-Proposo també de dur pastissos de carn, fruites, vianda freda, tomàquets i llegums. Per a beure, ens proveirem d'una meravellosa mixtura molt viscosa, de la composició de Harris, que barrejarem amb aigua per tal que puguem anomenar-la llimonada. Demés, havem de dur te a bastament i una ampolla de whisky per al «cas de naufragi».
Per la meva part em semblà que insistia massa en aquesta idea del naufragi possible. La trobava una disposició dolenta per a empendre una excursió.
Altrament era satisfet d'emportar-nos whsiky, i no cervesa ni vi (que ens estaríem prou d'usar). És una forta errada, dur en semblant cas aquestes darreres begudes soporíferes, que predisposen a la son. Per un hom beure's un bock de cervesa quan va de passeig per la ciutat, però mai no en begueu quan el sol flameja sobre el vostre cap i us cal fer una feina pesant.
La llista dels objectes necessaris era bastant llarga, abans d'acomiadar-nos aquell vespre.
L'endemà, que fou divendres, aplegàrem tots els objectes i ens reunirem a la nit per enfardar-los. Teníem un gros bagul Gladstone per a la roba, i dos cistells per als queviures, i els utensilis de la cuina. Vàrem posar la taula arrambada a la finestra, ho apilàrem tot en un munt al bell mig de l'habitació i seiérem a l'entorn per a contemplar-ho. Després vaig anunciar:
-Jo faré l'equipatge.
He de dir que jo m'enorgulleixo bastant de la meva traça a enfardar. És, aquesta, una de les nombroses coses que reconec fer millor que un altre (i tanmateix em sorprèn constatar que certes coses puc fer-les millor que un altre). Proposat el meu oferiment, vaig assegurar a George i Harris que farien bé de deixar l'assumpte a càrrec meu. Tan aviat l'un i l'altre acceptaren, que em semblà sospitós. George va omplir la pipa, i s'instal·là a un silló. Harris posà les cames sobre la taula i encengué un cigar.
No era això, precisament, el que jo esperava. Jo havia volgut dir que comptava dirigir els treballs, i que George i Harris els executarien sota les meves indicacions. Jo els empenyeria dolçament, i de tant en tant els aconsellaria així, per exemple: «Vaja, sou un… tal! Mireu si és ben senzill, això! Ara deixeu-me fer.» Realment faria de professor. Llur interpretació del que jo havia pensat, va empipar-me, No hi ha per mi cosa tan empipadora com veure algú assegut, sense fer res, mentre jo treballo i em fatigo.
Vivia, fa temps, amb un company que m'exasperava per la seva manera d'ésser. S'ajeia sobre un sofà, mirant hores i hores com jo treballava, seguint amb els ulls les meves anades i vingudes d'un cap a l'altre d'habitació i pretenent que de contemplar la meva activitat li esdevenia un bé positiu: que aleshores es feia compte de com la vida no és pas un somni que passa per fer brometa, lliscant peresosament, sinó una noble tasca plena de deures i seriosos treballs. I afegia:
-Veu's aquí una cosa de la qual no em sé avenir: que jo hagi pogut viure abans d'haver-vos conegut, abans de tenir l'avinentesa de veure treballar!
Doncs bé: aquest no és pas el meu estil. Jo no puc romandre assegut, sense fer res, veient com els altres treballen igual que negres: necessito aixecar-me, atalaiar llurs moviments, passejar-me amb les mans a la butxaca i fer-los indicacions per reeixir més bé. És l'efecte de la meva energia natural. No puc evitar-ho.
Aleshores, sense dir ni un mot, vaig començar d'enfardar. Era una feina més llarga del que havia pensat, però a la fi vaig sortir-ne, i, seient a sobre el meu bagul, vaig lligar els cordills.
-Que no hi fiqueu les sabates?- em preguntà Harris.
Una ullada circular em féu comprovar l'oblit. Vet ací com és Harris! Va guardar-se ben bé de dir-me res abans d'ésser el bagul tancat i lligat. Per la seva banda, George esclafí de riure, amb una de les seves rialles estúpides, irritants, a gola plena, amb les mandíbules obertes de bat a bat. I allò m'enfurismà de debò.
Torno a obrir el bagul, per ficar-hi les sabates. Al moment que tanco, se m'acut un horrible pensament: havia pensat a posar-hi el meu raspall de les dents? No sé com m'ho faig, però mai no estic segur d'haver atinat amb el meu raspall de les dents.
En empendre un viatge, aquest instrument esdevé per a mi una martiritzant obsessió, que fa de la meva vida un veritable suplici. A la nit somio que se m'ha oblidat: em desperto amb una suor freda, i salto del llit per cercar-lo. En llevar-me, el fico a la maleta abans de servir-me'n, i, naturalment, em cal desfer tot l'equipatge en haver d'utilitzar-lo. És la darrera cosa que trobo. Refaig l'equipatge sense atinar amb el raspall, i al darrer moment, quan sóc a la porta per a marxar, pujo els esglaons de quatre en quatre per embolicar-lo amb el mocador i dur-lo així a l'estació.
Aquesta vegada em calgué buidar tot el bagul i no vaig saber trobar-lo. Ho vaig desfer tot, tot ho vaig trastocar, deixant el bagul, si fa o no fa, tal com es trobava la matèria abans el món no existís i regnés el caos. Els raspalls de George i de Harris, sí que vaig haver-los, divuit cops cada un; però, quant al de la meva propietat, no vaig poder posar-hi la mà a sobre. Vaig fer sonar un per un tots els objectes, vaig pesar-los, sospesar-los, i a la fi… descobreixo el meu raspall dins d'una sabata.
Torno a fer el meu bagul.
Tot just havia acabat, quan George em preguntà si el sabó era dintre. Li responc que tant se me'n dóna, del sabó.
Tanco el bagul amb violència i el lligo. Aleshores… ai! m'adono que he tancat la meva bossa de tabac. ¿Quin altre remei em queda, sinó tornar a obrir!
Finalment el deixo tancat i lligat que són deu hores i cinc minuts de la nit. Ara resta a fer els cistells, i Harris diu:
-Havem de marxar d'ací a dotze hores: ¿no és això? Penso, doncs, que ara hauríem de procedir George i jo a la nova operació.
M'hi avinc bo i asseient-me. Tots dos posen mans a l'obra i comencen amb extremada alegria, amb gestos i mirades que deixen entendre quin és llur objectiu: com si volguessin dir-me: «¡Apreneu com es fan aquestes coses!» Jo espero, sense badar boca.
Quan George hagi deixat el món, Harris serà el més dolent enfardador de la terra. Jo vaig mirant-me les piles de plats i de tasses, les olles, les ampolles, els gerros, els pastissos, els foguers, els tomàquets, etc., etc., i endevino que la sessió esdevindrà tempestuosa.
En efecte: no trigà a venir el que pensava. Varen començar per trencar una tassa, a fi i efecte de donar una mostra de llur capacitat i cridar-me l'atenció. Després Harris posà les confitures de maduixes sobre un tomàquet, que es va rebentar. Vet ací que vénen obligats a arreplegar les despulles amb una cullereta de cafè. Immediatament, George trepitja la mantega.
Segueixo sense dir paraula, però travesso l'habitació, prenc seient a sobre la taula i me'ls miro com van fent. La meva actitud els empipa cosa de no dir: confesso que me n'adono perfectament. Estan nerviosos, enfurismats. Caminen per sobre els objectes; posen els uns darrera els altres i no els troben quan van a empaquetar-los. Fiquen els pastissos a baix i els utensilis pesants a sobre, amb la qual situació els primers resten fets una coca. La sal vessa per tot arreu; quant a la mantega… ¡mai de la vida no he vist dos homes traient més partit de dues pessetes de mantega! Així que George ha pogut desenganxar-la de la seva sabatilla, prova, ajudat de Harris, de ficar-la a una cassola, però la mantega no vol entrar-hi, i el que hi ha dintre de la cassola no en vol sortir: darrerament la tragueren i la deixaren a una cadira. Harris s'asseu a sobre; la mantega s'adhereix als seus pantalons, i vet ací que els dos amics cuiten a cercar-la per tota l'habitació.
-¡Faria jurament d'haver-la deixada sobre aquesta cadira!- exclama
George, amb ulls espaordits, perdut l'esguard.
-¡Jo mateix he vist com la hi deixàveu no fa un minut!- respon
Harris.
