-¿Per què vagabundeja tot el dia i ens deixa sols a arrossegar a contracorrent aquesta feixuga parroquiana? ¿No podria treballar una mica i tenir lliure el dia per passar-lo amb nosaltres? ¡Vagi al dimoni la seva banca! ¿Que hi pot fer res de bo, allí? A qualsevol hora que jo m'hi hagi escaigut, mai no l'he vist treballar. El veureu tot el dia seure darrera el vidre d'una finestreta, esforçant-se a fer veure que es troba molt enfeinat. ¿Voleu dir-me què se'n pot esperar, d'un home darrera una finestreta? ¡Ben bé que jo haig de treballar, per a viure! Per què no fa ell el mateix? ¿Per què serveixen, ell i les banques? De pendre-us els diners ja en saben; però presenteu-vos-hi amb un xec, i us el retornen ple d'inscripcions com aquestes: «¡No hi ha fons!», «¡Informeu-vos de la persona que envia!» Voldríeu dir-me a què treu nas, tot això? Poc sabeu la pila de viatges que m'han fet fer. Dues vegades, la darrera setmana! Però no estic pas disposat a suportar-ho més temps, i retiraré el meu dipòsit.
Si George fos aquí, podríem anar a veure aquesta tomba. Jo no m'ho acabo de creure, que ell sigui a la banca. Estic segur que s'està esplaiant, mentre nosaltres carreguem amb tota la feina. Doncs bé: me'n vaig a passeig, a pendre la fresca.
Vaig fer-li veure que ens caldria córrer qui-sap-lo per a trobar un hostal o una cantina. Llavors fou el riu, que tingué la culpa de tot.
-Per què serveix, aquest riu? ¿És que hem vingut a lliscar-hi per a morir-nos de set?
Quan Harris té aquests rampells, el millor que es pot fer és deixar-lo dir: vessa tota la bilis i resta tranquil tot seguit. Vaig dir-li:
-A dins del cove hi ha llimonada concentrada, i a proa teniu el càntir amb molts litres d'aigua. Barregeu aquestes dues coses i obtindreu una beguda fresca i calmant.
Aleshores s'enfurismà contra la llimonada i totes les altres begudes pròpies d'escolars: gingebre, xarop de gerds, etc., etc.
-Això són infames mixtures- deduïa -que produeixen la dispèpsia i malmeten el cos i l'ànima, engendrant la meitat dels crims que es registren a Anglaterra.
Ell, de totes maneres, volia beure una cosa o altra; Va enfilar-se al banc i va ajupir-se per agafar del fons del cove l'ampolla, que no era gaire de bon abastar. S'anà ajupint ajupint, i, obstinat a voler governar la barca malgrat el desequilibri del seu cos, agafà malament la corda i féu anar l'embarcació contra el ribatge. Amb la topada caigué i anà a ficar-se de cap a dins del cove, quedant agafat als costats de la barca i amb les cames en l'aire. Ni gosava a bellugar-se, per por d'ésser engolit, i qui sap el temps que hauria romàs en tal posició si no corro a hissar-lo agafant-lo de les cames.
No cal dir que aquest incident havia d'augmentar la seva furor.
CAPÍTOL VIII
Destorbs.—El que cal fer.—Comportament groller dels propietaris riberencs.—Defenses.—Harris canta una cançó còmica.—Una reunió aristocràtica.—Conducta de dos joves poca-soltes.—Unes informacions sense utilitat.—George compra un banjo.
Sota els salzes ploraners de Kempton Park vam aturar-nos per fer l'àpat. És una planura riberenca, catifada de verd i guarnida de salzes que la cobricelen. Anàvem a entrar al tercer plat (pa i confitures) quan heu's ací que ens compareix un cavaller, amb mànegues de camisa i una curta pipa a la boca, i ens diu:
-¿Ja saben que estan violant una propietat privada?
-Encara no hem ben examinat aquesta qüestió, per a deduir conclusions- vam dir-li. -Amb tot, si vostè ens assegura, sota la seva paraula de cavaller, que nosaltres violem aquesta propietat, estem disposats a creure'l.
Ens va donar la seguretat que demanàvem, i nosaltres, per la nostra banda, li donàrem les gràcies. Però el seu posat era de no estar gaire content: anava amunt i avall, no molt lluny de nosaltres.
Aleshores vam preguntar-li:
-¿Podríem servir-lo en res més?- I Harris, amb la intenció de fer broma, li oferí pa i confitures. El cavaller, que indubtablement pertanyia a alguna societat els estatuts de la qual prohibien la ingestió dels susdits aliments, declinà l'oferiment amb aspra forma, i fins semblava injuriat per l'atenció que li haviem tingut.
El seu deure era treure'ns d'allí.
-Sí, aquest és el seu deure i caldrà complir-lo- li digué Harris. -Però em plauria de conèixer el seu parer sobre la millor manera de fer-ho.
Harris és un home corpulent, molt forçut, musculós, de gran ossamenta. Aquell home se'l mirà detingudament, i respongué:
-Vaig a consultar el meu superior i tornaré per posar-los en remull dins del Tàmesis.
Naturalment, no es deixà veure més. En realitat, el que volia era un xelí.
Hi ha, tanmateix, una bona colla de paràsits riberencs que fan a l'estiu bones pessetes passejant-se al llarg del riu i arrencant un tribut als que són prou babaus per a fer-ne cas. Diuen que són «enviats del propietari» i prenen nota dels noms i adreces per a passar-la a llur senyor, el qual pot fixar (si és que realment té dret a fer-ho) una quantitat justa pels danys i perjudicis causats a la propietat on heu cercat un recó que us servís de solaç.
Generalment el públic és indolent i temorenc, i prefereix suportar aquestes imposicions ans que acabar-ho d'una vegada mostrant una mica d'energia.
Cal avergonyir resoltament els propietaris dignes de vituperi. Llur egoisme augmenta d'any en any, i, si per ells anés, es prohibiria en absolut l'accés al Tàmesis. No en tenen prou amb els petits tributs i el que el riu ja per si sol representa, que han de clavar-hi estaques al fons i posar cadenes de marge a marge. Ara de poc han fet penjar als arbres uns grans anuncis de prohibicions que solament de veure'ls em desperten els instints més dolents. Em vénen intents d'arrencar tots aquests cartells i mig partir-los sobre el cap de qui els ha posat, fins a deixar-lo mort. L'enterraria tot seguit, i sobre la fossa hi clavaria el seu cartell com a làpida tombal.
Vaig dir a Harris els meus sentiments, i aquest em va respondre:
-Jo faria encara pitjor. No solament exterminaria els enganxadors de cartells, sinó que degollaria tota la família, llurs amics i parents, i després els cremaria la casa.
Això em semblà massa exagerat, i li ho vaig fer observar.
Harris: -Tal com he dit ho faria. Aquest tractament fóra ben merescut, ¡i de bona gana cantaria cançons còmiques damunt les cendres! -
Vaig restar desolat en escoltar aquesta professió de fe sanguinària. Tots hem de fer que els nostres instints de justícia no degenerin en sentiments de venjança. Llargues amonestacions em calgué fer a Harris per a conduir-lo a idees més cristianes, i, a la fi, vaig eixir-ne victoriós. Em va prometre que gràcies a la meva intervenció els amics i parents salvarien la vida, i que no cantaria pas sobre les cendres de la casa.
Si haguéssiu, alguna vegada, sentit cantar a Harris una cançó còmica, compendríeu l'immens servei que he rendit a la humanitat. Se li ha ben arrelat la idea que amb aquell particular gènere hi ha de fer sort. I els seus amics que li coneixen tals temptatives, es fan també càrrec que mai no podrà guanyar la menor glòria i que és temps perdut aconsellar-li de fer cap assaig.
Quan es prega a Harris de cantar, acostuma a respondre:
-Amb molt de gust, per mi; però jo només sé cançons còmiques…- I que ho diu amb una entonació com volent dir que un hom ha d'escoltar-lo un cop i morir tot seguit.
-És molt amable, molt amable!- diu la mestressa de la casa. -¿Ens en cantarà una, senyor Harris?
Harris s'acosta al piano, amb el feliç gest de l'home disposat a sacrificar-se generosament pel seu pròxim.
-Silenci, si els plau!- diu la mestressa de la casa, girant-se. -¡El senyor Harris va a cantar-nos una cançó còmica!
-Oh, quina felicitat!- exclamen els concurrents.
