Això de que l'Esteve i la Tomasa, una gent tant de sa casa, un matrimoni tant reposat, uns negociants tant fixos, haguessin sortit un dia a fòra, i am caçola i tot, i am la minyona, i en dia d'anar-lo a enterrar, va promoure tanta alarma a n'els parents, a n'els coneguts, i fins als veins, que cosines, senyora Pepa, senyora Felicia, i tots plegats, van anar l'endemà a veure-ls, com si haguessin tingut un daltabaix o haguessin tret una rifa. Fins el graner va deixar el llegum pera anar a saber si'l seu gendre se li havia trastocat, i feia desgraciada a la filla.

—Un cop de cap,—anava dient el matrimoni a n'els que anaven arribant.—Va ser un cop de cap. Un rapenta.

—Però què vareu fer? Què vareu menjar? I la vista? És tant bona com diuen la vista?

—Espaiosa,—va dir l'Esteve.

—Diu que's veuen tants i tants pobles?

—Espaiosos.

Li havia agradat la paraula, a l'Esteve: i tot ho trobava espaiós: la vista, el cel, l'arroç, la caçola i les costelles.

—Si aquestes montanyes dels voltants les tinguessin a l'estranger, serien les mil i una noches,—va dir el graner, entusiasmant-se.

—Nosaltres hem sentit a dir que és una cosa molt poètica aquesta montanya Pelada,—deien en tercet les Maries.

—Espaiosa,—tornava l'Esteve.

—Si jo tingués medis pera viatjar, no'm mouria mai de fòra,—deia la senyora Felisa.—M'agradaria anar a n'el bosc, però en bosc que fos meu, i que hi pogués tenir safreig, una cascada am pedra tosca, una parra i peixos vermells. No hi ha res que'm faci l'il·lusió que'm fan els peixos vermells.

—No són bons pera menjar,—van dir tots.

I a propòsit de les cascades, dels peixos i del safreig, tots varen poetisar, cantant les belleses del camp.

El graner, quan era jove, havia pujat a Sant Geroni, i deia entusiasmat:

—La vista de la Montanya Pelada és una vista de segona comparada am Sant Geroni. Figureu-vos que aneu pujant, i pujant, i pujant, i com més pujeu més veieu. De pobles en vaig comptar onze i vaig perdre la paciencia. De pinedes n'hi ha pera llenya pera tots els forns de calç del pla, i si hi aneu a la tardor se hi fan uns robellons com berrets. Allí l'aire que s'hi pren es giènic. No porta les manacions del supsuelo ni les miasmes que respirem a les viles habitades, perquè allí no n'hi ha de supsuelo. Nada, que si'ls que vivim a ciutat, aixís que venen dugues festes anessim tots a Sant Geroni, tindriem les carns més fortes i no patiriem de l'estèric.

—Jo no més havia estat a Moncada,—va dir la senyora Roseta,—i em va agradar tant, però tant, que si mai m'amagrís hi tornaria. Tot es regadiu, a Moncada.

—Com que'l camp, pera que sigui camp, en té de ser de regadiu,—varen dir les tres Maries.

—Segons,—va saltar el senyor Esteve;—el ram de la Naturalesa ha de ser com una botiga: ha d'estar surtida de tot. Hi ha d'haver regadiu, secà, fruites, verdures i aigües fresques.

—Aigües fresques, pera'ls que estàn bons, i aigües calentes pera'ls qu'estem malalts,—va dir la pobra senyora Pepa.—Quan vaig anar a La Garriga, amb l'esperança de curar-me, ho vaig poguer ben comprovar. Veuriau que allí l'aigua és bullenta en sense que la mà de l'home l'hagi escaldada per res.

—Això no són més que fenòmenos,—va dir el graner am serietat.