Tornen a empendre la recerca i captura per tota la cambra, cada un amb una direcció, i en trobar-se al mig, cara a cara, s'esguarden glaçats.
-És la cosa més extraordinària que he vist!- crida George.
-Sí que ho és, de misteriosa!- fa Harris.
De cop i volta George passa al darrera de Harris i descobreix la mantega.
-I ara! Tota aquesta estona ha estat aquí!- cridà rabiosament.
-On és, doncs?- demanà Harris, girant sobre si mateix.
-Ep! Ara feu el favor d'estar-vos quiet, si us plau!- diu George, que va darrera seguint els seus moviments.
A la fi poden haver-la i ficar-la dins d'una tetera.
Montmorency prenia part en l'enrenou, com és natural. L'única il·lusió de la seva vida és fer-se injuriar d'un hom posant-se-li entre cames. Si pot clavar-se al bell mig, sense tenir-hi res a fer, constituint un veritable entrebanc, fent enfurismar qualsevol i rebent al cap una pluja de projectils en paga del seu treball, aleshores pensa que ha tingut un dia ben aprofitat. El més elevat objectiu de Montmorency, el seu ideal per excel·lència, és de veure com fa fer damunt seu alguna tombarella, i com estan insultant-lo tota una hora sense treva i despietadament. Quan ha reeixit en el seu desig, la seva petita persona esdevé insuportable.
Ara, doncs, s'asseia damunt cada cosa que s'anava a enfardar, ficant-hi el cap a dins; i era el seu nas fred i humit el que invariablement trobaven les mans de Harris i George, quan aquests les allargaven amb una direcció qualsevol. Ficà les potes dins la confitura, mossegà les culleretes, i, volent, tant si com no, que les llimones fossin rates, va saltar dins dels cistells i en deixà tres d'esclafades abans d'ésser Harris a temps a fer-lo desembarcar amb el mànec d'una paella. A Harris li serví això de pretext per assegurar que jo atiava el gos. ¡Com si a un gos semblant li calgués ésser atiat! És el pecat original, el que l'empeny a obrar així.
L'enfardament finí a la mitja nit i cinquanta minuts. Harris va asseure's sobre un cistell i digué que confiava que res no es trencaria. George respongué:
-Si es trenca alguna cosa, que es trenqui. Ben trencada serà: vet ací.
Ho digué amb una entonació com si ho preveiés amb gran acontentament. Després afegí que tenia ganes d'anar a dormir. Nosaltres també en teníem.
Harris havia de passar la nit amb nosaltres.
Vàrem pujar al pis de dalt i ens férem a cara o creu l'ocupació dels llits. La sort designà Harris per a compartir el meu.
-Preferiu l'interior o l'exterior?- em preguntà.
El dormitori és a la banda de fora, però cal dir que de vegades Harris arriba tan… fatigat, que no té forces per a ficar-se a l'interior del llit i es conforma amb jeure a l'exterior.
-Generalment prefereixo l'interior- li vaig respondre. A la qual cosa objectà Harris:
-Sóu ben fet a l'antiga, vós.
-A quina hora se us ha de cridar?- ens demanà George.
-A les set- digué Harris.
-No, a les sis- vaig replicar. -Hauré d'escriure unes cartes.
Vàrem entaular una discussió, rera la qual acabàrem per acordar el terme mitjà de dos quarts de set.
-Crideu-nos a dos quarts de set- diguérem a George.
George no respongué paraula. Ens hi acostem i veiem que dorm. Li deixem el vas de nit d'una manera que forçosament hagi de ficar-hi el nostre amic els peus a dins, l'endemà, quan se llevi, i també nosaltres ens en anem a jeure.
(1) Hi ha un proverbi anglès que diu: «Alegre com les campanes que toquen a noces». L'autor refà la frase per remarcar la situació.
(2) Per aquest preu se'n pot pendre una bona ampolla.
CAPÍTOL V
La senyora Poppets ens desperta.—El mandra de George.—Una grossa mentida que es titula: Pronòstics meteorològics.—El nostre equipatge.—Depravació dels bordegassos.—El baix poble s'acobla entorn nostre.—Sortim entre ovacions i arribem a Waterloo.— Ignorància dels empleats del South Western en coses tan poc dignes d'interès com són els trens.—Per sobre l'aigua, dins una barca.
La senyora Poppets va ésser qui ens despertà, l'endemà al matí.
-Sabeu que són prop les nou?- ens cridà.
-Nou… què?- vaig exclamar, llançant-me fora del llit.
-Hores! Que són les nou!- replicà ella pel forat de la clau.
Desperto Harris tot seguit, assabentant-lo de la situació.
Harris: -¡Jo em creia que us havíeu de llevar a les sis!
-Tanmateix aquesta era la meva intenció- li vaig respondre. -Com és, que no m'heu cridat?
Harris: -¿I com podia cridar-vos, sense haver-me despertat? Ara ja és ben segur que no ens trobarem sobre l'aigua abans de migdia: tant se valia no haver-vos aixecat.
-Tanmateix ho sou, de feliç! Si jo no us arribo a cridar, d'aquí a quinze dies encara dormiu.
D'aquesta manera seguírem rondinant uns quants minuts, fins que una ronquera provocadora ens va interrompre, fent-nos recordar que existia George, amb qui no pensàvem pas des que havíem deixat el llit.
Allà el teníem estès, l'home qui sabia l'hora en que ens calia haver estat llevats: de cara al sostre, la seva gran boca oberta, i els genolls en flexió.
No sé per què, però m'enfurisma de veure, quan jo estic desvetllat, un home submergit en el son. ¡Que malaguanyades són, les preadíssimes hores d'una vida humana (moments que no en tenen, de preu, i que mai no tornaran) perdudes en un repòs embrutidor! ¡Heu's ací ara George menyspreant així aquest tresor inestimable que se'n diu el temps, i la seva existència, de cada segon de la qual li caldrà donar compte, més tard! ¡Si fos despert, podria regalar-se amb ous i pernil, fent fer denteta al gos, en lloc de romandre enfangat dins l'oblit complet i condemnable de l'anima seva!
Quins pensaments més terribles! A un mateix temps ens acudiren a Harris i a mi, i determinàrem de salvar del perill el nostre amic. Tota discussió fou acabada, davant aquesta noble resolució, i ens llançàrem sobre George arrencant-li el cobrellit, la flassada i els llançols. Harris l'acaronà amb una sabatilla i jo vaig cridar-lo fort a cau d'orella.
Es deixondí, i, redreçant-se sobre son seient, demanà:
-Què hi ha?
-Voleu aixecar-vos de seguida, mena de… alló?- cridà Harris. -Són tres quarts de deu!
George: -Quina hora dieu? (i saltà, llit enfora, sobre son vas de nit). Maleït siga! Qui ha posat això ací baix?
-On teniu el cap! Qui no us fa anar amb compte!- li diem.
Ens posem a fer la nostra toilette i ens recordem que els raspalls de les dents, els del cap i les pintes són dins el bagul. (Ja us dic jo que aquest raspall em matarà a disgustos!) Hem de baixar a pescar-los al bagul. Després George reclama la màquina d'afaitar. Li responem que es passarà sense i que no tornarem a desfer l'equipatge per ell ni per ningú del món.
George: -No sigueu absurds. ¿Com voleu que vagi amb aquesta barba per la ciutat?
Certament, deixar-lo anar així és una mica depressiu per a la ciutat; però ¡també és cosa, la pila d'inquietuds que ens pervenen de les conveniències humanes! Com Harris li diu amb l'estil barroer que li és propi, «caldrà que la ciutat s'empassi el cas».
Baixem per desdejunar-nos. Montmorency havia invitat dos gossos (entre els seus amics íntims) per assistir a la marxa, i esmerçàrem el temps d'espera lluitant amb eines curtes davant la porta. Vam calmar-nos amb paraigües, i tot seguit ens vam asseure al bell mig de les costelles i la vedella freda.
-La cosa més important- digué Harris -és fer un bon desdejuni.
I començà havent-se-les amb un parell de costelles, bo i dient que se les menjava abans no fossin fredes, ja que la vedella podia esperar sense cap inconvenient.
George agafà un diari i en llegí la secció de sinistres marítims.
Després passà a la secció de pronòstics del temps.