Retornen els que eren a la serra; pugen els dels altres pisos; es recerca per tota la casa i s'apleguen al saló amb un somriure als llavis.
Harris comença.
Val a dir que no és cosa de demanar una gola privilegiada, per a esmenussar un couplet còmic; ni cal una frase mestra ni vocalitzacions. Tampoc no ha de fer gens estrany, sentir al cantant enfilar una nota a un diapassó massa alt i sobtadament canviar el to. No cerqueu l'exactitud del compàs, ni concediu gaire importància al fet d'avançar-se l'artista dos temps sobre l'acompanyament, o que s'aturi de cop i volta a la meitat del couplet per a discutir amb el pianista sobre aquest particular, reprenent el mateix fragment de la cançó.
En canvi, haveu d'estar disposats a sentir repetir els tres primers versos del couplet, sense misericòrdia, fins al moment de la tornada, i veure com tot d'un.plegat, el cantant deixa de cantar, per a riure burlescament i dir: «És xocant, però que em pengin si em recordo del que segueix!» Aleshores mira d'empescar-se alguna cosa, i al cap d'una mica es recorda «del tros que havia perdut», quan justament es troba en un període ben diferent de la cançó; interromp, (sense fer-ne esment a l'auditori) reprenent el couplet en la frase recordada, i el públic resta en el més greu dels desempars.
Altrament, no us cal…
Però vaig a donar-vos una idea de Harris fent de cantor, i vosaltres mateix judicareu.
Harris (dret davant el plano i parlant al públic amatent): -Em temo que aquesta cançó no la trobin massa vella. Estic segur que tots vostès la coneixen, però es l'única que sé. És la Cançó del jutge, treta de Pinafore… No, no és pas Pinafore, el que vull dir. Vull dir… Ja ho saben, vostès, el que vull dir: és una altra cosa. Vostès ja ho comprenen, veritat que sí? Bé: vostès han de cantar la tornada, tots a chor.
Murmuris de goig i d'inquietud per això de repetir a chor la tornada. Uns acords brillants marquen el preludi de la Cançó del jutge, treta del Procés davant un jurat per un pianista nerviós. Arriba el moment de cantar, però Harris se'n distreu. El pianista torna a començar el preludi, i Harris es posa a cantar els primers versos de la Cançó del primer lord de l'almirallat de Pinafore. El pianista s'esforça per acabar el preludi, però s'ho deixa córrer i prova de seguir a Harris amb l'acompanyament de la Cançó del jutge, treta del Procés davant un jurat. Veu que allò no va bé, i es demana on és i què és el que fa. Perd el cap, i de sobte s'atura.
Harris (encoratjador i amb to de benvolença): -Molt bé, molt bé! Ho fa meravellosament! ¡Continuï!
El pianista: -Em sembla que hi ha un malentès. Vejam: què canta, vostè?
Harris (ràpidament): -Doncs la Cançó del jutge, treta del Procés davant un jurat. ¿No la coneix, vostè?
Un amic de Harris (al fons de la sala): -No, home, no! De cap manera! No sabeu el que dieu. Cantàveu la Cançó de L'almirall de Pinafore.
Segui una llarga argumentació, entre Harris i aquest amic, sobre quina era, positivament, la cançó que Harris cantava. L'amic digué, a la fi:
-Tant ens fa saber-ho com no, el que canteu: la qüestió és que canteu.
Harris, vivament ressentit per la injustícia que se li feia, demanà al pianista que tornés a començar. El pianista, llavors, toca el preludi del Cant de l'almirall, i Harris, veient el moment favorable per a rompre a cantar, comença:
«En fer, de jove, mon debut forense…»
És a dir, el Cant del jutge, del Procés davant un jurat.
Tothom esclafeix a riure. Harris es pren la riallada com un compliment. El pianista pensa amb la seva muller, amb la seva família; abandona la lluita desigual i se'n va. El seu lloc l'ocupa un pianista més vigorosament constituït.
El nou pianista (alegrement): -Ara, estimat company, ja pot començar quan vulgui. Jo m'encarrego de seguir-lo. Fora el preludi!
Harris (al qual les explicacions precedents han aclarit de mica en mica el cervell) diu tot enriallat:
-Per Júpiter! Els prego que em dispensin. Barrejava les cançons, però la culpa era de Jenkins. Ara, ara!…
Canta. La seva veu sembla sortir del soterrani i ofereix certa analogia amb els sords murmuris precursors d'un terratrèmol.
«Quan era jove vaig servî un trimestre com a pixatinter d'un magistrat…»
Harris (dirigint-se al pianista): -És més baix, amic meu. Tornarem a començar aquest passatge, si li plau.
Novament canta els dos primers versos amb veu de falset. Gran sorpresa d'una part de l'assemblea. Una dama vella, retornada a la infància i asseguda a la vora del foc, es posa a plorar, i se l'han d'endur.
Harris (continuant):
«Espolsava finestres; espolsava la porta i…
No, no! «Netejava les vidrieres de la gran porta i encerava l'entarimat.» No, tampoc. Em perdo. Jo els demano perdó. És una cosa xocant, però mai no puc recordar-me d'aquest vers. «I jo… i jo…» Què hi farem? Passem a la tornada, i amunt la barca. (Canta.)
«I jo tra-derí-derà, la-tral-la-la-la.
Heu's ací que ara sóc ministre de Marina.»
Tots amb la tornada, eh? Aquests dos versos són els que han de repetir. Va?
(Chor.)
I ell:
«Heu's ací que ara és ministre de Marina.»
Aquest bon Harris no sap veure fins a quin punt arriba a fer el beneit i com és carregós per a molta gent que no li ha fet cap mal. S'imagina, amb tota la bona fe, que els ha fet el més gran obsequi, i afegeix:
-Després de sopar, ja els cantaré una altra cançó.
Però, ara que parlem de recepcions i de cançons còmiques, us contaré una curiosa aventura en la qual vaig pendre part i que demostra com el treball mental és, generalment, propi de la naturalesa humana.
Havíem format una reunió elegant, d'enlairada cultura intel·lectual; ens vestíem amb la millor roba de l'armari i sosteníem belles converses. En poques paraules: tots ens sentíem feliços, tret de dos joves estudiants vinguts d'Alemanya no feia gaire. Llur posat era d'estar en la reunió de mala gana, com si trobessin el programa enutjós. Nosaltres érem massa intel·ligents, al costat d'ells: aquesta era la veritat. La nostra brillant conversa junt amb els gustos més refinats, els aclaparava i els deixava a un nivell inferior al nostre. Tots férem, més tard, aquesta observació: que mai no devien haver-se trobat allí.
Es tocaren fragments dels antics mestres alemanys; es discutí filosofia i estètica; els homes estigueren oportuns amb les dames i es féu humorisme, sempre de bon to. Algú declamà un poema francès, després de sopar, i els concurrents van declarar-lo admirable. Després una dama cantà una balada espanyola, tan sentimental que féu vessar llàgrimes a dos de nosaltres. La balada era patètica de debò.
Aleshores aquells joves s'aixecaren i digueren:
-Vostès no han sentit mai a Herr Slossen Boschen cantar la seva gran cançó còmica alemanya!-
Aquest digne Herr havia arribat en aquell moment, i s'havia instal·lat directament al menjador.
Cap de nosaltres l'havia mai sentit. Els joves afegíren:
-És la cançó més divertida que s'ha escrit. Nosaltres coneixem Slossen Boschen, i, si vostès volen, anirem a demanar-li que vingui a cantar-la. Mirin si ho serà, de divertida, que, havent tingut Slossen Boschen l'honor de cantar-la davant l'emperador d'Alemanya, calgué portar al llit l'emperador, malalt de tant riure. Demés, no hi ha ningú que pugui cantar-la com ell: sap servar una gravetat tan gran tot el temps, que es podria creure que recita una tragèdia. I aquesta actitud fa la cosa més original. Mai no deixa suposar, ni pel seu to ni pels seus gestos, que canta una cosa còmica, puix treuria sabor a l'obra interpretada. El seu aire grave, patètic i tot, esdevé una broma irresistible.
Davant aquestes explicacions expressàrem el nostre viu desig d'escoltar aquell estrany ocell i poder judicar bé.
Els joves anaren a fer la petició a Herr Slossen Boschen.
Probablement fou satisfet del requeriment que li portaven, car vingué tot seguit i seié al piano sense dir una sola paraula.
