L'Estevet, aquell vespre, aixis qu'es va ficar al llit va pensar qu'el pas qu'havia donat era molt serio, i que convenia no dormir-se desseguida i reflexionar-ho una mica. Ademés tenia de declarar-se. Sempre havia sentit a dir qu'els qu'es tenen de casar es declaren, i ell no volia ser menos, i fer les coses com han de fer-se. Aixis és que va pensar una declaració, i un'altra, i un'altra, i com que no'n trovava cap de prou perfecta, ho va deixar per l'endemà i va quedar-se dormit. Havia tardat a dormir un quart més qu'els altres dies.

L'endemà, va fer el seu fet; va obrir; va despatxar, va dinar, i aixis que va creure que ja era hora, es va tornar a posar aquell trajo negre, i s'en va anar a casa les Maries. Això sí, es va posar el calçat vell.

Pera poder-se declarar bé, no volia anar encongit.

La Tomaseta ja s'esperava, i al entrar i al donar-li el «buenas tardes», ja les hi va donar am més franquesa; ja se la va mirar més fit a fit; ja no la va trovar tan magra, i fins es va atrevir a dir-li «maca», i ella a contestar: que «moltes gracies» i ell que «no hi havia de què».

Les tres Maries en comandita, havien tingut una pensada. Ja que feia tan bona tarde, i eren tots plegats, i havien de parlar d'alegries, en comptes de passar la tarde en mig d'aquelles parets, podien sortir una estona, i anar «al Jardí del General», que era un jardí que semblava exprés pera dir-se coses a l'orella els que tinguessin coses pera dir-se: qu'elles, ai!, am lo del hàbit, ja no tenien res que dir a n'aquesta vall de llàgrimes.

La pensada va semblar bona, i elles tres al mig i un a cada banda, s'en van anar cap al Jardí.

S'hi entrava per una porta de ferro, al «Jardí del general», i, ja avans de passar la porta, la verdor, el remor d'aigua i una gran flaire de llessamins aconhortava l'esperit i li donava un bany de dolcesa. A dintre, van passar per un caminet, arenat am pedres petites i clapejat de petxines blanques, am rengles de boix retallats i enmarcant toies de flors. Als costats pujaven les soques, i a sobre penjaven les branques, i per sota una nau de verdor, íntima, misteriosa i florida, va anar passant la parella, seguida de les tres Maries.

Les Maries havien deixat avançar a n'els dos enamorats pera que fessin el seu fet, i quan l'Estevet fou sol amb ella va creure qu'era el moment, que tenia de dir alguna cosa, per senzilla i prudent que fos; però no va trobar res per dir. Si hagués estat a radera el taulell, allí rai, en tenia un rengle de converses per engegar; el taulell era com una trona que li deslligava la llengua, però de parlar a sota de la verdor, com no n'havia après, no'n sabia.

Al cap d'un ratet de caminar per sobre una catifa d'or qu'havien fet les fulles mortes, s'ho va fer venir bé, i va dir:

—Tan mateix, sembla que ja cauen les fulles.

—Cada any cauen,—va contestar ella, i van continuar caminant.

Realment, n'havien caigut moltes de fulles. N'havien caigut a braçats, a voliors, a pluja. Totes les d'aquell jardí i totes les del Passeig de Sant Joan s'hi havien arreserat, com cercant aquell fossar que no era trepitjat dels carros, i aon s'hi parlava a mitja veu, i aont els enamorats hi sospiraven. N'hi havia de grogues, de morades, de verdoses que no havien acabat de morir, de color d'aram, de color de foc, de color de núvols a la posta; n'hi havia d'exteses a terra, com mans obertes en la sorra, d'arropides sota els boixos, d'arraulides, de tremoloses, de febles a dalt de les branques, que rodaven despedint-se i queien silenciosament, i el camí n'era tan plè, que cruixien sota els peus de les Maries i els promesos.