-S'anuncia pluja, fred, baròmetre oscil·lant de pluja a bon temps. (¿Quina cosa pot anunciar-nos més dolenta que de consuetud?) Tempestes locals possibles. Vent de l'Est, amb depressió general sobre els comtats del centre (Londres i la Mànega). Descens del baròmetre.
De totes les ximpleries que ens importunen, trobo que és aquesta gran farsa dels pronòstics meteorològics la més estimulant: anuncien ço que ha tingut lloc ahir i despus-ahir, i precisament la cosa contrària de ço que ha de succeir avui.
Recordo, a propòsit d'això, que les meves vacances a la fi d'una tardor estigueren totalment perdudes per haver cregut el butlletí publicat en el diari de la localitat on ens trobàvem. «Grans ruixades, amb tempesta, són esperades avui», llegíem el dilluns. Així, retiràrem el que cadascú, a proporció, havia posat per a les despeses de l'excursió, i romanguérem tot el dia a casa esperant la pluja. Als qui havien sortit a passeig els vèiem passar per davant del nostre estatge amb tota mena de vehicles, joiosos, amb posat de satisfacció. El sol resplendia i cap núvol no hi havia al cel.
-Oh! ¡Aquests volen retornar a casa llur ben mullats!- ens diguérem nosaltres, veient passar, de la nostra finestra estant, tota aquella gernació.
Aquest pensament ens alegrà, i tornàrem a pendre els llibres i classificar les nostres col·leccions d'herbes i petxines.
Cap al migdia el sol enviava els raigs a dins de la nostra cambra: la calor esdevingué intolerable. Nosaltres ens demanàvem quan començarien aquelles «ruixades» i aquelles «tempestes».
-Serà a la tarda: ja veureu- dèiem. -Tota aquesta gent vindrà ben remullada. ¡Ens divertirem de veure-la!
A la una entrà la propietària de l'hotel, dient-nos:
-¿No surten a fer una passejada, emb el bon temps que fa?
-No, no! Ca! No sortirem pas! ¡No tenim pas ganes de mullar-nos!- responguérem amb un fi somriure.
Erem ja cap al tard, i ni el més petit senyal de pluja es deixava veure. Nosaltres ens sentíem joiosos de pensar amb el diluvi que es produiria al precís moment que els passejants, de retorn a casa llur, es trobarien fora de tot abric i serien horriblement mullats. Però ni una gota no queia, i aquell esplèndid dia transcorreguè seguit d'una nit magnífica.
L'endemà llegim en el diari: «Bon temps, bon temps fix, amb molta de calor». Ens posàrem uns vestits lleugers i sortírem.
A la mitja hora, escassa, de la nostra marxa, començava de ploure a plom; un vent fred, acre, s'aixecà. Tots dos, el vent i la pluja, persistiren fermament durant tot el dia i retornàrem a casa amb constipats i reumatismes, cosa de no dir. Fórem obligats a ficar-nos al llit.
El temps és una cosa fora de la meva competència: mai no l'he pogut compendre. Tinc el baròmetre per una inutilitat, una equivocació semblant als pronòstics dels diaris.
Recordo haver vist un d'aquests instruments a l'hotel on parava, a Oxford, la darrera primavera. A la meva arribada marcava «bon temps fix», i no cal dir que la pluja queia des de bon matí: allò era incomprensible. Vaig donar un cop al baròmetre, i l'agulla féu virada i marcà «molt sec».
Passa un cambrer, s'atura i diu: -Em sembla, senyor, que el baròmetre indica el temps per a demà.
-A mi em sembla- li vaig respondre -que es capfica pensant amb el temps de la penúltima setmana.
-No sóc d'aquest parer, senyor- respongué el domèstic.
L'endemà torno a colpejar l'instrument, i puja encara més que el dia abans. L'aigua seguia rajant a fora, més impetuosament que mai.
El dia següent (un dimecres) vaig fer-li una nova consulta, i, per resposta, l'agulla va descriure un cercle fins a «bon temps fix; molt sec; molta de calor». No s'aturà fins que la clavilla no la deixà pujar més. L'instrument prou hi posava tota la voluntat, però la seva construcció l'obligava, si no volia fer-se malbé, a anunciar el bon temps de la faisó més ferma. Ell no volia sinó avançar per pronosticar «sequedat, sol xardorós, simoun», etc., etc., però la clavilla s'hi oposava i s'havia d'acontentar marcant un senzill «molt sec».
Mentrestant, la pluja queia a torrents, i la part baixa de la ciutat desapareixia sota l'aigua del riu que s'havia eixit de mare.
El domèstic assegurava, per la seva part, que «un d'aquests dies» tindriem, seguit seguit, un temps magnific. I declamà l'oracle següent, que era inscrit a la part superior de l'aparell:
«Tota cosa que s'anuncia molt, sol durar. Tota cosa breument anunciada, passa aviat.»
El bon temps no va arribar en tot aquell estiu. Jo penso que el susdit instrument anunciava el temps de la vinent primavera. ¿Qui pot desitjar conèixer per endavant la temperatura? De consuetud, és ben dolenta quan arriba sense que nosaltres la vulguem pressentir.
El profeta que ens plau és el bon vell que esguarda, amb un posat especial de gran coneixedor, els quatre punts de l'horitzó, un negre matí que nosaltres sentim el desig del bon temps. El vell ens diu:
-Ah, senyor! Em sembla que això s'aixecarà i farà bo a pleret.
-Prou que es coneix!- diem nosaltres saludant-lo amb un «bon dia» (això és un dir). I pensem: -Com saben les coses, aquests bons vells!
I no cregueu pas que el veritable afecte que sentim per ell ja l'hàgim de perdre en el cas de no aixecar-se i de seguir plovent tot el dia sense parar.
-Tant se val- pensem nosaltres. -Ell ha pronosticat amb bona intenció.
Ben altra cosa ens passa amb un que ens predigui mal temps: sembla que ens hagi agreujat, i ens inspira com un sentiment de rancúnia i desigs de venjança i tot.
-Sembla que escamparà: veritat?- li diem joiosament, en creuar-nos-hi pel camí.
-Ah, senyor! No crec pas que s'aguanti tot el dia- respon, girant el cap.
-Estúpid! Vell boig!- rondinem nosaltres. -Què sap, ell!
Si reïxen els pronòstics, nosaltres ens sentim encara més empipats envers ell, pensant que ha contribuït al resultat.
* * *
El sol resplendia massa, aquell mati de la nostra partida, perquè ens poguessin impressionar les lectures espaordidores de George: «descens del baròmetre, tempestes amb direcció obliqua sobre el Sud d'Europa», etc. I George, tot veient que no aconseguia inquietar-nos i que estava perdent el temps, agafà la cigarreta que havia jo feta per a mi, i se'n va anar.
Harris i jo donàrem compte de les despulles del festí que restaven sobre la taula, vàrem dur els fardells fins a la porta, i esperàrem un pesseter.
Quin munt que feia, el nostre equipatge, apilades les coses, les unes damunt les altres!
Hi havia el bagul Gladstone, el petit sac de mà, els dos coves de provisions, un enorme rotlle de flassades i cobertors, quatre o cinc pardessús i mackintoshes, alguns paraigües, un meló tot sol dins d'un sac (que per sa rodona grossària no havia pogut ficar-se enlloc), dues lliures de raïm a un altre sac, una ombrel·la japonesa, de paper, i finalment una paella de mànec massa llarg per a ésser enfardada i que haviem embolicat amb paper gris.
Era un veritable munt. Harris i jo estàvem una mica avergonyits i capficats, sense que realment en tinguéssim raó ni motiu.
Cap cotxe de lloguer no passava, però en canvi vèiem passar molts xicots vagabunds, que s'aturaven interessats segurament per l'espectacle.
Fou el minyó de Casa Biggs el primer que veiérem vagarejar prop nostre. Biggs és l'amo de la fruiteria que ens proveeix a nosaltres: el seu principal talent consisteix a pendre al seu servei, per fer els encàrrecs, els petits comissionistes més grollers, els més desvergonyits que la civilització hagi pogut mai produir. Si algun petit vagabund, encara més insuportable que els de consuetud, sobresurt entre la pilleria del nostre veïnatge, estem ben certs que es tracta de la darrera creació de Biggs.