-Oh! Es divertiran d'allò més! ¡Riuran de debò!- deien amb veu baixa els joves, travessant el saló per pendre lloc modestament darrera el professor.
Herr Slossen Boschen s'acompanyava ell mateix. El preludi no feia pressentir una cançó còmica, certament: era d'un to brillant, ple d'ànima, i ens va posar la carn de gallina.
-És el mètode alemany - ens dèiem nosaltres. I ens disposàvem a la fruició.
La llengua alemanya jo no l'entenc: malgrat haver-la apresa en el col·legi, no en recordava ni un traïdor mot dos anys després de sortir-ne.
En el moment que dic, no vaig deixar de veure la meva ignorància i vaig practicar una estratagema que tinc per genial. Vaig començar de fixar-me en els dos joves alemanys, no traient-los mai la vista de sobre. Quan en llur cara es dibuixava un somrís, jo també somreia; quan s'esforçaven a contenir la rialla, també feia jo els possibles per a contenir-la; i fins hi afegia, de tant en tant, un petit cloc-cloc de satisfacció, com si fos percudit d'un dard espiritual que als vulgars mortals escapava.
Em considerava, senzillament, molt hàbil, operant així.
A mesura que la cançó seguia, vaig observar que la major part de l'auditori tenia, com jo, fixa la mirada en els joves alemanys. Es retorçaven, en riure, i s'estiraven en convulsions com ells, i com ells es donaven de tot cor a l'alegria, exposant-se a rebentar, per dir-ho així, a cada moment. Se'n podia dir un èxit complet.
Però el professor alemany no semblà pas estar satisfet del tot. A les nostres primeres riallades, la seva fisonomia va palesar una sorpresa extrema, com si les rialles haguessin estat el darrer dels compliments que esperava. Nosaltres trobàvem que aquesta expressió era el súmmum de la bufonada, i ens dèiem: -Verament, aquesta gravetat ja constitueix la meitat de la broma.- La més lleu manifestació, per la seva part, fent veure que es donava compte de la seva pròpia broma, desfaria l'efecte.
Com que les rialles continuaven, el seu posat de sorpresa va tornar-se enuig, i després indignació, i ens llançà unes ullades ferotges. (Els dos joves qui eren darrera seu i no podien ésser dins el seu radi visual, foren exceptuats). Aquella mímica ens produí escomeses convulsives. Certament, aquesta cançó podia fer-nos morir. Les paraules, per si soles, podien ja emmalaltir-nos, però tanmateix aquesta serietat, aquesta burla, era massa.
A la darrera estrofa, l'artista es sobrepassà a si mateix, i féu espurnejar sobre nosaltres els seus ulls, plens d'una furor que ens hauria contorbat d'allò més si per endavant no haguéssim estat previnguts que allò formava part del mètode còmic alemany. Per acabar-ho d'adobar, llançà al mig d'aquella estranya música un crit d'agonia tan dolorit, que, de no tenir la seguretat que es tractava d'una cançó còmica, hauríem plorat.
La cançó acabà entre una cascada de rialles.
-Oh!- vàrem dir a chor. -¡Mai no havíem escoltat una cosa tan divertida! Certament és estranya la idea (general arreu del món) que els alemanys no posseeixen el sentiment humorístic. ¿Per què no han traduït llur cançó a l'anglès, per a major joia dels mortals?
Aleshores Herr Slossen Boschen s'aixecà, invectivant-nos terriblement. Per la col·lecció de lletanies alemanyes que ens adreçà vaig deduir que la seva llengua és verament privilegiada per a fer-ne semblant ús. Dansà, féu tremolar els punys, i ens serví tot l'anglès que sabia. Talment semblava que mai ningú l'hagués insultat fins aleshores.
Es veia que la cançó no tenia res de còmica. Referia com una mossa de les muntanyes de Hartz havia donat la seva vida per tal de salvar l'ànima del seu promès. Després de la mort, es retroben en la regió etèria les dues ànimes. La darrera estrofa descriu com el promès menysprea i refusa l'ànima de la que per ell va sacrificar-se, i marxa amb un altre esperit. No estic gaire segur dels detalls, però sé fixament que es tractava d'una gran tristor. Herr Boschen ens digué que havia fet sentir a l'emperador d'Alémanya aquesta cançó, i que el sobirà havia sanglotat com un nen. Segons l'opinió universal, era un dels cants més tràgico-patètics de la llengua alemanya.
La nostra situació era, doncs, ben dolenta. ¿Haveu vist una cosa semblant?
Ni gosàvem a obrir boca. Cercàrem detingudament els dos joves autors de la broma sense solta, però havien marxat a la francesa, tot just finida la cançó.
La vetllada féu punt ací. Mai no he vist un comiat de reunió tan silenciós, tan poc cerimoniós com aquell. Tothom se n'anava sense donar ni tan sols la bona nit, i un a un baixàvem amb pas de llop, per allà on hi havia menys claror. Es demanava amb veu baixa, al guarda-robes, el barret i l'abric; cadascú es féu de porter, lliscà enfora sense fer soroll i guanyà la primera cantonada a corre-cuita, fent els possibles per no retrobar-se.
D'ençà d'aquella vetllada, les cançons alemanyes no tenen per a mi cap interès.
* * *
A dos quarts de quatre aconseguíem Sunbury Lock. Per aquest indret el riu és meravellós, i el braç derivat no és menys bonic. ¡Tingueu, però, el seny de no voler remuntar-lo!
Una vegada vaig provar de fer-ho. Em trobava vora el riu, i vaig demanar als companys si creien que podríem passar-lo.
-Certament, amb tal que remeu fort- em digueren.
Justament aleshores s'esqueia que érem sota la passera que penja sobre el petit braç derivat del riu, i vaig encorbar-me sobre els rems.
Treballava d'allò més, posant a contribució els braços, les cames i els muscles. La meva tasca era sostinguda, elegant, enèrgica i ràpida. Els meus amics van assegurar-me que feia pler de veure'm.
Al cap de cinc minuts vaig pensar que devíem ésser ben a prop de la porta de la resclosa, i vaig tombar-me per a veure si efectivament era així. Érem sota la passera: exactament al mateix lloc on havia començat a remar. Els meus companys reien amb les mans al ventre. M'havia fet un tip de suar per a deixar, al capdavall, la barca enganxada a la passera.
Ara, quan s'ha de remar a contracorrent en els braços del riu prop les rescloses, ja m'he avesat a deixar-ho fer als altres.
* * *
Passàrem per davant de Walton, relativament important per tractar-se d'una vila riberenca. Com s'esdevé amb totes les poblacions semblants, Walton és banyada pel riu únicament de la punta dels peus. Cal dir que, del riu estant, la vila no sembla tenir gaires dotzenes de cases.
Windsor i Avingdon són els únics poblats, entre Londres i Oxford, que poden veure's del riu estant. Tots els altres s'amaguen per les sinuositats de la ribera i llancen una ullada poruga vers els marges. Jo els felicito d'haver estat força discrets deixant als ribatges els camps i els boscos. Reading mateix, malgrat tots els seus esforços per tocar el Tàmesis tant com pot, té el bon gust d'amagar la seva horrorosa cara ben lluny del riu.
Naturalment, Cèsar té reservat, a Walton, el seu petit lloc. És un camp atrinxerat, o una cosa per l'estil. Aquest Cèsar era un veritable caminador de rius.
La reina Isabel també s'havia arribat fins per aquest indret. Aneu allà on vulgueu, mai no us podreu desfer d'aquesta dona.
Cromwell i Bradshaw (no pas el guia, sinó l'home que demanà el cap del rei Carles) tingueren una residència a Walton. ¡Heu's ací un dueto ben delitós!
A l'església de Walton es veuen encara tombes cèlebres. Vaig témer de no poder contenir Harris, però semblava haver-se'n distret, i passàrem de llarg.
Més enllà del pont, el riu serpenteja molt i esdevé, gràcies a aquesta disposició natural, força pintoresc, però molt enutjós per a remar o remolcar, motivant nombrosos conflictes entre remolcadors i remers.
A la banda dreta deixem Oatlands Park. És una antiga plaça. El rei Enric VIII la prengué al veritable posseïdor (el nom del qual tinc oblidat) per tal de poder instal·lar-s'hi ell. A dins del parc pot visitar-se, segons diuen, una curiosa gruta; però jo, per la meva part, mai no he sabut veure-la.