—No són fenómenos, són banys fets de la Naturalesa. Jo'n vaig pendre nou de seguits, perquè'ls banys han de ser sanassos. Que'n preneu cinc, set o nou, vos curen; i que'n preneu vuit, o deu o dotze, vos en aneu pitjor que abans. Si jo n'hagués pogut pendre vint-i-un, ai!, pot-ser m'hauria apedaçat; però'l negoci'm va reclamar, i ara ja ho veieu com estic: vivint anys i anys, però sempre malalta.

—Sigui com vulgui,—va dir el graner,—la mare Naturalesa podrà tenir les seves tares, com totes les coses del món, però jo hi crec: hi ting confiança, i això que jo soc d'aquells homes que no crec més que lo que toco. Amb això, que per molts anys pogueu anar al camp en semblant festa, i am salut, que és lo principal, i que jo i tots ho poguem veure.

I dit això se'n van anar donant l'enhorabona a l'Esteve per aquella corassonada que'ls havia sortit tant bé.

Ja ho crec que'ls havia sortit bé.

Els havia sortit tant bé que encara no ho sabien tot.

Es va saber al cap de tres mesos.

Un dia, la propia Tomasa va cridar a l'Esteve apart, i, ull-baix i amb un tò prudent, li va dir baixet a cau d'orella:

—Esteve, prepara un plat més a taula.

—Convidats?

—Un convidat que ve pera estona; si Nostre Senyor ho permet.

I li va parlar més a l'oído, i l'Esteve va quedar parat.

—Què't sembla la nova?

I ell parat.

—Què hi dius?

I ell més parat.

—Bé, que't sap greu?—li va dir a l'últim.

—No, que no me'n sap de greu; al revés. Casi et diré que me'n alegro,—va acabar per dir l'Esteve.—Lo que ha de venir, i ve, perquè ve, no me'n sap mai de greu; però... me sorprèn. Et prometo que'm sorprèn.

—I ara! I per què't té de sorpendre una cosa tant natural?

—Què't diré jo, pobre de mi!... Tot allò que un no'n fa esment, per més natural que sia, sobte, i et deixa parat. Perquè, si t'he de ser franc, encara no m'ho esperava.

—Això ve quan no s'espera, totxo.

—És que'm creia que'l ser pare era una cosa més solemne. Què't diré jo?... que un s'ho sentia venir, i al veure que és tant senzill sembla que no pugui ser.

—Deixa-t de ser o no ser, babau. Estàs content o no n'estàs?

—És clar que n'estic. Molt n'estic. Però la cosa ve tant de golpe que un no té temps d'acontentar-se. Ara ho estic més que quan m'ho has dit, veus? I demà ho estaré més que avui, perquè hauré reflexionat. Abraça-m, Tomasa,—li va dir, pera treure'l mal efecte d'aquella fredor d'abans.

—Deixa-t d'abraçar i prenguem mides.

—Això,—va dir ell,—prenguem mides i fem les coses am tot ordre. Per de prompte ja tinc pensat que allò de posar noves seccions les hem de posar desseguida. Tindrem més gasto. Vindrà'l noi...

—I qui t'ho ha dit que serà noi?

—Sigui lo que sigui, tindrem gasto.

—Pensem en coses perentories; això ja vindrà quan sia hora.

—Engrandirem més la botiga.

—No hi ha lloc.

—L'engrandirem, encara que no n'hi hagi. Quan jo vaig néixer es va engrandir; quan neixi'l noi o la noia, ens toca engrandir-la a nosaltres, i després els tocarà a n'ells.

—Això no és perentori, et diuen. S'ha de pensar a qui ha de dir-se. Què s'ha de fer, a qui's té d'avisar.

—Jo no hi tinc pràctica a ser pare de familia. Jo avisaria al padrí, que ell si que n'hi té de pràctica. Ell n'ha vist néixer tres seccions, d'infants de la nostra familia, i sab com s'arregla aquet tinglado.

Encara que l'avi rapapiejava, i anava molt poc a «La Puntual», van anar a donar-li la nova, pensant donar-li una gran sorpresa, però la sorpresa fou pera ells quan els va dir que ja ho esperava.

