les sensacions que he pogut sentir en la meva existència.

Recordo haver estat un dia al British Museum per llegir el tractament d'una lleugera indisposició de la qual tenia aleshores un principi. Era, si mal no recordo, un fastigós constipat pulmonar.

Vaig pendre un llibre, i, havent llegit tot el que desitjava d'aquest assumpte, vaig començar de passar fulles peresosament i vaig recórrer la història de les malalties, en general.

He oblidat avui quina fou la primera calamitat en la qual vaig submergir-me, però recordo ben bé que era cosa devastadora, esgarrifant.

En poques paraules: encara no havia llegit la meitat dels símptomes precursors, ja estava dominat per la idea que era aquell mal el que m'aclaparava.

Vaig restar glaçat d'espant. Després, amb la indiferència que solament la desesperació pot donar-me, vaig seguir tombant pàgines, i, arribant a les febres tifoides, vaig llegir els símptomes i vaig descobrir que indubtablement les posseïa feia ja alguns mesos. Desitjant conèixer alguna altra malaltia que pogués jo tenir, segueixo fullejant el llibre fins al ball de Sant Víctor: tot seguit em convenço que em trobo escomès d'aquest mal. Aleshores la meva sort m'interessà tan vivament, que vaig determinar-me a fer un profund examen.

Per fer tal examen, vaig procedir alfabèticament. Llegeixo el primer article: Ague (febre intermitent). M'assabento que a la propera quinzena vaig a sofrir una intensa crisi. Pel que toca al mal de Beright, m'aconhortà el saber que jo el tenia solament de faisó modificada, gràcies a la qual podria viure un parell d'anys. Tenia el còlera amb greus complicacions, i havia nat, segurament, amb la diftèria. Amb tota cura vaig espigolar les vint-i-sis lletres de l'alfabet, obtenint, d'aquell treball, la conclusió que l'única malaltia de que m'alliberava era la coneguda amb el nom de mal dels genolls o de les serventes.

De primer antuvi vaig ressentir-me de l'excepció: em semblava veure-hi un insult i tot. ¿Per què no havia de tenir jo aquesta darrera malaltia? ¿Per què l'odiosa restricció? Tot reflexionant, un pensament menys aclaparador es fixà clarament en mon esperit: vaig recordar que tenia totes les malalties conegudes en la farmacologia, i el meu egoisme fou vençut per la meva decisió de renunciar al mal dels genolls.

Jo era també el mimat de la gota, semblava, en un grau maligne, com igualment del zynosis, des de la meva infància. Després d'aquest article no es feia pas menció de cap malaltia i vaig pensar que no podia tenir-ne més.

Vaig restar submergit en la meditació. ¡Quin bell subjecte devia jo ésser, sota el punt de vista medical! ¡Quina superba adquisició per a un curs de medicina! Segur que els estudiants no haurien pas tingut necessitat de fer llurs visites als hospitals, si jo hagués estat en llur possessió. Jo tot sol era ben bé un hospital: ells haurien pogut limitar-se a voltar la meva persona, i tot seguit treure el títol.

Em preguntava, amb expectació, quant de temps podria viure. Vaig començar d'examinar-me: em vaig pendre el pols. Als primers moments no sentia cap pulsació; després, em semblà que es produïen bruscament. Em trec el rellotge i compto les bategades. En tenia cent quaranta set per minut! De seguida vaig auscultar-me el cor: ni la més petita palpitació. Havia deixat de bategar!! Jo estava per creure, malgrat això, que devia ser-hi i palpitar tostemps, però no puc pas explicar el fenomen.

Llavors vaig examinar-me de davant (és a dir, de la part compresa entre el meu cap i ço que jo en dic la cintura), i vaig seguir el contorn de les meves costelles, aturant-me una mica sota els ronyons.

Cap so! Cap sensació!

Darrerament vaig inspeccionar-me la llengua. La vaig treure a fora, tan lluny com ella volgué anar; vaig tancar un ull, i amb l'altre vaig escrutar. No veia sinó la punta, i l'únic fruit que vaig treure d'aquest examen fou la més ferma certitud de que tenia l'escarlatina.

A la sala del British hi havia entrat feliç, amb bon posat, i en sortia arrossegant-me i vacil·lant com una vella ruïna.

Vaig anar a casa del meu metge. És, aquest, un vell amic que em pren el pols, em mira la llengua i parla del temps que fa (tot a la bona de Déu) quan em penso trobar-me malalt.

Aquesta vegada -em deia jo- li faig un bon servei, en anar-lo a veure. Vejam: ¿què vol, un metge? Clients. Doncs bé: jo hi aniré i tindrà, amb mi sol, més clientela que amb mil set cents d'altres vulgars pacients que no tenen, cadascun, més enllà d'una o dues malalties.

Arribo a casa el metge, i tinc la sort de trobar-lo.

-Digui: com va, això, avui?- em demanà. Jo vaig respondre:

-Estimat amic, no li vull fer perdre temps contant-li el detall de tot el que tinc. La vida és curta, i, altrament, arriscaria molt si li deixés fer la ganyota abans d'arribar a la fi de la meva història. Solament li diré allò que no tinc: no tinc el mal de genolls; el que no puc dir-li és per què, però és cosa certa. En canvi, tinc totes les altres malalties: li ho certifico.

I vaig contar-li com m'havia assabentat de tot.

Em descordà, examinant-me de cap a peus; prengué un puny meu amb les seves grapes i em timbalejà sobre el pit quan menys m'ho pensava (de la qual acció en dic covardia); tot seguit em refregà les costelles amb el seu cap, i després va asseure's, escrivint una recepta, que plegà i em donà. Jo me la fico a la butxaca i me'n vaig, portant-la a la farmàcia més propera.

L'apotecari va llegir-la, i me la retornà bo i dient-me:

-No en tinc, d'aquest article.

-Vós no sóu, doncs, apotecari- vaig objectar-li.

-Prou, que en sóc; però, per poder acontentar-lo, caldria que fos també Societat Cooperativa i Hotel-pensió familiar. Només sóc farmacèutic, i no sé pas què dir-li.

Vaig veure el que deia la recepta. Era ben concreta, la cosa:

«Un beefsteak de lliura i un bock de cervesa cada sis hores.

»Una passejada al matí, cosa d'una dotzena de milles. Ficar-se al llit a les deu del vespre.

»No dessucar-se el cervell amb coses que no s'entenen.»

He seguit aquestes prescripcions, amb el feliç resultat (pel que em pertoca) de resguardar la meva existència, la qual va fent la seva via tranquil·la.

Ara tornem a l'anunci de les píndoles per al fetge.

Jo tenia, sense cap mena de dubte, tots els símptomes de la malaltia, i el principal, entre tots, era una absoluta aversió al treball. Cap llengua no podria mai dir el que tinc sofert per aquesta causa. Des de la meva més tendra infància he estat màrtir per aquest motiu: la malaltia mai no em deixava, ni un dia tan sols, en anar a estudi. Ningú no es donava compte que tot em provenia del fetge. La ciència mèdica era aleshores en una fase bastant menys avançada que avui en dia, i s'atribuïa a la peresa la meva desplaença vers el treball.

-Apa, dolent, gandul! Lleva't i mira de fer qualque cosa per guanyar-te la vida- em deien, sense saber que jo era un malalt. En compte de píndoles, rebia estirades d'orelles, i (mireu quina cosa!) aquelles estirades em guarien sovint… pel temps que en servava el record.

Tothom, segurament, ha pogut remarcar sovint una cosa semblant. Els senzills medicaments, passats de moda si voleu, acostumen a ésser de més eficàcia que els específics farmacèutics.

* * *

Cosa de mitja hora vàrem passar, els meus amics i jo, descrivint les nostres malalties. Vaig explicar a George i Harris com em trobava en llevar-me, els matins; Harris ens comunicà les seves impressions quan s'ajeia. Per la seva part, George es posà sobre la catifa, prop de l'estufa, i ens féu una representació intel·ligent i admirable dels seus fets i gestes durant la nit. Aquest bon George es pensa estar malalt, però en realitat no té cap motiu per a neguitejar-se.