La duquessa de York, que havia viscut a Oatlands Park, era molt aficionada als gossos. Va fer construir un cementiri, on enterrava els seus amics així que anaven morint-se. Deu haver-n'hi uns cinquanta d'enterrats, separadament i amb un epitafi cadascun. Jo m'atreveixo a dir que ben bé se la mereixien, llur sepultura, com tot fill de mare.
A Corway-Stakes, primer angle sota Walton Bridge, fou lliurada una batalla entre Cèsar i Cassivelaunus. Aquest darrer havia fortificat el riu, plantant-hi al fons tot d'estaques arrenglerades, i havia fet posar un avís que deia: «Prohibit el pas». Però Cèsar passà, malgrat tot. Ja veieu, doncs, com no és possible separar Cèsar d'aquest riu.
Un home així convindria tenir avui prop les rescloses.
Halliford i Shepperton són dos petits recons ben escaients, particularment per la banda del riu, però no tenen gran cosa de notable.
Hi ha, no obstant, al cementiri de Shepperton, una tomba damunt la qual fou inscrit un poema.
Jo no sabia com fer-ho per poder veure si Harris tenia ganes de visitar-la. Vaig notar que dirigia vers l'embarcador com una mirada d'enveja: jo que sí, que quan hi som a la vora faig per manera que li caigui el barret a l'aigua. Entre el mal temps que es donava per recobrar-lo i la seva indignació davant la meva graponeria per haver-lo, va fugir-li del cap la idea de les seves benamades tombes.
A Weybridge, la Wey (formós corrent d'aigua pel qual únicament els navilis de poc calatge poden navegar fins a Guilford, que sempre em prometo d'explorar sense mai poder fer-ho), la Bourne i el canal de Basingstoke tenen llur confluència amb el Tàmesis.
Justament la resclosa és a l'altra part de la població. Adonar-nos-en i veure en una comporta el jaquetó de George va ésser cosa d'un mateix instant. Després, rera un examen més profund, descobrirem que George estava dintre del seu jaquetó.
Montmorency féu anar furiosament la cua, jo vaig cridar, Harris va mugir, i George féu voleiar la seva gorra i vociferà.
El guarda de la resclosa va sortir de la seva caseta, tot esverat i amb un garfi, pensant que es tractava d'un greu contratemps. Quan va veure l'equivocació, va semblar que ens feia mala cara.
George portava un singular paquet, embolicat amb un drap impermeable. Era un paquet rodó, però una mica aplanat i amb un llarg mànec recte que sobreeixia.
Harris: -Què és, això? Una paella, potser?
George: -No. És una cosa que de moment empipa, però tothom, en el riu, se'n proveeix. És un banjo.
I els seus ulls espurnejaven estranyament.
-No us coneixia aquest talent!- vaig dir, alhora que Harris feia igual exclamació.
-No ho sé tocar, realment- respongué George. -Però és una cosa ben fàcil, i porto un mètode explicatiu.
CAPÍTOL IX
George davant la feina.—Dolenta conducta de les cordes de remolc i d'un esquif de dos remers.—Remolcadors i remolcats.—Mètode descobert per una jove parella.—Estranya desaparició d'una senyora. —Com més es fa, menys s'avança.—Remolc fet per noies.—La resclosa perduda, o el riu freqüentat,—Música.—Salvats!
Aixi que tinguérem George al nostre poder, el férem treballar. Val a dir que no semblà neguitejar-se gaire. Solament digué:
-He tingut qui sap la feina, a ciutat.
Harris, que acostuma a ésser dur i gens piadós, amb tot home dolent, li respongué:
-En canvi tindreu ací, sobre l'aigua, molta cosa a fer. Però tanmateix és bo, per a l'home, canviar de feina. Apa, desembarqueu.
Res no podia objectar, en consciència. Va fer, però, una provatura, dient:
-Em plauria de quedar-me a la barca per a preparar el te, mentre vosaltres remolcaríeu. Això de fer el te és bastant carregós, i tanmateix sembla que vosaltres esteu fatigats.
La nostra única resposta fou allargar-li la corda de remolc. La prengué i saltà de la barca.
Les cordes de remolc ofereixen aquesta particularitat curiosa i inexplicable: l'haveu rotllada amb tant de seny i paciència com si haguéssiu plegat un pantaló nou, i, si al cap de cinc minuts torneu a agafar-la, ningú dirà que sigui una corda, sinó un horrible fardell.
La meva intenció no és pas d'ésser insolent, però estic segur que si agafeu una soga ordinària i la desenrotlleu i, tan llarga com sigui, la deixeu ben estirada i tivant al mig d'un camp, i després tombeu l'esquena només dos segons, la retrobeu feta un munt, trenada, plena de nusos, perduts tots dos caps, transformada -amb una paraula- en una perruca. Ella mateixa haurà fet, tota sola, tan bella tasca, i a vosaltres us caldrà passar ben bé mitja hora, asseguts damunt l'herbei, per desfer l'embolic, tot renegant.
Tal és la meva opinió sobre les cordes de remolc, en general. És clar que ha d'haver-hi honorables excepcions: ben lluny d'imaginar-me que això no pugui ésser! Deu haver-hi cordes de remolc que mostraran llur professió de consciencioses i respectables cordes: que no es figuraran que sigui llur feina la de ganxet, que no es nuaran per a semblar ramals de tricot així que un hom les deixi soles.
Dic que penso que n'hi deu haver, i sincerament espero no equivocar-me, malgrat no hagi tingut mai l'honor de trobar-les.
La corda que havia jo agafat al moment que arribàvem a la resclosa, no havia volgut que Harris la toqués, sabent la seva poca traça. L'havia jo rotllada ben a poc a poc, amb gran esment; després vaig fer-ne un doblec, i, nuada de dos indrets, la vaig deixar al fons de la barca. Harris l'havia agafada segons les regles de la ciència i la passà a mans de George. Aquest se n'apoderà amb decisió, va penjar-se-la al braç i començà de desfer-la. Hom podia creure que manipulava amb els bolquers d'un nadó.
Doncs bé: encara no havia desentortolligat una dotzena de metres, que ja la corda era talment una estora mal trenada.
Sempre passa el mateix: ja se sap. L'home que, del marge estant, s'esforça a desenrotllar una corda, pensa que el mal prové d'aquell que l'ha rotllada. I li diu:
-Què redimoni heu volgut fer, amb això? ¿Que és un filet de peix? Un garbuix indecent, és això: vet aquí el que sabeu fer. ¿No podíeu haver rotllat aquesta corda una mica més bé, ximplet?- va grunyint.
Lluita com un salvatge. Després de posar-la ben plana, comença de voltar entorn de la corda, mirant si pot trobar-ne un dels caps.
No res menys, aquell que l'ha rotllada pensa que qui té la culpa de l'embolic és el mateix home que vol desfer-la.
-Ben plegada que era, quan l'heu agafada vós! Per què no hi poseu més atenció, en el que feu? Agafeu les coses sense gens de traça: vet aquí. Quan jo us dic, que fóreu capaç de fer nusos al cabiró d'una bastida.
I mireu si es posen enfurismats, que ben bé voldrien penjar-se, tots dos, amb aquella corda.
Al cap de deu minuts el primer d'aquests homes fa un crit: sembla que es torni boig. Dansa sobre l'embull i prova de posar-hi ordre agafant-ne el cap que li ve a la mà, i tiva amb tota la seva força. Com és natural, l'embolic augmenta. Aleshores l'altre home surt de la barca per ajudar el seu company, però l'un destorba l'altre; agafant tots dos el mateix cap, estiren a la una, i, en trobar resistència, resten astorats.
A la fi la desemboliquen tota, i en girar-se s'adonen que llur barca ha fugit a la deriva, i que marxa recta a la barrera.
Aquest cas ocorregué una vegada davant meu. Era pels voltants de Boveney, un matí ventós; baixàvem nosaltres pel corrent, i, en acostar-nos a l'angle que forma el riu, ens cridaren l'atenció dos homes que vèiem al marge. Tots dos s'esguardaven amb una expressió llastimosa, pobríssima, com mai no he vist ni veuré, i tenien una corda a les mans. No podíem dubtar que quelcom d'extraordinari passava. Vam amarrar i anàrem a preguntar-los el motiu de llur dolença.
