Per tardà que fos en apendre lo que li ensenyaven, l'Estevet, a copia de veure números i més números, va succehir lo qu'havia de succehir: que va apendre les quatre regles.

Adéu, jocs: Adéu, glacis! Adéu, verdors: i adéusiau pedrades, aixis que les va saber.

Am les quatre ditxoses regles, i una lletra, ficsa i clara, i uns quants coneixements de torna, ja era hora d'entrar al taulell. Els taulells no tenen espera.

Havien passat catorze anys, desde'l dia senyalat que van repintar la botiga, i catorze anys menos tres mesos, de desde que van enviar l'Estevet al món, però alli no havia cambiat res. El senyor Esteve de tan en tan, com a avi, com a soci, com a fundador, i com a pràctic, continuava donant una mirada a la casa. El senyor Ramon, com a pare, continuava estant al frente de l'administració general; la seva dòna, la Roseta, posada a radera del taulell, no s'havia engreixat més, perquè la pell no's donava més; la senyora Pepa, la pobra!, seguia am tan poca salut com sempre, però més vividora que sempre; la dòna del senyor Esteve, envellint-se cada dia, però no acabant-se d'envellir mai; la senyora del primer pis, baixant i tornant a baixar, el senyor Forment a n'el seu lloc a les hores de silló; les tres Maries en comandita tan solteres com el primer dia, i d'hàbit crònic, com sempre, i la Pepeta anant creixent am la moderació de creixença que s'havia de creixe a n'aquella casa.

Aquet era l'inventari, en tocant al personal, qu'en quant al negoci, també havia anat creixent, i també am moderació. En gènero, en paper, en estalvis i en pagarés, tenien uns quants mils duros, sense'ls que tenia el senyor Esteve dintre'ls secrets de la caixa, que seguirien sent un secret fins el dia desgraciat que Nostre Senyor li destinés l'hora; tenien crèdit, tenien parroquia, i tenien l'arrencada; aquella empenta comercial, que fa que quan el negoci ja camina, continuaria caminant bé encare que no s'en cuidessin; aixis és que l'Estevet entrava de cara a «La Puntual» i se li presentava un pervindre, sense sotracs ni roderes si el seguia am perseverancia.

D'entrada en el maneig del negoci, es té de fer constar un fet capdal a n'aquella vida d'interior; un fet que marcava època en la vida de la casa; un acte qu'es van haver de tenir dos o tres concells de familia pera pendre una determinació: «La Puntual» es va suscriure al Brusi, prova clara i contundent de que l'Estevet, a l'entrar, portava ideies de progrés.

Lo primer que va fer el nou soci, va ser fer-se càrrec dels llibres: del borrador i del llibre de caixa; desd'aquell dia endevant, no sols anaven bé de comptes, sino qu'es podien exposar a n'els Amigos del País, com a cosa ben deixada. Allò no eren llibres, eren estampes: un macassar, un brodat, una dècima: no s'ha fet cap quadro de cabells am les ratlles tan perfilades, i els números tan avinguts, com a n'aquelles planes dels llibres. Després va donar un repaç a n'el gènero, i com que duia ideies de progrés, va volguer que l'aparador fos una exposició permanent. Mai s'ha vist més fantasia que la d'aquell aparador. Allí piràmides de mitjes, allí el Partenon fet de capdells, amb un botó a cada capdell, com si fos una petxina dintre una bauma de llana; allí rengles de cibelles formant l'escala de Jacob, amb una estrella de panillos que duia una cua de cotó que anava al cap de munt dels vidres, i alli un corn de l'abundancia, d'aont en vessaven ganxets, rodets, troques, gorres d'infant, mitjons, i sabates, i bitenes, tan ben combinats els colors, qu'arribaven a enlluernar. Era un aparador que podia exposar-se, sense que desmeresqués dels altres, en una exposició de un Fomento. Després de l'aparador, va apendre d'arreglar els prestatges: un lletreret a cada un amb el seu número i el seu batisme, el passaport i la cèdula, i per fi, i després dels prestatges, el tracte: el tracte que havia de tenir am les dones de la parroquia; una dotzena de frases que, encare que fossin sempre iguals, mai deixaven de fer efecte. A l'una un «Déu vos guart» am somris; a l'altra, una paraula, però ben dita; a les grosses, un «vostè s'ha amagrit»; a les baixes, allò de «en els pots xics hi ha la bona confitura»; a les viudes un «què s'hi farà», i a totes un ditxo escaient per veure de fer-les badar i aprofitar el badament pera donar un pam menos de gènero.

El pare, l'avi, la mare, l'altra avia, fins el senyor Forment i les tres Maries, estaven esmaperduts, admirats, corpresos, de veure aquella prudencia, aquell tacte, aquella sumissió d'un xicot que, amb un any o am menos d'un any d'estar a radera'l taulell, ja era més tauleller que tot-hom. Ells, el senyor Ramon i el senyor Esteve, ja hi havien tingut querencia a no moure-s de l'obligació, però havien tingut els seus trenca-colls, quan tenien la seva edat; una vegada el senyor Esteve, a quinze anys, va passar dos nits a Vilafranca perquè era festa major, i un dia el senyor Ramon havia tingut la tentació de comprar-se una boquilla, que s'en havia fet catorze pessetes, qu'encare la tenia guardada; però l'Estevet, era un portento: ni tenia intencions de fumar, ni ganes de sortir, ni de córrer, ni cap d'aquelles expansions que perden a tans i tans joves.

La vida que feia aquell bordegàs, era de sant, d'un sant que s'hagués fet betes i fils. Es llevava, donava el bon dia encare qu'els altres dormissin, i obria l'aparador. Un cop obert, mirava a fòra; i sortia per aixeribirse; sis cops amunt i avall del quartel, i quan havia donat set voltes s'entornava a la botiga. Prenia xacolata, i al taulell; dinava, i altra vegada al taulell; sopava, i vinga el taulell, i no's movia del taulell no més que per anar a veure'ls llibres.

El diumenge, a les vuit, a missa, a cumplir i a seguir l'exemple que li havien donat els seus pares; a les dotze, com sempre, a dinar; en havent dinat, a passeig: als glacis o als vols dels glacis, i si estava cansat de glacis, s'assentava a la botiga, mirava cap aquell quartel i anava comptant les finestres de tres a quatre vegades: les dugues primeres, pera comptar-les, i les altres dugues pera comprovar si li havien sortit bé'ls comptes.

I això cada dia, tot el mes, tot l'any, seguint les hores a les hores, am la puntualitat del rètol que duia l'establiment, i això als quinze anys, i als setze, i als disset, i al plè de la primavera; i això, en la edat que 'l cos esclata, i cada rialla és una flor; i això en les portes de la vida, quan les il·lusions són a un turó que l'ànima es daleix pera pujar-hi!

Si! Podien estar satisfets del noi! Allò no era un noi, era un símbol; tenia perseverancia, tenia moderació, tenia el dò d'estalviar, i el que en l'edat de robar pomes de l'arbre de les il·lusions, i rómpre-les am dents d'ivori, pensa en la poma pera la sed, és més que un jove, és un vell.

És que tal volta no n'hi ha de primavera, pels esclaus de la fortuna?

Segueix, i ho veuràs, si tens paciencia de seguir-me.

---