—Sí, ja ho esperava,—els va dir.—Sabia que tardariau a dar fruit de benedicció, però sabia que'n donariau. El meu avi, el pare, jo, el meu fill, i tu, tots hem tardat, i tots n'hem tingut, i és que aquí'l tenir descendencia no's té sense més ni més. Es té am calma i coneixements, com s'han de tenir totes les coses.

—Ha vingut impensadament,—va dir l'Esteve a n'el seu avi.

—No tant impensadament com et penses,—li va respondre'l padrí.—Jo ja'm creia que compliries, i ara et podria donar uns concells, però ja'ls havia donat a n'el teu pare, i ja te'ls he donat a tu, i no m'agrada fer gasto en coses que ja han sigut dites. Tu no ets pas un exaltat.

—No ho és,—va dir la Tomasa.

—No ho soc,—va dir l'Esteve.

—No ho ets,—va respondre'l senyor Esteve,—i com que tens judici, i coneixements i et van donar bona instrucció, aixís com has sabut fer d'espòs, sabràs fer de pare, d'avi, i de besavi, i m'aturo. Si és un noi (que ho serà, perquè ja és tradició a la casa, aixís comercial com particular, que no més es tinguin nois), no més et tinc de dir una cosa. Encara no obri la vista, treu-lo a mirar aquell lletrero. Ensenya-li aquell 1830. I ara a esperar, i no descuidar-se, que'ls infants venen «puntuals» al món en sense mirar-se'ls lletreros.

Realment, els mesos que faltaven no's van descuidar de res; però, s'ha de dir la veritat, no hi havia motius de descuit. Si no fos que ja ho sabien que havien de tenir un infant, no se'n haurien adonat. Hauria arribat el pas i se'l haurien trobat a coll com si'ls portessin un present. Ni mareig, ni engunies, ni basques, ni desitjos de calç, ni de sorra, ni de albercocs, ni de maduixes: no més desitjos de fer diners, i més diners, i omplir el calaix; que si és cert, com asseguren totes les llevadores que hi entenen, que lo que la mare desitja surt a n'el còs de l'infant, l'infant hauria hagut de néixer amb un duro a cada galta, am betes i fils per cabells i per ventre una guardiola plena d'or i de calderilla.

Això sí, com que'l pare és pare, tot era mirar criatures que havien nascut de poc i enterar-se quant temps tenien i a quants anys posaven les dents, i a fer comparacions, sempre odioses, i a veure aparadors de roba, i a regatejar-ne, i a no comprar-ne... perquè ja se'n cuidava la mare. Va durar més de dos mesos que quan li preguntaven les compradores quin dia tindria de ser pare deia: «D'avui a demà». Va preparar el bateig am calma, creient que ben previngut es batejava molt mellor; feia postures a la Tomasa, que casi li sortien ben fetes; era amable, era complacent, era manyagós; en fi, era pare... que, per 1830 que se sigui, els pares són sempre pares.

Aquell home tant gris, tant mate, tant apagat i tant sofert, aquell borrós botiguer que havia passat els trenta anys sense un sotrac en la vida; que mai havia plorat ni rigut, que mai havia gaudit ni sofert, anava a tenir una emoció.

L'anava a passar tant forta, que aixís que li van dir que era un noi, hauria saltat d'alegria, si no hagués sigut que'l pobre home no'n podia tenir cap d'emoció que no dugués contra-emoció.

Am l'infant, li arribà una nova: La casa Giménez, Rubio, Ramírez y C.ª li havia quebrat per mil doscents duros.

I va quedar tant compensada l'alegria amb el trastorn, que no tingué trastorn ni joia; i tant barrejades les dugues coses i se li va fer tal nus d'impressions, que si li preguntaven per la quiebra deia que havia sigut un noi, i si li preguntaven pel noi deia: «Són mil doscents duros».

---