Llavors Mrs. Poppetts trucà a la porta per a saber si estàvem disposats a sopar. Nosaltres vam somriure tristament, mirant-nos tots tres, i fórem d'acord que res millor no podíem fer que provar de menjar. Harris digué, altrament, que sovint, amb una mica de qualsevol cosa que es fiqui a l'estómac, es fa enrera una malaltia.

Mrs. Poppetts entrà, doncs, amb la plata, parà taula, i nosaltres clavàrem dentellada a un beefsteak amb ceba i una tarta amb rubarbes. En aquell temps era jo ben poca cosa: i ho dic perquè recordo que al cap de mitja hora, si fa o no fa, l'àpat no tenia cap interès per a mi. No vaig ni tocar el formatge.

Acomplit aquest deure, plens novament els gots i enceses les nostres pipes, resumírem la conversa sobre la nostra salut.

¿Què era, doncs, aquesta cosa inconeguda que ens turmentava? Ningú no la podia indicar d'una faisó concreta; però fou unànime opinió que el mal, fos el que fos, provenia de gastament cerebral.

-Necessàriament, ens cal repòs- digué Harris.

-Repòs i canvi complet de vida- va afegir George. -El gastament dels nostres cervells ha produït una depressió general a tota l'economia (*1). El canvi de lloc i la manca de la necessitat de pensar, restabliran segurament l'equilibri mental.

George té un cosí, més o menys estudiant de medicina, del qual ha pres aquesta habitud de servir-se d'expressions familiars-medicals.

Jo era del mateix parer que George i vaig suggerir la idea de cercar un vell retir, lluny de la gernació sorollosa, on passaríem, a ple sol, una setmana pels silenciosos boscatges (talment un niu perdut i protegit per les fades, lliure de l'avalot del món): un lloc pintoresc descansant sobre les roques escarpades milenàries, on el ressò del tumult del segle XIX ens arribaria afeblit per la distància.

Però Harris exclamà:

-Segurament això no seria gaire divertit. Conec aquests indrets de què parleu: un hom se'n va a jeure a les vuit del vespre; és impossible de trobar el Referee (1), ni prestat ni comprat, i cal caminar deu milles per aconseguir una mica de tabac. Deixem-ho córrer. Si en voleu, de repòs i canvi de vida, no podríeu triar res millor que una excursió marítima.

Vaig objectar-li que el seu projecte era ben realitzable en el cas de poder-hi esmerçar dos mesos, però que era contrari a la sana moral quan no es disposa d'una setmana.

Vegeu el que passa: Embarqueu dilluns amb la ferma idea de divertir-vos d'allò més; adreceu un alegre i onejant (onejant pel motiu de les ones) comiat als lascars que restan sobre el marge; després engegueu la vostra pipa més grossa i féu l'entremaliat sobre el pont, com si dins dels vostres vestits hi fossin aplegats el capità Cook, Sir Francis Drake i Cristòfol Colomb. El dimarts desitjarieu no haver començat. El dimecres, dijous i divendres, penseu que la mort us esdevindria agradosa. El dissabte podeu enviar-vos una mica de brou i seure sobre el pont amb un somrís contristat i agraït, per a respondre als que caritativament van a demanar-vos com aneu. El diumenge repreneu les passejades i els bons aliments. Finalment, dilluns al matí, quan sou a la borda esperant el moment de desembarcar amb el paraigües i el maletí a la mà, comenceu d'agafar gust a l'esport.

Recordo que el meu cunyat féu, certa vegada, una curta excursió marítima per restablir la seva salut. Prengué un bitllet d'anada i tornada, per mar, de Londres a Liverpool. La sola cosa que tenia al cor en arribar a la darrera ciutat, era vendre amb urgència el seu bitllet de retorn. Va oferir-lo a tothom a preu baix, i a la fi l'hi comprà, amb 18 penics, un jove biliós (ho semblava, almenys) al qual els metges havien aconsellat justament la mar per a fer exercici.

-Sí, sí: aneu a la mar- li digué el meu cunyat, posant afectuosament el bitllet a les mans del jove biliós. -En tindreu per tota la vida. Ben segur que, assegut al pont del vaixell, fareu més exercici que anant a tombarelles pel prat.

El meu cunyat, per a retornar, prengué el camí de ferro, dient que el North-West Railway era prou reforçament per a ell.

Un altre jove he conegut qui va viatjar durant una setmana per les costes d'Anglaterra.

Abans de la marxa, l'encarregat dels queviures li demanà si volia pagar per cada àpat o si preferia pendre un abonament, El meu conegut es decidí per l'abonament, que sortia més econòmic. El preu per la setmana era de dues lliures i cinc xelins.

El contracte era: per a desdejuni, peix i carn rostida; per a esmorzar, a la una, quatre plats; per a dinar, a les sis, sopa, peix, entrant, rostit, colom o gallina, ensiam, entreteniments, formatge i postres; a les deu, un lleuger sopar a la fourchette.

El meu amic, que sol tenir una gana que Déu n'hi do, pensà fer un bon negoci acceptant la proposta.

Tot passant de Sheerness va ésser l'hora d'esmorzar. El nostre home no es trobà amb la gana que pensava, i s'acontentà amb vedella bullida, maduixes i crema.

A la tarda, medità llargament sobre aquest àpat. Li semblava no haver menjat altra cosa que vedella bullida durant moltes setmanes, i maduixes i crema durant molt anys. La vedella, les maduixes i la crema semblaven sentir-se més aviat descontentes.

A les sis anaren a dir-li que estava a punt el dinar. Aquest anunci no l'entusiasmà gaire, però es recordà que el dinar representava una part de les seves dues lliures i cinc xelins, i, agafant-se a les cordes i altres aparells, baixà al menjador.

Una agradosa fortor de ceba i pernil fregit, amb una mescla d'olor de peix i de llegums, li arribà de baix l'escala.

Li sortí a l'encontre el cap de cuina, el qual va preguntar-li, amb un somrís afalagador:

-El senyor vol alguna cosa?

-Feu-me sortir d'ací…- fou la feble resposta.

Se'l pujà ràpidament, el posaren contra la borda… i el deixaren.

Durant els quatre dies següents féu una vida tan senzilla com digna: es nodria de melindros del capità, cosa ben magra (els melindros, no pas el capità), i bevia soda-water.

Cap al divendres esdevingué més alegre, i les va empendre amb el te amb pastes i els rostits. El dilluns s'atipava de brou de gallina. El dimarts deixà el vaixell, i quan aquest s'allunyava del desembarcador, el nostre home l'ullà amb esguard ple de tristesa; Ja se n'era anat! «Ja desfilà, amb dues lliures i cinc xelins que em pertanyien i que no he pogut consumir!» I ell deia que, si li hagués estat concedit un sol dia de prórroga, a corre-cuita s'hauria rescabalat de l'endarrerit.

* * *

Vaig combatre, doncs, el projecte d'excursió marítima: res no temia per la meva persona (mai no he estat malalt)(*2), però passava angúnia per George. Ell ens assegurà, tot seguit, que la seva salut no canviaria i que el projecte li anava bé, però digué que ens calia, a Harris i a mi, treure'ns del cap resoltament la idea, perquè segurament ens posaríem malalts.

Harris respongué:

-Oh! El mareig de la mar és per a mi un enigma: jo estic que és una posa. Sovint he desitjat sentir-lo, però mai no he pogut.

I ens contà moltes anècdotes sobre el cas. Havia navegat pel canal de la Mànega, amb una mar tan avalotada que calgué lligar els passatgers a llurs lliteres: el capità i ell havien estat «les úniques pesones» que no es marejaren. Una altra vegada, havien estat el segon del navili i Harris els únics que no emmalaltiren. De valents, generalment, no n'eren sinó un altre i ell; si aquest altre faltava, l'únic valent era Harris.

