L'Estevet va complir els vint anys! Si no's tractés de l'Estevet, no més amb això de dir vint anys! ja'l lector endevinaria que anem a parlar d'amor, d'esperances, de desitjos, de tot aquell esplet de visions que teixeix la joventut a n'el teler dels seus somnis.

A no parlar de l'Estevet, treuriem a n'aquet redolí, els domaços al balcó, i veuriem anar passant la processó d'il·lusions am totes les lluminaries. Passarien les nits de lluna, les caramelles, els cantaires, la flor que cau de la finestra i la mà que la cull i la besa; passarien ulls negres, ulls blaus, ulls de foc, repartint mirades roentes a cors que s'encendrien de rebre-les i voldrien morir rebent-les; passarien cors tremolosos, cors malalts, cors tristos, ferits d'una malaltia que no s'en voldrien curar; veuriem passar les nits de febre, d'angoixa, d'enlluernament; i com un llumet de somni, veuriem passar el primer bés, am tot de llavis vermells seguint-lo; pero ai! qu'els vint anys de l'Estevet eren vint anys de calendari, vint anys fecha, com els pagarés; vint anys de registre civil i d'administració econòmica.

Es clar que tenia sang a les venes, el nostre prudent Estevet; però les venes que prenen l'aigua d'aquella botiga-cisterna, acaben per criar la sang com un caldo de bany maria. És clar qu'en tenia datos de les trifulgues de l'amor; però per l'exemple qu'havia vist, sabia lo qu'era l'amor: el camí del matrimoni, com a societat d'home i dòna, pera pujar un establiment en Santa Unió, en Comandita. És clar també que sabia mirar-se-la amb ulls de joventut una dòna, però un cop se l'havia mirada, ja no li sabia què dir, perquè no més havia après d'explotar-la i de despatxar-la, a la dòna, i el despaig no apropa les ànimes: un taulell per entre-mig separa encara més que un ninxo. És clar que sabia altres coses, però no sabia de res de lo que s'ha de saber als vint anys: de tirar flors; de dir tonteries; de dir paraules que semblen versos, de sentir dalit de cantar aixis que ve la primavera; de sentir-se batre'l pit al mirar-se a dins d'uns ulls negres. Aquelles tres canes de fusta'l separaven de la vida.

Un dia, aixis mateix, va tenir una hora distreta i el va passar aquell taulell.

Hi havia anat un esculptor, a comprar betes i trencilles, i com que feien un poc de bulto, l'Estevet havia dit que les hi durien a casa.

I això que no vivia lluny. Vivia allí al costat, l'esculptor. Vivia en una botiga tancada, aon s'hi veien entrar joves, marbre, fanc i dònes sospitoses, amb estranyesa del veinat, que no sabia què pensar-ne, de veure entrar a la mateixa hora aquella barreja de coses. A dintre s'hi sentien cants, guitarres, soroll de copes i de pisa, i en un barri de pau com aquell, aon tot-hom menjava a l'hora, i dormia a l'hora, i estimava i somniava a l'hora, aquell soroll fòra de temps, era una cosa extraordinaria.

Fins l'Estevet s'en havia adonat, d'aquella casa misteriosa, i l'atreia am prudencia, però l'atreia. Més de quatre cops, a la tarde, mentres feia el solitari am les finestres del quartel, s'havia distret i descomptat, mirant aquell jovent qu'entrava, sempre am la rialla a la boca, i el barret a sobre l'orella, i havia tingut tentacions de saber què dimoni feien, a n'aquella botiga de gatzara, i quina mena d'ofici podien exercir aquells homes, per fer-lo am tanta alegria, am tan marbre, am tantes dones i am tan dringar de copes i ampolles... i es per això qu'es va oferir a dur el gènero a l'esculptor, més per tafanejar la casa, que per ganes de complir. Era la primera vegada que la passió de sapiguer li va pessigollar l'ànima.

Va anar-hi, va trucar i va entrar.

A dintre, la primera sala li va semblar un cementiri. Pel mig, pels recons i pels prestatges, no's veien més que ploraneres, matrones al peu de la llosa, àngels am trompetes del judici i figures agenollades amb un drap mullat a la cara. No podia arrivar a compendre que fos una casa de broma.

—Entra'l paquet aqui dintre,—li van cridar d'un'altra sala.

Va entrar el paquet a l'altra sala, i allí ja no era un fossar.

No'n tenia res de fossar.

Al fons, entre una fumarola que pujava de les pipes, i una claror moradenca que baixava de la claraboia, hi havia una otomana molt llarga, amb una tauleta al devant, i en l'otomana uns quants joves, i aprop d'ells unes quantes dones; i fins a la mitja claror li va semblar que n'hi havia una qu'estava sentada a la falda; no de l'otomana, sino d'un jove.