Es conta que, en ocasió de la mort del Great Coram Street (tot passat al carrer nostre), el noi que aleshores servia a Casa Biggs estigué embolicat en l'assumpte. L'endemà del crim, en presentar-se a casa del mort per pendre els encàrrecs, li hauria anat ben malament si no troba una bona coartada en l'interrogatori a que el sotmeté el número 19, assistit del núm. 21, que per atzar s'esqueia al costat del seu confrare.
(Els núms. 19 i 21 corresponen a dos policies. El núm. 21 hauria d'haver estat al seu lloc, en compte de trobar-se per atzar a la porta de la víctima.)
Jo mai no he conegut l'honorable empleat de Biggs que fou incriminat; però, amb el que he vist després en els seus confrares, ja no m'estranya tant la seva coartada.
Doncs, com anava dient, el noi de Casa Biggs fou el primer de comparèixer. De moment semblava fer-se-li tard, però així que s'adonà de Harris, de mi, de Montmorency i del nostre acompanyament, ja no portà tanta de pressa, i féu uns ulls com unes taronges.
Harris i jo arrufàrem el nas en adonar-nos de la seva presència. Aquest gest nostre hauria bastat per impressionar un esperit sensible; però els nois de Casa Biggs no són pas susceptibles de semblant sensibilitat.
Va aturar-se a un metre de la nostra escala, s'arrambà a la reixa, collí (fent el distret) una palleta que va posar-se a la boca, i restà ullant-nos fit a fit. Bé prou es comprenia que volia veure tota l'operació.
Una estona després el dependent de l'adroguer passà per l'altre costat de carrer. El noi de Casa Biggs el cridà:
-Ves, tu!… ¡Que al pis de baix del 42 desembarassen!
El dependent creuà el carrer i prengué posicions a l'altre cantó de l'escala.
Amb això, el jove cavaller de la sabateria s'ajuntà als precedents, alhora que l'inspector general de les ampolles buides de l'Hotel dels Pilars Blancs es posava ran la vorera.
-Es veu que no volen patir gana- digué el jove cavaller de la sabateria.
-Amb el que porten- afegí el de l'Hotel dels Pilars Blancs -no et caldrien més municions si et preparessis com ells per a creuar l'Atlàntic amb canoa.
-No van pas a creuar l'Atlàntic- digué, a son torn, el bordegàs de
Casa Biggs. -Marxen a la recerca de Stanley.
Segui un col·loqui, qüestionant sobre el nostre trasllat. Una part del públic, xicots tocats del cervell, afirmaven que es tractava d'un casament i que Harris era el promès. L'altra part, gent de més anys i més enteniment, opinaven per un servei fúnebre, i em designaven a mi com el germà del mort.
A la fi passà un cotxe de lloguer buit. (Cal dir que acostumen a passar-ne tres per minut, si fa o no fa, que vagabundegen i embussen el nostre carrer, quan no són necessaris.) Amuntegàrem el nostre equipatge i les nostres persones, després d'haver expulsat els dos amics de Montmorency, que evidentment havien jurat no abandonar-lo mai. Aleshores marxàrem, saludats pels aplaudiments del públic i una safanòria que ens va llançar com a porte-bonheur el marrec bocassa de Biggs.
Arribàrem a l'estació de Waterloo a les onze, i demanàrem de quin indret sortia el tren de les 11'5. Naturalment, ningú no ho sabia. A l'estació de Waterloo mai no se sap de quin moll ha de partir un tren, ni quina és la seva ,destinació, un cop sortit, ni saben contestar a res que es pregunti.
El camàlic que portava els nostres fardells assegurava que el tren partia del moll núm. 2. Un altre mosso, amb el qual va discutir el nostre, havia sentit a dir que la sortida era del moll núm. 1. Quant al cap de l'estació, aquest tenia la convicció ferma que el tren sortiria de la línia d'avantguarda.
Per a tranquil·litzar-nos pujàrem a veure el director de vies i comunicacions, el qual ens va respondre:
-Vinc de trobar un home que m'ha dit haver vist el vostre tren al moll núm. 3.
Anàrem tot seguit al moll núm. 3, però els empleats caps d'aquell lloc ens varen dir que llur tren devia ésser l'exprés de Southampton, o, en tot cas, el comboi reservat a l'enllaç de Windsor. Allí, de totes maneres, el tren de Kingston «no hi tenia res a fer»: així ho asseguraven, encara que «no podien dir per què».
Llavors el nostre mosso ens digué que el nostre tren devia ésser al primer pis i que pensava conèixer-lo.
Muntàrem al primer pis i vàrem trobar un maquinista, al qual preguntàrem:
-Va a Kingston?
I el maquinista ens respongué:
-No puc afirmar-ho, però hi ha grans probabilitats que hi vagi. Si no sóc a les 11'5 a Kingston, hi ha probabilitat que sigui a les 9'32 cap a Virginia-Water, o, potser, amb l'exprés de les deu cap a Wight i altres estacions.
Vàrem donar-li mitja corona, encarregant-li:
-Sigueu a les 11'5 cap a Kingston. Ningú no sabrà, en aquesta línia, el que sou ni on aneu. Vós coneixeu el camí. Llísqueu dolçament i conduïu-nos a Kingston.
-Fet, senyor. No puc afirmar-ho, però suposo que deu haver-hi un tren format per anar a Kingston. Jo seré en aquest tren. Vinguin els quartos.
I heu's aquí que marxàrem cap a Kingston pel London and
South-Western Railway.
Més tard ens assabentàrem que el tren que ens havia portat a Kingston era, en realitat, el correu d'Exeter: s'havien perdut moltes hores a l'estació de Waterloo cercant-lo, i mai no s'ha sabut el que se'n va fer.
La nostra barca ens esperava a Kingston, prop del pont. Ens hi acostàrem, i, un cop disposat el nostre bagatge, embarcàrem. El mariner ens demanà:
-Estan llestos, senyors?
-Llestos: apa!- responguérem.
Harris agafa els rems, jo tinc el governall i Montmorency fa un gest de profunda indignació.
I ens abandonem sobre les aigües, que durant quinze dies seran el nostre motiu.
CAPÍTOL VI
Kingston.—Notes instructives sobre la història antiga d'Anglaterra. —Observacions interessants respecte al roure tallat i la vida en general.—Trist cas del jove Stiwings.—Fantasies sobre les antiguitats.—No em recordo que sóc al timó.—El que s'esdevé.—El laberint de Hampton-Court.—Harris fa de guia.
Era un esplèndid matí, a darreries de la primavera, o sia al començament de l'estiu (com millor us sembli): aleshores que el tendre color del verd fullam pren una tonalitat més viva.
Els carrers originals de Kingston en aquest indret per on baixen fins a la vora de l'aigua, oferien, a la llum xardorosa del sol, un aspecte força pintoresc. El riu reverberant, el caminet del bosc a un costat, les gracioses torretes al davant, Harris (amb son veston vermell i groc) esforçant-se amb els rems, al lluny els contorns grisos de l'antic palau dels Tudors: tot això componia un bell quadro ple de llum, alegre i encalmat, amb tanta de vida i ensems tan apacible, que, malgrat l'hora matinera, vaig sentir-me corprès i rendit a un dolç somni.
Somiava Kingston (o Kyningestern) del temps passat: lloc de la coronació dels reis saxons.
El gran Cèsar creua per ací el riu, i les legions romanes campen allà, en aquelles cimes. Cèsar, com Isabel molts anys després, sembla haver deixat per tot arreu la seva petja. Però Cèsar tenia més respectabilitat que la bona reina Bess: mai no va fer caserna de cap hostal. A la reina verge d'Anglaterra, contràriament, li plaïen les modestes posades. A dotze milles de Londres no n'hi ha gaires (s'entén, posades que ofereixin atractiu) que la susdita reina no hagi visitat, que no hagi habitat o no hi hagi fet nit.
Ara jo em demano, suposant que Harris, tombant una nova pàgina del llibre de la seva vida, esdevingués un gran home, important i savi (primer ministre, per exemple) i morís, jo em demano si es posarien pedres commemoratives als hostals de tota mena que assolien relleu pel fet d'haver-los ell visitat. I penso que podrien ésser redactades així:
«Harris begué en aquesta casa un vas de bitter.»
«Harris va pendre en aquest lloc dos grogs amb aiguardent, l'estiu del 88.»
«Harris fou plantat a la porta de la casa, el desembre de 1886.»
No, no, impossible. El nombre d'aquestes làpides fóra massa considerable. Serien els establiments on no ha entrat, els que esdevindrien cèlebres.