És ben estranya cosa que, ningú, estant en terra ferma, no declari que la mar mareja. Durant les travessies es troba sobre el pont un munt de criatures ben malaltes, i carregaments complets i tot; però cap d'aquests qui s'han marejat no es resol, quan és en terra, a declarar ço que li esdevingué. Les colles de planyívols passatgers que formiguejaven sobre el navili, se us amaguen un cop desembarcats. És sempre un misteri.

Amb tot, si la majoria s'assembla a cert xicot que vaig conèixer en el vapor Yarmouth, puc fàcilment aclarir el misteri.

Havíem passat South-End Pier, i el personatge en qüestió anava penjat a la part de fora d'una portanyola, amb una posició d'allò més perillosa. Vaig anar-hi, per provar de salvar-lo.

-Ep! Veniu! Passeu a dintre!- vaig dir-li colpejant-lo lleugerament de les espatlles, -Podíeu caure a la mar.

-Oh, Déu meu! Bé voldria ser-hi- fou la sola resposta que vaig obtenir, I allà vaig deixar-lo.

Tres setmanes després, el retrobava, en un hotel de Bath, parlant dels seus viatges i detallant amb entusiasme la seva gran afició a la mar.

-Si en sóc, de bon marí!- replicava a un jovenet que se'l mirava amb enveja, -¡Prou, que en sóc! Un cert dia, confesso que vaig estar amb neguit, car ens trobàvem al llarg del cap Horn i el vaixell es va enfonsar al matí…

Jo, aleshores, li vaig preguntar:

-¿No estàveu pas «neguitós», també, fa alguns dies, prop de Southend
Pier? ¿No desitjàveu ésser llançat a l'aigua?

-Southend Pier!- exclamà. Després s'expansionà de sobte. -Ara me'n recordo: una horrible migranya, per no tenir gens de pikles (2). Mai no els he provat. N'haveu menjat, vós, de pickles? (*3)

Per la meva part, he descobert un admirable preservatiu del mareig, per al meu ús personal. Assegut a un balancí, em situo al bell mig del pont seguint els moviments del vaixell i fent per manera de servar el cos sempre dret. Quan el vaixell puja, jo em faig cap endavant fins que el pis ve ran del meu nas; quan es la popa, que s'aixeca, jo segueixo el moviment en el mateix sentit. És un magnífic exercici durant una o dues hores. Però… un hom no pot gronxar-se durant tota una setmana.

* * *

George proposà remuntar el riu.

-Gaudirem d'un ventijol fresc, de moviment i de pau. El canvi de paisatge ens distreurà el cervell {inclòs el poc cervell que posseeix Harris), i el dur treball que haurem de fer ens obrirà la gana i el son.

-No hi passo- digué Harris -que George faci un treball que augmenti la seva predisposició al son. Fóra perillós. Com podria dormir més? El dia no té sinó vint-i-quatre hores, tant a l'hivern com a l'estiu; i, si verament havia de dormir més, tant li seria fer l'ànec, car s'estalviaria la despesa.

Ell assegurà que la ribera li convenia "a Te" (a meravella).

Jo no sé pas el que és, això de "Te", (a no ser que es tracti d'un te de sis penics, amb pa, mantega i pastes ad libitum, que esdevé bona cosa, vist el preu, si un hom no ha anat a dinar), malgrat semblar que convé a tothom, segons ço que diu per l'honor seu.

En conclusió: que em convenia també "a Te".

L'acord de Harris i jo fou que George havia tingut una bona pensada, i vàrem dir-ho amb una certa entonació, exterioritzant la nostra sorpresa de veure George amb seny.

L'únic de nosaltres que no es mostrà gaire seduït pel projecte, fou
Montmorency. Mai no s'ha interessat pel Tàmesis: vet ací.

-Tot això està molt bé, senyors- digué. -¿Us plau el riu? Per la meva part, no gaire: no tinc res a fer-hi. El canvi de paisatge és cosa fora de la meva competència i no escombrejaré! (*4) Si per un atzar descobreixo una rata, no consentireu que l'empaiti; si m'adormo, em jugareu una malifeta que farà empassar-me una bona glopada. ¿Voleu la meva opinió? Doncs féu una pura bogeria.

Erem tres contra un. El projecte fou adoptat.

(1) Un diari de Londres.

(2) Amanit de saladures.

CAPÍTOL II

Discutim un pla.—Plaer d'acampar al ras, les nits que fa bo.— Idem… les nits de pluja.—Un compromís resta decidit.—Primeres impressions de Montmorency, quant al compromís.—El creure's que s'és massa bo vers aquest baix món.—Aquestes creences són esvaïdes tot seguit, com mancades de tot fonament.—La nostra reunió és ajornada.

Examinàrem el mapa i formàrem el nostre pla.

Harris i jo sortiríem de Kingston el proper dissabte per a dur, ben de matí, la barca a Chertsey. George vindria allà, a trobar-nos, perquè ell no pot deixar la Cité fins a la tarda, puix que està obligat d'anar a la seva casa de Banca, on dorm des de les deu a les quatre, excepció feta dels dissabtes, que el desperten i el porten al carrer a les dues.

Acamparíem al ras? Jauríem a cobert? George i jo estàvem d'acord a fer-ho en plena naturalesa i a ple aire. Fóra una cosa tan rústica, tan lliure, tan patriarcal!…

De mica en mica el record resplendent del sol finat s'esborra en el cor dels núvols negres i gelats. Silenciosos, com nens enfurrunyats, els ocells han deixat llurs cants; tan sols se sent el crit planyívol de la polla d'aigua trencant la calma religiosa expandida sobre les aigües—llit mortuori on el jorn expirant fa el seu darrer sospir.

De la negra profunditat dels boscos, de cada marge, sorgeix l'exèrcit dels esperits de la nit: les ombres grises. S'arrosseguen, avancen a pas de llop per reposar la vacil·lant reraguarda del dia; passen sense soroll de llurs peus, invisibles sobre les onejants herbes aquàtiques, sobre les canyes sospirants; i, des de l'altura del seu tron tenebrós, la nit, estenent les seves negres ales a sobre la naturalesa enfosquida, regna, amb silenci, en son palau fantàstic il·luminat per les pàl·lides estrelles.

Aleshores deixem el nostre lleuger esquif en un angle reposat. La tenda és aixecada, i el nostre àpat frugal és ben aviat disposat i consumit; després remullem la gola i encenem les nostres grosses pipes. Una agradosa conversa és mantinguda per tots tres a una escaient mitja veu.

En les nostres pauses, el riu, jugant entorn de la barca, conta estranyes històries de vells secrets. Canta feblement l'antiga cançó infantil, milers d'anys cantada i que cantarà, encara, milers d'anys abans que la seva veu no esdevingui ronca i perduda: aquesta cançó que nosaltres (que havem après d'estimar la seva fesomia canviant, i sovint ens ha acaronat damunt del seu pit glatent) ens pensem compendre, malgrat no puguem expressar amb simples paraules la història que ens diu.

Mentre som asseguts sobre el marge, la lluna, que tant l'estima, descendeix dels cels i l'embolcalla amb els seus braços d'argent, fent-li una besada fraternal.

Nosaltres espiem el riu, que fuig remorejant fins a retrobar-se amb la mar, sa mestressa. De mica en mica les nostres veus van apaivagant-se, les pipes s'apaguen, i nosaltres, gent jove, poc donats generalment a sentimentalismes, ens sentim envaïts estranyament per una mescla de pensaments tristos i alegres: no teníem desig ni interès d'enraonar més… Ens aixecàrem, doncs, tot fent fortes riallades, i espolsant les nostres pipes ens donàrem la «bona nit!» per adormir-nos al gronxament de l'aigua que colpeja i dels arbres que murmuregen, sota els ulls dels innombrables i silenciosos estels.