—Deixa'l paquet aqui sobre,—li va tornar a dir aquella veu.

I ell, res.

—Que no ho sents? Deixa estar el paquet.

Però l'Estevet no'l deixava. Allí, al bell mig de la sala hi havia una estàtua blanca, nua, amb els braços posats enlaire, am la cabellera extesa, amb el front coronat d'eura, amb els llavis tan vius i frescos, que semblaven pintats de rosa i amb una claror de boirina, que li donaven tan misteri, que el noi... estava clavat.

—Que t'agrada aquesta figura?—li va preguntar l'esculptor.

—Un servidor no hi entén, però... si senyor. M'agrada molt.

—Doncs soc jo!—va dir una noia de les que seien, am posat de vanitat còmica.

—Vostè es?—va dir ell, mirant-se-la.

—Si, soc jo! Va dir ella, alçant-se i anant aprop de l'Estevet.—Que trovas que no m'hi assemblo?

—No ho sé,—va dir ell; i quan va haver dit «no ho sé», la mirada li va anar de la nuesa de l'estàtua a la figura del model, i, al comprovar la semblança, que va cercar en lo ignorat, una regada de vergonya li va enrajolar tan la cara, que semblà que totes les venes, qu'havien estat vint anys quietes, s'havien desbordat alhora.

La model, qu'estava feta a tractar gent indiferent, li va compendre la rojor, i li va dir:

—Qu'ets vergonyós?

Però l'Estevet no va contestar.

—Quants anys tens?

—No més ne ting vint.

—Tens vint anys, i ets vergonyós? Pobret! Pobre criatura! Vaja, vine, i fes-me un petó.

L'Estevet va estar a punt de caure. Va recular; va avançar, va cercar la porta d'eixida, i se li van cegar les cames, mentres alli al fons tot-hom reia, i la model saltava de joia, d'espantar un home no més per oferir-li un petó.

—Vaja, deixeu-lo estar, pobre noi,—va dir un amic de l'esculptor.—No vinguis a tentar menors.

—A vint anys encare hi ha menors?—va respondre una veu de dòna.

—Aveiam, digues,—va dir la model, agafant a l'Estevet pel braç, que forcejava per anar-sen.—No has estimat mai a ningú?

—M'en vaig,—deia ell.

—Diga-m avans si has estimat,—li reprenia ella pera pertorbar-lo.

—Que m'en vaig,—va replicar.—A casa m'estàn esperant.

—I aont és a casa teva?

—Es aqui aprop. La mellor mercería, qu'en diuen «La Puntual».

Al sentir això, tots van esclafir. Això de que hi hagués una casa qu'en diguessin «La Puntual», a n'aquell recó de desordre, va caure com una bomba. Es miraven l'Estevet com a un près desgraciat qu'arriva de complir vint anys d'una condemna botiguera; com a un seqüestrat comerciant; com a un esclau de nova mena; i al mateix temps que'ls feia riure, els hi va fer compassió.

—Ves, fill meu. Ves i no faltis, ja qu'ets de «La Puntual»,—li va dir un dels de l'otomana.

—Ves,—li va dir la model;—però avans et vull convidar. Té, pren una copeta am mi.

—Gracies.

—No hi ha de què! No tinguis por! La pots pendre, que no hi ha cap filtre.

—No, senyora. Moltes gracies.

—Alça, filla, que ja't diuen senyora,—va dir la sentada a la falda.

—Es dir que no vols beure am mi?—va rependre la model.

—No, senyora. Em faria mal.

—Que no n'has begut mai de licor?

—Mai! El vaig provar i no va agradar-me.

—Doncs vés! Vés en nom de Déu: El que te vint anys i no ha begut, ni estimat, ni vist... esculptura, que s'en vagi d'aquesta casa. Torna a «La Puntual», i recados.

I en havent-li dit la sentencia, van tornar a riure tots plegats; van tornar a encendre les pipes; i en quant a n'el nostre Estevet, no li van haver de dir res més. Quan se van girar ja era fòra.

Va arrivar a la botiga corrent, va entrar a radera'l taulell; va sortir; va tornar a entrar-hi; va treure'ls llibres dels prestatges, els va tornar a posar al seu lloc, va remoure capces i més capces am l'admiració de la mare, que s'el mirava extranyada; va pujar, per fi, a l'entressol, i allí, a la sala de darrera, trovant la Pepeta espolsant, i sense dir-li una paraula ni dir-li «va per tu», ni avisar-la, li va fer un petó a la boca.

A baix demanaven capdells d'una mena qu'ell sabia'l preu, i va tenir de baixar.

Per ser aquell el primer petó, no s'hi havia entretingut gaire.

---