-La nostra barca ha fugit!- ens respongueren amb to d'indignació. -Estàvem ocupats a desembullar aquesta maleïda corda, i, quan ens havem girat, ella ja qui sap on era.
Semblaven afligits per aquesta acció d'ingratitud. Nosaltres trobàrem la dolentassa, detinguda per uns canyers, mitja milla avall, i la retornàrem als seus propietaris. Jo estic, i fins hi faria una juguesca, que no tornarien a donar semblant sort a llur barca, almenys durant una setmana. Per la meva part, mai no oblidaré el quadro que formaven aquells dos homes passejant amunt i avall amb llur corda i esforçant-se per descobrir llur esquif.
Un hom veu produir-se sobre l'aigua una pila de divertits incidents ocasionats pel remolc.
Heu's-ne aquí un dels més comuns.
Dos remolcadors marxen a grans passes, embrancats en una viva discussió, mentre l'home que roman dins la barca, a cent metres darrera d'ells, s'esgargamella inútilment per fer-los aturar i es dedica a una mímica tan violenta com desesperada amb un dels seus rems.
Un petit accident s'ha produït, com, per exemple, la caiguda del governall o d'un ganxo, o el barret del dissortat vola i fuig ràpidament sobre l'ona traïdora.
Els crida, perquè s'aturin, d'una manera polida, correcta:
-Eh! eh! Atureu-vos, si us plau! M'ha caigut el barret a l'aigua.
Quines bromes!
Després:
-Eh, vosaltres! Eh, eh! Tom! Dick! ¿No sentiu? -(Ja no tan afable.)
Després:
-Eeeee! oooooh! Si us pogués confondre! ¡Endimoniats caps de fusta!
Atureu-vos, doncs! Oh, mil milions de milions!
Llavors s'aixeca, pica de peus, crida fins a posar-se vermell i renega dels seus companys fins a agotar el vocabulari.
Els pillets vagabunds s'aturen pels marges i se'n burlen, tirant-li pedres, mentre passa davant d'ells a una marxa de quatre milles. Ell roman dins la barca i no en pot sortir!
Molts d'aquests inconvenients desapareixerien si els remolcadors volguessin recordar-se de llurs funcions i procuressin heure esment de com va aquell que resta dins la barca remolcada. És millor que sigui una persona sola, la que estiri de la corda; si són dues, comencen la xerramenta i obliden llur paper: cosa molt natural, puix la barca ofereix ben poca resistència i no pot cridar-los a llur deure.
Per fer-nos compendre fins a quin punt dos remolcadors poden oblidar llur treball, George va contar-nos, després de sopar, durant la nostra conversa sobre aquest assumpte, un exemple ben curiós. Hèu's-lo aquí:
George i tres companys seus remaven, des de Maidenhead, una barca molt carregada. No gaire lluny de la resclosa de Cookham veieren un jove i una noia marxant junts pel camí de remolc, dalt del ribatge, embrancats en una conversa tan interessant com absorbent. Portaven, entre tots dos, una barra amb un ganxo, al qual ganxo havien lligat una corda que s'estenia darrera d'ells i que de l'altre cap penjava dins l'aigua. No es veia cap barca enlloc. Segurament n'hi havia hagut una, en un moment determinat; però què s'havia fet? ¿Quin fatal destí l'havia arreplegada? ¿Quina sort havien seguit els que l'ocupaven?
Això no havia contorbat gens ni mica la jove parella, la qual semblava que, amb el ganxo i la corda ja en tenia prou per a treballar correctament.
George, de primer antuvi, volgué cridar-los, despertar-los; però un acudit lluminós li travessà la dura closca, i no va dir-los res. Amb un ganxo agafà el cap de la corda que anava dins l'aigua; després, amb aquest cap de la corda, els bromistes hi feren una argolla, la subjectaren a la quilla de la barca, van apartar els rems, van encendre llurs pipes i van asseure's a popa.
D'aquesta manera la jove parella remolcà els quatre lladres i la feixuga barca fins a Marlow.
George seguí dient:
-I podeu ben creure que poques vegades he vist esguards tan interrogants com els de la jove parella en descobrir, de la resclosa estant, que havia remolcat, ben bé dues milles, una barca que no era pas la seva. Jo estic que, si aquell jove no hagués sentit a prop seu una influència conciliadora molt intensa, potser hauria donat sortida a sentiments de major violència.
La noia recobrà primerament els sentits, es colpejà les mans, l'una contra l'altra, i va exclamar tot neguitosa:
-Ai, Enric! Doncs on és, la tieta?
En arribar ací George, Harris demanà:
-Retrobaren mai la vella senyora?
George, únicament respongué:
-La història no ho diu pas.
Vegeu un altre exemple de la simpatia que cal entre remolcadors i remolcats. En fórem testimonis George i jo, prop de Walton. Era a l'indret on el camí mor dolçament sobre el riu, i nosaltres acampàvem al marge oposat, molt enfeinats amb la manduca.
Sobtadament es mostrà una barca que anava arrossegada, a llarguíssima distància, per un cavall de remolc, i sobre la bèstia hi anava muntat un minúscol pillet. Cinc joves fornits anaven instal·lats dintre la barca, amb aires d'indolent reposar. El posat del timoner, sobretot, era tot beatífic.
En veure'ls passar, murmurà George:
-Donaria de gust qualsevol cosa per veure el del timó estirar la maleïda corda!
Tal dit tal fet: la barca s'enfilà pel marge, amb un soroll d'esquinçament comparable al de quaranta mil draps. Dos homes, un cistell i tres rems passaren de babord a sobre el marge. Un segon i mig després, altres dos homes desembarcaven bruscament i anaven a asseure's al mig de ganxos, veles, sacs de nit i ampolles. El darrer dels ocupants pogué mantenir-se vint metres encara, i sortí de cap per avall.
Aquesta operació semblà alleugerir molt la barca, i aquesta començà d'avançar ràpidament. El petit postilló se'n donà bon compte, atià son cavall i marxaren a galop.
Mentrestant, els nostres joves s'havien assegut, mirant-se els uns als altres, i trigaren uns minuts a compendre el que els havia passat. Aleshores es posaren a cridar fort, per fer aturar el pillet; però aquest estava massa enfeinat amb el seu cavall, per escoltar-los, i aviat se'l va perdre de vista.
Parlant amb sinceritat, no podria dir que em dolgués, la dissort d'aquells joves. Altrament, voldria que els boigs que es fan remolcar d'aquesta manera (i són moltíssims els qui acostumen a fer-ho) tinguessin sempre una sort així. Ultra els perills a que s'exposen, són la desesperació i l'entrebanc per a totes les altres embarcacions que poden ensopegar-se amb ells. Amb llur marxa excessiva, els és impossible apartar-se del camí de tota altra barca, que de cap manera els pot fer pas. Llur corda de remolc s'entortolliga amb el pal de la vostra nau, i us enfonsa, o bé agafa un passatger i el tira a l'aigua, o, quan menys, us fueteja la cara. El millor que pot fer-se és anar amb esment per guardar-se'n, servint-se de l'extrem gruixut del pal.
De tots els procediments posibles per a fer-se remolcar, el més sensacional és el remolc per noies: el recomano a tothom, car és cosa divertidíssima. Cal sempre tres noies, per a fer seguir la barca: dues que estiren la corda, i una altra que corre d'ací d'allà tota enriallada.
No sé com s'ho fan, que comencen per embolicar-se amb la corda: s'hi entortolliguen les cames i vénen obligades a seure, per alliberar-se'n; després se la posen al coll, i per poc no arriben a escanyar-se. A la fi se'n serveixen com cal, tenint-la horitzontalment, i es disposen a fer la marxa, a una distància molt perillosa de la barca (*10). En haver caminat cent metres, se sufoquen, s'aturen de sobte, s'asseuen damunt l'herbei i esclafeixen a riure. Mentrestant la barca és arrossegada al bell mig del corrent, on comença de donar voltes, abans d'heure'n vosaltres esment per a pendre un rem. Aleshores les noies s'aixequen sobtadament i semblen estranyades.
-Oh, mireu la barca!- diuen. -Mireu's-la. ¡al bell mig del corrent!-
Passat aquest incident, remolquen, com cal, durant una estona. Després, és una nova fantasia: una de les noies vol arrebossar-se les faldilles, i heu's ací que minva l'impuls per a realitzar el que es pretén. Aleshores la barca s'encalla. Vosaltres sortiu, poseu la barca sobre l'aigua i crideu a les noies de no aturar-se.