Somiem que el món és esdevingut novament jove i suau! Jove com en el temps que no li havien encara fet arrugar el rostre els segles de lluites i d'interessos, ni li havien fet envellir el cor els crims i les follies dels seus fills. Suau com quan, així una bona mareta, ens duia al pit grandiós, com abans que les burles emmetzinades d'una societat corrompuda no haguessin fet enrojolar-nos de la simple vida que dúiem, sota la seva llei, i renegar de la llar digna i modesta on, d'ençà de milers d'anys, es reprodueix el gènere humà.

Harris exclamà:

-¿Com s'ho farien, en aquells temps, quan plovia?

Mai no es pot commoure, aquest Harris! No té cap corda poètica, i és incapaç de sentir un sol entusiasme per les coses intangibles. Mai Harris «no pot plorar, i no sap per què». Si els seus ulls llagrimegen, podeu fer una juguesca: que menja ceba crua o que ha ficat al seu cos massa salsa Worcester.

S'escaurà de trobar-vos una nit en companyia seva, vora mar, i dir-li:

-Silenci! No sentiu? ¿No és això el cant de les sirenes que puja del fons dels abismes a través de les ones brincadisses? ¿O serà, potser, el ressò de lúgubres fantasmes que salmodien fúnebres càntics sobre els blancs cadàvers embolcallats d'herbes marines?

I veureu com Harris us agafa del braç, bo i dient-vos:

-Ja sé el que teniu, amic! Haveu agafat un refredament. Féu el favor d'acompanyar-me. Conec, per ací a prop, en girar la cantonada, un lloc on podreu trobar un glop del millor whisky escocès com mai no haveu tastat; amb un dir Jesús, restareu més trempat que un orgue.

Harris sempre coneix un lloc, «per ací a prop, en girar la cantonada», on pot trobar-se alguna cosa especial per aixecar el colze. Si el veiéssiu al Paradís (suposant que semblant cosa pogués esdevenir-li), tot seguit us saludaria dient-vos: -¡Què content estic de trobar-vos ací, company! He descobert un magnífic reducte, «un poc més enllà, en girar la cantonada», on hi ha un nèctar de primo cartello.

En qüestió d'acampar al ras, l'observació pràctica de Harris sobre la pluja era ben justa. Acampar així, en semblant cas, és tanmateix una cosa ben poc divertida.

Som a la nit. Esteu tot mullat; hi ha dins la barca dues polzades d'aigua; tot és inundat. Veieu sobre el marge un lloc menys fangós que els altres, i desembarqueu per anar a la tenda que dos companys procuren d'aixecar.

La tenda, empapada d'aigua i bambolejada durament, cau i s'enrotlla al vostre cap. Us enrabieu. La pluja segueix a torrents.

Aixecar una tenda quan fa el temps sec, ja és una cosa empipadora; però al mig de la pluja esdevé un treball herculi. El company, en compte d'ajudar-vos, sembla bellugar-se com un ximplet. Quan haveu fixat convenientment la vostra part de tenda, ell, amb una forta empenta, fa malbé l'obra.

-Què feu, vós, allí?

-I vós què feu?- respon. -Deixeu anar-ho tot!

-No estireu d'allà! Això va de l'inrevés, ara. Sóu un poca-solta.
Torneu a començar.

-No ho he fet pas jo- crida l'altre. -Deixeu anar la part vostra.

-Us torno a dir que ho feu tot malbé- brameu, picant de peus a terra. -Ho aneu a desballestar tot.

Ensems doneu a los cordes una bona empenta, i féu sortir de lloc les estaques que havia clavat l'adversari.

-Embriagós del dimoni!- sentiu que reganya l'altre. I, amb un cop furiós, arrenca les estaques de prop vostre. Llavors agafeu el martell i us precipiteu entorn de la tenda per dir-li el que penseu de l'operació. El vostre adversari fa el mateix, voltant en el mateix sentit que vós, per expressar-vos tota la seva opinió, i comenceu de girar i renegar tant com podeu, fins que la tenda se'n ve a terra en un munt i us encara l'un a l'altre, i, plens d'indignació, crideu tots a un temps: -Veieu? El que us havia dit que passaria.

Arriba el tercer company, fins aleshores enfeinat a treure aigua de la barca. Ha omplert la seva manguera moltes vegades, i en deu minuts no acaba de maleir-vos.

-I ara! Quin dimoni de joc esteu fent? ¿Per què aquesta tenda no és aixecada?

A la fi, bé o malament, està enllestida i podeu desembarcar tot el vostre equipatge. És inútil provar d'encendre foc al bosc: agafeu, doncs, el vostre foguer d'esperit de vi i us hi arrupiu a l'entorn. L'aigua de pluja és el plat principal amb que aneu a delitar-vos; el pa és remullat en tres quartes parts; el pastís de carn és copiosament ruixat; les confitures, la mantega, la sal i el cafè s'han barrejat, i el conjunt sembla una sopa.

En havent sopat, trobeu el vostre tabac en remull: impossible fumar. Per sort teniu una ampolla del líquid que reanima i enerva… segons la dosi que se'n pren. Amb tal líquid us arriba un gust per la vida a bastament, amb la dolça perspectiva d'assolir el vostre llit.

Llavors somieu que un elefant se us ha assegut sobtadament a l'estómac, i que un volcà ha fet erupció i vos ha projectat al darrer fons de la mar, amb el susdit elefant reposant sempre beatíficament damunt vostre.

Us deixondiu amb la sensació que un terrible esdeveniment acaba de produir-se: la vostra primera impressió és d'haver arribat la fi del món. Després reflexioneu que això no pot ésser. Penseu tot seguit amb lladres, amb assassins; finalment traduïu les vostres sensacions mitjançant el mètode habitual, però res no se us acut. Tot el que imagineu és que, per exemple, milers de persones us escometen a puntades de peu i que aneu a ofegar-vos.

A prop vostre algú sembla passar un moment perillós, car sentiu com criden a sobre del vostre llit.

Determinat a posar a bon preu la vostra vida, lluiteu frenèticament, colpejant a dreta i esquerra amb els braços i les cames, i cridant a ple pulmó; a la fi, qualque cosa es demoleix i vos trobeu amb el cap a la fresca, entreveient a dos peus de distància un lladre encongit, a punt de ferir-vos, i us prepareu a sostenir-hi un combat a mort, fins que… de cop i volta reconeixeu Jim.

-Sóu ben bé vós: eh?- diu Jim, que us reconeix al mateix moment.

-Sí- responeu, refregant-vos els ulls. -¿Què passa?

-Aquesta miserable tenda, em sembla que ha caigut.

-On és Bill?

Tots dos comenceu de cridar Bill, mentre el pis s'aixeca i es balandreja sota els vostres peus, i la veu sorda que abans escoltàveu exclama al mig de la tenda enrunada:

-Eh! Fora d'aquí dalt! ¡Fugiu de sobre el meu cap!

Bill surt, amb prou treballs, de dintre els plecs de la tenda: sembla una vella, i té el cos tot ple de fang trepitjat; a més a més, el veieu amb una disposició d'esperit massa agressiva, persuadit d'haver estat tot una broma premeditada contra seu.

L'endemà un hom és afònic, formidablement constipat i amb un humor de diables. Les frases surten, de les goles ronques mentre us desdejuneu.

* * *

Vàrem pendre el determini de dormir al ras, les nits que fes bo; i aixoplugar-nos en un hotel, com les persones dignes, les nits de pluja.

Montmorency va saludar aquest compromís, aprovant-lo enterament: mai no ha estat molt partidari de les poètiques soledats. Doneu-li una diversió sorollosa, i aleshores, per vulgar que sigui, no el fareu menys feliç.

En esguardar Montmorency es pot creure que és un àngel enviat a la terra sota la figura d'un petit fox-terrier: un àngel que no sé per quina raó no havia d'ésser admès dins el gènere humà. Té una expressió que sembla dir: «Oh, quin món tan pervers és aquest! ¡Com em plauria millorar-lo, ennoblir-lo!» Pobre Montmorency! La seva mena de gest ha omplert sovint de llàgrimes els ulls de moltes velles persones devotes: fins de ladys i gentlemen.