L'Estevet, tornant a les fulles, que ja l'havien tret d'apuro un cop, va dir, arreconant-ne algunes:

—Quin jardí més mal endreçat.

—Es veu que'l cuiden homes,—va dir ella.

—Li agradaria tenir un jardí?—li va insinuar ell, atrevint-se.

—Un jardí, no,—li va rependre ella.—M'agradaria tenir una finca, am verdura, fruiterar, safreig, aigua viva i força viram.

—Doncs amb el temps la tindrà,—va dir ell, i li va semblar qu'havia dit tan, qu'es va tornar roig com una dalia.

Ella el va mirar: van seguir, i van arribar a una glorieta, aont hi feia un'ombra encantada. A dalt, els xiprés, retallats, feien una nau de capella, d'aon ne sortien flors blaves, d'entre la negror de les branques. Al voltant, recolzats sobre la murtra, hi havien uns banquets de marbre, clapejats de taques verdoses i de clarianes de sol, i al mig, d'una fonteta rodona, com una taça de molsa, en brollava un rajolí d'aigua, prim, arc-irisat com un vidre, que cantava, al caure a la taça, una cançó d'alegria, que l'aigua, allunyant-se fent rodones, l'anava a cantar a n'els lliris que hi havia sobre la barana.

—Que seiem a n'aquet pedriç?—va insinuar l'Estevet, corprès, pot-ser a dintre de tot, per aquella cançó de l'aigua.

—Es molt fúnebre aquí,—va dir ella, que no estava per cançons.—Aném més enllà, que hi ha les oques, i els hi podrèm donar un troç de llonguet. Jo sempre que ving aquí, porto llonguet.

Van seguir el seu parer i el seu camí, i quan van ser aprop d'un safreig van trobar, a més de les oques, una font i una barraca de fusta, aont hi venien aigua i anís.

L'Estevet en va comprar dugues paperines de les mellors, que li van costar dos quartos, i va obsequiar a les senyores.

Al donar-ne a la Tomaseta, li va venir l'intenció de posar-li un anís als llavis, però ho cregué massa atreviment, per un promès interí qu'encare no s'havia declarat, i, cambiant d'intenció, va tirar el gra d'anís a l'oca.

L'oca s'el va mirar amb un ull, el gra d'anís, va torçar el coll, i no el va volguer.

—No són llamineres les oques,—va saltar la Tomaseta.

—I vostè que n'és, Tomaseta?—va dir ell am tò carinyós.

—No m'hi han criat,—va dir ella.—A casa, escudella i carn d'olla.

—Lo mateix que menjèm nosaltres,—va respondre l'Estevet.

—I nosaltres,—van dir les Maries.

—I lo que menjarèm quan siguèm casats,—va estar a punt d'escapar-li a n'el prudent Estevet, pero va creure-s qu'alló seria declarar-se fòra de regle i que l'ocasió no era bòna: primera, perquè les tres Maries paraven tres parells d'orelles, i ell volia parlar a soles, i després que l'amor amb oca li va semblar que no lligava.

Pero, vaja; no podia esperar més. Començava a caure la tarde, aviat s'haurien de despedir, i ell tenia de parlar. Si no arribava a parlar, a més d'haver perdut el temps, l'avi li diria que era un totxo, i tindria raó de dir-li. Aixis és, que fòra escrúpols: en sent en un recó d'arbres que veia en el fons del jardí, li diria lo que feia el cas, que per això havia vingut, i si no ho deia, no cumplia. Van tirar el mig llonguet a l'aigua; van tornar a seguir camins de boixos, i van arribar a sota els arbres, aont havia de dir-li «lo que feia el cas».

