Quin raig de sol va entrar a n'aquella casa al venir aquell infant al món! Quina claror a n'aquell entressol! Quin esplet d'animació i de vida a n'aquella cova de l'ordre! Es veu que lo dels desitjos no deu ser una cosa ben segura, perquè vos juro que no hi va pas néixer amb un duro encastat a les galtes. Si va néixer amb algun desig va ser amb un picarol al cap, perquè mai s'ha vist un infant com aquell que a l'arribar a la vall de llàgrimes hi vingués tant a la fresca, obrís els ulls tant oberts, ni armés tant xibarri pera venir, ni's deixondís am tanta pressa. Semblava aquells cabrits que al néixer s'espolcen l'ensopiment i fan un saltiró que vol dir: «Ja hem nascut, doncs visca la vida!»

La llevadora, els pares i l'avi van quedar parats aixís que van veure un infant que plorava, que cridava, que feia anar els braços i les cames amb aquell desfici de volguer esser. No hi estaven fets a «La Puntual». La tradició de la casa era que arribessim somorts, callats, tristos, prudents, i aquell no hi arribava de prudent. L'esvalot que armava allí a l'arcoba se sentia fins al quartel; els crids per volcar-lo eren feréstecs. No'n volia d'aquells volquers. Volia llibertat; volquers lliures, esbarjo i els drets de l'home.

Les cosines, quan veien allò, deien que no era natural i que devia tenir mal de ventre; la senyora del primer pis va dir que eren cucs; la mare, com que era fill seu, deia que ja havia de ser aixís; el pare, com també era pare, deia que sí que havia de ser aixís, però hauria volgut que no ho fos; i el senyor Esteve'ls calmava dient que allò era'l primer ímpetu, però que després del bateig es reposen bona cosa, i que si'l bateig no l'aturava, ja l'aturaria l'exemple que veuria a n'aquella casa.

El bateig va ser com sempre: a Sant Cugat, i el padrí també'l mateix: el senyor Esteve. Van quedar que's diria Ramon, per tres o quatre motius: perquè'l pare, al cel sia, se'n deia; perquè no n'hi havia cap a la familia i un Ramon sempre hi va bé a dintre d'una familia, i perquè si li posaven Esteve, entre Esteves, Estevets i senyors Esteves, hi hauria una confusió que desbarataria l'ordre i es podrien confondre les firmes.

Va venir aquell faetón, el cotxer, els cavalls i el clavell; van venir els mateixos convidats, a més del senyor Pau i el viatjant, que havia arribat de Cartagena i se'n entornava l'endemà a Orense; van batejar a la mateixa pila, i el senyor Esteve parlà com parlava en aquets casos, i fins es permeté una broma.

—Am tantes vegades com hem vingut,—va dir mig serio a n'el vicari,—ja'ns podrien fer una rebaixa.

Al ser a casa i al tornar l'infant a la mare, que naturalment que se'l criava, perquè en aquell temps a les mares encara'ls provava'l criar, es va veure que'l bateig no l'havia calmat, com deien, i que continuava aquell desfici.

Aquell bordegàs era un trueno: o mamar o cridar; o plorar o moure-s; o dormir o armar xibarri. Encara no tenia quatre mesos i ja's mirava la gent, i no solament se'ls mirava, sinó que semblava coneixe-ls. A cinc mesos va començar a riure; a riure, cavallers!, allí que'l riure semblava un renec. Als nou mesos ja va saber dir papá i mamá; a un any i mesos a fer preguntes, i a un any i mig a respondre-les; i aixís que'l van deixar anar, de la primera embranzida, va córrer més de dugues canes sense topar a les cadires.

Una altra cosa extraordinaria que's va notar a n'aquell infant, que també era portentosa a n'aquell cau de bones costums, és que tenia'ls cabells riçats; però no quatre cargolets dels que's cargolen am prudencia, sinó riços verdaders: de luxo, de senyor, de noble; d'aquells riços que's fan servir o per vanitat o per tallar-los, segons les families que'ls crien.

Allí no'n gastaven de riços, però era una cosa tant estranya de tenir un fill am dibuixos, i am gorniments que no són útils, que tots estaven admirats.

La mare, sense saber-ho, en tenia com un orgull: quan els cabells es cargolen és que són diferents dels altres, i, siguen les dònes que vulguin, la distinció sempre'ls admira. La senyora del primer pis deia amb un tò de profecía: «Ai quan creixin aquets cabells que n'ompliràn de medallons!» El senyor Esteve no'n feia esment. Els cabells, riçats o no riçats, és la tara de la persona; però sent tara i tot se'ls mirava i no creia que fossin cap mal pera'l progrés de la mercería, i a l'Esteve li eren indiferents: la qüestió és que'l noi puji bé, que les prendes naturals són bones pera algun capritxo, però no porten el menjar a taula.