Quan començà de furejar pels marges (a costes meves), vaig creure de primer antuvi que no podria persuadir-lo de restar amb mi. Vaig pendre el costum d'asseure'm i examinar-lo quan s'estenia sobre la catifa, davant del foc, examinant-me ell a son torn. I jo pensava: "Segur que no viurà gaire temps ací baix aquest gosset. Qualsevol dia serà aixecat amb un carro vers el cel rutilant: aquest serà el seu destí!"

Però així que he pagat per culpa seva cap a una dotzena de gallines escanyades; quan, agafant-lo de la cua, l'he deslliurat de mil combats de carrer; quan una dona enfurismada m'ha presentat, perquè el veiés, el cadàver del seu gat difunt, bo i tractant-me d'«assassí»; quan m'he vist demandat als tribunals pel meu veí del costat, per haver deixat en llibertat un gos ferotge, un gos que havia muntat la guàrdia davant el seu magatzem de ferramentes durant dues hores, una nit de fred, sense poder el veí treure ni la punta del nas; quan he sabut que a espatlles meves el jardiner havia guanyat 30 xelins apostant per la destrossa de «tantes rates en tant de temps»… des d'aleshores he començat de creure que potser se li permetria de romandre en el nostre planeta una temporada més llarga.

Vagabundejar entorn de les caneres; aplegar la canilla més desqualificada que pugui proveir la ciutat, i disposar-la, en ordre de batalla pels carrers, per a combatre altres gossos de semblant ganduleria: heu's aquí la idea que Montmorency es feia de la gran vida.

Dit tot això, es comprèn la seva completa aprovació al nostre projecte de dormir als hotels, hostals o paradors.

* * *

Les nostres disposicions d'aquella nit foren preses a grat de tots; mancava a decidir la tria dels fardells que ens calia dur. Però, tot just començada la discussió, Harris fou del parer «que s'havia emprat eloqüència a bastament» per una sola nit i proposà d'anar per alegrar una mica el cor en «un bell recó, prop d'allí», on era a la nostra disposició una glopada de Irish, responent de la classe.

George es trobava alterat (mai no l'he conegut d'altra faisó); i, com que per la meva banda tenia el pressentiment que una mica de whisky calent amb un tall de llimona aniria bé per a la meva malaltia, s'ajornà, de comú acord, el debat fins al vespre vinent.

I, prenent els barrets, s'aixecà l'assemblea.

CAPÍTOL III

Anem reglamentant els nostres preparatius.—Mètode de Harris per a treballar.—Com un pare de família, home de certa edat, penja un quadro.—George fa una observació de bon seny.—El plaer de banyar-se a trenc d'alba.—Precaucions per al cas de naufragi.

L'endemà, al vespre, ens aplegàrem per rependre la discussió dels nostres preparatius.

-Vejam- digué Harris. -Ens cal determinar el nombre d'objectes que hem d'emportar-nos. Jim: preneu un full de paper i prepareu-vos a escriure. Vós, George, preneu un índex de coses. Si em podeu donar ara un llapis, estic disposat a fer-ne una llista.

Heu's ací com és Harris: sempre està disposat a carregar un fardell i posar-lo a l'esquena d'un hom. Em recorda sempre el meu pobre oncle Podger…

Mai de la vida no heu vist un enrenou semblant, de cap a cap d'una casa, com en empendre mon oncle Podger qualque feina personal.

Havien dut un quadro de la botiga de marcs i es deixà provisionalment dipositat al menjador. La meva tia Podger demanà què pensava fer-ne, i l'oncle respongué vivament:

-Deixeu-me fer! No vull que us doneu mal temps. Vull encarregar-me jo de tot: jo tot sol!

Llavors es tragué l'americana i posà mans a l'obra. Envià la petita mainadera a comprar seixanta cèntims de claus, i tot seguit un fill seu corria darrera d'aquesta per dir-li com havien d'ésser els claus. De mica en mica l'oncle s'anava caldejant i posava en moviment tota la casa.

-Will!- cridava. -Aneu a trobar el meu martell i porteu-me'l de seguida… Tom! Doneu-me el metre. Necessitaré una escala i em caldrà pendre una cadira de cuina… Jim! Correu casa el senyor Goggles i digueu-li: «Molts saluts de part del meu pare, i que si està més bé de la seva cama, i que si farà el favor de deixar-li el nivell d'aigua…» Maria! No us en aneu: necessitaré algú per a sostenir-me el llum. Ah!… Així que vingui la mainadera, ha de tornar a marxar a corre-cuita per dur-me cordill per al quadro… Tom! On és el Tom? Veniu ací: us necessito per a donar-me el quadro.

Aleshores aixecà el quadro amb la mala sort de deixar-lo caure, anant-se'n la tela del marc. Provant de salvar del naufragi el vidre, va tallar-se un dit; fent bots per l'habitació, començà de buscar el seu mocador per tot arreu,i, naturalment, no el trobava, perquè era dins la butxaca de l'americana que s'havia tret de poc. No recordant on havia deixat l'americana, tots els altres, per dedicar-se a buscar-la van deixar les feines encomanades.

Mentre esperava, el bon oncle Podger, dansant amb un peu sobre l'altre, trepitjava a tothom, cridant:

-¿No hi ha, a casa, ningú que sàpiga on és la meva americana? En tota ma vida no he conegut un ramat com aquest, tant a la desbandada: paraula. ¡Vet aquí que sou sis, i entre tants no podeu trobar una peça de roba que m'he tret no fa encara cinc minuts! El dimoni que!…

S'aixecà, i aleshores descobrí que s'hi havia assegut a sobre.

-No cal que busqueu, no! Jo mateix l'he trobada: jo tot sol! Millor fóra dirigir-se al gat, que no esperar res de vosaltres.

Després va passar mitja hora entre curar-se el dit i agafar un vidre nou, els utensilis, la cadira, l'escala i l'espelma. A seguit l'oncle reprengué el seu treball. Tota la família (ultra la petita mainadera i la minyona) estava en semicercle, disposada a ajudar-lo. Dues persones sostenien l'escala, una tercera ajudava l'operador a pujar-hi i… a sostenir-se; una altra li donava un clau, una altra el martell. En voler agafar el clau, el deixà caure a terra.

-Molt bé!- exclamà, tot empipat. -Apa! Vinga el clau altra vegada!

I tots ens veiérem obligats a posar-nos de quatre grapes per cercar-lo, mentre l'oncle, que romania dret sobre l'escala, grunyint, preguntava si era cosa d'haver-se d'estar amb aquella posició tot el vespre.

A la fi, el clau fou retrobat, però el martell s'havia perdut.

-On és, el martell? ¿Què n'hauré fet, del martell, gran Déu? Són set a dansar al meu entorn i ningú no sap dir el que he pogut fer del martell!

També el martell fou retrobat, però per desgràcia l'oncle no va saber veure el senyal, fet a la paret, de l'indret on calia ficar el clau. Vam pujar tots, per torn, a la cadira, al seu costat, per veure de reconèixer el famós punt, i cadascú va indicar un lloc diferent.

L'oncle va tractar-nos de tocats, l'un darrera l'altre, i ens feia baixar de la cadira. Agafà novament el metre i amidà per assolir el punt que volia, és a dir, treure la meitat de trenta un més tres octaus de polzada, des de l'angle de l'habitació. I, tot provant de fer el càlcul de memòria, s'enfurismava. Nosaltres provàrem també de resoldre el problema, però arrivàvem a resultats diferents, i aviat ens escapà el riure, mofejant-se l'un de l'altre.

Amb aquell avalot general, la xifra primitiva havia estat oblidada, i per tercera vegada l'oncle Podger va veure's obligat a pendre mides.