Vegeu-ne una mostra:
«Unica casa de Londres en la qual Harris no ha begut mai.» I la gent faria cua per voler descobrir el misteri.
Quant al pobre rei Edwy (que, com sabeu, era una mica boig), degué tenir una veritable horror per Kyningestern.
El banquet de la festa de la coronació l'havia afectat violentament: potser aquell senglar amb prunes confitades no li hauria provat gaire. Segurament amb mi no hauria fet negoci. Potser hauria begut massa hidromel i xereç. Sigui el que sigui, el cas és que sortí de la sala del sorollós festí, per a passar una hora tranquil·la, al clar de lluna, amb la seva Elgiva benamada. Els haguéssiu vist tots dos, prop de la finestra, agafats de les mans, contemplant la pàl·lida llum de l'astre rei de la nit jugant sobre l'aigua del riu, ensems que dels salons arribaven, afeblits, els esclats i l'aldarull del banquet.
Aviat el salvatge Odo i Sant Dunstan feren brutal irrupció a la cambra tranquil·la, i, proferint grollers insults davant mateix de la dolça reina, obligaren el pobre rei Edwy a tornar a la sala, en mig dels clamors i les baralles dels embriagats comensals.
Més endavant, al so de músiques bèl·liques, els reis saxons i les reines saxones eren enterrats a Hastings, i la grandesa de Kingston s'eclipsà per llarg temps.
Quan Hampton-Court esdevé palau dels Tudors i els Stuarts, aquella grandesa refloreix: es veuen els petits vaixells reials balandrejar-se sobre llurs amarres al llarg del riu, i els elegants cavallers, vestits de seda i or baixen gentilment la graonada de l'embarcador, cridant: -Eh! Vinga una barca!
Bon nombre d'antigues cases parlen clarament del temps en que Kingston era vila reial, habitada per l'aristocràcia i la cort agrupades entorn del rei. La gran avinguda que condueix a les reixes del palau, oferia contínuament una bella visió amb les curses dels cortesans cavalcant magnífics poltres, i amb la brillantor de sedes i velluts, el dringar dels cinyells d'or i pedreria, i cares radiants de joia per tot arreu. Aquestes grans i llargues cases, amb llurs finestrals ogivals, llurs enormes cossos de xemeneies i llurs teulades característiques, fan reviure el temps dels gipons i les altes polaines, les goles brodades amb perles, i els juraments complicats. Foren edificades, aquestes cases, (els dies que els homes sabien edificar) amb fermes rajoles rogenques, immutables al pas dels segles, i llurs escales de roure que no rondinen ni es queixen quan un hom les baixa dolçament.
Parlant de les escales de roure, recordo haver vist uns magnífics platonats en una de les cases de Kingston. Es tracta d'una botiga (establerta a la plaça del Mercat) que en altre temps hauria segurament estat palau d'un gran personatge.
Un dels meus amics, que viu a Kingston, entrà un dia a la susdita botiga per comprar un barret. Figureu-vos que, en un moment de distracció, es ficà la mà a la butxaca i pagà encontinent, al comptat rabiós.
El comerciant, que coneixia el meu amic, s'esparverà, de primer antuvi; però ràpidament va calmar-se, i comprenent la necessitat d'estimular aquesta bona habitud, oferí al nostre heroi, per tal d'afalagar-lo, mostrar-li unes antigues entretalladures de roure, si li plaïa de veure-les.
-Amb molt de gust, que les veuré- respongué l'altre.
L'home li féu travessar el magatzem i enfilar-se per l'escala de la botiga. La balustrada era una positiva obra artística bellíssima, i el mur estava guarnit, de dalt a baix, de roure entretallat, que segurament hauria fet honor a un palau.
De l'escala passaren a la sala de rebre, gran i clara, decorada d'un alegre paper amb un fons que enlluernava una mica. No hi havia, d'altra part, res de particularment remarcable i el meu amic es demanava per què se l'havia fet pujar a aquella habitació, quan el comerciant anà fins al mur empaperat, i, colpejant-lo, produí un so de fustam.
-És roure: tota l'habitació és de roure esculturat, fins al plafó, molt semblant al que haveu vist a l'escala.
Tot estranyat, exclamà el meu amic:
-Pel gran Cèsar, bon home! ¿Voleu dir que haveu estat capaç de recobrir el teginat de roure amb paper pintat de blau?
-Doncs sí!- fou la resposta. -Per cert que fou feina bastant difícil, car em vaig veure forçat a recobrir primerament amb llauna tota la superficie del mur, per salvar els entrants. La sala resta així més alegre: abans era massa fosca.
Jo no puc fer a aquest home cap retret per la seva feta. (Heu's ací, segurament, un gran consol per a la seva consciència.)
Segons el punt de vista de la majoria dels estadants que desitgen rodejar-se de tota l'alegria possible, el comerciant té raó; però llur punt de vista no és pas el mateix d'un antiquari. El roure esculturat és ben agradós a la vista: plau, certament, haver-ne quelcom. Viure rodejat, ça com lla, de roure esculturat, és desmoralitzant (certament també), sobretot per a les persones que no són tocades d'aquesta dèria. Tant se valdria, llavors, viure dins una església. El que és trist, en el cas del barretaire, és veure'l propietari d'una sala teginada de roure que ell menysprea, quan tanta de gent hi ha que estima aquesta ornamentació i li cal pagar grans preus per haver-la.
Vet ací la llei del nostre baix món: a cadascú li toca precisament allò que tant se li en dóna, i sempre són altres els qui tenen allò que faria la felicitat de llurs veïns.
Els pobres diables que amb prou feines poden subvenir a llurs necessitats, obtenen vuit vigorosos rebrots, i els vells matrimonis rics, sense hereus per atènyer llurs rendes, moren sense fills (*7).
No cal insistir massa sobre aquest punt! Esdevindríem melangiosos.
Hi havia al nostre col·legi un condeixeble que nosaltres anomenàvem
«Sandford i Merton». El seu nom veritable era Stiwings.
Quin xicot més extraordinari! Jo estic que veritablement li agradava treballar.
S'havia exposat moltes vegades a seriosos perills pel seu costum d'asseure's al llit i llegir grec. Tenia meravelloses idees (semblaven cosa de l'altre món) quant a voler ésser l'orgull dels seus pares i mestres: aspirava a guanyar premis, a ésser home i esdevenir capaç. En poques paraules: rumiava una pila d'idees, i tals eren aquestes idees, que palesaven la seva feblesa d'esperit.
Mai no he conegut una criatura més estranya, i ensems, tan inofensiva com un infantó acabat de néixer.
Amb una regularitat de dos cops per setmana queia malalt, i, per consegüent, no podia anar a classe. Segurament no hi havia ningú com aquest «Sandford i Merton», per a caure malalt. ¿Es coneixia cap malaltia, dins un radi de deu milles entorn d'ell? Doncs tot seguit l'agafava a tot agafar-la.
Tenia bronquitis durant la canícula i febres per Nadal; el tombava un reumatisme, després de sis setmanes de sequedat, i, si sortia al carrer amb boira, tornava amb un cop de sol! Un any va patir terriblement dels queixals: els hi arrencaren un per un i els hi reemplaçaren per una dentadura postissa. Aquesta operació li valgué unes bones neuràlgies i forts dolors a l'orgue auditiu.
Estava constipat invariablement sempre, llevat d'un cop que tingué l'escarlatina durant nou setmanes. Els panellons havien fet un arrendament per vida, amb la seva persona.
En el terrible flagell de còlera del 1871 el nostre barri fou particularment protegit del contagi. Un sol cas greu hi havia al veïnat: el del jove Stiwings.
Durant les seves malalties li calia jeure i nodrir-se amb gallina, cremes i raïm d'hivernacle. Romania a la llarga, passant grans crisis de llàgrimes perquè no se li deixava fer els seus exercicis de llatí, i es posava la gramàtica alemanya fora del seu abast.
I nosaltres, que hauríem sacrificat deu mesos complerts dels nostres cursos de col·legi per estar almenys un jorn malalts, nosaltres que no desitjàvem procurar als nostres pares cap legítim orgull pel nostre bon comportament, ¡nosaltres no podíem agafar un trist cop d'aire al coll! Prou cercàvem els corrents d'aire, però contribuïen a mantenir la nostra bona salut refrescant-nos els humors. Ens enviàvem innobles mixtures per emmalaltir-nos, i ens feien engreixar i ens augmentaven la gana.
