Naturalment que al sortir d'estudi, d'aquell estudi encongit i pràctic, els infants tenien desig d'anar a correr. No tot han de ser piçarres a n'el món. Encare no'ls obrien la porta, no necessitaven avisos, ni ordres, ni manaments per córrer escales avall, i volar, aquell planter de menestrals. Aquell carrer de Flaçaders el corrien de cap a cap, cridant a tot crit, com si'ls corressin al darrera ensenyant-los les beceroles. Volien aire, cel, claror de blau, i volien sobre tot verdor: una mica de paisatge que'ls tragués el tel de gris que se'ls havia posat a la vista, de tan mirar claraboies.

Això sí, el paisatge ont anaven a raure, es necessitava ser botiguer per pendre-se'l per paisatge. Eren els glacis el tal paisatge, els glacis de la Ciutadela. Era un prat sense arbres i amb herba curta, trepitjada, plana, prempsada i fins mastegada per remats de matadero; eren camps de solar, sense flors ni ganes de florir; eren camps de munició, de fusellament i guerra urbana. Aqui i allà, com a esbarjo, un rengle d'espitlleres rònegues plenes de bocins de pedraça; al costat, els fossos, clapejats d'esquerdots i ortigues, d'herba seca i d'aigua enllotada; a sobre, la cortina de muralles de color de terra de plom, am bardices fent reguerons i plantes regades amb el ranxo que sobrava de les cantines; pels recons, llaunes retallades, troços de cuiro, desferres i coses que no eren desferres; i per tot, aquelles ratlles llises remarcant la verdor a metres cubics, i com a figures a n'aquell fons, per alegrar la perspectiva, soldats de rengle fent l'exercici, gitanos esquilant goços, trinxeraires ajeguts al sol, i dònes pobres pentinant-se voltades de criatures brutes.

No. Aquell parque militar casi no n'era de paisatge. Els infants hi anaven, i l'Estevet els seguia, perquè no'n tenien d'altre ont anar, pero no podia ser esbargiment, un lloc que'n fugien els aucells, i que les ordenances de la guerra no hi deixaven creixer els arbres ni hi estava permesa l'ombra.

Hi anaven, i en sent-hi corrien, i quan havien corregut, tornaven a correr, i corrien més en havent corregut, com si s'esmolessin les cames, pel temps que'ls tocaria seure o estar-se a darrera del taulell. De vegades n'hi havia un que cridava, i els altres no sabian per què i es posaven a cridar amb ell, i era un crit que rebotia enllà d'enllà de les muralles, com si ensaquessin la veu que després haurien de tancar esclaviçats per la prudencia. De vegades es pegaven ells amb ells, sense motiu, sense raons, com si volguessin repartir-se'ls cops que rebrien a casa al tornar al seu niu de prestatges, i molts cops feien pedrades contra altres infants, contra'l vent, contra'ls nuvols, contra tot, no més pel pler de tirar pedres i tornar les que rebien.

L'Estevet els seguia d'esma aquets jocs. Anava amb els seus companys, pero no sabia per què hi anava. No havia vingut al món ni per fer mal ni per fer bé. No més tenia dotze anys, i ja era prudent, ja era callat; encare no havia pogut apendre ni de riure, ni de jugar, ni de tenir amics, ni enemics. Tot ho feia com els altres, pero tot ho feia a mig fer. Si'ls altres cridaven, ell feia chor, pero no més cridant a mitja veu; si tiraven pedres, també'n tirava, pero sense ganes de fer mal, i reculant si podien fer-n'hi. Si jugaven a bales i guanyava, plegava de jugar per no perdre, i quan perdia, per no perdre més. Si feia sol es posava a l'ombra, i si queien gotes se'n anava a casa.

I que ja en podia ser de lluny, i ja en podien fer de gresca'ls companys, i ja'l podia fer hermós el sol, i ja podia ser blava la claror, que'n sent l'hora d'anar-hi a casa, se'n hi anava a tall de rellotge, ni poc a poc ni depreça, a pas seguit, metòdic, acompaçat; recte com el caminar dels quintos.

Amb aquella toma de paisatge, que no més prenia'ls dijous, no n'hi haguera pas hagut per curar-se del mal de fret de la botiga, si l'Estevet no fos l'Estevet. Pero ni'ls arbres, ni les montanyes, ni les valls, ni'ls rius, ni les cascates, ni'ls cingles, no s'havien fet per l'Estevet, ni per tants Estevets de gavia que tanquen les grans ciutats.

Uns glacis eren ben bé'l fons del que ha de viure entre trencilles. Els glacis son les trencilles del paisatge, i si a l'Estevet l'haguessin dut a dalt del cim d'una montanya, i li haguessin ensenyat la plana, amb els seus fondals de misteri, hauria tingut el vèrtig de lo ample, i hauria demanat la botiga amb els seus caixons i caixonets.

Déu devia fer el món per tot-hom, pero n'hi ha que voldrien ales per volar d'una banda a l'altra, i n'hi ha que si'n tinguessin les posarien a guany.

L'Estevet, ni ales, ni guany.

Era'l terme mig del viure.

---