Aquesta vegada volgué fer-ho amb un fil d'empalomar, i, al precís moment crític en que el vell, mig boig, se sostenia penjat dalt de l'escala fent un angle de 45 graus, esforçant-se per assenyalar un punt alguns centímetres més enllà d'on el podia aconseguir, el fil va lliscar, i el canari vellot caigué, fent tombarelles damunt del piano. Amb el cap produí un efecte musical esparverador, per la instantaneïtat amb que el seu cap i el seu cos tocaren alhora tot el teclat. La tia Maria digué aleshores que de cap de les maneres consentia als nois de romandre allí, escoltant el monòleg que seguí a la descensió de l'oncle…

A l'últim pogué retrobar el famós senyal, i col·locà el clau, sostenint-lo amb la mà esquerra, agafant el martell amb la dreta. Al primer cop va xafar-se el dit polze i llançà el martell… que anà a parar sobre el peu d'algú dels qui érem allí presents, fent-lo xisclejar.

Aquí la tia Maria va observar dolçament:

-Una altra vegada que vulgueu clavar un clau a la paret, espero que m'avisareu per endavant: aíxí podré fer els preparatius que calguin per anar a passar una setmana a casa la meva mare, mentre duri la vostra operació.

-Oh, vosaltres, les dones! ¡No serviu sinó per entrebancar-ho tot!- replicà Podger redreçant-se. -Em plau, a mi, de fer aquestes petites feines.

Reprengué la tasca. El clau travessà tot el guix, i la meitat del martell desaparegué: el pobre oncle fou precipitat contra el mur, amb prou força per desfer-se el nas. Resultat final: recurs al fil d'empalomar i al metre; obertura, després, d'un nou forat a la paret. De seguida, amb cosa d'un minut, el quadro era penjat… de través, d'una faisó absolutament inestable. La paret semblava treballada per les dents d'una rella de llaurar. Tothom se sentia fatigat, aixafat, mort de cansament: tothom, llevat del meu oncle.

-Vet aquí: ja està tot llest!- deia, baixant a poc a poc de l'escala, apuntalant-se amb la minyona í esguardant la desfeta amb visible orgull. -¡Hi ha persona que, per una petita feina així, hauria cridat un obrer!…

* * *

Harris, quan sigui entrat en anys, serà d'aquesta mena d'homes. Jo me n'adono perfectament, i li ho tinc dit.

Vaig fer-li avinent que no consentia de veure que es prengués ell per si sol una atenció que ens atanyia a tots per igual.

-No, Harris: preneu el paper, el llapis i l'índex. George escriurà i jo faré el treball.

Deixàrem de banda la nostra primera nomenclatura. Era evident que el corrent superior del Tàmesis fóra estat migrat per al vaixell que ens caldria, d'haver hagut de contenir tot el que haviem assenyalat com a indispensable. Ho vàrem decidir després de rumiar molt.

-No anem per bon camí- digué George. -No hem de pensar en les coses que ens poden servir, sinó pendre les absolutament necessàries.

De vegades George és home de veritable seny. Us deixaria parats si tinguéssiu la sort de conèixer-lo.

D'això jo en dic pura saviduria, i no tan sols per al cas de que es tracta, sinó referint-me i tot al viatge pel riu de la vida, en general.

Mireu quantes de persones carreguen llur embarcació de coses inútils: les creuen essencials al plaer, al confort del trajecte, i, realment, no són sinó puerils futilitats. Es carrega la pobra petita barca, fins a l'alçada de mitja antena, de bells vestits, d'innecessari personal per al servei; es fa reunir una gran colla d'amics, gent elegant, abillada a la moda, els quals no s'interessen gens ni mica pel senyor que els ha rebut, fent-ne tant de cas com d'una peça de dos rals, el qual senyor fa d'ells el mateix cas; es fan costoses recepcions, que no plauen a ningú, tot cerimònies i etiquetes, pretensions i tentació, i, demés, aquesta carregosa ximpleria, la més faltada de raó: ¡la preocupació del que pensarà el veí! S'acumulen el luxe que fatiga, els plaers que enutgen, els espectacles de fingiment semblants a la corona de ferro dels criminals de l'antiguitat, la qual corona feia rajar sang del front adolorit del pacient.

Ben bé que en són, de futilitats! Llança-les per la borda, pobre home! El teu vaixell, carregat així esdevé tan pesant, que tanmateix pots tu defallir. Aquests destorbs t'entrebanquen, fan perillosa la maniobra. Ni un sol instant exempt d'ansietat i de neguit pots tenir, ni un moment de repòs per a somiar a ton grat; impossible, per a tu, atalaiar els núvols lleugers que el vent sembra i fa lliscar a les altes profunditats.

El sol envia els seus raigs enlluernadors sobre els remolins de la ribera; els grans arbres se'n munten pels marges reflectint llur silueta dins l'aigua. I tu no ho pots pas veure! No pots gaudir dels lliris grocs i blancs, ni dels rosers que fa onejar el zèfir, ni de les blaves floretes no m'oblidis.

Llança, doncs, ben lluny tot aquest no res! Fes lleugera la barca de la vida i abasteix-la només de coses escaients: l'interior senzill com els gaudis; un o dos amics, dignes d'aquest nom; algú que t'estimi i que estimis tu (un gat, un gos, una pipa o dues); pren a bastament les provisions per a nodrir-te i per a vestir-te, i una mica més del necessari per a satisfer-te quan la set sigui cosa terrible.

Aleshores trobaràs la teva barca més obedient al rem, i menys fàcil de naufragar. Si bamboleja, tindràs menys pèrdues: la bona mercaderia resisteix l'aigua. Et serà permès de pensar, de treballar. Veuràs la claredat radiant del sol de la vida; escoltaràs la música eòlica que el vent del Senyor fa eixir de les cordes del cor humà; podràs…

Perdoneu, perdoneu: m'he distret.

* * *

Vàrem donar la llista a George, qui la començà tot seguit.

-No en pendrem pas, de tenda- digué, -sinó una barca que puguem cobrir. És una cosa més senzilla i més confortable.

Ens semblà just el pensament, i vàrem aprovar-lo. El que no sé és si l'heu vista mai, una semblant cosa.

Es claven uns arcs de ferro, a certa distància, sobre la borda, i a sobre s'hi estén una llarga tela que després se subjecta de popa a proa. La barca esdevé una casa petita bastant confortable, encara que una mica privada d'aire. Però «cada cosa, ací baix, és de l'inrevés» (*5)—com deia cert individu després d'haver-se-li mort la sogra, quan bruscament varen presentar-li la nota de les despeses de l'enterrament.

George proposà encara dur-nos:

Una manta de viatge per cada un.

Una llàntia.

Sabó.

Un raspall.

Una pinta. (Tot això en comunitat)

Un raspallet per a dents (individual).

Una galleda.

Pólvors dentífrics.

Una màquina d'afaitar.

Tres tovalloles de bany.

(Veritat que sembla, la llista, un exercici d'idioma?)

Una cosa tinc observada de tota persona que se'n va a un indret, qualsevol, on hi ha aigua: tot és fer grans preparatius amb la idea dels banys que es proposa de pendre. (Val a dir que després, quan és arribat a lloc, no es banya gaire sovint.)

Això mateix a mi em passa en ésser vora mar. Quan sóc a Londres i penso en el viatge, sempre resolc de llevar-me ben de matí per a fer un cabussó abans del breakfast. Faig acuradament un paquet contenint els calçotets i la tovallola.

En ésser vora mar no arribo a fruir la realització del foll desig tan imperiosament sentit en la capital. Al contrari: m'envaeix el desig, aleshores més que mai, de romandre al llit fins al darrer moment de l'hora del desdejuni.