-Què? Què hi ha?- responen.
-Que no s'aturin!- crideu.
-Que no… Què?
-Que no s'aturin! Apa! Segueixin!
-Aneu, Emília, aneu a veure el que volen- diu l'una. L'Emília obeeix i ve a demanar-vos què els dèieu.
-Què volen? Què passa?
-Res, no passa: tot va bé. Però segueixin caminant: que no s'aturin.
-Ah! Per què?- fa ella.
-Perquè nosaltres no podem governar si resten estacionades. Cal que donin a la barca la seva impulsió.
-Donar a la barca… què?
-Donar-li la seva impulsió, fer-li servar el moviment.
-Molt bé: ara els ho vaig a dir. Ho fem bé?
-Sí, molt bé; però no s'aturin.
-No és pas gaire difícil, sembla- diu l'Emília. -Em creia que costava més.
-No: ja veuen que és ben senzill. No han de fer sinó mantenir la impulsió: vet aquí tot el que cal fer.
-Entesos- fa la noia. -¿Voldrien donar-me el meu xal vermell, si els plaus? És a sota el seient.
Trobeu el seu xal i l'hi doneu. Una de les seves companyes arriba i pensa que farà bé de pendre també el seu xal. S'emporten el de la Maria, per si volgués servir-se'n, però la Maria no el vol; el retornen, i demanen, en canvi, una pinta de butxaca. Passen vint minuts, abans no reprenen la marxa. A la primera girada del camí veuen una vaca i no teniu altre remei que eixir de la barca per fer anar la vaca lluny del camí.
Certament, no hi ha un moment de contrarietat, amb una barca remolcada per noies.
* * *
George, a la fi, pogué desembolicar la corda i va remolcar-nos fins a Penton Hook, d'allò més bé. Un cop arribats, vam discutir la important qüestió de l'acampament. Realment, havíem decidit jeure a bord, però es tractava de saber si restàvem al lloc on érem o si seguíem fins més enllà de Staines. Era massa aviat, aleshores, per a desfer el nostre envelat. El sol encara lluïa. Decidírem, doncs, arribar fins a Runnymead, tres milles i mitja més lluny: un lloc tranquil, al mig del bosc, que ofereix un bon refugi.
Aturar-nos a Penton Hook ens hauria anat millor: més tard ens en donàrem compte. Remuntar tres o quatre milles a contracorrent durant el matí, és una cosa ben senzilla; però després d'una llarga jornada, esdevé un esforç lassant. A les darreres milles, ja un hom no es fixa en el paisatge, no s'enraona ni es riu; cada mitja milla que engoliu, val per dues. Arribeu a figurar-vos que no sou al lloc on positivament us trobeu i que el mapa és equivocat. Després d'haver fet un camí que calculeu de deu milles, i no veient cap resclosa, comenceu de creure seriosament que un lladre l'ha furtada i ha desaparegut amb ella.
Jo em recordo d'haver-me trobat una vegada absolutament desemparat (en el sentit figurat del mot). Havia sortit amb una cosineta de línia materna, i baixàvem de Goring. Se'ns feia tard i cuitàvem a retornar. Havien tocat dos quarts de set en passar la resclosa de Benson: començava a fosquejar. La meva cosineta digué:
-Voldria ésser a casa a l'hora de sopar.
-Justament aquest és el meu desig- vaig respondre-li. I, traient un mapa, vaig voler veure la distància a que ens trobàvem del nostre lloc de retorn. Vaig veure que érem, just just, a una milla i mitja de la resclosa propera, Wallingford, i cinc milles més enllà venia Cleeve.
-Molt bé! Abans de les set haurem passat la resclosa veïna, i ja només en queda una altra.
Vaig posar-me a remar vigorosament. Passàrem el pont, i vaig preguntar a la meva cosineta si veia la resclosa.
-No, que no la veig!
-Oh!- vaig dir només, i vaig seguir remant. Al cap de cinc minuts li pregava que tornés a mirar.
-No, no hi ha res. No veig cap dels senyals indicadors d'una resclosa.
-Però… ¿ja esteu ben segura que la sabríeu conèixer, una resclosa, si la vèieu?
Li parlava excitat, amb intenció de ferir-la. Ella em digué, tota picada.
-Així, doncs, tant se val que mireu vós.
Vaig deixar els rems, per a orientar-me. El riu s'estenia recte davant nostre, al foscant de la nit, en la llargada d'una milla, però no es veia cap senyal de resclosa.
-Voleu dir que no ens hem perdut?
Vaig voler fer-li entendre com no era possible. Així pensava aconhortar-la, però ella, ben al contrari, va exclamar tota espaordida:
-¡Ens negarem, i aquest serà el meu càstig per haver sortit amb vós!
En bona veritat, aquest càstig jo el trobava excessiu més que no pas ella, la qual afegí, com a expressió del seu últim desig:
-Que sigui com més aviat millor!
Per la meva part m'esforçava a encoratjar-la i a voler-li aclarir aquell misteri.
-Fixeu-vos de quina manera estic remant: tan fort com mai m'hauria imaginat fet-ho. Aviat serem a la resclosa.
Recorreguérem una milla, encara. Aleshores vaig ésser jo, qui començà de posar-se nerviós.
Torno a consultar el meu mapa: la resclosa de Wallingford era clarament indicada a una milla i mitja de la de Benson. Era un mapa digne de confiança; demés, jo coneixia ben bé la resclosa, car l'havia traspassada dues vegades. ¿On dimonis podíem ésser, nosaltres? Què ens havia passat? Vaig acabar per creure que somiava, que em trobava positivament al llit, que dormia i anava a despertar-me que serien les deu tocades. Vaig preguntar, doncs, a la meva cosineta:
-No us sembla un somni, això?
-Anava a fer-vos la mateixa pregunta- em respongué. I alhora ens examinàrem per saber si veritablement dormíem i quin dels dos es deixondiria primer. Allò esdevenia interessant.
Jo remava sempre, i res no veia acostar-se. El marge restava una ombra misteriosa, amb la foscor de la nit: érem de ple dins les coses sobrenaturals. Jo pensava amb follets, gnoms, focs follets, i amb aquestes arteroses sirenes que, assegudes tota la nit sobre les roques, atreuen els passatgers al mig dels remolins i als abismes. Reflexionava… que qui sap si hauria jo pogut ésser més bo, si podia haver tractat els homes millor del que ho havia fet.
Amb aquests greus pensaments ressonaren els accents beneïts de «He's got'em on», mal trets d'una concertina. Vaig compendre que ens havíem salvat!
A mi, ordinàriament, no em diuen gran cosa, els sons d'una concertina; però, aquesta vegada, ¡oh, com va semblar-nos bella, la música, a tots dos! Mil cops millor que la veu d'Orfeus, el plany d'Apolló, etc., etc.
Una celestial melodia, amb l'estat d'esperit en que ens trobàvem, ens hauria enternit l'ànima una mica més; una harmonia sàviament corprenedora i impecablement executada, ens hauria servit de conhort suprem, traient-nos tota esperança del món. Però les notes del «He's got'em on», salmodiades per un acordeó asmàtic, ornamentades amb variacions involuntàries, constitulen quelcom de singularment humà i comfortable.
Els afortunats sons s'apropaven, i aviat tinguérem allà, quasi a tocar, la barca d'on sortien. Hi anava una tribu d'indis provincians que havien eixit a navegar al clar de lluna. (Val a dir que no hi havia la més petita quantitat de lluna, però no era cosa d'ells.) En ma vida he vist gent més simpàtica, més atractívola.
-¿Voldríeu indicar-me- els vaig demanar -el camí de la resclosa de Wallingford?- I vaig explicar-los com estava cercant-la feia ja dues hores.
-La resclosa de Wallingford!- em respongué un d'ells. -Que Déu us faci bo, amic! ¡Si la van suprimir fa més d'un any! ¡Ja no hi és, home, ja no hi és! Ara sou a prop de Cleeve… Tu, Bill! Déu me perdó! ¡Vet ací un senyor que cerca la resclosa de Wallingford!
De bona gana hauria saltat al coll del que parlava per a beneir-lo: sinó que me'n privava el corrent, massa fort, tanmateix, per aquell indret, i vaig haver-me d'acontentar amb senzilles i fredes paraules de regraciament.