I qu'el lloc no podia ser més triat pera dir lo que feia el cas. Ombra, frescor, remoreig d'aigua corrent, aucells que venien a ajocar-se xerrotejant en les branques, flaira de flors i d'herba humida, claror misteriosa entrant pels arbres de les darreres guspires del sol que s'en anava a la posta: fins un Cupido abrigat d'eura; fins un banc; fins enredaderes que feien toldo a n'el banc, i fins un desmai mullant el ròssec a sobre un brollador de perles. Si allí no deia «lo que feia el cas», es que no havia nascut poeta.

Com es veu, si que hi havia nascut de poeta, perquè encare no van ser al banc va pendre la paraula i va dir:

—Escolti, Tomaseta,—va dir.—Vostè i jo tenim de parlar, i ja ho sab vostè que tenim de parlar.

—Digui,—contestà ella, abaixant els ulls.

—Tenim de parlar, i parlarém, però no ho dirém tot en un dia, perquè ja'ns vagarà més endevant de tenir les nostres converses,—va dir ell.

—Aixis ho crec,—va respondre ella.

Aquet aixis ho crec, era tan clar, que casi no havien de dir res més. Tot lo demés era retòrica. Però ja sia l'encis del lloc, o el caliu d'estar a vora d'ella, o de que estava enamorat, va volguer fantasiar i va seguir am més o menos poesia:

—Jo, ja sab que soc botiguer,—digué seguint poeticament.—No crec que mai ningú puga dir que he faltat a l'obligació. Si ho han dit, no han dit la veritat.

Ella:—No ho he sentit dir mai a ningú.

Ell:—Ni jo tampoc, pero era un parlar. Jo m'he pujat a n'el negoci, i ting voluntat a n'el negoci. Primer es el negoci que tot pel que vol montar una familia. No ho creu aixis, Tomaseta?

Ella:—Soc del mateix parer de vostè.

Ell:—Doncs com anavem dient, avui per demà que jo'm casi, com que no tindré més qu'el negoci,'m portaré bé amb el negoci i em portaré bé am la dòna, qu'estimaré tan com el negoci... Jo no ting experiencia, pero tampoc soc un esvalotat.

Ella:—No.

Ell:—I no's fii mai, Tomaseta, dels joves massa prudents i que no l'haijin correguda. Jo l'he correguda, però am mida, com ha de corre el que vol corre. Jo seré un casat am mida, un pare de familia am mida, i tot lo meu serà am mida.

Ella:—Estevet. Vol que li digui una cosa?

Ell:—Digui.

Ella:—Qu'el seu modo de pensar es tan del modo que jo penso, que quan parla vostè, parlo jo. M'havien donat bons informes i veig que no m'havien enganyat. La noia qu'es casi am vostè viurà a dintre un bany maria.

Ell:—Doncs... doncs quan vulgui, ens en podèm anar. Ja he dit lo que no gosava dir-li, i no tenim de parlar de res més.

—Aném,—va dir ella, aixecant-se i donant una mirada a n'ell, que volia dir moltes coses.

—Anems-en,—va dir ell, tomant-li també amb el mirar tot lo que no li havia dit.

Aneus-en en nom de Déu: hauria cridat el Cupido, si no hagués sigut de pedra marbre.

I això qu'aquell pobre Cupido ja estava avesat a sentir-ne de converses com aquelles a n'aquell recó tan hermós, freqüentat per homes tan pràctics.

La nit entrava poc a poc i am la entrada de la nit vibraven les branques dels arbres pera treure-s les fulles mortes i fer lloc a n'els aucells, qu'arrivaven de tot arreu, mentres de un a un, o de dos en dos, anaven eixint els Estevets.

Cupido es quedava amb els aucells, i no's podia planyer del cambi.

—Què tal?—van dir les Maries, quan van quedar am l'Estevet.—Què tal. Ja t'has declarat?

—He dit lo que feia el cas. Tot lo que falta per dir, ja ho dirà l'avi a n'el pare d'ella.

—Parles molt bé,—van dir les Maries.—Els qu'esteu enamorats no podeu tractar com ha de tractar-se. L'enamorament es cego.

---