Res no venia contra nosaltres fins que les vacances arribaven. En ésser al primer dia d'aquestes, agafàvem constipats, tos ferina, i tota mena de malalties, fins al temps d'anar novament a les classes. Aleshores, malgrat tots els nostres esforços, la salut ens tornava més forta que mai.
Aquesta és la vida, i ben cert que nosaltres no som altra cosa que «l'herba segada per ésser consumida a la foguera».
Tornem, però, al que dèiem de l'esculturat.
Els nostres avantpassats tenien, positivament, de l'art i de la bellesa un just concepte. Considereu, per exemple, tots els nostres tresors artístics actuals: una pila d'objectes vulgars, ordinaris, de tres o quatre cents anys ençà. I jo em demano si és la bellesa intrínseca dels antics plats sopers, majòliques, terres cuites i coses semblants (que nosaltres tant exalcem), o si és l'aurèola dels anys resplendint sobre aquests objectes, ço que els dóna l'encís als nostres ulls.
Les plates d'antic blau o blava terrissa fina que pengem a les parets per ornamentar-les constituïen el servei usual diari en les cases de fa alguns segles.
Regirà la mateixa llei, en l'esdevenidor? Els elogiats tresors d'avui ¿seran sempre els bibelots barats d'ahir, i es veuran els willow-patern arrenglerats sobre els escalfapanxes de les cases bones, cap a l'any 2000 i següents? De les tasses blanques amb bordó d'or que ostenten en llur fons una magnífica flor daurada (model inconegut) i que les nostres minyones d'ara trenquen sense mirament, ¿en seran curosament recollits i enganxats els bocins? ¿Seran col·locades als prestatges elegants i servades d'espolsar a les exclusives mans de la mestressa de casa?
El guac-guac de porcellana de xina que ornamenta el dormitori de la meva dispesa, cap admiració nova em desperta, amb la seva blancor, amb els seus ulls blaus, el seu nas delicadament rosat amb petites taques negres, i el seu posat penós, d'una expressió bondadosa, que arriba a la imbecil·litat. Fins i tot confesso que m'empipa, si el considero sota el punt de vista purament artístic.
Els meus amics se'n burlen¡ i la mateixa dispesera no en sent cap admiració, excusant la seva presència per la particular circumstància d'ésser un present de sa tia.
Amb tot i això, d'aquí a dos cents anys, cosa més probable és que aquest gosset serà desenterrat de qualque recó, amb les potes escurçades i la cua desapareguda, i serà venut com a xina antic. Se'l posarà dins d'una vitrina, i els visitants voltaran a l'entorn, plens d'admiració, sorpresos de la brillantor del seu nas pintat, i potser discutiran sobre la boniquesa probable de la cua desapareguda.
Nosaltres no podem, ara com ara, donar-nos compte de la formosura d'aquest gos: hi som massa familiaritzats. Tanmateix la bellesa del sol i dels estels no ens sorprèn gaire, perquè constitueixen fenòmens habituals als nostres ulls: així passa amb aquest gos. Però al 2288 el poble palesarà el seu entusiasme quan el vegi. El secret de fabricació de semblants gossets serà considerat com un art perdut. Els nostres descendents, enlluernats davant el nostre geni, ens proclamaran mestres habilíssims. Es farà al·lusió a les nostres persones amb aquesta amable frase: -Aquells grans artistes antics que floriren en el segle XIX i que produïren els xamosos gossos de porcellana xinesa.
Els transparents brodats al pensionat per la més grandeta de les deixebles, esdevindrà la tapisseria d'època Victòria, i no tindrà preu.
Aquests gerros per a cervesa, blaus i blancs, que avui es fan servir pels hostals, seran cercats d'ací d'allà, àdhuc badats o trencats, per molt que ho siguin; seran pagats a pes d'or, i els rics els usaran com una copa de Borgonya. Els viatjants japonesos compraran tots els presents de Ramsgate i records de Margate que es lliuren de la destrucció, per enviar-los a Yeddo com antigues curiositats angleses…
* * *
De cop, Harris abandona els rems, s'aixeca bruscament, deixa el seu lloc, es tomba d'esquena i enlaira les seves grans cames.
Montmorency lladra amb tota la seva veu, fa un bot perillós i el cove de damunt de tota la pilera d'equipatge ve al dessota, fent escampadissa de tot el que contenia.
Vaig esdevenir molt sorprès, però sense enfurismar-me gens ni mica, i vaig demanar alegrement:
-Què hi ha? Ha passat alguna cosa?
-Que si ha passat? ¿Sou vós, qui ho pregunta?
Per poc que reflexionés, de cap de les maneres repeteix Harris el que va dir (*8). Jo era culpable (ja passo per això), però res no pot excusar la violència de llenguatge, la grolleria d'expressió: sobretot tractant-se d'un home ben educat com Harris, segons he pogut comprovar des que hi vaig fer coneixença.
Anava jo capficat en altres coses, i havia oblidat (cosa fàcilment comprensible) que portava el timó. Resultat: coneixença íntima amb el viarany de vora el riu. De primer antuvi hauria estat difícil, distingir la barca (amb el seu contingut) del ribatge Middlesex del Tàmesis. Una estona després, l'assumpte resta resolt i ens retrobem cadascú al seu lloc.
Harris, però, deia que ja en tenia prou, i em va proposar de rellevar-lo. Com que érem bastant a prop del ribatge vaig agafar la corda i vaig menar la barca fins a Hampton-Court.
Hi ha, ací, un antic mur que estimo de debò. S'estén al llarg del riu, i jo no hi passo mai per devora sense sentir una influència sanitosa. ¡Què ho és, de dolç, de polit, de suau, aquest mur antic! Hom podria fer-ne un quadro deliciós. Els seus liquens rastrers, el verdet que el revesteix, la vida jove que traspassa porugament son cim per veure el riu bellugar-se afanyosament, i l'eura vella, que s'escampa per son flanc… Oh, si jo pogués dibuixar o pintar aquest mur! Estic segur que en faria un delitós bosqueig.
Sovint he pensat com em plauria de viure a Hampton-Court. Talment s'hi respira la calma, la pau, i el lloc és tan encisador per passejar-s'hi de bon matí, abans que la gent no l'envaeixi!
Dubto, però, que el projecte m'atregui a bastament per a realitzar-lo. ¡Deu ésser tan sepulcral, Hampton-Court, en arribar l'hora de posta! La llàntia projecta fantàstiques ombres contra les parets ornamentades de fusta entretallada; a través dels freds passadissos de pedra arriba el ressò de passes llunyanes… Us sembla que algú s'apropa… Després el ressò de les passes s'és afeblit, i un silenci de mort s'estableix: sols sentiu el batre del cor vostre.
Nosaltres som criatures de sol; homes i dones amem la llum, la vida. Vet ací la raó per la qual ens apleguem en les ciutats i que fa augmentar en el camp, cada dia més, la despoblació. Tant com el sol ens il·lumina, tant com el dia lluu i la naturalesa treballa i palpita entorn nostre, amem els ribatges a ple aire, els boscos espessos; però durant la nit, quan la nostra mare Terra dorm, deixant-nos desperts, oh, que solitari és el món! Ens trobem espaordits, com uns infants dins una casa silenciosa. Ens asseiem planyent-nos, i cridem fort demanant els carrers resplendents de llum de gas, el so de les veus humanes, el bategar d'una vida que respongui al batec nostre. Un hom es veu massa abandonat, massa petit, dins la immensitat tranquil·la, mentre el vent de la nit fa bellugar les negres siluetes dels arbres! Una innombrable quantitat d'esperits s'esbargeixen ça i lla, portant la tristesa amb llurs gestos silenciosos i impressionants. Apleguem-nos per les ciutats; encenguem els grans focs d'alegria que són un milió de llums de gas, i cridem, cantem a chor! Fem posat de valents!
* * *
Harris em preguntà:
-¿Haveu estat mai al laberint de Hampton-Court? Jo vaig ser-hi una vegada, per guiar un amic. Havia estudiat la topografia del lloc amb un mapa, i vaig sofrir una desil·lusió: era una cosa tan senzilla que semblava una estupidesa. Gairebé no val els 25 cèntims que fa pagar l'administració per entrar-hi.