Els donàrem les gràcies qui sap les vegades, fent-los notar la bona nit que se'ls presentava i desitjant-los una agradosa passejada. Si mal no recordo, també els vaig convidar a passar una setmana amb mi, mentre la meva cosineta els assegurava que a la meva mare li plauria molt de veure'ls.
Després fou cantat el chor dels soldats de Faust, i no trigàrem gaire a trobar-nos de retorn a casa, ben a temps per sopar, malgrat aquestes aventures.
CAPÍTOL X
Primera nit.—Sota l'envelat.—Demanant socors.—Esperit d'oposició de les teteres.—Mètode per a triomfar.—El sopar.—Com s'obté la prudència.—Es desitja una illa: millor que sigui pels volts de l'Oceà Pacific Sud, convenientment servida, amb tuberies per dessecar la terra, i deserta.—Divertida història de ço que s'esdevingué al pare de George.—Una nit sense repòs.
Harris i jo acabàrem per creure que la resclosa de Bell-Weir tal vegada no fos a passeig, com aquella de que havem parlat. George va remolcar-nos fins més enllà de Staines, i aleshores el reemplaçàrem nosaltres. La nostra barca semblava pesar cinquanta tones; i pel que toca al camí fet, ni que es tractés de quaranta milles. A la fi, a dos quarts de vuit passàrem la resclosa, entràrem tots tres a la barca i vam atansar-la vora el marge esquerre per cercar un amarratge.
Nosaltres havíem volgut arribar a Magna Charta Island, (indret tot encís on el riu serpenteja per una vall de dolça verdor), per tal d'acampar en una de les nombroses cales pintoresques que hi ha sobre aquesta minúscula platja. Si hem d'ésser, però, ben sincers, ara això no ens corprenia com al principi de la diada, i una mica d'aigua, entre un vapor i un forn de gas, ens satisfeia a bastament per a passar la nit. El paisatge no ens interessava gaire: del que sentíem necessitat era de sopar i de dormir.
Arribàrem, doncs, a Picnic Point, i ens aturàrem en un bell recó: vora un gran om, a les retorçades branques del qual lligàrem la nostra barca. I fèiem pensament de sopar (el te de la tarda havia estat suprimit, per a guanyar temps) quan George s'hi oposà, bo i dient:
-Donem-nos pressa a fer-nos el sostre, abans no arribi la nit, aprofitant la claror que resta. Un cop enllestit, no tindrem altre quefer, i podrem sopar amb la consciència tranquil·la.
Aquesta cobertura de vela demana una col·locació tan exacta i ajustada com cap de nosaltres no havia pensat. Dit amb paraules, semblava una cosa ben senzilla: es prenen cinc arcs de ferro, com si fossin arcs de croquet; se'ls clava sobre la barca; després s'estén la vela al damunt i es lliga per sota. Nosaltres ens pensavem fer-ho amb un no res, però tanmateix calculàvem ben migradament l'operació.
Agafàrem els arcs i començàrem d'encaixar-los dins dels galzes reservats a l'efecte. Vosaltres no us creureu (n'estic segur} que sigui aquesta una operació perillosa: doncs jo ara us puc dir que ho és, i fins m'admiro que existeixi encara el narrador, per a instruir-vos en aquest assumpte.
Ni que els arcs haguessin estat dimonis ens haurien donat tanta feina. Impossible fer-los entrar en els galzes si no era a cops de peu i d'estaca. A la fi van ésser col·locats, però ens donàrem compte que els arcs no corresponien als galzes i que calia treure'ls. Naturalment, aleshores els arcs no volien sortir, i una seriosa lluita s'emprengué entre ells i dos de nosaltres. Al cap de cinc minuts saltaren bruscament: semblaven fer tots els possibles per a llançar-nos a l'aigua i fer-nos ofegar. No res menys, els arcs tenien, a dalt de tot, unes frontisses que, per mica que ens distraguéssim, ens colpejaven dels llocs més delicats de la nostra persona. Mentre discutíem amb l'extrem dret per a persuadir-lo de fer el seu deure, l'extrem esquerre ens arribava traïdorament per darrera i ens escometia del cap.
Finalment, restaren tots al seu lloc, i ja sols faltava la vela per sobre. George la desplegà, subjectant una de les vores a la part de proa; Harris es posà al mig, per a pendre-la de les mans de George i fer-la passar a popa, on era jo per a rebre-la. Abans no arribà a les meves mans, va passar qui sap l'estona. George feia el seu paper a les mil meravelles, però Harris acomplia el seu amb una total absència del sentit comú.
Val a dir que era una cosa nova per ell, és veritat, però mai no he sabut compendre de quina manera va manegar-s'ho. (Ell tampoc no ha sabut donar-ne cap explicació.) És el cas que per un procediment misteriós aconseguí, al cap de deu minuts d'esforços sobrehumans, embolicar-se tot ell amb els plecs de la vela: allò que es diu ben embolicat, tan ben lligat i empresonat que no podia de cap manera desfer-se'n. Per la seva part féu tots els possibles per recobrar la llibertat (aquest dret que tot anglès posseeix des de la naixença) i treballant desmesuradament (després vaig saber-ho) féu caure George.
George va donar-li les gràcies, començant entre tots dos una partida de molestar-se l'un a l'altre, per torn rigorós.
Jo, mentrestant, estava a l'espectativa. Se m'havia dit que no em mogués d'allà on era esperant que em fessin arribar la vela. I jo esperava, en companyia de Montmorency, al lloc indicat. Vam adonar-nos que la vela era violentament remenada, convulsionada; però nosaltres vam pensar que aquest moviment era conseqüència d'un mètode d'instal·lació, i romanguérem arreconats. També sentírem uns sons ofegats que sortien del fons de la barca, com si trobessin que l'operació era massa fatigosa, i nosaltres en traguérem aquesta conclusió: que calia esperar el moment en que es fes més senzilla, abans de pendre-hi part.
Com més esperàvem, més grosses semblaven fer-se les complicacions.
A l'últim veiérem el cap de George i oírem com aquest ens deia:
-Doneu-nos la mà, gran plaga! ¿Què hi feu, aquí plantat com una mòmia? ¡Que no ho veieu, que estem a punt d'asfixiar-nos!
Llavors em vaig posar a llur disposició. Jo mai no he pogut resistir a una demanda d'auxili, i cal dir que aleshores Harris (que duia la cara gairebé negra) n'estava ben necessitat, de socors.
Trigàrem, encara, ben bé mitja hora (mitja hora de treball aferrissat) a deixar-ho tot enllestit convenientment. Aleshores tocàrem xafarranxo per sopar.
Col·locàrem la tetera a proa de la barca, i nosaltres ens posàrem a popa, ben decidits a no ocupar-nos-en i preparar els utensilis complementaris del nostre àpat.
És, aquest, l'únic sistema per a fer bullir una tetera, quan un hom es troba sobre l'aigua. En efecte: si l'astuta comare es dóna compte de la vigilància exercida prop seu, mai no canta; però, si us allunyeu, si comenceu el vostre àpat sense que se us vegi amb la cara que penseu amb el te, com si tal cosa al món no existís, (no heu de vigilar-la ni de lluny), ben aviat sentireu que la tetera escup, car es mor de ganes de veure com la seva aigua es torna te.
Si se us fa tard, llavors és bo l'enraonar amb veu forta, fent veure que tant se us en dóna del te. Poseu-vos prop de la tetera, fent que ella se n'adoni, i crideu ben fort: «-¡No tinc ganes de te, ara! I vós, George?» Aquest ha de respondre: «-No, de cap manera! Em fa horror! És molt indigest. Més val que prenguem llimonada, en lloc de te.» I la tetera farà tan bona feina, que fins apagarà el foc.
Nosaltres prenguérem aleshores aquest innocent subterfugi, i el te va estar llest més aviat que cap altra cosa. Vam encendre la nostra llanterna i ens agrupàrem per sopar.
Teniem força gana. Durant trenta cinc minuts no se sentia a la barca altre soroll que el dels ganivets, dels plats i dels gots, i el batre regular de quatre mandíbules proveïdes de bons queixals. Al cap de trenta cinc minuts, Harris féu: -Ah!- canvià de posició les cames, passant l'esquerra a sobre la dreta.