Una o dues vegades ha estat més forta la virtut: M'he llevat a les sis del matí, i, mig vestit, he pres, vacil·lant i amb pena, els meus calçotets i la tovallola. Mai no he tingut ocasió de felicitar-me. Es reserva especialment per a mi (almenys aquest és l'efecte que em produeix) un vent de l'Est, que talla d'allò més i que per tot em llisca quan vaig darrera l'ona amarga. Són recollits tots els rocs tallants, per mostrar-los a la platja; s'esmolen les pedres i se me'n dissimulen els caires sota la sorra, per tal que no pugui adonar-me'n.

Altrament, em sembla que se m'emportin la mar dues milles lluny, per obligar-me a botar a peu coix, tremolant dins sis polzades.d'aigua, havent-me d'estrènyer amb els meus propis braços.

A la fi, en arribar a ço que en diuen la mar, la trobo insolent, brutal.

Una enorme onada m'agafa i em projecta, amb tanta força com pot, contra una pedra; caic, i abans no he tingut temps de dir (Oh! hem…», i sondar… les meves avaries, l'onada retorna i m'arrossega en ple oceà. Faig esforços desmesurats per guanyar la vora, i em pregunto, ple d'ansietat, si tornaré a veure mon home i els meus amics; em faig retret de la meva migrada amabilitat vers la meva germaneta, essent jo xicot (vull dir quan jo era xicot).

Al moment en que perdia tota esperança, una onada, que es fa enrera, em deixa de mostra sobre la sorra, talment com un estel marí. Em redreço, i, mirant entorn meu, descobreixo que nedava amb dalè per salvar la meva existència… dintre dos peus d'aigua. Me'n torno, altra vegada a peu coix; vaig a vestir-me, i arribo a casa capolat i caminant com una tortuga. Naturalment, dic que el meu bany ha estat deliciós.

* * *

Vàrem enraonar d'aquestes coses, tal com si haguéssim de pendre llargs banys cada matinada.

George: -Ja sabeu com és d'agradós, estant dins la barca, llevar-se a trenc d'alba i cabussar pel corrent cristallí.

Harris: -No hi ha res millor, abans del desdejuni, per a fer gana: aquest ha estat sempre l'efecte que m'ha produït.

George: -Si el bany ha de fer Harris més voraç, en protesto. Ja és bastant fatigós arrossegar les seves provisions de boca: si aquestes han d'augmentar-se, aleshores…

En això vaig posar-me de la seva banda. Amb tot, vaig dir:

-Farà bo de dur amb nosaltres Harris, tranquil com és habitualment; encara que ens suposi portar uns quilos suplementaris de queviures.

George convingué amb mi, i retirà la seva oposició al bany de
Harris.

Fou acordat de dur tres tovalloles de bany, per no haver d'esperar.

George: -Quant al vestit, em sembla que amb dos de franel·la ja en tindrem prou: podrem rentar-los al riu quan siguin massa bruts.

Sobtadament li vàrem objectar:

-¿Ho heu provat mai, de rentar al riu la franel·la?

-Jo no: mai. Però sé d'uns joves que ho han fet.

Harris i jo tinguérem la gran debilitat de creure que George sabia el que es deia: és a dir que tres joves respectables, «sense posició ni influència», i gens experimentats en coses de neteja, podrien rentar al Tàmesis, amb una mica de sabó, llurs vestits de franel·la.

Més endavant, havíem de saber (massa tard, amb tot) que George era un miserable mentider que en tal operació no hi entenia futil·la.

Si haguéssiu vist aquests vestits, després!… Però (com acostumen a dir els novel·listes de deu cèntims la ratlla) ja ens avancem massa.

George va insistir molt que prenguéssim roba de recanvi i una gran quantitat de petites coses. En cas de naufragi, en tindríem necessitat.

Ens calia fer una gran provisió de mocadors per a poder eixugar la nostra impedimenta. Demés, ens mancava encara un parell de polaines de cuiro i sabates de canotage, per si un mal atzar feia trontollar la nostra barca, posant-la en perill d'enfonsar-se.

CAPÍTOL IV

Els queviures.—Objeccions fetes al petroli, per raó del seu perfum.
—Aventatges que reporta el formatge com a company de camí.
—Precaucions per al cas de naufragi.—Actuo d'enfardador.—Els
raspalls de dents són uns instruments d'allò més empipadors.
—George i Harris enfardellen.—Conducta deplorable de Montmorency.
—Ens en anem a jeure.

Discutírem la qüestió dels queviures.

George: -Comencem pel desdejuni. (George és sempre un xicot pràctic.) Ens cal una paella, per a fregir.

Harris: -Els fregits són indigestos.

Vàrem instar-lo a no fer el ximplet, i George continuà:

-També ens fan falta una tetera, una olla i un foguer d'esperit de vi. Res de petroli, sobretot!- afegí, amb una llambregada significativa. Harris i jo fórem del mateix parer.

Una vegada se'ns acudí d'emportar-nos un foguer de petroli, però fou ben bé per primera i última vegada. El dúiem a proa, i fins a popa va expandir-se, impregnant el pis i tota cosa que trobava pel seu camí. Traspassà la ribera, i l'atmosfera en fou emmetzinada.

El vent, en qualsevol de les seves direccions, fos de l'Est o de l'Oest, del Nord o del Sud, provingués de les neus àrtiques o de les solituds de la sorra del desert, ens arribava perfumat de petroli. El maleït ens turmentà a la posta del sol i de la lluna, exhalant positivament.

En arribar a Marlow, vàrem provar de desfer-nos-en. Vàrem deixar la barca prop del pont i donàrem un tomb per la ciutat: tot fou inútil. La ciutat li pertanyia, l'aire dels carrers era viciat: Com s'hi podia viure? Qui sap les milles que vàrem empassar-nos pel camí de Birmingham, amb igual negatiu resultat: els camps eren envaïts de la detestable olor.

A la fi del viatge, essent la mitja nit, ens aplegàrem en un camp solitari, sota un roure esberlat pel llamp, i juràrem (val a dir que havíem jurat tota la setmana tal com renega la gent del poble, però aquesta vegada el jurament fou una solemnial cerimònia) i juràrem, dic, amb paraules terribles, de mai de la vida no emprar petroli dins una embarcació, feta excepció d'un cas de malaltia.

Heu's ací perquè ens acontentàrem amb l'esperit de vi, líquid força desplaent ja per si sol, que deixa el seu regust en tots els queviures, pastissos, etc.

George proposà, com a elements de desdejuni, ous i llard (*6) (coses ben fàcils de coure), vianda freda, pa, mantega i confitures. Per a l'esmorzar: melindros, vianda freda, pit, mantega i confitures. Quant al formatge… ah, no! formatge, mai!

El formatge té certa semblança amb l'oli, i es fa dir massa «sí senyor». Li cal tota l'embarcació, travessa el cove que el serva; i encomana la seva olor particular a totes les altres provisions. No podríeu dir si menjeu tarta a la poma, o llonganissa alemanya o maduixes a la crema: tot és formatge.

Evidentment: en té massa, de perfum! Una vegada un amic meu comprà dos formatges a Liverpool. Magnífics formatges! Estaven allò que se'n diu al seu punt! Apetibles de debò! Tenien una olor de la força de dos cents cavalls de vapor. Podia garantir-se que s'expandiria a tres milles i que tombaria un home a dos cents metres.

Jo era aleshores a Liverpool i el meu amic va pregar-me de fer-li la mercè de dur-los a Londres, car ell no pensava retornar a casa seva abans d'un parell de dies i dubtava que es poguessin conservar passat cert temps.

-De bon grat!- li vaig respondre.

Vaig a recollir els formatges, i me'ls emporto en un cotxe de plaça. Aquest pesseter era una vella tartana, horrible, arrossegada per una pobra bèstia asmàtica, sonàmbula, de cames tortes. En un moment de líric entusiasme, el propietari de la bèstia va decorar-la amb l'apel·latiu de cavall. Vaig deixar els formatges a l'imperial i marxàrem amb un dolç caminar que no excedia els mitjans del més ràpid locomòbil.