Es veia que el mapa era ben bé una broma, una farsa vulgar que en res no reproduïa el laberint tal com realment era; Harris havia dit al cosí de província que pilotava:
-Hi entrarem, sols perquè pugueu dir que hi heu estat. No hi ha res més fàcil al món. És una ximpleria dir-ne laberint. Cal, des de la primera volta, tenir esment a servar sempre la dreta. Anem a donar un tomb de deu minuts, i cap a dinar tot seguit.
Feia poc que havien entrat, quan trobaren algunes persones que els varen dir:
-Fa, que som ací, tres quarts d'hora, més i tot, i comencem d'estar-ne tips.
Harris els respongué:
-Segueixin-me, si els plau. Jo no faig sinó entrar i sortir.
Aquelles persones se n'admiraren, i afegiren:
-És molt amable, vostè!- I ajustaren llur pas al de Harris.
A mesura que avançaven, anaven trobant altres visitants desitjosos de sortir del laberint, fins que van aplegar-se gairebé tots els que hi eren. En veure Harris i el seu acompanyament, aquells que havien abandonat tota esperança de sortir-ne i de reveure llur casa i llurs amics, cobraven ànim, i, expressant llur gratitud, s'ajuntaven a la processó. Segons opinió de Harris, eren almenys vint persones. Una dona que tot el matí havia romàs allí dintre amb el seu nen, havia insistit a agafar-se al seu braç, de por que tenia, encara, de perdre's.
Harris avançava servant sempre la dreta. Però el camí semblava llarg, i el seu cosí va ,dir-li:
-Tanmateix ho és, de gran, aquest laberint!
Harris: -Ui, si ho és! Un dels més grans de tot Europa!
El cosí: -A la força ha de ser-ho, perquè havem caminat dues milles ben bones.
Allò, a Harris, començava de fer-se-li estrany, però seguia amb bona fe, fins que, veient a terra un tros de pastís de deu cèntims, el cosí jurà que l'havia vist allí mateix set minuts abans.
-Això no és possible!- digué Harris.
-I tant, si és possible!- cridà la dona que anava amb el nen. -Jo l'he tret de les mans del meu fill i l'he llençat a terra. Ni mai que m'hagués ensopegat amb vós. Veig que sou un trapella.
Harris aleshores es va indignar, i, amb el seu mapa al davant, volgué desenrotllar la seva teoria.
-Si el mapa és tan bo com diu- va fer un dels que el seguien, -vejam, doncs, si endevina a quin punt ara som.
Això Harris no ho sabia, i proposà, com el millor partit que es podia pendre, tornar a l'entrada i recomençar el passeig. Això últim fou acollit sense entusiasme, mentre que la proposta de tornar a l'entrada va obtenir la unanimitat.
Es posaren tots en marxa darrera de Harris, justament amb direcció oposada a la precedent.
Passaren deu minuts i es trobaren al bell mig del laberint.
Harris volia fer entendre que era allò el que s'havia proposat; però, davant l'actitud amenaçadora de tots, es decidí per reconèixer la seva errada.
Amb tot, s'havia trobat un punt cert de partida: sabien on eren. El mapa fou consultat de nou, i la qüestió es judicà més senzilla que mai. Reprengueren la marxa per tercer cop.
Al cap de tres minuts, tornaven a trobar-se al centre del laberint, i totes les temptatives següents, qualsevol que fos la direcció, no donaren altre resultat. Allò esdevenia tan exacte, que la meitat de la gent s'aturava esperant que l'altra meitat fes la volta, segurs d'anar a parar al mateix punt de partida. Harris, dubtant, tornà a treure el mapa; però la gent, de veure només aquell objecte, es va irritar. Li aconsellaren de fer-ne bocins, i forçosament hagué de reconèixer que s'havia fet impopular.
Finalment la colla, ja enfuriada fins al capdamunt, va reclamar amb grans crits el guarda. L'home va fer-se visible, s'enfilà per l'escala i donà instruccions a plena veu. Dissortadament els cervells eren tan contorbats que fou impossible, en absolut, entendre el que deia.
L'home els recomanà que s'aturessin allà on eren, per tal de poder arreplegar-los. Ells es tiraven, mateix que pilotes, els uns contra els altres, tot esperant el guarda, qui, baixant de l'escala, va entrar al laberint.
Es tractava, com per fer més completa la tabola, d'un guarda novell en el seu paper. En ésser dins del laberint, no sabé trobar la colla perduda; va recórrer tot el camp cercant-los, i acabà per perdre's ell i tot.
Se'l veia córrer d'ací d'allà, procurant reunir la gent, que el sentien a cada instant. Esperaven cinc minuts, i després el veien reaparèixer exactament al mateix lloc que abans.
I el desgraciat guarda cridava:
-On diable s'havien ficat?
No tingueren altre remei, per poder sortir, que esperar que tornés de dinar un altre guarda ben capacitat del seu paper.
En opinió de Harris aquest laberint és molt atractiu, i determinàrem fer tots els esforços per persuadir George de visitar-lo en retornar.
CAPÍTOL VII
El Tàmesis endiumenjat.—La indumentària que ha d'usar qui vagi per sobre l'aigua.—Bona ocasió per als homes.—Harris no té gust en el vestir.—El jaquetó de George.—La tomba de la senyora Thomas.— L'home a qui no plauen les tombes, fèretres, cranis, etc.—Harris enfurismat.—Les seves opinions sobre George, els ribatges i la llimonada.—Esforços de Harris.
Harris havia anat contant-me el seu passeig pel laberint, mentre anàvem travessant la resclosa de Moulsey, que per cert és ben gran i esmerçàrem força temps a passar-la. No hi havia altra barca que la nostra. Ha estat, del meu record, l'única vegada que he vist una barca sola dins la resclosa de Moulsey, més animada que cap altra (més i tot que la de Boulter).
De vegades m'he aturat per contemplar-la, en moments que era impossible de veure l'aigua, que talment desapareix sota el bellugadís i confús vaivé de robes de vives tonalitats, gorres clares, albiradors capells, ombrel·les multicolors, domassos brillants, mantells i llistes de sedes onejant al vent, blancs vestits… Davant d'aquest bigarrament, un hom es fa la il·lusió de veure una grandiosa capsa plena de flors de tots colors, raigs de tots els tints, irradiant dins la resclosa com un arc de Sant Martí.
Els diumenges que fa bo, aquest espectacle dura tot el dia. Ça i lla s'aturen, esperant torn per entrar a la resclosa, llargues rengleres d'embarcacions. Es veu com avancen, passen i desapareixen al lluny. El riu, a ple sol, és cobert, des del palau de Hampton fins a l'església, de groc i de blau, de taronja i blanc, de vermell i de rosa. Tots els habitants de Hampton i de Moulsey, amb vestit de canotage, vénen a vagabundejar entorn de la resclosa acompanyats de llurs gossos fumant i contemplant les embarcacions. El conjunt de les gorres i els vestits dels homes, els abillaments de les dones, els gossos excitats, els petits vaixells amb les blanques veles, el paisatge tan agradós i l'aigua escumejant, componen un dels espectacles més alegres que conec en les contrades de la negra i antiga ciutat de Londres.
El riu és un bon pretext per a lluir l'abillament. Els homes podem palesar, allí sobretot, el nostre gust pels colors, i, segons el meu humil parer, sortim de la prova amb èxit.
Quant a la meva persona, m'ha plagut sempre una mica de vermell en la indumentària: vermell i negre, s'entén. Heu de saber que els meus cabells són d'un fosc daurat (un bonic matís, segons m'han dit), i el vermell hi harmonitza d'allò més. També penso que una corbata blau-clar hi ha d'escaure molt. Afegiu-hi un parell de sabates de cuiro de Rússia i una faixa de seda vermella rotllada a la cintura (la faixa afavoreix més que el cinyell).
Harris és massa aficionat a la mescla de groc i ataronjat. Ho tinc per una errada gran. És massa bru, per a portar el groc: no li escau del tot. Jo li he aconsellat d'usar el blau amb mostra crema, però cap persona no té la seva falta de gust en el vestir. Demés, Harris és obstinat en les seves idees, i això és veritablement fastigós: enfardat com sol presentar-se, impossible que pugui mai tenir èxit. I és una gran llàstima, perquè hi ha un o dos colors que no li farien fer cap lletja figura, sobretot si mirava de portar sempre el barret ensorrat fins a les orelles.