Cinc minuts després, George, a son torn, féu: -Ah!- i féu voleiar el seu plat per sobre el marge. Tres minuts més tard, donà Montmorency les primeres mostres de satisfacció d'ençà de la nostra partida; es tombà de costat i estirà les potes. Jo vaig pronunciar un «Ah!» de complaença i vaig deixar-me anar d'esquena. El meu cap trobà un dels arcs, però ni un sol renec no va provocar-me; no hi vaig donar cap mica d'importància. ¡Quins pensaments més bons es tenen, quan la panxa està plena! ¡Què satisfet un hom queda, de si mateix i del món! Les persones que n'han fet la prova em diuen que una consciència ben neta fa l'home perfectament feliç i content; però això mateix s'obté, i a més baix preu, amb un estómac ben satisfet. Un hom se sent pròdig de clemència, de generositat, després d'un àpat substanciós, seguit d'un bon païr. Es té valent el cor i noble l'ànima.
Aquesta dominació del nostre sistema digestiu sobre el nostre intel·lecte és veritablement curiosa. No podem treballar ni pensar sense permís de l'estómac: és aquest el que ens dicta les nostres emocions i passions.
Després d'ous i llard, ens diu: -Treball.
Després del beefsteak: -Son.
Després d'una tassa de te (dues cullerades plenes per tassa, fent que no estigui al foc més de tres minuts) li diu al cervell: -Apa, dreça't! Demostra l'energia dels teus ressorts. Sigues eloqüent, profund, tendre. Mira a ulls plens la natura, la vida. Estén les ales blanques dels teus ràpids pensaments, i que volin com sagetes. ¡Aixeca l'esperit: que sigui com la imatge de la Divinitat, planejant sobre el bullici del món, i que munti, a través de camins de fulgurants estels, fins a les portes de l'eternitat!
Després dels muffins calents, li diu: -Sigues groller, sense ànima, com les bestioles del camp, que no tenen cervell pensador. Ten la mirada peresosa, mai il·luminada d'una fulgor d'imaginació o d'esperança, de fe o d'amor, de vida!
Després del brandy (amb suficient quantitat): -Sigues insensat i burleta; fes tombarelles, que atrauran la broma dels teus amics; balbuceja incoherències; brama, amb crits inarticulats; demostra palesament com el pobre home esdevé un estúpid intolerable quan la seva voluntat i el seu seny s'ofeguen amb alguns centímetres d'alcohol!
No som altra cosa que veritables esclaus del nostre estómac! No em parleu de moral ni de justícia. Aneu amb compte amb el vostre estómac i poseu-lo a dieta amb tot el seny i l'atenció deguts! Aleshores la virtut i la satisfacció regnaran en el cor vostre, sense que us calgui fer cap esforç; sereu ciutadans de bé, bons amants, tendres pares, homes nobles i dignes.
Abans de sopar, estàvem malhumorats, asprosos, intractables. Després, tot eren bones intencions recíproques, sense excloure'n el gos. Ens estimàvem: a tothom, estimàvem.
Harris, amb un moviment, aixafà un peu de George. Si això arriba a esdevenir-se abans de sopar, ben segur que George hauria expressat vius desigs sobre la sort de Harris en aquest baix món, duent els seus pensaments fins a fer-nos esgarrifar. Doncs bé: ara s'acontentà amb dir únicament:
-Ep, company! Tingueu compte amb els meus peus!- I ho digué tot dolçament.
Harris, per la seva part, altres vegades hauria cridat amb to displicent: -És ben difícil, no trepitjar un peu de George, si un hom es belluga en un radi de deu metres entorn del lloc on ell jau. No sé perquè, tenint uns peus tan llargs, ha de venir a instal·lar-se en una barca de curta talla. Li aconsello que els pengi a la paret.- Però, en compte d'expressar-se així (com no hauria fallat si som abans de sopar), Harris digué:
-Em sap molt de greu, vell amic! ¿Us he fet gaire mal?
-No, no- respongué George, -Jo en tinc la culpa.
-No, que la tinc jo.
Diàleg corprenedor, admirable.
Encenguérem les pipes i gaudírem de la calma de la nit fent petar la xerrada.
George: -¿Per què no s'ha de poder viure sempre així? Fora del món, de les seves tentacions i els seus vicis, portant una vida tranquil·la i plàcida, fent tot el bé possible!…
-Heu's ací una cosa que sempre he desitjat vivament.
I vam embrancar-nos en una discussió, tractant de marxar tots quatre a una illa deserta, convenientment servida, on poguéssim fer vida de bosc.
Harris: -He sentit a dir, per això, que les illes desertes ofereixen el seriós inconvenient d'ésser humides.
George: -No! ¡Si tenen bones tuberies de fang per a dessecar la terra!…
Enraonàrem sobre l'assumpte, i això dugué a la memòria de George una història molt divertida, de la qual son pare havia estat l'heroi.
Viatjava son pare, amb un amic, pel país de Gales, i una nit van fer parada en un petit hostal, on s'eren aplegats, per a passar-hi la vetlla, alguns altres joves.
Van demostrar com els plaïa de trobar-se junts, i s'acomiadaren molt tard, per anar a jeure. Els nostres dos viatgers (llavors el pare de George era molt jove) havien menjat i begut alegrement. Els tocava dormir a la mateixa habitació, amb llits separats. Agafaren una espelma i entraren a la cambra. No fan sinó entrar i l'espelma fa un sobresalt, va contra la paret i s'apaga. Els dos amics van veure's obligats a despullar-se a les palpentes i a cercar el llit dins la foscor. Però vet aquí que, en lloc d'anar cada un al llit que li pertocava, com pensaven fer, s'enfilaren a un mateix llit sense donar-se'n compte. L'un tenia el cap a la capçalera, i l'altre, que havia pujat per l'extrem contrari, tenia els peus sobre el coixí. Hi hagué un moment de silenci. Després el pare de George digué:
-Eh, Joe!
-Què hi ha, Tom!- respongué la veu de Joe, sortint de l'extrem oposat del llit.
Tom: -Al meu llit hi ha un home! ¡Els seus peus els tinc sobre el meu coixí!
Joe: -Quina cosa més extraordinària! ¡Que el diable se m'emporti si al meu llit no s'hi ha ficat també algú!
Tom: -I què penseu fer.
Joe: -Fer-lo saltar de pressa. Què s'ha cregut!
Una lluita començà, seguida de dos cops pesants sobre el trespol.
Una veu dolorida va dir després:
-Tom… Escolteu!
-Digueu…
-Haveu estat llançat, vós?
-Sí, noi, sí. M'han fet saltar del llit a quatre grapes.
-A mi també. ¿Què us en sembla, d'aquest hostal? S'hi està de primera.
Harris va interrompre la narració per demanar:
-Com en deien, d'aquell hostal?
George: -El porc i el card. Per què ho pregunteu?
Harris: -No és pas el mateix nom?
George: -Què voleu dir?
Harris: -Tanmateix és ben curiós. Una aventura ben semblant va esdevenir al meu pare en un cert hostal. Li havia sentit contar qui sap les vegades, i pensava si les dues aventures haurien passat en el mateix lloc.
* * *
Eren les deu quan ens en anàrem a jeure, i, per la meva part, tenia ganes de dormir força: em sentia fatigat d'allò més. Però va ésser impossible. En temps ordinari, em despullo, deixo el cap sobre el coixí i em sembla que és tot seguit quan truquen a la meva porta i em criden: -Dos quarts de nou!- Però aquesta vegada diria que tot conspirava contra el meu repòs: la novetat de la situació, la duresa de la barca, la posició incòmoda en que estava (el cap sobre un banc, i sobre un altre banc els peus); el xapoteig de l'aigua entorn nostre, el vent a través de les branques… tot em contorbava, no deixant-me reposar.
Vaig acabar per dormir algunes hores. Llavors un tros de barca (probablement afegit durant la vetlla, puix que a la nostra partida no hi era, ni el vaig saber trobar en deixondir-me) comença a tustar-me de l'espina dorsal. Jo dormia, i somiava: somiava que m'havia empassat una moneda de cinc pessetes, i que, per poder treure'm aquesta moneda, m'estaven foradant l'esquena amb una barrina. Jo trobava el procediment poc cortès i els assegurava que ho pagaria a fi de més, per la qual cosa bé podien fer-me crèdit fins aleshores; però ells no s'admetien de raons, i preferien ésser pagats encontinent, puix del contrari em caldria afegir a la suma els interessos. M'hi vaig tornar, i els vaig dir el que en pensava, de tal comportament; ells, per tota resposta, donaren una torsió tan horrible a la barrina, que em vaig despertar.