Riçat o no, el noi creixia. Creixia en tot: en pès, en vivó, en coneixements i en alegria. Tot el posava content a n'aquell infant venturós. Si li deien alguna cosa, per trista que fos, el feia riure; si'l renyaven el feia riure, un riure que acabava am llàgrimes i amb un riure d'haver plorat; si tenia am que entretenir-se, estava content d'entretenir-se, i si no's divertia tot sol; i com els gatets quan són joves, que tot els serveix de gatzara, feia córrer els capdells per casa i els hi corria al darrera, i embolicava les troques i es divertia embolicant-les, i convertia aquella llar, tant seria i tant respectable, en un frontó o un jòc de botxes.

A tres anys ja volia sortir, escapar-se, volar, eixir d'aquell niu de trenzilles. Encara no obrien la porta ja'l trobaven al carrer, i allí pastava fanc, i es mullava, i s'ajeia a n'els regarons, i s'enfilava a n'els pedrissos, i arribava tant brut a casa, però tant content d'anar brut, que no sabien si renyar-lo o deixar-lo tornar a sortir. A quatre anys ja arribava fins al quartel, i tenien de córrer a caçar-lo; i a cinc va apendre de cantar: quan no havia de plorar cantava, i com que no havia de plorar gaire perquè no tenia motius, cantava del matí al vespre, i «la, la, la» i «xim, xim» i «là, là», semblava que tenien un aucell engabiat a la botiga.

És clar que això'ls amoinava una mica a n'aquella gent tant de pau. Ja sabien que un infant és natural que canti i que salti, que tinga les expansions que's porta la falta d'edat i d'experiencia; però'ls infants que pujen avui dia, segons assegurava l'Esteve, no són com els nois del seu temps, que a cinc anys ja reflexionaven i, si bé encara no eren aptes, ja començaven a mirar com s'omplirien els prestatges i el rumbo que duia'l barco a n'el ram comercial i molts detallets que hi han en les tendes que convé que'ls infants s'hi fixin.

És clar que a cinc anys encara no's pensa i l'exaltament és natural, però... i si en fos de natural d'exaltat? I si arribés a ser d'aquells que, en comptes de mirar els prestatges, mirés com se buida'l calaix? I si'ls sortís un noi de mala índola (mala índola volia dir gastador) dels que gasten en quatre dies lo que'ls havia costat tantes suors i anys i anys de no veure'l sol i d'estar-se darrera'l taulell, i de pensar de dia i de nit en les vendes de l'endemà, i de tenir la mitja-cana com a única religió, i la guardiola per capella, i les betes i fils per rosaris, i la calderilla per Déu, i no haver passat joventut, ni amors, ni goig, ni alegria, ni haver tingut pena ni gloria pera anar montant la fortuna que'ls servís pera una vellesa que tampoc seria vellesa? I si fos un hereu escampa? Jesús tot Poderós, guardeu-nos-en! Si fos un hereu escampa, estimaven molt al seu fill tant la Tomasa com l'Esteve, però valdria més pera ell, pera ells i pera tots plegats que Nostre Senyor se l'emportés abans de veure semblant cosa, que'ls fills és un ai! el tenir-los i una fortuneta de res costa anys i anys de captar-la.

Un dia, l'Esteve, pera sortir de dubtes, va cridar a n'en Ramonet i li va dir:

—Escolta-m bé, Ramonet. Quan seràs gran què voldràs ser?

En Ramonet no ho entenia.

—Què és lo que t'agrada més?

—Anar en cotxe!

—És dir que voldràs ser cotxer?

—Vui ser soldat i anar en cotxe.

—Artiller vols dir?

—Anar en cotxe.

—Però si tens ganes d'anar en cotxe s'ha de saber tenir diners, i pera tenir diners s'han de guanyar, i els que'n guanyen de diners se'n diuen comerciants. Que vols ser comerciant o anar en cotxe?

—Vui ser comerciant i anar en cotxe.

I com que no'l podia treure del cotxe se'n va anar a peu a dormir, pensant que... ja havia pensat prou.

Si aquella taleia d'anar en cotxe no li havia acabat d'agradar, lo de comerciant li agradava, i es va dormir com dormia sempre: sense pena ni alegria.

---