George va fer algunes compres per a l'excursió, i he dir que d'aquestes compres no en vaig quedar pas content. El jaquetó és de color criarda . No voldria pas que George sabés el meu pensament, però, si he de dir la veritat, no sabria trobar jo cap cosa a la qual s'assembli. Fou el dijous a la tarda quan el va portar a casa nostra per ensenyar-nos-el. Reprodueixo el diàleg que tingué lloc:
Harris i jo: -Quin nom té, aquest color?
George: -No ho sé pas. Em sembla que per una tonalitat com aquesta no s'ha reservat cap nom. El botiguer m'ha dit que respon al gust oriental.
Aleshores ens demanà el nostre parer.
Harris: -Considerant-lo com un objecte que hagi de posar-se sobre una toia de flors o que s'utilitzi per espantar els ocells en començar la primavera, és de la meva absoluta aprovació. Ara, si es considera com article de vestir per a una criatura humana (a no ser que es tracti d'un negre de Morgate), no puc, de cap de les maneres. Em pertorba.
George, amb aquestes paraules, va picar-se una mica. Harris va objectar:
-Si us desplau el meu parer, compteu que no calia demanar-me'l.
Tant a Harris com a mi, el que ens empipa, d'aquesta peça de vestir, és que ha d'atraure l'atenció vers nosaltres (*9).
* * *
Harris estava frisós per arribar fins a Hampton-Church i visitar la tomba de Mrs. Thomas.
-Qui és Mrs. Thomas?- vaig demanar-li. I ell em respongué:
-Com he de conèixer-la, jo? Es tracta d'una dama que s'ha ofert a si mateixa una tomba humorística, i aquesta tomba jo la vull veure.
Vaig fer-li moltes objeccions. Jo no sé del cert si particularment sóc home de mala fatxa, peró mai no he tingut aquest gust d'anar a sospirar sobre les tombes. Ja sé que és convenient, en arribar a una ciutat o vila, anar a corre-cuita al cementiri per a divertir-se; però jo he estat sempre abnegat, fins i tot en contra meva, amb aquestes ocasions.
Jo no tinc cap interès a examinar les fosques i fredes esglésies, amb l'acompanyament d'un vell conserge asmàtic que va llegint els epitafis.
La vista d'un tros de bronze fos, col·locat sobre una làpida, no em produeix allò que en diríem una real felicitat.
Sovint faig indignar els respectables rates d'església quan veuen la meva impertorbabilitat davant les inscripcions sensacionals, i el meu migrat entusiasme per la història de la família de més relleu de la localitat. El meu desig, no gaire dissimulat, de fugir al camp fereix llur sensibilitat.
Un matí daurat d'un sol brillant, jo era prop la muralla de pedra que enrotllava la petita església d'una vila. Fumava, en mig d'una profunda i deliciosa tranquil·litat, tot corprès del paisatge plàcid i dolç que s'oferia als meus ulls.
L'antiga església, tota grisa, amb la seva eura enfiladissa i el seu pòrtic de fusta teginada; el caminal, tot blanc, que serpentejava al peu del turó entre dos rengles de grans oms; les torretes, amb teulada recoberta de palla, deixant albirar llur perfil més enllà del graciós i presumit esbarzerar del clos; al fons, la cinta argentada del riu, i al costat el bosc…
Heu's ací un adorable panorama, que m'inspirava un poema, un idil·li. Em sentia noble i dignificat, inclinat a rebutjar el mal i enlairar-me per damunt del segle. Hauria volgut estatjar-me i viure allí, i mai més no cometre futilitats, observant una bella existència, sense reprotxe, fins a tenir els cabells blancs com l'argent en arribar a vell, etc., etc. En aquell moment oblidava les accions dolentes de tots els meus amics i coneguts, i els beneïa.
Tant se me'n donava, d'aquests, ocupats com eren a portar una vida frívola i indiferent, ben lluny de pensar el bé que feia per ells en aquell plaent indret. Jo el feia, però, i hauria estat content de poder fer-los tan feliços com desitjava.
Quan més capficat estava, meditant entorn d'aquests enlairats i dolços pensaments, vaig ésser retornat al món per la veu agra i vella que em cridava:
-Molt bé, senyor, molt bé: ja va, ja. Ara mateix, senyor: no en passi ànsia!
Em giro i el veig al mig del cementiri un bon home, calb, que, coixejant, venia cap a mi. Duia un gran manyoc de claus, que feia sorollar a cada pas.
Amb una digna mirada vaig indicar-li que volia estar ben sol. Però l'home seguí aproximant-se cap a mi.
-Ja vinc, senyor, ja vinc! És que vaig una mica coix: veu? No vaig tan lleuger com altres vegades. Passi per ací, senyor.
-Aneuvos-en! ¡Deixeu-me tranquil, vell miserable!- li vaig dir.
-M'he donat tota la pressa possible, així que la meva dona l'ha vist. Segueixi'm, senyor, si li plau.
-El que heu de fer és anar-vos-en, abans no m'enfili dalt del mur i no us digui dos i dos quant fan.
L'home semblà sorprès.
-No vol pas veure les tombes?
-No. No en tinc pas ganes, de veure-les. Vull únicament romandre arrambat a la tàpia. Aneu-vos-en i deixeu-me en pau. Sóc ple de bells i nobles pensaments que em produeixen un efecte sanitós i dels quals voldria servar la impressió. ¿Què veniu a parlotejar, ací, i per què em feu perdre l'oremus, en fer-me voleiar les meves millors idees amb la vostra estúpida proposició de pedres mortuòries? Deixeu-me en pau, us torno a dir, i vegeu de trobar qui us enterri a poc preu, que jo pagaré la meitat del que costi.
L'home restà una mica sufocat; es refregà els ulls i em mirà fit a fit. Jo tenia, malgrat tot, l'apariència d'un ésser humà, i ell no podia dubtar-ne.
-Tal vegada és estranger, vostè? No és d'ací?
-No que no en sóc, d'ací. Si ho fos, vos no en seríeu.
-Així, doncs, vostè vol veure les sepultures, les tombes, la gent que hi ha enterrada… Ja em comprèn, vostè: els fèretres.
-Mentiu!- vaig cridar. -Jo me'n ric, de les tombes, de les vostres tombes! Per quins set sous les hauria de voler veure? ¿Per ventura no tenim les nostres, les de la nostra família? El meu oncle Podger té, al cementiri de Kensal Green, una sepultura que és la joia de tota la contrada. El monument fúnebre del meu avi Bow pot rebre vuit visitants. La meva tia Susanna té, al cementiri de Finchley, una tomba de rajola amb tot d'ornaments d'una pedra tumulària i amb una mena de cafetera en lloc de baix relleu. Demés, aquest monument té un cimbori rodó de quinze centímetres, del millor marbre, que ha costat a pes d'or. Si alguna vegada desitjo veure tombes, és per aquells indrets on em plau d'anar. ¡No m'interessa cap altra sepultura! Quan vós sigueu enterrat, us vindré a veure: és tot el que puc fer per vós.
L'home es desfeia en llàgrimes. Em va semblar que una de les seves tombes tenia, a dalt de tot, un tros de pedra que deien si era la resta d'una estàtua d'home; una altra tomba oferia una inscripció que ningú no era capaç de desxifrar.
Jo seguia sense commoure'm. L'home insistí, amb el cor nafrat:
-No vol veure les vidrieres commemoratives?
Davant la meva negativa, lliurà una darrera escomesa, els darrers ressorts. Se m'acostà i em digué amb una veu indistinta:
-A baix, a la cripta, tinc un parell de cranis! Vingui a veure'ls! Vingui a veure els cranis! Per a vostè, jove, és ara el temps de vacances, i segurament voldrà divertir-se.
Giro esquena, i, tot anant-me'n, encara el sentia cridar:
-Vingui a veure els cranis! Torni, doncs: torni, i els veurà!
* * *
A Harris li plauen les sepultures, les tombes, els fossars, els epitafis, les inscripcions funeràries. Només de figurar-se que no podria veure el «darrer estatge» de la senyora Thomas es mig trastornava i deia:
-Des que aquesta excursió fou projectada, havia somiat aquesta visita, i per a fer-la m'he unit a vosaltres.
Vaig dir-li que havia de pensar amb George, i que teníem l'obligació de remuntar la barca fins a Shepperton per tal de poder trobar-lo cap a les cinc. Llavors les emprengué amb George.