L'equipatge anava amb l'alegria d'unes campanes que toquen a morts(1), fins a tombar la cantonada. En arribar ací, el vent portà una bufada «d'aire de formatge» als narius del poltre; aquest, tot seguit, es deixondeix, rondina quelcom, i arrenca, enfutismat, a una marxa de tres quilòmetres per hora. El vent continuava enviant a la seva pituitària els mateixos efluvis, i, abans no haviem arribat al cap del carrer, corríem a raó de quatre quilòmetres per hora, si fa o no fa.

Calgueren dos homes de gran força (sense comptar el cotxer,) per poder deturar el cavall a l'estació. Val a dir que potser no hauríem reeixit si no hagués estat per un d'aquells homes que tingué serenitat d'esperit per a posar-li un mocador als narius i cremar un tros de paper d'embalatge.

Vaig treure, el meu bitllet, i vaig entrar amb el paquet al moll.

Respectuosament la gent reculava, deixant-me ben lliure el pas.

El tren era ple de gom a gom. No vaig tenir altre remei que muntar a un departament on hi havia ja set persones. Un vell senyor, tot aspre, em féu algunes objeccions; però, vulgues no vulgues, vaig entrar-hi i vaig col·locar els meus formatges a la xarxa. Aleshores vaig creure que era de bona criança insinuar-me amb un agradós somriure i dir:

-Quina calor fa, avui!

Al cap de poca estona el vell senyor s'inquietà i digué:

-Hi ha tuf, ací!

-Un tuf que ofega, certament!- va exclamar el veí. I tots dos començaren d'alenar amb força: a la tercera alenada se sentiren ferits del cor, i, sense dir paraula, s'aixecaren i sortiren a bon pas.

Una grossa dama va aixecar-se, a son torn, exclamant:

-És vergonyós, pertorbar d'aquesta manera una dona decent, en estat de merèixer!

I, agafant un sac de viatge i vuit petits fardells d'entorn seu, marxà.

Els altres quatre viatgers romangueren covards fins al moment que un home de gest solemnial (que pel seu posat i el seu vestit semblava pertànyer a pompes fúnebres) entrà i seié a un angle del departament, dient de sobte:

-Diria que ací s'hi sent olor de mort.

Digué, i els altres viatgers es precipitaren a la portella per fugir, trepitjant-se els uns als altres.

Jo vaig somriure al negre personatge.

-Tindrem el departament per a nosaltres sols- vaig dir-li. Ell esclafí una riallada.

-Hi ha molta gent faltada de traça en coses insignificants.

Durant el trajecte va romandre absort, i, en arribar a Crewe, vaig creure fer bé de convidar-lo a pendre un refresc. Acceptà i ens obrírem pas fins al taulell de la fonda. Allí cridàrem, picàrem de peus, colpejàrem amb els nostres paraigües per espai d'un quart d'hora. Una mossa vingué, llavors, i ens preguntà si «per casualitat» volíem alguna cosa.

-Què vol pendre?- vaig demanar al meu amic.

-De bon grat pendria mitja corona d'aiguardent (2), si us plau, senyoreta- respongué. Després va marxar i muntà a un altre departament. El seu procedir va semblar-me deficient.

A partir de Crewe, restava sol al departament, malgrat anar el tren atapeït. En aturar-se en les diferents estacions, els viatgers, veient el meu departament buit, venien precipitats.

-Ací, ací, Maria!

-Veniu, que hi ha lloc de sobres!

-Apa, Tom: pesquem-lo!- es deien. Corrien, arrossegaven llurs sacs i es barallaven davant la meva portella per muntar primer. Algun obria, pujava i, vacil·lant, queia d'esquena als braços dels altres. Tots s'abocaven, sentien l'olor i reculaven mig asfixiats, corrent a amuntegar-se als altres vagons i pagant suplement de primera classe.

Arribat a terme, vaig dur els formatges a casa del meu amic. Quan la seva esposa entrà a l'habitació on jo l'esperava, alenà fortament i cridà tot de sobte:

-Què hi ha? Què passa? Digui-m'ho tot! ¡No m'amagui res!

-Són uns formatges. Tom els ha comprat a Liverpool, i m'ha demanat de portar-los ací. Comprengni V. que no hi ha, per la meva banda, cap responsabilitat.

-N'estic convençuda, però ja enraonaré jo amb Tom aixi que vingui.

El meu amic prolongà l'estada a Liverpool més del que pensava. Tres dies passaren sense veure'l retornar. La seva esposa vingué a visitar-me, i sostinguérem el següent diàleg:

-Què és, el que va dir d'aquells formatges?

-Ha recomanat de posar-los a la fresca i que ningú no els toqui.

-Ningú no els tocarà: ben segur. I… els ha olorat, ell?

-Suposo que sí. Em va semblar que tenia per ells un gran interès, que se'ls estimava d'allò més.

-Creu V. que s'emmalaltiria si jo donés una propina perquè se'ls emportessin i els enterressin?

-Penso que no riuria mai més.

De cop i volta tingué el següent acudit:

-Voldria servar-los, V.? Permeti que els hi envii.

-Senyora;- vaig respondre, -molt em plau l'olor de formatge, i el viatge que he fet amb aquells vostres el tindré sempre com el feliç coronament d'un dia d'agradós esbarjo. Però, en el baix món que som, ens cal tenir compte del nostre pròxim. La dama sota el sostre de la qual tinc l'honor de residir, és una vídua, i potser és també òrfena. Té una aversió marcada, una aversió que explica eloqüentment, per ço que ella en diu «anar-li sobre el peu». L'estada dels formatges de l'espòs de V. serà vista per ella com una temptativa de «anar-li sobre el peu». No hi ha necessitat que pugui dir-se que jo he turmentat la vídua òrfena.

-Molt bé- replicà la dona del meu amic. -Tot el que puc dir-li de ma part, és que vaig a arreplegar la canalla i ens en anirem a viure en un hotel, tant i mentre els formatges siguin menjats. Refuso de viure més temps en llur companyia.

És dona de paraula, i va deixar la casa a càrrec d'una minyona, a la qual preguntà si podia sofrir l'olor.

-Quina olor?- preguntà la minyona. Varen portar-la al costat dels formatges, recomanant-li de posar en exercici tots els ressorts del seu aparell olfàtic. Aleshores la serventa descobrí «una lleugera olor de meló». Deduint que l'atmosfera no podria perjudicar gaire la bona minyona, se la deixà dins la casa.

La despesa de l'hotel pujà quinze guinees, i el meu amic, després de treure comptes, trobà que els formatges li venien a sortir a raó de vuit xelins i sis penics la lliura.

-Prou que m'agraden, els formatges: bojament. Però, certament, això és massa per als meus guanys.

I vet ací que resolgué desfer-se'n.

Va llançar-los al canal, però hagué de pescar-los, perquè els barquers pretenien que allò «els donava vapors».

Una nit negra li oferí l'ocasió d'endur-se'ls i abandonar-los al cementiri del seu barri. El guarda va descobrir-lo, i armà un avalot formidable. Al seu entendre, es tractava d'un complot ordit per llevar-li el seu pa quotidià, fent que els morts se deixondissin.

A la fi, el meu amic se'n deslliurà portant-los a un poble de la costa, on va enterrar-los a la sorra de la platja. Aquest poble guanyà anomenada, gràcies a la «vivacitat de l'aire» que (segons deien els banyistes) se sentia per aquells indrets i de la qual encara ningú no s'havia donat compte. D'ençà d'aleshores els anèmics, els malalts de pit, hi anaren a gernació feta, cada any.

* * *

Malgrat la meva simpatia pel formatge, vaig compartir el parer de
George de no pendre'n el més petit bocí.

-No tindrem necessitat de pendre, les tardes, el te amb pastes- digué George (i, a les seves paraules, la cara de Harris s'allargà). -Farem, a les set, un àpat abundós, i així podrem passar-nos del dinar, del te i del sopar. (Harris tornà a sentir-se feliç.)